Alba Oliva, Locucions llatines. Llatinismes i literatura.

Locucions llatines

“Llatinismes i literatura”

Alba Oliva Molina 2º de batxillerat Curs 2015-­‐2016 Institut Can Planas

Llatinismes 1

… tu vas ser la culpable ... per tu em vam portar … m'ho pagaràs …

Em vaig despertar a les 6 del matí amb un malson molt estrany. Qui era aquesta veu que em parlava? Culpable?

Fins a les 12 no tenia hora amb la primera dona, cosa que em va fer intentar dormir una mica més. Però va ser impossible ja que aquell malson m'havia deixat impressionada, així que vaig decidir anar al menjador a la recerca d'un got de llet calenta. La Kelsa dormia plàcidament al sofà, potser somiant en grans projectes que volíem fer juntes, com anar a la platja de Girona, però vivint a Astúries ho vèiem complicat. Vaig agafar el meu got de llet i vaig recórrer el passadís fins a la llibreria per trobar una petita distracció en un dels milers de llibres que tenia per començar. Però després de moure els meus ulls per aquell munt de llibres, cap em venia de gust, per tant vaig decidir seguir escrivint la meva petita novel·∙la. “Aquella tarda d'hivern l'àvia Galatea, àlies Gala, baixava de la Escandalera amb el seu carro quan...”

Vaig desviar la meva mirada cap al rellotge de la cuina, el qual marcava les 10:30. Vaig tancar el meu llibret amb l'esperança de tornar-­‐lo a obrir aquella mateixa nit. Com cada matí, el mateix ritual, una dutxa ràpida i una netejada per sobre de l'habitació. El temps seguia corrents, ja eren les 11:05 però encara em quedava temps per donar un bon passeig amb la Kelsa, la qual a mesura que em dirigia cap a la porta corria més embogida pel menjador. Feia un dia molt lleig, possiblement plouria més tard, però això no ens va fer perdre les ganes de passejar ni a la Kelsa ni a mi. Baixant pel carrer San Francisco vam trobar un bar amb un noi d'aquests que reparteixen papers a les portes dels restaurants dient que aquell matí regalaven xocolata calenta i aprofitant que no havia esmorzat res vaig decidir entrar a gaudir d'una xocolata calenta en aquell dia tan fred. La Kelsa va esperar asseguda a la porta. La xocolata molt bé, però al cap de cinc minuts ja era fora del bar, perquè dintre hi havia el típic que imita a algú solament per aparentar, és a dir un esnob, i aquests no em feien gens de gràcia.

Vaig pujar la Kelsa a casa i vaig baixar ràpid, ja que quedaven cinc minuts perquè la noia vingués. Quan vaig arribar al local, un paquet a sobre de la meva taula deia “FELICITATS NOIA, espero que ho gaudeixis”.

La meva germana sempre té un maremàgnum el dia del meu aniversari, però tampoc podia dir-­‐li res, és el meu àlter ego en la família. El paquet portava un llibre, i al final hi

havia una addenda amb una nota on deia que era d'una amiga seva que acabava d'entrar en el món de l'escriptura, que no fos molt cruel amb ella.

Vaig obrir la porta a la noia que ja demanava els meus serveis. Va seure a la cadira tota forrada de vellut lila, sobre el coixí que em van portar aquells clients de Londres.

-­‐Hola Laura, perdó he tingut un lapsus, Berta oi?

-­‐Sí, jo sóc la Berta, germana de la Marina, recordes que et va regalar un llibre abans d'anar-­‐se'n a viure fora?

-­‐Sí, molt ben fet per cert. (El llibre de la Marina era un dels milers que tenia per començar).

-­‐Doncs no va quedar primera en el concurs, el jurat no els va semblar del tot curiós, però igualment ella està molt contenta ja que va guanyar un accèssit.

-­‐No et preocupis Berta, la Marina tindrà un gran futur. Ara anem per feina, de què has vingut a parlar-­‐me?

-­‐Vull que em diguis que serà de la relació amb l'Enric, jo vull ser mare des de fa temps, això ja ho saps, però crec que ell no ho té del tot clar i ho està fent per complaure'm i això sí que no m'agrada gens. Jo ja ho he parlat amb ell, l'ínterim entre la mort del meu pare i de la meva mare va ser molt dur i ell em va ajudar molt, però crec que això no té gens de futur.

-­‐Berta, jo voldria dir-­‐te una altra cosa però saps que els meus avantpassats sempre em diuen el mateix, deixa'l, et fas mal a tu mateixa intentant aconseguir una persona que no és per tu, ja trobaràs la que és per tu. De fet, la meva àvia Enriqueta aquest matí em deia que hauries de ser mare, però no amb l'Enric, de totes maneres et deixaré el meu ex-­‐libris primer que tracta sobre aquest mateix tema, a veure si et puc ajudar una mica més, d'acord?

-­‐Molt bé Ana moltes gràcies per tot, et trucaré amb notícies noves.

Aquell dia ja no tenia cap visita més, per tant vaig tancar la botiga i vaig anar cap a casa. Però el que jo no sabia és que no tornaria a casa com sempre, ja que solament em quedava un carrer per arribar a casa quan una àvia amb un carro em va aturar i em va començar a cridar que jo ho havia fet, que jo tenia tota la culpa i que ho pagaria molt cruelment. Vaig haver de seure al banc de pedra, no m'ho podia creure, l'àvia Gala de la meva novel·∙la passejava viva pel carrer i em deia les mateixes paraules que al meu malson. Vaig anar corrents cap a casa, vaig tancar totes les portes i finestres i omplerta tota l'habitació de veles aromàtiques em vaig ficar al meu llit. La foto de la meva àvia a la mà dreta em va fer de protectora. En aquest moment la Kelsa va obrir la porta buscant un lloc calent als peus del meu llit.

-­‐Kelsa, no entenc res del que hi ha passat avui, de fet crec que l'àvia Enriqueta em vol dir alguna cosa, demà hi aniré al cementiri a veure-­‐la i li portaré una caixa d'aquells bombons que li agradaven tant, m'acompanyaràs?

Continuarà...

Llatinismes 2

Aquell matí em vaig decidir anar a visitar l'àvia. La veritat és que no tractaven molt bé els cementiris, la Kelsa i jo vam haver de travessar un carreró ple de fang per tal d'arribar a l'altre banda. Però sincerament, el quid de la qüestió era veure la meva àvia, pel cementiri ja pensaré un altre dia. Quan vam arribar ens vam adonar que l'àvia havia tingut visites, ja que estava tota decorada amb roses i margarides. Potser els tiets o l'avi havien decidit fer una petita passejada.

-­‐ Hola àvia, com va? Suposo i espero que bé. L'altre dia em va passar una cosa molt estranya. Recordes la novel·∙la que et vaig explicar que començava a escriure? Doncs un dels personatges se'm va aparèixer l'altre dia al carrer, però hi ha una cosa que no entenc, em culpa d'haver fet alguna cosa i per això et necessito.

-­‐ ¡Biiiip! ¡Biiiip!

-­‐ Hola Berta, vols alguna cosa?

-­‐ Ets a la botiga? Necessito veure't un moment.

-­‐ D'acord, en 10 minuts estic.

-­‐ Àvia ara haig de marxar però espero rebre't aviat.

Durant aquells 10 minuts vaig estar recordant bonics moments amb l'àvia Enriqueta, era una persona molt agradable, amb una gran vis còmica, sempre feia riure a la gent, però desgraciadament el càncer me la va treure. Quan vaig arribar a la botiga la Berta m'esperava a la porta amb un rictus clarament trist, això em deixava clar que parlaríem de l'Enric. Ja que havíem de parlar de les seves coses li vaig dir de fer un cafè al bar de La Rosaleda, al costat de casa meva, on feien uns croissants per llepar-­‐se els dits, però abans em vaig escriure un memoràndum per recordar que havia de recollir a la Kelsa de la perruqueria, esperava que li netejessin tot el fang.

-­‐ Doncs Ana jo haig de marxar ja, gràcies per haver-­‐me escoltat. Per cert et porto la segona part del llibre de la meva germana, de part seva.

-­‐ Quina angoixa Berta! La veritat és que no em vaig llegir la primera part, no tinc temps per res, però dona'm la segona que avui mateix començaré.

-­‐ Doncs molt bé perquè aquest es el súmmum dels seus llibres, es el millor.

Després de menjar em vaig decidir a llegir el llibre de la Marina. El vaig treure de la biblioteca i asseguda al sofà no vaig obrir la primera pàgina abans de quedar-­‐me adormida. Quan em vaig despertar i vaig mirar el rellotge el meu cos va fer un salt i vaig recórrer el passadís i les escales com el qui fa una carrera per agafar el tren perdut, la Kelsa m'esperava.

