Susana Ramírez Pérez, Mitologia i altres personatges de l'antiga Grècia i Roma. Llatinismes i lite.

Mitologia i altres personatges de l’antiga Grècia i Roma.

Susana Ramírez Pérez INS Can Planas Llatí 2n Batxillerat, 2015

Capítol I Fa uns mesos, vàrem entregar les nostres històries pel concurs literari de Barberà del Vallès, avui han donat el primer premi a aquell que va fer la millor narració, i un accèssit, un altre premi.

El primer premi l'ha guanyat un noi, però en realitat la guanyadora he estat jo, com us explicaré a continuació, tot ha estat un petit error però l’hem pogut solucionar. Com a primer premi donaven un llibre molt gran el qual explica diferents històries. Aquest portava el nom del guanyador. L'home que anunciava el guanyador ha dit el nom del noi. El presentador ha tingut un lapsus, ja que això no era correcte la guanyadora era jo, però aquest cop el perdono, pobre home, estava molt nerviós, és un esnob, volia aparentar ser d’una categoria social i fer-lo igual que en Pere l'anterior presentador, aquell home ho feia super bé.

Per sort m'he adonat que el llibre duia un ex-libris, una marca que indica la propietat del llibre i el nom que duia era el meu, he arribat a la conclusió molt ràpidament a què la guanyadora era jo i li he tret de les mans sense pensar.

Havien tingut un maremàgnum, una confusió que si no hagués estat allà, no ens hauríem adonat que jo era la guanyadora. Doncs ara que tinc aquest meravellós llibre, us explicaré una de les històries que més m'ha agradat, seieu i esteu molt atents.... Aquesta història és un mite antic, el mite d'Eco i Narcís.

Eco era una preciosa nimfa la qual tenia el poder de fer les seves paraules les més boniques. El déu Zeus utilitzava a Eco i la seva gran dotació de la paraula per a què durant intervals de temps Eco distreiés amb llargues xerrades a Hera, la seva dona ínterim ell li era infidel. La muller de Zeus castigà Eco car havia estat ocultant les infedelitats del seu marit, la va castigar fent que no pogués parlar i que només pogués repetir l'última paraula de la frase, que els altres deien.

Narcís era un noi molt bonic el qual si algun cop es veiés reflectit en algun lloc, s'enamoraria d'ell mateix tal com li va dir Tirèsies a sa mare, així doncs la mare va evitar que aquest s'apropés a materials que siguin capaços de reflectir el seu rostre, miralls…

Un dia aparegué Narcís per l'illa on habitava Eco aquesta s'enamorà perdudament d'ell però no li podia parlar, a causa del càstig que tenia imposat, per la qual cosa aquest es reia d'ella, Eco va decidir no sortir de la seva cova mai més fins a morir, car el noi del qual estava enamorada li feia burla. La dea Nèmesis àlies

Adastrea, la indefugible, va castigar a Narcís produint-li una set molt gran fent que aquest s'apropés al riu i en veure el seu reflex es quedés enamorat pensant que era un àlter ego, un altre jo, però resultà ser ell mateix tal com va dir Tirèsias, va restar durant cada dia de la seva vida mirant el seu reflex, fins que morí, en aquest mateix lloc va créixer una flor anomenada Narcís.

Sota l'escrit apareix un addenda, una nota addicional on ens diu que del nom d'aquesta nimfa prové la paraula eco.

Capítol II Avui nois us explicaré el mite de Io una donzella d'Argos, de la qual Zeus es va enamorar a causa de la seva vis còmica, feia riure a qualsevol, oh no no no... ups!, ara no me'n recordo, vaig a mirar el memoràndum, ja està! Encara sort que porto aquesta nota per ajudar la memòria, Io va enamorar Zeus a causa de la seva gran bellesa, no per la facilitat de fer riure.

Durant un somni, Inge, filla d'Eco se li va aparèixer, dient-li que s'havia de traslladar al llac de Lerna on s'hauria de declarar a Zeus. Io li va explicar aquest somni al seu pare Ínac, el qual va consultar dos oracles, l'oracle de Delfos i el de Dodona per a què li resolguessin el quid, allò essencial de la pregunta, per què ha tingut aquest somni la seva filla? Què vol dir? Tots dos li van donar la mateixa resposta, li van dir que havia d'obeir si no volia que el fulminessin a ell i casa seva.

Io es declarà a Zeus, començaren a viure una aventura, Hera la muller de Zeus començà a sospitar sobre l'aventura entre aquests. Zeus perquè Hera no li enxampés, convertí a Io en una preciosa vedella blanca. Hera demanà a Zeus que li regalés la vedella, perquè Hera no s'adonés que la vedella era Io la seva amant, Zeus li regalà per així demostrar-li que no sentia cap cosa per la vedella, que era una simple vedella.

Un cop Hera es va fer amb la vedella, li va donar a Argos de cent ulls. Aquest l'havia de vigilar dia i nit, a més a més si Argos acceptava el treball que Hera li proposava, li donaria un plus, li augmentaria el salari i també li donaria més dies de vacances...

Durant el gran viatge d'Io, va caminar per Micenes i Eubea, per on ella passava brollaven noves herbes i plantes. Zeus veient a la seva amant presonera d'aquell cos de vedella i per compassió anava a veure-la en forma de toro, perquè Hera no s'adonés que era ell.

Zeus observant la cara que feia la vedella Io, va veure que el seu rictus no era de felicitat sinó de pena, mai va veure un somriure als seus llavis. Zeus demanà ajut a Hermes el qual havia d’adormir a Argos el monstre de cent ulls per alliberar a Io, amb la seva vareta en va dormir cinquanta ulls, els altres cinquanta restants ja estaven adormits de manera natural, després el va matar. Hera va agafar els cent ulls d'Argos i els posar a la cua d'una au, el paó reial.

