Pauls Serrano, El millor dia de la setmana

El millor dia de la setmana

Paula Serrano Buades Institut Can Planas Latí 2º BTX Curs 2016-2017

El dia 27 de Desembre,​ un cop acabades les primeres festes de Nadal vaig decidir que necessitava desconnectar, ja que havia passat totes les festes ajudant a la meva mare.

Així doncs estirada al llit vaig pensar en anar a fer-me un massatge… Però una idea més bona se'm va ocórrer.

Vaig trucar a la meva parella i li vaig preguntar com li semblava la idea d’anar a passar tres dies i dues nits en la suite d’un hotel. No em va posar cap pega i immediatament​ ​vaig començar a buscar per Internet diferents hotels.

La sort es va posar en el nostre camí i molt ràpidament vaig trobar una habitació d’hotel a Lloret de Mar, una zona també coneguda com a ​Lauredo, un ​àlies​ que els Romans van posar per la gran quantitat de Llorer que hi ha en la zona.

Vaig decidir reservar sense pensar-ho dos cops, però abans vaig haver de llegir un addenda​ ​situada al final de la pàgina web, sobre el que és necessari per fer la reserva.

Ens vam allotjar els dies 2, 3 i 4 de Gener. I cal dir que hem passat uns dies inoblidables fent coses junts: anant a passejar per un tram del camí de Ronda, visitant la costa, rient i estimant-nos cada dia més. Encara que amb el ​maremàgnum de gent, nens i viatgers que estaven passant uns dies de vacances com nosaltres, era molt complicat poder gaudir de la tranquil·litat dels paisatges.

El primer dia, vam arribar al voltant de les deu del matí i no teníem entrada a l'habitació fins a les dues, així que vam decidir anar a dinar a un Italià que estava

boníssim. Jo vaig demanar un plat de pasta i el Raúl una pizza de tonyina.

Però en aquell ​ínterim​ de temps d’espera se'ns va fer etern fins que ens van donar les claus de l'habitació i tota la informació necessària per passar uns dies en l'hotel.

Com agraïment d'haver escollit aquest hotel ens van donar una entrada gratuïta al Gran Casino de la Costa Brava amb una copa de cava on allà ens vam sentir com uns esnobs​, ja que semblàvem adinerats i en realitat només miràvem a la gent jugar sense ficar un cèntim a cap màquina.

S'anava fent de nit i ens vam dirigir a la zona del balneari, quan em vaig adonar que havia comès un​ lapsus​, m'havia deixat les dues claus a l'habitació. No sabia com reaccionar​,​ ja que si els deia als treballadors de l'hotel que m'havia deixat les claus a l'habitació potser em renyarien.

Finalment ho vaig comunicar encara que m'agradaria afegir que ho vaig fer després d'estar al balneari per així trobar-me més tranquil·la.

El segon i últim dia que vam passar a l'hotel, vam anar a comprar petits obsequis pels nostres familiars, pels meus germans vaig comprar uns braçalets, al meu pare una cartera i per la meva mare no sabia què comprar, però com regalar un llibre sempre és encertar li vaig comprar ​El silencio de la ciudad blanca, ​un llibre que va ser premiat amb el tercer ​accèssit​ en el Nobel de literatura.

M’agradaria afegir que va ser tota una indecisió escollir entre ​El silencio de la ciudad blanca​ o un llibre bastant antic que encara conservava el seu ex-libris. Finalment em vaig decidir pel més actual ja que l’altre era molt car perquè encara conservava el nom de l’amo del llibre.

Després d'aquesta petita escapada m'he adonat que Raúl, és el meu ​àlter ego​ i que sense ell no podria viure.

Divendres 13 de Gener, ​el dia no va començar de la millor manera, ja que anava amb un mal pensament de què no seria un bon dia pel fet que era Divendres 13…

Em vaig llevar del llit i com gairebé cada dia feia tard, els llençols se m’havien tornat a enganxar, eren les 7.15 hores. Vaig esmorzar i em vaig preparar per anar a l’escola, estava molt tranquil·la fins que la meva mare em va dirigir un ​ultimàtum​ en el qual m’advertia que faria tard a l’escola, ja que només quedaven cinc minuts. Vaig córrer molt i molt pel camí, però va ser impossible arribar puntual.

En acabar les sis hores de classe, que cal dir que se'm van fer eternes, a les tres vaig anar a dinar a casa del meu pare, com cada dia. En arribar un bon plat d’espinacs m’estava esperant i això va fer que m’enfadés molt i molt amb el meu pare, ja que és el menjar que més odio. El meu grau de paciència va arribar al ​súmmum ​i vaig començar a plorar, estava molt saturada.

El meu pare em va ajudar molt i em va dir que el millor per no estar saturada tot el dia era organitzar-me bé el temps i saber què era el que havia de fer en cada moment. Així que vaig decidir fer-me un​ memoràndum​ a l’agenda amb totes les coses que havia de fer durant el cap de setmana perquè no m’oblides res i anar més tranquil·la.

Com cada dia, en acabar de dinar he de baixar a casa de la meva mare i treure a passejar al meu gosset i fer tot el que tingui per fer. Així que vaig baixar a casa de la meva mare i….

