Rosa Luxemburg. Mostra. Història del món contemporani by Editorial Barcanova

Rosa Luxemburg

BATXILLERAT

, r a i sto i H del món contemporani Programa

Joaquim Prats Enrique Moradiellos Carlos Gil Andrés María Pilar Rivero

PRESENTACIÓ I ESTRUCTURA OBERTURA DE LA UNITAT

Il·lustració que reflecteix alguns aspectes de l’època.

Text introductori que anticipa els nous continguts i els enllaça amb els anteriors.

Eix cronològic que mostra els fets polítics i culturals relacionats amb el període. Índex dels temes principals de la unitat.

DESENVOLUPAMENT DELS CONTINGUTS

Gran varietat d'imatges mapes, fotografies, gràfics, dibuixos, etc.

Textos amb fets clau del període analitzat.

Cos central del text, redactat de manera didàctica i rigorosa. La dona en la història. Apartat en el qual destaquem el paper de dones rellevants.

TREBALLA AMB DOCUMENTS Documents que analitzen diverses qüestions i en faciliten la comprensió. Repertori de fonts documentals. Organitzades temàticament i seqüenciades segons nivells de dificultat

ODS Vinculació de continguts amb objectius de desenvolupament sostenible

Tipologia de documents. Se n'ofereixen de diversos tipus: documents escrits, fotografies, obres d'art, etc.

TALLER D'HISTÒRIA Aquest apartat, que trobaràs al teu Espai personal del web www.barcanova.cat, constitueix un treball pràctic amb el qual aprendràs a analitzar els diferents tipus de fonts històriques i adquiriràs habilitats pròpies de la investigació històrica. Conté explicacions sobre la metodologia, un exemple desenvolupat i una proposta d'activitat. Treball de recerca fent servir les fonts històriques.

Presentació del projecte.

Exemple.

Passos que s'han de dur a terme.

Desenvolupament de les destreses pròpies de la disciplina a partir d'un exemple resolt

Exercici pràctic a partir de la destresa analitzada.

CONTINGUTS Unitat 1. Comentari de text

Unitat 10. Comentari d'un objecte

Unitat 2. Línia de temps

Unitat 11. Comentari d'una fotografia

Unitat 3. Mapa conceptual

Unitat 12. Comentari d'un croquis o mapa de batalla

Unitat 4. Comentari d'un mapa històric

Unitat 13. Comentari d'una obra cinematogràfica

Unitat 5. Comentari d'una obra d'art

Unitat 14. Cerca de documents històrics a internet

Unitat 6. Comentari d'una taula i d'un gràfic estadístic

Unitat 15. Exposició d'un tema històric

Unitat 7. Elaboració d'un mapa històric

Unitat 16. Redacció d'un tema històric

Unitat 8. Comentari d'un dibuix satíric

Unitat 17. Realització d'un treball d'investigació històrica

Unitat 9. Comentari d'un cartell de propaganda

PROJECTE DIGITAL UNA RESPOSTA GLOBAL PER A UN ENTORN EDUCATIU DIVERS La proposta digital de Barcanova és EDUDYNAMIC, un projecte digital complet que dona una resposta global a un entorn educatiu divers i dinàmic. A partir d’un entorn senzill i intuïtiu, EDUDYNAMIC és un projecte digital multidispositiu i multisuport que s’adapta i es visualitza a totes les plataformes i a tots els entorns d’aprenentatge virtual (Blink Learning, Moodle, Alexia, Google Classroom, Clickedu, Office 365…). La diversitat i riquesa de recursos, des d’activitats interactives traçables a vídeos, presentacions i ludificació, fa d’EDUDYNAMIC un projecte digital actualitzat i complet pensat per canviar amb tu.

Integració a totes les plataformes i entorns EVA.

Compatibilitat i sincronització amb qualsevol dispositiu.

Gestió en línia de les activitats i tasques assignades als alumnes.

Amb suport paper o sense.

Continguts i eines per treballar on-line i off-line.

LES CLAUS DEL PROJECTE DIGITAL

VERSÀTIL

INTEGRACIÓ I SINCRONITZACIÓ

ON-LINE I OFF-LINE

El projecte,

Els canvis que fa

Són descarregables

adaptat a diferents

l’usuari se sincronitzen

per poder treballar

enfocaments i necessitats,

automàticament en

també sense connexió

es pot utilitzar com a

connectar qualsevol

a la xarxa.

complement del llibre

dels dispositius amb

imprès o bé com a model

què es treballa.

autònom per a les aules més digitalitzades.

ENTORN SENZILL I INTUÏTIU

MULTISUPORT I UNIVERSAL

DIVERSITAT I RIQUESA DE RECURSOS

Des d’on poder

Són responsive

Per millorar la comprensió

accedir i treballar amb

i ajusten el seu contingut

dels continguts: activitats

continguts digitals.

a qualsevol dispositiu:

interactives traçables,

mòbil, tauleta, ordinador...

vídeos, presentacions, imatges interactives,

Tots els projectes digitals

suggeriments didàctics,

de Barcanova s’adapten

enllaços, ludificació i...

i es visualitzen a totes

molt més!

les plataformes i a tots els entorns virtuals d’aprenentatge (EVA).

ÍNDEX 1. L�EUROPA DE L�ANTIC RÈGIM . . . . 10 1. L’economia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 2. La societat estamental i els primers canvis . . . . . . . 14 3. El sistema de govern . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16 4. Els conflictes bèl·lics en l’Europa del segle xviii . . . . 18 5. Els nous mons colonials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20 6. El pensament preliberal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22 Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24 Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26

2. LA CRISI DE L�ANTIC RÈGIM . . . . . . . . . 28 1. L a Revolució americana: el naixement dels Estats Units . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. La Revolució Francesa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. L’imperi napoleònic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

30 34 40 44 46

3. LA PRIMERA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48 1. Els orígens de la industrialització . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Les revolucions agrària i demogràfica . . . . . . . . . . . . 3. La producció industrial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. L’expansió de la Revolució Industrial . . . . . . . . . . . . Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

50 52 56 60 64 66

4. ELS ESTATS EUROPEUS: LIBERALISME I NACIONALISME . . . . 68 1. Les onades revolucionàries . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. El nacionalisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. Els conflictes europeus per l’hegemonia . . . . . . . . . Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

70 76 80 86 88

5. ELS CANVIS EN LA SOCIETAT EUROPEA DELS SEGLE XIX . . . . . . . . . . 90 1. El desenvolupament de les ciutats . . . . . . . . . . . . . . . 92 2. La vida de la gent: la burgesia i la classe obrera . . 94 3. El moviment obrer: origen i desenvolupament . . . . 98 4. Les ideologies obreres: marxisme i anarquisme . . . 100 5. Les internacionals obreres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104 Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 106 Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108

6. AMÈRICA: INDEPENDÈNCIA I CONSOLIDACIÓ DELS ESTATS . . . . . 110 1. E ls inicis de la independència de les colònies espanyoles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112 2. El virregnat de Nova Espanya: Mèxic . . . . . . . . . . . . 116 3. El virregnat de Nova Granada . . . . . . . . . . . . . . . . . . 118 4. El virregnat del Perú . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 120 5. Les repúbliques del riu de la Plata i Xile . . . . . . . . . . 121 6. El Brasil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125 7. Els Estats Units, la configuració d’una potència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 126 8. El Canadà, l’últim Estat independitzat del nord . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 129 Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 130 Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 132

7. LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL I L�IMPERIALISME . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 134 1. La Segona Revolució Industrial . . . . . . . . . . . . . . . . . . 136 2. El nou imperialisme del segle xix . . . . . . . . . . . . . . . . 142 3. El repartiment d’Àfrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 144 4. L’imperialisme a l'Àsia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 146 5. Les conseqüències de l’imperialisme . . . . . . . . . . . . 149 Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 150 Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 152

8. LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL (1914-1918) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 154 1. Antecedents de la guerra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 156 2. Les causes de la guerra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 158 3. El conflicte bèl·lic: els contendents . . . . . . . . . . . . . . 160 4. El desenvolupament de la guerra . . . . . . . . . . . . . . . 162 5. Les conseqüències de la guerra . . . . . . . . . . . . . . . . 168 Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 172 Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 174

9. LA REVOLUCIÓ RUSSA I LA UNIÓ SOVIÈTICA . . . . . . . . . . . . . . . . 176 1. L a Rússia tsarista en vigílies de la Gran Guerra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 178 2. La Revolució Russa de 1917 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 182 3. La creació del règim soviètic en temps de Lenin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 186 4. El triomf de l’estalinisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 190 Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 192 Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 194

10. L�ECONOMIA D�ENTREGUERRES I LA GRAN DEPRESSIÓ . . . . . . . . . . . . . 196 1. El reajustament de la postguerra . . . . . . . . . . . . . . . . 2. L’expansió econòmica dels anys vint . . . . . . . . . . . . 3. La societat dels anys vint . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. La crisi del 29 i la Gran Depressió . . . . . . . . . . . . . . 5. La recerca de solucions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6. Causes i conseqüències de la Gran Depressió . . . . Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

198 199 201 204 207 210 212 214

11. L�ÈPOCA D�ENTREGUERRES: DEMOCRÀCIES I TOTALITARISMES . 216 1. L’efímer triomf de la democràcia . . . . . . . . . . . . . . . . 218 2. El feixisme a Itàlia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 242 3. El nazisme a Alemanya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 226 Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 232 Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 234

12. LA SEGONA GUERRA MUNDIAL (1939-1945) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 236 1. Les causes i els bàndols bel·ligerants . . . . . . . . . . . 2. La primera fase de la guerra (1939-1942) . . . . . . . . 3. La lenta victòria aliada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Les conseqüències de la contesa . . . . . . . . . . . . . . Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

238 242 246 250 254 256

13. LA GUERRA FREDA: UN MÓN BIPOLAR . . . . . . . . . . . . . . . . . 258 1. Característiques i etapes de la Guerra Freda . . . . 2. Esclat i consolidació de la Guerra Freda (1945-1962). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. Els Estats Units i la Unió Soviètica davant la Guerra Freda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Distensió i coexistència pacífica (1962-1979) . . . . 5. Esfondrament i caiguda de l’URSS (1979-1991) . . . 6. Les diferències entre els dos blocs . . . . . . . . . . . . . . Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

260 262 265 270 274 278 280 282

14. ÀSIA I ÀFRICA: DE LA DESCOLONITZACIÓ A LES NOVES POTÈNCIES . . . . . . . . 284 1. La descolonització i el Tercer Món . . . . . . . . . . . . . . 286 2. El sud i el sud-est asiàtic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 290 3. L’Extrem Orient: la Xina i el Japó . . . . . . . . . . . . . . . 292 4. El desvetllament d’Àfrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 295 5. El món islàmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 298 Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 302 Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 304

15. L�AMÈRICA LLATINA: SEGLES XX I XXI . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 306 1. Una societat desigual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 308 2. La realitat econòmica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 311 3. Una turmentada evolució política . . . . . . . . . . . . . . . 313 4. Segle xxi: consolidació democràtica i avenç econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 316 5. Tres camins diferents: Mèxic, l’Argentina i Cuba . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 318 Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 322 Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 324

16. DE LA CEE A LA UNIÓ EUROPEA . . 326 1. Els orígens de la Unió Europea . . . . . . . . . . . . . . . . . 328 2. La Comunitat Econòmica Europea . . . . . . . . . . . . . 330 3. La Unió Europea . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 334 4. Europa en el segle xxi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 336 Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 342 Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 344

17. EL MÓN ACTUAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 346 1. Evolució dels grans països asiàtics . . . . . . . . . . . . . 2. Els grans canvis a l’Europa comunista . . . . . . . . . . . 3. Els Estats Units en el nou escenari internacional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Guerres civils i conflictes entre estats a Àfrica . . 5. La globalització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Treballa els continguts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Treballa amb documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

348 352 357 362 366 370 372

` la historia ` que` es ` contemporania? Fins a mitjan segle xix, la història universal es dividia en tres grans períodes: edat antiga, edat mitjana i edat moderna. A partir de llavors va començar a utilitzar-se l'expressió «història contemporània». Al principi, el terme es referia només a un interès pels fets coetanis, pels esdeveniments més pròxims en el temps. Però, a poc a poc, es va anar obrint camí la idea de la història contemporània com un camp d'estudi nou, com una època diferent de la història universal. Aquesta novetat va ser el fruit d'una insatisfacció. Els primers historiadors professionals eren conscients que la seva societat tenia molt poc a veure amb la de l'Antic Règim. Les revolucions polítiques i les transformacions econòmiques experimentades des dels últims anys del segle xviii havien deixat enrere l'ordre tradicional agrari, rural i aristocràtic. Una censura radical havia canviat el món. La història contemporània és el període històric que estudia els dos últims segles de la humanitat. Es va iniciar a la fi del segle xviii amb les revolucions polítiques ocorregudes a Amèrica del

Nord (1776) i a França (1789). En les primeres dècades del segle xix, l'onada revolucionària que va recórrer Europa donà origen als estats nacionals i a un nou model de representació política entre la ciutadania i els seus governs. Paral·lelament es desenvolupà el procés de la Revolució Industrial, un canvi irreversible en les formes de producció econòmica i en les relacions socials. El segle xix fou l'escenari d'aquesta «doble revolució» política i socioeconòmica. Fou el segle del liberalisme i del nacionalisme, de la cultura burgesa i de la fe en el progrés científic i material, de l'extensió de les relacions capitalistes i del sorgiment del moviment obrer, de l'exploració del món i del domini dels imperis europeus. Tot això es va estroncar el 1914 amb l'esclat de la Gran Guerra, i ja res no va tornar a ser el mateix. El segle xx ha passat a la història com l'època de les catàstrofes de les guerres mundials, la violència massiva i la barbàrie, les grans ideologies totalitàries, les crisis econòmiques d'abast global i l'enfrontament entre les dues grans super-

FITES DE L’EDAT CONTEMPORÀNIA

Revolució Francesa

1776

1789

Conferència de Berlín, repartiment d'Àfrica

1800

1815

Declaració d'independència dels EUA

1885

Revolució burgesa. La «primavera dels pobles» Guerres napoleòniques

1848

Revolució Russa

1914 1917 1918

1887

Primera Guerra Mundial

Carl Benz patenta l'automòbil amb motor de combustió interna

potències, els Estats Units i la Unió Soviètica, sostingut durant dècades fins a l'ensulsiada del bloc comunista, ocorreguda després de la caiguda del Mur de Berlín (1989). Però no tot han estat ombres. El segle xx ha estat també l'època dels grans avenços tècnics i científics, l'explosió demogràfica, l'augment espectacular de l'esperança de vida, l'avenç de l'alfabetització, l'inici de l'emancipació de la dona, l'expansió de la democràcia, la lluita en defensa dels drets humans i la visibilitat i el progrés econòmic de l'anomenat Tercer Món. En les primeres dècades del segle xxi, l'era de la globalització econòmica i tecnològica, i de la incertesa mediambiental, tenim tantes raons per a la preocupació com per a l'optimisme. L'estudi de la història ens permet conèixer els orígens i el desenvolupament del nostre món contemporani. I ens pot ajudar, també, a comprendre els problemes que afecten els éssers humans que viuen en societat, a entendre millor el nostre present i a tractar de millorar-lo.

Crisi econòmica mundial

1929

L'ésser humà arriba a la Lluna. Primeres proves d'Internet

1945

1939

Segona Guerra Mundial

1969

Fi del bloc soviètic

1989 Caiguda del Mur de Berlín

1991

2008

Crisi econòmica internacional

2011 Primavera àrab

Unitat

` l´europa de l´antic regim QUÈ ÉS L’ANTIC RÈGIM El sistema social, polític i econòmic de la major part d’Europa entre els segles xvi i xviii es coneix amb el nom d’Antic Règim. Aquesta denominació es contraposa al concepte de «nou règim» sorgit arran de les revolucions liberals i l’èxit del sistema capitalista, que va triomfar a Europa durant el segle xix. L’Antic Règim es caracteritza per un sistema econòmic predominantment agrari, en el qual una part important de la possessió de la terra era de tipus feudal. La producció manufacturera estava en mans de gremis medievals i la societat es dividia en estaments: noblesa, clergat i poble pla. La forma de govern de la majoria dels estats era la monarquia absoluta. En el segle xviii, aquest sistema va començar a experimentar canvis, preludi dels que es van produir a la fi de segle.

QUÈ TROBARÀS EN AQUESTA UNITAT 1 L ’economia 2 L a societat estamental i els primers canvis

3 El sistema de govern 4 E ls conflictes bèl·lics en l’Europa del segle xviii

5 Els nous mons colonials 6 El pensament preliberal Treballa els continguts Treballa amb documents

El gronxador, de Jean-Honoré Fragonard, (Col·lecció Wallace, Londres).

POLÍTICA La Companyia d'Índies crea la factoria comercial de Barbados França funda la ciutat de Quebec

Comença la guerra dels Trenta Anys El cardenal Richelieu, primer 1624-1642 ministre de França La Gran Bretanya conquereix Madràs Guerres civils angleses Holanda conquereix Curaçao Carles I d'Anglaterra, decapitat Proclamació de la República

1642-1649

CULTURA I SOCIETAT 1601 1605 1608 1609 1611 1618

Guillem d'Orange, rei d'Anglaterra, jura la Declaració de Drets, que limita els seus poders

1700-1714

1701 1713 1714

Creació del virregnat de Nova Granada França funda la ciutat de Nova Orleans

1717 1718 1730

1733-1738

1733

Guerra de l'Assentament [Guerra de l'orella de Jenkins] entre Espanya i la Gran Bretanya al Carib 1739-1748 Guerra de Successió austríaca 1740-1748 Setge de Cartagena d'Índies

1738 1739 1740 1741

Pau d'Aquisgrà

1748 1751 1752

Jethro Tull inventa la segadora mecànica Passió segons sant Mateu, de J. S. Bach

Montesquieu, L'esperit de les lleis D’Alembert i Diderot, Enciclopèdia (1751-1772) Franklin inventa el parallamps

1756

Caterina II, tsarina de Rússia.

1762 1763

Motí de Squillace , a Espanya Expulsió dels jesuïtes, a Espanya

1766 1767 1768

Rebel·lió de Tupac Amaru II al Perú 1780-1781 Josep II d'Àustria: abolició de la servitud i igualtat civil.

Fam a França

1696

Tractat d'Utrech.

1756-1763

Gran incendi a Londres

1689 1693

La Gran Bretanya conquereix Calcuta

Las meninas, de Velázquez

1660 1666

Guerra dels Set Anys (França-Gran Bretanya)

Galileu defensa la teoria heliocèntrica de Copèrnic

1649

El Parlament anglès restableix la monarquia

Guerra de Successió polonesa

Kepler enuncia les seves dues primeres lleis sobre el moviment planetari

1624 1639 1642 1643

1656

Guerra de Successió espanyola

Shakespeare, Hamlet Cervantes, El Quixot (primera part)

Rousseau, El contracte social Voltaire, Tractat sobre la tolerància

1768-1779 Cook explora Austràlia i Oceania

1770

Euler, Introducció completa a l’àlgebra

1776

Adam Smith, La riquesa de les nacions Bougainville explora el 1776-1779 sud de l'oceà Pacífic

1779 1780 Watt perfecciona la màquina de vapor 1781 Kant, Crítica de la raó pura

1.. L’ECONOMIA El sistema econòmic de l'Antic Règim estava basat en una economia de subsistència. El 80 % de la població era camperola, i treballava les terres de la noblesa i de l'Església, a qui havien de donar gran part de la producció. En algunes zones, sobretot costaneres, les economies lligades al comerç van tenir una expansió creixent; al principi controlaven les rutes amb l'Orient Pròxim i amb el comerç de les mars del nord. Després es va produir una explosió del comerç amb les colònies transoceàniques. En el segle xviii, l'auge del comerç i la introducció de noves formes agrícoles van suposar un canvi que va provocar, entre altres coses, un gran augment de la població.

1.1. L'agricultura En el segle xviii, l'agricultura i la ramaderia eren la principal font de riquesa. La població europea va patir una situació de pobresa generalitzada a causa de la baixa productivitat de les explotacions agràries, dedicades majoritàriament a un cultiu per a l'autoconsum, que buscava la supervivència de la unitat familiar. A l'escàs desenvolupament tecnològic i a la dependència de les collites dels fenòmens naturals (sequeres, gelades i inundacions), s'hi unien els impostos i l'opressió del règim senyorial que determinava l'accés a la terra i la vida quotidiana del món rural. A la majoria d'Europa, quasi dues terceres parts de la terra pertanyien a la noblesa i a l'Església.

La miserable vida dels camperols A l'Europa central i oriental encara continuava vigent la servitud. Els camperols romanien lligats a terres que no podien abandonar sense permís del senyor. Feien treballs forçats que els encarregaven en funció de la tradició o els capritxos dels nobles. A l'Europa occidental i a les regions mediterrànies no hi havia servitud. Els pagesos eren lliures jurídicament. Però la majoria de les famílies vivia prop del llindar de la pobresa, un temor que es feia present a les cases dels humils quan augmentava la pressió fiscal (impostos reials, els censals i els pagaments als senyors i els delmes, que eren pagaments que cobrava l'Església). La mort i les epidèmies eren massives quan se succeïen diverses males collites, que provocaven les anomenades crisis de subsistència periòdiques. Aleshores, a l'escassesa hi succeïa, de primer, l'encariment dels aliments i, després, la fam i la desnutrició, les malalties i, a continuació, un augment de la mortalitat, amb el consegüent estancament del creixement de la població. Moltes d'aquestes crisis donaven lloc a rebel·lions de la població, que ràpidament eren sufocades per les armes i seguides de durs càstigs.

El sistema de propietat es basava en el senyoriu, institució medieval que havia sobreviscut com a forma d'explotació econòmica i domini social. Podia ser territorial, quan el senyor, laic o eclesiàstic, rebia una renda de la pagesia a canvi de la cessió de la terra de cultiu; o jurisdiccional, quan el senyor tenia capacitat per exercir el govern i dictar justícia en nom del rei. Comunament, els senyors gaudien també de privilegis: tributs especials, prestacions personals (servei domèstic, treballs en la seva residència, etc.) i el monopoli de serveis bàsics per a la comunitat rural (molins, forns, accessos, reserves de caça i llenya). Durant el segle xviii, la població va créixer, cosa que provocà una major demanda de productes agrícoles i, per tant, un increment en els guanys. Això va afavorir l'Església i la noblesa, perquè quasi tota la terra era propietat seva. Aquests beneficis tot just serviren per introduir noves tècniques; no obstant això, en països com Anglaterra, on la burgesia comercial havia adquirit terres, ja estaven començant a utilitzar-se. La major demanda de productes va ser aprofitada en algunes zones per petits propietaris, que van introduir millores als camps. Va sorgir així una agricultura més dedicada al comerç i a l'exportació i, també, una nova classe de pagesos adinerats.

El mes de març, de Pieter de Witte.

Unitat 1.2. El comerç ➜ El comerç interior

El comerç interior estava poc desenvolupat a causa de les males comunicacions terrestres i de la poca capacitat adquisitiva de la majoria de la població, que eren camperols pobres. Durant el segle xviii van millorar els camins i algunes vies fluvials, que van permetre una activació del comerç de curta i mitjana distància. ➜ El comerç exterior

No obstant això, el comerç colonial i internacional va créixer de manera espectacular. • A les colònies, sobretot a les espanyoles i portugueses, van proliferar plantacions que empraven, majoritàriament, mà d'obra esclava, que portaven del continent africà. La producció d'aquestes plantacions es venia a Europa. Els principals productes eren fustes, cotó, cacau, te, espècies, etc. • Els països europeus exportaven a les colònies manufactures (teixits, eines, estris diversos) o productes elaborats, sobretot vins i aiguardents. Aquest comerç va afavorir la creació de companyies comercials i l'enriquiment de molts comerciants i dels amos de les plantacions.

1.3. De la producció artesana a la manufacturera La producció manufacturera continuava a mans dels artesans, que estaven organitzats en gremis des de l'època medieval. Aquestes organitzacions tenien un sistema de treball que no permetia grans produccions, ja que la majoria eren petits tallers amb poques persones que, gairebé sense màquines, elaboraven els productes de la seva especialitat als seus tallers: sastreries, fusteries, ferreries, cristalleries, adoberies, etc. Durant el segle xviii, aquesta situació va començar a transformar-se pel fet que un sector de la burgesia comercial va començar a invertir els seus guanys en la producció de manufactures, en alguns casos construint tallers de grans dimensions. Aquestes manufactures, que empraven mà d'obra assalariada, podien posar en el mercat productes molt més barats, i provocaven així la ruïna d'alguns sectors artesanals. Lògicament, els gremis es van oposar amb tota energia a aquests sistemes nous de producció, però la nova burgesia manufacturera va obtenir el suport dels monarques, ja que sufragava amb els seus impostos les elevades despeses dels estats.

Durant l'Antic Règim, la producció artesana era, juntament amb el comerç, la principal activitat econòmica a les ciutats. El conjunt de mestres, oficials i aprenents d'un mateix ofici formaven un gremi, organització que reglamentava tots els aspectes laborals i professionals del sector. Durant el segle xviii, els gremis anaren perdent poder i l'economia es va obrir a la iniciativa d'empresaris lliures, que no se sotmetien a les ordenances gremials. En la imatge, La impressió de llibres, gravat en coure de Theodor de Galle.

2. LA SOCIETAT ESTAMENTAL I ELS PRIMERS CANVIS La societat de l'Antic Règim era profundament desigual. Estava constituïda per tres estaments: la noblesa, el clergat i el poble. La causa de la desigualtat era l'origen, que marcava les persones des del seu naixement i en fixava el destí, amb molt poques probabilitats de canvi i mobilitat social. La noblesa i el clergat eren els grups privilegiats, mentre que les classes populars vivien en l’extrema pobresa. Una naixent burgesia va començar a tenir poder econòmic i influència en les societats europees més dinàmiques.

2.1. La noblesa i el clergat Aquells qui, gràcies a l'herència o a la concessió reial, pertanyien als dos ordres o estats privilegiats, la noblesa i el clergat, gaudien de l'exempció d'impostos i d'un estatus jurídic propi. A més de les rendes procedents de les seves possessions senyorials, aquests sectors privilegiats monopolitzaven els alts càrrecs de l'administració, de l'Església i de l'exèrcit.

➜ La noblesa

Dins de la noblesa hi havia notables diferències: d'una banda, l'alta aristocràcia i els grans títols (ducs, marquesos i comtes) acumulaven un elevat poder polític, els nombrosos honors i prerrogatives i un immens patrimoni econòmic; de l'altra, la baixa noblesa rural i els petits gentilhomes, sovint passaven dificultats per mantenir la seva condició social privilegiada. ➜ El clergat

El nivell de riquesa marcava també una línia divisòria molt clara en el si de l'Església: l'alt clergat (cardenals, arquebisbes, bisbes i abats i abadesses), d'extracció exclusivament nobiliària, controlava els beneficis del ric patrimoni eclesiàstic i gaudia d'una gran influència social i política; el baix clergat, compost pels capellans rurals i la majoria del clergat regular (frares i monges), procedia de la petita noblesa i, de vegades, de l'estament pla i vivia d'una manera molt més modesta.

L'estratificació social en l'Antic Règim En la societat de l'Antic Règim, els grups privilegiats, com la noblesa i el clergat, representaven entre un 2 % i un 5 % de la població, però el poder, la terra i la riquesa eren a les seves mans, i mantenien en un estat d'opressió la resta del poble.

La societat de l’Antic Règim a França

1,5%

PRIVILEGIATS 2% de la població

Noblesa 1,5% de la població

0,5%

NO PRIVILEGIATS 98 % de la població

- Propietaris de terres - Exempts del pagament d’impostos Burgesia - Exerceixen càrrecs públics Propietaris - Lleis i drets de negocis especials - Grup heterogeni i de terres

Clergat 0,5% de la població

Artesans Organitzats en gremis

- Riquesa patrimonial - Poder ideològic i prestigi social - Grup heterogeni

Camperols La gran majoria

Grups marginals Captaires Esclaus Altres

A l'esquerra, Això no pot durar molt més, caricatura del segle de la societat estamental a França.

xviii

(Museu Històric Alemany, Berlín). A la dreta, piràmide

Unitat 2.2. Les classes populars Els privilegiats formaven una minoria molt petita, entre un 2 % i un 5 % de la població total. La resta, la gran majoria, constituïa el que a Espanya es denominava «estat general» i a França s'englobava amb el terme «tercer estat», un conjunt heterogeni que tenia en comú l'absència de privilegis jurídics, econòmics i socials. ➜ El món rural

En el món rural es distingien dos grups: la gran massa de camperols sense terra, propietaris i arrendataris pobres, preocupats únicament per la subsistència, i un petit sector de camperols benestants. ➜ El món urbà

L'art en els segles xvii i xviii: del Barroc al rococó El Barroc va sorgir a cavall entre els segles xvi i xvii a Itàlia i es va manifestar en totes les formes d'expressió artística: literatura, pintura, arts plàstiques, música… Es caracteritza pel dinamisme de la composició (en diagonal, en espiral…), els contrasts de colors, la decoració recarregada i, en alguns casos, la incorporació d'il·lusions òptiques, que doten l'obra de més profunditat. Però, de fet, no hi ha una unitat absoluta en l'estil, ja que depèn en gran manera del moment i del context de cada país i de cada artista. Així, són pintors representatius del Barroc, entre d’altres, Rembrandt, Rigaud, Rubens i Velázquez.

A les ciutats, el lloc més baix estava ocupat per un nombre considerable de població marginada, que es dedicava a la mendicitat. Les classes populars urbanes estaven compostes pels artesans dels gremis (oficials i aprenents), els criats i altres treballadors manuals. Per damunt hi havia la burgesia, un grup que incloïa petits comerciants i propietaris de tallers i magatzems, funcionaris i professionals liberals, i grans homes de negocis, enriquits per les manufactures i el comerç colonial. Compartien amb els altres grups del tercer estat l'interès per posar fi als privilegis de l'alt clergat i de la noblesa.

2.3. L'ascens de la burgesia Durant el segle xviii, les ciutats van créixer de manera significativa. Els burgesos, molt actius i dominants ja a les ciutats holandeses i italianes, es van fer hegemònics en gran part de les grans ciutats europees. La seva riquesa els va fer tractar d'igual a igual la noblesa. El seu poder venia de la riquesa produïda en les seves empreses, generalment comercials. Alguns provenien del camp, arrendataris o propietaris enriquits amb els cultius d'exportació. Al costat d'ells van començar a consolidar-se atrevits manufacturers, l'antecedent immediat dels empresaris industrials. Com a aliats imprescindibles sorgiren noves generacions de banquers, ja desvinculats de la dependència dels governants i disposats a fer negocis amb els burgesos més emprenedors. A tots aquests grups burgesos, cada vegada més nombrosos i poderosos, cal afegir-hi un cercle de professionals vinculats a la gestió política, lletrats, professors, metges i homes de ciència, que eren acceptats pels cercles burgesos i l'aristocràcia de tarannà més obert.

Retrat eqüestre del príncep Baltasar Carles, de Velázquez (Museu del Prado, Madrid).

El rococó va sorgir a França en el segle xvii. Representa el gust de les classes benestants del moment, recarregat en decoració encara més que el Barroc i centrat en temes que reflecteixen la vida luxosa i ociosa d'aquests grups privilegiats, per la qual cosa va ser titllat de frívol. Entre d’altres, destaquen els pintors Fragonard i Lancret.

La terra, de Lancret (Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid).

3. EL SISTEMA DE GOVERN En els estats d'origen medieval es registrà una tendència envers l'enfortiment de la monarquia i la pèrdua de poder de la noblesa. El rei va assumir el poder polític. A la Gran Bretanya, Holanda i en altres països van sorgir altres formes polítiques que van ser el germen del parlamentarisme modern.

Un cas excepcional era la república de les Províncies Unides, a Holanda. Per als crítics de l'absolutisme, el model a seguir era la monarquia parlamentària anglesa, on, després de la revolució i de les guerres civils del segle xvii, el poder del rei va quedar limitat pel Parlament.

3.1. Les monarquies absolutes

3.2. L'absolutisme il·lustrat

La monarquia va concentrar més poder. El seu enfortiment recolzava en la capacitat d'exigir impostos a la població, obtenir homes i recursos, i mantenir un exèrcit professio nal permanent. Per a això necessitaven crear una Administració extensa i eficaç, una burocràcia que controlés tot el regne. El resultat de l'acumulació de poder va ser la monarquia absoluta, l'organització política més comuna a l'Europa dels segles xvii i xviii. La sobirania reial implicava la facultat dels reis per decretar lleis, administrar justícia i governar els seus súbdits sense més límits que la seva voluntat, una facultat d'origen diví. Però aquest absolutisme estava limitat pel poder de l'Església i de la noblesa, que no contribuïen a les càrregues de l'estat, i el pes dels poders locals i de les oligarquies urbanes. L'autoritat reial era absoluta, però la seva capacitat per imposar-la era limitada.

En el segle xviii, alguns monarques absoluts van introduir canvis socials i econòmics per poder mantenir el poder. Caterina II a Rússia, Frederic II a Prússia, Josep II d'Àustria, Gustau de Suècia o Carles III a Espanya van obrir les seves corts a consellers i ministres reformistes que recollien part del pensament il·lustrat. Aquests reis van prendre mesures per impulsar l'economia: repoblació de zones deshabitades, construcció de ports, canals de transport i de reg, etc. El programa reformista perseguia, també, la modernització de l'administració, l'impuls de la ciència i l'educació i la liberalització del comerç i de la indústria. Aquestes mesures no van suposar un canvi en l'estructura política dels estats. El lema «Tot per al poble, però sense el poble» orientava l'acció política d'aquests monarques, anomenats «dèspotes il·lustrats».

