David Ortega, La nit misteriosa

LA NIT MISTERIOSA

David Ortega Celorio INS Can Planas B2B Curs 12-13

La nit comença Marcus Furius Albus és un detectiu romà. Va aprendre a observar al seu voltant i a observar a la gent gràcies al seu pare, que també era detectiu. Aquest va ser assassinat per uns lladres que el van atracar, però en Marcus sospita que hi ha alguna cosa més, ja que al diari del seu pare hi havia una addenda que deia que algú el vigilava.

El primer cas d‟en Marcus Furius Albus sense el seu pare va començar un dia normal.

Mentre en Marcus anava al mercat, va sentir un crit que venia d‟un carreró. S‟hi va ficar sense pensar-ho i va veure un home que intentava forçar una prostituta. Com que el detectiu sabia lluitar, s‟hiva enfrontar, i l‟home es va espantar i va fugir.

En Marcus va preguntar el nom a la prostituta, i aquesta li va dir el seu àlies, la “Nit”. Era una dona negra, molt atractiva. La va acompanyar fins al prostíbul on ella treballava, i es van trobar amb una dona vella i arrugada que li va dir que la “Lleona” se li havia adelantat, que havia guanyat l‟altra i que ella es quedava amb l‟accèssit. Llavors va sortir la “Lleona”, i va menysprear la “Nit” per haver perdut, cosa que va molestar en Marcus. Es va adonar que la “Lleona” era una esnob, i que portava una marca al braç que li semblava haver vist abans. La “Nit” va convidar el detectiu a passar dins i li va dir que, com a recompensa per haver-la salvat, li donava el servei que ell volgués gratis. En Marcus va dir que no, que tenia moltes coses a fer i va marxar.

Tornant a casa, se sentia estrany, s‟adonava de que alguna cosa no anava bé. Va girar una cantonada i es va amagar. Uns segons després, va passar l‟home que havia intentat forçar la “Nit” i en Marcus el va noquejar.

El va portar a casa seva i va començar l‟interrogatori. L‟home va dir que era innocent, que tot havia estat un maremàgnum i que ell no havia fet res. En Marcus va observar aquell home, i li va veure a la cara que era culpable. Es va fixar en la seva espatlla i va veure que portava la mateixa marca que la “Lleona”. Ínterim, la “Nit” va anar a casa d‟en Marcus, portant un llibre sota el braç. Un cop allà, li va ensenyar el llibre, que portava un ex-libris que indicava de qui era propietat, i li va demanar que l‟observés per veure si trobava alguna cosa estranya. Quan la prostituta va veure l‟home que havia intentat forçar-la, en Marcus la va tranquilitzar, però es va adonar que no era feliç.

Quan va tornar a mirar el llibre, va veure una cosa que el va inquietar, i ho va revisar diverses vegades per comprovar que no hagués tingut un lapsus. Va agafar el presoner i va indicar a la prostituta que el seguís. Van anar fins al prostíbul, i quan la “Lleona” els va veure es va espantar.

En Marcus li va preguntar que si tenia remordiments d‟alguna cosa, i la “Lleona” no va dir res, es va quedar pàl.lida. En Marcus va explicar el que creia que havia passat:

La “Lleona”, gelosa de l‟èxit que estava tenint la “Nit”, li va demanar al seu germà, que era el seu àlter ego, la persona en qui més confiava, que segrestés la “Nit” i la fes marxar de la ciutat, per tornar a ser la més famosa de les prostitutes.

La “Nit” estava espantada, es notava molt que ella no volia estar allà, que no volia competir amb la “Lleona” i que no volia ser una prostituta. En Marcus va decidir el que havia de fer.

Va comprar la “Nit” com la seva esclava, encara que es va quedar sense diners, i li va dir que a partir d‟aleshores, si ella volia, seria la seva ajudant. La prostituta va respondre que sabia fer d‟esclava, però no sabia fer de detectiu. En Marcus respongué que ell l‟ajudaria, i ella, molt agraïda, el va abraçar amb força. En aquell moment, el detectiu es va posar vermell com un tomàquet, volia que la seva nova esclava fos feliç, a ser possible, al seu costat.

La nit amaga secrets Un calorós dia d‟estiu va arribar una dona a la consulta d‟en Marcus Furius Albus. Va demanar a en Marcus que investigués què feia el seu marit mentre no estava a casa, i en el cas que li fos infidel, que li donaria un plus si descobria qui era l‟amant.

En Marcus va enviar la Nit a cercar l‟home i a espiar-lo, per veure quina rutina seguia. Va anar escrivint un memoràndum amb la rutina del sospitós, les seves rutes, contactes, etc. però no va descobrir cap amant. Sense saber el quid de la qüestió, del cas, va tornar la clienta, molt enfadada pels pocs progressos de la investigació.

Aquesta va donar un ultimàtum al detectiu, dient-li que havia de resoldre el cas aquell mateix dia. Quan, hores després, la Nit va tornar, va informar en Marcus que al sospitós se li havia caigut una carta, en la postdata de la qual s‟informava de l‟hora i el lloc d‟una trobada secreta.

A l‟hora adient, en Marcus va anar al lloc concertat, i la Nit va anar a distreure el sospitós, ja que segons el detectiu, l‟esclava tenia molta vis còmica i ho podria fer de meravella. En Marcus va arribar al lloc, que era un parc, i allà va veure dos homes conversant. Un deia que no havien complert el quòrum i que faltava gent, llavors l‟altre va descobrir en Marcus, el qual no havia tingut temps d‟amagar-se, i el va convidar a reunir-se amb ells.

Mentrestant, la Nit intentava entretenir el sospitós, fent-lo veure cervesa. En un moment determinat, un dard es va clavar al coll de l‟home, que va caure a terra. Després d‟uns segons de dolor, es va quedar inmòbil, mort, amb un estrany rictus. La Nit es va espantar, però va veure una ombra i la va seguir.

