Viatge en el Temps

VIATGE EN EL TEMPS

Una mirada a la història antiga

INTRODUCCIÓ

El que tens a les mans és un llibre d’història de les civilitzacions antigues escrit amb amor i passió i dedicat a tothom que li agradi viatjar en el temps descobrir com era el món fa milers d’anys.

Hi trobaràs mil·lennis d’història, cinc civilitzacions, quatre continents molta informació interessant, a més de curiositats i un munt d’històries anècdotes divertides.

Coneixeràs més de prop les civilitzacions que van néixer a l’Àfrica i les que es van desenvolupar al llarg de les costes de la mar Mediterrània. I, solcant l’oceà Atlàntic, descobriràs un dels pobles que vivia a l’Amèrica Central molt abans de l’arribada de les caravel·les de Cristòfor Colom.

I a més coneixeràs la resposta a preguntes més concretes, com ara aquestes:

On vivien els antics egipcis, els grecs, els fenicis, els maies i els romans?

Com era el dia a dia d’adults nens? Què menjaven, com es vestien, quines festes celebraven, quines tradicions seguien? Com es comunicaven?

A què temien? Eren molt diferents de nosaltres? Quin llegat ens han deixat?

Per no perdre’t en l’espai, consulta bé els mapes, i per tenir clar de quina època estem parlant, fixa’t atentament en les dates. Les trobaràs a la línia del temps presentada a les pàgines següents.

Al final del llibre també podràs consultar un glossari amb totes les paraules que reclamen una mica més d’atenció.

Bona lectura i bon descobriment!

DE PASSEIG PEL TEMPS

L’escriptura apareix en diferents parts del món: comença la Història.

Primers indicis de la civilització sumèria a Mesopotàmia.

Al Perú a Egipte es fan cultius i es domestiquen animals. Primeres empremtes dels fenicis a les costes orientals de la Mediterrània.

Creació del Regne d’Egipte. Primers exemples d’escriptura jeroglífica.

Època del Creixent Fèrtil a Mesopotàmia. Primera mòmia coneguda de l’antic Egipte.

A l’Amèrica Central s’inicia el conreu del blat de moro. Desenvolupament de la civilització maia. Naixement de la civilització cretenca a la Mediterrània.

1200 aC

Màxima esplendor de la civilització fenícia. Els grecs funden les primeres colònies.

Segons la tradició, comença la guerra de Troia.

Arribada dels “Pobles del Mar”. Fi de la civilització micènica. Primeres colònies fenícies.

El faraó Ramsès II s’enfronta als hitites (Batalla de Cadeix a Síria).

Fi de la civilització cretenca. Desenvolupament de la civilització micènica.

Els territoris ocupats pels hikses són reconquerits. Màxima esplendor de la civilització egípcia.

Època de les primeres piràmides egípcies.

Segons la tradició, els fenicis funden Cartago a l’Àfrica. A Itàlia sorgeixen les primeres ciutats etrusques.

Primers jocs olímpics a Grècia. Els romans funden Roma; inici del període monàrquic.

Els grecs funden la Magna Grècia. Primeres grans ciutats maies.

Els assiris conquereixen Egipte.

Els hikses de l’Orient Pròxim envaeixen Egipte i s’estén la civilització fenícia.

Els habitants de les terres escandinaves comencen a utilitzar el bronze. Primers regnes fenicis a la costa Mediterrània.

Els perses conquereixen Mesopotàmia i, poc després, Egipte.

Començament de la República a Roma.

Els grecs lluiten contra els perses.

Primers documents escrits per recordar les gestes dels reis maies.

El rei Filip II de Macedònia derrota Tebes i Atenes (Batalla de Queronea).

El rei Alexandre el Gran conquereix Pèrsia i Egipte.

Mor Alexandre el Gran. L’escriptura jeroglífica maia s’estén a molts llocs de l’Imperi.

Roma conquereix Síria i les ciutats fenícies.

Gran expansió dels maies. La ciutat de Chichén Itzá es converteix en el centre de la civilització.

Els maies abandonen moltes de les ciutats on vivien. L’any 70 dC els romans destrueixen el temple jueu de Jerusalem.

Naixement de Crist. Octavià emperador de Roma.

Després de vèncer la reina Cleopatra, Egipte es converteix en província romana. Fi de la dinastia ptolemaica.

Victòria d’Octavià sobre Egipte (Batalla d’Àccium).

Juli Cèsar és assassinat a Roma (Idus de Març).

Divisió de l’Imperi romà en Imperi d’Orient i Imperi d’Occident.

Els visigots saquegen Roma.

Fi de l’Imperi romà d’Occident.

Les meravelles del món antic

QUÈ TROBARÀS EN AQUEST LLIBRE?

4 continents

Els maies es desplacen a l’altiplà de Guatemala. Comença el declivi de les ciutats.

Cristòfor Colom i la seva tripulació arriben a Amèrica.

5 anys

5 civilitzacions

10 anys 100 anys

1.000 anys

Hernán Cortés i les seves tropes de conqueridors destrueixen l’Imperi asteca, hereu de la civilització maia.

1 lustre 1 dècada 1 segle 1 mil·lenni

QUAN ESTUDIÏS LA HISTÒRIA, SOVINT T’ADONARÀS QUE HI HA ESDEVENIMENTS QUE DUREN MOLTS ANYS

dC 476 dC Segle IX dC 1492 dC 1519-1521 dC 395 dC

MONSTRES MARINS

Els mariners de l’antiguitat temien trobar monstres terribles durant els seus viatges.

COLUMNES D’HÈRCULES

Els homes antics tenien por de sobrepassar aquest límit i caure a l’Oceà.

Romans Egipcis Grecs Maies Fenicis

UNA MIRADA AL MÓN Paisatges,

ambients i civilitzacions

Ara que has viatjat a través del temps, ha arribat el moment de donar un cop d’ull a l’espai, per observar on s’han desenvolupat les civilitzacions de les quals parlarem, entendre com els diferents ambients i paisatges han influït en les característiques dels diversos pobles, i, també, com aquests han modificat l’entorn en el qual s’han establert.

MAIES On

Entre Amèrica del Nord i del Sud, separant el Golf de Mèxic del Mar Carib, s’estén la península de Yucatán, bressol de la civilització maia, que va aconseguir la seva plenitud a partir d’aproximadament el 2000 aC G o l f d e

Trets destacats

En la seva major part és una terra sense aigua a la superfície, coberta de vegetació i caracteritzada, sobretot al nord, per uns barrancs increïbles i unes grutes plenes d’aigües dolces i clares que es ramifiquen en una xarxa de més de 300 quilòmetres de túnels subterranis units entre si.

El melic del món

Els estudiosos pensen que va ser precisament aquí on, fa aproximadament 66 milions d’anys, va caure el meteorit que va iniciar el canvi climàtic que acabaria provocant l’extinció dels dinosaures. Els senyals d’aquest gran impacte es continuen trobant actualment en un enorme cràter davant de la punta nord-oest de la península.

Flora

Els boscos de Yucatán tenen una gran varietat de plantes, que en alguns casos són endèmiques, és a dir, que tan sols existeixen en aquesta part del món. N’és un exemple el balché un arbre de fins a 10 metres d’alçària, de l’escorça del qual els maies extreien una beguda excitant.

Clima i estacions

El territori maia té un clima tropical amb dues estacions: una seca entre novembre i maig, i una altra plujosa de juny a octubre. Fa calor tot l’any (entre 25 i 35 graus), però sobretot d’abril a setembre.

Fauna

Els antics maies van anomenar aquestes entrades al món submergit cenotes, que significa “pous sagrats”, tant per la seva misteriosa bellesa com pel preciosíssim tresor que preserven. Davant l’absència de rius i llacs, és l’única aigua dolça que hi ha en aquests territoris.

Entre les moltes espècies d’ocells trobem el flamenc rosa i el gall dindi ocel·lat anomenat així per la presència a les plomes d’uns “ulls” semblants als que té el paó a la cua. Les llargues i acolorides plomes del Quetzal s’utilitzaven per fer plomalls i vestits rituals, cosa que també feien amb la pell del jaguar, l’animal que representava simbòlicament el poble maia.

EGIPCIS On

A l’Àfrica, al llarg del curs del riu Nil; des de les cascades a la frontera amb l’actual Sudan (Alt Egipte) fins a la desembocadura a la mar Mediterrània (Baix Egipte).

Trets destacats

A l’antic Egipte la naturalesa forma part de tots els aspectes de la vida quotidiana, i també és molt present en l’art i en la religió. La civilització egípcia va durar uns 3000 anys, molt més que totes les altres civilitzacions antigues. El secret del seu èxit és precisament el fet que aquest poble formava un tot amb l’entorn en el qual vivia: el sol, el desert, els animals... i sobretot el riu Nil.

També el sòl, amb els seus minerals, era preciós per als antics egipcis. Dels deserts n’extreien el granit, l’alabastre, la turquesa i l’or, tots utilitzats per construir tombes i monuments, crear joies...

Clima i estacions

A l’antic Egipte, Akhet l’estació de les inundacions (juliol-novembre) era la primera del calendari, seguida de Peret (novembre-març), l’estació en què es retiraven les aigües i es conreaven les terres, i Shemu, l’estació de la collita (març-juliol).

AKHET

Flora

Als tolls, al llarg del riu, creixien la flor de lotus , símbol sagrat de renaixement, i el papir , amb el qual es feien les làmines damunt les quals escrivien. Canyes i joncs servien per trenar cistelles, taules i tamborets.

