Tomàs Morante, Objectiu: l'Amor. Llatinismes i literatura

Objectiu: l’Amor

Tomás Morante Moya INS Can Planas Llatí 2016/2017 2n Batxillerat

Comença la tempesta Recordar, fer un memoràndum de temps en el qual vas patir no és gens fàcil.

Tot va començar aproximadament fa 5 anys, en una localitat la qual el seu nom no te importància. Em vaig despertar com sempre. Res era diferent del que havia viscut anteriorment. Quan sortia de casa no sabia que la meva vida faria un gir de 180 graus. Anava cap a l’escola. Tot bé en un principi. Tot seguia igual. El problema vindria a l’hora del pati. Aquell fet em va fer canviar la percepció del món en el qual vivia, per fer-me veure que tot seria diferent.

Estava al gimnàs de la meva escola, i en un moment de gran confusió, on tothom veritablement estava en una situació de descontrol em vaig trobar en un maremàgnum de qüestions que havia de resoldre en pocs segons. Aquestes les vaig haver de solucionar molt de pressa, donar un ultimàtum a les menys importants, aquelles només em portarien el mal i havia de centrar-me en les més importants.

Ara tocava centrar-me en el més important, el quid de la qüestió era que tenia algú pujat a la meva esquena. Pensava que seria algú dels meus amics i no li vaig donar importància. Però ràpidament vaig escoltar unes rialles les quals no tenien un to de veu masculí. Llavors em vaig fixar. Efectivament. Tenia una noia pujada a la meva esquena. Una vegada aquesta es va adonar que l’havia vist es va baixar i fent-me una ganyota va marxar corrents. No sabia exactament si ella es volia referir a alguna cosa. Però el rictus que ella va posar a la cara no se m’oblidarà mai.

Mentre tot això succeïa el meu millor amic, al què actualment encara segueixo mantenint la categoria del meu Àlter ego no es va adonar de res. En aquell moment va sonar la sirena de tornar a classe, i li ho vaig haver d’explicar tot amb pèls i senyals. Perquè jo no donava crèdit. El meu amic em va dir que no passava res. Que això li podia passar a qualsevol persona. Per alguna raó jo li vaig donar massa importància a aquell fet. Amb el mateix motiu al final vam acabar-li posant a aquella noia que s’havia pujat a la meva esquena un nom amb clau. Aquell àlies només el sabríem ell i jo, i així ningú podria sospitar que parlàvem d’aquella persona.

Les dues hores següents que quedaven per acabar el matí es van fer infernals.

Mentre aquest temps passava, jo estava fent un viatge astral. No parava de pensar en el que acabava de passar. Semblava que hi hagués alguna persona substituint-me a la cadira de classe i que estès ad ínterim mentre jo era a un altre planeta.

Quan va sonar el timbre per marxar vaig despertar. Vaig tornar a ser jo de nou.

Vaig tornar a parlar amb la gent, passant-ho bé, tenint la vis còmica amb la qual

en algun moment faig posar content a alguna persona que veig aixafada o només per gust.

Al sortir la vaig veure de lluny, vaig intentar no donar-li importància però va ser impossible.

Vaig seguir parlant amb el meu amic amb el nom en clau que li vam posar.

Però en una petita relliscada, ell va tenir un lapsus i tot el grup d’amics es va assabentar de qui estàvem parlant i ja van començar els horribles rumors. Com que si estava enamorat i només pensava en ella. Però jo en aquell moment sabia que no era cert. A més ja no només dient això, a més un tema de conversació picant a tot el curs i sabia que tot allò duraria molt de temps en addenda. Semblava que tots s’haguessin posat d’acord per posar-me a la defensiva l’endemà. Semblava que havien fet un una votació per veure qui em volia amargar l’any sencer. Havien fet un quòrum contra mi! Perquè la majoria d’ells volien fer-me mal.

Jo, gràcies als déus, vaig passar de moment de tot comentari i vaig marxar cap a casa. Vaig fer els meus deures. Vaig anar a entrenar, ja que per aquell temps feia basquet i llavors vaig tornar-hi a pensar, però com només era una novetat que havia ocorregut aquell dia no li vagi donar importància com bon esnob que sóc i vaig acceptar la novetat com una senyal, ja que ara la gent em faria més cas. Jo en aquell temps no era molt popular i vaig pensar que perquè parlessin una mica de mi no passaria res.

Vaig començar a somiar que seria el súmmum dels súmmums, el que estaria més endalt de popularitat en aquell moment. Que seria el “trending topic” de tema de conversació i em va fer una mica de gràcia i tot.

