Judith Garcia, "Ànimes que busquen sorgir"

Institut Can Planas B2 curs 12-­‐13

Els inicis...

L’èxode urbà havia provocat que la ciutat de Barcelona esdevingués intransitada i solitària. El maremàgnum de gent que solia haver-­‐hi pels carrers havia estat substituït per la tètrica tranquil·∙litat que tan poc caracteritzava la ciutat comtal. Ell, a diferència de la resta de persones, havia romàs al seu minúscul pis malgrat que li costava mil i un sacrificis pagar-­‐ne la hipoteca. Evidentment, tots aquells esnobs que vivien en el seu mateix edifici no tenien cap mena de problema per pagar la desorbitada quantitat que cada mes el banc els exigia sense miraments.

Per sort o per desgràcia a ell cada cop li semblava més angoixant que els dies pesessin, i creieu-­‐me, no era pas perquè les arrugues es postressin a la seva pell, més li agradaria! Ara, això de preocupar-­‐se per si estem suficientment bronzejats o per si el nostre físic és exactament l’adequat no està de moda. Almenys no en el quart segona en el que ell vivia. Per no tenir, no tenia ni inspiració. Segons semblava, la seva inspiració també havia marxat amb totes aquelles persones que vint anys enrere van sobrepoblar la ciutat de Barcelona en busca d’un nou futur. Ínterim estava recolzat sobre el seu braç, amb la mà oberta aguantant-­‐li el costat esquerra de la cara. No parava de pensar. <<He de pagar l’hipoteca, la llum, el gas, l’aigua, la comunitat, els impostos, les taxes, el segon préstec, el cotxe, l’assegurança del cotxe, la de vida, el pàrquing, l’escola de la nena, la... Un moment, però si no tinc cap filla!>> Tant sumar o millor dit, restar, li havia provocat un làpsus.

Ho havia decidit, s’hauria de buscar les garrofes i cercar un nou treball. Abans de res, va pensar, que estaria bé saber què és allò que se li dóna bé. Va estar molta estona pensant-­‐ho. Tenia tres carreres i cap d’elles tenia sortida en un món de nens mimats. A què es dedicaria? Empresarials? Biologia? Filologia?

Mira que en tenia per triar, però res. Creia fidelment en els seus principis, i abandonar-­‐los per convertir-­‐se en un fill mimat no estava dins dels seus plans. Ell s’imaginava una vida més bohèmia. <<Sé que algun dia estaré assegut davant del meu escriptori, escrivint la millor de les novel·∙les>>.

Diuen que d’il·∙lusions es viu, no? Qui sap si finalment es complirà el que desitja, potser, algun dia, ens el trobem al Fnac de Plaça Catalunya envoltat de fills mimats amb la seva corbata i el seu maletí adorant-­‐lo.

Demanant-­‐li que els signi els seus llibres. Bé, igual per aquest dia, haurem arribat a tal mandra que ni signatures,ni bolígrafs, ni res, sinó que un ex-­‐libris ben maco amb el seu alias d’escriptor ,que sempre dóna més misteri i atractiu.

Posats a imaginar, potser ens el trobem en l’entrega dels Premis Planeta, rebent un accèssit <<pel seu magnànim treball i la seva virtuosa capacitat>>. La de coses que podrien sortir d’un llibre. Fins i tot, podria ser que s’hagués de reeditar per la creixent demanda i hi afegeixi un addenda, tot dient: <<Desitjaria fer-­‐

vos arribar la més sincera gratitud a tots aquells que heu confiat en mi des del primer moment, especialment a tu, el meu àlter ego, la meva segona ànima, per haver-­‐me entès i escoltat sempre que t’ho he demanat, voldries casar-­‐te amb mi? >> Bé... Segurament he imaginat una miqueta massa, però qui sap. Òbviament, tinc assumit que no seria per mi tot el protagonisme, suposo que també hi inclouria algun article al nexe, tot i que no m’importaria que no fos així...

Provant sort...

Jeia a la seva butaca, intentant escalfar-­‐se amb el seu propi cos. La llum del menjador era tènue, com si l’energia que arribava no fos la suficient per enlluernar altre cop la seva vida. L’únic aparell electrònic que funcionava en aquella depriment casa era el seu mòbil. I no era pas un mòbil qualsevol, sinó que era el súmmum dels smartphones. Li havien insistit tant en què acceptés la nova promoció que finalment no va tenir altre remei que acceptar-­‐la. <<qui trucarà a les 5 de la matinada? Mare meva, segur que és algun sonat...

•

Mani? Qui és?

•

Hola, mi nombre es Fidelina Riviera. Le llamo de la compañía Todafone.

•

Sabe usted la hora que es?

•

Siento mucho su enojo pero queríamos ofrecerle un pack que ahora incluye una tarifa chiquita que no da lugar a competencias y un celular con el que podrá navegar sin límite.

•

Yo ahora mismo no dispongo de dinero para pagar ningún móvil, lo siento mucho, buenas no....

•

¡Caballero! ¡Caballero! No cuelgue aún, pues no platiqué todavía acerca de la oferta. No tendría usted que abonar ninguna cantidad, sería todo gratuito.

•

Seguro que luego lo incluyen todo en la tarifa mensual. Ya conozco yo estas trampas.

•

No

señor,

le

ofrecemos

todo

de

manera

gratuita,

simplemente

tiene

que

pagarcadameseldobledeloqueustedestápagandoactualmente y le daremos su celular.

•

Disculpe, pero… ¿Es usted consciente de que son las 5 de la mañana? No voy a responderle ahora a voz de pronto…

•

Entonces tomaré su silencio como un “acepto”. Adiós. >>

Pii… Piii… <<memoràndum (dels importants) pel futur: penjar el telèfon a la que diguin la paraula màgica: Todafone>> L'amable dona que havia trucat a les cinc de la matinada l'havia desvetllat completament. Potser el quid de la trucada no era només mostrar la vis còmica de la telefonista, perquè la veritat, la situació tenia gràcia.

Potser resultava que darrera de la trucada hi havia quelcom més. Potser era que...

Fos el que fos la trucada, havia de fer alguna cosa productiva. Ell era d'aquelles persones que un cop que s'aixequen no es poden tornar a dormir. Així doncs, va decidir posar-­‐se a escriure. Va agafar un llapis que havia pispat de l'IKEA feia dues setmanes i un paperot de publicitat del banc del seu barri. Només estava escrit per una banda. I escolta, era la millor i més convincent publicitat que havia vist feia anys... <<Estimat futur client, està fart d'ultimàtums i vol afegir un plus de tranquil·∙litat econòmica a la seva vida?

