El camí de la conversa by Editorial Proteus

el cam铆 de la conversa Francesc Revent贸s i Puigjaner

colecci贸n siglo xxi: 茅tica actual

proteus

Direcció Editorial: Miquel Osset Hernández Disseny gràfic de la col·lecció: Imma Canal Disseny editorial: Ana Varela Maquetació: Stefano Puddu Crespellani

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia, el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: abril 2014 © Francesc Reventós i Puigjaner El camí de la conversa © d’aquesta edició: Editorial Proteus c/ Rossinyol, 4 08445 Cànoves i Samalús www.editorialproteus.com Dipòsit legal: B. 9256-2014 ISBN: 978-84-15047-02-5 BIC: HPQ Imprès a Espanya - Printed in Spain El Tinter, SAL. - Barcelona Empresa certificada EMAS Imprès en paper 100% reciclat

índex Pròleg.......................................................................................................11 Presentació.......................................................................................................17 Pensament i vida.......................................................................................................25 Intuïtius i dialèctics (p. 27) — El filòsof i la vida quotidiana (p. 31) — Ironia i diàleg (p. 37) La reflexió i els seus condicionants febles................................................................43 Teoria i pràctica (p. 45) — Pensament i entorn (p. 51) — Erudició i intel·ligència (p. 55) — El nostre petit poder d’enquesta (p. 65) La reflexió i els seus condicionants durs...................................................................73 La imatge (p. 75) — La massa (p. 83) — Els col·lectius ideològics (p. 95) — Pragmatisme i il·lusió (p. 99) Els meus grans temes de tertúlia..............................................................................103 El punt de partida: assossec, diàleg i tertúlia (p. 105) — El gust per l’art i la creació artística (p. 109) — Humanisme i tecnologia (p. 127) — Ni art ni història, sinó tot el contrari (p. 135) — El risc: un debat que no s’improvisa (p. 139) — La seguretat del treballador intel·lectual (p. 151) — El gran triomf anònim (p. 161) — Un triomf més que mai (p. 171) Epíleg.......................................................................................................177 La tertúlia i el camí de la conversa (p. 179)

A la Montse, la meva dona, per tot el que compartim.

PRÒLEG No fa tant de temps que quan dues persones havien de negociar o discutir sobre assumptes familiars, econòmics o de qualsevol mena es deien: “anem a enraonar”. Podia ser el cas, per exemple, de dos pagesos que negociaven el preu d’una vaca o d’una collita: “anem a enraonar” i se n‘anaven a l’eixida, a l’era o al bar amb la intenció d’arribar a un acord sobre el preu. Cadascun dels pagesos donava les seves raons. Estiraven, afluixaven i, normalment, arribaven a l’acord perquè havien “enraonat”, un mot tan català com deliciós, assenyat o satisfactori. Enraonant es gaudeix, s’aprèn i es fan amics. Enraonar és més que parlar, és escoltar i fer-se escoltar amb raons. Les persones que parlen enraonadament són enraonades, assenyades, capaces de produir una mútua empatia, perquè cadascuna d’elles intenta incorporar les emocions, les raons de l’altra. Segons l’autor d’aquesta obra que teniu a les mans, quan enraonem produïm pensament, no improvisem, encara que contestem o repliquem d’immediat; la ment i la part del cervell que l’acull processen molt ràpidament les paraules, en fan pensament i transmeten les respostes als òrgans corresponents. Francesc Reventós és un gran observador dels tics de la tertúlia i dels condicionants de la reflexió i del discurs. Practica una pedagogia activa que provoca el lector i li fa aflorar pensaments i criteris que ell no havia descobert de si mateix. L’autor es declara entusiasta admirador de la

