IX Concurs de Relats Breus - Diari de Terrassa by Daniel Frini

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

l Concurs de Relats Breus de Diari de Terrassa ha assolit aquest any la seva novena edició. De mica en mica s’està convertint en una cita aparellada a la celebració de la diada de Sant Jordi terrassenca i esperem que la de l’any que ve, la desena, pugui ser especial. El concurs ha consolidat un nivell de participació a l’entorn del miler de treballs entre català i castellà que dona idea de la seva dimensió. És molt interessant com les noves tecnologies retallen les distàncies i ens permet entablir una relació amb persones tan diverses i de llocs tan distants amb la creació literària com nexe d’unió. S’interessen pel concurs de Diari de Terrassa escriptors de totes les províncies de l’Estat espanyol; de tots els països d’Amèrica Llatina, fins i tot de la Patagònia; de catalans i espanyols que viuen a diversos països europeus i participacions diguem-ne curioses com la que s’ha rebut aquest any des d’El Paso, als Estats Units, país del què cada any en rebem alguna participació. Són molts escriptors, a més, els que han començat a establir una relació especial amb el nostre certamen i que participen cada any. De fet, la guanyadora d’aquest any en la categoria de castellà va ser segona l’any passat. El nostre pretén ser un certamen viu en el sentit més ampli de l’expressió, que no es quedi en l’anècdota del concurs, que transmeti creativitat, compromís i valors. El criteri del jurat, per als qui ens han seguit de prop, es centra molt en la construcció d’un relat que vagi més enllà de les 350 paraules, que es produeixi el petit miracle de la connexió amb el lector més enllà de l’extensió. En aquest cas, menys és més. Estem contents i orgullosos de la participació, de la qualitat dels treballs i que el concurs de Diari de Terrassa s’hagi consolidat amb un nivell de participació i de qualitat dels treballs amb el què, sincerament, no hi comptàvem. Només podem donar les gràcies i esperar que l’any que ve ens tornem a trobar escrivint.

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

PRIMER PREMI CATALÀ

Sóc un bon professional

O explico perquè mai n’he parlat amb ningú i la veritat és que en tinc ganes. Fer la feina tan ben feta i que ningú ho sàpiga, és una mica frustrant. Jo n’estic orgullós dels meus treballs. Fa molts anys que m’hi dedico i mai he tingut cap queixa. Ningú sap qui sóc, perquè en aquest ofici l’anonimat és molt important. A mi em truquen a un telèfon que només faig servir una vegada i un cop acabada la feina me’n desfaig. Mai ningú ha sospitat que fossin assassinats. Com el cas de la senyora que en una manifestació va caure i li van diagnosticar un atac de cor degut a l’emoció i al trobar-se aixafada sense poder moure ni un dit entre tanta gent que l’asfixiaven. De fet, jo estava al seu costat i la vaig punxar amb una agulla molt fina impregnada d’un verí d’aquells que no deixen cap rastre i que en pocs segons paralitzen el cor. Està clar que aquesta serà la meva última feina i és per això també que he decidit escriure aquesta carta com una mena de testament. Tinc una malaltia incurable que fins ara he anat trampejant amb alguns tractaments que no han donat resultat i el metge ja m’ha dit clarament que tinc vida per un parell de setmanes. L’anonimat també té algun inconvenient, com per exemple en aquest cas en que m’han encarregat la meva propia mort. La persona que ho ha fet no coneix l’identitat del sicari, però jo a ella sí. Però encara que em dol, perquè no m’ho imaginava pas que em volgués tan malament, penso complir com el bon professional que sóc i fer veure que he tingut un accident de cotxe. Fa dies que noto que no em funcionen els frens i ja no els he fet arreglar.

Maria Celestina Hoste Aloy

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

SEGON PREMI CATALÀ

Galetes

N Guillem va treure la cel·lofana de la capsa de galetes que li havia lliurat la seva àvia Lolita. Va aixecar la tapa i la protecció de plàstic flonjo, i es disposà a encetar el primer pis començant per les ametllades, quan va observar una munió de formigues devorant frenèticament el què estava previst que fos el berenar de l’àvia i la senyora Tutusaus, ambdues assegudes a la taula del braser davant seu. La seva àvia acostumava a obsequiar les visites amb dolços; els mateixos que li regalaven a ella i que guardava sense estrenar al rebost. Va posar cap per avall tot el blíster del primer pis, i l’estampida d’insectes el va fer enretirar la cadira de cop. Indignat, va fer una mortaldat entre les intruses -per sort portava sabates de sola plana-, n’escombrà les restes amb diligència i les llençà a la brossa. Sense canviar de posat, l’àvia Lolita convocà amb la campaneta la Remedios, que li portés l’ampolla de ratafia i un parell de gots. A la senyora Tutusaus també li agradava la ratafia. Aquella mateixa nit en Guillem va escriure una lletra al fabricant, una coneguda societat del Ripollès. Amb to polit però enèrgic, va elevar una protesta raonada a l’empresa, aportant com a prova circumstancial la tapadora que havia retallat de la capsa. Va argumentar com de decebuts s’havien sentit la seva àvia, clienta fidel de feia més de 60 anys, i ell mateix, consumidor des que tenia ús de raó, en veure la manca de cura i rigor en els controls de qualitat en una companyia de tanta anomenada. Una setmana més tard, en Guillem va rebre una resposta: una capsa de galetes, i un sobre amb un text ben curt, precís. El gerent de l’empresa lamentava l’ensurt, però sobretot que la fidelitat d’aquella família hagués trontollat per un incident que asseguraven que era aïllat. Els enviaven una capsa per a refer-los del fracàs, i les seves més sentides disculpes. I també els informaven educadament que aquell format d’assortiment de galetes feia més de 12 anys que no es fabricava.

Martí Lloveras Serracanta

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

TERCER PREMI CATALÀ

Els carrers de la ciutat

ES campanades de la catedral m’empenyien carrer amunt quan una presència darrere meu va inquietar-me. Vaig copsar un individu de mitjana edat, prim, llargarut i amb barba densa que dissimulava mirant un aparador. La indumentària, insuperable: pantalons curts, barret de platja i mocador al coll. Era febrer. Sent esquerpa de mena, el meu somriure em va sorprendre. Però em va esparverar més l’home i la seva boca desdentada declarant-me amor etern aquell dimecres gèlid. Davant aquella acció trobadoresca vaig etzibar-li amb sorna que no parlava amb desconeguts. Vam esclatar a riure i va acompanyar-me fent camí mentre oferia danses als déus. En presentar-me com a nouvinguda a la ciutat, el barbut va esdevenir el meu guia: vam visitar la casa d’un comte, l’hort d’uns frares, una casa modernista... I seguint els seus passos, el desconegut va parlar-me de la seva passió per la pintura, per Lady Gaga i per les dones en general. Va descriure com s’adormia despertant estrelles i com l’emprenyava la veïna de dalt. També va ensenyar-me tres pedres que sempre duia a la butxaca i que li donaven sort. No sempre, però. Va haver-hi una vegada que aquells amulets no van ser suficients per atrapar l’amor d’una cambrera. Ella no l’estimava però al pintor això no l’importava, en tenia prou amb el seu d’amor. Un sentiment vibrant i colpidor que no va impedir la marxa sobtada de la cambrera, que un bon dia va deixar-lo per sempre més sense el tallat. Malgrat la tristesa del relat, ell contemplava cofoi un conjunt d’esglésies romàniques, acaronades pels últims raigs del dia. De sobte, va aixecar el barret, descobrint una calvície inesperada, i va acomiadar-se saltironejant. I així va acabar la passejada amb un excèntric somiatruites, la identitat del qual vaig descobrir, casualment, al dia següent. El diari local anunciava, inclement, el seu traspàs. Era un artista molt popular, tenia un capgròs i una balada amb el seu nom. Vaig guardar el diari i vaig sortir a passejar convençuda que els passos del meu enamorat continuarien errant sense rumb pels carrers de la ciutat.

Sílvia González Martínez

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

Història en espiral

ESPRÉS de pujar altíssimes i escarpades muntanyes nevades, de caminar per perillosos valls infestats de multitud de criatures mortíferes, de creuar enormes rius braus, de navegar per mil oceans enfurismats, d’amagar-se de llamps i centelles, de plantar cara a insuportables déus humanitzats, de lluitar contra monstres inimaginables, d’enfrontar-se a enigmes indesxifrables, de lluitar en guerres pròpies i alienes, de perdre la majoria d’amics, de passar malalties i ferides, de passar les nits en blanc vigilant els companys de perills inefables, de passar molta gana i moltissima set, de suportar temperatures gèlides i sols abrusadors, l’home immigrant va arribar a la seva meta. Parlant amb ell mateix, es va dir: - Per fi ho he aconseguit, ja estic a casa. L’home va recordar amb molta tendresa el temps passat amb la seva esposa i amb el seu fill. També va recordar que, alguna vegada, va ser rei d’aquí. També va mirar-se l’antiga ferida que li va fer un porc senglar en un genoll quan anava de cacera. De cop i volta, a contrallum, va veure com un fornit soldat venia cap a ell, li oferia una copa de vi i li deia lacònicament: - Aquí no ets ben rebut. Tindràs molts problemes. Marxa per on has vingut, Ulisses.