Segur que sí! Per això li recomanem EscanyapobresBank, la nova fusió de tots els bancs espanyols, ara, més solvent que mai.>> El seu rictus va canviar completament. Va esdevenir una barreja d'eufòria per trepitjar les estúpides i demagògiques paraules amb la seva creativitat, i alhora ràbia perquè fins i tot per fer allò que més desitjava havia de pensar en els de maletí i corbata. Deixant de banda tot allò que l'enervava, va canalitzar la seva frustració econòmica i va deixar la seva imaginació volar. Va imaginar tant que les pròpies muses van aparèixer al seu menjador! Igual, no eren les muses en persona... Però ja sabeu què en diuen dels bohemis, que si infusions, que si herbes... <<Vinga va, concentra't, que has de fer la millor novel·∙la de tota la dècada!>> Intenció no li faltava pas, ni ganes de guanyar diners tampoc. Tanmateix, no arribava a on ell volia, però de sobte... BUM! La inspiració va embriagar tot l’ambient i va inundar-­‐li la ment d’inicis brillants. <<Ja ho tinc, començaré així: En un lloc de Barcelona, el nom del qual no vull recordar... Eh, eh, no! Tinc un altre idea millor... No és cert, àngel d’amor, que en aquesta isolada cruïlla, més pura la lluna brilla i es respira millor...No m’acaba de convèncer ninguna...>> Va seguir rumiant quina agafaria. Hi havia tantes obres tan excel·∙lents, que fins i tot li resultava difícil.

També podia haver-­‐se inventat ell mateix el seu propi inici, però com la SGAE també s’havia arruïnat, importava ben poc copiar o no copiar. Així doncs va decidir que faria la novel·∙la que s’havia proposat: descriptiva, plena d’adjectius i sobretot volia que es complís una cosa per damunt de les altres, que al final tingués un postdata, li recordava molt al seu pare...

Segurament parlaria d’algun tema legislatiu, on pogués utilitzar paraules com quòrum i dir: “el quòrum que es requeria aprovar la llei no va ser el suficient” o encara millor, més positiu: “el quòrum no va ser suficient per aprovar l’edició del llibre del meu arxienemic”. Encara havia de pensar durant un temps més el tema que abraçaria la seva narració...

Aprofundint...

La llum que havia il·∙luminat la seva vida estava apagada completament. Aquest darrer mes no havia pogut fer el transfert a la companyia de la llum. A diferència del que ell pensava, no havia estat primus inter pares , sinó que davant del seu pis es vivia una situació igual, i per tant, no era el primer en patir la mancança.

Estava a les fosques, amb les persianes pujades i les cortines obertes. La lluna brillava vehement i aportava claredat als carrers. La lluna enlluernava el seu menjador fins a la meitat. Ell estava assegut en l’altra part, observant per l’àmplia finestra. <<Què és això que es mou entre les fosques? És una noia? Sí, sí, ho és. Ui, mai m’havia fixat en aquesta casa... >> Va romandre a la cadira, mirant els moviments que feia la seva –desconeguda fins ara-­‐ veïna. Pel que semblava, el seu modus vivendi era el mateix que el seu; a les fosques i essent una rara avis entre tants esnobs.

Això li agradava. Començava a sentir-­‐se una mica menys sol. Va apropar-­‐se a la finestra. Ella va adonar-­‐se’n, i de sobte les seves mirades es van creuar.

Sense saber per què va sentir l’impuls de baixar al carrer. Per no sentir-­‐se tan estúpid va emportar-­‐se les escombraries. Va detenir-­‐se uns instants abans de baixar l’últim graó del portal. Li van semblar eterns, però allà estava ella. En aquell precís instant va sentir-­‐se com en una escena cinematogràfica en la qual la vox populi crida bojament per veure l’acostament físic. Ell, autor de bells romanços, no podia permetre que això fos així, i va optar per la manera tradicional: acostar-­‐s’hi dissimuladament. No van ser necessàries les seves armes d’escriptor ja que ella i la seva simpatia van donar el primer pas.

•

Hola! :D

•

Ho...Hola –va dir amb veu tremolosa.

•

Vius per aquí a prop? És que m’acabo de mudar i no em conec els llocs del tot. Em podries dir on hi ha un caixer?

•

Sí, casualment visc al pis del costat i tot i que no l’utilitzi massa, a aquest carrer a la dreta n’hi ha un.

•

Moltes gràcies, ja ens anirem veient per aquí!

•

Adéu, adéu! Ja ens veurem, sí.

Amb el seu somriure i la seva dolça i melodiosa veu tenia suficient inspiració com per escriure deu novel·∙les seguides. Amb la il·∙lusió corrent-­‐li per les venes, va pujar a casa seva. Va agafar un paper i va començar a escriure. Aquest cop estava massa concentrat en ella com per fixar-­‐se en la procedència del full.

<<Alguna cosa històrica, que no sigui un relat pla, sinó amb bons continguts. Vull ser tan reconegut com Homer ho va ser. Igual per aconseguir-­‐ho he de parlar de guerres i guerrers... D’acord, parlaré del casus belli que succeirà per la disputa de l’amor entre una jove princesa i un soldat de bona planta. Sí, ademés, una conditione sine qua non serà la de posar llatinismes que aportin més intel·∙lectualitat a la novel·∙la. Serà la meva òpera prima, he d’escarrassar-­‐m’hi tant com pugui>> El seu modus operandi no havia estat molt factible fins el moment, però qui sap si per la gràcia angelical de la nova veïna tot sortiria bé. <<Posaré el seu bell nom a la protagonista. Nom?? Quin és el seu nom?!? Ni li he preguntat... Ara com sabré com anomenaré a la jove princesa? He de preguntar-­‐li el nom! El pròxim cop que me la trobi li proposaré un quid pro quo, igual és massa arriscat, però igual accepta. Li proposaré que em presti el seu nom a canvi d’ésser la meva musa. No crec que es senti ofesa... Qui no desitjaria esdevenir d’un dia per un altre la musa d’un escriptor?>> La obra es va situar en la continuïtat de l’status quo que hi havia a la ciutat des de feia anys. Va optar per situar-­‐ la en una època agitada per tal de reflexar l’estat de guerra en què es trobava la seva ciutat, i així, compartir amb els seus lectors les fatigoses estones que l’havien inspirat.