EL CAMÍ DE LA CONVERSA

filosofia pròxima a la vida. Ell mateix és un filòsof perquè observa i pensa, però a l’hora d’escriure estructura les observacions, idees i mots com si, amb l’assossec de la paraula escrita (com ell mateix diu), recuperés l’esquema conceptual de l’enginyer, que no amaga i que afegeix rigor al seu assaig. De la mateixa manera, a la presentació de l’obra, sintetitza de forma clara i concisa la seva estructura, avançant molt destrament al lector de què va el llibre que es proposa començar a llegir. Reventós relaciona de forma estructurada el que en podríem dir, i que ell també diu, la teoria amb la pràctica. Insisteixo en el terme “estructura” perquè és una qualitat d’aquest llibre que ajuda a una millor comprensió del contingut. Aquesta virtut, afegida al seu propòsit (amb èxit) de fer les coses entenedores, fa d’aquesta lectura un vertader plaer per als interessats en reflexionar i millorar la seva participació i satisfacció en converses, tertúlies, taules rodones, diàlegs, xerrades-col·loqui o simples reunions organitzades o improvisades. Qui és el que gairebé a diari no es veu implicat en un grup que, assegut o a peu dret, enraona amb objectiu o sense? Exhaurir aquest tema és impossible, però el llibre proporciona plantejaments i reflexions bàsiques que enriqueixen conceptualment el lector i el preparen per a gaudir i treure més profit de qualsevol conversa o tertúlia i també de com poder-hi participar amb millor tarannà i fer aportacions més riques del que potser ni ell havia imaginat poder fer mai. D’altra banda, el llibre ofereix una casuística tan àmplia de casos, temes a tractar, vicis que amb manta freqüència enterboleixen o allarguen innecessàriament les converses, que a molts els recordarà situacions viscudes o s’hi sentiran identificats i en podran fer extrapolacions o aplicacions a qualsevol cas real, passat o futur. Aquesta és una obra escrita al llarg de més de vint anys, la qual cosa li confereix la maduresa i profunditat del temps

PRÒLEG

sense perdre en absolut la seva actualitat perquè, des de Sòcrates als nostres dies, la conversa consisteix en el mateix. Cadascun dels capítols, que estan datats, podria ser per si sol un assaig sobre un aspecte determinat a l’entorn de la conversa, una monografia. L’autor els ha ordenat de manera coherent i seqüencial, facilitant-ne la lectura i la comprensió. La manera d’escriure i d’estructurar l’obra està impregnada d’un substrat pedagògic que descobreix el mestratge de l’autor, no en va professor universitari, d’aquells que dominen coneixements, tenen idees madures i les saben exposar. Tractant-se d’un pensador i d’un mestre de la pedagogia activa, l’autor afronta en profunditat alguns temes i d’altres en dóna les pistes perquè el lector en descobreixi llur valor intrínsec. Només n’avançaré unes mostres perquè el text és curull d’aquesta habilitat tan poc usual com necessària. Potser si els ensenyants i escriptors la practiquessin amb més freqüència es llegirien més llibres i els estudiants sortirien més ben preparats per afrontar la vida, en la qual la bona conversa, el diàleg, hi hauria de tenir un lloc important. Entre els temes tractats més explícitament hi ha el de la ironia, tan pedagògic en si mateix i desenvolupat aquí d’una forma que a mi m’ha semblat genial. La reflexió teòrica i pràctica. La diferenciació entre intel·ligència i erudició. També entre la força de la imatge i de la paraula. Les interaccions de l’individu amb una persona, un grup o amb la massa (la massa té humanisme? es planteja l’autor) . Sempre amb aplicacions concretes a aspectes de la vida personal o col·lectiva, com és el cas de la política que l’autor considera s’hauria de practicar amb ideologia, reflexió i pragmatisme. A l’entorn d’aquest àmbit dedica una certa atenció al marxisme dels vuitanta i en destaca algun aspecte novament quotidià i curiós. Em sembla que ja he dit que Reventós no pot amagar, ni té perquè amagar, la seva condició d’enginyer. El pen-

