Una ètica política mínima de la immigració a Catalunya. Cohesió, autogovern, llengua i frontera by Editorial Proteus

UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ A CATALUNYA: COHESIÓ, AUTOGOVERN, LLENGUA I FRONTERA Ricard Zapata-Barrero

COL·LECCIÓ SIGLO XXI: ÈTICA ACTUAL

PROTEUS

Direcció editorial: Miquel Osset Hernández Disseny gràfic de la col·lecció: Imma Canal Disseny editorial: Ana Varela Fotografia de la portada: © Ana Varela

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia, el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: setembre 2012

www.editorialproteus.com Dipòsit legal: B. 25649-2012 ISBN: 978-84-15549-62-8 BIC: HPQ

Imprès a Espanya - Printed in Spain Romanyà Valls, SA - Capellades

ÍNDEX Introducció: Una ètica política mínima de la immigració......................................................11 Fonaments de les polítiques de diversitat a Catalunya, en el context espanyol...................25 Introducció (p. 25) — La categoria política de diversitat (p. 26) — La noció de comunitat nacional com a fonament de les polítiques a Catalunya (p. 38) — Perspectiva de l’Estat autonòmic espanyol: qüestions d’identitat, de governança multinivell i de gestió de competències (p. 41) Procés d’institucionalització d’un enfocament propi..........................................................61 Introducció (p. 61) — Primera etapa (1993-2000): etapa tècnica-administrativa (p. 62) — Segona etapa (2001-2004): etapa d’institucionalització de la xarxa d’actors socials (p. 62) — Tercera etapa (2005-2009): etapa social política (p. 66) Dècada 2010-2020: Dilemes polítics entorn de l’autogovern i la frontera............................87 Introducció: Cap a on hem d’anar? (p. 87) — La frontera com a categoria política: enfocaments i propietats (p. 89) — Un marc teòric: teories del nacionalisme i teories de la immigració (p. 96) — Com gestionar els efectes de la immigració a Catalunya en el marc d’un Estat multinacional espanyol? (p. 103) — Creuar la frontera en els Estats multinacionals: frontera territorial i frontera de pertinença (p. 108) Discutint l’agenda de Catalunya per a la segona dècada del segle XXI: una ètica política mínima basada en la frontera i en la interacció................................................................................119 Una ètica política mínima basada en la frontera (p. 119) — Discutint l’agenda de temes per a una ètica política mínima de la immigració a Catalunya (p. 122) — Una ètica política mínima basada en la interacció (p. 146) Referències bibliogràfiques....................................................................................................155 Fonts (p. 160) — Enllaços (p. 161)

Dedico aquest llibre a la mĂŠs jove de les noves generacions que hauran de viure en la Catalunya del segle XXI. A la meva filla Samjhana, 7 anys, i tota la seva energia vital

INTRODUCCIÓ: UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ

Quins són els mínims requisits necessaris per mantenir el projecte de nació que té Catalunya en el nou context derivat de la presència de persones procedents de fora de Catalunya i d’Europa? Quines són les bases mínimes necessàries per combinar tradició i diversitat, llengua i diversitat en un context dinàmic on es puguin replantejar les bases de relació amb l’Estat espanyol i les bases de relació amb la societat de Catalunya? Aquestes són les preguntes inicials que orienten aquest llibre, que pretén fer una anàlisi retrospectiva de les polítiques d’immigració seguides per Catalunya des dels anys 90 del segle passat. Ja fa gairebé 20 anys des del primer Programa d’immigració de 1993, que interpretem com a procés de definició d’un discurs institucional sobre la immigració, i ja fa gairebé 20 anys que es gestionen les qüestions també diferenciades que té Catalunya davant de l’Estat espanyol. Destaquem aquí almenys dues dimensions que fan que Catalunya es plantegi preguntes diferenciades: per una banda, el fet que hagi de combinar la pregunta referida als recursos competencials que té per gestionar la immigració amb les qüestions basades fonamentalment en la llengua pròpia. En aquesta dimensió, la política d’immigració a Catalunya es manifesta molt més com una política d’identitat; per altra banda, el fet que en aquest procés de combinar competència i identitat, s’hagin de replantejar tant les relacions externes que té Catalunya amb l’Estat espanyol, com les relacions internes que té amb la seva pròpia societat.

UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ A CATALUNYA

L’argument d’aquest llibre és que aquestes dues dimensions es poden interpretar com a forces motrius d’un procés de recerca d’una ètica política mínima, entesa com a procés d’identificació d’uns requisits mínims per poder mantenir, i consolidar, el projecte de construcció de la nació dins d’un context dinàmic de diversitat. Hi ha en joc el manteniment del factor diferenciador que es té com és la llengua, d’aquí que, com veurem, aquesta categoria constitueixi el principal factor explicatiu de les innovacions institucionals que s’han produït a Catalunya durant aquests darrers 20 anys. Aquesta ètica política mínima és també la base del consens mínim, les normes irrevocables i actituds exigibles, per poder combinar els valors d’unió i de la diferència en un context on no es tenen recursos estatals, i de relació de poder entre centres decisors i gestors diferenciats. Una ètica política mínima pretén doncs combinar els valors d’unió i els valors de diferència respectant les relacions entre persones de diferents procedències, llengües i religions. Es parteix de la base que per aconseguir aquests mínims ètics polítics necessaris, de convivència i de cohesió dins de la diversitat, el foment de les relacions és vital a l’hora de construir ponts. Sense aquests mecanismes es facilitaria una dinàmica de segregació i de diferenciació social que podria acabar en una diferenciació institucional, que excediria els mínims necessaris per assegurar una unió. Igualment, es necessita una mínima noció de frontera per poder definir bé la relació entre competències i identitat, i fer explícit el vincle entre política d’immigració i política d’identitat. En aquest marc podem dir que el procés de definició d’una ètica política mínima a Catalunya s’ha basat més en els valors d’unió dins de la diversitat que d’interacció dins de la diversitat, i que per tant aquesta és encara una assignatura pendent, com ho argumentarem al final, juntament amb la necessitat d’establir una mínima noció de frontera que ajudi a fonamentar la política d’identitat que suposa la gestió de la immigració en contextos de nacions sense Estat propi. Una de les característiques diferenciadores de Catalunya és també que el procés de construcció d’una ètica política

INTRODUCCIÓ: UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ

mínima de la immigració no és fruit d’una relació de poder entre la política i la societat, sinó el resultat d’un consens polític i social, que li proporciona la força necessària per poder durar en el temps, amb una base sòlida resultat d’un procés de democratització. Conceptualment, doncs, entenc que l’ètica política mínima és el procés d’assentament dels fonaments d’una política d’immigració que es fa des del consens social, i amb la participació democràtica de la societat de Catalunya, tant amb la població immigrant com amb la ciutadana. Sense aquest mínim consens, aquesta ètica política mínima deixaria de tenir la legitimitat que li acordarem, tenim com a exemple el Pacte Nacional per a la Immigració. Resumint les tres dimensions que conformen la noció d’ètica política mínima en matèria de gestió de la immigració a Catalunya, podem dir que s’ha d’interpretar com a procés de vinculació de la diversitat en el projecte de construcció de la nació (primera dimensió: nació), basada en el consens per combinar unió i diversitat (segona dimensió: consens), i amb un eix procedimental de participació democràtica (tercera dimensió: participació democràtica). Abans de continuar, cal precisar que aquí parlem d’ètica política mínima i no simplement d’ètica mínima. Aquesta diferència és important per poder seguir el nostre fil argumental. Si bé l’ètica mínima es pot definir, amb ajuda d’una de les seves principals promotores, Adela Cortina, com els mínims valors compartits per al funcionament d’una societat democràtica (2000, 6a ed.; p. 17), que inclou el conjunt de comportaments mínims exigibles per a la convivència, l’enfocament que proposo no té com a subjecte moral una persona, sinó el comportament de les institucions polítiques. L’ètica política es refereix doncs al conjunt de valors i principis, als fonaments que orienten el comportament de les institucions en donar resposta a temes relacionats amb la immigració. Seguint aquest enfocament des de les institucions, ens referim a mínima, compartint la mateixa perspectiva defensada dins del debat sobre una ètica mínima, en tant que són

UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ A CATALUNYA

els mínims imprescindibles de comportament institucional per assegurar el seu projecte nacional, dins del consens en la relació entre unió i diversitat, i seguint un procediment de participació democràtica. Parlem també d’un minimalisme per aconseguir consens (C. Thiebaut, 1988), i dels mínims requisits per a ser ciutadà. Per tant assumim un vincle entre ètica mínima i ciutadania (V. Camps i S. Giner, 1998; p. 9), com també entre ètica mínima i civisme (V. Camps, ed. 2011). Arribem a la conclusió llavors que una ètica política mínima està relacionada amb la recerca d’un mínim compartit comú en una societat diversa, basat en un projecte de nació, dins d’un consens a l’hora d’interpretar la relació entre unió i diversitat que exigeix la gestió d’una societat diversa, i seguint un procés participatiu democràtic. En aquest marc teòric, el meu propòsit és repassar les preguntes i respostes que Catalunya s’ha plantejat des dels inicis, i que han conformat el contingut institucional que coneixem avui en dia. D’una manera sintetitzada, podem avançar com a premisses que donen raó d’aquest enfocament, que la filosofia de la immigració seguida fins ara a Catalunya es caracteritza per tres eixos que li proporcionen un caràcter exemplar: a) el seu caràcter pragmàtic de donar resposta immediata a problemes pràctics que detecta; b) segurament com a conseqüència del seu caràcter pragmàtic, però no necessariament, es segueix que té una lògica política preventiva i pro-activa, c) la seva capacitat per dotar Catalunya d’un caràcter innovador que apropi la gestió de la immigració al seu projecte nacional: és distintiu incorporar la immigració en la seva actualització d’Estatut, el Pacte Nacional i la Llei d’acollida, i amb la introducció del vincle entre política d’immigració i política lingüística. Considerem que aquest enfocament ha estat possible gràcies a l’actitud responsable de tots els gestors i líders polítics, i de la societat civil en general, que avui en un context de crisi econòmica i d’incerteses de respostes institucionals, s’ha de renovar, com acabarem discutint al final. Tenint en compte aquestes premisses, iniciem el nostre recorregut.

INTRODUCCIÓ: UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ

La immigració a Catalunya planteja la qüestió de quin és el lloc de l’immigrant en la construcció de la nació. Territori d’immigració per excel·lència, Catalunya és un país que ha experimentat el major augment de la immigració en els últims cinc anys, fins a esdevenir el segon lloc a Europa pel que fa al percentatge d’estrangers. Catalunya s’ha construït, políticament, econòmicament, socialment i culturalment amb els immigrants, i amb la llengua catalana com a signe d’identitat. Estem davant d’un escenari singular, en ser l’únic exemple a Europa sense Estat on la construcció nacional té lloc simultàniament amb el fenomen migratori, ja que la formació dels Estats-nació europeus és molt anterior a la migració internacional. Aquesta distinció històrica fa que Catalunya pugui utilitzar l’estructura d’oportunitats institucionals per integrar millor els immigrants en el seu procés de construcció de la nació. El joc es perfila amb tres jugadors, entre la comunitat catalana, els immigrants i l’Estat espanyol, i on Catalunya busca aliats en lloc d’enemics en el procés de construcció política i de la identitat cultural. Seria l’única nació europea que es construeix amb la immigració, i va dissenyant la seva «via nacional pròpia» amb els immigrants. La immigració és un component fonamental de la realitat catalana del segle passat. Del 1901 al 1970, la migració neta sobrepassa els dos milions de persones, és a dir, un nombre molt més gran d’entrada d’immigrants que de sortides de catalans. Aquesta alta taxa d’immigració ha canviat la sociodemografia de Catalunya. Es calcula que a finals del segle XX, més del 60% dels catalans provenen directament o indirectament de la immigració, i aquest percentatge és encara més alt si tenim en compte els matrimonis entre catalans i immigrants. Així doncs els catalans procedents dels residents de 1900 representen clarament una minoria, al voltant d’una quarta part de la població. Aquesta conclusió demogràfica històrica esdevé premissa política: la immigració és un pilar del creixement demogràfic català. Aquesta immigració d’altres regions d’Espanya té un enorme impacte econòmic, social, polític i cultural en la

UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ A CATALUNYA

història recent de Catalunya. Si bé s’endarrereix durant les acaballes del franquisme i els inicis de la democràcia, experimenta un renaixement des de mitjans de la dècada de 1990 i, sobretot després de 2000, en què hi ha una nova onada, i de ràpid creixement, però aquesta vegada procedent de fora d’Espanya. Catalunya va acollir entre 2001 i 2010 més d’un milió d’immigrants, de mitjana. La taxa és més gran en termes absoluts que en la dècada de 1960. Per tant una nova situació que difereix de l’anterior pel context polític (als anys 60 no era un context democràtic, i el català com a llengua no formava part de la legalitat), per l’origen dels immigrants i la transformació irreversible de la societat catalana en una societat clarament d’immigració per la seva tradició, i diversa per la seva composició. En aquest escenari històric, ens preguntem per una ètica política mínima de la immigració per a Catalunya que vinculi immigració i nacionalisme. El debat nacionalista a Catalunya està estretament vinculat al manteniment de la cohesió social i la demanda d’autogovern. La cohesió s’entén no només en termes socials, sinó com a resultat de compartir un projecte comú de societat nacional. L’autogovern, per la seva banda, és requisit per disposar de les eines polítiques necessàries a fi de poder expressar-se com a societat diferenciada en el marc de l’Estat espanyol. Per orientar tant les seves polítiques de cohesió social com d’autogovern, el debat nacionalista es forneix d’una noció de comunitat política que li serveix de fonament. Aquestes dues dimensions bàsiques de la noció de comunitat política es fan més visibles quan ens plantegem com la immigració impacta en el debat nacionalista. En la seva dimensió de cohesió social, i per tant, en la seva relació amb la seva pròpia societat, la dimensió lingüística de la noció de comunitat política és la que articula una política d’immigració. En la seva dimensió d’autogovern, i per tant en la seva relació amb l’Estat espanyol, la dimensió de frontera dins la noció de comunitat nacional és la que articula la política d’immigració. Llengua i frontera són doncs dues categories clau per a poder analitzar en teoria i en la pràctica els efectes que produeix la nova