Primer apropament Estava assegut en un banc davant del bloc de pisos de la seva musa i darrera del seu propi bloc. Portava hores esperant, però necessitava tornar-­‐la a veure. Les hores anaven passant i el vent freturós empenyia amb força el seu ànim. Tanmateix, el fet de pensar en el seu dolç rostre i les seves suaus faccions restaven completament el greuge.

Va girar el seu rostre paulatinament, observant amb atenció tot allò que l’envoltava. En arribar a contemplar l’horitzó del carrer la va veure a ella. Ipso facto, un sospir d’alleujament i un somriure lleuger van esdevenir els protagonistes del seu rictus. Ab illo tempore aquell somriure no es postrava en el seu rostre. Encara quedava molt perquè ella pogués adonar-­‐se de la seva presència, però ell sabia que essent tan simpàtica com li va mostrar, no dubtaria en fer sorgir una conversa. Així doncs, va decidir de què parlaria, o què li diria sobre el perquè de la seva estada al banc en un dia tan fred. No es podia permetre simplement garlar, havia d’aprofundir en aquella relació i quant menys tardés en fer-­‐ho millor per ambdós.

A posteriori, quan els seus nervis van estar preparats per controlar la situació ella es va atènyer.

•

Hola, ets tu?

•

Hola!! Sí, sóc jo un altre cop, el veí de les escombraries (He dit això?? De veritat?)

•

Ja ja ja, que simpàtic que ets. Ja m’ha semblat que eres tu a priori. Què fas per aquí amb el fred que fa?

•

(Bé! Aquesta me la havia preparat!) Pot semblar una mica estrany però la meva passió és observar a la gent, en altres paraules, sóc antropòleg.

Va seure al seu costat, en el banc de davant de casa seva, amb el vent freturós.

•

Uau, no m’esperava pas que em diries això! És molt interessant.

•

Et podria explicar moltíssimes coses que fem i sovint ens passen desapercebudes.

•

No trobes que fa molt fred? No ve de gust estar al carrer, puges?

•

(Síiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!!!!) Si no t’importa, sí. Segur que m’estalvio un refredat.

Pugen al segon pis, en ascensor. L’ambient no és tens, ella l’amaina amb la seva calidesa.

•

No t’esperis gran cosa, el meu piset és molt modest.

•

Tranquil·∙la. Segur que és tan bonic com tu.

Si és que era un romàntic total, fins i tot, a l’hora de dir cursileries. Van passar molt bona estona junts.

Mentre veien com les copes dels arbres es sacsejaven pel vent i el fullatge navegava sense rumb en el mar del cel, prenien uns cafès calents i xerraven tranquil·∙lament. Aviat, o almenys això li va semblar, va ser

l’hora de marxar. In extremis, abans de marxar de la càlida casa, va voler preguntar-­‐li el seu nom. Es deia Cecília. Li agradava aquest nom.

Un cop va arribar a casa va tornar a sentir-­‐se sol. La casa, com d’habitual, romania a les fosques, sense llum. A les quatre Post Meridiem ja era tot en penombra, però aquest cop eren molt més de les quatre.

Tanmateix, ell sentia dins seu la lluminositat i la claror del seu somriure. Va decidir reorganitzar els tres mobles que tenia i va instal·∙lar la seva taula d’escriptura just davant de la finestra. Ella, que també buscava entreveure el seu rostre entre la besllum, el va enxampar in fraganti. Ell va adonar-­‐se’n i va somriure amb un tret relaxant. Ella va minvar la seva preocupació per aquell acte que a primera vista sembla obsessiu.

In articulo mortis, quan el dia s’havia escapolit i els fanals representaven les estrelles en el màgic món de la nit, va fer l’intent de dormir. Va ser fútil. <<Buf... Pf... Ais... He de dormir! No puc passar-­‐me tota la nit així! Amb la imatge del seu rostre, amb la fragància de la seva pell... Ais... No, No! Basta! No hi pensis més, demà a les vuit ante meridiem has d’estar ben fresc, com una rosa. Així que ara, descansa!>> Finalment va aconseguir despertar-­‐se. El primer que va fer va ser obrir les persianes i córrer les cortines. La claredat havia d’entrar al seu microcosmos, al seu pis. Estava content, feliç, alegre, satisfet, gloriós, joiós, exaltat, meravellat... No va dubtar ni un moment, es posaria a escriure tot el matí, inspirant-­‐se en el bell retrat que la finestra li oferia, però en cap moment intentaria fer via, sinó que aniria fent sine die. Per gaudir al màxim d’aquesta nova creació.

L’òpera prima Començava a minvar la claror del dia quan ell s’aixecava per primer cop del llit. El dia havia esdevingut obscur i seguia in crescendo. El cel presenciava un combat en el que la densa maror de núvols que sense pietat envaïa l’horitzó era la vencedora.

L’Aurora cridava des de l’altra part del pis, però eren crits inútils, in albis, que no van aconseguir cap resposta.

Sentia com la seva ànima fluïa lentament, li costava respirar. Tanmateix, els seus crits no n’eren una prova.

Baladrejava amb totes les seves forces, fent ressò del seu patiment.

Ell havia sortit al carrer, a donar un tomb per la sòrdida tarda. Necessitava respirar aire fresc. Tot i que no li era habitual, va caminar. Va caminar com mai ho havia fet. Fins i tot, els seus peus estaven cansats, però seguien endavant, com si intentessin fugir d’alguna cosa.

La porta s’havia obert. Unes passes s’aproximaven a l’habitació. No sabia de qui eren, ni tampoc tenia manera de resoldre el dubte. Estava postrada al llit, lluitant contra la malaltia. Ad hoc, romania tombada dia rere dia.

Dient-­‐se ad nauseam a si mateixa: “Has de ser forta, no has de rendir-­‐te, tu pots”. Però malgrat que va repetir-­‐ se mil vegades aquestes paraules d’ànim no van ser suficients per aixecar-­‐li la moral. Cada cop sentia més a prop les passes, més freturoses. Així com les passes augmentaven el seu ritme, la tensió dins d’ella també ho feia. Se sentia atrapada, en el final d’un túnel sense sortida. Amb un tràgic final.

Va arribar més lluny del que pensava. No havia estat sinó per motu proprio que es trobava allà, davant del cementiri. Sense que ell pogués adonar-­‐se’n, el seu subconscient el va portar fins el vell replec d’ànimes tan poc visitat. Va entrar-­‐hi, decidit a no cessar el seu pas. La porta va fer un soroll estrident, com quan en una cançó clàssica sona per finalitzar aquesta un últim to greu. Els seus cabells es van eriçar, però cap signe físic de temor el va fer enrere. Bé sabia que no era el millor dia per apropar-­‐se al cementiri, no obstant, allà estava, mirant una tomba en concret. A la tomba no hi havia epitafi, ni cap senyal de que hi hagués ningú enterrat. En canvi, el que sí que hi havia era una rosa vermella sobre el marbre polit. No va entendre ben bé què representaria aquella rosa ni què significaria aquella tomba que caria de propietari.