EL CAMÍ DE LA CONVERSA

sador, el filòsof que és, no roman enrocat en la teoria, ni se’n va per les branques o fa volar coloms, sinó que acaba amb l’exemple, l’aplicació i quan no dóna la resposta és per provocar que el lector se la doni a si mateix. D’això també se’n podria dir pedagogia democràtica. Tothom és lliure de treure les seves pròpies conclusions amb llibertat de pensament i d’acció. La casuística que ofereix és tan rica que el lector haurà de cercar en els seus propis circuits mentals per trobar situacions i temes diferents dels que exposa l’autor, i això és un altre valor afegit que proporciona el llibre. D’una manera especial es nota que coneix molt bé el terreny que trepitja quan parla del paper de la tecnologia en la societat, o del risc, temes que tant sovintegen en les tertúlies d’avui. He trobat molt original l’estudi que fa sobre la seguretat del treballador intel·lectual, en el que reflexiona sobre la necessitat de distribuir responsabilitats entre professionals que comparteixen projectes, accions o objectius. L’enginyer es posiciona amb respecte, deixant que siguin les humanitats les que enlairin la ciència i la tècnica o, més aviat, s’integrin entre elles. La ciència parteix de la curiositat i la tècnica es pot integrar amb la creativitat, facultat que no s’ensenya sinó que s’estimula. Un exemple d’aquesta integració és la del tecnòleg poeta. També se’ns mostra un autor crític d’art en potència, o potser ho és realment. En aquest punt es desvetlla una altra vegada un esperit democràtic darrera la seva ploma. Tothom té dret a opinar sobre una obra d’art. Ningú no té perquè callar en una tertúlia sobre art, encara que en el grup hi hagi erudits sobre la matèria. L’art és, bàsicament, una expressió de bellesa i aquesta desperta emocions o sentiments (la distinció semàntica entre ambdues serien figues d’un altre paner) d’admiració, rebuig o indiferència i això és molt personal i tothom té dret a manifestar-se en qual-

PRÒLEG

sevol d’aquests criteris. Quan aprofundeix en el significat de la bellesa i els seus graus, Reventós va, però, més enllà. Llegiu-ho, perquè hi ha un altre grau de bellesa que és “la purificació alliberadora de les emocions primàries en contemplar una obra d’art” del tipus que sigui. També a l’entorn de l’art hi regalima aquell pragmatisme que ens fa baixar dels núvols. Endemés de temes i matèries concretes, de les quals només n’he apuntat unes poques, en el llibre es parla també de mètodes, actituds, vicis, etc. que l’autor ha observat en les nombroses tertúlies en què deu haver participat si hem de jutjar pel que ens explica. Per exemple, dels perills del tertulià de ser (de mena o circumstancialment) massa modest o massa ambiciós. Potser vol dir que el modest hauria de ser més atrevit i l’ambiciós hauria de moderar la seva rauxa o ponderar la seva erudició en funció del nivell del grup. Com cal afrontar el conflicte o com convé tenir flexibilitat a l’hora d’aplicar el qualificatiu de científic són algunes petites extraccions més del contingut d’aquest excel·lent treball de Francesc Reventós. Al començament he recollit la manifestació que l’autor fa com a admirador de la filosofia pròxima a la vida i al final ens adonem que també ens transmet com la tertúlia ens apropa a la vida i escurça les distàncies entre els mateixos tertulians; tot amanit amb un rerefons d’ètica que es respira al llarg de tota l’obra, fruit de la sinceritat i de la mirada atenta i respectuosa que ens mereixem mútuament els uns als altres i que ens fa dignes com a persones mitjançant la conversa, la paraula. Josep M. Boixareu Llerona, març de 2013

PRESENTACIÓ Sempre he cregut que l’assossec produeix entesa. En moltes ocasions de la meva vida he vist clar que parlar a poc a poc, i amb intenció, ajuda a qui enraona i a qui escolta. Potser per això el verb enraonar té aquest contingut tan singular. Quan enraonem fem molt més que parlar! Quan enraonem, intentem incorporar el nostre discurs en el context de l’oient i ensems analitzar les inquietuds que ens manifesta. L’afirmació recíproca és també una mica certa: sovint quan enraonem, també intentem incorporar part del context de l’oient en el nostre discurs i, al mateix temps, acceptem alguna de les seves aportacions. Quan enraonem, matisem i fem que la conversa enceti un camí que sovint resulta ser fructífer. Es tracta d’un camí on s’hi donen, com a la mateixa vida, fets diversos com ara inquietuds, reticències, malentesos, ofertes d’aportacions... Alguna oferta passarà a formar part del producte final, alguna inquietud ens farà completar el discurs amb continguts addicionals, alguna reticència o algun malentès ens farà canviar d’estil. Quan enraonem produïm, amb l’ajuda de l’oient, quelcom de més sòlid, de més robust... Quan enraonem produïm pensament. Potser produïm pensament perquè el nostre propòsit no és directament aquest. Estem comunicant idees o creences, i és l’estil obert i bidireccional del ponent el que acaba convertint un acte de comunicació en quelcom encara molt

