Noelia Muñoz, Lllatinismes en contes populars. LLatinismes i literatura.

Llatinismes i literatura Llatinismes en contes tradicionals

Noelia Muñoz Egea B2B INS Can Planas Curs 2015-2016 L’aneguet lleig Com cada any quan arriba l’estiu, la Senyora Ànega es va posar a covar els seus ous sota la mirada de totes les seves amigues, que estaven desitjoses de veure els seus aneguets,

perquè sempre eren els més bonics de tots. L’Ànega sempre deia que les seves amigues eren unes esnobs perquè sempre volien ser com ella de bonica i bona mare.

Un dia, mentre col·locava l’ex-libris amb el segell de la biblioteca a la portada de la revista que va agafar-ne l’altre dia, els aneguets van començar a obrir els ous a poc a poc i tothom es van reunir al voltat del niu per a veure'ls per primer cop.

Van anar sortint de l’ou un a un, fins a sis preciosos aneguets, cadascun d'ells acompanyat pels crits d'alegria de la Senyora Ànega i de les seves amigues, que feien fotos amb els seus Iphone per inmortalitzar el gran moment i publicar-ho més tard a Facebook. Tan contentes estaven, que no van adonar-se que un ou, el més gran de tots, encara no s'havia obert.

Tots van concentrar la seva atenció en aquell ou intacte esperant veure algun moviment.

Al cap de poc temps, l'ou es va començar a trencar i en va sortir un ànec somrient, més gran que els seus germans, però, molt més lleig que els altres sis… Aquest ànec va rebre el nom de Sergi, àlies Cardo.

La Senyora Ànega es moria de vergonya per haver tingut un aneguet tan lleig i el va apartar amb l'ala mentre somreia els altres sis. Es va trobar en un maremagnum quan va veure aquest ànec, estava molt confusa i va pensar que no podia portar-lo a casa i ensenyar-li al seu marit perquè després de la gran bronca que van tenir ahir a la nit sobre el tema de la gelosia, segurament el seu marit pensaria que Cardo no era fill seu.

L'aneguet es va quedar molt trist perquè es va adonar que allà no el volien…

Van passar els dies i el seu aspecte no millorava, ja que creixia molt ràpid, era molt prim i tenia acné, a més de bastant maldestre.

Els seus germans es passaven el dia fent-li bromes pesades cometent lapsus, no eren conscients perquè ningú li havia dit que podien causar-li problemes d’autoestima al seu germà.

L'aneguet va pensar que havia de trobar un accèssit, encara que no havia estat el més guapo de la familia, era molt bona persona i no tenia què envejar-li als demés. Va anar en busca d’un lloc on pogués trobar amics que de veritat el volguessin a pesar del seu aspecte desastrós. Un matí, abans que es llevés ningú, deixant una de les revistes de moda i bellesa de la mare amb una addenda on deia ‘’Sóc lleig per fora, però bonic per dins‘’ , va fugir per un forat de la tanca.

Així, va arribar a una altra granja, on una vella el va recollir i l'aneguet va creure que havia trobat un lloc on per fi l'estimarien i el cuidarien, però també es va equivocar, ja que la vella era malvada i només volia menjar-se’l. I se n'anà d'allà corrent.

Va arribar l'hivern i l'aneguet lleig quasi es moria de gana, ja que havia de buscar menjar entre el gel i la neu. A més a més havia de fugir de caçadors que pretenien matar-lo.

Al final, va arribar la primavera i l'aneguet va passar per un estany on va trobar les aus més belles que mai havia vist fins aleshores. Eren elegants i es movien amb tanta distinció que es va sentir totalment acomplexat perquè ell no era tan bonic. De totes maneres, com no hi tenia res a perdre s'hi va apropar i els va preguntar si podia banyar-se amb elles.

Els cignes, perquè eren cignes les aus que l'aneguet va trobar-se a l'estany, que eren molt hippies i parlaven amb tothom amb bon rotllo, li van respondre: —Doncs, esclar que sí, ets un dels nostres! A partir d’ara podràs ser el nostre amic, un àlter ego.

I l'aneguet va respondre: —No us burleu de mi! Ja sé que sóc lleig, però no us heu de riure de mi per no ser com els qui surten a les revistes…

—Mira el teu reflex a l'estany i veuràs que no et mentim.

L'aneguet es va introduir a l'aigua i el que va veure en el seu reflex el va deixar meravellat. Ínterim, havia passat temps entre l’hivern i la primavera, s'havia transformat en un cigne preciós! Aquell aneguet lleig que s’acomplexava del seu aspecte físic era aleshores el cigne més blanc i elegant de tots els que hi havia a l'estany.

Així fou com l'aneguet lleig es va unir als seus i fou feliç (i guapo) per sempre.

La Caputxeta vermella Fa molt de temps, hi havia una noia molt bonica. La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tan sovint que tothom l'anomenava Caputxeta vermella.

Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia i li va escriure un memoràndum on havia tota una sèrie de coses que la Caputxeta havia de recordar-se’n de donar a l’àvia. La mare de la Caputxeta va escriure al final de la carta una postdata on deia

‘’Per cert, el Frenadol va a la bossa blava. Que et recuperis! Un petó!’’. La Caputxeta ho va fer més contenta que de costum perquè la seva mare va dir-li que li donaria un plus per fer aquesta feina, li compraria les Nike Air Max que ella volia feia tant de temps. L’àvia vivia a l'altra banda del bosc i la mare de la Caputxeta va recomanar-li que no s'entretingués al llarg del camí, ja que creuar el bosc era molt perillós perquè sempre hi rondava el llop.

La Caputxeta va agafar el cistell amb els pastissos i va començar a caminar. La nena havia de travessar el bosc per arribar a casa de l'àvia, però no li feia por perquè allà sempre hi trobava molts amics que coneixia del cole.