Va tornar al barri. Durant tot el camí la forta ventada l’empenyia cap a casa, com si la sàvia natura entengués els fets que escometien al pobre individu.

La fredor mullava la major part el seu cos. L’única que quedava exempta del contacte amb la gèlida realitat era l’espatlla. Abans que l’aigua omplís tota la banyera, ella jeia dins d’aquesta. Anticipava els fets. Notava com poc a poc els seus membres percebien la transparent substància. Poc a poc s’acostumava a aquesta desagradable sensació. Volens nolens, sabia que aquest era el seu destí i que no podia fer res per canviar-­‐lo. Així doncs, no li suposava cap mal patir el fred en la seva pell.

S’atenyia a casa mentre tenia in mente una única cosa.<< Com estarà?... Es trobarà bé?... Espero no haver fet malament marxant...>> Passant per la plaça del barri, va notar com tothom el mirava estranyat. Com si

tàcitament expliquessin els afers que ocorrien dins del piset.

Va obrir la porta de casa. Sonava el bis de la seva cançó preferida quan hi entrava. Intentant buscar d’on procedia la melodia va aproximar-­‐se fins al bany.

El seu cor s’accelerava, però sabia que ja no podia fer res. Que tot allò que havia decidit, passaria a marcar la seva vida i també la del seu estimat ex aequo, per igual.

Un cop ja estava davant de la porta del lavabo i es disposava a obrir-­‐la, va començar a sentir crits. Crits que s’ofegaven entre angúnies, que cridaven vehement per la incertesa del futur. Va obrir la porta tan ràpid com va poder, va córrer les cortines de la banyera. Va veure davant seu tota la seva vida in extenso. Va astorar-­‐se sense saber com reaccionar.

La seva sang havia tenyit totalment la puresa de l’aigua. Ara, estava enverinada pels dolors i patiments d’una ànima inerta.

Les ferides al seus canells eren la mostra evident de què significava la malaltia per a ella. Un cúmul de sofriment i impotència, que culminaven en stricto sensu, brollant entre la transparència coberta de dol.

Sic, va comprendre quin era el presagi d’aquella rosa, tenyida pel color de la sang. Necessitava arribar a la

tranquil·∙litat del cementiri, per poder entendre lato sensu la desitjada llibertat.

Conseqüències d’una mala inspiració El dia era clar i radiant. El sol dipositava els seus centelleigs sobre les fulles dels arbres, i aquest, espurnejava brillantor i reflectia com un mirall el paisatge celestial. La suau brisa brandava les fulles arribant fins a la casa de les esperances fugides.

En aquesta harmonia de resplendor i lluminositat fallava una única cosa: el telèfon. El seu súper mòbil no parava de sonar. Una trucada rere altra, sense descans. Per fi el va agafar, al cap de les 2 hores sonant.

Clar, clar, no era qüestió de trencar el seu descans per contestar a una trucada.

Va despertar-­‐se malhumorat. << Què és això de molestar-­‐me mentre dormo...?!?! Ni que tingués a algú esperant-­‐me>>. Va acabar el seu monòleg matutí amb el silenci del fi de trucada. <<Merda! No, si a sobre hauré de trucar jo per saber qui és el pesat que em busca...>> . Rah, rah, ah, ah, ah Roma, roma, ma Gaga, ooh la la. Va tornar a sonar la melodia de trucada. El qui truqués havia d’estar molt interessat en parlar amb ell, o almenys així ho demostrava la seva insistència.

-­‐Si? -­‐Hola, ets l’autor del microrrelat Psycosis?

-­‐Sí -­‐Perfecte. Des del departament de la societat general d’autors i editors voldríem comunicar-­‐li que amb el seu plagi ha atemptat contra la propietat intel·∙lectual del veritable autor d’aquest drama.

-­‐Perdoni, no sé si s’ha equivocat o m’està gastant una broma molt absurda o què, però li puc ben jurar que en cap cas sóc culpable d’això que m’acusen.

-­‐ Des del departament de la societat general d’autors i editors no tenim més a dir, només recordi això: ens trobarem en els jutjats si fa desaparèixer completament el seu relat. Ah! I sobretot, no provi d’eximir-­‐se afirmant que desconeix la obra original, ignorantia legis non excusat.

No entenia res de res. Com un dia tan agradable havia pogut esdevenir fastigós amb només una trucada?.

Va seure al sofà, abatut. L’únic que l’amoïnava era per què aquesta gent <<del departament de la societat general d’autors i editors>> pensava que el seu relat era una còpia. Còpia de què? Ell? Copiar-­‐se? De qui?.

Va rumiar els fets. No s’imaginava d’on podien haver tret aquesta bogeria. Per esbrinar-­‐ho, va decidir fer una cerca a internet a veure què en treia. Efectivament, allà estava, “Psycho”. Vale, sí, d’acord, qui no coneix aquesta magnífica pel·∙lícula de Hitchcock? Però tot i haver trobat la seva primera resposta, li quedava la més important. <<Què tenen en comú? Una banyera? O és potser pel ganivet? O per la silenciosa entrada al bany?. Encara no m’entra al cap. No sé si sentir-­‐me afalagat per la comparació amb el gran mestre o fet un fastig per haver plagiat la novel·∙la a Robert Bloch.>> El que no va parar-­‐se a pensar, i segurament era més important que tot allò que es qüestionava, era com havien arribat a llegir la seva òpera prima, si no l’havia publicat enlloc, ni tampoc l’havia penjat a internet.

Va decidir llençar-­‐se a la piscina i trucar. No li podien fer res, ell no havia comés cap mena de crim.

Simplement era una persona non grata pels components <<del departament de la societat general d’autors i editors>> que segons aquests embrutava el bon nom dels drets d’autor.

-­‐Bon dia, he rebut una trucada des del departament de la societat general d’autors i editors afirmant que he plagiat una obra.

-­‐Sí, sí, ja conec el seu cas. Ara el passo amb direcció. Ha de saber que aquestes coses no es fan, eh?

Que ja té una edat, home....

