Giuliana Olguín, La meva vida entre línies. Llatinismes i literatura.

La meva vida...

...entre línies Giuliana Olguín Llatí G

INS Can Planas 2n Batxillerat 2015

Capítol I Em dic Daniel Scott, tinc 43 anys i visc al Upper East Side, a Nova York, barri situat entre Central Park i el Riu Hudson, però soc natal de Toronto, Canadà. Dos anys després de la mort del meu pare, la meva mare i jo vam decidir venir a viure a aquesta ciutat. Aquí vaig conèixer a Amy, la que seria la meva futura dona i futura mare de la meva única filla Harper. Quan Harper tenia 4 anys, Amy i jo vam tenir un accident de cotxe en el que Amy va perdre la seva vida. Per a Harper i per a mi, però per a mi més ja que Harper era més petita, va suposar un gran esforç recompondre’ns d’aquest canvi en la nostra vida, tan brusc i trist. Però ara bé, passats 12 anys, vivim en un dúplex els tres, és a dir, Harper, la meva mare que es diu Diane i jo.

Sóc escriptor de professió. Des de que tinc consciència sempre m’ha agradat escriure i em sento molt afortunat de poder viure de la meva passió. No sóc un escriptor a nivell internacional, però em sento molt orgullós de que la gent de molts països (inclòs aquest) en escoltar el meu nom, sàpiguen de qui estan parlant. Actualment estic treballant o col·laborant (com vulguis dir-ho) al cos de Policia de Nova York, i possiblement et preguntaràs quina funció exerceix un escriptor en la Policia...bé, ho explicaré a continuació, però per fer-ho hem de retrocedir d’aquí a 6 anys enrere.

Ens trobem al 09 de setembre de 2009, aquest any també vaig estar convidat a la XXI Gala Books of the Year, que es va fer al Carnegie Hall. El meu llibre em va fer guanyar, per tercera vegada consecutiva, el meu tercer accèssit, ja que havia estat un dels més llegits de l’any, però no havia aconseguit arribar a ser best-seller, que ho va aconseguir el llibre de l’escriptor guanyador. En aquesta gala jo ja estava pensant i reflexionant en què podria tractar el meu pròxim llibre, ja que no se m’ocorria cap argument interessant, l’únic que volia era canviar de registre, ja que els meus llibres sempre tractaven d’amor i desamors i aquesta vegada volia començar una nova sèrie de llibres que tinguessin un altre registre. Pot ser va ser en aquell moment en el que em trobava entre el món real i el món dels pensaments quan la vaig veure de lluny. Anava acompanyada per un amic d’un amic meu, l’home es deia Matthew O’Connan, era capità, cap de la Policia novaiorquesa i em vaig apropar per saludar-lo. Quan Matthew em va veure anar cap a ell i es va adonar de qui era, va fer un gest de sorpresa, ja que no s’esperava la meva assistència en aquella gala. Abans de començar a parlar em va presentar a aquesta dona, me la va presentar com la seva àlter ego, ja que tenia suma confiança en ella, es deia April Rose i era detectiu dins el cos de la policia de Nova York. Preciosa. El capità O’Connan era un home de cinquanta i pocs més, procedent de família humil, amb idees clares i fermes i el seu caràcter ben definit per ser ambiciós, treballador, prudent, però també comprensiu i generós. Però aquell dia semblava un esnob ja que (donant la meva opinió) adoptava maneres u

opinions que no es semblaven massa a les seves, però pot ser ho feia per poder sentir-se integrat en aquell ambient de gent distingida i de classe social alta. No només jo em vaig adonar d’això, sinó que April també ho va fer, ja que quan veiem algunes de les actituds que adoptava Matthew, ens miràvem i les nostres mirades eren còmplices.

Una estona més tard se’m va apropar el guanyador del premi, Nick Wallace, àlias “l’escriptor de mans sàvies”, ja que en aquells 3 anys havia guanyat any rere any molts premis i, especialment, el premi Book of the Year. Se’m va apropar, per una banda, per donar-me l’enhorabona, ja que encara que no havia guanyat, per haver quedat en segona posició. Em va regalar un exemplar del seu llibre signat per ell. Jo, per altra banda, també li vaig donar un exemplar del meu llibre, on vaig afegir un addenda donant-li la enhorabona per guanyar el premi i per tenir tant d’èxit amb el seu llibre.

Quan es va acomiadar i va marxar, em vaig quedar donant un cop d’ull al llibre que m’havia regalat i, mirant el revers del llibre em vaig adonar que en l’ ex libris hi havia un error tipogràfic, ja que el seu nom estava mal posat, en comptes de posar Nick Wallace, posava Nik Wallace. No sé si era perquè m’havia adonat, però quedava molt malament en el llibre que el nom del seu autor estigués mal posat.

Vaig tornar amb April i amb el capità Matthew i els vaig dir que m’anava al jardí a donar passejar una mica, ja que l’ambient de la gala i del banquet de després era molt calorós i volia prendre l’aire. Quan estava a prop de la sortida vaig veure una porta entreoberta que donava a una gran habitació on es trobava Nick Wallace amb la seva família parlant i donant les gràcies, i de sobte va tenir un lapsus, amb el que la seva família no va donar importància i tots van riure. Abans de sortir al jardí vaig entrar al lavabo per refrescar-me una mica la cara, però quan vaig entrar hi havia un maremàgnum de papers i aigua pel terra i les ganes que tenia de mullarme van desaparèixer.

Vaig sortir al jardí i, després d’haver caminat diverses vegades al voltant del jardí, vaig veure com sortien el capità Matthew i la detectiu April del conservatori. Quan em van veure es van apropar i vam començar a parlar de com era el seu treball, si tenien molts casos d’homicidi o més de robatoris, si en tenien molts per setmana, etc. Però el que més parlava era sempre Matthew, April estava més callada i distant. Matthew m’explicava que ell havia estat assignat capità ad ínterim fins que arribés una altra persona que ocupés el seu càrrec, però que portava essent capità de la Policia novaiorquesa des de feia deu anys i que ell ja es considerava capità, cap i treballador fix del cos de Policia de Nova York.

Tota aquesta situació canviaria quan, en qüestió d’uns segons, es van escoltar dos trets, un rere l’altre. Però no només des d’aquest precís moment canviaria només això, sinó que la meva vida també faria un gir de 360º.

Capítol II A l’escoltar els trets procedents de dins del conservatori, el capità Matthew i la detectiu April, en qüestió de segons, van passar de ser els convidats d’honor pel seu treball realitzat dia a dia, protegint i defensant la ciutat de la gent perillosa, a ser els policies de sempre, a fer el que exerceixen i es dediquen la major part dels seus dies. En un obrir i tancar els ulls van canviar el seu comportament, van treure les seves pistoles, ja que encara que era el seu dia lliure sempre estaven en alerta, i van córrer cap a dins del conservatori per veure i aturar el que estava succeint.

Quan vam arribar a la cambra principal, on s’estava celebrant la post gala, ja era massa tard. Al costat d’aquesta cambra hi havia una petita sala d’estar on hi havia una conglomeració de gent, tots al voltant d’un cos ja, sense vida. Quan anàvem obrint-nos pas entre la multitud de gent i vam arribar fins al costat del cos, vam observar amb molta sorpresa de qui es tractava, i és que era el vicepresident de Nova York, que havia estat escollit per quòrum ja que va haver un nombre suficient de persones al Parlament per poder prendre aquesta decisió conjunta d’anomenar-lo vicepresident.

Matthew i April van demanar a la gent que s’allunyés del cos i van trucar al cos de policia.

Els policies no van trigar gaire en arribar al lloc on va succeir l’homicidi i quan van arribar els primers que van entrar a la sala van ser tres companys de Matthew i April anomenats Bryan Collins i Dan Carter que treballaven en la mateixa àrea que ells i Olivia Evans que era la metge forense i l’encarregada d’esbrinar l’hora de la mort, l’arma homicida, de detectar DNI aliè al de la víctima, etc. Van treure bastants fotos de l’escenari on es trobava el cos inert, de la víctima i de detalls que a simple vista no es noten però que analitzant-los tenen molta importància. Van agafar el cos per traslladar-lo a la Policia per així poder començar a analitzar-lo.

Va ser en aquell moment en el que vaig decidir que el meu següent llibre seria una novel·la policíaca, amb barreja de misteri, i com no podria ser menys, no m’independitzaria del meu tema vital, l’amor. Llavors, aprofitant el moment i la trobada, vaig demanar al capità O’Connan el favor de que em deixés col·laborar i acompanyar-los en el dia a dia laboral durant uns quants mesos per poder inspirar-me i fer una novel·la policíaca excepcional.

Després d’haver-ho pensat durant uns quants minuts (i amb les meves continuades interrupcions dient-li que no faria res que no entrés dins el protocol policíac) va acceptar. Va ser una de les millors notícies que vaig tenir en aquest mes.

Els vaig acompanyar al Departament de Policia, ja que aquest seria el meu primer dia d’experiència, i vam anar directament a la planta -2, que era on s’analitzaven els cossos de les víctimes i, per tant, el lloc on treballava

Olivia. Quan vam arribar ella ja ens estava esperant amb el cos sense vida a la taula d’alumini (sí, com veiem a les pel·lícules) tot net i amb la ferida de bala que el va deixar sense vida ben neta. Al començament, essent sincer, em va impactar una mica. El cadàver tenia un rictus una mica estrany. Abans de començar a parlar el capità O’Connan em va presentar oficialment amb Olivia, dient-li que jo seria una nova incorporació durant uns mesos i que em veuria moltes vegades tant per aquí, com per les oficines de dalt. Ella també es va presentar i vam fer un intercanvi de bromes i rialles fins que Matthew i April ens van llançar una mirada fulminant que ens van fer parar de riure de sobte. Tots dos presentats, Olivia va començar a parlar sobre com havia estat l’homicidi: l’havien disparat d’una certa distància, però no com perquè el vicepresident Johnson el pogués haver vist, ja que la ferida de bala la tenia al pit. Segons Olivia, la víctima no tenia indicis de ferides defensives ni forcejaments, i recordant que el cristall de la finestra de la sala on van trobar el cos estava trencat, Olivia va suposar que quan el vicepresident es va adonar que hi havia algú a la sala ja era massa tard i la persona homicida el va agafar per sorpresa.

Segons la temperatura i la pal·lidesa del cos Olivia va dir que va estar assassinat entre les 22 i 23.30hs.

