Laura Borrego Rusticus, Contes per reflexionar. Llatinismes i literatura.

Contes per reflexionar Llatinismes

Laura Borrego Rusticus, 2BA LLatí 2014-­‐2015

Índex

Aconsegueix el teu somni. ....................................................................... 2 Superat .............................................................................................................................. 4 Guerres perdudes ................................................................................................. 6 Confiem? .......................................................................................................................... 8 Petit diari. .................................................................................................................. 10 No arribis tard mare. ................................................................................. 12 Lluita. ................................................................................................................................ 14 Acomiadat a temps ........................................................................................ 17 Sóc alumne, m’agrada.. ............................................................................. 19 Una solució per tot. ........................................................................................ 21 Sempre hi ha alguna cosa que no has pensat. ............ 23

1

Aconsegueix el teu somni.

Hi havia una vegada un noi anomenat Martí, tenia 9 anys, volia ser el millor corredor atlètic de la història i va preparar-se sense parar per aconseguir el seu propòsit. A mesura que van passar els anys, cada cop aconseguia guanyar més i fer-se més bo per arribar a les olimpíades del 1992, a Barcelona. En Martí era un esnob. Un noi esnob és una persona que és amatent a acollir tota novetat, pel sol fet que la seva adopció li sembla ésser un senyal de distinció, bon gust, intel·ligència, etc. D’acord amb el seu somni, cada cop que guanyava una competició d’atletisme, s’adonava que el seu rival més fort era l’Òscar, àlies “el gran”

un noi del barri del costat que també volia arribar a les

olimpíades i tenia més suport social que el Martí. L’Òscar va començar a córrer més o menys a l’edat d’en Martí, però els seus pares van ficar-lo en un gimnàs molt més bo que el del nostre protagonista, ja que els seus pares tenien molts recursos econòmics, tant que tenien marques de roba, de begudes i fins i tot tenien ex-libris en molts llibres que estaven a la biblioteca. Amb bona sort al Martí no li tocaria córrer contra el seu rival més fort, ja que no competien en la mateixa categoria. Va arribar el 1992, i tots dos van aconseguir arribar a les olimpíades. Al Martí li va arribar un escrit, amb tota la normativa, les direccions on havia d’anar, l’hotel on ell es quedarà fins a finalitzar els jocs, etc. Va adonar-se’n de què en aquell escrit hi havia moltes addendes que aclarien fets que ell ni tan sols havia preguntat. Això li va crear un maremàgnum de les idees principals que ell tenia, i pensava que els superiors havien tingut un gran lapsus, s’havien equivocat de persona i que el seu escrit el tenia un altre, ínterim, l’Òscar li va ocórrer alguna cosa semblant, el seu escrit no era el que ell necessitava i va arribar a la mateixa conclusió que en Martí i tots dos estaven confosos. Deixant de costat aquest fet, el Martí no deixava de pensar en el seu àlter ego, Carl Lewis, que encara que ell no el coneixia era el seu model a seguir, ja que el 1984 va aconseguir vuit premis d’or a Los Ángeles.

2

En Martí i l’Òscar van arribar a Barcelona i van descansar dos dies fent turisme.

Van visitar la Sagrada Família, el Parc Güell, les Rambles de Barcelona, van gaudir de la platja, del sol, i dels habitants. Finalment va arribar el gran dia esperat pel Martí, ja havia arribat el seu moment, el qual ell voldria demostrar tot el seu potencial i fer entendre a la gent que l’Òscar no era pas millor que ell.

Es van col·locar en posició de sortida, i de sobte es va escoltar el soroll tan fort de la pistola disparant cap a l’aire. Tocava el moment dels 500 m, on el Martí havia estat preparant-se tant i tant de temps. Més o menys els dos rivals anaven igualats, encara que anava guanyant l’Òscar. En aquell moment, el Martí va començar a pensar en el seu àlter ego i va començar a avançar tots els rivals.

Finalment va arribar a la posició on es trobava l’Òscar, no quedaven més de 200 metres per arribar al final, i va decidir fer l’esprint més gran de la seva vida i va deixar-lo enrere! No seríem capaços d’imaginar la felicitat que ell va poder sentir en aquell moment.

Ell no va aconseguir guanyar la cursa, ja que davant d’ell es trobaven tres corredors més, però se sentia molt bé a l’haver guanyat al seu company. Per aquell motiu, els seus entrenadors, com sempre intentaven guanyar entre ells, van facilitar-li un premi al Martí, el guanyador entre ells dos i a l’Òscar li van donar un accèssit, pel seu gran esforç.

