Violeta i el misteri de la mòmia by Editorial Blume

AQUEST LLIBRE PERTANY A

BANC B A NC O

EL PIS DE LA VIOLETA

TEAT RE

LONDRES HOTEL

A N G L A T ER R A

PI RÀ M ID ES

EGIPTE

EL C AI RE

DE L’ÒP ERA

ITÀLIA

ÍNDIA

VENÈCIA

ORFENAT PALAU

MAPA

NO ÉS A ESCALA, L’ÍNDIA ÉS MOLT MOLT MÉS LLUNY!

Per a l’Ellie - HW Per a la Harriet - BM

ystery Mummy M t and the le io V al in eno Llort talana Títol orig Lluïsa Mor ca Traducció edició en llengua l’ ó de Fischer 0 Coordinaciristina Rodríguez e de 202 C na, octubr gua catala en E ll UM en ició t per BL Primera ed S.A. Edita Vallvidrera aturart, 2n, © 2020 N les Alberes, 52, a on Carrer de 08017 Barcel info@blume.net l: 00 E-maiUK, Ltd., Londres 40 5 0 2 Tel. 93 imon&Schuster t Whitehorn r © 2017 S del text Harrie tracions Becka Moo © 2017 ada i les il·lus rt po la 6-0 © 2017 de 84-18459-1 ) ISBN 978- B.19526-2020 (Barcelona l: ga Llobregat le de sta obra, s Dipòsit ue ug pl d’ Es ial aque àfics Soler, tal o parc torització to gr ó rs ci le uc al T da au eprod Imprès a ibida la r ics, sense la degu ueda proh òn ervats. Q mecànics o electr l’editor. es r s et de Tots els dr sigui per mitjans per escrit ja ent ME.NET era proced , WWW.BLU tèria prim ntem ma ibres inte l’ús urat amb manufact ció dels nostres ll la conservació i uc en bre paper a imprès soonsable. en la prodbientals que promoumateix, en la nostra s’h e ibr Aquest ll os de gestió resp s requisits mediam os primaris. així rials reciclats, de bosc forç, complir el pecial dels bosc màxim els mate el procés ar al xim es , en es terials amb el mà sable dels boscos a, intentem utilitz e facin servir ma ental (efc) respon pel planet res proveïdors qu iure de clor elem ó ci pa cu preo altres. estigui ll m als nost i sol·licitebricació dels quals s pesants, entre d’ ll de fa o de meta

Aquesta és la història de la Violeta Mora Cler. La Violeta viu amb els seus pares, la Camila i en Bonaventura, un gat que es diu Púding i una cacatua, la maharaní. El seu pis té un gran jardí a la part posterior de l’edifici; és comunitari perquè el comparteixen totes les persones que resideixen a les cases del voltant del jardí. A la comunitat també hi viuen els millors amics de la Violeta, la Rosa i l’Artu, i una senyora d’allò més excèntrica, la Didí Derota, que és la bestia de l’Artu. La Violeta sempre busca noves aventures i, juntament amb la Rosa i l’Artu, ja ha resolt tres casos: el robatori d’una valuosa joia propietat de la Didí; el segrest de la cacatua maharaní que ara

viu amb ella, i l’any passat, quan els tres amics eren de vacances a Venècia, van ajudar a capturar una banda de contrabandistes! Per resoldre tots aquests casos van comptar amb una mica d’ajuda de l’agent Puig (ben petita, segons la Violeta, tot i que l’agent Puig segur que no pensa el mateix). Com ja deveu haver endevinat pel títol, aquest llibre tracta de mòmies i de moltes coses de l’antic Egipte. Per tant, tot seguit us presentaré els protagonistes d’aquesta aventura i us explicaré les coses de l’antic Egipte que més els agraden.

VIOLETA

DOLORS

L’inici de l’antiga civilització egípcia es remunta a fa més de 5000 anys i va acabar l’any 30 aC, quan Egipte va ser conquerit pels romans. Els antics reis egipcis rebien el nom de faraons. El faraó més famós és el jove Tutankamon, la tomba del qual va ser descoberta el 1922 i estava plena d’uns tresors increïbles.

ROSA

COSINA AGNÈS

Els antics egipcis van inventar el sistema d’escriptura jeroglífica, que usa signes (anomenats jeroglífics) en lloc de paraules. La reina Nefertiti, la madrastra de Tutankamon, també és molt famosa. Encara no se n’ha descobert la tomba.

