Joaquin López, Recull de contes

LLATINISMES: RECULL DE CONTES

Joaquin López Garrido Llatí Isabel Fernández

EL MEU SOMNI

Des de ben petit el meu somni havia estat ser un jugador professional de futbol i jugar en el Atlètic de Madrid, el meu equip favorit. El futbol per a mi sempre havia sigut la meva afició favorita, m’ agradava molt jugar a futbol a l’escola i al parc amb els meus amics. Els dissabtes o diumenges sempre anava amb el meu pare a veure partits de futbol i, si no podíem veure un partit, anàvem a jugar a futbol al parc.

Quan vaig complir 7 anys els meus pares em van apuntar a l’equip de futbol del meu poble. Recordo molt be la segona temporada que vaig jugar amb l’equip en la qual vam arribar a la final d’un torneig que havíem estat preparant durant tota la temporada. Tot el poble és va bolcar amb el nostre equip per motivar-nos i guanyar aquell torneig molt important per a nosaltres, però aquell dia la sort no va estar de la nostra part i vam perdre la final 3-1. Als guanyadors els van atorgar la copa del torneig i, com addenda per guanyar la final del torneig, també van rebre un viatge a Madrid. Nosaltres vam rebre un accèssit honorífic per haver participat, també vam aprendre a encaixar les derrotes perquè a vegades així també es pot vèncer.

Vaig anant creixent i dins del club era conegut com “la gasela” un àlies que em va posar un dels entrenadors que vaig tenir per la velocitat que tenia dins del camp, a vegades també em deien Villa perquè el meu àlter ego era David Villa.

Per a mi va ser un referent a la selecció espanyola i a tots els equips que va jugar al llarg de la seva carrera per la seva humilitat.

A l’arribar a la categoria de cadet, el meu somni s’estava complint, quan vaig rebre una trucada amb una oferta d’un agent de l’Atlètic de Madrid que em volien per a les categories inferiors del club. Sense dubtar, vaig acceptar aquesta oferta i vaig viatjar cap a Madrid on m’esperaven a l’aeroport representats del club per portar-me cap al campus on residien tots els jugador de les categories inferiors del club.

Al dia següent vaig començar a entrenar amb el nou equip, els companys i l’entrenador em van rebre de manera molt grata, exceptuant alguns jugadors que eren una mica esnobs, ja que es creien millors que els altres i no ho eren.

Quan vaig complir els 16 anys, l’entrenador del primer equip de l’Atlètic de Madrid em va trucar per jugar amb el primer equip; em vam fer molta il·lusió aquella trucada perquè era una gran possibilitat per ser un jugador professional i també per poder jugar amb el mateix David Villa que actualment jugava en l’Atlètic de Madrid!

Va arribar el dia del debut, partit contra l’Alaves, equip de mitja taula. Vaig començar el partit com a suplent, l’ entrenador em va treure al minut 60 del partit i em va col·locar com a davanter juntament amb Villa. El meu somni s’havia complert, els primers minuts vaig tenir alguns lapsus en certes jugades pels nervis i la pressió que tenia. Era al minut 65, anàvem 1-1 , però vaig rebre una pilota que em va deixar sol davant del porter per finalitzar amb un magnífic gol. Aquest gol va donar-li la victòria a l’equip i jo vaig deixar al camp bones sensacions. Dins d’ aquell maremàgnum d’emocions vaig anar amb tot l’equip al vestuari a celebrar la victòria i el meu debut. Dins del vestuari David Villa es va apropar a mi i em va felicitar pel bon partit que havia fet, com a recompensa d’ això em va regalar la seva biografia amb un ex-libris que donava constància que el llibre era seu.

Va ser un dels millors dies que havia viscut però encara no m’ho creia perquè estava amb l’ínterim d’haver fitxat per les categories inferiors de l’Atlètic de Madrid i de haver debutat tan aviat amb el primer equip. Al sortir del vestuari, l’entrenador m’estava esperant als aparcaments del camp per donar-me la noticia que em farien un contracte amb el primer equip per les properes quatre temporades, ja que li havia agradat molt l’estil de futbol que tenia. Em vaig quedar bocabadat per la noticia, creia que seria una broma, però no era real. El meu somni s’havia fet real.

Izamal

Era el dia 16 de març de l’any 2017, em va arribar un carta del ministeri de cultura que m’oferia anar a Mèxic per fer una investigació sobre la cultura maia, ja que havien descobert nous jaciments arqueològics. La carta explicava que m’havien escollit a mi perquè era professor de la Universitat de Barcelona i aquest estaven realitzant unes investigacions de diferents cultures arreu del món i com jo era expert en les cultures precolombines m’oferien anar.

