Alexandra Pérez Vallejo, El diari de Wendy Miller. Llatinismes i literatura.

Alexandra Pérez Vallejo INS Can Planas Llatí 2n de Batxillerat Curs 2014-2015

DIA 1 Em dic Wendy Miller i el meu àlies és ‘la petita setciències’. Aquest àlies l’han decidit els meus companys de classe perquè acostumo a treure excel·lents en gairebé totes les assignatures.

Avui 14 de Febrer, he fet un concurs de lletrejar a l’institut. He quedat en tercer lloc i m’han donat un accèssit. En realitat podria haver guanyat el concurs, però me he deixat guanyar perquè guanyés el noi que m’agrada, a més a més sé que a ell li feia molta il·lusió guanyar aquest concurs per la beca de l’any següent per culpa d’aquesta crisi que està afectant s tots nosaltres. També sé que els meus pares em fotran bronca per no ser la primera perquè per ells és honor ser sempre els millors i no suporten que algú ens guanyi en cap aspecte.

L’accèssit d’aquest tercer lloc en el concurs ha sigut un diari, en el qual estic escrivint ara mateix. He decidit donar-li profit i escriure el meu dia a dia per quan sigui una velleta poder recordar la meva adolescència. També ho faig perquè veig com la iaia Adele pateix per l’Alzheimer quan

i

plora

vols

en

recordar-se’n passat

i

del no

ho

aconsegueix. No vull passar

pel

camí.

Pateixo

mateix molt

quan la veig en aquestes condicions... tant de bo els avis fossin immortals...

Posaré un ex-libris amb el meu nom i un cadenat al diari perquè segur que el meu germà petit William m’ho tafaneja i escamparà per tot arreu els meus secrets que escrigui aquí. Però encara així l’estimo moltíssim, és el meu àlter ego.

Com jo esperava, a l’arribar a casa els meus pares em vam renyar per no haver guanyat i vaig explicar que va ser un maremàgnum en donar els premis, què sóc jo la guanyadora en realitat. Ínterim,en mig d’aquesta situació, pensava

com venjar-me del meu germà perquè vaig observar com William trucava a tots els seus amics per explicar la meva mentida. Ell sap que he deixat guanyar al noi que em fa sentir papallones a l’estómac. Quan vaig acabar de parlar amb els meus pares vaig agafar a William i li vaig prometre que com els pares s’assabentin que això és mentida, jo Wendy Miller, aniria per tot l’institut dient què ell és un snob perquè sempre intenta anar pentinat igual que el noi més popular de la seva classe, i sé que no li agradaria gens perquè això és molt humiliant per a la meva família. Així que més li val que ho posi tot en ordre.

Addenda, no he sopat gens ja que estic tota l’estona pensant en el noi que m’agrada i la cara de felicitat que ha posat quan l’han fet guanyador del concurs. En fi, vaig a dormir, demà serà un altre dia.

Bona nit my J♥ PD: Avui és 14 de Gener, que abans he tingut un lapsus.

DIA 2 Avui a l’escola, la nostra professora Cindy Lee, que sempre porta un rictus que no agrada gens però a la vegada vis còmica que fa riure a tothom, ens ha comunicat que la setmana que ve començarem una obra de teatre romàntic i dramàtic.

Per repartir els personatges s’han fet votacions. Jo volia ser

protagonista

perquè

m’agrada actuar i sobretot que si no ho sóc els meus pares s’emprenyen amb mi...

La noia més guapa, però ximple, de classe també volia aquest

paper,

llavors

la

votació ha sigut quòrum i he guanyat per majoria. L’altre noia ha plorat de ràbia... he gaudit molt en aquell moment, m’he sentit en un súmmum de entusiasma! Però ha hagut un moment molt millor que aquest: el noi que m’agrada té el paper del noi protagonista!

Encara estic que no m’ho crec... tindré una història d’amor amb ell, encara que sigui en la ficció! Si no arriba a ser per la vergonya hauria cridat i saltar de l’emoció en mig de classe, però la meva Wendy interior ja ho feia per mi.