Després de que Olivia ens donés tots aquestes dades vam anar de seguida al despatx on passava la major part del seu temps el vicepresident Johnson.

Quan vam arribar i vam entrar April, Bryan i Dan van començar a buscar pistes, proves i tot el relacionat amb el vicepresident i amb persones del seu voltant. Al seu escriptori April va trobar un memoràndum escrit amb ploma i amb molt bona cal·ligrafia que posava: Dia 16 de setembre, cita amb P molt important. Portar tots els documents relacionats amb el projecte. Lloc de trobada: Última planta del Empire State.

April va agafar aquesta nota amb unes pinces especials i la va posar dins d’una bolseta de plàstic, que era on guardaven totes les presumptes pistes o proves. Per altra banda, uns cinc minuts després, Dan va trobar en la galleda d’escombraries una carta trencada en quatre. Va agafar els quatre papers amb les pinces especials i les va ajuntar com si fos un trencaclosques. Els quatre estàvem expectants per veure què posava en aquella carta.

El nom del remitent de la carta no apareixia enlloc, però potser el vicepresident Johnson sabia de qui es tractava. El remitent demanava un plus en el seu salari justificant-lo com un treball massa arriscat. Després exposava un munt de codis i deia que si el vicepresident volia saber de què es tractaven, havia de entregar-li aquesta gratificació. Al final d’aquesta carta hi estava agregada una postdata en la que el remitent li donava un ultimàtum, dient que si el vicepresident no feia el dipòsit en un límit de 48

hores, cito literalment, al número de compte que només nosaltres dos sabem, tindria conseqüències.

Al final del tot de la carta el remitent exposa “Voler ser el súmmum de la política utilitzant la corrupció no és res fàcil, hi ha molts obstacles” Després haver-ho llegit tot, per a April, Dan i Bryan aquesta carta va ser el quid de l’homicidi. Per a ells aquest cas estava més tancat que obert ja que deduïen que el remitent va matar al vicepresident i que, per tant, les seves empremtes dactilars estarien en la carta, tan sols era portar la carta al laboratori i que Olivia l’analitzés. Però per a mi, des del meu punt de vista, era més complex i faltaven caps per lligar.

Quan vam sortir del despatx del vicepresident Johson i vam pujar al cotxe per anar una altra vegada cap al Departament de Policia, el que conduïa era Bryan. De copilot estava Dan i al enrere amb mi venia April. Tots tres eren persones molt amables i divertides (encara que April es mostrava seriosa i ficada al cent per cent en el seu treball, jo sabia que podria ser una persona molt simpàtica). Bryan era molt ingenu però molt simpàtic. Dan també era molt simpàtic, un noi satíric amb una mica de serietat en certs moments, però sens dubte era la vis cósmica del Departament de Policia de Nova York.

Estàvem parlant i rient quan de sobte dos cotxes ens van interceptar el camí...

Capítol III Van sortir quatre persones encaputxades i armades dels cotxes, les quals ens van agafar per sorpresa. Ens apuntaven per tots els costats i als meus companys se’ls va fer impossible treure les seves armes. Ens van fer sortir del cotxe amb les mans en alt i van treure les armes a April, a Dan i a Bryan. A Dan i a mi ens van ficar en un cotxe i a April i a Bryan en l’altre, però abans ens van posar una bossa al cap potser per no veure el camí.

M’estaven segrestant, no ho podia creure, se’m van venir al cap ràpidament la meva mare i la meva germana, es preocuparien molt, ja que mai arribo tant tard a casa. El trajecte va ser molt llarg, probablement vam trigar aproximadament hora i mitja.

Quan vam arribar ens van agafar amb molta força i violència i ens van treure les bosses dels caps. On ens trobàvem era en un descampat amb una empresa abandonada. Ens van portar als quatre dins l’empresa. Quan vam arribar al centre de la empresa ens esperàvem cinc homes més, i quatre cadires, se’m va fer impossible imaginar que en aquelles cadires no ho passaríem massa bé...Ens van asseure en aquestes mateixes i ens van lligar les mans per darrere. En total eren nou homes armats, un més alt i fort que l’altre.

Va començar a parlar un noi, possiblement tenia uns deu anys menys que jo, i probablement ell era el primus inter pares de tots els que es trobaven allà dins. Va iniciar el seu monòleg, ja que va parlar tot sol i no volia que ningú l’interrompés, dient el següent: -Em dic Benny Perez i probablement apareixeré en la vostra data base de la Policia per enfrontaments diversos, altercats amb molta gent, contraban, diverses multes per conduir amb taxes d’alcohol molt elevades i bla bla bla, però aquesta vegada –si aconseguiu agafar-me, fet que, creieu-me, serà impossible- serà un nou registre molt important, ja que el que farem serà un fet històric que la gent mai més l’oblidarà. Probablement us preguntareu per què us hem segrestat, bé, al sortir del despatx del vicepresident Johnson hem suposat que heu trobat la noteta que un imbècil ex-company nostre va enviar al vicepresident Johnson. Per què ex-company? Per què hem deixat de utilitzar els seus serveis i es troba, creieu-me, en un món millor, ja que va cometre la gran bogeria d’enviar una miserable noteta sense portar ni tan sols guants per no deixar cap empremta dactilar. Cal ser tan ximple? Si aquesta nota arribava a mans de la Policia tindríem greus problemes, ja que analitzant la nota trobarien aquestes empremtes i sortirien les seves dades, i amb aquestes dades no trigarien en relacionarles amb les nostres. I paf! Tots els projectes que vam estar maquinant durant mesos es fondria. Quan us vam veure sortir del despatx de Johnson ja sabíem que tindríeu aquesta nota i vam decidir, sense cap tipus de dubte o preocupació, que hauríem de segrestar-vos per poder fer-nos amb

aquesta nota (la treu i la ensenya). Aquest cas és molt més complex del que us imagineu, i va més enllà que l’assassinat del Vicepresident Johnson, perquè si encara no us heu assabentat, els que el van matar hem sigut nosaltres. Sí, sí, el que escolteu, mai una confessió havia estat tan fàcil, veritat? El nostre modus operandi va ser molt meticulós i vam tenir cura de tot. Primer vam entrar a la sala i vam trencar el vidre de la finestra, per a que quan entrés Johnson i veiés això es donés mitja volta i el tret de la nostra arma anés tot recte al seu pit, per a que no tingui la possibilitat de sobreviure, per ser un gran mentider, farsant i entabanador. Fa dos anys, abans de que ell guanyés per quòrum les eleccions per ser el vicepresident de Nova York ja que havia un nombre suficient de persones a l’assemblea per votar aquesta decisió, s’havia posat en contacte amb nosaltres per realitzar un frau electoral on nosaltres havíem de manipular tots els vots per tal de que ell guanyés a les eleccions. Després de que ell ens parlés i ens demanés aquest “favoret”, la nostra resposta va ser que féssim un quid pro quo, és a dir, nosaltres li fèiem aquest favor i ell ens havia de donar una bona aportació de la seva fortuna i ocupació dins del seu partit amb un bon salari, ja que el seu modus vivendi era esplèndid, tenia vivendes en quasi tots els estats dels Estats Units, moltes empreses i una gran fortuna amagada que tan sols nosaltres sabíem de la seva existència. Ell va afirmar sense pensar-s’ho dues vegades.

Arribat el dia vam dur a terme la seva sol·licitud i tot va sortir tan bé com ell volia i com nosaltres esperàvem. Però va ser després d’això on van sorgir els problemes, va passar un mes, dos, tres... fins un any i mig on la conditio sine qua non encara no s’havia complert, Johnson mai va complir el requisit que li vam imposar si volia que féssim aquest falsejament a les eleccions. Li vam avisar unes quantes vegades sense obtenir cap tipus de resposta i va ser llavors quan vam començar a tramar el pla. Tot va sortir a la perfecció fins que l’imbècil del noi aquest va enviar la nota amb el nostre missatge en comptes d’enviar una nota de veu encriptada.

Ara que sabeu part de la nostra aventura us farem còmplices d’un fet que canviarà el ritme de la història si no feu la Policia i el govern d’aquest país cas del que us direm.

L’ statu quo d’aquest país, i probablement canviarà per complert.

de molts països del món,

Heu vist tots els codis i xifres que hi havia a la nota? Bé, doncs probablement us preguntareu què son. Jo tinc la resposta i ja que estem també us la dic, us farem còmplices del tot, la sinceritat per davant que és el que el nostre vicepresident promulgava en tots els meetings, quina ironia oi que si? Quina gràcia em feia...

Tornant al fil de la narració dels nostres propòsits, els codis que hi havia a la nota era la contrasenya d’un esdeveniment que pot arribar a ser terrible per al món. La contrasenya era per a posar en marxa una bomba que té guardada i amagada el govern. És bastant important i a la vegada perillosa, perquè posar en marxa aquesta bomba implica també que molts països estarien en perill a part dels Estats Units, ja que amb un mecanisme molt precís els seus cables estan connectats tant subterràniament com per via satèl·lit a un altre artefacte situat als altres països. Aquesta bomba la té el govern per utilitzar-la en un cas límit, i pensen que tan sols ells saben de la seva existència però s’equivoquen, com que Johnson formava part d’aquest elit i sabia de l’existència de la bomba, quan vam començar a investigar-lo ens vam assabentar i vam proposar-nos que aquest seria el nostre mode d’amenaçar-lo. Però com que no va fer cas vam haver de realitzar un altre pla més enrevessat.

L’única sortida per a que tot això no succeeixi és que vosaltres sigueu el nostre contacte amb la Policia i el govern, dient que volem que es realitzi un transfert d’una gran quantitat de diners, que aviat us direm quina serà, a un nombre de compte que ara us passarem. Si tot això no es compleix, activarem la bomba i, quan s’assabentin tots els països els quals tenen la bomba que patiran una gran explosió, probablement serà un casus belli per a originar la Tercera Guerra Mundial. I tot això no acaba aquí no, a part d’això farem que tota la població s’assabenti del tema del frau electoral i a part d’això i com a guinda del pastel, anunciarem la qüestió de la bomba i en qüestió de segons serà la vox populi de tot el món i es propagarà el pànic.

Vaja! M’acabo d’adonar que entre els nostres policies es troba un escriptor, l’escriptor Daniel Scott, quina sorpresa, sembla ser que només sabeu sorprendre a la gent. Per cert, em vaig llegir tots els teus llibres, però la teva òpera prima va ser la que menys em va agradar (després de que Benny Perez va dir això tot seguit vaig sentir les rialles de Bryan, Dan i April i els vaig fer una mirada fulminant que de sobte van callar).

