Sandra Sánchez Aparicio, Diferents històries unides pels llatinsimes. Llatinismes i literatura.

Diferents històries unides pels llatinismes

Sandra SĂ nchez Aparicio 2n de batxillerat B INS Can Planas Curs 2014/2015

El meu altre jo

Hola, sóc Marta Camil i vivia a Alemanya fins que els meus pares em van dir que que tenia una germana bessona, en aquell moment vaig començar a investigar sobre ella, buscant informació sobre ella ja que la meva germana era una coneguda escriptora de llibres, Christina Camil àlies la rica que vivia a Nova York. Vaig intentar contactar amb ella via internet però aquest contacte no va ser possible ja que tots els comptes eren falsos. Quan vaig arribar a la majoria d’edat vaig decidir anar-me’n a Nova York en busca del meu àlter ego .

A l’arribar a Nova York vaig sentir-me diferent ja que allò era un maremagnum de gent, per tots els llocs que pasava em xocava amb la gent. Vaig agafar un taxi que em va deixar a casa de la meva germana. Estava molt neguitosa, no sabia què dir, si em coneixeria, si sabia que tenia una germana bessona, o si no sabia res. Després d’una llarga estona vaig disposar-me a tocar el timbre. Em va rebre un senyor el qual em va preguntar que qui era i què feia allà.

Vaig tenir un lapsus, i inconscientment vaig dir-li que era la germana bessona de Christina Camill i aquest va quedar impactat i de seguida va anar a avisar-la. Ínterim jo estava mirant l’enorme casa, aquesta va sortir de casa i va quedar impactada al verue’m, ens vam mirar i jo vaig saber que ella em va reconèixer i per tant ens vam abraçar molt intensament. Vaig passar al rebedor de la qual havia estat mirant feia un moment. Començàrem a parlar, la meva pregunta era que per què no m’havia buscat o intentat contactar amb mi també si ella sabia que tenia una germana bessona i sabia qui era ja que m’havia reconegut. Ella no va dubtar en respondre’m dient-me que els meus pares no podien mantenir-nos i van decidir donar-la en adopció a una família adinerada.

Als deu anys els seus pares adoptius li van explicar la història completa i ella va intentar posarse en contacte amb mi però no hi havia manera de trobar-me ja que no sabia ni ella ni els seus pares on estaríem vivint. També em va dir que feia tres anys va tenir un accèssit a trobar-me ja que via internet, va buscar el meu nom a la web i va veure una foto meva però gens d’informació d’on vivia. A la sala d’estar on ens trobàvem hi havia una prestatgeria de llibres de la meva germana, aquesta em va ensenyar alguns d’aquests.

Ex libris hi havia un que es titulava ‘’El meu altre jo’’ vaig agafar-lo i vaig mirar el sumari on explicava la nostra història des que vam néixer, ens van separar i va inventar-se una història en la qual era ella qui venia en busca meva. Al final de cada capítol a l’ultima plana trobava una addenda, a la qual ella afegia, Christina Camil, gemina. Germina, està escrit en llatí ja que em va explicar que li apassionava la llengua llatina, i significava ‘’la bessona’’. Christina Camil era esnob, una persona que li encantava experimentar coses noves, sempre té novetats a la seva vida. I la meva visita ho va ser.

Després d’un llarg dia parlant amb la meva germana, vam decidir fer les nostres vides per separat, i al nadal, ella vindria a Alemanya i jo a l’estiu aniria a Nova York. Mai vaig pensar que el trobar a la meva germana em canviaria la vida.

Una bona entrevista de treball

-Bon dia senyor Guillem Gutiérrez, som de l’empressa Miter, volíem informar-te que estem buscant a gent per treballar d’administratiu en aquesta empresa, i a la que treballaves abans ens va informar que eres un bon treballador i que contactarem amb tu. Si estàs interessat en aquest treball, truca’ns al telefon: 934596117 i parlarem sobre una entrevista. Moltes gràcies. postdata: Pregunta per Marc Millan quan truquis.

Atentament, L’empressa Miter.

Aquesta carta la vaig rebre un dia al matí, després de decidir que aquell mateix divendres m’anava a Anglaterra a viure, per buscar treball, ja que aquí és molt dificil. Vaig trobar molt estrany que tal i com estan els treballs actualment m’enviesin una carta sense jo haver anat a aquesta empresa a demanar treball, però tot i així vaig pensar que aquesta carta era un ultimàtum per treballar després de molt temps. Així que sense pensar-m’ho em vaig decidir a trucar i no m’agafaven el telèfon. Vaig trucar cinc cops fins que una dona em va agafar el telèfon i vaig preguntar-li per Marc Millar tal i com posava a la carta.