Quan ha acabat la classe el noi que em fa sentir papallones en l’estómac s’acostà i em digué de citar-nos algun dia per practicar l’obra. Però on ens veuríem? Aquest era el quid. Amb el cor quasi bé fora del meu cos per tenir-li tan a prop, vaig convidar-lo a casa tots el dies que a ell li vagi bé. En el mateix moment he pensat de escriure aquest fet en el meu memoràndum per encordar-me’n tota la vida.

Com tots els divendres és dia de rebre la paga setmanal. Els meus pares quan es van assabentar que era la protagonista de la pròxima obra de teatre de l’institut em van donar un plus en la paga. Ara bé, aquesta noticia al meu

germà no li va agradar gens. Aleshores va agafar un tomàquet i el va llençar contra mi. Els meus pares li van renyar i com a ultimàtum li van treure la paga d’avui i dels dos pròxims divendres.

Després de sopar, ha vingut el meu germà al meu dormitori i m’ha dit que si no li entrego la meva paga aquestes setmanes li dirà la veritat als meus pares sobre el concurs de la setmana passada. Estava tan capficada en els meus pensaments sobre l’obra de teatre i pensant en ell, que per un moment no em preocupava que els meus pares s’assabentessin d’això. Però vaig agafar consciència i per por a la reacció dels pares vaig acceptar al xantatge del meu germà.

Encara que el dia hagi acabat una mica malament, jo continu exaltada pel repartiment de personatges. Sincerament no m’ho crec!!! És hora d’anar a dormir, Bona nit diari. Bona nit J♥ Postdata: He oblidat llegir el guió de l’obra. L’haig de mirar per veure si hi ha petó o no!

DIA 3 Avui no he tingut cap experiència a ressaltar, així que escriure perquè he vingut a Espanya a viure, car trobo a faltar la meva vida anterior.

Nosaltres, la meva família i jo, vam néixer en un poble petit i rural dels Estats Units. Érem una família humil, amb no gaires diners. Vivíem del camp, a la mateixa manera que tots el veïns. Com no hi havia gaire capital a les nostres butxaques fèiem un quid pro quo del aliments que conreàvem, i així teníem una alimentació variada. Era el nostre modus vivendi.

El nostre modus operandi era amb eines de mà i amb bous. Recordo de petita quan el meu pare guiava als bous amb l’arada i jo pujava damunt el bou i m’imaginava que era un cavall enorme, blanc i de belles trenes.

Els diumenges anaven al petit camp de futbol del poble, en el qual jugava el meu germà William, era mal jugador car sempre feien un transfert del meu germà amb un altre jugador. El diumenge 13 d’Agost, me’n recordo, estava jugant l’equip del meu germà. Tots estàvem gaudint del partit, estava molt emocionant. La vox populi cridava: ‘No es important guanyar, sinó participar!’, aquesta frase es deia sovint en qualsevol acte del poble.

Quasi bé al final del partit es van apropar molt homes en cotxes d’exèrcit.

Tothom es va quedar mut, els jugadors van parar de jugar, i miràvem amb cara d’espant aquells homes que ens apuntaven amb armes. Un primus inter pares del poble, John alies el valent, es va apropar als militars per preguntar perquè eren allà. Els militars van contestar que era un casus belli perquè ho ordenava el coronel Philip Crowley, un personatge rara auis en el nostre país.

Nosaltres preguntaven el perquè d’aquesta acció si nosaltres no havíem fet res de dolent. Els militars van dir que la pau no era una conditio sine qua non. La condició per parar aquesta guerra era que marxéssim del país sense res, sense

diners, sense roba,... I així ells podíem obtenir tots els bens de casa nostra, sinó ens afusellarien a tots.

Llavors la nostra única solució era marxar cap a un altre país. Gràcies a moltes persones humils vam poder arribar a Espanya. Ens vam allotjar en un alberg i els meus pares van aconseguir treball. El William i jo anaven a l’escola i fèiem la feina de casa. Dos anys després el meu pare va aconseguir un treball en una empresa molt important i a la meva mare li van pujar el sou, per tant vam poder llogar una casa. Mesos després ens va tocar la loteria. No ens ho creiem. La nostra vida havia canviat totalment. Aleshores l’estatu quo de la meva família es va tornar de classe adinerada.