EL CAMÍ DE LA CONVERSA

més eminent. És cívic fer-ho així, però és sobretot humà mostrar aquesta pràctica. Expressar-se a poc a poc sembla el primer requisit per tal d’assolir garanties que el nostre propòsit és: convertir el parlar en enraonar. Això és elevar el rang de la nostra parla. Expressar-se tot mirant la cara de l’oient és una prova que la bidireccionalitat de l’acte que estem duent a terme ens interessa enormement. Parlar a poc a poc no és espectacular, i molts dels que ho fan passen desapercebuts. Quina llàstima! Ells, els qui ho fan així, són els veritables motors de l’entesa humana i del civisme. De manera semblant al que succeeix quan parlem, quan escrivim també entrem en un procés complex. Com a simple expressió del que s’ha dit, l’escriptura segueix una mica el camí de la conversa i participa sovint dels seus esclats d’excel·lència quan s’esdevenen. L’escriptura té quelcom més. A la paraula escrita, l’assossec es fa més palès. En moltes ocasions i en molts entorns se sol dir: tot això que m’exposes, escriu-m’ho si et plau. A vegades sona a comoditat del qui té autoritat pràctica sobre el qui parla. Segur que molts casos poden ser qualificats així. Sigui quina sigui la motivació que ens porta a escriure, quan escrivim podem pensar les nostres frases una i una altra vegada... i podem retocar-les fins que realment ens agradin. Quan escrivim podem aturar la nostra activitat per tal de reprendre-la en un moment més propici, cosa que en la conversa verbal no sempre és factible. Quan escrivim podem rellegir-nos i portar a terme —si cal— una autocrítica profunda. Quan escrivim el lector és present! Aquesta afirmació pot ser controvertida. Presa literalment és una contradicció. Algú la pot negar amb contundència! Algú la pot trobar surrealista! Algú la pot trobar simplement estètica! Aturem una mica els peus als qui no saben o no volen sortir de les lectures literals. Que bé que tothom pugui dir-hi la seva. Que bé si totes i cadascuna de les opinions diverses

PRESENTACIÓ

que genera són exposades assossegadament, per uns oradors que miren a la cara de l’oient i que incorporen alguna de les seves inquietuds... Moltes vegades malauradament no és així... Que bé —també— si totes i cadascuna de les opinions en joc estan escrites. El lector les agafarà quan ell estigui en disposició de fer-ho o, el que és el mateix, quan pugui llegir i reflexionar alhora. Per bé que aquesta darrera afirmació pot semblar irrellevant, ja que tots solem reflexionar mentre llegim, m’agrada emfatitzar-la per tal de recordar el nexe que tradicionalment existeix entre el pensament i la seva comunicació. No sé si heu fet mai l’experiment de llegir un mateix llibre diferents companys de lectura i tot seguit comentar-ne algun aspecte. És interessant i, segons com, és un exemple de la transcendència de la intervenció del lector. A vegades sembla que els participants en la iniciativa han llegit llibres diferents. El text que esteu encetant intenta fer que el lector tingui un cert protagonisme. El propi lector jutjarà si aquest fet s’aconsegueix o si tot queda en un propòsit. Durant una dècada, entre els vuitanta i els noranta, vaig escriure una sèrie d’observacions modestes relatives als tics de la tertúlia. Vaig dir-ne «tics», en aquell moment, perquè el seu relat no tenia més ambició que la de ser la comunicació d’una observació. L’observació pacient, amb el temps, va arribar una mica més lluny. Així vaig descriure una sèrie de fets que permetien enraonar sobre el que en podríem dir condicionants de la reflexió i del discurs. El text té dues parts diferenciades: a la primera exposo els esmentats condicionants mentre que a la segona entro en temes concrets d’interès. El fil de tot van ser unes tertúlies de fa uns anys. El contingut d’aquelles tertúlies no és més que el substrat, mentre que les consideracions pel que fa als condicionants de les reflexions i dels discursos que entren en joc es converteixen en el tema central de cavil·lació. En aquestes condicions el lector que, un cop enllestida la