L'absolutisme o despotisme il·lustrat Lluís XV va pronunciar aquest discurs davant el Parlament de París, el 3 de març de 1766, en defensa del seu poder absolut: «És només en la meva persona on resideix el poder sobirà, el caràcter propi del qual és l'esperit de consell, de justícia i de raó; és a mi a qui els meus cortesans deuen la seva existència i la seva autoritat; la plenitud de la seva autoritat que ells no exerceixen més que en nom meu resideix sempre en mi i no pot tornar-se mai contra mi; només a mi pertany el poder legislatiu sense dependència i sense divisió; és per la meva autoritat que els oficials de la meva cort procedeixen no a la formació, sinó al registre, a la publicació i a l'execució de la llei; l'ordre públic emana de mi, i els drets i els interessos de la nació, dels quals sol fer-se un cos separat del monarca, estan units necessàriament al meu i només descansen a les meves mans.» L'anomenat «absolutisme il·lustrat» o «despotisme il·lustrat» va ser una forma de govern comuna en moltes monarquies europees. Dos països rivals, Àustria i Prússia, van tenir dos monarques que van ser un exemple d'aquest tipus de govern: Josep II d'Àustria i Frederic II de Prússia.

Josep II d'Àustria (1741-1790), encara que va accedir al tron el 1780, ja des de 1765, sota el regnat de la seva mare, Maria Teresa d'Àustria, es va ocupar de tots els assumptes de govern. Va fer seu l'ideal racionalista de felicitat per als súbdits, separació de l'Església de l'Estat i foment de la tolerància davant les diverses creences. Decretà la llibertat de culte i donà suport a la lliure circulació d'idees. Va centralitzar el Govern i unificà les lleis de l'ampli imperi que regia. Va abolir la servitud en el camp i va prohibir la tortura, que era legal i acceptada en els interrogatoris. Frederic II de Prússia (1712-1786) va heretar el jove estat escindit el 1701 de l'imperi austríac. Prússia, germen de l'actual Alemanya, es va convertir sota el seu regnat en la primera potència centreeuropea, perquè hi va incorporar Silèsia i part de l'actual Polònia. Durant el seu govern es va potenciar l'economia amb una espectacular extensió dels cultius i la modernització de les tècniques agrícoles. Va impulsar les reformes universitàries i va finançar la investigació. Fou un avançat en educació, amb la creació d'escoles primàries. Va modernitzar l'exèrcit, la qual cosa li suposà èxits militars en les guerres contra Àustria.

Unitat Revolucions i parlamentarisme a Anglaterra La monarquia anglesa no pot ser considerada una monarquia absoluta. El rei tenia el poder executiu, que exercia juntament amb el seu Govern, al qual nomenava però que estava sotmès al control del Parlament. Aquest últim tenia el poder legislatiu i estava compost per dues cambres: la dels Lords (alta noblesa) era nomenada pel rei; i la dels Comuns (amb 513 diputats), elegida per burgesos i propietaris benestants.

El sistema polític anglès Poder executiu El rei nomena

L'intent de la dinastia Estuard d'instaurar una monarquia de tall més absolutista, sense sotmetre's al control del Parlament, va portar un seguit de guerres civils o revolucions. La primera es va saldar amb la decapitació del rei Carles I (1649) i la proclamació d'una república, que Cromwell va anar transformant en dictadura. Per aquest motiu, a la seva mort, el 1660, el Parlament va retornar el poder al rei, però a canvi del respecte a les llibertats i al control del Parlament. La segona revolució es va produir el 1689 i amb aquesta el Parlament consolidà el seu poder tot limitant el del rei i va atorgar la corona a Guillem d'Orange, que va jurar la Declaració de Drets que ho garantia.

Poder legislatiu El Parlament

nomena

Cambra dels Lords, grans nobles i bisbes

controla

El Govern fa aplicar la llei

Cambra dels Comuns, 513 diputats de ciutats i pobles

vota les lleis i els impostos

elegeixen

Electors: al voltant de 200 000 propietaris i burgesos No electors: dones, petits propietaris, artesans, assalariats, pobres

Sistemes de govern a Europa Monarquia absoluta Monarquia parlamentària

REGNE DE SUÈCIA

Monarquia electiva República Territoris d’Àustria Regne de Prússia Límits del Sacre Imperi Romanogermànic 0

250

500 km

Ma r

IMPERI RUS

REGNE DE DINAMARCA I NORUEGA

d el Nord REGNE D’IRLANDA REGNE DE LA GRAN BRETANYA PROVÍNCIES

UNIDES

Mar Bàl ti ca

E EGN

PRÚ

1 2 3 4 5 6 7 8

ELECTORAT DE HANNOVER ELECTORAT DE SAXÒNIA Països Baixos (ÀUSTRIA) ELECTORAT DE BAVIERA CONFEDERACIÓ HELVÈTICA REPÚBLICA DE VENÈCIA REPÚBLICA DE GÈNOVA Gran ducat de Toscana (ÀUSTRIA) 9 ESTATS PONTIFICIS

SSIA

REGNE DE POLÒNIA

3 3

ÀUSTRIA 4

REGNE DE FRANÇA

OCEÀ

HONGRIA

5 6

AT L À N T I C REGNE DE PORTUGAL REGNE D’ESPANYA

7 REGNE DE SARDENYA

M 6 ar Ad 6 8 ri àt 9 ic a Regne de les

Mar Tirrena Dues Sicílies

Mar

(ESPANYA) Ma r

Mar Negra IM PERI

Mar Egea

OT OM À

Jò ni ca

Mediterrània

Abans de la Revolució Francesa, gairebé tot Europa era governada per monarquies absolutes, excepte la Gran Bretanya, les Províncies Unides, la Confederació Helvètica, Venècia i Gènova.

4. ELS CONFLICTES BÈL·LICS EN L’EUROPA DEL SEGLE XVIII A Espanya, aquesta guerra internacional es va transformar en una guerra interior, en la qual la Corona d'Aragó (Catalunya, Aragó, València i Mallorca) es va inclinar pel candidat austriacista (va ser nomenat rei amb el nom de Carles III), mentre que la Corona de Castella va fer costat al candidat francès, Felip V.

Les guerres entre les monarquies europees van ser una constant en l'Antic Règim. Durant els segles xvi i xvii, amb el pretext de les lluites entre les diverses tendències religioses dins del cristianisme, es van iniciar guerres pel control de territoris, que passaven d'un monarca a un altre. En el segle xviii es van produir tres conflictes bèl·lics que van assolar Europa: la Guerra de Successió espanyola, la Guerra de Successió austríaca i la Guerra dels Set Anys. Van ser un pròleg a les dues grans conteses internacionals que es van produir a final del segle xviii a causa de la independència dels Estats Units d'Amèrica i de la Revolució Francesa, amb la posterior creació de l'imperi napoleònic.

Els camps de batalla es van estendre al mar, a tota la península Ibèrica, a diversos dels estats de la península Itàlica i a diferents zones del nord d'Europa. Quan l'arxiduc Carles, després de la mort de Maximilià I, fou nomenat emperador d'Àustria, els aliats, especialment anglesos i holandesos, van perdre interès per donar suport a aquest candidat, que, si vencia, tornaria a reunir un vast imperi europeu, com en l'època de Carles I. D'altra banda, en els fronts de la península Ibèrica, les tropes castellanes i franceses havien obtingut victòries significatives.

4.1. La Guerra de Successió espanyola La Guerra de Successió espanyola es va produir entre 1701 i 1714 i va tenir com a causa la disputa entre els països que defensaven el candidat Felip de Borbó, net de Lluís XIV de França, i els que defensaven la candidatura de l'arxiduc Carles d'Habsburg, posteriorment nomenat emperador d'Àustria. França tenia el millor exèrcit de l'època, però no va aconseguir atreure a la seva causa gairebé cap altre país (tan sols Baviera i Suècia). El bàndol proaustríac es configurà amb un grup molt potent d'aliats: Àustria, Anglaterra, Holanda, Portugal, a més d'altres petits estats centreeuropeus.

El 1713 es va signar a la ciutat holandesa d'Utrech un tractat que posava fi a la guerra. Es va reconèixer Felip V com a rei d'Espanya i les seves colònies ultramarines, però perdia totes les possessions europees (Nàpols, Països Baixos, etc.), a més de places com Gibraltar i l'illa de Menorca. La Gran Bretanya també s'assegurava possibilitats de comerç a les colònies americanes hispanes. Tot i que Àustria va continuar combatent un any més, la guerra estava decidida, amb el resultat de pèrdues territorials per a Espanya, l’afebliment de França i avantatges per a holandesos i anglesos.

La Guerra de Successió espanyola (1701-1714) Territoris aliats de Carles d’Àustria

REGNE DE DINAMARCA I NORUEGA

Territoris aliats de Felip V Territoris aliats de Felip V i perduts per Espanya

REGNE D’IRLANDA

Victòries de Carles d’Àustria Victòries de Felip V

a Ramillies b Blenheim 1 2 3 4 5 6 7 0

Països Baixos (Àustria) Luxemburg (Àustria) Milà (Àustria) Màntua (Àustria) VENÈCIA GÈNOVA TOSCANA

REGNE DE SUÈCIA

Mar del

Bàl ti ca

No rd

REGNE DE LA GRAN BRETANYA

IMPERI RUS

Mar

PROVÍNCIES UNIDES

PRÚSSIA

REGNE DE POLÒNIA

1 a IMPERI ALEMANY

OCEÀ

LORENA

AT L À N T I C

REGNE DE FRANÇA

BAVIERA

RÍA

SUÏSSA

SAVOIA

500 km

Torí

Mar Negra

REGNE DE PORTUGAL

REGNE D’ESPANYA Gibraltar (Gran Bretanya)

Menorca (Gran Bretanya) Sardenya (Àustria) Intercanviats el 1720

Ceuta (Espanya) Melilla (Espanya)

Villaviciosa Brihuega

rià

tic

IMPERI a

ESTATS PONTIFICIS Sicília (Savoia)

Mar

OTOMÀ Regne de Nàpols (Àustria)

Mediterrània

Unitat La Guerra dels Set Anys a Europa (1756-1763) 0

Aliats d’Àustria

250

500 km

REGNE DE SUÈCIA

Aliats de Prússia Victòries del bàndol austríac Victòries del bàndol prussià

a Kolin (juny 1757) b Rossbach (novembre 1757) c Leuthen (desembre 1757) d Zorndorf (agost1758) e Kunersdorf (agost 1759) f Liegnitz (agost 1760) g Torgau (novembre 1760) h Kolberg (desembre 1761) 1 HANNOVER 2 Pomerània sueca 3 REGNE DE PRÚSSIA 3* Brandenburg (Prússia) 3** Prússia Oriental (Prússia) 3*** Silèsia (Prússia) 4 SAXÒNIA 5 Països Baixos (Àustria) 6 Luxemburg (Àustria) 7 BAVIERA 8 SALZBURG 9 Moràvia (Àustria) 10 Estíria (Àustria) 11 Caríntia (Àustria) 12 Carniola (Àustria) 13 Eslavònia (Àustria) 14 Milà (Àustria) 15 Màntua (Àustria) 16 VENÈCIA 17 Parma (Espanya) 18 Mòdena (Espanya) 19 GÈNOVA 20 TOSCANA

Mar del

REGNE DE LA GRAN BRETANYA

Bloqueig naval britànic 1758-1759

REGNE DE DINAMARCA I NORUEGA

Mar

Nord

REGNE D’IRLANDA

Bà l ti ca

PROVÍNCIES UNIDES

3 3

REGNE DE POLÒNIA

e f

g 4

a Bohèmia

LORENA

OCEÀ REGNE DE FRANÇA

SUÏSSA

14 17

Avinyó

REGNE DE PORTUGAL

Tirol

Àustria

15 18

REGNE D’ESPANYA

Gibraltar (G. Br.)

ESTATS PONTIFICIS

Menorca (1756 França, 1762 Gran Bretanya)

9 IMPERI AUSTRÍAC

Hongria Transsilvània

Banat

Mar Negra

rA d

rià

Regne de Nàpols

tic

IMPERI

Mar Jònica

Mar Egeo

OTOMÀ

Regne de Sicília

Melilla (Esp.)

Marroc

10 11 12

c 3***

REGNE DE SARDENYA

Ceuta (Espanya)

3**

3 5

AT L À N T I C

IMPERI RUS

Bloqueig naval rus 1759

Orà (Espanya)

4.2. La Guerra de Successió austríaca i la Guerra dels Set Anys La Guerra de Successió austríaca (1740-1748) i la dels Set Anys (1756-1763) són dos conflictes bèl·lics que van implicar la major part dels països europeus. Les causes d'aquestes guerres van ser dues: el domini de l'Europa central, que es disputaven Prússia i Àustria, i la rivalitat en l'expansió colonial entre França i la Gran Bretanya. ➜ La Guerra de Successió austríaca (1740-1748)

El motiu immediat que va desencadenar la guerra va ser la successió del tron austríac després de la mort de l'emperador Carles VI (que havia pretès la corona espanyola el 1701). Havia deixat com a hereva l'arxiduquessa Maria Teresa, però Prússia, Baviera i altres territoris lligats a l'imperi no la van reconèixer com a emperadriu per la seva condició de dona. Prússia, aliant-se amb Espanya, Baviera, Saxònia i França, va declarar la guerra a Àustria. La Gran Bretanya i Holanda van donar suport a Àustria, amb la qual cosa una nova guerra internacional va ensangonar els camps europeus. La Pau d'Aquisgrà (1748) va acabar amb el reconeixement de Maria Teresa com

Algèria

Tunísia

Mar Mediterrània

a sobirana dels territoris dels Habsburg, encara que va ser el seu marit, Francesc de Lorena, qui va rebre el títol d'emperador. Prússia s'annexionà Silèsia, i Espanya va recuperar algunes places de la península Itàlica. ➜ La Guerra dels Set Anys (1756-1763)

Però la pau, que va durar solament vuit anys, no va ser més que una treva, ja que el 1756 es va iniciar un nou enfrontament entre Prússia i Àustria. De nou aquesta guerra entre els estats centreeuropeus va implicar altres potències: França, Rússia, Espanya, Suècia i Saxònia a favor d'Àustria, i la Gran Bretanya a favor de Prússia. Una part de la guerra es va decidir al mar, la qual cosa va suposar que la Gran Bretanya arrabassés a França territoris de l'actual Canadà. Semblava que Prússia perdria la guerra, però la retirada de Rússia i Suècia va canviar el transcurs de la contesa. Com a resultat, França va perdre una part important del seu imperi colonial, Espanya va cedir als anglesos la península de Florida i Prússia refermà el seu domini de Silèsia i es va convertir en la primera potència centreeuropea. La Gran Bretanya es va confirmar com la primera potència colonial, propietària dels mars i del comerç marítim internacional.

5. ELS NOUS MONS COLONIALS La visió del món des de la Grècia clàssica fins als imperis colonials

Cercle Polar Àrtic

Lisboa Açores

Hoogly

Hispaniola

Tròpic de Càncer

Equador

Madeira Bahames Canàries Puerto Rico Cuba Cap Verd Illes de Jamaica Sotavent

Virregnat de Nova Espanya Acapulco Veracruz Virregnat de Nova Granada

Cadis

Masqat

Virregnat del Perú Potosí

Bahia Brasil

Ascensió

Mombasa

Angola

Zanzíbar

Moçambic

Santa Helena

São Paulo

Valparaíso

Bombai Diu Goa

Mangalore Calicut

Elmina Fernando Poo São Tomé Cuzco

El món d’Heròdot (segle V aC) El món de Ptolemeu (segle II dC)

Ormuz Masulipatnam Sri Lanka

Cochin

Macau

Malaca

Sumatra Java Makassar

Filipines Illes Cèlebes Illes Moluques Timor Tròpic de Capricorn

Delagoa

L’horitzó àrab al segle XV Món desconegut a principis del segle XVII Possessions espanyoles Possessions portugueses 0

Cercle Polar Antàrtic

1000 2000 3 000 4000 5000 km

Límits territorials coneguts des d'Europa. A partir de la segona meitat del segle xvii, es va produir un vertiginós procés de nous descobriments i, sobretot, d'ocupació de noves terres.

A final del segle xvii, els territoris americans eren un focus de rivalitat per a les potències europees pel que fa al comerç i a l'equilibri de poder internacional. Encara que Espanya va intentar monopolitzar el comerç amb les seves colònies, les embarcacions angleses, franceses i holandeses van començar a comerciar i a practicar la pirateria a les aigües del Carib. Durant el segle xviii, ja s'havien consolidat territoris colonials en tot el planeta.

5.1. Espanya Des de l'inici del segle xvi, els Àustria controlaven un vast imperi ultramarí. En les centúries següents es va colonitzar gran part del territori americà i s'hi organitzà una administració colonial. S'hi crearen els virregnats de Nova Espanya (gran part del nord i del centre d'Amèrica), de Nova Granada (els actuals Equador, Colòmbia i Veneçuela), el Perú (que comprenia l'extensa capitania de Xile i els actuals Bolívia i Perú) i el del Riu de la Plata (actuals Argentina, Uruguai, Paraguai i part del Brasil). Durant el segle xvi i gran part del xvii, Amèrica enviava a la metròpoli grans quantitats d'or i sobretot de plata, que la monarquia hispànica gastava en guerres i a mantenir el seu poder europeu.

En el segle xviii, la població d'Amèrica va augmentar espectacularment. Es va incrementar la producció agrícola i minera i es van fundar noves ciutats. Es crearen assentaments i missions en els actuals Paraguai, Argentina, Califòrnia, Arizona, Nou Mèxic i Texas. Va créixer l'exportació de productes i metalls. S'exportaven a Europa pells d'animals, sucre, tabac, cacau, cotó i anyil, un producte emprat per a tints, a més d'or i plata. A la zona d'Àsia i del Pacífic, la presència espanyola va ser menor que la dels seus competidors europeus. La seva principal base van ser les illes Filipines, que es van mantenir sota el domini hispà fins a 1898. També van ser colònies alguns arxipèlags oceànics, com les illes Mariannes, les Carolines i d'altres.

5.2. Portugal Des del segle xv, Portugal havia format un vertader imperi colonial al Brasil i a l'oceà Índic: • Al Brasil, que era propietat personal del rei de Portugal, es van fundar importants nuclis de població a la costa nord (Recife i Bahia) i al sud (Rio de Janeiro i, posteriorment, São Paulo). Es van crear grans plantacions de sucre, cacau i cotó, on treballaven milers de persones esclaves africanes. A final del segle xvii es va descobrir or i plata a Minas Gerais i Mato Grosso. Aquest fet va augmentar la

Unitat riquesa de la colònia i va permetre la colonització d'una part de l'interior del país. • Portugal controlava també el comerç de les espècies a les mars del Sud. Tenia factories i ports comercials a Àfrica (Moçambic), Aràbia (Aden, Ormuz), l'Índia (Goa), la Xina (Macau), Malaca i les illes de les Espècies. Les seves xarxes comercials formaven un veritable imperi, la capital del qual es trobava a Goa. No obstant això, des del segle xvii, els portuguesos van ser atacats per holandesos, anglesos i francesos, cobejosos del control comercial de l'Índic.

5.3. La Gran Bretanya Anglaterra va dur a terme les seves empreses colonials mitjançant companyies comercials, que no estaven sotmeses a l'Estat. Les companyies van promoure l'arribada de colons, molts dels quals fugien de les guerres britàniques del segle xvii.

5.4. França França va enviar expedicions a: • Amèrica del Nord, des del segle xvi, va establir les seves primeres colònies a Terranova, Nova Escòcia i Nova França. Allà va fundar les ciutats de Quebec (1608) i Mont-real i es va dedicar al comerç de pells i al cultiu de terres, que arrabassà als indígenes. Va explorar el llit del riu Mississipí, i va crear la colònia de Louisiana; la capital, Nova Orleans, va ser fundada el 1718. • Carib, on va convertir en colònies antigues seus de corsaris, com Guadalupe, la Martinica i Haití, on milers de persones esclaves cultivaven sucre i cacau.

5.5. Holanda Holanda sempre havia tingut un important comerç marítim i va crear companyies per a l'explotació de les colònies. • A començament del segle xvii, els holandesos van intentar establir-se a la costa nord del Brasil, però van ser derrotats pels portuguesos i només conservaren algunes illes del Carib, com Curaçao (1634) i la costa de la Guaiana (1636).

• A la costa est d'Amèrica del Nord s'hi van establir, des de 1620, els primers assentaments: eren territoris que reconeixien l'autoritat del rei britànic, però que mantenien un cert autogovern. Al Carib, la Companyia d'Índies hi va crear factories comercials, com les de Barbados (1605), Bermudes (1612) i Bahames (1646).

• Al sud d'Àfrica hi van fundar una florent colònia que controlava el pas pel cap de Bona Esperança.

• Des del segle xvii, les embarcacions britàniques van estar presents en la ruta de les Índies Orientals. Mitjançant el control de l'estret d'Ormuz arrabassaren el seu poder als portuguesos, es van establir a les costes del sud de l'Índia i van conquerir Madràs (1639), Bombai (1661) i Calcuta (1696). Aquestes van ser les bases del futur imperi colonial a l'Índia, que es va convertir en el més important al llarg del segle xviii i principis del segle xix.

• No obstant això, fou a l'Extrem Orient on van tenir més presència colonial. El 1609, Holanda expulsà Portugal de Malaca i Ceilan i va controlar, des de Batàvia, el comerç de l'Índia i la Xina amb Europa durant els segles xvii i xviii. Anys després, els comerciants holandesos s'assentaren a la costa oriental de la Xina, i van ser els únics europeus a tenir una base comercial en l'aïllat Japó.

Descobrint noves mars i terres Entre els segles xvii i xviii, expedicions espanyoles, holandeses, russes, angleses i franceses competien per ampliar i cartografiar nous mons. En el segle xvii ja s'havia descobert l'oceà Àrtic i Rússia començava a colonitzar Sibèria; Espanya havia ocupat arxipèlags d'Oceania i havia establert bases al nord d'Austràlia. En el segle xviii s'incrementaren les expedicions científiques i de descobriment de nous espais.

Louis de Bougainville, durant quatre anys, va fer la volta al món (1776-1779) i va explorar el sud de l'oceà Pacífic. En el seu viatge l'acompanyaven botànics, astrònoms i altres científics, que es van encarregar d'enregistrar les nombroses novetats de plantes, animals i terres. Una de les espècies botàniques que va trobar al Brasil es va estendre pels jardins d'Europa i encara porta el seu nom: la buguenvíl·lea.

Entre els exploradors més coneguts destaquen James Cook, Louis de Bougainville i Alessandro Malaspina.

Alessandro Malaspina, oficial de l'Armada espanyola d'origen itàlic, va fer importants expedicions de caràcter científic (estudis de flora, de pobles indígenes, de mapes, descripcions naturals, etc.), entre 1783 i 1794. Va recórrer totes les costes del continent americà, des de la Terra del Foc fins a Alaska. Va fer la volta al món en els seus viatges a Filipines.

James Cook, cartògraf i navegant, va fer diversos viatges (1768-1779) explorant les costes orientals d'Austràlia i diversos arxipèlags d'Oceania. Les seves descripcions són un retrat apassionant dels mars del Sud.

6. EL PENSAMENT PRELIBERAL L'«Enciclopèdia» L'obra col·lectiva més important duta a terme pels il·lustrats, anomenats a França les philosophes, fou la publicació, entre 1751 i 1772, dels vint-i-vuit volums de l'Enciclopèdia, un ambiciós diccionari «de les ciències, de les arts i de les tècniques», que va tenir diverses impressions i traduccions. Els seus directors, D'Alembert i Diderot, van difondre el saber científic de l'època, i van dedicar un espai notable a la crítica política i a la defensa de la tolerància. Les noves idees de la Il·lustració es van obrir pas en les tertúlies, les acadèmies científiques, les societats culturals i les redaccions dels diaris.

El segle xviii es denomina també segle de la Raó o segle de les Llums. És l'època de la Il·lustració, el moviment cultural i intel·lectual que va sorgir en l'Europa del set-cents com a reacció crítica enfront del pensament religiós tradicional, els valors socials i els principis ideològics que sostenien l'edifici de l'Antic Règim. Es va produir una renovació de la filosofia, l'educació i la ciència, que va marcar, al mateix temps, el camí dels canvis polítics impulsats per les revolucions liberals.

6.1. La Il·lustració El pensament de la Il·lustració descansava en una sèrie de principis generals compartits per la majoria dels intel· lectuals europeus: • Ús de la raó. Calia explicar el món de manera racional i denunciar l'obscurantisme, la superstició i la tradició. • Defensa de les ciències experimentals. Les ciències naturals podien descobrir les lleis del funcionament de la naturalesa. En el segle xviii es van establir les bases de la física, de les matemàtiques, de l'astronomia i de la química modernes. • Fe en el progrés humà. L'auge de la ciència, el creixement econòmic i les reformes socials i polítiques permetrien als pobles aconseguir el benestar material i la felicitat col·lectiva. L'educació seria el millor instrument per aconseguir aquest objectiu. • Aposta per la tolerància religiosa. Els il·lustrats eren creients o deistes (reconeixien l'existència d'un Déu

creador), però la seva confessió religiosa no impedia la crítica del teocentrisme. El centre de la vida havia de ser l'ésser humà. A més, denunciaven el pes excessiu de l'Església en l'estat i en la societat civil i condemnaven la intolerància i el fanatisme religiosos. • Llibertat econòmica. Proposaven eliminar els entrebancs i les barreres que obstaculitzaven la llibertat de mercat, alliberar la terra i el capital de les mans ocioses dels estaments privilegiats i reconèixer que el treball era una ocupació útil i honrosa, la base de la riquesa.

6.2. El pensament polític il·lustrat Encara que alguns il·lustrats confiaven en el sistema de monarquia absoluta, uns altres van criticar l'absolutisme i van defensar els drets dels ciutadans com a homes lliures enfront del poder despòtic del rei, i així van prefigurar les bases del liberalisme. Les llavors sembrades pels principis il·lustrats de llibertat política i d'igualtat social van créixer aviat en el terreny adobat pel descontentament de la creixent burgesia urbana, gravada amb totes les càrregues impositives i marginada del poder polític. Les idees polítiques dels líders revolucionaris de l'últim terç del segle xviii es basaven en les obres de pensadors anglesos, com John Locke (Dos tractats sobre el Govern Civil, 1689), i francesos, com Voltaire i els directors de l'Enciclopèdia: D'Alembert i Diderot. Aquestes obres i publicacions periòdiques van inspirar els líders dels moviments liberals, que, en les primeres dècades del segle xix, es van rebel·lar enfront de l'absolutisme de l'Antic Règim. Un dels il·lustrats francesos més influents va ser el baró de Montesquieu (1689-1755), un noble terratinent que, a partir del seu coneixement del sistema parlamentari anglès, va proposar la divisió de poders de l'estat (executiu, legislatiu i judicial) com a garantia contra el poder despòtic dels reis. El 1748 va publicar la seva obra més coneguda, L'esperit de les lleis. Encara que no era un revolucionari i mai no va qüestionar els privilegis de l'aristocràcia, amb el temps les seves idees inspirarien els textos constitucionals dels revolucionaris americans i europeus. L'obra del suís Rousseau arribà més lluny en els seus plantejaments crítics de la societat de l'Antic Règim. En El contracte social afirmava la bondat natural de l'ésser humà, corromput per la societat. Per regular la convivència, calia un pacte entre els individus que formaven la comunitat, homes lliures que cedien la seva sobirania a un poder superior obligat a governar buscant el bé comú, la voluntat general. Era una formulació primerenca del principi de la sobirania nacional. Per a Rousseau, la llibertat estava unida a la igualtat, un precedent de les idees democràtiques del segle posterior.

Unitat Locke, Voltaire i Rousseau John Locke (1632-1704) va ser un dels precursors del pensament polític liberal. Segons el seu parer, el poder dels governants no procedia d'una suposada sobirania d'origen diví, sinó d'un pacte o contracte polític acordat amb els governats, amb la finalitat de procurar el benestar i la seguretat de la societat civil. Si els governants incomplien aquest pacte o contracte, els homes, lliures i iguals per naturalesa, tenien dret a rebel·lar-se contra la tirania. François-Marie Arouet, conegut com a Voltaire (16941778), era partidari de la llibertat política que sostenien els il·lustrats anglesos, va criticar amb duresa la societat del seu temps i va defensar la llibertat de consciència i la tolerància religiosa enfront de la ignorància, les supersticions i el fanatisme: «A França, un noble és molt superior a un negociant. Jo no sé, no obstant això, qui és més útil a un estat; el senyor ben engalanat que sap amb precisió a quina hora es lleva el rei, i que es dona aires de grandesa, o un negociant que enriqueix el seu país, dona ordres al Caire i contribueix a la felicitat del món» (Cartes filosòfiques, 1734). Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) va defensar la llibertat i la igualtat com a components inseparables: «Si es busca en què consisteix el bé més preuat de tots, que ha de ser objecte de tota legislació, es trobarà que tot es redueix a dues qüestions principals: la llibertat i la igualtat, sense la qual la llibertat no pot existir. Renunciar a la llibertat és renunciar a ser home, als drets i als deures de la humanitat. La veritable igualtat no resideix en el fet que la riquesa sigui absolutament la mateixa per a tothom, sinó que cap ciutadà no sigui tan ric per poder comprar-ne un altre i que no sigui tan pobre per veure's forçat a vendre's» (El contracte social, 1762).

6.3. El pensament econòmic El 1776, l'any de la revolució americana, es va publicar un llibre titulat Una investigació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions. L'havia escrit l'economista i filòsof escocès Adam Smith (1723-1790). En la seva obra explica com Anglaterra i Holanda havien progressat durant el segle xviii. Adam Smith analitzà diferents elements, com el valor, el preu, el funcionament del mercat, etc. Sostenia que el creixement de la producció havia de basar-se en el treball de les nacions i en l'ambició dels agents econòmics. Per fixar el valor i el preu, va elaborar la llei de l'oferta i la demanda, que ha de regir el funcionament del mercat. En l'Antic Règim s'havia especulat molt sobre la naturalesa del procés econòmic. Ja en el segle xvii, els anomenats mercantilistes propugnaven la intervenció de l'estat en l'economia mitjançant el control de la producció de manufactures i l'emissió de moneda. A mitjan segle xviii, la teoria predominant era l'anomenada fisiocràcia, que rebutjava la intervenció del govern en l'economia; basava el creixement únicament en l'increment de la producció agrícola. L'obra de Smith va deixar desfasades les tradicionals explicacions imperants i va establir els principis que regeixen l'economia en un sistema capitalista. Uns quants economistes van aprofundir en les teories d'Adam Smith. Els més destacats van ser T. R. Malthus (1766-1834), David Ricardo (1772-1823) i John Stuart Mill (1806-1873), que són considerats els pares del pensament econòmic contemporani. Mary Wollstonecraft Mary Wollstonecraft (17591793) va ser una filòsofa i escriptora britànica que va destacar per la defensa de l’educació en igualtat d’homes i dones i per la denúncia de les situacions injustes que vivien les dones de la seva època. En el context de la Revolució Francesa va publicar Vindicació dels drets de la dona, obra en què defensava la importància de l’educació racional de les dones i denunciava que les dones n’havien estat privades, i la seva formació s’havia centrat en qüestions menors com ara la bellesa o les arts. Per bé que no va reivindicar la igualtat de drets, va defensar que els homes i les dones havien d’estar subjectes a les mateixes lleis morals i a una educació equivalent.

treballa els continguts

Resum Economia

• Agricultura de subsistència: – Desigual repartiment de la terra – Comerç colonial – Producció manufacturera

• Privilegis de noblesa i clergat: – Exempció d'impostos – Estatus jurídic propi – Rendes

Conflictes

•G uerra de Successió espanyola: – Àustria / Borbons – Conflicte nacional / internacional – Tractat d'Utrecht

• Guerra de Successió austríaca • Guerra dels Set Anys

• No privilegis de la burgesia i de les classes populars: – Grup heterogeni – Absència de privilegis – Ascens de la burgesia

Nous imperis colonials

• Espanya • Portugal • Gran Bretanya • França • Holanda

Recursos Bibliogràfics • Hughes, R. (2002). La costa fatídica. Barcelona: Galaxia Gutenberg. Apassionant relat sobre el naixement d'Austràlia com a colònia penal durant el segle xviii. Ofereix una documentació exquisida i narra amb gran detall la vida dels reclusos. • Munck, T. (2013). Historia social de la Ilustración. Barcelona: Crítica. Presenta, des de l'òptica de la nova història cultural, una anàlisi diferent de l'Europa il·lustrada. • Prats, J. i Vilalta, M. J. (1994). La Europa del siglo xviii. Madrid: Anaya, Biblioteca Básica de Historia. Llibre que presenta els canvis econòmics, socials i culturals que anuncien el final de l'edat moderna i el sorgiment del món contemporani a partir dels processos revolucionaris oberts als EUA i a França.

Audiovisuals • Barry Lyndon (S. Kubrick, 1975). Reflex de la vida quotidiana a Europa en el segle xviii, a través de la figura del jove irlandès Redmond Barry. • El perfum (T. Tykwer, 2006). A la França del segle xviii, Jean-Baptiste Grenouille viu obsessionat per atrapar olors, trastorn que el portarà a cometre actes insospitats.

Sistema de govern

Societat estamental

• Absolutisme • Despotisme il·lustrat (segle xviii)

La Il·lustració

• Ús de la raó • Ciències experimentals • Progrés humà • Tolerància religiosa • Llibertat econòmica

• • • • •

Rousseau Voltaire Montesquieu D'Alembert Diderot

• La missió (R. Joffe, 1986). Narra la situació de les missions jesuítiques en territori guaraní durant el segle xviii. • Les amistats perilloses (G. Fenton, 1988). Basada en la novel·la homònima de Choderlos de Laclos publicada el 1782, narra les aventures amoroses de la marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont. Excel·lent retrat de l'aristocràcia francesa de final del segle xviii.

Internet A continuació us comentem tres pàgines web seleccionades expressament per treballar o aprofundir algun dels temes tractats en aquesta unitat. Trobareu aquestes adreces en el vostre espai personal del web www.barcanova.cat. a) L'Encyclopédie de Diderot i D'Alembert. Web que recull la digitalització de l'Enciclopèdia, amb nombrosos gravats de gran interès. b) La Ilustración. Abundant informació sobre els il· lustrats, la seva ideologia i els canals de difusió del moviment. c) La Societat de l'Antic Règim. Web completa per obtenir informació sobre molts aspectes del tema, també sobre la crisi de l'Antic Règim i l'inici del liberalisme. Inclou enllaços i mapes.