ARTU AGENT PUIG Les piràmides eren les tombes dels faraons que van viure en èpoques anteriors a Tutankamon. No obstant això, quan Tutankamon va morir, els faraons van ser enterrats a la Vall dels Reis, a prop de Luxor.

PROFESSOR FITZHERBERT Els antics egipcis creien en la vida després de la mort, de manera que conservaven els cossos dels seus morts momificant-los.

Tutankamon i Nefertiti van viure en un període històric denominat l’Imperi Nou, que s’inicia al segle xvi aC i acaba al segle xi aC.

Una arr inesperaibada da

Tot va començar una trista tarda de gener, freda i plujosa. Era un d’aquells dies grisos que et fan venir ganes de quedar-te a casa i prendre xocolata calenta amb melindros. Per tant, entendreu perfectament que això és just el que feia la Violeta. Asseguda a la seva cuina tan acollidora, després d’un dia soporífer a l’escola i d’un camí de tornada a casa en companyia de la Rosa, la seva millor amiga, sota la pluja, intentava animar-se i entrar en

calentor. El Púding, assegut a la falda de la Violeta, esperava que algun trosset de melindro li anés a parar a la boca. I, instal·lada a prop de la finestra, la maharaní, la cacatua de la Violeta, observava amb mala cara el clima hivernal. —Has vist les postals que t’han arribat? —li va preguntar la Norma, la majordoma dels Mora Cler. La Violeta va negar amb el cap i la Norma les hi va donar. La primera era una fotografia d’un cotxe esportiu d’un vermell llampant. Al darrere, el seu padrí Joan hi havia escrit: «El teu primer cotxe?». La Violeta va fer una rialleta. Al Nadal havia passat una setmana molt divertida a Dorset amb

els seus pares, la Camila i en Bonaventura, i amb en Joan, el seu padrí, i la seva dona, l’Elena. S’havien allotjat en una caseta situada al final d’un llarg camí de terra. Tot i que a la Camila no li va fer gaire gràcia, en Joan i en Bonaventura havien ensenyat a conduir a la Violeta. Li va agradar gairebé tant com jugar al pòquer, un joc que el padrí Joan li havia ensenyat quan era molt petita i al qual sempre jugaven quan estaven junts. L’altra postal era la fotografia d’una mòmia egípcia i hi havia escrit: «Salutacions des del Museu d’Antiguitats Egípcies del Caire». Caire» Segur que ja sabeu que El Caire és la capital d’Egipte i, encara que la Violeta no hi havia estat mai, coneixia perfectament el museu perquè era on tre-

ONS TACI SALU MUSEU L DES DE UITATS IG T N ’A AIRE D S DEL C C EGÍP IE

ballava d’egiptòloga la seva tia Matilda, la germana de la Camila. La Matilda no s’assemblava gens a la Camila: no portava mai faldilla ni bossa de mà, i duia les butxaques sempre plenes de tallaplomes, lupes i objectes antics ben estranys que havia arreplegat. Tenia uns cabells negres llargs i esbullats, i duia unes ulleretes de muntura quadrada que semblava que sempre li llisquessin nas avall. Tenia una filla que es deia Agnès i que era una rèplica exacta en miniatura de la seva mare, però amb la pell fosca del pare. Ell era un arqueòleg egipci que es

deia Akhil i, tot i que la Matilda i ell estaven divorciats, eren molt bons amics. Vivia a tocar de la Matilda, i l’Agnès anava d’una casa a l’altra. La Violeta i l’Agnès tenien la mateixa edat i, tot i que la Violeta vivia a Londres i l’Agnès, al Caire, es coneixien molt perquè totes dues es quedaven sovint amb la Grand-mère, al sud de França. L’Agnès i la Violeta s’entenien molt bé, però de tant en tant es barallaven, normalment perquè l’Agnès era una mica entremaliada, o molt, més ben dit. Li encantaven les bromes pesades. De vegades, feien molta gràcia, i a la Violeta no li impor-

tava participar-hi, però d’altres l’Agnès es passava de la ratlla i per culpa seva es ficaven en uns bons embolics. Per exemple, la darrera vegada que havien estat a casa de la Grand-mère, l’Agnès havia convençut la Violeta perquè amaguessin la Bigotuda, la rata de l’Agnès, a dins del llit de la Camila i en Bonaventura. L’Agnès se l’estimava molt, la Bigotuda, i a la Violeta li semblava molt bufona, tant com podia ser-ho una rata peluda i marró. Vivia a la Ratabossa, una mena de bossa que l’Agnès s’enduia a tot arreu. Trobar-se una rata al llit ja és un ensurt de mort per a la majoria de gent, però resulta que, a més, la Bigotuda tenia una predilecció especial pels nassos de les persones i havia queixalat el nas del pare de la