Per intentar distreure’m, ja que pensar en aquell tema m’irritava una mica vaig buscar entre els meus llibres a veure si algun que em sembles interessant, car sinó hauria d’anar a la biblioteca a buscar un llibre que estaria marcat exlibris. Mentre això succeïa la meva mare va venir a donar-me ànims per l’examen que tindria l’endemà de català, acció que em va donar un plus d’energia. També em va fer un petó a la galta però respecte als ànims anteriors no va ser un bon accèssit ja que va semblar un segon premi i igual em va faltar una mica més de comprensió. Tampoc li vaig donar molta importància.

A continuació vaig sopar i vaig anar a dormir ràpidament. Però abans vaig escriure en un paper el que va passar aquell dia. Sabria que a partir d’aquell moment començaria una nova època. No sabia si seria dolenta o bona només sabia que seria diferent.

Al final d’aquest full de paper vaig deixar una nota, aquesta postdata deia:

Per molt que et facin mal, per molt que t’intentin enfonsar, continua. Persegueix els teus somnis fins al final i pesi a qui li pesi, fes el que et faci feliç. Que tot acaba de “començar”.

Pati, hora de problemes Efectivament va succeir. Tot i imaginant que podia passar no m’esperava que fos així. Tothom ho sabia. Recordant el que va passar al dia anterior, no vaig fer cap acció interessant per crear aquell rumor. Però fent un petit memoràndum, recordant el que havia succeït vaig tenir aquella relliscada que no deixaré de recordar mai. Dient en veu alta el nom, sense fer servir el nom en clau acordat anteriorment va ser tot un error.

Eren tots allà, esperant la meva arribada per poder començar amb les preguntes. Tenia por. Si hagués de descriure els meus sentiments en aquell moment dient algun color seria el negre. Era horrible. Em vaig plantar davant de la porta de la classe de biologia. Em vaig asseure a terra. I vaig mirar de no contactar la mirada amb ningú. En aquell moment una ombra s’apropà a mi.

Ella em preguntà que com estava. Jo sense mirar qui era vaig contestar que no em trobava bé. Cosa que era completament errònia. També vaig fer un moviment fent veure que tenia mal de panxa, acció que li va donar un plus de credibilitat a la situació car em preguntà que si m’anava bé que tornés en un altre moment. Jo encara sense saber qui era vaig dir-li que sí. L’ombra va començar a allunyar-se i vaig aixecar el cap per veure l’esquena de la persona misteriosa. Era ella.

Ràpidament em vaig aixecar. Vaig recórrer tot el passadís i quan vaig arribar al meu destí se’m creuà una altra noia. Aquesta em va començar a fer preguntes.

Jo la veritat no vaig parar molta atenció, ja que veia que ella s’allunyava. La raó era que ella em semblava el súmmum de l’elegància en persona. Però jo seguia dient que no estava enamorat d’ella.

Mentre tot això passava pel meu cap en mil·lèsimes de segon la noia seguia fent les seves fastigoses preguntes. A més a més la noia em semblava un pèl xafardera. En aquell moment encara sense dir-li ni una paraula vaig decidir desfer-me d’ella. Vaig donar una volta de 180 graus per dirigir-me un altre cop cap a la cantonada corresponent de la qual jo provenia i així li vaig donar un ultimàtum per acabar amb la situació.

Tota la resta del matí va passar com sempre. Amb la diferència que hi havia els pesats de torn fent-me preguntes estúpides sobre el tema que tots ja sabem.

Tot això fins a l’hora del pati.

Vaig tornar al gimnàs com era evident, car era el meu punt d’oci. En el qual a part de jugar demostrava la meva vis còmica fent riure als demès i passantm’ho ve jo mateix amb els meus comentaris.

En aquell moment ella, sí, ella es va apropar a mi amb el seu rictus habitual .

Fent-me aquella ganyota que no havia acabat de comprendre si era bona o dolenta.

Volia parlar amb mi. Em volia conèixer. Volia saber la meva historia. Això em va semblar estrany, ja que la gent no es sol interessar per mi. És cert que superficialment igual et puc comunicar alguna idea en particular, però per dintre em sentia estrany, almenys en aquell moment. Però obviant tots aquells detalls, centrant-nos en el més important, centrant-nos en el quid de la qüestió. Ella el que volia era saber com era jo. Tampoc calia exagerar la situació. Érem en ben mig de la conversació i tot anava sobre rodes. Era un diàleg bastant fluid però un amic meu, molt graciós ell, es va asseure entre mig dels nostres cossos i ens va separar. En aquell moment se’ns va tallar el fil. Tots els nois per darrere estaven mirant i es van posar a riure veient com feia el ridícul davant d’aquella noia. Semblava que haguessin fet una petita reunió, en el qual volguessin posar-me n’evidencia. El resultat d’aquell petit quòrum contra la meva persona per prendre aquella decisió, ja que tots es van posar d’acord per posar-me nerviós. Tot això finalment va tenir el seu èxit, car ella es va aixecar i va marxar en aquell instant.