-­‐ Amb tots els meus sincers respectes, m’agradaria que s’abstingués de comentaris banals i s’aferrés al dubte. Suposo, tan llesta com vol aparentar vostè, que sabrà que per acusar s’han de tenir proves i em fa l’efecte que en manca. Així que limitis a no acusar sense fonament, ja que seguint la màxima de in dubio pro reo, jo, l’acusat tinc las de guanyar.

L’aguda i penetrant veu de la senyoreta no va tornar a repicar, sinó que directament va fer passar la trucada al director. Aquest cop era una veu seca però potent, amb molt de caràcter.

-­‐Bon di...

-­‐Deixis de formalitats i estupideses cordials, que no tinc temps per perdre amb marrecs com tu que plagien obres. Digues, què és el que vols? Tan se val el que diguis, qui tenim la raó som nosaltres i si tu vols fer-­‐te ric publicant una obra plagiada a internet apa doncs, fes-­‐ho. Però nosaltres estem vint-­‐i-­‐quatre hores comprovant que persones com tu no ho aconsegueixin mai.

Va il·∙luminar-­‐se-­‐li el cap. Internet? Ell en cap moment havia publicat la seva narració a internet. És més, l’havia deixat en una carpeta de l’escriptori de l’ordinador i no en tenia cap mena de dubte.

-­‐Abans de res, si aquesta és l’actitud del famós departament de la societat general de tres cogombres i mig, li diré una cosa: penso fer tot el que calgui perquè persones com jo puguin expressar la seva opinió amb els seus relats i sinó tot això acabarà sub iudice, i un jutge decidirà el que és millor. Així que com a persona i ciutadà de iure, emparat pels drets del meu país tinc la possibilitat de obertament expressar la meva llibertat i cap de vostès podrà impedir-­‐m’ho.

-­‐Vostè faci-­‐ho, que nosaltres anem sempre un pas endavant. I controlem tots i cada un dels seus moviments.

-­‐No tinc por a una societat que intenta reprimir la creativitat de persones amb idees clares. I volens nolens publicaré la meva obra. A demés, estic segur que si l’autor i per què no, també el director de l’original Psycho aixequessin el cap, no tindrien cap mena de problema en cedir a tota persona que així ho volgués la patria potestas de l’obra.

-­‐No perdré el meu temps amb un jove que es creu que es pot menjar el món. Dura lex, sed lex, has d’obeir la llei tot i que això comporti donar més poder a persones com jo, marrec. I com no hem estipulat res per cap de les dues parts, pacta sunt servanda queda anul·∙lada i per tant pots fer tot allò que vulguis, però ateny les conseqüències.

El dia s’havia enfosquit terriblement. El vent bufava amb força empenyent les delicades fulles basardoses dels arbres que naufragaven entre les onades del cel. Després d’aquesta aferrissada lluita oral i esporuguit per sentir-­‐se observat, va mirar per la finestra, intentant buscar la veïna que amainava els seus temors. En treure l’ull per la finestra va veure un home amb un barret negre passejant pel carrer. Aquest va alçar la mirada fins el pis on ell es trobava i les seves mirades es van creuar. Va sentir com si la seva mirada penetrés cruelment els seus ulls. Va sentir-­‐se tan intimidat que els va haver d’apartar, tanmateix va poder comprovar que entrava dins de l’edifici de la seva jove veïna. Aquesta, en fer-­‐se de nit, i trobar-­‐se llençant les escombraries va comentar-­‐li que aquell misteriós home a qui havia vist era la seva parella de facto. En aquell moment tot el seu recent món idealitzar va trencar-­‐se de la mateixa manera que també ho havia fet el seu relat unes hores abans.

Cops sobtats L’hivern ja jeia sobre els arbres sense fulles. La llum del sol era blanca, i aquest últim sortia pusil·∙lànime a enlluernar el dia. Eren dies foscos i curts en els quals el fred tenia el paper principal. Les finestres de l’humil piset romanien tancades i les persianes, mig baixades, amb prou forces permetien el pas a la claror.

Ell estava abaltit, sense ànims per aixecar-­‐se. Els últims fets havien accentuat encara més la seva baixa moral i per ell ja res tenia importància. Tenia la sensació que tot el que havia fet fins llavors havia estat inútil.

Va aixecar-­‐se del llit després d’intentar-­‐ho diversos cops debades. Va fer-­‐ho molt lentament, com si desitgés allargar els minuts fins tornar un altre cop al llit. Finalment arribà fins a la cuina. Va obrir la nevera a desgana, intentant buscar alguna cosa que omplís el buit que tenia dins seu, però allà no hi havia res més que un parell de cerveses y una llauna de conserva. La nostàlgia que li va provocar veure-­‐la tan buida, el va fer restar molt de temps davant, contemplant-­‐la. Passats uns llargs i inacabables minuts els seus llavis s’havien tornat lívids, i un color blavós els envaïa.

En veure que no va trobar cap resposta en el frigorífic va decidir seguir buscant la calidesa humana en objectes físics. Aquest cop, després d’haver provat sort a la cuina, va dirigir-­‐se directament al petit armari que contenia els petits plaers que tan sovint l’alegraven. Abans però, va agafar un got de la cuina amb els seus dit pàl·∙lids pel fred i se’l va emportar cap a la sala. Un cop allà es va seure a la seva cadira humil, i amb amargor va assaborir els xarrups, així va fer-­‐ho fins que la embriaguesa va apoderar-­‐se del seu sentit. El següent pas va ser el delirium tremens que s’apoderà del seu cos. Les al·∙lucinacions van posseir la seva ment, i va començar a elucubrar.

Un paisatge blanc, blau, no. Gris, fosc, obscur. Una noia, ell, un llit. Llums, pampallugues, colors, espurnes.

Baixada, cossos en rigor mortis, morts, freds, pàl·∙lids.

En aquells instants de desconcert, van passar-­‐li moltes coses pel cap. Entre elles, una noia, bella, radiant, amb els ulls clars, nua, en un llit. La llum entrava amb vehemència a l’habitació, les cortines ballaven amb la lleugeresa de l’aire. Ella estava de bocaterrosa, amb el cabell ros caient per la seva suau pell, d’esquena.

Ell acaronava suaument la seva esquena. De sobte, la sent dins seu, tots dos són un, però és efímer. Com si d’un coitus interruptus es tractés, en el clímax del seu plaer d’imaginacions submergides en alcohol, ha de parar. Aquesta droga l’està matant poc a poc, la de l’amor, però no era l’excés, sinó el dèficit. Feia ja uns quants dies que no havia tornat a veure la seva veïna. Però justament aquell dia va ser l’indicat. A ell, només pensar en que la veuria, ja li servia de placebo, però en realitat no tenia cap mena d’efecte. Sinó

que simplement pensava en tot allò que podria fer amb ella, però en els interiors de la jove veïna no passaven els mateixos pensaments, així que resultaven fútils els intents.