Violeta quan l’home havia intentat fer-la’n fora. En Bonaventura, que no s’ho havia pres gens bé, havia acabat amb una vistosa tireta al nas. Podria seguir, però hem de tornar a la postal. Escrita amb la lletra grossa i arrodonida de l’Agnès, s’hi llegien les paraules J’ARRIVE, que en francès vol dir «ARA VINC». La Violeta va quedar molt parada. La seva mare no li havia comentat que la seva tia i la seva cosina tenien intenció de venir, i quan l’hi va preguntar a la Norma, ella tampoc no en sabia res. «Vaja», va pensar la Violeta, «doncs ja l’hi preguntaré després a la mare». Les sis en punt era l’hora màgica per als Mora Cler, perquè era quan els pares de la Violeta, després de treballar, prenien un còctel i comentaven

RATA

amb ella com els havia anat el dia. Aquella tarda, mentre els seus pares bevien un ponx de rom calent, la Violeta els va ensenyar la postal. La Camila es va sorprendre tant com la Violeta i estava a punt de dir-ho quan va sonar el telèfon. En Bonaventura va respondre mentre totes dues paraven orella: —Digui? Hola, Matilda, com estàs? Justament ara parlàvem de tu... Dius que tens una notícia molt emocionant...? Et passo la Camila...? No, entesos... —Va fer una pausa molt llarga—. Caram, això sona molt engrescador. La reina Nefertiti? De debò? I la mòmia és aquí, al Museu Britànic? Així que vens a Londres la setmana vinent... i

l’Agnès? Ella també ve... És... genial... Et passo la Camila... Es mor de ganes de parlar amb tu... La Camila va agafar l’auricular i immediatament va començar a xampurrejar en francès amb la seva germana. —La Matilda pensa que hi ha una relació entre la reina Nefertiti i la mòmia del Museu Britànic. Vindrà per investigar-ho a fons. Creu que la mòmia la pot dur fins a la tomba perduda de Nefertiti! —va explicar en Bonaventura. —Ostres! Quina passada! —va exclamar la Violeta—. Seria tan increïble com quan van trobar Tutankamon. —Per a la Violeta, l’antic Egipte era el tema més interessant de tots els que havia estudiat a l’escola.

—Jo també crec que és molt emocionant, però l’Akhil és en una excavació, la qual cosa significa que l’Agnès acompanyarà la Matilda —va explicar en Bonaventura amb poc entusiasme mentre prenia un bon glop de ponx de rom. —Oh, que bé que ens ho passarem! —va exclamar la Camila després d’haver-se acomiadat de la seva germana. —Dic això ara perquè no hi hagi cap tipus de confusió —va afegir en Bonaventura tocant-se el nas amb cura—. No penso permetre que aquesta rata entri a casa nostra. La Camila va passar a l’acció immediatament i la setmana següent ja ho tenia tot lligat: havia tro-

bat per a la Matilda i l’Agnès un piset de lloguer a l’altra banda del jardí comunitari, a l’edifici que era al costat d’on vivien la Didí i l’Artu, els millors amics de la Violeta. I com que potser havien de passar una temporada a Anglaterra, la Camila havia convençut la senyora Fondalada, la directora de l’escola, perquè l’Agnès pogués estudiar al Santa Caterina la resta del trimestre. —Estàs segura que és una bona idea? —li havia preguntat en Bonaventura un dia, pensant que la Violeta no el sentia—. L’Agnès a vegades és un xic... esbojarrada. —Ja ho sé, però la Matilda m’ha assegurat que ara està molt més tranquil·la i que últimament gairebé no s’ha ficat en cap embolic. O sigui que

tot anirà com una seda —va assegurar la Camila, fent un gest com per treure importància a l’assumpte.

dia r e m i r p El ’Agnès de l cola a l’es 8:30 hores: la senyora Registre, la tutora del curs. —Bé, noies, vull que doneu la benvinguda a l’Agnès, la cosina de la Violeta. Aquesta noia normalment viu al Caire, però passarà tota la resta del trimestre amb nosaltres, cosa que celebro moltíssim. Així doncs, m’agradaria enormement que l’ajudéssiu amb l’adaptació. Pot fer molta por començar en una escola nova i desconeguda!