Unitat

Activitats 1. Quins aspectes caracteritzaven l'economia de l'Antic Rè-

gim? Quines diferències trobes respecte a les societats industrialitzades del segle xix?

2. Observa el mapa conceptual sobre la societat estamental: — Quins grups eren els més nombrosos? — Tenien alguna mena de representació? — Hi havia algun tipus de mobilitat social?

3. Explica i contextualitza la frase següent de Lluís XVI: «És només en la meva persona on resideix el poder sobirà, el caràcter propi del qual és l'esperit de consell, de justícia i de raó».

Sintetitza els acords aconseguits en el Tractat d'Utrecht. Quines conseqüències té en l'actualitat?

10. Fes una taula sobre la Guerra de Successió austríaca i la Guerra dels Set Anys, amb cronologia, causes, contendents i conseqüències.

11. Elabora un mapa en el qual situïs les possessions colonials d'Espanya, Portugal, la Gran Bretanya, França i Holanda, anomenades en l'epígraf 5.

12. Què va ser la Il·lustració? Quines en són les característi-

ques? Creus que va abastar tots els grups socials? I tots els països? Raona la teva resposta.

4. Defineix els conceptes següents: Antic Règim, estament,

13. Cerca

5. Elabora

una definició de «despotisme il·lustrat». Enumera algunes mesures preses pels dèspotes il·lustrats.

14. Quins monarques van governar durant el segle

Investiga com era la vida de les dones de les classes populars. Per què podem dir que patien una doble discriminació?

15. Línia del temps. Fes un eix cronològic amb els concep-

tercer estat, absolutisme, burgesia, sobirania reial, L’Encyclopédie.

7. Quina va ser la causa de la guerra de Successió espanyola? Qui va fer costat a cadascun dels bàndols?

8. Explica com va influir el nomenament de l'arxiduc Carles com a emperador d'Àustria en la fi del conflicte.

informació sobre John Locke, J. J. Rousseau, el baró de Montesquieu i F. M. Arouet (Voltaire). Tria’n un i elabora’n una fitxa, la cronologia, les obres i les característiques més destacades: xviii

a Es-

panya? Fes una síntesi general del període.

tes següents: Guerra de Successió espanyola; Guerra dels Set Anys; Tractat d'Utrecht; Guerra de Successió austríaca; Cook explora Austràlia i Oceania; Caterina II de Rússia; Josep II d'Àustria: abolició de la servitud i igualtat civil; Montesquieu, L'esperit de les lleis; D'Alembert i Diderot, l’Enciclopèdia; Rousseau, El contracte social; Adam Smith, La riquesa de les nacions; Kant, Crítica de la raó pura.

Lectura al saló de Madame Geoffrin, de Gabriel Lemonnier. Madame Geoffrin rebia al seu saló persones que col·laboraven en la propagació de la Il·lustració, com Anne-Marie du Boccage, D’Alembert, Diderot, Françoise de Graffigny, Sophie de Houdetot, Julie de Lespinasse, Montesquieu i Rousseau.

treballa amb documents

La renda nacional anglesa

La Cambra dels Pars (dels Lords) i la dels Comuns són els àrbitres de la nació, i el rei és l'àrbitre suprem. No ha estat fàcil establir la llibertat a Anglaterra; l'ídol del poder despòtic ha estat ofegat en sang, però els anglesos creuen no haver pagat massa per les seves lleis. Les altres nacions no han vessat menys sang que ells, però aquesta sang que han vessat per la causa de la seva llibertat no ha fet més que consolidar la seva servitud.»

Distribució de la renda nacional anglesa, el 1688 Grups socials Lords, cavallers i alt clergat

16 586

Entre 70 i 50

Alts funcionaris

10 000

Entre 27 i 18

Grans comerciants

10 000

Entre 50 i 33

Membres de l'Administració de justícia

10 000

Oficials de l'Exèrcit

9 000

Professionals liberals

16 000

180 000

Entre 12 i 10

Baix clergat

10 000

Entre 10 i 9

Botiguers i petits comerciants

40 000

Artesans

60 000

Petits propietaris agrícoles

150 000

Mariners

50 000

Soldats

35 000

Treballadors i criats

364 000

Colons i pobres

400 000

Petits propietaris

Voltaire: Cartes filosòfiques (1734).

Nombre Renda per de famílies càpita (lliures)

Font: Ph. Deane: La Primera Revolución Industrial (Península, 1968).

El parlamentarisme britànic • A partir del text següent, explica el sistema de la monarquia parlamentària britànica del segle xviii i estableix diferències amb els sistemes de govern de les altres monarquies europees de l'època. Per ferho, pots utilitzar com a exemple els textos històrics breus que hi ha en aquesta unitat.

Doc. 1. Els èxits polítics d'Anglaterra «La nació anglesa és l'única sobre la terra que ha aconseguit regular el poder dels reis enfrontant-se a ells i que, amb constants esforços, ha pogut finalment establir un savi govern en el qual el príncep, totpoderós

per fer el bé, està limitat per fer el mal; en el qual els senyors són grans sense insolència i sense vassalls; i en el qual el poble comparteix el govern sense desordre.

• Analitza les dades de la taula i fes-ne un comentari. Fixa't en qui forma el grup més ric i en qui forma el menys afavorit, i reflexiona sobre les causes i conseqüències d'aquestes diferències. Tingues en compte que aquesta distribució és característica de les societats de l'Antic Règim i permet relacionar l'economia preindustrial amb l'estructura de la societat estamental.

El pensament de la Il·lustració •

Assenyala i comenta les idees d'aquest text que siguin característiques de la Il·lustració. En l'actualitat, continua sent l'educació un motor del canvi?

Doc. 2. L'educació, motor del canvi «La nostra esperança en el futur de l'espècie humana pot reduir-se a tres punts importants: la destrucció de la desigualtat entre les nacions, els progressos de la igualtat dins d'un mateix poble, i, finalment, el perfeccionament real de l'home. Arribarà, doncs, el dia en què el sol no il·luminarà en la terra més que homes lliures, que no reconeguin cap altre senyor que la seva pròpia raó […]. Amb una bona elecció tant dels coneixements com dels mètodes per a ensenyar-los, es pot instruir tot un poble de tot allò que cada home necessita saber sobre l'economia domèstica, l'administració dels seus negocis, el desenvolupament de les seves facultats, el coneixement dels seus drets […], per ser l'amo de si mateix. La igualtat de la instrucció corregiria la desigualtat de les facultats, igual que una legislació previsora disminuiria la desigualtat de riqueses. Acceleraria el progrés de les ciències i de les arts creant-los un mitjà favorable i multiplicant els artesans […]. L'efecte seria el creixement del benestar per a tothom […]. I aquest quadre de l'espècie humana, alliberada de totes aquestes cadenes, sostreta a l'imperi de l'atzar, així com al dels enemics dels seus progressos, i avançant amb pas ferm i segur per la ruta de la veritat, de la virtut i de la felicitat, presenta al filòsof un espectacle que el consola dels errors, dels crims, de les injustícies que encara embruten la terra […]». Condorcet: Esbós d'un quadre històric dels progressos de l'esperit humà (1793).

Unitat

La burgesia Aquesta obra de Luis Paret representa un passeig davant del Jardí Botànic de Madrid de la segona meitat del segle xviii. És una obra costumista que ens ofereix un fidel retrat de la societat de l'època. • Fes una descripció de l'obra, incidint en els personatges que hi apareixen (accions, indumentària dels personatges, etcètera). • Cerca a internet tres obres d'art que representin escenes pertanyents a la burgesia (la seva activitat econòmica, el seu oci, retrats, etc.), preferiblement d'altres segles, i compara-les amb l'obra de Paret. Passeig davant del Jardí Botànic, de Luis Paret.

El comerç colonial • Comenta aquest mapa. Para atenció als productes originaris de cada lloc i reflexiona sobre les riqueses que la possessió dels territoris productors en les colò-

nies podria proporcionar a les metròpolis respectives i els conflictes i les tensions internacionals relacionats amb aquest fet.

El comerç colonial en el segle xviii Islàndia

Terra del Príncep Rupert Nova França

Groenlàndia

Nova Escòcia

s cture nufa ents Ma m i l a os i t s o mp s, i os ere ios m c i r e p r s p rie ls otó Matè t al es ,c Me tur afè c , fac e u r n c su Ma m, Ro

Louisiana

Virregnat de Nova Espanya Mèxic

Esclaus

Cuba

Bombai

Cap Verd

Guaiana Surinam

Accra

Bahia Brasil Rio de Janeiro

tur

es Esclaus

pè c

ie s

Macau

Angola Moçambic

Delagoa

Yanam Madràs Kãrikãl

Filipines

Sri Lanka

Fernando Poo

fa c

s ,e te rs ó, ot ne ,c Di tils Tèx

Virregnat del Perú

Lima

alls prec iosos

Bogotà

Goa Mahé

Elmina

Virregnat de Nova Granada

Assinie

Calcuta

Diu

Senegàmbia

Rom

Guatemala

M et

Les Tretze Colònies

Illes Cèlebes Sumatra

Madagascar

Java Borneo

Maurici Reunió Fort Dauphin

Xile Sacramento Buenos Aires

1 500

3 000 km

Ciutat del Cap

Possessions espanyoles

Possessions franceses

Possessions portugueses

Possessions neerlandeses

Possessions britàniques

Possessions daneses

Principals fluxos comercials

Món musulmà

L’apartat Taller d’història. Comentari de text el trobaràs al teu espai personal del web www.barcanova.cat.

Esclaus

Principals productes intercanviats

Unitat 2

` la crisi de l´antic regim LES REVOLUCIONS DEL SEGLE XVIII Els orígens del món contemporani, el nostre món occidental, es troben en els processos revolucionaris que es van produir a la fi del segle xviii a Amèrica del Nord i a França. Els protagonistes d'aquells esdeveniments eren conscients d'assistir al naixement d'una nova època històrica. Els fonaments de l'Antic Règim, l'ordre social estamental i la monarquia absoluta van trontollar i en van provocar la ruïna definitiva. Al seu lloc van aparèixer les bases dels règims polítics, els sistemes socials i els corrents ideològics que van dominar la història del segle xix, l'era de les revolucions. La construcció d'una societat que pretenia ser constituïda per persones lliures, iguals i fraternes. És a dir, ciutadans en comptes de súbdits.

QUÈ TROBARÀS EN AQUESTA UNITAT 1 L a Revolució americana:

el naixement dels Estats Units

2 L a Revolució Francesa 3 L'imperi napoleònic Treballa els continguts Treballa amb documents

L'assalt a la Bastilla, de Jean-Louis Prieur.

Estats Units

CULTURA I SOCIETAT

Motí contra l'impost del te a Boston

1773

Guerra de la Independència dels Estats Units (1775-1782)

1775

Declaració d'Independència dels Estats Units

4 de juliol

1776

Pau de Versalles. La Gran Bretanya reconeix la independència dels EUA

1783

Convenció de Filadèlfia. Constitució dels EUA

1787

Mozart, Don Giovanni

1789

Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà

George Washington, primer president dels EUA França Estats Generals Assemblea Nacional Constituent (1789-1791) Presa de la Bastilla Abolició del feudalisme Fugida de Lluís XVI Primera Constitució francesa

30 d'abril 5 de maig 9 de juliol 14 de juliol agost

Assemblea Legislativa (1791-1792)

20 de juny 1791 3 de setembre 1 d'octubre

Assalt al palau de les Tulleries Convenció (1792-1795)

10 d'agost 20 de setembre

Execució de Lluís XVI Convenció jacobina Època del Terror (set. 1793 - juny 1794) Reacció termidoriana

Constitució de l'any III Directori (1795-1799)

Cop d'estat del 18 brumari Consolat (1799-1804)

Napoleó, cònsol vitalici

Coronació de Napoleó com a emperador

1792

21 de gener juliol

1793

27 de juny

1794

Olympe de Gouges, Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana Mary Wollstonecraft publica Vindicació dels Drets de la Dona Llei de divorci a França La Marsellesa, himne revolucionari Calendari republicà francès Reclutament obligatori (levée en masse) Jacques-Louis David pinta La mort de Marat.

1795 22 d'agost 26 d'octubre

9 de novembre

1799

2 d'agost

1802

18 de maig

1804

Imperi (1804-1815) Batalla d'Austerlitz. Derrota de l'exèrcit austríac Batalla de Jena. Napoleó venç Prússia i entra a Berlín

Beethoven, Primera simfonia Introducció del sistema mètric decimal

Promulgació del Codi Civil francès

1805 1806 1807

Insurrecció espanyola contra Napoleó

POLÍTICA

2 de maig

1808 1810

Campanya de Napoleó a Rússia Gran retirada

1812

Primera abdicació de Napoleó

1814

Imperi dels Cent Dies Derrota de Napoleó a Waterloo

1815

Prohibició del comerç d'esclaus a les colònies britàniques

Goya inicia la sèrie de gravats Els desastres de la guerra

1.. LA REVOLUCIÓ AMERICANA: EL NAIXEMENT DELS ESTATS UNITS La rebel·lió de les Tretze Colònies britàniques de la costa est d'Amèrica del Nord contra la metròpoli va donar lloc a una guerra per la seva independència i va generar, al mateix temps, un procés revolucionari. La lluita per la igualtat, per la llibertat i pels drets dels governats va produir un canvi polític que desembocaria en el naixement dels Estats Units d'Amèrica. La independència de les colònies nord-americanes va obrir el procés de les revolucions burgeses, que van enderrocar l'Antic Règim.

1.1. Els antecedents Les colònies britàniques nord-americanes gaudien d'una notable autonomia respecte del Govern de Londres. Tenien assemblees representatives, impostos reduïts i una àmplia llibertat de comerç. Hi havia diferències importants entre, d'una banda, els petits propietaris rurals i la burgesia urbana de les ciutats del nord i, de l'altra, els propietaris de les plantacions esclavistes del sud, on treballaven mig milió d'esclaus negres repartits entre les grans explotacions de cotó, sucre i tabac. Però, malgrat les diferències socials i econòmiques, no tenien els problemes derivats de la pervivència de la societat estamental i el règim senyorial vigents en el continent europeu. ➜ La rebel·lió dels colons

La rebel·lió dels colons va tenir un origen fiscal i comercial. La Gran Bretanya, aclaparada pel deute contret al final de la guerra dels Set Anys (1756-1763), que havia enfrontat britànics i francesos, va augmentar la pressió tributària sobre les colònies i va exigir el compliment de les lleis sobre els monopolis comercials i els impostos duaners.

El motí del te L'anomenat «motí del te» fou un dels detonants de la guerra entre les colònies americanes i la Gran Bretanya. Va tenir lloc la nit del 16 de desembre de 1773, quan un grup de patriotes radicals americans, disfressats d'indis mohawk, van assaltar tres vaixells ancorats al port de Boston i van llançar al mar la seva càrrega: 343 caixes de te valorades en unes 10 000 lliures. Els patriotes, denominats «Fills de la Llibertat», protestaven així contra la llei aprovada aquell mateix any pel sobirà britànic, Jordi III, que atorgava a la Companyia de les Índies Orientals el monopoli del comerç de te (Tea Act). L'incident formava part d'una campanya més àmplia de boicot dels colons contra els productes importats imposats per la metròpoli. Les autoritats britàniques van reaccionar amb duresa: van decretar la substitució de les autoritats locals, l'enviament de diversos regiments a Boston i el tancament del port de la ciutat. Les mesures repressives van encendre encara més l'hostilitat dels colons i van donar ales als partidaris de la ruptura. Els patriotes de Boston van rebre ajuda de la resta de les colònies americanes, cada vegada més disposades a plantejar una lluita comuna per la independència. Al llarg de 1774 van augmentar els incidents i enfrontaments amb les tropes britàniques i, la primavera de l'any següent, la guerra era una realitat innegable.

Els colons van protestar. Sostenien que, com que no tenien participació política en el Parlament britànic, no estaven obligats a acceptar les seves lleis fiscals: «Cap impost sense representació». Els colons se sentien discriminats perquè aportaven impostos i riquesa a la metròpoli i, no obstant això, estaven completament marginats de les decisions que els afectaven. Des de mitjan segle xviii, aquest greuge latent va anar creant un clima d'opinió, cada vegada més estès, contrari a la dependència de la Gran Bretanya. La guspira de la rebel·lió va ser la concessió a la Companyia de les Índies Orientals del monopoli de la venda del te. El 1773, un grup de joves disfressats d'indis van llançar al mar la càrrega de te dels vaixells amarrats al port de Boston. Aquest greu incident es coneix com el motí del te (Boston Tea Party). Les mesures repressives britàniques van desencadenar el conflicte. Un Congrés Continental a Filadèlfia de delegats de les colònies va redactar l'octubre de 1774 una Declaració de Drets i Greuges amb les seves reivindicacions a la

Motí del te al port de Boston (Boston Tea Party), 1773.

Gran Bretanya. D'aquest congrés en va sorgir l'Associa ció Continental, que va acordar no importar ni exportar productes anglesos, amb la qual cosa buscaven que les companyies angleses que comerciaven amb les colònies pressionessin el Govern britànic.

Unitat 2 El 4 de juliol de 1776, els representants de les colònies, reunits a Filadèlfia, van signar la Declaració d'Independència, redactada per Thomas Jefferson d'acord amb els principis del liberalisme polític: «Tots els homes són lliures i iguals, i el poble, dipositari de la sobirania nacio nal, té dret a aixecar-se contra la tirania i a triar la seva forma de govern».

També van enviar un escrit al rei, Jordi III, exposant les seves queixes. Aquest no va contestar i el 1775 es va reunir el Segon Congrés Continental, que va organitzar un exèrcit; els colons del nord van mobilitzar les colònies del sud i els xocs armats aïllats es van generalitzar. El 4 de juliol de 1776 es va signar la Declaració d'Independència.

Els rebels es consideraven patriotes americans, ciutadans en armes. La seva victòria a la batalla de Saratoga (1777) va canviar el curs dels esdeveniments. En la segona fase (1778-1783), la guerra es va convertir en un conflicte internacional amb l'entrada de França i d'Espanya a favor dels insurrectes: França tenia ànim de revenja després de la derrota que havia patit en la guerra dels Set Anys. Espanya veia l'oportunitat de recuperar algunes possessions perdudes, com ara Gibraltar.

1.2. La Guerra d'Independència En una primera fase (1775-1777), els milicians, comandats per George Washington, malgrat la seva inferioritat en homes i en armes, van aconseguir estendre la insurrecció i fustigar les tropes britàniques. El 12 de juny de 1776 es va fer pública la Declaració de Virgínia (Virginia Bill), redactada per George Mason (polític de Virgínia), de gran influència posterior i considerada la primera declaració històrica sobre drets humans.

Després de l'entrada de les potències europees, l'equilibri de forces es va invertir i l'exèrcit britànic va començar a perdre posicions fins a la seva derrota definitiva a Yorktown, a la tardor de 1781. El reconeixement britànic de la independència dels Estats Units va arribar amb la signatura de la Pau de Versalles el 3 de setembre de 1783.

La Guerra d'Independència (1775-1783) Canadà (Gran Bretanya)

Sa nt Ll or

NEW HAMPSHIRE

Missouri Llac Superior Llac Huron

Llac Erie

Iroquesos

Territori del nord-oest

Victòries britàniques Límit dels tretze estats en finalitzar la guerra d’Independència el 1783 Cessions territorials britàniques als Estats Units el 1783 Territoris britànics el 1783

Yorktown 1781

IC T

1729 1732

ero

e ke

CAROLINA DEL NORD

CAROLINA DEL SUD

GEÒRGIA

À Virregnat de Nova Espanya (Espanya)

Victòries dels Estats Units

MARYLAND 1632

ssis sipí

RHODE ISLAND 1636 CONNECTICUT 1633 Trenton 1776 Brandywine 1777 NOVA JERSEY 1664 DELAWARE 1664

Territoris espanyols el 1783 1729

Territori del Mississipí

Territori reservat als indis el 1763 pel rei anglès Principals batalles entre 1775 i 1783

NOVA YORK 1664

VIRGÍNIA

Louisiana (Espanya)

Red R iver

Límit de les Tretze Colònies Vers el 1775

1607

Sioux

Territori de les Tretze Colònies vers el 1775

MASSACHUSETTS 1630 1679

PENSILVÀNIA 1681

io Oh

i sour Mis

Arkans

Hurons

Llac Michigan

1679 Dates de fundació de les Tretze Colònies

M iss iss ip í Comanxes

Saratoga 1777 Llac Ontario

Nova Escòcia (Gran Bretanya)

ç en

O Florida (Espanya)

de ran oG Rí

Golf de Mèxic

New Providence (Espanya)

Sioux Pobles indígenes 1 MAINE El 1820 la porció septentrional de l’estat de Massachusetts es converteix en l’estat de Maine. 2 VERMONT El territori fou objecte de disputa entre els estats de Nova York i New Hampshire, que el reclamaven. Independent de 1777 a 1791 com la República de Vermont, el 1791 s’integra com a estat de la Unió. a Territori disputat amb els britànics fins al 1842.

Bahames (Gran Bretanya)

b Territori disputat amb Espanya fins al 1802.

250

500

750 km

Declaració d'Independència dels EUA «Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat; que, per garantir aquests drets, s'institueixen entre els homes els governs, que deriven els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan una forma de govern es faci destructora d'aquests principis, el poble té el dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en aquests principis, i a organitzar els seus poders en la forma que segons el seu parer ofereixi les majors probabilitats d'aconseguir la seguretat i felicitat. […]

Però quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, enderrocar aquest govern i establir nous recers per a la seva futura seguretat. […] La història de l'actual rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots directament cap a l'establiment d'una tirania absoluta sobre aquests estats. Per provar això, sotmetem els fets al judici d'un món imparcial.» 4 de juliol de 1776.

1 John Adams, un dels partidaris de la independència en el Congrés Continental. Segon president del país.

2 Thomas Jefferson, de cultura enciclopèdica, va ser un dels autors de la Declaració d'Independència. Tercer president del país.

3 4

3 Benjamin Franklin, científic i polític, va proposar esmenes que promovien la llibertat, la igualtat i la tolerància. 4 John Hancock va presidir el Segon Congrés Continental i va rebre l'esborrany de la Declaració d'Independència.

George Washington Va néixer a Virgínia el 1732, en una família benestant, arribada d'Anglaterra el segle xvii. Amb poc més de vint anys es va allistar en l'exèrcit i va destacar en les campanyes de la Guerra dels Set Anys (1756-1763), que enfrontà britànics i francesos. En els anys següents va mantenir una posició política moderada, contrari a les imposicions de la metròpoli, però fidel a la Corona britànica. Va canviar d'actitud a partir de 1773. El 1774 va representar Virgínia en el Primer Congrés Continental, celebrat a Filadèlfia, i es va declarar partidari de la independència. Es va convertir en el comandant en cap de les tropes formades pels colons americans i va mostrar durant la guerra una gran capacitat d'organització. En acabar la guerra, va defensar la creació d'un estat federal amb un poder central fort, idees que es van plasmar en la Constitució aprovada el 1787. El 1789, el Congrés el va nomenar primer president dels Estats Units, càrrec que va ocupar fins al 1797. La seva figura ha passat a la història dels Estats Units com el Pare de la Pàtria. George Washington, de Gilbert Stuart.

1.3. La Constitució dels Estats Units El 1787, els representants de les antigues colònies, «els pares fundadors», es van reunir a Filadèlfia com a dipositaris de la sobirania nacional per debatre el contingut d'una constitució comuna. Una llei suprema que marqués els límits de l'exercici del poder polític. El text constitucional aprovat estableix la república federal com a forma d'estat. Excepte defensa, moneda i política exterior, que són competències exclusives del Govern federal, els diferents estats assumeixen tots els altres aspectes de la gestió pública. El sistema polític s'ordena d'acord amb el principi il·lustrat de la divisió de poders: • Al capdavant del poder executiu se situa el president, que és triat per sufragi universal indirecte cada quatre anys, amb capacitat per nomenar el Govern i dirigir l'exèrcit. El primer president va ser George Washington. • El poder legislatiu descansa en un Congrés compost per dues cambres, la Cambra de Representants (elegits

Unitat 2 en cada estat d'acord amb la seva població) i el Senat (dos delegats de cada estat). • El poder judicial, independent de les altres institucions de l'Estat, està encapçalat per un Tribunal Suprem (sis membres designats pel president) encarregat d'interpretar la Constitució. La Constitució, que entrà en vigor el 1787, no va solucionar les tensions i diferències entre els estats del nord i els del sud ni va abordar el problema de la discriminació racial i l'esclavitud, un problema que en el segle següent acabaria desencadenant el sagnant conflicte civil conegut com a Guerra de Secessió (1861-1865). Però, malgrat les seves insuficiències i limitacions, el text constitucional, amb algunes esmenes, ha demostrat la seva vigència fins a l'actualitat. La Constitució dels Estats Units d'Amèrica va ser la primera constitució liberal, un exemple reeixit que no van passar per alt els revolucionaris europeus ni les altres colònies americanes.

La Constitució dels Estats Units de 1787 Forma de govern

Poders

República federal Cada estat té autonomia per governar. Mantenen en comú: – Política exterior – Defensa – Moneda

Legislatiu

Executiu

Judicial

Congrés

President

Tribunal Suprem

– Legisla – Aprova el pressupost – Controla el Govern

Govern

Cambra de Representants

Senat

Jutges

Secretaris (ministres)

Parlaments dels estats

E lecció directa. El sufragi estava reservat en cada estat en general a ciutadans blancs, propietaris i contribuents. N'eren exclosos negres i indígenes. Les dones no van obtenir dret a vot fins al 1920.

Governadors dels estats

Els parlamentaris designen dos senadors per cada estat (fins al 1913). Des de 1913

Elecció indirecta del president a través

Compromissaris

de compromissaris. Nomenament

que confirma el Senat.

Control.

Veto suspensiu.

2. LA REVOLUCIÓ FRANCESA La història d'Europa, i la del món, no va tornar a ser igual després de 1789. Els esdeveniments extraordinaris esdevinguts a França van ser el principi de la fi d'un ordre social, el de l'Antic Règim, i l'inici d'una nova edat històrica. Les idees, el llenguatge i els símbols de la Revolució Francesa van dominar el segle xix, una època de profundes transformacions polítiques, econòmiques i socials. L'extensió de la política parlamentària i constitucional, la generalització d'una societat de classes i la imposició del liberalisme econòmic van ser alguns dels canvis més importants i constitueixen les arrels de les nostres societats contemporànies.

Evolució del preu del blat a França, 1756-1790 Lliures franceses (segle XVIII)

34 32

30 28

26 24

22 20

2.1. Les causes de la revolució

Els orígens de la revolució són una combinació de factors polítics, econòmics i socials relacionats amb l'estructura de l'Antic Règim i de problemes i conflictes relacionats amb la conjuntura de l'últim quart del segle xviii. L'Estat francès travessava una profunda crisi financera. A les enormes despeses de la cort s'hi sumaven els deutes contrets per les contínues guerres, com la que s'havia sostingut contra la Gran Bretanya en favor de la independència de les colònies nord-americanes (1775-1783). L'amenaça de fallida era permanent. Alguns ministres d'Hisenda, com Turgot, Necker i Calonne, van proposar una reforma fiscal perquè els estaments privilegiats, noblesa i Església, paguessin impostos. Però aquests s'hi van negar i, el 1787, l'Assemblea de Notables va exigir al rei que, si volia plantejar un nou impost, havia de convocar els Estats Generals, institució d'origen medieval que no s'havia reunit des de 1614. Aquesta rebel·lió nobiliària, «la revolta dels privilegiats», va crear una crisi política que va acabar desembocant en la revolució. Al gener de 1789, la convocatòria dels Estats Generals va coincidir amb un període de greu crisi econòmica. Les males collites dels anys anteriors (les inundacions de 1787 i la greu sequera de 1788) havien provocat una aguda crisi de subsistència. El preu del Dèficit de l'Estat francès el 1788 Partides pressupostàries

Milions de lliures

Despeses civils (cort i privilegiats; instrucció pública i assistencial, etc.)

145

Despeses militars i diplomàtiques

165

Deute públic

318

Total despeses

628

Total ingressos

503

Dèficit

125

14 1756

1760

1765

1 Guerra dels Set Anys 3, 5 i 6 Crisi financera

1770

1775

2 Pau de París 7 Fallida

1780

1785

1790

Anys

4 Guerra d’Independència dels Estats Units

blat es va duplicar i el del pa gairebé va arribar a triplicar-se. La carestia va provocar també la reducció del consum de productes artesanals, la qual cosa va accentuar encara més la crisi de les manufactures derivada de la competència dels productes anglesos. Molts tallers i fàbriques van haver de tancar i deixaren els seus treballadors a l'atur. L'escassesa d'aliments bàsics, la pujada dels preus i la desocupació van generar un descontentament creixent en les classes populars. El malestar de la població va quedar reflectit en els més de 60.000 quaderns de queixes (cahiers de doléances) que els representants del tercer estat van aplegar arreu del país per enviar les seves peticions al rei. Els camperols protestaven contra el pagament dels delmes i els abusos dels drets feudals, els treballadors urbans ho feien contra l'escassesa, els preus, la falta de treball i l'abandonament de les autoritats locals. D'altra banda, la burgesia urbana es queixava de la pressió fiscal que suportava, dels entrebancs imposats a la llibertat de comerç i indústria, de la injustícia dels privilegis nobiliaris i de la falta de representació política. Demanaven garanties de llibertats civils i polítiques i una reforma profunda de l'Estat i de l'Administració. El ressò de les idees polítiques de la Il·lustració va arribar a sentir-se en les primeres sessions dels Estats Generals, obertes pel rei Lluís XVI, el 5 de maig de 1789, al palau de Versalles. Els delegats del tercer estat van reclamar que no es votés de forma separada per estaments, com era tradició, sinó que cada persona tingués un vot. D'aquesta manera, pretenien evitar el triomf de les tesis dels privilegiats, que sempre sumaven dos vots (noblesa i clergat) contra un (burgesia). El tercer estat reclamava el poder de la majoria: era el principi de la revolució.

Unitat 2 «Cahier de doléances» «2. Demanem insistentment que Lluís XVI, el nostre bon rei, i els seus successors en línia directa regnin com a vertaders monarques, d'acord amb les lleis fonamentals de la monarquia, i que no s'imposin altres entrebancs a la seva autoritat que aquells que puguin impedir-los fer reflectir sobre el seu poble les dolces influències de la seva bondat. 3. Que el tercer estat a la província de Bretanya sigui representat, tant en els Estats Generals com en els Estats Provincials, per un nombre de diputats que iguali el nombre dels dos primers ordres reunits, els diputats dels quals no podran ser nobles, ni procuradors fiscals ni eclesiàstics; i que en tots dos estats es voti per cap.

El tercer estat «Què és el tercer estat? Tot. Què ha estat fins avui en l'ordre polític? Res. Què demana? Ser alguna cosa. Qui s'atreviria a dir que l'estament pla no conté en ell mateix tot el que cal per formar una nació completa? És un home fort i robust amb un braç encara encadenat. Si se suprimís l'ordre dels privilegiats, la nació no seria menys, sinó més. Què és el tercer estat? Tot, però un tot lligat i oprimit. Què seria sense l'ordre privilegiat? Tot, però un tot lliure i florent. Res no pot funcionar sense ell, tot aniria infinitament millor sense els altres.» E. J. Sieyès: Què és el tercer estat? (París, 1789).

4. Que el clergat i la noblesa contribueixin amb el tercer estat en la construcció i en la conservació dels camins amb treball gratuït (corvée royale). 5. Que se suprimeixi el sorteig de quintes […]. Aquest és l'únic mitjà de conservar les famílies, que són allò més preuat i allò més necessari de la nació. 7. Que les pensions i altres gràcies de què gaudeix la noblesa no siguin d'ara endavant una càrrega per al tercer estat […]. 9. Que els drets feudals siguin absolutament abolits com a drets odiosos i vexatoris.» Cahier de doléances de la parròquia de Peumerit (Bretanya).

Gravat que representa les classes privilegiades horroritzades en veure que el tercer estat ha despertat i lluitarà pels seus drets.

Dels Estats Generals a l'Assemblea Nacional Composició dels Estats Generals

291 578 270

Clergat

25,5% dels representants

Noblesa

23,7% dels representants

Tercer estat

50,7% dels representants

Principals líders Clergat Noblesa Tercer estat

Talleyrand Duc d’Orleans, Lafayette Sieyès, Robespierre

Jurament del Joc de Pilota, de Jacques-Louis David.

2.2. L'Assemblea Nacional (1789-1792) El 20 de juny de 1789, els delegats de la burgesia es van reunir a la sala del Joc de Pilota (Jeu de Paume) davant el temor que el rei, que els havia impedit l'entrada al saló de reunions, tingués la intenció de dissoldre els Estats Generals. Els representants del tercer estat van jurar no separar-se fins a haver aprovat una constitució per a tota la nació. Els conjurats, amb el suport d'una minoria del clergat i de la noblesa, van declarar l'obertura d'una Assemblea Nacional Constituent. L'actitud recelosa del rei i els moviments de tropes van despertar el temor a una intervenció de l'exèrcit. Les veus de protesta dels diputats de l'Assemblea van trobar ressò als carrers de París. Es van repetir els motins populars contra la carestia del pa i els excessos de les forces encarregades de l'ordre. I el 14 de juliol de 1789, una multitud va assaltar els murs de la presó on es confinaven els presos polítics, un símbol de l'absolutisme. La presa de la Bastilla es va convertir en la imatge més coneguda de la revolució.