Després de molta estona de persecució, la figura va entrar... ¡A casa de la clienta! La Nit estava sorpresa, però no li extranyava donat el caràcter de la dona. Va trucar a la porta i va entrar, i un instant després un esclau va identificar la Nit com la dona que acompanyava el marit de la clienta.

La Nit va explicar la situació a la clienta: que havien descobert una reunió clandestina al parc i que el detectiu hi havia anat mentre l‟esclava distreia el sospitós. La dona va escoltar atentament, i després d‟això van decidir anar al parc.

Al parc, un home amb aspecte de sacerdot parlava de no-sé-què d‟arribar al súmmum, d‟arribar a l‟èxtasi, i en Marcus tenia un mal pressentiment. A una senyal del sacerdot, tots els homes es van tirar uns a sobre dels altres i van començar una orgia monumental.

En Marcus no sabia què fer ni on ficar-se, dos o tres homes el van intentar agafar, però ell es va resistir.

En aquell moment van entrar les dues dones, tots els homes es van quedar mirant-les amb cara de sorpresa i de sobte, van fugir corrents. En Marcus va anar a trobar les seves

salvadores, les quals li van explicar el succeït amb el marit. El detectiu pensà que, ja que el sospitós havia mort, en part, per culpa seva, la dona no voldria pagar-li, però aquesta li va allargar la mà amb una bossa plena de monedes. Va felicitar el detectiu pel seu treball i va dir que el recomanaria als seus coneguts.

En Marcus i la Nit, molt contents pel treball ben fet, van tornar a casa a dormir.

La nit no és el que sembla Un matí calorós, en Marcus Furius Albus va enviar la Nit a comprar els queviures, però aquesta no va tornar. El detectiu es va espantar i va anar al mercat a preguntar.

Un cop allà, va sentir per vox populi que dos poetes l‟havien vista. Es va dirigir a on estaven els dos poetes, i els va trobar barallant-se. Després de preguntar el casus belli, van dir que havien fet un cant per a una dona junts, la seva opera prima, però que ara tots dos volien aquella dona per ells sols.

En Marcus va proposar una manera fàcil d‟arreglar el conflicte: el primer que trobés la Nit hauria demostrat ser primus inter pares i podria anar amb la seva estimada. De primeres no van estar d‟acord, però quan el detectiu va dir que era un quid pro quo, els tres van estar d‟acord.

Els dos homes, però, van tornar al vespre sense la Nit, però amb informació. En Marcus es va penedir de no haver participat, ja que els dos poetes eren bastant curts. Amb aquell statu quo, en Marcus es va anar a dormir molt preocupat.

Va somiar amb la seva esclava, la seva rara avis, va somiar coses que és millor no dir per escrit...

Al matí següent, van tornar els dos poetes, esperant la decisió del detectiu, però aquest va dir que hi havia una conditio sine quam non escolliria, i era que havien de trobar la seva esclava.

Després d‟hores de cerca, els tres pseudodetectius van trobar una pista: algú havia vist una esclava negra sent raptada per tres homes enmascarats. Els poetes, que es van escapar, van tornar a la tarda, molt preocuats, dient que tres homes enmascarats havien raptat la seva enamorada.

En Marcus va pensar que els dos crims tenien el mateix modus operandi, i es va dir que si trobava les màscares trobaria els culpables. Va anar a l‟única botiga on venien màscares del barri, i el botiguer, després de rebre un transfert per la seva informació, va dir-los que eren esclaus d‟una dona rica, que va coincidir amb l‟enamorada dels poetes. Després el detectiu va preguntar al botiguer pel modus vivendi de la dona, i aquest va respondre que només sabia que vivien amb molt de luxe i que feien unes festes impressionants.

Quan en Marcus i els poetes van arribar a la domus de la dona, els va obrir la porta un esclau enmascarat. La dona va anar a rebre‟ls, completament nua. En Marcus li va

preguntar per la Nit, mentre que els poetes es van quedar meravellats pel cos de la dona.

Aquesta va dir que li agradaven les festes amb molta gent, i que havia segrestat la Nit perquè li agradava i volia que participés en ella.. L‟esclava s‟havia negat i havia estat tancada a una habitació. Mentre el detectiu anava a buscar la seva esclava, els poetes van intentar seduïr la dona.

Quan en Marcus, acompanyat de la Nit, va tornar, va trobar els poetes, la dona i els esclaus es divertien molt amb la seva festa, sense pensar en la resta del món.

Van marxar el més ràpid que els van permetre les seves cames, tots dos vermells com tomàquets, perquè algun d‟ells s‟havia imaginat tenint sexe amb algun atractiu detectiu o amb una ardent esclava. En Marcus va preguntar a la seva esclava, en arribar a casa, el motiu pel qual no havia volgut participar en l‟onada de sexe d‟aquella casa, i l‟esclava va dir que havia tingut sexe amb molts extranys i que, la pròxima vegada, volia que fos amb algú especial. Va picar l‟ullet al seu amo i va marxar a fer el sopar, deixant el detectiu bocabadat.

La nit ataca Un bon dia, en Marcus Furius Albus estava treballant en un cas d‟infidelitat, quan, observant el seu sospitós, va veure una cosa tirada a un carreró. A priori, el detectiu va pensar que era un borratxo, però quan s‟hi va acostar va veure que es tractava d‟una dona in articulo mortis. En Marcus va preguntar a la dona què li havia passat, però aquesta només tenia una expressió profunda de terror a la cara. Al cap d‟uns minuts, va morir.

Ab illo tempore, els pèl-rojos no eren vistos amb bons ulls pels romans, que creien que portaven mala sort, i en Marcus va trobar un cabell pèl-roig enganxat al cos de la víctima.

El detectiu havia perdut el seu sospitós, i va decidir tornar a casa ante meridiem. Va dinar el deliciós menjar que li va preparar la seva esclava, la Nit, i després va fer una becaina. Quan es va llevar, dues o tres hores després, va anar al fòrum a trobar el client. A mig camí, però, va tornar a veure una dona moribunda al carrer, i les seves sospites es van confirmar: es tractava d‟un assassí en sèrie! En Marcus va decidir posposar el primer cas i va informar al seu client que investigaria el seu cas quan acabés el més important, el client va preguntar exactament quan, el detectiu només va respondre: “Sine die”.