Al principi no sabia què fer ja que estava molt a gust exercint de professor, però era una oportunitat molt bona per ampliar més els meus coneixements, estava una mica confús al principi però al final vaig acceptar l’oferta. Em van enviar un memoràndum amb el dia, l’hora i el lloc on m’havien citat.

Vaig acudir a la reunió amb tres professor més de diferents universitats espanyoles que també els havien oferit anar-hi, quan vaig arriba ja estava tot el quòrum d’organitzadors present perquè comences la reunió. Allà ens van explicar com funcionaria la investigació. Ens van explicar que sortiríem des de l’aeroport de Madrid i agafaríem un vol cap a Mèxic, aterraríem a l’ Aeroport Nacional Cupul i des de allà aniríem en cotxe fins al jaciment arqueològic de Izamal, on faríem la investigació. Aquesta investigació duraria sis mesos. Si la recerca sortia de la manera esperada, els quatre professor rebríem un plus com a recompensa de l’estudi realitzat. El quid de la investigació consistia en intentar desxifrar uns gravats que estan situats a dos pedres que es troben a un temple dedicat a Itzamná, déu del cel. El dia que arrencaria la investigació seria el 1 de maig del mateix any.

La setmana abans de marxar cap a Mèxic vam rebre un correu del ministeri amb una postdata recordant-nos el dia del viatge i el necessari per aquest, va arribar el dia del viatge, estava una mica nerviós ja que mai havia fet una cosa com aquesta. Primer vaig viatjar a Madrid i des de allà vaig sortir cap a Mèxic amb els tres professors més. Aquest s’anomenaven Laura, Gonzalo i Marta, la primera impressió que vaig rebre de ells va ser que tenien molta vis còmica ja que tot el que deia ho podien convertir en una broma, jo desitjava que a l’hora de treballar no fossin així.

Per fi vam aterrar, eren les 16:30 quan vam arribar; al sortir de l’aeroport ens estava esperant una furgoneta que ens portaria al jaciment de Izamal. En arribar allà ens van portar al campament on estaríem instal·lats durant els propers quatre mesos.

Al dia següent de l’arribada un guia ens va ensenyar tot el jaciment, ja que nosaltres nomes estaríem treballant en una part, concretament el temple. El jaciment era preciós, estava situat al mig de la selva i la població més propera és trobava a uns 50 kilòmetres de distancia.

Al segon dia d’estar allà, ens vam posar a treballar. Als tres primers mesos vam realitzar un estudi per saber la procedència de les pedres, de quin any eren per saber a quina època pertanyien, la alçada d’aquestes i a qui estaven dedicades. Vam poder observar que les restes pertanyien al any 1200 després de Crist i que estaven dedicades a Itzamná, déu del cel. Els gravats estaven fets sobre pedra càlcaria, mesuraven 3 metres de alçada, tenien un diàmetre de 5 metres i pesava 300 tones cadascuna.

Els altres tres mesos vam estar analitzar-les per intentar desxifrar el que volien dir, va ser una tasca difícil, ja que aquestes tenia gravats fins al súmmum , i com era tan gran vam tenir dificultats.

L’últim mes ens van donar un ultimàtum ja que encara ens faltava per desxifrar la meitat de la segona pedra, però al final ho vam aconseguir. Els nostres rictus eren de felicitat quan vam poder desxifrar aquestes restes, ja que era unes de les primeres investigacions que fèiem fora del país. La primera pedra explicava el mite i origen de Itzamná, i la segona era una ofrena que li va fer el poble maia al déu ja que vam patir durant unes setmanes un temporal molt dolent que va destruir moltes de les cases on vivien i el temple també va patir també conseqüències dolentes.

Aquest sis mesos ha estat fantàstic ja que ha sigut una experiència espectacular i dura a la vegada, ja que he pogut posar els meus coneixements en practica i ha estat unes de les experiències més bones que he viscut i dura perquè requereix un certs esforços, també ha estat una experiència molt maca, poder haver treballat amb aquest companys amb els quals he creat una forta amistat. Al principi creia que seria una experiència molt dolenta ja que els altres professors ja es coneixen i estaven sempre fent bromes amb tot però em vaig adonar que eren molt bones persones. Ha estat una de les vivències més boniques de la meva vida.

