Estimat diari, Últimament la màgia de la literatura ha aflorat la petita vena escriptora que hi ha en mi. Per tant, he decidit començar a plasmar amb tinta els meus pensaments i les meves vivències durant onze setmanes en tu, el meu nou diari. Vull endinsar-me en l'aventura d'escriure una novel·la i, potser, la millor manera d'escalfar motors sigui aquesta. Crec que puc aconseguir-ho, ja de ben jove van donar-me un accèssit al concurs de literatura de final de curs a l'escola. Hores enrere, em trobava en un dels llocs que més m'estimo: la llibreria del fòrum. Allà sempre trobo milers de mons meravellosos disposats a submergir-me en un infinit encantador. Mirava amunt i avall, prestatgeria rere prestatgeria, buscant alguna cosa que cridés la meva atenció. Ínterim, vaig divisar algú a l'altre costat de la prestatgeria que jo curiosejava. “Quin esnob!” vaig pensar. Passejava per la llibreria amb aires de grandesa... Per fi, en el lloc més recòndit, en el racó més amagat, entre el maremagnum de llibres vells, el vaig trobar. Un llibre de color porpra que m'atreia amb tal magnetisme que semblava que m'estigués dominant. Volia veure'l més detingudament, i el vaig agafar. No tenia títol ni autor, l'únic que tenia era un ex-libris molt impactant: el retrat d'una dona d'ulls vermellosos i de mirada penetrant que causava en mi una hipnosi incontrolable i temorosa. De sobte, algú em lliberà d'aquella terrible hipnosi. La persona que abans havia jutjat d'esnob. -Oh! Vaja. Veig que s'ha deixat encantar per aquest llibre!- va dir-me amb to amable i alhora molt sensual. -Bé, sí. Però és una mica...- vaig respondre amb veu tímida. -Ho sé, ho sé. Si l'obres veuràs que només està composat per una cita confusa. No porta ni addendes, ni res que pugui portar un llibre-. Vaig mirar, i tenia raó, tan sols hi havia escrit: “L'obscur magnetisme de l'atracció enlluernadora posarà fi a l'àrdua bondat dels qui l'escolten” Akir Grik, àlies El Pop. Ai! Quin lapsus! Volia dir: àlies El Llop.
A partir d'aquell moment començarem a parlar moltíssim, com si ens coneguérem des de que la vida ens va ser atorgada. He arribat a sentir com si el destí hagués volgut ajuntar els nostres camins, com érem l'un per l'altre, igual que si fóssim la mateixa persona. Podria arribar a dir que avui he trobat el meu àlter ego.
Estimat diari, Avui, fa una setmana que vaig conèixer el meu àlter ego a la llibreria del fòrum. Des d’aleshores em trobo en el súmmum de l’èxtasi, el meu cos només sent l’impuls i la necessitat de veure i parlar amb aquella persona que omple la meva existència. Aquesta setmana, no he tingut més ulls que per a aquesta persona. Així doncs, podria dir que aquest ha estat el quid de la meva història... Fa un temps, van oferir-me un treball que suposaria un bon plus per a la meva economia. El treball consistia en preparar una petita conferència de motivació per a joves d’esperit líric que aspiren a ser, si més no, escriptors. Només d’imaginar-me davant de tant de públic, el meu rictus va ser comparable al del quadre de “El Grito” de Munch. Quin pànic! Confesso que la meva vis còmica, en públic, més aviat hauria de ser considerada una “vis dramàtica”. I no pot fer-se una conferència motivadora sense uns mínims... Tot i això, vaig valorar la situació i la quantitat de diners que podria obtenir a canvi d’unes escasses hores de treball. Per tant, vaig decidir donar-me un ultimàtum: o vencia els meus temors o m’estancaria en la pusil·lanimitat la resta de ma vida. Això era una prova que el destí m’havia imposat. Doncs bé, tan gran era l’ofuscació del meu ésser que vaig oblidar completament enviar el programari de la meva xerrada. Tampoc no va servir-me pas el memoràndum que m’havia deixat. Afortunadament, van comunicar-me, mitjançant un missatge, que esperés a enviar-ho quan ells m’ho demanessin perquè abans havien de fer un sondeig per comprovar que hi hagués el quòrum necessari per a poder fer la conferència. El que va suposar-me un gran alleujament... no perdré aquesta oportunitat! Postdata: crec que els meus sentiments vers aquesta nova persona són més