Vaig quedar petrificat, veia com marxava però no vaig poder fer res per evitar-ho.

Estava destrossat, vaig passar la resta del matí com vaig poder. També tota la tarda. Pensant en ella. Em sentia amargat. Ella s’havia tornat el centre del meu dia a dia.

Ja era de nit. Vaig tornar a agafar el paper de la nit anterior. El paper que em servia de mocador. Allà plorava totes les meves penes. Un cop escrites totes elles vaig arribar a una conclusió que vaig deixar com a postdata per l’endemà.

També podem dir que aquesta es una confirmació d’una cosa evident, però que en aquell moment vaig decidir acceptar-la com a realitat. Aquesta era la següent: “Estava enamorat”

Molta esperança Plovia. Feia fred. Tenia la ment en blanc. Era inútil pensar en qualsevol qüestió.

No era conscient que tot agafaria un ritme tant frenètic. Era com si visqués en una altra dimensió. Era tot diferent. Qui dirigia en aquell moment el meu cos era el cor, o almenys el meu cervell m’enganyava perquè fos així.

Esmorzava amb molta passivitat. Un cos sense vida. Pell pàl·lida.

Com podia ser que un problema tan estúpid hagués arribat tan endins. No ho entenia. Estava enamorat. No podia ser. Jo no volia estimar a ningú. Per què ella? Semblava que no tenia res d’especial, només era una mica rareta. Però encara que ella fos rara auis no sabia per què em cridava l’atenció.

Vaig sortir cap a l’ institut, com cada matí. Aquell semblava un dia habitual com qualsevol altre però no tenia ganes d’anar-hi. No volia afrontar la realitat. Allò que sentia per ella era inexplicable.

Vaig passar el dia sense pena ni gloria però no m'esperava que a la tarda pogués succeir una cosa que canviaria el sentit de la història.

A les cinc en punt de la tarda el meu mòbil va sonar. Jo vaig pensar que seria la meva mare car no es trobava a casa. A l’engegar la pantalla em vaig trobar una grata sorpresa. Ella estava a l'altre banda de la pantalla. Vaig saber que aquella era una oportunitat d'or. Finalment amb per una cosa o per una altra vam parlar d’un tema interessant, o sigui que quid pro quo em va sortir bé.

Vam començar a parlar sobre qué opinàvem l'un de l'altre. Jo li vaig dir el que opinava d’ella. Però vaig sentir que ho havia fet malament. Em sentia malament per dir-li allò que li acabava de dir. El meu statu quo era horrible. Pensava que havia sigut un comentari molt inapropiat. Però no va ser així, vam quedar aquella mateixa tarda. Vivíem molt a prop. Jo estava just dos carrers per sota seva.

Només veure-la volia saber que pensava de mi. Caminàvem per l'ajuntament i llavors em va dir finalment la resposta.

Em va dir que jo li agradava, que havia tingut un amor a primera vista i jo vaig perdre el cap. Volia fer-li un petó, però no m'atrevia i llavors li vaig dir: -D'acord, jo també t'estimo però sento que necessito saber més de tu abans de prendre una decisió.

En aquell mateix moment el meu amic, sí aquell que es va posar enmig nostre a l’institut. En aquella ocasió li vaig declarar el la guerra i em vaig enfrontar a ell, car veritablement ja li començava a tenir ganes. Havent-li fet aquest casus

belli, vaig dir-li davant de la meva estimada que si em molestava se les veuria amb mi. Ell com era el meu amic em va respectar i va marxar ràpid.

Aquell modus operandi va sorprendre la noia i va veure que darrere de la meva actitud de persona sensible hi havia un home.

A partir d'aquest cita el meu modus vivendi va canviar completament. Vaig veure que tenia possibilitats, només volia saber si ella seria ideal per una persona com jo. Havia arribat l’hora de fer un transfert, passar de la República a l’Imperi i passar de no tenir parella a tenir-ne. Tot això va fer que tingués il·lusió per agafar la meva vida en algun lloc.

Aquell día vaig començar per la nit un nou full. Aquella seria la meva opera prima amorosa. I amb molt orgull del que havia fet aquell dia vaig anar a dormir.

Per desgràcia aquesta cita va arribar a la boca de tothom i l’institut es va fer vox populi.

Però tot això ja no importava. Ara la paraula que hi havia en el meu cap era esperança.

Dia negre A priori, després de tot el que va passar en aquella cita havia d’anar bé. A ella jo li agradava, però a mi m’agradava molt més.