També ens va ajudar l’opera prima de la meva mare, ja que va començar a escriure llibres i obres de teatre, les quals es van fer molt famoses. Potser em ve d’aquí el meu gust a l’actuació. Encara que m’agrada més perquè aquest any faig l’actuació amb J. Mai poso el nom complert del noi que m’agrada per si el meu germà troba aquest diari, perquè si el troba escamparà tots els meus secrets. Encara que ell sap que m’agrada un noi de l’institut, no sap qui és exactament.

Espero que l’obra surti molt bé, tal i com he pensat. Estic desitjant que ell vingui a casa meva a practicar el guió de l’obra de teatre i que hi hagi contacte entre nosaltres...

Bona nit...

DIA 4 Avui ante meridiem, he trucat al meu estimat per assajar l’obra. L’he trucat jo abans perquè no podia esperar més a que em truques ell. Llavors post meridiem l’he convençut per que vingui a casa i hem practicat per primer cop l’obra de teatre junts. Encara sort pensava que no arribaria mai aquest moment!

També, ens hem citat cada dissabte per la tarda per practicar, però no sé quan de temps durarà això, ja que l’obra està sine die.

Recordo el primer dia de classe quan vaig arribar a quart de primària d’aquest institut, després que guanyarem la loteria. Ab illo tempore, em vaig fixar en la bellesa d’ell i en els seus gestos. Fixa’t quan de temps fa que m’agrada!

Passaven els anys, i ara ja estem a últim curs de l’institut i segueix agradantme cada dia encara més. I durant tots aquests anys m’ha enxampat in fraganti mirant-lo bocabadada. Quina vergonya... Encara que jo també m’he sentit observada per ell, ara bé no crec que jo li agradi a ell, ja que no sóc molt agraciada físicament i tampoc té molta conversa amb mi.

A priori de l’assaig pensava que tota l’estona m’oblidaria del guió i el miraria sense parpellejar i ell acabaria avorrit i s’aniria del projecte o demanaria un canvi de protagonista. Però a posteriori, mitjançant anava transcorrent la tarda, fèiem l’obra molt millor. Ens compenetrem molt bé. Ens mirem amb els ulls apassionadament (no sé si perquè ens agradem mútuament o perquè ell estava molt capficat en el paper de l’obra).

In extremis, en el moment del petó, jo estava llançada i crec que ell també. Els nostres llavis estaven a pocs centímetres de distancia. A punt de tocar-se. Ipso facto entrà la meva mare per donar-nos el berenar, però es quedà bocabadada quan ens va veure en aquell moment tan íntim. Nosaltres dos ens vam separar immediatament de l’ensurt i el nostre rostre es tornà vermell com un tomàquet. I

de sobte començarem a riure. La meva mare s’anà ràpidament perquè no volia molestar-nos, encara que em va mirar amb mala cara. Segur que no li ha fet cap gràcia que em faci petons.

Aquesta obra tracta sobre uns adolescents que comencen una relació. Viuen junts i finalment es casen. Però a la noia (la que protagonitzo jo) li detecten una malaltia incurable, molt poc coneguda. Els metges li comuniquen que li queden un parell de mesos de vida. Llavors dies in articulo mortis ella anà a fer el testament sense que la seva parella s’assabenti. Aleshores la seva parella li agafà la mà i li besà als seus llavis dolços i tendres, i en aquell moment la dona deixà anar la seva ànima i pujà al cel. Aquest és el final de l’obra i el moment on la meva mare ens ha enxampat.

Estic encara amb un somriure de enamorada. Vaig a dormir i a somniar amb el meu estimat.

Quines ganes tinc que sigui un altre cop dissabte!!!

Cada dia m’agrades més J♥... Bona nit!

