Després de tot, adéu
Paula Brau INS Can Planas Llatí B2A 2014-2015
1
Índex
-El certamen .........................................p. 3 -La Lucia ................................................p. 7 -L’operació ...........................................p. 11 -La cita ..................................................p. 16 -L’ós .......................................................p. 19 -El sopar familiar ...................................p. 22 -L’Hades ................................................p. 25 -Pera saecula saeculorum ..................p. 30 -Per fi… …………………………………....p. 34 -Les tempestes fan que els arbres tinguin arrels més profundes ............................p. 38 -Adéu .....................................................p. 41
2
El certamen
3
-Encara no entenc allò de l’Alícia. -Jo tampoc, diuen que era una noia normal, amb una vida aparentment normal, amb una família i amb amics que se l'estimaven. -Tinc entès que tot començà en un certamen d'estiu, on li atorgaren un accèssit, va quedar en primera posició encara que no amb el gran premi, només per un lapsus, un simple error, per només una nota, no va guanyar el gran pot. Aquell dia és quan es van conèixer i gracies a l’ex-libris que duia el diari personal que ella havia perdut en el certamen, en Marc va poder localitzar-la. Les mirades ho deien tot, tots dos ho sentien, semblava màgia, cada cop que es veien sentien aquelles papallones a l'estomac.
Cada dia estaven més enamorats i confiaven més l'un en l'altre. Van conèixer els seus respectius amics, ella li va presentar a la seva àlter ego, la seva millor amiga, la Arlet. Es coneixien des de que van néixer, 4
sempre havien anat juntes i sempre donaven la cara una per l'altre, eren com germanes. Ell va presentar-li, segons la Arlet, una esnob que pretenia ser el que no era, diu que anava de guapa i encantadora, però la Arlet la va calar ràpidament, ella en canvi no va voler escoltar a la seva amiga i li va dir que no tingues aquests prejudicis. Aquesta noia, l'amiga del Marc, la Carla àlies la esnob, sembla ser que estava enamorada del Marc des de feia uns dos anys però ningú en sabia res fins que va començar a inventar coses sobre l'Alícia per a que el Marc la deixes. Finalment va crear tal maremàgnum, era tan gran la confusió que la relació del Marc amb l'Alícia va acabar. Dos mesos més tard la Carla i ell van començar a sortir però ràpidament es va cansar d'ell i se'n va anar amb un altre. En Marc i l'Alícia contínuament parlant i havien quedat com amics, però tot i així estava molt clar que tots dos sentien encara certs sentiments.
5
La Arlet em va explicar que ella pensava contínuament en ell, que no podia para de parlar d'ell. Realment l'Alícia estava enamorada, cal dir que ell li donava esperances, per això ella seguia pensant que tenien futur i seguia esperant-lo, sinó diu la Arlet que ella ja hagués donat el pas per oblidar al Marc. Llavors a l'Alícia li van oferir un lloc de treball a Londres per substituir a una dona per baixa de maternitat ad ínterim, però en una clàusula específica de l'addenda del contracte, on acceptava un compromís de dotze mesos. La Arlet pensava que això li aniria bé a l'Alícia per deixar de pensar en ell. -I l'Alícia va acceptar la feina? -Demà seguim parlant que és l'hora de plegar.