De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.

—On vas, guapa? —li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.

—A casa de l'àvia —va respondre la Caputxeta.

—No és lluny... —va dir el llop per a ell mateix, girant-se.

La Caputxeta va deixar el seu cistell a l'herba i es va entretenir treient-se selfies amb les boniques vistes que havia al bosc. «El llop se n'ha anat», va pensar.

Mentrestant, el llop se'n va anar a casa de l'àvia, va trucar suaument a la porta i la velleta va obrir pensant que era la seva nena.

El llop va devorar l'àvia i es va posar la gorra rosa de la velleta, es va ficar al llit i va tancar els ulls. No va haver d'esperar gaire estona, perquè la Caputxeta va arribar de seguida.

La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.

—Àvia, què t’ha passat? Estàs molt peluda i fas molta gràcia? Tu mai has tingut aquesta vis còmica, sempre has sigut molt seriosa.

—No em passa res, Caputxeta. A més aquest no és el quid, el que és important és saber què portes al cistell, és per a mi?— va dir el llop tractant d’imitar la veu de l’àvia.

—Àvia, àvia, quins ulls més grans que tens!

—Són per veure't millor.

—Àvia, àvia, quines orelles més grans que tens!

—Són per sentir-te millor —va seguir el llop.

—Vols utilitzar el meu Baby Lips? Tens els llavis molt tallats àvia.

—No! —Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens! I dones por amb el rictus que acabes de fer. Per què somrius forçadament?

—Aquestes dents són per... menjar-te millor! —i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, tal com havia fet amb l'àvia.

Mentrestant, un caçador, que havia vist que el llop entrava a casa de l'àvia, i sospitant les seves males intencions, va decidir anar a donar-hi una ullada per veure si tot anava bé. El caçador era el súmmum de la valentia, era el més valent del món. Va demanar ajut a un segador i tots dos van arribar a la casa. Van veure que la porta estava oberta, la televisió encesa amb ‘’Amar en tiempos revueltos’’ i el llop estirat al llit, dormint de tan tip com estava. El caçador va treure el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L'àvia i la Caputxeta eren allà i vives!

Per castigar el llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop es va despertar, el caçador i el segador li van donar un ultimàtum, si tornava a fer de les seves després d’aquest cop, el farien fora del grup de WhatsApp. El llop va sentir molta set i es va dirigir a un estany pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l'estany de cop i es va ofegar.

La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia que no parlaria amb cap desconegut que es pogués trobar pels camins. D'ara endavant, faria cas a la seva àvia i la seva mare.

La Sireneta En el fons del mar hi havia un castell. Allà hi vivia un rei que tenia sis filles, totes elles sirenes de gran bellesa. Però la més bella de totes era la petita; la seva pell era tan suau i delicada com un pètal de rosa i els seus ulls eren blaus com el mar.

Com totes les sirenes, no tenia cames; el seu cos acabava en una gran cua de peix.

Posseïa la més bella veu que mai s'havia sentit i el seu somni era ser cantant, per això s’havia presentat tres cops a ‘’La Voz Kids’’, però no va tenir la sort de passar el càsting.

Tots els dies les sirenes jugaven en les grans habitacions del palau. Quan les finestres estaven obertes, els peixos entraven i sortien lliurement. Nadaven fins on estaven elles, menjaven de les seves pròpies mans i es deixaven acariciar i fer pessigolles. Res els

agradava més a les sirenes que escoltar les històries que els explicava la seva àvia sobre el món que existia més enllà del mar, els encantava el modus operandi que tenia l’àvia explicant els contes, ho feia d’una manera molt divertida, posant imatges i vídeos a la tablet.

Demanaven que els parlés sobre arbres, ocells, ciutats i persones que feien servir cames per a caminar.

-Quan cadascuna de vostès compleixi 15 anys -deia l'àvia-, podrà nadar fins a la superfície del mar i veure els vaixells que passen.

Per fi va arribar el dia en què la Sireneta va complir els seus 15 anys, va saludar a tots i va nadar amb lleugeresa ascendint fins a la superfície. Quan va alçar el cap sobre l'aigua, el sol estava ponent-se, els núvols es veien de color rosa, el mar estava calmat i començava a brillar el sol. Es va quedar enlluernada mirant les aus que passaven i les estrelles que anaven apareixent. A la llunyania, va veure un vaixell. Nadant es va acostar a ell, es va asseure sobre una roca i va observar atenta als mariners que anaven i venien alçant les veles.

-Què bons estan!- pensava la Sireneta. Se sentia feliç. Però més es va emocionar encara quan va aparèixer a coberta un fort i jove príncep.

S'havia fet molt tard ja, però no podia apartar els seus ulls del vaixell ni del bell príncep.

De sobte el cel es va cobrir de núvols, el vent va bufar cada vegada més fort, els trons van esclatar en estrèpit i el mar va provocar immenses onades que van sacsejar violentament el vaixell fins a fer-lo enfonsar.

La Sireneta va nadar precipitadament per a salvar el príncep. Va sostenir el seu cap sobre les onades, deixant que el corrent els portés fins a la costa. Arrossegant-se va poder deixarlo sobre la sorra de la platja, el va acariciar i el va besar amb molta tendresa. Es va quedar al seu costat cuidant-lo, cantant per a ell les més belles cançons durant tota la nit. Quan va sortir el sol, va veure que el príncep despertava.

Llavors, va tornar al fons del mar. Va tornar al seu món aquàtic amb el cor enamorat d'un príncep terrestre.

Va explicar a la seva àvia el que succeït.

Ara només desitjo -li va dir- tornar al món exterior per a poder-lo veure. L'estimo. Desitjo viure amb ell en la terra!