UMEHS

TEREP

Les tranquil·les inundacions estivals del riu deixaven un estrat de fang negre, el llim, que fertilitzava les terres circumdants. Les plantes els animals, a banda d’una utilitat pràctica, solien tenir un valor simbòlic o s’associaven a alguna divinitat.

Fauna

Cocodrils i hipopòtams vivien al riu, i guepards elefants , hienes , gaseles lleons , serps i micos vivien a les terres del voltant.

Els gats, anomenats “Mau” eren sagrats a la societat egípcia.

Tebes

FENICIS

On

Els fenicis vivien en una franja de terra que es correspon a l’actual Líban.

Clima i estacions

El clima és de tipus mediterrani. Al llarg de la costa els estius són càlids i humits i els hiverns freds i plujosos.

Flora

A l’antiguitat la terra dels fenicis era rica en boscos molt frondosos, amb arbres de fusta resistent i molt apreciada: xiprers , ginebres i cedres que s’utilitzaven per construir les famoses naus fenícies i que s’exportaven com a material de construcció.

Trets destacats

Un territori estret amb impressionants cadenes de muntanyes a l’est i la Mediterrània a l’oest, difícil de recórrer per terra i amb una costa escarpada plena de penya-segats.

Fauna

La fauna comprèn diverses espècies d ’aus rapaces a les zones muntanyoses, i d’ ocells marins tortugues verdes i foques monjo a les zones costaneres.

Cedre

On

L’antiga Grècia comprèn una part continental, una part peninsular (Peloponès) i arxipèlags d’illes a les mars Egea i Jònica.

Trets destacats

Una bona part del territori de Grècia està format per muntanyes i turons, connectats per estretes valls, amb rius petits i poc cabalosos. Els antics grecs conreaven oliveres vinyes, es dedicaven a la pesca, a l’extracció de minerals i a l’apicultura, i criaven porcs i ovelles.

Clima i estacions

A la major part del territori el clima és mediterrani, amb estius càlids, precipitacions escasses hiverns suaus.

Flora

La vegetació típica és l’arbust mediterrani: llorer , murta , ginesta ginebre romaní i olivera són algunes de les plantes presents en la naturalesa, així com també en la mitologia i en l’art de l’antiga Grècia.

Fauna

Cérvols , porcs senglars , ossos bruns , linxs i cérvols poblaven boscos i muntanyes. A l’antiguitat també vivia en aquesta zona el lleó europeu , ja extingit, que va ser descrit per Homer i per altres autors i esculpit a la famosa Porta dels Lleons, a Micenes.

ROMANS

On

Des dels primers assentaments al Laci, la civilització romana, en el transcurs dels segles, es va anar estenent fins a formar un vast imperi que arribava a totes les terres conegudes d’Europa i Àfrica.

Londinium

Flora

Els romans distingien entre arbres silvestres, espècies que creixien espontàniament als boscos, com l’ alzina , el castanyer , l’ àlber, el faig , el pi silvestre o el roure , i arbres urbans, conreats per

Arbres silvestres (del bosc)

embellir els jardins, com l’ om el xiprer , l’ olivera i la palmera . El fullatge de les plantes ornamentals es podava per obtenir formes geomètriques i fantàstiques, segons les regles de ’art topiària

Arbres urbans (decoratius)

Trets destacats

De tots els pobles antics, segurament van ser els romans els que més van modificar, adaptant-la a les seves necessitats, la naturalesa dels llocs on es van establir. Ciutats, carreteres, ponts, aqüeductes, cultius, horts jardins van ser la seva manera de governar i “ordenar” el territori en el qual vivien.

Els animals es van utilitzar per treballar els camps o per als desplaçaments, com a aliment i també com a diversió. Des de les diferents províncies de l’Imperi portaven a Roma bèsties feroces o espècies encara desconegudes, que formaven part de l’espectacle dels jocs circenses o s’admiraven als palaus.

Els mosaics, les pintures i els textos antics demostren l’amor dels romans pels animals exòtics.

Fauna

Els romans criaven els animals de granja que avui coneixem. Els gossos s’utilitzaven normalment com a animals domèstics o guardians. Però als boscos hi havia llops , ossos i cérvols

De les províncies africanes i orientals de l’Imperi arribaven lleons , tigres serps estruços camells , cocodrils hipopòtams , elefants i girafes

Roma

DE LES MUNTANYES AL MAR

Ben aviat els pobles antics van pensar en la millor manera d’utilitzar tots els recursos naturals que oferia l’entorn en el qual vivien. Van haver d’enfrontar-se tant a les oportunitats que els donava la proximitat del mar (fenicis) com a les dificultats que presentaven les regions muntanyoses (maies)

Quines estratègies van adoptar?

Els grecs , per exemple, com que vivien en una zona plena de muntanyes, però també amb moltes illes, van aprendre a navegar i a comerciar amb altres pobles situats a la mar Mediterrània i la mar Negra. Van fundar diverses colònies i van arribar fins als confins del món conegut en aquells temps, les anomenades “Columnes d’Hèrcules”, a l’estret de Gibraltar.

Els fenicis també van viure comerciar en aquesta mateixa zona. A les seves terres d’origen no hi havia prou espai per conrear els camps, però aprofitant els seus frondosos boscos de cedres, els fenicis, que eren excel·lents llenyataires fusters, van construir les millors embarcacions del món.

Bancals

Els fenicis van inventar l’àncora, un instrument indispensable per a la navegació.

Els pobles maies també van trobar la manera d’adaptar el territori a les seves exigències. Per conrear un terreny escarpat, van utilitzar l’enginyós mètode dels bancals: trossos de terra conreada, limitada per petits murs o rases.

Sierra Madre o Serralada Central (Chiapas, a Mèxic)

Smólikas (Grècia)

Mont Olimp (Grècia)

Mont Qurnat as-Sawda (Líban)

Alçària dels cims (sobre el nivell del mar)

Zaculeu, ciutat maia (Guatemala)

Acròpolis d’Atenes (Grècia) Turó Esquilino (Roma)

Les embarcacions s’utilitzaven per al comerç, per a la guerra i per a les cerimònies religioses. Els vaixells de guerra es diferenciaven dels mercants per la forma: eren menys espaiosos, més llargs i més estrets. A la proa anaven proveïts d’un esperó amb el qual xocaven contra les naus enemigues per fer-les naufragar. Tenien més remers i podien ser molt més ràpids que els vaixells que feien servir per al comerç.

Quan no hi havia motor...

Tots els vaixells es movien gràcies al vent. Les naus fenícies tenien al centre una gran vela quadrada i a la proa un petit masteler suplementari amb una

Vaixell mercant fenici

Els vaixells que s’usaven per al comerç podien transportar entre 100 i 150 tones de mercaderies, gairebé el pes d’entre 10 i 15 elefants.

El color més preciós

Has sentit parlar alguna vegada del vermell porpra? Era el color per als teixits més buscat de tota l’antiguitat. Els fenicis eren els únics que sabien com obtenir-lo: el mèrit cal atribuir-lo a un petit mol·lusc marí (el murex espinós ) que viu a la costa del Líban.

El mol·lusc es premsava i es barrejava amb sal, i després s’exposava al sol durant tres dies.

vela que s’utilitzava per fer que el buc fos més estable i governable.

Secrets de la navegació antiga

brea per fer-lo impermeable... Aquests eren alguns dels secrets de les drassanes, gelosament guardats i transmesos al llarg dels segles. Què feien els fenicis per obtenir aquest colorant especial?

Per produir mig quilo de tint vermell necessitaven aproximadament 60.000 mol·luscs. Per aquesta raó els fenicis venien les seves teles tenyides a uns preus tan alts que només se les podien permetre els reis i els nobles.

El suc extret es ficava en recipients en els quals s’introduïen els teixits que es volien tenyir.

Després el color vermell es diluïa amb aigua de mar per obtenir diferents tonalitats, des del rosa pàl·lid fins al morat més fosc.

Cadascun dels vaixells era una obra mestra de fusteria. Com projectar cada detall, com situar i encaixar la fusta per al buc, com untar-lo amb

Conèixer els noms dels diferents tipus de vent (rosa dels vents) i els corrents marins.

Llegir els mapes amb les rutes conegudes (portolans).

A la nit, mirar la posició dels estels al cel per orientar-se i saber quina direcció havien de prendre.

Mitjançant l’observació dels núvols, els ocells o el color del fons del mar, saber quan eren a prop de terra i on podien atracar.

Murex

AIXÒ ÉS EL QUE CALIA APRENDRE

Vaixell fenici de guerra

RIUS, PLANES I CIUTATS

Viure en espais amplis i plans (valls i altiplans) o a prop de grans rius llacs era enormement important, perquè aquests llocs permetien...

VIES FLUVIALS

A diferència de les barques construïdes per navegar al mar, les dels rius tenien la quilla plana, adequada per a fons més baixos i arenosos. Els rius eren les vies de comunicació transport més usades pels pobles antics, ja que els permetien desplaçar-se i comerciar de manera més segura que si ho feien per terra. De fet, les carreteres es consideraven una alternativa difícil i perillosa per la presència de bandits, animals salvatges i zones per les quals era difícil avançar, a banda dels impostos que calia pagar quan passaven per terres estrangeres.

Desplaçar-se sense massa obstacles utilitzant els cursos de l’aigua com a “autopistes” naturals i ràpides.

Els conreus al voltant d’aquestes àrees fluvials permetien alimentar pobles sencers conservar grans reserves de menjar. Tot el que no es consumia o s’emmagatzemava, es transportava i es venia en mercats pròxims i llunyans. Va ser així com es va desenvolupar el trànsit comercial.