Hera envià un tàvec, un insecte que s'agarrà a Io, la picava i turmentava, a causa d'aquest insecte Io es tornà furiosa i va començar a corre per tota Grècia i Àsia, durant el viatge va donar nom a Bòsfor que vol dir pas de la vaca.

Va fer un llarg viatge per Àsia fins a arribar a Egipte on va donar a llum al seu fill Èpaf, fruit de l'amor amb Zeus, el qual va donar lloc a una raça a la qual pertanyen els Danaides. Io finalment va recuperar el seu aspecte normal.

A Hera no li semblava molt el que li havia fet patir a Io que encara li va donar un ultimàtum, va fer que els curetes raptessin Èpaf. Io va començar a buscarlo, quan finalment el trobà va tornar a Egipte on va ser benvinguda, car van arribar al quòrum, el nombre persones necessàries qie podien decidir acollirla a la ciutat o no. Io va esdevenir reina, va arribar al súmmum de la seva satisfacció, no podia estar més contenta. Li varen atribuir honors divins i va ser denominada Isis.

Postdata, com a últim afegit que hi havia al conte, deia que Io en morir va convertir-se en constel·lació.

Capítol III Aquesta setmana, nois, us explicaré el mite de la fundació de Roma, el qual explica Tit Livi a la seva òpera prima, la primera obra que va escriure la qual va anomenar Ab Urbe Condita.

Tot va començar quan Proca va pujar al tron i va esdevenir rei d'Alba Longa, aquest va tenir dos fills Numitor i Amuli. Numitor va tenir una filla, Rea Sílvia i dos fills dels quals els noms no són importants. Amuli gelós del seu germà perquè aquest tenia el poder va decidir fer un quid pro quo en el qual va donar lloc al tranfert de Numitor, al qual va posar a càrrec de terres fora de la ciutat, per així fer que aquest canviés el seu modus vivendi que portava fins ara i així ell, Amuli passaria a ser rei.

Amuli va decidir matar els dos fills de Numitor i anomenà vestal a Rea Sílvia perquè no tingués descendència. Desfer-se de la descendència de Numitor, dels fills, i de la fertilitat de la filla era una conditio sine qua non perquè ell esdevingués rei, sense aquesta condició no seria possible la seva pujada al tron, ja que el seu germà i la descendència d'aquest tenia preferència a ocupar el tron abans que ell.

Un dia a Rea Sílvia se li va aparèixer el déu Mart, el déu de la guerra, i la va deixar embarassada de dos bessons, Amuli va voler matar-los, ja que aquests podrien treure-li el poder però no es va atrevir, car eren fills d'un déu, tots dos eren iguals, eren bessons i coincidien en alguns trets però un era primus inter pares perquè havia nascut abans i seria el primer a esdevenir rei.

Amuli per desfer-se d'ells va manar a un esclau que els portés al riu Tíber, amb la finalitat de què morissin allà, però sense que el poguessin culpar.

L'esclau els va portar i els va deixar en un cistell sobre l'aigua, el riu Tíber en adonar-se que els dos nens eren descendència d'un déu els posa la vora del riu, fora de perill.

Per aquí passà una rara avis, un personatge poc comú, una lloba assedegada que anava a beure aigua al riu, i es trobà amb els dos nens els quals es van alletar d'ella, ja que el seu statu quo era d'una lloba que acabava de parir i els nadons oloraren la llet de les mamelles.

A aquesta l'anomenaren la Lloba Capitolina, símbol de Roma.

Fàustul un pastor que passava per aquí els va recollir i se'ls va endur a casa seva, on els va criar amb la seva dona Larència, de la qual deien que havia estat prostituta. Els nois, en aquella època quan eren adolescents es divertien robant, tal com ho feien els dos bessons amb els seus amics, fins que un dia

els enxamparen tot i que van sortir corrent van atrapar a Rem, aquest el portaren davant d'Amuli, el rei, el qual va decidir portar-lo allà on havia robat així doncs el va lliurar a casa de l'home del camp, a casa de Numitor perquè el mateix propietari el castigués.

Ròmul que no el varen enxampar va tornar a casa i va explicar a Fàustul, el seu pare, el que havia passat, Fàustul li explicà la veritat, que era descendent de Rea i Mart. Els bessons no ho sabien, tot i que era vox populi, tot el poble sabia que en Ròmul i en Rem eren descendència d'un déu, però mai el varen dir fins a aquest moment en què en propi Fàustul va haver d'explicar-li.

Fàustul li va explicar la seva veritable història a Ròmul, aquest va preparar una venjança contra Amuli, en assabentar-se que Amuli havia empresonat la seva mare, que va matar els seus tiets, que va fer fora al seu avi Numitor i a ells els havia intentat matar. Al mateix temps mentre Rem estava a casa de Numitor, aquests s'adonaren que eren avi i nét. Aquests van preparar pel seu compte una venjança contra Amuli.

Amuli finalment va morir i Numitor va pujar al poder, en el seu lloc. Els dos bessons volien ser reis, aquest va ser el casus belli, el qual va provocar diverses baralles entre els dos germans.

Per saber qui havia de ser rei, els bessons van demanar ajut als déus, demanaren que aquests els indiquessin qui dels dos havia de ser el rei.

Finalment per decidir qui havia de ser rei van pujar cadascú a un turó, Ròmul va pujar sobre el Palatí i Rem sobre l'Aventí, Rem va ser el primer que va veure ocells, en va veure sis voltors, Ròmul va ser el segon que els va veure però va veure dotze. No havien fet normes prèviament, però finalment Ròmul resultà guanyador, ja que ha vist més.

