Ana Álvarez, Escriure és somiar despert. Llatinisme i literatura

Escriure és somiar despert

Ana Álvarez Moreno 2n Batxillerat Llatí INS Can Planas Curs: 2014-15

Blancaneu i Rosaroja Fa molt i molt de temps quan la natura era pura i lliure, vivia en una petita cabana una pobre dona vídua amb les seves dues filles. L’una es deia Blancaneu i l’altra, que es feia dir pel seu àlies, Rosaroja. Davant la cabana s’hi situava un meravellós jardí en el qual hi havia dos rosals. D’un hi sortien roses blanques i de l’altre roses vermelles. Les dues filles eren tan bondadoses i alegres que omplien d’harmonia la vetusta casa. Blancaneu sempre havia sigut més serena i més dolça que Rosaroja. Mentre la seva germana preferia sortir en busca de flors pels immensos prats i camps, ella es quedava asseguda en una trontollosa i vella cadira escrivint contes sobre fades i follets. Cada dia n’escrivia un i al final de cada conte traçava amb una cal·ligrafia tan bella com ella mateixa el seu propi ex-libris: una rosa blanca com un núvol del cel, que s’enroscava entre las lletres del seu nom, Blancaneu. I a més també hi afegia un addenda on explicava breument el contingut del seu conte. Malgrat això les dues germanes estaven molt unides i s’estimaven molt, s’estimaven tant que una era l’àlter ego de l’altra, les dues cares d’una mateixa moneda.

La caseta on vivien estava vella i bruta, el seu interior era un maremàgnum d’aparells inútils escampats de forma molt desordenada per terra. Però les germanes eren molt treballadores i sempre deixaven la casa de sa mare neta com l’aigua cristal·lina que baixa d’un riu. A l’estiu Rosaroja cuidava la casa, i tots els matins collia flors i les regalava a la mare. A l’hivern Blancaneu encenia un foc i quan queia la nit i nevava la mare li deia: ‘Blancaneu, vés i posa el forrellat de la porta’ després s’asseien totes tres a la vora del foc i la mare els hi llegia a un llibre d’històries.

Una tarda d’hivern quan estaven totes juntes algú va trucar a la porta i la mare li va dir a Rosaroja que obrís, que potser seria algú buscant recer. Quan la filla va obrir, allò que hi havia darrera la porta no era pas un home, sinó un enorme ós negre que es volia ficar a la cabana. Les nenes es van espantar, van cridar i es van amagar però llavors l’ós va parlar i va dir: -No tingueu por, no us faré mal, només busco un lloc on poder estar calent.

Aleshores les dues germanes van sortir i van deixar passar a l’ós. Amb hospitalitat el van netejar i li van oferir casa seva per protegir-se del fred. Així a partir d’aquell moment, l’ós tornava totes les

nits a casa de les germanes i elles el van estimar fins que un dia, arribat ja l’estiu, els va dir: -Haig de marxar i no podré tornar en tot l’estiu.

Blancaneu tot seguit va preguntar: -A on has d’anar?

L’animal va contestar: -Haig d’anar al bosc a protegir els meus tresors dels follets, a l’hivern quan està tot gelat no poden sortir, però a l’estiu surten per buscar i robar els meus tresors. Són uns esnobs volen aparentar riquesa i s’apropien dels tresors dels demes óssos i dels meus, però en realitat no tenen ni per menjar.

Llavors les dues noies el van deixar sortir i l’ós va marxar per no tronar.

Un dia, passat ja un llarg temps, la mare va manar a Blancaneu i Rosaroja anar a buscar branques i fullatge sec al bosc.

Així van sortir totes dues juntes. Quan van arribar al bosc van veure un gran arbre estès al terra, i en el tronc per entre les herbes del terra es veia alguna cosa donant salts d’un lloc a un altre. Es van apropar i van veure que es tractava d’un follet.

Semblava molt vell i tenia una llarga barba blanca, aquesta se li havia enganxat en el tronc i el petit saltava d’un lloc a un altre intentant alliberar-se. Aleshores va mirar a les noies i va dir: - Què feu aquí plantades com un estaquirot, ajudeu-me ràpid, l’extrem de la meva bella barba s’ha quedat enganxat al tronc de l’arbre.

Rosaroja li va preguntar: -Què t’ha passat?

El follet va contestar:

-Quines nenes més estúpides! Doncs anava a tallar aquest arbre en trossets per poder fer un foc i cuinar el meu menjar, però he tingut un lapsus i m’he oblidat d’agafar una destral per tallar-los, llavors abans que em donés temps d’anar a buscar una, l’arbre em va caure a sobre i he quedat atrapat.

Les germanes van tirar de la barba però no tenien la suficient força per alliberar al follet.

Aleshores Blancaneu va treure unes tisores ínterim mirava al follet desesperat. Llavors, Rosaroja va subjectar al malhumorat follet i Blancaneu li va tallar l’extrem de la barba. Quan aquest es va tornar a incorporar va grunyir i va dir: -Quines noies més brutes! Com se’ls acudeix tallar-me la meva preciosa barba!

Seguidament va marxar enfadat sense dir ni una sola paraula d’agraïment.

En una altra ocasió quan les noies tornaven a casa pel bosc es van trobar al petit follet. Aquest portava un munt de pedres precioses que relluïen amb el sol.

-Què feu aquí parades, que potser voleu robar-me els meus tresors?-va cridar el follet.

De sobte va sortir un ós d’entre els arbres i el follet mort de por va voler fugir, però abans que li donés temps l’ós el va matar d’un sol cop. Aleshores les germanes van sortir corrents però l’ós va dir: -Blancaneu!, Rosaroja! No tingueu por, sóc jo!

I les dues noies van reconeix al seu vell amic. Quan l’ós es va voler apropar a elles se li va caure la pell i va deixar al descobert un cavallerós príncep vestit tot d’or. El príncep estava encantat i amb la mort del follet que li havia robat tots els seus tresors, es va trencar l’encanteri. Com a premi per haver-lo cuidat i donat un refugi quan era ós, el príncep va cobrir de joies a Blancaneu i es va casar amb ella. A Rosaroja li va atorgar un segon accèssit, li va regalar totes les pedres precioses que havia robat el follet. Així Rosaroja va tornar amb la seva mare i van ser felices. Blancaneu se’n va anar a viure amb el príncep i va plantar dos rosals enfront la seva finestra. Cada any donaven les roses més boniques mai vistes, rojes i blanques.

El nan saltarí: Rumpelstiltskin

Hi havia una vegada un rei que passejant pel bosc, buscava una dona amb la qual casar-se. Allà mateix amagat en el no res hi havia un petit llogarret on vivia un moliner amb la seva estimada filla.

En veure-la, el rei va quedar aclaparat per la seva gran bellesa i dolçor. Aquest armant-se de valor li va preguntar al vell i amable moliner: -Que potser em donaríeu l’honor d’emportar-me la vostra bonica filla al meu castell per fer més dolços els meus dies?

El moliner en veure que aquell ben plantat home, s’interessava per la seva filleta va voler presumir i tot dient una mentida li va contestar: -A més de ser la més bella de totes, la meva filla es capaç de transformar en or la palla fent-la filar amb una filosa.

Així el rei esbalaït, no va dubtar més i se’n va emportar a la noia al seu gran castell.

Una vegada a palau, el rei va ordena que conduïssin a la bonica filla del moliner a una habitació amb muntanyes de palla on a més també hi havia una filosa. ‘Tens fins a l’alba per demostrar-me el que saps fer i convertir en or tota aquesta palla, en cas contrari seràs desterrada del poble.

Recorda, has de demostrar-me que el teu pare deia la veritat, aquest es el quid més important de tot el que t’he manat fer’ va dir el rei. A més per assegurar-se que aquesta feia la seva feina, va manar als guàrdies del castell que vigilessin tota la nit, no fos pas que la noia sortís. Seguidament els hi va prometre donar-los un plus augmentant el seu sou.

La pobre noia va plorar desconsoladament perquè no tenia l’habilitat de transformar en or la palla.

El súmmum de tot aquell assumpte era que si no ho aconseguia acabaria desterrada i sola fins a la fi dels seus dies. Però heus aquí que va aparèixer un estrambòtic nan a la habitació i es va plantar

davant seu. El nanet li va oferir filar la palla per fer-la or a canvi de l’anell que ella mateixa portava a la seva mà.

Aquesta va acceptar i li va entregar el valuós anell, aleshores el nan saltant per aquí saltant per allà en or la palla va transformar.

Quan el rei va veure la daurada habitació que refulgia en la llunyania, guiat per l'avarícia, va dir a la jove: -A veure si pots fer el mateix en aquesta altra habitació. Si al matí no desperto envoltat d’or, jo mateix amb l’ajut d’altres reis redactaré un ultimàtum per expulsar-te definitivament del meu regne i les meves terres i no puguis tornar mai més.

I llavors li va assenyalar una estada més gran i encara més repleta de palla. De nou la filla del moliner va plorar desconsoladament, però com el dia anterior, va aparèixer el nanet saltarí: ‘Què em dónes si filo la palla per convertir-la en or?’ va preguntar el petit mentre el seu rostre reflectia un rictus delitós i alegre a ulls de la noia. ‘Només tinc aquest collaret que em va regalar el pare.’ Va dir la donzella tendint-li la joia. ‘Comencem doncs’ va respondre el nanet que era tan curiós i petit que amb la seva vis còmica a l’hora de parlar feia riure amb facilitat als altres. ‘ Quina veu més graciosa’ va pensar la noia rient. I saltant per aquí, saltant per allà, el graciós nan va convertir tota la palla en or filat.

Però la cobdícia del rei no tenia fi, i quan va comprovar que s'havien complert les seves ordres, va anunciar: -Tornaràs a fer or una vegada més, si ho aconsegueixes, et faré la meva esposa. Una nit més va plorar la noia, i de nou va aparèixer el grotesc nan: -Què em donaràs a canvi de solucionar el teu problema? Va preguntar, saltant, a la noia.

-No tinc més joies que oferir-te.

I pensant que aquesta vegada estava perduda, va gemegar desconsolada. "Bé, en aquest cas, em donaràs el teu primer fill," va demandar el nan. La noia va acceptar, aleshores el nan va treure un paper groguenc i una esgavellada ploma i va fer signar a la noia un memoràndum on deia explícitament que aquesta es comprometia a entregar el seu propi fill el dia en que naixés.

Seguidament, una vegada més la princesa va contemplar com aquell curiós nanet feia filar la palla i com aquesta s'anava convertint en or a mesura que l'estrany nan la filava. Quan el rei va entrar a l'habitació, els seus ulls van brillar més encara que l'or que estava contemplant, va convocar als seus súbdits i va ordenar venir a un nombrós quòrum per poder aprovar la proposta de casament .

Finalment van decidir que el rei es casaria amb la noia aquell mateix dia.

Va passar el temps i van viure tots dos feliços i al cap d'una any, van tenir un preciós fill. La reina va escriure una carta al seu pare convidant-lo a passar uns dies a palau i al final de la carta va escriure una postdata on explicava al seu pare la nova gran noticia, el naixement del seu fill. Però l’ara reina havia oblidat la filosa, la palla, l'or i el nan, i per aquesta raó es va espantar enormement quan

aquella mateixa nit va aparèixer el nan saltarí reclamant allò que ella li havia promès. ‘Ara posseeixo riquesa, et donaré tot el que vulguis, com pots comparar el valor d'una vida amb alguna cosa material?’ ‘Vull al teu fill’ va exigir el nan. Però tant va pregar i va suplicar la dona, que va commoure al nan: "”Tens tres dies per esbrinar quin és el meu nom, si ho encertes, deixaré que et quedis amb el nen.

Però per més que va pensar mai encertava la resposta correcta. Al tercer dia, va enviar als seus exploradors a buscar noms diferents per tots els remots llocs del món. De tornada, un d'ells va explicar l'anècdota d'un nan al que havia vist saltar a la porta d'una petita cabanya cantant ‘Avui prenc vi, i demà cervesa, després al nen sens falta portaran.

Mai, es trenquin o no el cap, el nom Rumpelstiltskin endevinaran!’

Quan va tornar el nan la tercera nit, i va preguntar el seu propi nom a la reina, aquesta li va contestar: -Et dius Rumpelstiltskin!

-No pot ser! va cridar ell, "no ho pots saber! T'ho ha dit el diable!" I tant i tan gran va ser el seu empipament, que va donar una puntada al terra que li va deixar la cama enterrada fins a la meitat, i quan va intentar treure-la, el nan es va partir per la meitat.

El vell RinkRank

Heus aquí un rei que era el primus inter pares entre els seus vassalls. Tenia una adorable filla a la que s’estimava com a ningú més.

Després de l’assassinat de la reina, el qual va canviar radicalment l’ statu quo del moment i que va significar el casus belli per declarar la guerra al país, ell juntament amb la seva petita filla va fugir i van fer un transfert a un altre país. Van viure la resta dels seu dies en un llunyà castell al lloc més fred del món.

Un dia el valerós rei va ordenar construir una muntanya de cristall i va dir que qualsevol que pogués creuar a l'altre costat sense caure, podria tenir a la seva filla com esposa. La noia de la vidriosa muntanya era tan i tan bonica que la idea de creuar aquell gegant cristal·lí es va escampar per tot arreu i va ser la vox populi de la vil·la del costat. Va ser llavors que un jove príncep encantat per la gràcia de la filla del rei, va decidir creuar la muntanya amb l’esperança de trobar l’amor a l’altre costat. La noia al veure’l es va enamorar completament i va demanar al seu pare d’acompanyar-lo en la seva travessia. Així el pare va acceptar que la seva filla anés a la muntanya amb el jove, l’única conditio sine qua non que va posar el rei a la seva única i estimada filla va ser que no ajudés al príncep a passar d’un lloc de la cristal·lina muntanya a l’altre.

Al dia següent van anar plegats a la muntanya.

Per tal d’escalar-la el modus operandi que van seguir va ser molt efectiu: mentre un avançava de mica en mica l’altre seguia les seves mateixes passes i així s’asseguraven de no caure. Però quan estaven a la meitat del camí, la princesa va relliscar i va caure, i la muntanya de cristall es va obrir i la va tancar en el seu interior immediatament. El príncep no podia veure a on

havia caigut la noia, doncs la muntanya s'havia tancat molt ràpidament. Lamentant-se va plorar desconsoladament, i el rei, qui també se sentia desconsolat, pensava que podria obrir la muntanya on ella s'havia perdut, i així seria capaç de rescatar a la seva pobre filla. Però mai més van trobar-la.

Mentrestant la jove princesa havia caigut profundament sota terra en una gran i obscura cova. Va ser aleshores que un estrafolari vell amb una grisosa barba molt llarga va aparèixer. La noia li va preguntar què feia vivint allà tot sol, el rondinaire vell li va contestar que va marxar de la seva pàtria per ser la rara avis entre els homes de la seva espècie, ningú s’apropava a ell amb aquella descuidada i llarga barba. Però de sobte aquest va treure un punxegut ganivet i va amenaçar-la tot dient-li que si no esdevenia la seva esclava la mataria.

