SENSE TÍTOL
Albires el mar i et fa feliç aquest adàgio salvatge. Contra les roques! contra una vida que congria la mort evoques aquella joventut. Acaricien l’eternitat el cel rúfol amb el so d’un piano líquid i els dits del vent salabrós i remot d’una orquestra d’aigua.
Tots sentim el pes feixuc d’un present que es torça que es repeteix incert i acceptem sense mania la bestiola que ens desgoverna. Els vells fantasmes parlen de plaers i d’ inconfessables planys. El déjà vu de l’eterna cançó entre les parets d’aquestes cases hipnotitza les cendroses rates que no van seguir al flautista.
A vegades la passió per ésser ho fa tot plaent i aquest mal persistent com una mosca d’octubre es calma sense ibuprofè. No saps el perquè. Somrius alleujat i aprofites per ser lliure i sortir al carrer. Empaites els somnis i ensumes les roses de maig com si de sobte hi hagués aquella bicicleta verda sota un arbre de la plaça on reien les noies. Fuig! Omple les copes a vesar! Per la vida! Enamora’t dels teus dies que són un guinyol i rendeix- te als peus del Carpe Diem. Tard o d’hora tornaran amb esmolats ganivets.
La vida passa rabent com un tren que sega el vent dels dies. En una estació tot era nou i en l’altra tot és vell. El viatge que semblava llarg de sobte s’ha fet curt. Rovell sobre ferralla. Vols ser l’etern passatger creus que és millor viatjar atapeït i dret entre la multitud que no pas arribar de nit en algun poble desconegut. No baixes mai del vagó i la vida segueix segueix segueix i passa rabent.
Text: Francesc Valls Fotografia: Albert Cilveti