Ipso facto, en Marcus i la Nit es van posar a investigar aquell cas d‟un assassí en sèrie, i van descobrir dues coses: la primera, que les dues dones havien estat maltractades, els havien donat una pallissa, i hi havia restes de cabells pèl-rojos als dos cadàvers. En Marcus es va lamentar que no hi hagués algun invent que permetés identificar les persones pel seu cabell.

La Nit, però, va tenir la bona observació que a Roma no hi havia molts pèl-rojos, i que hi havia una Associació de Pèl-rojos de l‟Imperi, cosa que va sorprendre molt el detectiu. Van anar allà i els va rebre una dona grossa i grassa, que a posteriori els detectius van saber que era l‟ organitzadora del lloc. Mentre la Nit preguntava, en Marcus investigava el lloc.

Van estar-s‟hi gairebé tot el dia, però post meridiem en Marcus va descobrir el que li semblava, podia ser un passadís secret. Al cap d‟un quart d‟hora, el detectiu va poder obrir una porta secreta, que conduia a un soterrani. Van anar cap allà, però a meitat del recorregut la dona va estampar en Marcus contra la paret i va córrer cap al fons, tot cridant baixanades.

Els dos protagonistes van seguir la dona, que tot i el seu volum no era lenta. Al final del passadís, van trobar una àmplia sala on, al centre, hi havia una dona lligada de peus i mans, plena de blaus. La dona va agafar un ganivet i va anar a apunyalar la dona lligada, però la Nit es va ficar al mig. Va fer un moviment de lluita, ensenyat pel seu amo, i va desarmar l‟agressora in extremis. Entre els dos la van inmobilitzar, cosa gens fàcil, mentre aquesta deia que les pèl-rojes eren superiors a la resta i que dominarien el món.

En Marcus va portar l‟assassina davant els guàrdies, i aquests van felicitar el detectiu per haver atrapat l‟assassina in fraganti.

En Marcus i la Nit van tornar a casa, on els esperava el client, molt enfadat. En Marcus va dir-li que es posaria inmediatament amb el seu cas el dia següent, però aquesta és una altra història.

La nit recorda En capítols anteriors, en Marcus Albus Furius havia deixat pendent un cas. La clienta, molt indignada, va fer prometre al jove detectiu que treballaria en el seu cas ad nauseam. D‟aquesta manera, si el detectiu volia cobrar havia de dedicar-se a aquell cas in extenso.

En Marcus va enviar la Nit a trobar el sospitós i a seguir-lo, amb l‟objectiu de comprovar a on anava.

Com que havien de resoldre el cas volens nolens, en Marcus va anar a les termes, on sabia que hi anava el millor amic del sospitós.

Quan va arribar allà, va anar a trobar l‟home que buscava, i el detectiu es va fer passar per un marit gelós. Va dir que el sospitós havia estafat la seva dona, i ad hoc, havia de trobar-lo i fer-lo pagar. L‟amic, que també havia estat estafat, va decidir parlar per motu proprio: va dir que era un home que freqüentava dones de companyia i que tenia tres o quatre amants per la ciutat, que tothom ho sabia, però ningú li deia res per la seva posició. En Marcus es va sorprendre quan l‟home li va dir que era senador.

La dificultat del cas anava in crescendo: la Nit havia robat a l‟home una carta que especificava el lloc de reunió amb una de les dones, en la qual deia: “ Ens reunirem quan el carro del Sol baixi a reunir-se amb la seva estimada, i igualment com fan ells, estarem junts tota la nit, fins que a l‟alba, tant el Sol com jo marxem, a complir amb el nostre deure...(Sic)” Al costat del text hi havia un dibuix del Sol, però els detectius no sabien si era en lato sensu o en stricto sensu. Al cap d‟una hora, en Marcus va deduïr que el dibuix estava en sentit figurat (lato sensu), ja que a l‟oest de Roma hi havia un mirador on moltes parelles es reunien per veure la posta de Sol. Explicat el raonament bis, ja que la clienta va visitar el detectiu a mitja tarda per veure com avançava el cas. Va felicitar als dos ex aequo, i va dir que amb una mica d‟esforç tot és possible. En Marcus s‟estava cabrejant, aquella dona era insuportable, però quan va treure la bossa amb els diners, va ser com una anestèsia.

Quan la dona va marxar, en Marcus, que li havia dit el lloc on anirien els amants, va anar al carrer. La Nit va preguntar on anava, i el detectiu va respondre que tenia una idea in mente i que l‟esperés al capvespre a l‟Arc de Trajà.

A l‟hora acordada, la Nit estava al lloc acordat, l‟esclava es va quedar in albis (ironia), no tenia ni idea del que planejava el seu amo. Al cap de deu minuts, aquest va aparéixer, i va ordenar a la seva esclava que el seguís. Van caminar durant cinc minuts, i van arribar a dalt d‟un turó que hi havia just davant del mirador. A baix, hi havia el senador amb la seva

amant, rient i feliços, quan per darrere van entrar corrents la dona del senador i quatre dones més, totes insultant el l‟home.

Aquest, en veure-les, va fugir corrents, però les dones el van envoltar i el van començar a pegar. La dona del senador es va separar del grup i va anar a trobar el detectiu, al qual va recompensar pel bon treball fet. Va afegir una propina perquè, a més de resoldre el cas, en Marcus li havia tret a l‟home les ganes de tenir més aventures.

La nit jutja Després d‟unes vacances fora de Roma, en Marcus Furius Albus i la seva esclava, la Nit, tornaven en silenci. No estaven enfadats, sinó que tenien una por enorme a parlar. Havien fet un pacte tàcit, i de facto, l‟estaven complint. Mentre anaven pel camí, havia passat una cuàdriga a tota velocitat que havia desestabilitzat el seu petit carro, fent que els seus dos ocupants caiguessin, amb la mala fortuna que la Nit va caure a sobre d‟en Marcus. El contacte entre els dos va ser evident. Pacta sunt servanda, i cap dels dos va parlar fins que arribaren a casa.