EL CAMÍ DE LA CONVERSA

lectura, segueix cavil·lant, esdevé el darrer protagonista del relat. Per aquesta raó, la presentació vol ser planera amb la intenció que el lector descobreixi similituds entre el que s’hi exposa i el que ell mateix pugui viure en el seu entorn. A la primera part, el text s’entreté en descriure alguna situació com ara la del filòsof estrany i forà a la vida quotidiana o com la de l’irònic tossut. Aquestes descripcions intenten ser utilitzades com a vehicle per endinsar-se en alguna consideració més filosòfica com ara parlar de «teoria i pràctica» o «d’erudició i intel·ligència». Totes aquestes al·lusions tenen lloc emfatitzant la seva ubicació en els nostres discursos de cada dia. Personalment sóc un admirador entusiasta de la filosofia propera a la vida. Així, per exemple, el problema de l’entorn i la seva indiscernibilitat també s’exposa intentant ser pròxims i en aquest cas això es fa mitjançant una referència cinematogràfica. També es dedica un esforç important a altres condicionants que es presenten com a netament més significatius o més durs, com es diu ara. Aquí apareixen, entre altres, sobretot la imatge i la massa. La imatge, la imatge d’un mateix, la imatge que un mateix projecta sobre els altres... aquest és un dels temes analitzats també des de quotidianitat. Estem vivim una època en què es podria arribar a pensar que la imatge pot estar per damunt del contingut. Algun exemple ens ajuda a introduir el problema que retrobarem entrellaçat amb diverses situacions de la vida i de la conversa. La imatge acaba coaccionant la nostra expressió i fins i tot el nostre raonament. La massa composta d’individus i de grups funciona diferentment que la seva juxtaposició. La massa és un altre dels grans condicionants del pensament i de la seva expressió. La massa fa coses com la d’adherir-se a l’individu amb una bona imatge, potser perquè, com a conjunt de multitud de ments inconnexes, no té capacitat de raonar i cerca un líder que la cohesioni. La massa també pressiona l’individu

PRESENTACIÓ

i, quan més forta i multi-frontal és la seva pressió, arriba al punt en què és molt difícil discernir si els raonaments propis són veritablement propis. El llenguatge de masses i sobretot l’ètica dels actes que hi entronquen són encara un tema poc elaborat però que, malgrat tot, s’identifica en el text. A la segona part entrem en temes típics de tertúlia més o menys quotidiana. Sortint d’un teatre o d’un cinema, o d’un concert, acabem parlant del gust per l’art i la creació artística. Quan visitem el país i els seus museus acabem parlant de com es presenten davant nostre l’art i la història. En la nostra societat ens trobem sovint considerant situacions relacionades amb la tecnologia o el risc. Un metge i un enginyer poden no tenir res en comú. Però, si ens hi fixem una mica, descobrim que tots dos tenen oficis semblants pel que fa a les decisions, la informació que les sustenta, i la millora de la capacitat de resposta. Aquest fet configura un dels temes proposats que titulo «La seguretat del treballador intel·lectual». Finalment ve la política. No hi podia faltar. Així les discussions polítiques obliguen a parlar dels grans principis de la dinàmica social. Entenc per tertúlia la reunió d’unes persones amb la finalitat d’entretenir-se tot parlant d’un tema. La tertúlia ens ajuda com a fil conductor de la nostra història. És el lloc on produïm els pensaments que ens ocupen sense depurar i sense reflexions addicionals. És com ara la mina. De la mina podem treure el mineral en brut, i això és acompanyat de gangues i brutícies. A vegades les gangues i brutícies són tan feixugues de tractar que la recuperació del mineral es fa simplement inviable. A vegades els tics de la tertúlia són tan absorbents que el pensament positiu passa desapercebut. Entenc per conversa de grup quelcom una mica més elaborat. També és una reunió de persones amb la finalitat de parlar d’un tema però, en aquest cas, amb un afegit i aquest és l’interès dels participants en una mínima aproximació o

