PARAL.LELS ESLLAVISSADA LLINDAR
Paral·lels Paral·leles que deixen de ser-ho, així som. T’ho dic mentre em llisca una gota de suor i el cor ens batega encara ràpid. Contemplem un cel que dibuixa vermells i blancs. Em mires els pits, em mires els ulls. Tot pren un gust diferent quan puges a un Chevrolet Impala descapotable de 1960. És com si viatgessis al passat. La ràdio encara funciona, sona Elvis. ... it’s now or never come hold me tight kiss me my darling be mine tonight... La cançó de vegades es talla per interferències de ves a saber on. Pujo sobre el teu sexe i taral·lejo la cançó. Dius que no sé cantar, dius que t’agraden els meus cabells despentinats. Observo les línies blanques que ha deixat el cotxe sobre l’herba. Surto i t’abandono en estat caníbal per córrer a través d’elles. Cada vegada sona més fluixa la cançó, com si li anessis abaixant el volum. Però, no ets tu qui ho fas... Tu corres al meu costat, paral·lel a mi...
Esllavissada Hi ha vòmit i un rostre contra l’escala de pedra irregular. Les butxaques resten buides, la vida també. Passa un cotxe amb els vidres baixats, sona la veu del cantant d’Animals. Tot gira en completa ironia; casualitat, si es vol veure així. ...There is a house in New Orleans they call the rising sun and it’s been the ruin of many a poor boy and God I know I’m one... És l’esllavissada d’un cos, d’esquitxos de fluids. Escalada en vertical cap a una sortida inexistent, cap a la ciutat sòrdida. Ressonen els cops secs d’una bola que toca plàstic. La ruleta sempre s’equivoca, sempre s’equivoca. L’ascens que s’infligeix és un viatge fallit. Tot s’atura, tot s’ensorra, tot s’acaba...
Llindar Seus al llindar vora la roca nua i desgastada. La marinada et somriu. Avui la mantellina d’aigua salada, magna, vesteix assossec i canta una cançó al llindar, li diu que és la línia de la fi del món. Sons d’esses prolongades que es trenquen pels crits estridents de les gavines beneites. Les aus grolleres no saben res d’aquesta complicitat. El llindar resta en silenci etern. I tu seus a la vora i no t’adones de res. El sol t’amanyaga el rostre i la marinada et somriu. I et recolzes al terra cames penjant. T’adorms tranquil·la sense haver escoltat els missatges de saviesa, els crits de continència de la roca i l’esbravada irreverent de la mar. I adormida com estàs, somies que t’adorms feliç perquè estàs al llindar de la fi del món.
Text: Maria J. Fernรกndez Fotografia: Marta Richardson