-Però què dius, noieta? -la va interrompre l'àvia molt irritada- La teva vida, el teu món, som nosaltres, allà fora hi ha un modus vivendi molt diferent al nostre, tenen una manera de viure molt diferent. Ni se t'acudeixi aquesta tonteria!

La Sireneta, llavors, va decidir anar a veure a la bruixa del mar. Tot i la repugnància que li produïa, sabia que només ella la podria ajudar. Va nadar cap a les profunditats passant per

aigües arremolinades, va creuar per entre les pedres i algues enroscades com verds serps, i finalment va trobar el cau de la bruixa, rodejada de peixos amb ulls punxants, taurons i serps. Allà la bruixa li va donar un beuratge que li permetria canviar la seva cua per unes cames, per poder sortir a la superfície. La Sireneta va prendre el beuratge i va nadar fins a la superfície. Mentre pujava va sentir un horrible dolor a la seva cua de peix.

Quan va arribar a la costa tenia dues boniques cames. Va voler cantar de felicitat, però va ser una conditio sine qua non robar-li la seva bella veu, si la Sireneta volia cames, la bruixa havia de prendre-li a canvi la seva veu. La Sireneta va pensar que si el seu pare sabés el que havia passat diria que això va ser un casus belli, un motiu per declarar-li la guerra a la bruixa. Es va reclinar a la sorra recordant al seu estimat i es va adormir. Quan va despertar, al seu costat estava el seu príncep, més bell i radiant que mai.

-Gràcies! -va exclamar ell- M'has salvat la vida, he vingut a aquesta platja tots els dies a buscar-te. I avui, a la fi, he tingut la sort de trobar-te!

Ella el va mirar amb els ulls molt oberts i li va somriure.

-Però, qui ets?- va preguntar el príncep, afligit.

La Sireneta va negar amb el cap. El príncep llavors la va agafar de la mà i la va portar al palau.

-Et diré Aurora- li va dir. La Sireneta va conèixer balls, va realitzar passejos per les muntanyes i va cavalcar pels prats.

Aurora -la va cridar un dia el príncep- et presento a Úrsula, princesa d'un país llunyà. Es quedarà amb nosaltres de visita.

La Sireneta, mentre saludava a Úrsula, va notar alguna cosa estranya en els seus ulls. Una brillantor de maldat es reflectia en ells.

Transcorrien els dies i el príncep s'acostava més i més a Úrsula, deixant sola a la pobre Sireneta, que no deixava de pensar on havia vist aquells ulls.

Una nit, durant una festa a palau, Úrsula va cantar amb una bella veu. La Sireneta va reconèixer llavors la seva pròpia veu, que la bruixa li havia robat el dia que va transformar la seva cua de peix en cames de dona. El príncep va quedar meravellat davant d'aquella veu, càlida, clara i tendra. Llavors va proposar a Úrsula que es casés amb ell.

La cerimònia s'anava a realitzar a alta mar. La nit abans de celebrar la cerimònia, la Sireneta estava molt bella, però més trista que mai. Mirant el mar, va desitjar estar al costat de la seva família. Va ser llavors que van sorgir des de l'aigua les seves germanes grans.

Quina alegria va tenir al veure-les! La Sireneta les va abraçar amb els ulls plens de llàgrimes.

Les germanes li van dir: -Vam entregar a la bruixa les nostres joies per a que ens expliqués tota la veritat i poder-te trobar, quid pro quo.

-Escolta amb atenció germaneta -va dir la més gran-. Hi ha una forma de trencar l'encanteri de la bruixa. Si beses el príncep aquest s'enamorarà novament de tu, tornaràs a tenir la teva veu i Úrsula tornarà a ser la bruixa dels mars.

La Sireneta va somriure a les seves germanes i va entrar al saló on tots, reunits, esperaven la cerimònia de la boda. Es va llançar als braços del príncep i va besar els seus llavis amb tot l'amor de la seva ànima. En aquell mateix moment es va trencar el malèfic embruixament i va haver un transfert, Úrsula i la Sireneta van intercanviar la seva bellesa. Convertida una altra vegada en bruixa, Úrsula es va llançar a l'aigua i tots van escoltar dels llavis de la Sireneta la veritat de la història.

-Com vaig poder fer-te tant de mal! - va dir el príncep commogut i va afegir dolçament: -Demano que em perdonis i acceptis, si és que encara m'estimes, que et protegeixi i et brindi el meu amor per a sempre. Desitges ser la meva esposa?

La Sireneta el va mirar joiosa i va besar novament els seus llavis amb tota la tendresa que va tenir per a ell des de la nit que el va conèixer. Les seves germanes van posar-li el vestit de núvia que tant havia desitjat sempre, un vestit de Victorio & Lucchino.

La festa es va realitzar en un vaixell de luxe. Va ser la boda més esplèndida que mai s'havia vist. Les sirenes van nadar fins a la superfície per a cantar a l'uníson. Els peixos van alçar el cap per sobre les onades fent brillar les seves escates daurades. El vaixell va omplir-se de rara avuis, tota espècies d’animals marins i ocells que van venir de lluny a celebrar-ho. Fins i tot el gran rei dels mars va pujar per a veure a la seva filla.

La Sireneta, havent ja recuperat la veu, va cantar amb les seves germanes, omplint de goig el cor del príncep.

Després d’això la Sireneta, amb l’ajuda del seu marit va aconseguir crear la seva òpera prima i va publicar el seu primer disc anomenat ‘’Peix amb cames’’, que als pocs dies va ser vox populi i tothom coneixia les cançons de la nova cantant.

La Blancaneus i els set nans En un país molt llunyà, vivia una bonica princesa anomenada Blancaneu, que tenia una madrastra, la Reina, molt vanitosa.

