Anna Espínola Busquí, Petites històries d'avui i desamor. Llatinismes i litaratura.

PETITES HISTÒRIES D’AMOR I DESAMOR INTRODUÏDES PER LLATINISMES.

Anna Espínola Busquí 2n de Batxillerat Llatí INS Can Planas Curs 2014-2015 L’AMOR DE VERITAT MAI MOR. Recordo com si hagués estat ahir el dia que vaig conèixer el meu vertader estimat, Soterios.

Jo tenia disset anys i vivia al palau dels meus pares, Timeus i Raissa, reis d’una ciutat romana anomenada Barcino. M’encantava la meva vida com a princesa, això era una cosa evident. Bons àpats, molts luxes; però tot i així, la meva soledat no es complementava. Tan sols, de vegades, quan mentre llegia em sentia identificada difícilment amb alguna lectura.

Cada dia, com era de costum, a la mateixa vegada que la meva donzella Thyra em pentinava dolçament els meus llargs i enrinxolats cabells; ínterim jo mirava a la mateixa vegada les boniques vistes que donaven a la muntanya des de la finestra de la meva cambra i, de vegades, cantava a compàs dels ocellets.

Llavors, un dia sense jo esperar-m’ho, vaig observar com un xicot alt i -pel meu gust- molt atractiu em mirava detalladament mentre somreia -semblava- fent simfonia amb la meva cançoneta. Ell era a l’entrada de palau. Va semblar-me un noi humil, un pèl modest. La seva forma de mirar-me sense cap atreviment ni intents d’intimidar-me el feien semblar un noiet educat i obedient que complia amb la seva feina. Vaig fixar-me en el seu braç esquerre: portava una petita motxilla que semblava anar plena de cartes. De seguida vaig pensar que anirien adreçades al meu pare, però aparentment vaig equivocar-me.

Vaig seguir cantant i al cap d’una estona vaig adonar-me que l’havia perdut de vista, el xicot ja no hi era. Llavors, uns deu minuts més tard -puc calcular- el soldat de confiança del meu pare va trucar a la meva porta. Duia una carta al meu nom acompanyada d’un llibre exlibris de Publius Ovidius Naso, l’escriptor que més m’agradava i més sentiments em despertaven aleshores les seves obres. Va ser un fet que realment em va sorprendre.

Passada una estona vaig obrir la carta. Un cop llegida, vaig comprendre que estava escrita per part del xicot que feia una estona m’havia impressionat. En ella m’explicava que havia nascut a Grècia i portava tota la seva vida vivint allà, i que tot i que sabia que era molt difícil que els nostres pares -romans per la meva banda i grecs per la seva- acceptessin la nostra amistat, li agradaria veure’m, per tal de conèixer-me, aquella mateixa tarda a la font del costat de casa meva. M’esperava allà a dos quarts de sis i no acceptava un no per resposta.

Per tant, no vaig tenir altre remei que anar-hi.

Vaig arribar amb un quart d’hora d’antelació i, davant l’espera, vaig decidir esperar-lo asseguda a un banc. Passats cinc minuts vaig observar de lluny com un noi caminava en direcció cap a mi cada cop amb més lentitud. No sabia com reaccionar, per tant, vaig pensar que el millor seria mirar cap a un altre costat, intentant dissimular una mica. Llavors va apropar-se a mi amb delicadesa, de forma subtil. Ets tu? -Vaig preguntar-li amb timidesa-.

Sí, sóc jo. -Em va respondre-. Podries dir-me quin és el teu nom? -Va afegir mentre em somreia amablement-. En veure el seu somriure vaig sentir com el meu cor bategava cada cop amb més rapidesa. El meu nom és Theone, princesa Theone -vaig respondre amb seguretat-. I tu com et dius? -Vaig preguntar-. Soterios, àlies el salvador. -Va dir-me-.

Llavors, es va apropar a mi i, mirant-me fixament als ulls va dir-me que li agradaria passar tota la seva vida amb mi. Però de sobte, la seva cara va començar a envermellir-se i va dirme que el que acabava de dir havia estat un lapsus. Llavors li vaig demanar que tornés a dir-me les paraules que acabava de pronunciar, al que va respondre un altre cop que volia passar tota la seva vida amb mi. Però de sobte, vam començar a sentir el galop d’una colla de cavalls. Per la nostra desgràcia, eren quasi tots els soldats del meu pare, que venien en busca meva. A la plaça de la font va formar-se un maremàgnum com jo mai havia vist un

de semblant: tots van unir-se entre ells i, mentre cridaven, insultaven en Soterios; acusant-lo de ser un esnob, és a dir, una persona d’una classe social roïnament baixa per compararse amb mi, que intentava imitar les maneres i opinions nostres -dels romans de classe alta-.

Molts insults van recaure sobre ell fins que finalment se’m van endur sense deixar que ell i jo ens acomiadéssim per sempre. Vaig poder observar com un munt de llàgrimes van començar a caure per les seves galtes mentre cridava i deia “no si us plau, no se l’emportin!”. En aquell moment se’m va trencar el cor en dos. Considero que va ser un accèssit, és a dir, que s’hi va acostar al pitjor moment de la meva vida: el dia en que la meva germana petita va morir.

Addenda: Després de deu anys, mai més he tornat a veure el qui sé que és el meu estimat vertader. M’he adonat que com ell només hi ha un i que no podré estimar mai en la meva vida un altre home que no sigui ell. Perquè sé que amb només mirar-me va endur-se el meu cor. Perquè ara entenc que en l’amor no influeixen les classes socials. Perquè estic ben segura que amb ell ho podia haver compartit tot. Perquè he sentit i encara sento que tan sols ell és el meu àlter ego, el meu altre jo.

L’IL·LUSIÓ D’ENAMORAR-SE. Estimada Adara, sé que et vaig escriure abans d’ahir a la nit, però davant el que va passar-me ahir a la tarda, sento la necessitat de tornar a escriure’t aquesta carta per tal d’explicar-t’ho.