Llavors ella a partir d’aquell mateix instant va fer tot el que ell demanava.

Als matins el vell treia una escala que tenia oculta, i la col·locava contra la muntanya i pujava al cim per mitjà d'aquesta. Després guardava de nou l'escala ben amagada. La princesa va haver de cuinar per ell, fer-li el llit, deixar-s’ho tot fet i acabat . Tots els dies quan ell tornava a casa als vespres, portava les butxaques plenes d’or i plata.

La noia va pensar que potser la recerca de pedres precioses era el seu modus vivendi, ja que amb allò podia pagar els queviures de la casa. Però amb el temps va descobrir que tota aquella recol·lecta de brillants era pura avarícia i cobdícia.

Quan ella ja havia viscut amb el vellet durant un llarg temps, l’ancià li va dir: -A partir d’ara et diré mare Mansrot, i tu em diràs a mi Rinkrank.

Així un dia, quan ell havia sortit, i ella li havia fet el seu llit i havia rentat els seus plats, va tancar les portes i finestres ràpidament. Quan el vell RinkRank va tornar a la lúgubre cova , va suplicar una i altra vegada:

-Mare Mansrot, obre'm la porta.

-No,- va dir ella, -vell RinkRank, no t'obriré la porta.Aquest va contestar: -Aquí estic dempeus, jo, pobre RinkRank, Amb els meus molts llargs anys, Amb el meu cansat peu esgotat, Renta els meus plats, mare Mansrot.

-He rentat ja els teus plats, va dir ella.

Llavors una altra vegada ell va dir: -Aquí estic dempeus, jo, pobre RinkRank, Amb els meus molts llargs anys, Amb el meu cansat peu esgotat, fes el meu llit, mare Mansrot.

-He fet el teu llit ja, va dir ella.

I una vegada més va cantar:

-Aquí estic dempeus, jo, pobre RinkRank, Amb els meus molts llargs anys, Amb el meu cansat peu esgotat, obre la porta, mare Mansrot.

-T’obriré la porta si em dius com sortir d’aquí. Serà un quid pro quo, jo et deixo entrar a casa i tu a canvi em dius com trobar la sortida.

Llavors ell va veure que una petita finestra estava oberta, i va pensar: “miraré endins i veuré el que ella està fent.” Va tractar de mirar discretament però no podia passar el seu cap a causa de la seva barba llarga. Llavors primer va passar la seva barba per la finestra oberta, però tan aviat com la va ficar endins, la mare Mansrot es va apropar i va tancar la finestra amb una corda que ella li havia lligat. Així la barba del vell va quedar premsada i ell va quedar atrapat. Aquest va suplicar a la noia que ho deixés anar una altra vegada. Però ella va dir que no ho faria, si abans no li donava l'escala amb la qual ell pujava la muntanya.

Va ser així com li va dir l’amagatall de l’escala. I ella va subjectar una cinta molt llarga a la finestra, després va col·locar l'escala. Seguidament, va pujar la muntanya i quan ja estava al capdamunt li va obrir la finestra a l’ancià. Al sortir es va trobar amb el seu pare, i li va dir tot el que li havia passat.

El rei es va alegrar enormement, i el seu príncep estava encara allà. Després d’un llarg temps van cavar a la muntanya, i van trobar al vell RinkRank dins d'ella amb tot replet d’or i plata Llavors el

rei va manar que jutgessin al vell RinkRank, i li va decomissar tot el seu or i plata. La princesa es va casar amb el seu promès i va escriure un llibre, la seva òpera prima, on explicava la vida de l’estrany RinkRank.

Rapunzel Diuen que en un país molt llunyà en una època perduda en el temps , ab illo tempore, hi havia un home i una dona que vivien en la més profunda solitud.

Desitjaven amb totes les seves forces tenir un fill, però no va ser fins molt a posteriori d’aquest desig que deu va concebre-ho. La casa en què vivien tenia en la paret posterior un angost finestró que donava a un magnífic jardí, en el qual creixien esplèndides flors i plantes. Però estava envoltat d'un monstruós mur i ningú gosava saltar-lo, ja que pertanyia a una bruixa molt poderosa i temuda. Un dia mirant la dona per la finestra, va contemplar el jardí i va veure un bancal plantat de bellíssimes rapunzels, unes flors tan fresques i verdes, que van despertar en ella unes ganes terribles de tastar-les. Van ser tantes les seves ganes que dia rere dia la bonica dona anava perdent la color i la vitalitat. Veient-la tan desmillorada, li va preguntar espantat el seu marit: "Què és el que tens que no et deixa viure?" - "Ai!" va exclamar ella, "em moriré si no puc menjar les rapunzels del jardí que hi ha darrere de la nostra casa." L'home, que volia molt a la seva esposa, va pensar: "Abans de deixar-la morir aconseguiré aquestes estranyes flors, costi el que costi." Així al caure el vespre va saltar el mur del jardí de la bruixa, va arrencar un grapat de delitoses rapunzels i les va portar a la seva dona. Aquesta es va preparar de seguida una amanida amb les flors. Tant i tant li van agradar que l'endemà, el seu afany era tres vegades més intens. De nou, doncs, el marit va saltar al jardí de la bruixa però vet aquí que quan amb prou feines havia posat els peus en la humida terra, va tenir un terrible sobresalt. Va veure sorgir davant seu la bruixa i el va enxampar in fraganti intentant robar les flors del jardí màgic. "Com t'atreveixes a entrar com un lladre en el meu jardí i robar-me les rapunzels?” li va dir aquesta amb una mirada assassina. “Ho pagaràs molt car.” - "Ai!" va respondre l'home, "tingueu compassió de mi. Si ho he fet, ha estat per una gran necessitat: la meva esposa va veure des de la finestra les vostres rapunzels i va créixer dins seu un gran desig de menjar-les, tan gran va ser que si no les tingués es moriria." La bruixa havent escoltat això va dir: "Si és com dius, et deixaré agafar quantes plantes vulguis, amb una sola condició: has de donar-me el teu fill ipso facto neixi. El cuidaré com si fos meu." Tan apurat, estava l'home que in extremis va accedir, encara que més tard se’n penediria de la seva covarda decisió. El pare, que després d’aquesta circumstancia va emmalaltir, va confessar a la seva dona el seu gran error in articulo mortis: “d’aquí poc la meva malaltia acabarà donant-me la mort, i ara que està apunt de néixer el nostre esperat fill t’he de confessar que la malvada bruixa del costat t’ho arrabassarà de les teves mans”. Així el vell home després d’haver dit això va morir en pau. Aquell mateix dia, tan bon punt va néixer la criatura, que era una nena, va aparèixer la bruixa. I, després de posar-li el nom de Rapunzel, se la va emportar per sempre més.

Rapunzel era una nena tan bella com cap altre ho era i tenia una llarga cabellera tan radiant com el sol. Quan va complir els dotze anys, la bruixa va aplaçar la seva festa d’aniversari sine die i la va tancar cruelment en una torre que s'alçava enmig d'un bosc i no tenia portes ni escales. Únicament

al capdamunt hi havia una diminuta finestra. Quan la bruixa volia entrar, es col·locava al peu de la torre i cridava: “Rapunzel, Rapunzel deixa’m caure la teva cabellera!"

Rapunzel aleshores deixava anar la seva infinita trena i la bruixa escalava fins al punt més alt de la torre. La jove tenia un cabell molt llarg i fi. Quan sentia la veu de la bruixa es deixava anar la trena, la embolicava entorn de la finestra i la deixava penjant per a que es pogués pujar a la torre a través d’ella.

Al cap d'alguns anys, va succeir que el fill del rei, trobant-se en el bosc, va passar pel costat de la torre i va sentir un cant tant harmoniós que va haver de detenir-se a escoltar-ho. Es tractava de Rapunzel i la seva dolça veu. El príncep va voler pujar fins a ella i va buscar la porta de la torre, però no trobant cap, es va tornar al palau. No obstant això, aquell cant havia arribat a les profunditats del seu enamoradís cor, així que tots els dies anava al bosc a escoltar-ho. Trobant-se una vegada amagat darrere d'un arbre, va veure que s'apropava una velleta i la va sentir que cridava, dirigint-se d’alt la torre: “Rapunzel, Rapunzel deixa’m caure la teva cabellera!"

I seguidament la deixada vella va pujar i va desaparèixer entre la boira.

"Si aquesta és l'escala per pujar fins a ella," es va dir el príncep, "també jo provaré fortuna." I l'endemà, quan la foscor havia caigut sobre el bosc, el príncep apropant-se al peu de la torre va dir: "Rapunzel, Rapunzel, deixa'm caure la teva cabellera!"

De seguida va descendir la trena, i el príncep va pujar.

A priori, Rapunzel es va espantar molt en veure un home, doncs mai els seus ulls havien vist cap. Però el príncep li va dirigir la paraula amb gran afabilitat i li va explicar que el seu cant l’havia impressionat de tal manera que ja no havia gaudit d'un moment de pau fins a trobar la manera de pujar a veure-la. En

escoltar-ho la noia va perdre la por, i quan ell li va preguntar si ho volia per espòs, la noia va pensar, "Em voldrà més que la vella," i li va respondre posant la mà a la seva mà: "Sí, desitjo anar amb tu, però no sé com baixar d'aquí. Cada vegada que vinguis, porta't una madeixa de seda; amb ella trenaré una escala i quan estigui acabada, baixaré i tu em portaràs en el teu cavall. Es van prometre que fins que arribés aquell moment, el príncep acudiria tots els dies a les dotze ante meridiem,, a visitar-la. Donat que la vella tornava a la torre a les dotze post meridiem, a la tarda. La bruixa no sospitava res, fins que un dia Rapunzel li va preguntar: "Digueu-me, com és que em costa molt més pujar-vos a vós que al príncep, que està a dalt en un tres i no res?" - "Ah, malvada!" va exclamar la bruixa, "què és el que sento? Vaig pensar que t'havia aïllat de tot el món, i, no obstant això, m'has enganyat." I, furiosa, va agafar la bella trena de Rapunzel, la va lligar al voltant de la seva mà esquerra, i amb unes tisores la va tallar. Seguidament va tirar l'esplèndida cabellera. I va ser tan despietada, que va conduir a la pobra Rapunzel a un lloc desert, condemna-la a la solitud i a la misèria.

El mateix dia en què s'havia emportat a la noia, la bruixa va lligar la trena tallada a la finestra, i quan es va presentar el príncep i va dir: “Rapunzel, Rapunzel, deixa'm caure la teva cabellera!" la bruixa va deixar anar la llarga trena, i per aquesta va pujar el fill del rei. Però en comptes de trobar a la seva estimada i futura esposa, es va trobar cara a cara amb la

maligna bruixa que ho mirava amb ulls perversos: “Volies portar-te a la noia de cabells d’or, però l’ocellet ja no està en el niu ni tornarà a cantar. Rapunzel, està perduda i mai tornaràs a veure-la”.

El príncep, fora de si es va llançar des de l'alt de la torre. Va salvar la vida, però l’espinosa planta sobre la qual va anar a caure se li va clavar en els ulls. Infeliç va haver de vagar pel bosc cec, alimentant-se d'arrels i plorant per la pèrdua de la seva estimada. I així va caminar sense rumb diversos anys, miserable i trist. Fins que un dia per fi va arribar al desert en el qual es trobava Rapunzel. Aquest va sentir una veu que li va semblar coneguda, Rapunzel apropant-se el va reconèixer finalment. Els dos van tornar junts al regne del jove príncep, on van ser rebuts amb gran alegria, i van viure molts anys contents i feliços.

Les

sabates màgiques

Vet aquí un rei que tenia dotze filles, les dotze flors més belles del regne. Dormien totes juntes en una mateixa sala amb els llits aglomerats, i com que el rei volia tant a les seves filles arribava fins a tal extrem que les protegia ad nauseam. A la nit, a l'hora de ficar-se al llit, el rei tancava la porta de les donzelles amb clau i corria el forrellat. Però al matí en obrir de nou l'estança, totes les sabates estaven completament espatllades de tant ballar, el rei es quedava in albis en front aquest curiós misteri. La curiositat anava in crescendo i va ser quan de sobte un dia fart d’aquesta neguitosa situació aquest va anunciar que qui descobrís on anaven a ballar les seves filles a la nit, podria triar a una per esposa i a la mort del monarca, heretaria el tron.

Però si al cap de tres dies amb les seves nits els joves pretendents no havien aconseguit esbrinar què era allò que succeïa a les nits amb les sabates i les donzelles, serien decapitats a la plaça.

Stricto sensu guanyarà únicament un pretendent tot i que es presentin molts a l’hora, guanyarà aquell que compleixi la missió encomanada. Lato sensu guanyar significarà poder casar-se amb la meva filla.

Al cap de poc temps es va presentar al castell un príncep disposat a intentar-ho. Va ser ben rebut, i en arribar la nit se li va conduir a una habitació contigua al dormitori de les princeses.

Ell molt detalladament, és a dir, in extenso havia d’esbrinar a on i quan anaven a ballar les princeses i perquè no poguessin escapar-se a un altre lloc, van deixar tancada la porta de la sala on descansaven. Però a mesura que la nit transcorria els ulls del príncep pesaven com si estiguessin fets de plom fins que finalment es va quedar dormit. Quan es va despertar al matí, es van trobar amb que les dotze havien anat al ball, doncs totes tenien foradades les soles de les sabates. El mateix es va repetir la segona nit i la tercera, i el príncep va recordar les paraules textuals del rei: “si al cap de tres dies amb les seves nits no has aconseguit esbrinar què es allò que succeeix a les nits amb les sabates i les meves filles seràs decapitat a la plaça ( sic)”i per la qual cosa el príncep va ser decapitat sense compassió. Després d'ell van arribar molts altres que al primer a tots els hi va tocar el mateix destí ex aequo: la mort.

Passada una llarga temporada, un pobre soldat que no tenia pa per menjar, no tenia aliment i no podia seguir en el servei, va passar pels voltants de la ciutat on aquell rei vivia. Mentre caminava es va trobar amb una velleta que li va preguntar on anava.

- Ni jo mateix ho sé – va respondre ell i, de broma, va afegir -: M'entren ganes d'esbrinar on

desgasten les sabates ballant les filles del rei. Així, un dia podria pujar al tron.

- Doncs no és tan difícil - va replicar la vella -. Les princeses t’oferiran vi i volens nolens hauràs d’acceptar, així que l’únic que has de fer és enganyar-les, simular que veus vi i seguidament també simular que estàs adormit -. Després, donant-li una petita capa, va afegir: Si et poses aquesta capa quedaràs invisible a ulls dels demés i podràs seguir a les dotze noies.

Amb aquelles instruccions el soldat es va prendre de debò la cosa i, per motu proprio i cobrant ànims, es va presentar davant el rei com a voluntari per a realitzar la difícil tasca. A l'hora de ficar-se al llit ho van conduir a l'avantsala de costum, i quan ja es va disposar a ficar-se en el llit, va entrar la princesa major a oferir-li un got de vi. Però ell s'havia lligat una esponja sota la barbeta i, tirant en ella el líquid, no es va empassar ni una gota de l’enganyosa i confosa beguda.