En creuar-­‐se, ella va actuar amb tota la naturalitat del món, com si res hagués passat abans i tampoc passés res ara. Fins i tot va estar explicant-­‐li que era molt feliç amb aquest nou noi i que havien estat plantejant-­‐se de tenir un fill. Aquesta comunicació tan poc inesperada per ell va fer rebotar el seu cor.

-­‐Hola!

-­‐Ei, hola!

-­‐Què tal, com va tot? Feia molt que no ens veiem!

-­‐Sí... és que últimament he estat ocupat.

-­‐Sí, jo també he estat preparant moltes coses, no sé si t’ho havia dit, però estic intentant quedar-­‐me embarassada!

-­‐Vaja... No... No m’havies dit res, qui.. quina il·∙lusió no?

-­‐Sí, portem ja diverses mesos intentant-­‐ho, hem provat in vivo però no hi ha hagut sort, ara estem provant un tractament in vitro, esperem que funcioni...

L’alegria que se suposava que aquesta notícia li havia de provocar era pro rata parte a la que sentia ell, però no era pas perquè estigués il·∙lusionat amb què l’amor de la seva visqués feliçment amb un home que no fos ell, sinó perquè s’alegrava de veure un somriure en el seu rostre. I és que si la ratio de la ciutat era superior a la gent a la que ell havia estimat multiplicat per 20, tanmateix, només el seu somriure li bastava per alegrar-­‐li el dia.

Va se fugaç la trobada amb la resplendent noia, però va ajudar a alleujar els moments d’incertesa que es vivia en aquella ciutat dominada per fantasmes enjoiats. Els cartells envoltaven la ciutat amb propagandes del referendum que apostaven per una política que reforçava els més poderosos els quals tenien tot allò que volguessin a superavit. Ell, en canvi, seguia amb el seu curriculum vitae d’escriptor mig vuit, que no tenia cap utilitat en un món tan capitalista. És més, era un pobre desgraciat que no arribava a la mínima estipulada de renda per capita, però a ell no l’importaven els temes burocràtics, només tenia una única preocupació: ella.

Celebrant moments durs L’artificialitat surava en l’ambient fred d’aquella tarda d’hivern. Els carrers lluïen engalanats amb detalls que manifestaven l’ostentació dels veïns. Les cases gaudien d’una càlida llum que contrastava amb la seva perenne foscor.

Era nit de nadal i ell estava tot sol, al seu sobri menjador. No tenia cap interès en anar ben arreglat o abillat amb les més fastuoses robes. Tampoc l’interessaven les conversacions banals que s’iniciaven quan l’oncle prenia massa alcohol, o els crits que suren en l’ambient per causa del rebombori dels nens. Però el que menys entenia era la absurda costum de penjar cartellets que desitjaven bon nadal a tothom a les portes, cada cop que passava per davant d’alguna casa amb un “bon nadal” penjat, pensava en l’INRI de la creu de Jesús. Segons el seu criteri de persona freda per experiències viscudes, indicar a tothom que t’alegraves de que fos aquella meravellosa època de l’any en la que tothom somriu i canta nadales no era posar una simple felicitació. Però es veu que això s’estilava molt al seu edifici, i a ell, l’exasperava.

Aquesta no era la única situació nadalenca que l’exacerbava, sinó que per més inri, odiava les musiquetes típiques que sonaven per aquelles èpoques. Mentre pensava en tot allò que detestava, es deia a si mateix: <<De veritat es deu sentir millor per felicitar a tothom tàcitament les festes? No seria millor que mostressin tots una mica més d’humanitat? Aquesta gent no sap què és un sentiment de veritat, només aparença, aparença i més aparença. Així, bona funció fa el cartell>> De la mateixa manera que sabia que anar al rèquiem d’alguna persona no alleujava a aquesta mateixa , però tot i això hi anava, també es lamentava de la degradació de l’espècie humana tot i que, altre cop, aquest acte no servia de res. Però tant li feia a ell aquest afer, ell el que volia era treure profit dels seus dos títols honorífics. El primer de tots, aconseguit al graduar-­‐se cum laude, li va costar sang i llàgrimes, perquè en un món d’endolls gegants no hi ha lloc per un pobre estudiant. L’altre, el va aconseguir gràcies als seus actes per la comunitat. <<Jo... Anomenat honoris causa... No m’ho puc creure. Al cap i a la fi, no va ser tan fútil lluitar per els nostres drets i deures...>> Cada cop l’ambient festiu i càlid l’oprimia més en les seves quatres parets. Sentia com si s’ofegués viu en una tomba, una tomba en la qual sota del “requiescat in pace” (RIP) posés <<Aquesta vida envoltada de mentides irracionals no estava feta per mi>>. I sí, ja ho tenia pensat, aquest seria el seu epitafi. Tenia ben clar que cada paraula que deia era completament certa i reflectia vívidament els seus sentiments. Així doncs, per saecula saeculorum, aquelles paraules definirien la seva vida i també la seva mort.

Seia a la cadira del menjador, esperant alguna cosa. Mirava per la finestra. La casa de la veïna també irradiava aquella calidesa hivernal, i això no li agradava pas. Primer va optar per enfadar-­‐se amb ella. Des del primer moment havia pensat que ella era especial, que entendria les seves opinions, però no era així, ella s’havia tornat una més entre ells. Després, va pensar que ella no tenia la culpa de res, i que si la tenia, era peccata minuta, i li perdonava. La veritat és que li hauria perdonat tot, però la gelosia de no formar part de la seva vida el feia sentir abatut. <<Jo tinc la culpa. Podria anar a parlar amb ella. Igual és que sóc jo l’estrany. Serà mea culpa fixar-­‐me tant en detalls estúpids com aquests, al cap i a la fi, ella és perfecta...>> Va decidir anar a casa seva, i sí, interrompre la seva felicitat nadalenca per endinsar-­‐se en ella. Va baixar, va creuar el carrer i va pujar fins al seu pis. La seva porta també tenia el cartellet que tant adorava ell, però aquest cop no li va suposar tant greu. Va picar al timbre i ella, amb el més elegant i sensual vestit negre li va obrir la porta. Un somriure sobtat però alhora alegre de veure’l el va rebre. Enseguida va trobar-­‐se al menjador de la seva casa. Com no, també hi havia l’etern oncle beneint urbi et orbi a tots aquell que per desgràcia l’havien d’escoltar. Aquest cop tot li va semblar més lleuger.

