SENSE TÍTOL
Cap a quarts de nou comença la tardor però a la Fulla ni li va ni li ve. Des de terra estant, tot es veu molt diferent. Recorda amb enyorança la branca on es gronxava: res de l’altre món, però una a tot s’acostuma. Mai no li ha agradat l’aire ni la posta de sol. Ni quan no era tan famosa com ara. La Fulla que va denunciar l’Arbre, deien els diaris. Tal com ha anat tot plegat, si tornés al començament, no sap què faria. Les conseqüències han estat massa dures. De veritat que ets tu qui va posar la demanda a l’arbre, li pregunten amb admiració les floretes que no aixequen un pam terra. Ella els respon que sí, malgrat que en realitat els voldria dir que no, que ser famosa no porta cap benefici si perds els drets. Però pot més la vanitat, i explica una història plena d’heroïcitat i glamur. Les floretes agiten els pètals, es fan fotos amb ella i després s’escampen per terra ufanes d’haver-la conegut. La veritat és que tot es va complicar quan va posar la demanda contra l’Arbre. Però tenia tota la raó, s’havia cansat del menyspreu. I un bon matí es va treure la son de les orelles i ben d’hora va anar cap als jutjats.
En tot l’afer, ella pensava que tenia un contracte de març fins ben bé novembre. Però l’Arbre l’havia fet fora sense haver-l’hi notificat amb temps. Eren a mitjans d’estiu, encara li quedava molt de temps per gronxar-se a les seves branques. La Fulla se les prometia molt felices el dia que va decidir posar la demanda contra l’Arbre que la tenia acollida. Va al·legar assetjament immobiliari. L’advocat li va dir que endavant, que tenia tota la raó del món i un munt de raons més, embolicades amb paraules legals. Però va resultar que tota aquella xerrameca era paper mullat, que el contracte s’ha d’anar revisant cada estació. Ai, si ho hagués sabut, otro gallo cantaria! El darrer mes que es va estar a l’Arbre, va passar les de Caïm. Que si una estirada per aquí, que si un moviment brusc per allà. Ho hauria d’haver sospitat el dia que l’Arbre li va dir, com de passada: no trobes que ja es hora de canviar d’aires? Fou un martiri, fins que el pecíol va dir que ja n’hi havia prou i la va deixar caure. I ella, per molt que va planar com un estel un dia de primavera, va anar a terra. Com un paperot dels que un veu tan brut que no té esma de reciclar. En tot aquell afer l’arbre es va fer l’orni, com que tenia la paella pel mànec... I l’advocat, en veure com anava tot es va rentar les mans, com Pilat.
Ella, al principi, va sospitar que tot l’enrenou havia sorgit perquè les altres fulles n’havien malparlat. Reconeix que li agrada gronxar-se, i tenir relacions amb els ocells. Què voleu que us digui, una ha d’estar oberta a altres experiències, els deia a les veïnes. A l’Arbre no li feien cap gràcia aquestes familiaritats, però la Fulla creia i creu que no n’ha de fer ningú res, de les seves relacions. De totes maneres, l’Arbre no es va posar mai en contacte amb ella per notificar-li el trencament entre ells. Tampoc no va enviar cap ocell, ni tan sols un missatge a la branca. Als jutjats, de l’eufòria inicial va passar al desencant, quan l’advocat li digué que li havien acceptat la demanda però que ho tenia pelut després d’escoltar l’advocat de l’arbre. El contracte havia caducat i ja tenia uns altres inquilins. Resulta que l’arbre tenia aparaulada la branca on ella s’estava a uns fruits tropicals. Uns elements exòtics vinguts de ves a saber on. No s’ho podia creure, uns fruits tropicals en aquest arbre que té quatre branques mal comptades? Si els ocells hi van perquè jo els dono conversa, cridà encesa de ràbia. No s’ho creia. I tant, va dir l’advocat. Resulta que els fruits tropicals han vingut de molt lluny i no tenen els papers en regla. Tampoc no disposen de gaire temps per trobar un lloc on empadronar-se. Per això no han estat massa exigents amb l’indret on aniran a parar. Va ser tota l’explicació que va rebre.
Ara la Fulla s’arrossega per terra buscant una mica de consol. El pitjor moment del dia és al capvespre, quan la muntanya treu el nas i crida al sol que ja és hora de marxar. En aquell moment, el desfici s’escampa com un tremolor per tota la seva superfície verda. Ja pot ser maca la posta de sol, amb núvols tintats de vermell i cels daurats de purpurina. Ella ho té clar, s’ha acabat el dia i ara ve la llarga nit. Es mira el sol com qui acomiada el tren d’alta velocitat ràpid i llampant, i veu com treu el nas un rodalies sorollós, atrotinat i ple com un ou. El sol tan brillant se n’ha d’anar per deixar pas a la lluna? Això es pregunta mentre mira el cel. I és que amb la lluna, no acluca l’ull. No seria maco que, a l’ocàs, el sol s’ho repensés? Que tornés enrere i la lluna es quedés allí, al lloc on marxa quan ve el dia? Algú li va comentar que volés al nord, que tenen dies de sis mesos. No té ganes d’anar al nord, que es coneix i passarà fred. Tanca els ulls i els obri, tanca els ulls i els obri, més de mil vegades i en obrir-los la lluna encara és allí. Així és que la Fulla es resigna, i sospira pensant que un dia oblidarà per sempre més que un arbre la va fer fora per posar uns fruits tropicals.
Text: Carme Carles Fotografia: Pep Escoda www.pepescoda.com