Quan Benny va deixar de parlar ens vam quedar en silenci mentre els nou homes parlaven i es reien. Jo estava tot suat de la por que tenia per tot el meu cos. Vaig veure cap a la meva dreta que es trobaven Dan i Bryan que intentaven deslligar-se sense resultat. Després vaig veure cap a la meva esquerra, i allà es trobava April, una rara avis. Era una persona especial, mai havia vist a una persona semblant a ella. Estant en una situació com era la d’aquella, en la que tots estàvem dels nervis, tant per por com per tractar de sortir d’aquella situació, ella estava tranquil·la, centrant en un punt concret la seva vista, pensant en ves a saber què. Era una excel·lent policia i encara més persona. L’estava mirant atentament quan Benny va començar a parlar una altra vegada i em va treure dels meus pensaments.

Capítol IV -Després d’haver parlat amb els meus companys -va començar dient Benny- a priori no ens sembla mala idea deixar-vos anar per a que feu notícia dins el Cos de Policia del que esta passant al seu voltant. No penseu gens ni mica que us anireu per les bones sense pactar res abans. Per una banda April Rose, voldràs fer justícia i sobre tot voldràs fer pagar a l’assassí de la teva mare d’haver comès aquell horrible crim.

Quan April va escoltar les paraules que sortien de la boca de Benny se li va quedar una cara de sorpresa impressionant que sortia dels seus paràmetres d’expressió, els seus ulls se li van omplir de llàgrimes i les seves paraules no sortien-.

-Daniel Scott –es va girar cap a mi- tens una filla preciosa, us assembleu molt en els ulls, no voldràs que li passi res oi? –quan va començar a parlar de Harper s’ em van posar els pèls de punta.

A posteriori va seguir parlant, bé, millor dit va continuar amenaçant, va continuar amb Bryan i va acabar amb Dan. A Bryan el va amenaçar de fer mal a la seva muller i a Dan també, però a ell el va amenaçar amb la seva família, concretament amb la seva mare.

-Aquesta no és la única condició que us posarem per a complir –va continuar dient Benny-, suposem que teniu bastant coneixement o el bàsic per a intervenir a un company nostre que ha resultat ferit en un atrac. Fa qüestió de 5 dies ell es trobava in articulo mortis però vam poder treure’l d’aquesta situació i poc a poc s’anava recuperant, fins fa 2 dies que va començar a tenir una altra vegada febre i molt elevada i ja no sabem que fer, necessitem que feu alguna cosa ipso facto perquè és possible que es mori i no volem això, i creieu-me, vosaltres tampoc.

Bryan era el que tenia més coneixements auxiliars i va ser ell el que va intervenir al company de Benny Perez i companyia. Bryan estava molt nerviós ja que ab illo tempore en que va aprendre aquests coneixements auxiliar s’utilitzaven unes tècniques diferents a les d’ara. Va començar a treure-li la bala i la infecció que tenia a les 06:02 ante merídiem i va acabar a les 16:19 post merídiem. Va estar 10 hores intentant salvar la vida d’aquell home que possiblement va treure moltes més vides i ho va aconseguir.

Vaig començar a recordar el moment en que va venir al món la meva filla.

En aquell moment vaig ser l’home més feliç de tot el món, em va donar felicitat incondicional, sense cap tipus de condició, i en conseqüència no parava de pensar en ella, en si la tornaria a veure, però el seu record i les ganes de tornar-la a veure m’impedien recaure. Tornava a parlar Benny.

-Fins que el nostre company no es desperti i es recuperi no sortireu d’aquí.

L’últim dia que va despertar va tardar quasi una setmana en fer-ho, així que la nostra proposta per a que sortiu encara és sine die.

En escoltar tot això Dan i April es van alterar i van començar a discutir amb els tres homes que es trobaven en aquell moment en la sala. Els homes van treure les seves armes i in extremis quan estaven a punt de cometre una gran bogeria, van entrar un munt de policies armats i els van agafar in fraganti...

Capítol V Cap dels homes que anaven armats van deixar anar les armes de les seves mans quan van entrar tots els policies, al contrari, Benny va agafar a April com a ostatge, ho tenien tot massa planejat. Cap dels policies podien fer res ja que no volien que April sortís ferida de tota aquesta situació i nosaltres tres, Dan, Bryan i jo, com que no teníem armes i a més ens apuntaven tres homes sense treure’ns la vista de sobre, no podíem fer més que mirar aquella horrible situació. Tres dels companys de Benny van començar a disparar als policies i va ser en aquell moment en el que Benny va agafar a April amb més força i la va arrossegar cap a una porta posterior que hi havia en aquell edifici abandonat, darrere de Benny i April van anar els companys de Benny però dos d’aquests van ser ferits de bala, un a la cama i l’altre al braç i van caure al terra immediatament. Dos dels policies van córrer per agafar-los i tot seguit els van immobilitzar i emmanillar. Com que tots els companys de Benny, Benny i April ja havien sortit per la porta vam córrer per intentar agafar-los, però quan vam sortir ja era massa tard, ja que ja s’estaven anant en una furgoneta de color negre i sense matrícula, era impossible arribar a atraparlos ja que la velocitat de la furgoneta anava in crescendo.

Després de que va passar tot això els policies ens van portar cap el Departament de Policia i ens van tomar declaracions a tots tres per separat.

Tant Dan, com Bryan, com jo, vam explicar tota la situació que vam viure les últimes hores i vam informar a Matthew sobre la situació del vicepresident Johnson i de l’amenaça de bomba que patiria aquest país i uns quants més. Quan vam acabar d’argumentar les nostres declaracions, el detectiu Matthew ens va citar en una sala a tots els policies que estarien implicats en aquest cas i a Dan, a Bryan i a mi, i va explicar el procediment que es faria des d’aquell moment. Aquest procediment hauria de ser ad hoc ja que no volíem que April sortís perjudicada de tot aquest assumpte.

D’aquesta manera, el detectiu Matthew ens va dir que el procediment hauria de ser cautelós, prudent i sobre tot discret, és a dir, s’hauria de portar en secret ja que Matthew no volia alertar ni al govern i fer saltar totes les alarmes i protocols que hi ha en aquest país, ni a la població per un assumpte que encara no es sabia si era real. Va dir que hauríem d’esperar que aquesta

mala gent es posés en contacte amb nosaltres, que sense dubte sabíem que ho farien. Hauríem d’escoltar una altra vegada les seves peticions antigues i ara una de nova, ja que com tenien a April voldrien una altra cosa a canvi d’ ella. Així hauria de ser el procediment que hauríem de portar a la pràctica, però jo en aquell moment no estava massa d’acord ja que temia bastant per la seguretat de la meva família i a més per la de April. Totes aquestes qüestions i dubtes se les vaig comentar a Bryan i em va dir que quan el capità diu una cosa s’ha de complir volens nolens, ja que era el que manava. Jo vaig assentir però continuava estant en contra i tenint in mente la figura de la meva filla i la meva mare i em van atacar un munt de dolents pensaments que no em deixaven pensar en una altra cosa i sabia que Dan també estava d’acord amb mi, però respectava al seu superior i no volia fer una altra cosa que no estigués sota les seves ordres.

Van passar 24 hores des que va passar tot això i en el Departament tot continuava essent el mateix, mateixes proves, mateixos noms, mateixes dates, mateixes direccions, mateixes, mateixes, mateixes,...i per si tot això no fos poca cosa, el detectiu Matthew no parava de repetir la mateixa oració ad nauseam cada vegada que passava per la sala on ens trobàvem Dan, Bryan i jo: “Ànims nois ja veureu com tot es soluciona, però recordeu, això és sobre tot discreció”. De veritat, quan es posava en aquest pla era impossible de tractar... L’única cosa que em fa l’estona més agradable quan estic treballant en el Departament és estar amb Dan i Bryan ja que són uns nois molt simpàtics, graciosos, amables i sobre tot no em fan sentir d’un altre planeta ja que, ho confesso, sóc una mica peculiar i amb ells em sento còmode. Tots dos tenen una medalla commemorativa de l’any 2014 per ser el millor company en qüestió de relació personal i laboral dins el Cos de Policia de Nova York ex aequo.

Quan estàvem parlant sobre on podrien estar Benny i companyia amb April van trucar al telèfon de la Policia i Dan el va agafar. Era l’hospital i el van informar que els dos companys de Benny, que havien resultat ferits en l’enfrontament, ja estaven recuperats i que ja estaven capacitats per abandonar l’hospital i poder venir al Departament per ser interrogats. Acte seguit Dan i dos policies van agafar les seves plaques, armes i van sortir direcció hospital per detenir-los i portar-los al Departament per ser interrogats. Jo em vaig quedar amb Bryan i vam continuar desxifrant enigmes que encara no havien estat resolts.

Passada una hora i trenta-quatre minuts van arribar Dan i els dos policies amb els dos companys de Benny. Primer Dan va portar al de la cama enguixada a la sala de declaracions i els dos policies van portar al del braç enguixat a la cel·la. Bryan i jo vam anar a la sala d’observacions on podíem veure tot l’ interrogatori que Dan feia al home aquest que suposadament es deia Michael.

- A veure Michael Hall, vull que m’expliquis in extenso quina és la relació que tens amb Benny Perez, que és el que voleu aconseguir amb tot això, la situació de la suposada bomba i cap a on us hauríeu anat si no hauríeu resultats ferits.

- Potser penseu que sóc tonto o què? Tu Dan, saps perfectament el tema de la bomba, Benny us ho va explicar massa bé i detalladament, us va posar totes les condicions i les conseqüències que portarien si no es complien, i de moment no s’estan complint, i això portarà conseqüències, creieu-me. La relació que jo tingui amb Benny i cap a on es van dirigir tampoc és de la vostra incumbència i no us importa fins que Benny es posi en contacte amb vosaltres. I el que volem aconseguir, i aconseguirem amb tot això ja ho veuràs tu amb els teus propis ulls, no cal que jo t’ho digui.

Tenim que [sic] fer clara la nostra petició.

-Mmm, crec que no ens estem entenent Michael. Primer de tot informar-te que el teu amic no es sortirà amb la seva que et quedi en el cap i, en tot cas, a tu això ja tampoc t’importa perquè des d’ara l’únic que t’ha d’importar és saber fer bons amics dins la trena si vols durar una mica més de 48 hores viu allà dins, m’entens?