EL CAMÍ DE LA CONVERSA

entesa. Així com la tertúlia era el punt de partida, la conversa és l’objectiu principal o l’objectiu raonable. La tertúlia esdevé conversa quan les seves debilitats essencials són superades raonablement pels participants. Això és quan els participants, seguint el camí de la conversa, constaten un autèntic intercanvi de coneixements i experiències. Sigui quin sigui el tema, la tertúlia ens mostra, com a instrument, les seves debilitats que, al cap i a la fi, són les dels propis participants. Aquestes debilitats, observades en primer lloc com a tics de la tertúlia, s’identifiquen segons avança la lectura com a condicionants de la reflexió i del discurs i algun cop com a autèntiques coaccions sobre l’expressió i el raonament. La tertúlia política i el discurs polític estan plens de debilitats que poden ser observades amb el mateix coneixement pràctic amb el qual observem la realitat quotidiana. El text ens mostra algun exemple que permet descobrir com la proximitat de la massa, la pressió de la imatge o algun altre dels esmentats condicionants incideixen també en la tertúlia i el discurs polítics. Paral·lelament, el pensament polític estructurat i escrit és com ara la conversa i no té tantes debilitats. Com a pensament escrit, ja ho hem dit, ha aprofitat probablement l’oportunitat d’assentar el seu mínim rigor. El text no és un assaig polític, però conté comentaris que poden ser aplicats a l’anàlisi de conjuntures polítiques amb rigor. Tampoc no és una dissertació sociològica, però ens recorda que l’observació i la meditació centrades en continguts aparentment senzills i de caire social i humà són a l’arrel de l’explicació d’esdeveniments de molta més envergadura. Convido el lector a seguir observant i meditant amb la finalitat d’experimentar com no solament la quotidianitat, sinó també la política, la professió, el món comercial i molts dels moments de la nostra vida estan plens de tics, de condicionants i de coaccions.

PRESENTACIÓ

El fet que aquest text es publiqui ara i no quan va ser escrit vol un comentari. Crec que publicar-lo avui és, tal vegada, encara més interessant que no pas que s’hagués publicat quan es va escriure. Avui el camí de la conversa ha arribat a un punt molt més útil i favorable que no pas on érem fa uns anys. Arrencant de la tertúlia, el camí ha anat traçant el seu itinerari, ha passat per l’observació, per l’assimilació del context de l’oient i per l’anàlisi i l’acceptació d’aportacions. El descobriment d’un fil conductor amb al·licient ha estat una de les etapes completades juntament amb l’escriptura i l’autocrítica. El protagonisme del lector ha d’arrodonir la tasca realitzada. El fet que tot sigui tan quotidià ha de donar aire al lector per tal que sigui ell qui culmini l’objectiu traçat i trobi en la seves pròpies experiències situacions que connectin amb els continguts que us presento. Llegiu, reflexioneu i passeu-ho bé.

Francesc Reventós i Puigjaner 22 d’octubre de 2012

PENSAMENT I VIDA

INTUÏTIUS I DIALÈCTICS Lluny de la preocupació obsessiva per la reflexió i la dialèctica, però lluny afortunadament també de l’acció guiada per la pura intuïció, se situen els fets i les vides d’una bona part de les persones amb qui em relaciono. Alguna vegada he conegut, o així m’ha semblat entendre-les, persones que aparentaven estar en algun d’aquests extrems, però normalment la convivència més elemental m’ha ajudat a apreciar més qualitats centrades que obsessions en els personatges de la vida quotidiana. Quan intentem expressar-nos i abordar temes humans o socials, sovint trobem qui ho fa més intuïtivament i també qui aïlla cadascun dels problemes i els dóna un tractament més dialèctic o filosòfic. Els primers expliquen les seves vides, recorden situacions i emocions, parlen del que finalment van fer o van deixar de fer, i aconsegueixen que acabem seguint les seves vivències. Els primers, quan són professionals, escriuen novel·les, obres de teatre, fan cinema... Els segons intenten explicar el perquè de les seves reaccions, justifiquen les seves paraules, ens parlen del que raonen, de com ho relacionen amb el que han llegit o observat, i aconsegueixen que visquem una mica els seus pensaments. Els segons, quan són professionals, s’anomenen filòsofs. Els lectors dels primers saben observar la vida en general i els lectors dels segons són més afeccionats a l’assaig.