Després es va estirar al llit i al cap d'una estona es va posar a roncar com si dormís profundament. En sentir-ho, les princeses van deixar anar les riallades i la major va exclamar: - Heus aquí un altre que podria haver-se estalviat la mort.

Es van aixecar. Van obrir armaris, arques i calaixos i van treure d'ells magnífics vestits escollits ad hoc per l’elegant ocasió, i mentre s'empolainaven davant el mirall, només tenien in mente el ball d’aquella nit.

Però la donzella més jove va dir: - No sé. Vosaltres esteu molt contentes i jo, en canvi, sento una impressió estranya. Tinc la sensació que ens succeirà una desgràcia.

-Sempre tens por. - va replicar la major -. Has oblidat ja quants prínceps han fracassat a l’hora de descobrir-nos? A més el soldat ha quedat profundament adormit amb el vi que li hem donat.

Quan totes van estar llestes van anar a comprovar si el soldat dormia realment i veient que aquest mantenia els ulls tancats, elles van quedar més tranquil·les.

Llavors la major es va apropar al seu llit i li va donar uns cops.

Immediatament, el moble va començar a enfonsar-se en el sòl i totes van passar per aquella obertura, una després d'una altra, guiades per la major. El soldat, que ho havia vist tot, es va

posar la capa i va baixar també darrere de la menor. A meitat de l'escala li va trepitjar lleugerament el vestit, per la qual cosa la princesa, espantada, va dir: - Què és això? Qui em tira de la faldilla?

- No siguis ximple! - va exclamar la major -. T'hauràs agafat en un ganxo.

En arribar al final es van trobar en una meravellosa avinguda d'arbres, les fulles dels quals eren de plata i brillaven d’una forma radiant. Va pensar el soldat: "És qüestió de proporcionar-me una prova", i va trencar una branca produint un fort cruixit.

La més jove va tornar a replicar: - Passa alguna cosa estranya. No heu sentit una mena de cruixit?

Però la major va contestar-li: - quina bleda estàs feta serà un petit ocell.

Van arribar després a una avinguda els arbres de la qual eren d'or, i finalment a una tercera, en què eren de diamants; i de cadascuna el soldat arrencava una branca. No van trigar a trobar-se a la riba d'un gran riu en el qual hi havia dotze barques i en cadascuna un valerós príncep.

Esperaven a les princeses i cadascuna va pujar en una. Quan la germana petita va pujar a la seva el seu príncep va dir: - No sé per què, però aquesta barca és avui molt més pesada que de costum. Haig de remar amb totes les meves forces per fer-la avançar.

- Deu ser el temps, que es tan gris i trist que t’esgota i et desgasta l’ànima. - va respondre la princesa -.

- Em pots fer un bis? Va dir el príncep.- No t’he escoltat amb la remor del vent.

Però la donzella estava massa decaiguda per tornar-ho a repetir.

En la riba oposada s’hi situava un magnífic i ben il·luminat castell.

Al seu interior hi havia una alegre melodia de timbals i trompetes.

Van entrar en ell i cada príncep va ballar amb la seva preferida. I també el soldat va ballar, invisible, i quan la princesa menor aixecava un got de vi, ell l'hi bevia buidant-ho abans que arribessin els llavis de la noia al got. Va durar la dansa fins a les tres de la matinada, hora en què totes les sabates estaven foradades i desgastades i van haver de donar la reunió per acabada. Els prínceps les van retornar a la riba oposada, i aquesta vegada el soldat es va embarcar amb la major. En la ribera es van acomiadar dels seus acompanyants, prometent-los tornar a la nit següent.

En arribar a l'escala, el soldat va passar davant i es va ficar en el seu llit. Quan les dotze noies van entrar fatigades i arrossegant els peus, van veure dormint plàcidament i van riure entre elles.

Desvestint-se, guardant les seves riques joies i deixant les espatllades sabates sota els respectius llits, es van anar a dormir.

Al matí següent el

soldat no va voler dir res, desitjós de participar de nou a la magnífica festa a la qual va concórrer la segona nit i la tercera. Tot va discórrer com la primera vegada, durant el ball fins al desgast total de les sabates. La tercera nit, el soldat es va emportar una copa com a prova. Quan va arribar l'hora de rendir comptes, va agafar el soldat les tres branques i la copa i les va presentar al rei mentre les dotze germanes escoltaven darrere de la porta el que deia. El rei preguntà: - On han espatllat les meves filles les seves sabates? - va respondre ell: - Ballant amb dotze prínceps en un palau subterrani - i va relatar com havien ocorregut les coses, ensenyant-li com a prova les branques i la copa.

Va manar llavors el rei que fessin venir a les seves filles i va preguntar a aquestes si el soldat deia la veritat. En veure's elles descobertes, i que de res els serviria el seguir negant, van haver de confessar. Llavors va preguntar el rei al soldat a quina volia per dona.

- Com ja no sóc jove, concediu-me l’honor de casar-me amb la major - va contestar.

El mateix dia es va celebrar les noces, i el rei el va nomenar hereu del tron. En quant als prínceps subterranis, van quedar encantats durant tants dies com a nits havien ballat amb les seves estimades princeses.

El rei granota Antigament a l’edat mitjana vivia en un castell un rei i una reina. De fet els dos es consideraven un matrimoni de facto, la parella es comportava com si estiguessin casats però no tenien cap mena de reconeixement legal que ho confirmés. Per poder cuidar dels seus tres fills la llei dictava que havien de ser una parella de iure, casada legalment. Però la dona era molt poc religiosa i tampoc respectava gaire la llei. Aquesta circumstància va ser criticada i s’expandí per tot el poble de tal manera que finalment va ser tanta la tensió acumulada pels rumors escampats, que la parella es va separar.

Tenint tres filles en comú i donada la causa de la seva separació van decidir anar a judici per realitzar tots els tràmits de la separació. Però ja que era estiu el cas de la parella va quedar sub iudice, és a dir pendent de resolució judicial, fins a l’hivern. Arribat el gèlid hivern es va celebrar un primer judici. En aquest cas i per falta d’arguments prou convincents de la jove dona per quedarse amb les seves tres filles, es va emprar el principi jurídic in dubio pro reo de tal manera que el rei va ser afavorit pel jutge. Per aquesta raó es va quedar amb les propietats terrenals: el castell reial.

Però es va fer un pacta sunt servanda, un contracte, en el qual s’obligava al rei a contribuir mensualment en l’economia de la seva dona per ajudar-la a sobreviure. En un segon judici, es va decidir que el rei es quedés les seves tres filles i la dona va ser jutjada com una persona non grata per part del poble i va ser destinada al desterrament. “Tot i que no sàpigues de lleis jurídiques , ignorantia legis non excusat, dura lex sed lex, la llei es dura però s’ha de complir” li va dir el jutge a la desfavorida dona. Així el rei va viure lluny de la seva dona amb les seves tres filletes .

Les tres filles eren molt boniques i especialment la menor de totes, la qual era tan bella que fins al sol, que tantes coses havia vist, es meravellava cada vegada que els seus rajos tocaven el rostre de la noia. Al costat del palau hi havia un bosc gran i fosc i en ell, sota un vell arbre, fluïa una frondós riu. En les hores de més calor, la petita princesa solia anar al bosc i asseure's a la riba de riu. Quan s'avorria, es posava a jugar amb una pilota d'or, llançant-la a l'aire i recollint-la amb la mà. Va succeir llavors un dia que en lloc de caure a la mà que la nena tenia aixecada, va caure al terra i rodolant va anar a parar dins de l'aigua.

La princesa la va seguir amb la mirada, però la pilota va desaparèixer ja que el riu era tan i tan profund que no es podia veure el seu fons. La jove es va posar a plorar desconsoladament, quan de sobte va sentir una veu que deia: "Què t'ocorre, petita princesa?” La nena va mirar entorn seu, buscant la procedència d'aquella veu, i va descobrir una granota que treia el seu lleig cap per la superfície de l'aigua. "Doncs ploro per la meva pilota d'or, que em va caure fa una estona a les profunditats del riu al qual habites" - "Calma't i no ploris més," va replicar la granota, "jo puc arreglar-ho. Però, què em donaràs si et retorno la teva joguina?" - "El que vulguis, la meva bona granota," va respondre la nena, "els meus vestits, les meves perles i pedres precioses i fins la corona d'or que porto." Però la granota va contestar: "No m'interessen els teus vestits, ni les teves perles i pedres precioses, ni la teva corona d'or. Però si m'acceptes per la teva amiga i companya de jocs, si deixes que m’assegui a la taula al teu costat i mengi del teu menjar i begui de la teva aigua i dormi al teu llit, si em promets tot això, baixaré al fons i et portaré la pilota d'or." – "Així serà, doncs!" va exclamar ella, "et prometo quant vulguis amb

la condició que em retornis la pilota." Però mentre deia aquestes paraules pensava dintre seu: Quines ximpleries se li ocorren a aquesta fastigosa granota! Ha d'estar-se a l'aigua amb els seus semblants, no a palau amb mi”.

Obtinguda la promesa, la granota es va capbussar dins l’aigua i passada una estona va tornar a sortir, nedant a grans gambades, amb la pilota en la boca. Així la va lliurar a la princesa, i aquesta boja d'alegria en veure novament la seva bella joguina, ho va recollir i va arrencar a córrer amb ella.

"Espera, espera!" va cridar la granota, "porta'm amb tu, no puc córrer tant com tu!" Però de res li va servir cridar amb totes les seves forces. La nena, sense atendre als seus crits, seguia corrent cap al palau, i no va trigar a oblidar-se de la pobra granota, la qual no va tenir més remei que tornar a capbussar-se sota les profundes aigües del riu.

L'endemà, estant la princesa a la taula juntament amb el rei i tots els cortesans, menjant en el seu plat d'or, heus aquí que es va sentir que alguna cosa pujava les escales de marbre de palau. Una vegada a dalt, cridava a la porta: “Princeseta, la menor de les princeses, obre'm!"

Ella va córrer a la porta per veure qui cridava i, en obrir es trobà amb la granota allà plantada. Va tancar d'un cop la porta i va tornar a la taula. En observar el rei com li bategava el cor, li va dir: "Filla meva, de què tens por? Què hi ha a la porta algun gegant que vol emportar-te amb ell?" - "No," va respondre ella, "no és un gegant, sinó una granota fastigosa." - "I què vol de tu aquesta granota?" "Doncs mira pare, ahir estava en el bosc jugant al costat del riu, i em va caure a l'aigua la pilota d'or.

I mentre jo plorava, la granota me la va portar. Jo li vaig prometre, doncs m'ho va exigir, que seria la meva companya, però mai vaig pensar que pogués sortir del riu i anar a la meva recerca. Ara està aquí fora i vol entrar." Entretant, van cridar per segona vegada i es va sentir una veu que deia:

Princeseta la més menuda, Obre'm!

No saps el que ahir em vas dir Al costat del fresc riu?

Princesa la més nena, Obre'm!"

Va dir llavors el rei: " Com a pare biològic que sóc, dicta la llei que tinc la patria potestas sobre tu filla meva, per tant t’ordeno que el que vas prometre has de complir.

Ves i obre-li la porta, si no ho fas et castigaré ." La nena va obrir, i la granota va saltar dins i la va seguir fins a la seva cadira. En asseure's la princesa, la granota es va plantar davant els seus peus i li va cridar: "Puja'm a la teva cadira!" El rei li va ordenar que ho fes. De la cadira, la granota, va voler passar a la taula i una vegada sobre d’aquesta va dir: "Ara apropa'm el teu plat d'or perquè puguem menjar juntes." Passava el temps i la granota es sentia molt a gust, mentre a la princesa li repugnava la seva presència.

Un dia la granota va voler dormir al llit amb la jove, i la princesa es va posar a plorar; li repugnava aquella bestiola freda, que ni tan sols s'atrevia a tocar. I heus aquí que ara s'obstinava a dormir en el seu llit. Però el rei, enutjat, li va dir: "No has de menysprear a qui et va ajudar quan et trobaves desconsolada." La va agafar, doncs, amb dos dits i la va portar a dalt per finalment dipositar-la en un racó. Mes quan ja s'havia ficat al llit, es va apropar la lletja granota fent saltirons i va exclamar: "Estic cansada i vull dormir tan bé com tu, puja'm al teu llit o l'hi diré al teu pare." La paciència de la jove princesa va acabar, així va recollir a la granota del terra i amb tota la seva força, la va llançar contra la paret: "Ara descansaràs, fastigosa!"

Però quan la granota va caure al fred terra, va deixar de ser granota, i es va convertir en un príncep, un atractiu príncep de bells ulls i dolça mirada. I el rei ho va acceptar com a company i espòs de la seva filla. El príncep va explicar llavors que una bruixa malvada l’havia encantat, i que ningú sinó la princesa podia desencantar-lo.

Així doncs l’endemà al matí, en despertar-los el sol, va arribar un carruatge tirat per vuit cavalls blancs, adornats amb plomalls de blavoses plomes i cadenes d'or. El carruatge era conduir pel rei, pare de la jove princesa, i es dirigia al regne del príncep granota. Quan finalment van arribar al seu destí, tan princeseta com rei granota van ser feliços eternament.

Pell

d’ós

Temps enrere, un jove es va allistar en l'exèrcit amb el fort desig de defensar la seva pàtria. Durant els llargs anys de guerra va ser sempre el primer en totes les batalles. Després de sang i llàgrimes vessades pels més valerosos, es va fer finalment la pau i arribada la tranquil·litat el soldat va rebre l’ordre per marxar de nou amb la seva família. La veritat és que el jove no posseïa aquest tresor anomenat família. A la seva infantesa, quan encara no havia pres ni consciència, havien mort els seus pares i sent encara un menut xicot va ser expulsat pels seus propis germans d’aquella casa que avui dia, l’inunda de bromosos records d’una família dissolta i trencada igual que es dissol el fred gel davant els groguencs rajos de sol. Ell va ser fecundat de forma artificial, in vitro, a través del laboratori en un tub d’assaig donat que abans de morir la seva mare estava tan malaltissa que es va veure incapaç de tornar a tenir un altre fill in vivo, és a dir fecundats dins el seu úter com els germans del jove soldadet. Per aquesta raó aquests últims mai el van acceptar com a germà. El ja adult xicot , després la guerra, va suplicar als seus germans que l’acollissin a casa fins que trobés un altre lloc on situar-se; però tenint aquests el cor molt dur i buit a la vegada li van respondre que no podien fer res per ell, que confecciones el seu propi curriculum vitae on apareguessin totes les seves experiències tan laborals com vivencials per trobar un treball i d’aquesta manera guanyar-se la vida.