A Michael se li va canviar les faccions de la cara però es va quedar callat en tot l’interrogatori i no va respondre cap pregunta que Dan li feia. Dan no sabia ja què fer i es va quedar in albis ja que tampoc se li ocorria cap mena de pregunta o advertència que faci a Michael confessar.

Com que Michael no parlava més Dan va sortir de la sala i va fer-li un senyal amb el cap a un dels policies que custodiaven la porta per a que entrés a la sala i portés a Michael a la cel·la ja que no valia la pena continuar interrogant a una persona que no col·laborava gens ni mica i ni tan sols el mirava a la cara, però tot i que Michael es feia el fort jo sabia molt be que per dins estava que tremolava de la por i els nervis que tenia.

A més la incertesa que tenia de que el seu “amic” Benny no havia aparegut per emportar-se’l a ell i al seu altre company (ja que Benny l’hi havia promés) li estava debilitant.

Bryan se’n va encarregar d’interrogar a l’altre noi més jove que Michael, possiblement tenia uns 24 anys, 3 menys que Michael. Es deia John Clark i aquest des del principi es va mostrar en tot moment molt més nerviós que Michael, possiblement per manca d’experiència dins aquest horrible món.

Amb tan sols mirar-lo es podia percebre que només era un noi sensible i espantadís, que probablement estava en aquell grup tan macabre només per deixar-se portar per males influències o potser per deixar-se coaccionar o que li fessin xantatge.

-Bé John –va començar dient Bryan- com que ja hem parlat amb el teu company Michael, ara et toca a tu que ens parlis sobre tot el que està

passant amb tota la situació del vicepresident Johnson i la suposada bomba.

Vull que m’expliquis on han portat a la meva companya i que em contis d’ on coneixes a Benny Perez i els llocs on sol freqüentar. També m’interessa molt d’ on i com heu tret tanta informació de nosaltres per aconseguir coaccionar-nos, així que apa pots començar per on vulguis, però comença ja.

- Bé, bé, bé –va començar la seva argumentació quequejant- ja sé que estic ficat en un bon embolic en el qual se’m farà difícil de sortir, però us juro que jo no tinc res a veure amb tot això, no sabia res de tot el que passaria, ja sé que ara no em creureu i ho entenc, però de veritat, jo no sé res d’aquest tema. No sabia res ni de la bomba, ni de tota la situació del nostre vicepresident Johnson i encara menys de totes les dades que va treure de la seva boca Benny de vosaltres de veritat us ho dic. Jo col·laboraré en tot el que estigui en les meves mans, de veritat, parlaré lato sensu de qualsevol cosa que em pregunteu i que jo sàpiga.

Quan vaig escoltar i veure com parlava i els gestos que feia, el que vaig pensar en un principi s’anava complint. Era molt poc possible que un noi tan nerviós i, en diverses ocasions hipocondríac, estigués ficat en una trama de tan extenses dimensions com era la d’aquesta. I a més que ell mateix s’oferís motu proprio per ajudar en tot el que pogués en el cas era difícil de veure –bé...parlo des de la meva experiència d’una mica més de 72 hores com a “detectiu”-. Potser estigui errat en les meves hipòtesis i deduccions, però ara només ens quedava escoltar i creure que el que ens deia era veritat.

-Jo conec a Benny –va començar dient John- des que tenia 10 anys, érem veïns. Vivíem en un poble de Kansas City, ell vivia en el portal 11 i jo en el 11 bis i com que les nostres mares es coneixien era qüestió del destí que ens coneixeríem. La meva mare era natural de Cuba i per una qüestió, anomenem-la “X”, no tenia la residència vigent l’any en que vaig cometre un gran error que, en aquell moment, només va ser ximple innocència. Com que Benny era més gran que jo, ell ja tenia un gran recorregut dins aquest dolent món, però dins de tot, aquell any va fer un acte bondadós (sense comptar el que vindria després, està clar). Un dia estàvem a casa meva: la meva mare, la mare de Benny i Benny, ja que quasi tots els dies es reunien per parlar d’alguna cosa. Van picar a la porta i quan la meva mare va obrir es va trobar amb dos policies que en veure-la ja van començar dient-li que quedava arrestada per ser reportada al seu país, ja que no presentava vigent la seva residència des de feia 2 anys. A més, li van dir que jo passava a ser càrrec dels Serveis Socials ja que era menor d’edat i que era probable que no em tornaria a veure. La meva mare es va posar molt nerviosa i a plorar, com jo. Mentre li estaven posant les manilles Benny es va acostar a mi i em va dir: -Tranquil noi, ho solucionaré. –picant-me l’ull-

Benny es va acostar als dos agents i del mode que els va canviar la cara vaig comprendre que eren coneguts. Van deixar anar una estona a la meva mare, que va córrer cap a mi i jo no la vaig soltar ni tan sols un minut.

Benny i els dos policies van estar parlant durant mitja hora en la meva habitació a soles i, quan van sortir, van dir-li a la meva mare que tenia 24 hores per fer vigent la seva residència als Estats Units, perquè en conseqüència sí que seria reportada. Quan el policia va dir això la meva mare va començar a plorar de l’alegria i va assentir a les ordres dels policies. Acte seguit un dels policies li va treure les manilles a la meva mare i després es van marxar. La meva mare i la mare de Benny es van abraçar plorant totes dues.

-No sé què és el que has fet, però et dec una noi –vaig dir-li-.

-Tranquil John, en un futur ja em faràs un favor quan et necessiti.

En aquell moment no vaig prendre la seva afirmació d’un mode tan stricto sensu, però anys més tard, recordant aquell moment, tot cobra més sentit.

Capítol VI Em dic April Rose, tinc 38 anys i visc al Midtown, a Nova York, però en realitat sóc natural de Seattle, ciutat situada a l’oest dels Estats Units. Quan vaig acabar d’estudiar i de presentar-me a les oposicions per ser policia tenia 25 anys i va ser quan em vaig decidir de venir a viure aquí, a Nova York, i fins ara és on vaig viure des d’aquell moment. Els meus estudis els vaig acabar més tard perquè la situació de la meva vida va canviar per complet, el motiu de la qual cosa ara explicaré.

Mai m’havia plantejat ser policia, és més, vaig començar la carrera de Dret, com havia fet la meva mare. Quan jo tenia 20 anys estava en el segon curs de la carrera i la veritat tot anava molt bé: notes, treball –ja que treballava de secretaria en el bufet d’advocats que tenia muntat la meva mare amb els seus socis-, família, amics,...en fi, tot anava correctament, però aquesta situació canviaria completament. Faltava un mes per al meu aniversari quan el meu pare em va trucar en mig d’una classe –cosa que em va semblar molt estranya-. Quan la classe va acabar el vaig trucar i la seva veu trencada em va delatar que alguna cosa dolenta estava succeint i, quan em va dir que anés a l’hospital, em va semblar que el món es queia damunt meu.

Vaig agafar el meu cotxe i vaig anar tan ràpid com el meu antic cotxe em va deixar. Vaig arribar passats uns 15 minuts i vaig córrer cap a recepció preguntant-li a la secretaria pel nom del meu pare i de seguida em va manar que anés a la planta -1. Quan vaig sortir de l’ascensor el primer que vaig veure va ser al meu pare tirat al terra plorant desconsoladament. Vaig córrer cap a ell i li vaig preguntar que què és el que estava passant, encara que en el meu interior m’ho imaginava...I efectivament era el que m’imaginava. La meva mare havia mort, sí, un mes abans del meu aniversari, inesperadament, sobtadament, sense imaginar-ho en cap moment. No m’ho podia creure, no entenia res, en aquell moment em vaig quedar perplexa, sense poder articular paraula ni moviment, només veia el meu pare plorar i jo no era capaç de reaccionar, fins que va sortir d’una sala una doctora i va demanar al meu pare que entrés per a poder identificar el cos, fet que em va fer dubtar més de tot, en aquell moment sí que ja no entenia res més.

Identificar el cos? Per a que?

Em vaig quedar fora esperant el meu pare a que sortís. Van passar 10 minuts quan va aparèixer el meu pare per la porta tot blanc i els seus ulls secs de tant plorar i ens vam fondre en una profunda abraçada en la qual sembla ser que vaig caure un altre vegada a terra ferma i vaig començar a

plorar un mar de llàgrimes i no era capaç de parar, per sort estava el meu pare amb mi. Quan em vaig calmar vaig dir-li al meu pare que em digués el que havia passat amb la meva mare. Ell em va dir que no era bona idea parlar d’això en aquell moment i menys en la situació que jo em trobava, però jo vaig continuar insistint fins que va acceptar a contar-m’ho.

Finalment em va dir que la meva mare havia esta assassinada en un carreró per un tret al cap. Va ser un fort i important impacte la forma de morir de la meva mare, tant que des d’aquell moment el ritme de la meva vida va canviar completament, tant en la meva vida personal com acadèmica i laboralment. Quan em vaig recompondre de la seva mort em vaig jurar que el seu assassí pagaria pel que havia fet i també que ho farien tots els criminals que se’m creuessin pel camí. Va ser llavors quan vaig abandonar la carrera de Dret i vaig començar a estudiar per ser policia. Un canvi decisiu a la meva vida.

Van passar 2 mesos després de la mort de la meva mare quan va començar el judici per a culpar a un presumpte home que havia estat vist pel lloc on havia estat assassinada la meva mare tot just a l’hora que va morir. Van trigar tant perquè el meu pare va haver de moure’s una mica per a reunir uns quants papers sobre la seva relació amb la meva mare, ja que era un matrimoni de facto i, per tant, el seu matrimoni no era de iure, és a dir, que no hi havia en mig cap reconeixement jurídic, però que pel fet d’haver estat amb ella tant d’anys i que d’aquesta relació hagi sortit una filla que estava sota la seva patria potestas ja era un matrimoni acceptat pels seus fets.

El període de judicis va ser molt dur i esgotador, ja que moltes vegades l’home acusat es sortia amb la seva gràcies al seu advocat que sempre sortia amb una excusa que feia que el judici es prolongués encara més. Va arribar un dia en el que vaig estar tan cansada de tot que en un moment d’irritació em vaig apropar a l’home i vaig donar-li un cop de puny en tota la seva cara i vaig començar a cridar, ho reconec, em vaig posar tant boja que van necessitar 3 homes per poder separar-me d’aquest desgraciat que no articulava paraula. També vaig concedir-li unes paraules al seu advocat dient-li que ignorantia legis non excusat, és a dir, que no serveix com a excusa per a sortir il·lès de tota aquesta situació, ja que posava en dubte tots els arguments que deia el nostre advocat, convertint les seves afirmacions en no més que interrogants.