Els nadals no feien gaire dies que havien quedat enrere i el meu germà encara no ens havia pogut fer el regal de reis perquè encara no havia cobrat així que el nostre regal estava de camí. En obrir la porta i entrar a casa, mai oblidaré el ​rictus​ que van dibuixar els meus llavis en aquell moment, els reis havien arribat amb una televisió gegant i preciosa pel menjador!

Ja que el meu germà va rebre un ​plus ​de diners a la feina, per haver fet hores extres que encara no estaven pagades i amb aquells diners va decidir fer-nos aquesta gran sorpresa.

El dia ja començava a anar millor…A les cinc, com tots els divendres, he d’anar a donar repàs a la meva “alumne”, vam fer matemàtiques i per acabar un petit dictat que a l’escola li havien enviat per fer de deures. Aquest dictat era una petita carta que una mare feia a la seva filla que es trobava lluny d’ella per raons laborals i apareixia una ​postdata ​que van adjuntar al final de la carta que deia el següent: “PD: Et recordaré sempre.”

Vaig haver d’explicar a la nena que PD significava postdata i que eres un llatinisme que en aquells moments jo estava estudiant a l’escola.

En sortir de donar repàs, al voltant de les sis el meu noi em va passar a buscar amb el cotxe i vam anar a donar un tomb amb els amics. Un dels meus millors amics que es diu Alex em va proposar si volia anar a sopar a casa seva amb el meu noi i el Xavier, el seu pare ens faria el sopar i després jugaríem al Pocker així que li vaig dir que sí.

M’ho vaig passar genial, ja que el seu pare és tot un “show man” i li encanta fer bromes i fer riure als altres, sens dubte el seu punt fort és ​la vis còmica.

El temps va passar molt ràpid i quan ens vam adonar de l’hora que era ja es feia tard i havia de tornar a casa, la meva mare m’esperava al sofà veient les notícies i em va explicar que el lloc escollit per fer les votacions contra el dofinari de Barcelona es faria a Barberà del Vallès i que podrien votar tots aquells que no superessin la majoria d’edat i això em va posar molt feliç, ja que podria votar perquè traguessin el dofinari de Barcelona. El ​quid​ més important era saber si el tancarien, i si la gent del poble es presentaria a les votació, ja que potser no hi hauria​ quorum​ per dur a terme les votacions Molt cansada vaig anar a dormir i en un tres i no res vaig quedar-me adormida, però el millor és que em vaig anar a dormir feliç perquè el dia que havia començat amb un mal peu va acabar sent el millor dia de la meva setmana.

Dissabte 21 de Gener​, m’agrada molt aprofitar els caps de setmana, així que a no ser que estigui molt cansada em llevo molt d’hora.

Vaig llevar-me a les 10 h i vaig decidir fer tots els deures de la setmana, ja que ho considero una conditio sine qua non ​per poder aprovar el batxillerat i sobretot per practicar pels exàmens. Encara que molts alumnes no ho fan i no s’adonen que és molt important per a ells i que els mestres ho valoren positivament.

En realitat resulta poc creïble que em desperti d’hora tots els caps de setmana, ja que tothom que em coneix sap que sóc una dormilega però prefereixo anar a dormir-me molt d’hora, dormir moltes hores i aixecar-me amb forces per començar un nou dia. Potser algú em considera una ​rara avis​ per fer-ho però això és una peculiaritat que em caracteritza.

Al voltant de les dotze, ja havia acabat tots els deures i una amiga em va dir que si volia anar a prendre un refresc en un bar que havien obert nou al poble, li vaig dir que sí. Em va dir de quedar a la 13.30 h, ja que encara m’havia de dutxar, pentinar, vestir-me i maquillar.

Ella igual que la gent del poble en el qual visc, ​la vox populi​, em consideren una lenta i impuntual…

Aquest cop vaig arribar puntual i ens vam demanar un refresc cadascuna i un plat de patates.

Vam estar xerrant de moltes coses i vam escoltar la conversa de la taula del costat, en la que dos homes grans parlaven de la Revolució Francesa i que​ un casus belli ​va ser la revolta del poble. La meva amiga que està en el segon any de la carrera d’història no va dubtar ni un moment en ficar-se en la conversa amb aquells dos homes. Ella es troba en l’statu quo ​més e ​ stressant​ ​de la seva vida, ja que entre la carrera i les pràctiques no té gaire temps.

Es feia tard i les nostres famílies ens estaven esperant per dinar així que vam demanar el compte. Ella va ficar la mà a la bossa i es va adonar que s’havia oblidat la cartera a casa i no tenia diners, però això no va ser un problema perquè vam decidir fer​ un quid pro quo​ que consistia en què jo ho pagava avui i demà tornàvem a quedar i pagava ella.

El mòbil no parava de sonar, era el meu pare que em deia que estaven tots a taula esperant que arribes. Vaig córrer molt perquè no s’enfades i en arribar vaig veure que tenia per dinar cuit de cigrons!

Vaig seure a taula i vaig agafar la cullera plena de cuit i per no preguntar abans em vaig cremar la llengua. El cuit era massa calent així que com tenia molta gana el vaig deixar uns minuts a la nevera i m’ho vaig menjar amb molt a gust.

Cal dir que el​ modus operand​i de la dona del meu pare per cuinar és excel·lent, perquè treballa com a cuinera i els seus plats tenen molt bona presentació, ja que sempre té en compte la qualitat i la quantitat.