Menyspreant la seva persona van tancar davant seu la porta de la casa de la seva infantesa, concloent també així amb la relació fraterna que mantenien. El pobre soldadet no posseïa més que el seu fusell de guerra, contemplant-lo amb tristesa i nostàlgia se’l va posar a l’esquena i va embarcar-se en una nova aventura.

Aquell mateix dia negres núvols van tapar el sol i es va esdevenir una tempesta. Va començar a ploure de sobte amb molta intensitat. Havent caminat el soldat ja una estona sota la pluja, es va produir un coitus interruptus donat que el sol impetuós va dissipar els enormes i foscos núvols fent així que la tempestat es retirés i els núvols tornessin enrere. Així sota els acollidors rajos de sol va arribar finalment a un desert molt gran, en el qual no es veia més que un cercle d'arbres. Es va asseure allí a l'ombra, pensant amb tristesa en la seva mala sort.

-No tinc diners, no he après cap ofici; mentre ha hagut guerra he pogut servir al rei, però ara que s'ha fet la pau no serveixo per res, acabaré morint-me de gana, sol i mai coneixeré el què és l’amor i per consegüent el vertader significat de família.

Al mateix temps va sentir soroll i aixecant els ulls, va distingir davant seu a un desconegut vestit de verd amb un vestit molt luxós.

-Sé el que necessites, li va dir l'estrany, diners. Tindràs tant com puguis desitjar, però abans necessito saber si tens por, doncs no dono res als covards.

-Soldat i covard, va respondre el jove, són dues paraules que no s'han germanat mai.

Pots sotmetre'm a la prova que vulguis.

-Doncs bé, va reposar el foraster, mira darrere de tu.

El soldat es va tornar i va veure un enorme ós que anava a llançar-se sobre ell donant horribles grunyits.

-Ah! ah! va exclamar, acabaré amb tu i et llevaré les ganes de grunyir- I agafant el fusell li va fer una ferida de bala a la cara i l'ós va caure mort en l'acte. Però abans de morir aquest va esgarrapar el braç del soldat i el va ferir greument.

-Es molt dolorós no aguantaré viu amb aquesta urpada- va exclamar. Aleshores el estrany va treure una mena de xarop i va assegurar al jove que aquest el curaria. El soldat creient en el que deia el misteriós homenet i confiant en el medicament se’l va prendre i es va creure curat al instant. Però en realitat allò que s’havia pres era un placebo, ja que només es tractava de vulgar aigua i no tenia res de curatiu.

-Gens em deté, va replicar el soldat posant la seva cama a sobre del difunt ós que va quedar rígid i fred, és a dir el cos de l’ós va quedar rigor mortis.

-Bé doncs a partir d’ara, tu jutjaràs per tu mateix, li va respondre l'home. Durant set anys no has de rentar-te ni pentinar-te la barba ni el cabell, ni tallar-te les ungles. Et donaré un vestit i una capa que portaràs durant tot aquest temps. Si mors en aquest interval em pertanys a mi, però si vius més dels set anys, seràs lliure i ric per a tota la teva vida ja que rebràs una prorrata anual dels meus guanys i riqueses.

-Mentre portis posat aquest vestit, sempre que fiquis la mà a la butxaca trauràs un grapat d'or.

Després va llevar la pell a l'ós i va afegir: -Aquesta serà la teva capa i també el teu llit, doncs no has de tenir cap altra, i a causa d'aquest estrafolari vestit et nomenaran Pell d’ ós.

L’home va desaparèixer de seguida.

El soldat es va posar el seu vestit i ficant la mà en la butxaca, va veure que l’home no l’havia enganyat. Es va posar també la pell d'ós i va començar recórrer el món donant-se bona vida i no mancant-li de res. Però al segon any semblava un monstre amb aquells cabells llargs bruits i deixats la barba i la pell d’ós. Els cabells li cobrien la cara gairebé per complet, la barba s'havia barrejat amb ells, i el seu rostre es trobava ple de llot. Tothom fugia d'ell, no obstant això, com socorria a tots els pobres amb les seves riqueses i com parlava com un home de bé, sempre trobava bon acolliment.

Al quart any va entrar en una posada, l'amo de la qual no volia rebre’l per temor que no espantés als cavalls. Però quan Pell d'ós va treure un grapat de monedes d’or de la seva butxaca, es va deixar

guanyar el patró i li va donar una cambra en la part posterior del pati a condició que no es deixaria veure perquè no perdés la seva reputació l'establiment.

Una nit estava assegut Pell d'ós a la seva cambra, desitjant de tot cor la conclusió dels set anys, quan va sentir plorar a algú en la cambra del costat. Com tenia bon cor, va obrir la porta i va veure a un ancià que sanglotava amb el cap entre les mans. Però veient entrar a Pell d'ós, l'home espantat va voler fugir. Finalment es va tranquil·litzar sentint una veu humana que li parlava, i Pell d'ós amb paraules amistoses li va preguntar la causa del seu disgust. L’ancià va dir: -Antany jo vaig ser un famós fruiter, em guanyava la vida de bona manera i obtenia superàvits superiors als gastos de la meva empresa. Però una temporada dolenta va arribar i vaig tenir molts dèficits, perdent una gran quantitat de diners. Tal va ser la quantitat perduda que vaig haver de tancar definitivament l’empresa i per consegüent vaig esdevenir tan pobre que no tenia ni un sostre sota el qual dormir. Vaig viure de la caritat humana, cada setmana a la plaça del poble donaven quatre quilos d’arròs per cada tres membres d’una família, però amb el pas del temps la ràtio va baixar i ja no ens donava per menjar. Pobre i trist caigué sota els efectes de l’alcohol, però aquest bon home de l’hostatge un dia em va rescatar de les cadenes de la beguda i tot i que temps després de no beure vaig sofrir forts deliriums tremens a causa de l’abstinència d’alcohol, amb l’ajuda de l’hostaler em vaig recuperar- va dir.

Però l’home havia perdut tots els seus béns i estava reduït amb les seves filles a tal misèria que no podia pagar a l'hoste i l’anaven a expulsar.

-Si no teniu una altra cura, li va dir Pell d'ós, jo posseeixo diners suficients per ajudar-vos.

-I manant venir a l’hostaler li va pagar i va donar a més a aquell desgraciat una forta suma de diners per a les seves necessitats.

L'ancià no sabia com manifestar el seu reconeixement.

-Vine amb mi, li va dir. Les meves filles són models de bellesa, triaràs una per dona i no es negarà quan sàpiga el que acabes de fer per mi. Tot i que el teu aire és una mica estrany.

Pell d'ós va consentir a acompanyar a l’ancià i a més va prometre donar un tros de pa, per alimentarse, per capita,, és a dir, per a l’ancià i cada una de les seves tres filles. Però quan la filla major va veure el seu horrible rostre, va arrencar a córrer espantada donant crits . La segona el va mirar i després d'haver-lo contemplat de dalt a baix, va dir: -Com acceptar un marit que no té figura humana? Preferiria l'ós afaitat que vaig veure un dia en la fira, i que estava vestit d'home, almenys no era tant lleig com tu.

-Benvolgut pare, ha de ser un home molt honrat ja que ens ha socorregut. Li heu promès una dona i cal fer honor a la vostra paraula.- va dir l’última i tercera filla.

Per desgràcia el rostre de Pell d'ós estava cobert de pèl i de fang, pel contrari s'hagués pogut veure brillar l'alegria que va desbordar el seu cor en sentir aquestes paraules. Aquest escoltant això va treure un anell del seu dit, el va partir en dos, va donar la meitat a la seva promesa, i li va dir que el guardés i que ell conservaria l’altra meitat. En la meitat que li va donar va inscriure el seu propi nom, i el de la jove. Després es va acomiadar d'ella, dient: -Us deixo fins a dins de tres anys, si torno ens casarem, però si no torno és que he mort i llavors sereu lliure, demaneu a Déu que em conservi la vida.

El pare seguidament va demanar l’opinió del poble i va fer un referèndum, qüestionant si la seva filla s’havia de casar amb aquell estrafolari home mig ós. Donada la gentilesa de Pell d’ós els ciutadans van donar consentiment al casament, votant de manera positiva.

La pobra jove estava sempre trista des d'aquell dia i l’hi saltaven les llàgrimes quan es recordava del seu futur marit. Les seves germanes, per la seva banda, grolleres es burlaven d’elles.

-Vés amb compte, li deia la major, quan li donis la mà no t'escorxi amb la seva pota.

-Desconfia d'ell, li deia la segona, els óssos són aficionats a la carn blanca i si li agrada et menjarà.

-Hauràs de fer sempre la seva voluntat, afegia la major, doncs d'una altra manera no et faltaran grunyits.

-Però, afegia la segona, el ball de les noces serà alegre; els óssos ballen molt i bé.

La pobra jove deixava parlar a les seves germanes sense protestar. En quant a l'home de la pell d'ós, caminava sempre pel món fent tot el bé que podia i donant generosament als pobres.

Quan va arribar per fi l'últim dia dels set anys, va tornar al desert i es va posar en la placeta d'arbres.

Es va aixecar un aire molt fort, i no va trigar a presentar-se l’home de molt mal humor; i li va demanar la pell d’ós.

-Espera, va dir Pell d'Ós, cal que em netegis abans.

L’estrany home es va veure obligat, va anar a buscar aigua i el va rentar, pentinar i li va tallar les ungles. El jove va tornar a ser l’ordinari soldat d’abans.

Pell d'ós es va sentir alleujat d'un gran pes quan va partir l’home sense turmentar-lo de cap altra manera. Va tornar a la ciutat, i es va posar un magnífic vestit de vellut, i pujant a un cotxe tirat per quatre cavalls, blancs, es va fer conduir a casa de la seva promesa. Ningú el va conèixer. El pare el va prendre per un oficial superior i el va conduir a la cambra on es trobaven les seves filles. Les dos majors el van fer asseure al seu costat, i van servir un excel·lent menjar, tot declarant que no havien vist mai un cavaller tan bell. En quant a la seva promesa, estava asseguda enfront d'ell amb el seu vestit negre, els ulls baixos i sense dir una sola paraula.

El pare li va preguntar, finalment, si volia casar-se amb alguna de les seves filles, i les dos majors van córrer a la seva cambra per vestir-se, pensant cadascuna d'elles que seria la preferida.

El foraster es va quedar solament amb la seva promesa, va treure la meitat de l'anell que portava en la butxaca i el va tirar en un got de vi que li va oferir.

La petita filla es va posar a beure i va distingir aquell fragment en el fons del got. El seu cor es va estremir d’alegria. Va agafar l'altra meitat que portava penjada al coll i la va apropar a la primera, unint-se ambdues exactament. Llavors ell la va dir: -Sóc el teu promès, el que has vist sota una pell d'ós. Ara, per la gràcia de Déu, he recobrat la figura humana.

I prenent-la en els seus braços, l'estrenyia afectuosament al moment mateix en què aparegueren les seves dues germanes amb els seus magnífics vestits. Però quan van veure que aquell jove es volia casar amb la seva germana i que era l'home de la pell d'ós, van marxar plenes de disgust i còlera. La primera es va tirar a un pou i la segona es va penjar d'un arbre.

A la nit van cridar a la porta, i anant, a obrir el marit, va veure al diable amb el seu vestit verd que li va dir: -No m’ha sortit malament la jugada, he perdut una ànima però n’he guanyat dues.

Història d'un noi que va fer un viatge per saber què era la por Un pagès tenia dos fills, el major d’aquests era molt intel·ligent i traçut, però el menor era massa ximple i per si no fos suficient a sobre per més inri significava una càrrega pel seu pare ja que era tan malapte que no era capaç d’ajudar a casa. Al poble sempre xiuxiuejaven d’ell: "Treball tindrà el seu pare amb aquest estrany xicot." Quan hi havia alguna cosa que fer, el pare ho manava realitzar al més astut i savi dels dos, però si aquest li manava sortir sent de nit, o anar a qualsevol lloc prop del cementiri sent ja fosc i ombrívol al camí, li contestava sempre: "Oh!, no pare jo no vaig allà, tinc por!”, doncs era molt poruc. Si al caure la freda nit el pobre pagès explicava algun conte al voltant del foc, en particular si era d'espectres i fantasmes, al jove li començaven a tremolar les cames i s’amagava sota el llit molt espantat. Però en canvi el menor que estava en un racó escoltant-lo, no podia entendre per què reaccionava d’aquesta manera: “Sempre tens por, jo no sé el que és por i m’agradaria poder saber-ho.”

Un dia li va dir el seu pare: "Ja ets home i tens forces suficients per aprendre algun ofici amb el qual guanyar-te la vida. Bé, veus quan treballa el teu germà, però tu no fas més que perdre el temps." - "Ai pare!" li va contestar, "jo aprendria de bona gana el que és por, en cas contrari no vull saber res." El seu germà major es va posar a riure en sentir-lo, i va dir per a si: “Quin ximple és el meu germà! Mai arribarà a guanyar-se el pa”. El seu pare va sospirar i li va contestar: "Ja sabràs el que és por, però no per això et guanyaràs la vida."

Poc temps després, en una gèlida tarda d’hivern, un sagristà va arribar de visita i el pagès va aprofitar i li va explicar tot que allò passava, dient-li com el seu fill no sabia ni aprenia res.

"Podeu creure que quan li he preguntat si volia aprendre alguna cosa per guanyar-se la seva vida, em va contestar que solament volia saber el que és por?" - "Si no és més que això," li va respondre el sagristà, "Jo l'hi ensenyaré, envieu-me’l a casa meva i no trigarà a saber-ho." El pare es va alegrar molt, d’aquesta notícia.

Seguidament el sagristà se’l va emportar i li va manar anar a fer sonar les grans campanes del campanar a mitjanit. Ara sabràs el que és por, va dir dins seu. Va sortir després d'ell, i quan el jove estava a la part alta del campanar, i anava a agafar la corda de la campana, es va posar enmig de l'escala, enfront de la porta, embolicat en un llençol blanc. "Qui està aquí?" va preguntar el jove. Però el fantasma no va contestar ni es va moure. "Respon,

o et faig tornar per on has vingut, tu no tens res que fer aquí a aquestes hores de la nit." Però el sagristà va continuar immòbil, perquè el jove cregués que era un espectre. El noi li va preguntar per segona vegada: "Qui ets? Parla, si ets un home honrat, o si no et faig rodolar escales a baix."