La presa de la Bastilla El 14 de juliol és la festa nacional de França. Aquest dia de 1789 tingué lloc la presa de la Bastilla, una presó reial situada al costat dels barris populars de l'est de París que simbolitzava l'opressió de la monarquia absoluta. El detonant de la protesta va ser l'anunci de destitució de Necker, ministre d'Hisenda, en qui el poble havia dipositat les seves esperances de canvi. La multitud protestava als carrers demanant la rebaixa del preu del pa. Els amotinats, després d'assaltar l'Hotel dels Invàlids, un hospital militar a l'oest de la ciutat, i apoderar-se de milers de fusells, es van dirigir cap a la Bastilla, a l'altre banda de la ciutat, a la recerca de pólvora. En aquells moments, gairebé no hi havia presoners a les cel·les. Després d'unes quantes hores de setge, el governador de la fortalesa va manar obrir les portes i va retre la guarnició. L'episodi es va convertir en una gesta heroica protagonitzada pel poble en armes, l'anunci de la fi de les cadenes de l'Antic Règim i el triomf de la llibertat. Quan l'endemà la notícia va arribar al palau de Versalles, als afores de París, Lluís XVI va preguntar si el que havia ocorregut era una rebel·lió. El duc de Rochefoucauld li va respondre: «No, senyor, no és una rebel·lió, és una revolució». Presa de la Bastilla. En primer pla, l'arrest de De Launay, governador de la fortalesa.

La mobilització popular es va estendre també a les zones rurals. Durant la grande peur («la gran por»), l'estiu de 1789, es van multiplicar les revoltes antisenyorials, amb assalts a castells i cremes d'escriptures de propietat. Les demandes dels camperols estaven relacionades amb els treballs de l'Assemblea Nacional. En els primers dies d'agost es van publicar els decrets que van eliminar els delmes, les prestacions personals i els privilegis jurídics estamentals. A partir d'aquest moment, tots els ciutadans eren iguals a l'hora de pagar impostos. Era l'abolició del sistema feudal. Abans d'acabar el mes d'agost, l'Assemblea aprovà un text molt important, la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, inspirada en la declaració de drets de Virgínia de 1776. El text consagrava els drets naturals i imprescriptibles de tots els francesos: llibertat de pensament i de creences, igualtat davant la llei, seguretat, propietat i resistència a l'opressió. També establia que la sobirania nacional era l'expressió de la voluntat general.

Unitat 2 La pressió popular va obligar el rei a signar les lleis que posaven fi a l'Antic Règim: —V an decretar lleis que donaven llibertat per a l'activitat manufacturera i industrial i per al comerç. —L 'expropiació dels béns eclesiàstics (novembre de 1789) convertits en béns nacionals. —L a dissolució dels ordes monàstics i la Constitució Civil del Clergat (juliol de 1790). A partir d'aquest moment, els clergues que juraven fidelitat a la constitució passaven a dependre de l'Estat. El papa Pius VI condemnà les mesures revolucionàries i va suspendre els clergues que van acceptar la nova llei. Altres mesures preses en aquest període van ser: —L 'emissió de paper moneda (els bitllets anomenats «assignats», emparats per la venda dels béns nacionals). —L a llei Le Chapelier, que prohibia la creació de gremis o associacions. —E ls decrets proteccionistes i de llibertat de comerç del gra. —L 'organització territorial del país dividida en departaments i comunes o ajuntaments, etc. L'obra fonamental de l'Assemblea Nacional va ser l'elaboració de la Constitució de 1791. França es convertia en una monarquia constitucional regida pels principis de la sobirania nacional i la divisió de poders. • El Govern (poder executiu) seguia en mans del rei, que podia exercir el seu dret de veto per blocar les lleis nascudes de l'Assemblea.

L'octubre de 1791, després de la dissolució de l'Assemblea Nacional i la convocatòria d'eleccions generals, els nous diputats electes van crear l'Assemblea Legislativa, amb una clara divisió entre els qui pretenien aturar la revolució i els qui exigien canvis més radicals. Molts diputats formaven part de clubs i societats, els primers partits polítics, que representaven les diferents opinions i interessos. El Club dels Feuillants agrupava els monàrquics més conservadors. Entre els revolucionaris, els més moderats eren els girondins, i els més radicals, els jacobins i els cordeliers, que reclamaven el sufragi universal i la desaparició de la monarquia. L'abril de 1792, enmig d'una situació molt conflictiva per l'escassesa d'aliments i l'amenaça contrarevolucionària, l'Assemblea va declarar la guerra a Àustria. I una mica més tard, l'exèrcit prussià va travessar la frontera francesa. Davant el temor d'un cop contrarevolucionari, el 10 d'a gost les masses populars, que acusaven el rei de complicitat amb els invasors, van assaltar el palau de les Tulleries. Entre la multitud destacava l'embranzida radical dels sans-culottes, treballadors urbans que vestien pantalons llargs en comptes de la culotte típica dels acomodats. Va començar a fer-se popular La Marsellesa, himne que cantaven els voluntaris marsellesos que havien arribat a París a defensar la revolució.

2.3. La Convenció (1792-1795)

• Els tribunals de justícia (poder judicial) quedaven a càrrec de jutges electes independents.

Al setembre, després d'unes eleccions celebrades per sufragi universal masculí, es va crear un nou parlament, la Convenció, que va abolir la monarquia i va proclamar la República. Simultàniament, a la batalla de Valmy, un exèrcit de ciutadans francesos va expulsar l'exèrcit prussià del duc de Brunswick, que amenaçava París; al novembre, una nova victòria a Jemappes sobre els austríacs va assegurar la continuïtat de la revolució.

La Constitució, aprovada el setembre de 1791, tenia un caràcter bastant moderat, però els sectors més revolucionaris demanaven canvis polítics més radicals. Un dels motius va ser l'intent de fugida de Lluís XVI i de la seva família, que havien traslladat la seva residència de Versalles, símbol de l'absolutisme, al palau de les Tulleries, a París, d'on van intentar fugir disfressats el 20 de juny de 1791, però van ser descoberts l'endemà a Varennes i portats de tornada a París. Abans de partir, el rei havia deixat un escrit revocant totes les mesures de l'Assemblea a les quals havia donat el seu assentiment. Pel que sembla, la fugida estava relacionada amb una conspiració que buscava la intervenció de les potències europees absolutistes.

Un dels debats més encesos que van enfrontar els girondins, més moderats, amb els jacobins, exaltats (dirigits per Marat, Danton i Robespierre), va ser el procés obert al rei. Al final, la pressió dels jacobins va aconseguir que Lluís XVI fos jutjat i condemnat a mort per col·laboració amb l'enemic. El gener de 1793, fou guillotinat. La seva execució pública commocionà les corts reials europees i va afavorir la creació d'una coalició internacional formada per Àustria, Prússia, la Gran Bretanya, Holanda i Espanya. La guerra va arribar a les fronteres franceses. La Convenció va decretar la «lleva en massa» (Levée en masse), el primer exemple de formació d'un exèrcit nacional basat en el reclutament obligatori. Els exèrcits francesos, formats per

• L'Assemblea (poder legislatiu) estava formada pels representants de la nació elegits per sufragi censatari i indirecte. Tenien dret de vot els ciutadans «actius», és a dir, els qui demostressin un determinat nivell de renda, que representaven un 15 % de la població masculina.

camperols i artesans cridats a les armes, van salvar la República revolucionària enfront de les tropes europees que representaven l'Antic Règim. A la primavera de 1793, les lleves i la manca de subsistències van provocar protestes i revoltes camperoles, com la revolta contrarevolucionària que va esclatar a la regió de la Vendée, on es va arribar a crear un exèrcit a favor de la monarquia amb el suport de la noblesa i el clergat refractari. Mentrestant, en un ambient quasi de guerra civil, les classes populars urbanes protestaven a París contra l'escassesa i l'especulació i demanaven un Govern de caràcter més social i democràtic. El juliol de 1793 va arribar al poder Robespierre. Els jacobins, amb el suport als carrers de la multitud formada pels sans-culottes, havien aconseguit desplaçar del Govern els dirigents girondins. Començava l'època de la Convenció jacobina o muntanyesa, el període més exaltat de la revolució.

Es va proclamar una nova Constitució amb un caràcter molt més democràtic i social que l'anterior, basada en la sobirania popular i el sufragi universal. Els jacobins van establir un nou calendari republicà, van promoure l'educació primària gratuïta, van suprimir el culte religiós i van crear festes laiques dedicades a la Raó. Al mateix temps van dictar tota una sèrie de reformes socials que afectaven la propietat de la terra, els salaris mínims i el preu dels articles de primera necessitat. Recollien així algunes de les demandes de les classes populars més radicals. Robespierre, al capdavant del Comitè de Salvació Nacional, va decretar un seguit de mesures excepcionals que pretenien eliminar els enemics de la revolució. Era el «despotisme de la llibertat», una sagnant política repressiva que es coneix com el Terror. A les detencions, processaments massius i judicis sumaríssims els van succeir milers d'execucions (unes 40.000 persones) de tots aquells que eren considerats «enemics del poble».

El culte a la Raó El novembre de 1793 es va celebrar a París una «Festa de la Llibertat i de la Raó» a la catedral de Notre-Dame, convertida en «Temple de la Raó». Enmig d'una processó amb dones vestides de blanc, bustos de filòsofs i el cor de l'Òpera cantant himnes revolucionaris, va aparèixer una jove amb una túnica blava i un capell frigi coronada com a deessa de la Raó. Els actes del culte a la Raó van adquirir una certa popularitat i es van estendre per les principals ciutats franceses durant el jacobinisme radical. Formaven part del procés de descristianització emprès per les autoritats revolucionàries: la creació d'una religió nova de caràcter civicopatriòtic, una nova litúrgia simbòlica visible també en festes com la plantació d'arbres de la Llibertat, les celebracions de la Joventut, l'Agricultura i la Naturalesa, els banquets fraterns o les cerimònies de les victòries, els màrtirs nacionals i els aniversaris de les jornades més memorables de la revolució. Aquest somni va durar molt poc; amb el Directori i, després, durant l'imperi de Napoleó, les festes es van marginar i van ser derogades. També el calendari republicà va ser abolit a la fi de 1805. Però el llenguatge, els símbols i els ritus revolucionaris van perviure al llarg del segle xix i van passar a formar part de la cultura liberal i del republicanisme democràtic.

Ball de la carmagnole al voltant de l'Arbre de la Llibertat.

Unitat 2 Els termes «esquerra» i «dreta»

Les constitucions Constitució de 1791

Constitució de 1793

Constitució de 1795

Forma d'estat

Monarquia constitucional

República

Sobirania

Sufragi censatari

Popular per sufragi universal masculí

Sufragi censatari

Poder executiu

Rei

Consell executiu (24 membres)

Directori (5 membres)

Poder legislatiu

Única assemblea

Dues assemblees

Tribunals

Jutges (designats per electors)

Poder judicial

Jutges (independents i elegits pel poble). Tribunal Suprem i Alt Tribunal (per jutjar ministres i alts càrrecs)

2.4. El Directori (1795-1799) El 27 de juny de 1794 es va produir el que es coneix com a reacció termidoriana. La burgesia moderada, amb el suport de l'exèrcit, va posar fi a l'experiència de la república igualitària i jacobina. Robespierre i els seus principals partidaris van ser detinguts i van acabar a la guillotina. La Convenció va passar a mans de dirigents conservadors, que van anul·lar la legislació democràtica, van clausurar els clubs i societats patriòtiques i, el setembre de 1795, van decretar la Constitució: amb sufragi censatari, dues cambres legislatives (Consell d'Ancians i Consell dels Cinc-cents) i un poder executiu encapçalat per un Directori de cinc membres dotats d'amplis poders. Fou la darrera etapa de la revolució i va estar marcada per un gir conservador secundat per la burgesia. Els motins populars provocats per la crisi econòmica i les protestes de reialistes i de radicals van ser reprimits per l'exèrcit. El Directori va haver d'afrontar conspiracions, com la dirigida per François Babeuf el 1796, l'anomenada «conjura dels iguals», que advocava per una transformació radical i postulava la col·lectivització de la terra i l'igualitarisme social. Babeuf, executat el 1797, ha estat considerat un precursor del socialisme utòpic. L'exèrcit va cobrar protagonisme polític pels seus èxits militars. Enmig d'un clima d'inestabilitat política, va créixer la idea de la necessitat d'un «govern fort». Un dels generals més destacats, Napoleó Bonaparte, va protagonitzar un cop d'estat, el 18 de brumari (9 de novembre de 1799), que posà fi a la revolució.

Els termes «esquerra» i «dreta» procedeixen dels primers anys de la revolució. No hi havia partits polítics, però sí grups afins procedents de clubs i societats patriòtiques, amb una ideologia i una composició social similar. En l'Assemblea, els propietaris burgesos, més conservadors i asseguts a la dreta de la presidència, i que s'oposaven als canvis socials i polítics, es van enfrontar amb els partidaris de continuar el procés revolucionari, asseguts a l'esquerra de la cambra. Entre els revolucionaris «patriotes», els més moderats eren els girondins; els més radicals, jacobins i cordeliers, exigien l'establiment de la república i el sufragi universal. Actualment, les tendències polítiques d'esquerra i dreta continuen formant la nostra cultura política i continuen sent vàlides per definir la manera diferent d'entendre els principis de llibertat i igualtat, el funcionament del sistema econòmic capitalista i el paper que ha d'exercir l'estat.

Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord Talleyrand (1754-1838) va ser un bisbe d'origen nobiliari que el 1789 va participar en els Estats Generals com a diputat de l'estament eclesiàstic. Va destacar com a defensor de les reformes revolucionàries. Va ser un dels redactors de la Constitució de 1791 i un dels pocs bisbes que va acceptar l'estatut civil i la nacionalització dels béns del clergat. En radicalitzar-se el procés revolucionari, es va exiliar a la Gran Bretanya i posteriorment a l'Amèrica del Nord. Va tornar a França el 1796 per encarregar-se dels afers exteriors del Directori, el mateix lloc que va exercir al servei de Napoleó després de 1799. La seva vocació diplomàtica el va anar allunyant de l'imperialisme militar de Bonaparte. Aquest distanciament li va permetre continuar la carrera política després de 1814, després de l'abdicació de l'emperador. Com a cap del Govern provisional, va ser el principal artífex de la restauració dels Borbons. En el Congrés de Viena, de nou com a ministre d'Afers exteriors, va aconseguir la integritat territorial de França. La seva carrera política va continuar fins a la revolució de 1830, una altra vegada al costat dels vencedors, els partidaris de Lluís Felip d'Orleans. Una vida a cavall entre dos segles, entre dos mons diferents. Una prova de com una part de les elits de l'Antic Règim va aconseguir buscar acomodament en la nova societat burgesa vuitcentista.

3. L'IMPERI NAPOLEÒNIC Napoleó Bonaparte (1769-1821) Va néixer en una família de la petita noblesa de l'illa de Còrsega. Va ascendir a general durant la defensa del port de Toló (1793) i va aconseguir gran prestigi militar en les campanyes d'Itàlia (1796-1797). La seva carrera política es va iniciar amb el cop d'estat del 9 de novembre de 1799 (18 de brumari) i la seva participació en el Consolat, amb Emmanuel-Joseph Sieyès i R. Ducos. El 1802 va ser nomenat cònsol vitalici i dos anys després es va proclamar emperador dels francesos. Va impulsar i va dirigir l'expansió militar francesa a Europa, va difondre les noves idees revolucionàries i va intentar crear un gran imperi europeu sota la direcció de França. La Gran Bretanya va ser el seu gran rival, sobretot al mar, però les tropes franceses també es van trobar amb altres dificultats, com el combat de guerrilles a Espanya i, més tard, la tàctica de «terra cremada» a Rússia, que els va obligar a retirar-se per problemes d'avituallament, agreujats per les baixes temperatures, després d'haver arribat fins a Moscou. El 31 de març de 1814, els aliats contra l'imperi napoleònic van entrar a París, i Bonaparte es va veure obligat a abdicar sis dies després i a exiliar-se a l'illa d'Elba. Mesos més tard va tornar i va prendre de nou el poder, el febrer de 1815. La seva posterior derrota en la batalla de Waterloo, el 18 de juny d'aquell any, enfront del duc de Wellington, marcà el seu final. Va morir el 1821 durant l'exili a l'illa de Santa Helena. Napoleó al seu gabinet de treball de Jacques-Louis David.

La dictadura militar imposada a França per Napoleó va acabar amb el procés revolucionari i va deixar pas a la construcció d'un imperi que, durant una dècada, va dominar Europa. La seva derrota final va suposar el retorn temporal de l'absolutisme. Però les coses no tornarien a ser com abans. Com demostrarà la història de les dècades següents, l'empremta de la revolució era profunda i duradora.

3.1. La construcció de l'imperi Napoleó va ser general amb tot just vint-i-cinc anys. El seu ràpid ascens va ser degut a les oportunitats creades per les guerres de l'època revolucionària. El 1796, el Directori li va encomanar el comandament de l'exèrcit d'Itàlia. En poc temps va conquistar el nord del país i va derrotar Àustria, a qui va imposar en la Pau de Campoformio la cessió de Bèlgica. Després de la campanya d'Egipte (1798-1799), va tornar a París com un heroi nacional. Era el millor general en el camp de batalla i el

més capacitat per controlar la situació interna de França, un desig que no ocultaven els sectors més moderats del Directori. Amb aquest suport polític, el favor de l'exèrcit i el prestigi popular, Napoleó ho tenia tot per llançar-se a la conquesta del poder. El cop d'estat de novembre de 1799 va instaurar un consolat. Napoleó havia de compartir el poder executiu amb dos cònsols més, Sieyès i Ducos. Però el 1802, ja era cònsol únic i vitalici. El Consolat era, en la pràctica, una dictadura personal. El Govern concentrava cada vegada més poder i tenia a les seves mans la iniciativa legislativa. El primer article de la Constitució de l'any XII (1804) confiava tots els poders de la República «a un emperador que pren el títol d'emperador dels francesos». El 2 de desembre d'aquell any, en presència del papa Pius VII, Napoleó I es va coronar a si mateix a la catedral de Notre-Dame. A l'interior, una vegada establert el control de l'ordre públic, es van iniciar reformes administratives que prete-

Unitat 2 nien mantenir alguns principis del liberalisme moderat. El culte catòlic va recuperar el reconeixement i el suport de l'Estat gràcies al Concordat signat amb la Santa Seu (1801). La promulgació del Codi Civil (1804), el Codi de Comerç (1807) i el Codi Penal (1810) reconeixia les principals reivindicacions de la burgesia: les llibertats individuals bàsiques, la igualtat davant la llei, la defensa del dret de propietat, etc. Aquestes reformes legals, juntament amb les mesures que establien la igualtat fiscal, l'educació primària universal i la centralització administrativa en la capital, París, van establir les bases de l'organització de l'Estat francès contemporani.

(1808), el domini continental dels exèrcits napoleònics semblava incontestable. Disposaven d'amplis contingents que no eren d'origen francès, però els seus èxits militars van ser deguts al fet que lluitaven contra exèrcits de l'Antic Règim. Les elits intel·lectuals van manifestar les seves simpaties per Napoleó i molts europeus percebien l'arribada de les seves tropes com un alliberament de les cadenes a les quals estaven sotmesos per la monarquia absoluta i la societat estamental. Des del mar del Nord fins a la Mediterrània, gairebé tots els estats europeus quedaven sota l'administració directa imperial o romanien vinculats en una xarxa d'estats aliats i estats vassalls, governats per familiars directes de l'emperador. Només el Regne Unit restava al marge d'aquest projecte del «gran imperi» somiat per Napoleó, una realitat fins al 1812.

L'imperi napoleònic va estendre les seves fronteres per tot Europa. Després de les victòries contra els austríacs (Austerlitz, 1805), els prussians (Jena, 1806) i els russos (Friedland, 1807) i de la invasió d'Espanya i Portugal

Màxima expansió de Napoleó a Europa, 1812 0

Imperi francès el 1812

250

500 km

Estats dependents de l’imperi francès Estats independents aliats de l’imperi francès

REGNE DE DINAMARCA I NORUEGA

Estats enemics de l’imperi francès Fronteres de la Confederació del Rin

REGNE UNIT DE GRAN BRETANYA I IRLANDA

Bases navals britàniques Principals batalles entre 1805 i 1815

Bailèn

Mar del Nord 1

Derrotes franceses

IA FÀ L

Illes Anglonormandes

Waterloo 1815

a Gran Ducat de Toscana

Mar

L'expansió de l'imperi napoleònic va estar lligada a la difusió de les idees revolucionàries de llibertat, igualtat i fraternitat, i es considera un dels precedents de la idea d'una Europa unida. Per aconseguir-ho, es va enfrontar als països veïns on governaven monarquies absolutes i, gràcies al suport d'una part de la població, va aconse-

Mar Negra

MONTENEGRO

IMPERI REGNE DE NÀPOLS

OTOMÀ

REGNE DE SICÍLIA

Illes Jòniques

Malta

Mediterrània

Melilla (Espanya) ALGÈRIA

Valàquia

Corfú

Ceuta (Espanya)

M ARR OC

via

REGNE DE SARDENYA

dà

Còrsega

ia àb

AUSTRÍAC

Elba

Gibraltar (R. U.)

IMPERI

Trafalgar 1805

Austerlitz 1805 Wagram 1809 M

Bailèn 1808

AT L À N T I C

XÒ

OCEÀ

NIA

REGNE D’ITÀLIA

REGNE D’ESPANYA

IMPERI RUS

GRAN DUCAT DE VARSÒVIA

BAVIERA

VitòriaGasteiz 1813

REGNE DE PORTUGAL

SSI

PRÚ

Ulm 1805

FRANÇA

Arapiles 1812

Borodino 1812 Eylau 1807

1 GRAN DUCAT DE MECKLEMBURG 2 GRAN DUCAT DE BERG 3 REPÚBLICA HELVÈTICA 4 DUCAT DE LUCCA 5 PIOMBINO

Friedland 1807

Jena 1806

CONFEDERACIÓ DEL RIN

c Províncies Il·líriques

Victòries franceses

REP. DE DANZIG

Leipzig 1813

Helgoland REGNE D’HOLANDA

Mar

Bàltica

Jena

REGNE DE SUÈCIA

TUNÍSIA

guir que el 1812 gairebé tot Europa fos ja dependent de França (Catalunya va ser incorporada a l'imperi de gener de 1812 a maig de 1814) o regida per familiars de Napoleó, si bé també va trobar resistència en altres grups de la població i alguns països van esdevenir enemics difícils, com la Gran Bretanya, l'imperi rus o Espanya.

3.2. La derrota napoleònica

3.3. L'empremta de la Revolució Francesa

Però el domini imperial tenia els seus límits. La derrota de l'esquadra naval francoespanyola a Trafalgar (1805) posà de manifest la superioritat marítima de l'Armada anglesa, que va aconseguir eludir el blocatge continental decretat per Napoleó (1806).

El 1815, les potències internacionals que havien derrotat Napoleó van intentar restaurar el vell ordre de l'Antic Règim. Però, amb el pas dels anys, aquest propòsit es va revelar impossible.

A partir de l'any 1812 arribaren els revessos militars: • Dues campanyes li van produir un enorme desgast: a la península Ibèrica, les tropes franceses van patir una derrota inicial a Bailèn (1808) i una contínua erosió a causa de la resistència d'una part del poble espanyol en forma de guerrilles. El 1812, les victòries de l'exèrcit comandat per Wellington van obligar l'exèrcit francès a emprendre un replegament que va culminar, un any més tard, amb la seva expulsió a l'altra banda dels Pirineus. A Rússia, la desastrosa invasió que Napoleó va ordenar el 1812 va acabar amb una retirada en ple hivern, que es va convertir en una catàstrofe. Dels 600 000 soldats de la Grande Armée només 100 000 van poder tornar il·lesos. • La coalició internacional dirigida pel Regne Unit va derrotar els francesos a Leipzig (1813). Els exèrcits aliats es van endinsar en terres franceses, aconseguiren arribar fins a les portes de París i van forçar l'abdicació de Napoleó (1814), que es retirà a l'illa d'Elba. El seu fugaç retorn al poder, el març de 1815, l'anomenat imperi dels Cent Dies, va acabar amb la derrota patida a Waterloo enfront d'un exèrcit internacional format per tropes britàniques, prussianes, austríaques i russes. Napoleó va ser desterrat a l'illa de Santa Helena, on morí el 1821. El tron de França tornà a mans dels Borbons en la figura de Lluís XVIII, que va atorgar una constitució que afavoria les classes propietàries conservadores, encara que mantenia alguns principis de caràcter liberal moderat.

Els exèrcits napoleònics, en la seva expansió per tot Europa, havien destruït les estructures del feudalisme. I l'esfondrament de les monarquies absolutes va permetre també l'arribada de les idees i dels principis revolucionaris. En molts territoris es van promulgar constitucions que abolien la societat estamental i creaven monarquies limitades per la separació de poders i un cos legislatiu triat per sufragi censatari. Allò que havia passat una vegada podia tornar a ocórrer. La Revolució Francesa va ser un procés de canvi radical que va trasbalsar el continent europeu durant més d'una dècada i que ho va continuar fent al llarg del segle xix. És l'episodi històric més transcendental per entendre l'evolució del món contemporani occidental. La Revolució Francesa va inaugurar el vocabulari polític modern, va posar en marxa els sistemes legals vigents avui dia, va transformar les relacions socials i va demostrar que la gent comuna podia canviar el curs de la història. Liberalisme, revolució social, burgesia, democràcia, dictadura, drets humans, llibertats individuals, o ciutadà en lloc de súbdit, etc., són conceptes fonamentals que tenen les seves arrels en els extraordinaris esdeveniments que van esdevenir-se a França en la dècada de 1789 a 1799. El ressò de La Marsellesa arriba fins avui i recorda la força del seu eslògan més conegut: Llibertat, Igualtat i Fraternitat.

Herència de la Revolució Francesa Política

Econòmica

Organitzativa

Ideològica i cultural

Sobirania nacional

Llibertat econòmica

Tribunals civils

Laïcització

Constitucionalisme

Protecció de la propietat

Administració territorial nacional

Sistema mètric decimal

Igualtat impositiva

Codis civil, penal i comercial

Impuls educatiu

Llibertats

Separació de poders

Unitat 2 L'art en el segle xviii: el Neoclassicisme i el Romanticisme El Neoclassicisme va sorgir en el marc de la difusió de les idees de la Il·lustració i de la Revolució Francesa com a reacció a la sobrecàrrega decorativa del Barroc. Es va inspirar en els descobriments arqueològics de finals del segle xviii. Buscava l'equilibri de la composició i la puresa de les línies, al mateix temps que incorporava elements i composicions de les obres d'art gregues i romanes de l'antiguitat, sobretot en arquitectura, en obres com el Museu Britànic a Londres, el Panteó de París, el Museu del Prado a Madrid. En escultura destaca Antonio Canova. Paulina Bonaparte, d'Antonio Canova.

Museu del Prado, a Madrid.

Detall de Marina, de Théodore Géricault.

El Romanticisme va sorgir a Europa cap al 1830 com un moviment intel·lectual i artístic. Posava la passió i els sentiments per damunt de la raó i exaltava la llibertat com a valor irrenunciable. En pintura es va expressar mitjançant el moviment i la llum, amb colors brillants, i es van triar sobretot temes en els quals l'experiència vital dels protagonistes o la mateixa naturalesa es mostraven amb tota la força. Artistes com Delacroix, Géricault, Friedrich, Turner o, a Espanya, Marià Fortuny, són representatius d'aquest corrent.

Olympe de Gouges Olympe de Gouges (1748-1793) és el pseudònim de Marie Gouze, filòsofa i escriptora francesa, gran defensora dels drets de les dones i de l'abolició de l'esclavatge. És considerada una de les figures clau dels inicis del feminisme, com Madame de Stäel (1766-1817). Va defensar la igualtat entre homes i dones en tots els àmbits: social, econòmic, polític (incloent-hi el sufragi i la responsabilitat en la gestió política), laboral, fiscal, militar, educatiu, etc. En l'àmbit familiar va propugnar la idea de canviar el matrimoni per un contracte anual renovable i impulsar que els fills de mares solteres fossin reconeguts pels seus pares. Havia nascut en una família humil, es va casar ben joveneta i es va quedar vídua amb un fill. L'any 1788 es va traslladar a viure de Montauban a París, on va iniciar la seva carrera literària. Va escriure nombrosos articles i pamflets i obres de teatre. La seva obra més coneguda és la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadania, publicada el 1791 com a resposta a la Declaració dels Drets i del Ciutadà (1789), que va esdevenir un símbol de la reclamació de la igualtat, ja que les dones havien estat excloses de la ciutadania. Les seves idees polítiques, contràries a les de Robespierre i Marat, la van dur a ser condemnada a mort a la guillotina el 3 de novembre de 1793.

treballa els continguts

Resum Revolució nord-americana •A ugment impositiu • Motí del te

• Guerra de la Independència (1775-1783) • Pau de Versalles (1783)

Revolució Francesa •C risi financera • Revolta dels privilegiats • Estats Generals

• Assemblea Nacional (1789-1792): – Revoltes antisenyorials – Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà – Constitució de 1791

• Convenció (1792-1795): – Guerra de la Convenció – Proclamació de la República – Execució de Lluís XVI – El Terror

Recursos Bibliogràfics

• Bosch, A. (2010). Historia de los Estados Unidos, 1776-1945. Barcelona: Crítica. Segurament, el millor llibre escrit en castellà per conèixer els orígens històrics dels Estats Units, el doble procés d'independència i revolució política i l'evolució posterior del país. • Castells, I. i Tafalla, J. (2011). Atlas histórico de la Revolución Francesa (1789-1799). Madrid: Síntesis. Obra, molt actualitzada, per seguir el procés del cicle revolucionari francès a través d'un conjunt de mapes que relacionen els espais, els esdeveniments i els protagonistes. • Espinós, J. i Sánchez, D. (2001). Así vivían durante la Revolución Francesa. Madrid: Anaya, Biblioteca Básica de Historia. Aquest llibre va més enllà de la història política de la revolució i presenta com van viure els protagonistes aquest esdeveniment. • McPhee, P. (2013). La Revolución Francesa, 1789-1799. Una nueva historia. Barcelona: Crítica. Incorpora les línies d'investigació de les últimes dues dècades. • Yllán, E. (2000). La Revolución Francesa. Madrid: Anaya, Biblioteca Básica de Historia. Breu presentació dels esdeveniments revolucionaris ocorreguts a França, amb clar caràcter divulgatiu.

•D eclaració de Drets de Virgínia (1776) • Constitució (1787)

Imperi napoleònic •D irectori (1795-1799): – Napoleó – Cop de brumari

•R eformes administratives

•D omini europeu

•D errota de Waterloo • Imperi dels Cent Dies • Napoleó a Santa Helena

Audiovisuals • El patriota (R. Emmerich, 2000). Pel·lícula bèl·lica que narra la història de Benjamin Martin, que es veu arrossegat per la revolució americana. • Danton (A. Wajda, 1982). Excel·lent recreació de la Revolució Francesa. Narra els últims dies de Danton i el clima del «terror» que es vivia a França. • Napoleó (2002). Minisèrie històrica de tres capítols, en els quals es desgranen els triomfs i els fracassos militars de Napoleó, així com la seva vida personal. • Scaramouche (Sidney, 1952). Pel·lícula d'aventures ambientada a la França prerevolucionària.

Internet A continuació us comentem tres pàgines web seleccionades expressament per treballar o aprofundir algun dels temes tractats en aquesta unitat. Trobareu aquestes adreces en el vostre espai personal del web www.barcanova.cat. a) National Archives. Accés als originals de la Constitució i la Declaració d'Independència dels EUA. b) Quaderns de queixes. Informació sobre els quaderns de queixes i textos complets representatius de cada estament social. c) Biografies de personatges de la cort, informació sobre estances, etc.

Unitat 2

Activitats 1. Comprovem. Explica quins eren els motius del descontentament dels colons nord-americans. Quins creus que van ser els més importants?

12. Busca informació i compara l'actuació de Marat, Danton

i Robespierre. En la imatge, L'arrest de Robespierre, de Jean Tassaert.

2. Què va passar en l'anomenat motí del te? Com hi van reaccionar les autoritats britàniques?

3. Redacta una breu biografia de George Washington en la qual incideixis en el seu paper durant la guerra.

4. Quin paper van tenir espanyols i francesos en la Guerra d'Independència nord-americana?

5. Explica el funcionament del sistema polític establert en la Constitució dels Estats Units de 1787.

6. Consulta els gràfics i les imatges de l'epígraf 2 i elabora una síntesi sobre les causes de la Revolució Francesa.

7. Llegeix el document. «Cahier de doléances».

13. Redacta una biografia de Napoleó. Per què creus que és

— Quines demandes hi apareixen reflectides? — Creus que eren diferents de les dels altres estaments?

un dels personatges històrics més cèlebres?

8. Explica i contextualitza el text següent d'E. Sieyès: «Què és

14. Fes una fitxa d'una de les batalles que figuren en el mapa

9. Per què es va produir la presa de la Bastilla? 10. Quines lleis va aprovar l'Assemblea Nacional

15. Línia del temps. Fes un eix cronològic amb els conceptes

el tercer estat? Tot. Què ha estat fins al present en l'ordre polític? Res. Què demana? Ser alguna cosa».

Consti-

tuent? Què va suposar la Constitució de 1791?

11. Analitza el paper de Lluís XVI al llarg del procés revolucionari. A quines conclusions arribes?

de l'epígraf 3, en la qual incloguis la localització, la cronologia i les característiques.

següents: Boston Tea Party, Declaració d'Independència dels Estats Units, Pau de Versalles, assalt a la Bastilla, execució de Lluís XVI, derrota de Waterloo, Assemblea Constituent, Assemblea Legislativa, Convenció Republicana, Directori, Consolat, imperi, coronació de Napoleó, batalla d'Austerlitz, campanya de Rússia, batalla de Waterloo, imperi dels Cent Dies.

Marxa sobre Versalles (octubre de 1789). Les dones van cap a Versalles en protesta per la pujada del pa i la falta de drets. A elles s'hi van unir els revolucionaris, que demanaven reformes polítiques.

treballa amb documents

La ciutadania i l'estat • Comenta els documents 1 i 2 conjuntament. Destaca'n les analogies i les diferències. • Analitza el document 3 de Montesquieu sobre l'organització de l'estat, la realitat de l'època i la seva influència en els canvis polítics posteriors.