Vaig decidir descansar una estona en el sofà mentre que el meu pare veia Deportes Cuatro, vaig escoltar com Los Manolos parlaven d’un tema de futbol i explicaven que un jugador faria ​un transfert ​d’equip, ja que ​el primus inter pares​ que en aquest cas és l’entrenador del Real Madrid no el volia i es canviaria al Manchester United perquè pagaven molts diners per aquell jugador.

Al voltant de les cinc havia quedat amb els meus amics i el meu noi, però abans d’explicar el que vam fer m’agradaria fer un incís i dir que jo i el meu noi anem en la mateixa colla, ja que abans de començar la relació erem amics.

Seguidament, vam agafar el cotxe i vam anar a donar una volta per Sabadell i vam veure en un cartell que en el cinema venien les entrades per anar a veure​ l’òpera prima​ de Juan Antonio Bayona, un director de cinema espanyol. Així que com els meus amics són uns apassionats del cinema van comprar les entrades anticipades.

Despès de passar tota la tarda per Sabadell vam tornar a Barberà i jo i el meu noi vam anar a un bar que es diu Beethoven i ens vam demanar uns entrepans per emportar, ja que els pares del meu noi estaven tot el cap de setmana en un hotel a la Garriga, un poble que el seu ​modus vivendi ​és el cultiu d’olivers.

Vam acabar de sopar i ja estaven picant al timbre els nostres amics, que venien a estar una estona a la nit a casa.

Suposo que no només passa a la nostra colla, però la nostra intenció era que no marxessin gaire tard de casa, ja que estàvem molt cansats però això no va ser possible i van marxar a les quatre de la matinada.

El temps passa molt ràpid quan estàs amb les persones que estimes i això va ser el que ens va passar.

Divendres 27 de Gener, ​em vaig llevar molt cansada, no obstant crec que hauria de relatar a priori​ el dia tan mogut que vaig tenir el dijous. Però això no es va convertir en un problema, tenia moltes forces, ja que estàvem a divendres i m’esperava un bon dia per davant.

Vaig arribar a l’escola a les vuit ​a.m.​, la primera classe que tenia era grec amb la meva professora Isabel, l’hora va passar molt ràpida perquè vam fer etimologia, uns exercicis molt entretinguts amb els que aprens molt de vocabulari nou.

A segona hora tenia història d’Espanya, una assignatura una mica feixuga però també bastant interessant. La nostra professora Gemma ens va explicar el moment en què Primo de Rivera es trobava ​in articulo mortis​, el dia 20 de novembre de 1936, quan el seu germà el va despertar a les sis del matí per comunicar-li que l’anaven a afusellar.

Em va semblar una classe molt interessant, ja que en aquells temps la gent que es comportava malament era morta i no podien posar cap excusa.

A tercera hora del matí tornava a tenir classe amb la Isabel però ara faríem llatí. No vam tenir molt de temps per fer classe, ja que vam haver de confirmar les nostres dades un per un, per fer la preinscripció a les PAU. A més de fer aquest any la selectivitat també marxem a Londres en uns mesos i per recaptar diners fem un bar a l’escola perquè els alumnes ens comprin l’esmorzar i guanyar beneficis pel viatge.

Així que el divendres vam fer bar!

Vam haver de sortir vint minuts abans de classe per així tenir-ho tot preparat abans que fossin les onze i els alumnes sortissin al pati.

No és el primer bar que fem durant el curs i el dijous a la tarda vam anar a comprar el menjar. Vam comprar vint-i-set pizzes, ja que en bars que havíem fet abans ens havíem quedat sense, dues capses de croissants, la beguda i llaminadures.

El bar va funcionar molt bé i vam vendre molt, però no totes les pizzes les vam vendre i ​in extremis​ vam començar a cridar que ens quedàvem poques porcions de pizza i que les veníem més barates. Aquest truc ens va funcionar encara que no vam aconseguir vendre-ho tot.

Ab illo tempore​ recordem aquest fet moltes vegades i riem molt.

En acabar de fer el bar ens tocava recollir tota la cuina que era on havíem estat preparant tot l’esmorzar, però abans​ ipso facto​ vam començar a menjar-nos tot allò que havia sobrat: pizzes, llaminadures, suc, refresc, ensaïmades… Tot estava boníssim i no paràvem de menjar. Joan Canet és el professor encarregat del tema del bar i un cop havia acabat l’hora del pati i tots estàvem menjant va entrar a la cuina i ens va pillar ​in fraganti, ​va riure i li vam convidar a esmorzar.

Un cop vam acabar de recollir, vam mirar el rellotge i eren les dotze​ p.m.​, no vam fer la classe de filosofia perquè havíem estat recollint però no va ser cap problema perquè els nostres companys li van comunicar al professor. Vaig preguntar a una companya si havia posat deures i em va explicar que havíem de fer uns exercicis ​sine die​, però que s’havien de lliurar el més abans possible. També em va deixar els apunts que havien fet a classe en els que explicava la cinquena meditació de Descartes: En la cinquena meditació Descartes ens ofereix un tercer argument per demostrat l’existència de Déu, l’argument ontològic, una variant de l’argument original de Sant Anselm. Aquest constitueix una prova ​a posteriori ​basada en la idea que Déu en tant que ésser perfecte implica la seva existència necessària, ja que és més perfecte existir que no pas no existir.