DIA 5 Ens han avançat l’obra de teatre. Estic ad nauseam del tema perquè la direcció del institut ha canviat el dia de l’obra bis vegades, ad hoc ens hem citat cada tarda per practicar l’obra, perquè sinó no la tindrem bé preparada.

Avui assajant m’he quedat in albis perquè mirava els seus ulls bocabadada. I tenia in mente donar-li de sobte un petó, i sic vaig fer. Mentre ell recitava el seu guió em vaig llançar als seus llavis apassionadament i vam caure a terra.

Jo estava damunt i ell per motu propio em va agafar de la cintura i va donar una volta i vam quedar jo avall i ell a sobre. Era un moment volens nolens per besar-se, era perfecte aquell moment, la respiració del dos anava in crescendo, però com en les pel·lícules li trucaven per telèfon i la seva mare li va dir stricto sensu que havia d’anar a casa ràpidament per ajudar-la a fer uns encàrrecs.

El vaig acompanyar a la porta per d’acomiadar-me d’ell i s’apropà la meva mare i ens va dir que ens escoltà assajar l’obra i que fem una bona parella en latu sensu i, a més a més, que ens donaria el premi a la millor obra ex aequo ja que els dos tenim molta manya pel món de la interpretació.

Quan ell es marxà, vaig pujar a la meva habitació i em vaig sentir in extenso alleujada per sentir que ens agradem mútuament. Potser no m’agrada com jo pensava, sinó que començo a sentir papallones en l’estómac. Però no em vull enamorar, encara.

A l’hora de sopar no tenia cap gana de menjar, només pensava en el que havia passat entre nosaltres i en el que pot passar encara en aquest dies d’assaig.

Però pensant en això, què passarà quan acabi l’obra? Ja no ens citarem mai més? O ens seguirem citant? O ell ja no voldrà veure’m més? No sé què passarà, però espero que no em desil·lusioni perquè em trencarà el cor, ja que m’estic fent moltes il·lusions. M’inquieta el no saber si ell estarà pensant el mateix que jo o no té cap intenció en tenir una relació amb mi.

Vaig a dormir, estic cansada i sense ganes d’escriure perquè no sé què passarà amb aquest assumpte... Bye.

DIA 6 Estic preocupada... els meus pares porten varies setmanes que discuteixen molt i per tot. Es barallen, criden, ploren d’amagat... En el moment que ens vam convertir en rics, quan els meus pare eren parella de facto, tot anava perfecte però els diners i les coses materials fan de les persones una cosa horrorosa.

Normalment els meus pares, més o menys des de que són parella de iure, discuteixen per aquest motiu tan absurd que s’ha fet tant important en el món.

Aquest matí ens han dit, al meu germà i a mi, que es divorciaven i que aquesta tarda era el primer judici perquè no es posaven d’acord en cap àmbit. Nosaltres hem hagut d’anar també.

Quan hem arribat als jutjats, hem entrat tots junts a la sala de judicis. Esperàvem a la jutge amb més mala llet de tot el país, persona non grata entre els altres jutges i ciutadans.

El judici va començar i els meus pares només es feien acusacions l’un al altre.

El meu germà i jo ens miraven amb cara de vergonya i tristesa.

Quan la jutge va preguntar al meu pare el perquè no declarava a hisenda tots el beneficis dels seus negocis. Ell per intentar lliurar-se’n de l’acusació va dir que ell no tenia coneixement d’aquesta llei, però la jutge va explicar que ignorantia legis non excusat, per tant no té excusa i que serà notificat en quinze dies amb una multa a més a més d’un altre judici per aquest incompliment de la llei.

Dura lex, sed lex...

La jutge seguia amb el seu judici i va dictaminar una sèrie de calendari per a la patria potestas fins que siguem majors d’edat i això ha de ser pacta sunt servanda, sinó hauran conseqüències.

El meu pare acusà a la mare de gastar-se els diners del menjar del mes en roba i capritxos però la meva ho va negar, llavors es dictaminà in dubio pro reo, és a dir, a favor de la meva mare.

