SØREN KIERKEGAARD
Tres discursos en ocasions suposades
DELOS
SØREN KIERKEGAARD
TRES DISCURSOS EN OCASIONS SUPOSADES Edició i traducció a càrrec de JOAN CARLES CÀNOVAS MIRANDA
Pròleg de FRANCESC TORRALBA
Direcció editorial: Miquel Osset Hernández Direcció de la col·lecció: Alicia García Ruiz Disseny gràfic de la col·lecció: Imma Canal
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.
Primera edició: desembre 2011 © Pròleg: Francesc Torralba © Traducciò i estudi preliminar: Joan Carles Cànovas Miranda © per aquesta edició: Editorial Proteus c/ Rossinyol, 4 08445 Cànoves i Samalús www.editorialproteus.com Dipòsit legal: ISBN: 978-84-15047-66-7 Imprès a Espanya - Printed in Spain Romanyà Valls S. A. - Capellades
Søren Kierkegaard Tres discursos en ocasions suposades
ÍNDEX
PRÒLEG . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 ESTUDI PRELIMINAR . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 El contingut filosòfic dels discursos edificants de Kierkegaard i llur ubicació en el conjunt de l’obra de l’autor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21 Dades bibliogràfiques i història de la redacció . . . . . . . . . . . . . . 26 La temàtica de Tres discursos en ocasions suposades . . . . . . . . . . . 29 La present traducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31 L’actualitat d’un pensador extemporani . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33 BIBLIOGRAFIA DE KIERKEGAARD I ESTUDIS SOBRE EL SEU PENSAMENT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 Obres completes daneses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 Alguns estudis sobre el pensament de Kierkegaard . . . . . . . . . . 38 Relació de les obres de Kierkegaard per ordre cronològic . . . . 40 TRES DISCURSOS EN OCASIONS SUPOSADES
PRÒLEG . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49 EN OCASIÓ D’UNA CONFESSIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53 EN OCASIÓ D’UNES NOCES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119 AL COSTAT D’UNA TOMBA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 161
PRĂ’LEG
Francesc Torralba
En el polièdric conjunt de l’obra kierkegaardiana, els discursos (Taler) juguen un paper fonamental. La crítica especialitzada no sempre li ha prestat la deguda atenció. En molts casos, s’ha considerat que la seva influència és molt menor a la de les obres pseudònimes i a la del Diari (Papirer). No obstant això, aquest conjunt de discursos que Søren Kierkegaard va anar escrivint i, en alguns casos, proclamar oralment, en diverses esglésies de la petita ciutat de Copenhaguen, traspuen una part substancial del seu pensament. La publicació d’aquest llibre que conté tres discursos encara inèdits en la nostra llengua és una excel·lent notícia. El seu autor, Joan Carles Cànovas, Doctorat en Filosofia per la Universitat de les Illes Balears, és un bon coneixedor del pensament de Kierkegaard tal com es va reflectir en la defensa de la seva Tesi Doctoral que va merèixer la màxima qualificació per part del tribunal. Gràcies a l’editorial Proteus, l’autor ens regala generosament una traducció directa de la llengua danesa d’aquests tres discursos en els quals es pot entreveure no solament el pensament de Kierkegaard, sinó la forma literària que dóna a la seva filosofia. A més a més de la traducció, és pertinent llegir curosament la introducció que en fa per comprendre les claus d’interpretació i el context. 13
FRANCESC TORRALBA
És una contribució decisiva per estendre el coneixement d’aquest agut pensador en el nostre país, la influència del qual ha estat comparada a la de Friedrich Nietzsche. Quan som a punt de commemorar els dos-cents anys del seu naixement (1813), es pot ben dir que les intuïcions de Kierkegaard segueixen fecundant la cultura contemporània en les seves diverses i plurals manifestacions. També, però, ha estat present en la producció filosòfica d’aquest primer decenni del segle XXI i tot indica que la seva llavor donarà fruits en aquesta segona dècada. No és el nostre objectiu, en aquest modest pròleg, resseguir la petjada de Kierkegaard en els pensadors contemporanis emergents, perquè una tasca d’aquesta naturalesa exigiria una extensió que no correspon a les finalitats d’un pròleg. La pretensió és una altra: suscitar la lectura d’aquest bell text que, com tots els discursos religiosos de Kierkegaard, són escrits per ser llegits en veu alta. En el conjunt del corpus kierkegaardià, els discursos constitueixen una peça cabdal. Des del 16 de maig de 1843 fins el 7 d’agost de 1851, el pensador danès va escriure, gairebé de manera ininterrompuda, noranta discursos. La publicació d’aquests textos era, a més a més, simultània a la publicació de les obres pseudònimes i a la redacció del seu immens diari que només pòstumament va veure la llum. Kierkegaard va preservar fins al final de la vida aquesta doble producció: l’obra publicada sota la xarxa de pseudònims i l’obra publicada amb el seu nom. Els discursos són textos signats amb el seu nom. Sense entrar ara en el 14