Jesús Pacheco Julià

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Camuflatge

N pujar al vehicle s’asseu al costat d’una noia que llegeix un llibre digital. De manera mecànica intenta esbrinar-ne el títol, però constata que no és possible. Aleshores la memòria el duu tres anys enrere, quan estudiava el primer curs de la carrera i cada dia agafava aquesta mateixa línia d’autobús per desplaçar-se a la facultat. Durant el trajecte molts passatgers, la majoria estudiants, aprofitaven per llegir. Hi sovintejaven els texts de filosofia de lloms gruixuts i d’autors com ara Nietzshe o Schopenhauer, que els seus portadors devoraven amb aparent fruïció. Aquest actual curs, abans d’iniciar-se les classes el seu pare li va regalar una voluminosa antologia dels contes de Txèkhov, amb el suggeriment que avancés a poc a poc per poder gaudir-ne millor els matisos. Ell es proposà d’anar-los descobrint durant el recorregut diari en autobús de casa a la universitat. Ben aviat constatà, però, que els estudiants més propers intercanviaven somriures còmplices i comentaris a cau d’orella mentre assenyalaven discretament el llibre que sostenia entre les mans. Com que l’avergonyia que poguessin pensar que es tractava de contes infantils, de tant en tant alçava el cap i els clavava mirades incisives. Una nit, l’àvia a taula explicà que a la seva època la gent folrava els llibres amb paper d’embalar perquè no es fessin malbé les tapes originals, preservant de passada els seus títols de mirades indiscretes. Aquest comentari va ser per a ell com una revelació. A l’endemà va entrar en una llibreria de vell. En va sortir amb un exemplar de l’obra de Heidegger “Ésser i temps” en la versió original alemanya, que tenia les mateixes dimensions que el seu llibre de contes, les cobertes del qual va extreure per intercanviar-les. Des d’aleshores, mentre sosté el llibre amb el gest greu i concentrat, a dintre de l’autobús tot són mostres d’admiració per part dels seus veïns, als quals s’ha habituat a observar de reüll, experimentant en fer-ho una satisfacció immensa.

Joaquim Valls Arnau

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

Allò que el llac s’endugué

A conduir gairebé dues hores fins a arribar a peus del llac. El maleter estava ple a vessar, fins i tot havia hagut d’utilitzar els seients de darrere per transportar més caixes plenes de memòries. Va aparcar de cul al llac, a escassos tres metres de l’aigua. Era un dia preciós, el cel lluïa blau i net, però un vent tossut li feia voleiar sense pausa la seva llarga cabellera bruna. El primer que va agafar del maleter i va tirar al llac va ser un àlbum de fotografies. Eren imatges d’un viatge feia molts anys a Menorca. Se’ls veia joves, feliços, immunes al desgast. No el va obrir per donar una última ullada, simplement el va llançar tan lluny com va poder i va observar com el llac se l’empassava. Després va agafar el vestit de núvia del qual havia estat tan orgullosa dotze anys abans, quan s’havia casat. Fet a mida, de les millors teles. El va deixar reposar sobre la superfície aquàtica i va esperar que la parsimoniosa corrent se l’endugués llac enllà. Va seguir dipositant objectes al llac: les entrades al primer concert que havien anat junts, la handira que havien comprat a la seva lluna de mel a Marrakesch, les flors que ell li havia comprat el dia anterior per disculpar-se. Per últim, es va treure l’aliança del dit anular i la va llençar amb totes les seves forces. Un soroll llunyà de glop d’aigua va anunciar que l’anell ja es trobava camí cap el fons del llac. Va tornar al cotxe, però no el va engegar. Es va quedar seguda al seient del pilot, rumiant amb què deixava enrere i què mereixia d’ara endavant. Va agafar el retrovisor de l’interior del cotxe i el va recol•locar de tal forma que veiés el seu propi reflex. El blau sota l’ull i la ferida en el llavi eren ja els únics records que li quedaven d’ell.

Marc Cerrudo Boada

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

M’enyoro

‘ENYORO. Enyoro el rosegar dolç de les pomes. Regals. Enyoro el perfum del fenc i l’escalf de l’estable. Enyoro les teves mans acaronant-me la crinera, guaridores de tots els mals. Sí, les enyoro igual que els teus ulls i el teu somriure, les teves paraules mentre raspalles el meu cos ara masegat i castigat, no de vell encara. Enyoro aquells passeigs per la prada, aquell vaivé del meu pas amb el teu pes lleuger enfilat al meu llom. Enyoro aquell esperar l’albada a prop del foc, veient com encens els troncs, i revifen en l’aire, dansant sota els capricis del firmament que ens mira. Tu cantes i jo renillo, alt i fort amb un retrunyi fins al cim, fins a la lluna que espera amb un somriure les nostres odes. Sí, t’enyoro, a tu! I m’enyoro a mi. Enyoro el meu cos ferm, la vida, la sang quan bull i salta. Ara sóc orfe. Ara jec sense estable, sense recompenses, ni pomes dolces. Sense lluna ni fogueres inoblidables. Enyoro el córrer desbocat pels singles, cavalcant, respirant l’aire a glopades com si no hi hagués un demà, sense deixar cap sospir enrere. Enyoro el córrer sense alè assedegat de llibertat. Deixa’m sortir de nou, deixa’m sentir el mantell tou de fullaraca seca, deixa’m trepitjar amb les peülles el ferm de la terra i aferrar-me de nou a la vida. Vull sentir la pluja, el vent i la gebrada. Deixa’m sortir de nou, que moro d’enyorança.

Fina Joseph Caballé

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

L’àlter ego

L meu àlter ego és un exitós cantant de boleros i de balades plenes de tendresa. Corre per la meva imaginació protagonitzant amors clandestins amb dones abandonades al tedi. Salta pels balcons, entra per les finestres i sap com satisfer els anhels més amagats de belles dames necessitades d’amor. Sap oferir l’aventura d’experimentar amb els sentits i traspassar les fronteres del que és lícit i avorrit. Festeja amb elles i les convida a endinsar-se en nits màgiques on els cossos s’inflamen i els desitjos més amagats són escoltats. Les dones al seu costat es regeneren en essències alegres, que canvien somiejar per l’habitar dins la vivesa. Són persones que frisen per rebre i donar simfonies de petons i allaus de carícies, escoltant una veu tendra i suau que els hi xiuxiueiga a l’orella “noia formosa d’ulls fascinants, lleparé els teus somnis i així també seran els meus”. El meu àlter ego els hi sap beneir el sexe, guarir la solitud i fer que admirin la seva pròpia ombra. Satisfetes a la fi, acaben donant gràcies als deus per ser com són. Avui però, uns éssers quasi invisibles i de pensament únic han pres el meu alter ego quan entrava sigil·losament per l’obertura d’una casa. Li han demanat silenci, no deixant-lo cantar quan el portaven cap aquí. Ara jo em trobo tancat en una habitació sense finestres, on una mena de gent fredament amable em diu que aviat em vindrà a veure el metge de les cabòries. Són els guardians de les essències tangibles i previsibles, els que no volen que ningú s’aventuri en altres realitats més interessants i profundes.

Jordi Riera Pujal

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Descans espiritual

‘ANY 1380, el comerciant Alibèrt de Salvaza, establert a Narbona, decidí deixar temporalment la seva estimada Occitània per anar a territori musulmà a fer fortuna. Granada era una ciutat pròspera, a on es produïen teixits exòtics que eren molt apreciats per les classes altes europees, brindant-li una bona oportunitat de negoci. Després de creuar els Pirineus, al cap de dues jornades ja entrava amb els cavalls en territori vallesà. El viatge era esgotador, ja que alguns camins estaven molt malmesos i hi rondaven bandolers. A la llunyania, veié un rastre de fum alçar-se al cel. No hi havia dubte, hi havia una zona habitada a on podria aturar-se a descansar. Aquell mateix vespre, ja estava sopant amb els monjos del castell-cartoixa de Vallparadís, que el van acollir tal i com feien amb els pelegrins i altres viatgers. Que bona que era, l’aigua del pou del claustre, després d’aquell llarg recorregut! Després de repassar alguns pergamins amb nocions bàsiques d’àrab, el mercader va passar la nit al dormitori comú dels hostes. L’Alibèrt es va despertar per un intens repicar de campanes quan encara era negra nit. Els monjos eren cridats a l’ofici de matines. De sobte, s’adonà que un jove novici fugia corrents de la cambra amb els seus pergamins, i ràpidament, el comerciant va empaitar-lo per tota la cartoixa. El noi no va tenir escapatòria, després de col·lisionar amb un monjo ancià. Al cap de poc arribà l’Abat, que va expulsar al novici per la seva mala conducta. El noi va queixar-se que no li deixaven consultar cap llibre, perquè els religiosos consideraven que eren tresors massa valuosos perquè ell els estudiés. També es lamentava que els seus pares havien mort i que ara es quedaria abandonat. En una de les moltes guerres fetes sota pretextos de fe, per un tros de terra en zona mossàrab, els seus pares havien estat assassinats. L’Alibèrt va parlar amb ell i van arribar a un acord: anirien junts a Granada i el jove seria el seu traductor i intèrpret. I va ser així com fructificà una gran relació d’amistat i d’èxit empresarial.