El veredicte del judici estava sub iudice de la jutge fins dintre de 15 o 20 dies, mentrestant tot segueix com estava.

Necessito que acabi ja aquest dia nefast i que tot torni a estar bÊ, sigui amb pares divorciats o no però que acabi ja aquest malson.

DIA 7 Aquest mateix dia s’ha fet un referèndum per consultar si s’aprovava la nova llei de dèficit de pressupost, per intentar solucionar el tema de la crisi del nostre país. També s’ha calculat el per capita per repartir la subvenció que ens van donar per país ecològic. S’ha fet la prorrata i toca repartir 200 euros per cada habitant major d’edat inscrit en la seguretat social. Però hi ha hagut un superàvit de 100 euros, i el president ha decidit invertir aquests diners en menjar per als pobres.

En classe la professora ha donat èmfasi en aquest tema. I li ha vingut al cap fer un referèndum a classe per veure com debatíem el mateix tema del plebiscit d’avui. I quan hem tingut que debatre el per càpita de la subvenció, llavors ha fet un ràtio per separar la classe en dos grup i poder veure dos resultats i dos opinions diferents. Com que l’activitat ha sigut una mica desastre, car encara no tenim molt coneixements sobre això,

ens ha explicat com es fa un

currículum vitae, ja que tenim 16 anys i ja podem buscar treball. La primera activitat no m’agradà molt però la segona sí perquè vull aconseguir treball per poder comprar-me els meus capritxos i no dependre de la paga dels pares.

Canviant de tema, com vaig escriure divorcien.

el dia anterior, els meus pares es

Quan vam arribar a casa les discussions entre els meus pares

seguien.

Discutien sobre el tema econòmic quan s’aprovi el divorci. Què li tocarà rebre i donar a cadascú. Però si fos poc, va sortir un tema que el meu germà ens vam quedar bocabadats.

Resulta que quan els meus pares eren joves, abans de casar-se, el meu pare era alcohòlic i un dia, el qual també anava embriagat, la meva mare i ell estaven fent l’acte sexual després d’una reconciliació. Com no tenien preservatius van decidir fer un coitus interruptus, però com que el meu pare

anava borratxo va tenir un delírium tremens i no va donar temps a fer un coitus interruptus perquè tampoc era conscient. El meu pare era quasi bé rigor mortis i la meva mare espantada trucà a un amic que té medicaments per curar al meu pare i la píndola del dia després, però resultà que la píndola era placebo, per tant el medicament va destruir tots els òvuls, doncs mai podria tenir fills. Llavors, explicà la mare, que el meu germà i jo vam néixer gràcies a la fecundació in vitro.

Jo ja no sabia ni què dir ni què fer, així que he anat al meu dormitori, he reflexionat sobre la situació i ara em desfogo escrivint en el meu diari. Vaig a dormir o a intentar-ho al menys perquè la meva vida cada cop es pitjor...

DIA 8 Avui quan he arribat a casa, la meva mare estava plorant desconsoladament.

Vaig acostar-me a ella i vaig preguntar-li que passava, però quasi bé no em sortien les paraules. Li vaig portar un got d’aigua i mocadors. S’assegué al sofà i em comunicà que la meva cosina Danielle havia tingut un accident de cotxe mentre arribava a casa meva a fer-nos una visita. Em vaig quedar perplexa durant uns minuts. No pestanyejava, no deia res. I al cap d’una les llàgrimes caigueren

per

la

meva

pell

pàl·lida.

Em sentia i em sento desolada perquè jo li vaig demanar que em fes una visita. Que hagi mort és mea culpa...

A dos quart de set anàrem a l’església per fer un rèquiem. Al començament de la missa, un cop que el pare Miquel dona el urbi et orbi tothom es pot asseure.

De la família només estàvem nosaltres ja que som els únics que vivim en Espanya. Mentre el pare Miquel parlava sobre la vida i la mort, jo mirava la inscripció inri de la creu de Jesús i pensava si la meva cosina, ja morta, resquiescat in pace, estarà en un món agradable i a més a més espero que no hagi patit cap mal en el moment de l’accident.

