GUIA VITAL
Viuràs confús i incapaç, al cor d’un terbolí que es resistirà que abandonis la seva espiral infinita de despropòsits. Però un dia ja no en faràs cas, de la teva impotència. I podràs... Meravellat -ara aferrat al passamà, ara arrapat a la paret- palparàs de nou la màgia oculta dins l’entramat molecular del món que havies rebutjat; assaboriràs el tacte oblidat de la matèria. I, a poc a poc, venceràs el vertigen que et provocarà l’esclat de tota una existència espatarrant recuperada de cop i volta. Aleshores emprendràs el llarg descens. Baixaràs, temorós però gallard, esglaons esquerdats sota el pes d’opulències i supèrbies passades; baixaràs les escales de la ignorància i la ceguera, que, en una època de vergonya sense comparació, t’hauran encimbellat fins a les altures màximes de la buidor personal. Ho intentaràs... I veuràs, alleugerit, que en seràs capaç. Esborrant les teves pròpies passes a mesura que avançaràs, fugiràs de la negror desoladora de la ciutat; dels seus fums i enzims perniciosos que t’hauran enterbolit els sentits, i hauran recobert de sutge les poques engrunes d’autenticitat que hauràs conservat. I escaparàs dels clarobscurs imprevisibles de l’esperit humà. I de la hipèrbole fanàtica d’una civilització torta i esgarriada, que t’haurà desfigurat l’ànima... Marxaràs per camins que no admetran tornada, en direcció oposada a fileres inacabables de rates ensinistrades en la rutina de no ser res; d’esquenes a allò que t’hauran inculcat com la teva llar i la teva pàtria... I sentiràs un calfred; un breu espant. Creuràs, per un moment, que hauràs errat; que t’hauràs perdut per sempre... Però, en realitat, tot just t’hauràs trobat. La terra t’acollirà: el blau i el verd; l’aigua i el foc; un aire brunzent, enèrgic, que t’emplenarà uns pulmons tan exultants pel goig de viure com desconcertats. Ella t’abraçarà, t’acaronarà: la teva mare ancestral. Tornaràs a ser el seu fill pròdig, el rei deposat que reclamarà la corona a la fi d’un exili forçat. I et posarà un tron a l’ombra de les seves branques. I t’alimentarà amb fruits carnosos que reconeixeràs com a germans. I t’hi asseuràs, a la seva poltrona de fulles molles de rosada... Però no t’hi acomodaràs. Perquè ja t’hauràs desfet de les habituds passives que t’empresonaven talment com xarxes, i les hauràs penjat al vent; bandera de llibertat. Perquè ja t’hauràs après tots els revolts del camí i hauràs descansat als seus marges. Perquè, sota un bany de sol perenne, ja hauràs reconegut l’orgull daurat de l’espiga de blat.
Text: David Castej贸n Fotografia: Rub茅n Perdomo www.rubenperdomo.com