Ròmul va voler crear una nova ciutat i va demanar a un sacerdot que delimités l'espai de la ciutat amb una arada per poder donar inici a la construcció de la ciutat, pel lloc on el sacerdot passava l'arada s'aixecaria la muralla de la ciutat, aquest era el modus operandi a l'antiga Roma, la manera i el procediment que els Romans feien servir per a la construcció d'una nova ciutat.

Ròmul va dir que mataria a tot aquell que passés els límits de la ciutat, ja que era una forma de menysprear-lo.

Rem va desobeir les seves ordres i Ròmul va acabar amb ell.

Ròmul li va posar a la ciutat el nom de Roma en honor al seu propi nom.

Capítol IV Minos i els seus altres dos germans en néixer foren acollits per Asterió, rei de Creta. Quan aquest va morir, Minos va esdevenir rei i va ser-ho ab illo tempore, fins a la seva mort. Minos va prometre sacrificar un toro en honor a Posidó, ja que per fer-se amb el tron va dir als seus germans que els déus l’havien destinat a ser rei i per provar-ho va dir que el cel li donaria allò que demanés i va demanar a Posidó que fes sortir un brau de l’aigua i que el sacrificaria en el seu honor. Posidó va fer aparèixer un toro de l'aigua. Minos en veure'l tan bonic va decidir que no el mataria i el va barrejar amb el seu ramat i va matar un altre. Posidó es va adonar i com a revenja va fer que Pasífae s'enamorés del brau blanc, el qual Minos no va voler sacrificar.

Pasífae enamorada del brau va demanar ajut a Dèdal mestre i arquitecte de Creta perquè li creés una vaca de fusta. D'aquesta manera Pasífae col·locantse dins pogués fer l'amor amb el brau. Dèdal li va construir i la va cobrir amb pell de vedella perquè així semblés més real. D'aquest estrany romanç va néixer el conegut Minotaure, amb cos de persona i cap de brau i es caracteritzava pel caràcter violent que tenia i també perquè s'alimentava només de carn humana.

Minos s'avergonyia de la criatura de la seva dona i manà a Dèdal que construís un laberint per col·locar-lo dins i que mai pogués sortir.

Mentrestant, a Atenes van matar un dels fills de Minos, Andrògen, ipso facto, Minos va declarar la guerra a Atenes de la qual va sortir guanyador.

Consultant l'oracle de Delfos els atenesos van acceptar les condicions que els varen posar els cretencs. Hi existeixen dues versions, una diu que cada any es lliuraven set nois i set noies verges com a sacrifici per al Minotaure, l'altre versió diu que es lliuraven cada nou anys. Finalment als nois i noies els posaven al laberint i esdevenien aliment per al Minotaure, car no podien vencèr-lo ni escapar..

Teseu, fill d'Egist decidí que ell seria el pròxim en anar a Creta i que acabaria amb el minotaure per així alliberar la seva pàtria d'aquell infernal càstig sine die, imposat pels cretencs indefinidament. Altres mites diuen que fou Minos qui escollia els joves. Car Minos sabia que Teseu era molt estimat pel seu pare Egist, el va escollir.

A les 9:00 ante meridiem, del matí, va desembarcar el vaixell d'Atenes amb els catorze nois i noies i arribà a Creta a les 8:00 post meridiem, després del migdia. Quan els set nois i set noies van arribar a Creta van ser presentats al rei Minos, quan van arribar davant d’aquest va conèixer a Ariadna filla del rei la qual es va enamorar d'ell.

Ariadna li va demanar a Teseu que no s'enfrontés al Minotaure, ja que a priori pensava que no seria capaç de vèncer la bèstia i que moriria, però Teseu no li va fer cas i Ariadna veient que Teseu s'enfrontaria de totes formes va decidir ajudar-lo. Quan Teseu va entrar dins del laberint li va donar un cabdell de llana per així deixar el recorregut marcat i una vegada hagués matat el Minotaure només hauria de seguir el fil per arribar fins a la sortida.

Alguns mites diuen que durant la batalla li va donar un espasa in fraganti, mentre Teseu intentava acabar amb el Minotaure.

Teseu va estar in articulo mortis, va arribar un punt en el qual la mort va estar a punt de fer-se amb ell però finalment va treure totes les seves forces i va acabar derrotant-lo. El Minotaure in extremis, en els darrers moments de la seva existència va seguir intentant no ésser mort per Teseu però no ho va aconseguir.

A posteriori, després d'haver matat el Minotaure i d'haver arribat a la sortida amb l’ajut del fil, Teseu i Ariadna van marxar de Creta, no se sap amb certesa si van marxar per amor o perquè Teseu li va prometre sortir de Creta si aquesta li ajudava a vèncer el Minotaure i sortir del laberint, tampoc se sap amb certesa com va matar Teseu al Minotaure. Sobre això hi ha diferents versions, una de les quals he esmentat abans.

Capítol V Avui nois m’agradaria explicar-vos el mite de Medea però només ús explicaré la primera part. La part de Jàson i els argonautes fins a l’arribada de Medea i Jàson a la Còlquida, ja que si ho faig in extenso no ho escoltareu amb atenció.

Tot va començar a Iolcos, ciutat de Tèssalia, aquí hi governava Èson el qual fou destronat i empresonat pel seu germanastre Pèlias, fill de Tiró i Posidó.

Pèlias va esdevenir rei i va ser advertit per un oracle que hi hauria de desconfiar d’un home que portava només un peu calçat.