La perruquera em va pujar el preu pel plus d'haver guardat la Kelsa una estona més.

Quina dona més grossera! Segur que si fem una votació, arribaríem al mínim de vots per fer-­‐la fora, això significaria que hauríem de ser suficients persones, o sigui arribar al quòrum de vots. Encara em quedava tota la tarda i feia un dia massa assolellat per tornar a casa.

Vaig trucar a la meva germana Silvia i vam anar a comprar a un supermercat nou que acabaven d'obrir a la carretera. De tornada cap a casa el cotxe es va trencar, i quan vaig mirar justament s'havia parat davant del cementiri de l'àvia així que mentre la meva germana trucava a algú que vingués a per nosaltres jo vaig decidir entrar un altre cop. Encara que ja havia estat aquell matí, aquest cop no va ser igual. Entrada, dos carrerons a la dreta i tres a la esquerra, volta per la tomba de la tieta Isabel i allà em vaig aturar. Un home alt, vestit de negre i amb unes ulleres va ficar un paper en una caixa i la va deixar als peus de la tomba de l'àvia. Quan se'n va anar vaig voler córrer per agafar el paper però la Silvia va tornar per dir-­‐me que havia vingut el seu marit per recollir-­‐nos. Vaig entretenir la meva germana amb la excusa de visitar la tomba de la tieta Isabel mentre jo anava a buscar el paper que havia deixat aquell home.

Quan vam sortir, fora ens esperava el Robert per portar-­‐nos a casa. Ja a casa, el meu cap tenia un remolí de sentiments, per una part volia deixar enrere tot aquest tema de l'àvia i la dona del carrer, però per altre part havia de portar això fins al final i saber que o qui s'amagava darrere la figura de l'àvia. Quan vaig obrir el paper, el cor em va fer un avís de parar-­‐se. '”T'agrada com he deixat la tomba de la teva àvia? Demà a les 6 t'espero allà. Vine.

POSTDATA: Això no és un ultimàtum.”

Llatinismes 3

El meu despertador va sonar a les 7 del matí però jo ja portava desperta des de les 5.

Quedaven algunes hores per la reunió amb aquell home del cementiri. Ja que no podia dormir em vaig aixecar i vaig veure l'únic programa interessant que donaven a la televisió a aquelles hores, un documental sobre la Segona Guerra Mundial. No vaig treure molt d'aquella estona, ja que jo estava pensant en altres coses, però per primera vegada em vaig adonar del casus belli de la guerra, mai no havia escoltat els motius pels quals va succeir. Acabat el documental jo estava més nerviosa que feia una hora. Què m'esperava en aquella reunió? Qui era aquell home estrany? Què em volia dir?

Un munt de preguntes rondaven pel meu cap però solament una tenia resposta, tot allò era per motius que em portaven a l'àvia. Finalment va arribar l'hora. De camí cap al cementiri vaig fer un munt de retrocessos, sabia que havia d'anar però per una vegada a la meva vida tenia por de trobar-­‐me amb allò que no m'esperava. Mai he tingut por de res però aquesta vegada està tot relacionat amb l'àvia Enriqueta, i ja no sé ni quin era el seu modus vivendi, no sé que feia ni amb qui, però començava a pensar que res bo. Quan vaig arribar al cementiri no hi havia ningú, i per qüestions purament de la meva salut, ja que no volia patir un atac al cor, vaig decidir esperar una estona més, suposo que no sóc l'única persona en el món que arriba tard alguna vegada. Però per més temps que vaig esperar no vaig veure ningú, fins que finalment el meu camp de visió em va portar a una caixa de cartró petita que hi havia a sobre de la tomba de la iaia. Però que estrany si jo no havia vist ningú que deixés allò allà. Quan vaig obrir la caixa a dins hi havia una carta i un sobre on el logotip era d'una empresa de viatges. La carta deia: -­‐ Hola Ana, suposo que sabràs qui sóc i si no ho saps, prefereixo deixar que t'ho imaginis. Ara vull que agafis el sobre, dins hi ha un bitllet de tren amb destí Barcelona, allà agafaràs el primer tren de la tarda i aniràs a la platja de Girona, ja sé que no estem en la millor època per anar a la platja, però sí que hi volies anar, a més, a tu no t'agrada ficar-­‐te a l'aigua.

Gaudeix caminant per la sorra mentre veus els vaixells al fons i imagines com seria la teva vida en un lloc com el mar, però ja saps, la conditio sine qua non de viure al mar, és ser una sirena.

No pot ser, aquelles últimes paraules em van portar al rècord d'un dia de platja amb l'àvia en el qual li vaig confessar les meves ganes de viure al mar.

Però és impossible que l'àvia m'escrigui i m'organitzi un viatge, ella està morta, jo mateixa la vaig enterrar. Efectivament, dintre del sobre hi havia un bitllet amb destí Barcelona. Vaig anar corrents cap a casa, vaig agafar una maleta petita plena de pols i hi vaig ficar les quatre coses importants, la documentació, la càmera i una muda de roba.

Parlant amb la meva germana vam arribar a un acord quid pro quo, ella es quedava amb la Kelsa i jo li comprava una caixa de bombons de licor que tant li agradaven. Oi que som de dolços la nostra família!

El viatge en tren es va fer molt llarg, vaig parlar amb un munt de persones, moltes molt agradables i unes altres menys. La persona que més recordo va ser una noia que es deia Leila, quin nom més bonic! Vam parlar de l'opera prima de Agatha Cristine, Els deu negrets, en la qual el modus operandi de l'assassí per matar als personatges era enganyant-­‐los. Durant el trajecte també em va donar temps a veure paisatges impressionants, grans muntanyes i platges, i també animals, en concret recordo un de molt estrany, era una rara avis. Vaig coincidir durant tot el viatge amb una noia que tornava cap a Barcelona d'un viatge de treball. Em va explicar coses del seu treball, com que ella és un primus inter pares, la persona més important, ja que és l’encarregada de supervisar la feina que fan els altres. Ella em va parlar de moltes coses com l'statuo quo de Barcelona, la veritat és que tenen una situació molt complicada amb aquest gran problema de l’atur. De tota manera, actualment la crisi és vox populi per tothom, tots parlen d'això. Finalment vaig arribar a Girona, després de moltes hores de viatge. Allò em va semblar un somni, quin paisatge més bonic, mai havia vist una platja tan impressionant com la de Roses. Feia el meu passeig per la sorra quan de sobte va aparèixer un home. Era gran, rodonet, tot ple de pigues a la cara i anava vestit amb una camisa blava i uns pantalons blancs. Em va donar la mà amb gest d'amabilitat i em va fer un somriure d'aquells que saben que regalen alegria.

-­‐ Hola, sóc l'Albert, el teu avi, vine i en parlem. El meu despertador va sonar a les 7 del matí però jo ja portava desperta des de les 5. Quedaven algunes hores per la reunió amb aquell home del cementiri. Ja que no podia dormir em vaig aixecar i vaig veure l'únic programa interessant que donaven a la televisió a aquelles hores, un documental sobre la Segona Guerra Mundial. No vaig treure molt d'aquella estona, ja que jo estava pensant en altres coses, però per primera vegada em vaig adonar del casus belli de la guerra, mai no havia escoltat els motius pels quals va succeir. Acabat el documental jo estava més nerviosa que feia una hora. Què m'esperava en aquella reunió? Qui era aquell home estrany? Què em volia dir?

Un munt de preguntes rondaven pel meu cap però solament una tenia resposta, tot allò era per motius que em portaven a l'àvia. Finalment va arribar l'hora. De camí cap al cementiri vaig fer un munt de retrocessos, sabia que havia d'anar però per una vegada a la meva vida tenia por de trobar-­‐me amb allò que no m'esperava.

Mai he tingut por de res però aquesta vegada està tot relacionat amb l'àvia Enriqueta, i ja no sé ni quin era el seu modus vivendi, no sé que feia ni amb qui, però començava a pensar que res bo. Quan vaig arribar al cementiri no hi havia ningú, i per qüestions purament de la meva salut, ja que no volia patir un atac al cor, vaig decidir esperar una estona més, suposo que no sóc l'única persona en el món que arriba tard alguna vegada. Però per més temps que vaig esperar no vaig veure ningú, fins que finalment el meu camp de visió em va portar a una caixa de cartró petita que hi havia a sobre de la tomba de la iaia. Però que estrany si jo no havia vist ningú que deixés allò allà. Quan vaig obrir la caixa a dins hi havia una carta i un sobre on el logotip era d'una empresa de viatges. La carta deia: -­‐ Hola Ana, suposo que sabràs qui sóc i si no ho saps, prefereixo deixar que t'ho imaginis. Ara vull que agafis el sobre, dins hi ha un bitllet de tren amb destí Barcelona, allà agafaràs el primer tren de la tarda i aniràs a la platja de Girona, ja sé que no estem en la millor època per anar a la platja, però sí que hi volies anar, a més, a tu no t'agrada ficar-­‐te a l'aigua.