En arribar a casa, vaig passar els apunts a net de filosofia i he de dir que​ ​Descartes tenia una gran manca d’informació i per això feia totes aquestes meditacions.

Després d’això em trobava tan cansada que em vaig quedar adormida… Quina migdiada!

Dissabte 04 de Febrer, ​aquest ha estat el primer cap de setmana del mes i em sento molt feliç perquè això significa que queda un mes per fer el viatge molt importat per la meva vida, el viatge a Londres que indica que la meva etapa en el batxillerat està acabant. Quants cops m’he preguntat perquè vaig decidir començar aquesta etapa amb el feixuc que és...

Faré una petita reflexió sobre això. Sé que m’he plantejat aquesta qüestió ​ad nauseam​, dia rere dia perquè és una etapa en la qual t’has de centrar molt i estudiar però és una satisfacció molt gran veure com els esforços tenen recompenses.

M’agradaria dir que em porto companys excel·lents que sé que seran amics per tota la vida.

A més fer batxillerat m’ha fet recuperar la gran amistat que tenia amb Mar, ja que he estat dos cursos seguits, és a dir, ​un bis ​ amb la mateixa companya, primer i segon de batxillerat, ja que totes dues fem el batxillerat lingüístic. He gaudit de la seva companyia durant aquests dos cursos dels quals em porto records per sempre guardats en el meu cor.

Després d’aquestes paraules, començaré a explicar com ha estat aquest dia.

En un principi, la idea que tenia ​in mente​ era la de llevar-me d’hora però va ser impossible, vaig apagar el despertador una vegada sense ser conscient que al cap de deu minuts tornaria a sonar un altre cop, vaig deixar que sones i sones però la melodia anava​ in crescendo​ així que vaig haver d’aixecar-me a apagar-ho per no despertar a la resta i vaig seguir dormint.

En aquest interval de temps que vaig dormir recordo que vaig somiar que arribava el primer dia de la selectivitat, tenia tants nervis que no volia presentar-me als exàmens però ho havia de fer ​volens nolens​, ja que és necessari per entrar a la universitat.

De cop i volta ja estava fent el primer examen i l’únic que desitjava en aquells moments era no quedar-me ​in albis​ i poder escriure tot el que em sabia.

Em vaig despertar​ motu proprio​, vaig obrir els ulls i no entenia per què havia somiat allò. Em sentia neguitosa i no sabia què fer.

Durant el migdia i la tarda no em va passar res interessant per explicar, vaig passar el dia a casa fent deures i veient un concurs de televisió en el qual els dos finalistes van quedar​ ex aequo​ i van haver-se de repartir el premi.

Així que passaré directament a explicar què vaig fer la nit del dissabte.

En aquest moment ens trobàvem a Barberà, el nostre poble. A Raul i a mi ens hauria

​

agradat anar al cinema per veure una pel·lícula. Malauradament​ el nostre amic Pablo no tenia diners per anar-hi, de manera que anar a Sabadell ens va semblar una solució ​ad hoc​.

Sabadell es troba al costat del meu poble però cal dir que l’ambient que hi ha als carrers de Sabadell és envejable i què dir sobre tots els restaurants que hi ha… Així que els vaig convidar a sopar al famós bar Chumi-Churri!

Sobra dir que sóc una amant d’aquest tipus de bar, i de fet m’agraden moltíssim les hamburgueses i els entrepans.

A l’hora d’escollir el que anàvem a sopar jo ho tenia molt clar en canvi la meva parella i el Pablo en veure tant de dinar i la bona pinta que tenia tot van dubtar molt. Finalment tots tres ens vam demanar unes hamburgueses americanes que no són en ​stricto sensu​ unes hamburgueses com les que tothom està acostumat a menjar. Les hamburgueses són molt grosses i tenen molta quantitat d’ingredients, sembla que estiguis a Amèrica.

Un cop vam acabar de sopar, vaig anar a pagar.

Vaig preguntar-li a la caixera si es podia pagar amb targeta i ella em va contestar “i tanto que sí, lo pones asin y ya funcionará” ​[sic]​.

El dia ja s’acaba, vam arribar a Barberà i el llit ens acollia.

No teníem prou son per anar a dormir així que vam decidir veure una estona la televisió.

Vam posar un dels meus programes preferits, Got Talent. Aquesta temporada em sembla molt interessant i just en aquest capítol va haver-hi una actuació impressionant d’un grup de ballarins de Barcelona. Un dels membres del jurat després de veure aquesta actuació no va dubtar ni un segon en donar-los el pas a la semifinal prement el botó daurat. Tots els membres del jurat van estar d’acord amb el seu acte ​lato sensu​, en rebre la notícia el públic es va posar en peu i van aplaudir moltíssim.

Es feia tard i l’endemà havíem de llevar-nos d’hora així que vam apagar la televisió i vam anar a dormir.

Dissabte 11 de Febrer,​ em vaig llevar molt cansada i molt tard, ja que la nit anterior vaig sortir a ballar a la discoteca.

Abans d’explicar-vos el que vaig fer durant el dissabte m’agradaria explicar-vos el que havia passat divendres​ ​a la nit…

Vaig anar a la discoteca ​Crazy​, que està situada a Zona Hermètica (Sabadell), sempre ha estat considerada una zona molt conflictiva pel fet que es troben totes les discoteques juntes i després del que va passar el divendres he après que s’ha d’anar vigilant tot el que passa al teu voltant perquè és molt perillós.