6
La Lucía
7
-Bon dia! -Bon dia, ja se a que vens eh... -Doncs au contesta’m. -Si, si va acceptar la feina l’Alícia, i li anava tot molt bé a l’Alícia. Li anava tant bé que va voler presentar un memoràndum sobre un nou projecte, per a que s’aprovés l’informe, el quòrum de l’assemblea havia de ser superior a la meitat del votants. Els hi va agradar tant el nou projecte que van donar-li un plus per la seva bona feina. Tot anava molt bé fins que va rebre una carta de l’Arlet , com cada mes, on deia com estava, i on explicava algunes anècdotes molt gracioses que sempre feien riure a l’Alícia. 8
-Es que l’Arlet és vis còmica, té una facilitat per fer riure als altres, fins i tot en els seus pitjor moments. -Cert, segueixo. I com sempre ja estava el Harry, el seu company de feina, preguntant que feia. L’Alícia ja estava cansada de suportar aquest pesat. I sempre apareixia en el quid més interessant i preocupant de la carta, el burro. L’Alícia intentava llegir què li passava a la seva germana petita i ell seguia molestant-la fins que ella arribà al summum i l’envià a prendre vent. Finalment va poder acabar de llegir que passava amb la Lucía. Li havien detectat càncer de mama. Va tornar el pesat per tafanejar que li passava, per què plorava. I l’Alícia li va donar un ultimatum, o la deixava en pau o al final li trencaria aquest rictus que duia a la cara, li va dir que podia deixar de fer el paperot que l’amor era mutu i podia deixar de fer aquell somriure tan falç que sempre li feia a ella cada matí. 9
En la carta de l’Arlet hi havia una postdata que deia: En Marc ha tornat a preguntar per tu, ja sap que ets a Londres amenaça amb fer-te una visita però no li donaré la teva direcció si tu no vols. -I què va fer l’Alícia amb allò de la Lucía, i ell va anar a veure-la? -L’Alícia va demanar un mes de vacances per anar a veure la seva germana, i noi demà seguim parlant que jo ja marxo, que tinc hora en el dentista. -No em deixis així, ell va anar a veure-la? -Fins demà Pere.
10
L’operació
11
-Hola noi!, Com va anar ahir al dentista? -Au no dissimulis que ja sé que vens per saber si ell va anar a veure-la. -Volia saber com estaves, però també volia saber com continua la història. -Seguiré amb una conditio sine qua non, porta’m un cafè ben carregat i continuaré explicant què va passar. -D’acord.
5 minuts més tard... -Aquí el tens. -Moltes gràcies Pere, ara si que podem començar a parlar. Suposo que en Marc no va anar perquè ella havia de venir per veure a la Lucía. L’Alícia va arribar a Barcelona just el dia de l’operació de la Lucía. Estaven a la sala d’espera la seva mare, el seu pare, l’Alícia i l’Arlet, quan de sobte va aparèixer en Marc i una tensió que quasi es podia tocar en el ambient. Van començar a parlar, aparentment amb normalitat, o millor dit 12
amb educació car estaven davant els seus pares i l’Alícia no volia que en Marc fes un dels seus numerets donant la nota. Ell va interessar-se per com li anava la feina de Londres i ella va dir-li que molt bé, que a l’empresa estan molt contents amb el seu modus operandi a l’hora de treballar. I va ensenyar-li la seva òpera prima que havia anat fent com alguns dissenys per a la nova pàgina web. Una infermera va comunicar-los que la Lucía estava perden molta sang, i els va preguntar si algú compatible amb la Lucía podia donar sang i l’Alícia no ho va dubtar ni un segon en ajudar a la seva germana fent un transfert de sang. Un cop va tornar de donar sang, en Marc va preguntar-li si l’havia trobat a faltar, perquè ell si. L’Alícia el va mirar amb una cara... No s’ho podia creure, i li va contestar: “de debò creus que aquest és el millor moment per parlar d’això? Quan la Lucía és primus inter pares en aquest moment, que podria morir, penses que tu ets el més important aquí o que? L’statu 13
quo de la Lucía és molt greu i tu em vens amb això ara?” En Marc no sabia ni què dir, podria haver callat o dir perdó però no, com sempre va començar a cridar i creà un aldarull. Ella va dir prou, que ja era vox populi per encara anar més de boca orella de la gent. Només faltava aquest casus belli per justificar encara més la seva decisió de marxar. -Em sembla una rara avuis aquesta situació, si sap que està preocupada i alterada per la seva germana com se li acut comentar-li això. Aquest noi cada cop demostra ser més tonto encara.- va dir en Pere.
