Alba Serrano, Meae Vitae. Llatinismes i literatura.

ALBA SERRANO FERNÁNDEZ INSTITUT CAN PLANAS CURS 2015-2016

He volgut crear aquest exlibris per agrupar les meves experiències.

Aquest llibre pertany a: Alba Serrano Fernández, àlies ‘’la reina de la casa‘’.

Vaig néixer el 9 de gener de 1998 a Sabadell.

El meu signe astrològic, per tant, és Capricorn.

A l’hora d’elegir el meu nom van tenir en compte que no es repetís en la família per no tenir cap lapsus, i que el significat d’aquest fos molt bonic.

Donar el pas de tenir un fill era una decisió molt important, ja que mai abans havien viscut una experiència com aquesta i no podien parar de pensar en si ho farien bé.

Minuts abans de néixer, va sorgir un gran imprevís, el qual els meus pares no s’esperaven que passés.

No sabien com reaccionar davant d’aquell maremàgnum, ja que els metges van comunicar als meus pares que no m’arribava oxigen al cervell i no sabien si ho podrien solucionar.

Van fer tot el possible per a què tot sortís bé i entre la meva mare i els metges, finalment ho van aconseguir.

Va ser un gran impacte i moment de perill des que els pares es van assabentar fins que ho van poder solucionar.

Aquell ínterim de temps se’ls va fer etern, ja que estaven molt nerviosos i no volien per res del món que la mínima cosa influís en el part.

El meu naixement va ser una gran notícia per a tota la família, però en especial per a la del meu pare, ja que vaig ser la primera néta d’uns quants més que vindrien anys més tard.

El tenir-me per ells va ser més que un accèssit: un tresor.

Tots em recorden com una nena molt tranquil·la i dormilega, encara que m’agradaria afegir un addenda i no semblar una mica esnob, i és que a les nits, no deixava dormir a ningú.

Recorden que els meus ulls eren de color grisenc i el cabell morè.

Tothom deia que em semblava al meu pare i que era el seu àlter ego.

Després d’haver llegit un memoràndum que van escriure els meus avis des que vaig néixer, vull destacar que l’etapa dels tres als nou mesos va ser molt important per al meu pare, ja que el van ascendir en el seu lloc de treball, i a partir d’aquell moment, li donaren alguns plus.

Les meves primeres vacances fóra de Barberà del Vallès van ser a Salou, on vam passar dues setmanes en un hotel.

Aquest mateix any també vam anar dues setmanes a una torre que tenen els meus avis a Vilanova i la Geltrú, prop de la qual viuen cosins del meu pare.

Des del primer any que vam passar les vacances a la torre, sempre que hi anem, pujem fins el punt més alt de la muntanya, és a dir, al súmmum d’aquesta, en la qual estan col·locades totes les cases de la urbanització.

La meva àvia té una carta en la qual estan narrades moltes anècdotes que ens han passat a la familia en la torre i en la postdata d’una d’aquestes explica que aquells matíns que pugem al poble caminant, no pugem fins a dalt de la muntanya.

Recorden que els va costar molt que aprenés paraules, ja que només feia rictus fent-los saber que estava trista i no volia dir res més que: ‘’mama’’, ‘’papa’’ i ‘’aigua’’. El quid és que només aprenia a dir aquelles paraules que m’interessaven saber dir.

En aquells temps érem molt pocs membres en la família, no arribaven a ser ni la meitat de membres que es necessita per poder votar en una assamblea, és a dir el quòrum, ja que els meus tiets encara no tenien xicota i per tant, era l’ única nèta dels meus avis.

Els meus avis de vegades els donaven algún avís o ultimàtum, ja que ja eren bastant grandets i els feia ilusió tenir més nets i que la família creixés.

Recordo que el meu pare sempre estava fent-nos riure a tots i s’aixecava gairebé cada dia de bon humor.

Per sort, avui dia la vis còmica segueix sent una de les seves millors característiques.

En l’any 1999 vaig fer el meu primer anyet, i per celebrar-ho, tant la familia del meu pare com la de la meva mare van venir a casa perquè estava malalta.