Ja fa uns dies, mentre era al palau del pare i les donzelles m’ajudaven a vestir-me, vam rebre una visita del seu missatger personal. Va lliurar un seguit de cartes al pare, una de les quals anava dirigida a mi. Vaig obrir-la. Era una invitació especial a una representació molt important al teatre d’Epidaure al cap, de llavors, onze dies. El quid de la qüestió, el punt

essencial; era que no sabia per part de quina persona m’havia arribat la invitació i, com és lògic, em sentia molt intrigada. Vaig pensar-m’ho durant uns quants dies i, si no recordo malament, al sisè, vaig decidir que potser seria bona idea acudir al teatre. Per la meva part, la resposta era positiva; però a palau no superaven el quòrum: ni als meus pares ni a tres dels meus quatre germans els semblava bé la meva assistència a la representació, si hi anava tota sola. Per tant, entre tots vam decidir que el millor era que el meu germà Alexander -l’únic que hi estava d’acord amb mi- vingués a acompanyar-me.

Com tu bé saps, la memòria sol fallar-me amb freqüència; per tant, vaig escriure’m un memoràndum on vaig anotar el dia de l’esdeveniment. A partir d’aquell dia vaig estar cosint, amb l’ajut de les donzelles, el millor vestit que realment podia haver portat a la representació.

Anaven passant els dies, cada cop quedava menys perquè arribés el moment i el meu sentiment d’intriga cada cop anava augmentant més. Llavors, per fi va arribar el moment de llevar-me un matí sabent que aquella tarda es produiria l’esdeveniment que tantes ganes tenia de viure. Els meus nervis es trobaven al súmmum; no podia sentir-me ja més nerviosa i, a la vegada, intrigada. Havia arribat a un extrem on mai m’hi havia trobat.

A mig matí les donzelles van preparar-me un dels millors banys mai preparats. Després van pentinar-me els cabells i van fer-me un recollit que, pel meu gust, m’afavoria molt. Quan ja s’anava apropant la tarda, em vaig vestir i les donzelles em van arreglar i acomodar la cua del vestit. Per últim, em vaig perfumar i un carro dut per cavalls i guiat pel millor auriga del palau ens va dur al meu germà Alexandre i a mi cap al teatre d’Epidaure. En arribar, tots dos vam baixar del carro i vam decidir entrar dins el teatre i esperar que comencés l’obra.

Quan érem a dins, vaig fer una reüllada ràpida per adonar-me’n si hi havia alguna persona que conegués. Per la meva sorpresa i suposo que per la teva també, estimada Adara, allà dintre hi era el príncep Attis, fill del rei Callia; el meu amor impossible des que sé que existeix.

De seguida vaig pensar que el millor seria no donar-li importància ni prendre-li atenció, sinó podria adonar-se que en mi existia interès per ell; i això no m’interessava. Però no vaig poder portar a la pràctica aquesta teoria. De sobte, en un determinat moment vaig notar com em mirava, i jo també el vaig mirar. Els nostres ulls, els uns als altres, es van clavar.

Llavors ell va fer un petit rictus amb la boca i després em va somriure entremaliadament.

Aquell noi m’encantava. Ho tenia tot: els seus ulls, els seus llavis, el seu somriure… La seva educació, el seu atreviment acompanyat de la seva timidesa… Sí, m’encantava.

Va començar l’obra, la qual si em preguntessis pel seu argument, no te’l sabria explicar; ja que vaig passar-me tota l’estona intercanviant mirades i somriures estúpids amb el príncep Attis, qui en acabar la representació va apropar-se a mi. Vam entaular una petita conversa i en tan poca estona amb la seva vis còmica, el seu sentit de l’humor; va apoderar-se totalment de mi.

Haig de marxar ja a casa -em va dir de sobte-. Llavors vaig demanar-li que es quedés amb mi una estoneta més. Et portaré amb mi amb l’ultimàtum i condició que ningú s’assabenti que hem estat junts, i així els nostres pares tampoc es puguin assabentar. Ja saps quines serien les conseqüències si ho sabessin... -em va dir llavors-. No pateixis, ningú sabrà res de tot això -li vaig prometre-.

A continuació va agafar-me en braços i em va portar a un parc on jo mai havia estat, ple de flors precioses que desprenien una olor boníssima. Vam seguir parlant en aquell bonic espai, però jo encara necessitava un plus d’ell i vaig descobrir que ell també de mi quan de sobte va fer-me un petó als llavis.

Ara em sento com en un núvol, com si tot això hagués estat un somni. Ha estat per a mi el primer moment d’amor més bonic que he pogut viure mai.

Tu què en penses de tot això, estimada Adara?

Et trobo a faltar. Espero que tornis a la ciutat el més aviat possible. T’estimo.

La teva amiga, Naida.

Postdata: Sé que no ho diràs pas, però et demano que facis mutis i no li expliquis això a ningú. És una il·lusió molt gran per a mi.

L’AMOR EN GUERRA. Expliquen les llegendes que fa segles i segles dos pobles ben allunyats van presenciar la més bonica història d’amor de tots els temps. Per una banda, Aurel -un jove romà- i per l’altra, Damàris-una encara més jove ciutadana grega- van caure en la més profunda necessitat d’estimar-se mútuament, fet que va desembocar en una gran i catastròfica guerra: casus belli, el motiu de la qual era l’amor.

La vox populi i els comentaris dels ciutadans diuen que els estimats es van conèixer en un viatge que el jove va fer des de Roma cap a Grècia per tal de negociar amb l’ambaixador grec d’aleshores -pare de Damàris- i demanar a aquest com a favor i de forma submissa uns quants dels seus homes millor formats per acabar de completar el seu conjunt d’homes

conditio sine qua non podia acabar de formar el seu exèrcit militar el jove Aurel.