Donat que no havien proves concloents contra l’acusat, el dictamen del jutge va estar prorrogat, però tal i com pintava la situació el dictamen era in dubio pro reo, és a dir, a favor de l’acusat. En conclusió, aquest cas va quedar sub iudice, per tant va quedar pendent de resolució judicial. Avui, sis anys després, el nostre judici per l’assassinat de la meva mare encara no està resolt. Me’n recordo d’una frase que em va dir l’acusat després d’un dels judicis, que va ser una de les poques vegades que va articular paraula i

em fa pena de la ràbia, m’havia dit “dura lex, sed lex”, cal ser tan irritant i repugnant? Em va treure tant de les meves caselles que vaig començar a cridar-li, sort que tenia el meu pare a prop. D’aquella situació el seu advocat em va posar una ordre d’allunyament, per a donar encara més pena davant del jutge. Què hipòcrita! El meu pare em va dir que pacta sunt servanda, és a dir, que els “acords” havien de ser complerts al peu de la lletra i més en aquell moment que estàvem en període de judici rere judici.

Després de tots aquests anys encara recordo el nom de l’acusat. L’altre dia vaig tenir la curiositat de veure el seu historial, per veure si encara estava “net” de tot tipus d’actes violents i/o agressius. Quan el vaig buscar em va sortir el seu historial, bastant ample per cert, per diversos actes vandàlics, contraban, conducció sota efectes de l’alcohol, etc. Faltava el de “sospitós per assassinat”. Estava catalogat com persona non grata dins de moltes institucions, quina cosa més rara...oi?

Un cop molt fort fora de la furgoneta em va treure dels meus records.

Capítol VII Ens trobàvem al cos de Policia Dan, Bryan i jo i portàvem ja quasi una setmana sense saber res d’ April, ni tan sols Benny o els seus companys van trucar per a plantejar les condicions dels negocis que portaven entre mans des de feia molt de temps.

Una estona més tard van arribar dues dades bastant importants a la base de dades de la Policia sobre la possible ubicació de Benny amb els seus companys i el que era més important, amb April. Al veure això Dan i Bryan van agafar les seves plaques i les seves armes i van anar cap a la direcció que posava en els registres. Jo vaig voler acompanyar-los però em van dir que millor que em quedés al cos, per si de cas trucava Benny o si passava alguna cosa de major importància i, veient-lo ara des d’un altre punt de vista, ho comprenc, ja que aquí ells eren els policies. A més, també era important que em quedés perquè hi havia pocs policies de guàrdia i, per tant, era important que hi hagués una ràtio equivalent entre els policies de guàrdia i les emergències que poguessin sorgir.

Ja s’estava fent de nit i Dan i Bryan encara no havien arribat i jo m’estava posant dels nervis, no parava quiet ni tan sols un segon, però la nit no feia més que començar per mi. M’estava fent un cafè a l’àrea de descans quan vaig sentir una veu masculina la qual no era possible de comprendre amb claredat. Vaig sortir per la porta per veure el que estava passant i quan vaig sortir vaig veure que un home estava essent portat per dos policies, bé estava essent arrossegat, ja que estava borratxo. Em vaig apropar a un dels policies per preguntar-li que què havia succeït amb aquest home i el policia em va dir que aquest home estava conduint amb unes taxes d’alcohol elevadíssimes, només calia veure’l, i que havia atropellat a una dona que estava embarassada que havia estat immediatament traslladada a l’hospital més pròxim, però que es trobava en una situació greu.

El policia el va portar cap a una cel·la per a que es quedés allà fins que es conegui la situació de la dona i també la de l’home, ja que havien d’arribar Dan i Bryan per a saber que fer amb ell, ja que eren els policies que estaven de guàrdia i ells eren els que havien de fer tots els tràmits.

Una estona després es va començar a escoltar crits des de la sala de les cel·les, vam anar corrents un policia i jo per veure el què passava. Quan vam arribar vam veure que l’home, que havia atropellat a la dona, estava

patint un delirium tremens ja que portava molta estona sense beure alcohol i el síndrome d’abstinència ja es feia notar perquè possiblement no estava mai més d’una hora sense beure. Ràpidament li van administrar un calmant per a que es tranquil·litzés i uns minuts després es va adormir.

Poc després ens van trucar de l’hospital per a donar-nos la mala notícia de que la dona embarassada havia mort feia cosa d’uns minuts i que traslladarien el seu cos aquí.

Una estona més tard va arribar el marit de la dona tot desesperat i amb molta angoixa. Justament en aquell moment ens va trucar Olivia, la metge forense, a mi i a Dan i a Bryan, ja que ja havien arribat i s’havien informat de tot el que havia passat. Vam baixar a la planta subterrània. Primer va passar el marit de la dona per a reconèixer el cos i es va quedar dins bastant de temps i va sortir amb un aspecte no massa agradable, cosa totalment lògica que em va fer transportar cap al dia de la mort de la meva dona.

Acte seguit vam entrar nosaltres i Olivia ens va explica de què havia mort.

-També ens vam assabentar que va quedar embarassada mitjançant la fecundació in vivo –va afegir Dan-.

-Incorrecte Daniel, aquesta dona va quedar embarassada mitjançant la tècnica de fecundació in vitro, que és molt diferent a la fecundació in vivo, ja que la primera es realitza fora del cos i l’altra es realitza dins el cos –va respondre-li Olivia-.

De sobte vam començar a escoltar forts crits i plors. Vam sortir ràpidament del dipòsit i vam trobar al marit de la dona llençat al terra plorant i donant cops de puny a la paret. El vam agafar entre tots i Olivia li va donar un medicament per a que es calmés i al moment ja estava més tranquil. El que ell no sabia era que el medicament que li va oferir Olivia era una substància sense acció terapèutica, és a dir, aquest medicament va fer per a ell un efecte placebo, ja que ell pensava que el medicament tindria efectes físics sobre ell i s’ho va creure.

Després de tota aquesta dura escena vam seguir parlant amb Olivia i Dan li va preguntar si sabia a quina hora aproximadament havia mort, al que Olivia va contestar que segons el rigor mortis del seu cos havia mort sobre les 20:35hs, és a dir, abans de que arribés a l’hospital.

Diversos moments d’aquesta situació van ser molt durs per a mi, però el més fort va ser l’ última cosa que va dir Olivia, que ens va deixar a tots perplexes i és que, per si no ho sabíeu, l’ esperma després d’ésser expulsat

té un marge de temps que segueix actiu. Amb aquest matís el que intento és introduir al que ens va explicar Olivia que va ser el següent: -Aquesta dona va mantenir relacions sexuals poc temps abans de morir i amb poc temps em refereixo a una o dues hores, com a molt, abans de morir. Això ho sé perquè moltes parelles opten per, després d’haver realitzat l’acte sexual, retirar el penis abans de l’ejaculació per tal de prevenir embarassos, és el que s’anomena coitus interruptus i ho sé amb certesa perquè va quedar restes d’esperma de l’home a la seva vagina, però tinc una notícia i és que aquest semen no coincideix amb les proves que es va fer el seu marit, per tant, la muller l’estava enganyant, així que nois, us haureu de fer mans i mànigues i contar-li això al seu marit...

Després d’haver escoltat aquesta notícia vam decidir no explicar-li-ho, de moment, ja que no vam veure oportú comunicar-li-ho perquè no calia acabar de rematar el seu pèssim dia.

Després d’unes quantes hores investigant a l’home que va atropellar a la dona embarassada, vam trobar diverses coses: Una cosa que vam trobar és que abans de trobar-se en aquest estat d’alcohòlic total, era un bancari molt ben posicionat en la Banca de Nova York. Vam trobar tots els curriculum vitae que va repartir abans d’entrar en aquest ambient i, segons el contingut, era un home molt bé plantat amb idees molt clares.

En el període que va treballar com a banquer tenim la seguretat que va ser una època amb un superàvit molt elevat i, per tant, tots els treballadors es trobaven en una molt bona posició social. Era molt fàcil trobar a diversos banquers que guanyaven més de 25.000$ al mes.

Passats uns quants anys des d’aquest temps de bona liquiditat, la banca va començar a presentar un augment del seu dèficit, fins a tal punt que els seus directius van haver de disminuir la prorrata dels salaris dels seus treballadors, cosa que va afectar a molts sectors. A part d’això, sis mesos més tard es va aprovar una llei per referèndum, és a dir, que la majoria del poble va estar d’acord amb aquesta i va voler que s’estableixi, on molts treballadors de la Banca no sortien molt bé parats ja que també amb aquesta llei l’ ingrés per càpita dels habitants d’aquest país, que és un càlcul que es fa per a determinar l’ ingrés que rep una persona per a subsistir, s’estimava que seria molt més elevat.

Amb aquestes coses que vam investigar van sortir moltes hipòtesis i una d’elles és que aquest home després del augment del dèficit i de la llei aprovada on no sortia molt beneficiat el seu salari va ser acomiadat del seu lloc de treball i que probablement no va poder afrontar aquesta situació de quedar-se sense treball i, com a consegüent, sense ingressos i va acudir a

l’alcohol com a eina d’escapament, fins a tal punt que es va fer totalment dependent.

Capítol VIII Una altra vegada sóc jo, April, escrivint per aquestes línies. El cop de la furgoneta que vaig sentir abans al final no va ser gens, només que aquests són uns bèsties i no sé que és el que pretenen. Però ara bé, tornant als meus records...

L’últim viatge que vam fer amb la meva mare va ser a Itàlia i vam estar en diversos llocs: el nostre primer lloc de visita va ser Sicília, quina bellesa d’illa, les seves platges, la seva temperatura, la seva gent, els paisatges que t’ofereix...impressionant.

Després de la nostra estança a Sicília vam creuar el Mediterrani i vam quedar-nos fins al final a la península itàlica. El segon lloc escollit va ser Calàbria, que es troba a la punteta de la bota que forma la península d’Itàlia, però no vam quedar-nos molts dies. Després d’aquí vam anar a Apúlia ens vam quedar allotjats a la costa. Aquesta regió correspondria al tacó de la “bota” que forma la península itàlica i el mar en el que ens vam banyar és el Adriàtic.

