La memòria col·lectiva als mitjans by Editorial Proteus

LA MEMÒRIA COL·LECTIVA ALS MITJANS Edició a càrrec de Ferran Sáez Mateu i Elena Yeste Piquer

Direcció Editorial: Miquel Osset Hernández Maquetació: Imma Canal

Aquest llibre ha estat possible gràcies a l’ajut d’un Plan Nacional del Ministerio de Ciencia e Innovación, que va donar suport al projecte del GRECOM “LA MEMORIA HISTÓRICA EN LA COMUNICACIÓN DE MASAS” (referència CSO2011-24218)

Primera edició: maig 2014 © Editorial Proteus c/ Rossinyol, 4 08445 Cànoves i Samalús www.editorialproteus.com BIC: HPQ Depòsit legal: B-15024-2014 ISBN: 978-84-15047-62-9 Imprès a Espanya - Printed in Spain Són rigurosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia, el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Índex Pròleg De la memòria entesa com a base de l’ètica Ferran Sáez Mateu ........................................................................9 Periodisme, història del present Agustí Pons ................................................................................ 13 Memòries democràtiques: la fal·làcia com a arma ideològica Dr. David Serrano Blanquer....................................................... 21 Periodismo de recuperación histórica: cuando la memoria se hace incómoda Eduardo Martín de Pozuelo Dauner.......................................... 41 Les fronteres difuses de la Memòria Històrica: de la novel·la a la recerca historiogràfica passant pel periodisme Enric Calpena ............................................................................. 51 El periodisme i la construcció de la memòria col·lectiva Francesc-Marc Álvaro i Vidal...................................................... 63 La difusió de la memòria i la crisi social de la raó històrica. Elements per a un debat Jordi Casassas Ymbert ............................................................... 79 La memòria en l’audiovisual La caiguda dels murs: de Moscou a Cape Town La descoberta de les altres memòries M. Dolors Genovès..................................................................... 99

La memòria i el dret a conèixer la veritat Enric Canals.............................................................................. 111 El documental d’investigació com a eina per a la recuperació i reparació històrica. L’exemple de Televisió de Catalunya Montserrat Armengou............................................................. 121 Recuperar la memòria en imatges: el NO-DO versus les imatges de nova factura dramatitzades Ricard Belis............................................................................... 133

Pròleg De la memòria entesa com a base de l’ètica Ferran Sáez Mateu

Quina responsabilitat moral es pot atribuir al poble alemany en relació a l’ascens del nazisme a començaments de la dècada del 1930? Existeix alguna justificació ètica per al bombardeig massiu de Dresdre el febrer del 1945 per part de les Forces Aèries del Regne Unit, tenint en compte que no hi havia cap objectiu militar? Són moralment comparables els afusellaments realitzats a les rereguardes de la zona republicana i de la zona nacional entre juliol del 1936 i abril del 1939? Des de la perspectiva dels valors, ¿el totalitarisme d’esquerres —el comunisme— resulta equiparable amb el de dretes —el feixisme—? En un conflicte com el d’Irlanda del Nord, ¿les raons del nacionalisme irlandès resulten simètriques a les de l’unionisme britànic? I en el cas català? I en el basc? I en de l’Índia colonial immediatament anterior a la independència? Tenint en compte què va significar entre la població de la dècada del 1940 la figura del mariscal Pétain i la del general De Gaulle, ¿França va guanyar o bé va perdre la guerra? Des del punt de vista de la política internacional, ¿es pot considerar ètic que un país com Àustria, partícip actiu del Tercer Reich, gaudís a partir del 1945 d’una situació molt més favorable que la veïna Txèquia, o Polònia? Com hem de valorar èticament l’obertura d’una fossa comuna amb restes de persones afusellades? Aquell fet serveix per a cauteritzar velles ferides col·lectives o bé per a inflamar-les de nou? L’estat s’ha d’ocupar de la memorialització