Vam arribar a casa i vam parlar fins a mitja nit. Un cop la lluna ja estava dalt del cel, i arribat el post meridiem anàrem a dormir. A partir d’aquell moment van començar els meus somnis, tots aquests eren de felicitat notava que començava a ser feliç ab illo tempore. Em despertava a mitja nit i només desitjava tornar a aquell somni per estar amb ella. Tot això semblava que s’hagués produït ipso facto car des de que em va dir que li agradava a les esperances de sortir amb ella van passar dues hores.

Al matí següent em vaig aixecar molt tard. Eren les 7:45 del matí. Em vaig vestir corrents. Sort que el meu pare aquell dia tenia festa. Vam agafar el cotxe i vam sortir corrents abans de que tanquessin la porta de l’institut. Vaig aconseguir entrar in extremis i per tant no va ser el primer dia de la meva vida en arribar tard.

Aquell dia no va venir a l’institut. Em preguntava què seria d’ella i si aconseguiria comunicar-me. Allà per les onze, just en mig de classe i just abans del migdia em va entrar un gran calfred al ante meridiem. Pensava que seria una tonteria molt gran. Però igual que vaig entrar quan ja estaven tancant la porta vaig sortir abans de temps. Em trobava fatal, em va pujar la febre i em vaig posar a 39 graus. No sé perquè em vaig posar així, ja que a priori no havia fet res per trobar-me d’aquella manera.

Passaven les hores i em sentia pitjor, semblava que estès in articulo mortis, pensant els últims moments de la meva vida.

En aquell moment ella era només un record. Havia de dedicar a pensar en mi i així ho vaig fer. Vaig quedar-me en un estat de tranquil·litat absoluta. Zero sorolls, zero pensaments.

Encara passant tot això no sabia quan la tornaria a veure. Això ho penso ara.

Vaig ser molt valent. La vaig deixar de costat tenint una cita sine die pendent.

Tot això ja no valia la pena. Era jo qui havia de ser rescatat. Era l’únic que m’importava. Recuperar-me, agafar ganes de viure i anar pel meu somni. El seu amor

Família Estàvem a punt de marxar de vacances de Nadal. 19 de Desembre. No era un dia qualsevol. Teòricament si volia sorprendre havia de preparar un petit regal però no va ser així. Simplement em vaig dedicar a escriure una carta dient tot el que sentia. Ho tenia tot in mente. Tot el que havia de posar estava integrat en el meu cervell sense oblidar-me de cap cosa.

Ho vaig explicar tot. Fins a l’últim detall. Els meus sentiments estaven plasmats allà in extenso però estava preocupat. Ella entendria després de tot allò els meus sentiments?

Vaig anar al pati a parlar amb ella, la vaig abraçar per primer cop i li vaig fer dos petons a les seves fredes galtes. Llavors ens vam mirar. Jo em vaig quedar completament in albis, no sabia què dir-li en aquell moment. Per tant vaig agafar la carta la qual havia escrit amb tanta dedicació i la hi vaig entregar. Això sí, li vaig donar una consigna ben clara. Que ho llegís a casa sola. Però semblava que no anava a rebre el meu premi tal com jo volía.

Tot i així no sé si volens nolens ho va llegir en veu alta davant de totes les seves amigues mentre es menjaven pastís. Pel que m’han explicat es van fer un fart de riure de les coses que havia arribat a posar. Però per sort no va transcendir més enllà d’aquell cercle de confiança. Jo més endavant ja em vaig encarregar de tornar-li la jugada per quedar empatats en aquest tema. Sembla que això ho faci una persona rancorosa però era per quedar ex aequo.

A mi aquella situació em va mosquejar. No pel fet que no m’hagués fet cas llegint-ho en veu alta, sinó pel fet que em deia que no ho havia fet. Ella m’ho repetia sabent que mentia i jo coneixent la situació li vaig dir que la repetició ad nauseam d’una mentida no la convertiria en veritat.

A més a més mai em va arribar a contestar la carta. Mai vaig saber si veritablement en aquell moment em podia estimar o no. I això no va quedar en allà. A partir d’aquell moment va començar a no donar-me importància, a deixar-me de banda. I tot això anava in crescendo per tant vaig haver de reaccionar. Allò no podia continuar així. Aquella carta que vaig fer motu proprio no havia tingut cap sentit i em va fer molt mal al cor.

Vaig marxar a casa pensant un canvi. Un canvi no calia que fos stricto sensu una revolució massa gran. Però notava que no era valent. Creia que ella buscava un altre tipus de noi que jo no era. I vaig decidir canviar-me a mi per fer-la feliç a ella.

També vaig demanar-li posar-nos d’acord i que ella també produís algun canvi en la seva personalitat. Cosa que ja avanço, mai va passar.

