Alba Muñoz, "Diari personal d'una alumna desesperada"

Alba Mu単oz Institut Can Planas B2B

Curs 12-13

DIA 21 DE GENER Estimat diari, avui com cada dia de la meva vida, ha sigut un desastre.

Us encordeu de la Laia? Aquella esnob a la que considerava la meva àlter ego? Me l'ha tornat a jugar... Ja em deia la meva mare que no es podia confiar en ella.

Aquest matí, estava amb el meu xicot Jordi, alias el tigre, pel seu caràcter fort i incontrolable a les escales de l'escola parlant de les nostres coses, quan ha passat la Laia per davant, en la qual havia tornat a confiar després de tants lapsus. No ha saludat, estava nerviosa, i el Jordi s'ha quedat mirant-la de dalt a baix, no li he donat cap importància.

A mesura que ha passat el dia, m'he mosquejat més perquè el Jordi no ha fet més que mirar a la Laia, inclús entre l’ínterim de la classe de mates i química he vist com creuaven algunes paraules.

Més tard, a l'hora d'anglès, no he vist a la Laia a classe, cosa que m'ha estranyat ja que és una alumna molt aplicada.

Quan érem al pati, el Jordi m'ha dit que volia parlar seriosament amb mi quan acabessin les classes i jo he accedit. Tota aquella situació m'ha semblat molt estranya, primer el comportament de la Laia, després el Jordi vol parlar seriosament amb mi...

Abans d'anar a català he anat a la guixeta, la Laia també hi era, i al anar-se’n he vist com li queia una petita llibreta de la butxaca i com no hi havia ningú l'he agafat i he vist que al ex-libiris posava: Diari personal de Laia García, estava ansiosa per llegirlo, però havia d'anar a classe. Just en acabar, he anat al lavabo per llegir-lo. M'he emportat la sorpresa de la meva vida al veure com explicava en una pàgina sencera l'aventura que havia tingut dies abans amb el meu Jordi. Les llàgrimes em regalimaven per tota la cara, no podia continuar llegint com el Jordi i la meva millor amiga m'havien traït. A l'addenda d'aquella pàgina posava:"no em penedeixo de la meva història amb el Jordi, ho tornaré a repetir". Aquelles paraules se’m clavaven al cor com ganivets.Ara comprenia l'actitud del Jordi i la Laia.

Sens dubte ha sigut un gran maremàgnum tornar a confiar en la Laia. Ara estic a casa, quan hauria d'estar parlant amb el Jordi ja que volia parlar amb mi però després d'haver viscut el que avui he viscut, no volia veure-l'hi la cara a aquell impresentable.

El premi per a la Laia és el Jordi i el meu accesit és no estar amb ell.

Fins la setmana que ve.

28 DE GENER Estimat diari, avui ha sigut un dia genial.

Aquest matí tenia ganes de sortir de casa, estava cansada de fer deures, quòrum només he fet els de català, encara que m’he apuntat un memoràndum al suro de l’habitació per acabar-los més tard. La meva mare ha vingut i m’ha preguntat si m’estimava anar a fer un tomb amb ella i per la seva sorpresa he acceptat (la meva mare va fer un rictus quan vaig accedir!!!) ja que no està acostumada a que surti amb ella.

Les dos volíem sortir, el quid de la qüestió era on anar. Després d’una estona rumiant i com que la meva mare té molta vis còmica ha decidit que podíem anar a veure un monòleg.

A les rambles actuava Toni Moog i com que a les dues ens agrada l’hem anat a veure. Tot era perfecte, el monòleg era el súmmum i els cambrers eren ràpids i eficients, la cosa no podia anar millor.

Al acabar el monòleg hem anat a dinar a un restaurant excel·lent, fins i tot la meva mare ha deixat un plus de propina.

Al arribar a casa i la meva mare en comptes de veure’m fer els deures que em quedaven per acabar estava al sofà, m’ha donat un ultimàtum, o faig els deures que em queden o no sortirem a veure cap monòleg mai més. He decidit fer-los perquè sens dubte hi vull tornar.

Postdata: el meu ex Jordi està completament oblidat.

4 de febrer Avui, a l’escola, metre llegia l’òpera prima de Victor Català, ha vingut la Laia a parlar amb mi. Quan he vist que s’apropava, he pensat: és la perfecta casus belli.

Estava en un statuo quo molt diferent al seu modus operandi. Finalment ha començat a parlar i demanar-me perdó pel que havia fet. Aquelles paraules no eren suficient per tornar a ser el que érem. No he dit res en tota l’estona, preferia callarme, ja que si començava a parlar ens acabaríem cridant i aquest no era el meu estil.