Els meus pares van observar les reaccions que tenia davant de cada situació, és a dir, van observar l’statu quo em trobava en aquell moment i no era gaire bó. No sabien què em passava i per què no creixia.

No volia jugar amb ningú, i gent del poble en el qual visc, la vox populi, em consideraven una nena molt tímida i apàtica amb tothom.

Constantment em posava malalta i no tenia ganes de fer cap activitat física, ni amb amics ni amb familiars.

Per a mi tots eren estranys, però considerava en especial un rara auis a un home que vivia al portal de davant meu, per a mi era molt diferent de les altres persones que coneixia, ja que tenia característiques físiques poc comunes.

Els meus pares i la resta de familiars estaven desesperats per saber què era el que em passava, recorden aquells moments igual que una guerra: lluitant i lluitant per trobar el què. Van ser motius per provocar una guerra diària, i a causa d’aquest casus belli, ja no sabien què havien de fer, i encara que els metges estiguessin fent tot el possible: no hi havia manera de descobrir què era el que em passava...

Va ser en aquest mateix any en el qual tant la meva mare com el meu pare van fer-se amics dels pares de qui avui dia és la meva millor amiga.

Som veïns des d’aleshores i des del moment en què ens vam conèixer sempre ens hem fet favors mútuament i ens hem dit: ‘’Qui pro quo,si em dónes això sé que demà em donaràs allò altre’’.

Ens vam fer tant amics d’ells com de molts altres veïns, ja que visc en una plaça rodona en la qual ens coneixem entre la majoria de nosaltres.

Des d’aquell dia, la meva millor amiga és essencial per a mi, més aviat diria que és una conditio sine qua non, car avui dia sóc com sóc gràcies a ella.

També m’agrada considerar a la meva millor amiga com la persona més important d’entre tot el meu grup d’amics que compartim el mateix rang: és la meva primus inter pares.

Quan vaig complir els tres anys ja m’havien fet moltes proves i els metges havien canviat el seus modus operandi a l’hora d’investigar què em passava.

Des del moment en el qual van descobrir que era celíaca va canviar per complet el meu modus vivendi, vaig començar a fer una dieta sense gluten, a acostumar-me a preguntar sempre i a tothom que m’oferís alguna cosa de menjar si podia menjar d’allò.

Va ser un nou món per als meus pares i per a la resta de familiars, ja que en aquella època hi havia molt poques persones amb aquesta intol·lerància, i tenien poca informació d’aquest tema.

Mesos després van anar assabentant-se d’associacions, de botigues especialitzades en aliments per a cel·líacs, etc. Aquesta malaltia a poc a poc ha anat avançant, i sent de l’associació de cel·líacs hem pogut fer moltes sortides i anar a moltes festes que ha organitzat aquesta per poder comprar productes poc vistos per a nosaltres.

Haig d’afegir que de vegades aquesta malaltia ha sigut un obstacle per a mi, ja que quan anava a aniversaris d’amics havia d’emportar-me el meu menjar, quan anàvem a dinar o a sopar tota la família s’havien d’adaptar a mi i quan anàvem de colònies amb l’escola havien de buscar una casa que tingués menjar per a mi entre moltes altres situacions.

M’he sentit molt malament en situacions d’aquest tipus.

Com anècdota graciosa em recorden els meus pares que amb tan sols tres anys vaig preguntar a una germana de la meva àvia si l’aigua portava gluten, va començar a riure i jo no entenia el perquè reia, si estava fent el que els meus pares m’havien dit que fes...

En aquest mateix any vaig aficionar-me a veure partits de futbol amb el meu pare, encara que no entengués res, és per això que el meu equip de futbol preferit és el Barça.

Anys més tard m’he anat interessant i he après, per exemple, què és un transfer, el qual es basa en fer un traspàs d’un jugador per part d’un quip o federació.

Em recorden molt sovint la primera vegada que vaig anar al cinema.

Vaig anar amb dos dels meus tiets i vam veure la pel·licula ‘’Spirit’’.

Em recorden molt sovint que a meitat de pel·licula me’n volia anar del centre perquè no m’agradava que s’emportessin al protagonista de la pel·lícula.

Aquella obra era l’opera prima de l’autor.