Per tant aquest mètode ad hoc mai es va produir. És a dir, lato sensu no va servir absolutament de res.

Què se’t pot passar en aquell moment pel cap? Sens dubte, la rendició.

Ho havia donat tot per ella, però no em feia cas. Què podia fer?

Per no deprimir-me vaig sortir a passejar. Em vaig asseure sota un arbre i vaig mirar el cel. Creia que tot havia acabat. Vaig caure en el parany d’enamorar-me i havia sigut tot un error.

En aquell moment el mòbil sonà. Era un correu d’una correcció d’una redacció de castellà. Posar “asin “(sic) en una oració va ser un dels errors més destacats.

Ja per acabar de rematar el que havia sigut un dia espectacular vaig anar a veure la meva àvia, la qual viu en el número 12 bis. Li vaig explicar la meva situació i em va consolar. La conclusió va ser que la meva família era en les úniques persones que podria confiar al cent per cent a la meva vida, tal i com la mare em va dir al principi d’aquesta aventura.

Noticies i decepció Expressar el meu estat d’ànim amb una sola paraula seria molt fàcil. Aquesta és decepció. Encara que la meva avia m’hagués animat i la meva mare estigués donant-me suport no podia evitar estar trist.

Tot i així vaig acabar el dia mirant les notícies. A la televisió sortia la imatge de dos polítics fent la transició del govern. Tot això venia per una crisi econòmica la qual encara avui dia ens segueix afectant. De moment, encara el govern actual seguia sent de iure. Però en dos dies aquest mateix és obligat a deixar el govern, car pacta sunt servanda es produiria el canvi de president.. Tot i així ignorantia legis non excusat i haurien de tornar el poder.

Això per sort va evitar la situació de què es creés un govern paral·lel com a la Guerra Civil espanyola i que tinguéssim un govern reconegut de facto.

La següent noticia tractava sobre la mort d’una dona per violència de gènere.

Aquesta es va produir per protesta popular una, ja que patria protestas el pare del nen va voler agredir-ho. Llavors la seva mare el va defensar donant fins-hi tot en aquest cas la seva vida.

Aquesta persona només entrar al judici es va veure per la reacció del públic assistent que era una persona non grata, ja que va cridar molt i el van insultar.

En la primera sessió el jutge ja li va dir abans d’aixecar-se que dura lex, sed lex. Però que tota condemna que li pogués caure en cas que fos del tot cert aquella acusació seria justa. L’home va passar sub iudice, ja que no hi havia cap persona que estigués a favor de l’acusat. Per tant es va produir un in dubio pre reo.

Un cop aquesta noticia va acabar-se vaig marxar al llit.

Jo sabia perfectament que la decepció que tenia destrossaria tota esperança possible en tornar a creure en el nostre amor. A part m’adonava compte que no estava suficientment valorat.

Això més endavant acabaria en tragèdia

Nadal trepidant i poques esperances A partir del seu aniversari, 19 de Novembre, no vaig tenir més noticies d’ella.

Van començar les vacances de Nadal. Els records em venien al cap i em feien sentir com si m’hagués pres un medicament placebo però veritablement el meu cos no tenia cap producte inert al seu interior.

També és cert que dintre de casa meva hi havia un cert dèficit d’atenció sobre la meva persona, cosa que em provocava més tristor.

Al poc temps va arribar el dia de Nadal. Com un esclau d’aquest sistema capitalista en el qual vivim, vaig caure en la felicitat de l’objecte material i vaig oblidar els altres mals.

A més la meva tieta tenia una bona noticia per a tots. Estava embarassada.

Tots alhora ens vam quedar sorpresos car tots sabíem que el meu tiet no podia tenir fills, ja que un dia, de jove, el metge li va dir que els seus espermatozous no eren fèrtils. Per tant no era necessari fer servir la tècnica del coitus interruptus ja que no podia tenir fills. Llavors ens van explicar la meva tieta que feia dos mesos que s’havia fet una fecundació in vitro, cosa que al meu avi va semblar que no li va fer molta gràcia.

Sempre el Nadal a casa meva ha sigut molt particular. Llavors de celebrar-ho com s’ha de fer sempre acabem parlant d’economia, política i de treball. És horrible.

Primer la mare, que porta dos mesos dient que ha de fer el currículum vitae per veure si troba treball. Després el meu tiet, “l’independentista”, que està tot el dia dient, que si féssim un referèndum perquè la gent opinés i ens tornéssim independents tot seria més fàcil. L’altre tiet que si la crisi és tota una farsa, ja que com en el hotel que treballa hi ha superàvit i li han donat més paga extra pensa que tot el país ja està bé i que havia pujat la renda per càpita.