En una altra ciutat es trobava Jàson, fill d’Èson, el qual havia estat entrenat pel centaure… Ui! M’he quedat in albis nosé com es diu el centaure, un moment nois.. Ara!! El centaure es deia Quiró, aquest li va ensenyar medicina com a tots els seus deixebles, ja m'he oblidat d’aquest nom un altre cop, l’altre dia quan els explicava als de l’altre escola i avui amb vosaltres i mira que l’he repetit vegades, ad nauseam, fins i tot em fa mal el cap de tantes vegades que l’explico.

On ens havíem aturat? Mmm... sí... Jàson, quan aquest va esdevenir més adult va decidir viatjar a Iolcos per lliurar al seu pare i perquè aquest tornés a prendre el tron. Jàson durant el camí de viatge a Iolcos es va trobar una velleta que volia passar el riu però no podia, així doncs Jàson motu proprio la va ajudar a passar, alguns altres no ho haguessin fet. Jàson va perdre una sandàlia a causa de la corrent de l’aigua. En sortir del riu i passar a l’altre costat deixant la velleta a terra ferma, aquesta va adoptar la seva veritable forma. La velleta era la deessa Hera. Aquesta tenia in mente que si aquest li ajudava ella li proporcionaria ajut més endavant.

Jàson finalment va arribar a Iolcos, va anar a la plaça en el moment que Pèlias donava lloc un sacrifici.

Aquest en veure’l es va alarmar, ja que només portava una sandàlia, tal com ho havia dit l’oracle, tot i que no el va reconèixer.

Jàson va romandre cinc dies a casa del seu pare i al sisè va decidir anar al palau de Pèlias.

Pèlias en veure’l sabia que aquest home era perillós ja que només portava una sandàlia, Pèlias va manar-li que anés a la Còlquida pel velló d’or pensant que no tornaria, car és impossible agafar-lo ja que estava situat sota la vigilància d’un drac. Jàson va acceptar la condició de Pèlias volens nolens, ja que, si no ho intentava no ho aconseguiria de cap forma així doncs va donar lloc al seu viatge cap a la Còlquida. Primer va demanar ajut a Argos, el qual va construir la nau anomenada Argo amb la qual transportaria a Jàson i els cinquanta companys coneguts com els argonautes, entre els quals trobem Càstor i Pol·lux, Heràcles i Atalanta l’única dona.

Després d’un llarg viatge, Jàson i els argonautes van arribar a la Còlquida.

Donà la casualitat que el mateix dia que aquesta arribaren, Medea filla

d’Eetes rei de la Còlquida va escapar del lloc on era empresonada pel seu propi pare, en veure a Jàson li va dir que ella l’ajudaria, només ad hoc, a aconseguir el velló d’or, ja que sense el seu ajut no seria capaç, però només l’ajudaria amb la condició que ell es casés amb ella, així quedarien ex aequo, els dos es proporcionarien ajut mútuament i tots dos aconseguirien el seu objectiu.

Jàson va acceptar el pacte amb Medea, aquesta li va facilitar l'entrada al palau on es trobava el velló d’or, el va ajudar amb els toros, en lato sensu són éssers vius, però aquests en stricto sensu eren toros amb peülles de bronze que respiraven foc i també li va ajudar a sembrar les dents del drac de Cadme, de les quals esdevindrien soldats.

Finalment Jàson amb l’ajut de Medea i les seves arts màgiques va aconseguir el velló d’or i tots dos van fugir emportant-se Aspirt el germà petit de Medea.

Quan aquests es van assabentar que Eetes els perseguia el van esquarterar amb la finalitat de fer que Eetes perdés temps i deixés de seguir-los.

Jàson i Medea es varen casar a la terra dels Feacis, terra en la qual van aturar-se durant el viatge.

Un cop van arribar a Iolcos, van veure que Pèlias havia matat a Èson. La fúria d’aquests anava in crescendo i van decidir preparar una venjança contra Pèlias.

Medea sabent que les filles de Pèlias estaven tristes ja que veien el seu pare molt gran, els va mostrar un truc amb el que podia rejovenir el seu pare.

Aquest consisita en fer-lo trossos i bullir-los. Les filles de Pèlias la van creure, ja que abans Medea els hi havia demostrat aquest fet amb una ovella.

Medea va matar a Pèlias i com a càstig Acast, fill de Pèlias els va desterrar a tots dos de Iolcos i aquests van fugir a Corint on van ser benvinguts pel rei Creont.

A en Joan li va agradar tant que vaig haver de fer un bis i tornar a explicar-li la història, finalment vaig preguntar si tenien algun dubte, la nena més petita de la classe que té 5 anys em va preguntar: << Medea li va tornado a Eetes el velló d’or? (sic)>>

Capítol VI Nois abans us he vist fent petites escultures, petits edificis amb bastonets i invents i m’he adonat que sou uns grans inventors i he pensat que us podria agradar que us parlés d’un home molt important a l’antiga Grècia, anomenat Dèdal. A aquest ja el coneixeu, l’altre dia va sortir al mite en el qual Pasífae va demanar a aquest que li construís una vaca de fusta. Us recordeu??

Dèdal era arquitecte, escultor i inventor de recursos mecànics, era un atenès que pertanyia a la família reial de Cècrops, era fill d’Eupàlom i Alcipe. A aquest se li atribueixen diferents obres d’arts algunes reals i d’altres de caràcter mitològic, d’algunes d’aquestes obres les presenta Plató, un àntic filòsof de Grècia en un dels seus diàlegs anomenat el Menó. Dèdal treballava a Atenes on ensenyava al seu nebot Talos arquitectura, fill de la seva germana Pèrdix. Li ensenyava arquitectura car la mare l’obligava, ja que aquesta ha de fer que el seu fill s’eduqui i adquireixi les millors qualitats, per això els pares tenen la patria protestas. Talos no volia estudiar com a arquitecte, ja que no volia fer les feines que el seu tiet el demanava però ho havia de fer, ja que pacta sunt servanda. Així ho varen acordar els dos germans. Dèdal ensenyaria a Talos només si aquest feia les feines que el tiet li demanava.