INTRODUCCIÓ: UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ

immigració al debat nacionalista català. Parlem de la nova immigració que resulta de l’arribada de persones de fora de l’Estat espanyol, i principalment de fora de la Unió Europea, que ara per ara en són més d’un milió, i constitueix quasi el 18% de la població (INE, 2010). No volem plantejar problemàtiques sectorials ni tampoc abordar conflictes socials concrets que tots anem seguint a través de la premsa, sinó proposar obrir un gran angular, si em permeteu l’expressió, i amb perspectiva històrica, endinsarnos en una reflexió teòrica política de la immigració a Catalunya. Aquest enfocament té com a premissa que la immigració produeix un «efecte mirall» per al debat nacionalista, i és alhora un repte i una oportunitat perquè nous temes abans implícits entrin en una agenda social i política que es va construint en un procés dinàmic de canvi. En aquest debat que vincula cohesió i autogovern, l’argument inicial que voldria discutir és que la manera de gestionar aquest tema podria tenir una influència en aquest moment històric per al discurs nacionalista. Aquest canvi pot produirse en dues direccions: o bé es reforça la lògica federal, o bé s’ajuda a reforçar la lògica de la independència. Una de les particularitats de la immigració és que convida a tenir una posició ferma, sense ambigüitats. O bé es defensa la idea que l’actual Estat autonòmic, amb una lògica federal cooperativa en les seves polítiques d’immigració, tal com es planteja en el Plan Estratégico de Ciudadanía e Integración (2007-2010) de l’Estat (Zapata-Barrero, 2011a), és suficient per a mantenir la cohesió i l’autogovern, per a gestionar els efectes de la llengua i temes relacionats amb les fronteres, o bé es reforça l’argument que per tal de gestionar els efectes de la immigració sobre el propi projecte nacional, cal passar a una fase de constitució d’un Estat propi. El vincle entre la nació i l’Estat ja ha començat a ser una realitat reconeguda política i institucional al Quebec, on el discurs nacionalista del govern quebequès parla ja, sense preàmbuls, d’Estat del Quebec, però és encara molt anecdòtica i perifèrica en el discurs nacionalista català. En tots dos

UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ A CATALUNYA

casos, aquesta lògica de la creació d’un Estat qüestiona l’apropiació dels instruments i les polítiques amb les quals es poden administrar els aspectes de la identitat que planteja la immigració i la diversitat. Com s’articula aquest debat i en quina mesura té un impacte sobre el discurs nacionalista a Catalunya? I en quina mesura la diversitat relacionada amb la immigració pot jugar un paper impulsor per a consolidar tant un discurs nacionalista (perifèric) i federalista com un discurs independentista i d’Estat? Algunes nacions, com el Quebec, ja tenen una política de fronteres vinculada a la gestió de la immigració. Aquesta política no existeix a Catalunya. Quina política de fronteres podria orientar una ètica política mínima catalana de la immigració? La frontera constitueix doncs una categoria política bàsica que cal analitzar, des d’un angle tant teòric com normatiu, pràctic i institucional, i tenint com a principals receptors els partits nacionalistes, la societat civil, el govern i les administracions de Catalunya. Però si aquests són els reptes, quina percepció té de la immigració Catalunya? Des del punt de vista del debat nacionalista, la visió que es té no és estrictament de volum, malgrat que aquest hagi augmentat considerablement durant la darrera dècada amb més d’un milió de persones,1 sinó de varietat, expressada per la diversitat de persones que procedeixen d’orígens culturals, llengües i religions diverses. El 2009, els marroquins representen el 19,08% de la població immigrant, i el 74,4% del total de immigrants africans. Després, set nacionalitats representen més del 50% dels immigrants. Romania (8,12%), l’Equador (6,95%), Bolívia (4,92%), Colòmbia (4,13%), Itàlia (4,05%) i la Xina (3,79%). La immigració es polititza en tant que dóna lloc al que W. Kymlicka assenyala com a societat diversa, és a dir, «una cultura territorialment concentrada, centrada en una llengua 1

Si el 1998 a Catalunya hi havia 6.147.610 habitants, dels quals un 1,97% eren d’origen immigrant, el 2009, la població ha augmentat amb més d’un milió, representant la immigració un 18% del total.