Vaixell fluvial egipci

1123 quilòmetres

Conrear la terra. Dedicar-se a la cria de bestiar i a la pesca. Construir ciutats i viure-hi. Nil Po Riu de la Passió

Usumacinta

VIURE A LA CIUTAT

En diferents moments de l’antiguitat, hi ha hagut desplaçaments massius a les grans ciutats. Durant la seva màxima esplendor, a Roma hi vivien 1.000.000 d’habitants, 100.000 al Tikal i 75.000 a Tebes.

Roma

1.000.000 d’habitants Tikal

100.000 habitants Tebes

Tots els camins porten a Roma

Els romans van ser els millors enginyers de l’antiguitat. Gràcies a ells Roma es va convertir en el centre del món, una ciutat de fàcil accés -per terra i per mar- des de qualsevol punt. La Ciutat Eterna tenia 14 portes monumentals per les quals s’accedia a les grans vies públiques i que la connectaven amb la resta de ciutats de l’Imperi. Aproximadament, cada vint quilòmetres

Xarxa viària de l’Imperi romà al segle II dC

100.000

ELS ROMANS TAMBÉ VAN SER HÀBILS CONSTRUCTORS D’AQÜEDUCTES I PONTS

Es calcula que la longitud total dels aqüeductes que proveïen d’aigua la ciutat de Roma oscil·lava entre 790 i 800 quilòmetres. Uns 47, a més, gràcies a estructures de maons, s’enlairaven uns metres per damunt de terra.

Font

Per mar i per terra

Els maies també van ser excel·lents constructors de gegantesques senderes de pedra, anomenades “camins sagrats”, de fins a 300 quilòmetres. Aquests camins unien nombroses ciutats i comunicaven milers de comerciants, pelegrins i tota mena de viatgers. Les mercaderies

les transportaven les persones: de fet, els maies no tenien animals de càrrega. Si el trajecte seguia un riu, s’utilitzaven unes canoes especials, fetes amb grans troncs d’arbre i cobertes amb una capa de fulles de palmera que protegia les mercaderies de la llum solar.

quilòmetres de carreteres construïdes

BENVINGUTS A CASA

Maneres de viure

Després d’un llarg viatge, ja som a casa! Com eren els habitatges del passat? Eren molt diferents dels nostres? Ho descobrirem junts.

Una casa, moltes famílies

A les cases no només hi vivia una família. Al final del dia, s’hi reunien oncles, cosins, avis i besavis, que solien viure junts sota el mateix sostre.

De sol a sol

Com era viure sense energia elèctrica? Imagina’t un lloc sense nevera, televisió, ordinador, mòbil, aire condicionat... El sol regulava la jornada i a la nit l’única llum a les cases procedia dels llums d’oli o de les torxes.

Enginy i tècniques de construcció

Alguns dels grans palaus del món antic han resistit el pas del temps, els incendis, les inundacions, els terratrèmols... i avui dia els podem continuar admirant. Però això no passa amb les cases on vivia la gent del poble.

A més de les persones, els animals domèstics eren ben rebuts. A Egipte els més apreciats eren gossos , gats , babuïns i micos

Qüestió

d’higiene

Els habitatges més senzills es construïen amb materials efímers, com ara fusta , joncs i palla , que rarament aguanten el pas dels mil·lennis.

País on vas, costum que hi trobes

A l’antiga Roma les oques s’usaven com a gossos guardians, perquè xisclaven si arribaven estranys.

Respecte a les cases, cada poble tenia les seves regles i les seves tradicions. Segons la riquesa del propietari, podien tenir parets fortes per protegir les habitacions, passadissos i sales decorades, patis, jardins fonts amb gerres plenes d’aigua i de peixos.

Com es rentaven? Recollien l’aigua a la font pública, en un pou o al riu que tenien a prop de casa, i la transportaven amb galledes i recipients de terracota.

Les cases maies tenien una planta ovalada, sostres molt alts i no tenien finestres. La construcció s’iniciava enlairant un monticle o una base de terra en la qual després es recolzava un resistent trenat de pals de fusta disposats en horitzontal i en vertical. A continuació, la fusta es revestia d’argila i palla, finalment, per cobrir el sostre, s’utilitzaven grans fulles de palmera.

Domus de l’antiga Roma

Casa maia

Font pública romana

Llum d’oli romà

Les cases dels antics egipcis seguien una regla fonamental: es construïen a la riba est del riu Nil, per on sortia el sol. La part de l’oest, on es pon el sol, no es considerava adequada per als éssers vius.

Els egipcis eren molt hàbils construint habitatges adaptats a l’ardent calor africana. Fresques a l’estiu ventilades a l’hivern, les cases es feien amb maons d’argila cuits al sol. Les teulades eren planes i s’usaven per deshidratar els aliments, i les finestres eren molt petites. A l’hora de dormir, per evitar que el cap toqués a terra, utilitzaven reposacaps de fusta.

I els fenicis ? Per construir els habitatges utilitzaven maons fets d’argila sense coure i palla seca, o a vegades pedres. Les cases dels rics solien tenir dues plantes i un pati interior amb habitacions empedrades i molt ben decorades.

Les cases dels antics grecs es construïen a la part baixa de la ciutat, al voltant d’un pati o jardí. Les parets i el sostre solien ser de fusta i maons de fang o argila. Tenien petites finestres sense vidres i persianes de fusta perquè no hi entressin els raigs de sol.

L’amo de la casa disposava d’una planta sencera per a ell i els seus convidats, mentre que les dones ocupaven una altra planta en exclusiva, lluny del carrer, a la zona més íntima i amagada de la casa.

A l’antiga Roma hi havia tres tipus d’habitatges molt diferents: domus ínsula i vil·la.

La domus era la casa de les classes socials més altes. Però, a banda d’un habitatge per a la família romana, era també una “oficina” en la qual treballaven, atenien els negocis i resaven.

L’ínsula es componia d’edificis construïts en fusta, de diversos pisos, on vivien els més pobres, en apartaments d’una habitació. Aquestes cases, amb un alt risc d’incendi, van donar molta feina als bombers de l’antiga Roma.

La vil·la era una explotació agrícola, amb grups de cases, magatzems, allotjament per als esclaus, terrenys, estables per als animals, piscifactories... Estava envoltada de murs.

Casa dels antics egipcis

Reposacaps egipci de fusta

Casa dels antics grecs

Riu Nil

EL MENJAR ÉS A PUNT

Les paraules “dinar” “sopar” venen del món dels antics romans. Però què es menjava i com es consumien els aliments en el passat? Quins gustos tenien els antics pel que fa al menjar i a la beguda? Alguns aliments d’aquella època et semblaran força “estranys”, però molts d’altres s’assemblen als actuals.

ELS DONS DE L’ORDI

Als egipcis els encantava menjar i beure, i la seva cuina era molt rica i variada. Oques i pollastres rostits , peix fregit animals de caça (antílops i gaseles), colomins i guatlles s’acompanyaven amb verdures fresques i fruita . La carn i el vi tan sols eren a l’abast dels rics,

mentre que el poble menjava sobretot vegetals, llegums i peix. Als àpats no hi faltava mai el pa i la cervesa Menjaven amb les mans, amb tots els aliments distribuïts en una estora de joncs o en una tauleta baixa, al voltant de la qual es disposaven nombrosos coixins.

TENINT EN COMPTE

QUE LES NEVERES

NO EXISTIEN , PER CONSERVAR ELS

ALIMENTS ELS

TRACTAVEN...

BLAT DE MORO, PATATES, BITXO I... CACAU

Els maies conreaven plantes que a Europa no existien en aquella època, però que avui formen part de la nostra alimentació quotidiana. L’aliment principal era el blat de moro, amb el qual cuinaven plats exquisits.

DEL BLAT DE MORO:

Tamales

Patates Bitxos

El blat de moro, fet puré, també es dissolia en aigua i era la base d’una sopa molt popular (pozole). Es conreaven moltíssims tipus de patates i de bitxos , mongetes carbasses , vainilla i cacau

DIETA DELS NAVEGANTS

A la taula dels fenicis no hi faltava mai una bona sopa d’espelta i llegums, acompanyada de pa (d’ordi o de blat) i cebes, arrels o enciam. Com a condiment utilitzaven oli, all i espècies, sèsam i mel per als dolços. La carn de caça era només

per a les famílies més riques; la resta menjaven peix. Els fenicis eren grans navegants, però també uns pescadors molt hàbils. La sal s’usava per conservar el peix, per condimentar els aliments i també com a remei contra el mareig.

Mongetes negres

Carbasses

Vainilla i cacau

EL SIMPÒSIUM

A l’antiga Grècia tan sols els homes que eren ciutadans podien participar en el simpòsium, una reunió especial en la qual es consumien plats i vins exquisits, acompanyats de jocs, endevinalles, lectura de poesies i tertúlies.

A Grècia tots bevien vi amb una mica d’aigua i una beguda, el kykeon, feta a base de farina d’ordi, llavors de coriandre i lli, vi, formatge ratllat i fulles de menta.

Curiositats i receptes de la taula dels antics...

La beguda maia dels déus

ELS ALIMENTS A L’ANTIGA ROMA

Aquells que s’ho podien permetre, esmorzaven una llesca de pa, acompanyada de dàtils, mel, raïm o formatge. El dinar es prenia al voltant de les 11 del matí i era molt lleuger.

L’àpat més important del dia era el sopar, que començava al capvespre i, si hi havia convidats i els senyors de la casa eren rics, podia durar moltes hores.