La cobdícia de Loki

En l’opera prima de l’endeví Aren deia que quan la cobdícia del déus fos superior a ells, el món esclataria en una guerra que el portaria a la destrucció. És aquest el casus belli d’aquesta guerra.

Loki, volia tenir el poder absolut a Asgard, residencia dels déus, però era el seu germà gran, Odin, el qui tenia aquest privilegi. Aquest, corromput per l’enveja, va proposar-li al seu germà una gran proposta per engalipar-lo i així aconseguir el poder absolut. Aquesta consistia en que li oferia un quid pro quo que es basava en una conditio sine qua non, que era atorgar-li la seva immortalitat a canvi del poder absolut, però quan Odin li donés el poder, Loki, l’únic déu immortal d’ Asgard, ordenaria al seu fill Fenrir, un llop monstruós, devorar-lo viu perquè era aquesta l’única manera de poder recuperar la immortalitat i així va ser el modus operandi per aconseguir el seu objectiu.

Odin va acceptar la proposta del seu germà i Loki va ser un primus inter pares, ja que va passar a tenir el poder suprem. Aquest ja en el poder va començar a desenvolupar el seu pla i va ordenar a Fenrir devorar a Odin. Després d’aquest esdeveniment a Asgard hi havia un modus vivendi on regnava el caos i el descontrol.

Loki va enviar a la terra tota mena de mals al món per eliminar a la població ja que la vox populi es va alçar en la seva contra. De l’interior de la terra va fer sortir tres gegants i dels oceans tres serps marines que van arrasar a més de la meitat de la població del món.

Thor, fill d’Odin, vol venjar la mort del seu pare va declarar-li la guerra a Loki amb altres déus que volien recuperar l’statu quo de pau que hi havia abans de que aquest assumís el poder.

Molts dels déus que li donaven suport a Loki van fer un transfert al bàndol de Thor ja que consideraven que era una injúria el que havia provocat a la terra.

Només va tenir el suport dels seus fills per lluitar contra Thor.

Loki tenia por de que li prenguessin el poder i es va amagar a la terra amb aparença de mortal. No van trigar molt de temps en trobar-lo ja que molts déus van començar a buscar-lo de manera immediata. Thor i els seus aliats tenien que pensar com arravatar-li el poder perquè com no el podien matar ja que era immortal. Van tenir l’idea de encadenar-lo al interior de la muntanya Kjeragbolten per que mai escapes d’allà. Després de pensar aquest pla el van posar en marxa.

El van captura Røros; allà Thor i Loki van estar lluitant durant cinc dies fins que Loki no va poder resistir la força de Thor i va caure rendit, van aprofitar aquest moment i el van portar a Kjeragbolten on el van encadenar amb vuit cadenes forjades per Sindri i Brok, i la porta estava custodiada per una criatura que era una rara avis ja que era meitat serp i meitat lleó. Tot el que s’apropés a la porta moriria pel verí que aquesta criatura llençava i després es menjaria a la víctima.

I aquesta és la historia de com el món va quedar destruït per culpa de la cobdícia d’un déu, la terra va quedar devastada per aquest mateixos i les pitjors conseqüències les van patir el essers humans.

Eureka!

A les vuit ante meridiem, la policia va localitzar a traves d’un satèl·lit unes trucades sospitoses d’uns narcotraficants que portaven quatre mesos intentant-los atrapar. Aquests, de la trucada van poder extreure informació sobre l’entrega. L’entrega seria a dos quart de set post meridiem, aquesta es faria a la petita població São Martinho, al sud de Brasil, a un important empresari d’una multinacional. Aquesta informació va ser clau per poder enxampar a aquests delinqüents i dissoldre aquesta organització criminal.

Els guàrdies es van posar a treballar ràpid per poder interceptar l’entrega dels narcotraficants. Va arribar l’hora de l’entrega, a priori el govern va donar l’ordre que anés l’exercit en comptes de la policia, però és van adonar que cridarien massa l’atenció, llavors van decidir que nomes anessin agents de la policia camuflats com a civils. L’ entrega es faria a un aeroport que es trobava a les afores de la ciutat, el pla era intentar enxampar-los in fraganti en el moment exacte, però aquest no va sortir com pensaven, ja que, a posteriori algú va donar la informació d’aquesta operació als narcotraficants. En aquell moment els delinqüents van cancel·lar la entrega ipso facto, però van esperar-los en el punt de l’entrega per matar-los.