Disfruta caminant per la sorra mentre veus els vaixells al fons i imagines com seria la teva vida en un lloc com el mar, però ja saps, la conditio sine qua non de viure al mar, és ser una sirena.

No pot ser, aquelles últimes paraules em van portar al rècord d'un dia de platja amb l'àvia en el qual li vaig confessar les meves ganes de viure al mar. Però és impossible que l'àvia m'escrigui i m'organitzi un viatge, ella està morta, jo mateixa la vaig enterrar.

Efectivament, dintre del sobre hi havia un bitllet amb destí Barcelona. Vaig anar corrents cap a casa, vaig agafar una maleta petita plena de pols i hi vaig ficar les quatre coses importants, la documentació, la càmera i una muda de roba.

Parlant amb la meva germana vam arribar a un acord quid pro quo, ella es quedava amb la Kelsa i jo li comprava una caixa de bombons de licor que tant li agradaven. Oi que som de dolços la nostra família!

El viatge en tren es va fer molt llarg, vaig parlar amb un munt de persones, moltes molt agradables i unes altres menys. La persona que més recordo va ser una noia que es deia Leila, quin nom més bonic! Vam parlar de l'opera prima de Agatha Cristine, Els deu negrets, en la qual el modus operandi de l'assassí per matar als personatges era enganyant-­‐los. Durant el trajecte també em va donar temps a veure paisatges impressionants, grans muntanyes i platges, i també animals, en concret recordo un de molt estrany, era una rara avis. Vaig coincidir durant tot el viatge amb una noia que tornava cap a Barcelona d'un viatge de treball. Em va explicar coses del seu treball, com que ella és un primus inter pares, la persona més important, ja que és l’encarregada de supervisar la feina que fan els altres. Ella em va parlar de moltes coses com l'statuo quo de Barcelona, la veritat és que tenen una situació molt complicada amb aquest gran problema de l’atur. De tota manera, actualment la crisi és vox populi per tothom, tots parlen d'això.

Finalment vaig arribar a Girona, després de moltes hores de viatge. Allò em va semblar un somni, quin paisatge més bonic, mai havia vist una platja tan impressionant com la de Roses. Feia el meu passeig per la sorra quan de sobte va aparèixer un home. Era gran, rodonet, tot ple de pigues a la cara i anava vestit amb una camisa blava i uns pantalons blancs. Em va donar la mà amb gest d'amabilitat i em va fer un somriure d'aquells que saben que regalen alegria.

-­‐ Hola, sóc l'Albert, el teu avi, vine i en parlem.

Llatinismes 4

A priori aquell home no s’assemblava massa al meu avi, però és cert que feia molts anys que jo no el veia.

-­‐ Bon dia Ana, jo sóc Carles Araya, Institut d'Investigació Privada. Estic investigant els fets relacionats amb Enriqueta Soler Torres i si no m'equivoco, és la teva àvia oi?

-­‐ Si, és la meva àvia.

-­‐ D'acord. Doncs ara t'hauràs d'estar una estona aquí amb mi perquè haig de fer-­‐te unes preguntes per ajudar a la investigació. Estem darrere la pista de la teva àvia, vigilem els seus moviments i sabem que actualment es mou per territori francès, tu ens pots donar més pistes d'on trobar-­‐la?

Això va ser pitjor que el dia de la senyora Gala al carrer. Aquell home no podia seguir els moviments d'una dona morta.

-­‐ Per què m'ha dit vostè que era el meu avi?

-­‐ Perquè si no no haguessis vingut amb mi. Parlant del teu avi, saps que va morir la setmana passada? Per tal de seguir la teva àvia vam començar a seguir el seu vincle més proper, però el teu avi i ella no es veien, de fet ell vivia a Andalusia. Ell estava casat amb -­‐va estar 5 minuts buscant en un munt de papers-­‐ Dolores Luz Gatius, però ell tenia una malaltia i per tal de no deixar problemes a la seva dona es va casar abans de morir, in extremis. Però ens va donar una pista molt bona, ja que teníem un agent infiltrat en el seu enterrament, i la Dolores va dir a un familiar que en el moment de la mort, in articulo mortis, ell va dir-­‐li que busqués una tal Enriqueta Soler Torres i li donés una carta que tenia a l'armari de la seva habitació i que li enviés a una direcció francesa, per això sabem que viu a França.

-­‐ Però vostès no poden seguir la meva àvia, ella va morir fa 2 anys, jo mateixa la vaig enterrar. De fet, patia un càncer terminal que va acabar amb ella en molt poc temps.

-­‐ Doncs això no és el que nosaltres hem trobat, mira aquestes fotos que em van enviar els agents francesos.

Em va ensenyar dues fotografies d'una dona vestida tota de negre, amb una gorra i unes ulleres de sol. Tampoc podia veure si era la meva àvia o no, ja que no es veia molt bé la cara, però semblava que l'haguessin agafat in fraganti fent alguna cosa dolenta, la seva cara no deia res bo.

Vaig mirar el rellotge i vaig veure que marcava les set post meridiem, i jo havia d'entrar a l'hotel de set a vuit, llavors després de parlar una estona més amb aquell agent em vaig acomiadar i vaig anar cap a l'hotel.

Mai havien passat tantes coses juntes pel meu cap, ja no sé si jo estava mal del cap, però la veritat és que volia que tot allò fos un somni, i despertar-­‐me al sofà de la casa de la platja dels pares quan era petita, notant la frescor de la mar a la pell i el suau olor a aigua salada. La veritat és que no van tardar res a fer-­‐me els papers per l'entrada a l'hotel, i tampoc vaig trigar a trobar-­‐lo, quan vaig sortir de la platja ipso facto era a l'hotel.

Aquell agent em va donar el seu correu i un telèfon per si tenia qualsevol dubte o informació, però aquella nit jo tenia de tot menys son, i per tant vaig decidir escriure un correu a l'agent.

-­‐ Hola Carles, perdona si et molesto a aquestes hores però he pensat una cosa, si tu em dius que la meva àvia és viva, vull viatjar a França, vull buscar-­‐la, i si és veritat que no va morir, jo mateix la trobaré.

No vaig obtenir resposta del Carles en tota la nit, però cap a les cinc ante meridiem, jo vaig caure al llit.

Quan em vaig despertar eren les nou i encara que tenia un dia més d'hotel jo no podia aguantar més temps allà, vaig agafar un bitllet i em vaig endinsar en una història la qual potser seria la més horrible de la meva vida, plena de misteris que no tenien resposta.

En el camí cap a França vaig trucar la Silvia, tot i que em va costar molt decidir-­‐me a trucar-­‐la, ja que no sabia quina raó donar-­‐li pel meu viatge a França. La seva resposta em va donar una mica més de tranquil·∙litat, els seus fills estaven encantats amb la Kelsa i no l'importava tenir una mica més. Durant el viatge vaig dormir alguna estona, però una d'elles em va despertar una trucada. Era el Carles i em va dir que raonant l'opció a posteriori, després de tot el succeït, no era una bona idea que jo mateixa viatgés a buscar la meva àvia, però simplement per què allà trobaria respostes a les preguntes que jo mai hauria volgut resoldre. També em va dir que em preparés, que França és un país molt gran, i necessitava molts dies si volia trobar l'àvia, i em va aconsellar fer un viatge sense data de tornada. Per últim, em va dir que havia de quedar amb un noi, amic seu i molt bon detectiu, per què ell l'ajudaria, però aquesta negociació no tenia dia, era sine die. Finalment vaig arribar a França, primerament a Toulouse.

Llavors en aquell moment vaig recordar que jo havia anat una vegada allà amb la meva àvia i que ella tenia llogat una casa a dos carrers d'allà, pot ser havia utilitzat allò com a forat on amagar-­‐se. Des d'aquell temps, ab illo tempore, han passat milers de coses, i jo no vaig trobar la casa que tenia llogada la meva àvia, potser l'havien canviat o és que jo no la trobava.

El meu estómac em va fer un avís, llavors em vaig parar en un bar que hi havia al carrer principal, i quan vaig entrar tota la meva vida va passar per davant meu, records de dies de platja, de dies de parc, de moments tristos, de moments feliços, un munt de coses, ja que a la primera taula d'aquell bar estava asseguda la persona de les fotos que m'havia ensenyat el Carles. Vaig anar corrents i vaig seure davant seu.