Estimat diari, Avui, han fet el transfert bancari pel treball que vaig fer. Al cap i a la fi, la meva experiència va ser molt reconfortant. Hores abans de la conferència van comunicar-me la conditione sine qua non que si no apareixia el rector no podria dur-se a terme l'afer. La meva ànima va fer un salt! El modus operandi d'aquell lloc no em semblava el més adient, ningú no sabia res d'on era l'home... A alguns dels treballadors, fins i tot, treien foc pels queixals. Allò semblava un casus belli! Per fi vam aconseguir entrar. Tenia un nus a la gola que m'impedia parlar amb claredat, podia notar com petites gotes de suor causades pels nervis queien pel meu coll en direcció a la meva esquena. Però poc a poc, vaig ficar-me en matèria i deixar-me endur pels meus instints. Cosa que finalment resultà bastant eficient... D'entre els assistents a la conferència va cridar la meva atenció el qui vaig considerar primus inter pares. Era una rara avis, però d'aparença penetrable als meus ulls, intel·ligent el que més i amb un somriure enlluernador. Després de la conferència va venir a parlar amb mi. Era una persona increïble, la seva òpera prima va ser escrita quan tenia tan sols dotze anys i estava constituïda per 200 pàgines d'insaciables aventures; era el representant de la vox populi del centre... En fi, el seu modus vivendi em feia admirar-lo. Parlarem durant hores i establirem una relació de quid pro quo, jo li transmetia els meus coneixements i la meva experiència a canvi del que pogués aportar-me de la seva cultura com bé poden ser experiències o llibres. La veritat és que l'status quo en el que em trobo últimament és replet de coses meravelloses.
Estimat diari, Una setmana, set dies, 168 hores… aquest és el temps que vaig estar sense veure el meu estimat àlter ego. Ambdós hem hagut de gastar el nostre temps en afers oficials, fet que ens ha reduït a éssers mecànics sense lleure, sine die per veure’ns. L’últim cop que poguérem compartir el nostre temps va portar-me al lloc més increïble que mai havia visitat: la biblioteca centenària de la capital. Té 125 anys i conté totes les obres més magnificents de tota la història, des d’Homer fins a Shakespeare, des d’Ovidi fins a Cervantes… En fi, totes les obres de tots els autors coneguts. També es troben obres restaurades que estaven in artículo mortis, és a dir, tots aquells libres, la lectura dels quals era quasi impossible. Mai no havia estat tan feliç, el meu pit s’eixamplà i mon cor palpità més fort i insistent. Un somni fet realitat! Vaig veure una secció de venta de llibres i allà, vaig trobar una edició limitada d’un recull dels clàssics de la història. Ipso facto me’l vaig comprar. La vetllada va ser perfecta, durà hores i hores. Els minuts passaven volant i nosaltres ens deixaven meravellar per tanta literatura, tanta cultura! Fins i tot, l’Ante Meridiem següent, quan em vaig llevar, els meus ulls continuaven meravellats d’aquella experiència. Des d’aleshores el meu cor no apaivagava el desig de tornar a veure el meu confident. Em trobava in extremis, havia de fer alguna cosa ja. A priori vaig pensar en trucar al seu telèfon i determinar un lloc per poder conversar i intercanviar experiències, sensacions i sentiments… Però, a posteriori vaig pensar que potser seria millor presentar-me, fer-li una sorpresa comparable a la que va fer-me: Post Meridiem aniria a casa seva amb un bon sopar, digne d’un tzar. I així ho vaig fer. Aquesta va ser l’espurna que encengué tot el meu organisme. En qüestió d’una hora ja em trobava al carrer, direcció a aconseguir el meu propòsit. Desafortunadament, poc abans que jo arribés a son casalici va agafar-me in fraganti dirigint-me cap al portal. El factor sorpresa no va sortir com havia imaginat el meu cap, però tot i així va dedicar-me un ample i perfecte somriure. No tenia aquesta sensació a dins meu ab illo tempore.