Arnau Guix Santandreu

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

Verona

LLEUJATS per un pacte no escrit, els rivals a perpetuïtat eviten topar-se i haver de lluitar posant en joc l’honor. Curiosament i per contra, les seves dones s’avenen del tot i malden per reconciliar-los sense mai acabar. A la llarga però, fartes que no passi cap dia sense haver d’observar un munt de ridícules normes rumiades per evitar l’encontre fatal i d’haver d’excusar tan covards marits davant de tothom, tipes de tanta delicadesa i tal decaïment en els marits, fan conxorxa per provocar una trobada entre els rivals a perpetuïtat. A l’hora acordada, cada esposa aboca a l’orella del marit la notícia de la mort del rival innombrable. I tots dos d’una vegada s’alcen de taula i corren enverinats d’eufòria a trobar el cadàver adversari. Però prop de l’església de Santa Teutèria es troben davant per davant. Mancats d’esperit ja giren cua quan la gentada els descobreix i els obliga a batre’s; lluiten per fi i per força en un ridícul duel que acaba tot just encetat amb tots dos oponents anant de cul enrere amb les mans al ventre, després que l’un i l’altre hagin trobat la manera de clavar-se l’espasa del contrari, ningú sap com. Encara que les joves vídues de seguida troben consol; l’una en un Montagú, l’altra en un Capulet.

Pau Miquel

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Estònia

‘ESTÒNIA se sent independent. Ja ningú li xucla la sang i els diners. L’últim dia, amb el revòlver a les tremoloses mans i les llàgrimes amarant-la de por, resava perquè en Duisburg no s’adonés que l’arma estava descarregada. El noi retrocedí amb les mans obertes demanant calma, girà cua i fugí. Són tan sols uns instants però repenjada a la columna dels porxos de la universitat no pot defugir un esglai. Tanca els ulls i mira de foragitar-ne el record. Amb el vestit nou i lleugerament perfumada espera amb delit que arribi el seu xicot. Encara no se sap avenir de la sort que està tenint. Des que va desempallegar-se del macarró d’en Duisburg va estalviar prou per a llogar un pis petit. Ara treballa a casa i escull els clients, pocs però fidels. Ha accedit a la universitat via majors de 25, psicologia i cursos de criminologia. També fa petits poemes. Darrerament tots són d’amor: “Xocolata Desfent-se’m Llengua endins Aleno el sabor Dels teus ulls” Potser un dia els publicarà. Avui, però, fa festa. Només està pel Paris “el més bell dels mortals”. Encara no li ha dit de què treballa però confia fer-ho aviat, deixar-ho, comprar un pis entre tots dos... Les sabates noves li fan mal i sent com li pelen els talons. Per fi. S’hi atansa amb el més gran dels somriures i l’abraça, plena de felicitat. “Paris, amor.” Mentre es besen amb deler l’Estònia sent a les mans una humitat calenta i llefiscosa. Per damunt de l’espatlla del noi, en Duisburg. L’Estònia deixa caure en Paris. Va ser bona idea comprar un vestit amb butxaques. En treu el vell revòlver, tira enrere el martell, apalanca el gatell amb dos dits “no t’acostis”... En Duisburg cau pesadament panxa enlaire. Ella s’agenolla al seu costat. La ferida és llarga i profunda. Duu encara la navalla clavada vora el cor. És mort, sens dubte. “Estònia, estic bé. M’ha atacat, un accident” diu en Paris L’Estònia no li diu que el coneixia, amaga el revòlver encara per estrenar, quan travessen el pont el deixa caure dissimuladament...

Celestí Casòliva Morales

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

L’últim sospir de vida

MB les poques forces que tenia, va fer un esforç per incorporar-se i mirar a través d’aquella finestra: l’única mostra que tenia de que la vida encara continuava, que no tot era aquella petita cel·la on moria lentament. El sol s’aixecava entre els turons més llunyans. Les orenetes voleiaven, agrupades com un sol cos, fins a l’infinit. El cel era una gran taca blava, sense desperfectes. Una brisa lleu feia voleiar ferotgement les fulles dels arbres. A pocs metres de la seva cel·la es podien contemplar varies cases. Eren bastant menudes i senzilles, i estaven fetes de fusta. Tenien una petita xemeneia, d’on el fum sortia i s’esvania com si mai hagués existit. De cop i volta, un grup de cavalls salvatges van sorgir del no-res. Trotaven alegrement, renillant, sense un camí concret a seguir. Eren bells: lluïen el seu pelatge llis, les seves potes fermes com roques, la seva crinera que voleiava ferotgement. I, a un ritme cada cop més ràpid, es van allunyar i van desaparèixer enmig dels turons. Va deixar enrere aquell paisatge, i es va ajeure al llit. Va endur-se les mans al cap, amb un rostre inexpressiu. Ja no tenia forces ni de somriure, ni de plorar. Va aixecar-se, intentant mantenir l’equilibri, i va posar el cap entre els barrots de la cel·la. Va aferrar-se fort a la reixa per no caure, i va observar per última vegada els passadissos buits d’aquell edifici. Va sacsejar els barrots, intentant buscar l’escapatòria d’aquell infern, però tot resultava inútil. Va deixar-se caure a terra, atordit. Va deixar anar un gemec, i es va arraulir. Es va quedar estès a terra, i va perdre la noció del temps. Però va tornar a aixecar-se, molt feblement. I va contemplar per última vegada aquell paisatge. I llavors el paisatge va quedat desert, sense una sola ànima. El vent va deixar de bufar. Els turons van desaparèixer mica en mica del seu camp de visió. Els arbres es van esvair. Les cases es van esfondrar en un instant. I llavors, ell va caure a terra.

Ariadna Serra Sambola

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Lloguer de cossos

ON segle. - Bon segle. Què desitja? - Voldria un cos, vull fer un viatge terrenal. - Molt bé, ha pensat en alguna cosa? - No, res d’especial. Què hi ha disponible? - Si vol una vida tranquil·la li recomano aquest model d’home o dona nòrdica. Ros, ulls clars... - Umm... no, massa avorrit i poc estimulant. Voldria una cosa totalment diferent. - Veig que té pressa per pujar graons. Què li semblaria un cos de dona de raça asiàtica, li podríem buscar un poble ben tranquil pel mig de la Xina on tindria temps i pau per fer créixer l’ànima. - Ui, no, no. Ja vaig ser una dona Cambotjana i vaig viure fins els cent-dos anys. Em vaig passar la vida recollint arròs. Aquell cos no s’acabava mai d’espatllar. - I amb tant anys no va aconseguir arribar al zenit? - No, que va. El treball tant dur em deixava el cos massa debilitat per poder dedicar-me a fer evolucionar l’esperit. Ara voldria una cosa diferent. Més excitant. - A veure, aquí tenim un cos de dona africana de raça negre. Les penúries i desgràcies estan quasi garantides si li busquem un lloc adient. - Sí, ja vaig ser-ho fa unes quantes reencarnacions i se’m va fer molt curt. Vaig morir als divuit-anys, després de tenir dos fills. Potser seria una bona oportunitat per tornar-ho a intentar però, es que amb tant poca esperança de vida no sé si val la pena. Els primers anys de vida se’m fan eterns! - Sí, ho entenc, però podria ser un bon repte que li pot fer evolucionar força. - No sé... per sud Amèrica queda alguna cosa? No hi he nascut mai allà. - Sí, precisament tinc una cosa realment especial. És com un caramel. Una reencarnació en un home de la tribu dels wajãpis del Brasil. Què li sembla? - Ostres! Això sí que sembla interessant. Me la quedo!

David Torres Ardèvol

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

9.000

LOU; plou amb tanta força que sento com si cada segon 9.000 gotes de pluja m’estiguessin caient al damunt deixant-me xopa de cap a peus. Crec que aquest més ja han plogut 9.000 vegades. Tot i així segueixo adorant els dies de pluja. Sec al costat de la finestra amb un bon llibre entre les mans i, mentre llegeixo les 9.000 pagines, deixo endur-me per 9.000 aventures diferents. De cop la porta de casa s’obre i entres tu, igual de xop que jo; amb els cabells gotejant i la roba enganxada al cos. Mai m’has agradat tant com m’agrades en aquest instant. Se’t veu tan vulnerable i tan perfecte al mateix temps... Em somrius i arronses les espatlles demanant-me perdó pel mullader que has fet, i jo et perdono. Et perdonaria 9.000 vegades més si fos necessari. Tornes a somriure i sento com el cor em batega a 9.000 per hora encara que ja he vist aquest somriure en 9.000 altres ocasions. Sense dir res, deixo el llibre sobre la taula, m’oblido de les 9.000 intrèpides aventures en les que m’havia submergit, i m’acosto a tu. De totes les aventures, tu ets la meva preferida. T’abraço amb força i et faig 9.000 petons. Massa pocs pel meu gust. M’agafes la cara amb totes dues mans i em mires directament. Em quedo embadalida mirant els teus ulls, que tenen la llum de 9.000 estrelles. Ens quedem així una estona, observant-nos l’un a l’altre i dient-nos 9.000 paraules a la vegada, sense tan sols obrir la boca. Si pogués parar el temps em quedaria per sempre en aquest instant, tota la vida, 9.000 vides. De cop sento el rugit d’un motor que s’apropa a 9.000 quilòmetres per hora i el fred de l’aigua que m’ha esquitxat al damunt em fa tornar a la realitat. Sospiro i continuo caminant. La pluja dissimula les 9.000 llàgrimes que em cauen galtes avall mentre recordo els 9.000 quilòmetres que em separen del teu costat.