-Sí Pere sí, aquest noi és especial o diferent. Després de marxar en Marc, va arribar el doctor per comunicar-los que havia anat bé però que la Lucía hauria de canviar el seu modus vivendi, hauria de menjar més sa, no fer grans esforços i estar tranquil·la per a una millor recuperació. 14
Sobre les deu de la nit l’Alícia va rebre una trucada, en Marc, per un quid pro quo es va endur la cartera d’ella per error o això deia ell, perquè la veritat quina casualitat que fos la de l’Alícia i no la d’un altre. Va dir-li de quedar per esmorçar per tornar-li la cartera i ella va acceptar a veure si així podien arreglar la discussió d’abans i quedar com amics.
15
“La cita”
16
Van quedar a l’endemà a les nou a.m. per anar a esmorzar. A priori, a l’Alícia no li feia gaire gracia tornar-lo a veure. Però no m’estranya gens que no vulgui ni veure’l. Ab illo tempore estaven a punt de casar-se tot i que sine die. Aparentment eren la parella perfecta fins què l’Alícia el va trobar in fraganti amb una dona en el seu llit. Tot això va generar discussions entre la parella i un fort malestar in extremis de la relació. L’Alícia va rebre llavors l’oferta de Londres i cansada ja de tot i d’ell, ipso facto va declarar la relació articulo mortis i va marxar a Londres. L’Alícia no confiava tant en la gent com ho feia abans. A posteriori, la trobada que inicialment era un esmorzar, parlant, parlant van acabar dinant a la cafeteria. Després acabar essent berenar, un berenar en el parc del ànecs, o també anomenat el parc de l’amor. En Marc li comprà una poma de caramel, i tot seguit es disculpà plorant per la seva 17
infidelitat, li va dir que no podia parar de pensar en ella, que la trobava molt a faltar i no sabia què fer sense ella. La va agafar desprevinguda i no sabia pas què contestar, es va crear un silenci profund, i ell va llençar-se. La va besar. Ella el mirà i li va clavar una bufa i va marxar. L’Alícia va arribar a casa a les vuit p. m. i quan no feia ni deu minuts que havia arribat, van trucar a la porta. Un missatger que li duia unes flors amb una nota. On deia:
18
L’ós
19
A l’endemà l’Alícia va anar a casa dels seus pares per veure a la Lucía. De camí repassava in mente la cita d’ahir i no parava de donar-li voltes en lato sensu a la nota de les flors. La seva germana amb només una mirada sabia que a l’Alícia li passava quelcom. Van jugar a la Wii i quedaren ex aequo, després escoltant el seu Cd preferit en el bis de la segona cançó, la Lucía li preguntà perquè tenia aquesta cara tan moixa, in extenso de la paraula. L’Alícia li confessà la cita amb el Marc, i a més va dir que havia estat tan màgica i tan bonica... Ella només volia oblidar-se d’ell perquè li va fer molt mal. A la Lucía que, li cau molt bé en Marc, insisteix en que ho tornin a intentar. I van entrar en un bucle de discussions que va 20
anar in crescendo fins que l’Alícia va posarhi fi dient: “Prou Lucía!, crec que aquest tema ja l’hem parlat ad nauseam .“ La Lucía va callar però primer li va donar una carta sense obrir. Es veu que en Marc havia portat una carta amb un ós gegant per motu proprio una setmana després d’haver anat l’Ali cap a Londres . La Lucía va deixar-la sola perquè llegís tranquil·la la carta. Ali no espero que em perdonis ni molt menys que féssim com si no hagués passat res. Però vull que sàpigues que jo t'estimo i esperaré el que faci falta fins que m'escoltis i pugui explicar-te què va passar, sic, sé que sonarà típic però no era el que semblava de debò), jo només tinc ulls per a tu, ad hoc no podem deixar que acabi la nostra relació. Si us plau contesta’m, necessito parlar amb tu. T’estimo. Ella es va quedar in albis, en stricto sensu, i molt sorpresa. 21