Fent un ràtio i fent els càlculs, podíem veure qui veritablement estava interessat en la conversació que en aquell moment hi havia a taula. Llavors veuríem que el meu germà és l’únic que no estava preocupat.

Al cap i a la fi, això va ser el de menys. Es van posar a beure com uns bojos i vam acabar a l’hospital ja que semblava que a un dels meus tiets li va entrar un delirium tremens. Per sort només va ser un ensurt i no el vam haver de veure en una tomba amb el rigor mortis.

Baixant amb cotxe de l’hospital vaig parar al forn de pa per comprar el pa. Ella estava allà i no em dirigí la paraula. Jo em vaig quedar bloquejat i no vaig saber

que dir-li. Semblava un inĂştil. Tot aixĂ­ ella va sortir per la porta i no li vaig dir res. Semblava el final.

S’apropa Palamós Ja estava sol. Podia estar ben tranquil. Aquella tortura semblava haver acabat.

Em vaig oblidar completament d’ella, ja no ens dirigíem la paraula. A la fi tornava a ser feliç. Mai la vaig culpar, ja que tot el que em va passar veritablement va ser mea culpa. Era inútil seguir amb aquell joc de nens petits, així que vaig tornar-me a centrar en els estudis, cosa que semblava que per un moment havia deixat de banda.

Certament havia estat poc de temps despistat dels estudis per tant els canvis en el resultat de les notes no havien variat, van ser peccata minuta.

Per tant un cop compost de nou i amb una nova fase de la meva vida em vaig prometre que passaria molt de temps fins que em tornés a enamorar. Menys mal que al final no ho acabaria jurant per saecula saeculorum.

El mesos succeïen poc a poc. Carnaval, Sant Jordi... El curs estava a punt de finalitzar, però encara quedava una cosa molt importat que fer en aquell any escolar. Aquest era el treball de síntesi.

Jo molt llest de mi no vaig poder decidir amb qui anava a l’habitació del hostal on estaríem allotjats, car aquella setmana vaig estar malalt i no vaig poder anar. Això em va acabar passant factura ja que vaig acabar anant a l’habitació de la gent que no tenia amb qui anar. Al principi em vaig sentir molt malament i vaig pensar que fins-hi tot en un cementeri dins una tomba, requiescat in pace, estaria millor, però això no va ser així. Van començar a dir la gent que aniria amb mi en aquella habitació de sis. Al principi anava tot genial però quan van dir a la sisena persona vaig adonar-me que era ella. Em vaig quedar noquejat del cop que vaig rebre en escoltar el seu nom. Em negava a compartir habitació amb ella. Havia sigut molt difícil per mi oblidar-la com per ara enviar tot aquell esforç a la paperera.

Per més inri a l’assumpte tota la gent que sabia quina era la meva situació emocional es va riure de mi, per variar. En aquell moment només faltava que em posessin de música de fons un rèquiem per ficar el meu cor dins una tomba. Però ja podia demanar-li jo tant als professors que no em posessin en aquella habitació, que no em farien cas. Encara que fossin el papa impartint la benedicció Urbi et Orbi qué no passaria.

Finalment no vaig tenir mes remei que anar-hi tal hi com m’havien imposat.

Igualment sembla que tots m’anaven a tractar amb honoris causa, com si jo fos el més llest o una persona excel·lent, cum laude. No ho entenia. Però d’acord amb aquests i tants elogis vaig decidir no molestar-me per aquell estúpid fet i vam anar ben tranquils. De moment...

Reconciliació Beatus ille vam arribar finalment a Palamós! Érem a una casa situada fora de la ciutat molt a prop d’un petit bosquet. Allà hi havia molts arbres per jugar a molts jocs nocturns, a més d’una piscina i el típic camp de futbol que té una casa de colònies.

Per organitzar jo mateix la posició de les habitacions i col·locar-la a ella lluny perquè jo no la pogués veure a prop meu vaig demana l’atenció un moment dels altres membres de l’habitació, la captatio benevolentia, perquè tothom m’escoltés per un moment. Va estar genial perquè vaig aconseguir just el que jo desitjava. Una estona després vam començar amb les activitats.

El primer dia tocava activitats marítimes, busseig, catamarà i caiac eren les més interessants. A més també jugàvem a voleibol. Recordo que ens ho vam passar molt bé ja que sense cap pensament extern vam passar una molt bona estona i vam viure aquell moment d’alegria, carpe diem.

A l’hora de dinar tot va ser un desastre. Mai m’agrada res del que posen a les cases de colònies, car posen molta verdura i jo no estic acostumat a tanta, però no hi vaig tenir mes remeï que menjar. Per sort no tota la gent era com jo i com de gustibus non disputandum va haver-hi gent que va menjar molt agust.