El sagristà va creure que no faria el que deia i va estar sense respirar com si de pedra estigués fet. Llavors li va preguntar el jove per tercera vegada, i com estava ja empipat, va donar un salt i va tirar al sagristà per les escales de manera que va rodar deu graons i va anar a parar a un racó. El fill del pagès de seguida va tocar les campanes, i havent acabat va tornar a casa seva, es va ficar al llit sense dir una paraula i es va adormir. La dona del sagristà va esperar una llarga estona al seu marit; però no tornava. Llavors aquesta, desconsolada, va cridar al jove i li va preguntar: "No saps on s'ha quedat el meu marit? ha pujat a la torre darrere de tu." - "No," va contestar el jove, "però allí hi havia un fantasma en l'escala enfront de la porta, i com no ha volgut dir-me paraula, he cregut que anava a burlar-se de mi l’empès per les escales. Aneu doncs allà i mireu si és ell". La dona va sortir corrents i va trobar al seu marit que estava en un racó i es queixava d’una cama. De seguida el va portar a casa del jove tot dient al pagès: “El vostre fill," va exclamar, "m'ha causat una desgràcia molt gran, ha tirat al meu marit per les escales i li ha trencat una cama." El seu pare es va espantar, i de seguida va fer venir al seu fill. "Què he fet jo malament per a que se't passés pel cap fer aquesta bogeria?” - "Pare," li va contestar, "escolteume, sóc innocent. Era de nit i estava allà com una ànima de l'altre món. Ignorava qui era, i li vaig replicar tres vegades que parlés i revelés la seva identitat." - "Ai!" va replicar el seu pare, només m'ocasiones disgustos, vés-te’n lluny d’aquí, no vull tornar-te a veure més." – “ Ho sento molt ha estat mea culpa la desgràcia del teu marit, per haver criat un fill amb el cap ple de pardals”, va dir a la dona del sagristà. “Bé, pare, marxaré amb molt de gust però espereu a que surti el sol del matí, aleshores jo me n’aniré amb la finalitat de trobar el que és la por, així aprendré un ofici amb el qual poder-me mantenir." Va dir el jove al seu pare- "Aprèn el que vulguis," li va dir el seu pare, "tot m'és indiferent. Aquí tens diners perquè no et falti de res, ara ves-te’n i no diguis a ningú d'on ets ni qui és el teu pare, perquè no hagi d'avergonyir-me de tu." - "Bé, pare, faré el que voleu”.

Al dia següent el jove, va emprendre la seva nova aventura i pel camí deia constantment: "Qui m’ensenyarà el que és la por? Qui m’ensenyarà el que és la por?" Llavors va trobar un home que va sentir les paraules que deia i que li va dir: "Mira, allí hi ha set pobres penjats d’un arbre al tronc del qual posa RIP (requiescat in pace) desitjant que els morts descansin en pau per saecula saeculorum, per sempre més.

Aquests van acabar amb la seva vida després de ser exiliats de la seva pàtria i com que ningú els estimava no es va fer cap tipus de missa ni es va cantar un rèquiem en honor seu.

Per aquesta raó els deus no els volen rebre en el cel. Posa't sota ells, espera que sigui de nit, i sabràs el

que és por." - "Si no és més que això," va dir el jove, "ho faré amb facilitat, però no deixis d'ensenyar-me el que és por i et donaré els meus diners, torna a veure'm al matí." Llavors va anar el jove on es situaven els set homes i es va posar a sota d’ells esperant que el cel enfosquís, i com tenia fred va encendre foc però a mitjanit era l'aire tan fred que no li servia de res. L’aire feia moure els difunts i xocaven entre si, aleshores el jove va creure que tenint fred ell que estava al costat del foc, molt més havien de tenir els que estaven més lluny, per la qual com era molt compassiu, va agafar l'escala, va pujar i els va despenjar un darrere l'altre fins que va baixar a tots set. De seguida va posar més llenya en el foc, va bufar i els va col·locar al voltant perquè es poguessin escalfar. Però com no es movien i el foc no feia cap efecte en els seus cossos, els va dir: "Mireu el que feu, perquè si no torno a penjar-vos." Però els morts no el sentien, callaven i continuaven sense moure ni un dit. empipat, els va dir llavors: "Ja que no voleu fer-me cas, després que m'he proposat ajudar-vos, no vull que us escalfeu més." I els va tornar a penjar un darrere l'altre. Seguidament es va tirar al costat del foc i es va adormir. Al matí següent quan va venir l'home, volia que li donés diners i li va dir: "Ara ja sabràs el que és por" - "No," va respondre ell, "per què ho haig de saber? Els que estan aquí a dalt tenen la boca ben tancada i són tan ximples que no volen ni escalfar-se." Llavors va veure l'home que va marxar espantat i de mala gana.

El jove va continuar el seu camí i va començar una altra vegada a dir: "Qui m'ensenyarà el que és por? Qui m'ensenyarà el que és por?" Sentint-lo un carreter que anava després d'ell, li va preguntar: "Qui ets?" - "No ho sé," li va contestar el jove. "D'on ets?" va continuar preguntantli el carreter. "No ho sé." - "Qui és el teu pare?" - "No puc dir-ho." - "Què penses?" - "Ah!" va respondre el jove, "volgués trobar qui m'ensenyés el que és por, però ningú vol ensenyar-m'ho."

- "No diguis ximpleries," va replicar el carreter, "vine amb mi i veuré si puc aconseguir-ho." El jove va continuar caminant amb el carreter i a la nit van arribar a una posada, on van decidir passar la nit. Però amb prou feines va arribar a la porta, va començar a dir en alta veu: "Qui m'ensenyarà el que és por? Qui m'ensenyarà que és por?" El posader en sentir-lo va trencar a riure dient: "Si vols saber-ho, aquí se’t presentarà una bona ocasió." - "Calla," li va dir la seva dona, "molts temeraris han perdut ja la vida, i seria llàstima que aquests bells ulls no tornessin a veure la llum més." Però el jove li va contestar: "Encara que em succeís una altra cosa pitjor, vull saber-ho, ja que aquest és el motiu del meu viatge." No va deixar descansar a ningú en la posada fins que li van dir que no lluny d'allà hi havia un castell arruïnat, on podria saber el que era por passant en el vell castell tres nits. El rei havia ofert per dona a la seva filla, que era la donzella més bella que havia vist el sol, al que volgués fer la prova. Al castell hi havia grans tresors ocults que estaven guardats pels mals esperits. Al matí següent es va presentar el jove al rei, preguntant-li si l'hi permetia passaria tres nits al castell arruïnat. El rei el va mirar i li va dir: "Pots portar amb tu tres coses, amb la condició que no tinguin vida per quedar-te al castell i si aconsegueixes sobreviure i trobar els tresors, la teva tasca serà qualificada cum laude per la teva valentia." El jove li va contestar: "Doncs bé, declararé la meva victòria urbi et orbi però primer concediu-me portar llenya per fer foc, un torn i un tall amb la seva fulla."

El rei li va donar tot el que havia demanat. Quan va ser de nit va entrar el jove al castell, va encendre en una sala un bell foc, va posar al costat el tall amb el ganivet, i es va asseure al torn.

"Ah! si m'ensenyessin el que és por!" va dir, "Però aquí tampoc ho aprendré." Cap a mitjanit es va posar a apagar el foc i quan estava bufant va sentir de sobte dir en un racó: "Miau!, miau! fred tenim!" - "Bojos," va exclamar, "Per què crideu? Si teniu fred, veniu, asseieu-vos a la vora del foc, i escalfeu-vos."

I amb prou feines va haver dit això, va veure dos bells gats negres, que es van posar al seu costat el miraven amb els seus ulls de foc; a la poca estona, quan es van haver escalfat, van dir: "Camarada, vols jugar amb nosaltres a les cartes?" - "Per què no?" els va contestar, "però ensenyeu-me primer les potes." - "Llavors van estendre les potes- "Ah!" els va dir, "quines ungles tan llargues teniu!, espereu que us les tallaré." Llavors els va agafar per la peülla, els va posar en el tall i els va assegurar bé les potes.

"Ja us he vist les ungles," els va dir, "ara no tinc ganes de jugar." Els va matar i els va tirar a l'aigua. Però poc després d'haver-los tirat, anava a asseure's a la vora del foc, quan van sortir de tots els racons i escletxes una multitud de gats i gossos negres amb cadenes de foc. Eren tants en nombre que no es podien explicar, cridaven horriblement, envoltaven el foc, tiraven del jove el volien esgarrapar. Els va mirar una estona amb la major tranquil·litat, i quan es va cansar va agafar el seu ganivet, exclamant: "Marxeu, canalla." I es va dirigir cap a ells. Una part va escapar i l'altra la va matar i la va tirar a l'estany. Quan va concloure la seva tasca es va posar a bufar el foc i va tornar a escalfar-se. I amb prou feines va estar assegut, van començar a tancar-se-li els ulls i va tenir ganes de dormir. Abans va mirar al seu al voltant, i va veure en un racó un bell llit.

"Em ve molt bé," va dir. I es va tirar a sobre d’ell. Però quan anaven a tancar-se-li els ulls, va començar a caminar el llit per si sol i a donar voltes al voltant de la cambra. "Tant millor," va dir, "tant millor." I el llit va continuar corrent pels sòls i escales com si tiressin d'ell sis cavalls furiosos.

Però de sobte va caure el noi, quedant-se ell sota el llit. Però va aixecar els coixins i es va posar en peus per asseure’s al costat del foc i dormir fins al dia següent. El rei va venir al matí següent, i com el va veure estirat al terra va creure que els espectres havien donat fi a la seva vida. Llavors va dir: "Quina llàstima d'home!" El jove en sentir-lo, es va aixecar i li va contestar: "Encara no hi ha per què tenir-me llàstima." El rei, admirat, li va preguntar com li havia anat. "Molt bé," li va respondre, "ja ha passat una nit, les altres dues vindran i passaran també." Quan va tornar a la posada el va mirar el seu posader sorprès: "Temia," va dir, "no tornar-te a veure viu. Saps ja el que és por?" - "No," va contestar, "tot és inútil, si no hi ha algú que vulgui ensenyar-m'ho."

A la segona nit va ser de nou al castell, es va asseure a la vora del foc, i va començar la seva vella cançó: "Qui m'ensenyarà el que és por?" A la mitjanit van començar a sentir-se sorolls i cops, primer febles, després més forts, i finalment va caure per la xemeneia amb molt soroll la meitat d'un home, quedant-se davant d'ell. "Hola," va exclamar, " Bah! Peccata minuta encara falta l'altre meitat, això és molt poc." Llavors va començar el soroll de nou, semblava que en qualsevol

moment el castell s’anés a ensorrar i va caure de sobte l'altra meitat de l’home. "Espera," li va dir, "encendré una mica el foc." Amb prou feines va haver conclòs i va mirar al seu al voltant, va veure que s'havien unit les dues parts, i que un home molt horrible s'havia assegut en el seu lloc.

"Nosaltres no som amics," va dir el jove, "el banc és meu." L'home no li va voler deixar asseure, però el jove el va aixecar amb totes les seves forces i es va posar de nou en el seu lloc. Llavors van caure altres homes un després d'un altre, que van agafar nou ossos i dues calaveres i es van posar a jugar a les bitlles. El jove, alegrant-se, els va dir: "Puc jugar la partida?" - "Sí, si tens diners." - "I bastant," els va contestar, "però les vostres boles no són ben rodones." Llavors va agafar una calavera, la va posar en el torn i la va arrodonir. "Així estan millor," els va dir, "ara anem." Va jugar amb ells i va perdre alguns diners; Però quan van donar les dotze tot va desaparèixer dels seus ulls. Es va tirar i va dormir amb la major tranquil·litat. Al matí següent va anar el rei a informar-se. "Com ho has passat?" li va preguntar. "He jugat i perdut un parell de pessetes," li va contestar. "No has tingut por?" - "Per contra, m'he divertit molt. Tant de bo sabés el que és por!"

A la tercera nit es va asseure de nou al seu banc i va dir enfadat: "Quan sabré el que és por?" Va ser de sobte que se li van presentar sis homes molt alts que portaven un taüt. "Ai!" els va dir, "aquest és de segur el meu cosí, que ha mort fa un parell de dies." Van posar el taüt en el sòl, es va apropar a ell i va aixecar la tapa, hi havia un cadàver dins. Va temptar la seva cara, però estava fred i apagat com el gel. "Espera," va dir, "t'escalfaré una mica." Va anar al foc, va escalfar la seva mà, i la hi va posar en el rostre, però el mort va romandre fred. Llavors el va agafar en braços, el va portar a la vora del foc i el va posar damunt d’aquest tot fregant-li els braços perquè la sang se li posés de nou en moviment. Com no aconseguia res, se li va ocórrer de sobte: "Si em fico amb ell en el llit, s'escalfarà." Es va portar al mort al llit, el va tapar i es va tirar a un costat.

Al poc temps estava el mort calent i va començar a moure's. Llavors, va dir el jove: "Mira, cosinet ja t'he escalfat." Però el mort es va aixecar dient: "Ara vull escanyar-te." - "són aquestes les gràcies que em dónes? Aviat tornaràs a la teva caixa!" El va agafar, el va ficar dins d'ella i va tancar-la. Llavors van tornar els sis homes i se’l van emportar "No m'espantaran, va dir, aquí no aprenc jo a guanyar-me la vida."

Llavors va entrar un home que era més alt que els altres i tenia un aspecte horrible, però era vell i tenia una llarga barba blanca. "Ah, malvat, aviat sabràs el que és por, doncs vas a morir!" - "No tan aviat," va contestar el jove.

"Jo et mataré," va dir el vell bruixot. "A poc a poc, això no es fa tan fàcilment, jo sóc tan fort com tu i molt més encara." - "Això ho veurem," va dir l'ancià. Aleshores el va conduir a un corredor molt fosc al costat d'una forja, va agafar un destral i va donar en una enclusa, que va ficar el d'un cop a la terra.

"Això ho faig jo molt millor," va dir el jove. I es va dirigir a una altra enclusa; l'ancià es va posar al seu costat per veure-l i la seva barba tocava en la bigòrnia. Va agafar el jove la destral, va obrir l'enclusa d'un cop i va clavar dins la barba de l'ancià. "Ja ets meu," li va dir,

"ara moriràs tu." Així va agafar una barra de ferro i va començar a pegar amb ella a l'ancià fins que va començar a queixar-se i li va oferir, si el deixava lliure, donar-li grans riqueses. El jove va deixar anar la destral i el va deixar en llibertat. L'ancià el va conduir de nou al castell i li va ensenyar tres cofres plens d'or, que hi havia en una cova. "Una part és dels pobres, l'altra del rei i la tercera teva." Llavors van donar les dotze i va desaparèixer l'esperit, quedant el jove en la foscor. "Jo me les arreglaré," va dir. Va començar a caminar a les fosques, va trobar el camí de la cambra i va dormir allí al costat del foc. Al matí següent va tornar el rei i li va dir: "Ara ja sabràs el que és por." - "No," li va contestar, "no ho sé, aquí ha estat el meu cosí mort i un home barbut que m'ha ensenyat molts diners, però no ha pogut ensenyar-me el que és por." Llavors li va dir el rei: "Tu has desencantat el castell i et casaràs amb la meva filla." - "Tot això està bé," li va contestar, "però no obstant això, encara no sé el que és por."