Un noi que es trobava en mal estat, ja que havia begut i pres alguna substància que no devia, es trobava disposat a entrar a la discoteca. Aquest era el seu únic objectiu.

Com ja he esmentat es trobava en una situació pèssima i evidentment els porters de la discoteca es negaven a deixar-lo passar. Jo em trobava dins de la discoteca però en una terrassa per la qual podia observar tot el que passava.

El noi cridava com un desesperat que bevia per oblidar els seus mals pensaments, perquè la seva mare no complia amb els seus deures i el jutge havia donat la ​patria potestas​ al seu pare i van posar una ordre d’allunyament a la seva mare. Tots dos implicats es troben obligats a complir el principi de ​pacta sunt servanda​, és a dir, s’ha de complir per ambdues parts.

En un principi els porters passaven d’ell i l’anaven escoltant fins al moment en què va començar a comportar-se de manera violenta dirigint-se a la gent. Va trencar les finestres de cotxes, va amenaçar en prendre’s la vida i va colpejar a dues noies i a un noi.

En aquest moment els porters van trucar a la policia, ja que ells no són professionals i no sabien què fer amb el noi.

En uns minuts la policia es trobava davant de la porta de la discoteca. Els policies es van endur al noi al cotxe i van decidir deixar el tema ​sub judice​, perquè un jutge dictamines les seves actuacions, perquè aquest cas era ​de iure​ i no ​de facto​, ja que la solució l’havia d’escollir la llei, en concret el jutge perquè no podien deixar a aquell noi tan jove al carrer amb aquests problemes tan greus.

Encara que el noi els va pregar i va intentar explicar-los els seus problemes, era evident que els seus actes no havien estat correctes, i recordo com vaig escoltar cridar a un dels policies: “El que has fet no és correcte i hauràs d’assumir les conseqüències, ​dura lex, sed lex.”

El noi no feia més que cridar, posar-se agressiu i intentar escapar, ja que evidentment els policies eren​ persona non grata ​per a ell.

I fins aquí és el que jo vaig poder veure i escoltar perquè una de les meves cançons preferides sonava i vaig anar a ballar.

Dissabte no vaig sortir en tot el dia perquè havia d’estudiar filosofia i estava molt cansada.

Estant al sofà vaig rebre un missatge de veu de la meva cosina Eva, la qual m’acabava d’explicar com va acabar aquest fet.

Em va explicar que una de les noies a les quals havia agredit era companya seva a classe i que per tant després de què es produís d’immediat el judici li va explicar tots els fets.

Aquell noi tenia problemes psicològics i que a més no entenia gaire el castellà, ja que era Israelí. Així doncs ignorava totalment la llei d’aquest país però ​ignoratia legis non excusat.

El noi causant del problema aniria a un centre d’acollida fins que tingues divuit anys. El jutge no tenia gaire clar si havia d'enviar-lo a un centre d’acollida o a un centre de menors problemàtics però va decidir que anés a un centre d’acollida perquè tenia problemes psicològics. D’altra banda, van acusar al pare de no cuidar bé del seu fill però com no hi havia proves suficients, l’acusació no va aconseguir provar la culpabilitat del pare, el tribunal va seguir el criteri ​in dubio pro reo, ​en cas de dubte s’afavorirà a l’acusat.

D’altra banda les dues noies i el noi agredit havien d’acudir a unes cites psicològiques per assegurar-se que no els hi quedarien seqüeles.

Quan la meva cosina em va acabar d’explicar els fets em vaig quedar impactada.

A partir d’aquest moment sempre que surti a ballar aniré amb molta cura de tot el que passa.

Divendres 17 de Febrer,​ vaig haver de marxar de l’escola perquè em torbava molt malament. El Dijous vaig acudir al metge i em van dir que tenia angines i un constipat molt fort.

Com que tenia febre i el meu aspecte empitjorava em vaig dirigir d’urgències al metge

En entrar a la sala una llitera portada per dos treballadors d’ambulància portaven a una senyora que tenia un aspecte espantós. Tenia la pell pàl·lida i el seu cos presentava el característic ​rigor mortis​ que apareix minuts després de morir.

Em va deixar molt preocupada perquè era una dona del poble que solia veure passejant per l’ajuntament.

Després de passar aquesta angoixa em van atendre i em van dir que hauria d’esperar una hora, ja que hi havia persones esperant abans que jo. Així que em vaig seure a la cadira amb la meva mare i tocava esperar.

En aquesta estona observàvem els pacients que es trobaven en la mateixa sala que nosaltres.

Una parella jove entrava a la consulta i després de més de vint minuts sortien plorant, s’abraçaven i comunicaven als seus parents que es trobaven allà presents que després de quatre anys d’intents la dona s’havia quedat embarassada.

Vam escoltar com explicaven que durant molts anys a l’hora de fer l’acte sexual utilitzaven preservatiu, quan es van fer més grans la noia prenia pastilles anticonceptives. Havia de prendre durant 20 dies les de color rosa i els altres 10 dies les de color blanc. Aquestes eren

placebo​, és a dir que si no les prenia, no passava res, ja que era un fals medicament només utilitzat per no perdre el compte dels dies.