Doc. 1. Declaració de Drets de Virgínia (1776) 1. Q ue tots els homes són, per naturalesa, igualment lliures i independents, i que tenen certs drets inherents dels quals no poden ser privats o desposseïts […]; a saber, el gaudi de la vida i de la llibertat, amb els mitjans d'adquirir i posseir la propietat i perseguir i obtenir la felicitat i la seguretat. 2. Q ue tot poder està investit en el poble i, per consegüent, deriva del poble […]. 5. Q ue els poders legislatiu, executiu i judicial han d'estar separats i són diferents […]. 6. Q ue totes les eleccions han de ser lliures i que tots els homes que hagin provat suficientment la seva adhesió a la comunitat i un interès comú permanent amb aquesta tenen dret de sufragi […]. 8. Q ue en tots els processos criminals o de pena capital l'acusat té dret a conèixer la causa i naturalesa de l'acusació, a ser confrontat amb els acusadors i testimonis, a adduir testimoniatges a favor seu i a un judici ràpid per un jurat imparcial […]. 12. Q ue la llibertat de premsa és un dels més grans baluards de llibertat […].

Doc. 2. Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (1789) 1. E ls homes neixen i romanen lliures i iguals en drets. Les distincions socials no poden fundar-se més que sobre la utilitat comuna. 2. L 'objecte de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l'home. Aquests drets són la llibertat, la seguretat, la propietat i la resistència a l'opressió. 3. E l principi de tota sobirania resideix […] en la Nació. […] 4. L a llibertat consisteix a poder fer tot allò que no danyi un tercer […]. 7. C ap home no pot ser acusat, arrestat ni detingut, si no és en els casos determinats per la llei, i segons les formes per aquesta prescrites […]. 8. T ot home ha de ser tingut per innocent fins que hagi estat declarat culpable […]. 11. L a lliure comunicació dels pensaments i de les opinions és un dels drets de l'home més preciosos […].

16. [ …] tots els homes estan igualment autoritzats al lliure exercici de la religió […].

Doc. 3. «L'esperit de les lleis» «En cada estat hi ha tres classes de poders: el legislatiu, l'executiu de les coses pertanyents al dret de gents i l'executiu de les que pertanyen al civil. Pel primer, el príncep o el magistrat fa les lleis per a un cert temps o per sempre, i corregeix o deroga les que estan fetes. Pel segon, fa la pau o la guerra, envia o rep ambaixadors, estableix la seguretat i prevé les invasions; i pel tercer, castiga els crims o decideix les conteses dels particulars. Aquest últim es dirà poder judicial; i l'altre, simplement, poder executiu de l'estat […]. Quan els poders legislatiu i executiu es concentren en una mateixa persona o corporació, llavors no hi ha llibertat, […]. Així passa també quan el poder judicial no està separat del poder legislatiu i de l'executiu». Montesquieu: L'esperit de les lleis (1748).

Unitat 2

La dona en la Revolució Francesa •

Comenta el document 4. Quins drets recull l'autora en la seva declaració? Quin paper reivindica per a la

dona com a conseqüència d'aquests drets? Valora la situació de la dona en el món actual.

Doc. 4. Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana «Art. 1. La dona neix lliure i roman igual a l'home en drets […]. Art. 2. L'objectiu de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de la Dona i de l'Home […]. Art. 3. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la Nació que no és més que la reunió de la Dona i l'Home […]. Art. 6. La llei ha de ser l'expressió de la voluntat general; totes les Ciutadanes i Ciutadans han de participar en la seva formació […]. Art. 10. […] La dona té el dret de pujar al patíbul; ha de tenir també igualment el de pujar a la tribuna amb la condició que les seves manifestacions no alteren l'ordre públic establert per la llei. Art. 13. […] Les contribucions de la dona i de l'home són les mateixes; ella participa en totes les prestacions personals, en totes les tasques penoses; per tant, ha de participar en la distribució dels llocs, ocupacions, càrrecs, dignitats i altres activitats. Epíleg. Dona, desperta; el sometent de la raó es fa sentir en tot l'univers; reconeix els teus drets. El potent imperi de la naturalesa ha deixat d'estar envoltat de prejudicis, fanatisme, superstició i mentides. La torxa de la veritat ha esvaït tots els núvols de l'estultícia i la usurpació. L'home esclau ha redoblat les seves forces i ha necessitat apel·lar a les teves per trencar les seves cadenes. Però una vegada en llibertat, ha estat injust amb la seva companya. Oh, dones! Dones! Quan deixareu d'estar cegues?» Olympe de Gouges (1791).

«La consagració de Napoleó» • Les obres d'art tenen un important valor com a font històrica. Observa detingudament aquest quadre, que plasma el moment en què, després de coronar-se emperador davant el papa Pius VII, Napoleó col·loca la corona d'emperadriu a la seva esposa a la catedral de Notre-Dame (París), i fes el comentari de l'obra. Per fer-ho pots seguir aquest guió:

La consagració de Napoleó, de Jacques-Louis David (Museu del Louvre, París).

1. Identificació de l'obra. 2. A nàlisi del contingut: escena que s'hi representa, ubicació espacial i temporal de l'escena, identificació del personatge central i descripció completa de la seva aparença, actitud i acció, identificació i descripció completa d'altres personatges i grups. 3. Anàlisi del llenguatge visual: recursos que utilitza l'artista per destacar el que considera més significatiu (combinació de colors i llums, de línies; disposició dels personatges; direcció de les seves mirades…). 4. I nterpretació del context històric: relació de l'escena amb el moment històric en el qual se situa (Revolució Francesa-imperi napoleònic). L’apartat Taller d’història. Línia de temps el trobaràs al teu espai personal del web www.barcanova.cat.

Unitat 3

La PRIMERA REVOLUCIo` INDUSTRIAL UN GRAN CANVI ECONÒMIC I SOCIAL La revolució industrial va ser un procés de profundes transformacions econòmiques i socials que van modificar de manera decisiva la història de la humanitat. Va començar a Anglaterra en la segona meitat del segle xviii i va continuar en les dècades següents als països d'Europa occidental. L'aplicació dels avenços tècnics en l'agricultura va permetre incrementar la producció d'aliments. Una alimentació més completa i les millores en la higiene van produir un creixement espectacular de la població. D'altra banda, la construcció de fàbriques a les ciutats va transformar l'organització del treball i va crear una societat urbana i industrial. L'ús de la màquina de vapor en el transport terrestre i marítim va permetre que s'estengués l'economia capitalista arreu del planeta. Cotó, ferro i carbó, homes de negocis i màquines de vapor: des del neolític no hi havia hagut un canvi tan radical de les condicions de vida i de les relacions socials. Un canvi que va establir les bases del nostre món actual.

QUÈ TROBARÀS EN AQUESTA UNITAT 1 E ls orígens de la industrialització 2 L es revolucions agrària i demogràfica

3 L a producció industrial 4 L 'expansió de la revolució industrial Treballa els continguts Treballa amb documents Taller de carbó, a les mines de Blanzy .

POLÍTICA Foneria de carbó de coc John Kay: llançadora volant

Hargreaves: màquina de filar (jènua)

Arkwright: filadora hidràulica (water frame)

CULTURA I SOCIETAT 1732 1733 1742

Celsius: escala termomètrica

1763

Linné, Classificació de la biologia i la zoologia

1764

1768 1769

James Watt patenta la màquina de vapor Samuel Crompton: filadora mecànica (mulgènua)

1776

James Cook: exploració de la costa australiana Adam Smith, Assaig sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions

Màquina de batre

1779 1780

Onion i Cort: pudelació i laminatge del ferro

1783

Montgolfier: ascensió amb globus

Edmund Cartwright: teler mecànic

1785

Fundació del diari The Times.

1789

Lavoisier, Tractat elemental de química

Alessandro Volta: pila elèctrica

1800 1801

Robert Fulton: primer vaixell de vapor

1807 1811

George Stephenson: locomotora de vapor

Primera línia regular de ferrocarril, Manchester-Liverpool (Gran Bretanya)

Travessia de l'Atlàntic en un vaixell de vapor Primer motor elèctric

Paper moneda al Regne Unit

1814 1817

McCormick: segadora mecànica

Creació del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda

David Ricardo, Principis d'economia política

1824 1830 1831 1833 1834

Darwin embarca en el Beagle Limitació del treball d'infants a les fàbriques

1839

Daguerre: càmera fotogràfica

Invenció de l'adob químic

1841 1842

Prohibició del treball de dones i infants a les mines

Samuel Morse: telègraf elèctric

1844

Aparició de la màquina de cosir

1848

John Stuart Mill, Principis d'economia política

1.. ELS ORÍGENS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ La Revolució Industrial no va ser un canvi brusc i sobtat, sinó un llarg procés de canvis tecnològics, econòmics i socials. Els seus orígens se situen a Anglaterra, entre 1760 i 1780, però la difusió de les novetats tècniques i la consolidació i l'expansió de la societat industrial no es van produir fins a mitjan segle xix. Els protagonistes no eren conscients de viure el final d'una època històrica i el començament d'una altra. Per això, els historiadors i les historiadores avui prefereixen parlar de procés d'industrialització, terme que permet estudiar i descriure millor els orígens, les característiques i les conseqüències d'aquesta transformació transcendental de la història de la humanitat.

1.1. Els antecedents de la indústria En l'Europa del segle xviii, la major part de la riquesa provenia de la terra. En el camp predominava l'agricultura de subsistència, amb sovintejades crisis agràries que impedien l'augment de la població. A les ciutats, les activitats artesanals estaven molt limitades per la tecnologia i els entrebancs legals de la societat de l'Antic Règim. La producció d'aliments i de béns era molt baixa i el comerç a gran escala trobava molts obstacles. Però no era una societat immòbil. En alguns indrets començaven a notar-se canvis econòmics, que presagiaven l'època de les grans transformacions que coneixem com a revolució industrial. Un escenari d'aquests canvis era el de la indústria domèstica del món rural. Un tipus de producció que es coneix amb el nom de protoindustrialització. En moltes comarques de la Gran Bretanya, Holanda, el nord d'Itàlia o el nord-est d'Espanya, entre altres llocs, les famílies camperoles afegien al fruit del treball agrícola els recursos extra que obtenien d'una producció manufacturera artesanal: labors de teixit i de filat dutes a terme amb filoses i telers manuals. Els historiadors i les historiadores distingeixen entre una primera fase de treball autònom, anomenada domestic system, i la seva evolució posterior, el putting out system. En el sistema de treball del domestic system, els camperols, quan ho permetien les feines del camp, feien a casa un treball artesanal amb els seus propis instruments i venien als mercats pròxims les seves manufactures. El putting out system implicava el control del procés productiu per part del comerciant, convertit en la pràctica en un petit empresari. Proporcionava als camperols les matèries primeres i els instruments, fixava els preus i recollia la producció. Amb el pas del temps i l'extensió d'aquesta mena d'activitats disperses, alguns empresaris van fer el pas cap al factory system: la concentració de capital, treballadors, matèries primeres i eines en un mateix espai, origen de moltes fàbriques urbanes.

De la indústria casolana a la fàbrica Any

Organització

1750

Sistema domèstic

1850

Sistema fabril

LocalitProducció Distribució zació

Energia Humana. Animal.

Rural

Petita

Mercat local

Urbana

Gran

Mercats nacional i internacional

Hidràulica Hidràulica. Màquina de vapor

La industrialització Fases

Primera Revolució Industrial

Segona Revolució Industrial

Tercera Revolució Industrial

Períodes

1750-1760 ➔ 1850

1880-1890 ➔ 1970

1970-1980 ➔ avui

Països pioners

La Gran Bretanya

Els Estats Units i Alemanya

Els Estats Units i el Japó

Sectors pioners

Cotó, ferro dolç

Acer, metal·lúrgia, química, béns de consum

Electrònica, informàtica, telemàtica, robòtica

Energia

Hidràulica i carbó (màquina de vapor)

Electricitat, petroli

Electricitat, petroli, nuclear

Població activa

Transferència primari a secundari i terciari

«Estabilitat» secundari i terciari

Predomini sector terciari

Empreses

Primeres fàbriques i putting out system

Sistema fabril amb processos Sistema fabril, robotitzats i concentracions concentracions, verticals i però també horitzontals augment de petites i mitjanes empreses

Transports

Diligències, carros, navegació a vela i ferrocarril

Automòbil, camió, Perfeccionament ferrocarril dels transports elèctric i dièsel, de la Segona vaixells de Revolució vapor i dièsel, Industrial avió

Putting out system i divisió del treball a les fàbriques

Taylorisme, fordisme, revolució gerencial i estructura multidivisional de les grans empreses

Organització del treball

Perfeccionament de l'organització del treball de la Segona Revolució Industrial amb una qualificació de treballadors i directius més alta

Unitat 3 anglesos. El 1701, el Parlament va prohibir la venda al país de teixits de cotó indi, que sí que reexportava. Els beneficis del comerç exterior van proporcionar una part del capital necessari per a la inversió industrial i per a la creació del sector financer.

Volum d'exportacions de la Gran Bretanya, 1720-1840 Nombres índex (1913=100)

8 7 6 5 4 3 2 1 0 1720

1790

Font: Maddison, A. Historia del desarrollo capitalista. Sus fuerzas dinámicas. Ariel, 1991.

1820 1830 1840 Anys

1.2. La Gran Bretanya, pionera en la industrialització La primera regió del món on es va produir el procés d'industrialització va ser Europa occidental, l'espai geogràfic amb una prosperitat material, un desenvolupament científic i cultural, i un poder comercial més elevat perquè hi incloïen les metròpolis dels grans imperis colonials del segle xviii. El fet que s'esdevingués a la Gran Bretanya va ser fruit de diversos factors: • En el segle xviii, la Gran Bretanya controlava un gran imperi colonial. La seva flota, que havia derrotat l'holandesa en el segle anterior, dominava les principals rutes marítimes i dirigia el mercat d'importació de matèries primeres. Des de 1651, les Navigation Acts reservaven obligatòriament el transport de mercaderies als vaixells

• L'expansió del mercat exterior anava unida al creixement d'un mercat interior ben integrat. A la Gran Bretanya no hi havia duanes interiors ni obstacles físics rellevants. El país disposava d'una important xarxa de ports, carreteres i canals (als quals s'uniria, a partir de 1830, el ferrocarril) i una demanda progressiva de béns gràcies al creixement demogràfic i al poder adquisitiu de les classes mitjanes urbanes i rurals. • La monarquia parlamentària proporcionava un context polític estable, que afavoria els interessos comercials i empresarials. La legislació del Parlament, on la burgesia tenia una àmplia representació, garantia els drets de propietat, impulsava la llibertat comercial i fomentava l'extensió de les relacions capitalistes. • L'esperit d'innovació era un factor cultural i científic. El dinamisme de la iniciativa privada d'artesans i fabricants estava relacionat amb la capacitat d'innovació d'enginyers i tècnics. Als petits tallers, l'experimentació tecnològica era una activitat quotidiana. Aquestes millores van anar canviant el model de producció, en què es van substituir les persones per les màquines.

L'altra cara del desenvolupament tecnològic «Les persones de bon sentit han de saber que l'ús d'aquestes màquines deixarà sense feina els qui es dediquen al cardatge, és a dir, els qui feien aquest treball abans que s'inventessin aquestes màquines. I com podran mantenir les seves famílies aquests homes, a qui es lleva el treball? Com podran ensenyar als seus fills, de manera que la generació posterior pugui viure del seu treball i no es vegin obligats a arrossegar-se en l'oci com a vagabunds? Algú ens podria dir: comenceu a emprendre un altre ofici. Imaginem que així ho fem. I qui mantindria les nostres famílies mentre escometem una tasca tan difícil? I, a més, durant el nostre aprenentatge podria inventar-se una altra màquina que ens llevaria també aquesta feina, i les nostres famílies, que ja estarien mig mortes de fam mentre nosaltres apreníem la manera de portar-los el pa, ho estaran del tot durant el nostre tercer aprenentatge.» Text publicat en el periòdic Leeds Intelligencer el 13 de juny de 1786.

Gravat acolorit a mà de Hogarth. Representa uns homes teixint a Spitalfields, Anglaterra, al voltant del 1700.

2. LES REVOLUCIONS AGRÀRIA I DEMOGRÀFICA L'arrencada industrial britànica de finals del segle xviii no s'explica com una successió de canvis tecnològics. La innovació tècnica va ser un factor fonamental, però no pas l'únic, i tampoc el primer. Hi va haver unes condicions prèvies —la revolució agrícola i la demogràfica— que van fer possible l'inici del procés d'industrialització.

resultat d'un seguit de canvis relacionats amb l'estructura de la propietat, la tecnologia agrícola i els sistemes de cultiu. • Els canvis en l'estructura de la propietat i en l'explotació de la terra van tenir unes conseqüències de gran abast. Les lleis de tancament (Enclosure Acts) aprovades pel Parlament van modificar el paisatge rural anglès. El tancament dels camps i les deveses comunitàries, convertides en parcel·les privades i tancades, va perjudicar els petits propietaris i camperols sense terres, privats de l'accés als recursos comunitaris i sense el capital necessari per encerclar els seus camps. Molts van haver de vendre les seves propietats, convertir-se en jornalers i, finalment, emigrar cap a les ciutats. Milions d'hectàrees van canviar de mans,

2.1. Les transformacions agràries La revolució agrícola que es va produir a la Gran Bretanya durant el segle xviii va establir les bases que van permetre el creixement industrial posterior. Les transformacions del sector agrari van proporcionar més quantitat d'aliments, mà d'obra per al sistema fabril urbà, demanda de productes elaborats i capitals per a la inversió comercial i industrial. Tot això va ser

El tancament de terres Conseqüències negatives

Conseqüències positives

«Sota l'empenta de la necessitat i de la falta de treball, [els camperols] es veuran obligats a emigrar en massa cap a les ciutats industrials, on la naturalesa mateixa del treball en el teler o en la farga reduiria aviat el seu vigor, afebliria la seva descendència i podria fer-los oblidar a poc a poc aquest principi fonamental d'obediència a les lleis de Déu i del seu país que constitueix el caràcter peculiar d'aquests senzills i fers camperols que és fàcil trobar a les zones dels open fields i dels quals en gran mesura depenen l'ordre i la tranquil·litat de l'Estat.

«Els avantatges que es poden derivar de l'encerclament de les terres comunals són molts: augmentarà la superfície plantada amb nous cultius […]. El nou ordenament permetrà la cria de bestiar de millor raça. Tancant el ramat, s'aconseguirà mantenir un major nombre d'animals amb la mateixa quantitat d'aliment […]. Arribarà als mercats una carn de millor qualitat i el preu es reduirà notablement […]. No faltarà la feina: cal cavar fosses, aixecar tanques, plantar bardisses i arbres […]. Els camperols no estaran de braços plegats perquè hi haurà molta feina per a ells: construir estables, fer camins i ponts […]. Amb els nous sistemes de cultiu es podrà alimentar una població major».

Segons els demandants, aquests són alguns dels danys que se'n podran derivar […]. Opinen que, presentant el problema al Parlament (que constitucionalment és protector i patró dels pobres), els seus drets no podran deixar de ser tutelats enfront de la llei en discussió.»

John Middleton: View of the Agriculture of Middlesex (1798).

Petició de petits propietaris de Middlesex (1797).

Preus Preus del blat del blat

Lleis de Tancament Lleis de Tancament

Xílings/quarter* Xílings/quarter* 120 120

NombreNombre de lleis de lleis 150 150

100

20 20 1760 17601770

17701780

17801790

17901800

*Quarter: 1/4 de quintar anglès =anglès 11,5 kg *Quarter: 1/4 de quintar = 11,5 kg

18001810

18101820

18201830

100

Anys Anys 1760 1830

Anys 17601770

17701780

17801790

17901800

18001810

18101820

18201830

1830

Anys

Unitat 3 en un intens procés de concentració de la propietat que va beneficiar els grans i mitjans terratinents, convertits en empresaris agrícoles, disposats a invertir per augmentar el rendiment de les explotacions. • Entre els canvis tecnològics cal assenyalar la millora de les arades de ferro (arada Rotherham) i de les ferradures dels cavalls. També, l'aparició de novetats, com la sembradora en filera de Jethro Tull o les primeres trilladores mecàniques. Es va aconseguir, amb tot plegat, més capacitat de treball amb menys mà d'obra. • Quant als sistemes de cultiu, va destacar la progressiva implantació del sistema Norfolk, que consistia a combi-

nar la plantació de cereals amb farratges de lleguminoses, que proporcionaven nitrogen a la terra. La rotació va suposar més productivitat gràcies a la supressió del guaret. L'abundància de farratge oferia aliment per a una cabanya ramadera creixent, la qual cosa augmentava la producció de carn i de llet, i també d'adobs per fertilitzar la terra. A mitjan segle xix es va difondre el guano com a fertilitzant i s'amplià l'extensió dedicada a plantes, com ara la patata o el blat de moro. Aquests canvis, units a la selecció de llavors i a l'augment de la superfície conreada pel drenatge d'aiguamolls i la rompuda de boscos, expliquen el notable augment de la productivitat del sector agrari.

Innovacions importants (1) El procés de tancament de terres s'havia iniciat en el segle xvi, encara que no va ser fins al segle xviii quan es va incrementar significativament.

Les Enclosure Acts obligaven els camperols a encerclar les terres. Molts d'ells tenien escassos recursos i es van veure obligats a vendre-les. Tot això va modificar el règim de propietat de la terra. A més, l'augment de propietats d'una grandària superior va incrementar la productivitat. 1

(3) A partir de 1730, Lord Townshend va establir un nou sistema de rotació de cultius: va alternar blat, naps, ordi i trèvol, la qual cosa li va possibilitar eliminar el guaret a les seves propietats de Norfolk. D'aquí deriva el seu nom: sistema Norfolk. Amb tot, aquestes innovacions van tardar a generalitzar-se, i totes soles no expliquen una revolució agrícola que no es pot entendre sense l'ajuda d'altres factors. 3

(2) La incorporació de noves tècniques de cultiu va incrementar la productivitat agrària. Així, l'agrònom Jethro Tull va crear el 1701 una sembradora en filera (imatge superior dreta), que estalviava temps i llavors, alhora que optimitzava el creixement i la recollida del cereal.

2.2. Els canvis demogràfics

La teoria maltusiana de la població

En els segles xviii i xix, a la Gran Bretanya es va produir un creixement demogràfic sense precedents. El 1700 tenia una mica més de 5 milions d'habitants, gairebé 9 milions el 1800, 18 milions el 1851 i 37 milions el 1900. Aquest augment espectacular de la població va ser degut, principalment, al manteniment d'una taxa de natalitat molt elevada, per damunt del 30 ‰, i a la disminució continuada de la taxa de mortalitat (27 ‰ el 1800, 18 ‰ el 1900). És el que els demògrafs anomenen procés de transició demogràfica.

«Afirmo que la capacitat de creixement de la població és infinitament més alta que la capacitat de la terra per produir aliments per a l'home. La població, si no troba obstacles, augmenta en progressió geomètrica. Els aliments tan sols augmenten en progressió aritmètica. N'hi ha prou posseint les més elementals nocions de càlcul per poder apreciar la immensa diferència a favor de la primera d'aquestes dues forces.» R. Malthus: Primer assaig sobre la població (Londres, 1798).

La caiguda progressiva de la taxa de mortalitat va ser deguda a la millora de l'alimentació i de la higiene: —L a dieta de les classes populars es va enriquir gràcies al creixement de la producció agrària i a la integració dels mercats. —E ls avenços en la higiene van ser deguts a l'accés progressiu de la població al sabó i a l'aigua potable, a l'extensió del clavegueram i a l'ús de roba interior de cotó. —E ntre els progressos de la medicina, cal anomenar el descobriment de les vies de contagi d'algunes malalties i els primers vaccins (vaccí contra la verola de Jenner, 1796). L'augment sostingut de la població va proporcionar la mà d'obra abundant i barata per a l'inici del procés de producció fabril i també una demanda creixent de productes elaborats. El creixement de la demanda de consum va ser un dels factors que més van contribuir a l'arrencada industrial viscuda a la Gran Bretanya a partir de les últimes dècades del segle xviii.

Cicles demogràfics en economies preindustrials Terres fèrtils abundants

Més matrimonis a edats més joves

Més natalitat

Més població Menys població

Mortalitat més alta

Ocupació de terres cada vegada menys fèrtils

Fams i epidèmies

Menor productivitat i escassetat d'aliments

Unitat 3 La transició demogràfica El model teòric de la transició demogràfica permet comparar l'evolució de la població en diferents èpoques i països. Règim demogràfic antic. Característic de les societats preindustrials. Les taxes de natalitat i de mortalitat són molt altes i l'esperança de vida, molt baixa. Periòdicament hi ha episodis de sobremortalitat (epidèmies, guerres, crisis de subsistència). La població gairebé no creix. Transició demogràfica. Pròpia de les societats en procés d'industrialització. La taxa de natalitat roman alta mentre que la de mortalitat descendeix ràpidament.

Es produeix perquè milloren l'alimentació (pels avenços en l'agricultura) i la medicina i desapareixen les fams i les grans epidèmies. Aquest procés es va produir per primera vegada a la Gran Bretanya a la fi del segle xviii. El creixement natural de la població és molt alt, amb un increment notable de l'esperança de vida. Règim demogràfic modern. Característic de les societats industrialitzades. La natalitat descendeix de forma continuada (sobretot per causes socioeconòmiques i culturals) i la mortalitat és baixa. El creixement natural és escàs, fins i tot negatiu.

Població industrial

Població preindustrial Edat 90 i més

Homes

Dones

85-89

80-84

75-79

70-74

65-69

60-64

55-59

50-54

45-49

40-44

35-39

30-34

25-29

20-24

15-19

10-14

5-9

Dones

0-4

0-4 100

TRANSICIÓ

300

100

RÈGIM DEMOGRÀFIC MODERN

DEMOGRÀFICA

Punt d’inflexió

RÈGIM DEMOGRÀFIC ANTIC

Homes

Edat 90 i més

Creixement natural positiu Creixement natural negatiu Taxa de natalitat

200

Milions d’habitants 50 45

200

36,5 31,2

300

Evolució de la població, 1750-1870

27,3 21

38,4

29,3 25,6

19,8

23 19,9

Taxa de mortalitat

10 5

Pretransició

100

França Gran Bretanya Bèlgica Alemanya

100

Fase inicial

Fase final

Posttransició

10,5

14,7

7,4 2,2

3,1

3,4

0 1750 1800 1820 Font: Escudero, A. La Revolución Industrial. Madrid: Anaya, Biblioteca Básica de Historia, 2009.

4,5

1850

1870

Anys

3. LA PRODUCCIÓ INDUSTRIAL El naixement de la indústria moderna està vinculat a l'aparició i l'extensió del sistema fabril: un nou model de producció que concentrava en l'espai de la fàbrica el capital, els treballadors (sotmesos a la disciplina de l'horari i el salari), la maquinària i les noves fonts d'energia (hidràulica i del carbó). L'arrencada industrial es va produir, en primer lloc, en la producció tèxtil i en la siderúrgia, els sectors pioners on es van experimentar gairebé totes les innovacions tecnològiques.

3.1. Els sectors pioners La indústria tèxtil cotonera va ser el sector més important de la industrialització britànica. A mitjan segle xviii, la prohibició d'importar teixits de cotó estampats (indianes) n'estimulà la producció interior. El creixement continu de la demanda va promoure l'adopció d'innovacions tecnològiques en les tasques de filada i de teixidura. El 1733, John Kay va inventar la llançadora volant, un teler que permetia teixir peces més grans en menys temps. La demanda de fil va augmentar enormement. El 1764, James Hargreaves va idear la jènua (spinning-jenny), una màquina de filar que multiplicava la capacitat de les antigues filoses manuals. El procés de la filada va millorar amb la water frame de Richard Arkwright (1769), moguda per energia hidràulica, i la mulgènua (mule-jenny) de Samuel Crompton (1779). Posteriorment, el procés de teixidura (el tissatge) va fer un salt qualitatiu. Cartwright va patentar el teler mecànic el 1785.

Distribució de la població per sectors d'activitat

Producció de carbó a la Gran Bretanya 0 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100110120130140150160

1760

53%

24%

23%

1801

41 %

30 %

29 %

44 %

34 %

1700

2,5

1750

1770

6,2

1780

6,42

1800

1829

1880

Milers de tones

129

28 %

19 %

1870

49 %

30 %

21 %

1850

50 %

37 %

13 %

1870

38 %

44 %

18 %

Font: Mitchell, B. R. European Historical Statistics. 1750-1970 (Macmillan, 1978).

Producció de ferro fos a la Gran Bretanya

Anys 1825 1830

53 %

153,6

2 400 2 200 2 000 1 800 1 600 1 400 1 200 1 000 800 600 400 200 0

1720

1850

Bèlgica

16,25

1850 1889

França

Milions de tones

1680-1690 2,5

1805

22 %

1500-1560 0,17

1850

Terciari

Gran Bretanya

1841

A la segona meitat del segle xix es va iniciar una nova etapa en el procés de fosa gràcies a la utilització del convertidor de Bessemer (1856), que permetia la transformació de ferro colat en acer.

1840

Secundari

El 1783, Onion i Cort van inventar la pudelació i el laminatge del ferro, amb la qual cosa obtenien un producte més pur i senzill de treballar. Les indústries siderúrgiques van començar a instal·lar-se a la rodalia de les mines de carbó. El sector es va veure impulsat per la creixent necessitat de maquinària per a la indústria tèxtil i, a partir de 1830, per l'extensió de la xarxa ferroviària.

1790 1795

Primari

La demanda de ferro i de carbó de la indústria tèxtil va fomentar el desenvolupament de la siderúrgia. El procés de producció de ferro va millorar amb la difusió dels alts forns i el carbó de coc, que substituiria ràpidament el carbó vegetal. L'elaboració de coc generava el gas d'hulla, utilitzat en la il·luminació de la indústria, i altres derivats químics.

1755

Anys

En aquell temps ja existia la màquina de vapor, inventada per James Watt el 1769. A les mines ja s'utilitzaven bombes que aprofitaven la força del vapor produït per la combustió de carbó per extreure aigua de les galeries. Watt va aconseguir transformar el moviment oscil·lant de la bomba de Newcomen de 1711 en un altre de continu i circular: una millora decisiva per a la producció fabril. En acabar el segle, a penes hi havia un centenar de màquines de vapor en funcionament. El 1830 n'eren més de 15 000 i es feien servir en sectors industrials diversos.

Unitat 3 Les innovacions tecnològiques Les innovacions tècniques del sector tèxtil estaven relacionades amb dues operacions principals, la filada i la teixidura. La jènua (en la imatge) era una màquina de filar de fusos múltiples que permetia a un treballador fer anar diverses bobines alhora, de manera que una persona podia fer la feina que feien sis o vuit filadores amb l'antiga filosa. L'augment de la producció de fil va obligar a desenvolupar noves màquines capaces de teixir més ràpidament, com es pot comprovar en l'esquema.

Canvis en la indústria tèxtil a la Gran Bretanya, de 1700 a 1785 Filada

Teixidura

Rotllos de tela

Any 1 700

1 733 llançadora 1764 jènua 1769 water frame 1779 mulgènua 1785 mulgènua i teler mecànic

James Watt Va néixer a Escòcia el 1736. Estudià a la Universitat de Glasgow i a Londres, on va aprendre a fabricar instruments de precisió. Quan va tornar a Glasgow, es va dedicar a la venda i la reparació d'instruments de física i matemàtiques. L'ambient universitari li va facilitar el contacte amb enginyers i científics. El 1769 va patentar la seva principal invenció, una millora de les antigues «bombes de foc», la màquina de Newcomen, usada per treure i elevar l'aigua de les galeries de les mines. Watt va introduir diverses innovacions tècniques. Va aconseguir una força energètica molt més gran en separar el condensador del cilindre i va aconseguir transformar el moviment primitiu de palanca en un moviment giratori. Era la màquina de vapor. La màquina es va perfeccionar en els anys posteriors. Amb l'ajuda d'un soci capitalista, Watt va mantenir el monopoli de la construcció de màquines de vapor durant unes quantes dècades. Fins al moment de la seva mort, esdevinguda el 1819, va gaudir de l'èxit econòmic i del reconeixement social (va ser membre de la Royal Society de Londres i de l'Académie Française de Sciences).

James Watt estudiant el desenvolupament de la màquina de Newcomen que va donar lloc a la «màquina de vapor», fonamental en la Revolució Industrial.

La xarxa ferroviària europea El 15 de setembre de 1830 es va inaugurar oficialment la línia de ferrocarril que unia les ciutats angleses de Liverpool i Manchester. Els treballs van ser dirigits per George Stephenson, enginyer mecànic, ajudat pel seu fill Robert, també enginyer. Cinc anys abans, George Stephenson havia posat en marxa la via fèrria entre Stockton i Darlington, al nord-est d'Anglaterra, que només s'utilitzava per al transport de càrrega i que feia servir també la força dels cavalls. La via fèrria Liverpool-Manchester va ser la primera del món que va funcionar només amb locomotores de vapor i que es dedicava tant al transport de viatgers com al de mercaderies. La construcció dels 56 km de la línia suposava un desafiament extraordinari per a l'enginyeria de l'època. El ferrocarril havia de resoldre problemes tècnics, com l'elecció del traçat, la construcció de túnels, ponts i viaductes, l'anivellament dels pendents, la senyalització o l'aprovisionament de carbó i d'aigua. Els primers trens podien circular a 27 km/h. En molt poc temps, les millors perspectives es van veure superades per l'èxit econòmic i comercial de la línia fèrria. Era l'inici d'una revolució que transformaria per complet el transport de llarga distància.

Vies construïdes fins al 1850 Fronteres el 1850 Font: Mitchell, B.R. European Historical Statistics 1750-1970. Macmillan, 1978. 0

250

500 km

Mar del Nord

Mar Bàltica

OCEÀ AT L À N T I C

Mar

Mediterrània

El primer vaixell de vapor

El 1787, John Fitch va construir el primer prototip de vaixell de vapor als Estats Units.

mitjançant una maquinària de vapor. La velocitat no superava els 9 km/h.