3

Superat Hi havia una vegada una noia que començava un nou curs en un nou institut, ja que s’havia mudat de casa per motius de treball dels seus pares. Ella era una noia molt segura de si mateixa, intentava sempre treure un somriure a tothom, era tan alegre que mai no la veies sense un somriure .

Va arribar el primer dia de classe, la Laura estava molt nerviosa ja que no coneixia a ningú encara que pensava que faria amics ràpidament. Mica en mica se’n va adonar que no era així, tothom li feia el buit, li feien burles i sempre anava sola.

Com que no sabia què passava, va decidir anar a parlar amb el director, en Raül. Ell era un bon home, va ser molt comprensible amb la Laura i va donar-li una solució per intentar aconseguir més amics i per poder guanyar una mica més de respecte, intentés guanyar les eleccions anuals de delegat escolar.

Ella, com no, va acceptar i va començar a fer un memoràndum a la seva llibreta de tots aquells aspectes que ella canviaria i que milloraria de l’escola. Ella tenia molts dubtes, i va anar a parlar amb el seu director. El quid de la seva qüestió era que quin quòrum era el mínim per arribar a guanyar. El director va dir-li que tothom de l’escola votaria i que ella hauria d’aconseguir el màxim de vots.

Llavors, on ella va apuntar totes les seves millores va afegir una postdata on escriuria tot allò que podia portar a terme per aconseguir el seu objectiu.

Ella volia ser la millor dels altres aspirants, és a dir, el summum de tots. Va començar a donar conferències, al menjador, al pati, a tutoria i a on podia. Ella intentava donar vis còsmica a les seves conferències, per poder fer-les més amenes, però només obtenia rictus dels demés alumnes. El seu rival més fort era el Pere, que a més a més de ser un hipòcrita, era una persona irritable i desagradable. Va arribar el dia dels resultats, i mentre que estaven esperant els resultats, el Pere va fer-li un rictus molt desagradable a la Laura i el director va veure aquest mal gest i va cridar al Pere que com no canviés, els seus vots serien nuls, és a dir, li va donar un ultimàtum.

4

Finalment, van acabar empatats. I la decisió final la prenia el senyor director, i com no, a més a més d’haver viscut en primera persona el sofriment de la Laura i el seu esforç per aconseguir aquest càrrec, va decidir donar-li un plus i que ella guanyés les eleccions. Gràcies al director la Laura va aconseguir més popularitat i d’aquesta manera guanyar una mica d’amistats a l’escola.

5

Guerres perdudes

Espanya es trobava en guerra, el casus belli de la guerra són les males condicions de vida. L’amistat amb els Francesos anava empitjorant, i finalment l’Estat va declarar estat de guerra. El modus vivendi dels espanyols era molt diferent que els Francesos, i això va crear tanta discrepància. Una nena rara avis, anomenada Marta, no anava al carrer a jugar amb les amigues, sinó que ella volia anar a la guerra i lluitar pel seu país. El satu quo d’Espanya era una repressió de la població. No tenien dret al vot, tampoc tenien dret a la lliure expressió, només podien treballar per poder pagar tots els aranzels que l’Estat demanava per assolir les despeses de la propera guerra. Quan es va proclamar l’estat de guerra, el govern va decidir fer una crida per a tots el que volien allistar-se i la Marta va voler anar. La conditio sine qua non per poder anar-hi era ser major d’edat, i la Marta tenia 17 anys, això va implicar un gran problema a l’hora de poder entrar en l’exèrcit. A Espanya la vox populi opinava que la crida de persones havia de ser una decisió lliure , és a dir, no manada pel govern i sense condicions essencials per anar-hi, per tant, la població va fer protesta i l’Estat va acceptar, per tal que no fessin més soroll. D’aquesta manera la Marta ja podia assistir a la guerra.

Cada cop era més pròxim el dia de la guerra. Tots els que van decidir anar a la lluita van haver d’assistir a diferents reunions on s’explicaven els motius i es creaven estratègies. Van decidir que l’òpera prima que anaven a fer és intentar ficar espies a l’exèrcit de França i d’aquesta manera conèixer més les seves estratègies i el seu modus operandi. Una qüestió que sempre es repetia en aquestes reunions era que tothom havia de lluitar pel seu país i que tots eren igual que tots, i que ningú era més que altres, el primer entre iguals, primus inter pares. La Marta volia assolir el control d’una petita part de l’exèrcit i per això va haver de subornar el cap general, van fer un quid pro quo i ella va haver de donar-li tots els diners que ella tenia.

6

Finalment, va arribar el dia de la guerra i la Marta estava en la seva posició. Va veure que els espies que havien anat a França ja no estaven de la seva part i s’hi havien transfert a l’altre bàndol i van lluitar en favor als enemics. La guerra va durar tres dies, van haver-hi 1.500 baixes espanyoles i 890 baixes franceses.