Fins als tres anys vaig estar anant a una escola bressol que estava a dos carrers de casa dels meus avis, els qui hem portaven cada matí perquè els meus pares treballaven fins la tarda.

Als tres anys els meus pares van posar-se d’acord respecte els torns de treball de cadascú per poder portar-me ells a l’escola.

Amb posterioritat a experiències basant-se en fets observats i raonant a posteriori: van inscriure’m en una escola d’educació infantil i primària a la qual vaig estar anant fins els dotze anys.

En l’any 2003 vaig demanar als Reis Mags una germana, ja que volia jugar constantment amb algú i moltes companyes d’escola ja en tenien alguna.

A priori els meus pares no ho tenien gaire clar, ja que el tenir un altre fill comportava moltes càrregues i necessitats, però poc temps van necessitar per rumiar-ho i fer realitat el meu somni.

Una vegada que els ho vaig demanar no vaig insistir més en el tema, ja que confiava que els Reis Mags em portarien el que havia demanat.

Aquell mateix any en feia un que havia començat a anar a l’Escola Municipal de Barberà del Vallès, en la qual he après a tocar el violí i he fet molts amics que conservo avui dia.

Recordo aquest any un dels millor de la meva vida: ple de sorpreses i emocions.

Quan va arribar el dia de Reis vaig veure que entre els meus regals hi havia una carta que havien escrit tots tres. En aquesta carta m’explicava que el meu desig estava en camí, ja que ‘’fer un infant’’ comportava nou mesos, i que com podia veure: la meva mare cada vegada estava més grossa.

Ipso facto després de llegir la carta estava emocionada i feliç. Va ser la millor notícia que m’han donat mai a la vida.

Dies abans que naixés la meva germana, vaig estar a casa d’uns tiets que són veïns meus, ja que la filla d’aquests, la meva cosina té un any menys que jo i jugava molt amb mi aconseguint que no m’amoïnés pensant en com estaria la meva mare i la meva germana.

En el darrer moment, és a dir, In extremis no van saber si era nena o nen, ja que no es deixava veure gaire.

El dos de març de l’any 2004 a les 18:34 p.m. va néixer la meva germana Andrea, encara que aquell mateix matí, a les 10:00 a.m vaig a anar a l’hospital amb els meus tiets i la meva cosina perquè era el dia aproximat en què li tocava tenir el nadó a la meva mare.

L’Andrea per a mi és el tresor més gran que em podrien haver donat mai els meus pares.

Espero que hagin portat a la meva germana sense termini, és a dir: sine die, perquè no m’imagino un despertar sense ella.

Entre aquest dia i el següent vam anar a veure als meus pares i a la meva germana tota la família, excepte una tieta de la meva àvia perquè el seu marit havia mort, i nosaltres van assabentar-nos en el moment que va passar, és a dir, en articulo mortis.

Una anècdota que recordo que va fer la meva germana quan tenia dos anys és que quan li posàvem tant els meus pares com jo menjar al tió de Nadal, ja que agafava el menjar i l’amagava, i mai no sabíem qui dels tres s’havia menjat el que li havien posat, ja que ningú dels tres ho havíem agafat...

Va arribar un punt que vam haver de sospitar d’ella i un dia vam enxampar-la in fraganti guardant una mandarina en un armari del menjador de casa.

Ab illo tempore recordem aquesta anècdota moltes vegades.

Als sis anys vaig començar la primària a l’Escola Can Serra, situada a Barberà del Vallès, en la qual vaig estar fins als dotze anys.

En el primer i segon curs de primària vaig tenir una professora que es deia Maribel, la qui va ser per a mi com una mare.

D’aquesta professora només tinc bons records, ja que a part d’ensenyar-nos matèries ens va ensenyar a ser millors persones.

Personalment penso que va ser la millor professora que vaig tenir en tota la meva primària.

Una de les anècdotes que recordo haver passat amb aquesta professora és que respecte la meva malaltia va ser de totes les meves mestres qui ho va tenir més en compte que qualsevol altre.

Em va fer sentir una més en la classe, ja que sempre que celebràvem l’aniversari d’un dels companys i portava alguna cosa per menjar: sempre els recordava que tinguessin en compte que era cel·líaca, ja que era una malaltia que els podria afectar a qualsevol d’ells en lato sensu.