La madrastra preguntava cada matí, ante meridiem, al seu mirall màgic: —Mirallet, mirallet, digues, quina és la més bonica de totes les dones?

I el mirall, després d’observar la malvada dona, contestava a posteriori: —Tu ets, oh Reina, la més bella de totes les dones.

I varen anar passant els anys. Un dia la Reina preguntà, com sempre, al seu mirall màgic: —Mirallet, mirallet, digues, quina és la més bonica de totes les dones?

Però aquesta vegada el mirall va contestar: —La més bella és Blancaneus.

Llavors la Reina, plena d'ira i d'enveja, va buscar un caçador i li ordenà: —Emporta't Blancaneus al bosc, mata-la post meridiem i com a prova d'haver realitzat el meu encàrrec, porta'm fotos del seu cor.

Però quan van arribar al bosc, el caçador va sentir llàstima per la innocent jove i va decidir ajornar sine die la seva mort, deixant-la fugir i substituint el seu cor pel d'un senglar. Així que després de matar el pobre senglar, va treure el seu mòbil i va enviar-li fotos a la malvada dona per Snapchat. Blancaneus, en veure's sola, va sentir por i es va posar a plorar. Plorant i caminant va passar la nit, fins que, a trenc d'alba, va arribar a una clariana del bosc i hi va descobrir una casa preciosa amb una decoració vintage increïble. Va entrarhi sense dubtar-ho.

Els mobles eren petitíssims i, damunt la taula, hi havia set platets i set coberts diminuts. Va pujar a una habitació, que estava ocupada per set llitets. La pobre Blancaneus, esgotada desprès de caminar tota la nit pel bosc, va ajuntar tots els llitets, s’hi va estirar i en un moment es va quedar adormida.

A la tarda, van arribar els propietaris de la casa, set nans que treballaven d’estilistes en un nou programa de televisió que s’anomenava ‘’Cámbiame’’, i en descobrir in fraganti a Blancaneus dormint en els seus llitets, van quedar bocabadats amb la seva presència.

Llavors, ella es va despertar i els va explicar la seva trista història. Els nans li van suplicar que es quedés amb ells i Blancaneus ho va acceptar, es va quedar a viure amb ells, i tots van ser feliços.

Mentrestant, a palau, la Reina va tornar a preguntar al mirall: —Mirallet, mirallet, quina dona és ara la més bella?

—Segueix sent-ho Blancaneus, que ara viu al bosc, a casa dels nans.

Furiosa i venjativa com era, la cruel madrastra es va disfressar d'innocent velleta i es va dirigir cap a la caseta del bosc. Blancaneus estava sola a casa desde feia una estona, ab illo tempore els nans s’havien anat a treballar en la gravació del programa. La malvada Reina va oferir a la noia una poma enverinada i Blancaneus va clavar-li una mossegada a priori sense saber les conseqüències que això portaria. Inmediatament va caure desmaiada.

En tornar a casa seva, ja de nit, els nans van trobar a Blancaneus estirada a terra, pàl·lida i quieta. Com que van creure que havia mort, li van construir una urna de cristall perquè tots els animals del bosc es poguessin acomiadar d’ella. En aquell moment, va aparèixer un príncep dins un BMW i, només contemplar Blancaneus, va quedar enamorat d’aquella noia.

Va voler acomiadar-se'n just abans d’anar-se’n besant-la in extremis, i de sobte, Blancaneus va tornar a la vida, perquè el petó d'amor que li havia fet el príncep va trencar l'encanteri de la malvada Reina.

Blancaneus es va casar amb el príncep i inmediatament varen expulsar a la cruel Reina ipso facto. La boda va ser la millor boda de totes; el vestit, la decoració.. a càrrec dels grans estilistes amics de la Blancaneus.

I des d'aleshores tots visqueren feliços i menjaren anissos.

La llebre i la tortuga Hi havia una vegada una llebre molt esportista que anava cada dia al gimnàs i entrenava molt sacrificadament. Un dia es va apuntar una tortuga i la llebre es burlava de com n'era de lenta la tortuga. Ad hoc, per aquesta raó, un dia la tortuga li va replicar: -Pot ser que siguis més ràpida, però jo et guanyaria en una cursa.

I després d’una estona discutint ad nauseam sobre el tema, la llebre,totalment convençuda que allò era impossible, va acceptar el repte. Per fer-ho més interessant van parlar in extenso sobre un fantàstic premi: un cap de setmana a un hotel dels Pirineus, amb gimnàs, spa,...

La tortuga, tan segura estava de guanyar, que va deixar a la llebre triar el recorregut i on seria la meta. I la llebre, tenint in mente que la tortuga tindria dificultats per superar obstacles, va escollir un camí ben fàcil per a ella, però ple d'obstacles perquè la pobra tortuga, amb les cames tant curtes que tenia, es quedés in albis i s'entrebanqués tota l’estona.

En arribar el dia de la cursa, van començar les dues alhora. La tortuga no deixava de caminar a pas lent però constant, i avançava tranquil·la cap a la meta. En canvi, la llebre, que va sortir molt ràpida; en veure com deixava enrere la tortuga, va aturar-se sota un arbre i es va posar a parlar una estona per WhatsApp amb els seus amics. Es va oblidar totalment de la cursa i es va quedar adormida sota un arbre. Quan es va despertar, va mirar darrera seu per veure on era la tortuga, però no la va veure. Espantada, va mirar endavant i va veure com la tortuga estava a punt d'arribar a la meta. Va començar a córrer in crescendo, amb totes les seves forces, però no va poder fer res per avançar la tortuga, i va ser com la tortuga, així, es va fer [sic] guanyadora, volens nolens, per molt que li fastidiés a la llebre.