M’ha dit que estava molt penedida i que no tornaria a passar, que jo era la seva millor amiga i que em valorava per sobre de qualsevol cosa. Ja sé que tots som primus inter pares i que qualsevol podia cometre algun error però jo mai trairia a la meva millor amiga. Per a mi, una condicione sine qua non per ser una bona amiga és no trair-la mai i la Laia aquest únic requisit no el complia.

L’únic que vull, és tornar al meu modus vivendi i deixar de pensar en el que m’havien fet. A més he conegut a una noia que ha vingut nova a l’escola, tots pensen que és una rara avis però és bona persona i m’és igual la vox populi, estem encaixant força bé. Es podria dir que he fet un tranfert d’amiga. Era un quid pro quo

11 de febrer Quina festa la d'ahir...el Xavi, donava una festa a casa seva perquè els seus pares eren fora de cap de setmana. Quan em va invitar li vaig preguntar ipso facto a la meva mare si em deixava anar. Com sempre, la resposta era no, però jo m’encarregaria de que post merdiem la seva resposta canviés .L’únic que jo sabia era que no em quedaria sense anar-hi.

Vaig estar tota la tarda fent-li la pilota a la meva mare per que em deixés anar, però no va haver-hi sort. Tenia en pla perfecte, escapar-me per la finestra . Estava desitjant l’ante merdiem per poder marxar. Així vaig fer, encara que a priori de sortir per la finestra vaig assegurar-me de que els meus pares dormien. A posteriori vaig quedar amb l’Àlex per anar junts a la festa. A l’arribar em vaig quedar flipada, allò sí que era una festa, la millor festa en la que havia estat mai. Estava tota l’escola dins d’aquella casa, ballant i passant-ho bé.

El temps es passava volant i sense adonar-me ja eren les sis de la matinada. L’Àlex em va voler acompanyar a casa i així ho va fer, era un noi molt agradable i també molt guapo així que em va agradar molt que m’acompanyés.

A l’arribar a casa i per la meva sorpresa...la mare estava asseguda al meu llit. Sens dubte m’havia enganxat in fraganti, la cara em va empal·lidir. In extremis no em va dir res i això que pensava que estava en el moment in articulo mortis, quina por. Al sortir per la porta em va preguntar si m’ho havia passat bé a la festa , no em va deixar contestar, l’únic que em va dir va ser: esper o que sí perquè és a a última festa a la que vas.

Ab illo tempore estic castigada sense festes, sine die.

18 de febrer Avui m’he aixecat malalta, no podia ni aixecar-me del llit estava ad nauseam encara que la meva mare pensava que estava intentant saltar-me l’examen i m’ha dit que aniria a l’escola volens nolens.

Quan he arribat a l’escola encara estava pitjor i no tenia precisament l’examen in mente. M’he assegut a la cadira i han repartit l’examen. L’hi he dit al professor que si me’l podia fer al dia següent, al que ell m’ha contestat: - o fas ara l’examen o tens el curs suspès - (sic).

El refredat, anava in crescendo a mesura que passaven els minuts, no em sentia capaç de fer l’examen, estava in albis.

Més allà dels estudis stricto sensu, està la meva salut i sabia que no em trobava bé però la meva obligació era aprovar l’examen i fer sentir orgullosa a la meva família.

Sabia que em farien un doble bis si entrava a la carrera que volia i això implicava aprovar aquest examen, o sigui que ad hoc vaig continuar.

La pregunta 1 era excessivament in extenso així que vaig passar a la següent que era força més curta i crec que l’he respòs perfecte. I encara que em trobava molt malament, em vaig en sortir amb la resta de l’examen.

Només falta esperar i saber quina nota he tret, que encara que penso que he aprovat, seria ex aequo que la resta dels meus companys.

Espero haver aprovat, encara que aquesta és una paraula lato sensu, ja que abraça del 5 al 10 i no em conformo amb un simple 5.

A l’acabar l’examen el professor, de motu proprio m’ha ofert anar a casa a descansar i millorar-me.

11 DE març Corren rumors de que la meva veïna va matar al seu marit, encara que no tenen les proves necessàries i el seu cas està encara en sub iudice.

El cadàver de l’home el van trobar els seus fills, la patria potestas dels quals, ara és de la mare. El van descobrir a l’arribar de l’escola, mort, sense vida al sofà. Van trucar tan ràpid com van poder a la seva mare i quan li ho van dir, no va regalimar ni una sola llàgrima. Allò era molt sospitós i jo sempre he pensat que, aquella, era una persona non grata per altres moltes accions passades semblants a aquella com per exemple petits robatori a diferents botigues.

De iure, si aquesta dona ha matat al marit, l’haurien d’empresonar tota la seva vida però de facto, només estarà a la presó uns 10 anys, o menys per bon comportament.