Els rumors comenten que mentre la jove Damàris escrivia, estirada a la dolça gespa del seu jardí, la seva òpera prima amb molt d’entusiasme; el jove Aurel va fixar-se, impressionat, en la ressaltant bellesa de la noia: el seu cabell llarg, de cabellera rossa; els seus grans ulls blaus, els seus llavis perfectament perfilats que, sense voler-ho, incitaven a qualsevol a ferlos-hi un petó; les seves mans, fines i cuidades; era perfecta. Diuen que el noi va adonar-se que aquella noieta era una rara avis, que li seria molt complicat o quasi impossible trobar una altra persona semblant a ella. A més, es diu que la noia també va fixar-se en ell i que aquesta reacció no era típica en el modus operandi de Damàris, ja que no solia interessarse en els nois; sempre esperava a ser desitjada i per tant, mai deixava notar la seva atracció o atenció pels homes del seu gust.

Aurel, en adonar-se de l’interès de la noia cap a ell, va dirigir-se a l’ambaixador i li va explicar el sentiment que dins el seu cor estava naixent per la seva adorable filla. Va proposar-li al pare de la dona que ell desitjava com a esposa un quid pro quo. El tracte era el següent: ell renunciava als homes romans pels qui havia sortit en busca per acabar de formar el seu exèrcit militar grec, amb la condició de poder-se quedar amb Damàris.

El pare de la noia, com era evident, li va respondre que preferia un transfert, és a dir, que els soldats que fins ara havien estat fidels a la pàtria grega aleshores passessin a ser fidels a les terres romanes.

Llavors el jove, enfadat pel desacord amb l’ambaixador grec, va enviar part del seu exèrcit a Grècia i va demanar que de forma cautelosa i d’amagat raptessin la noia i fessin cua ràpidament cap a Roma. I així va ser.

El pare, en notar l’absència de la seva filla, ràpidament va entendre que tot allò tenia a veure amb Aurel. Va decidir enviar tot el seu exèrcit cap a Roma i proposar un modus vivendi a Aurel. El preacord era el següent: si ell deixava que Damàris tornés a casa seva, l’ambaixador li proporcionaria l’amor d’una altra també bella noia: la seva neboda, qui feia ja temps buscava casar-se amb un jove xicot. Però aleshores no va ser Aurel qui no va acceptar la proposta, sinó que va ser la mateixa Damàris. Davant el seu amor cap a Aurel, va decidir renunciar al seu pare, i amb això, a tota la seva vertadera família. Ho va arriscar tot per amor.

El seu pare, conduit per la furia, inicia llavors la guerra contra Roma. Tot i essent la quarta guerra produïda entre Roma i Grècia, va ser la primera que guanyàven els grecs: primus inter pares. Tot i així, els enamorats en assabentar-se de la guerra declarada pels romans, van fugir cap a una ciutat ben llunyana el nom de la qual mai s’ha arribat a saber.

El statu quo en què es trobava la ciutat romana en aquells moments era de total destrucció.

L’exèrcit grec l’havia abrassat tota sencera, implicant la mort de molts nadons, adolescents, adults i ancians.

Pel que fa a Damàris i Aurel, es diu que van ser feliços fins que la mort va separar-los.

LA MORT MÉS VALENTA I INESPERADA. Diuen les veus populars que quan definitivament s’apropava el final de la seva vida i es trobava totalment derrotat al terra del camp de batalla in articulo mortis, Marius va pronunciar tan sols el nom de la seva estimada Albania, acompanyat d’una preciosa expressió: t’estimo; i que in extremis, justament els últims moments abans de tancar els seus ulls i posar a descansar el seu cor per sempre, va mirar a la seva esposa, situada a la graderia, lloc des d’on mirava la lluita, i apropant-se la mà a la boca, va fer el gest de llançar-li un petó.

Aquell dia, a priori de l’inici de la batalla -com era costum, ja que Marius era un gran gladiador- es va acomiadar de la seva humil i bonica esposa amb l’esperança de tornar a veure-la post meridiem, hores entre les quals solien acabar les batalles a vida o mort de gladiadors. Però desgraciadament, la sort no el va acompanyar i aquell va ser l’últim cop que va tenir la possibilitat de veure, tocar i sentir al seu costat la seva estimada en vida.

La noia, d’edat més aviat juvenil, en veure que havien mort el seu estimat pocs instants abans, no va saber de quina forma reaccionar i immediatament va començar a plorar ipso facto; mentre cridava que l’estimava, que el seu marit era una bona persona i ell no es mereixia morir, o al menys en aquell moment; a una edat tan jove com era la seva. Albania estava trista, es desitjava la mort per a ella també. Va decidir demanar a l’emperador que la deixés baixar a l’arena de l’amfiteatre, on el seu estimat jeia mort, per almenys poder acomiadar-se d’ell per sempre. Però la seva resposta va ser negativa. El poderós va dir-li

que en cas que Albania volgués baixar els esglaons de la graderia per tal de trepitjar aquella sorra poc cuidada i tacada de sang -tant de Marius com de la resta de gladiadors que havien estat morts- hauria d’esperar que passessin les dotze primeres hores de l’endemà i, en arribar l’ante meridiem, aleshores ja podria pronunciar aquell adéu etern al seu estimat Marius.

Però Albania, que es caracteritzava per ser una noia molt impacient, no va complir la condició imposada per l’emperador. Un cop arribada la mitjanit, mentre la brillantor de la lluna lluïa i il·luminava el camp de batalla que habitaven tots aquells homes morts, la noia va decidir saltar la muralla que envoltava l’amfiteatre -estratègia que no li va resultar fàcil, ja que era un establiment molt protegit- i fer el ritual d’enterrament al seu estimat; per tal que la seva ànima pogués descansar en pau i es trobés protegida pels déus. Però de sobte, en l’instant que començava a posar el seu pla enginyós en marxa, va ser vista i enganxada in fraganti per un dels molts soldats que tenien la funció de vigilar els cossos dels recentment difunts.

A posteriori, després d’aquell moment de mala sort per a Albanius, la noia va ser empresonada. Diuen que se li va imposar un càstig sine die, sense data ni plaça pactada aleshores, que consistia a rodejar el seu coll amb una corda i penjar-la, totalment nua, en mig del fòrum de la ciutat; per tal que tots els habitants s’adonessin que havia desobeït les ordres de l’emperador i havia sigut enxampada.