Els espanyols van fer una retirada a causa de la poca quantitat de persones que tenien per lluitar, i va guanyar França. Aquest fet va fer que França s’apropiés

gratuïtament

totes

les

produccions

d’Espanya,

aliments,

medicaments, indústries, etc. La Marta va sobreviure, i ella sempre estarà feliç d’haver aconseguit el seu somni.

7

Confiem?

Ab illo tempore ja existia l’amor, les parelles, els fills, etc. Encara que in extremis tot això no hauria existit si no fos pels humans. Jo vaig conèixer la meva parella fa tres anys. El vaig conèixer a l’agost, més o menys a les buit post meridiem. Era un dia calorós i tothom va decidir anar a la piscina. A priori, quan el vaig veure de lluny no em va agradar gens, era amic de la meva millor amiga i van decidir ajuntar-nos tots i jugar a jocs de cartes. Mica en mica em va començar a cridar l’atenció. Era un noi alt i de cabell fosc, tenia els ulls marrons, i era de pell blanca. A ningú li agradava el seu físic, ja que la majoria de les noies tenien preferència pels nois rossos i amb la pell morena, però ami aquest noi em va causar interès. Vam començar a quedar més cops tots junts i fèiem moltes activitats d’estiu, anar a la platja, sortir de festa, anar a Barcelona, etc. A posteriori d’això, cada cop anàvem parlant més i més i fins que vam decidir quedar els dos sols i començar-nos a conèixer millor. Va arribar el dia, i aquest noi va acabar enamorant-me. Vam començar una relació.

Quan quedàvem ens passàvem hores i hores sine die, i cada cop necessitava estar més al seu costat. Ipso facto, ja érem l’un per l’altre.

Ens quedaven parlant fins les 6 de l’a.m., i no deixàvem passar un dia sense quedar.

Però no tot és bonic sempre, i mica en mica la relació va anant-se apagant. Ja no quedàvem gaire mai, va començar l’escola i jo ja no tenia tant temps lliure. La relació va canviar, ell se n’anava amb els seus amics, i jo em quedava estudiant a casa. Va anant passant el temps, fins que em vaig adonar que m’estava enganyant amb una altra. La meva millor amiga, la que ens va presentar, el va veure in fraganti amb l’altra.

Quan m’ho va dir, la relació ja estava in articulo mortis, i no em va fer tant mal com si ho hagués fet al començament.

8

I finalment la nostra relació va acabar. Vaig confiar en ell, vaig entregar-li tot el que era meu, ho vaig compartir tot, i ell va depreciar tot el que jo li havia ofert.

Va decidir sortir amb aquella noia, que no faria ni la meitat del que vaig fer jo per ell. El meu sentiment era amor, el seu era entreteniment.

9

Petit diari.

Hola diari, jo sóc la Marta.

Avui escric per primera vegada a les teves pàgines blanques. Demà és un dia molt important per a mi, ja que haig d’anar a una competició final de gimnàstica rítmica. Volens nolens haig de guanyar-la, ad hoc, he entrenat stricto sensu per poder aconseguir aquest propòsit. Per bis cop, torno a competir contra la meva rival més forta, la Laura. Ella i jo sempre quedem ex aequo, i quan l’he guanyat, mai ha sigut amb un resultat molt diferent. La primera vegada que vaig guanyar-la va ser gràcies a que la seva actuació in extenso va durar més de dos minuts, i van penalitzar-la. Estic tant estressada, no faig res més que intentar fer-ho el millor possible i poder assolir el meu proper guany, i ho faig ad nauseam pel cansament. Demà tornaré a escriure’t per explicar-te el resultat final.

Bona nit diari, 14 de Febrer 2014

Hola un altre cop. Com ja vaig dir-te ahir, la competició estava molt renyida i jo vaig ficar molt la pota. Tenia in mente tota l’estona el ball i el ritme de la música 10

i en el moment de sortir, vaig quedar-me in albis. La música anava in crescendo i jo no vaig saber què fer. Fins que finalment, vaig aconseguir motu proprio improvisar. Vaig acabar i era el moment de la meva rival. Ella ho va fer molt bé, encara que la pilota li va caure un parell de vegades. En lato sensu, no li va sortir tant bé com m’esperava. Guanyaré (sic). Llavors va arribar el moment de saber el resultat final. Van dir pel micròfon : - primera classificada mundialment: Isabel Fernández. Les dues ens vam quedar amb un pam de nassos i finalment, vam felicitar a la nostra nova rival. L’any que bé intentaré guanyar jo, encara que la Isabel és molt bona en aquest esport.

Bona nit diari, 15 de Febrer 2014.