Estones de cel Passades les festes hivernals, i retornant a l’aurea mediocritas que tan poc caracteritzava a la gent del seu barri , ell va reprendre també la seva vida quotidiana. Un got d’aigua mig buit era l’única decoració de la taula principal. Ell jeia al sofà, mirant cap al sostre. Rumiava en ella, com de costum, però potser era per la ressaca de felicitat nadalenca que la seva ment divagava per pensaments més positius.

Passada mitja hora –per ell havien semblat cinc minuts-­‐ va sonar el timbre de casa. Va incorporar-­‐se i en aquests instants va preguntar-­‐se qui seria. En obrir la porta, la sorpresa que va rebre va ser molt satisfactòria.

Era ella, tan maca com sempre. Ell eclipsat pels sentiments que li transmetia, va pensar per a sí mateix: <<Audaces fortuna iuuat, sí senyor!>>. Agraint als déus aquest regal, va convidar-­‐la a passar. Venia amb bona predisposició, contenta de reprendre aquesta amistat.

Es trobaven asseguts al voltant de la taula, parlant de temes personals. Ella li preguntava sobre les seves noves obres, si és que n’hi havia de noves, clar. Insistia amb vehemència, fortament encuriosida per treball del jove veí. Ell parlava de les seves idees, però es planyia reiteradament afirmant la falta d’inspiració. Tanmateix, no era un ambient pessimista, sinó més bé de temptació. Intentava fer-­‐li arribar a ella el missatge d’ésser la seva musa personal, però ella aparentant no buscar dobles significats continuava el seu discurs amb normalitat.

No podia ser més romàntica l’escena per a ell. Qui ho podria haver dit? Quan el punt central del seu microcosmos estava mig buit. En la seva ment es creaven petites historietes en les que com si d’un poema del renaixement es tractés, un cèlebre autor comentés les gestes amoroses d’ell, sempre sota el tòpic del beatus ille. Evidencial pels seus pensaments, que sentia com la sort li recorria tot el seu cos. Se sentia alegre, content, benaurat de tenir-­‐la al seu costat.

Continuava amb la seva història mental quan va proposar-­‐li escriure junts. Aquesta idea, sense dobles sentits com les anteriors, va arribar fins a ella, que assentí.

-­‐Tu creus que seré capaç d’escriure alguna cosa decent? Mira que mai se m’han donat bé aquestes coses, eh...

Avisat estàs. – Va dir-­‐li amb un somriure dolç.

-­‐ T’ho has de prendre cum grano salis, ja veurás que amb gràcia les coses surten millor!

-­‐ Provem-­‐ho doncs! Explica’m, oh creatiu escriptor, quins passos segueixes abans d’escriure.

-­‐ Passos? Has de deixar volar la imaginació. Tanca els ulls... Respira.

Va acaronar-­‐li la cara suaument. Ella en notar el contacte amb la seva mà va obrir els ulls, sobtada.

-­‐Tranquil·∙la, no et faré res, confia en mi. Tu només concentrat en el que sents.

Va tancar els ulls plenament confiada. No dubtava ni un moment de les intencions que podia tenir el seu nou company de relats. Ell li acaronava la cara amb tendresa, amb moviments suaus i plens de sentiments. Tot i que

ell sentia més coses que la simple intenció de provocar creativitat, no li va voler transmetre res d’això. Sabia on estava el seu lloc en la seva relació, i acaronar-­‐la en sentit carnal no li pertocava.

-­‐Apa, s’ha acabat. Què me’n dius, relaxada?

-­‐Molt...

-­‐I la imaginació, activa?

-­‐La veritat que sí, m’ha anat molt bé. He experimentat tant com he pogut. He volat entre paraules i llums de colors suaus. Comencem!

-­‐Abans de res. Idees, necessitem moltíssimes idees. Pluja d’idees!!

-­‐Ja ho tinc tot pensat. Vull escriure un conte sobre una planta que parla.

-­‐ Home... Sí... No és mala idea. Original segur que surt.

-­‐ Jajajajajaja, ai, ai! Com t’he ensarronat! Escriurem sobre això Ad Kalendas Graecas.

El riure continuat i alegre de la parella d’escriptors anava modelant la confiança entre aquests. Un ambient càlid i distès omplia tota la sala.

-­‐Uf, per un moment pensava que m’ho deies de veritat. Que no és que sigui mala idea, però...

-­‐ Aquestes coses ja saps com van, de gustibus non disputandum. Segurament deu haver algú a qui aquesta idea li hagués agradat molt. Qui sap, igual hauria estat un best seller.

-­‐ Ho dubto molt! Al final quina era la teva idea? Però la real, eh?

-­‐ Alguna cosa positiva, que sota de cada paraula es pugui percebre un Carpe Diem rotund. No sé, alguna cosa de no perdre les esperances, de seguir lluitant pel que vols. I també d’aprofitar els moments, de gaudir al màxim amb aquells que t’envolten...

-­‐Ei! És molt bona idea. I això ho dic sincerament, ja ja ja.

-­‐ No em prenguis el pèl! No t’agrada, oi?

-­‐ Al contrari, crec que necessitem tots una bona dosi de positivisme. Ara que ja tenim el tema central, necessitarem pensar sobre la captatio benevolentiae.

-­‐ Captatio què? I això que havies dit que era com bufar i fer ampolles. Què és això? Per captar l’atenció dels lectors?

-­‐ Mira’t com domines. I tu que deies que no en sabries...

-­‐ Igual sí que sé més del que t’he dit. Mira, t’ho demostraré.

Va començar a escriure en un full que s’havien preparat una estona abans. Plasmada la primera oració, una descripció bellíssima, per cert, el meravellat veí va quedar-­‐se-­‐la mirant com espantat. Ella en veure aquesta reacció es va preocupar també.

-­‐ Per què em mires així? He fet alguna cosa malament? Digues-­‐m’ho! Em tens intrigada!

-­‐ Saps que ja has començat i no hi ha volta enrere –va dir amb veu seriosa-­‐ saps que a partir d’aquest moment et tornaràs una addicta a les paraules? Alea iacta est. No podràs tornar al passat i treure-­‐te-­‐les del cap!

-­‐Ai! M’havies espantat, burro! Ja creia que havia comés algun sacrilegi, amb la cara que m’ho has dit...

-­‐Ja ja , bromejava dona. Saps tan bé com jo que aquesta narració sortirà magníficament perfecte.