El sopar familiar
22
Arribava la nit i l’Ali va decidir quedar-se a sopar amb els seus pares. Com no, la Lucía treu el tema del Marc, segons l’Ali ignoratia legis non excusat i la Lucía no hauria d’haver tret el tema. La Lucía defensava al Marc dient que eren un matrimoni de facto i que ella li havia promès un “sempre”, pacta sunt servanda. Li va recordar a la seva germana la infinitat 23
de bons moments amb el seu xicot i justificava al Marc amb el in dubio pro reo, si ella no escoltava la seva versió no el podia jutjar ni treure conclusions precipitades. L’Alícia feta una fera començà a cridar fent callar a la seva germana dient-li que no tenia ni idea, que en Marc clar que està sub iudice i clar que recorda tots els bons moments, però pesen molt més els dolents que també hi ha uns quants i a més a més li va dir que ella té els seus valors i els seus principis, que dura lex, sed lex, i com comprendrà ella de iure per no trair els seus principis, ell es va comportar com un idiota un altre cop i no ho tornaria a tolerar. De sobte un cop de taula va acabar amb la discussió, patria potesta i totes dues van seure. Tot seguit van picar a la porta. Qui seria? Com no, és en Marc que volia intentar de nou parlar amb l’Ali, aquest cop però no va ser ella qui li digué que no, el pare va dir-li que de moment era una persona non 24
grata dins aquesta casa i ràpidament en Marc tocar el dos.
L’Hades
25
Van passar uns quants dies després d’aquella discussió i l’Ali ja havia de tornar a la feina. Quan va arribar a Londres l’empresa la va posar al corrent de la crisis en la que estaven entrant. La renda per capita estava al voltant de les tres mil lliures, però ara cobraria la prorrata acordada en el referèndum de la setmana passada. El primer mes va poder sortir cap endavant però el segon mes el dèficit de diferencia 26
dels seus superàvits dels mesos anteriors la començaven a deixar amb el cul enlaire. Paral·lelament, a Barcelona les coses tampoc anaven molt bé. El Pare de L’Ali i de l’Arlet havia tornat a caure en l’alcohol ( ningú en sabia res encara). Però no tot eren noticies dolentes, l’Ali va rebre una carta de l’Arlet explicant que volia ser mare soltera i la setmana que ve es faria la fecundació in vitro. Al mes següent l’Ali va aconseguir ajustarse al pressupost. Tot havia tornat a una certa normalitat, fins que un diumenge a la tarda van picar a la seva porta. Era ell, no s’ho podia creure, que feia el Marc a Londres. No podia deixar-la tranquil·la. Va aparèixer amb una maleta i tot. L’Alicia va decidir no enfadar-se i tranquil·litzar-se, el va deixar entrar i també passar la nit allà, car era molt tard i no el podia deixar al carrer. Va començar a passar el dies, i ell estava sent molt 27
encantador, cada matí la llevava amb un esmorzar molt complet i amb flors, quan arribava de la feina, la casa estava tota recollida, neta, amb el dinar fet... Era un Sol, no semblava ell. Una nit va convidar-la a sopar en un restaurant amb molta classe. Van passar-se amb el vi i quan van arribar a casa, bastant ebris, va passar el que era d’esperar. Estaven disposat a començar a fer l’amor quan va sonar el telèfon i coitus interruptus, no van poder seguir. cosa estranya donada l’hora que era. Era la Lucia, trucava per dir-li que havien trobat al pare en un estat de rigor mortis, segons els metges a causa d’un delirium tremens, l'alcohol l'havia matat. Ràpidament van fer les maletes i van agafar el primer vol cap a casa. Durant tot el vol l’Ali no va parar de plorar, el Marc intentava consolar-la però no hi havia manera.