Com que encara no tenen proves, el seu cas serà absolt pel principi in dubio pro reo. La gent diu que la llei és dura lex, sed lex i jo no crec que això sigui així. Les lleis no són ni la meitat de dures del que haurien de ser.

La llei, malgrat no ser com nosaltres volem, pacta sunt servanda a cumplir qualsevol acord al que s’arribi així que espero que el jutge sigui just i que els policies trobin totes les pistes necessàries.

L’acusat feia veure que no tenia res a veure amb el cas, però finalment quan es va descobrir que ell era el principal implicat en el cas el seu advocat li va dir: Ignorantia legis non excusat

18 DE març L’altre dia, es va fer un referèndum per tal de legalitzar o no l’avortament. Jo crec que hauria de ser legal en totes les parts del món ja que si un dia no utilitzes preservatiu i fas el coitus interruptus, et pots quedar embarassada perfectament i encara que la culpa sigui teva, no tens per què donar a llum un nen que no és desitjat. Vaig escoltar a una dona d’aquest referèndum dient que també trobava que hauria de ser il·legal la fecundació in vitro perquè deia que era un procès artificial per tenir una criatura.

Altre tema que va a aparèixer va ser el de l’alcohol. El famós “botellón” que es fa al parc abans d’anar a la discoteca. Els veïns es queixen constantment, amb raó, degut als sorolls de gent jove i ambulàncies que van a tota presa perquè al llest del grup s’ha passat bevent i ha arribat a l’estat del delirium tremens, que és aquell estat en el qual has begut massa alcohol i aquest té un efecte negatiu. Encara que es prohibeixi beure al carrer, els joves es buscaran la vida per beure en qualsevol altre lloc, de manera que ni intentin prohibir l’alcohol al carrer.

Mentre el meu pare escoltava el referèndum, jo escoltava tranquil·lament la ràdio, quan de sobte surt una noticia dient que havien trobat a un noi de 18 anys en estat de rigor mortis a causa de l’alcohol ja que ningú el va ajudar quan va entrat en delírium tremens. Al menys jo li hagués donat placebo...encara que ell pensés que era un altre medicament, podria haver fet efecte positiu en el seu organisme.

Del que també es va parlar (és que es van parlar de moltes coses en aquest referèndum) és de l’atur, el tema més recorrent avui dia. I és que diuen que la gent jove no busca feina i pot ser no tots els joves que es queixen de no tenir-ne és veritat que no la busquen, però d’altres, com jo, si la busquem i entreguem el nostre currículum vitae amb totes les esperances del món, i la resposta és sempre la mateixa. –Amb aquest dèficit d’experiència mai trobaràs feina. Així com volen que aconseguim un treball? És que ja ni al McDonald’s podem treballar.

El tema dels impostos també va ser sonat. Són excessivament elevats i o no hi ha cap pro rata parte, ns just que els que guanyen una milionada al mes paguin els mateixos impostos que un humil obrer.

Dels bancs, malgrat avent una ratio de 20 per ciutat (he exagerat) van dir que amb crisi i tot han acabat amb un superàvit molt gran, cosa que no trobo justa.

Encara que no em vaig assabentar de res més perquè era l’hora de dinar i tenia una gana... tocaven costelles, tres per capita, boníssim!

8 DE ABRIL Fa temps, encara que sembli mentida vaig anar a una escola religiosa. Era horrible, no m’agradava gens però en realitat si vaig anar a aquella escola va ser mea culpa.

Ja portava un temps comportant-me com no devia, arribant tard a casa, deixant de banda els estudis... els meus pares em van donar un ultimàtum, si no, m’enviarien a aquella escola. No vaig fer-li cas i allà vaig acabar.

Aquella escola era el pitjor que et pots imaginar. Encara me’n recordo un dia en el que Sor Teresa em va castigar perquè no entenia el que volien dir les lletres de la creu de Jesús, inri. Després d’aquell càstig, mai oblidaré que volen dir.

Vaig dir als meus pares que no aguantava més les tonteries de les monges com ara el rèquiem, la missa de difunts i la seva resposta va ser que o canviava o em quedaria per saecula saeculorum i, és clar, havia de canviar.

L’única excursió que he fet amb aquest escola ha sigut al cementiri, i òbviament no em va agradar gens això d’anar a visitar morts que ni tan sols conec. Ho vaig passar força malament i el que menys m’agradava era veure el RIP de les tombes, descansa en pau, allò volia dir que mai més tornarien a viure, que la vida se’ls havia acabat. Comparat amb el que feien en aquella escola, anar al cementiri era peccata minuta així que no em queixaré més.

Afortunadament vaig anar canviant la meva actitud, arribava a l’hora marcada, els feia cas en tot el que em manaven, vaig retornar als estudis i els vaig començar amb tantíssima força i voluntat que vaig ser una alumna excel·lent, fins i tot exel·lent cum laude. I després de tants esforços, hores i hores estudiant, deixant les sortides de banda vaig aconseguir l’honoris causa de tota l’escola I ja os podeu imaginar com d’orgullosos estaven els meus pares de mi.