Estimat diari, Últimament tinc una persona molt present in mente: el meu pare. Explicaré el motiu in extenso, amb tot luxe de detalls. Vull plasmar el cúmul de sensacions que tinc a dins meu, desfogar l'angoixa que el meu pit sent, desfer el nus de la meva gola, assecar les llàgrimes que els meus ulls vessen... Des de que sóc conscient, un fort i estret vincle ens unia a mon pare i a mi. Ell ha sigut, lato sensu, un exemple per a mi. Podria dir que gràcies a ell ara mateix sóc qui sóc. Però, per mala fortuna, un maleït dia d'hivern, fa uns anys, van diagnosticar-li una malaltia molt estranya. Pateix Agnusfratisitis (sic), una malaltia que consisteix en canviar constantment el color dels ulls i provoca lesions al cervell i uns grans mals de cap. En general, una malaltia odiosa i fastigosa ad nauseam. Recordo aquell dia com si fos ahir. Per fer-li oblidar aquella mala notícia vaig portar-lo al concert del seu cantant favorit. Un d'aquells que ja ningú coneix... Mon pare estava tan commocionat que fins i tot, al bis del concert, es va posar a plorar. Pobre... Fa uns mesos que no el veig a causa de la distància, ni més ni menys que cinc-cents quilòmetres ens separen, i pocs dies enrere va comunicarme que la seva malaltia anava in crescendo, el que podia comportar ceguera i greus danys al cervell. En saber la notícia vaig quedar-me in albis, se'm va tallar la respiració, el cor deixà de bategar-me, la vista se m'ennuvolà, mes cames es convertiren en gelatina, el meus processos cognitius es van paralitzar i les meves oïdes xisclaven en el to més agut possible. El meu pare, stricto sensu, pot morir aviat. Volens nolens, hem de fer alguna cosa per intentar paralitzar la malaltia, car no hi ha cap remei oficial avui dia degut al reduït nombre d'afectats. Ambdós descobrirem un cirurgià rus ad hoc que està en procés d'experimentació. No és massa conegut, però li van concedir, junt a un noruec, el premi ex aequo al millor cirurgià del segle vint-i-un. Fet que compensa en certa mesura que no fos un mètode segur al cent per cent. Tot i així és un enorme risc per a la vida del meu estimat pare. A més, per molt que jo pensi, per molt que jo busqui, digui o faci, la última paraula és seva i només seva. Ha d'anar a Rússia motu proprio per operar-se o quedar-se aquí i resignar-se al que esdevingui l'inexorable destí humà.
Tota aquesta situació esprem la meva ànima fins al més extrem punt i deixa el meu ésser pel més baix possible. Poc a poc els meus ulls són entelats per llàgrimes que no em permeten veure les meves paraules i, poc a poc, aquestes paraules van esvaint-se convertint-se en taques esborronades de tinta.
Estimat diari, Avui he llegit una notícia al diari que ha eriçat el meu borrissol i ha enervat els meus sentits. Mai arribaré a entendre com l'església pot tenir tant de poder en els temps que corren avui dia... sóc una persona que respecta la llibertat de culte, però els meus principis m'impedeixen respectar l'agressió contra la llibertat individual. Avui han parlat del tema matrimoni, que dóna per a molt! El fet que aquesta consideri lícit el matrimoni de iure i no pas el de facto, perquè segons les seves creences seria viure en pecat, provoca en mi un estat de vacil·lant incertesa i, alhora, incomprensió que enfurisma el meu cor. Tant se val si una parella vol manifestar-se com a parella davant de la llei d'una manera o d'una altra mentre visquin sense fer mal a ningú, car això no afectarà a cap persona més que les implicades... I òbviament, qualsevol persona homosexual és considerada persona non grata en el matrimoni, però tranquils, segons l'església una persona homosexual és considerada “persona grata” en els inferns perquè és un altre pecat estimar persones del teu mateix sexe. Crec que això és el que més altera la circulació de la sang que corre per mes venes... No podien deixar de banda el tema divorci... Pacta sunt servanda, afirmen. Si el teu marit abusa de tu i fa un ús incorrecte de la patria potestas, has de conviure amb la fidelitat al matrimoni amb aquesta persona perquè un dia, qui sap quants anys fa, vas prometre amor etern a una persona que es mostrava distinta a com és ara i t'amagava una imatge obscura d'ella mateixa. Així és la vida! I que amb la modernització civil i jurídica que tenim avui dia i els avenços de la societat en que vivim, que encara una institució com aquesta tingui tal poder com per rentar-li el cap a milions de persones supera el meu enteniment. Dura lex, sed lex, el que predica l'església, en canvi, ni és llei ni és res! No són més que maneres diverses de cohibir les llibertats individuals... cosa que no admet la meva raó. El que vull dir amb Dura lex, sed lex, és que, per a la llei, ignorantia legis non excusat, cosa que potser pot semblar injusta per a alguns, però per això no és el mateix càstig el que pateix un jove que un adult, el grau d'ignorància se suposa que no és el mateix... però tot i així existeix el terme in dubio pro reo, pel qual en cas de dubte l'acusat serà innocent mentre el cas estigui sub iudice i no es demostri el contrari. Així doncs, si contemplant ambdues lleis i fent una analogia de les dues corrents, com algú amb cap i peus pot decantar-se per les lleis divines, que priven de tota possibilitat de llibertat, plaer i gaudi, en comptes de les lleis dictades per l'home, que són dirigides en pro a l'home?