Protocol a la taula i les sobralles a l’antiga Roma

Després de cada plat, els romans es rentaven les mans. Per eixugar-les i per netejar-se la boca s’usaven uns tovallons anomenats mappae, que també servien per recollir les sobres del sopar. Això no es considerava un gest de mala educació; significava que els aliments havien estat abundants i apreciats.

Triturant les llavors de cacau, els maies extreien una pols a la qual afegien espècies, aigua i mel, i obtenien així un aliment molt valuós que prenien com a beguda: la xocolata més antiga del món!

La piadina dels antics grecs Hamburgueses especials de l’antiga Roma

A l’antiga Grècia, la “piadina” es feia amb farina de cereals pastada amb aigua i cuita directament al foc. Condimentada amb oli, coriandre i sal, se servia amb carn i verdures crues o cuites, i s’acompanyava d’amanida, olives o formatge.

SABORS

AGREDOLÇOS: EL GÀRUM

A l’antic Egipte, per fer la cervesa, que era a l’abast de tothom, es feia germinar l’ordi, després s’hi afegia aigua i el mateix llevat utilitzat per fer el pa. D’aquesta manera s’obtenia una beguda densa, escumosa i molt nutritiva. Beure cervesa no era tan sols un plaer, sinó també una necessitat, perquè gràcies al procés de cocció del most de l’ordi, la cervesa era més sana i estava més neta que l’aigua del Nil.

Als antics romans els agradaven molt les mandonguilles i les feien molt variades. La carn era de vaca, però també podia ser de liró, paó, senglar, i fins i tot d’estruç.

També es tornaven bojos pel gàrum, un condiment d’olor i gust molt fort a base de restes de peix picat, aigua salada i herbes aromàtiques.

A grecs, romans i fenicis els agradaven les salses a base de vinagre, mel, pebre, herbes i espècies. Per als antics romans, l’equivalent de la Coca-Cola era una beguda dolça, que es preparava coent vi mel.

Aigua salada Herbes aromàtiques

Restes de peix picat

Esmorzar (ientaculum)

TRUCS DE BELLESA

Les antigues civilitzacions ens han deixat autèntics trucs de bellesa. Tenint en compte que utilitzaven plantes i productes derivats dels animals com a matèries primeres, dones i homes van gaudir experimentant i transmetent durant segles receptes domèstiques amb ingredients que avui dia ens semblen estranys. Vegem-ne alguns.

ELS TRUCS

Tots utilitzaven el kohl, una pasta negra que s’aplicava a les parpelles i que també servia per protegir els ulls dels raigs del sol.

TINTS PER ALS CABELLS

Les primeres extensions

Antimoni per enfosquir el color

PER A LA PELL

Per eliminar les cèl·lules mortes de la pell, barrejaven sucre, arrel de lliri, llavors i mel.

Contra els furóncols s’usava la mantega.

Cendra de faig per aclarir el color

Henna per obtenir matisos càlids sobre el vermell

Els egipcis es posaven perruques elaborades amb cabells humans, fibres vegetals i de vegades amb llana d’ovella, eren més curtes o llargues segons la moda del moment.

Entre els perfums més preuats hi havia la mèlia, la mirra i l’àloe, la henna i l’encens, el sàndal, la bergamota, la lavanda, la menta, les ametlles i el pi. Totes aquestes essències es barrejaven amb aigua i oli d’oliva.

Per acolorir les galtes feien servir mores picades, figues vermelles, moreres, maduixes, suc de remolatxa, sang de colomí o els mol·luscs dels quals s’extreia la porpra.

Per tenir una pell molt suau s’aconsellava omplir la banyera amb llet... de burra!

Per combatre les arrugues eren freqüents les compreses a base de midó, ous i greixos d’animals, i la més valorada era la de cigne.

Com a pintallavis, les dones empraven insectes assecats i triturats barrejats amb cera d’abella i oli d’oliva.

Els bulbs de narcís i les arrels de meló s’utilitzaven per blanquejar la pell.

Fins i tot l’esmalt de color per a les ungles té un origen molt antic. Les dones egípcies i les matrones romanes utilitzaven la henna o l’ocra vermella. Amb aquest ungüent vermellós es tenyien també els palmells de les mans i dels peus, una pràctica que distingia la classe social a la qual pertanyien: els tons acolorits indicaven les superiors i els més rosats les inferiors.

També existien cremes per depilar-se, preparades amb una barreja de peix, oli, resina i cera d’abella.

QUÈ EM POSO?

Fenicis

Les dones egípcies eren famoses pels seus elegantíssims vestits de lli blanc gairebé transparent. Els homes més importants duien tapaculs i hi brodaven els seus noms.

Les dones maies es posaven el huipil, una peça de roba que recorda molt el ponxo, una faldilla i un ampli xal al cap.

Maies

La llana sempre ha estat un dels materials tèxtils més estesos per les seves propietats aïllants, ja que tant protegeix el cos del fred com del sol ardent. A més, les ovelles a Europa i les llames i les alpaques a l’Amèrica del Sud eren animals que es podien domesticar.

Lli Seda

Egipcis

La seda sempre va ser una tela molt valorada, sobretot per teixir vels i vestits de luxe. Els romans del baix Imperi la importaven de la Xina, que la produïa des del quart mil·lenni aC. Va ser amb l’emperador Justinià, a mitjan segle VI dC, quan el secret del cuc i del seu preciós fil va arribar a Europa.

Els homes fenicis vestien una faldilla curta enrotllada a la cintura o una llarga túnica sense mànigues.

Grecs Romans

Xina

ELS MATERIALS Europa Túniques Vels i vestits

luxosos

A Grècia la túnica més habitual era el quitó llarg per a les cerimònies i més curt per a les activitats del dia a dia. Les dones també duien el pèplum, una vestidura ampla i folgada, que arribava fins als peus i solia cobrir el cap.

També a Roma es posaven una túnica que les dones adornaven amb una estola llarga fins als peus, subjecta per un cinturó, i amb un mantell. Les sandàlies de suro, cuir o fusta, lligades als turmells i als panxells amb tires de pell, eren molt habituals. Per als viatges llargs els homes calçaven botes de cuir.

Amèrica del Sud

Etiòpia i Egipte

LA VIDA QUOTIDIANA: ELS NENS

Com era ser un nen o una nena en algun dels pobles antics que estem coneixent? Realment hi havia moltes diferències, però també moltes coses semblants a la vida dels nens nenes actuals.

Naixement i primera infància

A l’antiguitat no hi havia hospitals i els nens naixien a les cases. Els primers dies no eren gens fàcils, i molts nounats morien a causa de complicacions relacionades amb part. Això feia que els antics grecs esperessin diversos dies abans de posar-los el nom.

A l ’antic Egipte els nens eren cuidats amb molta cura des del naixement. Com que no hi havia els coneixements mèdics actuals, intentaven protegir-los amb encantaments i amulets especials.

Se’ls alletava fins als tres o quatre anys, fins que començaven a caminar se’ls portava a tot arreu en unes faixes «portanadons», semblants a les que es continuen utilitzant actualment.

D’aquesta manera sempre estaven protegits de serps escorpins, que eren una amenaça constant per als infants que restaven en un bressol o a terra.

El joc

Els nens de totes les èpoques de totes les cultures juguen, sobretot quan no van a l’escola. El joc és també una forma molt divertida i eficaç d’aprendre coses importants útils per a la vida adulta. I a què jugaven els nens de l’antiguitat? No cal dir que no hi havia videojocs ni mòbils, però molts jocs eren semblants als actuals.

Els jocs dels nens egipcis, grecs i romans eren semblants. Es divertien a l’aire lliure amb cèrcols, pilotes, gronxadors, estels, bales, baldufes i sonalls. A més, jugaven a lluitar o amb ninots de fusta i de tela.

A la civilització maia, als nens petits se’ls posava un objecte entre els ulls perquè, en mirar-lo, es tornessin guenyos, cosa que es considerava un valor.

Els nens maies, als cinc anys, portaven ornaments especials per indicar que eren “purs”: una perla blanca als cabells dels homes i una petxina vermella als de les dones.

Als nens egipcis també els agradava ballar o jugar a estirar la corda. Les “tabes”, uns ossos molt petits amb quatre cares, eren molt populars en totes aquestes poblacions.

A vegades calia endevinar si les peces a l’interior d’un saquet eren parells o senars, o bé es tiraven i es donaven puntuacions diferents segons com haguessin caigut, com si fossin daus.

Escola i educació

L’educació ha estat sempre fonamental en totes les poblacions, perquè la transmissió de coneixements i valors garanteix el futur de la pròpia civilització. Per això, segons com estava organitzada la societat, també canviava la manera d’educar els nens i les nenes.

Els nens egipcis, grecs i romans, si no eren massa pobres, podien seguir una escolarització llarga i ben estructurada. L’“escola primària” començava als 7 anys

i continuava fins als 12. De les despeses, se’n feien càrrec les famílies. A partir dels 12 anys, habitualment només els nois més rics continuaven els estudis.

A tots els infants maies , nobles o no, se’ls ensenyava un fort sentit del deure i de la responsabilitat, el respecte als ancians i la importància del treball per al bé comú, que eren els valors fonamentals de la seva societat.

Un fort sentit del deure i de la responsabilitat.

A més d’això, als fills dels nobles els instruïen sacerdots en moltes disciplines.

Matemàtiques

En canvi, als nens que no pertanyien a la noblesa, els instruïen directament els seus pares en les activitats comercials i artesanals havien de dedicar-se al mateix ofici que els seus progenitors, tret que estiguessin especialment dotats per a les arts, la qual cosa era excepcional.

Els fills dels funcionaris i dels nobles solien tenir el mateix mestre durant tots els anys d’estudi.