INTRODUCCIÓ: UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ

comuna que s’utilitza en una àmplia gamma d’institucions socials, tant en la vida pública i privada (escoles, mitjans de comunicació, dret, economia, govern, etc.) […] implica un llenguatge comú i institucions socials comunes, més que un lloc de comunes creences religioses, costums familiars, o estils de vida personals» (Kymlicka, 2001; p. 25). Per tant, per primera vegada, ja no és Catalunya un factor de diversitat dins d’Espanya, sinó que la pròpia societat catalana, amb la presència d’immigrants, esdevé també un factor de diversitat «cap endins». La diversitat relacionada amb la immigració és la que té un impacte sobre un debat nacionalista que per primera vegada ha de buscar recursos conceptuals, polítics i socials, per gestionar aquesta relació; per primera vegada ha d’autoafirmar-se com a nació dins dels seus propis límits territorials. En aquest sentit, la dimensió política que interessa desenvolupar, i la que seguirem a partir d’ara, serà la que vincula política d’immigració i política d’identitat nacional. El vincle és clar: tota política d’immigració té una dimensió d’identitat que gestiona l’efecte que produeix la diversitat sobre la pròpia identitat nacional. Aquest fet que és visible en les polítiques que estableixen els Estats-nació, té també unes característiques pròpies que voldrien destacar quan la identitat nacional que tractem no té un Estat propi, i per tant no compleix una funció de fonament d’una entitat política estatal. En aquest cas, la política d’identitat nacional vinculada a les polítiques d’immigració té com a fonament una noció en procés de contínua construcció i retroalimentació, per manca d’un marc estatal propi que li pugui donar més estabilitat conceptual i seguretat institucional, a saber, una noció de comunitat nacional. Aquesta noció està servint de fil conductor per establir el sentit dels canvis institucionals i de les innovacions conceptuals que identificarem. Si tracem la història de com Catalunya està construint la seva reacció a la creixent immigració extracomunitària, podem distingir tres etapes. El criteri per diferenciar etapes es basa en les innovacions introduïdes en els diferents programes d’im-

UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ A CATALUNYA

migració, els quals sens dubte constitueixen marcs discursius de referència que defineixen enfocaments de com es fa la diagnosi de la situació seguint com a perspectiva l’impacte sobre la societat, i de com s’aborda la gestió de la immigració en perspectiva estratègica. Aquestes tres etapes són: Primera etapa (1993-2000) Etapa tècnica-administrativa: Catalunya diagnostica la immigració com una política que afecta tots els sectors. En tant que tema que exigeix una política multisectorial, concentra els esforços d’innovació en crear una xarxa interdepartamental. La pregunta que orienta les polítiques és: quin impacte té la immigració sobre l’estructura sectorial de govern? Segona etapa (2001-2004) Etapa d’institucionalització de la xarxa d’actors socials: Catalunya concentra els seus esforços en gestionar la xarxa d’actors implicats en la gestió de la immigració. Els identifica i intenta establir un marc de cooperació amb ells, tant a nivell d’entrada de demanades com de sortida d’aquestes i de compromis en la implementació de polítiques. Aquesta xarxa institucional estableix també pautes de relació estable amb totes les nacionalitats. La pregunta que orienta les polítiques és: com gestionem la xarxa d’actors socials existents en un marc de col·laboració estable? Tercera etapa (2005-2009) Etapa social política. El vincle entre immigració i societat catalana esdevé el nucli de les polítiques. Es defineixen instruments diferenciadors davant de l’Estat, perquè es parteix de la premissa que cal donar respostes diferenciades a preguntes també diferenciades. Aquí entren en escena l’Estatut, el Pacte Nacional per a la Immigració i la Llei d’Acollida. La pregunta que