Estimat diari, Avui he llegit una notícia al diari que ha eriçat el meu borrissol i ha enervat els meus sentits. Mai arribaré a entendre com l'església pot tenir tant de poder en els temps que corren avui dia... sóc una persona que respecta la llibertat de culte, però els meus principis m'impedeixen respectar l'agressió contra la llibertat individual. Avui han parlat del tema matrimoni, que dóna per a molt! El fet que aquesta consideri lícit el matrimoni de iure i no pas el de facto, perquè segons les seves creences seria viure en pecat, provoca en mi un estat de vacil·lant incertesa i, alhora, incomprensió que enfurisma el meu cor. Tant se val si una parella vol manifestar-se com a parella davant de la llei d'una manera o d'una altra mentre visquin sense fer mal a ningú, car això no afectarà a cap persona més que les implicades... I òbviament, qualsevol persona homosexual és considerada persona non grata en el matrimoni, però tranquils, segons l'església una persona homosexual és considerada “persona grata” en els inferns perquè és un altre pecat estimar persones del teu mateix sexe. Crec que això és el que més altera la circulació de la sang que corre per mes venes... No podien deixar de banda el tema divorci... Pacta sunt servanda, afirmen. Si el teu marit abusa de tu i fa un ús incorrecte de la patria potestas, has de conviure amb la fidelitat al matrimoni amb aquesta persona perquè un dia, qui sap quants anys fa, vas prometre amor etern a una persona que es mostrava distinta a com és ara i t'amagava una imatge obscura d'ella mateixa. Així és la vida! I que amb la modernització civil i jurídica que tenim avui dia i els avenços de la societat en que vivim, que encara una institució com aquesta tingui tal poder com per rentar-li el cap a milions de persones supera el meu enteniment. Dura lex, sed lex, el que predica l'església, en canvi, ni és llei ni és res! No són més que maneres diverses de cohibir les llibertats individuals... cosa que no admet la meva raó. El que vull dir amb Dura lex, sed lex, és que, per a la llei, ignorantia legis non excusat, cosa que potser pot semblar injusta per a alguns, però per això no és el mateix càstig el que pateix un jove que un adult, el grau d'ignorància se suposa que no és el mateix... però tot i així existeix el terme in dubio pro reo, pel qual en cas de dubte l'acusat serà innocent mentre el cas estigui sub iudice i no es demostri el contrari. Així doncs, si contemplant ambdues lleis i fent una analogia de les dues corrents, com algú amb cap i peus pot decantar-se per les lleis divines, que priven de tota possibilitat de llibertat, plaer i gaudi, en comptes de les lleis dictades per l'home, que són dirigides en pro a l'home?
Estimat diari, Avui, mes llavis estan disposats a proclamar urbi et orbi allò que amago en el més recòndit lloc de mon cor, igual que un insignificant raig de llum pot il·luminar una cambra sencera. Cada paraula que pugui dir romandrà en el temps per saecula saeculorum i mai causaran en mi ni una mísera espurna de penediment.