-­‐ Hola bon dia, que em podria dir el seu nom? És que estic fent una enquesta i necessito les teves dades per tal de poder realitzar-­‐la.

Bon dia, em dic Enriqu... ui ja no recordo ni el meu nom, em dic Dolores Luz Gatius.

Llatinismes 5

Després d'una hora, l’enquesta amb aquella dona no em va demostrar cap cosa que jo no sapigués. Però jo no parava de preguntar-­‐me qui era aquella dona. Sincerament, l'àvia no crec, ja que era molt més jove. A més, suposo que si hagués estat l'àvia la dona del bar, m'hauria reconegut. Quan vaig sortir d'aquell bar vaig agafar el telèfon per trucar al Carles.

-­‐ Li atén el contestador telefònic…

-­‐ Hola Carles, sóc l'Ana, truca'm quan puguis si us plau, haig de dir-­‐te una cosa.

Vaig recórrer milers de ciutats buscant i buscant algun paisatge o alguna persona semblant a la foto que m'havia ensenyat el Carles, però res, si la meva àvia estava viva, en aquell moment se l'havia menjada la terra. Finalment, quan ja es va fer de nit vaig buscar un hotel. L'habitació la veritat és que era molt simple, un llit petit sense tauleta, amb una cadira al costat per posar la roba i un petit armari al fons. El lavabo ja sense comentaris. Mentre pujava per l'ascensor creia que no dormiria dels nervis, però quan vaig arribar al llit vaig caure de seguida.

Al dia següent em vaig despertar molt aviat, vaig baixar al menjador a la recerca d'alguna persona que em servís ni que fos un trist cafè. Em van servir un cafè aquós, a més al meu costat va seure un home gran tan pesat que vaig haver de dir-­‐li que callés, per què m'havia repetit tants cops les mateixes coses que ja el tema era ad nauseam.

Quan sortia de l'hotel em vaig xocar amb un noi que entrava. La veritat és que en aquell moment no estava jo per temes d'amors a primera vista, però crec que aquell sí que em va calar fondo, quan em va parlar em vaig quedar sense paraules, exactament in albis. Vaig demanar-­‐li perdó i em va dir que no passava res, a més, després de dir-­‐li que estava de passada i de comentar-­‐li les males condicions de l'hotel em va invitar a casa seva, a dos carrers d'allà. Em va prometre un llit calent, una nevera plena de menjar i converses per tota una nit. Quan ens vam acomiadar em va donar la seva direcció, carrer Antoine Deville, casa 21 bis.

Després d'allò vaig sortir de l'hotel buscant informació de l'àvia. Vaig anar a preguntar a restaurants, a supermercats, a persones del carrer i cap coneixia la persona de la foto. Durant tot el matí vaig estar fent voltes, però no sé per què, tenia aquell noi de l'hotel al cap, constantment el tenia in mente. Fins i tot el seu nom era bonic, Hugo.

Però en un moment l'Hugo va desaparèixer, ja que vaig rebre una trucada del Carles.

-­‐ Hola Ana, perdona per no agafar-­‐te el telèfon ahir però estava ocupat.

-­‐ No passa res, però t'haig d’explicar una cosa que em va passar quan vaig arribar aquí.

Vaig entrar a un bar i en una taula estava asseguda la dona de la foto que em vas

ensenyar. Llavors em vaig apropar a ella amb l'excusa de fer-­‐li una enquesta i quan li vaig preguntar el seu nom em va dir que era Dolores Luz Gatius. Si em dius que ella era la dona del meu avi, no sé que pot fer aquí. ● Diga'm la direcció del bar en el qual la vas trobar i donaré la informació als meus agents francesos, moltes gràcies Anna. Per cert, ja vaig rebre el detectiu que et vaig comentar. L'he contractat solament perquè porti el cas de la teva àvia, és a dir ad hoc. No havia quedat amb ell motu proprio es va presentar per parlar amb mi i saber una mica més d'aquest cas. Ara mateix t'enviaré el seu telèfon i el seu correu per qualsevol cosa que sàpigues.

A la tarda va començar a ploure i feia molt fred. Per tal de no mollar-­‐me massa em vaig ficar en un bar el qual a la porta tenia una gran pantalla que deia: Barça-­‐Madrid, nominats al premi al millor equip ex aequo. Amb tot el respecte per les persones fanàtiques del futbol, vaig haver de sortir aviat d'aquell bar, no les aguanto. A mesura que avançava pel carrer s'escoltaven els crits in crescendo dels aficionats. Ja imaginava que l'endemà tota la premsa publicaria la notícia sencera, el partit in extenso. Durant la tornada cap a l'hotel, ja de nit, vaig rebre un missatge del Carles.

“Hola Ana, el meu detectiu ha contactat amb mi. Han vist a la teva àvia visitant la seva tomba al cementiri i entrant al portal de casa teva. No t'amoïnis, i no tornis si us plau” Això sí que era impossible. La meva àvia visitant la seva pròpia tomba. De veritat crec que en un sentit molt ampli aquest tema era una bogeria. Al meu cap apareixia constantment la mateixa frase, lato sensu això és impossible. Tornant a l'hotel vaig pensar molta estona si anar a casa de l'Hugo o no, la veritat és que no el coneixia de res i no sé si ficar-­‐me a casa seva era la millor opció. Però després de pensar-­‐ho molt, em vaig presentar. No vaig agafar cap paraigües i ja es pot imaginar com vaig arribar.

Em va obrir la porta i em va fer un somriure més que agradable, em va invitar a passar i vam pujar les coses fins a la meva habitació. Tot allò que no fos l'hotel em semblaria d'allò més agradable, però la veritat és que aquella habitació m'inspirava un sentiment diferent.

Aquell dormitori era perfecte, excepte un quadre que hi havia a la paret amb una foto on apareixia l'Hugo amb una noia i abaix deia una frase amb una petita errada: No me imagino como llegastes (sic) a mi vida. Amb aquella foto em quedava demostrat que aquell noi ja tenia xicota, però llavors que feia sol i invitant noies a dormir a casa seva?

Em vaig posar el pijama i vaig posar la roba a la calefacció. Quan vaig baixar la taula estava parada i hi havia un plat ple de formatges, això significava que ell ja havia sopat, ja que jo he sentit que a França és menja el formatge de postra. Però no, no havia sopat, havia posat el formatge per si jo volia. Després de sopar vam seure una estona al sofà davant d'una xemeneia que deixava sortir un olor de llenya d'aquells que recorden a la infància.

-­‐ Suposo que m'estic ficant massa a la teva vida, però la noia que hi ha al quadre de la meva habitació és la teva xicota?

-­‐ No, és la meva germana Maria.

(No és que m'agradés aquell noi, però la idea que no tingués xicota m'havia fet deixar anar un petit somriure).

-­‐ No en tinc in stricto sensu, és a dir en el sentit estricte de la paraula.

En aquell moment em va fer una abraçada i em va dir si volia que posés una pel·∙lícula, que en tenia de molt bones, i vam acabar la nit al sofà, tapats amb una manta i adormits, mentre la pel·∙lícula continuava.

Llatinismes 6

Quan em vaig despertar tot em va semblar molt estrany. Aquella habitació, aquell llit, aquells quadres... Van haver de passar uns minuts per què m'adonés que estava a casa de l'Hugo. Em vaig decidir a sortir i després de vestir-­‐me i arreglar-­‐me vaig baixar cap al menjador, però allà no hi havia ningú. De fet, no hi havia ningú en tota la casa, el que sí hi havia era una nota a sobre de la taula. La nota estava al costat d'una safata amb un got de suc i un croissant que deixava anar una olor d’acabat de fer.

“Bon dia bonica, espero que hagis dormit bé. Per si et preguntes com vas arribar ahir al llit et vaig portar jo. Desitjo que passis un bon dia, aquesta nit ens veiem”, acompanyat d'un cor de color verd. Sí que és veritat que mai he estat una persona molt enamoradissa, però aquell cop sentia que tot era diferent, alguna cosa començava a créixer dintre meu. Després de tot aquell moment d'amor vaig tornar al tema principal del meu viatge, trobar pistes d'on era la meva àvia. Abans de fer res vaig passar per l'hotel, ja que m'havien quedat algunes coses per recollir i amb tota la pluja no vaig poder agafar. Quan vaig arribar a l'hotel la recepcionista no em podia atendre, ja que estava més ocupada amb la seva col·∙lecció de periòdics antics. De veritat que aquestes persones cada vegada es mereixen menys els seus treballs. Crec que vaig estar tanta estona esperant que em vaig aprendre un titular d'un dels milers de periòdics Après la guerre russo-­‐japonaise de 1905, la nation asiatique est devenue de facto dans une nouvelle puissance mondiale.