Diuen que ab illo tempore va quedar prohibida l’entrada de dones a l’amfiteatre. Van considerar que la mort de cadascun dels gladiadors, homes humils, era un fet realment impactant per al sexe aleshores considerat feble.

L’AMOR COM A MOTIU PER SER FELIÇ.

Damià i Cassandra van ser dos reis romans -marit i esposa- que han seguit destacant amb el pas dels segles pel gran amor que van arribar a sentir l’un cap a l’altre.

Segons semblava, al començament de la seva història, els pares dels xicots no hi estaven d’acord amb el sentiment existent entre tots dos, però en adonar-se que es passaven els dies pensant l’un en l’altre i es tenien mútuament in mente; van acabar entenent que volens nolens, volguessin ells o no, els joves mai podrien deixar d’estimar-se. Ad hoc, i gràcies a aquest fet, Damià i Cassandra van poder celebrar el seu casament i concebre matrimoni, prometent estimar-se cadascun dels seus dies fins que arribés el moment de les seves morts.

Molts ciutadans afirmaven que el seu amor era tan embafador que, en mostrar-lo en públic, algunes persones sentien que era una situació ad nauseam, és a dir, que els arribava a produir ganes de treure, de vomitar.

Se sap que cada dia més el seu enamorament anava in crescendo; i així va quedar demostrat quan tots dos van anunciar la notícia que portaven un fill al món. Pel que diuen, els pares de Cassandra -en assabentar-se de l’esdeveniment- van quedar in albis i no comprenien res, ja que encara consideraven la seva filla una dona excessivament jove per atendre aquesta mena de responsabilitat. La primera reacció del seu pare va ser demanar-li en strictu sensu, gairebé obligant-la, que accidentalment provoqués la mort de l’embrió.

Cassandra va quedar escandalitzada davant d’aquella situació i li va respondre que ella va escollir ser mare per motu proprio i que aquell nen era el que més desitjava tenir a la seva vida; que si d’ella depengués, tornaria a ser mare de nou, bis, tres vegades; i tots els cops necessaris. (Sic va ser la forma com la noia va fer recapacitar al seu pare i totes dues famílies -tant la de Damià com la de Cassandra- van estar d’acord in lato sensu en rebre amb els braços oberts i amb l’alegria i l’energia més grans possibles a aquell nen que estava en camí) Pel que actualment se sap, els reis van ser pares de cinc criatures: dues noies i tres nois.

Però sempre s’ha comentat que tant el pare, Damià, com la mare, Cassandra; han estimat tots els seus fills ex aequo i que mai han valorat d’uns més que els altres.

Pel que fa a la resta d’elements que formaven les seves vides in extenso, es creu que la sort els va anar acompanyant a tots set fins al moment que la desgràcia va arribar a les

seves vides en forma de mort per a Cassandra i va continuar en forma de suïcidi, en veure morir la seva esposa, per a Damià. Aquests fets van comportar la disputa pel poder del regne entre els tres germans, que va portar com a conseqüència la mort de tots tres: van assassinar-se els uns als altres.

Pel que fa les dues germanes, mai s’ha arribat a conèixer què en va ser dels seus destins i les seves vides; però no seria pas sorprenent, un final tràgic per a elles també.

UNA MORT INJUSTA. El dia que vaig conèixer en Caesar, el meu tan estimat espòs, no hauria pogut imaginar tot el que passaria al cap d’uns anys, en fa ara quinze.

En Caesar i jo érem dos enamorats que no tenien vida més enllà del palau de Ròmul, el meu oncle aleshores rei romà. Passàvem els dies junts, abraçats. Ens fèiem petons per tal de demostrar-nos el nostre amor profund.

Jugàvem a empaitar-nos l’un a l’altre mentre ens amagàvem rere les columnes del gran palau i, quan empaitàvem l’altre rèiem de bon gust. Érem com dues criatures innocents.

Quan feia un any que érem marit i esposa, vaig quedar embarassada del meu fill Ares. Va ser una notícia molt especial. Amb la seva arribada, Ares va portar a palau l’alegria i la il·lusió. De facto, des que ell és viu ja mai he pogut deixar de somriure. Però per a l’oncle Ròmul, sembla que sempre ha estat una persona non grata a la família. Mai li ha donat l’afecte i l’estimació que sí que ha donat als fills i filles de les meves germanes, i d’això una mare se n’adona.

A mesura que el meu estimat fill anava creixent, també s’anava adonant de quins eren els seus interessos i les seves aficions. Des que era ben petit, en Caesar sempre l’havia portat a caçar cérvols al bosc amb ell. Al principi el nostre fill patia, perquè com és lògic, li provocava por. Però en Caesar mai prescindia del seu patria potestas i el nostre fill sempre havia d’obeir-lo a ell i a les seves ordres. Això va ser una gran influència per a ell i va decidir que volia seguir els passos d’en Caesar i dedicar-se a la caça en les seves estones lliures.

Quan el ja no tan petit Ares va comunicar aquesta notícia al meu espòs, ell va dir-li que no sempre podrien sortir a caçar junts perquè ell també havia de dedicar-se a altres coses, les quals eren més importants que els seus hobbies. Aleshores, els dos homes que més estimo van fer un pacte: cada cop que Ares tingués la inquietud de sortir de caça, hauria de marxar amb la companyia d’almenys dos criats de palau, per tal de vetllar per la seva seguretat. I així va ser, Ares anava complint l’acord amb el seu pare i quan volia sortir a matar cérvols ho feia acompanyat.

Però un dia, en voler posar a prova la seva valentia, no va fer cas a Caesar i va marxar al bosc tot sol. El seu pare sempre li recordava que pacta sunt servanda i li deia que si no tenia la intenció de complir el que pactava, llavors no fes ningun acord amb ningú. Aquell dia, Ares es va confondre i desgraciadament va matar un gos, creient de lluny que era un cérvol. Ignorantia legis non excusat i des de sempre ha estat prohibit matar animals de

companyia a Roma. En cas de no complir la llei correctament, la persona incomplidora ha de ser penada sense compassió. A diferència dels animals de companya, sí que es poden matar de iure animals salvatges.