En arribar la policia, els narcotraficants van començar a disparar contra ells, ja que aquests els tenien fitxats i sabien qui eren els policies. La situació es va convertir en un tiroteig i els agents van sol·licitar reforços per poder combatre contra els narcotraficants. Els reforços van arribar i aquests van poder capturar alguns, però in extremis els qui podien donar mes informació van fugir. Als narcotraficants que van ser abatuts per l’exercit, abans de que morissin volien

extreure informació de la localització dels narcotraficants més importants, però quan van arribar on aquests es localitzaven abatuts quest ja es trobaven in articulo mortis.

La policia va captar més trucades sospitoses amb el satèl·lit, però el problema era que en les trucades no deien la data ni el lloc on es realitzaria l’entrega o la deien en codi, llavors eren entregues sine data ja que no sabien ni quin dia ni en quin lloc s’efectuarien.

La policia va perdre una molt bona oportunitat de posar fi a unes de les bandes criminals que, ab illo tempore, era una de les més perilloses de Brasil.

PERSEVERANÇA Des de ben petit a l’Albert li havia fascinat l’astronomia i sempre tenia in mente que volia ser astronauta quan fos gran i treballar en allò que ell anomenava de petit la “MAFA” (sic la NASA). Ad hoc, el seu pare li va fer, un dia quan tenia cinc anys, una nau espacial amb capses de cartró i una disfressa d’astronauta i sempre jugava amb això.

A mesura que l’Albert anava creixent, també anava in crescendo la seva passió per l’univers. Quan a l’escola tractaven el tema de l’univers l’Albert es quedava bocabadat escoltant al professor. Quan va entrar a secundària aquest estava cada cop més segur que faria el grau d’enginyeria aeroespacial a la universitat.

A més, tot i que el professor de física li deia que mai arribaria a poder cursar aquest grau, ja que no treia notes suficientment altes, l’Albert no es desmotivava per això i motu propio va fer l’esforç per pujar les notes. D’ aquesta manera el professor ja no podia recórrer a allò que sempre li repetia a l’Albert per desmotivar-lo, és a dir va morir el seu argument ad nauseam, és a dir l’argument que sempre repetia. I així ho va fer, el seu expedient acadèmic va pujar molt i en acabar la secundaria es va dirigir al professor amb les notes que havia tret de mitjana de vuit i li va dir: “volens nolens jo faré aquest grau”.

Aquest era molt tossut i li va dir que no ho aconseguiria, ja que la nota de secundària no li servia per entrar a la universitat ja que, la verdaderament important, seria la que tragués en el batxillerat que volia fer, és a dir davant de la millora del noi va intentar desmotivar-lo per bis .

Això sí que el va desanimar en el moment però després no li va donar importància. En arribar el moment d’escollir quin batxillerat volia fer, es va decantar pel científic, ja que era el que li serviria més per després poder anar a la universitat.

L’Albert va notar un gran canvi de secundària al batxillerat, era molt més difícil aquest. El primer examen que va fer de tecnologia industrial el va deixar en blanc ja que l’Albert es va quedar in albis a causa de no haver fet mai aquesta assignatura i dels nervis que portava. Els càlculs que s’havien de realitzar havien de ser extremadament exactes, ja que si no es feien stricto sensu la

màquina no funcionaria. Les altres assignatures lato sensu les portava més o menys bé. El primer de batxillerat se’l va treure ex aequo amb les dificultats que tenia respecte als seus companys tot i les dificultats que va tenir a principi de curs.

L’Albert estava espantat perquè escoltava a ex-alumnes de l’institut que deien que el segon de batxillerat era molt angoixant. Aquests rumors es van convertir en afirmacions ja que a partir del mes de octubre va ser un no parar, in extenso fins a final de curs. Aquest en molts moments es va plantejar si havia fet be escollint aquest batxillerat i si verdaderament tenia raó el professor que li deia que no arribaria a fer els estudis que ell volia, fins a tal punt que es va plantejar deixar-lo. Però no es va rendir i va intentar-ho fins al final, a causa d’aquest esforç es va treure el batxillerat i va poder estudiar allò que ell tan anhelava.

“EL CARNICERO”

Als anys vuitanta a Espanya és trobava uns dels més perillosos assassins en sèrie de tota la historia, és deia Francisco Bolaño Castellano, mes conegut com “el carnicero”, aquest nom és degut a les atrocitats que li feia a les seves víctimes.

Per al departament de la policia nacional que perseguia aquest criminals, el departament serial, era una persona non gratapels horrors que li feia a les seves víctimes i perquè s’amagava d’una manera que era molt difícil de capturar-lo.