Després de molta estona la noia em va atendre, em va donar les claus i vaig poder recollir les meves coses. Quan vaig sortir de l'hotel vaig rebre una trucada del Carles.

-­‐ Hola Ana, he vingut a França per temes de negocis, però hem de quedar, per què t'haig d'explicar avenços sobre el tema de la teva àvia, estic a l'estació.

-­‐ D'acord Carles, ara mateix agafo un taxi i vaig cap allà, però abans diga'm una cosa, podràs dir-­‐me on està la meva àvia?

-­‐ Tu vine.

Vaig ficar tota la pressió que vaig poder al conductor per tal d'arribar a l'estació.

Després de vint minuts vaig arribar a la cafeteria on estava el Carles.

-­‐ Bon dia, ja estic aquí, he trigat el menys que he pogut.

-­‐ No et preocupis, seu que hem de parlar. T'ho diré sense menys contemplacions, ara mateix s'està celebrant l'enterrament de la teva àvia.

Això sí que era un somni.

-­‐ Explica't si us plau perquè ja sí que no entenc res. L'havien vist fa dos dies a casa meva.

-­‐ Tenim contacte amb un metge de l'hospital Solo i ens ha confirmat que el cos de la persona que va ingressar morta ahir per la nit amb una punyalada al clatell era el d'Enriqueta Soler Torres. Sembla que es va veure ficada en una baralla i algú li va clavar per l'esquena. I arribats a aquest punt crec que t'haig de confessar una cosa.

Nosaltres estem buscant a la teva àvia per què ella va ser l'encarregada de matar una de les persones més buscades d'aquest país. Després de molt temps i investigacions vam haver de protegir a la teva àvia, ja que és jugava la vida, però sembla que ja el joc s'ha acabat. No t'ho podia dir perquè el cas encara estava en mans del jutge i ens ho van dir molt clarament: “Mentre el cas estigui sub iudice no podeu dir res a cap persona. Ja sé que és molt dur, però així ens ho manen, ja saps dura lex, sed lex. Per això em vaig posar en mans d'un advocat per informar-­‐me sobre aquest tema, també pensant una mica més en tu, en que podies fer i que no.” Vaig poder extraure poca informació, però hi ha una cosa que ajudava molt la teva àvia i és que mitjançant el principi in dubio pro reo, en cas de dubte sobre la responsabilitat penal de l'imputat, el jutge haurà de resoldre a favor seu.

Vam acabar ràpid de parlar, ja que jo volia arribar ràpidament a casa i ficar-­‐me a l'habitació. Necessitava empassar tota aquesta informació. El dia de l'enterrament de la meva àvia era fals, ella no estava dins d'aquella caixa. Cada dia que he anat a visitar-­‐ la, totes les flors que l'he portat, tot s'havia esfumat com una cigarreta. De tanta informació que em donava el Carles començava a semblar-­‐me una persona non grata, ja no sé si prefereixo no haver sabut res i viure més feliç pensant que l'àvia descansava i que em cuidaria per sempre.

Quan vaig arribar a casa l'Hugo encara no estava, això em va donar temps per ficar-­‐me a la dutxa tranquil·∙la. Quan vaig sortir em vaig adonar que no m'havia portat la roba i l'única cosa que hi havia per posar-­‐me era un barnús de color vermell que suposo que era de l'Hugo.

Me'l vaig posar ràpidament pensant en pujar a l'habitació el més ràpid possible però quan vaig sortir del lavabo l'Hugo era allà. Vaig córrer ràpidament cap a l'habitació i em vaig vestir.

-­‐ Perdona, no m'he adonat que no portava res per eixugar-­‐me i he hagut de posar-­‐me el teu barnús.

-­‐ No passa res Ana, de fet et quedava millor que a mi. Ara anem a sopar i he pensat que ja és hora que parlem una mica de nosaltres no? Vull saber de tu.

-­‐ Doncs, em dic Ana i visc a Astúries, i estic aquí per què França sempre m'ha agradat molt i crec que ja era de visitar aquest meravellós país.

-­‐ Ah molt bé, doncs jo em dic Hugo, visc aquí, tinc un gos encara que ara no esta perquè esta malalt al veterinari, sóc molt simpàtic i el meu treball és advocat. Tens família? Pares, germans…

-­‐ No tinc pares, però sí que tinc una germana, es diu Silvia i viu també a Astúries. I tu?

-­‐ Jo tinc dos pares meravellosos, però per desgracia, viuen lluny d'aquí, a Roses. Estan separats, i quan jo era petit el meu pare no va complir tot el que havia promès i ja saps pacta sunt servenda, així que la meva mare es va quedar amb mi i ell no em veia molt.

Tot i això el meu pare sempre ha complert la patria protestas i ha vetllat per mi.

-­‐ Tinc molta intriga per les persones que treballen com a advocats, però la veritat és que mai he entès molt, sobretot el vocabulari, és molt estrany.

-­‐ A veure, què em diries si et dic que les empreses de iure són persones jurídiques?

-­‐ La veritat és que no et puc dir res. Però si no sé les lleis sempre podré fer coses dolentes i excusar-­‐me que no sé de l'existència d'aquestes lleis.

-­‐ Oh no! Ignorantia legis non excusat, no pots donar l’argument que no saps l'existència d'aquesta llei, tu ets ciutadana com tots i l'has de complir.

Després de tota aquella lliçó sobre el dret vam anar al sofà i no sé ni com ni perquè vam acabar els dos al llit, al seu llit.

Llatinismes 7

No pot ser! No em puc haver quedat embarassada! Si vam practicar el coitus interruptus! En aquell moment em vaig despertar del que semblava ser un gran malson. Acabava de somiar que després de la nit amb l'Hugo em quedava embarassada. La veritat és que la meva família mai ha estat molt afortunada per això, moltes de les noies han hagut de recórrer a la fecundació in vitro, tot i que encara avui dia és un procés estrany per molta part de la població.

Vaig obrir els ulls, i allà estava, dormint en el llit d'una persona la qual no coneixia de res, però per altra part m'encantava. Ens vam aixecar per esmorzar, ja que jo avui havia de fer una de les coses més importants de la meva vida. Havia quedat per parlar amb el metge de l'hospital Solo, el qual va tractar la mort de la meva àvia. Mentre esmorzàvem, l'Hugo em va estar parlant durant molta estona, però la veritat és que jo no el vaig escoltar massa.

-­‐ Ana, m'estàs escoltant, oi?

-­‐ No, la veritat és que no, Hugo avui haig de fer una cosa molt complicada, però si us plau, no vull preguntes, et prometo que avui a la nit t'ho explicaré tot. I ara, que m'estaves dient?

-­‐ Res important, que avui em toca estar al departament de recursos humans i rebre milers de persones entregant-­‐me els seus perfectes currículum vitae amb aquella cara de pena. Odio aquests dies!

Després d'una dutxa vaig sortir de casa amb una idea potser molt clara, volia saber ja sí o sí què havia passat. Quan vaig trobar al doctor em va sorprendre, ja que era molt semblant a un personatge molt famós de la televisió, sí com es deia... mmm..... no em va sortir el nom.

-­‐ Hola bon dia, em dic Ana, sóc la persona que et va comentar l'altre dia el Carles que volia parlar amb tu sobre la dona aquella que vau rebre l'altre dia amb una punyalada al vostre hospital. Sóc la seva néta i voldria saber algunes coses.

-­‐ La veritat és que això no és del tot professional i no hauríem de deixar que la gent sabés res sobre els nostres pacients, però el Carles és un vell amic, així que digués el que vols saber.

-­‐ De què va morir la meva àvia?

-­‐ D'una ferida per una punyalada al clatell.

-­‐ Qui la va portar a l'hospital?

-­‐ La van portar dos homes, però el que portava la teva àvia a sobre no el vam veure molt bé. Solament un d’ells, el que acompanyava, el vam fer entrar perquè patia un gran delirium temens, és a dir, que havia abusat massa de l'alcohol.

-­‐ I no vau parlar amb ell?

-­‐ No, la teva àvia estava molt greu, no podíem perdre més temps. Solament vaig manar a les infermeres que li donessin un got de cafè amb sal, el típic placebo, que encara que no el tenim com a medicina és el que més l'ajudaria.

-­‐ Com que la meva àvia estava molt greu? No va entrar ja morta? Això és el que em va dir el Carles.

-­‐ No, la teva àvia va entrar viva, però estava molt greu i va morir al cap de poc temps, fins i tot quan va entrar ja creiem que era morta pel rigor mortis, ja que els cossos morts es posen rígids a l'instant.

-­‐ Qui va firmar tots els papers de la seva mort i el seu enterrament?

-­‐ Dóna’m dos minuts, que he portat aquí tots els papers perquè tu mateixa els vegis.