Aquesta dona em va dir que en aquella empresa no treballava ningun Marc Millar i jo vaig quedar estranyat i em vaig plantejar si m’havia equivocat de nom i vaig anar al saló on tenia un memorandum que havia escrit amb el seu nom i efectivament era aquest nom el que estava escrit a la carta. La dona s’estava rient i em va dir que sí que m’havia gastat una petita broma i em va passar amb aquest senyor. Vaig sentir un quid molt antipàtic, però no ho vaig tenir en compte i vaig començar a explicar-li que havia rebut una carta, d’aquesta empresa on em

demanaven que si estava interessat en aquest treball truqués, aquest senyor em va respondre, que si estava disposat que tindríem una entrevista el dilluns a les vuit del matí i jo vaig acceptar-hi.

Va pasar el cap de setmana i el dilluns vaig estar allà puntual. El senyor que em va obrir la porta em va fer un rictus que no va ser molt agradable, jo en canvi vaig somriure-li molt amablement. Quan vaig entrar a la sala, vaig quedar sorprès ja que era una entrevista en grup, hi havia moltes persones mirant-me. Aquella situació em va fer una vis comica provocada pels nervis també. Em vaig seure i el senyor Marc Millan ens va explicar que no ens havien comentat res ja que era per veure com reaccionavem. Aquest senyor amb un company que només apuntava coses a la seva llibreteta, va començar a fer preguntes i nosaltres anàvem contestant, al principi amb molt de respecte però va arribar un moment que tot voliem el summum, es a dir, el treball, que ens vam començar a interrompre, vam obrir un debat sobre l’economia a Espanya i a Catalunya.

El senyor Marc Millan i el seu ajudant estaven totalment callats, només feien preguntes. Jo estava callat, no parlava i tenia un quòrum de vots de que no m’escollisin per treballar. A la mitja hora, aquest va parar el debat i els va dir a tots que surtissin menys jo. Jo estava molt nerviós, pensava que no m’agafarien per aquest treball, pero aquest em va sorprendre i em va dir que m’agafaven per treballar per només a mi per haver estat callat. Abans d’explicar-me quines tasques havia de fer a l’empresa em va parlar sobre el sou que em pagarien i vaig quedar sobtat ja que em va parlar sobre un plus que em donaría al final de mes. Jo no sabia que dir aquella situació i tot el que havia passat des que em va arribar la carta era molt estrany.

Em vaig posar en peu i li vaig preguntar que si tot allò era una broma. Aquest em va dir que amb aquestes coses no es jugava tal i com estava la cosa al país. Així doncs jo m’ho vaig creure i després de concretar coses, encara estranyadíssim vaig agafar la meva jaqueta i vaig marxar cap a casa.

Encara avui, després de cinc anys treballant en aquesta empresa segueixo pensant que aquella entrevista va ser una vis còmica, segueixo rient cada vegada que explico aquesta situació.

La guerra civil em va donar diners.

Avui dia 14 de setembre de 1940, em vaig aixecar del llit disposat a pintar un quadre, el somni que he tingut aquesta nit m’ha portat a això, he somiat amb la guerra civil que feia un any que va acabar. Aquesta seria la meva òpera prima, la primera de totes les que faré fins que mori. I la primera obra de la meva vida serà sobre la guerra civil espanyola.

Esmorzant, em preparo el meu modus operandi, que tracta de planificar la imatge que pintaré, com la pintaré i quin resultat vull que tingui.

He pensat en fer en el mateix quadre diferents vinyetes on es respresentin diferents imatges. A la part esquerra nord del quadre vaig començar a pintar el modus vivendi que tenien les persones, com vivíem abans de la guerra, quines eren les seves aficions, els seus desitjos i que fan durant el temps lliure i vaig recordar-me’n d’una imatge que em va venir al cap: Un dia que passejava pel carrer del costar de casa meva vaig quedar maravellat amb el bon dia que feia i com la gent estava al carrer xerrant, comprant, els nens jugant i divertint-se. Així que aquest record em va servir per plasmar-lo a la tela.

Vaig dibuixar el paisatge i el bon dia que feia amb els nens jugant a pilota, ( ara que penso aquesta imatge dels nens és una rara avis, ja que els nens no solen sortir als quadres de caire polític, normalment es respresenta a persones majors o una lliuta.