Talos mostrava un gran enginy per la construcció de diferents eines innovadores fins el punt que Dèdal es va posar gelós i Talos va esdevenir una persona non grata per a Dèdal i aquest, ja que va començar a no suportar-lo el va llençar des de l’Acròpolis de la ciutat.

El crim va ser descobert i va passar a estar sub iudice i fins que el jutge no digués res no podien saber si Dèdal podia tornar a ser lliure o continuaria essent castigat. En el primer judici en el qual el jutge va haver de condemnarlo li va costar molt prendre la decisió ja que Dèdal era conegut per tothom i ningú s’imaginava que fos capaç de fer el que havia fet però finalment el va haver de condemnar ja que no complia amb la llei i dura lex, sed lex.

Durant el judici Dèdal va intentar fer que els altres pensessin que ell no sabia que llençar cap ésser des de l’acròpolis fos un crim però ja se sap que en els àmbits judicials ignorantia legis non excusat. El van condemnar vint anys de presó i no van poder dir res car és de iure, però, als deu anys es va tornar a fer un judici en el qual el jutge era un altre i aquest no era capaç de creure que Dèdal hagués fet allò per la qual cosa era condemnat i el jutge al judici va

aplicar l’in dubio pro reo així doncs aquest va ser alliberat de facto i es va exiliar cap a Creta.

Ups nois!! M'he desviat una mica pels núvols, tornem a parlar de les seves construccions, Dèdal també fou l’autor del laberint que va construir per a Minos en el qual Minos va tancar al Minotaure, fill de la seva dona Pasífae fruit de l’amor amb el Brau de Creta.

Minos en assabentar-se que Teseu, fill d’Egist havia vençut al Minotaure i havia aconseguit sortir del laberint amb l’ajut de la seva filla i Dèdal va tancar a Dèdal dins el laberint junt a Ícar, fill de Dèdal.

Aquests dos un cop dins del laberint no tenien sortida i de l’única manera que podrien sortir seria volant, Dèdal va construir unes ales de plomes de les aus que volaven per sobre el laberint i de cera que va agafar de les parets i tots dos van sortir volant, Dèdal va ensenyar a volar al seu fill dient-li que no havia de volar massa alt, ja que la calor del sol faria que es desfessin i que tampoc havia de volar massa baix car es podrien mullar amb l’escuma del mar i no podria volar.

Van volar sobre les ciutats de Samos, Delos entre d’altres i Ícar va començar a pujar fins que les seves ales van ser desfetes per la calor i aquest va caure al mar, Dèdal va anomenar Icària a una illa propera al lloc on el seu fill havia caigut.

Dèdal va arribar sa a Sicília, mentre Minos el perseguia per tots els països mentre que Dèdal s’amagava sota la cort del rei Còcal. Finalment Minos va morir en mans de les filles de Còcal, Dèdal en agraïment a Còcal li va construir molts edificis.

Capítol VII Ja que l’altre dia al referèndum que vàrem preparar va sortir per majoria que es volia celebrar l’aniversari de la Paula avui, només us explicaré un mite no massa extens per tenir temps de celebrar-lo.

El mite tracta sobre un ésser una mica estrany, un monstre femení, el qual s’anomenava Medusa. Aquesta formava part de les tres germanes Gòrgones, Medusa, Esteno i Euríale. Totes tres eren monstres marins, però només una d’elles era mortal, Medusa. Aquestes eren filles de dues divinitats marines, Ceto i Forcis.

Les Gòrgones tenien cos de dona, dents punxegudes, mans metàl·liques, els cabells eren serps verinoses, tenien les ales d’or i amb els seus ulls podien petrificar a qualsevol. Tots els cossos dels humans de qui les miraven adquirien un rigor mortis molt fort, eren impossible de moure.

Medusa en els seus inicis era una dona molt bonica. D’aquesta es va enamorar Posidó. Aquest la va violar en un temple dedicat a Atena, tot i que van utilitzar el coitus interruptus, Medusa es quedà embarassada car el mètode no és cent per cent factible. Abans que aquest la violés, Medusa havia intentat quedar-se embarassada molts cops, ho va intentar de totes formes, in vitro, in vivo però no ho va aconseguir mai, i ara que va intentar impedir-ho, que era un embaràs no desitjat, es va quedar.

Posidó quan era un jovenet, quan tenia 20 anys era alcohòlic, però no se sap per quina raó d’un dia per l’altre ho va deixar, i com a conseqüència de deixar-ho tan de sobte va tenir una temporada en la qual un cop com a mínim patia un delirium tremens i no parava de tremolar. Posidó va estar sota tractament i va prendre un medicament placebo, el qual només feia funció psicològica, finalment Posidó va aconseguir deixar l’alcohol.

Tornem amb el mite nois que me’n vaig pels llorers...

Atena com a càstig la va transformar a Medusa en una Gòrgona, com les seves dues germanes.

Medusa mentre estava embarassada, va ser decapitada per Perseu, fill de Zeus i Dànae.

Zeus era un déu el qual s’enamorava molt sovint, si algun cop hagués de fer un curiculum vitae, i en aquest s’hagués de posar les situacions sentimentals, no acabaria mai, ja que

ha tingut molts amants, sort que en aquest s’ha de posar els mèrits, les titulacions acadèmiques i no s’ha de parlar de relacions.