Vam estar a la Província de Lecce on vam anar a visitar la Torre Sant’ Andrea, va ser impressionant. Quan vam recórrer la ciutat vam veure un amfiteatre que es trobava molt be conservat a la Piazza Sant’ Oronzo que es podia distingir perfectament la graderia i l’arena, també ens va explicar el meu pare, que és arquitecte, que aquest amfiteatre havia estat construït en l’època d’August, igual que el teatre romà, que també hi havia un en aquesta ciutat.

El tercer lloc que vam anar va ser a Nàpols, aquí primer vam anar a visitar la ciutat de Pompeia i el Vesubi, ja que la seva història ens va incitar a veure-ho tot més de prop. Després vam visitar la ciutat i on ens vam quedar més temps va ser al Golf de Nàpols. Cada racó era impressionant. Vam estar a Sorrento, fantàstic lloc. Després vam anar a l’Illa de Capri, no cal que digui res, em quedo sense paraules per descriure-la, plena de màgia. Aquí no podia faltar que féssim la Gruta Azul, que també va ser impressionant.

El quart lloc de destinació va ser Roma, quina ciutat més gran, la nostra estància allí va ser fantàstica també, quina bellesa, plena d’història i també de màgia per cada racó.

De Roma el que vam visitar va ser: la Plaça

Espanya, impressionant escalinata, vam caminar per la Via dei Condotti plena de tendes de moda molt significants com Prada, Cartier, Louis Vuitton, Gucci, Dior, Chanel, Dolce&Gabanna,...

Després vam anar a la Piazza dei Tribunali tota plena d’estàtues dels emperadors romans, on es trobava el Palau de la Justícia, immens.

Vam passejar per la Via della Conciliazione i de lluny vèiem la Basílica de Sant Pere del Vaticà i quant més ens apropàvem més gran se’ns feia. I caminant, caminant vam arribar a la Plaça de Sant Pere, on es veien perfectament les dues columnates construïdes per Bernini, que simbolitzen els dos braços del l’Esglèsia acollint el poble. La plaça és enorme, feta amb la finalitat d’acollir el màxim nombre possible de fidels o turistes. Quan vam arribar s’estava celebrant una misa molt important encapçalada pel Papa Juan Pablo II, me’n recordo que era diumenge de Pasqua, per tant era la benedicció Urbi et orbi que realitzava el Papa des de la Loggia de la façana de la Basílica de Sant Pere. Després vam anar a la Plaça Navona on vam veure les seves tres fonts destacades per les seves escultures, la més important d’aquestes és la famosa Font dels Quatre Rius, que també la va construir Bernini, on es representen els quatre rius més grans del món coneguts en aquell moment, Nil (Àfrica), Ganges (Asia), Danubi (Europa) i el Riu de la Plata (Amèrica). Vam menjar en una de les pizzeries que es trobaven dins el perímetre d’aquesta plaça i va ser un gust! Després d’aquí vam anar a la Piazza de la Rotonda on es troba el Panteó d’Agripa. És col·losal! Tant vist des de fora com vist des de dins. A continuació vam anar a visitar la famosa Fontana de Trevi, en la que vam demanar un desig i llençar la moneda, típica acció que s’ha de fer en aquest lloc! Acte seguit vam emprendre direcció cap al Colisseu, però abans d’arribar aquí vam pasar per uns llocs increibles i fantàstics com ara, la Plaça Venecia, que em va deixar sense paraules és monumental, col·losal, fantàstica,... el seu nom ve del Palau Venecia, tot el conjunt és increible! Després vam anar al Campidoglio i a continuació vam anar directament al Colisseu per la Via dei Fori Imperiali, que de front vèiem el Colisseu i cap a la nostra dreta vèiem

el fòrum romà. La resta de dies que vam romandre a Roma va ser en un hotel de Vil·la Borghese. Villa Borghese és un dels parcs urbans més grans d’Europa i és, com quasi tot, in-cre-ible. És una combinació de natura amb l’art de roma i relax, els seus jardins són espectaculars i els edificis, fonts i escultures que els decoren també.

Posteriorment vam anar a Florència, la ciutat indiscutible de l’Art. Al·lucinats ens vam quedar amb tot el que vam veure: El Duomo de Santa Maria del Fiore, la catedral, on pujant fins a dalt del tot vam contemplar la cúpula des de dins, i quan vam arribar a la part alta, que va costar una mica ja que hi havia moltíssimes escales, les vistes van ésser impressionants. El Ponte Vecchio ple de tendes de luxíssimes joies, la Piazza della Signoria, on es troba el Palau Vecchio i tres estàtues: Cosimo I de Medici, l’Hèrcules i Caco i una reproducció del David de Miquel Àngel. En aquesta plaça també es pot veure la Loggia della Signoria on es troben nombroses escultures com ara El Rapte de les Sabines de Giambologna o Perseu amb el cap de Medusa de Benvenuto Cellini, que segons diuen són propietat de la família Medici. També vam visitar la Basílica de San Lorenzo i per últim la Piazza della Repubblica. El penúltim lloc de visita que vam fer va ser Milà, on els monuments arquitectònics que més ens van sorprendre va ser el Duomo, la seva catedral i l’església de Santa Maria delle Grazie on vam poder observar el Sant Sopar, obra de Leonardo Da Vinci.

L’última ciutat que vam visitar, i no per això la menys important, va ser Verona. Només arribar vaig olorar el perfum de l’amor i vaig desitjar trobar al meu Romeu. Al primer lloc que vaig voler anar va ser a la casa de Julieta, que va ser fantàstica! I després ens vam quedar uns dies coneixent Verona, que tota ella estava plena de màgia i després vam tornar aquí, als Estats Units. Va ser un viatge inoblidable i magnífic, excloent el viatge de tornada que va estar carregat de turbulències, però bé, això va ser peccata

minuta comparant-lo amb tot el que vam gaudir.

Tot el dolent va venir després, mesos després, amb la mort inesperada de la meva mare. Quedaria millor dir amb el crim que va patir la meva mare, que va ser assassinada en un carreró i, per a més inri, la van deixar entre totes les escombreries. Quan em vaig assabentar de la seva mort, vaig pensar que era mea culpa, ja que aquell dia li vaig demanar que em deixés el seu cotxe per a no tornar de l’Universitat a peu i ella m’el va deixar, però deixar-me a mí el cotxe significava que ella tornaria del seu treball a peu i per aquest motiu em vaig culpar durant molt de temps.

En la misa de rèquiem de la meva mare va assistir molta gent, des de els nostres familiars més pròxims fins els amics o companys de treball. Des del meu parer va ser més llarga del que m’imaginava.

No vaig acceptar la mort de la meva mare fins que en la seva làpida posava el seu nom, la seva data de naixement i de defunció i la típica sigla RIP, que el seu significat és “descansa en pau”. Quan vaig veure aquesta sigla vaig pensar el mateix i li vaig desitjar a la meva mare que descansi en pau per saecula saeculorum, amb tota la força del meu cor.

Per ella vaig arribar al final de la meva carrera i vaig aconseguir tots els meus objectius. Vaig ésser escollida alumna honoris causa i vaig obtenir un excel·lent cum laude en la meva carrera, i tot, tot, tot el que he aconseguit, el que he aconseguit i el que sóc se l’hi dec a ella, a la meva mare.

Capítol IX Ja fa més de tres setmanes que no sabem res d’ April. Cap notícia, cap trucada, cap pista, cap sospita. Res. Absolutament res. Ja teníem tots els recursos esgotats i tot quedava ja en mans de l’ FBI. Però com nosaltres no volíem esperar amb els braços creuats a que ells informessin d’alguna cosa nova, nosaltres fèiem tot el que estava al nostre abast. El que era cert i irrefutable era que no ens quedaríem sense fer res ad kalendas graecas, és a dir, fins que no tinguem a April amb nosaltres una altra vegada no deixarem en cap moment, mai, de buscar-la.

Sembla increïble que ja fa cosa d’un mes que jo em trobava en la Gala Books of the Year, en el que vaig ser convidat, fent un discurs sobre el meu últim llibre i ara estic aquí, en el cos de Policia de Nova York, esperant amb ansietat l’arribada d’una companya que va estar segrestada. Normalment en els discursos que faig sobre els meus llibres acostumo bastant a gesticular i a sortir del vocabulari culte i freqüento utilitzar un vocabulari més informal per guanyar la captatio benevolentiae del públic per fer el meu discurs més amè i entretingut. Per aquesta mateixa raó he estat criticat perquè molts crítics diuen que un escriptor ha d’ésser molt més culte, tant en la parla com en l’actitud, però com dic jo: de gustibus non disputandum, ja que cadascú té el seu pensament i la seva manera d’actuar. Imagina’t tu que tots tinguéssim la mateixa forma de pensar i d’actuar, què avorrit seria tot! Però en la vida hi ha de tot i molts es preocupen més d’aparentar que de ser i volen ser més del que són. Aquest assumpte em dona pena perquè jo estic totalment orgullós d’ on vinc i el que sóc i el que tinc. Potser tots aquests trets els he heretat del meu pare, que sempre, des que era ben petitonet, em va ensenyar que era sempre millor mantenir una aurea mediocritas que excedir-se de riqueses, és millor mantenir una mitjania, ni molt ni poc. L’única cosa en la que no em semblo a ell és que jo prefereixo la vida en la ciutat i ell preferia la vida al camp, des d’ el començament de la seva vida ja que el seu pare, és a dir, el meu avi, era igual que ell. Ells dos sempre deien que Horaci, un poeta llatí, tenien molta raó en les seves expressions de beatus ille, ja que feien referència a que la vida en el camp era molt més millor i molt més tranquil·la. I haig de confessar que, en segons quins aspectes, les seves paraules eren molt sàvies, ja que ells vivien sempre amb molta tranquil·litat i, com jo vivia a la ciutat, vivia sempre molt més accelerat i ho notava sempre més quan els anava a visitar al camp.

Jo treballava moltíssim, estava sempre ocupat i pensava molt en el futur i les meves dites més recurrents eren: “I si...”, “Per si de cas...”, “Demà...”. En canvi el meu pare i el meu avi sí que sabien aplicar molt bé la famosa dita de carpe diem, també d’ Horaci, que el seu significat és: aprofitar i viure el present i gaudir de la vida.

De sobte va arribar una trucada al cos de Policia on el número estava ocult i al policia encarregat de localitzar des quin lloc es feia la trucada se li va fer impossible localitzar des de quina ubicació es feia.