A la part de sota a l’esquerra, vaig pensar en pintar l’escenari més important el casus belli, ja que sense el començament de la guerra aquest quadre no té sentit. En aquesta vinyeta posaré colors molt càlids i un vermell potent perquè quan el quadre es miri aquest punt sigui el més important i el primer en el qual es fixi la gent i tingui el punt de referència de l’abans (els nois jugant a la pilota, aquest punt on esclata la guerra civil, i el després i les seves conseqüències).

A la dreta nord passaré a una imatge en plena acció, la guerra és activa i dibuixaré els homes lluitant, d’una banda els insurrectes i a l’altre banda els respublicans. Al punt del mig d’aquesta vinyeta al general Franco, el primus inter pares, el personatge més important de la guerra ha de resaltar entre els altres.

A l’ultima vinyeta a la part de sota a la dreta pintaré el fi de la guerra l’any 1939 amb l’últim pacte de pau conditio sine qua non la guerra continuaría, a la tela plasmaré el moment en que Franco signa aquest tractat.

A l’acabar-lo em vaig sentir orgullós i sabia que aquest seria un quadre que tothom coneixeria,i es sentiria identificat, i així va ser, el quadre de la guerra civil Espanyola vaig començar-lo a expondre per tot el mon. Va ser la vox populi del moment, tothom parlava d’aquest. Jo necessitava diners per seguir amb la meva vida d’una manera confotrtable, així que després de l’èxit que vaig tenir vaig decidir vendre’l. El vaig transfert a un home amb molts diners que destijava tenir-lo a casa seva.

Vam fer un quid pro quo, ell em va donar els diners que m’ajudarien a la meva vida i jo li vaig donar el quadre en l’statu quo que tenia quan vaig acabar-lo, no li vaig donar ningun retoc després.

Aquell somni em va fer la vida més fàcil.

Un rumor que va arribar a una mort

Julià Montaner i Martí Montaner eren dos germans que vivien a un petit poble d’Alemanya, a Monschau. Silvestre Rey, el nostre protagonista, era un noi que vivia al costat d’aquest poble.

Un dia va còrrer la noticia al poble que en Julià i en Martí anaven buscant a al Silvestre per assassinar-lo. La gent del poble no ho creia ja que aquests dos eren uns homes que estaven una mica boigos i sempre deien mentides. Per aquest motiu els dos germans no van ser creguts i la gent del poble va deixar el rumor passar.

A priori en Silvestre no va saber res d’aquest rumor, ell anava caminant pel carrer com si no res, la gent el mirava però ningú li comentava res del que es deia al poble ja que no li donaven importància. Aquest va anar a la tenda de la senyora Maria on comprava el pà ante meridiem, ja que li agradava menjar pa mentres dinava. Mentres tant en Silvestre es trobava a la tenda, el Julià i el Martí estaven al riu del poble pensant om trobar al Silvestre i com matar-ho perquè la gent veiés l’assassinat, ja que el seu objectiu era que els poblerins ho contemplessin.

A posteriori que aquests dos anessin a l’ajuntament per trobar-se amb el Silvestre com cada tarda, la senyora Maria va dir-li al Silvestre que aquell matí va entrar un home del poble i li va dir que el Julià i el Martí l’anaven buscant. Silvestre li va preguntar a la senyora Maria si sabia

alguna cosa de perquè el buscaven i aquesta va respondre que no sabia rés mes del que li va dir aquest noi.

El Silvestre va agafar el pa i va marxar cap a casa a dinar. Anant pel carrer va veure una farmàcia on posava a la creu ‘’sine die’’, i això li va semblar estrany ja que sempre posa el dia i l’hora però sense preguntar va marxar, no es va donar compte que en cada lloc on habitualment hi posava el dia i l’hora, aquest dia no ho posava.

A l’arribar a casa seva va menjar pà amb botifarra i va fer la mig diada com feia tots els dies.

Post Meridiem, després de reposar el menjar, sobre les quatre i mitja va marxar a l’ajuntament, on es reunia molta gent per jugar a les cartes o dansar i cantar. Anant pel carrer va veure al senyor Pere i el Senyor Carles que estaven parlant, estaven mirant molt al Silvestre i aquest va donar la volta i es va acostar per l’altre costat per escoltar si estaven parlant d’ell ( ja sabeu que la gent del poble es molt ‘’cotilla’’. Efectivament, estaven parlant d’ell, els va pillar in fraganti i en Pere es va donar compte que el Silvestre estava allà al costat escoltant-lo tot. Aquest va quedar bocabadat i atemorit pel que deien, van dir que en Martí i en Julià l’estaven buscant per matarlo. Aquest, atemorit, va començar a pensar in extremis del que havia pogut passar per que en Julià i en Martí haguessin dit que el volien matar.