Allà els esperava una sorpresa: hi havia tres guàrdies a la porta!

Un cop van arribar, en Marcus va preguntar què passava, i els soldats el van detenir, acusat de no pagar els impostos pertinents.

Van dir que feia dos dies s‟havia aprovat un nou impost per als detectius privats, i com que en Marcus estava fora, no se n‟havia assabentat ni havia pagat. Ignorantia legis non excusat, van dir, i es van emportar el detectiu.

Quan en Marcus, escortat pels guàrdies, va arribar a la presó, va veure un personatge conegut: el senador que havia investigat per adulteri i que havia acabat malament (Com bé recordareu els meus lectors en el conte n°5: "La nit recorda"). L‟home va riure, i va dir al detectiu que la seva venjança només havia començat, i que faria que el detectiu es penedís d‟haver-lo descobert i d‟haver-lo entregat a la seva dona. Dura lex, sed lex, va dir abans de marxar rient.

Al matí següent va començar el judici contra en Marcus Furius Albus. El senador va fer el discurs inicial, en el qual va acusar en Marcus de ser un mal romà, va demanar que fos declarat persona non grata i va dir que la seva patria potestas li impedia que un delicte així quedés sense càstig, ja que era una ofensa i un mal exemple envers els seus fills, que s‟estaven convertint en uns romans exemplars.

En Marcus es va intentar defensar, però en aquella sala tothom, excepte l‟imparcial jutge, el mirava amb mals ulls. Cap al migdia, el jutge va decretar una hora de descans, per dinar, i el cas d‟en Marcus va quedar sub iudice.

Tot i això, l‟acusació no va permetre que l‟acusat tingués cap contacte amb l‟exterior, perquè un senador té molta influència. L‟únic que va visitar el pobre Marcus va ser el senador, per assegurar al detectiu que estava perdut.

Acabat el descans, tothom va tornar a la sala, però el jutge tenia un posat seriós. De iure, deia el senador, l‟evasió d‟impostos és un delicte molt greu, que pot ser penat amb l‟exili. Va continuar pressionant l‟acusat i el jurat durant mitja hora, fins que el jutge, cansat, va aturarlo: - Senyor senador, sap vostè que la seva llei encara no ha estat aprovada per l‟emperador? - va preguntar el jutge.

El rostre del senador es va tornar blanc. Com que la nova llei no havia estat aprovada per l‟emperador, encara no era vigent. El senador es va intentar defensar, dient que en Marcus era un corrupte i un lladre que s‟aprofitava de la gent. El jutge va demanar-li proves, i aquest

va callar. El jutge, llavors, va decretar un in dubio pro reo, i en Marcus Furius Albus va quedar lliure de tota acusació. En aquell moment, un ajudant del jutge es va acostar i li va dir unes paraules a cau d‟orella. El jutge es va aixecar i va dir: - Senador, m‟acaben d‟informar que la vostra llei havia estat aprovada mitjançant soborns a altres senadors. L‟emperador ja ha estat informat i ha anul.lat la vostra llei. Pel vostre crim, suborn, xantatge i amenaça, quedeu condemnat a l‟exili. A tots els senadors que hagin estat subornats, queden apartats de la vida pública; als que hagin estat amenaçats, rebran una compensació econòmica de part del condemnat, que es quedarà sense cap tipus de bé material. El detectiu Marcus Furius Albus decidirà el primer de tots amb què es queda. Senador, és vostè lliure de marxar fins aquesta nit, sinó, quan el sol desaparegui per l‟oest vostè desapareixerà de Roma.

Dit això, el jutge es va aixecar i va marxar. Dos soldats es van emportar el senador corrupte, que cridava i plorava com un nen petit. Dos senadors més, que eren els que havien estat amenaçats, es van apropar al detectiu i li van donar les gràcies, el van felicitar i li van dir que informarien l‟emperador en persona.

En Marcus es va quedar sorprès, ell no havia fet res, però en sortir, es va trobar amb la Nit. Després de l‟angoixa del calabós i del judici, la veia més bonica que de costum. L‟esclava va dir que havia descobert uns papers a casa del senador i que els havia enviat als homes que havien estat amenaçats, a nom del detectiu Marcus Furius Albus.

En Marcus, content i feliç per l‟astúcia de la seva esclava, va rodejar la Nit amb els braços, la va besar a la galta i li va donar les gràcies. La Nit es va sorprendre, i tots dos van emprendre el camí cap a casa.

Les sorpreses del dia, però, no havien acabat. A la porta de casa hi havia dos guàrdies, que van fer que el cor del detectiu s‟aturés un segon. Un cop en Marcus i la Nit van arribar, un dels soldats va dir: - Detectiu Marcus Furius Albus, has de venir amb nosaltres. L‟emperador Hadriannus reclama la teva presència al palau imperial.

La nit descobreix En el capítol anterior, l‟emperador Hadriannus havia reclamat la presència d‟en Marcus Furius Albus al palau imperial. En Marcus i la Nit hi van anar, escortats per dos guàrdies.

Un cop van arribar allà, en Marcus va pensar que tenia delirium tremens, per la majestuositat del palau. Aquest era enorme, les parets pintades, el terra ple de bonics mosaics que representaven escenes mitològiques, grans columnes, inmensos jardins plens de plantes i ocells... era com ser al paradís, tot allò era digne de l‟Olimp.

Llavors aparegué l‟emperador, vestit amb la seva túnica, irradiant autoritat, però amb una expressió benevolent a la cara. Va anar directament al gra, sense presentacions, ni res. Va dir que algú conspirava contra ell, i que l‟home que s‟encarregava de provar el seu menjar havia estat enverinat. En Marcus va demanar veure el cadàver, que ja havia entrat en la fase del rigor mortis. El metge encarregat va dir que li havia donat un placebo per calmar-li el dolor, però que no havia pogut fer res per salvar-li la vida. També va dir que, quan se l‟emportés, li treuria l‟estómac i el fetge per mirar-los in vitro i saber amb què s‟havia intentat enverinar l‟emperador.