De totes maneres Dan va ser el qui se va encarregar d’agafar el telèfon i parlar. Va estar com quinze minuts parlant amb la persona que es trobava a l’altre costat del telèfon i quan la conversa va acabar i Dan va penjar el telèfon, ens va mirar i es va començar a riure i a abraçar-nos.

La trucada era de Benny, un dels homes que va segrestar a April, que va portar notícies sobre ella i també va comunicar a Dan el que volia que féssim per a poder recuperar-la. Ens van posar diverses pautes: Primer havíem de viatjar a Washington D.C ja que es trobaven allà.

El dia següent d’ instal·lar-nos en Washington havíem de posar 5000000,000$ en una bossa d’escombreries i portar el diners a un carrer que ells ens van indicar que estava a prop de la Casa Blanca a les 12 del migdia. Després de donar aquestes pautes a Dan, Benny li va dir que si tot sortia com ells esperaven, després de fer això en hauríem d’anar a la Casa Blanca i April ens estaria esperant en el rebedor d’aquesta.

Després d’això Benny va afegir dues advertències. Per una banda no volia més policies que Dan i Bryan i com a excepció jo, per una altra va advertir a Dan que si aquestes pautes no es realitzaven al peu de la lletra i no complíem amb les seves advertències April patiria les conseqüències i junt amb ella molta gent.

Després d’explicar-nos tot això Dan i Bryan van parlar amb el capità Matthew i ràpid es van posar a reunir a tots els agents i policies especialitzats en suborns i en aquesta classe d’operacions. Acte

seguit vam sortir en agrupació molts policies i agents direcció Washington.

O jo m’estava tornant boig o els bojos eren tots ells, inclosos Dan, Bryan i Matthew! Ens havien especificat clarament que no volien cap altre policia que no fos Dan i Bryan i com a excepció jo i estàvem anant a Washington la tira de policies! En aquell moment vaig apropar-me a Dan i a Bryan i els vaig dir que què era el que estaven fent, que el trasllat de tots aquells policies podrien posar el risc la vida d’ April i també la de molta gent. Amb els seus arguments posteriors van aconseguir tranquil·litzar-me perquè estava bastant alterat.

Em van dir que tots els policies i no solament ells quan reben una amenaça per a obtenir una recompensa o per a qualsevol altre fi sempre mantenen aquesta amenaça cum grano salis, ja que no la tomen amb un grau de certesa absoluta sinó que prefereixen mantenir un cert escepticisme fins a no contrastar les proves i trobarse en front de l’operació.

Una vegada instal·lats en Washington, vam esperar a que es fes de dia. Eren les 10:30 del matí i ja estàvem tots preparats per actuar.

Dan era el qui aniria a portar els diners al carreró que es trobava prop de la Casa Blanca amb els diners (tots falsos, per cert) i Bryan i jo aniríem a la Casa Blanca a buscar a April.

Dan va anar al carreró, va dipositar la bossa plena de falsos bitllets i es va amagar darrere d’una furgoneta. Va passar 5, 10, 15, 20 minuts i cap persona anava a agafar aquesta bossa. De sobte algú va tocar l’esquena de Dan. Dan es va donar la volta i bam! Era Benny apuntant-lo amb una pistola amb dos companys més.

-Què estàs buscant a algú per aquí?

Quan la resta de policies van escoltar a Benny pel micròfon que portava Dan enganxat als pectorals van sortir ràpid del seu amagatall i van envoltar a aquests tres sense pestanyejar i apuntant-los en tot moment.

-T’he dit molt clarament que no volia cap altre policia més que tu i els altres dos. No m’has fet cas Dan i la teva companya i més gent patiran les conseqüències –va dir Benny traient de la seva butxaca una mena d’aparell amb dos botons i pressionant un d’ells. – Bam! Comença el compte enrere, tic-tac-tic-tac...

Vam arribar al rebedor de la Casa Blanca i vam veure a April en el seu centre i vam córrer cap a ella. Quan ja estàvem arribant per abraçar-la va cridar: -No em toqueu! Em van col·locar una bomba en el meu abdomen i a més uns sensors de moviment als peus. No haig de fer cap moviment perquè tot això pot sortir pels aires. Benny va pressionar el botó i s’ha posat en marxa. No tenim gaire temps... –i ens la va ensenyar.

Bryan i jo ens vam mirar amb temor per April, pels turistes que es trobaven en la Casa Blanca, per nosaltres,... quedaven només que 2 hores per a que tot sortís pels aires. 2 hores!

Ràpidament els policies es van a posar en contacte amb els agents experts en bombes i els van demanar que vinguessin per a desactivar la bomba que portava April a sobre. Segons el que deien aquest agents encarregats en desactivar tot tipus de bombes tenen un salari molt elevat, probablement per la seva costant exposició a la mort.

Sens dubte a vegades audaces fortuna iuvat, ja que s’ha de tenir molta valentia per enfrontar-se a aquest tipus d’operacions sens que en tremoli la mà.

En arribar van trigar 1 hora i 50 minuts i per tant quedava 10 minuts per a desactivar la bomba. L’agent que s’encarregaria de desactivar la bomba es va vestir amb una indumentària especialitzada i va entrar en la Casa Blanca. En el temps que van trigar en arribar els policies que es trobaven allà es van ocupar de desallotjar a totes les persones que es trobaven dins la casa.

Quan l’agent es va trobar cara a cara amb April va observar la bomba amb deteniment. Quedaven 4 minuts 17 segons. Hi havia molts cables de diferents colors. Quan l’agent va observar la bomba ens va dir que mai havia vist una bomba com aquesta.

Quedava 1 minuts 26 segons. Havia d’arriscar-se. Era ara o mai. I ho va fer, va tallar el cable vermell. Ja està.

Alea iacta est.

Capítol X El capità Matthew em va donar un mes per a que reposés del que havia viscut dies enrere, però d’aquests 30 dies només vaig agafar-ne dos perquè a casa sola m’avorria i preferiria estar al cos de Policia ajudant als meus companys en tota la tasca que sortia.

Sí, sóc April i vaig sortir sana i estàlvia de tota aquella situació que mai més oblidaré. En tota la meva vida com a policia mai m’havia sentit tan malament i tan feble alhora d’enfrontar-me als criminals com fa tres dies abans. Per sort els experts van aconseguir desactivar la bomba amb gran cura i els policies van arrestar a tots els companys de Benny i a aquest també. El noi que va col·laborar en el cas, que havia estat coaccionat per Benny, John Clark, no va estar arrestat però va quedar lliure amb càrrecs. Per sort tot tornava a sortir bé o això era el que jo pensava...

Vaig arribar al cos i tothom em va venir a donar la benvinguda. Al final de la mena de passadís que feien tots els policies es trobaven Dan, Bryan i Scott esperant-me per donar-me una fort abraçada i donar-me la meva placa ja que, per fi, tornava al meu treball i a estar de servei, que el trobava molt a faltar. Per a mi tot seguia igual al cos de Policia, nihil novum sub sole, tot romania de la mateixa manera des que jo el vaig deixar fa ja un mes. Dan i Bryan em van dir que tenien un cas que tancar i em van preguntar si jo volia treballar-lo amb ells i jo, és clar, vaig acceptar amb els ulls tancats. Em van presentar tots els papers i dades enregistrats, fins ara, a la base de dades i em van presentar el cas: una dona embarassada mor atropellada per un home en estat d’embriaguesa.

Vaig llegir-me bé tots els documents i no sé per quina raó el nom i els antecedents de l’home, que va atropellar a la dona, se’m feia familiar.

Es deia Albert Brown i tenia 62 anys. El que era més estrany era que els seus antecedents també se’m feien familiars i era tot molt singular.

Dan i Bryan, junt amb Scott, em van dir si volia anar a la sala de cel·les per veure’l i fer-li algunes preguntes a la sala de declaracions i jo vaig assentir. Vam anar i quan vam arribar em van fer passar primer i quan el vaig veure, cara a cara, vaig desestabilitzar-me per complet i tot el passat em va sorprendre una altra vegada d’una manera freda i inesperada. Acte seguit em van treure de la sala i em van donar un got de xocolata calenta perquè m’havia baixat la

pressió. Quan van passar uns deu minuts ja em trobava bé i els meus companys em van preguntar que què era el que m’havia passat.

Els havia de comptar tot amb tot els detalls per a que ells m’entenguessin, llavors els vaig dir que aquest moment no era l’adequat per a comptar-ho, aleshores els vaig dir que per la tarda quan acabessin el seu horari de servei, vinguessin a casa meva que jo estaria més tranquil·la. Acte seguit em vaig anar ja que em van dir que no podia continuar de servei aquell dia perquè, a part del que m’havia passat tres dies abans, el que havia passat feia uns minuts no era bo per a mi i que necessitava descansar més, aleshores jo els vaig fer cas i me’n vaig anar a casa meva.

Quan vaig arribar a casa em vaig posar roba d’exercici i vaig sortir a córrer. Sempre faig exercici, és una manera que tinc per trobar-me millor amb mi mateixa i també per sortir de tota la meva rutina i la monotonia dels meus dies, mens sana in corpore sano! Sempre s’ha de buscar l’estabilitat entre el cos i la ment ja que són uns pilars fonamentals.

Aquell dia necessitava córrer més que mai per tranquil·litzar-me i deixar un poc la ment en blanc.

Arribà la tarda i amb ella els meus companys: Dan, Bryan i Scott. Ja m’havia conscienciat massa bé que els havia d’explicar tot amb tot luxe de detalls del tot el que havia passat i per a explicar això hauria d’explicar també el meu passat. Van arribar, es van asseure al meu costat i vaig començar: Fa 18 anys enrere la meva mare va ser assassinada en un carreró per un tret al cap, vosaltres Dan y Bryan ja ho sabíeu, però ho dic per a que tu, Scott, també et situïs. Per assumptes personals del meu pare van passar 2 mesos després de la mort de la meva mare quan va començar el judici per a culpar a un presumpte home que havia estat vist pel lloc on havia estat assassinada la meva mare tot just a l’hora que va morir. El període de judicis va ser molt dur i esgotador, ja que moltes vegades l’home acusat es sortia amb la seva gràcies al seu advocat. Va arribar un dia en el que vaig estar tan cansada de tot que en un moment d’irritació em vaig apropar a l’home i vaig donar-li un cop de puny en tota la cara, ho reconec, em vaig posar tant boja que van necessitar 3 homes per poder separar-me d’aquest desgraciat que no articulava paraula en cap dels judicis en els que vam assistir,

però bé, errare humanum est, tots alguna vegada ens equivoquem i l’important és reconèixer-ho i rectificar. Donat que no havien proves concloents contra l’acusat, el dictamen del jutge va estar prorrogat, però tal i com pintava la situació el dictamen era a favor de l’acusat.

