TOT ÉS IMMUTABLE
“La solitud ja no m’espanta. M’hi he acostumat sense adonar-me’n. M’ofegava i ara respiro. He canviat soroll per cants, crits per sospirs i pudor fètida per aromes tel·lúriques. Camino descalç i sento la frescor de la rosada als meus peus. Tot és verd. Tot és viu. Com jo. Prendre decisions i ser conseqüent. Enfrontar-se o fugir. Jo vaig escollir marxar, desaparèixer als ulls del món i de mi mateix. I vaig fugir cap enlloc. Lluny de tu. Cap enlloc. Volia canviar-ho tot però el que em vaig endur encara hi és. Igual d’intens. Tot és immutable.” El Rock’n’roll no ha mort per molt que ho canti en Lenny Kravitz. I si l’amor no s’assembla al rock, no és amor de veritat. I això és un fet. Sabeu què ha mort? L’amor cantat en falset, com en les cançons pseudo-modernes dels anys vuitanta. Qui vol sentir un amor cantat per Boy George? Quan és amor ho saps de seguida perquè sona Dissident dels Pearl Jam a tot volum i et retrona la veu d’Eddie Vedder a l’oïda: ...escape is never the safest path... El lloc era fosc i descuidat però hi punxaven bona música. I en Raimon ja en tenia prou. Cervesa i música. Estava assegut des de feia una hora en un tamboret de la barra, bevent la tercera Voll Damm de la nit i donant per fet que als trenta-cinc anys d’edat, qualsevol opció de trobar la dona de la seva vida es començava a esvair. La seva mare li deia sempre que als bars no s’hi pot trobar una dona per casar-s’hi. Però en Raimon no en volia cap de dona per casar-s’hi. Volia una dona per estimar-la fins a sentir dolor. I també en volia una que no se n’anés al llit amb el seu millor amic, com l’última. Quan la porta es va obrir de bat a bat i va entrar aquella moto dins del bar, amb l’amo del local a sobre, fent sonar el clàxon i convertint una nit normal en un espectacle surrealista, sonava The Beautiful People pels altaveus. Molt fort. Dos peluts que estaven drets al fons del bar movien en cercles les seves melenes al ritme frenètic de Marilyn Manson. Però en Raimon només sentia l’Eddie: ... escape is never...oh, a dissident...
La llum de la motocicleta la il·luminava. Estava allà, d’esquena a la paret i feia glopets tímids a l’ampolla mentre amb un mig somriure es mirava l’espectacle. El món que ell coneixia fins aleshores havia desaparegut de cop. Tot es reduïa a cinquanta metres quadrats i a ella. En Raimon no era un seductor. Totes les seves conquestes havien estat fruit d’un treball de formigueta, de convèncer de mica en mica. Però amb ella no. Tot va passar en un instant. La connexió mútua. La pressió al pit. L’acceleració del pols sincronitzada. Allò era nou i desconegut. Brutal i únic. Tots dos sabien que ho havien trobat, sentien el rock’n’roll. No van parlar. No els calia. Es miraven als ulls i mantenien una conversa muda, íntima i sincera. Mai no van parlar gaire. Ni aquella nit ni durant els vuit mesos següents. Ja es coneixien malgrat que mai s’havien vist abans. S’endevinaven les intencions i s’avançaven als desitjos de l’altre. La primavera es va convertir en estiu. I l’estiu va ser ferotge. La calor es va apoderar dels seus cossos i la passió és va fer mestressa de l’amor. Incendiaven l’aire. No menjaven, no bevien. Només suor, salabror àcida a la pell nua i dolor plaent. El dolor d’estimar. Els ulls d’ella i les mans d’ell. Un univers minúscul i majestuós. Imparable, indestructible, en expansió constant. Una massa infinita concentrada en un punt ínfim abans del Big Bang. Ningú no va saber mai que s’estimaven. Ho feien d’amagat. No es podia explicar. No es podia entendre si no es vivia. I al cap de dos-cents quaranta-quatre dies tot es va apagar. En Raimon fuig del brogit ensordidor de la realitat. Amb la caputxa posada i els peus descalços, escolta. Només busca silenci. Però l’Eddie encara canta. De bocaterrosa sap que el dolor ha canviat. Però continua sent dolor. No marxarà. Mai. Un vuit tatuat a la mà per recordar-la. Un vuit que alhora és el símbol infinit. Perquè mai s’acaba. Perquè ella perdura. Perquè tot és immutable.
Text: Oriol Maym贸 Fotografia: Polarizador estudio www.polarizador.com