Va haver-hi un dia que vaig oblidar-me l’entrepà a casa i no vaig poder esmorzar res. Des d’aquell dia va aplicar una solució per a què no em passés ningun altre dia i després de pensar en el que vaig hem va passar: en l’ab hoc del problema que vaig tenir, va portar menjar per a mi a classe i el va deixar en un calaix per a què sempre tingués alguna cosa per menjar.

Aquest tema en aquest curs no va ser discutit ad nauseam.

Aquest mateix any va néixer el meu primer cosí, en Marc. Tenia moltes ganes que naixés, ja que per part de pare érem totes nenes.

La meva cosina i jo vam parlar amb els meus tiets i els hi vam explicar que teníem ganes de tenir un cosí.

Ens van dir que ells tenien ganes de tenir un fill, però no podien fer res per a quèfos un nen.

Els hi vam demanar que el tinguessin, encara que no poguessin fer que fos un nen, i ho van fer d’aquesta manera, per sic.

Al cap d’uns mesos ens vam saber que tal com volíem: era un nen.

Si no ho hagués sigut ens haguérem quedat sense paraules :in albis.

No tinc gaires records in mente del tercer any de primària, ja que la professora que vaig tenir aquell any va agafar la baixa moltes vegades a causa d’una malaltia i no vam tenir un seguiment de curs com els altres.

Vaig tenir dos cursos seguits, és a dir, un bis a una mateixa professora: en el quart i cinquè curs de primària, ja que era fixa en l’escola i solien aconseguir que una mateixa professora ens tingués dos anys seguits.

Aquesta mestre era molt estricta, sobretot ho vaig notar en el cinquè curs, ja que és en el que ens preparem d’una manera més especialitzada per anar a l’ESO. Encara que fos molt estricta i exigent en molts aspectes i per a moltes coses, motu proprio vaig apreciar-la molt quan vaig entendre que ho feia pel nostre bé.

D’aquest curs recordo les colònies que vam fer amb molts detalls, ja personalment penso que van en les que vam fer més activitats a l’aire lliure, per dinar i sopar van adaptar el seu menjar al meu per a què no em sentís diferent dels altres.

En aquest curs vam començar a utilitzar bolígraf, fet que em va fer molta il·lusió perquè em vaig començar a sentir més adulta.

El fet de poder utilitzar bolígraf va ser molt interessant, ja que vam fer una mena de concurs en el que participarem tots els companys de classe i anàvem aconseguint poder utilitzar-lo.

Recordo que vaig quedar ex aequo amb la meva millor amiga.

En aquest any es van separar un dels meus tiets perquè sempre discutien i la que era la meva tieta, que per a mi ho segueix sent: preferia interpretar les coses en sentit ampli, és a dir, latu sensu que no pas stricto sensu, perquè sinó no acabaríem mai amb les discussions, fins que un dia va veure que tenia que posar fi a aquella situació.

Ho vaig passar molt malament, m’estimava i m’estimo molt a l’exmuller del meu tiet, era com una segona mare per a mi, però m’alegro que avui dia estiguin tots dos millor sols que abans.

Aquest any el nombre de persones en la família va anar in crescendo, ja que alguns dels meus tiets van trobar xicota i van néixer alguns cosins.

L’últim any que vaig estar en l’escola fent primària va ser uns dels anys que recordo in extenso.

Enyoro molt la primària, però volens nolens cada etapa de la vida té coses bones.

Quan tenia dotze anys vaig començar l’ESO i recordo que va ser un any de molts canvis.

El meu pare va treballar a l’Oficina d’Atenció Ciutadana de Cerdanyola del Vallès durant molts anys, però fent unes oposicions que van oferir-li va poder ascendir a ser inspector de via publica en la mateixa província.

En l’OAC estava molt a gust, encara que hi havia tasques que no li agradaven gaire, però es deia a ell mateix que vulguis o no quan treballes has de fer el que et manen, pacta sunt servanda.

La meva mare treballa de tècnica de manteniment en espais públics de Cerdanyola del Vallès, de facto, encara segueix treballant del mateix.