Aquests dos eren el germans de la exmuller del Silvestre, Susan Montaner. Però no creia que el volguessin matar per aquest motiu. Així que essent valent va dirigir-se a l’ajuntament on sabia que trobaria al Julià i al Martí. A l’arribar va trobar-los asseguts al banc de sempre, portaven a cada mà una un ganivet de tallar el pollastre. Silvestre va anar cap a ells una mica espantat, i els dos germans en veure’l es van aixecar i van anar directament cap a ell amb cara de boigos. El Julià va començar a parlar, dient-li que l’anaven a matar però primer de tot li volien explicar el motiu d’això. En Martí va seguir dient-li que la seva germana estava embarassada del Silvestre i ell l’havia abandonada per aquest motiu. Ab illo tempore, des que la seva germana els va comunicar la notícia, van tramar la seva venjança contra ell.

Ipso facto, sense que es pensessin res més van agafar bé els ganivets i se’l van posar un al coll, altre al braç, altre al pit i l’últim al cor. In articulo mortis, just abans de clavar els ganivets un a un, va aparèixer la Susan, cridant als seus germans que no el matessin que en Silvestre es faria càrrec del seu fill, però en Silvestre va dir que no, que aquell nen no era seu era del Francesc que treballava al bar de la plaça de l’ajuntament. Els dos germans ofesos perquè pensaven que havia dit que la seva germana era una qualsevol li van clavar els ganivets i el van matar.

Julià i Martí: ‘’El pròxim seràs tu, Francesc.’’

Avui es dia de trimestrals

Soc la Marina i estic en època de trimestrals, avui tinc dos exàmens, un d’educació física i altre de història. A les nou del matí tinc el trimestral d’educació física, aquest control consta de córrer quinze minuts donant voltes al pati i l’altre part són curses amb una persona ex aequo, perquè si corren dos persones que una té una molt bona condició i l’altre no, el resultat serà molt desequilibrat.

El professor m’ha posat de companya a la Miriam. A la primera cursa m’ha guanyar la Miriam però bis l’he guanyada jo. A l’altre prova de córrer quinze minuts he començat una mica fluixa perquè volia aguantar els quinze minuts i no haver-me de parar ja que el professor descompta punts. Al pas del temps he anat in crescendo l’intensitat per fer més voltes i tenir millor nota. A l’acabar he descansat i el professor ens ha dit la nota, he tret un nou, el professor ha sigut benevol ja que stricto sensu, altre professor hagués posat notes més baixes. He marxat a casa a dutxar-me i he tornat a l’escola per fer el control de història.

Pel camí anàvem comentant uns quants companys que la prova dels quinze minuts ha sigut una mica forta, no pel temps si no per el in extenso del patí, es molt llarg i això fa que facis menys voltes.

Al tornar a l’escola la professora de història ens ha repartit l’examen. (Jo no redacto bé, em se molt bé els coneixements) he començat a llegir-me el text i les seves corresponents preguntes.

In mente he començat a ordenar-me els conceptes i després els he escrit en forma d’esquema a un full a part i al costat ho redactat ad hoc que aprovés aquest control perquè fins ara no he

aprovat ningun d’història per no saber redactar. He escrit la paraula UNESCO i no m’enrecordava del lato sensu, i l’he pifiat ja que havia d’escriure el significat de cada lletra.

Al passar a la segona pregunta m’he quedat in albis, no m’enrecordava de l’apartat del retorn de la restauració borbònica. I aquest apartat puntuava cinc punts. Anava mirant el temps i jo seguia intentant que em vingues a la ment el resum d’aquest apartat, però me’n sortia i per motu propio he començat a escriure tot el que em venia al cap, ad nauseam, tots els conceptes que em venien al cap els escrivia, sic vaig pensar que aquest control el supenderia per aquesta pregunta.

A la setmana següent la professora ens va donar la nota de l’examen i sabeu que? HE APROVAT! A partir d’ara volens nolens a no fer-me els esquemes de les idees principals perquè aquest punt és el que ha fet que aprovés.

El judici del Joaquín

Ahir a classe una història d’algú del meu voltant que hagi tingut una experiència amb l’àmbit judicial. Així que vaig decidir parlar sobre un amic meu que es diu Joaquín.

El primer en exposar a la classe de llatí vaig ser jo i per tant començo parlant: -El meu amic Joaquín té setze anys i viu amb el seu pare Carles i la seva germana Clara. La seva mare va morir feia uns anys en un accident de cotxe on el pare conduïa. A causa de la mort de la seva mare, el seu pare tenia la patria potestas sobre en Joaquín ja que encara no té divuit anys. Poc després de que succeís l’accident de la seva mare, el Joaquin va començar a maltractar psicològicament al seu pare ja que ell pensava que la culpabilitat la tenia en Carles.