Aquest cas es va fer molt famós arreu d’Espanya ja que aquest feia les seves matances arreu de tot el territori espanyol i va infondre molta por a tota la població. Era un cas que quasi tots el dies sortia a la televisió i a la premsa escrita, quan van concloure el cas es deia que aquest va acabar amb la vida de vint-i-cinc persones, però de facto van ser mes de cinquanta persones les que va assassinar.

Després de més de sis mesos buscant aquest criminal, el van trobar a las Hurdes, a la comunitat de Extremadura. Aquest el van trobar a una casa molt apartada de les zones mes poblades de la zona, amb el seu fill de nou anys.

Aquest va ser detingut i la patria potestas va passar a l’estat de manera temporal, fins a dictar sentencia.

“El Carnicer” va se portat sub iudice, acusat de realitzar més de cinquanta assassinats, però aquest, de iure, va tenir dret a defensa com qualsevol altre persona davant de la llei. Aquest és declarava innocent dient que ell no havia comès cap crim. Al principi el jutge va dubtar de que aquest fos el vertader Francisco Bolaño Castellano, a causa d’això va ser declarat innocent fins al següent judici ja que com diu la llei en cas de dubte la llei es troba a favor del presoner, in dubio pro reo.

Al final el jutge va declarar culpable a Francisco Bolaño Castellano per realitzar més de cinquanta assassinats, aquest davant la por d’anar a la presó molts anys es va declarar culpable i deia que desconeixia les conseqüències de fer aquest delictes, ja que aquest era un psicòpata i no tenia empatia, però ignorantia legis non excusat, és a dir això no era excusa per no anar a la presó.

Va ser condemnat a cinquanta anys de presó.Dura lex, sed lex, la llei va ser severa davant aquest criminal. Aquest va declarar-se culpable i li van rebaixar la condemna a quaranta-cinc anys de presó va de haver d’afrontar aquesta gran condemna, pacta sunt servanda, és a dir els pactes s’han de complir.

Francisco Bolaño Castellano conegut com “el carnicero” encara és troba complint condemna a la presó per les atrocitats que va fer.

LA TRISTA HISTÒRIA DEL JOAN

En Josep era un home d’uns quaranta anys que portava una mala vida amb uns certs hàbits perjudicials per a la seva salut. Quasi tots els caps de setmana d’aquest eren de borratxera i li provocaven un delirium tremens per l’alta quantitat d’alcohol que ingeria, i de la mateixa manera ingeria gran quantitat de placebos que el metge li donava perquè creies que això li calmaria aquest mals de cap ja que aquests moriria si seguia prenen més pastilles.

Aquest, a causa del seus mals hàbits no trobava treball per enlloc malgrat que va portar el seu curiculum vitae a moltes empreses per aconseguir un lloc on treballar i poder guanyar-se la vida.

La Marta, la seva dona, estava farta de la vida que portava en Josep ja que amb el seu sou no podien viure de manera correcta. Ella desitjava tenir un fill però no podia tenir-lo in vivo, i l’única manera era in vitro ja que la Marta era estèril. El que no sabia la Marta era que en Josep li havia estat infidel amb més d’una dona els caps de setmana de borratxera. Aquest per no deixar-les embarassades practicava el coitus interruptus ja que no volia càrregues familiars. Quan la Marta es va assabentar d’això ràpidament és va divorciar d’en Josep.

En Josep quan és va divorciar va rebre per part de la seva dona una petita ajuda econòmica. Amb aquests diners es va mudar a un pis molt petit al centre de la ciutat, però tenia un dèficit per pagar-lo, ja que el diners que tenia se’ls

gastava en alcohol i drogues i no tenia per pagar el pis, és a dir, la ratio no era proporcional per poder pagar-se les dues coses.

Al cap del mes va trobar un treball a un magatzem, ell s’encarregava d’empaquetar el productes que arribaven. A l’empresa on treballava tots els empleats cobraven, per capita, un sou de mil tres-cents euros al mes.

Aquest sou li va generar-li un superàvit sobre les despeses que tenia i això va provocar que pogués poder pagar el pis i a la vegada també podia costejar-se els seus vicis.

Però als sis mesos de treballar allà, l’empresa va fer referèndum perquè els treballadors decidissin si volien incrementar la prorrata que tenia l’empresa per mantenir-se i cobrir els gastos, ja que l’empresa patia una forta crisis i s’estava arruïnant. Els treballadors és va negar a aquest increment i l’empresa va fer fallida.