El ludi magister (mestre) era l’encarregat de la instrucció bàsica, el ludi grammaticus (gramàtic) es feia càrrec de l’escola secundària i el ludi rhetor (rector), dels 17 als 19 anys, formava els que volien estudiar una carrera política i jurídica.

A Atenes les nenes s’educaven a casa, mentre que els nens anaven a escola.

A Esparta , en canvi, a partir dels set anys als nens se’ls educava en casernes, on aprenien, a més de les diferents matèries, a ser coratjosos soldats.

El respecte als ancians.

3 1

Escola primària

6-7 anys

12 anys

A Egipte A Roma

A Grècia

A GRÈCIA L’ENSENYAMENT VARIAVA SEGONS LES CIUTATS

PIRÀMIDES I PIRÀMIDES SOCIALS

Les piràmides són, sens dubte, un dels monuments antics més famosos que conservem i una mostra del grandiós passat d’algunes de les civilitzacions que ens han precedit.

Has vist quina alçària?

Aquí tens una classificació de les piràmides maies i egípcies més famoses:

Piràmide

Piràmide

Grans cases per als difunts més importants

Durant aproximadament 1500 anys, a Egipte les piràmides es van construir per ser utilitzades com a tomba per a les mòmies de poderosos reis i reines. Fins avui, entre Sudan i Egipte, s’han descobert 138 piràmides.

Secrets de la construcció

o gran piràmide de

No sabem amb certesa què van fer els arquitectes i enginyers reials per culminar amb èxit la construcció d’aquests monuments tan imponents. No obstant això, podem formular algunes hipòtesis, sempre tenint en compte que tot havia de fer-se a mà, perquè no existien grues, excavadores o altres mitjans mecànics. Probablement milers i milers de maons es transportaven pel riu i després s’arrossegaven amb cordes gràcies a un

sistema de rampes construïdes provisionalment al voltant de l’obra. Quan la piràmide estava acabada, es recobria d’una capa brillant de calç blanca o granit, perquè resplendís al sol. Els maies decoraven la part superior amb esplèndids murals plens de dibuixos de jaguars, serps, estels i altres símbols inspirats en el món natural.

No tan sols a Egipte

També els maies sabien construir piràmides. A diferència de l’antic Egipte, les utilitzaven com a temples, en els quals els sacerdots celebraven els seus ritus religiosos.

Durant el període de màxima esplendor de la civilització maia (segle VIII dC), sembla que va arribar a haver-hi 200 temples! Enfonsades per la sorra del desert o per la vegetació, segur que algunes piràmides encara estan per descobrir.

de Djoser (Egipte)

de Khefren (Egipte)

El Castell, Kukulkan (Mèxic)

Piràmide de la Lluna (Teotihuacan, Mèxic)

Piràmide del Sol (Teotihuacan, Mèxic)

La Danta (Guatemala)

Piràmide de Kheops

Giza (Egipte)

Piràmide de Micerí (Egipte)

Sovint els quatre costats d’una piràmide corresponen als quatre punts cardinals. Les piràmides, a més, es projectaven basant-se en les fases de la lluna i en els moviments del sol i dels planetes fàcilment visibles.

Un temple dins del temple

Quan explorem El Castell ens adonem que la piràmide més gran conté una piràmide més petita. A l’interior d’una cambra, el 1930, s’hi va descobrir una estàtua del déu de la pluja un tron reial amb forma de jaguar pintat de vermell.

Vincles matemàtics i celestes

Tant els maies com els egipcis posseïen profunds coneixements d’astronomia, geometria i càlcul del temps. Per al temple El Castell, per exemple, els maies van decidir construir 91 esglaons a cada costat. Si multipliques aquest nombre per quatre i afegeixes l’esglaó que falta per arribar a la part més elevada del temple, obtens com a resultat... 365, és a dir, exactament els dies del calendari solar.

A prova de robatoris

Allò que es veu quan admirem les enormes piràmides egípcies és en realitat tan sols el revestiment d’una tomba. L’autèntica sepultura solia situar-se al centre d’un laberint subterrani ple de sales i galeries, ideat de manera que dificultava l’accés als possibles lladres. Havia d’estar ben protegida perquè sovint, a més d’aliments i begudes per afrontar el viatge al més enllà, contenia tresors preciosíssims.

El sistema de les classes socials

Egipcis i maies, que són civilitzacions molt diferents, compartien una idea semblant de societat. Per entendre-la millor, imagina que talles una piràmide en molts plans (amb línies horitzontals): a cada nivell de la piràmide, des de la punta a l’esglaó més baix, hi trobaries una classe social diferent, a la qual es quedava inscrit tota la vida, sense possibilitats d’ascendir socialment.

El cap : el rei era el cap suprem, promulgava les lleis, se’l considerava mediador entre el regne mortal i el dels déus, i se li atribuïen poders divins. A Egipte l’anomenaven “faraó”.

Els segons en importància prestigi, els sacerdots els funcionaris reials , s’ocupaven de les cerimònies que tenien a veure amb la religió i el poder econòmic i eren els únics que coneixien els secrets de l’escriptura.

Al llarg del temps, les piràmides van tenir diferents formes. L’estructura piramidal recorda els llaços entre la terra i el cel, entre el món dels vius i el món dels déus.

Efectes especials

A la cara nord del temple El Castell, durant els equinoccis de primavera i de tardor, a l’hora del crepuscle, es pot veure clarament una ombra que recorda la forma d’una serp, l’animal del llegendari déu Kukulcan, que llisca cap avall per l’escala.

També era molt respectada la classe dels guerrers , ensinistrats per defensar el territori i la vida del sobirà i dels nobles.

El poble (comerciants, artesans, mariners, pastors, pagesos...) era gairebé sempre analfabet.

Els esclaus , enemics capturats a les guerres fets presoners, no podien decidir sobre la seva vida. Era molt freqüent el costum de vendre i comprar esclaus al mercat, com si fossin mercaderies.

EN LA GUERRA I EN LA PAU

La guerra servia per capturar presoners i apropiar-se de les riqueses dels territoris conquerits i saquejats. A l’antiguitat les guerres eren molt freqüents i sovint s’allargaven molts anys. Els grans imperis eren defensats per un grup de soldats d’elit que juraven fidelitat al seu rei.

Armes i accessoris

Les ciutats maies eren independents, però havien de respondre davant l’imperi central, contra el qual solien rebel·lar-se. Els jeroglífics maies descriuen guerres i victòries en les quals les armes més utilitzades eren dards, llances de mig metre de llarg i sarbatanes. Per protegir-se dels atacs enemics, els guerrers maies es posaven armilles farcides de cotó.

El servei militar

Tot noi grec, quan arribava a l’edat adulta, havia de convertir-se en guerrer i defensar el seu poble.

A la caserna es feia l’ensinistrament, s’estudiaven les estratègies d’atac, els rituals i les danses de guerra. El jove soldat feia exercici físic amb regularitat i havia de seguir unes normes de disciplina molt rigoroses.

Estratègies per a la guerra

A Grècia es podia arribar a ser foner (els que llançaven pedres amb la fona), arquer, llançador de javelina, cavaller o hoplita. Cada soldat hoplita rebia un elm, unes gamberes, una llança, una espasa i un escut rodó.

La falange dels hoplites era un mur impenetrable de soldats que avançaven pel camp de batalla l’un al costat de l’altre armats amb llances i cobrint amb escuts les parts més vulnerables del cos. Es considerava un sistema de defensa invencible.

Falange dels hoplites

Roma conquereix el món

A Roma el servei militar era obligatori, des dels 17 als 46 anys. Cada exèrcit estava dividit en legions, cada legió en deu cohorts, cada cohort en deu centúries, i cada centúria estava formada per 100 soldats.

Els soldats rebien una paga anomenada “salari”, perquè incloïa una ració de sal, una espècia molt preuada en el món antic.

Atenes

Esparta

A Atenes el servei militar durava dos anys, però en cas de necessitat els ciutadans podien ser cridats a les armes.

Treva olímpica

A Esparta l’ensinistrament començava als set anys i es continuava sent soldat fins als seixanta.

A Grècia el territori sempre va estar dividit amb moltes ciutats-estat, governades per l’aristocràcia i que sovint s’enfrontaven. Durant els jocs olímpics, a l’antiga Grècia es proclamava una treva temporal que durava quatre anys.

Castrum romà

El campament romà

Es deia castrum, i es construïa amb maons quan els soldats havien de quedar-se en un mateix lloc durant molt de temps per controlar els territoris ocupats. Tenia forma rectangular i contenia tot allò que

caracteritzava una ciutat romana: els dos carrers principals que s’encreuaven, el fòrum (la plaça al centre), els magatzems o la infermeria. Tenia quatre portes, una a cada costat.

En el temps lliure…

Els grecs, a més de ser hàbils comerciants marins, sabien com treballar la ceràmica i el bronze.

Silenci a la sala!

Al teatre es representaven les tragèdies i les comèdies. Els actors es posaven màscares per ocultar el rostre i amplificar la veu i també es calçaven sabates especials per semblar més alts. Tots els papers, fins i tot els femenins, els interpretaven homes. A l’escenari també hi havia un cor de músics i ballarins que, amb cants i danses, explicaven al públic el que estava passant.

A la Grècia antiga hi va haver grans escultors i arquitectes que van edificar temples als cims dels turons, amb façanes decorades de molts colors que es podien veure des de molt lluny. No tots els temples grecs eren blancs!

Molts estudiosos i científics grecs van intentar desvelar i difondre els secrets de la filosofia, les matemàtiques i la medicina. Van ser grans mestres i encara avui s’estudien els seus coneixements.