En adonar-se que ja havia mort un cérvol i ja havia complit el que volia, Ares va marxar cap a casa satisfet. Però de sobte, va arribar a palau la notícia que algú havia mort un gos amb estris de caça. El meu fill va ser acusat però ell, que no sabia que el que havia mort no havia estat un cérvol, va negar ser el culpable.

Com que no hi havia la presència de cap que pogués testificar, la situació es trobava sub iudice i quedava pendent d’una resolució definitiva. Aleshores, enfront del dubte in dubio pro reo, de moment havíem d’estar a favor d’Ares.

Finalment, dos ancians que resultaven viure a una caseta situada prop del bosc i ser els amos del gos assassinat, van testificar haver vist com Ares matava el seu estimat gos. La història va resultar creïble i el meu fill va perdre tota la credibilitat que abans sí que tenia.

Havia de ser castigat.

Encara cabia una possibilitat d’evitar la seva mort: com que l’oncle era el rei de Roma, podia sortir en defensa del meu fill i evitar que morís. Llavors submisament vaig fer-li la petició.

Però l’oncle Ròmul no va tenir pietat del meu fill, ni tan sols de mi com a mare, i ni neboda seva que sóc. La llei així ho havia pactat i dura lex, sed lex, per tant, el meu fill va ser penjat del coll al fòrum, davant de tots els ciutadans romans. Quin mal més gran per a una mare. Quina impotència, no us ho podeu imaginar. Quin dolor tan immens per a un pare, que veient que el seu fill ha de morir al seu front, no el pot salvar. Mai ningú podrà esborrar el nostre únic fill Ares del nostre cor i, mentre el meu amor i el d’en Caesar continuï viu, el nostre Ares mai morirà.

UN AMOR A PRIMERA VISTA. Fa ara quatre anys vam celebrar un sopar molt especial al palau de la meva tieta, la gran reina de Roma, Euriclea.

Com sap que a mi m’encanta cuinar, tot i tenir unes donzelles que sembla que han nascut exclusivament per a combinar ingredients de tan bé que ho fan, em va demanar si podia ajudar-la a preparar un exquisit sopar. Davant mà ja sabia que la meva resposta seria que sí.

Al principi, contàvem que la ràtio del sopar seria d’unes seixanta persones aproximadament.

Però el poble es va assabentar de l’esdeveniment i van provocar un referèndum entre ells que es tractava de votar qui volia que les persones més necessitades del poble també tinguessin dret a formar part de les celebracions que la reina preparava, que no tan sols les persones d’estatus social alt poguessin assistir als sopars reials.

Com que moltes persones van donar el seu vot a favor, es va aprovar com a llei i aleshores la reina va haver d’escollir les persones que considerés més desfavorides socialment i les va haver d’incloure a la llista de persones convidades, que llavors havia augmentat a un total de cent persones.

Els plats a servir per càpita eren quatre i cadascun d’ells havia de contenir menjar diferent a ser tastat per als convidats. Euriclea i jo vam adonar-nos que en haver convidat a més gent, s’havia produït un dèficit d’aliments. Ens faltaven plats per omplir. Cada cop quedava menys temps per la gran i esperada festa i les coses no anaven gens bé. Anar a comprar tot el menjar que faltava ens comportava diversos dies i, precisament, el que no teníem era temps.

Ens trobàvem a un dia de la celebració: justament la nit del dia anterior. La meva tieta plorava, era la reacció que donava davant els seus nervis. Seguíem en la mateixa situació: tot i que durant aquell dia s’havien comprat més aliments, el menjar no arribava per a tothom.

Finalment, vam decidir que en comptes de servir quatre plats per persona, en serviríem dos.

Potser seria una festa més mediocre, però les circumstancies ho havien volgut així.

El palau ja estava decorat i l’ambient cada cop era més commovedor a mesura que anaven arribant els convidats. Hi havia un gran contrast. Per una part, estaven les persones més adinerades, que lluïen els seus millors vestits i complements. D’altra banda, podíem observar aquelles persones més desfavorides econòmicament, que tot i que contrastaven amb els qui eren més adinerats, tenien una presència neta i un comportament molt correcte.

Cada cop arribava més gent. Un dels últims cops que es va obrir la porta de palau vaig fixarme en un noi que lluïa totalment resplendent. No semblava de classe alta, tampoc de classe baixa. El situaria potser en una classe mitjana. Era d’estatura alta, de pell morena, cabell negre i tenia els ulls del color de la mel. Vaig adonar-me que igual que jo vaig fixar-me en ell, ell també va fixar-se en mi.

Va passar l’estona i, mentre la gent ballava al seu gust, acabaven d’arribar els assistents que faltaven.

Va arribar l’hora del sopar, i com temíem, van faltar plats. La reina va demanar disculpes realment avergonyida. També va dir que hauríem de compartir els plats els uns amb els altres. Quan vaig apujar la vista vaig adonar-me que aquell xicot que tant m’havia cridat l’atenció s’havia assegut al meu costat acompanyat de dos plats. En quant vaig analitzar el que estava passant, es va produir en tot el meu cos un delirium tremens i se’m va fer impossible deixar de tremolar fins passada una estona.

Quan vaig trobar-me millor, vaig analitzar de nou la situació i vaig pensar que havia d’aprofitar el moment i conèixer al noi que tant m’agradava físicament. A més, a mi no em fa cap tipus d’angoixa compartir amb la resta. És més, placebo i fa que em senti millor amb mi mateixa, més complaguda.

Mentre anàvem sopant, vam establir una conversa. Em va dir que el seu nom era Flavius i jo li vaig fer saber que em deia Cassandra. Vam seguir parlant del nostre curriculum vitae.