La meva mare va pujar on el pare Miquel i va honorar unes paraules a la meva cosina. Començà a narrar els moments més important de la seva vida (quan era petita i com s’anava fent més gran). Sobretot va remarcar el dia en que la Danielle va terminar la carrera de medicina i excel·lent cum laude li van otorgar el honoris causa per el seu altíssim grau acadèmic. No feia ni sis mesos d’aquest dia, molt esforç per tenir un final així... No es pot fer res sincerament, així és la vida de cruel. Un dia estàs aquí i un altre ves a saber on...

Al final de la missa el pare Miquel donà la per saecula saeculorum a la meva filla Danielle. perdó a la meva cosina Danielle, peccata minuta, només ha sigut una petita confusió jejeje...

Quin dia tan nefast! Vull anar-me’n a dormir ja, estic abatuda. Tant de bo vinguÊs el meu estimat a arropar-me en aquest dia tan trist per a mi...

Sempre estarĂ s en el meu cor Danielle.

DIA 9 Pensava que Ad Kalendas Graecas, llegiria un llibre inspirat en la vida al camp. Es nota com hi és present el beatus ille en la vida dels protagonistes, i aquests tenen clar que la vida és aurea mediocritas;per ser feliç no cal tenirho tot i sempre ser en el punt més alt, millor en un terme mig que equilibri tots el àmbits de la nostra

vida.

M’ha

semblat

fantàstic aquest llibre, des de que vaig començar a llegir el llibre, sentí que l’autora havia escrit un captatio benevolentiae que em va enganxar al llibre abans de començar a llegir-lo, encara que abans pensava que no m’agradarien i serien pesats per al meu gust, però la meva professora em deia que cum grano salis, car hi ha coses que no es poden dir sense haver-ho tastat. Ella diu que prefereix els llibres de misteri però de gustibus non disputandum.

D’altra banda, aquesta tarda li he escrit una carta manifestant els meus sentiments cap al noi que m’agrada, ja que no puc esperar més, necesito que ell

s’assabenti

de

tots

els

sentiments que tinc cap a ell i espero rebre una resposta de bon gust, quan demà s’entregui i alea iacta est, ja que li he posat coratge. En el cas que no ell no tingui cap sentiment tan fort com per començar una relació hauré d’ assumir-ho i carpe diem, car la vida són dos dies i si no li agrado a ell, li agradaré a un altre. Espero tenir audaces fortuna iuvat, crec que em mereixo ser estimada… jo no he fet res de dolent per no rebre el que mereixo.

No se si podré conciliar el son, estic molt nerviosa per saber la resposta d’ell.

Good night…J♥

DIA 10 La meva família sempre em deia: ‘mens sana in corpore sano’, és a dir, estudiar, fer esport i fer sempre les coses de bona manera. I si feia cas d’aquest consell seria feliç. Mentre anava creixent, els adults parlaven de les seves coses i pensava en que al ser una nena petita no m’assabentava de res, però jo sempre he sigut una noia intelligenti pauca,

comprenc les coses

ràpidament.

Explico avui això perquè en classe de física la professora m’ha preguntat la fórmula d’una equació,

car

avui

hi

havia

examen oral, i no havia estudiat gaire perquè no deixava de pensar en la resposta de la carta que

vaig

donar

a

l’estimat,

aleshores vaig contestar sense èxit, llavors la nena de classe, la qual es creu la reina del món començà a riure. A continuació, la professora li preguntà la mateixa fórmula i també va contestar erròniament, llavors li vaig dir: ‘No et preocupis, errare humanum est, no fa falta riure-se’n dels altres’.

Després del pati, vaig trobar un paper escrit al meu calaix, en el qual posava: ‘T’espero a l’esquerra de la sortida de l’institut en el Carrer Paradís. No diguis res a ningú. J.’. Em vaig posar vermella com un tomàquet. Em vaig girar per mirar-lo, i em va somriure discretament i jo vaig reaccionar igual. Aleshores, quan tocà el timbre de l’última hora, vaig recollir i vaig anar directa al Carrer Paradís on m’havia citat. Quan el vaig veure allà en un banc assegut esperantme, sentia que ja era meu al fi.