No he tornat a parlar amb la persona que canvià ma vida des d'aquell moment. No he tingut forces per agafar el telèfon i trucar-la o presentarme a casa seva per fer-li saber com em sento després del que va passar. I si això no surt bé, serà mea culpa. Suposo que amb la meva absència transmetré vergonya, pudor, potser ofensa... qui sap què pot pensar al no tenir cap notícia meva i no sabent que aquell va ser el millor dia de la meva vida. Vull dir-li-ho, però no sé com ni realment què. Tant de bo consideri aquest acte de silenci com a peccata minuta i no sigui massa tard per a mi. Qualsevol menyspreu per la seva part em deixaria RIP i, per a més inri, haurien de fer-me un rèquiem en honor a la meva trista mort.
Només vull trobar la manera de dir-li que és la única persona que ha trastornat el meu ésser i m'ha fet sentir com mai hauria cregut que podria sentir-se ningú. Tots aquells sentiments que creia únics dels contes de fades i van aflorar dins meu. En definitiva, vull dir-li que l'estimo, que l'estimo en cos i ànima, que vull passar la resta de la meva vida al seu costat. El que ennuvola els meus sentits i fa que els nervis s'apoderin del meu cos, fins i tot podria dir els nervis em dominen més que quan vaig aconseguir la menció cum laude a la universitat.
Crec que els temes amorosos fins i tot espanten els valents guerrers de les batalles més sanguinolentes. Tot i així, aquesta nit rumiaré intensament com expressar els meus neguits a la persona que m'estimo (o al final necessitaré un doctor honoris causa per curar-me aquesta angoixa!) i, demà, faré tot el que estigui en mes mans per aconseguir el meu propòsit: l'amor.
Estimat diari, Alea iacta est, ja he pres mesures davant el meu neguit vers l'amor. No sé si aquesta és la manera més correcta o habitual de fer les coses , però ja no hi ha marxa enrere. -“Carpe diem!”- vaig dir-me -total, no hi ha res a perdre-. I així ho vaig fer. Intentaré concretar una mica més, i explicar més a fons el que va succeir... Sempre he cregut que l'amor en si mateix no era més que un sentiment creat per la societat per la seva necessitat a no sentir-se sols i a la dependència innata d'aquesta, sempre he cregut que a mi m'arribaria l'amor ad Kalendas Graecas... és a dir, mai. I aquí estic, amb l'estómac ple de papallonetes i el cap ple de meravelles. Endinsar-me en aquest món és tot un repte per a mi i m'atreviria a dir que la qualitat que estic demostrant no és pas dolenta... Avui he decidit prendre'm aquest tema cum grano salis, no puc abandonar-me a la tristesa, la inseguretat i el desconsol. La força i l'audàcia han de formar part de mi, perquè tal i com solen dir: Audaces fortuna iuuat. I jo necessito que la fortuna estigui de part meva en aquest moment de la meva vida, no podria suportar una derrota, no després d'haver tastat els llavis de l'amor i la seva calidesa. Ains, vaig per les rames... En fi, vaig començar cridant la seva atenció amb una captatio benevolentiae que sabia que donaria bons resultats: vaig convidar a qui completa la meva existència al lloc on ens vam conèixer; la llibreria del fòrum. La conversació que manteníem mentre miràvem els llibres era bastant supèrflua, jo tenia un nus a l'estómac, els nervis no donaven pas a la tranquil·litat i la comoditat de la seva companyia en el lloc que més m'estimo del món. Parlàrem sobre llibres, ambdós coneixem moltíssims llibres i n'hem llegit moltíssims d'altres i, la veritat, és que no podia creure que digués que no li agradava el llibre que per a mi, és el més impressionant, el més màgic, el més fantàstic i un llarg etcètera que mai he llegit. Però bé, de gustibus non disputandum! Ains! Beatus ille qui coneix l'art de l'amor. En aquests moments no aniria malament un Ovidi del segle XXI que escrigués un Art d'estimar més actual! Submergit el meu ésser en el nerviosisme i la comèdia que estava sent aquell encontre, vaig veure aquell magnètic i atractiu llibre de color porpra. El vaig comprar i a dins vaig escriure els versos més bells on expressava els meus sentiments fent que correspongui la meva bogeria.
Aurea mediocritas, torna a mi! No hi ha res com la felicitat que ens atorga la vida senzilla...i 煤ltimament sembla que tot s贸n complicacions!