La noia es va prendre les pastilles durant molt de temps fins al moment que van decidir que volien tenir un fill, ara ja no utilitzaven cap mètode de protecció però no es trobaven del tot segurs si era el moment indicat per tenir una criatura.

Un dia el noi no va fer el ​coitus interruptus​ i va ejacular. Encara que no estaven gaire segurs van decidir seguir el que seria el procés d’embaràs però al mes següent la noia va tenir la menstruació, això significava que no estava embarassada…

Durant dos anys havien mantingut relacions sexuals però ella no es quedava embarassada així que finalment van acudir a una clínica de fecundació i​n vitro ​i allà els van donar la solució. El seu marit era estèril i l'única manera de quedar-se embarassada era així. Tenien hora a la consulta per veure si el procés havia funcionat i s’havia quedat embarassada i com ja us he explicat la resposta va ser: SÍ!

Després d’escoltar tota la conversa tan emotiva un home es presentava a la sala amb un delirium tremens​, era un home alcohòlic i acompanyat de dues infermeres el portaven directament a una sala. L’home només feia que cridar i tremolar, quina pudor d’alcohol…

Per fi la doctora deia el meu nom. Vaig entrar a la sala, em va escoltar la respiració i em va mirar la gola. Seguidament em va donar una recepta on deia que havia de prendre antibiòtic.

En sortir del metge vaig anar a casa amb la meva mare i vam estirar-nos al sofà per veure les notícies.

Ella m’explicava que el seu treball estava en un moment crític, perquè l’empresa on es troba actualment és de vendes de vehicles de segona mà i tenen un ​superàvit​, ja que tenen molts vehicles però no venen com haurien de fer per tant hi ha un ​dèficit,​ els deuen diners de fa molt temps. Així que abans que l’empresa deixés de funcionar es prepararia el seu curiculum vitae​ per enviar a diferents empreses per veure si tenia sort i l’agafaven en una d’elles.

Em va explicar que els seus companys volien fer una reunió per decidir què fer amb l’empresa i mitjançant una votació per ​ referèndum e ​ s portaria a terme una opció o una altra.

Una de les opcions era vendre els automòbils a una empresa de l’estranger i tancar l’empresa i repartir-se el​ ràtio​ entre els treballadors, ​per càpita.​ O calcular la ​prorrata​ i donar els diners que devien als treballadors i seguir endavant amb l’empresa.

La meva mare creia que la millor opció era la primera, ja que ella a més volia començar a treballar en un altre lloc.

Durant el dia vaig estar ficada al llit, ja que tenia molta febre i em trobava molt malament. De fet només m’aixecava durant quatre hores que era quan m’havia de prendre els medicaments.

Malauradament un dia com avui​ Dissabte 18 de Març​, és un dia més en el que el meu avi no està en la meva família. Fa onze anys que va morir, però ell segueix present i ho seguirà per sempre entre nosaltres.

Un dia al mes, vaig amb la meva àvia al cementiri a posar-li flor.

Un dia passejant pel cementiri la meva àvia em va preguntar que perquè en moltes tombes apareixien les inicials ​RIP​. La meva àvia no tenia ni idea i li vaig explicar que allò era una expressió llatina que significava “que reposi en pau”.

També va ser aquell dia quan vaig assabentar-me del que volia dir ​“vrbi et orbi”​. Vaig llegir aquesta expressió en el cementiri i la meva àvia de la mateixa forma que jo abans li havia explicat, em va dir que això s’utilitzava en els decrets de congregacions romanes o en les benediccions solemnes del papa per indicar que s’adrecessin a Roma i al món catòlic.

El meu avi era una persona extraordinària, és la meitat que em complementa. Recordo perfectament quan passejàvem pel mercat o anàvem ​als 20 duros​ i em comprava tot el que jo volia.

Un dia en aquesta tenda, vaig cometre un error però va ser ​ peccata minuta​, ja que molt enfadada vaig llençar un munt de pots de pintures que es trobaven en una prestatgeria. El meu avi molt enfadat em va castigar i jo com sabia que havia estat​ mea culpa​ vaig demanar disculpes a la noia de la botiga i al meu avi.

M’agradaria explicar-vos que el meu avi era molt modern però alhora molt creient. Sempre abans d’anar adormir m’explicava un episodi bíblic. Encara que era molt petita recordo perfectament el dia que em va explicar que a la creu de Jesús es trobava escrita una paraula: ​Inri,​ una burla cap a Jesús de les persones que el van matar, com explicació de la causa de la condemna de Jesús a mort de creu.

El dia del seu funeral a la missa van tocar un ​rèquiem​ en el seu honor, ja que era molt creient. Recordaré aquell moment ​per secula saeculorum​, un dels fets més tristos que he viscut.

Sempre que penso en ell recordo unes paraules que em va dir abans de morir: “Estudia i arribaràs molt lluny, sigues ambiciosa i intenta obtenir sempre una qualificació excel.lent cum laude​ en tot allò que facis”.

Des d’aquell moment sé que el meu avi era una persona digna ​honoris causa,​ era un honor tenir-lo entre nosaltres, en representació a la nostra família.

Te quiero yayo.

Divendres 25 de Març,​ al voltant de les sis de la tarda vaig anar a passar el cap de setmana amb la meva mare a Vacarisses.

La meva tieta té una casa allà i ens va demanar que li féssim el favor de passar allà el cap de setmana cuidant als seus gatets i a la seva​ gossa​. Vacarisses està situada a la muntanya, molt a prop de Montserrat.