Núria Banús Gorina

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Estil anys 70

‘ALBA seguia tenint moltíssim atractiu per als homes. Sense cap dubte el seu cabell de color caoba, la seva extrema primor, la roba cenyida molt elegant d’estil anys 70 a la que no li faltava cap detall, tenia molt a veure amb aquest èxit. El seu triomf amb el gènere oposat, era total en tots els camps. Era estimada i desitjada per tots, però només els més atrevits i de bona posició, tenien el valor d’apropar-se amb l’esperança de rebre d’ella un somriure com a mol. Ella escollia amb saviesa els acompanyants que li convenien en cada ocasió i amb els que desitjava tenir una relació duradora. Durant aquella setmana però, s’havia sentit inquieta i preocupada. A més de ser observada i afalagada com de costum, va advertir que algú la seguia amb altres intencions. Farta de no saber qui s’amagava en les ombres i quin era el motiu d’aquell assetjament, va decidir passar a l’acció per descobrir-ho. L’endemà, carregada de valor es va amagar darrere d’un quiosc per descobrir al seu espia. En veure que es tractava d’una dona va quedar perplexa. La dona en qüestió, era molt joveneta i anava vestida amb la mateixa roba, color de cabell i pentinat que ella. El seu caminar i moviments també eren molt semblants, per no dir exactes als seus. Tot d’una, va patir un xoc quan els seus records la van traslladar moltíssims anys enrere, veient-se en ells reflectida en aquella joveneta quan tenia el seu mateix aspecte juvenil, que havia copiat a la perfecció d’una altra dona, fent-lo també propi. Va recordar llavors també, la tràgica mort d’aquella dona, en ser atropellada per un cotxe just davant d’ella. Allà dempeus al costat del quiosc, es va quedar absorta per aquests records llunyans, quan unes veus la van retornar a la realitat. La joveneta que l’estava seguint, des de l’altra vorera del carrer li feia senyals amb les mans i li cridava insistentment. Però Alba no va tenir temps a reaccionar, un camió descontrolat va pujar a la vorera on ella es trobava.

Jordi Cabré Carbó

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

Els tres porquets

A anys i panys, vivien al camp i del camp tres porquets. Un dia, cansats de collites perdudes pel indomable temps de secada i pedregar, decidiren deixar la terra camí de somnis de ciutat. El més petit, educat il•lusòriament amb drets atorgats en normes massa sovint sacralitzades, cop de porta i ja té un habitatge social. El mitjà, educat en l’exemple de l’esforç i el treball dels pares i rere acadèmiques nits de vetlla i feiners dies de servilisme impagat, cop de préstec i ja té un piset petit. El més gran, educat en la cultura de l’estraperlo, amb picaresca habilitat i corrupte connivència governamental, cop de mà de l’autoritat i ja té palau residencial. Un dia el llop Especula, que ja havia foragitat a molts porquets del barri bufant i bufant i fent volar tots els seus estalvis, va trucar a la porta del porquet més petit i com que no va obrir, rere sirenes i porres, cop de porta i desallotjament al instant. El porquet mitjà, que havia acollit al porquet petit, havia estat acomiadat desprès de vint-i-cinc anys d’urbanitat i fidelitat per col·locar al fill del cap i no va poder satisfer els voraços interessos del llop Rescat. Aquest els va anar a trobar i els crida “obriu-me, doneu-me el meu pis” i com que els porquets no van obrir, rere cecs beneficis excloents, cop de porta i desnonament al instant. Aleshores els dos porquets, capcots, van retornar al camp, a la casa dels pares, on malviuen tots quatre. El porquet gran, surant en copes a la piscina, havia estat investigat per com va adquirir el palau. Sort del seu bon amic el llop Corrupte que no es cansava mai de bufar i bufar i fer volar diners i diners i sempre en volia més i era tan poderós i tenia tants amics per tot arreu que per més que la veritat empenyés amb totes les forces no va aconseguir fer sortir al porquet gran del seu palau, ja que sota la xemeneia del palau les olles del llop Corrupte escaldava qualsevol que busques la veritat. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte no s’ha acabat ..

Josep Vancells Vallhonrat

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Escrit a la sorra

A traïció del seu agent el va enfonsar, i l’Enric es va jurar que mai més el robarien les seves paraules, no tornaria a escriure. Però trobar feina no era fàcil per a un escriptor fracassat, així que quan el van contractar com a tècnic de sistemes de navegació, la seva dona, la Maria, es va alegrar... fins que va saber què significava: viure en un far a l’illot Asticara, a Cantàbria, amb comunicació marítima cada 2 mesos. Després de molt parlar, va acceptar provar els dos primers mesos. La sensació de solitud va superar totes les expectatives, els dies passaven lents i esgotadors. Però l’Enric es trobava cada dia millor, els seus passeigs per una platgeta al sud de l’illot el provaven força bé, de fet no li havia dit res a la Maria, però a la sorra d’aquella platgeta s’havia tornat a sentir escriptor amb una branca com a ploma, sense por que algú li robés els seus pensaments: quan pujava la marea tot s’esborrava. Tan bé se sentia l’Enric que la Maria no va tenir cor d’obligar-lo a deixar-ho. Portaven ja dos anys al far, tot un rècord en aquell illot, quan va arribar el vaixell amb les provisions i un paquet que la Maria va amagar de seguida. Tan aviat va tornar l’Enric, el va rebre amb el seu millor somriure: - El d’avui era molt bonic, però haurà d’esperar. - Com? - Mira al bagul! li va dir la Maria mirant al vell bagul junt a la porta amb uns prismàtics a sobre. L’Enric va treure el paquet, el desembolcallà i sorprès va llegir: “Tinta de sorra - Antologia poètica” Enric Ribalta Al llibre va trobar tots els poemes que creia esborrats pel mar. Però... des de quan...? preguntava sense encertar a dir una frase sencera. - Ho vaig saber quan vas tornar a somriure, i et seguia amb els prismàtics.

Ferran González Díaz

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

Jocs de mitja nit

DESPRÉS de sopar la mare posa a dormir la Làia de cinc anys vençuda per la son. Mentre la nena espera el petó de bona nit, la mare se li atansa i amb el dit índex a la boca xiuxiueja: - Làia princesa, què et sembla si juguem a fet i amagar una estona? serà molt divertit! -Si! Si! Qui comença? -I si juguem en el mateix equip, estem juntetes i ens imaginem que la Dora ens està buscant? La mare no li deixa opció de resposta, agafa la Laia a coll i de puntetes se´n van a l´habitació del final del passadís. De camí apaga el televisor i tanca els dos llums que queden encesos del menjador. Ja al terra, la nena corre divertida de la ma de sa mare; ella no riu. Entren a les fosques sense fer soroll a l’habitació, on només hi ha una rentadora i un petit armari sense portes que compleix amb dificultats la funció de rebost. Tanca la porta amb molta cura i s´asseuen al terra just al seu darrera; la mare envolta amb força la Làia mentre amb un somriure forçat li insisteix que no faci soroll, que la Dora no les trobarà i així guanyaran el joc. La nena s’abraça a la mare amb la innocència de l’infant. Vint minuts més tard la nena es queixa: - Mama, podem deixar de jugar? Estic cansada i tinc son... - Encara no princesa ...– amb amarga tendresa li pentina els cabells amb els dits. A fora, el pare de la Làia segueix colpejant amb violència la porta i renegant amb la cara desencaixada, mentre subjecta amb la ma esquerra una doble malta a mig acabar.

Xavier Huguet Rueda

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Cacera

ORRA caqui, armilla plena de butxaques, pantalons de camuflatge, botes de canya alta i escopeta carregada: l’escriptor veterà surt a caçar. Amb l’arribada del bon temps han tornat totes les espècies d’històries que havien emigrat fugint de la inòpia hivernal. S’han reunit als aiguamolls, on descansen del trajecte intercontinental. Les postes de sol de la primavera fan llambrejar els seus plomalls de paraules i expressions exòtiques, que es reflecteixen al mirall de l’aigua calma. A punta de dia, l’escriptor es planta al seu amagatall estratègic, a tocar d’un petit estany, i apunta. Espera pacient el moment oportú, tal com li han ensenyat anys experiència. Un tret, falla. Paciència. Un segon tret, torna a fallar. S’escolen els minuts i ell segueix quiet com una natura morta. Al migdia, el tercer tret encerta una història d’amor adolescent. Just aquesta és l’època en què crien i és fàcil trobar-ne. No és el que buscava però com a mínim no tornarà a casa amb les mans buides. Surt de l’amagatall per recollir la captura i quan està a punt d’engrapar-la, un tret i l’escriptor cau mort. De l’altra banda de l’estany, un escriptor jovenívol es felicita en silenci. Quina peça que ha aconseguit! Ja s’imagina com lluirà, un cop dissecada, al xalet de la costa. Està convençut que gràcies a aquest cop de sort assolirà el prestigi que fins ara li ha negat el club de caçadors. No se’n sap avenir. I és que no cada dia s’atrapen històries d’escriptors que surten a caçar històries.