Va explicar-me que quan era petit els seus pares van morir a causa de la pesta i, a partir d’aquell moment, va haver de criar-se amb la seva tieta, una dona que sempre havia estat realment cruel amb ell i no l’havia cuidat com una persona es mereix que la tractin. Va explicar-me també que mai s’havia enamorat i mai havia tocat una noia que li agradés, igual que tampoc havia fet mai un petó als llavis a algú.

Jo vaig explicar-li que era la neboda d’Euriclea, la reina de Roma i ama del palau on estàvem sopant en aquell moment. Vaig dir-li que era filla única i que a diferència d’ell, els meus pares m’havien donat sempre el que jo havia volgut. Vaig confessar-li que la meva vida era sempre igual, mai passava res de nou, fet que m’arribava a avorrir. A més, vam parlar de què jo mai m’havia enamorat, igual que ell va dir-me a mi, i tampoc havia fet mai un petó a algú.

La conversa fluïa correctament per ser la primera vegada que ens veiem i conversàvem. El noi m’agradava molt, sincerament, i vaig començar a sentir que un nou amor creixia in vivo al meu interior.

En un instant es va produir: tots dos ens vam mirar fixament als ulls. Els nostres caps s’anaven apropant cada cop més per tal que els nostres llavis s’unissin mitjançant un petó.

Però de sobte es va produir un coitus interruptus per part seva i no el vaig poder besar. Va ser aleshores quan vaig sospitar que l’amor que semblava començar a sentir per mi era in vitro i no vertader.

Quan vam acabar de sopar, vam ballar junts i notava com si no volgués ajuntar el seu cos amb el meu i passar una bona estona al ritme de la música. El seu cos estava com rigor mortis i era jo qui havia de portar el compàs de les cançons. De sobte, vaig sentir com si el seu interès per mi hagués desaparegut.

Passada una estona, finalment va arribar l’hora d’acomiadar-nos. En Flavius va dir-me que la festa no havia estat un superàvit de menjar i que probablement podia haver sopat més fins a arribar a atipar-se. Però que la companyia havia estat immillorable.

Des d’aquell moment mai més he tornat a saber d’ell. En Flavius no es pot arribar a imaginar com el meu cor el troba a faltar…

UN SUÏCIDI PER AMOR. Avui sento la necessitat d’escriure sobre un fet que, tot i que va succeir fa molt de temps, el recordo cada dia i per a mi, és com si hagués estat ahir mateix.

Fa ara quaranta anys vaig conèixer en Príam, un jove d’ulls blaus i cabells rossos. Amb el pas del temps ens vam enamorar l’un de l’altre i finalment vam casar-nos, tot i que va ser un

procés molt difícil per a tots dos, perquè les nostres famílies sempre havien estat durament enfrontades.

M’encantava conviure amb ell: veure que els dies passaven i jo continuava tenint-lo al meu costat, veure que cada cop que em despertava quan es posava el sol ell encara continuava dormint a l’altre costat del meu llit; m’encantava escoltar la seva veu quan em deia que m’estimava i mirar els seus ulls quan s’apropava a fer-me un petó. M’encantava fins i tot el que de vegades detestava d’ell: que em digués que el pentinat que portava no m’afavoria, que no li agradava veure’m plorar perquè em posava lletja, que em digués que en segons quines coses m’assemblava a la seva mare; i petites burles d’aquest tipus, que per a mi eren peccata minuta perquè sabia que m’ho deia des de l’afecte.

Però amb el pas dels anys vaig adonar-me que per a algun dels seus aniversaris podia li podia haver regalat un cum laude perquè com a persona mentidera ell hauria destacat.

Un dia mentre lluïa el sol, vaig decidir sortir a visitar els arbres del bosc mentre s’anava fent l’hora de dinar. Per la meva sorpresa, vaig trobar en Príam fent-se petons i abraçades amb una dona que no era jo. El meu estimat Príam, com m’havia estat enganyant durant tant de temps i que bé ho havia fet, perquè en mi no es despertava cap mena de sospita. Després de pensar, únicament i en res més, durant uns quants dies en el que havia passat; vaig decidir que era millor estar sola que amb una persona que no em valorava de la mateixa forma que jo me l’apreciava a ell. Així que per honoris causa el vaig deixar.

Anys després, quan feia molt de temps que no tenia cap notícia d’en Príam, vaig sentir la necessitat de sortir a fer una volta amb l’aire fresc que solia córrer quan s’anava fent la nit a Roma. Sabia que havia d’anar una mica de pressa perquè justament era vint-i-cinc de desembre, el dia de Nadal, i encara havíem de fer la celebració nocturna pertinent; perquè aleshores el naixement de Jesús, Inri, el tan estimat pare dels cristians; se celebrava tant al migdia com a la nit a la ciutat de Roma.

Mentre passejava, vaig pensar que seria bona idea dirigir-me cap a la gran casa on havien viscut sempre els pares d’en Príam. Vaig passar per davant de la porta, on es trobava la seva mare en aquell instant, qui, per a la meva sorpresa, va pronunciar “vrbi et orbi!” per tal de beneir-me les festes. En veure que m’havia dirigit la paraula de forma amable, vaig apropar-me i ella em va fer entrar a casa seva. Al davant de la porta hi havia una habitació amb un llit i una túnica, la qual vaig poder reconèixer perquè era d’en Príam. Vaig observar aquella saleta amb atenció i em vaig adonar que a terra hi havia una creu acompanyada de l’expressió requiescat in pace gravada amb pedra i moltes flors.

Quan vaig veure tot allò vaig quedar parada, perquè vaig descobrir que l’home que jo sempre havia estimat era mort. De sobte van començar a caure llàgrimes dels meus ulls.

Ella, la seva mare, em va abraçar. Aleshores va explicar-me que tres mesos després que jo hagués posat fi a la relació d’en Príam i meva, ell es va llençar al mar i va deixar que el corrent de l’aigua fes la resta del treball.

No podia creure el que acabava d’escoltar. El meu estimat havia deixat de viure per la mea culpa. Les llàgrimes m’ensorraven cada cop més i més. Em costava respirar.