En Marcus va anar a entrevistar l‟emperador, i quan li va preguntar qui voldria matar-lo, la seva resposta va ser clara i contundent. Va dir que no necessitava fer un referèndum, que el seu germà ansiava ser l‟emperador i que segurament ell era el culpable. Pel que semblava, els dos germans portaven lluitant pel poder des de feia vint anys. Quan el germà de l‟emperador va perdre, es va convertir al cristianisme i es va fer el seu líder, anomenat per ells “Papa”.

Els cristians, segons va informar l‟emperador, tenien dèficit d‟armes i recursos, però tenien superàvit de gent i contactes, dins i fora de Roma. Eren com una plaga, conforme eren atrapats i eliminats en tornaven a sortir pro rata parte.

Llavors va aparéixer la Nit, que va anar al cadàver, el va examinar uns segons i després va dictaminar que havia estat enverinat amb cianur. El metge es va quedar sorprès que pogués saber-ho in vivo, però la Nit va comentar que al prostíbul hi anaven moltes dones geloses a enverinar els marits.

En Marcus, després d‟examinar detenidament els arxius de l‟emperador sobre el seu germà, va decidir tornar a casa per meditar sobre el cas.

Tornant, va explicar a la Nit el problema amb els cristians, que hi havia una ràtio d‟un cristià per cada cinc romans.

La Nit estava molt animada pel bon camí pel qual anava el cas, i de sobte, tots dos es van quedar mirant-se fixament, sense dir res. No calien les paraules. En Marcus i la Nit van apropar els llavis i es van fondre en un llarg i intens petó. Llavors, va sortir tota la luxúria que els dos éssers portaven temps desitjant. Tots dos volien l‟altre, es van unir en una espiral d‟amor, erotisme, petons, carícies, i fins i tot algun que altre crit de plaer. Per evitar un indesitjat embaràs, en Marcus va utilitzar el coitus interruptus.

En acabar, es van quedar reposant, la Nit amb el cap al pit del seu amant i en Marcus amb el braç sota el coll de la seva estimada, mig abraçant-la. Es van adormir.

Al dia següent, els dos es van llevar i van fer com si res hagués passat. Després d‟esmorzar i netejar una mica la casa del desastre de la nit anterior, van marxar en direcció al palau imperial. Mentre caminàven per una plaça, en Marcus es va adonar que estava deserta i molt silenciosa, quan de sobte van aparèixer de no-res quatre homes armats amb ganivets.

En Marcus i la Nit van pensar que tocaven dos homes per càpita, i els van neutralizar ràpidament. Llavors en Marcus va tenir una idea. Va interrogar un dels homes, per saber on s‟amagaven aquells maleïts cristians, va escriure un missatge al Cèsar dient-li que enviés uns quants soldats i, camuflat, es va encaminar a la boca del llop.

El subsòl de Roma, amb la Cloaca Màxima, era un laberint de túnels i passadissos, amb un olor fètid. El detectiu es va trobar amb una patrulla de cristians, que li van preguntar la contrasenya. Ell, insegur, va dir la primera cosa que li va passar pel cap: “Amèn, germans” i ells homes, per a la sorpresa de l‟infiltrat, el van deixar passar.

Després de mitja hora de vagar per les clavegueres, va arribar a un gran espai, on hi havia, per a la seva sorpresa, un home exactament igual que l‟emperador. En Marcus va deduïr que eren bessons, i just en aquell moment, el cap dels cristians es va fixar en ell: - Vaja, vaja, mireu, germans, què tenim aquí! Pel que sembla, se‟ns ha colat una rata pagana al nostre refugi. Agafeu-lo! -tres homes van agafar el detectiu, que no es va resistir.

- Pel que sembla, tens un curriculum vitae molt animat: lluites pel poder, conspiracions, i a sobre ets cristià. Per saps què? Ara mateix, els soldats de l‟emperador estan de camí. Encara tens escapatòria, fuig covard!

- Mireu el pagà, quina llengua més llarga que té! Seria una llàstima que te l„arranqués, oi? Em feu fàstig, els detectius romans, no sabeu fer una altra cosa que no sigui inmiscuir-vos en els afers dels altres. El teu pare, era igual de valent que tú, fins que li vaig travessar la panxa amb una daga.

Just després, en Marcus va notar un fort com, i tot es va tornar negre.

La nit no perdona En Marcus Furius Albus va obrir els ulls. Es trobava en una espècie de calabós, i estava atordit. Va intentar recordar el que havia passat el dia anterior, o potser feia unes hores...

Havia perdut tota la noció del temps. No sabia si era de dia o de nit, tot era fosc. L‟única cosa que sabia era que tenia gana.

Va cridar a veure si algú el sentia, i de sobte, la porta es va obrir i va aparèixer un sinistre personatge: l‟home amb el mateix rostre que l‟emperador de Roma, el germà dolent, el líder cristià: - Vaja, vaja... Sembla que la rata pagana ha despertat. Has tingut prou rèquiem, detectiu? -i, dirigint-se a algú darrera seu- Per què no el portem a la Sala Gran per a què tothom el vegi?

Va entrar un home molt gran, que va agafar en Marcus com si res i se‟l va emportar sobre les espatlles, com un sac de patates. Mentre caminaven, el germà de l‟emperador parlava: - He de dir-te, però, que has fet un bon treball, igual que el teu pare. Heu superat cum laude tots els obstacles que us he posat. El teu pare va arribar més lluny que tú, i per això vam haber de matar-lo. Aquest home, el mateix que et carrega cap a la teva mort, va ser qui li donà al teu pobre pare la punyalada final.

- Mea culpa.- va dir el gran home amb un somriure als llavis. En Marcus va intentar sortir d‟aquella massa de músculs que l‟apresava, però un cop de puny a les costelles el va fer desistir.