Martí Picas

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

Aquella sensació

‘IRIS d’un ull blau cel amb pinzellades groguenques ocupa tot l’espai d’un petit mirallet de ma. És d’augment i te un mànec de marfil. Al mirallet sols hi cap un ull. Aquesta imatge està gravada en el cervell de la Mònica. El mirall s’ha perdut. Li agradaria tan retrobar-lo! Ara gairabé és coleccionista de mirallets de ma, però cap li reflecteix aquell iris. Aquella sensació de fa tants anys. Entra a l’habitació sense fer soroll. No volen que hi vaig, per això ho fa d’amagat. De puntetes arriba al calaix, l’obre. Treu el mirallet, l’apropa i l’allunya, és l’ull de la mare. Avui, després de tant de temps va a la csa d’on la van treure per anar a viure amb els tiets. Torna a ser la seva casa. pensa que pot ser hi, trobarà el mirallet. Li costa obror la porta, tancada tan de temps. Sense parar-se, comença a inspeccionar, com un lladre que cerca un tresor, tots els calaixos d’aquella habitació. Ella sap que encara que el trobi, no hi serà l’ull de la mare, però el busca. I quan el troba, quasi no el reconeix, no sembla que fos aquells mirallet tan somniat. Hi acosta els llavis, el besa i plora. Definitivaemnt ha perdut aquella sensació. El vol d’una petita arna la distreu del seu dolor.

Isabel Tribó Mateu

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

PRIMER PREMIO CASTELLANO

Llueve sobre mojado

ENTRO de su cabeza resuena la canción que tanto le gusta: “la, la, la, la, la, la… sueños equivocados… la, la, la, la, la, la… llueve sobre mojado”… Llueve tras los cristales del rascacielos, llueve como queriendo llevarse tras de sí el galimatías de recuerdos que se agolpan entre las brumas de sus cavilaciones. La tormenta ha descargado su furia sobre la ciudad dormida, pero en su interior las nubes se disuelven y una idea nítida y reconfortante se va imponiendo sobre las demás. Abre la ventana y deja entrar el fresco amanecer de abril intentando armarse de valor para dar el salto. Las gotas de lluvia le mojan la cara, el vestido, el talante, y una ráfaga húmeda y viscosa, con sabor a podredumbre y olvido, le acaricia los labios. A su espalda, derrotado en un charco rojo sobre la alfombra, el monstruo se hunde en la bruma sangrante de las tijeras de cortar el mal tiempo que llevan su nombre escrito desde el mismo momento en que la agredió por primera vez. Un niño asoma su carita de asombro tras la oscuridad de una puerta entornada y dice: —Mamá, cántamela otra vez. La lluvia cesa, la voz infantil la saca de su ensimismamiento. Cierra la ventana, coge al niño en brazos y le canta al oído con una voz que le sale desde esa parte del corazón donde todavía sigue viva la esperanza: “la, la, la, la, la, la… sueños equivocados… la, la, la, la, la, la… llueve sobre mojado”…

Yose Álvarez-Mesa

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

SEGUNDO PREMIO CASTELLANO

El niño

N mi casa disfrutamos de un clima especial, yo diría que hasta mágico. Aunque en la calle llueve y hace frío, dentro siempre estamos a veinte grados. Según me han dicho mis padres, lo de que no llueva tiene que ver con que la casa tiene paredes y techos y lo de que haga calor con la calefacción. Tengo sólo seis años y ya me están jodiendo la magia de la vida. Mi padre es capaz de hacer de todo. Hoy casi se acaba el abecedario eructando sin apenas respirar. Y es muy bueno haciendo dibujitos de orina junto a la baza. A mi madre no le gustan las aficiones pictóricas de mi padre. Ella es más de beber hasta desmayarse. Mis papás son guays, hacen todo junto: se gritan juntos, discuten juntos, se dicen palabrotas juntos. Me encanta mi familia. Mi hermano mayor me está abriendo los ojos a la dura realidad de la existencia: dice que soy medio tonto y que la vida está llena de miseria, soledad y sufrimiento. En su último cumpleaños (cumplía siete) montó un pollo descomunal. Le trajeron un libro de Chiquito de la Calzada en vez del libro de filosofía que había pedido. Al parecer, mis padres confundieron Shopenhauer con Gromenauer. Por lo demás, me encanta ir al cole. Me pegan mucho, pero siempre con razón: cuando no me sé la lección, por no saber y cuando me la sé, por romper las expectativas de mis profesores. Todos dicen que soy un inútil y eso me gusta, porque me gustan las cosas inútiles, como la poesía, las cigüeñas y Mariano Rajoy. no sé qué más contaros. Bueno, si: uno, dos, tres, cuatro... Vaya, os tengo que dejar. Mi padre me acaba de mandar a por chocolate. 10 gramos.

Juan Manuel Brun Murillo

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

TERCER PREMIO CASTELLANO

El viaje soñado

UANDO Gregorio y Marcela salieron de su casa, un tumulto vecinal les esperaba en plena calle. La gente del pueblo, agolpada en puertas y balcones, lanzaba vítores enmascarados de envidia, mientras la aclamada pareja colocaba, sonriendo casi por inercia, las maletas dentro de su auto. Minutos después, tras despedirse a conciencia de amigos y vecinos, conseguían dejar atrás aquel pueblo que los había engullido de por vida. Pero como si de un volátil sueño se tratara, esa misma noche regresaron a su casa, a esa que les había despedido horas antes, y que agazapada ante la oscuridad de la madrugada, les aguardaba en el más reposado silencio. Guardaron el auto en el garaje y, tras subir las maletas a la habitación, decidieron que lo mejor sería intentar dormir. A la mañana siguiente, Marcela, sin subir ni una sola de las persianas de la casa, preparaba el desayuno con una rutina admirable, mientras Gregorio, aún dormitando tras aquella extraña noche, ordenaba de nuevo la ropa en los correspondientes armarios. Y en esa misma casa comieron. Y cenaron. Y volvieron a dormir. Así durante tres larguísimas semanas. Con una nevera previamente abastecida y una conexión que no era de este mundo, convivieron sin dirigirse la palabra en el más absoluto silencio, y no salieron de aquella casa hasta que toparon de bruces con la fecha en rojo del calendario. Esa misma noche, Gregorio hizo de nuevo las maletas, mientras Marcela se cercioraba, subiendo mínimamente una de las persianas, que no había nadie en la calle. Salieron del garaje con sigilo, y con el auto sin luces hasta salir del barrio. Una vez abandonado el pueblo, pararon en un descampado donde pasaron la poca noche que les quedaba. Y ya no se movieron de allí hasta que el sol de mediodía les hizo ponerse en alerta. Volvieron al pueblo pasadas las tres de la tarde, y mientras afilaban de nuevo sus sonrisas antes de girar la esquina de su casa, el barrio entero ya aguardaba su llegada. Esa misma tarde, en un bar abarrotado de la plaza central, Gregorio y Marcela explicaban a sus vecinos casi de memoria, su increíble y maravilloso viaje de novios.

Sergio Ledesma Pujol

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

Cual para tal

OS payasos acaban su actuación y las luces se apagan. Tras unos redobles de tambor, se hace el silencio y el Director del Circo –bigote amplio, simétrico, ondulado y con tendencia ascendente, sombrero de copa a juego con camisa de seda brillante con doble solapa, charreteras y botones en formación, pantalones bombacho y botas de montar– anuncia el espectáculo estelar. Un haz de luz descubre la gran bombarda situada más allá de la pista central. A continuación, el foco ilumina el otro extremo en el que aparece, bella y escultural, la Mujer Bala. La pequeña orquesta acomete los compases de una pieza con sones más épicos que líricos y la dama se desplaza, pausada y majestuosa, hasta el centro de la pista donde un ayudante, surgido de la penumbra, le ayuda a deshacerse de capa, guantes y corona. Después, ya recuperada la luz ambiental, se dirige hacia el artefacto artillero; antes de introducir su cuerpo en la negra boca, y mientras el asistente carga la pólvora, ella saluda al enfervorizado público deteniendo su mirada en las últimas filas de la grada lateral. Algo ha llamado su atención. Se vuelve y da unas órdenes claras y precisas al auxiliar que, sorprendido, obedece añadiendo algo más de materia explosiva y modificando en quince grados el ángulo de dirección del disparo. En unos segundos, un estruendo seco y potente, que precede a una humareda gris, la catapulta hacia las alturas, describiendo una parábola perfecta en la que ejecuta un escorzo con doble tirabuzón que la deposita suavemente en los brazos de un hombretón joven, atractivo y guapetón. Lo que se diría un hombre cañón.

Rafa Olivares

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

La caja de los botones

ACE un año que murió mi madre. Hemos encontrado un comprador para la casa y no queda otro remedio que deshacerse de los trastos. En pisos tan pequeños como los nuestros, no podríamos almacenar los objetos inservibles. Miro la caja de los botones. Las bisagras cierran mal y los claveles que adornan la tapa han perdido el brillo que tenían en mi memoria. ¡Qué pocos botones y qué descabalados! – ¡Esta caja, a la basura!– dice mi hermana. – ¡No, no la tires! – digo yo. – ¿Y para qué la quieres? – me pregunta ella. – Para recordar que hubo un tiempo en el que en esta pequeña caja cabía todo mi mundo. Me bastaba con sentarme a los pies de madre y extender los botones que contenía para sentirme la persona más afortunada del mundo. Mientras mi madre cosía, yo volcaba en la alfombra la caja de los botones y los ordenaba siguiendo los caprichos de mi imaginación. Unas veces eran flores de un jardín mágico y multicolor; otras, piedras que, convenientemente dispuestas, se transformaban en sillares de una casa, arcos de una iglesia o arcenes de una carretera. Construía también hospitales, escuelas, cafeterías y parques adonde los niños iban a jugar. Otras veces humanizaba los botones y los convertía en maniquíes ataviadas a la moda, pacientes de mi consulta o aplicados alumnos. Yo quería ser modista, como mi madre, y coser vestidos que realzaran la belleza de las mujeres. Los botones forrados de terciopelo eran atildadas damas que asistían al teatro y los de tela floreada, muchachas que corrían con las faldas al viento. Los botones de madera, rústicos campesinos y los dorados con escudo, generales de un ejército de metal, formado por botones que a mi juicio tenían porte masculino. Cuando soñaba con ser médica, buscaba botones defectuosos e imaginaba que podía curarles su enfermedad. Otras veces ansiaba convertirme en maestra. Disponía líneas de pupitres y en ellos sentaba a mis alumnos: botoncitos de plástico de luminosos colores que escuchaban atentamente mis peroratas. Nada hay tan poderoso como la imaginación de un niño que juega.

