POLS DE VIDRE I UNA POMA
Cada vegada que marxes em trenco en mil bocins, i així una vegada i un’altra, fins que arribarà un dia que els fragments s’hauran convertit en pols de vidre, i tot haurà passat i ja no importarà si tornes o no, perquè jo ja no hi seré. Dos camins, dues vegades, dos cops, només dos, vaig demanar-te restar, no ho he tornat a fer més, i ara espero el moment en el que el vent bufarà prou fort i se m’endurà.
Les parets, les portes, el terra, ja no cuido res de tot allò que ens va embolcallar, he perdut la batalla i espero que l’heura del jardí que un dia vam tindre l’esperança que fos nostre, se’m mengi. Espero que les arrels perforin poc a poc els fonaments d’una llar buida i acabin rebentant el terra per on corríem. Els miralls són marcs buits sense ànima ni intenció de reflectir res, el sostre poc a poc va caient, i pels petits orificis que es creen, una pluja de fulles seques penetra en un espai que va albergar la nostra respiració ofegada, després de riures frenètics. Vull que el ferro forjat dels balcons quedi com a mostra d’un esquelet fred i llunyà, ensenyant al vianant allò que un dia va ser. No puc resistir-me al pas del temps, no puc lluitar contra la natura salvatge que aviat em devorarà. Quan era infant vaig observar amb deteniment, cada dia, a la mateixa hora, l’estat d’una poma que a poc a poc es va anar podrint. Quan va morir la meva àvia, vaig veure la poma. Sé que cada dia que passa és un dia perdut, vaig decidir fa temps abandonar la lluita per tenir-te sempre al meu costat, vaig abaixar les armes quan vaig entendre que de vegades no som lliures, i tot i la ràbia, vaig abandonar-me a la resignació d’un món menys bell, menys interessant perquè no el podia compartir amb ningú.
Les teves visites són menys freqüents, et vas acomiadant a poc a poc. Fora millor una bufetada fins mai més, però no tens prou força. Perllongues l’adéu d’una manera dolorosa i infinita, tot i veure que l’espai que un dia va ser viu ara és un cementiri d’instants passats. Aquest matí, he vist el cadàver d’un ocell davant les restes de la porta, un altre camí, una altra vegada, un altre cop, la poma. Un record cruel i insistent d’una força major avisant que arribaria. Que un dia jo, o pols de vidre o poma, me n’aniria. I tu ho vas veure, i per això fuges. Espero un altre matí, abans que canti el gall dubto si demanar-t’ho un tercer cop, a mode d’evangeli, i si abans que canti el gall em tornes a negar, aleshores seré mort. No es pot resistir una negació tan dura, tan severa i tan cruel, si ho tornes a fer saps que serà la meva mort. Si no tornes per quedar-te, si no restes d’una vegada per totes, aleshores tria el tros de terra on he de podrir-me. Un tros de terra prop de la casa. La casa… I si la gent sabés que aquesta casa amaga tants secrets, si la gent sabés que aquí s’hi ha amagat per tant temps una explosió real del que la gent desitja tota la vida. I tu, sense saber com afrontar aquesta bogeria, tu que davant d’un sentiment tan gran, no saps fer res més que fugir, tu que no saps deixar tot el banal per acompanyar-me. Però que no ho veus, que si tot acaba ens tornarem a trobar? No te n’adones que estem condemnats?
S’acosta l’alba, torna, si us plau, torna i no fugis més. El gall cantarà aviat, i si no tornes jo seré poma, i si tornes per dir-me només adéu, seré pols de vidre.
Text: Maria Roig Fotografia: Pau L贸pez