Les activitats de tarda eren més tranquil·les. Anar al museu del port de Palamós i fer el típic dossier que et donen. És veritat que hi van haver respostes que les vaig posar sense sentit, però altres si, car mantenien totes un mateix tema, cum grano salis. No sé com estarien finalment perquè mai em van tornar aquell dossier però bé, la sort estava donada: alea iacta est.

Per la nit tothom només volia anar-se’n a dormir. Estàvem molt cansats. El viatge i les activitats havien acabat amb nosaltres i per la nit següent ens van prometre els nostres professors que sortiríem a fer un gelat. És clar, la meva mare em trucava cada poca estona com si fos un morós i sempre li havia de dir el mateix, que estava perfectament. Ad kalendas graecas succeiria el dia que parés de fer aquelles trucades tan estúpides.

Ella no sabia buscar l’aurea mediocritas o simplement un terme mitja pel qual no molestar-me. Si només volia saber com estava amb un sol missatge hi havia suficient.

Quan vaig penjar el telèfon no sé qué vaig pensar. La vaig veure a ella passar per davant meu car dormíem a la mateixa habitació i em vaig començar a parlar amb ella. Feia molt que no ho fèiem car ens havíem barallat feia mesos. Però tot semblava oblidat. Ella va ser molt amable amb mi. En aquell moment vaig pensar que audaces fortuna iuvat i que ser valent per parlar amb ella havia tingut una recompensa.

Després de molt parlar em vaig disculpar per ser un estúpid. Ja que havia decidit apartar-la molt de mi i potser l’havia tractat malament en algun moment

que volia recuperar la relació. I ella em va perdonar. Això sí, l’endemà havíem de compartir aquell gelat que ens devien els mestres.

Estiu Tot anava tal i com ho havia planejat. Vam sortir la nit següent després d’estar tot un dia fent activitats aquàtiques i exercici per mantenir la mens sana in corpore sano, i finalment la vaig convidar al gelat que ens devíem. Això si, els professors ens van dir que no podíem menjar-ne en excés ja que sinó no podríem mantenir amb l’estómac sa tot el crèdit de síntesi. Aquella nit ens ho vam passar molt bé a l’habitació. Vam riure molt, vam parlar de les nostres coses i sorprenentment vam acabar dormint junts al mateix llit. Està clar que ens vam quedar adormits sense voler, però ningú va adonar-se . Per tant aquella nit va ser veni, vidi, vici, ja que només arribant a col·locar-me al seu costat vaig aconseguir una cosa que no m’esperava pas.

Estava satisfet del viatge en general. L’endemà ja era la tornada a l’institut i tot donava peu a que la nostra relació finalment podria donar a bon port. Però per si de cas no vaig passar-me de llest i intelligenti pauca em vaig fer poques il·lusions. Si no, en cas de que sortís malament, semblaria que m’anés a caure d’un gran penya-segat i ho pogués perdre tot.

Vam arribar a Barberà, vam baixar les maletes i em vaig apropar a ella. Picant l’ullet li vaig dir que ja quedaríem aquell estiu per anar a fer un passeig o per fer alguna cosa junts i em va dir que estaria encantada de fer-ho. Però finalment no es van fer realitat els fets que ella em va acceptar, és a dir les seves paraules per il·lusionar-me finalment no van servir per res, facta non verba. No ens vam veure en tot l’estiu i jo vaig estar molt molest per aquell oblit sobre la meva persona després d’haver dormit amb ella. Em va sentar fatal.

Per sort no va ser el pitjor estiu de tota la història de la humanitat. Vaig anar a un munt de llocs. Roses, Cadaqués, Cartagena, Granada, Sevilla i Córdoba es van sumar a les ciutats visitades aquell estiu. Eren totes fantàstiques, plenes de monuments i amb molta historia. Potser les que estaven al sud de la península tenien un estil molt diferent a Roses i Cadaqués però això li donava un aire especial a totes elles.

Per suposat també vaig anar al poble dels meus avis. Cehegín. Aquest està situat a Murcia, just al costat de Caravaca de la Cruz, coneguda per ser una ciutat molt religiosa, encara que ara no passa per el seu moment de major esplendor. Però bé, com tota la vida esta plena de millor moments per una cosa i desprès altres de més dolent per unes altres, segur que hi torna a ver algun dia gent molt religiosa en el poble, nihil novum sub sole.

El poble en canvi estava com sempre. Aquelles tardes de calor en les quals no pots sortir fins que són ben bé les vuit de la tarda. Després intentes sortir i les veïnes et veuen i et creen un tema de conversació que no saps com escapar d’aquella situació. L’ essència, això que fa un poble especial, era el que jo

sentia. Això sí, les veïnes són molt pesades, però bé, tots cometem errors, errare humanum est.