Reconducció amb companyia La llum havia començat a irradiar amb més força. De la mateixa manera, el seu somriure s’eixamplava i aconseguia ser l’element principal de la seva cara i també de tot el seu ser. La brillantor resplendia com mai ho havia fet. Tot semblava que anés a canviar, sempre a millor.

Des del dia que ella havia estat a l’habitació del seu petit piset, el món s’havia girat completament. Ell havia decidit abandonar tot allò dolent que l’havia envoltat durant dies i fer la seva vida al mode clàssic. Mens sana in corpore sano. Què més podia demanar?, començaria a esculpir el seu cos amb llargues jornades de running. Per la primera part no s’havia de preocupar: ell era un home cultivat i ja se sap: intelligenti pauca. I ell n’era el bon exemple. Sí. Ell també n’estava ben convençut. Si busquéssim al diccionari la paraula boques al costat trobaríem un confer que posaria: boques, cf. Miquel Serra.

Havia decidit fer-­‐ho, s’ho havia proposat. Costés el que costés. No li servia parlar de res. Ell volia facta, non verba. Per fer palès aquest propòsit va voler comunicar a la veïna què faria. Va creuar el carrer i va tocar el seu timbre.

-­‐Ei, hola!

-­‐Hola! Què tal? Què hi fas tu per aquí?

-­‐Venia per explicar-­‐te novetats.

-­‐Passa, passa. Explica’m! Vols prendre alguna cosa?

-­‐Sí, una cervesa. Oh, no. No, no. Millor aigua.

-­‐Com vulguis, tu decideixes.

-­‐Sí, és que ara vull posar-­‐me en forma seguint la màxima de mens sana in corpore sano.

-­‐ Nihil novum sub sole! A tu també et comencen a afectar els anuncis pre-­‐estiu, eh...

-­‐No, no. Això va més enllà. Faré tot el possible, tindré sempre al cap el lema “non plus ultra”, per tal d’intentar ser el millor, i sobretot, el més constant.

-­‐Si tu sabessis quants cops he fet jo la famosa “operació biquini”. No és tan simple com un veni, vidi, vici.

Primer comences molt convençuda. Vinga, que tu pots, et dius a tu mateix, però quan tens uns cupcakes de xocolata deliciosa que els regalima es impossible... En aquests moments no han servit de res les paraules: verba uolant, scripta manent.

-­‐Et faré cas i intentaré resistir-­‐me a la temptació. Espero no fallar...

-­‐Tampoc et pressionis, home! Si ets un tros de pa, i ja saps que a mi m’encanta el pa. ha ha ha. I si t’equivoques, don’t worry, errare humanum est.

-­‐Ai, veïna, què faria sense tu?

-­‐No res! ha ha, vinga que et convido a menjar.

The happy ending L’estiu cada cop era més imminent i la suau brisa s’havia tornat un vehement raig d’intensa llum que escalfava a tot arreu on es dipositava. Les coses a la vida d’en Miquel semblaven seguir un curs constant, amb alegria i vivesa. La seva casa cada cop era més plena, doncs ella li anava portant regalets menuts. El seu somriure s’eixamplava amb orgull i el seu ànim acaronava l’èxtasi; Vid. Felicitat extrema. <<Tinc la sensació que avui serà un bon dia>> Finalitzada aquesta premissa, el timbre de la porta va sonar. Tot anava bastant bé, però més aniria encara quan descobrís que el suau dit que havia premut el seu interruptor era de la delicada veïna que rondava cada cop més sovint pel piset. Ell, per se, cada cop buscava maneres més positives d’afrontar el dia a dia, tanmateix, tenir-­‐la al costat l’ajudava molt.

Lluny quedaven aquells dies en què ella tenia parella de facto i s’havien proposat de tenir un fill. Ara tot era diferent, com si el destí per fi hagués unit les peces necessàries per fer possible aquest encontre. Ell sabia perfectament que ella era el seu alter ego, i viceversa. Algú que el comprenia al detall, algú sui generis, amb qui compartir tota l’alegria que desbordava en aquell món que tan poc havia cregut encaixar fins ara.

Va atènyer-­‐se a la porta, va obrir-­‐la. Allà estava ella, tan maca com la recordava. Portava una mena de jaqueta prima que li proporcionava l’escalfor justa en un dia tan radiant. Ella, igual que ell, tenia un somriure ample al llavis.

Només obrir la porta, va dir-­‐li que volia parlar amb ell, però que ho volia fer in situ, sense telèfons mòbils pel mig.

-­‐Hola guapíssima!

-­‐Hola!

-­‐Passa, passa. Vols prendre alguna cosa?

-­‐ Sí, una infusió, que estic nerviosa!!!!

-­‐ha ha, què et passa?

-­‐ Tan ràpid?

-­‐Tan ràpid el què?

-­‐Doncs... Veuràs... Ja saps que aquests últims dies hem estat molt còmodes junts, i que hi ha molta confiança inter nos. Bé, doncs és que he estat pensant... I em sembla que vull que m’acompanyis durant les meves vacances. Què et sembla? Podríem estar més estona junts. No sé... Menjar junts, ballar junts. I per què no, podríem compartir també habitació d’hotel.

-­‐Hahaha, això et provocava els nervis? Saps que m’encantaria! Però invito jo, eh?

-­‐Més o menys, hi ha alguna cosa més encara. Però a la teva oferta, igualment, no em nego.

-­‐Llavors... Amb això no has acabat de dir tot el que em volies dir, oi?

-­‐No. La veritat és que m’agradaria que passéssim més que unes vacances junts. No és per fer-­‐te por, però sent sincera m’agradaria passar tota la meva vida al teu costat.

-­‐Uau, pensava que t’ho hauria de demanar jo això a tu!

-­‐No importa qui, sinó el què. Què me’n dius?

-­‐Que idem. Mil vegades idem. M’encantaria passar la meva vida al costat d’aquesta preciositat de noia.

Parlar, riure, ballar, menjar, cantar, jugar, gaudir, viatjar, plorar, estimar, i un llarg etcètera de coses que m’agradaria fer amb tu.

La conversació va finalitzar amb una tímida abraçada. Poc a poc, en aquesta unió dels seus cossos, es va produir quelcom més que una simple atracció, i.e. un enamorament. Les seves ànimes ja eren una. Les coses de la fins ara només veïna van començar a omplir el piset paulatinament, aportant-­‐li un toc molt personal, però sobretot, càlid. Finalment, podien restar tranquils en aquesta nova vida, en la que semblava que tot era aliè a ells. L’única cosa que importava ara era que tot acabés amb un post scriptum on possés: “ T’estimaré per sempre més”.