11

No arribis tard mare.

Tinc setze anys, el meu nom és Martina i visc a Sant Llorenç. La meva mare és Maribel Garcia Sinsós, i el meu pare és Domingo Marquez Risas. Els meus pares van divorciar-se perquè ja no s’estimaven suficientment per seguir estant junts, i aquesta decisió la van prendre quan jo tenia més o menys sis anys.

Vaig decidir quedar-me amb el meu pare, ja que la meva mare es passava tot el dia treballant i jo era tan petita que sempre volia jugar i l’únic que podia era el meu pare. Per tant, van pactar que els caps de setmana amb divendres parell em quedaria amb la meva mare. Van començar a passar els anys i ja aquest pacte no es complia, la meva mare no li donava diners mensuals al meu pare per les necessitats primordials per una nena com jo, tampoc volia que anés amb ella els caps de setmana sempre posava l’excusa de que sempre havia de treballar molt. El meu pare sempre estava nerviós a l’hora de demanar-li que l’ajudes amb mi, i que no només era filla seva, però ella no volia saber res.

Finalment el meu pare va decidir portar-la al jutjat, i d’aquesta manera aconseguir la custòdia completa i que lleialment ella hagués de pagar-li mensualitats. El meu pare no volia arribar fins a aquest extrem, sempre afirmava que ella havia perdut el dret de mare, de facto, ja que no complia amb la seva paraula, i ell no podia fer-ne res més, i ella estava cap ficada que no tenia l’obligació de fer-ho, i s’oposava de iure. El pobre no deixava

d’intentar

fer-la entrar en raó i sempre li deia que pacta sunt servanda, però

no

hi

havia

manera. Per aquest motiu va decidir posar el tema en mans del jutge, és a dir, sub iudice.

12

Va arribar el dia d’anar al judici, el meu pare estava molt nerviós, i recordo que estava tremolant abans de començar. Va arribar el jutge Santiago, i va demanar la versió de cadascun dels meus pares. Com ja he dit anteriorment, les seves versions eren gaire diferents, i el jutge abans de començar va preguntar si hi havia algun dubte, in dubio pro reo, i cada cop que algun dels dos feia una acusació també ho preguntava. Va ser una de les expressions que més se’m va quedar. Va passar l’estona i els meus pares no deixaven de discutir i de contradir-s’hi entre ells. El jurat va anar a deliberar i després de mitja hora va tornar. Les paraules del jutge van ser molt clares i precises:

“- Avui és un dia d’estiu molt bonic, i finalment hem arribat a una solució.-“ El meu pare cada cop estava més nerviós, i no deixava de mirar-me tota l’estona.

El jutge va continuar amb la seva deliberació.

“- La llei és dura , però dura lex, sed lex.

Antigament, a Roma els pares tenien l’obligació de mantenir als seus fills fins que fossin majors d’edat. Aquesta obligació es resumia en una expressió molt famosa, patria potestas ( dret que tenia el ciutadà sobre el seu fill).

Avui dia encara és vigent, i cada pare té l’obligació de cuidar els seus fills fins als divuit anys.

Maribel Garcia, esta vostè d’acord en què hauria d’haver estat més atenta a la seva filla? Ignorantia legis non excusat. –”. La meva mare va acceptar aquesta veritat, i va jurar un altre cop que faria el possible per estar amb mi els caps de setmana i pagar les mensualitats al meu pare. Però per a mi, aquesta persona ja no és benvinguda a la meva vida, ja que les mares normalment viuen a mort pels seus fills, i ella no ho va fer per mi. Per tant és una persona non grata.

13

Lluita.

La Maria té vint-i-sis anys. És una dona atractiva, sana, amb bona forma, etc.

Ella està casada amb l’Albert, un home de vint-i-vuit anys que no s’ha dedicat a res en la seva vida. Ella encara que el seu marit li ha provocat molts disgustos, vol seguir ajudant-lo. A continuació us explicarem la seva vivència, però començarem explicant una mica la vida de tots dos. La Maria va néixer a Mallorca, els seus pares van morir quan ella era molt jove, i va ser cuidada pels seus oncles. Va decidir estudiar ADE( Administració i Direcció d’Empreses) allà on ella vivia. Va acabar la seva carrera universitària i va marxar a Catalunya per trobar noves oportunitats empresarials. Allà es on va conèixer a l’Albert, totalment contrari a ella. A l’Albert van diagnosticar-li dèficit d’atenció quan era molt jove, i això va influir tota la seva vida. Va deixar d’estudiar als setze anys i va decidir posar-se a treballar, però com el seu curriculum vitae no era gaire extens a causa de la seva poca experiència acadèmica i professional, no va trobar cap oportunitat útil. Els seus pares, que encara són vius, van decidir ferlo fora de casa, ja que només portava problemes, i no ajudava per cap tasca.