EL CAMÍ DE LA CONVERSA

Uns i altres, en qualsevol cas, actuen segons els resultats de les meditacions que encetaran posteriorment o que realitzaran de forma implícita o integrada amb la pròpia vida. Aquesta classificació, de tota manera, és tan sols una primera aproximació. Ens costa poc afirmar que no hi ha ni primers ni segons, ni intuïtius ni dialèctics, tots som una barreja d’ambdues coses. Avui podem anar al teatre i demà llegir un assaig sociològic... O primer veure una pel·lícula i després analitzar dialècticament alguna de les controvèrsies de pensament que s’hi descobreixen. Jo, personalment, admiro els qui saben agafar un llibre, una novel·la, una obra de teatre i llegir... Admiro també els qui intuïtivament observen els comportaments humans sense haver-s’ho plantejat de forma especial i en treuen un cert profit directe. Potser és perquè crec que la novel·la i la vida són, per si mateixes, filosofia implícita i asistemàtica. Són autèntic pensament i també veritable filosofia. En contrapartida reconec que m’entossudeixo a explicitar i sistematitzar. Si ho faig, en qualsevol cas, és probablement perquè em sembla bé fer-ho. Encara que ho faci queixant-me! Naturalment! Potser hauria d’aprendre a no expressar el meu pensament, sinó a viure segons el seu contingut i esperar que d’alguna manera un dia inesperadament m’adoni, sense voler i sense fixar-m’hi, que el meu pensament ha estat transmès. Se’m fa difícil esforçar-me en aquest sentit. Avui veig que valdria la pena fer-ho, però ara mateix, en aquest moment, resulta que tinc un bolígraf a la mà i estic escrivint, i, al cap i a la fi, explicitant i sistematitzant. Algú em pot ajudar i dir-me si en aquest precís instant m’esforço en el sentit apuntat?... o potser ho faig justament en el sentit contrari? Jo no sé contestar. Potser he tingut més satisfaccions en el camp del pensament explícit i ara, per un moment, penso que l’herba és verda a l’altra banda de la tanca del meu jardí. Potser és la fragilitat expressiva que sento en determinades situacions

INTUÏTIUS I DIALÈCTICS

la que em fa creure, un xic a cegues, en aquesta mena de comunicació osmòtica. Sovint debatem dilemes. Per què? Per què la nostra cultura ens hi porta? Per què el cos ens ho demana? Per què partint del dilema acabem centrant el tema i matisant-lo amb garanties? Per què és un requisit de la comunicació? Debatre un dilema ens porta fàcilment a veure obsessions i extremismes allà on després sembla difícil assegurar que hi són. Moltes coses funcionen per la via d’escoltar opinions diametralment oposades, a vegades absolutament extremades, per tal d’esperar que el procés acabi aclarint dubtes. La justícia n’és un exemple. Sempre hi ha hagut acusadors i defensors obrint camí a que un jutge pugui dir la darrera paraula des d’una posició centrada. Aquest costum té avantatges i inconvenients. Entre els avantatges sembla evident que debatre un dilema ens esperona enormement a raonar i expressar-nos. Entre els inconvenients podem trobar-hi desqualificacions innecessàries, prendre partit de forma inútil per a quelcom que no suposa cap avanç, titllar d’extremistes persones que encara no ho han dit tot... A vegades penso que sempre que parlem o, més ben dit, sempre que fem un discurs, ens equivoquem. Sigui per la via de la imprecisió, o per la de l’exageració, o simplement pel fet de fer un discurs. Us parlo dels dies en què un pensa que «pujar a la tribuna» i dir quelcom des d’allà dalt comporta ja un allunyament de la realitat i de la vida. Us parlo dels dies en què he dubtat profundament de la possibilitat que l’activitat dels pensadors fos considerada com un ofici real. Per sort per a mi, o per desgràcia, les pedres que he tirat damunt de la meva pròpia teulada han estat més aviat grans de sorra, i gairebé sempre m’he limitat a elogiar o expressar la meva admiració envers els qui heu triat decididament l’alternativa més intuïtiva o fins i tot la més centrada entre intuïció i dialèctica.