Perseu va ser enviat per Polidectes per desfer-se de Medusa. Polidectes el va enviar amb l’objectiu que aquest morís car és impossible matar a Medusa, ja que ningú pot evitar mirar-la i quedar petrificat, però Perseu la va vèncer amb l’ajut d'Hermes i Atena els quals el van lliurar una falç, un sac, un casc que el feia invisible, unes sandàlies alades i un escut.

Quan Perseu va tallar-li el cap, amb l’ajut dels objectes que aquests el van donar, de la sang que va caure del coll tallat va brollar Pegàs, un cavall alat, Amfisbena un monstre i el gegant Crisaor.

Perseu va ficar el cap tallat de Medusa dins el sac perquè ningú no quedes petrificat i tornà a Sèrifos on matà el rei Polidectes deixant-lo petrificat, ja que es va adonar amb quin objectiu aquest el va enviar.

Finalment Perseu va regalar el cap de Medusa a Atena la qual el va posar al seu escut per així deixar petrificat a tot aquell que la mirés i Atena va lliurar la sang de la Medusa a Asclepi, car aquesta tenia el poder de ressuscitar els morts.

Nois aquí acaba el mite d’avui, ara trauré el pastís, espero que no hi hagi dèficit i que hi hagi pastis per tothom. Com que la ràtio dels alumnes de classe és de 13, tallarem el pastís en 13 trossos, i donarem una prorrata per càpita. Finalment com que en Joan no ha volgut menjar el seu tros, hi ha hagut un superàvit de pastís.

Capítol VIII El mite que us explicaré a continuació tracta sobre un home molt astut que s’anomenava Sísif. Aquest segons la mitologia grega era fill d’Èol i Enàrete.

Sísif fou fundador i rei d’Efira. Sabíeu que aquest va ser anomenat doctor honoris causa cum laude? Ja que va fer estudi i un treball excel·lent, el seu nivell acadèmic va ser destacat.

Sísif va estar casat amb Merope amb la qual va tenir dos fills, Glauc i Halmos.

També se li atribueix que va estar casat amb Anticlea, amb qui va engendrar a Odisseu.

En aquells temps tan llunyans va tenir lloc el famós rapte d’Egina, la qual fou raptada per Zeus. Aquesta va ser raptada a Flios i traslladada cap a Enone, però de camí cap aquesta antiga ciutat van passar per Corint on van ser vistos per Sísif.

Asop, pare d’Egina va sortir a la recerca d'aquests dos, però Zeus enviant-li raigs no el va deixar que els trobessin, i el va fer tornar a les seves riberes.

Asop va viatjar cap a Efira i cap a Corint, on va consultar a Sísif.

Aquest li va dir que li diria qui havia estat el qui s’havia endut la seva filla només si Asop feia que el déu dels rius fes brollar un riu a la ciutat de Corint. Asop va acceptar i Sísif li va revelar el nom de Zeus, el culpable d’aquella tragèdia.

Zeus va entrar en còlera i va enviar a Sísif a l’Hades on el va condemnar per saecula saeculorum carregar amb una pedra molt pesada fins al cim d’una muntanya i que quan aquest estigués arribant, la roca caigués i hagués de tornar-la a pujar.

Un altre motiu pel qual va ser castigat diuen que va ser car Zeus va enviar Tànatos, la personificació de la mort cap a Sísif perquè el mates, però Sísif li va fer alguna cosa que no se sap què va ser però el va sorprendre i per a més inri el va encadenar, així doncs no va morir cap home durant un temps. Zeus va obligar a Sísif a alliberar a Tànatos perquè aquest seguis fent el seu deure.

Quan Tànatos fou alliberat, la primera víctima de mort fou Sísif però aquest abans de morir li va dir a la seva muller que no li preparés cap missa de rèquiem cap a la seva persona quan aquest morís.

Un cop Sísif va arribar a l’Hades, va demanar que el deixessin tornar cap a la terra dels vius per castigar a la seva muller car no li havia fet un ritual digne.

Finalment aquest va aconseguir tornar al reialme dels vius, aquí va viure fins a una edat molt avançada, però abans de morir, el van fer evidenciar per tota la ciutat perquè tothom l’odiés.

A Sísif en morir, l’Hades li va imposar una tasca perquè aquest no pogués fugir mai. A més al seu taüt no hi van voler que apareguessin les sigles que pareixien normalment, RIP (requiescat in pace), car no li desitjaven que descanses tranquil.

Un cop Sísif va arribar a l’Hades i havent vist la tasca a la qual li havien condemnat va començar a penedir-se i començar a dir que no era just una tasca tan desagradable i dura per una peccata minuta que havia comès. Tot i que al judici de l’Hades, Sísif va pronunciar les paraules que tothom estava esperant que digués, "mea culpa si estic aquí ", va acceptar i es va penedir de tot allò que havia fet, va ser condemnat al càstig.

Una altra llegenda diu que Sísif odiava al seu germà Salmoneu i va preguntar a l’oracle d’Apol·lo com podia acabar amb ell, aquest li va dir que l'ajudarien els fills de la seva neboda, filla de Salmenoeu. Sísif va esdevenir amant de Tiro, la seva neboda i amb ella va engendrar dos bessons. Tiro els va matar en conèixer l’oracle i Sísif fou condemnat a aquest càstig a causa de la seva impietat. Així doncs castigat l’home sense pietat, el papa va beneir vrbi et orbi, a tota la ciutat de Roma i al món sencer.

Capítol IX Avui nois us parlaré sobre un poeta líric i satíric, un poeta reflexiu el qual parlava en les seves obres sobre els seus desitjos. Aquest s’anomenava Quint Horaci Flacus. Vaig fer una captatio benevolentiae, un recurs literari, ja que no em feien cas. Aquesta va fer efecte, de sobte tots van començar a mirar-me amb l’orella parada.