Del poble el que més valoraria serien els seus gelats. Apart de ser els millors, aquests han arribat a la perfecció suprema. Aquest non plus ultra és perfecte pel meu estómac, que ho aprofita tant que després quan torno a casa ja no menjo cap gelat més en tot l’estiu.

Va acabar l’agost i s’apropava el començament del nou curs escolar. Per impressionant que sembli les seves paraules s’havien esfumat. Se les va endur el vent i semblava que no tornarien mai ja que verba volant, scripta manent.

Ara deixaré cf. unes paraules que diu la meva avia: -

Tu estima qui t’estimi, i si ningú ho vol fer ves a buscar la teva família que sempre estarà amb tu.

Cercis siliquastrum Anava a començar el curs escolar i és cert que hi ha episodis entre mig que poden ser interessants d’explicar, però passaré al que a mi em fa més il·lusió d’expressar.

Va passar més de la meitat del curs i arribem al mes d’Abril de l’any 2015.

Tot va passar molt ràpid. Feia temps que ja estava parlant amb ella contínuament. Sabia que havia de donar el pas definitiu, sabia que era el moment. Tenia la impressió de que per fi ella s’havia fixat en mi plenament.

Jo no volia anar de pressa i volia que tot sortís per se, poc a poc.

Per això vaig decidir convidar-la al cine. Ella em va dir un dia que li agradava la saga de “Fast&Furious”, cosa que jo no em creia i com donava la casualitat que treien la número 7 em vaig llançar a la piscina.

Com era la primera vegada que convidava a una noia al cine ho vaig fer una mica sui generis, a la meva manera i sense preocupar-me si sortiria bé o malament.

Va arribar la tarda del cine i vam anar primer a fer un volt. Vam veure tendes de roba, etcètera... i vam dirigir-nos cap al cine.

Jo estava molt nerviós, va començar la pel·lícula i no sabia si volia donar-li la mà o que fer. Per sort ella es va encarregar de desfer-me els dubtes. Em va agafar del braç i no em va deixar anar en les dues hores i mitja que durava la pel·lícula. Em va deixar el braç fet pols! Això si, de vegada en quan la mirava, l’observava i de tant vide em sembla que em vaig saltar alguna escena interessant. També es veritat que in situ tot això quedava molt més romàntic amb la diferencia que estàvem veient una pel·lícula d’acció.

Després d’aquest cine la vaig convidar a sopar. Me’n recordo perfectament. Jo era la primera vegada que provava el sushi. A ella li encantava i es va fer un bon tip de menjar però a mi no em va agradar gens i em vaig quedar amb molta gana.

A continuació vam enfilar el camí cap a casa. Semblava que només havia sigut una bona tarda i no sabria com dir-li que l’estimava. Mentre tornàvem a casa vaig veure un camp amb gespa i vaig decidir asseure’m i ella va fer el mateix, es va asseure al meu costat, idem. La vaig mirar decididament a aquells ulls avellana i no vaig dir-li el que sentia. Em vaig estirar a la gespa i viceversa, realitzant la mateixa acció. Estava trist, sabia que no tenia el que havia de tenir per fer aquell pas i llavors em vaig endur una sorpresa.

Es va estirar sobre meu i es va acomodar de manera que el seu cap quedés a la altura del meu pit, id est es va col·locar a mitja altura.

Llavors vam començar una conversació que no tenia ni cap ni peus. Parlàvem del cel, de les estrelles d’altres planetes... I tot se’m va fer fosc.

Es va aixecar em va agafar de la mà i em va portar sota un arbre que hi havia al costat. Ens vam asseure els dos i em vaig tirar sobre seu com un tigre.

Vaig acariciar-li la seva suau cara. I sense dir cap paraula vaig demostrar-li tot el meu amor amb un petó suau però intens.

Em va mirar, va riure i sota aquell arbre i aquelles estrelles ens vam seguir donant petons fins a mitja nit.

En el moment més trepidant va sonar el telèfon. Era la meva mare! Disset trucades perdudes m’havia fet. I ella es va assegurar de que quan arribés a casa tingués un bon càstig.

La vaig acompanyar a casa i li vaig dir que tot allò que acabava de passar quedava inter nos i que ja parlaríem però que jo l’estimava molt. Des de feia molt de temps havia somiat amb aquell dia i no l’oblidaria mai.

Post scriptum: El dia 6 d’Abril vam tornar a quedar, l’últim dia de les vacances. En una altre situació molt diferent, de dia i en un altre arbre diferent vam donar començament a la nostra relació. Aquesta continua fins el dia d’avui i espero que duri molts anys més.