Pròleg
dilemàtica i polèmica qüestió sobre l’estatut de les obres polinòmiques en el corpus kierkegaardià, es pot afirmar que els discursos, signats amb el seu nom, constitueixen, juntament amb els Papirer, la part més genuïnament kierkegaardiana del complex narratiu de la seva producció intel·lectual. Els discursos pertanyen al gènere líric. En ells preval la manifestació personal, el to exhortatiu i confidencial, la bellesa plàstica i la sensibilitat poètica. L’escriptor danès —ell mateix refusa el nom de filòsof i de teòleg— comenta fragments del Nou Testament, però ho fa amb plena llibertat, expressant allò que la lectura del text neotestamentari li suggereix, sense cap voluntat de crítica hermenèutica o exegètica. En els discursos, Kierkegaard dialoga amb si mateix, plasma les seves certeses, els seus dubtes, les seves filies i passions. No tracta de verificar-les, ni tampoc es proposa fonamentar metafísicament les seves afirmacions. No són textos dialèctics, tampoc no pertanyen, en sentit estricte, al gènere filosòfic. Amb tot, el discurs té la seva pròpia lògica. L’autor comença el seu comentari descrivint les paraules del fragment, aclarint el seu significat i la seva finalitat. Posteriorment, comença a divagar lliurement i repeteix de diverses maneres la idea nuclear, de tal manera que aquesta repetició permeti comprendre el moll de l’ós del text. Generalment, el discurs ve precedit d’una pregària, a l’estil medieval, en la qual l’autor s’encomana a Déu per comprendre el vertader significat del text bíblic. 15
FRANCESC TORRALBA
Al llarg dels discursos, Kierkegaard no fa referències filosòfiques, ni teològiques. A diferències de les obres dialèctiques del pseudònim Climacus, en les quals discuteix intensa i extensament amb autors moderns com Leibniz, Spinoza, Kant o Hegel, en els discursos no hi ha cap referència. Gairebé tots els que va publicar en vida estan dedicats a la memòria del seu pare, Michael Pedersen. Tal com ell adverteix, el discurs religiós no es pot considerar com una homilia o un sermó. Al seu entendre, l’autor d’un sermó és un pastor, un home que ha rebut el ministeri de l’ordre, ministeri que li confereix autoritat, mentre que un discurs és fet per un home comú que es disposa a narrar la seva experiència espiritual a partir dels textos bíblics. El text de Kierkegaard no cerca l’autoritat, tampoc no explora difícils qüestions del dogma cristià. És un gènere que pertany al terreny del pathos espiritual. En un cert sentit, els discursos mantenen una polèmica indirecta contra l’especulació i l’abstracció metafísica. Es pretén arribar al cor de l’oient —o del lector— i suscitar en ell el dubte. Els discursos, tal com s’ha dit, són escrits per ser proclamats. L’autor centra l’atenció en un punt del text bíblic. Pretén anar a fons, esclarir tots els possibles significats que s’amaguen en una metàfora, en un símbol. Tot el conjunt de reiteracions, d’imatges sorprenents i poètiques que empra tenen una finalitat: produir un estat d’ànim en el receptor. Els exemples també serveixen per crear una atmosfera emocional i espiritual que commogui. 16
Pròleg
El discurs religiós i espiritual de Kierkegaard és, en qualsevol cas, un gènere literari obert. L’escriptor danès té el do de fer pensar, de potenciar maieuticament l’exercici del raciocini, però simultàniament, invitar a aprofundir en el cos de les creences i a transcendir les imatges banals de Déu. En qualsevol cas, la seva lectura és sempre suggerent. Per als qui comparteixen les creences de l’autor, el discurs invita a un exercici de profunditat espiritual. Per als qui se situen lluny de les seves coordenades espirituals i filosòfiques, és un estímul per al pensament. Per tot plegat, invitem a llegir meditativament aquests tres discursos kierkegaardians. La circularitat reflexiva de l’autor exigeix, per part del lector, la mateixa voluntat lectora. En qualsevol cas, però, el discurs kierkegaardià és per a ser llegir amb calma, per això, el millor pròleg per endinsar-s’hi no està fet de paraules, sinó de silenci.