El seu desenvolupament i la seva comercialització es produiria més tard amb Robert Fulton, que fabricaria el primer vaixell de vapor de la història l'any 1800. Fulton va navegar al riu Sena per primera vegada en un vaixell propulsat per una roda amb paletes

El 1807 va finalitzar la construcció als Estats Units del primer vaixell propulsat per rodes que es movien mitjançant una maquinària de vapor, una petita estructura de fusta anomenada Clermont (en la imatge).

Unitat 3 3.2. Els transports Al mateix temps que evolucionava el procés d'industrialització, es va produir una veritable revolució dels transports. El primer pas es va fer a la Gran Bretanya, la segona meitat del segle xviii, amb un extens programa de construcció de canals i carreteres. Però el canvi revolucionari va arribar quan es va aplicar l'energia de la màquina de vapor al transport terrestre (ferrocarril) i marítim (vaixell de vapor) el 1830; va transformar la imatge del món que tenien els contemporanis. El temps emprat en els viatges va disminuir de manera espectacular, els desplaçaments de passatgers i mercaderies es van fer més segurs i barats i el gran volum de càrrega va reduir els costos de transport de matèries primeres i productes elaborats. El 1814, George Stephenson va construir la primera locomotora de vapor i el 1829 va obtenir la concessió per construir la primera línia de ferrocarril, entre Liverpool i Manchester; inicialment es traslladaven les mercaderies a través de rius i canals navegables. El 1850, quan les línies ferroviàries començaven a estendre's als països d'Europa occidental i als Estats Units, la xarxa britànica connectava ja tots els centres industrials i miners amb els ports i les ciutats més importants i disposava de 10.000 km de línies fèrries. El ferrocarril es va convertir en el motor principal de la industrialització. Entre 1830 i 1850, a la Gran Bretanya es va triplicar la producció de ferro i de carbó. Va créixer també el capitalisme financer, es van fundar moltes companyies i societats d'inversió, que es van llançar a la construcció de ferrocarrils, una via per invertir una part de la riquesa acumulada per industrials i homes de negocis.

ciar l'increment del comerç exterior a llarga distància, cosa que vas acostar les relacions entre mercats, països i continents. L'exemple més clar és el de la producció tèxtil britànica. El seu creixement continuat depenia de les importacions barates de cotó en floca i de les exportacions de productes de cotó. En les dècades centrals del segle xix, els centres industrials de la Gran Bretanya produïen més de la meitat del cotó, del ferro i del carbó del mercat mundial. El volum del comerç britànic duplicava el de França, el seu rival més pròxim. Al procés d'industrialització li calien grans inversions de capital. En els primers moments, les empreses eren familiars i dedicaven una part dels seus beneficis a la millora del seu procés productiu. Però, amb el pas del temps, la construcció de grans instal·lacions fabrils, infraestructures de transport i xarxes comercials exteriors va exigir la concentració de capitals. Es van crear societats mercantils formades per diversos inversors. El tipus més conegut és la societat anònima, empresa amb un capital dividit en participacions anomenades accions. Els inversors tenen una responsabilitat que es limita a les accions que adquireixen. Les accions cotitzen en Borsa, una institució financera on es compren i es venen les accions emeses per les companyies. També els bancs, d'origen medieval, es van convertir en modernes entitats d'inversió. I la circulació de capitals es va beneficiar de les facilitats de pagament (xecs, lletres de canvi i pagarés) i de la difusió del paper moneda, emès pels bancs nacionals.

La navegació amb vaixells de vapor es va iniciar abans, però el seu progrés va ser més lent. El 1807, el vaixell de vapor ideat per Robert Fulton va recórrer el riu Hudson. Durant dècades, els vaixells de vela van conviure amb els de vapor. A mitjan segle xix, els vaixells de roda de paletes van ser substituïts pels d'hèlice, molt més potents i millor preparats per a les travessies transatlàntiques. En les dècades posteriors van augmentar el tonatge i la velocitat dels vaixells, i va començar la fabricació de bucs de ferro i d'acer, que van arraconar els últims velers de fusta.

3.3. El comerç i el capital L'èxit de la Revolució Industrial depenia també d'altres factors, com ara l'expansió del comerç exterior i la creació d'un sistema financer que facilités la concentració i circulació de capitals. La revolució dels transports va fer possible la integració dels mercats nacionals i va propi-

Esbós de l'oficina del Banc d'Anglaterra, per a Notícies Il·lustrades de Londres. L'estalvi industrial va ser la principal font de finançament de les primeres indústries, però la necessitat d'una tecnologia més evolucionada exigia més capital. Cap a mitjan segle xix va anar generalitzant-se la creació de societats i la venda d'accions industrials.

4. L'EXPANSIÓ DE LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL La Gran Bretanya va ser el primer país industrial del món. La industrialització del continent europeu es va produir de manera més tardana, al llarg del segle xix, amb ritmes diversos i variants regionals a causa de l'escassetat d'alguns dels factors de la producció o de la pervivència d'institucions de l'Antic Règim que obstaculitzaven el creixement del capitalisme.

Les màquines modernes, les manufactures exhibides i els productes enviats des de totes les colònies mostraven la supremacia britànica. Amb raó podia dir-se que la Gran Bretanya era el «taller del món». La Revolució Industrial iniciada a les illes britàniques va canviar les relacions econòmiques de tot el món. Va suposar el triomf del sistema capitalista. En la Borsa de Londres es compraven i es venien els títols de companyies que invertien i obtenien dividends i interessos en tots els continents. Comerciants, empresaris i financers es regien per la llei de l'oferta i la demanda, pels principis del liberalisme econòmic formulats per teòrics com Adam Smith, David Ricardo o John Stuart Mill: defensa de la propietat privada, iniciativa individual i llibertat d'empresa.

Fora del Vell Continent, només dos països, els Estats Units i el Japó, van iniciar el procés d'industrialització. L'experiència anglesa proporcionava un model a seguir i una oferta tecnològica molt avançada. Però la posició hegemònica de la Gran Bretanya en els mercats mundials era també un obstacle per a l'arrencada industrial de possibles competidors. Arribar el primer era un gran avantatge.

La Gran Bretanya, que gaudia d'una posició clarament avantatjosa en el mercat mundial, defensava el lliurecanvisme, una política d'intercanvis comercials sense intervenció estatal, sense entrebancs legals ni obstacles duaners. Els altres països europeus van adoptar polítiques proteccionistes ja que van imposar alts aranzels a les fronteres per frenar la competència britànica i protegir les seves indústries nacionals.

4.1. La Gran Bretanya, potència mundial En el segle xix, la Gran Bretanya va esdevenir la primera potència econòmica mundial. Els visitants de l'Exposició Universal, que es va celebrar a Londres l'any 1851, van poder admirar les meravelles de la nova era industrial: els fruits del progrés material i del coneixement científic.

La indústria britànica vers el 1840

OCEÀ ATLÀNTIC

ESCÒCIA Dundee

Mar del

Stirling

Nord

Glasgow

La industria británica Indústries tradicionals haciaIndústria 1840 tèxtil Petita metal·lúrgia amb fusta Conques hulleres

Berwick

Alts forns de coc (cap al 1800)

Edimburg Ayr

Noves indústries Indústries metal·lúrgiques o mecàniques

Newcastle

IRLANDA

Lancaster Bradford Preston Mar d’Irlanda Manchester Liverpool

Leeds

Indústria tèxtil amb predomini del cotó

York

Indústries diverses

Boston Derby

PAÍS DE

Birmingham

Nottingham Leicester

Per la seva banda, la indústria siderúrgica estava concentrada a les conques hulleres, especialment a la regió dels Midlands, el centre de la qual era la ciutat de Birmingham. També hi havia focus importants al sud de Gal·les i a Escòcia, entre Glasgow i Edimburg.

Norwich

Cambridge Coventry Colchester Oxford Bristol Londres

Worcester Merthyr Gloucester

Swansea

ANGLATERRA

Bath

Mar Cèltica Exeter

Salisbury

Guilford Brighton

Màneg Canal de la

a 0

La localització de les indústries estava relacionada amb l'existència de mitjans de transport que connectaven els centres productors amb les matèries primeres i amb els mercats. El principal focus de la indústria del cotó es va situar a la regió de Lancashire, als voltants de Preston i a prop de les ciutats de Manchester i de Liverpool, que era el port d'arribada del cotó en floca de les colònies.

Sheffield

Chester

GAL·LES

Indústria tèxtil amb predomini de la llana

Stockton

Darlington

El mapa de la indústria britànica a mitjan segle xix mostra la situació geogràfica de les àrees fabrils més importants.

100

150 km

Londres era la ciutat més important d'Europa, el centre financer i comercial de la Gran Bretanya, la capital de l'anomenat «taller del món».

Unitat 3 La industrialització a Europa, 1850-1870 Glasgow

La industrialización Principals zones industrials en Europa, 1850-1870 Siderúrgia Química

Mar

Manchester

Llana

Liverpool

Principals línies de ferrocarril el 1850

Hamburg

Fronteres el 1850 0

100

Copenhaguen

de l N o r d

Fil

Mar Bàltica

Birmingham

Amsterdam

200 km

Varsòvia

Berlín

Colònia

Brussel·les

Londres Lilla

Frankfurt Estrasburg París

Praga

Stuttgart Munic

Basilea

Viena

OCEÀ AT L À N T I C

Mieres

Bordeus

Lió

Milà

Barakaldo Florència Madrid

Barcelona

Roma

Lisboa València

Mar Mediterrània

Màlaga

Distribució del producte interior brut per sectors productius GRAN BRETANYA 45 %

32 %

22 %

44 %

23%

1801-1835

19 % 46 %

54%

40%

35%

34 %

Agricultura

Serveis

1841

1870

1901

FRANÇA 25% 25%

28% 50 %

1801-1835

42 %

30 %

1872-1882

Indústria

ALEMANYA 28%

35 %

37%

1908-1910

4.2. Bèlgica, França i Alemanya

24 %

32 %

44%

1860-1869

18% 43 % 39%

1905-1910

Inicialment, els britànics van intentar reservar el coneixement i l'aplicació de les noves tècniques fabrils, però les formes d'organització de la indústria britànica es van difondre per l'Europa continental.

riu Rin. Les regions d'aquest conglomerat on hi havia tradició de fabricació de manufactures disposaven de mines de ferro i de carbó, i d'unes xarxes comercials ben connectades amb el centre d'Europa i amb els ports de l'Atlàntic.

En les dècades inicials del segle xix es va produir l'arrencada industrial a Bèlgica i al nord de França. I una mica més tard, a la Renània alemanya, a la conca del

Aquests països, seguint l'exemple britànic, han estat caracteritzats com a first comers, els que van arribar primer, o «primers seguidors».

➜ Bèlgica

4.3. Els últims d'arribar-hi

A Bèlgica destacava l'empenta de la indústria tèxtil (Gant i Flandes) i siderúrgica (Lieja) i la importància comercial del port d'Anvers. L'Estat va exercir un paper molt més actiu que a la Gran Bretanya, on predominava la iniciativa privada.

En la cronologia europea del procés d'industrialització s'anomenen late comers, «seguidors endarrerits», països com Itàlia, Espanya, Portugal, Àustria-Hongria i Rússia, on l'arrencada industrial es va produir a la fi del segle xix i els primers anys del segle xx. A l'Europa central i oriental i als estats mediterranis els obstacles per a l'arrencada industrial eren més difícils d'evitar. Eren societats amb un pes agrari notable, amb barreres institucionals i polítiques derivades de la pervivència de l'Antic Règim i amb un desenvolupament urbà i burgès molt limitat. A Rússia, per exemple, va ser de gran importància l'abolició de la servitud, el 1861, per a l'arrencada industrial, que es va produir a les dues últimes dècades del segle.

➜ França

El mateix va passar a França i als altres països europeus continentals. La lenta industrialització s'explica, en bona part, pel pes que continuava tenint el sector agrari i el ritme més lent del creixement demogràfic. ➜ Alemanya

L'economia alemanya tenia un seriós obstacle per al seu creixement. A principis del segle xix no hi havia un espai econòmic nacional, perquè entre els petits estats independents hi havia duanes. La Unió Duanera de 1834 (Zollverein) va ser un primer pas cap a la integració econòmica, que es va aconseguir després de la unificació política, (1870). Hi destacaren les regions industrials del Ruhr, Sarre, Silèsia i Alsàcia, riques en mines de ferro i de carbó. El sector més rellevant va ser el de la siderúrgia, que va tenir un important apogeu a partir de l'extensió del ferrocarril.

A l'interior d'aquests estats hi havia un marcat desequilibri entre les àmplies zones rurals, molt poc productives, i les regions d'incipient industrialització, com el País Basc, Catalunya, Piemont, Saxònia o Moràvia. A grans trets, el desequilibri regional europeu persisteix encara avui i es va plantejar en el seu moment com un problema d'atenció preferent per a les polítiques de desenvolupament econòmic i social impulsades per la Unió Europea.

La Unió Duanera, 1828-1854 R. DE SUÈCIA

R. DE DINAMARCA

Mar de l

r Ma

Slesvig

Nord

Bà

ltic

A partir de 1828, es va iniciar una unió duanera entre diversos estats alemanys liderats per Prússia.

Holstein c b Mecklerburg

) I A S S R Ú ( P

Pomerània

Hannover REGNE DELS PAÏSOS BAIXOS

IMPERI RUS

Poznan

Brandenburg

Polònia

REGNE DE BÈLGICA

Westfàlia (PRÚSSIA)

Saxònia Hessen

Silèsia

ssa

Turíngia

e R. d nia ò Sax

IMPERI

Bade

FRANÇA

Ciutats lliures: a Bremen b Hamburg c Lübeck

AUSTRÍAC

Palatinat

Regne de Württemberg

Luxemburg

Regne de Baviera

Unió duanera prussiana el 1827 Noves incorporacions el 1828 Unió duanera alemanya el 1834 Noves incorporacions cap al 1838 Noves incorporacions cap al 1842 Noves incorporacions cap al 1854

SUÏSSA

100

200 km

La Unió Duanera (Zollverein), establerta a partir de 1834 als estats alemanys del nord, va possibilitar la creació d'un espai econòmic comú que comprenia 25 estats i prop de 26 milions d'habitants. Al mateix temps, la creació d'una atapeïda xarxa de ferrocarrils des dels anys trenta va permetre l'intercanvi de productes agraris, tèxtils i siderúrgics. Aquesta unió seria l'embrió de la futura Alemanya de Guillem I i de Bismarck, ja durant el II Reich.

Unitat 3 Testimoniatge d'una treballadora «El 1832, Elizabeth Bentley, que en aquells dies tenia vint-i-tres anys, va testificar davant un comitè parlamentari anglès sobre la seva infantesa en una fàbrica de lli. Havia començat a l'edat de sis anys, i hi treballava des de les sis del matí fins a les set del vespre en temporada baixa i de cinc del matí a nou del vespre durant els sis mesos de més activitat a la fàbrica. Tenia un descans de 40 minuts al migdia, i aquest era l'únic de la jornada. Treballava retirant de la màquina les bobines plenes i reemplaçant-les per altres de buides. Si no s'afanyava, "li pegaven amb una corretja" i va assegurar que sempre li pegaven a la que acabava en últim lloc. Als deu anys, la traslladaren al taller de cardatge, on l'encarregat usava corretges i cadenes per pegar a les nenes amb la finalitat que estiguessin al cas de la feina. Li van preguntar: "s'arribava a pegar a les nenes tant com per deixar-los marques a la pell?" I ella va contestar: "Sí, sovint se'ls feien marques negres, però els seus pares no gosaven d'anar a queixar-se a l'encarregat, per por de perdre la feina"». Bonnnie Anderson: Historia de las mujeres: una historia propia. Volum II (Barcelona, Crítica, 1991).

Cardatge, dibuix i metxa de tela en una fàbrica tèxtil. En primer pla, una nena recollint unes bobines de fil.

La industrialització a Catalunya i el País Basc La industrialització en el conjunt d'Espanya va ser molt escassa en comparació amb els països europeus pioners en el procés industrialitzador. Es va desenvolupar sobretot a Catalunya al voltant de la indústria tèxtil creada a final del segle xviii, que va tenir una expansió espectacular a partir de la primera meitat del segle xix, cosa que va potenciar la creació de fàbriques metal·lúrgiques i químiques a la zona. El ràpid creixement de la indústria catalana va estar afavorit pel proteccionisme comercial que van aplicar la majoria de governs espanyols, i això va dificultar la competència estrangera i va assegurar el mercat interior. Des de Barcelona i rodalies, el procés es va estendre a la resta de Catalunya, amb la creació de colònies industrials que se situaven en les conques dels rius Ter i Llobregat, tot aprofitant els cabals dels rius fluvials com a font d'energia. En l'últim terç del segle xix el País Basc va ser escenari de l'embranzida de la indústria siderúrgica, que aprofitava els rics jaciments de mineral de ferro de les muntanyes properes a la ciutat de Bilbao. Fins aleshores, el mineral era exportat a la Gran Bretanya. Però d'aleshores ençà els empresaris enriquits amb les vendes mineres van invertir els seus beneficis en

la instal·lació d'alts forns, fonamentalment a la ria del Nerbion. També en aquest cas la política proteccionista va afavorir el vertiginós creixement de la indústria basca per la manca de competència exterior en el mercat intern espanyol.

Fàbrica de filatura de cotó de Can Batlló, a Barcelona, en un gravat de 1878.

treballa els continguts

Resum Antecedents

El cas britànic

• Domestic system • Putting out system • Factory system

•A gricultura de subsistència • Economia dirigida • Societat immòbil

Producció industrial • Indústria tèxtil: – Màquina de vapor – Cotó per llana

• I ndústria siderúrgica: – Alts forns – Carbó de coc – Acer

• Transports: – Ferrocarril – Vaixell de vapor

• Revolució demogràfica: –D escens de mortalitat – Increment poblacional

• Revolució agrària: – Tancaments – Innovació tècnica – Nous cultius – Selecció de llavors

• Protoindustrialització (Gran Bretanya, Holanda, nord d'Itàlia i Catalunya)

Extensió de la Revolució Industrial • Comerç i capital: – I ntegració de mercats –S ocietats mercantils

Recursos Bibliogràfics • Dickens, Ch. Temps difícils. Barcelona: Edicions 62, 2002. Novel·la que descriu els dos mons que conviuen en l'espai de les ciutats industrials britàniques: la classe obrera i l'alta burgesia. • Escudero, A. (2009). La Revolución Industrial: una nueva era. Madrid: Anaya, Biblioteca Básica de Historia. Síntesi dels orígens i el desenvolupament del món industrial. • Hobsbawm, E. (2001). Industria e imperio: una historia económica de Gran Bretaña desde 1750 hasta nuestros días. Barcelona: Crítica. Anàlisi del procés d'industrialització a la Gran Bretanya en un llarg recorregut, escrit per un dels millors historiadors de l'època contemporània. • Leightman, G. (2008). Los revolucionarios industriales: la creación del mundo moderno, 1776-1914. Barcelona: Ariel. Biografies dels personatges que van contribuir a transformar el món amb les seves innovacions tècniques, des dels primers pioners fins als enginyers i empresaris més brillants i emprenedors. • Verne, J. La volta al món en 80 dies. Barcelona: Labutxaca, 2019. Relat d'aventures que permet veure com la revolució dels transports va canviar la concepció del món a l'últim terç del segle xix.

• Imperi colonial: –M ercat integrat – Estabilitat política – Innovació

•G ran Bretanya: –P rimer país industrial del món

• Bèlgica: –T èxtil (Gant i Flandes) –S iderúrgia (Lieja)

• França: –L enta industrialització – Pes agrari

• Alemanya: – Unió Duanera (1834) – Ferro i carbó

Audiovisuals • Germinal (C. Berri, 1993). Adaptació de l'obra homònima d'Émile Zola, on es descriu la vida a les mines i les lluites dels treballadors a la França de finals del segle xix a través d'una família proletària. • Oliver Twist (R. Polanski, 2005). Adaptació de l'obra de Dickens, que relata les aventures d'un pobre orfe i rodamon al Londres del segle xix. • La terra de la gran promesa (A. Wajda, 1975). Pel·lícula que descriu el naixement d'una ciutat industrial, un gran centre de la indústria tèxtil. Els protagonistes són tres empresaris sense escrúpols decidits a aconseguir riquesa i poder sense tenir en compte el cost humà dels seus propòsits.

Internet A continuació us comentem dues pàgines web seleccionades expressament per treballar o aprofundir algun dels temes tractats en aquesta unitat. Trobareu aquestes adreces al vostre espai personal del web www.barcanova.cat. a) Los inicios de la Revolución Industrial. Síntesi realitzada per Blanco Freijeiro. b) James Watt, la máquina de vapor y el origen de la Revolución Industrial. Biografia de James Watt, accessible a través de podcast.

Unitat 3

Activitats 1. Sumem. Què entenem per Revolució Industrial? En quines

10. Valora

2. Quines raons expliquen que la Gran Bretanya fos el primer

11. Explica amb les teves paraules el gràfic de l'epígraf 3

3. Defineix els conceptes següents: domestic system, put-

12. Analitza el mapa de «La xarxa ferroviària europea» de

4. De quina manera influïren les transformacions agràries en

13. Observa el mapa de l'epígraf 4, «La industrialització a

zones va començar la protoindustrialització? A què creus que va ser deguda? país a industrialitzar-se? Quina raó consideres que és més important? ting out system, factory system, societat anònima, Enclosure Acts, sistema Norfolk. la industrialització de la Gran Bretanya? Quin paper hi va desenvolupar l'encerclament de terres?

5. A partir de la informació gràfica de l'epígraf 2, descriu les

diferències que trobis entre l'agricultura de l'Antic Règim i la de la Revolució Industrial.

6. Observa les piràmides de població preindustrial i industrial de l'epígraf 2. Com creus que va influir la revolució agrària en la seva evolució? Quines conseqüències va implicar l'augment sostingut de la població?

7. Investiga sobre Edward Jenner i Louis Pasteur, i a con-

tinuació redacta una breu síntesi en la qual expliquis les seves aportacions. Creus que van ser decisives per reduir la taxa de mortalitat?

8. Explica

i contextualitza la següent opinió de Malthus: «Afirmo que la capacitat de creixement de la població és infinitament més alta que la capacitat de la terra per produir aliments per a l'home.»

9. Busca informació sobre els inventors següents i elabora

una breu fitxa d'un d'ells amb la seva biografia i les seves aportacions principals: Georges Stephenson, James Watt, Samuel Morse, T. A. Edison, Louis Daguerre, Alessandro Volta.

Mina de carbó en la qual es veu una màquina de Newcomen utilitzada per bombar les aigües d'infiltració a les mines.

la transcendència de la màquina de vapor de ames Watt en la indústria tèxtil i en l'increment de les J comunicacions. «Canvis en la indústria tèxtil a la Gran Bretanya, de 1700 a 1785». Quines conseqüències va implicar?

l'epígraf 3. Quines àrees concentraven els traçats ferroviaris? Quina era la situació a Catalunya?

Europa, 1850-1870», Quines eren les principals zones industrials? Quines indústries eren les més importants? Relaciona aquesta informació amb les línies de ferrocarril representades en el mapa.

14. Investiga per què a Espanya la industrialització va ser més tardana que a la resta d'Europa.

15. Línia del temps. Fes un eix cronològic en el qual incloguis

els conceptes següents: ús del carbó de coc, llançadora volant, filadora jènua, filadora water frame, patent de la màquina de vapor, filadora mulgènua, primer teler mecànic, locomotora de vapor, primera segadora mecànica, motor elèctric, telègraf elèctric, convertidor Bessemer.

16. A més de les professions directament relacionades amb

la història (investigadors, estudiosos de les ciències polítiques, sociòlegs, etc.), les professions relacionades amb l'economia també poden ajudar-nos a comprendre les diferents revolucions industrials. «En cada revolució, podríem assignar papers protagonistes a algunes professions; per exemple, en la Tercera Revolució Industrial (la revolució tecnològica i científica) experts en TIC, en energies renovables, i professions relacionades amb l'Smart són clau. Actualment, hi ha experts que parlen de Quarta Revolució Industrial (Indústria 4.0), vinculada amb els processos de producció a gran escala, i en la qual destaquen professions com: robòtica i mecatrònica, especialistes en intel·ligència artificial en els processos productius de manera connectada per augmentar la productivitat i l'eficiència. Hi ha especialistes que ja parlen de Cinquena Revolució Industrial, i de la Indústria 5.0, que impulsarà la creació de productes personalitzats (tecnologia i persones col·laborant)». Hi ha, doncs, molts perfils professionals implicats en aquestes revolucions. Et proposem que investiguis el perfil dels qui poden analitzar les revolucions industrials: els economistes i els tècnics en investigació de mercats (si és possible, segueix les seves línies d'investigació). Aquests són els qui situen el concepte de «economia circular» en el possible origen de la Cinquena Revolució Industrial.

treballa amb documents

La situació de la classe obrera • Seguint les pautes indicades en el «Taller d'història» de la unitat 1, comenta el text històric següent sobre les conseqüències dels avenços tècnics de la indústria tèxtil a la fi del segle xviii. Tracta d'explicar: — Quins problemes planteja l'ús de la màquina als obrers. —C om justifiquen aquests problemes els obrers davant la Cambra dels Comuns. —Q uines conseqüències immediates produeix aquesta nova situació i quines solucions podria tenir en el seu context històric. Pots informar-te sobre les funcions de la Cambra dels Comuns consultant la pàgina oficial d'aquesta institució a l'espai personal del web www.barcanova.cat

Doc. 1. Petició dels obrers a la Cambra dels Comuns «La invenció i l'ús de la màquina de cardar la llana, que té com a conseqüència la reducció de la mà d'obra, inspira als obrers un seriós i justificat temor a convertir-se ells i les seves famílies en una feixuga càrrega per a l'Estat. Amb els seus propis ulls han vist que una sola màquina, atesa per una persona adulta amb l'ajuda de cinc o sis infants, duu a terme la mateixa feina que trenta homes operant a mà segons el sistema antic […]. La introducció de l'esmentada màquina tindrà com a conseqüència quasi immediata privar dels seus mitjans d'existència la gran majoria dels artesans. Tots els negocis seran acaparats per uns quants empresaris poderosos i rics […]. Les màquines, l'ús de les quals lamenten els peticionaris, es multipliquen ràpidament per tot el regne, i s'experimenten ja cruelment els efectes d'aquesta situació: un gran nombre d'obrers es troben a l'atur i sense pa. Amb dolor i en la més profunda angoixa veuen acostar-se el temps de misèria en què cinquanta mil homes, amb les seves famílies, privats de tots els recursos, víctimes d'acaparament, lucratiu per a alguns, i dels seus mitjans d'existència, es veuran abocats a implorar caritat a les parròquies.» Petició dels obrers a la Cambra dels Comuns (Diari de Sessions, 1794).

•

Analitza conjuntament els textos següents i destaca la informació que aporta cadascun sobre la situació de la classe obrera en la Revolució Industrial.

Doc. 2. Nivell de vida de la classe obrera «Les cases de les ciutats escoceses tenen, generalment, cinc o sis pisos –com a París i contràriament a les ciutats angleses, on, en la mesura del possible, cadascú té la seva casa a part– i cadascuna està habitada per un gran nombre de famílies; l'aglomeració de molts individus en una petita superfície és, per aquesta causa, més alta. Aquests carrers –diu un diari anglès en un article sobre les condicions sanitàries dels treballadors a les ciutats– són tan estrets que des de la finestra d'una casa es pot entrar a la casa del davant, i les cases són altes com torres, de manera que la claror gairebé no arriba als patis ni als carrers. En aquests llocs de la ciutat no hi ha clavegueres, i a les cases no hi ha canonades ni excusats, i, per tant, cada nit, totes les immundícies, els residus i excrements, d'almenys 50.000 persones, són llançats al clavegueró, de manera que, malgrat l'escombrada dels carrers, es produeix una capa de brutícia estancada i una olor nauseabunda. I amb això, no solament s'ofenen la vista i l'olfacte, sinó que a més es malmet, en alt grau, la salut dels habitants.» F. Engels: La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845).

Doc. 3. El treball infantil Testimoni A «He d'empènyer cabassos de carbó. Aquesta calba del cap me l'he feta empenyent cabassos. Els empenyo dos quilòmetres sota terra i els porto de tornada. Pesen tres quintars i faig uns onze viatges cada dia. Els picadors de carbó per als quals he de treballar em peguen si no m'afanyo. Soc l'única noia del pou. Hi ha uns vint nois i quinze homes. Els homes van nus. Preferiria treballar a la fàbrica tèxtil que al pou.» Documents et civilisation (Hachette, 1985).

Testimoni B «Jo feia catorze hores i mitja de treball efectiu als set anys. En aquesta manufactura hi havia al voltant de 50 nens si fa no fa de la meva edat. Sovint estaven indisposats i tenien poca salut. N'hi havia sempre una mitja dotzena que estaven malalts regularment a causa del treball excessiu. La principal ocupació d'un dels capatassos era fuetejar els infants per forçar-los a fer aquest treball excessiu». Documents et civilisation (Hachette, 1985).

Unitat 3

Doc. 4. L'estatura de la classe obrera «En aquesta fàbrica treballen mil cinc-centes persones, i més de la meitat tenen menys de quinze anys. La majoria dels infants van descalços. La feina comença a dos quarts de sis del matí i acaba a les set del vespre, amb descans de mitja hora per esmorzar i d'una hora per dinar. Els mecànics tenen mitja hora per berenar, però no pas els infants ni la resta d'obrers […]. Quan vaig ser a Oxford Road, Manchester, vaig observar la sortida dels treballadors quan plegaven de la fàbrica a

les dotze del migdia. Gairebé tots els infants tenien aspecte malaltís; eren petits, desnerits i anaven descalços. Molts semblaven no tenir més de set anys. Els homes, en la gran majoria de setze a vint-i-quatre anys, estaven gairebé tan pàl·lids i prims com els infants. Les dones eren les d'aparença més saludable, encara que no en vaig veure cap d'aspecte ufanós […]». Ch. Turner Thackrah: Els efectes dels treballs artesanals, comercials i professionals, i dels estats civils i formes de vida sobre la salut i la longevitat, amb suggeriments per eliminar els molts agents que produeixen malaltia i escurcen la vida (1832).

El consum de llana i cotó • Analitza el gràfic següent sobre el consum de llana i de cotó a la Gran Bretanya de 1741 a 1880. Per fer-ho, has de seguir aquests passos: — Primer, identifica'l: indica'n la tipologia (sectorial, barres, lineal, etc.), el tema, el període representat i les unitats de mesura fetes servir. —D esprés, fes-ne a l'anàlisi detallada i descriu si l'evolució és ascendent o descendent, si s'accelera o frena en algun moment, si hi ha un producte amb més demanda que un altre i si s'experimenten gaires canvis. —F inalment, comenta breument la informació i afegeix-hi una reflexió sobre les possibles causes i conseqüències del fenomen observat, tenint en compte el context històric.

Consum de llana i de cotó a la Gran Bretanya 1741-1880

Milions de lliures angleses 1 000

950 Llana Cotó

900 800 700 600 500

430 400 300

410

260

200 100 0

2 1741

102

3 1772

1779

1805

1840

1880

Anys

El desballestament del Temerari • Observa el quadre de Turner i fes un comentari breu que inclogui anotacions sobre el valor històric del vaixell i la causa del seu desballestament. Pots obtenir-ne informació a la pàgina oficial d'aquesta institució a l'espai personal del web www.barcanova.cat.

El Temerari remolcat a dic sec, (1839, National Gallery, Londres). L’apartat Taller d’història. Mapa conceptual el trobaràs al teu espai personal del web www.barcanova.cat.

Unitat 4

els estats europeus: liberalisme i nacionalisme EL NOU MAPA D'EUROPA Després de l'època napoleònica, la res tauració de l'Antic Règim estava condem nada al fracàs. En la primera meitat del segle xix, diferents onades revolucionàries van enderrocar la majoria de les monar quies tradicionals europees. En lloc seu es van instituir estats liberals burgesos. El triomf del liberalisme, dels principis de lli bertat política i sobirania nacional, va im pulsar amb força els moviments naciona listes, que van canviar el mapa d'Europa. En un món industrial i capitalista, els nous estats nacionals coexistien i competien amb les grans potències colonials i amb els antics imperis plurinacionals. Un de licat equilibri polític amb tensions i con flictes que van marcar el final del segle amb mals averanys sobre la pau del Vell Continent.

QUÈ TROBARÀS EN AQUESTA UNITAT 1 L es onades revolucionàries 2 E l nacionalisme 3 E ls conflictes europeus per l'hegemonia

Treballa els continguts Treballa amb documents

Barricada a Frankfurt, Alemanya, el 1848.