28
Al arribar va abraçar molt fort a la seva mare, ningú de la família s’ho podia creure. Van passar tres mesos des de la mort del pare i ella havia deixat la feina de Londres per cuidar a la seva mare que havia entrat en depressió, la seva germana portava diners a casa i ella va decidir repartir el seu curriculum vitae per la ciutat, i va ampliarlo amb un curs se socorrisme amb poc ràtio d’alumnes, al haver-hi pocs alumnes era molt més fàcil que el professor estiguès per tots. El Marc va ajudar-les en tot el que va poder. En una de les visites de la seva mare a l’hospital va demanar hora per ella, per fer una revisió completa. El doctor molt alegre va comunicar-li que estava embarassada, però això era impossible car l’Ali es prenia les pastilles anticonceptives que regulen la regla. Quan va dir-li al Marc el que li havien dit a l’hospital va somriure, ella el va mirar amb 29
cara estanyada. Ell va confessar-li que va canviar les pastilles per unes altres de placebo. Va agafar un atac de nervis, com havia estat capaç de fer-li això amb quin dret?! No volia ni veure’l.
Per saecula saeculorum
30
A l’endemà en Marc va tornar a disculparse dient “mea culpa”, no ho va fer amb males intencions, va ser un atac de bogeria. Tot i això l’Ali naturalment seguia molt enfadada i a sobre havia de preparar el funeral per al seu pare car la seva mare no podia ni sortir del llit de la pena que tenia. Si no fos prou a més havia d'anar a buscar els resultats de l’examen final del curs de socorrisme. Tot i tenir alguns errors, al ser 31
pecata minuta, la professora cum laude va felicitar-la per haver obtingut una bona nota. Va demana la làpida amb una dedicatòria inscrita amb el “rip” al final, les flors va demanar-les totes de color taronja, el color preferit del pare. També va encarregar un tratje militar per enterrar-lo amb les seves honoris cause de la guerra, tal i com ell hagués volgut. La cerimònia va ser senzilla sense molta parafernalia, començà amb la missa, on el capellà amb l’imatge de Jesús inri a la mà, lloava al difunt i demanava al Senyor rèquiem per al difunt car havia estat un bon home que per saecula saeculorum en urbi et orbi seria recordat. L’Alícia va voler dir unes paraules en memoria del seu pare. Va lloar-lo dient que no només havia estat un bon fil, un bon amic, un bon marit, però sobretot un bon pare. Amb les seves imperfeccions com qualsevol, podia semblar una mica seriós, que no estigues al cas del que passava a la vida de l’Alícia, o el tema de que no sabia com expressar els seus sentiments, tot i així ella sabia que 32
l’estimava molt, a la seva marera però les estimava a les tres i mai va faltar-li’s de res. Després la família i alguns amics van anar al crematori on es van acomiadar del difunt per última vegada. Tothom plorava, el amics, tiets, la Lucia, la mare… Un cop va acabar tot l’acte diferents familiars van oferir-se per ajudar en el que fos, com la tieta Maria que va oferir-se per vindre dos dies a la setmana per donar un cop de mà per netejar la casa. Passaven els dies i la mare de l’Alícia seguia molt depressiva, així que van decidir anar totes tres a la muntanya per desconectar de tot. El Marc va acompanyar-les amb el cotxe fins l’estació. Després de gairebé sis hores van arribar. 33
Per fi…
34
Per fi vam arribar a la caseta de la muntanya, el beatus ille de l’Alícia, on només posar un peu allà ja nota la pau i tranquilitat que aquell lloc li transmet. La idea principal de l’escapada era sanarse interiorment, fer net de tot allò que els hi 35