En el primer any d’ESO no vaig tenir la sort d’anar amb ningú que conegués de primària, però gràcies a aquest fet he pogut fer noves amistats que avui dia encara tinc.

D’aquest any recordo molt el crèdit de síntesi que vam fer els primers d’ESO, ja que encara que el vam fer a la nostra ciutat: vaig conèixer moltes coses que encara no sabia.

Trobava molt a faltar professors de primària, ja que l’ESO és un gran canvi en molts aspectes, encara que a l’escola on anava ens van preparar molt bé i no em va costar adaptar-m’hi.

Quan arribava de l’Institut sempre veia un programa de televisió que el seu títol era: ‘’De buena ley’’, era el meu programa preferit de tots els que veia, ja que aprenia molt veient-lo.

En aquest programa dos actors interpretaven papers de casos reals que anaven a judici. Aquestes dues persones estaven als extrems del plató de televisió i al mig es trobava el jutge, que també tenia un guió.

En el plató hi havia voluntaris que opinaven al respecte la història, però mentre el cas estigués sub iudice: estava prohibit parlar-ne.

Havien de representar casos tractant al contrincant de persones non grata.

Hi va haver un cas en el que al jutge li va saber greu condemnar a una jove de dinou anys però al final del judici va dir dura lex, sed lex i sempre recordava que el govern legalment estava constituït sent recorregut de iure.

En un altre cas l’acusat era una persona estrangera que ignorava totalment la llei d’aquest país però ignorantia legis non excusat.

Va ser un judici molt llarg i complicat, ja que el jutge tenia molts dubtes, a favor de l’acusat i finalment va decidir aplicar el principi d’un dubio pro reo.

En molts casos del programa també parlaven de drets, com per exemple de la patria potestas, que era un dret que el ciutadà romà tenia sobre els seus fills.

Fa uns quants anys vaig llegir un article molt interessant en un dels diaris que tenien els meus àvis a casa seva, el qual parlava sobre la renda per capita, que estava al voltant de les cinc mil lliures, i la majoria de càrrecs més importants del nostre país cobraria la prorrata que acordaren els encarregats d’aquests assumptes en el lloc on es reuneixen que s’anomena referèndum.

Els primers messos en els quals van possar en marxa aquest procés va anar bé fins a finals d’aquell mateix any, ja que el dèficit que hi havia de diferència respecte els superàvits dels messos anteriors no van beneficiar gaire a la majoria dels implicats.

En aquest mateix any van ensenyar-me a mi i als companys que tenia aquell any a classe a fer un currículum vitae, el qual podré repartir a partir d’aquest any on vulgui i m’interessi afegint estudis i altrs interessos que he aconseguit fins aleshores.

Ens van ensenyar a realitzar-lo perquè en la meva classe hi havia poc ràtio d’alumnes, i al ser pocs, el professor va voler dedicar unes quantes classes a anar un per un ajudant-nos a fer-lo.

Un dels meus sis cosins és adoptat, els meus tiets no podien tenir fills in vivo, i l’unica esperança de ser pares era la de fer-ho in vitro.

Van estar bastants anys intentant tenir un fill, però no hi havia manera d’aconseguir-ho, ja que sempre que arrivaba el moment d’intentar-ho, els sorgia un coitus interruptus. Al principi cap dels dos entenien el per què, però més endavant la meva tieta va pensar que podia ser a causa de l’alcohol que ingeria ell quan anava a prendre ‘’un refresc’’ amb els amics, ja que l’havia vist i olorat més d’una vegada.

Ella l’havia advertir moltes vegades que ho deixés, ja que l’alcohol en excés pot provocar un delirium tremens, però a ell li donava pràcticament igual.

Van decidir anar al metge, i una vegada explicada la situació; el metge va aconsellar al meu tiet que es prengués com a medicina un placebo, que això faria que no tingués ganes de prendre més alcohol, però no va servir per

millorar la situació, ja que el placebo només el tranquil·litzava i li entrava son, pero seguir bebent igual que abans.

La meva tieta sabia que encara que no begués en excés quedava molt lluny la mort, és a dir, el rigor mortis; va parlar molt seriament amb el meu tiet i va plantejar-li que si volia continuar amb la relació: havia de deixar de beure, ja que no volia que l’alcohol influís en res respecte la seva relació, ell va acceptarho i finalment van decidir tenir-lo in vitro.