Havent parlat així van treure tot l'or de la cova i van celebrar les noces, però el jove rei, encara que estimava molt a la seva esposa i estava molt content, no deixava de dir: "Qui m'ensenyarà el que és por? Qui m'ensenyarà?" Això va disgustar per fi a la seva esposa i va dir a les seves donzelles: "Vaig a procurar ensenyar-li el que és por." La dona era molt astuta, tant ho era que fins i tot a la seva joventut va destacar per rebre l’ honoris causa a la seva universitat, essent així la jove que més altes notes treia de tota la promoció. D’aquesta manera decidida va anar al rierol que corria pel jardí i va manar portar una galleda sencera plena de peixos. A la nit quan dormia el jove rei, va aixecar la seva esposa la roba i va posar la galleda plena d'aigua damunt d'ell, de manera que els peixos en saltar, deixaven caure algunes gotes d'aigua. Llavors va despertar dient: "Ah! Qui m'espanta? Qui m'espanta, benvolguda esposa? Ara sé ja el que és por.

Hansel i Gretel Vet aquí un escriptor atemorit que amb la seva malgirbada història pretenia captar l’atenció, la captatio benevolentiae ,d’un lector que quedarà immers en un món de fantasia fades i bruixes si comença a llegir-la. Aquesta és la història de Hansel i Gretel: Al costat d'un bosc molt gran vivia un pobre llenyataire amb els seus dos fills i la madrastra d’aquests.

El nen es deia Hansel, i la nena, Gretel. Amb prou feines tenien què menjar, i en una època de carestia que va sofrir el país, va arribar un moment en què l'home ni tan sols podia guanyar-se el pa de cada dia. “L’únic que desitjo es poder tenir recursos suficients per mantenir a mi i a la meva família, no necessito ni més ni menys per esser feliç, aureas mediocritas, un punt intermedi, ni molt ni poc. Beatus ille qui viu feliç en harmonia amb el camp i sense cap mena de preocupacions rodejat de la més curiosa fauna amb l’única possessió d’allò just per ser feliç”. Estava el llenyataire una nit en el llit, cavil·lant i regirant-se, sense que les preocupacions li deixessin pegar l'ull; finalment, va dir, sospirant, a la seva dona: - Què serà de nosaltres? Com alimentarem als pobres petits, ja que res ens queda? Algun dia sortirem d’aquesta extrema pobresa? No ens alliberarem ad kalendas graecas del fet de ser pobres, és a dir, mai serem rics i afortunats! - Se m'ocorre una cosa -va respondre ella-. Demà, de matinada, portarem als nens al cap alt del bosc, encendrem un foc, els donarem un tros de pa i després els deixarem sols per lliurar-nos d’aquesta càrrega. Com no sabran trobar el camí de tornada, ens lliurarem d'ells. – “Per déu, dona!” -va replicar l'home-. “ No ho faré”.

Com carregaré sobre mi l'abandonar als meus fills en el bosc! No trigarien a ser destrossats per les feres. - No siguis neci! -va exclamar ella-. Vols, doncs, que morim de gana els quatre? Ja pots posar-te a serrar les taules dels taüts! -. I no va cessar d'importunar-li fins que l'home va accedir-. Però em fan molta llàstima -deia.Els dos petits germans als quals la fam mantenia sempre desvetllats, van sentir el que la seva madrastra aconsellava al seu pare. Gretel, entre amargues llàgrimes, va dir a Hansel: - Ara sí que estem perduts! - No ploris, Gretel -la va consolar el nen-, i no t'afligeixis, que jo me les arreglaré per sortir del pas. I quan els vells van estar adormits, es va aixecar, es va posar la seva esparracada jaqueta vermella i va sortir al carrer per la porta posterior. La lluna brillava com mai ho havia fet abans i els blancs còdols que estaven en el sòl davant de la casa, relluïen com a plata pura. Hansel els va anar recollint fins que no li van cabre més en les butxaques. De tornada a la seva cambra, va dir a Gretel: - No temis germana, i dorm tranquil·la, la fortuna afavoreix als valents, audaces fortuna iuvat.

A les primeres llums del dia, abans encara que sortís el sol, la dona va cridar als nens: - Anem, aixequeu-vos! Hem d'anar al bosc per llenya-. I donant a cadascun un tros de pa, els va advertir: Aquí teniu això per al migdia, però no us ho mengeu abans, doncs no us donaré més. Gretel es va posar el pa sota el davantal, perquè Hansel portava les butxaques plenes de pedres, i van emprendre els quatre el camí del bosc. Al cap d'una estona de caminar, Hansel es va detenir per tornar-se i

mirar cap a la casa. Va dir el pare: - Hansel, no et quedis ressagat mirant enrere, atenció i cames vives! - És que miro el gatet blanc, que des de la teulada m'està dient adéu -va respondre el nen. I va replicar la dona: - Ximple, no és el gat, sinó el sol del matí, que es reflecteix en la xemeneia. Però el que estava fent Hansel no era mirar el gat, sinó anar tirant blanques pedres que treia de la butxaca, al llarg del camí.

Quan van estar enmig del bosc, va dir el pare: - Recolliu ara llenya, petits, us encendré un foc perquè no tingueu fred. Hansel i Gretel van reunir un bon munt de llenya menuda. Van preparar una foguera, i quan ja va cremar amb viva flama, va dir la dona: - Poseu-vos ara al costat del foc, nois, i descanseu, mentre nosaltres ens anem pel bosc a tallar llenya. Quan hàgim acabat, vindrem a recollir-vos.

Els dos germanets es van asseure al costat del foc, i al migdia, cadascun es va menjar el seu tros de pa. I com sentien el soroll de les destralades, creien que el seu pare estava a prop. Però, en realitat, no era la destral, sinó una branca que ell havia lligat a un arbre sec, i que el vent feia xocar contra el tronc. Al cap de molta estona d'estar allí asseguts, el cansament els va tancar els ulls, i es van quedar profundament adormits. Van despertar, quan ja era nit tancada. Gretel es va posar a plorar, dient: - Com sortirem del bosc? Però Hansel la va consolar: - Espera una mica a que brilli la lluna, que aleshores trobarem el camí. I quan la lluna va estar alta en el cel, el nen, agafant de la mà a la seva germaneta es va guiar per les pedres, que, brillant com a plata batuda, li van indicar la ruta.

Van caminar tota la nit, i van arribar a la casa en despuntar l'alba. Van cridar a la porta i els va obrir la madrastra, que, en veure'ls, va exclamar: - Diable de nens! Què és això de quedar-se tantes hores en el bosc? Crèiem que no volíeu tornar! El pare, en canvi, es va alegrar que haguessin tornat, doncs li remordia la consciència per haver-los abandonat.

Algun temps després va haver-hi una altra època de misèria al país, i els nens van sentir una nit com la madrastra, estant en el llit, deia al seu marit: - Una altra vegada s'ha acabat tot; només ens queda mitja fogassa de pa. Hem de desfer-nos dels nens. Els portarem més endins del bosc perquè no puguin trobar el camí; d'una altra manera, no hi ha salvació per a nosaltres i quan hagin marxat podrem tronar a treballar i gaudir dels nostres dies, recollint i vivent feliços cada moment, carpe diem. Al pare li dolia molt abandonar als nens, però la dona no va voler escoltar les seves raons.

“Qui cedeix la primera vegada, també ha de cedir la segona” i, així, l'home no va tenir valor per negar-se.

Però els nens estaven encara desperts, van sentir la conversa. Quan els vells es van adormir, es va llevar Hansel amb intenció de sortir a proveir-se de còdols, com la vegada anterior; però no va poder fer-ho, doncs la dona havia tancat la porta. Va dir, no obstant això, a la seva espantadissa germana per consolar-la: - No ploris, Gretel, i dorm tranquil·la, tot sortirà bé.

A la matinada següent es va presentar la dona a treure'ls del llit i els va donar el seu tros de pa, més petit encara que la vegada anterior. Camí del bosc, Hansel anava partint el pa en la butxaca i,

detenint-se de tros en tros, deixava caure petites engrunes al terra. - Hansel, per què et pares a mirar enrere? –va preguntar el pare-. Anem, no t'entretinguis! - Estic mirant la meva oreneta, que des de la teulada em diu adéu. - Babau! -va intervenir la dona-, no és la teva oreneta, sinó el sol del matí, que brilla en la xemeneia. Però Hansel va anar sembrant molles tot el camí. La madrastra va conduir als nens encara més endins del bosc, a un lloc en el qual mai havien estat. Van encendre una gran foguera, i els va dir: - Quedeu-vos aquí, petits, i si us canseu, preneu una migdiada. Nosaltres anem per llenya; al capvespre, quan hàgim acabat, tornarem a recollir-vos.

Al migdia, Gretel va partir el seu pa amb Hansel, ja que ell havia escampat el seu pel camí. Després es van quedar adormits, sense que ningú es presentés a buscar als pobrets i es van despertar quan era ja nit fosca. Hansel va consolar a Gretel dient-li: - Espera una mica, germaneta, al fet que surti la lluna; “No donis per cert el fet que no sabrem tornar a casa, abans has d’actuar cum grano salis, amb una mica de sentit comú, espera a veure el que passa no tinguis un no per resposta, potser t’equivoques”. Quan surti la lluna, llavors veurem les molles de pa que jo he escampat, i que ens mostraran el camí de tornada. Quan va sortir la lluna, es van disposar a tornar; però no van trobar ni una sola molla, se les havien menjat els mil ocellets que volaven pel bosc. Va dir Hansel a Gretel: - Ja donarem amb el camí -però no ho van trobar. Van caminar tota la nit i tot l'endemà, des de la matinada fins al capvespre, sense aconseguir sortir del bosc; sofrint, a més,de gana, doncs no havien menjat més que uns pocs fruits silvestres recollits del sòl. I com se sentien tan cansats que les cames es negaven ja a sostenir-los, van estirar-se al peu d'un arbre i es van quedar dormits.

I va clarejar el dia tercer des que van sortir de casa. “La sort està tirada, alea iacta est, Gretel no es rendirem continuarem buscant el camí de nou!” va exclamar Hansel-. Van reprendre la marxa, però cada vegada s'extraviaven més en el bosc. Si algú no acudia aviat en la seva ajuda, quedarien condemnats a morir de gana. Però heus aquí que cap a migdia van veure un bell pardalet, blanc com la neu, posat en la branca d'un arbre i cantava tan dolçament, que es van detenir a escoltar-ho.

Quan va haver acabat, va obrir les seves ales i va emprendre el vol, i ells ho van seguir, fins a arribar a una caseta, en la teulada de la qual es va posar; i en apropar-se van veure que la caseta estava feta de pa i coberta de bescuit, i

les finestres eren de pur sucre. - Mira quina passada! -va exclamar Hansel-, aquí podrem saciar la nostra gana. Jo menjaré un petit tros de la teulada; tu, Gretel, pots provar la finestra, veuràs que tant dolça és. “ a mi m’agrada més el maó té un sabor a xocolata!”- va dir la petita. “ Si per gustos colors, de gustibus non disputandum!- va exclamar Hansel.- Es va encimbellar el nen a la teulada i va trencar un trosset per provar a què sabia, mentre el la seva germana rosegava un maó de xocolata. Llavors van sentir una veu suau que procedia del interior: "Serà per ventura la rateta la que rosega la meva caseta?"

Però els nens van respondre: "És el vent, és el vent que bufa violent."

I van seguir menjant sense desconcertar-se. Hansel, que trobava la teula molt bona, va arrencar un bon tros, i Gretel va treure tot un cristall rodó i es va asseure en el terra, menjant a dos queixals.

Va obrir-se llavors la porta bruscament, i va sortir una dona vellíssima, que es recolzava en una crossa. Els nens es van espantar de tal manera, que van deixar anar el que tenien a les mans; però la vella, bellugant el cap, els va dir: - Hola, petits, qui us ha portat? Entreu i quedeu-vos amb mi, no us faré cap mal I, agafant-los de la mà, els va introduir en la caseta, on havia servit un apetitós menjar: llet amb pomes i nous. Després els va portar a dos llits amb robes blanques, i Hansel i Gretel es van ficar al llit amb aquestes posades, creient-se en el cel.

La vella aparentava ser molt bona i amable, però, en realitat, era una bruixa malvada que aguaitava als nens per caçar-los, i havia construït la caseta de pa amb l'únic objectiu d'atreure'ls. Quan un queia en el seu poder, el matava, el guisava i se’l menjava; això era un gran banquet. Les bruixes tenen els ulls vermellosos i són molt curtes de vista; però, en canvi, el seu olfacte és molt fi, com el dels animals, per la qual cosa des de molt lluny noten la presència de les persones. Quan va sentir que s'apropaven Hansel i Gretel, va dir dintre seu, amb una rialla maligna: "Meus són; aquests no se m'escapen!."

Al matí es va llevar molt d’hora, abans que els nens es despertessin, i, en veure'ls descansar tan

plàcidament, amb aquelles galtes tan colorades de rosa, va murmurar entre dents: "Seran un bon plat!." I, agafant a Hansel amb la seva mà el va portar a un petit estable i el va tancar darrere d'una reixa. Va cridar i va protestar el nen amb totes les seves forces, però tot va ser inútil.

Es va dirigir llavors al llit de Gretel i va despertar a la petita, sacsejant-la amb força i cridant-li: - Aixeca't, mandrosa, ves a buscar aigua i guisa alguna cosa bona per al teu germà; el tinc en l'estable i vull que engreixi. Quan estigui ben encebat, me’l menjaré. Gretel es va posar a plorar amargament, però va haver de complir els mandats de la bruixa.

Des de llavors a Hansel li van servir menjars exquisits, mentre Gretel no rebia sinó peles de cranc. Tots els matins baixava la vella a l'estable i deia: - Hansel, treu el dit, que vull saber si estàs grassonet. Però Hansel, en comptes del dit, treia un os de pollastre i la vella, que tenia la vista molt dolenta, pensava que era realment el dit del nen, tot estranyar-se que no engreixés. Quan, al cap de quatre setmanes, va veure que Hansel continuava fet tan poca cosa, va perdre la paciència i no va voler esperar més temps: - Camina, Gretel -va dir a la nena-, a buscar aigua, lleugera! Estigui gras o no el teu germà, demà me’l menjaré. Quin desconsol el de la germana, quan venia amb l'aigua, i com li corrien les llàgrimes per les galtes! "Déu meu, ajuda'ns! -pregava-. Tant de bo ens haguessin devorat les feres del bosc; almenys hauríem mort junts!." – Ja n’hi ha prou de ploramiques!

-va cridar la vella-; de res et servirà.

Per la matinada, Gretel va haver de sortir a omplir d'aigua el calder i encendre foc. Primer courem pa -va dir la bruixa-. Ja he escalfat el forn i preparat la massa -. I d'una empenta va portar a la pobra nena fins al forn, de la boca del qual sortien grans flames. Entra a veure si està bastant calent per ficar el pa -va manar la vella. La seva intenció era tancar la porta del forn quan la nena estigués en el seu interior, rostir-la i menjar-se-la també.

Però Gretel li va endevinar el pensament i va dir: - No sé com cal fer-ho; com ho faré per entrar? – Mai s’ha vist criatura més

ximple! -va replicar la bruixa-.

Bastant gran és l'obertura; jo mateixa podria passar per ella -i, per demostrar-ho, es va avançar i va ficar el cap en la boca del forn.