de determinats llocs significatius, o aquesta funció és més pròpia de les iniciatives de la societat civil? Totes i cadascuna de les preguntes que acabem de formular tenen una forta dimensió ètica. Estan relacionades amb la història i la política, òbviament, però el seu veritable rerefons és de caràcter moral. Fixem-nos que aquí no ens estem preguntant per dates de batalles, tones d’acer produït, quilòmetres quadrats conquerits o nombre de tropes mobilitzades. El que es posa sobre la taula és justament la legitimitat moral de determinades accions, la pertinença —en un sentit ètic— de determinades comparacions, o la possibilitat d’equiparar axiològicament diferents situacions històriques. Doncs bé: sense apel·lar a la memòria col·lectiva, no només a la història acadèmica, resulta impossible determinar la primera pregunta formulada al començament d’aquest pròleg, posem per cas. No estem parlant —i és important remarcar-ho— de la importància dels testimonis presencials o de la documentació gràfica, sinó de la versió compartida difusament i genèricament d’uns fets, però alhora d’una memòria subjectiva emocionalment molt viva per part d’una comunitat. Amb aquest apunt estem comprimint la clàssica definició de memòria col·lectiva de Maurice Halbwachs (1877-1945), víctima ell mateix de la barbàrie nazi. El lector haurà observat que també estem fent referència a la memòria col·lectiva, no pas a la memòria històrica. Això ens porta per força a un aclariment que porta adherit un considerable error conceptual. A tot arreu, i en la majoria de llengües, sigui en contextos acadèmics o divulgatius, l’expressió estandarditzada per fer referència a la qüestió que comentem és la de «memòria col·lectiva» («collective memory», «mémoire collective», etc). L’expressió «memòria històrica» només s’utilitza a Espanya, i té el problema afegit d’estar codificada legalment, és a dir, de constar amb aquesta precisa denominació en el si de la legislació vigent. Per descomptat, estem parlant del mateix. Bé: del mateix, del mateix, potser no... El terme «històrica», en comptes del terme «col· lectiva», suggereix que aquests tipus d’afers estan més emparentats amb la història que no pas amb l’ètica, i això, naturalment, no és ni pot ser així. Els historiadors estudien els fets històrics, no

la visió subjectiva que en comparteixen els qui n’han estat protagonistes actius o passius. La història és una cosa, i la memòria col·lectiva una altra. El mateix Halbwachs va insistir en aquesta qüestió, i no ha estat pas l’únic des d’aleshores. L’equiparació de fets contrastats amb relats difusos ja va ser prevista per Jean-François Lyotard a La condició postmoderna l’any 1979. Aquesta és una via morta, que condueix per inèrcia a greus contradiccions on, sense cap ni peus, es barregen tota mena d’elements heterogenis. En la legislació alemanya o la francesa, en canvi, la història acadèmica queda en una banda i la memòria col·lectiva en una altra, evitant així pseudodebats o enfocaments anòmals. El més important, però, és que amb aquesta distinció les qüestions ètiques queden realment subratllades, no pas difuminades en un laberint de dades o percentatges. Sense la memòria col·lectiva, doncs, difícilment podríem respondre a preguntes que fan referència a l’ètica col·lectiva, de la mateixa manera que, sense la memòria individual, resultaria impossible sentir remordiments, o bé orgull, pels nostres actes. Sense memòria, els fets deixen de ser «nostres»: esdevenen una cosa aliena de la que difícilment podem sentir-nos-en responsables. En definitiva: la condició de possibilitat del judici ètic, tant si fa referència al «jo» com al «nosaltres», és la memòria. Però la memòria no és una cosa etèria que es transmet i es comparteix màgicament, sense necessitat de cap mediació. En el món modern, els mitjans de comunicació de masses tenen un paper absolutament rellevant en aquest àmbit. La seva acció pot ser clarificadora o bé distorsionadora, honesta o esbiaixada. Aquest llibre parla justament d’aquest paper, gairebé inexplorat en la literatura acadèmica de casa nostra. S’han obert inacabables i vehements debats sobre les fosses de la Guerra Civil espanyola, però ningú no s’ha aturat a observar amb deteniment les notables anomalies que envoltaven aquestes informacions en la majoria de mitjans, ni tampoc en els documentals fets ad hoc. Aquest és només un exemple. Convé estudiar el paper dels mitjans com a mediadors imprescindibles entre la memòria de tots i els judicis ètics de cadascú.