- Et veig molt nerviós, petit detectiu. Vols anar a alguna part?- va riure i va assenyalar un balcó. - Una llàstima, ja arribem.

Als seus peus, es va obrir una sala enorme, gairebé tan gran com l‟amfiteatre. El que era pitjor, estava més plena que l‟amfiteatre. Homes i dones, vells i nens, de tots els colors, alçades i robes. Quan el seu profeta va sortir, tots van exclamar alhora: “INRI!” L‟home va explicar al jove detectiu que es tractava d‟una salutació, i que eren les sigles que apareixien a la creu de Jesucrist. El seu significat, Iesus Nazarenus Rex Iudearum. En Marcus va comentar que era irònic que la frase estigués en llatí, però el seu captor va dir que així, les persones amb fe no oblidarien qui era el seu enemic, qui va matar Jesucrist. Els romans.

L‟home va avançar i va començar un tediós i soporífer discurs sobre Jesús, els romans, Déu, la fe i mil milions de tonteries més. Mitja hora després, va dir que sacrificarien un romà per Déu, i l‟home gran es va preparar. Va estampar en Marcus contra un altar i va agafar un ganivet enorme, apuntat al seu coll. Just en el moment en què baixava, una forta veu va fer eco per tota la sala: - Alto! Com goses, tú, el més fidel dels meus seguidors, traicionar-me d‟aquesta forma? - Tothom va mirar el profeta- Vols enverinar-me, amb aquesta fastigosa sang pagana?

- Les meves disculpes, Oh Déu! El meu objectiu mai ha estat contrariar-te.

- Està bé, és peccata minuta. Déu és misericordiós. Tot i així, ara vull un sacrifici, de la sang més pura d‟aquesta sala.

- Qui vols que sacrifiqui en honor teu, Oh Déu?

- La sang reial, la sang de l‟emperador. Aquesta és la sang més pura que existeix avui dia. Tú, profeta meu, et sacrificaràs per honoris causa, em mostraràs la teva fe, i jo mostraré el camí de la victòria als meus seguidors.

El profeta es va quedar blanc. Va començar a dir coses sense sentit, barrejant llatí, grec i hebreu, i va caure d‟esquenes. L‟home gran va tirar en Marcus de l‟altar, i en el seu lloc, va ficar-hi el germà de l‟emperador. Aquest començà a plorar, com un nen petit, cridant que no, que ell havia de ser el rei del nou món, urbi et orbi i per saecula seculorum. En aquell moment, ningú va veure que en Marcus somreia, i quan el ganivet es va clavar sobre el coll del pobre desgraciat, va murmurar unes paraules: “Requiescat in pace”.

Llavors, com si s‟haguessin generat espontàniament, centenars de legionaris romans van aparéixer, capturant els cristians. Dos homes van pujar i van portar en Marcus fins a baix, on l‟esperaven dues persones: d‟una banda, el cap de la guàrdia, que era qui havia fet aquell discurs que havia provocat la mort del germà de „emperador. Per una altra banda, la Nit, que va córrer i es va llançar als braços del seu amo/amant.

Tot havia estat planejat: la infiltració d‟en Marcus, la seva captura i execució. Mentre el detectiu distreia les altes cúpules dels cristians, els legionaris entraven a les clavegueres i les “netejaven”.

Alguns cristians, mentre eren portats cap a les masmorres de l‟amfiteatre, esperant a ser executats, cridaven coses com: “Al final, triomfarem!”, “Dominarem el món amb l‟ajuda de Déu!”, “Quan l‟Imperi caigui, serem els vencedors!”

Tots els romans van riure, però en Marcus no. Aquells cristians no eren per prendre‟ls a broma.

Al dia següent, el detectiu va seure al costat de l‟emperador, i també la Nit, que no era esclava mai més. Just després de sortir de les clavegueres, quan van arribar a casa, en Marcus va alliberar la seva esclava, i aquesta li ho va compensar amb una nit màgica, plena de luxúria, jocs, carícies, petons, dos cossos es van unir en una nit especial...

Tothom reia veient com uns pobres cristians eren cruelment assassinats, però l‟emperador tenia una mirada trista: - Em fa molta llàstima veure tantes vides apagant-se davant meu, i a més, per ordre meva. Però he de fer aquestes coses, sinó, a l‟Imperi regnaria el caos, i he de mantenir el meu poble content.

En Marcus va descobrir que l‟emperador era una gran persona, però que els seus deures imperials no li permetien demostrar-ho. Quan sortien, l‟emperador va fer una proposta a en Marcus, i quan aquest va acceptar, es va convertir en el cap dels detectius, i treballaria al palau imperial, sota les ordres directes de l‟emperador.

En arribar a casa, la Nit va felicitar com calia el seu company pel seu ascens.

La nit espera

En Marcus Furius Albus va obrir els ulls. Es trobava en una luxosa habitació, en un luxós llit, vestit amb luxoses robes, i al costat de la dona més exòtica de tota Roma. La Nit també va obrir els ulls i va saludar el seu company amb un suau petó als llavis. Aquest, com en un impuls, es va tirar a sobre de la dona i van començar a besar-se. El detectiu va recórrer tot el cos de la seva estimada amb els llavis, però un so els va interrompre. En un primer moment, en Marcus va pensar que seria algun orador i la seva captatio benevolentiae, però va descobrir que al pati hi havia dos homes discutint acaloradament.

El detectiu es va aixecar, es va vestir i va baixar amb morros, perquè aquells homes li havien tret la màgia del moment. Quan va arribar-hi, els va preguntar què passava, i els homes li van respondre que discutien per veure quina de les filles d‟un senador era la més bonica. En Marcus va respondre que de gustibus non disputandum, i que cadascun anés a festejar la seva dama. Els homes van semblar satisfets i van marxar. En Marcus volia tornar a la seva habitació per continuar el que havia quedat a mitjes, però va veure una figura sospitosa que es movia clandestinament.