Recordo que la meva àvia em va ensenyar una inscripció que figurava a la creu de Jesucrist com a burla.

Vaig llegir un llibre en el qual vaig llegir tota la història que hi havia rere aquella creu, i em va sobtar llegir com a anècdota amb to humorístic i irònic, que per a més inri li van treure els pantalons.

No em va agradar llegir la història, però el saber-ho va ser mea culpa, ja que vaig ser jo mateixa qui va voler saber-ho.

Quan vaig entrar a l’ESO estava molt nerviosa per moltes anècdotes tant bones com dolentes que havia escoltat prèviament.

En primària no vaig provocar mal de caps a ningun dels professors que vaig tenir, és més, deien que el meu comportament era excel·lent, ja que mai havia comès cap peccata minuta, i al començar-ho no volia cometre erros, sinó que volia continuar sent la mateixa alumna: responsable, atenta i molt aplicada.

Sempre m’ho recordaven amb elogis: cum laude, ja que volien recordar-me el nivell de rendiment acadèmic que una de les meves cosines (que és per això que va ser doctor honoris causa d’aquell any) havia obtingut el grau acadèmic universitari màxim de doctorat.

Aquell mateix any van fer-me llegir un llibre que em va agradar molt que acabà per saecula seeculorum, que és una fórmula final del cànon de la missa, que és semblant a la missa dedicada als difunts, que es diu missa de rèquiem. Aquest llibre serà per els meus fills si algun dia arribo a tenir algun.

Cada sis mesos les germanes de la meva mare i jo anem al cementiri a posar-li noves flors a la meva besàvia, que va morir dos dies abans que naixés.

Va ser en aquest any quan vaig saber què significaven les inicials RIP que hi havia escrites en la làpida: Requiescat in pace (que reposi en pau).

En aquest santuari vaig llegir una fórmula que era: ‘’Urbi et urbi’’, la qual s’utilitzava en alguns decrets de les congregacions romanes o en les benediccions solemnes del papa per indicar que s’adrecessin a Roma (d’on és el bisbe) i al món catòlic.

En l’any que vaig acabar l’ESO va néixer una cosina per part de la família del meu pare, que està situada en el punt just entre els extrems de totes les cosines, ja que té dues cosines més grans i dues mes petites; tots la considerem com ‘’la daurada mitjana’’, és a dir l’aurea mediocritas.

Una vegada acabada l’ESO vaig decidir realitzar el batxillerat d’humanitats.

Ho vaig fer per decisió pròpia, encara que els meus pares sempre m’animaren a fer-lo utilitzant sempre una captatio benevolentiae, és a dir, guanyant-se la meva predisposició a fer el batxillerat.

Des del moment en què vaig començar-lo han sigut dos anys molt durs, ja que a partir d’aquell instant ja no he tornat a sentir l’expressió ‘’Carpe diem’’, que designa el tòpic literari que, davant la fugacitat de la vida, invita a gaudir del present sense preocupar-se de l’endemà.

Estic segura que quan acabi el batxillerat podré expressar la meva felicitat, ja que fins aleshores penso: Què ditxós aquell que ja ha acabat el Batxillerat!

Aquesta expressió en llatí seria: Beatus ille qui ja ha acabat el batxillerat!

Vaig tenir una professora d’anglès a primer de batxillerat que m’encantava perquè gaudia molt de la seva matèria.

Recordo que abans de començar qualsevol examen ens llençava un ‘’Alea iacta est’’, ja que quan en comences un ja no hi ha res a fer.

Ara a segon penso que els exàmens d’història són impossibles d’aprovar, no ho hauria de fer però sempre penso que aprovaré quan les vaques volin, o ad kalendas graecas.

Quan vaig acabar primer de batxillerat vaig voler deixar-ho, ja que pensava que no podria amb segon, però els ànims dels meus pares i la meva germana van ajudar-me fins que van canviar el meu pensament.

Sempre em repetien que la fortuna ajuda els valents, i que si m’atrevia a fer-lo, segurament guanyés, audaces fortuna iuvat.