Aquesta inestabilitat en la vida del Joan van fer que agafés una forta depressió, això va anar seguit de un augment en la seva addicció a les drogues a causa d’aquesta malaltia, fins tal punt que li van provocar la mort. En Joan va morir a la seva casa per una sobredosis. Va ser trobat al seu pis tres dies després en estat de rigor mortis, ja que el pobre Joan ja no tenia família.

Nachzerer

Des de fa segles, per saecula saeculorum, una població d’Alemanya és atemorida per una terrible bestia que sembra el pànic en la població. Aquest cada setmana es cobrava la vida de una desena de persona, això entristia molt al poble ja que cada setmana estaven fent el rèquiem en honor a les víctimes d’aquest terrible monstre anomenat Nachzerer conegut, vrbi et orbe.

El poble intentava donar-li captura, però mai ho van aconseguir fins que va arribar a la ciutat un famós caçador de bèsties anomenat Arnold acompanyat del seu gran amic Baldwin, també caçador de bèsties. El poble desesperat va rebre aquest dos herois amb honoris causa a l’hora de caçar monstres, ja que aquest al llarg de la seva trajectòria com a caçadors van matar a més de 100 bèsties. Aquests van disposar totes les seves esperances en ells ja que eren molt famosos per el seu treball.

Els dos caçadors és van donar una volta pel poble per recopilar informació sobre el monstre per poder localitzar-lo i acabar amb ell. Després d’haver recopilat aquesta informació van començar el seu viatge per donar caça al monstre.

Segons la informació obtinguda el monstre s’amagava a una cova remota al bosc proper a la població, l’única referencia que van obtenir era que a la cova on vivia Nachzerer estava inscrit a la porta del amagatall la paraula RIP (requiescat in pace). Després de més d’una setmana intentant capturar aquesta bèstia, van trobar el seu amagatall.

Es van ficar dins de la cova, aquesta era molt gran i tenia diferents galeries, això al principi va deixar molt confús als dos companys ja que no eren capaços de trobar la galeria on es trobava la bèstia van estar donant voltes durant hores, però al final en una de les galeries van trobar un túnel que els va portar a una sala molt gran i de lluny van veure Nachzerer. Aquest es va adonar que allà hi havia intrusos i va decidir atacar als dos caçadors. Aquests, per sort, van aconseguir esquivar el primer atac de la bèstia. Arnold i Baldwin van fer una estratègia per poder acabar amb el monstre que consistia en que un d’ells es col·locaria com esquer i l’altra s’amagaria a un lloc, i quan el monstre passés li llençaria un líquid inflamable, després d’això l’esquer li llençaria la torxa al monstre perquè es cremés.

Van portar a terme el seu pla, però aquest va fracassar ja que van cometre l’error en no portar mes líquid per cobrir a la bèstia a causa que no van tenir la quantitat suficient d’aquest per cobrir-lo i a mes inri aquest era resistent al foc.

Però l’Arnold va dir: “peccata minuta anem a canviar d’estratègia”, ja que aquests no sabien a que era resistent el monstre. Van canviar d’estratègia i van passar a la lluita cos a cos. Això va ser molt perillós ja que Nachzerer era molt gran i es necessitava estar molt a prop de ell per donar-li cops d’espasa.

L’estratègia va ser tan perillosa que Baldwin, el gran amic d’Arnold, va morir en el camp de batalla després de que el monstre se’l mengés. Arnold sucumbit per la ira va cridar, mea culpa, perquè es sentia culpable de la mort del seu gran amic, després d’això es va dirigir cap a la bèstia corrents va donar un gran salt i li va clavar l’espasa al cor més de vint vegades. Això va provocar la mort del temible monstre.

Aquest va tornar destrossat al poble per la mort del seu amic. La població el va rebre amb honors cum laude per la gesta que havia fet alliberant a la població del terrible Nachzerer. Però Arnold va prometre que mai a la vida es tornaria a dedicar això.

Els Nora

A una petita població, perduda al món, en l’actual terra mecànica, vivia una tribu anomenada Nora, aquesta tribu era molt humil i la seva filosofia de vida era tenir allò essencial i necessari per viure, és a dir una vida a l’estil de l’aurea mediocritas. Aquesta tribu des de fa anys va deixar les grans poblacions per anar-se a viure al camp ja que aquesta era la vida que més desitjaven i per això el lema d’aquesta població és el beatus ille, és a dir, els hi encantava la vida als camps.