Ara feia un mes va començar a maltractar-lo físicament també.

Anava passant el temps i el seu pare el suportava ja que al principi ell pensava que si era veritat que ell era el culpable de la mort de la seva dona, però va arribar un punt que va canviar el seu pensament ja que el culpable realment d’aquell accident va ser l’home del vehicle amb el que vam xocar. En aquest moment va decidir parlar amb la seva família i escoltar-los per trobar una solució a aquest problema. La família el van aconsellar que denuncies al seu fill i deixar el tema sub iudice, per a que un jutge dictaminés que el seu fill era culpable i castigar-lo Uns dies més tard de denunciar el seu cas, un educador de nois conflictius es va presentar a casa del Joanquín, quan aquest el va veure es va enfadar i va marxar a la seva habitació, ella creia que era una persona non grata per ell, ja que el faria canviar la forma de comportar-se

amb el seu pare i ell el que volia era fer-lo sofrir per haver sigut culpable de la mort de la seva mare. Aquest home va parlar primer amb l Carles per profunditzar el cas i més tard va intentar parlar amb el Joaquín però aquest es va negar a parlar amb ell. L’educador li va aconsellar que parlés amb ell ja que ignorantia legis non excusat, perquè el maltracte era un delicte i no podia fer com si no sapigues res sobre aquesta llei, per tant aquest havia d’afrontar els problemes sinó hi hauria un problema més greu. El Joaquin veient que si no parlava li portaria conseqüències més greus va acceptar aquesta xerrada.

Després d’aquesta xerrada ( que no puc explicar el que van parlar perquè en Joaquin no em va explicar detalls), aquest educador va decidir que es faria un judici ja que aquest cas era de iure i no de facto ja que la solució l’havia d’escollir la llei, en concret el jutge i el Joaquín té el problema que es comporta malament amb les persones que no li donen la raó a ell i se la donen al seu pare.

La setmana passada es va celebrar el jutge. En Carles va expressar el que va passar i el comportament i els maltractes que rebia per part del seu fill, i el Joaquín seguia pensant que ningú fos qui fos canviaria el seu pensament, el seu pare era el culpable i no canviaria la forma de comportar-se amb el seu pare. Així que el jutge va dictaminar sentència: va dir que si fos altre cas en que hi ha dubte de qui es el culpable, in dubio pro reo, però aquest no era el cas ja que en Joaquín tenia era el culpable d’aquest cas. Les proves del seu pare van dictaminar que ell no era el culpable de la mort de la seva dona així que en Joaquín hauria d’ingressar en un centre de joves conflictius. El pare va començar a plorar, perquè encara que el seu fill tingués aquell comportament amb ell, és el seu fill i el preocupava com es sentiria en Joaquín en aquest centre. Dura lex, sed lex, encara que ara es preocupes pe’l seu fill, la finalitat era perquè el seu fill canviés la seva forma de pensar i el seu comportament.

Pacta sunt servanda, el pacte deia que el Joaquin havia d’ingressar en aquest centre on estaria fins que els seu comportament canviés.

-Així vaig acabar la meva exposició. Ara només em queda saber si a la professora li ha interessat aquesta història, si l’he explicat bé i amb coherència, esperaré la seva nota.

Un embaràs tràgic

La Soraya i en Miguel són una parella que viuen a Tarragona, estan embarassats a conseqüència que el Miguel no va fer el coitus interruptus, però es van posar contents al saber-ho. Ella té un treball el qual es trobava en un moment crític, ja que l’empresa on es troba actualment es de vendes d’habitatge i tenen un superàvit, ja que tenen moltes cases però no les venen com hauríen de fer per tant hi ha un dèficit, els deuen diners de fa molt temps. La Soraya i en Miquel tenen molts problemes a casa per diversos motius, un d’aquests es que estan esperant un nen i l’empresa de la Soraya no va bé, i altre d’ells es que el Miguel es acoholic, i aixó es un problema molt greu per ells i la família, i el nen que vindrà en un futur.

Un dia van anar al metge a fer una ecogràfia, el metge va comunicar-los que seria un nen, però hi havia un problema i era que el nen es trobava amb una mala formació, no sabien perquè però el metge va dir que un dels motius podria ser l’alcohol que el pare consumeix. Aquest va negar la possibilitat ja que ell no era conscient de tot el que prenia. A l’arribar a casa la Soraya molt nerviosa amb un dolor de cap increïble es va prendre un placebo, aigua amb sucre. En Miguel va aseure’s al sofà i la Soraya va plantar-li cara i va dir-li que o deixava l’alcohol o aquest marxaria de casa i no sabria res ni d’ella ni del nen que esperaven, molt enfadada va ficar-li les culpes al Miguel de la mala formació del nen. Aquest molt enfadat va marxar de casa enotjat.