El detectiu es va parar a pensar. “Cum grano salis”, es va dir, “no puc fer conclusions precipitades”. Va decidir seguir la figura, que va resultar ser una dona. La dona caminava pels passadissos sigilosament, i molt atenta al que passava al seu voltant. De sobte, va entrar en una habitació. En Marcus es va apropar a la porta i va parar l‟orella. Va distingir quatre veus, tres homes i una dona. Llavors va aparéixer la Nit, que va preguntar al seu amant per què no havia tornat. Aquest li va indicar que callés, i tots dos van escoltar.

Parlaven de solucionar el problema, de caçar la perdiu. Pel seu vocabulari, en Marcus va saber que planejaven matar algú. Un proposà verí, l‟altre mercenaris, el tercer matar-lo mentre dormís. Un dels homes va dir que la víctima ad Kalendas graecas els deixaria en pau, que estaven farts de pagar. En Marcus va veure que alguna cosa hi havia al darrere.

Va entrar, tot pensant: “Audaces fortuna iuvat”.

Un cop el van veure, els homes van agafar les seves dagues, i la dona es va posar darrere d‟un d‟ells. En Marcus els va tranquilitzar, i els va preguntar qui els feia xantatge. En un primer moment es van mostrar reticents, però quan el detectiu els va dir qui era, van accedir. Pel que van dir, un traficant d‟esclaus havia segrestat la filla d‟un d‟ells, que era cònsol, i exigia pagaments mensuals a canvi de no vendre-la. Els altres eren un guàrdia, l‟esclau del cònsol i la dona del guàrdia. En Marcus va dir que recuperaria la seva filla, ja que era el seu treball.

Va demanar al soldat que es reunís al fòrum de Cèsar amb deu soldats més. Quan van arribar tots, el detectiu els va explicar el seu pla.

Al cap de dues hores, segons l‟esperat, van aparèixer tres mercenaris acompanyant una jove. Era extremadament lletja, però la seva posició la feia inaccessible per a molts romans.

En Marcus va murmurar Alea iacta est, i el pla va començar. Un dels soldats, vestit de paisà, va robar una bossa de diners estratègicament col.locada a la cintura d‟un altre soldat.

Immediatament, va començar a córrer en direcció als mercenaris, que no van poder fer res.

Nou soldats i un lladre se‟ls van tirar a sobre, inmobilitzant-los. En Marcus va dir que els deixarien lliures si entregaven el seu cap, cosa que van fer. Després, els va dir que marxessin de Roma, i va tornar amb la noia a palau. Un cop allà, el cònsol va agraïr al detectiu els seus serveis, i en Marcus va tornar a l‟habitació.

La Nit l‟esperava en una postura sensual al llit, i en Marcus va notar, lleument, que els pits de la seva amant havien crescut. Tot i que era gairebé migdia, el jove detectiu es va dir: “Carpe diem”, i es va llançar sobre el negre cos de la seva amant, que el va acollir amb una abraçada.

La nit explica Els dies al palau eren molt avorrits. En Marcus, com a cap dels detectius imperials, no feia més que paperassa. Només una persona li alleujeria els dies, i era la seva amant, la Nit. Però aquell dia en Marcus no la trobava per enlloc.

El dia anterior havien tingut una discussió, perquè la Nit tenia uns canvis d‟humor molt bruscos. Després d‟allò, havia marxat sense dir res a ningú, i no se sabia on era. En Marcus preguntava a tothom qui veia, però segons li deien, “Nihil novum sub sole”. Va entrar en un gimnàs amb un cartell gegant que deia: “Mens sana in corpore sano” per preguntar, i res. Tot el matí passejant per Roma sense cap pista.

Els seus esclaus li havien dit que no es preocupés pel que havien dit, ja que verba volant, sed scripta manent.

Tornant a palau, un home corrents va xocar contra ell, i li va caure un sobre. El detectiu el va obrir per veure si portava direcció i tornar-lo al seu propietari, però el missatge el va sorprendre: “La teva companya és el non plus ultra de la perfecció. Seria una llàstima que li passés alguna cosa. Si la vols, vine a buscar-la al lloc on no hi ha terra més enllà amb mil monedes d‟or.”

En Marcus, que tenia molta agilitat mental, era intelligenti pauca, no va necessitar més dades per saber quin era el lloc on no hi havia terra més enllà. El mar. I per anar al mar, la sortida més ràpida de Roma era la porta oest.

Va tornar a palau, va trucar el cap de la guàrdia i van marxar amb 50 homes cap a la porta oest, tots a cavall. El cap de la guàrdia, que era molt prepotent, va recomanar a en Marcus que tornés anés a palau: - Hauries d‟anar a palau, potser hi ha algun missatge o codi amagat, confer el llibre de codis de l‟emperador i després veiem què fem.

En Marcus, molt educadament va dir que no calia, que estava totalment segur que no hi havia cap missatge amagat.

Al cap de quinze minuts, van arribar a la porta. No hi havia ningú, però a dalt de la porta hi havia un cos negre amb un sac al cap. Era la Nit. Llavors van aparéixer deu lladres de tot arreu, armats amb ganivets. Un dels soldats va dir que els lladres eren perillosos. En Marcus va exigir l‟alliberament de la seva estimada, però els lladres van ser molt clars.

Facta, non verba, van dir, especificant que primer de tot volien els diners. El cap de la guàrdia va dir que no negociaven amb segrestadors, però en Marcus va agafar una bossa i la va tirar. Inmediatament els deu lladres es van abalançar sobre la bossa, tothom la volia.

Mentrestant, en Marcus va pujar corrents a la torre per salvar la seva estimada. Un cop allà, va veure un enorme home, també de pell negra, que intentava forçar la Nit. “Errare humanum est”, va pensar en Marcus, “però ell s‟ha passat.” Entenia que els lladres robessin, fins i tot que segrestessin algú per diners, però violar gent era massa. Va agafar una llança i va travessar l‟home. Després, el va empényer fins que va caure de la torre.