En conclusió, aquest cas va quedar pendent de resolució judicial ja que el jutge no es guiava per les persones que anaven a testificar dient que havien vist a aquest home en la franja horària i el lloc d’ on s’havia produït l’assassinat de la meva mare, perquè segons ell, que sempre deia “facta, non verba”, l’important eren les proves físiques que no pas les paraules ja que “verba volant, scripta manent” i amb això el que volia dir és que en el dictamen final i en l’informe no podia escriure literalment els al·legats dels testimonis sense cap tipus de prova concloent, perquè era “molt fàcil parlar, però el que és vertaderament important són les proves que determinin que aquest home és culpable, ja que l’escrit que jo faci romandrà en el seu expedient per sempre”. Aquestes paraules sempre sortien per la seva boca i cada vegada que l’escoltava se’m cremava tot per dins de la ràbia. I així va quedar tot, sense dictamen final. El cas de l’assassinat de la meva mare sense resoldre romandria, fins ara, 18 anys més tard sense cap tipus d’arranjament.

I per què dic fins ara? Perquè ara ve el motiu pel qual vaig desestabilitzar-me al cos aquest matí. Quan vam entrar a la sala de cel·les i vaig veure a l’home que havia atropellat a la dona vaig retrocedir immediatament 18 anys enrere ja que era el mateix home que va ser sospitós per la mort de la meva mare. Albert Brown. El tornava a tenir cara a cara i no m’ho podia creure. Per a mi va ser un regal de la meva mare, per fer-li justícia.

Ara, que ja ha passat unes quantes hores el que més desitjo és que hagi probes concloents de que ell va ser el que conduïa el cotxe i que ho feia sota els efectes de l’alcohol, però tancar aquest cas serà fàcil ja que en el seu expedient figura molt el tema de l’alcoholisme. Per això el que us proposaré ara s’ha de quedar entre nosaltres quatre i ningú més: vull que aquest cas s’estengui el més màxim possible per a que m’ajudeu a encontrar probes que també puguin concloure que l’assassinat de la meva mare va estar realitzat també per Brown.

Per a mi, de veritat us ho dic, seria el súmmum de la felicitat (Cf. non plus ultra) ja que em faria molt feliç fer justícia per la mort de la meva mare i aconseguir dir la famosa frase que tant adorava la meva mare de Juli Cèsar veni, vidi, vici, que s’utilitza més que rés quan s’ha realitzat una cosa i el resultat ha estat un gran èxit, en el

seu honor. Això sí nois...Matthew no s’ha d’assabentar de tot això perquè no trigaria massa en deixar-me fora del cas.

-Intelligenti pauca April, no necessitem massa explicacions per entendre aquesta situació, sobren les paraules...-va dir atònit Dan. Tots tres no baixaven les seves mirades atònites de mi i no imaginaven que tot això només acabava de començar...

Capítol XI A dia d’avui ja ha passat una mica més d’un any des que va succeir tot això i, de veritat us ho dic, no me’n penedeixo de res del que he fet durant tot el transcurs d’aquest any. Avui dia segueixo formant part del cos de Policia i he fet dos llibres totalment inspirats en les meves vivències dins el treball de col·laborador que desenvolupo en aquesta institució amb tot el meu esforç i satisfacció, sincerament, vaig descobrir una altra vocació.

Per primera vegada vaig canviar d’estil i vaig optar per escriure novel·les policíaques, és clar, però no va faltar el tema de l’amor.

Entrar dins el cos em va servir moltíssim ja que vaig entrar amb l’objectiu d’inspirar-me per fer un altre llibre diferent als que havia fet fins aquell moment, però no sol vaig inspirar-me i vaig aconseguir escriure un llibre, sinó que vaig escriure’n dos, amb un canvi d’estil total i van ser escollits best-seller. No només m’emporto això, sinó que també a dos grans amics, Dan i Bryan, que sé amb tot l’encert que estaran per sempre al meu costat. Per últim, i no per això menys importat, es troba April que s’ha convertit en la meva confident, en la meva companya de bons i dolents moments, en la meva guia, en el meu amor, en la persona amb la que vull estar la resta dels meus dies. No m’imagino ja la vida sense ella, l’estimo, no hi ha més res a dir.

Per altra banda ella va aconseguir el que amb tantes ànsies anhelava, id est, fer justícia per la mort de la seva mare. Resulta que l’home que tots pensàvem que havia estat l’assassí, que va atropellar a aquella dona embarassada, només havia estat còmplice de l’assassinat, ja que el veritable assassí va ser la seva esposa que havia caigut en un atac de gelosia ja que pensava que la mare d’April era l’amant del seu marit. Finalment el cas de l’assassinat de la seva mare es va a tornar a obrir i la resolució final va acomplir-se com tocava. April no podia estar més contenta aquell dia.

-Encara estàs amb escrivint Daniel? Deixa-ho estar, que avui és el teu aniversari i l’hem de celebrar com cal! –em va dir April. Sí, avui faig 44 anys i tinc tot el que vull, sóc molt feliç.

April em va portar a un restaurant per dinar junts. Quan vam arribar a la porta d’entrada vaig veure que estava tot massa obscur i vaig pensar que estava tancat, però la porta es va obrir, llavors vaig pensar que aquell lloc estava inhabilitat. Quan vam entrar les llums

es van encendre i tots em van sorprendre in situ. Em van preparar una festa sorpresa. Estaven tots. Els companys del cos de Policia, Dan, Bryan i la seva esposa, el capità Matthew, Olivia, la metge forense, Harper, la meva filla, i la meva mare. En van sorprendre tots i vaig estar molt agraït amb tots, especialment amb Harper, April i la meva mare que elles van ser les que es van encarregar d’organitzar tot: el lloc on es celebraria, la decoració, el càtering, la música, els convidats, etcètera.

-Gràcies per tot el que heu fet per mi. Sou les dones de la meva vida, us estimo amb tot el meu cor i mai deixaré de fer-ho. No m’heu sorprès perquè no m’esperava menys de vosaltres tres. Sou les millors –els vaig dir.

-Idem, ets el millor pare del món i no et mereixes menys. Has estat sempre recolzant-me en tot moment, tant de bons com de dolents.

T’estimo papi –em va dir Harper.

Acte seguit totes tres em van donar una forta abraçada i em van omplir de petons.

La festa es va allargar fins a altes hores de la nit. M’ho estava passant massa bé amb la meva família, amb April, amb els amics i amb els companys de professió. Però la nit no es va allargar massa ja que al dia següent ens havíem de llevar d’hora ja que era el 50 aniversari de la fundació del cos de Policia a Nova York i ho celebraríem en Inwood Hill Park, situat a l’extrem nord de Manhattan.

En aquest lloc farem una barbacoa i realitzarem diferents activitats lúdiques. Un dels jocs consistia en anar corrent fins a la bora del riu Hudson, creuar-lo amb unes barquetes i anar amb bicicleta fins a una senyal vermella que es trobava en un arbre i viceversa.

A Dan el va desafiar un altre company per fer aquest joc i es podia anar sol o acompanyat, però Dan va voler fer el joc per se, ja que confiava massa en les seves habilitats.

Olivia mostrava una certa distància entre Dan i ella, però es notava que estava bastant interessada en ell. Sempre ho dissimula bastant bé, ja que sempre el tractava, en la seva parla, amb un distanciament que Dan tampoc entenia. Jo, des del meu punt de vista, crec que feia això per camuflar els seus sentiments. Quan Dan va fer el joc, que per cert va guanyar, Olivia no li treia els seus ulls de sobre i el seu somriure la delatava per complet!

Em vaig apropar a Dan i li vaig dir: -Dan, que això quedi inter nos. Jo de tu m’aproparia més a Olivia, no et treia els ulls de sobre i estic segur que té sentiments cap a tu.

Aquí ho deixo...

Es va posar tan vermell que encara que la seva pell és moreneta se li va notar! Tots sabíem que Dan també sentia atracció cap a Olivia, però per fer-se el “dur” mai deia res.

Va anar amb ella i van estar junts tot el que quedava de dia. No paraven de riure!

Quan la festa va acabar tots ens vam anar a casa. Al dia següent quan em vaig llevar vaig veure una nota de Harper dient: Bon dia papi, no t’oblidis que has d’estar a l’institut a les 18:30 ja que d’aquí anirem al conservatori que és on farem la graduació. Digues-li a l’àvia que es prepari dues hores abans, és tan presumida! No arribeu tard, si us plau! Espero que t’agradi el meu discurs, al final em vaig inspirar, volia que fos perfecte però: Si busques la perfecció mai estaràs content (Vid. Anna Karerina). T’estimo molt.

Harper Post scriptum: si vols digues-li a April que vingui!

Per sort la meva mare es va preparar amb antelació i vam estar puntuals. April va venir amb nosaltres. Harper ens va veure i ens va somriure amb aquest somriure seu tan dolç.

Ens vam asseure molt a prop de l’escenari. Va passar molt de temps fins que van dir el seu nom per a que pugi a l’escenari, li entreguin el seu diploma i digui el seu discurs. Estava molt nerviosa, em va veure i jo li vaig picar l’ullet, ritual nostre que fèiem des que ella era petita cada vegada que es pujava a un escenari per fer els actes del col·legi o per a ballar. De seguida va respirar profund i va començar el seu discurs: “Hay una verdad universal que todos debemos afrontar queramos o no, al final todo se acaba. Por mucho que deseara que llegase este día nunca me han gustado los finales. El último día de verano, el último capítulo de un buen libro, separarte de un buen amigo. Pero los finales son inevitables. Llega el otoño, cierras el libro, dices adiós.

Hoy es uno de esos días para nosotros. Hoy nos despedimos de todo lo que nos era familiar, todo lo que nos resultaba cómodo. Pasamos página. Pero solo porque nos vamos y eso duele. Hay personas que son una parte tan importante de nosotros que estarán ahí pase lo que pase. Ellos son nuestra tierra firme, nuestra estrella del polar y esa voz de nuestro corazón que siempre nos acompañará...siempre.”1

1

Sèrie nord-americana: Castle, temporada 4 capítol 23.