Espectacles especials

Als romans els encantava freqüentar els amfiteatres. El més famós és l’amfiteatre Flavi, més conegut com el “Coliseu”. Podia acollir fins a 50.000 persones. S’hi s’organitzaven combats cos a cos entre gladiadors i fins i tot batalles navals, inundant el terreny de joc utilitzant autèntics vaixells.

Abans del bàsquet

Entre els maies era molt habitual un joc en el qual participaven dos equips de deu jugadors cadascun. Els atletes havien de passar-se una pilota de cautxú sense deixar que caigués a terra i sense utilitzar les mans (podien tocar-la amb les cames, les espatlles, els malucs i el cap). Guanyava l’equip que aconseguia ficar la pilota en un estret cercle de pedra col·locat enmig del camp.

La pilota dels maies era 20 vegades més pesada que una pilota de voleibol.

La Venus de Milo

El discòbol

PERÒ QUINA SORPRESA!

Al món antic hi ha un munt de descobriments i invencions impressionants. Un dels més interessants té a veure amb els sistemes d’escriptura, creats per expressar sons conceptes de la llengua parlada.

Tu on escrius?

Durant molts segles, l’home ha traçat i gravat milions de signes sobre materials diversos: pedra, fusta, tauletes d’argila, closques de tortuga, escàpules de vaca, parets de les coves... Aquests gravats fascinants són molt diferents de les lletres que utilitzem actualment per escriure.

Tu com ho llegeixes?

Què cal fer per poder llegir una llengua antiga que ja no es parla? Desxifrar una llengua extingida és una tasca complexa, només possible gràcies a la recerca de molts estudiosos que intercanvien suggeriments i intuïcions. Les seves investigacions han permès conèixer una bona part dels signes de les escriptures del passat.

Papirs sense precedents

El papir Ebers (nom de l’egiptòleg alemany que el va comprar el 1874) és un rotlle de 20 metres de llarg i 20 centímetres d’ample. Conté moltes fórmules màgiques, receptes mèdiques i consells per viure millor.

20 metres

El sistema

d’escriptura

utilitzat a l’antic Egipte es remunta aproximadament al 3000 aC, i el componen més de 700 signes anomenats “pictogrames”. Alguns representen un so; d’altres, paraules.

Abans del paper

Inicialment els jeroglífics es gravaven en pedra, i després (des del III mil·lenni aC) es pintaven amb un pinzell en llargs rotlles fets de papir, una planta aquàtica que creix al delta del Nil. Diverses fulles de papir s’enganxaven amb aigua i farina fins a formar un “rotlle”, és a dir, una tira més llarga i fàcil de transportar.

El papir més llarg del món es conserva al Museu Britànic de Londres i té 40 metres.

Està dedicat al faraó Ramsès III, i el van escriure en temps del seu fill, Ramsès IV.

Papir Ebers

Papir del faraó Ramsès III

40 metres

Quin regal!

El déu Thot, representat com un ibis

Segons els egipcis, l’escriptura era un do del déu Thot, protector dels escribes, i per aprendre-la calien una bona colla d’anys d’estudi. Als jeroglífics s’escrivien només les oracions, els textos religiosos i les gestes i les conquestes del faraó. Per a la resta d’assumptes s’usava una escriptura més senzilla anomenada “demòtica”.

COM ES LLEGEIXEN ELS JEROGLÍFICS?

Habitualment de dreta a esquerra. En alguns casos fins i tot a l’inrevés.

L’escriba

L’escriptura dels fenicis

L’alfabet fenici era fonètic (la qual cosa vol dir que a cada signe escrit li correspon un so diferent). No tenia vocals, que ocasionalment s’intuïen segons el significat de la frase.

L’escriptura dels maies

Els maies van inventar un sistema de caràcters molt complex. Eren aproximadament 500 i es deien “glifs”. Els primers es remunten al segle III aC. No es van desxifrar fins al 1950, 200 anys després de ser descoberts.

Els còdexs maies

Tan sols hem conservat quatre manuscrits escrits pels sacerdots maies, tots tenen les mateixes dimensions.

Particularitats contingudes en els còdexs maies

Les primeres dues lletres fenícies eren aleph (“ph” es llegeix “f”) i bet, i d’aquí ve la paraula alfabet .

Els fenicis van intuir que les paraules estaven compostes per sons i que els sons, si es combinaven, podien formar les paraules. En el seu alfabet, fàcil de

recordar i ràpid d’escriure, trobem vint-i-dos sons diferents. Aquest sistema, senzill i eficaç, va facilitar el comerç i l’intercanvi d’informació.

Amb els grecs van arribar les vocals i el seu alfabet també podien usar-lo altres civilitzacions, perquè realment estava adaptat a les llengües estrangeres.

Els romans van usar l’alfabet grec per formar el llatí.

En llegir-los pots conèixer millor l’astronomia, la religió, els ritus, els calendaris i algunes activitats quotidianes, com ara la caça, l’agricultura i l’art de teixir. Els escribes van dibuixar tot aquest món maia utilitzant pinzells suaus i adornant cada pàgina amb esplèndids colors (negre, vermell, groc, verd i blau).

Història d’una destrucció

Malauradament, la major part dels textos maies van ser cremats pels conqueridors espanyols (al segle XVI). Per sort, els glifs, gravats en temples i palaus per hàbils picapedrers i pintats en ceràmica, es van salvar de la destrucció.

Aleph

La paraula “jaguar” en llengua maia

UN DÉU PER A CADA COSA

Les civilitzacions de l’antiguitat majoritàriament eren politeistes, és a dir, creien en molts déus, cadascun amb una funció pròpia i poders específics. Els aspectes més importants de la vida humana, així com els fenòmens naturals, quedaven associats a alguna divinitat, davant la imatge de la qual es resava i es feien ofrenes.

Les comunitats feien ofrenes regulars als déus per obtenir la seva benevolència. Era molt comú lliurar-los grans quantitats d’aliments (sobretot cereals, perquè

eren fàcils de conservar) o materials estranys i valuosos (llana, or, lapislàtzuli i obsidiana). En ocasions especials també se sacrificaven animals.

El déu a qui els fenicis consideraven pare i creador (El) és una figura en totes les religions. En alguns casos la seva força domina també el cel, les pluges i els llamps. A vegades coincideix amb el déu Sol (el Ra egipci), mentre que en altres el Sol és una divinitat en si mateixa.

Demèter és la deessa de la fertilitat, que protegeix les mares i propicia collites abundants. Se la relacionava amb la lluna, perquè se l’associava a la fertilitat dels camps i de les dones.

Per a collites

Allò que ens espera després de morir és un gran misteri, i tots els pobles antics han intentat donar-hi una explicació. L’inframon o món dels morts era Xibalbá per als maies, Hades per als grecs i els romans i Duat per als egipcis, i en tots els casos era un lloc misteriós governat per poderosos déus.

La naturalesa és molt present en les divinitats antigues, no sols per les seves manifestacions més violentes i espectaculars, sinó també per la manera d’alternar-se les estacions i pels seus valuosos fruits, que feien possible el creixement de les civilitzacions i el benestar de les poblacions.

Ja sabem que, en el món antic, la guerra era molt freqüent, i això feia que els déus que s’hi relacionaven fossin molt presents en totes les religions.

Arribar a aquest món infernal no era fàcil: els egipcis havien de superar la prova que els feia Anubis, que els pesava el cor. Els grecs i els romans havien d’enfrontar-se a Cèrber, un gos de tres caps, pagar el barquer Caront per travessar el riu Aqueront i, finalment, sofrir el veredicte de tres jutges!

Zeus, déu grec

Els maies associaven el déu-blat de moro al sobirà.

El, déu creador dels fenicis

Itzamna

Júpiter, déu romà

El déu del vi grecoromà era Dionís o Bacus.

abundants, els grecs pregaven a Demèter.

NO TAN SOLS L’OLIMP

Al llarg de la història, les divinitats s’han imaginat de maneres molt diverses: amb el cos humà i el cap d’animal, al cim d’una muntanya inaccessible com el mont Olimp a Grècia, a l’interior del cràter dels volcans, entre els núvols i sota terra. També amb un aspecte semblant al nostre, però immortals i dotades de “superpoders”.

NATURALESA DIVINA

Sovint els animals s’associaven a les divinitats, basant-se en el seu aspecte i en el seu comportament. Les divinitats podien representar-se al costat d’una planta, un animal o de qualsevol element de la naturalesa. Els animals, sobretot a Egipte, formaven part de tots els aspectes de la vida i, per tant, també de la religió.

DÉU DE LES AIGÜES, cocodril. Criatura molt poderosa que viu a les aigües del Nil.

DÉU PROTECTOR DEL FARAÓ, falcó. Rei dels rapinyaires, que vola molt amunt, de manera semblant al faraó, que s’eleva per damunt dels altres homes.

DEESSA DE LA GUERRA, lleona feroç. Protegeix el faraó en la batalla.

DIVINITAT GUARDIANA, gos. Utilitzat a Egipte com a animal de guàrdia o de caça.

DEESSA PROTECTORA DE LA CASA, gat. Domesticat cap al 2000 aC. Des de mitjan segle XVI aC es converteix en animal sagrat.

Les altres civilitzacions també relacionaven els déus amb animals o elements naturals. Per exemple, el jaguar i el blat de moro estaven units a les divinitats maies. Al panteó grecoromà, en canvi, l’àguila i el llamp eren atributs de Zeus/Júpiter, l’olivera i l’òliba d’Atena/Minerva, i el xiprer, que encara avui dia s’associa als cementiris, de Plutó, senyor de l’Hades.