(Em va dir dos minuts, però amb la seva tardança buscant va trigar uns cinc.)

-­‐ Aquí els tens, te'ls pots mirar tu mateixa, també t'he afegit els papers dels actes mèdics i alguna cosa més, jo ara haig de marxar, que vagi bé, però abans deixa'm aconsellar-­‐te una cosa; sóc doctor, i he vist milions de ferides per punyalades, però la teva àvia no estava fent res bo a la seva vida, oblida't.

Vaig estar mirant els papers, però una de les coses que més em va sobtar és que estaven firmats per Carles Araya. Jo ja començava a desconfiar una mica d'aquest personatge, m'havia enganyat dient-­‐me que la meva àvia havia entrat morta, després firmant ell mateix els papers. Qui era realment? Per què m'estava ajudant?

De camí cap a casa em vaig fixar en un cartell on posava: “Truca’m i fes un equip amb mi per tal de trobar persones que fugen de la llei. Els beneficis de cada cas, els dividirem entre tot l’equip i cadascú tindrà la seva prorrata.”

(Quina gent més estranya habita en aquest país!)

Quan vaig arribar a casa ja era de nit i l'Hugo m'esperava per sopar. Em va presentar el seu gos, el qual acabava de sortir de l’hospital. Havia preparat el meu plat preferit, pasta. Vam estar sopant i parlant durant una estona i finalment vam acabar al sofà..

-­‐ Ana, una cosa, aquest matí m'has dit que m'explicaries tot aquest enrenou que et portes, crec que en el moment en el qual estem ja ha arribat el moment.

-­‐ De veritat que et prometo que t'ho explicaré però és molt complicat d'entendre i encara no estic preparada. Explica'm el teu dia, si us plau.

-­‐ Doncs no m'ha anat gens bé. Hi ha hagut un referèndum sobre el tema de l'enderrocament de l'edifici cultural de la plaça, i molta part del poble pensa a favor i molta en contra. Jo sóc advocat d'una de les botigues del costat de l'edifici, la qual és veritat que s'aprofita molt de les moltes visites que té.

Però també és veritat que moltes botigues tenen molt poques vendes, i no els surt a conte. A més, aquesta botiga té un gran problema, ja que pateix un superávit d’aliments, i això pot arribar a produir el tancament.

-­‐ Jo no sé molt sobre aquests temes però sí que és veritat que aquest edifici tinc sentit que afecta molt en el nivell de l'aigua de la ciutat. El balanç hídric és negatiu, per tant llavors es parlaria d'un dèficit important de l'aigua no?

-­‐ Exactament.

-­‐ Però ara parlem d'altres coses, que aquests temes ja els tracto al matí.

-­‐ Mmmmm de què vols que et parli? Saps que ha augmentat el PIB per capita aquest any? Jajajajaja -­‐ No va Ana explica'm... coses de la teva infància per exemple.

-­‐ Doncs jo he estat una nena molt feliç, a l'escola tenia pocs amics, però tots eren molt bons amics, tot i que el ratio d'alumnes era de 30 alumnes per classe més o menys. Vaig viure molt de temps amb la meva àvia, ja que els meus pares van morir quan jo era molt jove, sempre he viscut amb ella, però no creguis que malament eh. Vam fer milers de coses, i no hi ha cap dia que no recordi la meva àvia.

-­‐ I el teu avi?

-­‐ Els meus avis estaven separats.

Després de parlar durant una estona vam anar a dormir, però mentre l'Hugo dormia a mi em va despertar un sentiment de malestar i vaig tenir la necessitat de despertar a l'Hugo i explicar-­‐li tot el que hi havia succeït amb l'àvia.

Hugo, no sé si estaràs despert, però et vull explicar una cosa. Sóc endevina.

Llatinismes 8

No sé si algun cop heu viscut la sensació de no voler despertar mai, però jo si i os asseguro que no és gens agradable. Els últims mesos de la meva vida han estat un caos. I la veritat és que tant de temps m'ha donat solament per arribar a una conclusió, els humans som la pitjor raça que existeix. Si ara mateix em donessin un botó on pogués desaparèixer la meva vida, la de la meva germana, la del meu veí, la del senyor Josep del bar de la Rosaleda, fins i tot la de l'Hugo, el premeria. Tots i cada un de nosaltres hem fet moltes coses bones per la vida, però també altres molt dolentes. Tot i això no em puc creure que tota la mort i l'enterrament de la meva àvia van ser una farsa. Cada dia de plors, totes les vegades que havia vist aquelles fotos, totes les tardes recordant el dia del seu enterrament, les vegades que m'havia quedat mirant fixament la seva tomba amb la inscripció RIP al damunt pensant que mai la tornaria a veure en un lloc que no fos allà, la missa de rèquiem que li vam fer, tot allò va ser una mentida.

Després de tots els meus problemes em vaig despertar contenta, ja que les paraules que havia dit ahir quan érem al llit semblava que van ser solament per a mi. Tenia moltes ganes de confessar-­‐li a l'Hugo els meus poders, però per altra part crec que mai ho pogués haver fet. Aquell dia no tenia res a fer, i no pensava fer res relacionat amb investigar, ni parlar amb ningú, ni res que tingués relació amb la meva àvia, ja era hora de passar temps amb mi mateixa. Però el dia no m'ho va posar gens fàcil, plovia i per a més inri feia molt fred com per sortir al carrer. Vaig proposar-­‐li a l'Hugo passar el dia junts, passejar per algun parc d'aquells on fins i tot les plantes regalen alegria. Abans de sortir havíem d'esmorzar, però no teníem res i per tant vaig decidir sortir a una botigueta petita que hi havia al costat de casa on la dona Adela feia unes ensaïmades boníssimes. Aquell matí tot estava igual, el cel amb un color entre gris i negre, l'ambient humit amb una pluja molt fina, algunes plantes contentes de recuperar una mica de vida amb aigua i altres no. Però hi havia una cosa molt estranya, crec que algú em seguia. No ho podia assegurar del tot, però jo tenia aquella sensació, algú m'havia seguit des que vaig sortir de casa.

Vaig mirar dues vegades cap enrere i no vaig veure res estrany, només dues dones corrents per agafar el bus sense mullar-­‐se molt i un nen, el qual sense donar-­‐li importància a la pluja, estava jugant a la pilota com si fos l'últim dia. Comprades les ensaïmades i havent resolt la peccata minuta de la senyora Adela, la qual em va cobrar 2 cèntims més, vaig tornar cap a casa, però aquest cop més ràpida, ja que si era veritat que algú em seguia estava completament sola com per defensar-­‐me.

Durant el curt trajecte fins a casa vaig estar pensant si contar-­‐li la meva anècdota de la persona que em seguia a l'Hugo o no, ja que si li explicava això, hauria d'explicar-­‐li les

raons per les quals em podien seguir i hauria de treure tota la informació dels últims mesos, i la veritat és que en aquest mateix moment, no em venia de gust.

Durant l'esmorzar vam estar veient una àmplia declaració del Papa, on deia: La guerra, que no torni mai. La violència mai porta a la pau, la guerra solament porta a la guerra, la violència solament porta a la violència. I finalment va afegir Vrbi et orbi.

La veritat és que la figura d'aquesta persona mai l'he entès, no crec que sigui del tot necessària, però aquelles paraules pronunciades cinc minuts abans per ell mateix em van fer reflexionar molt sobre les meves ganes de prémer aquell botó vermell que portava a la destrucció de la raça humana.

-­‐ Saps? Aquest home em recorda molt al meu pare -­‐em va dir l'Hugo. La primera vegada que vaig treure la màxima qualificació a la carrera, és a dir un excel·∙lent cum laude, em va dir que totes aquelles accions que jo fes en la meva vida, solament m'ho havia d'agrair a mi mateix, a ningú més, ni als pares, ni a la família, i molts menys als amics, aquells que creiem que ens salvaran la vida en moltes situacions i després quan poses els peus a terra veus que la meitat ja no hi són.

-­‐ On són ara els teus pares?

-­‐ Els meus pares viuen a Alemanya, van marxar fa molts anys, per qüestions de treball.

Ell és un gran advocat, podria dir que el millor, a la universitat era un alumne honoris causa per això mateix, per la quantitat de qualificacions que havia obtingut en tota la carrera. Part de la meva família el van criticar.

Vam acabar d'esmorzar i mentre ho recollíem tot i jo estava portant els plats vaig veure una persona amb el rostre tapat que mirava per la finestra de la cuina. En aquell moment se'm va caure tot a terra i el soroll va espantar fins i tot les aranyes de la paret.

-­‐ Perdona Hugo, mea culpa, jo ho recolliré tot i et compraré plats nous.