Periodisme, història del present Agustí Pons

Voldria començar explicant una anècdota. Fa cosa de cinc o sis anys em vaig haver d’entrevistar amb el degà d’una de les facultats de comunicació, o d’informació, que existeixen a Catalunya i que, per descomptat, no era Blanquerna. L’anava a veure per un tema que no tenia cap relació amb els estudis de periodisme. En un moment donat, el degà va comentar que la facultat que ell dirigia aviat es traslladaria a un nou campus, ple d’enginys informàtics; i al costat, justament, de la facultat que s’ocupa d’aquests temes. «Així els alumnes s’impregnaran de l’aire de les noves tecnologies», em va dir, convençut. «I no hauria estat millor situar el nou campus de periodisme al costat de la Facultat d’Història?», li vaig preguntar. Ell s’ho va prendre com una boutade, i va continuar explicant amb entusiasme les meravelles de les noves tecnologies —meravelles que, m’apresso a dir, mai no he posat en dubte. Però, per a mi, relacionar la història amb el periodisme no és cap boutade. Al revés. Ja fa temps que crec que el periodisme comença allà on acaba la història, i que els periodistes no podem exercir plenament el nostre ofici si no tenim en compte que tot allò que està passant, en l’àmbit que sigui, i que nosaltres ens hem d’encarregar d’explicar, té un passat sense el qual el present es fa incomprensible. Per això, em vaig sentir molt satisfet quan el professor Francesc-Marc Álvaro em va convidar a participar en aquest simposi. I també per això he volgut titular la meva intervenció «Periodisme, història del present».

Que el periodisme és la història del present no ho he après en cap llibre —tot i que n’he llegit uns quants— sinó en l’exercici de la meva professió. A mi em va tocar escriure al diari Avui els editorials que intentaven explicar la caiguda del Mur, el 1989, és a dir, la fi del comunisme com a projecte i realitat i la tornada a la història —per dir-ho en paraules de Vaclal Havel— de tots aquells països que l’havien patit. La meva sorpresa va ser comprovar que aquest retorn a la història dels denominats països de l’Europa de l’est venia molt condicionat per la història de cadascun d’ells. No és casualitat, per exemple, que els prolegòmens més immediats a la caiguda del Mur sorgissin a Polònia. A Polònia era l’extensa xarxa de l’església catòlica la que aglutinava el sentiment nacional i va ser a través de l’església que el moviment anticomunista va aconseguir fer caure el govern. La dictadura del general Jaruleski va evitar mals majors però l’escletxa havia quedat oberta. I el papa Woytila, seguint aquest paper d’aglutinant nacional que l’església havia jugat a Polònia, hi va tenir un paper determinant. Tampoc no és casualitat que la revolta, a Txecoslovàquia, fos encapçala per Vaclal Havel, un autor teatral; és a dir, un home de cultura. I no és casualitat si recordem que la independència de Txecoslovàquia havia arribat, el 1918, de la mà de Thomas Massaryk, filòsof de professió, que en va ser el primer president. I aquí, per cert, ens podríem estendre sobre els paral·lelismes entre el catalanisme cultural dels anys vint i trenta i l’efervescència nacionalista de Praga. A Romania, en canvi, el precedent del general Antonescu, el dictador afusellat després de la Segona Guerra Mundial, semblava predir la tràgica fi del matrimoni Ceaucescu, que també va acabar afusellat. I pel que fa la desintegració de Iugoslàvia no entendrem res del que hi va passar, si no tenim en compte que Àustria havia insuflat als serbis la consciència que eren els soldats d’infanteria de la civilització cristiana amenaçada pels turcs. Metternich deia que Àsia començava a la Landastrasse, és a dir, a l’altra banda del carrer d’on ell mateix vivia. Els turcs, o asiàtics, eren els bàrbars i als bàrbars calia que algú els aturés els peus. Aquest «algú» eren els serbis. L’agressivitat nacionalista de Sèrbia, doncs, ha estat, històricament, una agressivitat induïda.

Però també podríem mirar-ho al revés. També podem trobar exemples de com l’anàlisi d’una situació concreta prediu situacions generals que s’esdevindran més tard. Per exemple, després de la Primera Guerra Mundial, en un moment donat, les autoritats alemanyes de la República de Weimar adverteixen les autoritats franceses que no poden continuar pagant les reparacions de guerra. La resposta del govern francès és l’ocupació militar de Renània, la detenció dels alcaldes dels ajuntaments morosos i un seguit de mesures contra els ciutadans alemanys. Xammar n’escriu la crònica, d’aquest episodi. I ell s’adona de seguida de les conseqüències futures que el ressentiment de la població alemanya pot tenir. Més que qualsevol llibre d’història, les cròniques de Xammar expliquen perquè i de quina manera va ser possible el triomf del nazisme. És clar que no sempre passa així. No sempre, sota la tempesta, el periodista és capaç d’endevinar com quedarà el paisatge quan escampin la pluja i la boira. Per això, de vegades personatges o situacions que, finalment, ocupen un lloc destacadíssim en la història contemporània no són copsats en la seva importància. És el que li passa al mateix Xammar quan, en companyia de Josep Pla, entrevista Hitler a Munic poc abans, o poc després, del punch, o intent de cop d’estat, que Hitler va protagonitzar. Xammar no s’adona de la perillositat del personatge. Li sembla tan monstruós el que diu, tan irrealitzable, que el pren per boig, se n’enriu, i aquesta és la impressió que transmet als seus lectors. No sé si la metàfora que ara posaré encara és vàlida; però, en tot cas, no és improvisada. Vull dir que hi he meditat llargament i, de fet, forma part d’un llibre que espero que es publiqui en els propers mesos. La metàfora és la següent: l’exercici del periodisme té alguna relació amb una escala de pintor oberta. El periodista, si més no el periodista tradicional, el que jo he conegut, comença la seva trajectòria a peu de carrer. El mitjà per al qual treballa l’envia a informar d’una petita rajola del conjunt de la realitat: un accident de trànsit; una conferència de premsa; la presència, a la ciutat, o en l’àmbit geogràfic del mitjà, d’una personalitat coneguda, del camp que sigui. El periodista ha de procurar informar intentant contestar —ja ho sabeu— les sis preguntes: què, qui,