Finalment, ell va trobar feina a una empresa de menjar ràpid.

Van enamorar-se. Es van conèixer l’Agost d’un estiu no gaire calorós al tren, ell tornava de treballar i la Maria anava cap a casa de la seva amiga la Martina.

Sense adonar-se’n van començar una conversa sobre el temporal tan estrany que hi havia, i van estar parlant durant tota l’estança del viatge. Quan ella va haver de baixar, ràpid i corrent, l’Albert va demanar-li el número de telèfon, i així tornar a quedar un altre cop, i ho van fer. De mica en mica van anar coneixent-se, van acabar sent parella i casant-se aproximadament en dos anys.

Va arribar el moment de formar una família, però mai ho aconseguien. Després de molts intents van decidir anar a un especialista i van dir-los que no podrien tenir fills in vivo, i que l’única esperança de ser pares és amb la fecundació in vitro. Ells van seguir intentant formar una família, però cada cop que començaven, patien un coitus interruptus perquè l’Albert no deixava de donar-li al cap a aquell obstacle.

14

La situació econòmica que patien en aquests temps no era gaire equilibrada, el negoci de la Maria no anava com hauria d’anar a causa del superàvit en el comerç i els pocs diners que ells dos extreien

era per part del treball de

l’Albert. Van plantejar-se l’opció de la fecundació in vitro, però no tenien recursos econòmics suficients per poder assolir aquella despesa. Aquest fet va provocar una petita separació entre ells dos, ja no eren la parella que havien format des d’un principi.

La Maria va adonar-se’n que l’Albert passava moltes hores al bar del carrer de davant i que moltes el trobava pel carrer amb delirium tremens provocat per la quantitat excessiva d’alcohol que ell prenia quasi tots els dissabtes a la nit. Poc a poc, ella va adonar-se què el seu marit va tornar-se alcohòlic, fins i tot pensava que també havia començat una addicció a les drogues.

Aquesta

situació va tornar-se un superàvit, que finalment va acabar amb la paciència de la Maria. Va decidir portar-lo a un especialista, que li va donar un placebo dientli a l’Albert que li trauria les ganes de prendre, i que acabaria deixant l’alcohol i tot allò que bevia, però era tot un intent d’enganyar-li,

ja que aquell

medicament només tranquil·litzava, i així veure si sense cap altra ajuda podia acabar amb aquesta addicció. Tot i així ell no va aconseguir cap mèrit. Després de veure que la situació no canviava, la Maria va ficar-lo en un grup d’alcohòlics anònims amb un ràtio aproximat de vint persones. Allà estava a l’Anna, a la Clara, a l’Abel, i altres persones amb la mateixa situació que ell. Al començament, ell anava sota la vigilància de la Maria, però va arribar el moment que ell va deixar d’anar i va tornar a prendre. La Maria cansada d’aquesta situació va decidir parlar amb la seva família i fer un referèndum per decidir què fer amb ell, o ficar-lo dins d’un centre de rehabilitació, o deixar-lo estar però fora de la vida de la Maria. Llavors, van decidir parlar amb l’Albert, ja que si ell no volia canviar, no pagarien el centre sense cap esperança. Ell va dir que sí, que ho volia intentar, que ja estava cansat i que volia trobar un treball i formar la família tan esperada per tots dos. Llavors van fer una llista de centres, i van decidir el Centre Mèdic de Desintoxicació de Madrid, per mantenir-lo fora de les temptacions i perquè així desconnectes una mica.

15

Van decidir que cadascun posaria la mateixa quantitat de diners per càpita, i així no hi haurien discussions, però part de la família va negar-se perquè deia que l’Albert no tenia cap remei. Llavors, els seus pares van invertir més diners, de manera que la prorrata va sortir una mica més beneficiosa per uns que pels altres.

Després de cinc anys, l’Albert va sortir desintoxicat d’aquella clínica. Va reprendre la seva antiga vida, va retornar els estudis per poder pagar la fecundació in vitro per poder tenir fills amb aquella dona que tant havia fet per ell.

Avui dia, la Maria té un fill amb l’Albert, té cinc anys i el seu nom és Carles.

Actualment tots dos són molt feliços i viuen plàcidament a Girona. La Maria ens afirma que és la dona més feliç del món i que encara que el seu marit no li ha facilitat la seva vida, no es penedeix de res del que ha lluitat per ell.