Llavors Gretel, d'una empenta, la va precipitar a l'interior i, tancant la porta de ferro, va córrer el forrellat. La de xiscles que donava la bruixa! Quins crits més paorosos! Però la nena va arrencar a córrer, i la malvada bruixa va morir cremada miserablement.

Va córrer Gretel a l'estable on estava tancat Hansel i li va obrir la porta, exclamant: Hansel, estem salvats; ja està morta la bruixa! Va saltar el nen fora, com un ocell al que se li obre la gàbia. Quina alegria van sentir els dos, i com es van llançar al coll un de l'altre, i quin d'abraçades i petons! I com ja res havien de témer, van recórrer la casa de la bruixa, i en tots els racons van trobar caixes plenes de perles i pedres precioses. - Més valen aquestes que els còdols! -va exclamar Hansel, omplint-se d'elles les butxaques. I va dir Gretel: - També jo vull portar alguna cosa a casa -i, al seu torn, es va omplir el davantal de pedreria. - Anemnos ara -va dir el nen-; hem de sortir d'aquest bosc embruixat -. A unes dues hores de caminar van arribar a un gran riu. - No podrem passar-ho -va observar Hansel-, no veig ni pont ni passarel·la. Ni tampoc hi ha algun tronc per passar va afegir Gretel-; però allí veig un cigne blanc, i si li demano que ens ajudi a passar el riu?-.

I va cridar: Cigne, bon cigne Hansel i Gretel han arribat al riu.

No hi ha cap pont per on passar; sobre la teva blanca esquena ens vols portar?."

Es va apropar l’elegant cigne, i el nen va pujar a sobre d’ell, convidant a la seva germana a fer el mateix. - No -va replicar Gretel-, seria molt pesat per l’animaló; val més que ens porti un darrere l'altre. Així ho va fer el bon cigne, i quan ja van estar en la riba oposada i van haver caminat un una llarga estona, el bosc es va anar fent cada vegada més familiar, fins que, per fi, van descobrir entre la boira del matí la casa del seu pare. Van arrencar llavors a córrer, van entrar com una tromba i es van penjar del coll del seu pare. La

consciència del pobre home no havia pogut descansar des del dia en que va abandonar als seus fills en el bosc. En quant a la vil madrastra, aquesta havia mort a causa de la fam i la deshidratació. Va deslligar Hansel el seu davantal, i totes les perles i pedres precioses van saltar pel terra mentre Gretel es fonia en una càlida abraça amb el seu pare. Es van acabar les penes, i d'ara endavant van viure els tres més feliços que mai en aquell misteriós bosc encantat

Ventafocs L'esposa d'un ric home va caure malalta, i sentint que ja estava en els seus últims dies, va cridar a la seva única filla i li va dir: -"La meva benvolguda filla, ets tot i que la teva ment sigui d’un altre món, l’has de complementar amb la disciplina de l’esport no vulguis caure malalta com jo filla meva. Ja saps

mens sana in corpore sano, tingues la teva ment sana en un cos sà i així Déu et protegirà tots els dies, i jo també vetllaré per tu des del cel i estaré prop de tu. I no et preocupis si algun dia mancant-te la meva persona t’equivoques en alguna decisió, errarehumanum est. Però promet-me que aniràs tots els dia a visitar la meva tomba, no em serveix que ara em diguis que sí, vull accions no paraules, facta non verba.I comque intelligentipauca, és a dir, als bons entenedors poques paraules basten, no et diré res més."“Prometo de tot cor que ho faré mare”-va dir la noia-.

Moments després la bona senyora va tancar els seus ulls i va partir al cel. Tots els dies la jove visitava la tomba de la seva mare, i plorava, i es comportava bona.Els dies es van tornar monòtons , nihilnovumsubsole, no passava mai res de nou a la vida d’aquella pobre noiaFins que va arribar l'hivern. Arribat l’hivern una gran capa de neu es va formar sobre la tomba, i quan el sol de l'estiu la va fondre, el seu pare va prendre a una altra dona per esposa.

“Però pare tu mateix vas dir que mai marxaries del costat de la mare, no te’n pots anar amb una altre dona t’arriscaràs a oblidar-te d’ella”-. Va dir la nena “ La teva mare va deixar escrit la seva última voluntat filla meva. Aquesta anava dirigida a mi i deia que fos feliç i que et busqués una nova família en la qual incorporar-te, I com que verba volant, scripta manent, el que vaig dir quedarà en l’aire i compliré l’últim desig de ta mare.

La nova dona va arribar a la casa amb dues filles, les quals eren maques i de bufones cares, però vils i de negre cor. Allí van començar els mals temps per a la pobra filla del senyor. Elles li van treure els bufons vestits que tenia, li van posar un vell davantal gris, i li van donar unes sabates de fusta. Cridaven i reien d’ella, i la van portar a la cuina.

Allà ella havia de fer treballs durs des del matí fins a la nit, aixecar-se abans del clarejar del sol,

portar l'aigua, encendre els focs, netejar, cuinar i rentar. A més de tot això, les dues germanes li feien les majors grolleries que podien imaginarse - la imitaven burlant-se, li buidaven els pèsols i les llenties dins de les cendres perquè hagués de recollir-les una a una de nou -, i així moltes altres coses més. En fosquejar, després de tot el treball que la deixava rendida de cansament, no tenia llit on anar a dormir, per la qual cosa es ficava al llit entre les cendres al costat del foc. El seu pare, gairebé sempre absent de la casa pel seu treball, no percebia el que passava. I com la jove sempre caminava bruta per la cendra, les malvades germanastres li van posar l'àlies de "Ventafocs".

Va succeir que un dia, en un dels viatges que el pare acostumava fer, li va preguntar a les fillastres si volien que els hi portés alguna cosa al retorn.

-"Bells vestits, vull el non plus ultra de tots el vestits, el més perfecte i preciós!."- va dir una.

-"Perles i joies."- va dir l'altra.

-"I tu, que desitges per a tu?"- li va preguntar el pare a Ventafocs.

-"Pare, talla per a mi, la primer branca que et copegi el barret quan vinguis de retorn."Així doncs, ell va comprar bells vestits, perles i joies per a les dues fillastres, i quan tornava casa, passant per un dens bosc, una branca d'avellaner va pegar en el seu barret. Llavors va tallar la branca i la carregà amb ell.

En arribar a casa, va donar a les fillastres el que li van demanar, i a Ventafocs la branca de l'avellaner. Ventafocs l'hi va agrair, va anar a la tomba de la seva mare i va plantar la branca allí, i va plorar tant que les llàgrimes van caure sobre la branca i la va humitejar. I la branca va créixer, arribant a ser un delicat i bonic arbre. Tres vegades al dia, Ventafocs anava i s'asseia sota ell, i plorava i resava, i un petit ocellet blanc venia sempre a l'arbre, i si Ventafocs expressava algun desig, l'ocellet li deixava caure el que ella havia desitjat.

Va succeir no obstant això, que el rei va organitzar un festival que duraria tres dies, aquest convidava a totes la belles noies del país perquè el seu fill pogués escollir a una d'elles per esposa.

Quan les dues germanastres van sentir que elles estarien en la llista, es van sentir molt complagudes, i van cridar a Ventafocs dient-li: -"Pentina'ns el cabell, raspalla les nostres sabates i subjecta les nostres sivelles, perquè anem al festival al palau del rei."Ventafocs obeïa, però plorava, perquè també li agradaria poder anar amb elles al ball. I li pregava a la seva madrastra que la deixés anar.

Però la seva madrastra, que no era bona ni afectuosa, com sí ho són la majoria de les madrastres, li va dir: -"Anar tu, Ventafocs? Tu, que estàs tota bruta i fastigosa, pretens anar al festival?, tu que no tens vestits ni sabates adequades, i pretens anar a ballar!"No obstant això tant insistia Ventafocs en anar-hi, que per fi va dir la madrastra: -"He buidat un plat de llenties entre les cendres per a tu. Si en dues hores les has recollit totes, podràs anar amb nosaltres."La jove Ventafocs va córrer cap a la porta posterior que dóna al jardí, i va cridar: -"Hola!, ocellets del cel, vingueu i ajudeu-me a recollir llenties: " Les bones al bol,les dolentes al munt." "- Llavors dues colomes blanques van entrar per la finestra de la cuina, i tots els ocellets que volaven a prop, i van arribar i es van col·locar al costat de les cendres. . Van recollir tots els grans i els van col·locar en el plat.

Difícilment havia transcorregut una hora quan ja havien acabat, i van sortir de la cuina. Llavors Ventafocs va portar el plat a la madrastra, i anava contenta, pensant que ara sí que la deixaria anar al festival. Però la madrastra va dir: -"Ah no, Ventafocs!, tu no tens vestits i així no pots ballar. Només series motiu de riures."I com Ventafocs va plorar, la madrastra va dir: -"Si pots treure de les cendres altres dos plats de llenties que tenen barrejades, i me les mostres en menys d'una hora, podries anar amb nosaltres."I la madrastra va pensar per a si: -"Això sí que no ho podrà fer!"

Quan la madrastra va barrejar els dos plats de llenties amb la cendra, la jove va córrer de nou a la porta que dóna al jardí i va cridar: -"Hola!, ocellets del cel, vingueu i ajudeu-me a recollir llenties: " Les bones al bol, les dolentes al munt."

Van recollir tots els grans i els van col·locar en el plat, i abans de mitja hora havien acabat i van volar cap a fora de nou. Llavors la jove va portar els plats a la madrastra, i tota contenta pensant que

ara sí aniria al festival amb elles. Però la madrastra va dir: -"Gens d'això t'ajudarà, no aniràs amb nosaltres, ja que no tens vestits per ballar, i ens avergonyiríem de tu!"I va girar l’esquena a Ventafocs, sortint amb pressa,juntament amb les seves dues orgulloses filles.

Com ja no hi havia ningú més a la casa, Ventafocs va ser a la tomba de la seva mare sota l'arbre d'avellanes, i va cridar: -"T’ho demano a tu petit arbre,or i plata tira'm a mi."Llavors un ocell li va tirar un vestit d'or i plata, amb brodats de fina seda. I ella es va col·locar el vestit i va córrer al festival. Les seves germanastres i la seva madrastra no la van reconèixer, i van creure que seria una princesa estrangera, ja que es veia tan bella amb aquell vestit d'or i plata.

Elles mai la van relacionar amb Ventafocs, i més aviat la imaginaven asseguda en la cuina de la casa, tota bruta, recollint llenties de les cendres.

El príncep va anar a conèixer-la, la va prendre de la mà i va ballar amb ella. Ell no va voler ballar amb cap altra jove, i mai li va deixar anar la mà, i si algú venia a convidar-la, ell deia: -"Aquesta és la meva companya."Ella va ballar fins al capvespre, i llavors va voler tornar a casa. Però el fill del rei li va dir: -"Jo aniré amb tu i t'acompanyaré."-, doncs volia saber a quina família pertanyia la bella jove.

No obstant això ella va aconseguir escapolir-se d'ell, i es va ficar en un colomar. El fill del rei va esperar al fet que arribés un llenyataire i llavors li va explicar que l'estranya jove havia saltat cap al colomar. El vell home va pensar: -"Qui podrà ser?"

I va manar que li portessin un destral, va tirar en trossos el colomar, però no van trobar a ningú dins. I quan tots van arribar a casa, Ventafocs jeia en els seus bruts vestits, i un feble llum d'oli il·luminava l'habitació, doncs Ventafocs havia saltat ràpidament per la part posterior del colomar i va córrer a l’arbred'avellanes. Allí es va treure el vestit d'or i plata. Després ella se’n va anar a la cuina i es va col·locar entre les cendres amb la seva usual grisa vestimenta.

L'endemà, quan el festival va començar de nou, i la seva madrastra i germanes s'havien marxat, Ventafocs va ser a l'avellaner i va dir: -"T’ho demano a tu petit arbre,or i plata tira'm a mi."Llavors l'ocell li va tirar ara un vestit molt més bonic que el del dia anterior. I quan Ventafocs va aparèixer en el festival amb aquest vestit, tothom va quedar meravellat de la seva presentació. El fill del rei havia esperat fins que ella arribés, i immediatament va prendre la seva mà i va ballar únicament amb ella. Quan algú venia a convidar-la, ell deia: -"Aquesta és la meva companya."Quan va arribar el vespre ella va voler retirar-se, i el fill del rei la va seguir, doncs volia veure a quina casa s'introduïa. Però ella es va escapar ràpid d'ell, i va entrar a un jardí darrere d'una casa.

Hi havia allí un bell i alt arbre del qual penjaven magnífiques peres. Ventafocs va pujar tan àgilment les branques ,comsi fos un esquirol, que el fill del rei no va poder saber exactament per on es va anar. I va esperar al fet que arribés una altra vegada el llenyataire, i llavors li va explicar que creia que l'estranya jove havia pujat a l'arbre de peres. El vell home va pensar: -"Qui podrà ser?"

I prenent la destral, va derrocar a l'arbre, però no hi havia ningú allí. Per un altre costat, quan tots van arribar a la cuina de Ventafocs, ella mateixa estava allà, entre les cendres, com sempre, ja que e havia saltat pel costat oposat de la perera, i lliurat el bell vestit a la coloma en l'avellaner, es va posar les seves grises robes de nou.

Al tercer dia, quan tots s'havien marxat, Ventafocs va ser una altra vegada més a la tomba de la seva mare i va dir a l'arbre: -"T’ho demano a tu petit arbre,or i plata tira'm a mi."I ara l'ocell li va tirar un altre vestit encara més esplendorós i luxós que mai hagués tingut, i les sabatilles eren d'or. I quan va arribar al festival amb aquella vestimenta, tothom va quedar mut de la impressió. El fill del rei de nou només va ballar amb ella, i si algú arribava a convidar-la, li deia: -"Ella és la meva companya."En arribar una altra vegada el capvespre, Ventafocs va voler retirar-se, i el fill del rei estava ansiós d'acompanyar-la, però ella va escapar tan ràpid que no va poder seguir-la. No obstant això, el fill del rei, havia pensat en una estratègia, i havia omplert les escales amb resina, i quan ella baixava les graderies, la sabatilla esquerra es va quedar enganxada. El fill del rei la va recollir, i era petita i fina, tota d'or.