17
ESTUDI PRELIMINAR
Joan Carles Cànovas Miranda
EL CONTINGUT FILOSÒFIC DELS DISCURSOS EDIFICANTS DE KIERKEGAARD I LLUR UBICACIÓ EN EL CONJUNT DE L’OBRA DE L’AUTOR
És prou coneguda aquella advertència que fa Hegel en el pròleg de la Fenomenologia de l’Esperit contra la pretensió edificant de la filosofia. Molt distinta és, en canvi, l’opinió de Heidegger sobre els discursos de Kierkegaard: «Filosòficament hi ha més a aprendre dels seus escrits “edificants” que dels teorètics, amb l’excepció del tractat sobre el concepte de l’angoixa.»1 El present acostament a l’obra del pensador danès se separa de les dues posicions esmentades. Ni tot allò que s’anomena «edificant» ha d’implicar eo ipso una manca de rigor intel·lectual, ni tampoc cal atribuir més valor especulatiu als Discursos, descuidant obres de tant de gruix filosòfic com Engrunes filosòfiques, La malaltia mortal o El Post Scriptum. En el pensament de Kierkegaard és impossible establir un hiatus entre l’obra pseudònima i l’homònima (discursos), sinó que ambdues conformen un intricat i complex pro1
M. Heidegger, Sein und Zeit, Tübingen 2006, p. 235 (nota 1): «Daher ist von sein erbaulichen Schriften philosophische mehr zu lernen als von den theoretischen die Abhandlung über den Begriff er Angst ausgenommen».
21
JOAN CARLES CÀNOVAS MIRANDA
jecte filosòfic,2 del qual hem de donar compte per a una adient comprensió de l’obra que ens ocupa. Cal que comencem fent un aclariment important. És impossible entendre adequadament el plantejament complet de Kierkegaard centrant-nos exclusivament en la seva producció polínoma. Més encara, correm el risc de caure en greus deformacions del seu pensament si reduïm les tesis de l’autor a les dels seus autors pseudònims. La pseudonímia kierkegaardiana no és merament estilística, és el resultat d’un elaborat joc filosoficoliterari amb finalitats maièutiques, on cada un dels autors ficticis 3 encarna una determinada visió de la vida que entra en diàleg amb les altres i, en darrera instància, amb el lector, invitant-lo a definir i revisar la pròpia posició existencial. Imaginem què succeiria si hom s’acosta al pensament del danès des d’una sola o diverses de les 2
Sobre la pseudonímia kierkegaardina Cf. A. Clair, Pseudonymie et paradoxe. La pensée dialectique di Kierkegaard, Librairie Philosophique J. Vrin, Paris 1976; M. Haitshorne, Kierkegaard, el divino burlador. Sobre la naturaleza y el significado de las obras pseudónimas, Madrid 1992; F. Torralba, Kierkegaard en el laberinto de las máscaras, Madrid 2003. 3 Es poden distingir bàsicament dos grups de pseudònims. Els irònics, com Victor Eremita (Enten-Eller), Hilarius Bogbinder (Stadier paa livets Vej), Constin Constantius (Gjentagelsen), Frater Taciturnus (Skykdig-ikke Skyldig), Johannes de Silentio (Frygt og Böven), Johannes Climacus (Philosophiske Smuler, Bog om Adler, Efterskrift, De omnibus dubitandum est), Vigilius Hufniensis (Begrebet Angest) i Nicolas Notabene (Forord); i els autors ficticis que representen una determinada opció existencial: el Seductor (Enten-Eller), l’ètic Wilhem (Enten-Eller) o el cristià Anticlimacus (Sygdommen til Döden, Indovelse i Christendom, Tvende ethisk-religieuse Smaa afhandinger).
22
Estudi preliminar
obres firmades amb pseudònim. Seria com si l’espectador d’una obra teatral contemplés la imbricada peça que es representa i se centrés en un o dos dels personatges de l’escena, ignorant per complet els altres. Certament el fracàs interpretatiu seria estrepitós. El mateix esdevé amb l’obra del filòsof de Copenhaguen. Per tant, el primer que hem de fer és esbrinar el projecte i la intencionalitat global de l’autor. Afortunadament per fer-ho tenim les valuoses indicacions del mateix escriptor. La font més important, a part dels seus diaris,4 per a entendre l’esmentat projecte és un opuscle escrit l’any 1847 5 i que es publicà pòstumament amb el títol Punt de vista sobre la meva activitat d’escriptor. En aquest escrit Kierkegaard analitza en clau retrospectiva la totalitat de la seva obra i ens revela la intencionalitat global que l’anima. Aquí ens defineix la seva producció estètica —la que està escrita amb pseudònims— com un «engany», però aclarint immediatament que la paraula «engany» s’ha d’entendre en un sentit especial. Significa que «no s’ha de començar directament amb la matèria que hom vol comunicar, sinó acceptant la il·lusió de l’altre com a bona». És a dir, Kierkegaard concep la seva obra pseu4
Els Diaris es coneixen com els Papirer A i són els escrits homònims més extensos que tenim. Kierkegaard començà a escriure el Diari el 15 d’abril de 1834 i hi féu la darrera anotació el 25 de setembre de 1855, uns dos mesos abans de la seva mort. 5 Un any abans ja havia fet unes importants revelacions sobre el sentit dels pseudònims en el primer apèndix d‘Efterskrift titulat Forstaaelsen med Laeseren (Entesa amb el lector).