Sobek

Horus

Divinitat maia Atributs de Zeus

Atena/Minerva Atribut de Plutó

Sekhmet Anubis Bastet

TEMPLES, SACERDOTS I CERIMÒNIES

Totes les civilitzacions antigues tenien temples i santuaris. Els maies al cim o a l’interior de les piràmides, els fenicis als rics nuclis costaners o perduts a les muntanyes. Alguns dels temples més impressionants i grandiosos els van construir els egipcis, els grecs i els romans. Han superat el pas del temps, i avui dia, mil·lennis després de ser construïts, encara ens deixen sense alè.

EL TEMPLE MÉS REPRESENTATIU DE GRÈCIA

Si els egipcis són cèlebres per les piràmides i els romans per les termes, els temples són els monuments arquitectònics més famosos i representatius de l’antiga

Partenó

LA CASA DELS DÉUS

A l’antic Egipte els temples no eren llocs d’oració o predicació, sinó la casa dels déus: edificis imponents, decorats ricament, construïts en honor de les divinitats i regits per sacerdots al seu servei. Els egipcis creien que els déus vivien a les estàtues que els representaven, col·locades als seus temples. De fet, els sacerdots havien de vestir-los, alimentar-los i fins i tot entretenir-los amb ritus específics. També havien de respectar moltes regles i posseir condicions precises per dur

El 1956, la construcció d’una presa hauria inundat l’espai ocupat per un temple; per evitar-ho, es va desmuntar pedra a pedra i es va tornar a muntar en un lloc segur, recolzat contra una muntanya artificial.

a terme la seva missió. Així, per exemple, no podien beure vi i tan sols podien menjar certs tipus de carn. Havien de rentar-se quatre vegades al dia i tenir els cabells tallats al zero.

A més, havien de saber llegir i escriure, tenir nocions d’astronomia, medicina i saber practicar rituals màgics contra les malalties.

Com es va fer?

El Partenó és un temple de planta rectangular, envoltat per columnes dòriques.

En la seva construcció hi van treballar els millors arquitectes, dirigits per Fídies, famós autor de les escultures que decoraven les diferents parts del temple i que havien de realçar l’obra d’art més rellevant: la increïble estàtua d’or ivori de la deessa Atena, a qui estava dedicat el temple.

Grècia. El Partenó, situat a l’acròpolis d’Atenes, ha esdevingut el símbol de tota una civilització. Dedicat a la deessa Atena, aquest temple va ser construït al segle V aC per ordre de Pèricles, el cap polític d’Atenes en el període de màxima esplendor de la ciutat grega.

Reconstrucció de l’estàtua d’Atena al Partenó, esculpida per Fídies.

L’ESPLENDOR DE LA DEESSA

D’aproximadament dotze metres d’alçària, per realitzar aquesta colossal estàtua es van emprar uns 1000 quilos d’or, ivori per a les parts del cos que quedaven al descobert i pedres precioses per als ulls.

El temple egipci

El temple grec

d’Atenes

Façana del temple d’Abu Simbel

RITUS I CERIMÒNIES

A les civilitzacions antigues els ritus eren molt importants, perquè enaltien els moments més significatius de la vida: el naixement, el pas a l’edat adulta, la mort i allò que es creia que venia a continuació. Aquestes cerimònies rituals solien relacionar-se amb les creences religioses de cada poble i en regulaven la vida social.

Els maies consideraven adultes les noies als 12 anys.

Els nois maies esdevenien adults als 14 anys.

CERIMÒNIES PER ARRIBAR A SER ADULTS

A quina edat s’arribava a l’edat adulta a l’antiguitat? Cada poble situava aquest important pas en edats diferents. Per als maies, per exemple, les noies es consideraven adultes als 12 anys, i els nois als 14, edat en la qual se celebrava un ritu d’iniciació. Nois i noies es reunien a l’interior d’un rectangle format per quatre cordes, subjectades per quatre membres

Frigidarium (bany fred)

Els romans als 16 anys es convertien en ciutadans.

ancians del poble, i el sacerdot els purificava simbòlicament amb fum i aigua. Els nois romans, per la seva banda, als 16 anys, quan es convertien en ciutadans, es treien la “bulla”, un medalló que posaven als nadons nou dies després de néixer i que duien durant tota la infància i l’adolescència com a amulet protector.

Les termes romanes

Tepidarium (bany tebi)

RITU PER ESTAR BÉ: ELS PRIMERS SPA!

El terme SPA està molt de moda actualment, però no tothom sap que és l’acrònim de Salus per aquam que en llatí vol dir “Salut a través de l’aigua”, i neix del costum dels antics romans d’anar regularment a les termes.

Laconicum (bany de vapor)

Malgrat que no tenien estructures tan àmplies i organitzades com les romanes, també als maies els agradava la sauna. De fet practicaven el ritu del temazcal (terme que significa “casa del vapor”), que era una estança circular amb un braser al centre, construït amb roques volcàniques que resistien les altes temperatures. Aquest ritu també es practicava durant el part i per millorar la salut dels malalts.

CERIMÒNIES PER A LA VIDA ETERNA

Per als antics egipcis, la mort era el principi d’una altra vida no gaire diferent de la terrenal. En aquesta vida posterior eren imprescindibles tant l’ànima com el cos, que per tant calia conservar bé. Per fer-ho possible, els egipcis van utilitzar unes tècniques molt complexes.

Extreien els òrgans interns del difunt (fetge, pulmons, estómac i intestins) i els introduïen en gerros especials, anomenats “vasos canopis”, unes urnes amb cap humà o animal.

Caldarium (bany calent)

Les termes eren un lloc fonamental per a la civilització romana. Hi anava tothom, tant els rics com els pobres, i algunes eren tan grans que semblaven petites ciutats. Dins les termes es rentaven i es relaxaven, però també els servien per fer relacions socials i fins i tot per fer política.

EL PESATGE DEL COR

El Llibre dels Morts donava suggeriments útils per superar les nombroses proves d’aquest viatge. Al final del camí, Anubis, a la sala del judici d’Osiris, pesava el cor al costat d’una ploma: si el pes era el mateix, la persona era bona i podia prosseguir el viatge, però si el cor era més pesat que la ploma, això significava que la persona sotmesa al judici era dolenta i, doncs, no podia entrar al regne dels morts. Llavors el cor servia per alimentar un terrible monstre amb cos de lleó i hipopòtam i cap de cocodril.

El cor, en canvi, continuava dins el cos del difunt, perquè el necessitava per al seu viatge a la ultratomba.

Temazcal maia

Ammit

T’EXPLICO UNA HISTÒRIA

Des dels temps més antics, quan observaven la naturalesa, els éssers humans es feien preguntes. Per què es pon el sol? Com s’han format les muntanyes? Per què canvien les estacions? Com es va originar el món?

Potser tu mateix ets capaç de donar explicacions científiques a algunes d’aquestes qüestions, però a l’antiguitat l’única manera de respondre-les era usant la imaginació. És així com van néixer els mites, unes històries increïbles amb les quals els pobles antics intentaven explicar el món. Aquests relats eren transmesos de viva veu de generació en generació i també eren narrats per professionals en llocs públics. A Grècia, per exemple, ho feien els ‘’aedes’’.

AL PRINCIPI…

Els mites que expliquen els orígens del món es diuen “cosmogonies”, i totes les civilitzacions antigues en tenen. Hi ha molts elements en comú, com el pas del caos a l’ordre o de la foscor a la llum. Els protagonistes d’aquests mites no solen ser divinitats “humanitzades”, sinó forces abstractes i poderoses o elements naturals.

MAIES

Al “Popol Vuh”, el llibre sagrat de la mitologia maia, s’explica que al principi les divinitats vivien en un món de tenebres, a partir del qual les forces del cel i del mar van fer sorgir la terra.

Per crear l’home, en canvi, els déus van fer diverses temptatives, amb fang, fusta..., però al final va ser barrejant farina de blat de moro i aigua com van obtenir la pasta perfecta per modelar els primers éssers humans.

FENICIS

Al principi de tot regnava el Caos primitiu, un vent fosc i impetuós.

Del Caos, El va crear un ou còsmic i, fent-lo girar a gran velocitat, com una baldufa, va crear el mar.

Finalment l’ou es va partir per la meitat i va formar el cel i la terra.

EGIPCIS

Ra, el Sol dels antics egipcis, va escopir i va generar el déu Shu, l’alè vital, la deessa Tefnut, l’aigua. D’ells van néixer el déu Geb, la Terra, i la deessa Nut, el Cel. Segons el mite, Nut tenia el cos cobert d’estels i estava estirada com un gran arc sobre el seu marit Geb, déu de la Terra. Al final de cada dia, Nut s’empassava el Sol, per engendrar-lo de nou l’endemà. Així explicaven el crepuscle, l’alba l’alternança de llum i foscor.

GRECS I ROMANS

EL MÓN VA

COMENÇAR AMB

QUATRE

FORCES CÒSMIQUES

Caos, que genera el dia i la nit. Gea, mare d’Urà (cel estrellat), de les muntanyes i del mar.

Urà va ser el primer déu que va regnar a l’Univers. De Gea i Urà va néixer Cronos, el temps (Saturn per als romans). Cronos va ocupar el tron del seu pare va separar el Cel i la Terra, però una profecia li havia predit que seria destronat per un dels seus fills,

Tàrtar, l’espai.