María José Toquero del Olmo

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

La trama

N el jardín, el rosal desprendía su perfume y mostraba con altanería la belleza de sus flores en aquella tarde de verano. Decidí salir de la casa porque la conversación sobre el antiguo pergamino que cedió en herencia el abuelo me desesperaba. Eran muchas las veces que escuchaba la misma historia junto al relato del engaño de la abuela Carmen a orillas del Nilo. Hablar de la herencia los trasformaba a todos, haciendo que pareciesen animales de presa en discusión mientras tomaban el té. Solo la prima permanecía impasible cogiendo la taza con dos dedos y elevando erecto su dedo meñique, hacía tiempo que jugaba esta partida con el as en la manga que años atrás le entrego el abuelo. En el jardín me sentía mejor sin tener que observar la disputa, tan solo echaba de menos servir el pastel de tiramisu a la prima Elena que siempre comía con tanta sensualidad. Ahora, a través del ventanal, podía verla ausente y deseaba que entre sus pensamientos apareciera el viaje que juntos haríamos el lunes en el sidecar hasta la floristería pasando por el banco. Recordé en ese momento que la señora me ordenó podar el seto y programar el riego antes de irme, era viernes día de cobro y además los viernes hay mucho tráfico al volver a la ciudad.

Carlos Servent Mañes

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Café Berlín

LLA hablaba sin parar. Su vez era melódica y agradable, y sus breves pausas venían siempre acompañadas de una gran sonrisa. Él por su parte era un manojo de nervios, incapaz de entender lo que ella le contaba tan efusivamente. Su corazón se lo impedía. Bum bum. Ella era tan guapa. Bum bum. Era tan sumamente lista y culta. Bum bum. ¿Por qué iba a querer alguien como ella estar con él? Los latidos in crescendo marcaban el ritmo con el que sus miedos se magnificaban. Luego estaba el gato ¡Ese maldito gato! Mirándolo desde la barra, fijamente, sin apartar esos ojos mientras se relamía. Ella hablaba y él comenzaba a sudar. Sentía como si la ropa empezara a venirle grande. Ella sonreía y los pies de él empezaban a colgarle de la silla, incapaz de tocar ya el suelo. El gato le miraba fijamente y ella le contaba sus viajes e ilusiones. Él se esforzaba por mirarle a los ojos desde abajo, mientras la mesa parecía cada vez más lejana. El corazón seguía marcando ritmos prohibidos. Sus oídos le pitaban mientras ella a lo lejos articulaba palabras inteligibles. El gato, siempre con su mirada fija en él, comenzó a caminar acercándose con cautela. Su ropa se había convertido ya en un gurruño de telas que lo cubrían por completo. No veía nada. No oía nada salvo el ritmo incesante de su corazón. El calor de su cuerpo lo había abandonado. El tacto en general suave de su piel se había tornado húmedo y frío. Tenía miedo. Él no estaba a la altura. Ella era perfecta. Un escalofrío le recorrió todo el cuerpo, de la cabeza a la cola, poniéndole las escamas de gallina. ¿Volvería a verla? ¿Acaso importaba? Era una sardina y las sardinas no aman. No pueden. No saben. Hubo un silencio. Los latidos cesaron. Sólo un maullido.

Pablo Garrido Jiménez

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

De espaldas

L advertir que el Sedán pierde potencia, Roberto enciende las balizas y se arrima a la banquina. Trata de mirar por los espejos, pero la lluvia es demasiado intensa. El tamborileo de las gotas en el techo se mezcla con sus pensamientos. Ninguna casa, nadie en esa ruta inhóspita. Aguza la mirada: ve algo, acaso luz en una ventana, pero lejos, campo adentro. No querría bajar, pero se pone el sobretodo y sale. Las ráfagas barren la ruta, doblegan los álamos. Cuando llega a la altura de la luz, accede a un camino que se adentra en el campo. La lluvia ha comenzado a ceder, pero hay mucho barro. Roberto se lamenta por sus zapatos, y avanza. Parece que sí: la luz surge de una casa. Da con un patio cercado con alambre. Rodea la casa y llega a una puerta. Llama dos veces. El ladrido de un perro lo inquieta. Pero nadie responde. Grita un saludo. Empieza a aplaudir. Nada. Sigue rodeando la casa y ve una ventana. Se asoma. A la luz de un velador, distingue el respaldo de dos sillones verdes que apuntan a un televisor destartalado. En la pantalla dan la película de un hombre de espaldas, asomado a la ventana de una casa. En blanco y negro. El tipo tiene un sobretodo, y Roberto ahora lo ve estirarse un poco, en puntas de pie. Pero, de golpe, el hombre de la pantalla gira a un costado y se tapa los ojos. ¿Qué estará haciendo? Roberto se estira un poco, para distinguirlo. Y cuando el tipo se da vuelta, ve que es él mismo. Él mismo en la pantalla. La toma cambia, y muestra también a otro sujeto: están frente a frente. Quizás sea el dueño de casa. Él parece hablarle al tipo, pero el dueño se monta al hombro una escopeta que llevaba oculta y le vuela la cabeza. Ante lo crudo de la imagen, Roberto tiene que desviar la mirada, y se tapa los ojos. Si ahora me doy vuelta -piensa-, es el final. Pero algo lo obliga a hacerlo.

Federico Pera

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

El charco plateado

ABÍA llovido con fuerza aquella mañana, y aunque la mamá de Lucas le advirtió sobre no pisar charcos, el que vio más allá era demasiado brillante para resistirse, así que sin pensarlo se zafó de la mano materna y corrió para saltar con ambos pies sobre el charco… hundiéndose sin remedio mientras su madre miraba espantada la escena. Se hundía más y más hasta que, a punto de desvanecerse por falta de oxígeno, unos brazos suaves lo llevaron hasta una gran burbuja donde recuperó la consciencia y el aliento, mientras los grandes ojos plateados de aquella sirena lo miraban con ternura. Lucas notó una vibración en sus oídos a la que respondió instintivamente con su nombre, y tras otra vibración comprendió que ella se llamaba Shophiora. De su mano emprendió una alucinante excursión de burbuja en burbuja en la que pudo ver corales danzarines, estrellas de mar luminosas y mil y una criaturas extraordinarias. De improviso, Shophiora lo arrastró tras unas rocas señalándole dos terribles peces que merodeaban por allí, a los que llamó stiniuros. Le insufló aire en sus pulmones con sus labios hasta que marcharon. Aquella escena devolvió a Lucas a la realidad, así que pidió a Shophiora que lo llevara con su madre, a lo que ella accedió triste. Cuando llegaron al punto en que se hundió, vio a su madre a través de los adoquines rodeada de policía y curiosos, ¡pero no podía salir! Su madre desesperada ni escuchaba a los policías diciéndole que era imposible lo que explicaba, habían secado el charco ¡y allí no había absolutamente nada! A pocos metros, un anciano de mirada risueña sentado en un banco decidió que era el momento de actuar, se acercó con una cantimplora y, antes de que se dieran cuenta, la derramó en el lugar del charco abriendo de nuevo el camino para que, ante el asombro de los presentes, emergiera la cabeza de Lucas. Por un instante antes de cerrarse el canal, los ojos del anciano brillaron al reconocer de nuevo la mirada plateada de Shophiora.

Fernando González Díaz

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

El día en que ella empezó a irse L día en que ella empezó a irse él intentó impedirlo con cuentos. Le escribía cuentos cortitos, hacía un tubito con la hoja de papel y lo metía en la tostadora, para que ella no pudiera preparar su desayuno y tuviera que esperarle. Lo metía en el secador, porque ella no iba a ningún sitio con el pelo mojado. Con tres cuartillas de un relato algo más largo atascó el armario de la ropa, quizá ella no se atreviera a irse desnuda. Y con medio folio de un cuento de cinco líneas cegó la cerradura, para que ella no pudiera salir de la casa. La treta resultó eficaz. Pero él no contaba con que ella leyera los cuentos. Y lo hizo. A la mañana siguiente encontró la casa vacía, pero cada cuento tenía varias líneas más. Y una nueva protagonista.