amoïnava per ser felices seguint l’aurea mediocritas, els valors de la mitjania, ni molt ni poc, viure amb el que es té. Encara que l’Alícia intentava fer fora al Marc dels seus pensaments, la Lucia no parava de parla d’ell i de tirar-li floretes, com si no hagués fet res i fos el millor noi que es pot trobar al món. L’Alíci començava a estar molt cansada de que no pares de parlar d’ell i començà a pensar cum grano salis tot i no tenir la certesa de que a la seva germana li agradava el Marc com quelcom més que un amic. Un matí el carter va portar una carta per a l’Alícia. Qui seria? doncs el Marc, que estrany. Sempre apareixia de nou en el moment menys indicat, ara que ja no pensava tant en ell. En aquesta carta en Marc li deia que l’estimava molt però que el perdones perquè des de feia un temps havia començat a sentir coses per la Lucia. Deia 36
que estava enamorat de la de Lucia i no podia fer res, demanava que el perdones però en acabar de llegir la carta, l’Ali no podia ni creure el que acabava de llegir. Déu meu però mira que de gustibus non disputandum que havia d’anar a fixar-se en ella, la meva germana -pensava l’Ali. L’única cosa que li servia de consol era que aixó no tindria un audaces fortuna iuvat, perquè la Lucia ad kalendas Graecas li respondria, és a dir, mai, mai li respondria car volia captatio benevolential per a l’Ali, l’estimava massa com per fer això pensava l’Ali. La mare de l’Ali i la Lucia semblava molt més feliç, desprenia un ideal de carpe diem, unes ganes per continuar vivint la vida, i això feia molt contenta a les seves filles. La mare els hi va dir que visquessin com volguessin, car alea iacta est i el que hagi de passar els hi passara més tard o d’hora, han de viure el moment i disfrutar 37
de la vida, que només són dos dies i un d’ells està plovent. La mare el que no sabia era que aquest discurs arribaria i calaria tant en una de les seves filles.
Les tempestes fan que els arbres 38
tinguin arrels més profundes.
Tornant de la casa de la muntanya, l’Alícia va insistir en agafar el primer tren, i en mig trajecte es van adonar de que s’havien equivocat. A l’Alícia li sabia molt de greu, llavors la seva germana va dir-li que errare 39
humanum est, que es tranquil·litzes i que en la pròxima parada baixarien i agafarien el correcte. Mentre eren al tren l’Alícia va rebre un SMS del Marc amb unes paraules molt boniques i amb una frase de la pel·lícula “Bajo la misma estrella” dient la frase de “No puedes elegir si van hacerte daño en este mundo, pero sí eliges quién te lo hace.” Ella ràpidament va contestar i va dir-li: Facta, non verba. Ja no li servien aquestes paraules, diuen que verba volant, scripta manent, però en el seu cas ni les paraules ni els escrits arribaven a complir-se (cf. cap.6). Sempre se’n anaven volant i ell tornava a cagarla. Era un cicle continu, un nihil novum sub sole, un joc al que ella ja estava ben cansadeta. El Marc no va necessitar més paraules, ja que intelligenti pauca, estava tot molt clar. Ella tornava molt decidida i equilibrada, amb una mens sana in corpore sano, 40
centrada i quest mal de cap havia d’acabar. Tot segui van baixar del tren i van anar corrent cap a l’altre andana amb una vendi, vidi, vici, que van poder pujar al seu tren, que ja era allà esperant una estona i a punt per marxar. Aquest tren era el non plus ultra! Era impressionant, els seients tenien coixins, les finestres estaven netes, i al terra tampoc hi havia cap xiclet enganxat, deuria de ser nou van pensar. El trajecte era bastant llarg, així que la mare i la Lucia van preferir dormir una estona, l’Alícia en canvi va preferir donarse una volta per pensar tranquil·la.
41
Adéu
En arribar per fi a casa, es van torbar una benvinguda, molt sui generis del Marc. La 42
Lucia i la mare estaven molt agraïdes i contentes en aquell moment, no es podia dir el mateix de l’Alícia. Mentre tots festejaven, ella va tancar-se en la seva habitació. Només amb veure’l el món va tornar-li a caure a sobre, id est, tornava a estar altre cop desanimada i confosa.