Els Nora un cop a la setmana a traves de les seves matriarques organitzaven una celebració per fer que la gent d’aquesta fos amable entre si i no hi hagués conflictes, per això feien una un ritual que l’anomenaven capatatio benevolentia, és a dir servia per buscar la benevolència entre el membres de la tribu i consistia en què les matriarques donaven missatges de pau a la població. Uns d’aquest missatges era carpe diem ja que si la gent del poble aprofitava el dia per guanyar-se la vida i fer allò que mes li agrada no hi hauria conflictes.

La població Nora vivia feliç però com deien les matriarques, viu cum grano salis, és a dir viu amb atenció ja que fora de les muralles del poble vivien unes besties mecàniques que cada any que passava eren mes perilloses. La tribu cada any preparava a adolescents perquè quan siguin adults, fossin grans caçadors de màquines. Hi havia nois que eren partidaris de “ad kalendas graecas” dit que deia una antiga civilització per fer referència a una cosa que

mai es faria, això ho deia ja que aquests mai es prepararien per ser caçadors.civilització per fer referència a una cosa que mai es faria, això ho deia ja que aquests mai es prepararien per ser caçadors.

Per als valents, la sort estava tirada, és a dir, alea iacta est, la sort estava tirada ja que era una formació molt dura en la qual es podia perdre la vida. La formació durava tres anys i podries escollir quina branca de caçador volien ser.

N’hi havia tres: arquer, llancer i esquer; l’última la més perillosa ja que arriscaven molt la teva vida però de gustibus non disputandum, car ser una professió d’alt risc, hi havia molta gent a la que li agradava.

Per poder tenir la insígnia de caçador, els joves, haurien de passar un examen que consistia en matar a una bèstia mecànica i treure-li el mecanisme que li donava l’energia per poder viure, després d’això haurien de passar una carrera d’obstacle i els tres primers que arribessin a meta obtindrien la insígnia. En aquesta prova participaven els que s’havien presentat per ser caçador. En aquest examen es titulaven els més audaços, és a dir, audaces fortuna iuvat.

Les misterioses Hurdes

La Laura, en Joan i la Marta van decidir passar unes petites vacances a les Hurdes, a la comunitat de Extremadura, ja que aquí des de fa molts anys es parla de albiraments de OVNIS i eren grans aficionats aquest tema. La colla d’amics també volia aprofitar aquesta escapada per escapar de la monotonia de la rutina ja que a la població on vivien tots els dies eren iguals i no passava res d’interesant, és a dir, nihil novum sub sole. Van aprofitar el viatge també per fer una mica d’esport, ja que com deia en Joan, mens sana in corpore sano, car s’ha d’estar sa a nivell mental i físic.

El grup es va preparar amb tot el material necessari per captar aquest fenomen i el necessari per al viatge, quan van estar tots llestos van començar les seves vacances.

En arriba a l’hostal on estarien allotjats, la Laura, va pronunciar les següents paraules: “veni, vidi, vici”, ja que el viatge havia sortit tal i com ho havien planejat. Aquell dia van aprofitar per donar una volta per el poble i conèixer-lo una mica.

En arribar a la nit van anar a uns dels punts on hi havia mes albiraments de OVNIS, van col·locar càmeres de fotografia i vídeo per intentar captar algun.

Quan van decidir marxar van veure que en Joan no havia encès les càmeres, ell es va sentir culpable perquè potser haurien pogut captar alguna cosa, però la Laura i la Marta li van dir que no passava res ja que errare humanum est i un error pot tenir-lo qualsevol.

Van estar dues nits seguides anant a un lloc on deien que havien aparegut OVNIS i entitats humanoides. A la segona nit que van anar a la llunyania van creure observar una possible extraterrestre ja que van veure una forma humana però amb trets diferents al que tenim nosaltres. Però això no el van poder gravar ja que en el moment que apareix aquesta silueta la càmera va començar a fallar. Els tres en veure això van quedar bocabadats i van dir: “facta, non verba” car a vegades no fan falta paraules sinó imatges per creure allò que veus.

Els últims quatre dies que van estar allà un home d’edat madura li va dir en poques paraules que si anaven al cim de la muntanya més alta de les Hurdes, trobarien moltes respostes a les seves preguntes. Aquella nit van decidir anar on l’home els va indicar. Va estar dues hores sense veure res, però quan va tocar les dues de la matinada, al cel van començar a aparèixer llums de diferents colors que seguien un patró de moviment. Una d’aquestes llums va descendir del cel i va aterrar a la muntanya, els nois en veure això es van amagar i van veure des de l’amagatall com de dins de lo que semblava un OVNI sortien dos criatures desconegudes. Ens vam adonar que aquell home no era un boig i que tenia tota la raó, ja que a vegades a l’intel·ligent li basten poques paraules, intelligenti pacua.