Vida i vides. Laura Borrego Rusticus 22 de Març 2015

16

Acomiadat a temps Vaig trobar-me asseguda dins d’una sala plena de tristesa. Escoltava els plors dels familiars i jo em sentia una mica desorientada. A la sala podia observar un munt de vitrines, un altar on hi havia flors, espelmes, i d’altres objectes típics d’una església. També podia veure una creu on portava les inscripcions d’Inri, molts quadres de verges i deus, etc. De sobte va entrar una taula amb un taüt a sobre ple de corones de flors amb bandes on es podia llegir el condol de totes les persones properes al difunt. Jo encara no era conscient del què m’estava succeint, el meu oncle ha mort. Va començar el rèquiem, i em van donar un paper on posava R.I.P (Requiescat in pace; descansa en pau) Alexan Marcus Rocus, 26 de Febrer 1952- 14 de Març 2014. Va començar a parlar aquell home, vestit amb una túnica pròpia dels eclesiàstics, tan i com el meu oncle volia. Ell era una persona molt religiosa i no volia que qualsevol digués les seves últimes paraules cap a ell. Van donar temps als qui volien fer el típic discurs, i el primer va ser el meu altre oncle, el Marc. Les seves paraules em van commoure.

-­‐

Bon dia a tothom, avui és un dia trist per tots nosaltres. Jo sempre recordaré al meu germà, amb unes paraules, cum laude com un home bo, valent i alegre. Era un home que s’esforçava per aconseguir tot el que volia, i mai deixava els seus somnis de costat. A la seva infància, era un noi bastant intel·ligent, nosaltres, és a dir, la seva família ja sabíem que seria un home de futur assegurat a diferència dels seus altres germans. Va estudiar medicina, i va treure la millor nota de tota la seva promoció, va ser titulat sempre amb honoris causa. Ell lluitava per a tots, volia la felicitat mundial i va intentar-ho sempre. De jove, després dels seus estudis, va decidir viatjar a les zones menys desenvolupades del món, per ajudar a tot aquell que ho necessitava, sempre voluntàriament, no demanava cap benefici econòmic a l’hora d’ajudar d’aquella manera als demès. Per aquest motiu, va crear l’associació contra els pocs avenços mèdics que hi tenien totes aquestes persones, i la va anomenar AVEMEC. Per aquest i molts

17

altres motius puc afirmar que ell lluitava per tota la ciutat. A més, puc adreçar-me urbi et orbi que ell era un home noble.

Jo com el seu germà i les meves dues germanes, hem decidit continuar lluitant per aquesta causa en honor a ell, i que les nostres generacions facin el mateix per saecula saeculorum, fins a aconseguir acabar amb aquesta injustícia.Aquestes paraules em van arribar al cor, cadascun d’aquells sospirs entre oració i oració em feien augmentar aquell dolor tant intern que jo sentia. Vaig cometre un error. Mai vaig poder-me acomiadar del meu tiet tal i com jo havia volgut, la gent del meu voltant em consolava dient-me que era peccata minuta, que ell ja sabia tot el que jo l’estimava. Però a mi no em treien aquella inquietud i intranquil·litat. Sempre he pensat que aquell acomiadament tan fred era mea culpa, i que podria haver donat molt més de mi. Dono constància, que avui m’acomiado especialment amb el meu oncle donant un petó al seu taüt, espero que ell ho comprengui des d’allà dalt.

18

Sóc alumne, m’agrada..

El meu nom és Carla Villanueva González, tinc catorze anys i visc a Barberà del Vallès. Fa poc temps que vaig començar l’Institut. A la ciutat on visc només n’hi ha dos , La Romànica i Can Planas, que és el meu. Dins de la meva classe, m’he adonat que hi ha molts més nois que noies, com sempre solia passar, i que m’ha tocat gairebé amb totes les meves amigues. La meva tutora es diu Martina i és una dona molt simpàtica, riallera i bonica. És la professora més dolça que he tingut mai. Des del primer dia de classe no deixa de donarnos consells per poder passar de curs amb facilitat i treballa molt per poder portar-nos tots bé, encara que sempre hi havia discrepàncies entre uns i d’altres.

Jo era una noia tranquil·la, però com és normal jo tenia també discussions amb altres companys de classe, encara que fossin tonteries que no tenien cap sentit. A més jo solia fer Captatio benevolientiae .Sempre ens recomanava que havíem de viure el moment, és a dir, carpe diem, que no ens hauríem de preocupar per coses que no valien la pena i fixar-nos en tot allò bo que tenim, i viure en un aurea mediocritas, on no tens ni molt ni poc.