Paral·lelament, en la festa, la Lucia va confessar-li el seu amor cap a ell però que havia de quedar inter nos, car l’Alícia no en sabia res perquè ella continuava estimant al Marc. Ell va explicar-li que en la carta que li havia enviat a l’Ali, mentre estaven a la muntanya, li deia que l’estimava molt, etcètera, però que des de fa uns mesos començava a sentir coses per la Lucia, en efecte, en Marc sentia idem per la Lucia. La Lucia no s’ho podia creure. Per se arribà a la conclusió de què aquest amor no seria ben rebut per part de sa germana. Però si ella l’estimava i viceversa, que podia fer ella. 43
En acabar el festeig, la mare va pujar cap a l’habitació de l’Alícia per parlar amb ella, però en veure que dormia no voler despertar-la, ja parlarien demà. L'endemà, un esmorzar complet esperava sobre la taula a l’Alícia. Ja eren les dotze i l’Ali no baixava. La Lucia feia estona que ja no estava a casa, havia anat cap a la Universitat acompanyada pel Marc. La mare, tota sola, va pensar que ja era hora de què la senyoreta es despertes, per tant, va pujar cap a l’habitació d’ella. No hi havia ningú, la mare no entenia res, si ella no l’havia vista baixar. Va trucar a la Lucia per veure si ella en sabia quelcom, però no sabia res de la seva germana, va trucar al Marc, a altres amics, a la senyora que cuidava els caps de setmana, però ningú sabia on podia estar. Va passar tot el dia i ella no apareixia. La mare va trucar a la policia per denunciar la desaparició de l’Alícia. Van buscar-la durant sis dies, ningú havia vist a aquella noia. Van ampliar la zona on 44
buscar fins al mont Ukodu. Per fi la van trobar, però no com haurien volgut. Van portar-la a l'hospital, estava molt greu. Quan estava corrent, de sobte va caure muntanya avall, va donar-se un gran cop al cap i va fer-se moltes ferides profundes. Van passar dos dies més fins que no va despertar i recuperar la consciència. Aparentment no tenia cap dany cerebral i al cap de dues setmanes va poder tornar a casa. Ara tothom li servia, la cuidava, estaven més per ella… però no suportava la falsedat amb la qual actuava en Marc davant de la seva mare (vid. “...en Marc sentia idem..”). Una nit va escoltar una conversa entre la seva germana i el Marc, els quals pensaven que ella dormia, on es deien quant s’estimaven. Això ja va ser l’últim que podia passar-li a la pobra Alícia. Durant la matinada, va escriure la carta, tot arribava al seu final que va afegir-hi post scriptum unes paraules, «mare perdona’m». 45
L'endemà al matí, la Lucia va marxar com cada dia a la universitat acompanyada pel Marc, la seva mare va avisar a l’Alícia de que sortia a comprar. Durant aquesta estona l’Ali anava preparant tot. Al voltant de les dues de la tarda, arribaren tots tres junts, la Lucia i en Marc havien recollit a la mare perquè portava molt de pes. En arribar a la porta sentien una música, música clàssica, la preferida de l’Alícia. Però només obrir la porta i dirigir-se cap al menjador, van veure l’Alícia in situ, sobre un gran bassal de sang. Sobre la taula una carta escrita a mà i firmada per ella deia:
«Un dia passa i t'adones de com el teu món ideal i perfecte s'està venint a baix. Només estàs tu, tot depèn de tu. Tu decideixes si aixecar-te o quedar-te aquí. Però que passa si ja no tens forces? Estàs sola i ja no pots tornar a aixecar el cap. Tot es torna negre, tots et jutgen, sense saber que t'estàs enfonsant per moments i que cada vegada veus menys la llum. 46
Has perdut aquesta alegria que abans desprenies, ho saps, ho notes. I ja no hi ha marxa enrere, mare perdona’m, però ja no puc suportar-ho més. Després de tot, adéu mare. T’estimo.»
47