L'endemà va ser on el rei i li va dir: -"Cap jove, sinó solament aquella a qui li calci aquesta sabatilla d'or podrà ser la meva esposa."En saber-se la notícia, les dues germanes es van enfadar, doncs tenien un gran peu. Quan el fill del rei, en el seu recorregut, va arribar a casa de Ventafocs, la major va ser a la seva habitació amb la sabatilla tractant de col·locar-la-hi, i la seva mare estava amb ella. Peròli va ser impossible ajustar el dit gros del peu, i la sabatilla era massa petita per a ella. Llavors la seva mare va portar un ganivet i li va dir: -"Talla't el dit, que quan siguis la reina, no necessitaràs caminar més a peu."-

La noia es va tallar el dit, i va forçar el peu dins de la sabatilla, i suportant el dolor, va anar amb el fill del rei. Llavors ell la va muntar en el seu cavall com a núvia, i va sortir amb ella. Però no obstant això, havien de passar per la tomba, i allí, en l'avellaner, estaven les dues colomes que cridaven: -"Volteja i torna a veure, hi ha sang en la sabata, moltgran és el peu, i a casa està encara la teva dona"Llavors ell va baixar la mirada i va veure com sortia sang de la sabata. Va voltejar cap a enrere al seu cavall, i va portar a la falsa núvia de retorn a casa seva, i va dir que aquesta no era la veritable, i que l'altra germana hauria de mesurar-se la sabatilla. Llavors ella va ser a la seva habitació i els seus dits calçaven bé en la sabatilla, però el seu taló era massa llarg. I la seva mare de nou va prendre el ganivet i li va dir: -"Talla't una mica aquest taló, doncs quan siguis reina, no necessitaràs caminar més a peu."La filla es va tallar un tros del taló, va suportar el dolor, i va anar a la presència del fill del rei. I la va muntar en el seu cavall com la seva núvia, marxant amb ella. Però quan passaven l'avellaner, les dues colomes assegudes en ell, van cridar: -"Volteja i torna a veure, hi ha sang en la sabata, molt gran és el peu, i a casa està encara la teva dona"Ell va mirar cap avall al peu d'ella i va veure com sortia sang de la sabatilla i com li havia tacat la seva mitja blanca. Llavors va girar al seu cavall i va portar a la falsa núvia de nou a casa seva.

-"Aquesta no és la correcta"- va dir ell, -"No tens una altra filla?"- va preguntar al pare.

-"Bé..."- va dir l'home, -" hi ha encara una petita i tímida filla en la cuina, que la meva anterior esposa em va deixar, però és impossible que ella pugui ser la núvia."El fill de rei va dir que anessin per ella, però la dona va exclamar:-"Oh, no, ella està molt bruta, ino pot presentar-se així!"-Ell va insistir decididament, i van haver de cridar a Ventafocs. Ella primer es va rentar les seves mans i la seva cara, i llavors va fer una reverencia davant el fill del rei, qui li va donar la sabatilla d'or. Es va asseure serenament en una cadira, va treure el seu peu de la pesada sabata de fusta i el va posar en la sabatilla, que va calçar com un guant.

I quan ella es va aixecar i el fill del rei la va mirar a la cara, va reconèixer a la bella jove que va ballar amb ell i va cridar entusiasmat:

-"Aquesta és la veritable núvia!"I a més, Ventafocs va treure l'altra sabatilla que guardava en el seu davantal i se la va posar emocionadament.

La madrastra i les dues filles van quedar terroritzades i es van posar pàl·lides i rabioses. Ell, sense més que fer, va muntar a Ventafocs en el seu cavall, i va sortir amb ella. Quan passaven per l'avellaner, les dues colomes van cantar: -"Volteja i torna a veure, no hi ha sang en la sabata, molt exacte és el peu, i amb tu viatja la teva dona"- i una vegada que van dir això, les dues colomes van volar cap a ells i es van posar en les espatlles de Ventafocs, una a la dreta, una altra a l'esquerra, i allí van seguir tot el viatge.

Quan va arribar el dia de celebrar les noces del fill del rei, les dues germanastres van arribar i van buscar obtenir el favor de Ventafocs i compartir la seva bona fortuna. I quan la parella de nuvis anava cap a l'església, la major es va col·locar al costat dret i la menor al costat esquerre de Ventafocs, però llavors les colomes van començar a picotejar-les i a embrutar-les sense descans.

D'aquesta manera van castigar a les germanes per la seva maldat i falsedat. No obstant això, per tenir gran cor, Ventafocs les va perdonar sincerament i les va ajudar a portar una vida digna, i així sàviament la noia va concloure dient: vaig venir, vaig veure i vaig vèncer la batalla amb aquestes malvades germanastres, veni vidi vici.

Cf.: Veure la versió de la Ventafocs de Charles Perrault, completament diferent a aquesta versió del germans Grimm.

Els sis cignes Trobant-se un rei de cacera en un gran bosc, va sortir en persecució d'un cérvol amb tal cremor, que cap dels seus acompanyants va poder seguir-lo. En fosquejar va detenir el seu cavall i dirigint una mirada al seu voltant, es va adonar que s'havia extraviat i, encara que va tractar de buscar una sortida no va aconseguir trobar cap. Va veure llavors a una vella, que se li apropava, era una bruixa.

- Bona dona -li va dir el rei-, no podries indicarme un camí per sortir del bosc?.

- Oh, si, senyor rei -va respondre la vella-. Si puc, però amb una condició. Si no l'accepteu, mai sortireu d'aquesta selva. I morireu de gana.

- I quina condició és aquesta? -va preguntar el rei.

- Tinc una filla -va declarar la vella-, bonica com no trobaríeu una altra igual al món sencer, i molt digna de ser la vostra esposa. Si us comprometeu a fer-la reina, us mostraré el camí per sortir del bosc. Aquesta conversació va succeir in situ, al mateix bosc fosc i humit on s’havia perdut el rei. El rei, encara que angoixat en el seu cor, va acceptar el tracte, i la vella el va conduir a la seva caseta, on la seva filla estava asseguda al costat del foc. Va rebre al rei com si l’hagués estat esperant, i encara que el sobirà va poder comprovar que era realment molt bella, no li va agradar, i no podia mirar-la sense un secret terror.

Quan la donzella va haver muntat sobre el cavall, la vella va indicar el camí al rei i la parella va arribar sense contratemps al palau, on poc després es van celebrar les noces.

El rei va estar ja casat una vegada, i de la seva primera esposa li havien quedat set fills: sis homes i una nena, i inter nos, els estimava més que res al món!. Tement que la madrastra els tractés malament o arribés a causar-los algun dany, els va portar a un castell solitari que s'alçava enmig d'un bosc. Tan ocult estava i tan difícil era el camí que conduïa allà, que ni ell mateix hauria estat capaç de seguir-ho si no fos per un cabdell meravellós que un fada li havia regalat. Quan el llançava davant de si, es desenrotllava i li mostrava el camí. Però el rei sortia amb tanta freqüència a visitar als seus fills, que aquelles absències van xocar a la reina, la qual va sentir curiositat per saber què anava a fer tot sol al bosc. Va comprar als criats, i aquests li van revelar el secret, descobrint-li també el referent al cabdell, únic capaç d'indicar el camí. Des de llavors la dona no va tenir un moment de repòs fins que va haver esbrinat el lloc on el seu marit guardava el seu secret. Després va confeccionar unes samarretes de

seda blanca i, posant en pràctica les arts de bruixeria apreses de la seva mare, va fetillar les robes, id est, les va embruixar fent us d’encanteris.. Un dia en que el rei va sortir de caça, va agafar ella les samarretes i es va dirigir al bosc. El cabdell li va assenyalar el camí. Els nens, en veure des de lluny que algú s'apropava, pensant que seria el seu pare, van córrer a rebre-ho, plens de goig. Llavors ella els va tirar a cadascun una de les samarretes i, en tocar els seus cossos, els va transformar en cignes, que van fugir volant per sobre del bosc. Ja satisfeta va tornar a casa creient-se lliure dels seus fillastres. Però va resultar que la nena no havia sortit amb els seus germans, i la reina ignorava la seva existència. L'endemà, el rei va anar a visitar als seus fills i només va trobar a la nena.

- On estan els teus germans? -li va preguntar el rei.

- Ai, pare meu! -va respondre la petita-. Va marxar volant el més gran dels sis i els altres cinc idem, van fer el mateix, i em van deixar sola - i li va explicar el que va veure des de la finestra: com els germanets transformats en cignes, havien sortit volant per sobre dels arbres; i li va mostrar les plomes que havien deixat caure i ella havia recollit. Es va entristir el rei, sense pensar que la reina era l'artista d'aquella maldat.

Tement que també li fos robada la nena, va voler portar-la amb si.

Però la petita tenia por a la seva madrastra, i va pregar al pare li permetés passar aquella nit al castell solitari.

Pensava la pobra noieta: "No puc ja quedar-me aquí, haig de sortir a la recerca dels meus germans."

I, en arribar la nit, va fugir a través del bosc. Va caminar tota la nit i tot l'endemà sense descansar, fins que la va rendir la fatiga. Veient una cabana solitària, va entrar en ella i va trobar una estança amb sis diminuts llits, però no es va atrevir a ficar-se en cap sinó que es va lliscar sota un d'ells, disposada a passar la nit sobre el dur terra.

Però a la posta del sol va sentir un rumor i, al mateix temps, va veure sis cignes que obstaculitzaren la finestra. Es van posar en el terra i es van bufar mútuament les plomes, i aquestes els van caure, i la seva pell de cigne va quedar allisada com una camisa. Llavors va reconèixer la nena als seus germans i, contentíssima, va sortir de sota el llit. No es van alegrar menys ells en veure a la seva germana, però el goig va ser de breu durada.

- No pots quedar-te aquí -li van dir-, doncs això és un cau de bandits. Si et troben quan arribin, et mataran.

- I no podríeu protegir-me? -va preguntar la nena.

- No -van replicar ells-, doncs només ens està permès despullar-nos cada nit temps durant el qual podem viure en la nostra figura humana, però després tornem a transformar-nos en cignes.

Va preguntar la germana, plorant: - I no hi ha manera de desencantar-vos?

- No -van dir ells-, les condicions són massa terribles. Hauries de romandre durant sis anys sense parlar ni riure, i en aquest temps hauries de confeccionar-nos sis camises de margarides. Una sola paraula que sortís de la teva boca, ho tiraria tot a rodar.

I quan els germans van haver dit això, van tornar a remuntar el vol sortint per la finestra.

Però la noia havia adoptat la ferma resolució de redimir als seus germans, encara que li costés la vida va decidir ajudar per se als seus germans, és a dir, per si mateixa. Va sortir de la cabana i es va anar al bosc, on va passar la nit, oculta entre el brancatge d'un arbre. Al matí següent va començar a recollir margarides per fer les camises, el petit i acollidor bosc estava replet de tot tipus de precioses flor fins i tot curioses flors sui generis, úniques en la seva espècie, peculiars i originals, de tots els colors i formes. Així com vares de l’emperador, helicònies, cassoletes taronges, etcètera. No podia parlar amb ningú, i, quant a riure, ben pocs motius tenia. Portava ja molt temps en aquella situació i un dia quan el rei d'aquell país, anant de cacera pel bosc, va passar prop de l'arbre que servia d'estatge a la noia i els soldats del re van cridar: - Qui ets? -però ella no va respondre.

- Baixa -van insistir els homes-. No et farem cap mal-. Més la donzella es va limitar a sacsejar el cap.

Els caçadors van seguir assetjant-la a preguntes, i ella els va tirar la cadena d'or que portava al coll, creient que així es donarien per satisfets. Però com els homes insistien, els va tirar el cinturó i després les lligues i, a poc a poc, totes les peces de les que va poder desprendre's, quedant, per fi, només amb la samarreta. Més els tossuts caçadors van grimpar a la copa de l'arbre i, baixant a la noia, la van conduir davant el rei, el qual li preguntà:

(vide:http://www.taringa.net/posts/imagenes/16444406/Las-flores-mas-raras-curiosas-y-peculiares.html per a més informació sobre aquestes flors).

- Qui ets? Què hi feies a l'arbre? -però ella no va respondre. El Rei va insistir, formulant de nou les mateixes preguntes en totes les llengües que coneixia. Però en va; ella va romandre sempre muda. No obstant això, veient-la tan bella, el rei es va sentir entendrit, i en la seva ànima va néixer un gran amor per la noia. La va embolicar en el seu mantell i, pujant-la al seu cavall, la va portar a palau. Una vegada allí va manar vestir-la amb riques peces, veient-se llavors una donzella més bella que la llum del dia. Però no va haver-hi manera d'arrencar-li una sola paraula. La va asseure al seu costat en la taula i la seva modèstia i cautela li van agradar tant, que va dir: - La vull per esposa, i no voldré a cap altra del món.

I al cap d'alguns dies es va celebrar les noces.

Però la mare del Rei era una dona malvada, a qui va disgustar aquell casament, i no cessava de parlar malament de la seva nora.

- Qui sap d'on ha sortit aquesta noia que no parla! -Murmurava-. És indigna d'un rei.

Transcorregut una mica més d'un any, quan la noia va tenir el seu primer fill, la vella li va robar mentre dormia, i va tacar de sang la boca de la mare. Després es va dirigir al rei i la va acusar d'haver devorat al nen. El Rei es va negar a donar-li crèdit, i va manar que ningú molestés a la seva esposa.

Ella, seguia ocupada constantment en la confecció de les camises, sense atendre una altra cosa. I amb el proper fill que va tenir, la malvada vella va repetir la maldat, sense que tampoc el rei prestés orella a les seves paraules. Va dir: - És massa bona, per ser capaç d'actes semblants. Si no anés muda i pogués defensar-se, la seva innocència quedaria ben palesa.

Però quan, per tercera vegada, la vella va robar al nen nounat i va tornar a acusar a la mare sense que aquesta pronunciés una paraula en la seva defensa, el rei no va tenir més remei que lliurar un tribunal i la infeliç noia va ser condemnada a morir en la foguera. El dia assenyalat per a l'execució de la sentència va resultar acabar el termini dels sis anys durant els quals li hi havia estat prohibit parlar i riure a la dona. Així havia alliberat als seus benvolguts germans de l'encanteri que pesava sobre ells. A més, havia acabat les sis camises, i només a l'última li faltava la màniga esquerra. Quan va ser conduïda la foguera, es va

posar les camises sobre el braç i quan, ja lligada al pal del turment, va dirigir una mirada al seu voltant, va veure sis cignes, que s'apropaven volant. Comprenent que s'aproximava el moment del seu alliberament, va sentir una gran alegria. Els cignes van arribar a la pira i es van posar en ella, a fi que la seva germana els tirés les camises; i no ben aquestes van haver-hi tocat els seus cossos, els va caure el plomatge d'au i van sorgir els sis germans en la seva figura natural, sans i bells. Només al menor li faltava el braç esquerre, substituït per un ala de cigne. Es van abraçar i es van besar, i la noia, dirigint-se al rei, que assistia, consternat, a l'escena, trencant, per fi, a parlar, li va dir: - Espòs meu, ara ja puc parlar i declarar que he estat calumniada i acusada falsament -i va relatar els enganys que havia estat víctima per la maldat de la vella, que li havia robat els tres nens, ocultantlos. Els nens van ser recuperats, amb gran alegria del rei, i la perversa sogra, en càstig, va haver de pujar a la foguera i morir abrasada. El rei i la reina, amb els seus sis germans, van viure llargs anys i van ser feliços i viceversa.

Post scriptum: Espero que hàgiu gaudit i la vostra imaginació hagi arribat als esponjosos i tous núvols del cel, deixant-la volar, essent lliure, ficantse dins el món de la fantasia.