La llebre no s’ho podia creure, va plorar i plorar suplicant un bis per guanyar la tortuga en el segon intent. Però la tortuga, tan bona com havia estat sempre, va apropar-se a la llebre motu proprio i va demanar-li que no plorés i que totes dues havien estat guanyadores i el premi seria ex aequo.

Rínxols d’or Una tarda Rínxols d'or va anar al bosc i va començar a recollir flors. A prop d'allà hi havia un xalet moníssim, i com que era una nena molt curiosa, s'hi va apropar poc a poc fins que va arribar a la porta i va obrir-la. La pobra noia no sabia que ficar-se a casa d’algú era un delicte però ignorantia legis non excusat, no hi ha excusa per aixó.

La porta era oberta i hi va veure una taula. Sobre la taula hi havia tres tasses amb infusions de té verd. Una, gran; una altre mitjana; i una altre petitona. Rínxols d'or tenia molta set i va tastar la tassa més gran. Uf! Era molt calenta! Després va provar la tassa mitjana. Uf! Aquesta també era molt calenta! Finalment va tastar la tassa petita i estava al punt. Tant li va agradar que se la va beure tota.

Hi havia també a la casa tres cadires blaves: Una cadira era gran, una altra mitjana i una altra de ben petita. Rínxols d'or va anar a asseure's a la cadira gran, però era molt alta per a ella. Després se'n va anar a seure a la cadira mitjana, però era massa ample. Finalment es va asseure a la cadira petita, però es va asseure amb tant males maneres que es va trencar.

Mirant la casa va entrar a una habitació que tenia tres llits. Com tot el que havia vist de la casa, hi havia un llit que era ben gran, un altre mitjà i un de ben petit. Rínxols d'or es va ajeure al llit més gran, però el va trobar massa dur. Després se'n va anar a dormir al llit mitjà, però també li va semblar que era massa dur. Finalment es va estirar al llit més petit, i el va trobar tant flonjo que es va quedar completament adormida. Rínxols d’or s’havia convertit de facto en la propietària dels objectes personals dels óssos, sense cap permís per fer el que havia fet.

Mentre dormia, van arribar els propietaris de iure del luxós xalet, els vertaders propietaris, ni més ni menys que una família d'óssos, que venien de passar-ho pipa a un Holly Festival al bosc. L'ós gran, només entrar, va cridar ben fort: - Algú ha tastat el meu te!

L'ós mitjà va grunyir una mica menys fort: - Algú també ha tastat el meu te!

I finalment l'osset petita va dir plorant amb un fil de veu: - Doncs algú s'ha acabat tot el meu te!

Els tres óssos es varen mirar els uns als altres i no sabien què pensar. Però l'osset petit plorava tant que el seu pare va voler distreure'l. I per a aconseguir-ho el va anar a seure a la seva cadireta blava. Es van aixecar de la taula i van anar a la sala on tenien les cadires.

I què va succeir aleshores?

L'ós gran va cridar enfurismat: - Algú s'ha assegut a la meva cadira!

Al que va seguir l'ós mitjà, cridant una miqueta menys fort: - Algú també s'ha assegut a la meva cadira!

I finalment l'osset més petit va tornar a dir, plorant desconsolat: - Algú s'ha assegut a la meva cadira i l'ha trencat!

Així preocupats van començar a mirar per tot el xalet, fins que al final van entrar a l'habitació on dormien. L'ós més gran va dir: - Algú s'ha ajagut al meu llit!

Al que l'ós mitjà va respondre: - Algú també s'ha ajagut al meu llit!

I al mirar al llit més petit, van veure-hi a Rínxols d'or, i l'osset petit va cridar: - Algú està dormint al meu llit!

I del crit, Rínxols d'or es va despertar.

-Dura lex, sed lex, noia. La llei et farà pagar per entrar en la nostra casa! Ets una persona non grata en la nostra casa, no estaves convidada a venir! - va cridar l’ós gran.

Al veure els tres óssos ben enfadats, es va espantar tant que va saltar del llit corrents. Com que la finestra de l'habitació era oberta, va saltar-hi i va córrer sense parar per tot el bosc fins a trobar el camí a casa.

Els óssos estaven tan indignats que van posar una denuncia a la jove i van anar a judici. Si no haguessin hagut tantes proves de que Rínxols d’or era culpable, haguessin afavorit a l’acusada però el jutge va dir que no podien seguir el principi in dubio pro reo. Sí en va seguir un altre i és el pacta sunt servanda, ambdues parts haurien de complir el que es pactés en aquell judici. Però els funcionaris d’aquell poble eren tan mandrosos que aquell cas mai s’ha solucionat, encara està sub iudice.

La Mostela i el seu marit Hi havia una vegada una senyora que es deia Mostela, i el nom del seu marit importa massa.

La parella era addicta al sexe i ho practicaven a diari utilitzant com a mètode contraceptiu el coitus interruptus interrompent l’acte sexual abans que el seu marit ejaculés. Aquesta tècnica els hi va ser útil fins que van portar al món un fillet després d’uns anys i d’arribar a pensar que tindrien dificultats per tenir fills i que haurien de recórrer a la fecundació in uitro i realitzar la fecundació fora del cos de la dona, tot i que la parella comptava amb un dèficit d’ingressos per aconseguir reunir els diners per al tractament.

El seu marit era polític i eren temps de campanya. Cada matí sortia a la plaça del poble per animar a la gent i guanyar votants pel pròxim referèndum, on els habitants escollirien un nou alcalde. A la seva carpa hi tenia molts papers amb el seu curriculum uitae i tota la seva informació acadèmica i professional. De moment, el marit de la Mostela i el seu major adversari portaven un nombre de fidels pro rata, respecte el nombre de ciutadans; però el marit de la Mostela estava convençut en haver aconseguit un superàvit de vots en acabar la campanya.