Hi ha moltes coses que em sorprenen d’ella, com quan fem un examen sempre diu abans de començar: - No aixequeu l’examen fins que tothom ho tingui sobre la taula-. I quan per fi arribava el moment de començar a escriure cridava a classe: - ALEA IACTA EST! -, és a dir, ja no pots tornar enrere i que el dau estava tirat. I que el nostre èxit serà beneficiat si hem sigut valents a l’hora de prendre les decisions, audaces fortuna iuvat.

D’altra banda, a les classes de tutoria sempre intentava que tothom pogués relacionar-se amb els altres o fer qüestionaris per conèixer a tothom que estava dins la classe. Ens preguntava que si preferíem una vida tranquil·la al camp, amb l’ombra dels arbres, amb els camps de conreu, etc.(Beatus ille) o viure a la platja o altres llocs on teníem els somnis de viure en un futur.

Una cosa que tampoc puc oblidar és aquell dia que vaig enfadar-me amb el meu millor amic, ens barallàvem per qualsevol cosa, i la professora deia que 19

de gustibus non disputandum, és a dir, que jo i ell érem persones diferents, i que per no voler el mateix no significa que no puguem estar juntes, ja que tothom té els seus interessos diferents als altres.

Un dia va parlar amb la meva mare, va dir-li tot allò que fèiem a classe, la meva actitud, si no feia els deures, si no anava a l’escola, etc.. i ella, la professora va dir-li a la meva mare que tingués sort del que tingut, i que encara que no tinguis una persona per pagar el lloguer, no fiquessis a casa a un morós que no pagui ni en Kalendas Graecas. A més, que sempre havíem de contestar totes les informacions abans de escriure-les als exàmens, que sempre llegíem coses dolentes, i que amb cum grano salis poden anar millor les coses.

20

Una solució per tot.

Us explicaré la història de la meva millor amiga. Ella es diu Eva té vint-i-cinc anys i viu a Bonaterra. La vaig conèixer quan érem uns mocs, teníem tres o quatre anys aproximadament, i sempre jugàvem juntes a les tardes. Els nostres pares, van fer-se molt amics, ja que sempre havien de venir-nos a buscar a casa d’una o de l’altre. Anàvem de vacances juntes, a la platja, a cases rurals, i fins i tot vam viatjar un cop a Holanda, perquè la meva família és d’allà. Vam ser amigues durant molt de temps, encara ho som però la distància ha fet que ens allunyéssim una mica. Però encara, en el moment que puc vaig a fer-li una petita visita. L’últim cop que vaig anar a veure-la, tenia unes sospites molt rares de que el seu marit, en Ramón estava enganyant-la amb una altra dona, cosa que no em sorprenia, ja que la meva amiga era una dona molt gelosa, per mi era nihil novum sub sole, ja que era una situació que li passava constantment.

Ella em va demanar que l’ajudés i que vigilés al seu marit, ja que jo havia estudiat per ser investigadora privada i sense pensar-m’ho ho vaig acceptar, però ja tenia la idea que només era una pel·lícula que s’havia fet al cap. Vaig anar a passar uns dies a casa de l’Eva, i així no havia d’estar fent viatges de Sabadell a Bonaterra; el seu marit era una persona molt seriosa, frívola i recte, quasi mai teníem converses gaire llargues, ja que no el veia amb gens d’interès. Vaig començar a investigar sobre les relacions que tenia al seu treball, sobre on anava tots els divendres a prendre una pinta amb els amics, gairebé tot el que feia ho tenia controlat. Van passar uns dies i suposadament, li tocava anar a treballar de matí, però vaig veure que en comte d’anar-se’n cap a l’oficina va anar cap a un carrer diferent. Va aturar el cotxe enfront d’una casa i va sortir una dona morena de cabells llargs, amb un vestit vermell, amb unes cames llarguíssimes, i va pujar al cotxe del Ramón. Això va confirmar les sospites de la meva amiga. Aquesta dona no tenia molta pinta d’anar a treballar, sinó d’anar a un restaurant caríssim. Els vaig seguir, com vaig pensar van anar a un restaurant no molt lluny, non plus ultra de casa de la dona i van seure a la taula que estava més allunyada de la porta.

21

Llavors, vaig arribar i el vaig veure en el moment perfecte, vaig veure tot el que estava passant i vaig anar-me amb el meu objectiu, veni, vidi, vici. Vaig anar a parlar amb l’Eva i quan li ho vaig dir va trucar al seu marit demanant-li que tornes a casa immediatament. Li va demanar explicacions, les seves excuses eren les de sempre, ho sento, ha sigut un error, jo t’estimo, per favor perdona’m, que tu no ets comparable amb ella, etc., és a dir, que no caldria cf. un altre llibre per saber que aquesta excusa era la de sempre. Però la meva millor amiga no li va facilitar les coses, van tenir una conversa durant hores i hores, ella li demanava facta, non verba, no volia que ell li digui les coses, sinó que li demostrés. A ell només se li escoltava dient errare humanum est, i ella tornava a demanar-li fets.