Aquell dia va ser molt curt, ni passeig pel parc, ni pel·∙lícula al sofà, ni xerrades al porxo amb un got de xocolata calenta, res.

Em vaig ficar al llit a plorar com una nena petita, com aquella nena quan tenia set anys i es barallava amb la seva germana perquè li havia tret la seva nina. L'Hugo va fer l'intent d'entrar amb mi molt pocs, però la veritat és que no em venia de gust donar explicacions ara mateix. Ja no podia més amb aquest tema.

Cap a la tarda em vaig quedar adormida, però de sobte em va despertar un malson d'una situació ja viscuda, de la missa de l'àvia, de les paraules del cura en acabar quan va dir: … i finalment, per saecula saeculorum...

Llatinismes 9

Aquell dia em vaig despertar sola, però ja tot era preciós, el dia boníssim, amb un sol radiant. No sé per què, però em sentia molt bé, per alguna cosa o per altra, com sempre criden aquí a casa meva, si arrisques guanyaràs, audaces fortuna iuuat!. Quan vaig mirar cap abaix, allà estava la Silvia, dormint a casa seva, amb el seu marit i la Kelsa als peus del llit. Eren les 5 del matí, i la Silvia va rebre una trucada.

-­‐ Hola, perdona per molestar a aquestes hores, truco des de l'hospital Clínic, és vostè Silvia.

-­‐ Si sóc jo, què passa?

Allà em vaig assabentar que de veritat la meva germana i jo sempre ens havíem estimat com ningú. Sense posar-­‐se ni la roba, va agafar el cotxe i va córrer cap a l'hospital, havia d'identificar el meu cadàver. Quan va arribar a la clínica, creia que cauria allà mateix, estava tan nerviosa que li tremovalen fins i tot els cabells. La van entrar a la saleta, i li van ensenyar, efectivament era el meu cos. Llavors, quan van sortir, el metge li va dir: ● Dintre de la seva jaqueta portava una carta, on deia el seu nom, acompanya'm i se la donaré.

La Silvia va sortir de l'hospital i abans de ficar-­‐se al cotxe ja estava llegint la meva carta.

Hola Silvia, la veritat és que podria trencar-­‐me el cap pensant en fer una gran captatio benevolentiae en aquesta carta, però jo sé que estaràs molt atenta, i a la vegada molt estranyada. T'escric des de casa i sé que fa molt de temps que no ens veiem, però tinc la necessitat d'explicar-­‐te moltes coses, i sé que no em donarà temps de veure't perquè estic en perill. Primer de tot, perdona per no haver-­‐te explicat res del que feia, el perquè de tants viatges i de tant temps fora de casa. Suposo que com bones germanes que érem, podríem haver compartit aquesta experiència juntes, però sóc conscient que tens una família, a la que per cert estimaré sempre, i a aquests sí que no els podia posar en perill.

Et conec, i sé que a aquestes altures de la carta estaràs completament histèrica i volent arribar al final, però tranquil·∙la, ara mateix t'ho explicaré tot. Fa molts mesos que estic investigant un fet molt estrany. El dia de l'enterrament de l'àvia va ser fals. Dintre no hi havia cap cos, perquè l'àvia estava viva. Recordes el dia que vam anar a comprar a aquell supermercat i el cotxe es va quedar tirat al davant del cementeri?

Doncs jo vaig entrar, i abans d'arribar a la tomba vaig veure com un home vestit de negre deixava una caixa. Quan vaig arribar a casa i vaig obrir la caixa, dintre hi havia un paper, on em citava al dia següent al cementiri. Abans de saber-­‐ho tot, que sàpigues

que per a mi aquest tema ha estat molt complicat, però tu saps el que jo estimava a l'àvia, i si alguna injustícia l'hagués passat, jo volia saber-­‐ho.

L'endemà vaig acudir a la cita, suposo que no sabia que em trobaria, però de totes maneres alea iacta est, si la sort estava llençada i alguna cosa havia de sortir-­‐me malament em sortiria malament. Si no hagués anat, tot això no hauria passat, però ara ja no es pot tirar el temps cap enrere. No deixant-­‐me portar pels excessos, buscant l'aurea mediocritas, vaig tirar cap endavant. Jo vaig acudir a la cita, però cap persona més. En un moment vaig trobar una altra caixa a la tomba de l'àvia. Crec que aquest moment va ser un dels més difícils, ja que dintre vaig trobar una carta, suposadament de l'àvia, juntament amb uns bitllets de tren per anar a Girona. Tot estava preparat, vaig agafar un tren cap a Barcelona, i després cap a Girona. I allà em vaig plantar, a la platja. De tota aquesta experiència viscuda, et podria dir que no he vist un paisatge tan bonic com aquella platja. Sé que no compartim molt gustos, i la platja no és el teu plat fort, però de gustibus non disputandum. Per un moment, vaig tancar els ulls i van passar milers de records, molts d'ells amb tu, la meva altra meitat. Allà a la platja, un home gran i rodonet em va sorprendre dient-­‐me que era el meu avi. Quan vaig anar amb ell, em va descobrir la seva verdadera identitat, era un agent de l'Institut d'Investigació Privada. Em va dir que anava darrere de la pista de la meva àvia i que sabien que actualment es movia per França. Crec que des d'aquell moment no sóc persona, jo estava cent per cent segura que l'àvia havia estat enterrada, però pel que sembla no, realment mai ho sabrem. Tampoc podria afirmar-­‐ho i actuar sense costrastar cap informació, és a dir, cum grano salis. . Oh pobret avi! L'agent també em va dir que l'avi havia mort feia poc temps i que s'havia casat amb una dona, amb la qual vivia a Andalusia. A partir d'aquell moment vaig començar a treballar amb aquest agent, i sabent que l'àvia es trobava a França doncs vaig viatjar fins allà amb l'objectiu de trobar-­‐la. Estant a França vaig rebre un missatge de l'agent, on em va citar per dir-­‐ me que s'estava celebrant l'enterrament de l'àvia i que l'havien vist dos dies abans per casa meva.

Em van dir que va morir d'unes punyalades al clatell. Finalment vaig poder contactar amb el metge que va tractar la mort de l'àvia i em va explicar el succeït i em va fer una advertència que pot ser avui encara no sé perquè, em va voler dir que m'allunyés de la investigació, que l'àvia no estava fent res bo. Temps després vaig descobrir que buscaven l'àvia perquè havia assassinat una de les persones més buscades del món.

Suposo que tindràs la mateixa cara que quan em vaig assabentar jo. Un dels últims dies que vaig estar a França vaig sentir que em seguien pel carrer i allà em vaig assabentar que estava en perill, per tant vaig decidir tornar a casa meva. Des d'aquí t'escric aquesta carta. Fins aquí vaig poder saber i fins aquí he pogut explicar-­‐te.

Solament em queda dir-­‐te una cosa, gaudeix de la vida, riu, plora, crida, fes de tot, CARPE DIEM GERMANA, vés a la platja, sobretot porta a la Kelsa a la platja si us plau, no l’abandonis, espero que l’estimis sempre. Compreu-­‐vos una casa d'aquelles de camp

on s'està tan tranquils i es pot respirar aquell aire tan fresc, beautus ille del que pot fer-­‐ ho. Dóna un petò als nens i al teu marit, m'agradaria donar-­‐los jo, però això ad kalendas graecas succeirà. Us estimaré sempre.

Llatinismes 10

Ja han passat cinc anys des de la teva mort, i ja saps que a mi mai em va agradar escriure, però crec que aquesta situació s'ho mereix. Tu et vas acomiadar de nosaltres amb una carta, i jo ho faré ara amb una altra. El dia del teu enterrament va ser un caos total, potser no t'ho creuries, però va venir molta gent. Van venir les àvies del 3è, aquelles que ens donaven xocolata per berenar quan érem petites, va venir el tiet Maties, i la cosina Adelaida. Totes les botigues del costat de casa teva van penjar grans cartells amb moltes fotos teves i escrits on dedicaven boniques paraules per tu, però això s'ha fet sempre i amb tothom, així que nihil novum sub sole. Ah, i també va venir la Berta. Quan vaig pujar a casa de la teva veïna, aquella que t'estimava tant, no vaig necessitar dir-­‐li res quan ella sabia el que havia succeït, i amb una mirada m'ho va dir tot. La Kelsa va morir fa un any, crec que tant de temps sense veure't no li va anar gens bé, però una cosa si que et puc dir, va ser molt feliç, l'hauries d'haver vist completament blanca quan els anys van anar passant i l'edat ja començava a fer-­‐se visible, semblava un copet de neu. Vam anar a la platja, fins i tot la vam portar de vacances al poble, li vam ensenyar la nostra casa i els llocs on anàvem a jugar de petites. El dia que la vam portar a la platja, es va quedar asseguda mirant el cel en el moment de capvespre, i allà estava segura que parlava amb tu. Nosaltres estem molt bé, els nens estan molt grans. Amb el Robert vaig tenir uns problemes i se'n va anar de casa, ara torna a escriure'm demanant-­‐me perdó, però jo li he dit que s'havia de tornar a guanyar la meva confiança, facta, non verba. L'Adrià t'estranya molt, constantment pregunta per la seva tieta, però encara no s’adona de res. L'Àlex en canvi sí, però l'hauries de veure, és molt llest, tots els seus treballs són non plus ultra, no hi ha nen que tregui notes més altes. No és perquè sigui el meu fill, però és que intelligenti pauca.