Quan la meva tieta li va demanar això a la meva mare, no va dubtar ni un segon en dir-li que sí, ja que el seu ​beatus ille​ és viure al camp així que vam marxar a passar el cap de setmana a aquest lloc tan desitjat per ella, ella sempre ha volgut tornar a viure al camp, en un lloc tranquil fora de les conseqüències que comporta la ciutat. La meva mare havia viscut al camp i per a ella significava​ l’aurea mediocritas​, el camp és un lloc al mig del punt més alt i el punt més baix de la societat en la qual vivim, ja que hi ha gent que no té res de diners i viu en el carrer i hi ha gent que té molt viu a una casa impressionant.

En canvi, jo sóc una persona de ciutat, no m’agrada gaire el camp, ja que gairebé sempre hi ha insectes i fa molt de fred. Per mi això és cosa ​ de gustibus non disputandum​, ja que cada persona té diferents gustos i cada persona decideix el que li agrada i el que no.

La meva mare em va comentar que abans de saber que el camp li agradava va fer l’experiment de passar uns dies al camp a veure si podria viure bé i feliç i va mostrar-se que en el camp podria viure molt feliç.

En arribar a casa de la meva tieta vaig fer una fotografia preciosa que vaig penjar en una web​, aquesta fotografia va rebre un munt de ​“likes”​ i estic segura de què molta gent sentiria la mateixa sensació que té la meva mare quan arriba a la muntanya.

Uns minuts més tard vaig rebre el missatge d’una noia que m’explicava que ella va néixer en una família de pocs diners que no podria pagar ​ad kalendas graecas​, havia de pagar més tard la casa on vivien. Fins que ella va créixer i va començar a estudiar veterinària i més tard va començar a treballar.

Vaig mirar el perfil de la seva pàgina ​web ​i vaig veure que havia publicat un article que era un exemple de ​captatio benevolentiae​, molta gent llegiria aquest article i intentaria comprendre la seva situació i veure com tot esforç té la seva recompensa.

M’escrivia per demanar-me que li enviés una fotografia del gat que apareixia en la fotografia que jo havia publicat, li vaig preguntar el perquè i em va dir que aquest gat podria fer-me triomfar. Vaig trucar a la meva tieta perquè m’enviés fotografies de la gata i va prendre una decisió. Es va posar en contacte amb la noia i li va adjuntar els diferents arxius.

La meva mare creia que m’estava inventant algunes coses i que no tot era cert i em vaig prendre aquesta explicació per part de la meva mare ​cum gran salis.

La gata de la meva tieta a partir d’aquest moment participarà en diferents certàmens de bellesa i podria guanyar molts diners. La meva mare em va dir una frase que se’m va quedar gravada al cap, “​audaces fortuna iuvat”​ i tenia raó moltes vegades aquestes compensacions són per les persones audaces com és la meva tieta.

Després d’aquesta bona notícia, la meva mare em va dir ​“carpe diem”​, ara hem de gaudir el moment, gaudir de la natura i dels bons moments que juntes podem viure.

El cap de setmana va ser increïble fins a l’últim moment que vaig haver d’estudiar moltíssim.

Tenia un examen de català, no em semblava gaire difícil ni tampoc em posava gaire nerviosa, ja que la meva mestre abans de començar un examen ens diu​ “Alea iacta est​”, ja que quan comences un ja no hi ha re a fer.

Estic passant una de les etapes més dures en el món de l’estudiant però sé que a poc a poc es pot aconseguir tot.

Divendres 31 de Març,​ va ser un dia com tots els divendres. Vaig anar a l’escola i al sortir vaig anar a casa a fer deures.

A mitja tarda abans d’anar a donar repàs vaig haver de repassar el meu treball de filosofia i comparar-lo amb el de dues companyes de classe. Un cop acabat, em vaig vestir i vaig sortir de casa per anar a donar repàs En sortir, vaig anar a donar una volta pel poble amb la meva cosina fins que fos l’hora de marxar, ja que a les 22 h havia quedat amb el Raul per anar al cinema de Sabadell a veure una pel·lícula que estava ​d'estrena.

La pel·lícula que vam anar a veure es titula “Redención”. La trama és sobre un boxejador que l’anomenen Billy “El Grande” Hope. Aquest es troba en el millor moment de la seva vida, i obté tot el que vol: diners, la millor casa, cotxes i els millors luxes.

Aquest té una família formada per la seva dona i la seva filla. La seva dona Maureen, és molt humil encara que com a ell li agraden els luxes però no és tan ambiciosa.

El protagonista sempre accepta totes les propostes per barallar per tal de guanyar diners i la seva dona li demostra dia a dia que no fa falta tenir tants diners per ser feliç.

Jordan, un noi negre és l’encarregat de tots els combats, sempre li diu a Billy que les paraules volen i els escrits romanen utilitzant l’expressió llatina: ​verba volant, scripta manent.​ Només perquè així el Billy estigui més motivat i vulgui tenir el títol de campió del món dels pesos semipesats de boxeig per sempre.

Maureen, té una certa mania a aquest home encara que​ non plus ultra​, únicament mania, ja que se n’adona dia rere dia que és un home intel·ligent el qual només vol aconseguir diners apostant pels boxejadors.