En deixar de parlar, vaig dir a la meva amiga que no es preocupés, que si ell l’estimava, ell li demostraria i que no li digués res més, que intelligenti pauca, que si ella estava tranquil·la, el seu cos també ho estaria, i que no li donés més voltes, però és clar, era el seu marit i ella l’estimava. Mens sana in corpore sano, per tant havia d’estar tranquil·la i oblidar tot això.

Li vaig donar un consell, si volia que la seva relació perdurés, i que s’arreglessin les coses, firmar un escrit entre parella i que cadascú digui tot el que ha fet malament, tot el que ha fet bé i signar conforme no faran res que perjudici cap dels dos. Un escrit on es redacta tots es aspectes bons que pensen un de l’altre i tot el dolent, ja que verba volant, scripta manent.

22

Sempre hi ha alguna cosa que no has pensat.

Vaig escoltar la història més impactant que va transcórrer en el nostre petit poble. Fa molt i molt de temps, al costat de l’ajuntament vivia una dona amb el seu marit, Olvidi, aquest, era escriptor i es dedicava a escriure novel·les de passió fixant-se en els amors prohibits que hi havia al poble. La seva dona, en canvi, era una dona de casa que es dedicava només a fer el menjar, cuidar els fills, netejar la casa, etcètera.

Els llibres del seu marit eren molt esperats pels ciutadans, ja que llegien coses que de veritat estaven succeint i també molts habitants s’espantaven cada cop que sortia un llibre pel fet de no saber si parlarien d’ells. Els seus llibres no eren gaire extensos, ja que totes les relacions secretes que podien haver les havia de descobrir per se, i això li portava molt de temps.

Una vegada, la filla de l’alcalde del poble estava amb el seu amant, va veure que Olvidi l’estava espiant. Ella quan va adonar-se del fet que havia vist va espantar-se ja que, el seu pare no volia que ella estigués amb aquell home, de fet, era molt seguidor d’Olvidi, i va témer pel seu secret. Llavors, sense esperar ni un dia va decidir anar a parlar amb aquell escriptor que no deixava cap secret sense proclamar-ho, va picar a la casa d’Olvidi i li va obrir la seva dona, que li va dir que en aquells moments no estava disponible i que esperés una mica fins que pogués parlar amb ella. Al cap d’una estona va aparèixer, van decidir parlar en privat i van començar una conversa durant bastant estona, en la que ella va demanar-li que no publiqués el seu secret ja que, sinó el seu pare s’enfadaria molt. A canvi, ell va decidir que per a no fer aquest escrit havien d’haver-hi algunes condicions, id est, que ella fos qui havia d’espiar a tots els ciutadans i d’aquesta manera trobar-li una història més interesant que la seva.

Sense dubte, ella va acceptar aquest pacte i va ser la “detectiu” d’Olvidi i a més el seu amant hauria de fer idem. L’última frase que la dona de l’Olvidi va escoltar dins d’aquella habitació va ser: - Això queda inter nos-. Finalment, l’amant i la filla de l’alcalde haurien d’anar traspassant-se informacions entre ells, entre l’escriptor i viceversa.

23

In situ, on l’Olvidi va veure als amants, la filla de l’alcalde va veure a la dona de l’Olvidi amb un altre home i aquest fet va provocar-li una sensació d’inquietud, ja que no sabia si aquesta relació se l’hauria d’explicar al marit.

Li va explicar i es va quedar amb un pam de nassos perquè no sabia de l’existència d’aquesta relació. Es sentia d’una manera molt estranya, ja que sempre havia descobert totes aquelles relacions extramatrimonials que hi havia i no va adonar-se’n de què tenia una dins el seu llit. Va escriure el llibre.

Finalment, el llibre tan esperat va sortir. Va explicar aquesta situació que havia patit sui generis, va deixar d’un costat el seu pacte amb la filla de l’alcalde i va explicar tota aquesta història, però va haver de modificar els noms i la descripció dels personatges amb els quals va fer aquell pacte.

Al final d’aquell llibre, darrere el nom de la seva dona va posar vid. I més a sota sortia: “ La meva dona m’ha ocultat durant tots aquests anys el seu secret, he sigut un ingenu al no adonar-me’n del que m’estava fent. Demano disculpes a tot aquell que els meus relats ha pogut fer mal, ja que aquest m’ha fet mal a mi”.

Després d’uns pocs mesos, a la nova edició del seu últim llibre havia escrit un post scriptum, que ell no redactaria cap llibre com aquest, i que es dedicaria a escriure diccionaris.

24