23
JOAN CARLES CÀNOVAS MIRANDA
dònima com una invitació a la discussió existencial sobre el sentit del ser cristià i l’autenticitat de l’opció vital del lector. I per fer-ho se serveix del mètode de la «comunicació indirecta» (udmidelbare Meddelelse), que està inspirat en la discussió socràtica. Kierkegaard està convençut que el plantejament existencial cristià no pot ser presentat com una comunicació de saber (videns Meddelelse), sinó més aviat com una comunicació de poder (kunnes Meddelelse).6 El viure cristià està sempre més enllà de qualsevol proposta concreta, és un camí interminable que reclama una contínua superació. Llavors, la forma de comunicar-lo ha de respondre a aquest esperit, esperonant el lector envers una comprensió i autenticitat sempre creixents. Però Kierkegaard no es limita a l’exposició dialecticomaièutica de l’ideal existencial cristià. Juntament amb els escrits pseudònims, i normalment amb pocs dies de diferència, surten a la llum els Taler (Discursos). Són les obres firmades pel mateix autor i directament o indirectament tenen com a font d’inspiració els textos bíblics.7 Els aproximadament noranta discursos publicats no contenen referències bibliogràfiques explí6
En un escrit publicat pòstumament amb el títol Den ethiske og ethisk-religeuse Meddelelses Dialektik, Kierkegaard teoritza sobre les formes de comunicació, distingint entre la comunicació de saber i la comunicació de poder. La primera es caracteritza per ser objectiva i impersonal, mentre que la segona és una comunicació personalitzant. Cf. Pap. B VII 2 B79-89. 7 S’ha de fer una observació sobre els diversos tipus de «Discursos». No tots són engloblables en la categoria d’«edificant»; hi ha també els «discursos cristians». Els primers són discursos explícitament religiosos però amb un estil fortament dialèctic. Els segons volen explicitar l’edificant cristià.
24
Estudi preliminar
cites i la majoria estan dedicats a la memòria de son pare, Michael Pedersen.8 Aquests escrits foren publicats entre el 16 de maig de 1843 i el 7 d’agost de 1851, gairebé de forma ininterrompuda, i són discursos explícitament religiosos. Tanmateix l’autor els diferencia dels discursos homilètics, perquè «es relacionen fins a cert punt amb el dubte»9 i no remeten a cap autoritat doctrinal. En qualsevol cas, cal interpretar adequadament la semàntica de l’edificant en Kierkegaard. Seria una incongruència incomprensible que l’apel·lació a la subjectivitat de les obres polínomes es transformés en un discurs objectiu en la temàtica edificant. No és, de cap manera, aquesta la intenció. Els escrits edificants no pretenen plasmar en forma objectiva els continguts maièutics dels escrits pseudònims. L’edificació kierkegaardiana continua lligada a la seva concepció de la veritat com a subjectivitat.10 I en aquest punt és important fer una observació. El contingut dels discursos arriba al lector amb la forma habitual usada per l’autor en la producció homònima: provocar el xoc racional, aplicar la força de 8
El pare de Kierkegaard havia mort la nit del 8 de d’agost de 1838. Pap. VII 1 A6. 10 Com assenyala S. Brunn, l’edificant «no és un contingut que salvi el singular des de fora», és una comunicació «negativa», que convida el lector a relacionar-se negativament amb la seva finitud i, en tant que fa aquest procés, s’obre a la representació de l’infinit. Cf. S. Brunn, «S. Kierkegaard i l’edificant», a Enrahonar 29 (1998), p. 88-89. La finalitat de Kierkegaard, com sempre, és convidar el lector a autoexaminar-se com a individu, a despertar la preocupació per si mateix. Cf. R. Garaventa, «Preocupazione e angoscia nei Discorsi edificanti», a Notabene 4 (2005), p. 72. 9
25