Un d’aquests dies el marit de la senyora Mostela va trobar-la a casa amb un delirius tremens després d’haver estat bevent durant hores i acabar amb al·lucinacions i tremolors.

El marit la va portar al llit i al dia següent va donar-li un placebo per desfer-se del mal de

cap. La dona va demanar-li al seu marit que volia uns bolquers de pell d’elefant i el marit va creure que la seva muller s’havia tornat boja.

La senyora Mostela va deixar el seu fill amb el marit i se n’anà de pressa a trobar el Cuc de terra, a qui va demanar-li que anés a casa seva, que era plena d’herbotes i ell acceptà i se n'anà xano, xano cap a la terra de la senyora Mostela, a complir el seu desig. Tan bell punt la senyora Mostela veié que el Cuc treballava amb gran delit, ella que se'n va anar a trobar la senyora Gallina, a qui va dir-li que l’hort era ple de cucs i la necessitava.

La senyora Gallina va plantar-se a l'hort de la senyora Mostela i va acabar menjant-se el pobre Cuc. Quan la senyora Mostela va veure que la senyora Gallina continuava buscant altres cucs, se n'anà a buscar la senyora Guineu, qui va menjar-se la Gallina i més tard el Lleó, per encàrrec de la senyora Mostela, i va anar en busca de la Guineu amb l’intenció de menjarse-la.

Mentrestant, la senyora Mostela va anar-se’n a visitar el Tigre, a qui trobà pel camí. La senyora Mostela li aconsellà al Tigre que no rondés prop de casa seva ja que el Lleó estava per allà, dient que aquella terra era seva i que no consentia que hi anés ningú més. Això va encendre el Tigre, que va dir-li a la senyora Mostela que aquelles terres sempre havien estat seves.

I mentre el Tigre se n'anava a barallar-se amb el Lleó, la senyora Mostela va anar a demanar ajut a l'elefant.

-Què passa a la selva? - preguntà l'Elefant a la Mostela.

-Ai! El Tigre i el Lleó s’han apoderat del meu terreny, han matat el meu marit i ara volen menjar-nos ami i als meus fills!

- On són? Mostra'm el camí.

L’Elefant, que era un tros de pa, va fiar-se de la senyora Mostela i la seguí. Però la traïdora de la Mostela va conduïr-lo per un camí on existia una trampa per Elefants i el pobre animal va morir. Allí la senyora mostela, amb el rigor mortis del cos sense vida de l’elefant, va treure-li la pell i se la va portar a casa.

Quan va arribar a casa va ensenyar-li la pell al seu marit pressumint de la seva feina mentre que el pobre marit estava molt preocupat per la imatge que havia donat la seva dona amb aquesta acció i va donar per perduda la seva victòria com a alcalde del poble en les properes eleccions.

La llegenda de Sant Jordi Fa dos dies va ser publicada a Facebook una historia del poble de Montblanc. Aquest era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tan pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire i desfeia la roba de la gent, deixant-los despullats allà on fos. I per a més inri, cada vegada que li deien al drac que s’estava passant, ell només responia que el que feia no era res, era peccata minuta i els despullava a tots amb una de les seves alenades.

Preocupats per la situació, el rei de Montblanc va tenir una idea i abans de compartir-la amb el poble va entonar un mea culpa, dirigint-se a tots els ciutadans: —Urbi et orbi, estimat poble, això ha d’acabar. Sento molt que tingueu que sofrir aquesta situació. Proposo donar cada dia de menjar al drac una persona per intentar calmar-lo.

Tot el poble va acceptar però el problema era trobar la persona que volgués sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.

I així va ser com, després d'una llarga discussió, van decidir fer-ho per sorteig. Sembla que els va sortir bé, el drac hauria d’estar content, perquè va deixar tranquil·les aquelles terres.

Però un dia la sort va fer que fos escollida per ser devorada la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica i elegant. Centenars de vilatans es van oferir a substituirla. Però el rei va ser just i sever, i va considerar que la seva filla era com qualsevol altre: si era el seu torn, l'havia d'assumir.

I així va ser com la donzella va sortir del castell per trobar-se amb la bèstia mentre tot el poble la mirava. Però mentre la noia es dirigia cap al sacrifici, un jove, un cavaller honoris causa en informàtica i telecomunicacions a la UAB, que us informo, lectors, va tenir unes qualificacions cum laude, excel·lents, amb una brillant armadura, muntat sobre un cavall blanc, hi va fer acte de presència. La donzella se'l va mirar i li va advertir: —No et quedis aquí o el terrible drac et devorarà!!

El jove cavaller se la mirar li va contestar: —No patiu, noble donzella. Si sóc aquí és perquè he vingut per protegir-vos i per alliberar el vostre poble d'aquest pesat drac.

No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la bèstia, davant l'horror de la princesa. Va començar una lluita, fins que el cavaller va clavar una bona estocada a la terrible fera i la va matar. De la sang que en va brollar, en va sorgir ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa havia vist mai. El jove cavaller en va tallar una i l'hi va oferir a la princesa.

Però aquesta història no acaba aquí. Després de tot el mal que va fer el drac al poble, van fer-li un funeral perquè l’animal descansés en pau li van col·locar-li una làpida funerària amb la fórmula típica RIP (requiscat in pace). I en acabar la missa, el cura va dir: —I que l’animal descansi en pau i Déu li concedeixi la clau del Wi-fi del cel, sinó anem bé…

El drac s’aburrirà i llavors molestarà allà dalt. I esperem que el pobre drac descansi al cel per saecula saeculorum. Amén.