INTRODUCCIÓ: UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ

orienta les polítiques està més centrada en els instruments necessaris per gestionar l’impacte de la immigració sobre la pròpia societat. Com estableix Catalunya unes pautes de relació amb la seva pròpia societat donades les preguntes socials que planteja l’arribada d’immigrants? La nostra reflexió estarà centrada en projectar la segona dècada del segle XXI. Aquesta quarta etapa (2009-2020) és l’etapa política. En aquest llibre defensarem la necessitat lògica d’entrar a una etapa més lligada a com Catalunya estableix vincles amb el seu marc territorial propi, amb una política de fronteres pròpia tant a nivell d’accés al territori català com a nivell d’una definició de ciutadania catalana. Aquí s’obren dilemes importants, ja que aquesta quarta etapa o bé reforça una lògica federal, i per tant es converteix en una força reivindicativa de vincular d’una vegada per totes a nivell d’estructura de decisions, la realitat multinacional i l’estructura «federal» d’Estat; o bé es reforça una lògica de la independència i la creació d’un Estat propi. Des del punt de vista del discurs que seguirem, si bé per la primera etapa utilitzarem una narrativa històrica, i en la segona i tercera etapes una anàlisi descriptiva de la situació actual, el discurs que seguirem per a la quarta etapa serà més prescriptiu i normatiu. Per fer aquest balanç per etapes també seguirem un fil conductor que doni sentit a les accions d’innovació conceptual i institucional. Aquest tindrà com a rerefons el fet que Catalunya és una nació diferenciada i, per tant, fonamenta les seves polítiques d’immigració en una dimensió d’identitat nacional pròpia. Entendrem així que el fil conductor que dóna sentit a les accions és el fet que Catalunya està en un procés d’institucionalització d’un enfocament propi per gestionar la immigració. Al respecte, l’argument és que l’enfocament propi de moment ha estat molt pragmàtic i preventiu, en el sentit que el procés d’institucionalització s’ha anat construint en base a donar resposta immediata davant la identificació de fets i con-

UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ A CATALUNYA

flictes concrets que han anat apareixent al llarg d’aquests anys, i també amb una lògica preventiva molt enfocada en la noció de comunitat política nacional. En termes polítics públics, podem dir que la construcció de l’enfocament català s’ha fet en base a conflictes (a conflict-driven policy) en lloc de en base a una teoria establerta i planificada (a theory-driven policy). En aquest sentit, l’objectiu general d’aquest llibre és també poder contribuir a la construcció d’una ètica política mínima catalana de la immigració. El procediment metodològic és teoritzar sobre el que s’ha fet, per tal d’entreveure quina és la teoria que podria orientar l’enfocament català com a enfocament diferenciat a la propera dècada (2011-2020). D’aquí que la noció de comunitat nacional sigui la força vertebradora de l’enfocament diferenciat. Ens interessa identificar les preguntes diferenciades que planteja la immigració a Catalunya, ja que serà la resposta a aquestes preguntes diferenciades la que conformarà les primeres etapes i el que ens ajudarà a traçar les línies mestres de la quarta etapa (2011-2020). La conclusió final d’aquesta lògica argumental i la que constituirà el fil conductor de tota aquesta reflexió és que Catalunya necessita una ètica política mínima de la frontera, necessita incorporar la categoria de frontera en la seva política d’immigració. Resumint, seguirem quatre parts. Identificar bé els instruments analítics necessaris que ens permetin d’analitzar el procés de construcció d’una ètica política mínima de la immigració fins ara, on estem i cap a on podem anar, constituirà la primera part (Fonaments de les politiques de diversitat a Catalunya, en el context espanyol), on posarem sobre paper les nocions, vincles entre conceptes i polítiques que ens permeti teoritzar sobre l’enfocament propi de Catalunya. A la segona part (Procés d’institucionalització d’un enfocament propi basat en una ètica política mínima), ens ocuparem de les dues primeres etapes, intentant plantejar-nos el que s’ha fet i on estem en temes de procés de institucionalització d’un enfocament propi. Aquesta metodologia d’identificar allò que distingeix Catalunya és important, ja que ens permetrà «veure» i