Quint Horaci Flac més conegut com a Horaci va néixer el 8 de desembre del 65 aC. a Venúsia i va morir a Roma el 27 de novembre del 8 aC. Horaci va ser fill d’un esclau alliberat, al principi de la seva infància va viure al camp, després va poder estudiar gramàtica a Roma, i posteriorment, als 20 anys d’edat es va traslladar a Atenes, on estudià filosofia i grec.

A Atenes va entrar en contacte amb l’epicureisme, doctrina filosòfica.

Horaci va estar agraït sempre al seu pare, car Horaci sabia quins esforços aquest havia hagut de fer per aconseguir una vida digna per ell.

Horaci va formar part del partit republicà i va rebre un alt càrrec en l’exèrcit de Brutus, assassí de Cèsar.

Horaci en veure la seva falta d’aptitud per formar part del càrrec militar i es va exiliar a Roma, on es va assabentar de la mort del seu pare i que ara ell seria el posseïdor de les seves propietats.

Fou a Roma on Horaci va esdevenir escriba, ofici amb el qual va poder desenvolupar el seu art com a poeta, posteriorment va conèixer a Virgili el qual va introduir-lo en el cercle de Mecenàs, amb el qual va fer amistat i el qui el va presentar a August.

August li va donar la seva protecció i li va oferir un càrrec com a secretari personal, tot i que aquest últim Horaci el va rebutjar car anava en contra els seus principis epicuris. Mecenàs, el seu gran amic amb el qual posteriorment va ser enterrat, el va obsequiar amb una finca als turons Sabins, aquí Horaci va redactar gran part de les seves obres.

Al 35 aC. va començar a publicar les seves primeres obres, va escriure Èpodes i Sàtires, i l’’any 23 aC. va publicar les seves tres primeres Odes, tres Epístoles i finalment la quarta Oda. Horaci va fer una lírica molt característica, en les seves obres acostumava a fer ús del seu tòpic literari més característic, beatus ille amb el qual feia lloança a la vida en el camp, a la vida tranquil·la enfront de la vida a la ciutat.

Veure a Horaci a una ciutat passaria ad Kalendas Graecas, quan les vaques volin. Horaci mai trepitjaria una ciutat si aquest podia viure al camp, només de

petit, ja que encara no havia desenvolupat la seva estimació per la vida tranquil·la que proporcionava el camp.

Horaci també es caracteritzava per ser moderat, tot ho feia cum grano salis, era escèptic i ho feia tot amb maduresa i amb moderació per la qual cosa trobem l’elogi a la moderació l’aurea mediocritas que ell expressava a les seves obres, defensant que tothom havia de prendre decisions i fer-ho tot amb moderació.

Tot i defensar la moderació, Horaci era partidari de gaudir tots els moments, gaudir el dia a dia per la qual cosa sempre acabava les frases que deia als seus amics i a ell mateix amb carpe diem.

Horaci confiava en els homes audaços, amb iniciativa, aquells els quals feien les coses i deien alea iacta est, aquells que ho feien sense por, deixant allò que feien a mans de la sort, aquells que s’arriscaven essent conscients de les conseqüències que podrien esdevenir si alguna cosa sortia malament. Tal com el seu amic Virgili va dir a l’Eneida, audaces fortuna iuvat, només els valents, els que arrisquen són somriguts per la fortuna, Horaci pensava igual.

“Nois ara per acabar us vull fer una pregunta, que us agradaria més, viure a la ciutat o al camp? “Tots els nens van començar a discutir dient la seva opinió, finalment els vaig tallar i els vaig dir: “de gustibus non disputatum!”, els nens es quedaren parats i em van preguntar què volia dir, els vaig dir que no s’havia de discutir per coses de gustos personals car per gustos hi ha colors.

Capítol X Bon dia nois, avui us parlaré sobre un home el qual va ser molt important durant l’època antiga grega, aquest donava els consells més savis. Aquest era Nèstor. Nèstor fou el rei d’Ítaca, i el fill més jove de Neleu i Cloris. Nèstor de petit tenia una ment privilegiada, intelligenti pauca, ho entenia tot a la primera.

De sobte tots els nens van començar a dir-me: “però el rei d’Ítaca no era Odisseu” llavors em vaig adonar i els vaig dir: “Ups perdoneu nois, he tingut un lapsus, veieu els professors també ens equivoquem, errare humanum est. Teniu raó nois, el rei d’Ítaca fou Odisseu, Nèstor fou rei de Pilos.”

La seva dona fou Eurídice, se li atribueixen nou fills entre els quals destaquem Perseu, Antíloc, Pisístrat i Policatsa. Nèstor va ser l’únic supervivent després de l’assassinat que Hèracles va fer sobre els seus germans, i per ser que quedà viu va esdevenir rei de Pilos.

Mentre era rei de Pilos, Nèstor va tenir un paper molt important, en les baralles entre els seus compatriotes i els seus enemics veïns. Durant un combat va estar a punt de matar els Moliònides. Alguns historiadors diuen que aquest va formar part dels argonautes, es va enfrontar amb centaures, va vèncer al gegant Eretaulió, en un combat singular. Podem dir que Nèstor tot i intervenir a la política, va ésser present en molts esdeveniments mitològics importants (Cf. Guerra de Troia).

Va formar part dels argonautes,la qual cosa comportava tenir un cos d’atleta, i si aquest es manté, arribem a tenir una ment sana, per la qual cosa els atletes seguien el principi, mens sana in corpore sano, l’ànima no podia viure dins d’un cos que no fos sa.