Eros, l’amor, força generadora.

llavors ell, per evitar-ho, els va devorar a tots. Però un d’ells, Zeus (el Júpiter romà) va ser engendrat en secret la seva mare el va confiar a les nimfes, que el van criar. D’aquesta manera va aconseguir salvar-se i, gràcies a les seves hàbils aliances, va derrotar el seu pare.

OFICIS MÍTICS

Els mites no tan sols explicaven grans misteris, sinó també oficis útils o importants descobriments humans.

ARACNE és una noia transformada en aranya per haver-se atrevit a rivalitzar amb Atena en l’art de teixir.

PROMETEU és el tità que roba el foc dels déus per donar-lo als homes i que per això és castigat per Zeus.

THOT, déu de la lluna i del coneixement, patró dels escribes, regala als homes els jeroglífics i amb ells tota la ciència continguda en l’escriptura, les matemàtiques i la medicina.

AION descobreix les plantes com a aliment, mentre els seus germans Agreo i Haileo inventen la caça i la pesca.

USOOS, sastre i navegant, inventa els vestits fets amb pells d’animals i és el primer a aventurar-se al mar.

CHUSOR com el grec

HEFEST ( VULCÀ per als romans), és el déu ferrer i inventor, que sap forjar el ferro amb el foc.

KUKULKAN , l’asteca. QUETZALCÓATL , segons el mite, tenia un tresor immens, fet de totes les riqueses del món, i una bellíssima esposa, Xoco, la qual, davant l’absència del seu marit, que era a la guerra, va preferir morir abans que revelar als seus enemics on guardaven el tresor. Llavors el Sol i la Terra van transformar Xoco en un arbre de fruits vermells com la sang que havia vessat, amargs com el seu dolor i amb un gust fort com el seu valor. És així com va néixer el cacau.

GLOSSARI

ACRÒNIM : nom format unint les lletres (o síl·labes) inicials de diferents paraules.

AMFITEATRE : el terme, que procedeix del grec i significa “teatre tot al voltant”, es refereix a una construcció de planta gairebé circular, amb graderies per acollir els espectadors i un escenari de sorra al centre on se celebraven els espectacles.

AMULET : objecte al qual s’atribuïa el poder màgic d’allunyar el mal. En general eren petits, per poder-los tenir a prop com un talismà.

ANTIMONI les pólvores negres d’aquest element químic s’usaven a l’antiguitat com a productes de bellesa.

AQÜEDUCTE : construcció de l’antiga Roma que servia per transportar l’aigua a llargues distàncies a través d’un sistema de tubs.

ARGILA : roca capaç d’absorbir l’aigua, normalment usada per crear materials de construcció.

ARQUER soldat ensinistrat per al tir amb arc.

ART TOPIÀRIA : art de podar els arbres per donar-los una forma geomètrica, diferent de l’original.

ARXIPÈLAG : conjunt d’illes més o menys agrupades.

ASTRONOMIA: ciència que s’ocupa d’observar i explicar com funcionen els planetes, els estels i el cosmos.

BRONZE : metall compost per dos minerals, el coure i l’estany.

CASCADES : es creen quan l’aigua salta des d’una certa altura per sortints de roca i graons naturals del fons del riu.

CASERNA : lloc on viuen els militars.

CAUTXÚ : goma natural i elàstica obtinguda d’unes plantes que creixen a l’Equador.

COLUMNES D’HÈRCULES : segons els antics grecs, indicaven el final del món conegut i se situaven a l’estret de Gibraltar.

COMENSAL : convidat a un banquet.

CONQUERIDORS : nom amb què es coneixen els soldats i els aventurers espanyols que van partir d’Europa a la conquesta d’Amèrica a principis del segle XVI.

COTXINILLA insecte paràsit i, alhora, colorant natural de color vermell intens que s’obté a partir d’aquest insecte.

DINASTIA : conjunt de reis i reines d’una mateixa família.

DÒRIC : indica el tipus més antic de columnes usat per construir els temples a l’antiga Grècia.

EGIPTÒLEG : estudiós de la història, la religió i la cultura de l’antic Egipte, que entén els jeroglífics i sap interpretar les inscripcions antigues.

EQUINOCCI : les úniques dues vegades l’any, a la primavera i a la tardor, en les quals el dia i la nit tenen la mateixa durada.

ESCRIBES : en el món antic, eren aquells que treballaven escrivint textos i documents.

ESTORA : teixit realitzat amb vegetals (palla, joncs, fulles de palmera, etc.) trenats, que s’usa com a catifa o com a cortina per protegir-se del sol.

FAÇANA : part frontal d’un palau, d’una casa o d’un temple.

FILOSOFIA : ciència que estudia la història del pensament i fa preguntes sobre els éssers humans i sobre el món. Procedeix del grec antic i significa “amor al coneixement”.

FONER: guerrer que llança pedres armat amb una fona.

FUNCIONARI : treballador amb càrrecs de responsabilitat.

GAMBERA : peça de l’armadura antiga que protegia la part davantera de la cama, com les canyelleres que s’utilitzen actualment per jugar a futbol.

GLIF : imatge associada a un so i utilitzada com a signe tipogràfic en els antics sistemes d’escriptura.

IBIS ocell de color blanc amb el bec, el cap, la cua i la punta de les ales negres, predominant a Àfrica, Madagascar i al sud-est d’Àsia.

IDUS : segons el calendari dels antics romans, el dia que divideix el mes en dues parts iguals (el 15 de març, maig, juliol i octubre, i el 13 en els altres mesos).

INICIACIÓ : conjunt de ritus i cerimònies, sovint secretes i reservades a una part de la població, amb els quals s’accedia a un grup.

IVORI : material preciós que s’extreia de les banyes dels elefants i de les dents dels hipopòtams.

JOCS OLÍMPICS festes i jocs sagrats que a l’antiga Grècia se celebraven cada quatre anys.

JONC : planta amb una tija llarga i prima, que arriba als dos metres d’alçària creix als pantans i a les ribes dels rius.

LAPISLÀTZULI : pedra preciosa de color blau intens, procedent de les muntanyes de l’Afganistan, que solia usar-se per fer joies.

METEORIT : fragment de material sòlid procedent de l’espai que es precipita a la Terra en forma de roca carbonitzada de diverses grandàries.

MOL·LUSC animal invertebrat (aquàtic o terrestre) de cos suau i compacte.

MURAL : pintura realitzada en una paret, en un sostre o en un mur.

NIMFES segons els mites, divinitats que vivien als boscos, a les muntanyes o als rius.

OBSIDIANA : roca de color negre formada pel refredament de la lava volcànica.

PANTEÓ el conjunt de tots els déus i les deesses en els quals creu un poble.

PROA : part davantera d’una embarcació.

PROFECIA : predicció d’esdeveniments futurs per inspiració divina.

QUILLA : barra de fusta molt gruixuda que recorre el vaixell de popa a proa, com si fos la seva espina dorsal.

REPÚBLICA : la paraula, que procedeix del llatí “res publica” i significa “cosa pública”, és a dir, de tots, identifica un sistema polític en el qual s’escull el cap d’estat, un càrrec que no es pot transmetre als fills per via hereditària.

RESINA substància molt enganxosa que es pot extreure de diverses plantes (com ara del tronc dels pins).

SOLSTICI és el dia en què s’inverteix la tendència a disminuir o augmentar les hores de llum diürna. Es produeix dues vegades l’any, el 21 de desembre i el 21 de juny.

TITANS : en la mitologia grega, els sis fills d’Urà (el Cel) i Gea (la Terra). Eren enormes, i per això la paraula “tità” també s’usa amb el significat de “gegant”.

VEREDICTE : sentència, judici.

Giulia De Amicis

Després d’acabar el màster en Communication Design el 2012, comença a treballar com a dissenyadora gràfica i il·lustradora. La seva feina consisteix principalment a presentar visualment les informacions per a diaris, revistes i associacions del sector mediambiental, amb un especial interès en l’ecologia marina, la geografia i els drets humans. En els últims anys ha il·lustrat diversos títols per a National Geographic Kids i White Star Kids.

Rossella Genovese

És assessora cultural divulgadora. La seva formació comprèn un màster en Història i Arqueologia i un màster en Competències Interculturals. En els últims deu anys ha desenvolupat projectes educatius multidisciplinaris, experiències lúdiques i formatives originades per entitats italianes i internacionals amb les quals col·labora per difondre la passió pel coneixement. L’eslògan que millor la representa és “ludendo disc” (‘jugant, aprenc’).

Maura Montagna

Historiadora de l’Art, especialitzada en tècniques d’aprenentatge informal, s’ha dedicat especialment a estudis sobre la funció educativa dels museus i sobre el joc com a instrument educatiu. És sòcia d’ADMaiora srl, una societat que projecta i gestiona serveis educatius i de mediació al públic per a exposicions, museus i esdeveniments culturals. Imparteix conferències i cursos de formació sobre els temes i les metodologies de la didàctica museística i és autora de sistemes i textos divulgatius i didàctics, amb la convicció que “sembrar” preguntes és més important que donar respostes, i que buscar vincles és més útil que atribuir etiquetes.

L’edició original d’aquest llibre ha estat creada publicada per White Star, s.r.l. Piazzale Luigi Cadorna, 6. 20123 Milan-Italy. www.whitestar.it

White Star Kids® és una marca registrada propietat de White Star s.r.l.

© 2023 White Star s.r.l.

© Setembre 2023

Editorial Eccomi, S.L. Sobre aquesta edició.

Dipòsit Legal: B 21614-2022

ISBN: 978-84-19262-29-5

Núm. d’Ordre ECC: 0030

Reservats tots els dret. Prohibida la reproducció total o parcial.

Traducció: Ramon Masnou

Coberta: La Buena Compañía Inc.