INTRODUCCIÓ: UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ

«entreveure» molts temes que potser plantejats en un context de nació amb Estat no es formularien. A la tercera part (Dècada 2010-2020: dilemes polítics entorn de l’autogovern i la frontera), i continuant amb aquesta metodologia, ens ocuparem de la quarta etapa de procés d’institucionalització d’un enfocament propi, l’etapa que encara no s’ha obert però que, tal com argumentarem, presumiblement ocuparà l’espai polític de la gestió de la immigració en aquesta segona dècada del segle XXI. I és que és en aquesta etapa on es produeix una doble novetat en una mateixa acció política: s’introdueix una política de fronteres no solament en el debat sobre l’autogovern, sinó al mateix temps en l’enfocament de la gestió de la immigració, on Catalunya pren per primera vegada consciència de la necessitat de gestionar les migracions o de participar en el procés decisor amb l’Estat. En una quarta part recapitularem (Discutint l’agenda de Catalunya per a la segona dècada del segle XXI) tots els principals arguments amb l’objectiu de conformar un enfocament basat en una teoria, i no tant en fets i conflictes, en prevencions i intuïcions, com s’ha fet fins ara, que pugui informar una agenda per a la propera dècada del segle XXI. Incidirem també en la necessitat d’incorporar una doble reflexió: tant una discussió sobre la gestió de fronteres com sobre la promoció de la interacció entre les diverses expressions de diversitat. En aquest últim punt argumentarem que Catalunya ha incidit més en els valors de la unió que de la interacció en el procés de construcció de una ètica política mínima. Defensarem així la importància de passar a polítiques d’interacció per completar els fonaments d’una ètica política mínima de la immigració, que combini unió, diversitat i interacció. Tot i que el contingut d’aquest llibre sigui una responsabilitat meva, és també fruit de molta discussió i debat en molts espais acadèmics i socials on he tingut oportunitat de compartir arguments. Agraeixo en particular als membres del GRITIM-UPF (Grup de Recerca Interdisciplinari sobre Immigració, Univer-

UNA ÈTICA POLÍTICA MÍNIMA DE LA IMMIGRACIÓ A CATALUNYA

sitat Pompeu Fabra) que durant el 2010-11 m’han ajudat a consolidar perspectives i enfocaments. En el recorregut, voldria agrair també a Leslie Seidle, del Forum of Federations, i a Carles Viver, Director de l’Institut d’Estudis Autonòmics (IEA), amb qui vam organitzar el seminari La política d’integració a l’Estat de les Autonomies (26 març 2010), tot just desprès de ser aprovada la Llei d’immigració de l’Estat, el desembre de 2009. Les discussions amb Christian Joppke, Keith Banting, Oriol Amorós i March i Carles Campuzano, sens dubte van ajudar a reforçar alguns arguments que aquí es defensen. També han estat importants en aquests darrers anys els suports puntuals de l’Institut Ramon Llull. Vull donar les gràcies en particular a Marc Dueñas, amb qui vam organitzar un seminari internacional de trobada Catalunya-Quebec a Montreal amb la meva col·lega Micheline Labelle de la Chaire de recherche en immigration, ethnicité et citoyenneté (CRIEC-UQAM) sobre els efectes de la Immigració sobre el debat nacionalista (2-3 maig 2011). Agraeixo també a Rachad Antonius, i també els debats amb François Rocher, Montse Solé i Aubia, Louis Rousseau, Salvador Cardús, i tots els assistents socials i institucionals. En aquest marc de diseminació prèvia, també vaig tenir la oportunitat de fer una conferència a l’Institute of Governance, de la Universitat d’Edimburg, invitat per Eve Hepburn (24 Juny 2010), i les discussions tingudes prèviament amb Alain-G. Gagnon i Michael Keating, en un seminari organitzat per ells a la Universidad Carlos III (Madrid, Getafe, 13-17 Abril 2010). Finalment, l’argument de les fronteres forma part del projecte FRONTERAS, ja conclòs, finançat per el Ministeri de Ciència i Innovació dins del VI Plan Nacional de Investigación Científica, Desarrollo e Innovación Tecnológica 2008-2011 (Ref.CSO2008-02181/CPOL).