Miguel Ángel Hoyos Alarte

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Otoño de espejos

STÁN tan viejos que sus pieles no sienten absolutamente nada al rozarse. Los olores que desprenden a muebles de otras épocas los une con lazos de eterna esencia. La mira a los ojos para asegurarse de que ella está dentro. De su mirada se desprenden lágrimas de puro almíbar cuando levanta la cara y busca sin mucho sentido una pregunta y una respuesta. Se miran y sus temblores cesan. Los recuerdos llenan miles de páginas de libros olvidados. Los años han seleccionado en los avatares de la vida la pura soledad que les queda. Esta vida es cruel, le susurra en la acartonada oreja al tiempo que la besa con el cariño de los años. Los médicos avisan que la dejará sola muy pronto. Algo se me ha podrido por dentro, mi reina. Sin él, los días de ella serán de espejos en todas las paredes y de vidrios por el suelo. Lo decide definitivamente mientras se traga mirándola un pequeño suspiro. Se irán juntos. Se lo debe. Otro beso y le aguanta la mirada. Detrás de esas arrugas se esconde la misma hermosura que lo enamoró hace tres vidas. Deja la puerta y las ventanas abiertas. Una pequeña brisa mueve las oscuras cortinas. Empezamos solos, le dice muy cerca. Otro beso. Y nos marcharemos juntos. Te quiero tanto, pequeña mía. Mañana los telediarios dirán que me volví loco.

Cristóbal Martínez Haro

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

La decisión final

OMAR esta decisión no es fácil. Cruzar esa puerta puede parecer un acto sin complicación aparente, pero todo cambia cuando te preguntas si estás seguro. ¿Lo estoy? Al otro lado, me espera ella, de blanco, con una sonrisa que alcanzará su máximo esplendor cuando me vea y empiece a avanzar hacia mí. Sé que está a punto de entrar porque ya casi es la hora. Puedo percibir como los ojos de quienes me rodean se clavan en mi persona. ¿Acaso se han percatado de mis dudas o solo son alucinaciones mías? Una gota de sudor cae por mi frente mientras mis extremidades empiezan a cobrar vida propia. Llegado este momento, lo más fácil sería autoconvencerme de que ya no hay marcha atrás, pero no es así. Siempre la hay. No puedo evitar sentirme el hombre más cobarde sobre la faz de la tierra. No solo le he hecho perder el tiempo, sino que he impedido que alguien con más dignidad pueda ocupar mi lugar. Me conozco y sé que no soy capaz de enfrentarme a su semblante de decepción. Por ello, decido marcharme antes de que sea demasiado tarde. Sé que ahora no entenderá mis dudas, pero la llamaré dentro de un tiempo, cuando todo se haya enfriado, y se lo explicaré. Quizás la invite a un café, y quizás acepte. Entenderá mi debilidad e incluso puede que se compadezca de mí. Tal vez entonces, si me siento preparado, me atreva a pedirle una segunda oportunidad. Saco un trozo de papel de mi bolsillo y sostengo mi pluma con pulso de cirujano. Trago saliva y escribo apenas dos frases con las que justificar mi decisión sin recurrir a mentiras piadosas ni a medias verdades. Le entrego la nota a una señorita que se limita a contemplar mi huida con estupor. Subo al coche, arranco el motor y acelero sin mirar atrás. “Lo siento, doctora. Elegí un mal día para extraerme las muelas del juicio”.

Anna Maria Burgués Pascual

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Enteros

AS cadenas se han amputado los eslabones. El colchón en el patio bajo el tendero entre piratas, artistas, bohemios y gitanos a merced de nadie, La música de Tim Maia revuela el espacio de los días sin excesos en nuestros cuerpos livianos, picaneando el nefasto exterior con una canción de amor, la complicidad de ambos, la pasión desenfrenada, el éxtasis compartido del universo perfecto pateando la cabrona realidad. Ahora hacemos apogeo de nosotros mismos insaciables de uno y otro en nuestro sexo transpirando el verano de flujos, salivas, gotas de animales salvajes en los dibujos de nuestras figuras, los ojos, las bocas hambrientas, el miembro intenso en la humedad de su vagina. Pausas, duchas, volver a tocarnos, mimarnos, intrincarnos el uno en el otro y nada mas existe porque estamos plenos, latentes, dóciles, bestiales. El mirar brillante, la boca carnosa de tal pretiña, esa luz bellamente demoníaca, angelical, los hermosos senos que tanto goza, mi demente estampa de gemidos y furia, sus largas trenzas enmarcada por mi melena, entrelazados, potenciales. Recuerdo el libro del “Cristo” “El león que ruge en mi paladar”. Amor bestial. Bebemos la cerveza helada tras el coito. Sonreímos como niños olvidando las heridas. Excomulgamos la intolerancia, los vecinos de los bloques de viviendas del fondo no se si nos ven o nos escuchan, que se toquen también, que se abracen, que fluyan, tal vez les incentivemos su libertad dejándose llevar. Las horas pasan, el manto del crepúsculo comienza a ser penetrado por la calurosa noche… los vicios llaman a la puerta, la batalla a de continuar, nos vestimos, abrimos la puerta y salimos a pelear…

Maximiliano García

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

Sóc diferente

E parece mentira...encara tengo el record una mica borroso. Hace ocho meses vaig tenir un accidente de car y después de estar tres messos en coma, al despertar, ya no era la mateixa. Mi cerebro sufrió un cop y a consecuencia y sin poguer evitarlo, ara mezclo idiomes. Es muy extraño lo que me pasa y sóc difícil de entender para los que m’escolten. Una cosa es llegir-me y otra escucharme. Además ni siquiera segueix una pauta, barreja com vol las paraules, a menudo inclús deja anar alguna en anglès. Mi lengua materna es el castellà, sembla ser que por això em surt més, però al trabajo speak catalá todo el dia. I me encanten les dues llengües. Anglès se un poquito. Ojalá supiera más idiomes, aunque ahora no sería una ventaja sino de crazys. No tinc muy claro si he perdut memòria, because aún me están fent proves. Y yo me pregunto, cómo sé que conservo todos mis records?. De mi infància me explica cosas el meu germà, i recuerdo algunas, del meu pasado más inmediato si lo tengo más clar : mi marido, mi hija, mi mother que ja no està, i el meu pare tampoco, lo sé tot de ellos. El problem surgeix también porque he perdut un poco el “filtro” , i digo lo que pienso, sin pensarlo dues vegades, no sé si es real o fictici pero creo que soy més happy. A mí no em preocupa gaire això dels idiomes, pero cuando hablo con la gente podríamos feruna cámara oculta y seguro que triunfaría. Però me da igual, porque estoy viva, superé un accidente del que no quedó ni un intermitent sà. Lo importante per mi és estar en aquest món, parlant en el idioma que sigui, viendo créixer a mi hija, disfrutar del sun y de la compañía dels que me quieren. Ara en aquests tiempos que estamos que el idioma té molt més valor que moltes cosas, jo lo lío everything.

Isabel Torres Carrasco

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

El primer viaje

UANDO despierto aún es de noche. En la penumbra los colores apenas se vislumbran. El camino es angosto y debo ponerme de lado para atravesar la espesura. Un impulso irrefrenable me lleva a la entrada de la cueva que salvo con esfuerzo. Adentro, hay mucha humedad y el agua resbala por las paredes brillantes. El camino cada vez se estrecha más y debo reptar paras avanzar por el suelo resbaladizo lastimándome con las raíces y las piedras. Escucho el goteo y el rumor del agua y otros sonidos amortiguados por las paredes del túnel por donde me arrastro con los ojos cerrados. Después de una curva, las paredes se han vuelto duras, me adapto a ellas y, luego me deslizo hacia abajo. La salida está bloqueada, debo reunir fuerzas, pero mi obstinación y la necesidad de salir en busca de aire limpio, me dan la voluntad suficiente para abrirla. Hace mucho calor y la luz se cuela por las rendijas de la puerta y cuando paso por ella, un relámpago luminoso ciega mis ojos y unas manos enormes agarran mi cabeza y aplastan mi nariz. Tengo un nudo en la garganta y unas ganas inmensas de llorar que un golpe seco en mi glúteo libera. Estoy en una estancia blanca de techos altos donde hace frío y escucho la voz de mi madre que me dice que soy una preciosidad. Cortan el cordón que me une a ella y me siento desvalido. Luego, parezco una marioneta; me lavan, me miden, auscultan, me pesan, me doblan las piernas, los brazos, ponen lucecitas en mis ojos y por fin me arropan y me dejan en un nido, donde agotado quedo dormido.

Pilar Rubio Lacuey

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

La deuda

E lo encontraba todas las mañanas en un rincón del ascensor, callado pero sin quitarme ojo. Daba pena, con aquella barba y la camisa y el pantalón arrugados y sucios. A veces coincidíamos con Paquita, la del cuarto, que sollozaba y se quejaba de lo sola que estaba desde que murió su perrita Lola. Él se contagiaba de pena y también lloraba. Pero lo peor era cuando coincidíamos con Rosalía. En esas ocasiones, la presencia de su mujer, con la ropa vieja y las manos enrojecidas y ásperas de tanto fregar, le endurecía el gesto y la mirada que yo procuraba esquivar, atendiendo a mis manos que jugaban con el llavero. Desde hace unos días, además me topo con él en el portal, en la calle y en el trabajo; incluso me visita en mi casa. Abro los ojos y allí está, a los pies de la cama, en el baño o en la cocina; cada vez con peor aspecto y mayor cólera. Cuando lo veo, no puedo contener el impulso de rascarme con saña la cicatriz que quedó tras el trasplante de riñón. Fue una fatalidad la complicación posterior, que no diera tiempo a hacerle la transferencia, pero a su viuda no puedo contarle la verdad, iríamos todos a la cárcel. Tengo que inventar una historia para ella y saldar cuanto antes la deuda.