Al dia següent el Miguel va tornar a casa, va dormir fora de casa, i sent mes trànquil va decidir deixar l’alcohol i plantejar-se anar a alcoholics anonims per superar el seu problema. Als dos o

tres dies el Miguel es sentia molt malament, tenia delirium tremens, li feia molt mal el cap, i aixó era a causa de deixar l’alcohol.

La Soraya va marxar al treball a una reunió per decidir què fer amb l’empresa. Essent tots el compays amb el cap de l’empresa, van fer un referendum per posar un punt i seguit o un punt i a part a l’empresa. en aquesta votació va sortir guanyant per majoria que l’empresa tanqués i es repartisin el ràtio entre ells, per càpita. Durant unes semanes el cap de l’empresa amb els administrados van calcular la prorrata i seguidament ens van donar la part que ens pertocava.

Així que el mateix dia que vam rebre els diners vam tancar l’empresa, i ara el que li toca a la Soraya era enviar curriculum vitae a diferents empresas a veure si tenía sort i l’agafaven en una d’elles ja que necessitava un treball estable.

Paral·lelament, a casa en Miguel seguia sense prendre ni una gota d’alcohol i anava a alcohòlic anonims. Soraya anava amb les amigues cada divendres a prendre un café i xerraven de tot i una d’elles va dir que estava embarassada també però va haver de portar a terme la fecundació in vitro ja que el seu marit és esteril.

Als set mesos després la Soraya va trencar aigües i van marxar corrents a l’hospital. El part va ser molt dur i molt llarg. Finalment terriblement el nen va nèixer però a les hores va morir, quan s’ho van dir a la Soraya i a en Miquel van anar corrents a veure el cadàver i es trobava rigor mortis, molt pàlid. La Soraya va caure en una depressió molt forta de la qual encara no ha sortit, i no han tingut cap fill més.

Una visita al cementiri va canviarme la forma de pensar.

L’altre dia vaig anar amb la meva mare al cementiri a portar-li flors a la tomba del meu avi. Jo no sóc creient però la meva mare sí que ho és i va a missa cada diumenge, no comparteixo aquest pensament amb la meva mare però cadascú es lliure de pensar el que vulgui.

Anant veient tombes dels difunts vam veure la d’un home que posava R.I.P, jo havia vist moltes vegades aquestes sigles però realment no sabia el que era. La meva mare que es professora de llatí em va explicar que moltes paraules que utilitzem avui dia lligat amb molts temes com per exemple el tema de l’església i la religió tenen paraules llatines i es diuen llatinismes, li vaig dir que si em podia dir el significat d’aquesta i em va respondre que quan algú moria, es posava aquestes sigles a la tomba, significava que aquest difunt descanses en pau.

De camí a la tomba del meu avi la mare em va explicar moltes històries sobre els cementiris de l’antiga roma als quals els deien necròpolis i els deus que hi havia en l’antiguitat, em va dir que abans es creia molt en els deus però la religió ha perdut molt suport. Em va començar a interessar aquest tema i li vaig dir que m’expliques coses de Jesús, aquesta va començar a explicar-me la història de Jesús va dir-me que a la creu de Jesús es trobava una paraula: Inri, una burla cap a Jesús de les persones que el van matar.

Des d’aquell dia quan feia alguna cosa malament pensava en Deu i en el que m’havia explicat la meva mare, i demanava perdó. El dimarts d’aquella setmana vaig tirar sense voler a un nen de la meva classe i va caure al terra, va ser mea culpa, no va ser culpa seva i li vaig demanar perdó encara que fos una peccata minuta però vaig aprendre a que per molt petit que fos el que feia malament havia de demanar perdó ja que em sentia molt millor si ho feia.

Cada nit la meva mare em llegia unes quantes pàgines de la bíblia, i m’explicava les misses que feien els cures quan algú moria. Em va dir que a totes les misses es toca un requiem, en honor al repòs dels difunts. Cada cop m’interessava més per aquest tema i creia més en Deu, vaig arribar fins a tal punt amb el tema de la religió que vaig voler anar a visitar al papa de Roma. Aquest home és una honoris causa, era un honor tenir-lo a Roma, en representació de la religió.