La bona mare d’en Príam va demanar-me que em tranquil·litzés. Va explicar-me que l’endemà es complien tretze anys del seu suïcidi i tota la seva família assistiria a un rèquiem que cada cop que es complia un any més de la seva mort realitzaven en honor al seu record. Va dir-me que si volia, podia assistir-hi i així segurament em quedaria més tranquil·la.

Des que sé que el meu estimat Príam va morir per la falta del meu amor, estic totalment segura que l’estimaré sempre. Ara, que sóc viva, i quan m’arribi l’hora, després de morta.

Sempre. Per saecula saeculorum.

LA FELICITAT DE VIURE AMB AMOR.

La meva esposa Clàudia i jo ens vam conèixer mentre tots dos teníem la funció d’obeir el nostre amo Flavius en la seva enorme casa. Ella era de pell fosca, de rostre afavorit i de cabellera arrissada fins a les espatlles.

Adonis -em deia sempre en Dylan, l’esclau amb qui més m’ hi avenia de tots els meus companys- no te la miris tant, a la Clàudia, no és gens bonica. I tampoc fa bona parella amb tu. De gustibus non disputandum responia jo sempre- per a mi és la més bonica de totes les esclaves i fins i tot, totes les donzelles.

Ella va haver d’obeir les ordres d’aleshores el nostre amo perquè així va decidir-ho el destí: era filla d’esclau.

La Clàudia havia viscut situacions, en conseqüència a la seva esclavitud, que havien deixat petjades negatives per a la seva vida. Però tot i així, ella mai havia deixat de ser una dona amb valentia. El seu desig era comprar la seva eterna llibertat, per això, molts cops havia decidit arriscar la seva vida pel seu amo. Fins que un dia, de valent, en Flavius va complir el seu desig. Ara la Clàudia només hauria de ser esclava de la seva pròpia casa i de la seva pròpia família, tot gràcies a la seva valentia,perquè audaces fortuna iuvat.

Després de lluitar per la meva llibertat any rere any, per fi alea iacta est per a mi. La sort em va acompanyar i vaig aconseguir ser per sempre lliure.

Durant tots els anys de la nostra relació amo-servent, en Flavius havia emprat amb mi un comportament captatio benevolentiae, sempre demanant-me disculpes per les possibles errades que pogués cometre ell com a amo. Però en realitat, ara m’adono que tan sols es tractava d’un cas de falsa modèstia.

Deixant la falsedat a un costat, el meu següent objectiu aleshores era enamorar la Clàudia perquè sabia que era una dona que mereixia realment la pena. Tot i que no va ser gens fàcil i semblava un fet Ad Kalendas Graecas, impossible, al final vaig guanyar-me de debò ser al costat de la Clàudia i convertir-la en la meva esposa.

Ara vivim una vida realment tranquil·la a la nostra casa de camp, on seguim el mode de vida Beatus ille ben feliços. Sense cap preocupació, sense haver de conviure amb el brogit de la vida a ciutat. Gaudim de les bondats de la vida rural, de l’harmonia que ens aporta la sàvia naturalesa. Com havíem pogut estar tants anys vivint a la ciutat, privant-nos del tant meravellós plaer de viure en pau? Al cap i a la fi, a la vida s’ha d’intentar ser feliç. Per això gaudim del camp, gaudim del dia i també de la nit, gaudim de cada moment, sempre carpe diem; cada instant compta, cada moment és irrepetible i inigualable i això, nosaltres sempre ho tenim al cap.

Ara vivim una vida de forma que com a tòpic l’Aurea mediocritas per a nosaltres sempre es troba present. Els plaers de la vida, com ho són per a nosaltres beure vi, menjar i dormir; entre d’altres, han de viure’s en terme mitjà: ni molt, ni poc; un nivell estàndard.

Sóc tan feliç ara... ! I tot això, n’estic totalment convençut, és gràcies a la Clàudia. La meva esposa sap com fer que somrigui, sap què ha de fer quan vol que sigui una mica sensible,

sap quin punt ha de tocar quan vol que m’ompli de valor, de valentia; sap què ha de dir quan vol fer-me entrar en raó. No cal que jo li digui o li faci entendre res, perquè intelligenti pauca. És sàvia com ningú més ho pot ser. Ella no necessita cap tipus de fama, ni viure amb beneficis i honors; la seva intel·ligència li permet adonar-se que tota aquesta avarícia plegada és efímera i danyosa.

El meu pare sempre em deia: la vida amb amor és felicitat i amb felicitat, la vida és vida dos cops. Però jo mai me’l creia perquè cum grano salis. I és veritat que no s’ha de donar una certesa absoluta a una determinada afirmació sense abans haver-la contrastat com és degut. Ara que he comprovat que l’afirmació que feia sempre el meu pare és certa, sé que visc una vida més completa gràcies a la felicitat. Aquesta felicitat, que en realitat és amor.

L’AMOR TRAIDOR. Avui m’he llevat i, com sempre, no hi havia res de nou, nihil novum sub sole, el procés rutinari de cada dia seguia present. Un matí més a palau, sense res a fer. Bé, en realitat menteixo. L’únic que m’he dedicat a fer ha estat pensar en ell. Únicament en ell. En Claudius… El meu estimat Claudius. Què en serà ara, d’ell?

En Claudius ha estat l’home que jo vertaderament sempre he estimat. I aquest ha estat el meu error.

Ell amb les seves paraules disfressades d’amor, d’esperança, d’il·lusió, de promeses i de mentides; va encadenar-me a anys i anys de sofriment. Amb els seus poemes de mètrica perfecta, que semblaven tan reals, em declarava tot el que deia sentir per mi. De vegades em dibuixava cors al darrere del tapís, d’altres ocellets; perquè sabia que m’encantaven. I jo, pobre de mi, llegia i rellegia els seus escrits. Però com la meva dida diu, errare humanum est i cap persona pot evitar equivocar-se; així com jo no vaig poder evitar creure els seus enganys. Semblava tot tan real, m’imaginava una vida tan feliç essent al seu costat i essent ell al meu…

Però en algun moment aquella mentida hauria d’acabar i, quan els déus van creure que era precís, vaig descobrir la seva vertadera identitat, la seva doble cara. Ells van voler que m’adonés que verba volant, scripta manent, i és veritat que les paraules volen i l’escrit queda.