Durant la Guerra de Troia va ser una figura molt important, tot i ser valerós als combats, Nèstor va ser l’home al qual els grecs demanaven consells. Va adoptar la figura d’home savi, va ésser el conseller prudent i experimentat del bàndol grec, era el més savi, non plus ultra i cap el superava.

Un dels consells que va donar Nèstor a Menelau, va ser que no es deixes emportar per la seva ira i no li prengués Briseida a Aquil·les, però Menelau va fer tot el contrari i tot el seu exèrcit va tenir pèrdues i aquest de seguida va reconèixer el seu gran error.

El principal l’objectiu dels consells de Nèstor eren que la victòria dels grecs esdevingués ràpidament, que els grecs poguessin resumir la guerra dient: veni, vidi, vici.

Podrien suposar que la seva saviesa també era produïda per la seva gran edat i experiència a la vida, durant aquests anys tot és igual, nihil novum sub sole, no hi ha res de nou, és un cicle i per la qual cosa, Nèstor coneix la vida tan bé i pot donar els seus savis consells.

La saviesa dels seus consells hi ha quedat comprovada, s’ha demostrat amb facta, non verba, cal recordar que la Guerra de Troia fou guanyada pels grecs, i d’aquesta victòria s’ha deixat constància mitjançant escrits, verba volant, scripta manent, ja que si no ho deixem per escrit, no quedarà permanent, car les paraules se les emporta el vent.

Un cop finalitzada la Guerra de Troia, va tornar a Pilos. va ser un dels afotunats, ja que va tenir una tornada favorable. Nèstor va arribar a una edat molt llunyana, gràcies a Apol·lo, ja que la seva mare Cloris i els germans d’aquesta havien estat assesinats per Artemis i el mateix Apol·lo i aquest per tal de reparar aquest assesinat, va concedir a Nèstor tots els anys que els seus tiets havien d’haver viscut. Nèstor va viure durant més de tres generacions.

Capítol XI Bé nois, avui s’ha acabat l’activitat la qual portem 10 setmanes fent-la… encara no havia finalitzat la frase quan els nens van començar a aixecar les mans dient-me si podia explicar l’últim mite, que ells no volien que s’acabés l’activitat, ja que els havia semblat molt interessant.

Finalment vaig cedir, però amb una condició, els vaig dir: “això haurà de quedar inter nos, ningú s’ha d’assabentar que he explicat aquest mite, car avui ja hauríem de haver començat una nova activitat. La directora no es pot assabentar, ja que sinó s’enfadarà molt amb nosaltres.”

El mite sobre el qual els vaig parlar va ser sobre el mite de Pandora.

Us preguntareu qui es Pandora, jo quan em deien: “Què no et saps el mite de Pandora?” hem preguntava idem que vosaltres, qui és Pandora?.

Pandora va ser la primera dona, fou creada per Hefest i Atena, amb l’ajut de tots els altres déus, aquesta va ser creada per petició de Zeus.

Pandora quan va néixer només va ser vista per Zeus, el qual el va veure in situ, només ell sap quin és l’arbre sota el qual va néixer, nosaltres només sabem que és una vinya, pero aquesta dóna el millor vi de tot l’imperi, el seu vi és un vi sui generis, mai trobarás un igual.

Com he dit abans va ser creada per Atena i Hefest, i amb l’ajut dels altres déus. Cada déu li va donar diferents qualitats, Afrodita li va donar gràcia, sensualitat, Atena li va donar art en telar, l’habilitat manual, també li varen atorgar bellesa, persuasió i etcètera.

Pandora per se, no hauria estat tan bonica i especial. Fou gràcies a les qualitats que li donaren els déus, i el modelatge que li donà Hefest, les que varen fer que fossin tan bonica com ho va ser.

Hermes, en canvi no li donar cap qualitat bona, sinó que li va posar al seu cor mentides i fal·làcies.

La creació de Pandora, nois com he dit abans, va ser manada per Zeus, amb la fi de castigar els humans. Aquesta va esdevenir el regal que utilitzaren tots els déus per provocar una desgràcia en la vida dels humans, es relaciona la creació de Pandora amb un fet que va cometre Prometeu.

Aquest els va donar la carn dels animals als humans i als déus només els ossos dels animals i.e., els va trair. Aquesta traïció va incitar Zeus a treure el foc als humans però Prometeu, per protegir-los els va tornar el foc, però no un foc qualsevol, sinó el foc diví. A partir d’aquests fets, els déus estaven enfadats amb Prometeu i viceversa, tots humans i divinitats van començar a estar confrontades.

Diferenciem diversos mites i teories sobre Pandora, a l’obra Els treballs i els dies, Hesíode diu que Zeus envià Pandora a Epimeteu, un tità. Aquest no va dubtar en acollir-la, més tard es varen casar, tot i ser advertit pel seu germà que no acceptés cap regal que vingues per part de Zeus.

Pandora un cop ja havent arribat a la terra, va veure una gerra que contenia tots els mals dins seu, aquesta era tancada amb una tapa la qual feia que res del que hi havia dins s’escapés. Pandora, en veure la gerra, la va obrir per curiositat i tots els mals van escampar-se per la terra, i al voltant dels humans.

Només l’esperança va quedar dins la gerra, no va tenir temps per escapar car Pandora la va tancar abans que aquesta arribes a la part alta de la gerra.

Així acabà el mite que va escriure Hesíode en el seu llibre. Aquest al final del mite va escriure un post scriptum, on va afegir altres teories sobre el mite de Pandora, les quals diuen que la capsa no contenia mals, sinó coses bones i que Zeus li envià Pandora a Epimeteu com a regal de noces. Pandora quan era entre els humans, va obrir la capsa i els béns van tornar amb els déus i els humans es varen quedar amb tots els mals, només els quedà l’esperança.

Per a més informació vide: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pandora