Després d’aquest fets els nois van quedar bocabadats, sense saber com reaccionar ja que havien pogut veure i comprovar el que tants anys els havia apassionat i tot allò va quedar gravat a les càmeres. Després de les clares evidencies aquests van decidir escriure un llibre. Les primeres que van escriure al llibre va ser verba volant, scripta manent per que definia el que ells creien, ja que si no escrivien un llibre, això, arribaría un moment que s’oblidaria i si redactaven un llibre sempre seria recordat.

Aquest llibre va assolir la màxima perfecció, és a dir el non plus ultra, ja que va ser considerat la màxima representació literària sobre els relats de aparicions OVNIS i extraterrestre.

El que semblava ser unes vacances normals, de tres amics normals, es va convertí en un esdeveniment molt important per a la humanitat, ja que es va descobrir l’existència de vida extraterrestre.

El Batxillerat

Per concloure aquesta activitat sobre els llatinismes vaig a escriure sobre el que ha estat per a mi el batxillerat. Aquests dos anys per a mi han estat una mica un caos ja que el batxillerat és un no parar. S’ha de dir que el segon de batxillerat és molt més dur que el primer car s’ha de donar molt de temari en un temps mes reduït.

Però llevat les coses dolentes i viceversa, d’aquest infern, id est l’anomenat batxillerat, per se m’emporto moltes experiències bones i enriquidores com a persona. Encara recordo el primer dia del primer de batxillerat jo i el meus companys esperant allà in situ com estarien distribuïdes les classes i amb molta por de començar aquesta nova etapa de la nostra vida.

Van començar el curs i tot anava bé, els professors ens agradaven, els amics vam quedar distribuïts, ningú va quedar sol, van presentar als professors, ens van donar les carpetes i agendes i etcètera. Van arribar els primers trimestrals, jo i tots els meus amics pensàvem idem sobre els trimestrals, és a dir tots pensàvem igual, que ens anirien malament i que suspendríem moltes assignatures. El primer trimestre per certes circumstancies em va anar molt

malament, vaig suspendre set assignatures de les deu que feia, al segon trimestre em vaig posar les piles amb l’ajut del Joel, el meu professor de repàs que me’l va recomanar la Isabel, la meva professora de llatí i grec. Amb aquest suport vaig millorar al segon trimestre. En aquest trimestre recordo que vaig tenir a un professor una mica sui generis ja que era una mica peculiar el tracte que tenia amb els alumnes, aquest es deia el Alfonso i era substitut de la Carmen Ruiz, la professora de filosofia.

L’ últim trimestre se’m va passar molt ràpid i vaig patir molt ja que em van quedar tres assignatures pendents per a setembre i per passar a segon de batxillerat nomes podies suspendre dos, però vaig aconseguir aprovar una de les tres i vaig aconseguir passar a segon de batxillerat.

Aquest curs fora a part de el pesat i esgotador que ha estat, ha sigut un curs inoblidable ja que per a mi ha estat molt especial. El treball de recerca ha estat un pes però ha fet que es creí un vincle inter nos i una amistat molt bona amb l’Ana i la Neus, dos noies molt especials per a mi, els estic molt agraït ja que em van acollir quan jo no tenia grup per al TDR. D’aquest curs també he de dir que el viatge de Londres ha estat una de les experiències mes boniques de la meva vida, ja que per a mi poder compartir un viatge amb els meus millors amics ha estat espectacular, ja que m’ho he passat genial fent les activitats i les visites que estaven organitzades en el viatge.

Els resultats que he obtingut aquest curs no són els esperats i com a consell de la meva tutora he decidit dividir-me el curs en dos anys per anar millor.

Ja es hora d’acomiadar-me, però primer vaig a fer un post scriptum, i et vaig a dedicar unes paraules estimada Isabel, et volia donar les gracies per la teva manera de motivar l’ alumnat i de la teva perseverança per a que mai ens rendim en els moments més durs del batxillerat, també agrair-te els teus savis consells i finalment tornar-te a dir que moltes gracies pel teu suport que m’has donat aquests dos anys que porto al batxillerat. Encara que l’any que ve tindràs la sort o la desgracia de tenir-me un altre any a les teves classes!