Ara a segons tot és molt més difícil que a primer, però estic segura que aplicant voluntat i responsabilitat, sortiré endavant.

M’he adonat que hem d’analitzar bé les suposicions que ens fem abans de realitzar el batxillerat i no donar-ho tot per fet sense haver-ho contrastat anteriorment des d’un punt de vista objectiu, ja que poc a poc i cum grano salis es pot aconseguir.

Estic pensant en fer un grau superior quan acabi el batxillerat, encara que hi ha persones que preferiran anar directament a la Universitat; però de gustibus non disputandu.

Ara que estic cursant segon de batxillerat, els dimarts i els dijous vaig a córrer amb el meu pare, ja que sempre m’ha repetit que per a una bona salut mental cal mantenir un cos sa amb l’expressió: mens sana in corpore sano.

En acabar el batxillerat m’agradaria fer la carrera de magisteri, ja que m’agraden molt els nens i m’encanta ajudar i ensenyar als demés.

Des de que era petita m’ha cridat l’atenció el món de l’ensenyament i he consultat idees relacionades amb altres oficis que també m’han agradat, he comparat (que es el mateix que dir he confer) amb les cosines que tinc que són més grans que jo, amb coneguts que han estudiat aquesta carrera, etc.

Pot ser que m’equivoqui escollint aquesta carrera, ja sigui per dificultat o perquè no m’acabi d’agradar, però errare humanum est, així que podria canviar de carrera o de camí.

Si escollís la carrera equivocada no passaria res, però em de pensar non plus ultra, sinó en el present.

No ho expresso constantment perquè a les persones intel·ligents ens basten poques paraules, per això la meva millor amiga em diu que sóc una persona intelligenti pauca, perquè demostro les coses amb fets i no amb paraules, així que podrien atorgar-me l’expressió de facta, non verba.

També em repeteix que les paraules volen i els escrits romanen utilitzant l’expressió: verba volant, scripta manent.

Si ho aconsegueixo podré dir ‘’vaig arribar, vaig veure i vaig vèncer’’ com va dir Juli Cèsar per jactar-se lapidàriament de la seva pròpia, que en llatí és: veni, vidi, vici.

El meu avi sempre deia que un fet no aporta res nou a la experiència, però m’ho deia en llatí: nihil novum sub sole.

Aquest any ha sigut el millor de la meva vida sense cap dubte El nou de gener d’aquest any vaig fer divuit anys i va ser el millor dia de la meva vida.

Dues de les meves amigues, que es diuen Mar i Paula em van preparar una gimcana a Barberà del Vallès, en la que hi havia pistes que havia d’anar descobrint fins arribar a una sala de festes.

Portava els ulls tapats i al obrir-me la porta de la sala vaig veure a tots els meus amics, familiars, alguns veïns, etcètera.

No m’imaginava que em preparessin una festa com la que em van preparar, ja que va ser en secret i la meva millor amiga li va dir a la meva família: vull que sigui inter nos, id est, ho sabien tots menys jo.

A dos quarts de cinc ja estaven tots ells in situ, en el local.

Només entrar es van traslladar tots ells de la banda esquerra a la dreta, i viceversa per a que no els escoltés ni els veiés quan vaig entrar.

Un dels meus dos avis va portar vide extret de la seva vinya per a que begués tothom qui volgués.

Trobava a faltar una persona a la festa: la meva parella.

Em va dir que no podia passar la tarda amb mi perquè li havia sorgit un assumpte familiar i a mitja tarda va venir a la festa

i va estar amb tots

nosaltres, ja que sempre ha sigut un més de la família.

Sempre m’està sorprenent i tot surt per se.

Els amics em van regalar divuit regals i van fer un vídeo d’ells, de familiars i amics que no van poder venir felicitant-me amb un estil sui generis, és a dir, fet a la seva.

Em van fer molta il·lusió tots els regals que em van fer, idem si no me’ls haguessin fet. Per a mi tots ells són un regal.

El regal que més il·lusió em va fer va ser el de la meva germana, que em va fer una carta molt emotiva expressant tot el que sent per mi i sota l’escrit i la firma va afegir un post scriptum en el qual posava que no li podria haver tocat una germana millor i que mai oblidés que m’estima més que a ningú.