POLÍTICA Congrés de Viena. Signatura de la Santa Aliança

CULTURA I SOCIETAT 1815

Revolucions liberals a Espanya, Nàpols i Grècia

1819 1820

Revolucions liberals a França, Bèlgica, Polònia, Suïssa, Itàlia i Alemanya

1830

Caspar D. Friedrich, El caminant sobre el mar de boira

Epidèmia de còlera a Europa Eugène Delacroix, La Llibertat guiant el poble

Reforma electoral a la Gran Bretanya

1832

Mazzini funda la Jove Itàlia

Zollverein

1834

Alexis de Tocqueville, La democràcia a Amèrica

1835 Inici del regnat de Victòria I, al Regne Unit.

1837 1842 1845

«Primavera dels pobles» Onada revolucionària a Europa Francesc Josep I, emperador d'Àustria Víctor Manuel II inicia el procés d'unificació italiana Napoleó III proclama el Segon Imperi Francès Guillem I, rei de Prússia Guerra de Crimea Alexandre II, tsar de Rússia

Giuseppe Verdi, Nabucco

Inici de la gran fam a Irlanda

1848 Crisi de subsistències 1849 Es funda al Regne Unit la 1850 Societat d'Artistes Femenines 1852

Obertura dels primers grans magatzems a París

1853 1856

Derrotes austríaques de Magenta i Solferino Toscana, Parma i Mòdena s'incorporen a Itàlia Garibaldi conquereix Nàpols i Sicília

1857

Gustave Flaubert, Madame Bovary

1858

Abolició de la servitud a Rússia Charles Darwin, L'origen de les espècies

1859 1860

Víctor Manuel II, rei d'Itàlia

1861

Bismarck, canceller de Prússia

1862

Victor Hugo, Els miserables

Guerra de Prússia amb Dinamarca Itàlia incorpora Venècia Guerra de Prússia amb Àustria Confederació Alemanya del Nord

1864

Naixement de la Creu Roja

1865

Lev Tolstoi, Guerra i Pau

1866 1869 1870 1871

Nobel inventa la dinamita

1876

Richard Wagner, L'anell del nibelung Auguste Renoir, Le Moulin de la Galette

Ocupació de Roma Unificació d'Itàlia 1871-1879 Primer «sistema bismarckià» Cop d'estat dels Joves Turcs Tractat de San Stefano Creació de la Gran Bulgària Segon «sistema bismarckià» Tercer «sistema bismarckià» Dimissió de Bismarck

1878 1879 1886

Concili Vaticà I

John Stuart Mill presenta al Parlament britànic una demanda en favor del vot femení

1890

1.. LES ONADES REVOLUCIONÀRIES Europa el 1815 Annexions de:

Islàndia (Din.)

Àustria

1 2 3 4 5

Mar de Noruega

Dinamarca Prússia

REGNE DE SUÈCIA

Suècia

Finlàndia Sant Petersburg

Regne de Piemont-Sardenya Rússia

DINAMARCA REGNE UNIT DE GRAN BRETANYA Helgoland (R.U.) 1 I IRLANDA REGNE

Territoris controlats per Àustria Unió de Bèlgica, Luxemburg i Holanda Estats de la Santa Aliança Límits de la Confederació Germànica

REGNE D’ESPANYA

REGNE DE PIEMONTSARDENYA

El 1815, les dinasties europees van intentar aturar els canvis polítics sorgits després de la Revolució Francesa. Un desig destinat al fracàs: després de tres onades revolucionàries es va esfondrar l'edifici de l'Antic Règim i es van crear els nous estats liberals. La primera onada (1820-1824), amb un ressò limitat, es va estendre per Espanya, Nàpols i Grècia. En la segona (1830-1834), la caiguda dels Borbons a França va encendre una metxa que va recórrer Bèlgica, Polònia, Suïssa, Itàlia i Alemanya; va mostrar que el triomf de la burgesia sobre la noblesa no tenia aturador. La tercera, la «Primavera dels pobles» (1848), va ser la més àmplia i profunda. Va afectar gairebé tot Europa. Va ser el moment de l'exaltació dels nacionalismes, de la difusió de les idees democràtiques i de l'aparició del moviment obrer. Comparació de liberalismes Liberalisme doctrinari o moderat

Liberalisme democràtic o progressista

Sufragi censatari

Sufragi universal masculí

Sobirania nacional

Sobirania popular Monarquia constitucional (superioritat del Parlament sobre el rei) República

Valàquia Sèrbia

Mar Negra

MONTENEGRO

Mar Mediterrània

Melilla

IMPERI AUSTRÍAC

10 11

Gibraltar (R.U.) Ceuta

Bessaràbia

REP. DE CRACÒVIA

BAVIERA Viena

via

REGNE DE PORTUGAL

ldà

Niça

Monarquia constitucional (superioritat del rei sobre el Parlament)

3 Mo

Savoia

IMPERI RUS

Polònia

Luxemburg

REGNE DE FRANÇA

AT L À N T I C

A S I Ú S P R

Illes Anglonormandes (R.U.)

500 km

OCEÀ

Bàltica Berlín

DELS PAÏSOS BAIXOS

7 8 9 10 11 12 13

Mar

Mar del Nord REGNE DE

Regne Unit

Noruega

Lauenburg HANNOVER SAXÒNIA WÜRTTEMBERG CONFEDERACIÓ HELVÈTICA PRINCIPAT D’ANDORRA Llombardia i Vèneto Parma Mòdena Gènova LUCCA Toscana ESTATS PONTIFICIS

REGNE DE LES DUES SICÍLIES

IMPERI OTOMÀ

Illes Jòniques (R.U.)

Malta (R.U.)

1.1. La Restauració Després de la derrota de Napoleó, els representants de les grans potències vencedores es reuniren a Viena per definir un nou ordre polític a Europa. Als representants d'Àustria, Rússia, Prússia i la Gran Bretanya s'hi van unir els diplomàtics enviats per França, amb un nou monarca Borbó en el tron, Lluís XVIII, i aliats menors, com Suècia, Espanya i Portugal. L'objectiu principal del Congrés de Viena va ser el restabliment de l'ordre polític tradicional, l'aliança entre els defensors de l'absolutisme, l'Església i l'aristocràcia. El sistema polític de la Restauració, ideat pel canceller austríac Metternich, buscava la creació d'un equilibri de poders que evités la guerra i frenés els moviments revolucionaris. L'imperi austríac va imposar el seu domini al nord d'Itàlia. Prússia, l'altra gran potència continental, va ampliar la seva influència sobre els territoris alemanys reunits entorn d'una Confederació Germànica, que va sorgir després del precedent de la Confederació del Rin creada per Napoleó el 1806 i dissolta el 1813. Rússia, per part seva, va estendre les fronteres cap a l'oest, sobre Finlàndia i Polònia. La Gran Bretanya va assegurar el seu domini marítim. Suècia es va annexionar Noruega i va néixer un nou regne, els Països Baixos (Holanda, Bèlgica i Luxemburg). França, representada per Talleyrand, va tornar a les fronteres anteriors a la revolució, però no va

Unitat 4 ser castigada com un enemic derrotat. El rei Lluís XVIII no va restaurar estrictament l'absolutisme i va promulgar el 1814 una Carta Atorgada, que mantenia importants transformacions polítiques en l'Administració pública originades en la revolució i l'Imperi. Això mateix aconseguiren en aquells anys les pressions socials en estats de l'antiga Confederació del Rin, com ara Saxònia, Baviera, Württemberg, etc. L'exemple més clar de la seva actuació va tenir lloc a Espanya, el 1823, quan l'exèrcit francès anomenat «els Cent Mil Fills de Sant Lluís» va ajudar Ferran VII a recuperar el poder absolut. El mapa de l'Europa dibuixada a Viena es va mantenir sense grans modificacions durant gairebé un segle, fins a la Primera Guerra Mundial. Però el front reaccionari de les potències absolutistes va tenir una vida molt més curta que les fronteres territorials que van traçar; va ser esfondrat en el període 1820-1848. Les idees revolucionàries de la sobirania nacional i els drets ciutadans havien produït un gran impacte. Els principis polítics liberals i les identitats nacionalistes es difonien a través de la impremta, de l'activitat dels grups d'exiliats i de l'extensió de les societats clandestines (la maçoneria, els carbonaris italians, els desembristes russos, etc.).

Circular de les Corts d'Àustria, Rússia i Prússia «Els esdeveniments del 8 de març a Espanya, del 2 de juliol a Nàpols i la catàstrofe de Portugal només poden provocar un profund sentiment de desassossec als qui tenen la responsabilitat de procurar la seguretat dels seus estats […] i prendre en consideració com erradicar tots aquests dimonis que comencen a expandir-se per Europa.» 8 de desembre de 1820.

1.2. Moviments revolucionaris de 1820 La primera onada revolucionària va començar a Espanya el 1820. La revolta a Andalusia de les tropes destinades a sufocar les revoltes independentistes de les colònies americanes, que tenien el suport d'una part de l'exèrcit i de les classes urbanes, va obligar Ferran VII a acceptar la Constitució liberal de 1812. El pronunciament de Rafael de Riego va precipitar també la independència de les colònies espanyoles americanes. I al sud d'Europa, el seu exemple va impulsar les revoltes liberals que esclataren a Nàpols, el Piemont i Portugal.

El Congrés de Viena, 1815 El Congrés de Viena va establir també mecanismes per garantir el nou ordre europeu. Les quatre grans potències que havien derrotat Napoleó, més la França dels Borbons restaurats, van acordar reunir-se periòdicament per tractar els assumptes internacionals. Es van celebrar els congressos d'Aquisgrà (1818), Troppau (1820), Laibach (1821) i Verona (1822). Per part seva, el tsar Alexandre I, l'emperador d'Àustria, Francesc I, i Frederic II de Prússia van signar a París (1815) un acord, batejat com a Santa Aliança, en el qual es comprometien a guiar-se en la seva conducta política per principis que ells consideraven propis de la religió cristiana. Tant els diferents congressos celebrats com la Santa Aliança tenien com a objectiu establir el dret dels seus membres a intervenir en qualsevol país en el qual sorgissin amenaces revolucionàries. Aquest sistema de seguretat col·lectiva estava concebut principalment contra qualsevol intent de reproduir la revolució que havia sacsejat Europa.

Imatge d'una de les reunions del Congrés de Viena.

Aquests moviments van fracassar a causa de la reacció de les forces absolutistes. L'únic que va acabar triomfant, després d'una llarga guerra d'independència (18211829), va ser l'aixecament dels grecs contra el domini turc. La causa del poble grec va trobar suport en l'opinió pública europea (intel·lectuals i artistes romàntics, com el britànic Lord Byron, que va morir allí). L'imperi otomà, cada vegada més afeblit, va veure també limitat el seu poder a Sèrbia i patia l'assetjament militar de França i del Regne Unit i la pressió de potències veïnes, com Àustria i Rússia, amb interessos estratègics a la península dels Balcans.

1.3. Les revolucions de 1830 El juliol de 1830, la insurrecció popular que va esclatar a París («tres glorioses jornades») va iniciar un seguit de moviments revolucionaris a Europa amb un clar caràcter liberal i nacionalista. • A França, la revolució va tenir l'origen en la política reaccionària imposada per Carles X (dissolució de la Cambra de Diputats i supressió de la llibertat de premsa). Les masses populars, que aixecaren les barricades de París, van comptar amb la complicitat d'una part de l'exèrcit. La insurrecció es va estendre per tot el país i obligà el rei a anar-se'n a l'exili. El tron va ser ocupat per Lluís Felip d'Orleans, un monarca disposat a afavorir els interessos de la burgesia i a promulgar una constitució de caràcter liberal. • Seguint l'exemple francès, l'agost de 1830, la revolució es va estendre a Bèlgica. El regne dels Països Baixos ha-

via estat creat pel Congrés de Viena com un «estat tap» i incloïa dues societats molt diferents. Les províncies del sud del Regne dels Països Baixos, de majoria catòlica, parla majoritàriament francesa i notable desenvolupament econòmic, s'oposaven al domini polític holandès. Expulsades les tropes holandeses de Brussel·les, el 4 d'octubre, una coalició de catòlics i liberals va proclamar la independència de Bèlgica. En la Conferència de Londres (1831), les grans potències, Àustria, França, la Gran Bretanya, Prússia i Rússia, acceptaren la independència, malgrat el rebuig d'Holanda. La lluita nacio nalista dels belgues anava unida als principis liberals, reflectits en la Constitució de 1831, aprovada després de la independència. • A Polònia es va produir una revolta nacionalista contra l'opressió russa. La repressió tsarista posterior imposà l'absolutisme d'Alexandre I, posà fi a l'autonomia limitada que mantenien els polonesos i va perseguir la seva cultura, llengua i religió (el catolicisme). • Igual sort van tenir els aixecaments esdevinguts a Mòdena, Parma, Bolonya i els Estats Pontificis, esclafats per les tropes austríaques. El vent de la llibertat s'estavellava encara contra els fusells que mantenien l'ordre tradicional. Els moviments de 1830 van originar un clar distanciament entre les potències occidentals, que van forjar el 1834 la Quàdruple Aliança (Gran Bretanya, França, Portugal i Espanya) i el bloc de la Santa Aliança, que refermà els seus compromisos d'intervencionisme antiliberal a Münchengrätz (1833).

En la Conferència de Londres (1831), les fronteres entre Bèlgica, Luxemburg i Holanda es van reconfigurar. En la imatge, caricatura dels diferents països que hi participaren: Prússia, el cavall; Rússia, l'os; Àustria, el mico; la Gran Bretanya, la rabosa; França, la llebre; Bèlgica, el gall dindi; Holanda, el gos, i la dona tirada a terra, Polònia.

Unitat 4 1.4. La «Primavera dels pobles» de 1848 El moviment revolucionari de 1848 va ser un fenomen de dimensions europees, encara que de nou va ser a França on va saltar l'espurna. Va ser el final del cicle revolucionari obert el 1815 contra l'hegemonia de les monarquies absolutistes. Els successos ocorreguts el 1848 van demostrar la força de les identitats nacionals. I també els límits del liberalisme polític, dividit entre les constitucions moderades amb el suport de l'alta burgesia (sufragi censatari i drets ciutadans controlats) i la pressió popular en favor de la democràcia (sufragi universal i reformes socials). Les classes treballadores van començar a tenir veu pròpia, cada vegada més crítica amb l'ordre social capitalista. El malestar social generalitzat que hi havia arreu d'Europa el 1848 estava motivat, en part, per la crisi de subsistència produïda els anys anteriors. Les males collites de cereals i la manca d'aliments de primera necessitat van empitjorar les condicions de vida de les classes populars. La crisi agrària afectà també la indústria, perquè va empobrir els artesans i els obrers. La majoria de les revolucions que es van dur a terme el 1848 van ser ofegades a matadegolla. Però el seu fracàs no va ser absolut. En tota l'Europa de l'est, excepte a Rússia, va desaparèixer la servitud dels camperols i les herències del feudalisme. El sistema parlamentari constitucional es va imposar a la majoria dels països del continent, amb la qual cosa

es completà el procés de les revolucions burgeses. Encara que hi va triomfar el liberalisme moderat, de base censatària, les demandes democràtiques restaren fixades en l'ideari progressista i republicà. Les protestes populars van demostrar la capacitat d'actuació de les masses als carrers i la força creixent d'una nova classe social, el proletariat. I la derrota dels nacionalismes va ser només temporal, ja que va iniciar un llarg procés de lluites i de mobilitzacions polítiques. ➜ França

El febrer de 1848, les mesures autoritàries imposades pel Govern francès van desencadenar una àmplia revolta popular. Davant el malestar i les protestes socials, el Govern havia prohibit les reunions polítiques. La Guàrdia Nacional es va negar a disparar contra manifestacions populars. La pressió de les barricades va arribar fins al Palau Reial i va provocar la fugida de Lluís Felip d'Orleans. S'hi va proclamar la Segona República i un Govern provisional va instaurar el sufragi universal masculí, va abolir la pena de mort i l'esclavitud i va reconèixer els drets socials de la classe treballadora (reducció de jornada laboral, tallers nacionals per a desocupats i dret de vaga). Els motins i els enfrontaments ocorreguts uns mesos més tard van posar en relleu la divisió entre les aspiracions de les classes populars i els interessos de la burgesia, que va donar suport a la repressió de l'exèrcit i a la creació d'un Govern d'ordre i repressor dels moviments populars.

Crema dels carruatges reials al Chateau d'Eu al febrer de 1848, a França.

Lluís Napoleó Bonaparte va aconseguir la presidència de la nova República el 1849. Dos anys més tard va donar un cop d'estat i es va proclamar emperador amb el nom de Napoleó III. Era l'inici a França de l'època del Segon Imperi. El foc dels esdeveniments revolucionaris francesos es va convertir en un incendi que afectà mig Europa. ➜ Àustria

A Àustria, les protestes i les manifestacions populars que es van ensenyorir dels carrers de Viena van aconseguir la destitució de Klemens von Metternich i l'abdicació de l'emperador austríac, Ferran I. El seu successor, Francesc Josep I, que va gaudir d'un llarguíssim regnat (1848-1916),

es va veure obligat a acceptar l'abolició de la servitud feudal i a promulgar una constitució liberal. Però el nou Parlament es va negar a acceptar les reivindicacions nacionalistes dels diferents pobles que integraven l'imperi austrohongarès. Les tropes imperials van esclafar els aixecaments produïts a Praga, en diverses ciutats d'Hongria, al nord d'Itàlia, a Nàpols i als Balcans. ➜ Estats alemanys

Les revoltes populars s'estengueren també per molts estats alemanys. Es va arribar a formar un Parlament alemany a Frankfurt disposat a aprovar una constitució unitària de caràcter liberal. Però el rei de Prússia, Frederic Guillem, es va negar a acceptar una constitució basada en el sufragi universal i va dissoldre el Parlament.

Combats als carrers de Berlín El 18 de març de 1848, els habitants de Berlín ja sabien el que havia passat a París i a Viena els dies anteriors. Un grup de manifestants van acudir al Palau Reial, i el germà del rei, el príncep hereu Guillem, va ordenar obrir foc contra la multitud. Eren les dues de la tarda; grups d'homes corrien per tota la ciutat, terroritzats i cridant que estaven assassinant els manifestants davant el palau.

ment assentades amb carruatges, òmnibus, fardells de drap, fustes i altres elements. A les teulades de les cases, homes i dones, amb llambordes a les mans, esperaven els soldats. Tothom es va armar com va poder: destrals, llances, pistoles i garrots. Durant més de deu hores es lluità contra les tropes, que arribaren a disposar d'uns dotze mil soldats i trenta canons de petit calibre.

Tota la ciutat va esdevenir un polvorí. A la Köningstrasse s'aixecaren dues barricades, ferma-

El rei, Frederic Guillem IV, va llançar un missatge «als benvolguts berlinesos, estimats súbdits prussians» perquè aturessin aquell vessament de sang. No obstant això, la crida no va fer efecte i els revolucionaris van aconseguir desallotjar els militars d'alguns carrers. El rei es va veure obligat a retirar l'exèrcit. Quan els morts a les barricades van ser portats davant el Palau Reial, el rei va aparèixer al balcó. El poble li va exigir que es descobrís davant els cadàvers i ell, pàl·lid i atemorit, així ho va fer.

Batalla entre civils i soldats a Berlín els dies 18 i 19 de març de 1848.

Unitat 4 Els moviments revolucionaris Els moviments revolucionaris de 1830

Els moviments revolucionaris de 1820 Revolucions de 1820

Revolucions de 1830

Mar de Noruega

Nous estats independents Límits de la Confederació Germànica

Límits de la Confederació Germànica

Finlàndia

Noruega 0

250

500 km

Mar del Nord

REGNE DE REGNE UNIT DINAMARCA DE GRAN BRETANYA I IRLANDA PAÏSOS BAIXOS

OCEÀ

Porto REGNE DE

REG

Mar Bàltica

CONFEDERACIÓ HELVÈTICA

SI RÚS

Torí

Cadis Ceuta Melilla

Barcelona

Nàpols

rià

REGNE DE PIEMONTSARDENYA

GRÈCIA

Mar Jònica 0

250

500 km

IMPERI RUS

Varsòvia

Polònia

Dresden

Cracòvia

IMPERI AUSTRÍAC Parma Mar Negra

Bolonya M ar Ad

rià

RE G N E D ’E S PA N YA

OTOMÀ

REGNE DE LES DUES SICÍLIES Palerm

N EBerlín

Toló

RE G N E D E P O RTU G A L

SSI

PRÚ DE

Frankfurt

CONFEDERACIÓ HELVÈTICA

Mar Bàltica

FRANÇA

Moldàvia

Mar Negra

REG

BÈLGICA Brussel·les París

ATLÀNTIC

IMPERI

tic

PAÏSOS BAIXOS

OCEÀ

Sèrbia ar

Saragossa

RE GNE PORTUGAL D’E SPANYA

IMPERI RUS

IMPERI AUSTRÍAC

Lisboa

REGNE DE REGNE UNIT DINAMARCA DE GRAN BRETANYA I IRLANDA

Polònia

F R A NÇA

La Corunya

Finlàndia REGNE DE SUÈCIA

REGNE DE SUÈCIA Noruega

AT L À N T I C

Mar de Noruega

Nous estats independents

REGNE DE PIEMONTSARDENYA

IMPERI

tic

OTOMÀ

ESTATS PONTIFICIS

REGNE DE LES DUES SICÍLIES

Algèria (França)

GRÈCIA

Mar Mediterrània

Els moviments revolucionaris de 1848

El cicle revolucionari iniciat a la França de 1789 va tenir la seva continuació en altres escenaris.

Revolucions de 1848

250

El continent es disposarà a encarar processos de construcció nacional, que culminaran amb la gènesi de nous estats, com ara Itàlia i Alemanya.

Noruega

500 km

Finlàndia REGNE DE SUÈCIA

Així, des de 1820 es va produir a Europa una revolució en tres actes, després dels quals emergiren alguns dels motors ideològics de la segona meitat del segle xix i bona part del xx: nacionalisme, socialisme i comunisme. Malgrat el relatiu fracàs dels processos revolucionaris, són destacables l'establiment del sufragi universal masculí a França, l'ampliació del cos electoral a Bèlgica, Holanda i Suïssa i la gradual liquidació del feudalisme al centre d'Europa.

Mar de

Límits de la Confederació Germànica

Noruega

Mar del REGNE UNIT DE GRAN BRETANYA I IRLANDA

PAÏSOS BAIXOS

OCEÀ

SS PRÚ Berlín

Hannover DE NE REG Colònia

BÈLGICA

Frankfurt

París

AT L À N T I C FRANÇA

Mar Bàltica

REGNE DE DINAMARCA

Nord

Stuttgart

Viena

Munic

Milà

REGNE DE PIEMONTSARDENYA

Sardenya

Melilla

Algèria (França)

Debrecen

Iasi Moldàvia

Zagreb Venècia

Mar

Cracòvia IMPERI AUSTRÍAC

Praga

Gènova Florència Còrsega

Ceuta

Polònia

Budapest Torí

RE G N E D ’E S PA N YA

Dresden

CONFEDERACIÓ HELVÈTICA

REGNE D E PORT UG A L

IMPERI RUS

Roma

Mar Negra ri

Nàpols

ESTATS PONTIFICIS

Palerm Sicília

àt

IMPERI

REGNE DE LES DUES SICÍLIES

Mar Jònica

OTOMÀ GRÈCIA

Mediterrània

2. EL NACIONALISME Una de les claus fonamentals que expliquen la història d'Europa en la segona meitat del segle xix és la construcció dels estats nacionals i la força i l'extensió de la ideologia nacionalista.

ció d'una consciència nacional que difonien escriptors i polítics italians, com Giuseppe Mazzini, revolucionari genovès que va lluitar a favor de la unificació italiana i l'opció republicana.

El procés d'implantació dels sistemes polítics liberals va ser paral·lel al creixement del nacionalisme dels territoris que aspiraven a formar part d'entitats polítiques més àmplies (Itàlia i Alemanya) o el dels pobles i grups ètnics que lluitaven per deslligar-se dels imperis plurinacionals (Rússia, Àustria-Hongria i Turquia).

• El nacionalisme de caràcter idealista i cultural d'origen alemany influït pel Romanticisme, que creu que els pobles tenen un esperit propi immutable, visible al llarg de la història, que està per damunt de la voluntat dels individus. Els pobles dotats d'aquesta ànima col·lectiva, viva en els costums, les tradicions, la llengua i els trets ètnics, estarien destinats a formar els seus propis estats nacionals. Un dels principals pensadors d'aquesta tendència va ser Johann G. Herder, precursor del Romanticisme alemany i europeu.

2.1. Què és el nacionalisme? El concepte «nació» no va tenir un significat polític fins a l'època de la Revolució Francesa i les guerres napoleòniques. El terme es va començar a utilitzar per definir un col·lectiu humà amb relacions econòmiques i socials estretes, un passat comú, identitats culturals, lingüístiques i religioses compartides i un sentiment de pertinença a un poble diferent dels altres. D'acord amb aquesta definició, el nacionalisme és la ideologia política que defensa el dret de cada poble a configurar un estat independent. Una ideologia diversa i heterogènia que té el seu origen en dos corrents de pensament diferents: • El nacionalisme liberal d'arrels il·lustrades que defensa la llibertat dels individus per formar una comunitat política. L'exemple més clar seria el concepte de nació dels revolucionaris francesos o la idea de la construc-

Giuseppe Mazzini «Som un poble […], conegut des de temps immemorial amb un mateix nom —el poble italià—; vivim entre els límits naturals més precisos que Déu hagi traçat mai —la mar i les muntanyes més altes d'Europa—; parlem la mateixa llengua, […] tenim les mateixes creences, els mateixos costums i hàbits, […] ens sentim orgullosos del més gloriós passat polític, científic i artístic que s'ha conegut en la història europea […]. No tenim ni bandera, ni nom polític, ni un lloc entre les nacions europees […]. Estem desmembrats en vuit estats […] independents els uns dels altres, sense aliança, sense unitat de destí, sense relació organitzada entre ells […].» G. Mazzini: Itàlia, Àustria i el Papa (1845).

2.2. La unificació alemanya El regne de Prússia va ser el protagonista polític del procés d'unificació d'Alemanya. Era l'estat més gran, amb un major desenvolupament econòmic i amb l'exèrcit més potent del conjunt dels estats alemanys, i era capaç de liderar un moviment nacionalista, d'arrels culturals medievals, que havia sorgit durant els anys de l'ocupació de les tropes napoleòniques. El primer pas va arribar l'any 1834 amb la Unió Duanera (Zollverein), que permetia la lliure circulació de béns i persones i estrenyia les relacions entre els diferents estats de la Confederació Germànica.

Johann G. Herder «La naturalesa educa les famílies; per aquest motiu l'estat més natural és també un poble amb un caràcter nacional. Aquest es conserva durant milers d'anys i pot desenvolupar-se amb una més gran naturalitat si el príncep respectiu s'hi compromet […]. Res no s'oposa tant a la finalitat dels governs com aquesta extensió antinatural de les nacions, la barreja incontrolada d'estirps i races sota un sol ceptre. El ceptre d'un home és molt feble i petit per reunir parts tan heterogènies. Hom aglutina les unes amb les altres dins d'una màquina precària que es diu màquina estatal.» J. G. Herder: Idees per a una filosofia de la història de la humanitat (1784-1791).

Unitat 4 La unificació alemanya REGNE DE DINAMARCA

Mar del Nord

REGNE DE SUÈCIA

SLESVIG OLDENBURG

HOLSTEIN

Pomerània

MECKLENBURG

REGNE UNIT DE G R A N B R E TA N YA I IRLANDA

Mar Bàltica

HANNOVER REGNE DELS PAÏSOS BAIXOS

Westfàlia

GRAN DUCAT DE LUXEMBURG

Posnània

Polònia

Silèsia

TURÍNGIA

HE SS

NASS AU

Brandenburg

SAXÒNIA

a àni

IMPERI FRANCÈS

R Ren

REGNE DE BÈLGICA

Lorena

BAV I E RA

IMPERI AUSTROHONGARÈS

Regne de Prússia 1815-1866)

Alsà

cia

WÜRTTEMBERG

IMPERI RUS

BADEN

Unificació dels estats alemanys del nord (1866) Estats autònoms del nord

SUÏSSA

Límits de la Confederació d'Alemanya del Nord

Unificació dels estats alemanys del sud (1871)

Límits de l'imperi alemany (1871)

Conquestes de Prússia a França

«No hi ha dubte que els límits primers, […] de l'Estat són els seus límits interns. Tots els qui parlen un mateix idioma […] es troben units entre si des del principi per un munt de llaços invisibles […] de manera que els homes no formen una nació perquè viuen en aquest costat o l'altre d'una serralada de muntanyes o un riu, sinó que viuen junts […] perquè primitivament, i en

El segon pas va tenir lloc el 1848, quan es va formar el Parlament de Frankfurt. Però Prússia es va negar a donar suport a la via democràtica oberta pels revolucionaris i va imposar el seu projecte polític, molt més conservador. L'artífex d'aquest procés va ser Otto von Bismarck, canceller de Prússia des de 1862. En la dècada següent va aprofitar els èxits militars obtinguts en tres conflictes successius per aconseguir la integració de tots els territoris alemanys: —E l primer conflicte, el 1864, fou la guerra declarada a Dinamarca per aconseguir la possessió de dos ducats en disputa (Slesvig i Holstein). —E l segon, el 1866, va ser una ràpida victòria dels exèrcits prussians sobre els austríacs, vençuts en la batalla de Sadowa. Àustria quedava al marge del procés d'uni-

100

200 km

virtut de lleis naturals d'ordre superior, formaven ja un poble. Així, la nació alemanya, gràcies a posseir un idioma i una manera de pensar comunes, es trobava prou unida i es distingia amb claredat dels altres pobles de la vella Europa». J. G. Fichte: Discursos a la nació alemanya (1807-1808).

ficació i tots els estats alemanys del nord passaven a l'òrbita de Prússia. —E l tercer, el 1870, va ser la guerra lliurada contra l'imperi francès de Napoleó III. La victòria de Sedan va obrir als exèrcits prussians les portes de París i va permetre el domini dels estats alemanys del sud, entre els quals hi havia el regne de Baviera, i l'ocupació d'Alsàcia i Lorena, regions frontereres amb França, que van ser sempre objecte de disputa entre els dos estats. —E l 1871, el palau de Versalles va ser el lloc triat per proclamar Guillem I emperador del II Reich. Així, Alemanya es configurava com una gran potència continental, impulsada per la seva creixent industrialització, amb una estructura confederal i una política autoritària i militarista.

La unificació italiana Regne de Piemont-Sardenya de 1815 a 1859

Territoris cedits a França el 1860

Conquesta de la resta dels Estats Pontificis (1870)

Incorporació de Llombardia i conquesta dels regnes del sud (1859-1860)

Annexió de Venècia (1866)

Frontera d’Itàlia el 1870

SUÏSSA SAVOIA

VÈNETO

PARMA

Niça

SAN MARINO

Florència TOSCANA

REGNE DE PIEMONTSARDENYA

IMPERI OTOMÀ

Bolonya

M NIÇA

IMPERI AUSTROHONGARÈS

Venècia

Gènova

Torí

IMPERI FRANCÈS

LLOMBARDIA Milà

Còrsega

MONTENEGRO

ESTATS PONTIFICIS

Mar

Roma

Adriàtica

Nàpols

REGNE DE LES DUES SICÍLIES

Sardenya

Mar Tirrena

Mar Me diterrània

Mar Jònica

Palerm

Sicília

2.3. La formació d'Itàlia La unificació italiana es va desenvolupar al mateix temps que l'alemanya. La iniciativa política la va dur a terme el regne de Piemont-Sardenya, la regió de més creixement econòmic i industrial, amb una monarquia constitucional liderada des de 1849 pel rei Víctor Manuel II i dirigida des de 1852 pel seu primer ministre, el comte de Cavour. Els orígens del nacionalisme italià es remunten a l'època de la invasió francesa. En la dècada de 1820, les aspira cions sobiranistes es van estendre a través del Risorgimento, que difonia les idees democràtiques de la «Jove Itàlia» de Giuseppe Mazzini. Però la creació d'una república popular va quedar frustrada pel fracàs de les mobilitzacions revolucionàries de 1848. El 1858, amb el suport militar de França, l'exèrcit de Piemont va derrotar les tropes austríaques en les batalles de Magenta i Solferino. Milà i Llombardia es van unir al regne de Piemont. El mateix van fer Parma, Mòdena i Toscana el 1860, després d'un referèndum, el mateix camí seguit

100

200 km

«El fet que existeix entre el poble l'instint que una missió nacional ha de dur-se a terme i que ha de desenvolupar-se una idea col·lectiva, seria suficient per provar la necessitat d'una pàtria única amb una forma d'organització que l'encarni i la representi. […]. El federalisme implica una multiplicitat d'objectius per realitzar i, […], es resol en un sistema d'aristocràcies o de castes. La unitat és l'única seguretat de la igualtat i el desenvolupament adequat de la vida del poble. Per això, Itàlia serà una. Les seves condicions geogràfiques, la seva llengua i la seva literatura; les necessitats de defensa i de poder polític; el desig de les poblacions, els instints democràtics innats al poble, el pressentiment d'un progrés al qual totes les forces i les facultats del país han de contribuir, la consciència que alguna cosa ha començat a Europa i de les grans coses que encara Itàlia ha de complir en el món, tot assenyala aquest objectiu. No hi ha en el camí obstacle que no pugui superar-se fàcilment ni objecció que no pugui contestar-se i refutar-se històricament i filosòficament». G. Mazzini: Vida i escrits, Londres, 1890.

pels estats centrals dominats fins llavors per l'Església. Culminava així la unificació del nord d'Itàlia. La incorporació del sud de la península Itàlica es va aconseguir gràcies al protagonisme de Giuseppe Garibaldi. El 1860 va desembarcar a Nàpols al capdavant d'un exèrcit, els «camises roges», i va aconseguir el suport popular necessari per enderrocar la monarquia borbònica del regne de les Dues Sicílies. El 1861, Víctor Manuel II era proclamat rei d'Itàlia per un nou Parlament reunit a Torí. L'última fase d'unificació va començar el 1866. La derrota d'Àustria enfront de Prússia va permetre la incorporació de Venècia. El 1870, les tropes italianes ocuparen Roma per convertir-la en la capital del nou Estat. El papa Pius IX, en no reconèixer els fets, va iniciar un conflicte, la «qüestió romana», que no es va solucionar fins a la signatura dels Tractats del Laterà (1929) entre el papat i el Govern feixista, que van permetre la creació de l'Estat del Vaticà dins de la ciutat de Roma.