Des d’aquest moment urbi et orbi vaig anar apropant-me a la religió, és més a l’assignatura de religió de l’escola vaig començar cum laude, a treure molt bones notes i la professora es va sorprendre ja que abans eren nefastes les meves notes.

Aquests temes els vaig anar desenvolupant i al pas del temps vaig voler estudiar religió fins a ser cura. Per saecula saeculorum m’interessarà la religió.

Gràcies a la visita al cementiri per veure la tomba del meu avi i la conversació amb la meva mare, he trobat per fi la meva professió a la que vull dedicar-me.

Un beatus ille debatut

A Nova York vivia el meu amic Michael Chris, és un cantant famós des de feia molts anys. El seu beatus ille era viure al camp així que va marxar a viure a aquest lloc tan desitjat per ell, sempre havia volgut viure al camp tranquil sense les conseqüències que la ciutat comporta.

Quan la gent de la ciutat es va assabentar es va crear molta polèmica per aquesta decisió, ja que no pensaven que fos normal que un cantant tan famós volgués viure al camp sol sense gent al voltant. D’una banda hi havia un grup de gent que parlava malament sobre aquest fet i altres persones que estaven a favor d’aquesta decisió.

Aquest cap de setmana a la portada del diari va sortir una frase d’un periodista que deia “De gustibus non disputandum” al costat es trobava la fotografia de Michael, definia aquesta frase com que cada persona te diferents gustos i cada persona decideix sobre el seu futur i on vol viure. Em va semblar molt interessant aquest article ja que deia també que Maria Vinyeda, la dona que ha publicat aquest article, havia viscut també al camp i per a ella significava l’aurea mediocritas, el camp era un lloc al mig del punt més alt i el punt més baix de la societat en la que vivim, hi ha gent que no té res de diners i viu al carrer i hi ha gent que té molt i viu a una casa fantàstica.

Aquest article era un exemple de captatio benevolentiae, molta gent llegiria aquest article i intentaria comprendre la situació.

Vaig decidir enviar-li un missatge a aquesta periodista perquè fes més articles com aquest per calmar les crítiques que rebia el meu amic Michael i a més per poder fer una quedada amb ella per parlar sobre el tema ja que em va semblar que podríem tenir molts punt de vista iguals sobre el tema. Em va tornar el missatge dient-me de quedar a l’endemà i així va ser, al matí següent vam quedar, vam anar a prendre un cafè al costat de l’ajuntament.

La Maria em va explicar la seva experiència i el perquè d’entendre al Michael. Em va explicar que ella va néixer en una família de pocs diners que no podia pagar ad kalendas graecas, havia de pagar més tard la casa on vivien. Fins que ella va créixer i va començar a estudiar periodisme i més tard es va dedicar a això pagant-se els seus estudis treballant on podia, va començar a guanyar diners ja que el seu treball agradava molt a la gent. Va haver de presentar un treball molt important que era el que li portaria a la fama, esta a una mica atemorida ja que no sabia si aquest projecte li beneficiaria, el que li va fer presentar aquest treball va ser una frase que li deia la seva mare sempre: ‘’alea iacta est’’, i aquesta sort li va donar aquell treball que tant desitjava per ajudar a la seva família Després d’explicar-me la seva història, jo vaig entendre perquè la Maria defensava aquesta opinió i em va agradar molt que m’ho expliqués. La Maria em va dir una frase que se’m va quedar gravada al cap, ‘’audaces fortuna iuvat’’ i tenia raó moltes vegades aquestes compensacions són per les persones audaces com era ell.

Vaig viatjar al camp on es va anar a viure el meu amic, Michael. A l’arribar vaig veure que ell es trobava molt feliç en aquell lloc treballava amb la llenya, es trobava amb els animals i mentrestant anava cantants. Em vaig apropar a ell i li vaig preguntar que com es trobava em va respondre que es trobava perfecte. Ens vam asseure i li vaig explicar les conseqüències i les crítiques que hi havia hagut a la ciutat ell em va respondre ‘’ carpe diem’’, ara viu el moment i li donen igual les crítiques ell és feliç en aquest lloc.

Michael em va comentar que abans de viure en aquest lloc va fer l’experiment d’estar uns dies al camp a veure si podria viure bé i feliç i gràcies al cum grano salis que va provar, va mostrar que en el camp es podia viure molt feliç.

Obsesió amb el meu cos

Hola sóc la Maria Ramírez i visc a Barbera del Vallés. Us explicaré la meva història de com vaig passar de ser una noia molt grassa a ser una noia amb anorèxia.

Quan tenia dotze anys jo era una noia amb sobrepès confer la obesitat i els nois es ficaven amb mi, em deien que estava molt grassa em deien coses molt lletges que no vull recordar.