15 D’ABRIL L’altre dia, els de la classe de llatí vam anar de sortida a l’exposició de l’antic poeta Horaci. Estàvem tots molt neguitosos perquè feia molt de temps que esperàvem aquella sortida.

Els temes que va tractar aquest antic poeta, principalment van ser: ressaltar el modus vivendi d’una vida senzilla, beatus ille, i la invitació de gaudir de la joventut carpe diem, expressió que utilitza la meva amiga per donar-me ànims i que se m’oblidin els problemes, que la vida és curta hi s’ha de viure el més feliç possible.

Encara que tots volíem anar a la sortida, només en podíem anar 15, per motius d’espai al mini autobús i a classe érem 16 així que la nostra professora de llatí va decidir jugar endevinar el número per veure qui no anava. Abans de començar a dir números va dir: Alea iacta est, la sort està llençada. Afortunadament no vaig ser jo qui es va quedar sense anar-hi. Per felicitar que no em quedava sense sortida, la professora em va dir en veu baixa: audaces fortuna iuvat, i tenia raó perquè jo sóc ser molt audaç.

Com he dit, havíem d’anar en autobús i se’m va fer tant llarg que pensava que no arribaríem ad Kalendas Graecas, però finalment vam arribar. Abans, però vam parar a esmorzar ja que tots teníem molta gana.

Al entrar a l’exposició vaig quedar bocabadada. Aquella sala era immensa i amb una decoració exquisida. Vam asseure en els llocs pertinents i la presentació va començar. Primer van parlar del tema de la vida senzilla que ressaltava Horaci, quan de sobte van dir aurea mediocritas que immediatament vaig preguntar que volia dir a la meva professora, i va dir que era una expressió molt coneguda d’Horaci per enllaçar les virtuts de lamoderació a la vida.

Per acabar amb la presentació, van dir e l c a p t a t io b e n e v o l e n t ia e m é s c o mú d ’ H o r a c i p e r g u a n y a r - s e a l s s e u s l e c t o r s i s e n s d u b t e , a mb aquest capttio benevolentiae se’ls havia de guanyar, increïble.

Al sortir tots gairebé tots vam coincidir en que ens havia agradat m o l t í s s i m l ’ e s p o s i c i ó e xe p t e d o s o t r e s p e r s o n e s , n o v a i g d i r r e s a l r e s p e c t e p e r q u è d e g u s t i b u s n o n d i s p u t a n d u m , a i xò s i , n o h o c o mp a r t i a .

Estaré esperant ansiosa la propera sortida.

22 DE ABRIL

Errare humanum est. Aquestes paraules us han de quedar sempre al cap perquè de vegades no tot surt com nosaltres volem, de vegades no és tan fàcil com dir veni, vidi, vici, sinó que el camí és més llarg que això. No t’has de preocupar per si una cosa no et surt bé a la primera o inclús a la segona, no desesperis, torna a provar una altre vegada i una altre fins que aconsegueixis el que vols.

L’altre dia, vaig aprendre una nova expressió llatina que diu: Nihil novum sub sole que vol dir, res nou sota terra, el que significa que tot el que podem fer ja sabem com s’ha de fer, la solució als nostres problemes no està amagada sota terra, la podem trobar fàcilment.

Mai t’has de rendir, si vols una cosa has d’anar a per ella perquè de ben segur que l’acabaràs aconseguint.

A aquelles persones que vagin de que són superiors a tu i no paren de fardar dels seus “èxits” diga’ls-hi: facta, non verba perquè verba volant, scripta manent, les paraules volen, els escrits es queden:. Això es completament cert perquè de vegades molt parlar i poc demostrar i com tots sabem i ja he dit, les paraules se les emporta el vent.

L’expressió llatina que diu Intelligenti pauca: a l’intel·ligent poques coses se li han de dir, crec que és completament errònia ja que de vegades una persona no tan intel·ligent té més saviesa que l’ extremadament intel·ligent i que a aquest li falten encara més coses per aprendre.

A nivell personal mai arribaràs al punt de non plus ultra la perfecció no existeix i sempre pots donar més del que dónes i arribar a llocs que mai creies que podies arribar. Encara que per fer tot això has de tenir una ment sana que involucra també al teu cos. Podràs aconseguir el que vulguis amb una mens sana in corpore sano.

Tot això que he dit és per experiència. Abans em rendia molt fàcilment, a la primera de canvi però he après a que no era el correcte. Què hagués passat si els Grecs s’haguessin rendit?(Cf. Guerra de Troya) No haguessin guanyat. Mai t’has de rendir.