LA NEU ERA BLANCA
«No era un lloc per a nens»; no parava de repetir-s’ho. Durant tot el trajecte de tornada a casa va estar pràcticament absent. Tot i que no verbalitzava gairebé mai el que pensava, aquesta ocasió ho reforçava, no podia ser diferent. No havia de ser-ho si volia tornar a casa, abraçar l’Igritte, allitar el petit Heinrich, la petita Gudrun. Dir el que es pensa no és bo. Dir el que s’ha de dir és bo. Dir el que esperen que diguis encara és millor. I mentrestant, les rodes del seu Mercedes-Benz avançaven pel camí ple de neu pura, que cruixia i s’esmicolava sota de les rodes que giraven incessantment.
Els informes indicaven que la producció anava a bon ritme, i amb algunes ampliacions i subseus potser la podrien augmentar i tot. Podrien processar més unitats, produir més, créixer més. Els pronòstics eren bons. Però ara que l’hivern els havia donat la benvinguda amb l’aigua gelada que només era la constatació que el fred hivernal dominaria aquells paratges durant els propers mesos, pensava absort. De tornada, a l’horitzó, només s’hi veia un turonet amb un arbre solitari; aquesta imatge que coronava la carena només li va recordar el que havia vist uns pocs quilòmetres més enllà, quan va veure aquella construcció quasi fàl·lica, que sobresortia de la línia d’edificis del complex industrial, que escopia tímidament fum i cendres.
L’òxid de les planxes de ferro que revestien la base de la fumera construïda amb maons rojos el va impactar. Semblava que la factoria, acabada de fer, com aquell que diu, durant aquests primers anys de la dècada, patia les inclemències del temps. Hi havia algun treballador per allà a la vora, d’una edat indeterminada. La fortor que desprenia era totalment incomprensible, i el seu aspecte alt i esprimatxat li conferien una imatge espectral. Davant de l’òxid que recobria el ferro de la base, el contrast amb la pal·lidesa de la seva pell encara era més patent. Amb aquells forns eliminarien els residus que la producció constant de la fàbrica produïa. El foc, que tot ho purifica… Avenços o miratges? Li venien a la ment els retrats que tenia a casa; imatges de blanc i negre amb els seus fills, la seva dona, ell al mig —i per sobre— de tot. Un pater familias correcte, amb un rictus serè i sobri. Però aleshores el treballador que hi havia allà, aquell que li havia cridat l’atenció només pel seu aspecte, va embogir. Un guàrdia el va placar mentre un company seu, que havia entrat des de l’exterior en sentir els crits enfollits de l’home del rostre pàl·lid, intentava ajudar-lo.
Entre els totxos, la neu bruta, el fum i l’òxid de ferro hi habitaven una autèntica multitud de treballadors incansables que, de punta a punta de dia, treballaven per aixecar un nou país des les cendres. N’hi havia, fins i tot, que hi eren amb els seus fills. Entre els crits incomprensibles de l’home es va sentir l’espetec sec d’una arma. Es va fer un silenci sepulcral. Tot seguit es va sentir el so, eixut i aspre, d’un cos que queia a terra sense vida. Quan es va girar per apartar la vista d’aquesta imatge galdosa, només va veure-hi un petit, de cinc o sis anys, amb la cara plena de sutge i de sang. Li va allargar un mocador blanc, fi, impol·lut; va fer mitja volta per acomiadar-se dels altres, girà cua, i va anar-se’n per allà on havia vingut. Mentre el cotxe avançava pels camins enfangats de neu, no podia treure la mirada dels vorals del camí. A la retina s’hi van gravar rostres desfigurats, desfets per una carota de dolor, gestos de ràbia, potser de desesperació; espasmes de sang i bala. «Ha estat un accident terrible, senyor», li va dir el xofer. Mentrestant, per dintre, no parava de repetir-s’ho: «No era un lloc per a nens; no és un lloc per a nens.»
Text: Albert Ventura Fotografia: Empar Ibanyes