quan, on, com i perquè. A mesura que vagi pujant per l’escala de pintor la seva percepció de la realitat serà més completa i més complexa. Tindrà moltes més rajoles per analitzar. Si abans no li ha agafat un infart, no l’han acomiadat, o no ha abandonat per voluntat pròpia la professió, quan arribi dalt de tot de l’escala podrà tenir una visió panoràmica del temps que li ha tocat viure i potser dalt d’aquesta escala es toparà amb historiadors, amb intel·lectuals que estan intentant fer el mateix —descriure el temps que els ha tocat viure— però amb un bagatge més basat en l’acadèmia que en l’experiència. Tot això ens portarà a explicar les diferències entre un periodista i un intel·lectual, i com, finalment, per entendre el que ha estat el segle xx, si més no el segle xx europeu, ens ha acabat resultant més útil la mirada del periodista que no pas la mirada de l’intel·lectual. Deixeu-me, però, i de moment, posar alguns exemples que justifiquin la metàfora de l’escala de pintor. Gaziel va començar informant tan arran de la realitat com és un camp de batalla i va acabar escrivint Meditacions en el desert un dels llibres més lúcids sobre Catalunya, Espanya i el temps que li va tocar viure. Entremig, va anar pujant per l’escala de pintor; és a dir, va anar adquirint perspectiva. De manera que les Meditacions en el desert, que tenen un caràcter de reflexió global, no són sinó una conseqüència ampliada de les seves cròniques i anàlisis sobre el 6 d’octubre o les vacil·lacions de Gil Robles. Un altre exemple: Oriana Fallaci. Després dels atemptats de l’«11-S». contra les Torres Bessones, Fallaci escriu La rabia y el orgullo, una dura diatriba contra el que ella creu covardia europea enfront de les agressions islàmiques. Fallaci sap de què parla perquè ella va ser de les primeres periodistes occidentals en entrevistar Khomeini, quan aquest aiatol·là acabava d’arribar al poder i la progressia intel·lectual francesa —que el va acomiadar del seu exili francès com un heroi alliberador— li reia totes les gràcies a causa del seu antiamericanisme. De l’entrevista a un home es va passar, en aquest cas, a una visió global de l’islam. Jean Lacouture, per la seva banda, va començar escrivint cròniques sobre la guerra del Vietnam i va acabar esdevenint el biògraf de De Gaulle. En els tres casos esmentats —Gaziel, Fallaci, Lacouture—, l’autoritat