Unitat 4 Giuseppe Garibaldi Giuseppe Garibaldi (1807-1882) va ser un dels protagonistes més destacats del procés d'unificació d'Itàlia. La seva figura d'aventurer i paladí de la llibertat el va convertir en un mite popular, un dels millors exemples del Romanticisme revolucionari. Va néixer a Niça, que pertanyia al regne de Piemont-Sardenya. En la seva joventut va formar part del moviment clandestí de la Jove Itàlia, dirigit per Mazzini. Les seves activitats revolucionàries el van obligar a exiliar-se a l'Amèrica del Sud i als Estats Units. Va participar en les revoltes de 1848 i en les campanyes militars que en la dècada següent van enfrontar l'exèrcit del Piemont contra les tropes austríaques que dominaven el nord d'Itàlia. El 1860 va comandar la famosa expedició dels Mil Camises Roges que va derrotar els monarques Borbons que regnaven a Nàpols. Malgrat les seves idees republicanes, va reconèixer Víctor Manuel com a rei d'Itàlia. El 1866 tornà a prendre les armes contra els ocupants austríacs. Lluità després en la guerra francoprussiana en les files de l'exèrcit francès, i va arribar a obtenir un escó de diputat en el Parlament. En els seus últims anys es retirà a escriure les seves memòries, convertit ja en una llegenda. Foto de Garibaldi el 1866. Va ser el precursor de la unificació italiana. Lluità contra Àustria i Nàpols. Va intentar conquistar Roma, lluitant contra el papat, però no ho va aconseguir.

El naixement de la Creu Roja El Comitè Internacional de la Creu Roja fou creat a Suïssa el 1863. Un any més tard es va reunir a Ginebra una comissió formada per 24 diplomàtics representants de 16 països europeus que acordaren la redacció d'una convenció «per millorar la sort dels militars ferits dels exèrcits en campanya». La idea original era d'un filantrop suís, Jean Henri Dunant. El 1859 va ser testimoni de la sagnant batalla de Solferino, que va enfrontar les tropes franceses, austríaques i piemonteses.

el respecte als soldats ferits i indefensos. L'esperit humanitari de Dunant continua viu en una organització que duu la seva bandera arreu del món, amb una creu roja sobre un fons blanc (una mitja lluna roja als països musulmans), com una garantia dels seus principis fonamentals: humanitat, imparcialitat, neutralitat, independència, caràcter voluntari, unitat i universalitat.

Dunant, horroritzat per l'espectacle lamentable dels 40 000 morts i ferits abandonats després del combat, va improvisar un servei de socors amb l'ajuda dels camperols dels pobles veïns. Més tard, va escriure un llibre en el qual denunciava el que havia vist i va promoure la formació de comitès d'auxili neutrals que garantissin

Conferència del Comitè Internacional de la Creu Roja a Ginebra el 1864.

3. ELS CONFLICTES EUROPEUS PER L'HEGEMONIA En la segona meitat del segle xix, les potències europees, en ple desenvolupament industrial, dominaven el món a través d'extensos imperis colonials. El fràgil equilibri de poders que hi havia al Vell Continent estava amenaçat per la rivalitat política i la competència econòmica dels grans estats. França, el Regne Unit i, en menor mesura, Alemanya mantenien règims polítics liberals que caminaven cap a la democràcia. Mentrestant, els extensos territoris dels imperis centrals i orientals, l'austrohongarès, el rus i el turc, sobrevivien afeblits per greus conflictes i divisions internes.

3.1. Les primeres democràcies: el Regne Unit i França Als països europeus occidentals es va produir un lent i desigual procés de transició des dels règims polítics liberals moderats cap als sistemes de representació democràtica. Aquest canvi va ser el resultat de les profundes transformacions econòmiques i els canvis socials i culturals de l'època (creixement dels estats nacionals, desenvolupament de la urbanització, extensió de l'educació, etc.) i, també, de les lluites socials i polítiques dels nous moviments, partits i sindicats, que reclamaven l'ampliació dels drets polítics. Les minories dirigents van començar a percebre que, davant el desenvolupament de la societat de masses, no podien governar al marge de la ciutadania.

➜ El Regne Unit

Al Regne Unit, la història del segle xix està marcada pel llarg període en el tron de la reina Victòria (1837-1901). L'era victoriana va ser l'edat d'or de l'expansió colonial i la modernització econòmica i, també, l'època del desenvolupament de la democràcia liberal en un context d'estabilitat política lliure de les onades revolucio nàries que van sacsejar el continent europeu. La monarquia i el règim parlamentari es van convertir en els dos pilars de l'Estat britànic. En el Parlament, la Cambra dels Comuns, dominada per la burgesia comercial i industrial, va anar guanyant protagonisme enfront de l'aristocràcia representada en la Cambra dels Lords. Els debats polítics enfrontaven els dos grans partits que s'alternaven en el Govern: els conservadors (tories) i els liberals (whigs). El procés d'ampliació del sufragi masculí començà amb les reformes polítiques de 1832. El dret de vot va augmentar a un milió de ciutadans el 1867 gràcies a les lleis aprovades pel Govern conservador de Disraeli. Durant els governs liberals posteriors de Gladstone es van impulsar algunes reformes, com el vot secret, la llibertat confessional, l'extensió de l'ensenyament primari, el reconeixement dels sindicats o les primeres lleis de protecció social. I el 1884 una nova reforma electoral va ampliar a cinc milions el nombre d'electors.

El sufragi universal masculí Evolució de l'electorat britànic, 1831-1868 35

Població Electors Adults amb dret a vot

(en percentatges)

31 Milions de persones 28,5%

24 25

24 20

16% 15

7% 5%

0,516 0,813

Enquesta «sufragi universal» a la Gran Bretanya, dibuix de Gostiaux, segle xix.

0 1831 1833

Anys 1866 1868

Unitat 4 republicà es va consolidar amb mesures legislatives, com l'ensenyament primari públic, gratuït i obligatori, de caràcter laic, la llei de divorci i l'ampliació dels drets polítics i sindicals. El paper de Jules Ferry com a ministre d'Instrucció Pública (1879) i cap de Govern després va ser determinant en aquestes reformes. En els últims anys del segle, mentre a l'exterior continuava l'expansió imperialista, els governs d'esquerra aprofundien el procés de democratització amb una àmplia legislació social (jornada laboral de vuit hores, llei de pensions, lleis de seguretat i accidents laborals).

3.2. El II Reich. L'Alemanya bismarckiana L'imperi alemany construït a partir de 1871 era un Estat federal amb una monarquia constitucional. Però Prússia estava molt per damunt de la resta dels territoris, i la noblesa terratinent conservadora (els junkers) mantenia un notable predomini polític i social. El Govern del kàiser Guillem I (1871-1888) i del seu canceller Bismarck va mantenir sempre un marcat accent autoritari. El Parlament, format per una cambra alta federal (Bundesrat) i una cambra baixa de diputats (Reichstag), no podia controlar el Govern. El canceller sols era responsable davant l'emperador, dotat de poders excepcionals. Napoleó III (emperador de França entre 1852 i 1870), d'Alexandre Cabanel. ➜ França

La política francesa en la segona meitat del segle xix va ser molt més convulsa que la britànica. En els primers anys del Segon Imperi, Napoleó III va dirigir una política exterior expansionista, que va consolidar França com una gran potència colonial. I a l'interior va exercir el poder d'una manera molt autoritària, invocant la seva legitimitat popular per perseguir qualsevol tipus de dissidència (bonapartisme). Però en la dècada de 1860, el creixement de l'oposició política i la pressió del moviment obrer el van obligar a adoptar reformes legislatives, educatives i socials en una direcció liberalitzadora. El 1870 va declarar la guerra a Prússia, un error que posaria fi al seu imperi. La derrota completa de l'exèrcit francès en la batalla de Sedan va obrir el camí a la proclamació de la república. La presència de les tropes prussianes a les portes de la capital, el 1871, va desfermar una revolució popular democràtica i socialista coneguda com la Comuna de París. Una experiència de govern local dels treballadors que, després d'uns quants mesos, va acabar enmig d'una duríssima i sagnant repressió, amb milers de morts i detinguts. El 1875 es va aprovar la Constitució de la III República francesa, que concedia el sufragi universal masculí. Al llarg de la dècada següent, el règim

Caricatura de Bismarck i els morts. Guerra francoprussiana, de Henri Meyer.

➜ Política interior

La política interior de Bismarck buscava la unitat i estabilitat de l'imperi. Per a això va imposar mesures jurídiques (Codi Civil i Penal) i econòmiques (unitat monetària i financera, xarxa pública de ferrocarrils i correus), que van aconseguir la cohesió de tots els territoris del Reich. El canceller recelava de l'autonomia de l'Església catòlica, contra la qual va decretar diverses lleis anticlericals. Temia el poder creixent del moviment obrer, que des de 1875 comptava amb el suport del Partit Socialdemòcrata (SPD) d'àmplia base social. Per frenar la conflictivitat social, Bismarck va posar en marxa un sistema pioner de seguretat social: assegurances de malaltia, d'accidents laborals i va instaurar les pensions d'invalidesa i de vellesa. ➜ Política exterior

El desenvolupament militar i econòmic del II Reich va alterar el precari equilibri de poders que hi havia a Europa i va alarmar les altres potències i els imperis del continent. L'acció exterior de Bismarck es basava en el principi del realisme polític (Realpolitik): el fi justificava els mitjans. El seu objectiu principal era reforçar la posició hegemònica d'Alemanya i mantenir la pau al continent. El canceller buscava l'aïllament diplomàtic de França per obligar-la a pagar una gran indemnització de guerra i impedir, de retruc, que pogués pensar en una revenja per la humiliació de la derrota de 1870 i la pèrdua d'Alsàcia i Lorena. A més, la mediació de Bismarck entre Àustria-Hongria i Rússia pretenia evitar les conseqüències d'un possible conflicte entre els imperis que aspiraven al control dels Balcans. La seva política exterior quedà plasmada en tres sistemes d'aliances:

—E l primer (1871-1879) es va basar en la creació de l'Aliança dels Tres Emperadors (Alemanya, Rússia i Àustria-Hongria). —E l segon (1879-1885) donà els seus fruits amb la formació de la Triple Aliança (Alemanya, Itàlia i Àustria-Hongria). —E l tercer (1885-1893) buscava de nou l'aliança amb Àustria i amb Rússia (tractat secret de «reassegurança»). La xarxa d'aliances teixida per Bismarck es va ensorrar poc després de la seva caiguda com a canceller, el 1890. El nou kàiser, Guillem II, pretenia impulsar una política d'expansió colonial més bel·ligerant (Weltpolitik), amb un gran programa de construcció de vaixells i armament. Els conflictes imperialistes van atiar les rivalitats europees. França es va acostar a Rússia (1892) i al Regne Unit (1904) i acabà així amb el seu aïllament, i totes les potències es van llançar a la cursa armamentista. Era l'època de la «pau armada», el camí que conduiria cap a la Gran Guerra.

3.3. Els imperis europeus plurinacionals El procés de democratització dels estats occidentals no va passar les fronteres d'Europa central i oriental. L'imperi austrohongarès i l'imperi rus es regien per monarquies amb un poder quasi absolut. Els dos imperis mantenien immensos territoris amb una gran diversitat ètnica i cultural. I ambicionaven una àrea d'expansió comuna, la península dels Balcans. Les tensions i les divisions internes i el seu alineament en blocs de potències enfrontades acabarien causant un conflicte bèl·lic de dimensions desconegudes. Cap dels dos vells imperis no sobreviuria a la Gran Guerra.

Caricatura de la Triple Aliança, signada a Viena el 1882. En principi, tan sols era una declaració d'intencions entre Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia.

Unitat 4 Les nacionalitats d'Àustria-Hongria el 1900 Rutens (ucraïnesos) Txecs Polonesos Eslovacs Serbis Croats Eslovens

IMPERI AUSTROHONGARÈS

Bosnis Alemanys Italians Hongaresos

Rumelians (romanesos)

ià

Frontera d'ÀustriaHongria el 1910

ca 0

➜ L'imperi austrohongarès

A l'imperi austrohongarès, la dinastia dels Habsburg governava des de feia segles de manera autoritària un conglomerat de pobles i ètnies molt heterogeni integrat per alemanys, hongaresos, txecs, polonesos, rutens, croats, romanesos, eslovacs, eslovens i italians. El projecte de l'emperador Francesc Josep I (1848-1916) de liderar la creació d'una «gran Alemanya» va desaparèixer després de 1866 enfront de Prússia. L'any següent, davant l'amenaça de secessió d'Hongria, l'emperador austríac es va veure obligat a acceptar la creació d'una «monarquia dual»: La part occidental de l'imperi estava dominada per Àustria, de població majoritàriament alemanya. Als territoris orientals, la minoria magiar que governava a Hongria va aconseguir un notable grau d'autonomia. Però la creació de dos regnes dins de l'imperi no va solucionar el problema de les nacionalitats. Les reivindica cions dels polonesos i dels txecs van ser reprimides, però els moviments nacionalistes dels pobles eslaus dels Balcans eren cada vegada més imparables. ➜ L'imperi rus

La Rússia dels tsars era un immens imperi regit pel règim autocràtic de la dinastia dels Romanov. Al llarg del segle xix, les seves fronteres es van estendre cap a l'est (Bessaràbia, Polònia i Finlàndia), el sud (Turquestan) i l'Extrem Orient (Manxúria). A la part europea, la majoria de la població era eslava (russos, ucraïnesos i

Distribució per nacionalitats Nacionalitat

Habitants

Alemanys

12 000 000

23,9

Hongaresos

10 100 000

20,2

Txecs

6 550 000

12,6

Polonesos

5 000 000

10,0

Rutens

4 000 000

7,9

Rumelians

3 200 000

6,4

Croats

2 625 000

5,3

Eslovacs

1 950 000

3,8

Serbis

1 925 000

3,8

Fronteres actuals

Eslovens

1 300 000

2,6

50 100 150 km

Italians

1 000 000

2,0

polonesos), amb minories importants de pobles bàltics i comunitats alemanyes i jueves. Als territoris asiàtics hi havia gran varietat d'ètnies caucàsiques, turques i tàrtares. Els moviments nacionalistes s'enfrontaven a la política de russificació duta a terme pels tsars. L'Estat més gran del món tenia una economia agrària endarrerida i un ordre politicosocial que gairebé no havia canviat des del final de l'Antic Règim. Les primeres reformes econòmiques i socials hi arribaren després de la derrota russa en la Guerra de Crimea (1853-1856), on va quedar palesa la seva inferioritat enfront de les potències occidentals (França i el Regne Unit). Alexandre II (1855-1881) va aprovar l'abolició de la servitud dels camperols, la creació de consells rurals de govern (zemstvos) i la construcció dels primers enclavaments industrials i ferroviaris. Però va reprimir les reclamacions nacionalistes i les protestes del moviment obrer. Va morir a Sant Petersburg en un atemptat terrorista. Alexandre III (1881-1894) va refermar les mesures repressives i la persecució de tota mena d'oposició i continuà la política de russificació (paneslavisme). Amb Nicolau II (1894-1917), ni el Govern de caràcter autocràtic ni la política exterior bel·ligerant no van canviar gaire. La derrota en la guerra amb el Japó (19041905) i la revolució de 1905 el van obligar a plantejar tímides reformes, que no van fer minvar el malestar social. L'imperi rus restava seriosament afeblit, a l'espera d'un darrer cop que l'esfondrés, com va ocórrer el 1917 amb la revolució bolxevic.

La desintegració de l'imperi otomà

SUÏSSA

Bessaràbia (Imp. rus)

IMPERI AUSTROHONGARÈS

IMPERI

Bòsnia i Hercegovina ROMANIA SÈRBIA

MONTENEGRO

Cà

RUS sp

Mar Negra

AFGANISTAN

ALEMANYA

BULGÀRIA

IMPERI OTOMÀ

ITÀL IA

PÈRSIA

Les pressions de les potències occidentals i l'expansionisme rus van anar afeblint la sobirania turca.

GRÈCIA ALBÀNIA

Mar Mediterrània

Tunísia (Fr.)

Xipre

Kuwait Bahrain Qatar

Dodecanès (Itàlia)

Oman

Costa dels Pirates Líbia (Itàlia)

ARÀBIA

ar R

Egipte (R.U.)

Algèria (França)

oj a Socotra Eritrea (Itàlia)

Àfrica equatorial francesa

Hadramaut Aden

Sudan (R.U.)

Fronteres de l’imperi otomà el 1805

Somàlia britànica

Somàlia francesa

Somàlia italiana

E TI ÒP I A

Fronteres de l’imperi otomà el 1880 Fronteres el 1913 Protectorat britànic 0

150 300 450 km

Congo Belga

da an .) Ug R. U (

3.4. La qüestió dels Balcans i l'imperi turc A la fi del segle xix, la descomposició de l'imperi otomà va convertir la península dels Balcans en un dels problemes més importants de la política exterior de les grans potències europees. L'anomenada «Qüestió d'Orient» va ser una amenaça constant per a la seguretat i l'estabilitat del continent. En el vesper dels Balcans coincidien les aspiracions nacionalistes d'ètnies amb llengües, cultures i religions diferents i les ambicions imperialistes d'Àustria-Hongria i Rússia, vigilades de prop per França i el Regne Unit. ➜ La qüestió dels Balcans

Des del final de l'edat mitjana, l'imperi otomà abastava els Balcans, la península d'Anatòlia, Pròxim Orient i una part important del nord d'Àfrica. L'imperi estava dominat per un règim teocràtic, amb un soldà que era al mateix temps el califa, la màxima autoritat religiosa dels musulmans, i que governava d'acord amb les lleis de l'islam.

Àfrica oriental britànica

L'enfonsament de l'extens imperi otomà va ser un llarg procés que va començar a principis del segle xix i va concloure després de la Primera Guerra Mundial.

OCEÀ ÍNDIC

Primerament, el 1830, va arribar la independència de Grècia. A les derrotes militars s'hi van sumar diversos processos de secessió i la incapacitat de l'Administració. El 1878 el soldà va reconèixer la independència de Montenegro, Sèrbia, Romania i Bulgària. Abans d'acabar el segle, els turcs van perdre Tunísia i Egipte. El 1908 Àustria es va annexionar Bòsnia i Hercegovina, el 1911 Itàlia va ocupar Líbia, i després de les guerres balcàniques es van cedir els últims territoris europeus. El cop definitiu va arribar amb la derrota en la Gran Guerra. Van perdre totes les possessions a Aràbia, l'Iraq, Síria, Palestina i el Líban. La nova República de Turquia va quedar reduïda a la península d'Anatòlia.

En el primer terç del segle xix, la frontera turca als Balcans s'estenia encara fins als límits d'Àustria-Hongria. Però l'imperi otomà sobrevivia enmig d'una gran inestabilitat política, incapaç de fer front als moviments nacionalistes que sorgien al seu si i a la pressió constant de les grans potències europees, i estava arruïnat. A la guerra de la independència de Grècia la van seguir els aixecaments dels serbis. El 1853, Rússia, protectora dels cristians ortodoxos, va atacar l'imperi otomà: va ser l'inici de la Guerra de Crimea (1853-1856). La intervenció d'Àustria, França i el Regne Unit va frenar l'expansionisme rus, però el Tractat de Pau de París (1856) va suposar també el reconeixement, en la pràctica, de la independència de Sèrbia i de Romania. El 1877, Rússia declarava de nou la guerra a l'imperi otomà. El motiu era la duríssima repressió duta a terme pels turcs per esclafar els aixecaments nacionalistes de Montenegro, Bòsnia i Hercegovina i Bulgària. La guerra va acabar amb la signatura del Tractat de San Stefano (1878), que obligà el soldà a admetre la independència de Bulgària.

Unitat 4 Les protestes d'Àustria-Hongria i la pressió britànica aconseguiren, uns quants mesos més tard, amb la signatura del Tractat de Berlín, limitar la influència russa sobre els pobles eslaus del sud, cosa que va paralitzar el projecte de la Gran Bulgària. Però el conflicte dels Balcans continuava obert. La crisi de l'imperi turc es produïa també fronteres endins. El 1876, els partidaris de reformes liberals (els «joves turcs») van donar un cop d'estat. Però el soldà Abdul Hamid (1876-1909) anul·là la constitució, va reprendre la llei islàmica, va perseguir els reformistes i va augmentar la repressió contra els nacionalistes eslaus i sobre el poble armeni, que va patir diverses massacres. El 1909, la revolució dels joves turcs deposava el soldà, i començava un període de reformes. El nou Govern d'Istanbul no va impedir el desmembrament de l'imperi: —E l 1908, Àustria-Hongria es va annexionar Bòsnia i Hercegovina. —E l 1912, Rússia va esperonar l'enfrontament de la Lliga Balcànica (Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro) contra l'imperi otomà, les altres possessions europees. —E l 1913, Bulgària es va enfrontar contra Sèrbia i Grècia (Segona Guerra Balcànica) en vigílies de la Gran Guerra. La interminable «Qüestió d'Orient» en seria el detonant.

Les primeres fotografies de guerra van ser preses per Roger Fenton en la Guerra de Crimea. En la imatge, Osman Pasha (a cavall), mariscal otomà.

La Comuna de París La Comuna va ser un govern revolucionari que va dirigir la ciutat de París durant una mica mes de dos mesos l'any 1871. Està considerada com la darrera revolució del segle xix i la primera temptativa de govern obrer revolucionari. Les causes de la revolució es remunten a l'hivern de l'any 1870-1871 quan la ciutat va ser assetjada per l'exèrcit prussià en el context de la guerra francoprussiana, la qual cosa va causar greus problemes per a la població: fam, bombardejos, destrucció de cases i fàbriques, molts morts i ferits, etc. La derrota francesa va exasperar la població, que es considerava traïda pels conservadors monàrquics, als quals acusava d'haver-los menat a aquesta situació. Pel març de 1871 la població es va revoltar, encapçalada per republicans radicals i socialistes, i es va formar un consell comunal revolucionari que es va anomenar Comuna de París. Absorbida per la lluita contra l'ofensiva de les forces monàrquiques franceses que assetjaven la ciutat, va dur a terme poques reformes però significatives: educació obligatòria, separació Església i poder polític, elecció de jutges i alts funcionaris,

supressió de l'exèrcit permanent i altres mesures de caràcter social. El 2 d'abril l'exèrcit monàrquic assetjà la ciutat i pel maig, després d'una lluita aferrissada de vuit dies, va esclafar la resistència dels comuners. La repressió va ser terrible, amb més de 20000 morts en combat o afusellats i milers de deportats o condemnats a presó.

Obrers i obreres cremant edificis a París durant la Comuna de París, cap el 1871.

treballa els continguts

Resum La Restauració • • • •

efensa de l'absolutisme D Evitar el retorn a la revolució Equilibri de poders Nou mapa europeu

Onades revolucionàries

Nacionalisme

Tipus

Liberal

• 1 820: – Espanya – Nàpols – Grècia

• Congrés de Viena (1815) • Santa Aliança

• Regne Unit:

– Era victoriana – Democràcia liberal

Unificacions

Idealista i cultural

• I tàlia: – Garibaldi – Víctor Manuel II

•A lemanya: – Bismarck –G uillem I

•F rança: – Segon Imperi – Guerra a Prússia – III República

Recursos Bibliogràfics • Bonamusa, F. (1998). Pueblos y naciones en los Balcanes, siglos xix-xx. Madrid: Síntesis. • García, E. (1999). La crisis del Antiguo Régimen y los absolutismos. Madrid: Síntesis. • Hobsbawn, E. (2011). La era de la Revolución, 1789-1848. Barcelona: Crítica. La era del capital, 1848-1875. Barcelona: Crítica. Nacions i nacionalisme des del 1780. València: Universitat de València. Són tres obres fonamentals per abordar el període. • Yslaire, Y. (2009). Sambre. Barcelona: Glénat. Còmic ambientat al París de 1848, que narra l'amor entre un burgès i una trinxeraire.

Audiovisuals • Balzac (J. Dayan, 1999). Biografia de l'escriptor francès Honoré de Balzac (1799-1850), centrada, sobretot, en la seva relació amb les dones. • Il gattopardo (L. Visconti, 1963). Pel·lícula basada en la novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, ambientada en l'època de la unificació d'Itàlia.

• 1 830: – França – Bèlgica – Polònia – Itàlia – Alemanya

Potències europees

• Alemanya: – II Reich – Guillem I – «Sistemes bismarckians» – Guillem II

• 1 848: – «Primavera dels pobles» – França – Àustria – Estats alemanys

• I mperi rus: – Tsarisme. Romanov – Guerra de Crimea • I mperi turc: – La «Qüestió d'Orient» • I mperi austrohongarès: – Francesc Josep I – Heterogeneïtat

• La fira de les vanitats (M. Nair, 2004). Narra la història de Becky, una òrfena que utilitza la seva bellesa, enginy i astúcia per ascendir dins de la societat anglesa. • Els miserables (T. Hooper, 2012). Adaptació cinematogràfica del famós musical Els miserables, basat al seu torn en la novel·la homònima de Victor Hugo. Narra la història de l'expresidiari Jean Valjean.

Internet A continuació us comentem quatre pàgines web seleccionades expressament per treballar o aprofundir algun dels temes tractats en aquesta unitat. Trobareu aquestes adreces en el vostre espai personal del web www.barcanova.cat. a) La Libertad guiando al pueblo. Excel·lent recurs interactiu amb un comentari històric artístic detallat. b) La guerra de Crimea. Centenars de fotografies fetes per Roger Fenton el 1855. Estan considerades les primeres fotografies de guerra. c) El Romanticismo. Aproximació al període amb abundants biografies. d) Mites de les nacions. Web del Museu Alemany d'Història amb informació sobre els mites nacionals en diversos països.

Unitat 4

Activitats 1. Redacta una breu biografia de cadascun d'aquests perso-

natges, incidint en el seu paper durant la Restauració: tsar Alexandre II, Francesc I d'Àustria, Frederic III de Prússia, Metternich, Talleyrand.

2. Respon

les qüestions següents amb ajuda del mapa d'Europa el 1815: — Quines diferències trobes respecte al període napoleònic? — Quins territoris s'annexionaren, Àustria, Prússia i Rússia?

3. Elabora un mapa conceptual en el qual sintetitzis les revolucions de 1820, 1830 i 1848. Abans repassa el «Taller d'història» de la unitat 3.

4. Defineix

els conceptes següents: Santa Aliança, liberalisme, nacionalisme, sufragi censatari, sufragi universal, Zollverein.

5. Indica i caracteritza quins són els dos corrents de pensament respecte al nacionalisme.

6. Investiga sobre la relació entre el nacionalisme i el Romanticisme.

7. Comprovem.

Assenyala quines són les idees principals dels textos de Mazzini i de Herder de l'epígraf 2 d'aquesta unitat.

8. Quines nacionalitats alemanyes s'incorporaren al nou Estat alemany liderat per Prússia el 1866 i el 1871?

9. Elabora un informe sobre Giuseppe Garibaldi, Camillo Benso (comte de Cavour) i Víctor Manuel II, i després fes una

valoració sobre la seva influència en el procés d'unificació italiana.

10. Fes un quadre resum en el qual comparis els processos d'unificació d'Itàlia i d'Alemanya: indica'n els trets comuns i les diferències.

11. Investiga sobre el procés d'implantació del liberalisme a Espanya durant els anys vint i trenta del segle xix. En l'exposició hi has d'incloure els conceptes següents: Fer ran VII, Trienni Liberal, pronunciaments, afusellament de Torrijos, Mariana Pineda.

12. Caracteritza breument l'evolució política de la Gran Bretanya i de França. Quines semblances i diferències hi trobes?

13. Explica quins van ser els objectius de la política desenvolupada per Bismarck:

— Amb quins països va establir aliances? —Q uines diferències hi ha respecte a la política duta a terme per Guillem II? — Què s'entén per «Qüestió d'Orient»?

14. Línia del temps. Fes un eix cronològic en el qual incloguis

els conceptes següents: Congrés de Viena, Revolucions de 1820, 1830 i 1848 (incloent-hi països), Zollverein, batalles de Magenta i Solferino, Guerra de Crimea, unificació alemanya, unificació italiana, Tractat de San Stefano, «sistemes bismarckians».

L'empresari Henri Dunant, després de veure milers de soldats moribunds en la batalla de Solferino (en la imatge), va creure en la necessitat de crear un cos de voluntaris per socórrer els ferits independentment del bàndol del qual fossin, i es creà la Creu Roja Internacional.

treballa amb documents

Text històric

Documents constitucionals

• Fes un comentari del text històric següent.

•F es el comentari conjunt dels documents següents: destaca els diferents contextos històrics de referència i compara el contingut per mostrar les similituds i les diferències que s'hi plantegen quant a la forma d'estat, a la definició de poders (executiu, legislatiu) i a la mena de sufragi.

Doc. 1. Tractat de la Santa Aliança «En nom de la molt Santa i indivisible Trinitat. SS. MM. L'Emperador d'Àustria, el Rei de Prússia, i l'Emperador de Rússia, com a conseqüència dels grans esdeveniments que han marcat Europa en el curs dels tres últims anys […]. En conseqüència, Ses Majestats han convingut els articles següents: Art. I. D'acord amb les paraules de les Santes Escriptures, que ordenen a tots els homes mirar-se com a germans, els tres monarques contractants romandran units pels llaços d'una veritable i indissoluble fraternitat i es consideraran com a patriotes, es prestaran sempre i arreu assistència, ajuda i socors; es comportaran amb els súbdits i exèrcits com a pares de família; els dirigiran en el mateix esperit de fraternitat del qual estan animats per protegir la religió, la pau i la justícia. Art. II. En conseqüència, l'únic principi en vigor, ja sigui entre aquests governants, ja sigui entre els súbdits, serà el de prestar-se recíprocament servei. El de testimoniar-se per una benevolència inalterable l'afecte mutu del qual han d'estar animats, el de considerar-se tots com a membres d'una mateixa nació cristiana, i els tres prínceps aliats no es consideraran ells mateixos més que com a delegats per la Providència per governar tres branques d'una mateixa família: Àustria, Prússia i Rússia, i així confessar que la nació cristiana, de la qual ells i els seus pobles formen part, no té realment un altre sobirà que aquell a qui únicament pertany en propietat el poder, perquè només en Ell es troben tots els tresors de l'amor, de la ciència i de la saviesa infinita, és a dir: Déu, el nostre Diví Salvador Jesucrist, el Verb del Molt Alt, la paraula de la Vida. […] Art. III. Totes les potències que vulguin ratificar solemnement els sagrats principis que han dictat la present acta i reconeguin com és d'important per a la felicitat de les nacions, massa temps agitades, que aquestes veritats exerceixin d'ara endavant sobre els destins humans tota la influència que els correspon, seran rebudes amb tanta diligència com afecte en aquesta Santa Aliança. Fet, triplicat i signat a París l'any de gràcia de 1815, el 26 de setembre. Francesc, Frederic-Guillem i Alexandre.» Santa Aliança (París, 1815).

Doc. 2. Carta Atorgada de 1814 «Art. 13. […] El poder executiu correspon només al rei […]. Art. 15. El poder legislatiu l'exerceixen conjuntament el rei, la Cambra dels Pars i la Cambra dels Diputats dels Departaments […]. Art. 16. El rei té la iniciativa legal […]. Art. 19. Les Cambres tenen la facultat de suplicar al rei perquè proposi una llei sobre qualsevol matèria, i d'indicar allò que li sembli convenient que contingui […]. Art. 27. La designació dels Pars de França correspon al rei […]. Art. 35. La Cambra dels Diputats es compondrà dels diputats elegits pels col·legis electorals […]. Art. 38. Cap diputat no pot ser admès en la Cambra si no té quaranta anys d'edat i si no paga una contribució directa de mil francs […]. Art. 40. Els electors que concorren al nomenament dels diputats no poden tenir dret al sufragi si no paguen una contribució directa de tres-cents francs i si no tenen, almenys, trenta anys». Carta Atorgada pel rei francès Lluís XVIII (1814).

Doc. 3. Carta Constitucional de 1848 «Capítol I. De la sobirania Art. 1. La sobirania resideix en el conjunt dels ciutadans francesos, cap individu, cap fracció del poble no pot atribuir-se'n l'exercici. […] Capítol III. Dels poders públics Art. 18. Tots els poders públics emanen del poble. No poden ser delegats per herència […]. Capítol IV. Del poder legislatiu Art. 20. El poble francès delega el poder legislatiu en una Assemblea única […]. Art. 24. El sufragi és directe i universal. L'escrutini és secret. Art. 25. Són electors, sense pagar contribució directa, tots els francesos majors de 21 anys que estiguin en possessió dels seus drets civils i polítics […].

Unitat 4

Capítol IV. Del poder executiu Art. 43. El poble francès delega el poder executiu en un ciutadà, que rep el títol de president de la república […]. Art. 45. El president de la república és elegit per 4 anys i no és reelegible fins que hagin transcorregut 4 anys més.»

Il·lustració de premsa • La imatge pertany a la revista La ilustración española y americana, una publicació sobre l'actualitat internacional i espanyola (1870-1921) que incloïa reportatges sobre política, guerres, successos, vida social i temes de divulgació científica, històrica, literària i artística. Comenta-la tenint en compte el seu valor com a font primària per a la història de la guerra francoalemanya:

Obra d'art •A nalitza el quadre La massacre de Quios, del pintor francès Eugène Delacroix, de 1823. Es tracta d'una obra fonamental del Romanticisme. Els passos que has de seguir són aquests: —P rimer: presentació de l'obra, amb l'autor, el títol, la data de realització i l'estil artístic. —S egon: descripció dels personatges i els elements que hi apareixen, la ubicació, l'aspecte, les actituds. —T ercer: anàlisi de l'obra en el context històric, tenint en compte quan es pinta i per què l'autor tria representar aquest tema. Et pots documentar en aquestes pàgines web, que trobaràs al teu espai personal del web www.barcanova.cat.

1. P rimerament, has d'identificar la imatge mitjançant les dades bàsiques (tema, data i lloc de publicació). 2. Després, has de descriure-la amb detall. 3. F inalment, has de relacionar el tema que s'hi representa amb el context històric general en el qual s'inclou (per a això fixa't en el lloc on es troben les tropes alemanyes i la data en què això passa). També pots reflexionar sobre el concepte de guerra psicològica.

Treball amb mapes històrics •C omenta els mapes històrics sobre les revolucions burgeses a Europa en el segle xix, del subepígraf 1.3, «Els moviments revolucionaris de 1820, 1830 i 1848», seguint els passos indicats en el «Taller d'història» d'aquesta unitat. Caiguda d'un globus de correu entre les tropes alemanyes del setge de París.

L’apartat Taller d’història. Comentari d'un mapa històric el trobaràs al teu espai personal del web www.barcanova.cat.