Ell era a palau, vivint a casa nostra. Però com és costum, els meus pares van prohibir-nos dormir a la mateixa cambra i veure’ns sense la companya d’una de les meves dides de més confiança. Llavors, un dia, que feia ja estona que no el veia i començava a trobar-lo a faltar, vaig decidir fer-li una sorpresa entrant a la seva cambra sense avisar prèviament. Però la sorpresa va ser meva quan en obrir aquella porta vaig trobar-lo fent carícies al cos d’aquella serventa. Llavors, de sobte, en un moment instantani veni, vidi, vici. Només arribar a la cambra, vaig veure tota la veritat i sense donar-me temps a mi mateixa d’entristir-me, vaig vèncer allò que em feia mal; fent-me gran, gegant enfront de totes aquelles persones que m’envoltaven. Va ser realment dur arribar a prendre aquella decisió, però des del moment en què els meus ulls van veure aquella situació ja non plus ultra: el nostre amor no podia arribar més enllà, havia d’acabar-se. En un instant, sorprenentment per a mi, se’m va deslligar la bena que m’envoltava els ulls i no em deixava veure com era la realitat. I és que, certament, intelligenti pauca perquè una persona sàvia amb poca cosa, ja en té suficient per entendre. I és que si en Claudius m’era infidel, en realitat, allò que ell sentia per mi, no podia ser amor.

Tot i que encara, des d’aleshores, lluito per vèncer el meu profund amor per a ell. Però jo sempre m’he considerat una persona mens sana in corpore sano i miro en tot moment pel meu bé i el de les persones que m’envolten. El meu cos i la meva ment convinen positivament. En Claudius ha deixat de ser un bé per a mi, tot i que sé que sempre seré una pobre desgraciada enamorada d’algú que no s’ho mereix.

De vegades penso i rumio perquè en Claudius havia de buscar amor en altres dones quan el meu era el més sincer i vertader. Cada cop que confer i torno a comparar aquella serventa amb mi sento més i més repugnància. Però la vida sempre és un aprenentatge i he après que el més important a la vida és el que es fa i es demostra, no el que es diu; o dit d’una altra forma: facta, non verba.

LA MÀGIA DE L’AMOR. A dia d’avui, haig d’admetre que en Damià mai havia estat un home atractiu pel meu gust i, per a mi, el físic és un punt important en això de l’amor. Però també és veritat això que diuen, que l’amor és cec i arriba quan un menys s’ho espera.

Sempre havia estat algú invisible per a mi i viceversa. Sé de debò que ell tampoc s’hauria fixat mai en mi. Però un dia, en una festa que era tradició celebrar cada any aleshores, ens vam trobar i, de casualitat, vam xocar d’esquenes l’un amb l’altre. De sobte, va fer mitja volta i va demanar-me disculpes d’una forma molt cavallerosa. A partir d’aquell moment vam establir una conversa en la qual no faltava gens la química entre tots dos. Com més parlava i més argumentava tot el que deia, més em cridava l’atenció personalment.

Ell va demanar-me que aquella conversa quedés inter nos de forma confidencial. Id est a que els nostres pares, reis de ciutats veïnes l’una de l’altra, sempre havien estat enemistats per motius de tropes i exèrcits. Per tant, si ell i jo ens aveníem tan bé podríem sortir perjudicats tots dos. Em va semblar un motiu raonable i aleshores vaig adonar-me que no tan sols mirava per se i pel seu bé, sinó que es preocupava per tots dos.

Més tard, va arribar el moment de deixar de festejar i cadascú vam marxar a casa nostra.

Menteixo si dic que des d’aquell dia no vaig començar a pensar en ell. El meu cap no deixava de preguntar-se quan el tornaria a veure, si és que ho feia. Aleshores, per a la meva sorpresa, un dia vaig rebre una carta anònima. En quant vaig començar a llegir-la vaig saber que era d’en Damià, perquè aquella forma de parlar i d’expressar-se era sui generis, mai havia conegut algú amb la facilitat que ell tenia per fer-me somriure tan sols amb dues gracietes que, a més, ja més d’un cop les havia escoltat. Potser va tornar a llegir la carta vàries vegades post scriptum per tal de comprovar que les paraules de les que constava, un cop enllestit el seu escrit, em podria convèncer amb facilitat o afegir sinó allò que cregués convenient per engatusar-me. O potser era així d’encantador de per si, i no necessitava forçar les situacions.

A la carta em deia que volia veure’m l’endemà mateix in situ on va ser celebrada la festa i vam tenir el plaer de conèixer-nos. En llegir aquelles lletres vaig sentir-me la dona més feliç del món; i no vaig poder evitar acceptar la seva suggerència.

Va arribar el moment de la nostra segona trobada. Els nervis no m’abandonaven. Quan ens vam tenir l’un al davant de l’altre les coses van sortir tal com esperava: perfectament.

M’encantava el seu sentit de l’humor, com es preocupava per mi, com em feia carícies tendres, com volia que sempre somrigués. M’encantava que m’expliqués els seus problemes i les seves preocupacions. M’encantava que el seu interès sempre anés augmentant, de mica en mica, etcètera. M’encantaven molts aspectes d’ell.

Vaig adonar-me que el meu amor per ell anava augmentant amb el pas dels dies i dels moments que compartíem.

Però un dia, quan menys m’ho esperava, els seus llavis van pronunciar unes paraules que van arribar profundament al meu cor: t’estimo Casandra. I llavors va somriure. Jo vaig quedar increïblement meravellada. Tant, que no sabia com actuar. Rere uns segons, que per a mi van passar com a minuts, vaig pronunciar: idem. Però dir-li que jo també l’estimava, que sentia el mateix, em va saber a poc. Perquè en realitat jo no estimava en Damià, jo el sentia meu. El necessitava. Era qüestió de voler estar sempre amb ell.