Lola Sanabria García

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Como una canción francesa

A mujer se engancha al alma salada de ese marinero que en tres horas estará ya tan lejos de todo sobre el lomo brumoso de una mar opaca que pone turbios lo recuerdos, perdiendo por los bordes el aceite del amor que le tiene a esta hembra que le muerde a besos el corazón y lo retiene como queriendo hacerlo suyo, como queriendo que se quede con ella y su cuerpo, al borde de lo viejo una eternidad más. Por eso, por este marasmo de amores a contrapelo, esa canción de los desgarros, esa voz de los desalientos, ese negro al piano, negro de abismos negros en un agujero negro de una ciudad tan negra como es Brest. Por eso esta mujer que baila mordiéndole las entrañas a ese marinero de cuero curtido por los océanos. Por eso esa ginebra brutal que se le clava en los mármoles de entre pecho y espalda y que la hace infeliz dentro de un borbotón de infelicidades. I por eso, borracha, llora por dentro como sólo ella puede llorar y repite en un idioma que no sabe – dime que me amas, que volverás – Y por eso también, por esa canción de cicatrices blandas que suena en las bóvedas de la catedral del fracaso, espera una mentira piadosa, una verdad a medias o al menos, un quizás que la enardezca hasta que amanezca una nueva noche después de ésta y con ella un nuevo amor en los ojos de otro hombre. Y no queriéndolo, llega el alba con sus condenas y sus prismas de colores incendiando el horizonte. Y a ella le desfallecen las piernas. El marinero se deshace de su abrazo y sale a la calle arrastrando su saco. Y en la taberna la mujer cierra los ojos y se duerme llorando. El negro cubre el teclado y la madame apaga las últimas luces. Pero deja encendida una bombilla, la roja de todas las pasiones, por si otro marinero se acerca a su establecimiento también con ganes de naufragar entre esos brazos de pago.

Joan Carles González Pujalte

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

Sonrisas heladas

Josefina le daba mucha pereza salir de casa. Caía aguanieve, hacía frío… Desde que se había jubilado, se levantaba cada día pasadas las diez de la mañana. Pero esta última semana hizo amistad con dos mujeres, Dolores y Rosa, amantes de algo que ella no soportaba: el arte de no saber estar quietas. Y a ella, a Josefina, que siempre ha sido muy competitiva (lo reconocía), no le gustaba dar la imagen de perezosa ni de vieja agriada. Así que se calzó las deportivas y se apuntó a la caminata. Dolores tomaba su café mirando por la ventana ¡Qué fastidio! Un día perfecto para estar en casa, disfrutando del raro espectáculo de aguanieve... y seguro que abajo, en la portería ya la estarían esperando sus amigas... Un par de viejas que pensaban que un chandal las rejuvenecía por arte de magia. Así que se calzó las deportivas y se apuntó a la caminata. Rosa aún vestía pijama de franela y zapatillas de lana ¿Y si les decía que le dolía la cabeza? ¿O que su nieta estaba enferma y la tenía que cuidar? Pero no. No, no y no. Ellas, que siempre estaban dispuestas a hacer ejercicio y a embutirse en esa horrible ropa deportiva de color gris y rosa, tendrían los argumentos perfectos para pensar que era la más vieja de las tres y la que peor se conservaba. Nada de eso. Se vistió, se calzó las deportivas y se apuntó a la caminata. Media hora después, avanzaban las tres mujeres por la calle. La nieve caía. Hacía frío. Las tres vestían de gris y rosa y se adornaban con una sonrisa helada en los labios.

Esther Corral López

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

El baúl de Andrea

L vuelo salía a las siete menos cuarto de la tarde, pero tenía que estar en el aeropuerto dos horas antes para facturar el equipaje. La fila avanzaba con lentitud hacia el mostrador y, conmigo, el carro que transportaba el baúl de Andrea. Todos los veranos, desde los tres hasta los once años, los había pasado con ella en su casa de la playa. Yo sabía que mi madre le daba dinero, pero también que aquello jamás fue considerado por Andrea como una contraprestación a cambio de un mero servicio. A finales del mes de junio, me pesaban en la báscula del pediatra y éste anotaba el resultado en la cartilla sanitaria para luego repetir la operación a primeros de octubre, cuando regresaba a la ciudad. El aumento de peso durante ese periodo constituía la única información que resultaba de interés para mi madre, enojada con el destino a causa de mi frágil naturaleza: nadie hace tanto daño como los que debieron amarnos. Cuando Andrea falleció me dejó este baúl. En su interior descansan decenas de conchas, los libros que leíamos alternando un párrafo cada una hasta caer dormidas, nuestros dibujos y aquella escultura para la que posé no sin dificultad para mantenerme inmóvil. Empujo el carro con esfuerzo y lo sitúo frente al mostrador. Presento el billete y mi documento de identidad mientras un par de mozos lo depositan en una plataforma que emite dos etiquetas, una de las cuales es pegada sobre el baúl y la otra entregada a mí junto con la tarjeta de embarque. Veo el baúl alejarse en la cinta trasportadora hasta que desaparece tras atravesar unos flecos de plástico negro. Leo el papel, es el resguardo de mi equipaje y en él figura su peso: treinta y dos kilos con trescientos gramos, el mismo que consta escrito en mi cartilla tras el último verano que pasamos juntas.

Eduardo Bieger Vera

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

Macarena

ESDE acá arriba el mundo se ve en perspectiva cenital, aunque se mueve un poco. Parece que la tierra - la pista, el Maestro de Ceremonias, el público- va y viene como si se estuviese hamacando. No es un mal mundo éste. Marea un poco, pero uno se acostumbra. Antes, me gustaba ver a Macarena acercarse a mí e irse, luego, lejos. Así, una y otra vez. Solíamos hacer algunas volteretas e intercambiábamos universos: yo iba al de ella; ella al mío. Entonces, cuando cruzábamos de un lado a otro; ella, sensual, rozaba las yemas de mis dedos con los suyos; y mi corazón estallaba. En más de una ocasión estuve a punto de perderme, al llegar, olvidando mi concentración por pensar en ese roce suave, amoroso. Erótico. Recuerdo el día: un domingo, a la tarde, a esa hora que siempre es gris y en que la tristeza oprime hasta hacerse nudo. Cuando yo pasaba de su mundo al mío, en ese limbo entre nuestros universos, ingrávidos y plenos; con la pista, el Maestro de Ceremonias y el público de testigos, le dije que la amaba. Desde entonces, su universo viene hacia a mí y se va, día tras día, a cada hora, doce veces por minuto, inmenso, agobiante, opresivo. Vacío.

Daniel Frini

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Por fin llegó el día

ACE una mañana fantástica para ir andando. Ha refrescado y se agradece, después de la ola de calor que hemos pasado. Aunque hoy es sábado, hago el mismo camino de cada día, y me paro a desayunar en el mismo bar. Estoy tan emocionado, que no me entra ni el café, mirando el reloj, esperando que den las diez. Hago tiempo releyendo el Diario, hago los sudokus, y busco hasta las siete diferencias , pero sin parar de mirar hacia fuera, viendo como la calle va cobrando vida. A menos cinco ya estoy plantado delante del escaparate, mirando el interior, con un nudo en el estómago, como he hecho muchas mañanas de los últimos meses. Aunque la tienda no está abierta, los empleados ya están dentro, preparándose para la jornada, pasando el plumero y colocando género. La veo a través del cristal y sólo tengo ojos para ella. He soñado con tenerla, me conozco de memoria cada una de sus curvas, y me muero por tocarla. Hoy por fin será mía, hoy es el gran día. Suben la persiana y entro, intentando mantener la calma. - Hola, buenos días ¿en qué te puedo ayudar? - Hola, quiero la guitarra que tenéis en el escaparate…. ¡Sí, la Gibson negra!

Ana Algaba Jiménez

Diari de Terrassa %JTTBCUF EF KVOZ EF

Títol

/07¢ $0/$634 %& 3&-"54 #3&64

Índex

Pàgina

Català Sóc un bon profesional........................................................................................ 4 Galetes ..................................................................................................................5 Els carrers de la ciutat ..........................................................................................6 Història en espiral................................................................................................7 Camuflatge ...........................................................................................................8 Allò que el llac s’endugué ....................................................................................9 M’enyoro ............................................................................................................10 L’àlter ego ...........................................................................................................11 Descans espiritual..............................................................................................12 Verona.................................................................................................................13 Estònia ................................................................................................................14 L’últim sospir de vida .........................................................................................15 Lloguer de cossos ...............................................................................................16 9.000 ...................................................................................................................17 Estil anys 70 ........................................................................................................18 Els tres porquets.................................................................................................19 Escrit a la sorra ...................................................................................................20 Jocs de mitjanit ..................................................................................................21 Cacera .................................................................................................................22 Aquella sensació ................................................................................................23

Castellà Llueve sobre mojado..........................................................................................24 El niño ................................................................................................................25 El viaje soñado ...................................................................................................26 Cual para tal .......................................................................................................27 La caja de los botones ........................................................................................28 La trama .............................................................................................................29 Café Berlín ..........................................................................................................30 De espaldas ........................................................................................................31 El charco plateado .............................................................................................32 El día en que ella empezó a irse ........................................................................33 Otoño de espejos ................................................................................................34 La decisión final .................................................................................................35 Enteros ...............................................................................................................36 Sóc diferente ......................................................................................................37 El primer viaje ....................................................................................................38 La deuda .............................................................................................................39 Como una canción francesa ..............................................................................40 Sonrisas heladas ................................................................................................41 El baúl de Andrea ...............................................................................................42 Macarena ............................................................................................................43 Por fin llegó el día ..............................................................................................44