Va treure el sac que cobria el bell rostre de la Nit, i la va besar dolçament. Ella no va dir res.

Van baixar de la torre, i allà els esperava el cap de la guàrdia, tot cridant: “Vini, vidi, vici!”,

mentre reia. Al costat, vuit homes estaven lligats, mentre que dos semblaven morts. En Marcus es va disculpar i van tornar a palau. Un cop allà, a la seva habitació, en Marcus va preguntar a la seva amant si es trobava bé, però les seves paraules van fer que el cor del detectiu es parés: - Marcus Furius Albus, estic embarassada.

La nit acaba En Marcus Furius Albus caminava ràpidament, nerviós. A la mà portava un papir, que l‟apretava amb força. Va arribar a una porta, i va demanar a un esclau si podia veure l‟emperador. Aquest va dir amb una veu molt repel.lent que no era possible, l‟emperador tenia molta feina i no podia atendre un pesat com el jove detectiu. Però una veu greu, imponent però a la vegada amable, va dir a l‟esclau que deixés passar en Marcus. El detectiu va entrar a una sala senzilla, on hi havia una gran taula plena de papers.

L‟emperador Hadriannus va dirigir al seu amic un somriure cansat, i li va dir que portava tot el dia avorrit. En Marcus no va dir res, sinó que li va allargar el papir. L‟emperador va començar a llegir: - Id est...

- Sí, senyor. És la meva carta de dimissió. Allà només hi diu: “Motius personals”, però si dóna un cop d‟ull al post scriptum ho entendrà tot.- L‟emperador ho va fer.

- Llavors seràs pare! Enhorabona, Marcus!! -va tornar a mirar el papir i va veure que hi havia un vid.

- Què és aquest vid, Marcus?

- Ah, sí. Veurà, jo de petit sempre havia volgut tenir una casa al camp, amb uns pocs esclaus que m‟ajudessin a conrear la terra, la meva dona a casa i uns quants nens corrent per tota la casa.

L‟emperador va mirar el seu amic, va somriure i va exclamar: - Vols una casa? Només has de demanar-ho! On la vols?

- Si pot ser, m‟agrada molt Hispània. La costa de Tàrraco és molt bonica.

- Dit i fet, demà tindràs la teva casa. Vaig fer una vil.la enorme per a un dels senadors, però Marcus, tú ets més digne d‟ella. Està al costat del mar, i té uns mosaics de Neptú i d‟uns peixos impressionants. M‟encarregaré personalment de fer la paperassa i etcètera.

En Marcus va donar les gràcies a l‟emperador, per la seva comprensió i pel gran favor que li estava fent. Quan va sortir, va veure que l‟emperador tenia llàgrimes als ulls. Cap dels dos gosava dir-ho per se, però els dos ho sabien. S‟enyorarien.

Quan en Marcus va tornar a la seva habitació, estava trist. Va entrar i va veure la Nit que intentava agafar alguna cosa de sota el llit. En Marcus va cridar que es quedés in situ, que estava embarassada i que ell ho faria tot. La Nit va somriure dolçament, i va demanar al seu company que li passés un llibre del prestatge, un difícilment classificable, d‟un estil molt sui generis. Volia aprendre a llegir per ensenyar al seu nadó.

En Marcus va explicar la situació a la Nit, i li va dir que marxarien l‟endemà. Volia marxar abans que l‟embaràs avancés, per si sorgien complicacions durant el viatge.

La Nit es veia tranquil.la, però en Marcus estava agitat. Es posava nerviós per qualsevol cosa.

Tal com l‟emperador va prometre, al dia següent van rebre els papers de la casa. No havien de pagar res, era regal de l‟emperador. També els pagava el viatge en vaixell per als dos amb escorta i vuit esclaus, inclòs un dels seus preferits i una matrona que ajudaria la Nit en l‟embaràs, durant el part i a criar la criatura durant els primers mesos. En Marcus va mirar l'emperador i viceversa, el detectiu va donar les gràcies al seu amic, i l‟emperador va respondre amb un somriure.

Van salpar rumb a Hispània, i el viatge duraria una setmana...

Quan van arribar a Tàrraco, van dormir allà i van visitar la ciutat. Els van tractar com si fossin gairebé igual d‟importants que el mateix emperador. La fama d‟en Marcus com a detectiu s‟havia estés per tot l‟Imperi.

Els van portar en llitera fins a la seva nova vil.la, on els esperaven un matrimoni d‟esclaus.

Eren vells, però tenien energia. Van ensenyar a la jove parella i als esclaus la casa, i després van dir que serien els caps dels esclaus i els seus esclaus personals, si a ells no els importava. Van acceptar encantats.

Vuit mesos després, la Nit es va posar de part. Van haver de treure en Marcus de la casa, perquè no suportava els crits de la Nit i gairebé li donava un atac de nervis.

Al cap d‟una estona, la matrona va indicar a en Marcus que s‟apropés. La Nit estava tombada en un gran llit, i a cada costat tenia un nadó. Eren de color marró clar, molt dolços, i en Marcus va intentar buscar alguna cosa marró i dolça per comparar, però no se li va acudir res...

El de l‟esquerra era un nen, tenia el nas del seu pare que havia heretat del seu pare, i els ulls negres, foscos de la seva mare. La nena, en canvi, tenia els ulls marró clar del seu pare, i la boca de la seva mare. Eren preciosos.

El cap dels esclaus va preguntar quins serien els seus noms. La Nit va respondre ràpidament: - Ella es dirà Mar, perquè ha nascut al costat del Mare Nostrum, i ell es dirà Octavius, perquè ha nascut vuit dies abans de les Kalendes del quart mes.

El pare va estar d‟acord, però tampoc podia replicar gaire. La matrona li va donar la seva filla, i en Marcus, quan la va agafar, es va posar a plorar d‟alegria.

Va decidir que aquí s‟acabava la seva història com a detectiu privat, i que potser escriuria un llibre relatant les seves aventures. Però ara no, potser demà. Avui es dedicaria per complet als seus fills.