Els músics de Bremen Hi havia una vegada una granja on va treballar un ase durant tota la seva vida. Però quan el pobre ase es va fer vell, l’amo de la granja volia portar-lo a l’escorxador i l’ase va escapar de la granja tan aviat com va poder. Llavors, va pensar anar a la ciutat de Bremen per a fer-se músic de la banda municipal.

Pel camí va trobar a un gos de caça que corria veloçment com si escapés d’alguna cosa i el gos va explicar-li que el seu amo el volia matar i l’ase va convidar-lo a anar amb ell a Bremen.

-Vine amb mi a Bremen. Jo tocaré la guitarra i tu el tambor!!

-Però a mi no m’agrada la música clàssica!! - va dir-li el gos.

-Tranquil home!!! De gustibus non disputandum, hi ha gustos per a tothom. Però a la banda municipal de Bremen no toquen música clàssica, totes les cançons són del s. XXI, però gairebé totes són de reggaeton. No saps què divertit és tocar amb la guitarra una cançó de Daddy Yankee!!

Al cap d'una estona, l'ase i el gos es van trobar amb un gat a qui la seva senyora volia ofegar i l’ase i el gos van dir-li que anés amb ells a Bremen i que fos ell també un músic de la banda municipal Una mica més endavant, l'ase, el gos i el gat van sentir a un gall que cantava i el gall els va dir: - Tota la vida treballant de despertador i demà pensen tirar-me a la sopa...

- Carpe diem, senyor gall!! No es preocupi de res, vingui amb nosaltres a disfrutar la vida a Bremen i fer-nos músics de la banda municipal.

El gall va acceptar encantat. Però la ciutat de Bremen estava lluny i van haver de passar la nit a un arbre. Quan ja portaven allà una estona, el gall va cridar que havia vist una llum en la llunyania i els quatre músics es van posar en marxa.

Quan van arribar a la casa, l'ase va observar a través d'una finestra i va dir als seus companys que uns lladres hi eren asseguts a la taula a punt de sopar i entre els quatre van preparar un pla per espantar-los. L'ase va recolzar les potes davanteres en la finestra; el gos es va posar damunt del burro; el gat es posà sobre el gos i el gall, sobre el cap del gat.

A un senyal, tots van començar la seva música: el burro bramava, el gos lladrava, el gat miolava i el gall cantava. I després tots es van llançar sobre la finestra i ell vidre es va trencar en mil trossos. Els lladres van espantar-se i cridaven, mentre fugien, que eren fantasmes i que la casa estava embruixada.

Llavors, els quatre músics es van asseure a la taula i es van posar a sopar.

Quan els bandits es van tranquil·litzar, un d’ells va anar a espiar a la casa i aquest, que estava espantadíssim, va anar tot el camí repetint ‘’audaces fortuna iuvat’’ per convèncer ell mateix que si era valent, la fortuna l’ajudaria i ‘’alea iacta est’’ perquè havent acceptat anar a la casa, ja no podia fer res amb el que passaria allà. Quan va arribar a la casa, va veure en l’obscuritat els ulls brillants del gat i, pensant que era fum, va intentar encendre una espelma. Però el gat es va llançar sobre ell i li va esgarrapar la cara. El bandit es pa espantar i fugia cridant mentre que el gos va mossegar-lo en una cama i finalment, l'ase li va donar coça tremenda.

Quan escapava aterrit va sentir cantar al gall: "Quiquiriqui!". El lladre va tornar al costat dels seus companys i els va dir que a la casa hi havia una bruixa molt desagradable que l’havia esgarrapat la cara, l’havia agafat la cama amb unes tenalles i més tard un monstre l’havia colpejat. Els seus companys creien que el lladre feia una mica de teatre i exagerava el que havia passat i es van prendre l’explicació del seu companys cum grano salis.

Després d’això, els quatre músics arribarien a la ciutat Ad Kalendas Graecas. Des de llavors, es van quedar allà. Beatus ille, que van viure allunyats del bullici de la vida urbana i els bandits no van atrevir-se a posar un peu a la casa i els músics de Bremen.

Hänsel i Gretel Hi havia una vegada dos nens que vivien amb el seu pare i amb una cruel madrastra que no els volia. La família vivia en un dúplex però quan va començar la crisi es van quedar sense res i ara era molt pobre. Un dia la madrastra va dir-li al pare que abandonarien els nens al bosc perquè ja no podien donar-li de menjar. El pare dels nens va negar-se rotundament però la cruel dona el va saber convèncer.

Hänsel ho va sentir tot i es va passar tota la nit pensant com poder trobar el camí de tornada a casa quan els deixessin allà. Intelligenti pauca, no va necessitar rumiar massa, va pensar en utilitzar Google Maps per trobar el camí de tornada.

Quan va sortir el sol, la cruel madrastra va portar a Hänsel i Gretel al bosc. I quan van arribar a un punt del bosc, la madrastra els va dir que es quedessin allà recollint llenya i més tard els vindrien a buscar, però se’ls va fer de nit esperant i ningú no tornava, així que en Hänsel va posar la direcció de casa seva a l’Iphone i van poder arribar a casa.

Això va enfadar a la madrastra i el pare estava molt trist perquè nihil novum sub sole, estava convençut que la madrastra voldria tornar-los al bosc. I així va ser, però aquest cop en Hänsel no tenia bateria al mòbil i no podria utilitzar el Google Maps.

Els germans estaven molt decebuts amb l’actitud del seu pare i van deixar-li una carta sota el llit que deia: ‘’Pare, sempre ens has dit que ens estimes més que a ningú en aquesta vida

però facta, non verba, el que importa són els fets i no les paraules. Que deixis que la cruel madrastra ens porti al bosc per a que ens quedem allà, no és una mostra d’amor. Nosaltres et diem que t’estimem en aquesta carta perquè les paraules desapareixen, però els escrits romanen, verba volant, scripta manent. T’estimem pare.’’

