NO RES SILENCI
No sento res. No, res, no sento res. Ni veig ni sento, tot és intern, ho sento a dins com en un somni. Cec sord i mut. El vent bufa en silenci. Sé que fa vent per les fulles que passen, volant. Per les branques dels arbres que es mouen rítmicament, de dreta a esquerra, i es vinclen, cansades. Passa un núvol i la seva ombra escombra el paisatge tacant-lo de gris. El temps corre ràpid, endavant endarrere, i veig la cambra on vaig néixer, les parets blanques, una escala que puja i una finestra oberta. Allà lluny la platja, a l’altre extrem del món. Les gavines xisclen amb crits sords, afònics. Les barques semblen encallades enmig d’un desert de pedra. La mar se n’ha anat, temorega, aprofitant la nit. Queda la terra ardent i inhòspita. La terra inhòspita, la nit inhòspita. Aviat plourà. És el que penso o em sembla que ho penso. Potser és un desig. No sé qui sóc, ni sé si el que veig ho veig realment. Sento les imatges dins del meu cap. En blanc i negre movent-se lentament, amb amarga peresa. El punt de vista canvia. Ara sóc mar ara sóc terra ara sóc núvol ara sóc cendra. Em sento pres entre blocs de pedra. Les imatges no formen un contínuum ininterromput, sinó que es descomponen en múltiples imatges, com un joc de cartes que unes mans barregen, escapcen i tallen. Veig o sento que veig moltes imatges alhora, una pluja d’imatges simultànies, que a l’últim es fonen en una i unes mans robustes amaguen. Les mans sostenen una gran caragola i l’ull que mira es capbussa a dins. Silenci obscur i intensa olor de mar. Remor d’onades. Renaixement al final del túnel. Claror que encega per un instant. He arribat al far. Ara sóc far. Corall encès, tot és a dins, no sento res.
Text: Joan Cavallé http://www.escriptors.cat/autors/cavallej/ Fotografia: Alba Rodríguez www.albarodriguez.es