Una noia em va fer una carta com si fos un noi de la classe dient-me que li agradava que quedaríem després de la classe, i jo vaig assistir allà. Resulta que aquella noia m’estava esperant amb tots els nois de la classe rient-se de mi i el meu físic ja que pensaven que no li podia agradar a ningú.

En aquest mateix moment vaig decidir canviar la meva vida, li vaig contestar a la noia: ‘’intelligenti pauca’’, ja que era una nena que sempre es reia dels demés però no sabia que d’ella també parlaven. Així que em vaig posar mans a l’obra però ningú creia que podria aconseguir-ho, jo vaig pensar que ho demostraria amb facta, non verba. Aquella noia anava passant el temps i em va dir verba volant, scripta manent, però jo sabia que això no ho diria i quedaria en l’aire si no que ho compliria.

Anaven passant els mesos i jo anava al gimnàs menjava molt sa i poc a poc estava aconseguint la meva meta, mens sana in corpore sano, la meva ment m’ajudava a tenir un cos sa.

Sempre era el mateix, nihil novum sub sole, sempre feia la mateixa rutina. Cada vegada anava disminuint pes molt ràpid perquè em vaig obsessionar molt i no podia parar de fer molt exercici i no menjar casi i el que menjava era sa però molt poc. Pensava que no se m’aniria de les mans,

non plus ultra però finalment aquesta situació se’m va anar de les mans ja que vaig acabar anorèxica a un llit de l’hospital i sempre pensava en la noia de la meva classe que va fer que jo estigués aquí, encara que també sabia que era la meva culpa per no poder frenar el que passava encara que m’avisaven.

Aquesta noia em va enviar una carta a l’hospital demanant-me disculpes sinceres per tot el que havia passat vaig pensar que errare humanum est, tota la gent comet errors i la perdonaria, molta gent em deia que era una mica ‘’tonta’’ ja que ella em va fer arribar fins aquí però vaig tenir bon cor.

Finalment, vaig superar aquesta malaltia, veni, vidi, vicit, per fi vaig aconseguir el que volia i era que em vaig quedar amb un cos sa i sense ser grossa ni ser prima.

Un viatge a Madrid

La setmana passada vaig fer un viatge amb les meves amigues a València, allà vam estar cinc dies en un hotel allotjades.

El primer dia vam anar a la piscina in situ en el hotel. Quan vaig anar a l’aigua vaig xocar amb un noi que aparentava més o menys la meva edat, maquíssim i vaig quedar una mica avergonyida. Li vaig demanar perdó i em va respondre idem. Jo que sabia llatí, id est que estudiava al cole sabia el que significava i vaig quedar una mica sorpresa ja que la gent diu igualment no idem. Vaig anar a l’aigua amb les meves amigues les qual em van dir que aquell noi no parava de mirar-me.

En aquest hotel s’allotjaven francesos, italians, holandesos, etcètera. A la nit vam sortir a donar una volta per Madrid, quan vam tornar em vaig trobar a aquell noi a la porta fumant-se una cigarreta i em va dir que si em quedava una estona parlant amb ell, jo li vaig dir que si i vam començar a conversar. Inter nos hi havia una mica de feeling, vam estar conversant tota la nit sobre les nostres aficions, on vivíem, i els nostres gustos respecta als homes dones i viceversa.

A les cinc de la matinada vam anar a dormir però vam quedar que al dia següent per anar a prendre alguna cosa. Quan vaig arribar li vaig explicar tot el que havíem estat parlant a les meves amigues.

Al dia següent a l’hora de menjar l’Oriol que és aquest noi m’estava esperant a la porta de l’hotel i vam anar a una restaurant a menjar, ens van posar un vi boníssim. Seguíem conversant i vam anar a donar una volta per la platja. Vam seure a l’arena i ens vam quedar fixament fins que va arribar el primer petó.

Em va dir que ell estava treballant a l’hotel per se, ningú li va facilitar l’entrada, i treballava per pagar-se els seus estudis de llatí, també em va explicar que una vegada va estar amb una persona del sui generis, m’ho va dir molt avergonyit però jo no li vaig donar importància ja que era una cosa normal no era estrany en aquesta època. Així que quan van finalitzar els cinc dies vam haver de despedir-nos però ell em va dir que tornaríem a veure’ns aviat.

Ara escric aquest diari amb un acompanyant, l’Oriol. Si, finalment vam acabant sent una parella, es va traslladar a viure a Barcelona. Al final d’aquest diari vam fer un post scriptum, posant: “Una història amb principi però sense final”.

Vid: hi ha més informació al meu diari.