Estimat diari, No sé per què avui és un dia estrany per a mi. Sento el sabor de l'amargor als meus llavis. Tot ha sigut molest per a mi, he adoptat actituds brusques vers tot el que em voltava, vers coses que altres dies no haurien afectat el meu estat d'ànim. Ara mateix, si busqués el meu nom al diccionari sortiria al seu costat: (Cf. “amargor”). El meu propòsit de mens sana in corpore sano es desfà lentament. He intentat trobar el motiu, el perquè de tot. No em conformo amb creure que simplement sóc una persona inestable. El meu dia no ha començat tan malament com per a endur-me fins tals punts d'amargor, a simple vista nihil novum sub sole. “Crec que el detonant de tot has sigut tu. Tinc la ment infestada de gelosia perquè no puc tenir-te amb mi sempre que necessiti de tu... Facta, non verba, necessito que estiguis aquí, no que m'omplis de belles paraules.” li he dit en un atac d'angoixa. Potser ha sigut precoç, sense pensar... Potser s'ho pren malament! Però en qualsevol cas, errare humanum est. Així doncs, l'única cosa que he obtingut com a resposta és un retret contra la meva persona que diu que jo no m'allunyo massa d'aquesta acusació. Tot per hav er-me declarat amb un llibre i no haver tingut suficient valor... però verba volant, scripta manent. Ais... tant de bo estigués al meu costat. Per sort, encara que en alguns moments pugui semblar que tot és nefast i que potser seria millor llençar-se per la finestra, el non plus ultra és que intelligenti pauca. És a dir que passi el que passi no és necessari un munt de temps per deixar de banda l'estat d'amargor i tornar a la idíl·lica felicitat que et proporciona l'amor. Encara que no tot sigui veni, vidi, vici.
Estimat diari, Tal dia com avui, fa onze setmanes, vaig explicar-te la meva intenció d'escriure una novel·la. Doncs bé, avui és el dia en que tu i jo, amic meu, ens acomiadarem i obrirem pas a una nova etapa per a la meva ploma, la qual escriurà sobre mons estrepitosament fantàstics plens de meravelloses i temoroses aventures que incumbiran al mateix temps diversos personatges de profunda i complexa psicologia. Res em faria més feliç que deixar in situ tota persona que llegeixi la meva obra. Vull sorprendre, deixar tothom bocabadat, aclaparat! Certament, un fort pressentiment carregat d'esperança i il·lusió m'empeny a creure que podré aconseguir-ho. Hauré de posar afany en grans quantitats barrejat amb una immensa jornada de treball i esforç durant qui sap si anys i anys, però tot sembla poc quan es tracta d'acomplir un dels teus més apreciats somnis d'infantesa. Aquestes setmanes han desprès un munt de sensacions, il·lusions i desil·lusions, sorpreses (bones i dolentes), experiències mai esperades, sentiments desconeguts, etcètera. Innumerables i infinites realitats que nodreixen la meva ànima per poder escriure la més bella història mai llegida per ningú. Però... per què avui? Per què deixar d'escriure allò que inquieta el meu ésser? Cada persona té unes metes, uns objectius somiats quan s'és jove i que mentre el temps passa continuen perseguint-te per la resta dels teus dies. Demà és el meu aniversari, tant se val l'edat, un any més o menys gairebé no afecta a les persones. Tot i així, per a mi demà comença una nova etapa. Una etapa on començar de zero en to ts els aspectes de la meva vida, o bé, gairebé tots. Cert és que en el punt en el qual em trobo no puc prescindir d'absolutament tot, vid el meu amor. Aquesta nit he somiat amb ell. Els seus ulls negres penetraven els meus i viceversa, immersos en la dolça imatge que formaven els nostres cossos units, nuus al llit, sentint les suaus carícies dels seus dits juganers sobre el meu cabell. Com si una formiga impregnada de tendresa passegés lentament pel meu cap... doncs ídem. Un somni breu però intens, un somni que deixa fluir els batecs de la melodia de l'amor que es crea inter nos cada instant que es creuen els nostres universos per formar un de sol. Ais, com l'enyoro!
Dia rere dia la tremolor de mes cames i les papallones del meu estómac van consolidant-se en un ferm i vertader amor on dos éssers.