Jo em sento molt millor, vaig deixar de treballar per un temps, però ara he tornat.

M'agrada molt cuidar-­‐me, surto a córrer, i menjo molt sa, molta fruita i molta verdura, ja saps mens sana in corpore sano.

El mateix dia del teu enterrament, a la tarda, vaig anar a casa teva per buidar totes les coses, ja que vam decidir posar el pis a la venda.

Aquells dies anava molt estressada, entrava a casa teva, agafava les coses i sortia corrents, veni,vidi,vici!. Després ho carregava i ho portava a casa meva, i així molts

viatges, però sempre corrents. Hauries d'haver estat, t'haguessis fet un tip de riure veient les àvies de l'edifici visitant el pis solament per tafaneria. Però això si, vam tenir molta sort, ho vam vendre molt de pressa, tot i que vam tenir alguns problemes amb els compradors, ens vam demanar que confiéssim en ells i que ens ho signarien aviat i tot això, però nosaltres vam demanar que ens ho signessin en un paper, que ja saps que verba volant, scripta manent. No saps com m'agradaria pujar o baixar allà on estiguis, per explicar-­‐te tot això que haig d'explicar-­‐te.

Tu te'n vas anar, però les coses aquí van continuar, oi si van continuar! Al teu pis estava tot tal com ho havies deixat, la teva bossa, la teva cartera i el teu mòbil. En aquell mateix moment va sonar, però jo no el vaig agafar, això si, ja saps que jo sempre he estat molt tafanera amb les fotos, i vaig mirar-­‐les. Allà vaig descobrir moltes fotos amb un home, al parc, a restaurants, fins i tot al llit. Mai em vas explicar res de l'existència d'un noi a la teva vida, però jo em vaig encarregar de descobrir qui era aquell home, de fet no sabia ni si s'havia assabentat de la teva mort. Després d'investigar en les teves coses, vaig descobrir l'Hugo. Com suposo que no t'esperes, vaig viatjar a França, fins a casa seva. Vam estar junts uns dies, parlant i explicant moltes coses. No et puc dir molt de l'Hugo, solament que era una bona persona i semblava que t'estimava. Fa poc vaig rebre un missatge, que pel que semblava era d'ell, em deia que havia tornat de fer la volta al món, no sé si ho sabies, però era el seu somni i després de la teva mort, va decidir endinsar-­‐se en tots els racons possibles d'aquest meravellós món.

Un dels dies que vaig estar buidant el teu pis, em va tocar la biblioteca. I com tu mateixa vas dir, no compartíem molts gustos, i menys el de la lectura, però tranquil·∙la, que no els vaig llançar. Vaig intentar llegir-­‐me molts, però mai ho he aconseguit, de fet, un dels que més avançat tinc és el de La reina al palau dels corrents d'aire, però és que un dia que vaig sortir al bar de la Rosaleda, em van dir que per poder llegir aquest havia de llegir el primer (Cf. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina.), i ja no tinc temps per llegir tant. Però un dels llibres sí que me'l vaig llegir. Crec que mai podria recriminar a ningú els erros que han comès, ja que errors hem comet tots, errare humanum est, però tu vas cometre un de molt gran.

El dia que vaig col·∙locar els llibres a casa meva, vaig trobar un de petitó, encara embolicat en paper de regal. El vaig obrir, i a la portada deia: “Per tu Ana, espero que ho gaudeixis.” Com no sabia de qui era, vaig decidir obrir-­‐ho i aquest sí que me'l vaig llegir, i podria dir que va ser el pitjor llibre de la meva vida. Poques pàgines, però quines pàgines.... Ja que tu no ho vas poder llegir, t'ho deixaré aquí escrit. Espero que ens vegem molt aviat, un petó.

Silvia

Llatinismes 11

Hola Ana, suposo que primerament et preguntaràs com ha arribat aquest llibre a casa teva. A això puc dir que encara conservo les claus, i sabent la teva absència he pogut deixar-­‐la aquí, per cert, tens una casa preciosíssima, però ara inter nos et diré que aquesta catifa al menjador no queda gens bé.

Crec que haig de començar pel principi explicant tota la meva història, però solament et demanaré una cosa, no corris massa per saber el final. Ja m’he assabentat que has estat investigant molt de temps, per tant ja saps moltes coses, però moltes altres no i ara mateix les descobriràs.

Donada la monotonia de la meva vida, un dia vaig decidir ficar-­‐me en un dels típics somnis que pot tenir una persona amb una vida com la meva, buscar aventura, una pujada d’adrenalina. Quan em vaig donar conte ja estava ficada fins als nassos, i no podia anar cap enrere. Em vaig encarregar, junt amb els meus companys, de matar una persona molt buscada per tot el món. En això no m’estendré massa, solament et dic que tothom pensava que era un mal parit i jo ídem que ells, però ja es va encarregar ell que ho passés força malament després de la seva mort. Després d’això, la millor forma de fugir, era fingir la meva mort. Tot va sortir perfecte, ja que comptava amb molta ajuda. Jo mentrestant vaig haver de fugir, protegida per agents especials, un d’ells Carles Araya, el suposat detectiu que t’ajudava. Ell va ser l’encarregat d’organitzar moltes de les coses que has trobat, de les caixes al cementiri, dels viatges, etc (etcètera). Com ja saps, fugint em van portar a França, però en aquest moment jo ja era la persona més buscada del món. Finalment vaig ser trobada pels agents francesos, i em van tornar aquí per tal de portar a terme el meu judici, el qual jo sabia el final. Per una part, tenia molta por de ser ficada a la presó, però per altra part, em feia més por arribar a aquí, ja que jo sé que estic en perill i em busquen per matar-­‐me. Donat que jo havia de tornar i no volia ocasionar topades amb tu, vaig organitzar el teu viatge a Girona, on allà vas trobar a “el teu avi”, i.e. (id est) el Carles.

Tot estava organitzat per mi, però portat a terme per ell, ja que jo no podia moure ni un cabell d’aquí. Un dia, va venir una dona a veure’m i em va entregar una carta i em va comunicar la mort del teu avi. Aquella dona era Dolores, la seva esposa. Per cert, quina dona més estranya, no et podria dir amb paraules la sensació que em transmetia. Estava una mica boja i feia les coses sui generis, no actuava com tothom, suposo que per això va acceptar la meva proposta.

A la carta del teu avi em deia que tu estaves en perill i que tingués cura de tu buscant-­‐ te una persona que estigués amb tu sempre. En aquell mateix moment, vaig fer un

pacte amb la Dolores, el qual va acceptar per ella mateixa, ningú li va ficar pressió.

Sempre he cregut que la Dolores era una dona d’idees malvades, una mica dolenta, però això sí, era dolenta per se, ningú la va influenciar mai. Va acceptar ser el teu sol i la teva ombra, mai s’havia de separar de tu ni un moment, i sempre estaria en contacte amb mi. Però a més, per tal que la protecció fos més dissimulada, la vaig fer passar per mi, però amb la condició que si en algun moment coincidia amb tu, canviés automàticament de nom, per això la vas trobar aquell dia al bar i quasi s’equivoca dient el meu nom.

Tots els matins estàvem en contacte, primer li explicava jo tot el succeït i li manava les meves indicacions i viceversa. Per cert, em va dir que et va veure amb un noi eh!

Sigues feliç.

Canviant un minut de tema, un dels dies que tenia un judici em van portar a Barcelona, i allà vaig anar a visitar moltes restes romanes in situ, eren impressionants. Vaig veure milers de panells d’aquest d’informació on posava Muralla Romana (Vid. Restes romanes Bàrcino).

Tornant al tema, he anat organitzant cosetes perquè mai t’assabentis del que passa en realitat, no m’agradaria gens que la meva néta passés per això que m’he buscat jo. I com sé que no et tornaré a veure mai més, espero que em perdonis tots els maldecaps que t’he portat, però ja saps com sóc, t’estimo i t’estimaré sempre.

P.S. Que el temor a fallar no t’impedeixi jugar.