dels periodistes a l’hora d’escriure assajos de caràcter general els ha vingut donada per la seva permanent connexió amb la realitat, cada vegada més extensa a mesura que anaven pujant per l’escala de la seva professió. Abans he esmentat la relació entre periodistes i intel·lectuals. Voldria ara referir-m’hi, ni que sigui de forma breu. Els periodistes —i els seus cosins germans, els memorialistes— estan tenint una importància decisiva a l’hora d’intentar entendre què ha estat el segle xx, si més no el segle xx europeu. La caiguda del Mur de Berlín no és només un episodi polític d’enorme transcendència política i geopolítica. Significa també la fi de la Modernitat, és a dir, la fi de la il·lusió —per dir-ho amb paraules de Vattimo— que progrés material i progrés moral anirien de bracet fins a l’adveniment de l’home nou —aquest és un dels termes més usats per Lenin per justificar la seva política. Aquesta idea optimista sobre el curs de la història prové, per no recular més, de la Il·lustració —tot i que la Il·lustració també compta amb la mirada escèptica de Voltaire— i queda definitivament embastada a partir de Hegel i la formulació de la seva dialèctica. Alguns dels historiadors i acadèmics més destacats que han estudiat el segle xx coincideixen en assenyalar que aquest ha estat el segle dels intel·lectuals, amb Lenin al capdavant. Lenin és, en efecte, un intel·lectual fruit de la Il·lustració que intenta implantar el marxisme considerat no com una teoria sinó com una ciència. Lenin és el qui travessa amb més contundència la finíssima ratlla que separa la utopia —encara que revestida de ciència— del crim. La resta ja la sabem. Doncs bé, són els periodistes els primers en posar en relleu l’abisme que existeix entre la Utopia i la Realitat i els que, per tant, acaben per definir el que ha estat el segle xx. Penso, per exemple, en Arthur Koestler i la crònica del seu viatge com a periodista —ell ho era— a la Unió Soviètica, els anys 1932 i 1933. Koestler entra a Rússia com a comunista convençut, amb l’encàrrec de la Internacional Comunista d’escriure un gran reportatge sobre la nova realitat soviètica, però tot el que veu es contradiu amb la Idea amb majúscula, i no pot sinó deixar dolorosa constància escrita de la tragèdia que veu al seu voltant. L’ex-

periència d’un ballarí de flamenc recollida per Chaves Nogales en el seu llibre El maestro Juan Martínez que estaba allí acaba per resultar més transcendent que les reflexions de Lukács, Gramsci, Sartre, Beauvoir o qualsevol dels altres intel·lectuals comunistes que, en el seu moment, van tenir un predicament que semblava definitiu. I és que els intel·lectuals del segle xx pretenen trobar una teoria —pròpia o d’altres— que sigui capaç de donar coherència global a allò que està passant en el món. El periodisme, en canvi, consisteix a entendre el món cada matí i explicar-lo amb les mínimes ratlles, amb les mínimes paraules, o amb les mínimes imatges possibles. El periodista no es juga el seu prestigi si la realitat del que passa en el món desmenteix el punt de vista del qual parteix a l’hora d’intentar entendre’l. Salva l’honor si és capaç d’explicar la realitat en tota la seva complexitat; també, en tot allò que pot tenir de decepcionant respecte a una idea prèvia més o menys brillant. L’actitud del periodista no ha de ser la sospita —com va deixar dit un il·lustre representant de la Guerra Freda— sinó la curiositat. L’obsessió de l’intel·lectual, en canvi, ha estat la recerca de la certesa; i amb relativa freqüència —al llarg del segle xx— ha estat convençut d’haver-la trobat. Per això, sovint li ha costat d’acceptar que en el xoc amb la Realitat, la Certesa quedés desintegrada, o quasi. En aquest sentit, la feina dels periodistes —o dels escriptors posats a periodistes— ha consistit, en moltes ocasions, a desmuntar les fal·làcies dels intel·lectuals. Qui en vulgui saber més que llegeixi, per exemple, Arthur Koestler (El cero y el infinito; les Memorias); Arthur London (La confessió), Jorge Semprún (Autobiografía de Federico Sánchez; Federico Sánchez se despide de ustedes; o, també, El largo viaje), Tony Judt (Pasado imperfecto; Pensar el segle xx) o Michel Winock (El siglo de los intelectuales). I una última consideració. Potser des del periodisme resulta més fàcil subratllar que no podem entendre el passat si no connectem la història contemporània del nostre país amb el que estava passant al conjunt d’Europa, i a la resta del món. No podem desconnectar el franquisme de la Guerra Freda. Però el mateix podem dir de l’antifranquisme. Per posar un exemple: no podem entendre del tot un episodi aparentment local com la Caputxi-

nada sense tenir present els dos protagonistes —insisteixo, els dos protagonistes— de la Guerra Freda. És a dir, no podem desconnectar l’antifranquisme de la Guerra Freda encara que això pugui acabar desembocant en una mirada no gaire complaent envers alguns dels intel·lectuals que, fins ara, o fins fa ben poc, no havien rebut contestació intel·lectual de cap mena. Als periodistes, els d’abans i els d’ara, ens toca trobar el rastre de les petites veritats per entre els camins poc lluïts de la realitat. I per trobar aquest rastre, la Història, i les històries, ens resulten imprescindibles. Moltes gràcies.