Quan el seu pare es va acomiadar d’ells, els va donar una mica de pa i en Hänsel va tenir una idea: faria el camí amb trossets de pa. El pare els va dir que més tard els vindrien a buscar però ningú no va aparèixer per segon cop i els dos germans van començar a buscar el camí de tornada però no el van trobar.. Les formigues s’havien menjat el pa.

Els germans van començar a caminar i van arribar a una caseta feta amb dolços i llaminadures i van començar a menjar-se la xocolata, però quan la bruixa els va veure per la càmera de l’intèrfon, va sortir de la casa i els va fer presoners. La casa era una trampa de la bruixa per atraure els nens.

Gretel havia de fer les feines més complicades de la casa i ser la criada de la bruixa. Hänsel era molt primet i la bruixa el va tancar en una gàbia i no deixava de fer-lo menjar per engreixar-lo abans de menjar-se’l. La bruixa no deixava de repetir ‘’Mens sana in corpore sano, Hänsel, t’has d’alimentar bé per ser un noi sa.’’

Un dia, la bruixa va decidir que Hansel estava ja prou gras per a ser menjat i va manar a Gretel que encengués el forn però la Gretel no sabia com s’obria el forn de la bruixa i li va demanar que li ensenyés. La bruixa va anar cap al forn i va dir: –Fixa’t bé i aprèn.

Però la Gretel ho havia fet volent i quan la bruixa va obrir el forn, li va donar una empenta i va tancar la porta. La bruixa va començar a cridar desesperadament però la Gretel no hi va fer cas, va alliberar el seu germà.

–Veni, vidi, vici, Hänsel!!!! No m’ha costat res enganyar a la bruixa per poder fugir!!!

Abans d’anar-se’n es van omplir les butxaques de pedres precioses que la bruixa guardava al seu tresor i junts van fugir pel bosc fins que van arribar a un llac on un cigne preciós que els va portar a l’altra banda del llac.

Allà els esperava el seu pare que portava hores buscant-los després d’haver llegit la seva carta i els va abraçar dient-li: –Ho sento fills meus!!! Mai hauria d’haver-me deixat enganyar per ella.

–Pare, errare humanum est, no passa res, nosaltres sempre t’estimarem.

I tots tres van viure rics i feliços per sempre amb el tresor de la bruixa. I conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.

Els tres porquets Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien al bosc. Però els porquets tenien un problema: sempre eren perseguits pel dolent llop que els molestava, se’ls volia menjar, els feia guitza, etcètera. Així que els tres porquets van decidir anar-se’n a la ciutat i construir-se cadascú una casa per poder defensar-se del malvat llop.

El germà petit va fer una casa de palla sui generis, per acabar ràpid i poder anar a la Apple, on es va quedar flipant amb l’Iphone 6; el germà mitjà va fer la seva casa de fusta i una vegada que va acabar va anar-se’n en busca del germà petit. El germà gran, en canvi, no va perdre el temps; va trigar una bona estona en construir la casa de totxos per se, sense ajuda de ningú i va advertir els seus germans que les seves cases no eren segures, però els altres dos porquets no es van preocupar i van continuar amb les seves tonteries.

Al dia següent, mentre els porquets redecoraven el jardí de les cases, el llop, que els porquets no recordaven que tenia GPS, va aparèixer i va perseguir el porquet petit. Aquest, tot espantadet, va començar a córrer i va entrar a la seva caseta feta de palla.

-Bufaré, bufaré, i la teva casa enderrocaré!!! - va cridar el llop des de la porta de la caseta I va començar a bufar fins que la caseta del porquet petit va desfer-se i va caure. El germà petit, llavors, va córrer a corre-cuita fins arribar a casa del germà mitjà, on es va protegir del llop.

El llop va cridar idem que al germà petit, aquest cop més fort i amb més ràbia. El germà petit, tot tremolant, va abraçar el seu germà mitjà i viceversa. Bufà de nou fins que la caseta de fusta va volar pels aires i els dos porquets van córrer espantats cap a casa del seu germà gran. Quan van aconseguir entrar a casa, van tancar totes les finestres i es van amagar sota el llit.

-Bufaré, bufaré, i la teva casa enderrocaré!!! - va cridar el llop, aquest cop ple d’ira.

-Inter nos, germans, ho diré fluixet perquè el llop no ho escolti. Mai podrà enderrocar la meva casa, haurà de provar un altre mètode.. - va dir el germà gran als seus germans més petits.

El llop va bufar i bufar, però aquest cop no va poder fer-la caure, la casa continuava perfectament dreta. El llop va bufar durant una estona fins que va quedar esgotat i sense alè. Llavors va començar a investigar les finestres de la casa per entrar per algun lloc i va trobar la xemeneia. Va buscar una escala molt i molt llarga per poder arribar a la teulada i es va colar per la xemeneia. Però mentre els dos germans petits es van quedar espantats in situ, sense poder-se moure, el porquet gran el va escoltar i amb la seva astúcia va prepararli una trampa: una olla amb aigua ben calenta.

Quan el malvat llop va sortir de la xemeneia, va caure dins de l’olla i es va cremar viu.

El llop va fugir udolant ben fort i els tres porquets van començar a ballar i a cantar després d’haver aconseguit que el malvat llop els deixés tranquils per sempre més, id est, el llop no va apropar-se més per aquella part del bosc.

Es diu que uns mesos més tard el llop va escriure una carta als tres porquets, afegint un post scriptum al final de la carta que deia: ‘’Ho sento porquets, mai més menjaré porc, m’he tornat vegetarià.’’