LES TEMPORADES DE LA MIRADA
Facebook: /detemporadatgn Instagram: d_temporada_tgn
La mirada té temporades. Com la fruita o la verdura. Temporades d’atzar, temporades de revelació, temporades temperades; de monotonia i de conservació a la cambra. Primaveres d’hivern i temporals calorosos... Tem-po-ra-da; quatre síl·labes per a quatre estacions. Si observem el perfil dels llavis en dir la paraula, l’obertura, primer, és estreta, restreta, i després s’eixampla sense manies. Com si volgués explicar-nos així, amb el cos de les lletres, aquests vaivens efímers i cíclics de l’esma i del sòl. Potser estareu d’acord amb mi si dic que, quan la imatge s’inunda amb un rostre, o amb un cos, el fotògraf ens parla del gest, allò que ens fa humans: s’hi recrea, s’hi entreté, i, si és encertat, l’enquadrament s’omple amb l’ànima d’aquella pell, d’aquell moviment que ha delimitat. Quan, per contra, la imatge en sorgeix al marge, ignorant la forma humana però ressaltant-ne la petjada, apareix, aclaparadora, l’ànima del fotògraf i els quatre cantons són una capsa concentrada de poètica, un context mental que ens remet a sensacions més il·limitades. Els 10 fotògrafs d’aquest fanzine han ignorat els rostres i s’han projectat escapçant el possible diàleg amb el gest definit d’algú altre. I, sense saber-ho, o sabent-ho, han confluït en una mateixa temporada sensitiva: la de la conversa entre la construcció artificial i la conquesta orgànica. Una temporada explicitada en els contrastos: entre el sòlid i el líquid en les imatges de l’Alba Rodríguez; entre la raó i la distorsió en les de Cilveti; entre la recta i la corba en les de Cristina Serra; entre el crit i la unitat en les d’Empar Ibanyes; entre l’herència i la voluntat en les de Gerard Boyer; entre la constància i l’oblit en les de Marta Richardson; entre els desitjos i la cruesa en les de Pau López; entre l’adaptació i la subversió en les de Polarizador; entre la resistència i la conveniència en les de Pep Escoda; entre l’ordre i el caos en les de Rubén Perdomo. La seva, doncs, és una temporada de desassossec a l’estil de Joan Colomo: la d’aquell ocell que entén com en són d’inevitables els paràgrafs de la vida, però que, contra tot pronòstic, no deixa de proposar-se la diferència i gaudeix escrivint les petites victòries. Temporada de lucidesa al bell mig del mercat dels dissabtes. Rosa Comes.