Ja hi era davant d’ell. Em tremolava tot el cos. Li vaig dir hola amb la veu entretallada. Ell va somriure amb el seu somriure i em donà dos petons a les galtes. Vam estar parlant una estona i de sobte em va dir que li havia agradat

molt la meva carta i que ell té els mateixos sentiments cap a mi, però que verba

volant,

scripta

manent, perquè a ell el que l’interessa i el que li captiva són facta, non verba. Jo em vaig quedar una mica trista perquè vaig pensar que la carta no li havia entusiasmat gaire, però a la vegada, les seves paraules em van donar una energia per fer-li un petó i deixar-nos de paraules, car ell prefereix actes més que paraules. Llavors, vaig comptar fins a 3 i em vaig llençar als seus llavis. En el mateix moment vaig sentir una gran explosió (Cf. Big Bang) dintre del meu estómac. Ha sigut un moment especial i espectacular en la meva joventut. En el moment que els nostres llavis es van separar, em mirà als ulls i em proposà començà una relació, car feia temps que ho rumiava però no era capaç de llançar-se. Jo, entusiasmada i més feliç que mai li vaig contestar amb un altre petó.

M’ha acompanyat fins a casa, però ens vam acomiadar a la cantonada perquè no vull que els meus pares s’assabentin encara.

Pensava que aconseguir el meu amor seria més difícil, però amb una carta i un petó veni, vidi, vici tal com Juli Cèsar va descriure la seva victòria en la Batalla de Zela, és a dir, vaig arribar, vaig mirar-li i al donar-li el petó vaig vèncer.

BONA NIT MY J ♥♥♥

DIA 11 20 anys després, he trobat en caixes aquest diari, in situ on el vaig deixar, que solia utilitzar-lo quan anava a l’institut.

Ja fa temps que em vaig independitzar amb la meva parella, amb la qual figura en els capítols anteriors d’aquest diari, id est, en J. Trobo que el diari té un color

sui

generis,

suposo per haver estat guardat tant de temps en

una

caixa.

L’he

trobat gràcies a que estava portant les caixes de roba d’hivern al traster per les d’estiu i viceversa.

També vaig trobar una carta d’un noi, del qual vaig tenir sentiments cap a ell.

Es deia Hugo. Era alt i de cabell i pell morena. El vaig conèixer en la cafeteria de la universitat. Ens vam veure cada matí durant tot un semestre, però vaig tallar amb això ràpidament perquè estava enamorada de la meva parella. Això queda inter nos perquè com s’assabenti en J. l’hauré pifiat…car per se hi hauria problemes greus entre aquest noi i la meva actuals parella, ja que en Hugo segueix estimant-me i intenta coincidir amb mi en la universitat, però jo intento esquivar-li sempre que puc.

Tres anys més tard que la relació amb la meva parella comencés, en J. em va dir: ‘Vull tenir una casa i viure juntament amb tu’ i vaig respondre-li: ‘Idem’. Sis mesos més tard ja estàvem de mudança. Encara que em feia molt de mandra haig de ficar en caixes la roba, els llibres, els objectes personals, etcètera...

Ara mateix, estic molt contenta amb el que tinc, sobretot com em tracta de bé el meu xicot. Ell és molt bo amb mi i cada dia em lamento del que va succeir amb l’altre noi... tant de bo no hagués passat!

Ja no tinc temps d’escriure les meves aventures, així que quan sigui gran només podré llegir la meva joventut, si es que no em puc en recordar d’ella.

Wendy Miller.

P.S. : Tot això és mentida. Tan sols sóc Tània Arroyo, una nena de 10 anys, la qual vull ser escriptora de gran i he escrit aquesta petita història inventada per ensenyar-se-la al meu oncle, car ell llegeix i promociona llibres d’escriptors encara no coneguts. Espero que aquesta història hagi sigut agradable.