Ella sempre li diu al seu marit que Jordan és un home que només busca interès propi i que farà tot el possible per que Billy acudeixi a aquesta competició. ​Intelligenti pauca,​ no va necessitar rumiar massa, va pensar en utilitzar l’estratègia més ràpida, va ensenyar-li tots els diners que podia guanyar per aquest combat i el va convèncer.

Billy com ja he esmentat abans és molt ambiciós i se n’oblida de vegades que fins i tot té família. La seva dona li demana​ facta, no verba​ perquè sempre li diu que l’estima però mai li acaba de demostrar.

Cal esmentar que Billy pateix una gran desgracia, la seva dona Maureen rep l’impacte d’una bala en mig d’una baralla i mor. Billy sempre culpa al seu ​guardaespatlles ​de no haver protegit a la seva dona, encara que al final l’acaba perdonant, ja que ​errare humanum est​ i ell en el moment de la baralla va fer tot el possible per protegir-la.

Després de patir aquest fet Billy recau en les drogues, perd tots els seus luxes, ja que comença a perdre tots els combats perquè no es troba bé psicològicament i els serveis socials li prenen a la seva filla.

Ha d’anar a rehabilitar la seva ment cada dia perquè com bé li diu el jutge ​mens sana in corpore sano​ així que fins que no es trobi del tot perfecte no podrà tornar amb la seva filla.

Finalment Billy, recupera a la seva filla y s’enfronta a un combat per recuperar el títol de campió del món. El protagonista guanya el combat ràpidament amb un cop fort al contrincant ii crida: ​Veni, vidi, vici, ​quan rep la victòria, després de tot el que ha patit.

Cf (confer​) per obtenir més informació de la pelicula o per veure-la online fes click ​aquí He de dir que em vaig passa gairebé tota la pel·lícula plorant, ja que la trama va resultar ser bastant dura però et fa pensar que no s’ha de ser ambiciós en la vida, que les coses passen perquè han de passar i que hem de gaudir de tot el que tenim i que allò que creiem que és una novetat, ja està inventat, dit i fet, com diu la meva mare: ​Nihil novum sub sole​.

Divendres 07 d’Abril,​ no m’ho podia creure ja començaven les vacances de Setmana Santa!

En sortir de l’escola vaig anar a prendre un refresc amb la meva amiga Esther, feia molt de sol…

Al voltant de les dues havíem planejat anar a menjar, la seva germana ja estava ​in situ,​ al restaurant, que es troba al Baricentro, un centre comercial de Barberà del Vallès.

Vam anar amb la seva germana i vam començar a dinar: pollastre amb ametlles, pa japonès, pollastre agredolç, shusi, ​etcètera​ (​vide​ fotografia amb sis tipus de shusi) Quan vam començar a dinar ens vam adonar que havíem demanat massa menjar, menjàvem i menjàvem però va arribar un moment en el qual no podíem menjar més.

Aquí va ser quan vam veure que en la carta posava: per menjar no consumit s’ha de pagar dos euros.

En llegir això vam decidir descansar una mica i seguir menjant en una estona, vam seguir menjant però ja era impossible seguir menjant.

Que quedi​ inter nos,​ com un secret però vam guardar un parell de peces de menjar i ens les vam emportar per berenar i així no vam haver de pagar més del compte.

-Ho sento moltíssim.

-​Idem​.

En sortir vaig anar a donar repàs, i fent llegir a la meva alumna vaig veure que en el llibre sortia la paraula ​idem​ inclosa en una conversa:

Jo que entenc una mica el llatí, ja que estudio a l’institut sabia el que significava idem, i vaig quedar una mica sorpresa, ja que normalment la gent i en un conte infantil apareix igualment i no idem.

En acabar vaig anar a casa a arreglar-me, ja que a la nit havia quedat amb els meus amics i amigues per anar a la Vila olímpica de Barcelona.

Vaig decidir posar-me un vestit de​ Desigual i​ unes sabates de taló,​ ​una botiga que destaca per el seu estil ​sui generis,​ les seves peces de roba semblen fetes amb retalls de robes diferents. Peró abans de sortir de casa vaig veure que amb aquell vestit no aniria còmoda i que la millor opció era posar-me unes ​sneakers,​ que es poden combinar amb tot tipus de roba,​ id est​, tant amb texans com amb vestits o roba d’esport.

Anàvem fins allà en tren, entre cinc amics vam comprar un tiquet T.10 i els altres ​per se, cadascú va comprar el seu tiquet individual.

Vam anar a la platja i allà vam estar jugant i fent fotos. Al voltant de les dues vam anar a un puf que s’anomena “JOKER”, ens vam seure on vam voler però més tard ens van fer col·locar-nos a totes les noies de la banda dreta a l’esquerra i ​viceversa​, per estar separat nois i noies, ja que el fotògraf del puf volia fer-nos una foto per separats.Allà vam prendre cadascú un còctel i vam demanar dues catximbes entre tots.

Una de les catximbes era de maduixa i raïm i l’altre de menta i meló. Estaven boníssimes.

En estar allà un dels meus amics va complir anys i vaig donar-li una carta molt emotiva de part de tots i dels seus amics que no havien pogut estar presentTots vam plorar molt, ja que al final de la carta hi havia un​ post scriptum:​ la família es pot escollir. Ens vam emocionar perquè ens considerem entre tots una gran família.