10:30 hores: el senyor Coma, el mestre d’anglès. —Ja sé que és el teu primer dia, Agnès, però t’agrairia que deixessis de xerrar. I Violeta i Rosa, deixeu d’escoltar-la, sisplau. Gràcies. 10:35 hores —Agnès! 10:40 hores —Em sap greu fer això el teu primer dia aquí, Agnès, però t’ho adverteixo seriosament. Al

Santa Caterina, si parles a classe, t’amonestarem. Si dius una paraula més, en rebràs una. Si n’acumules tres en una setmana, anirás al despatx de la directora. 10:45 hores —Ho sento, però us haig de fer una amonestació a totes tres, Violeta, Rosa i Agnès. 11.00 hores: l’Agnès i la Violeta, durant la pausa. —Violeta, no puc creure que la teva amiga plori. —No siguis dolenta. És que a la Rosa mai no li havien donat una amonestació.

11:30 hores: la senyoreta Sumes, la mestra de matemàtiques. —Què tens a la mà, Violeta, una nota? Doname-la ara mateix! Ja veig que no és la teva lletra, però saps que a la classe no es passen paperets. T’has guanyat una altra amonestació per donar mal exemple a la teva cosina. 13:00 hores: la Rosa a l’hora del menjador. —No, de debò, Violeta, t’has d’asseure amb l’Agnès. És la teva cosina i és el seu primer dia. A mi no em fa res seure amb la Lídia.

14:00 hores: senyora Tinta, la mestra de plàstica. —Que hi ha una RATA aquí? Aixequeu-vos totes de les cadires, que intentaré atrapar-la! Com ha entrat? Què has dit, Agnès? És clar. Doncs fes el favor d’agafar aquesta ratota i, com que és el teu primer dia, sempre que no la tornis a dur a l’escola, no en direm res, d’això que ha passat. 15:45 hores: la Violeta, la Rosa i l’Agnès tornen a casa, callades, després de les classes.

L’Agnès trenca el silenci sepulcral. —Violeta, podem jugar al jardí quan arribem a casa?

—Jo tinc escalada i, després, escacs. Potser després. —Vols jugar amb mi? —va preguntar l’Agnès a la Rosa amb desgana. —No, gràcies —va contestar la Rosa ràpidament—. Tinc ballet. —Ballet? —va replicar l’Agnès amb sorna—. Que balles... amb un tutú... La, la, la? No et sembla avorridíssim? —No, gens ni mica —va respondre la Rosa. —Hauries de provar el kungfu. És molt més divertit! —L’Agnès va fer uns quants moviments per a la Rosa—. T’he explicat que soc cinturó negre? És la categoria més alta que hi ha, perquè ho entenguis. Soc una arma letal.

—Sí, crec que ja ho has dit quan anàvem cap a l’escola, i també després, quan hem sortit al pati, i després, a l’hora de dinar —va deixar anar la Rosa. 17:45 hores: al jardí comunitari. Per casualitat, aquella tarda la Violeta i la Rosa van sortir al jardí alhora, quan ja havien enllestit els deures i les activitats. Era quasi de nit i l’Artu i altres nens jugaven els últims minuts d’un

partit de futbol. Les dues amigues van veure que l’Agnès li feia una entrada a l’Esteve, el germà gran de la Rosa, i que tot seguit xutava la pilota i la ficava a la porteria. Tothom va cridar amb entusiasme i li van donar cops de palmell a l’esquena. —És una passada, la teva cosina —li va dir l’Artu a la Violeta, que, com la Rosa, va fer una rialleta. 19:00 hores: sopar a la casa dels Mora Cler. —Ja teniu tots el plat a taula? —va preguntar la Camila, mentre tothom es posava formatge en pols a la pasta—. Violeta, ves a buscar més aigua, sisplau. Bon profit! I ara vull que m’ho expliquis tot sobre com va l’escola, Agnès.

L’Agnès va somriure a la Camila. —És divertit, tot i que encara no ha passat res d’especial; jo crec que els mestres ni s’han adonat que era a classe. I la Rosa és maquíssima... M’encanta la dedicació que posa al ballet. La Violeta va llançar una miradeta a l’Agnès, però ella va fer com si res. —Fantàstic. M’alegro que hagi anat tan bé! —va exclamar la Camila—. I com ha anat al museu, Matilda? —Bé, també, però han passat més coses —va precisar la Matilda, que va començar a beure, a menjar pasta i a parlar, tot alhora—. He conegut el famós Armand Fitzherbert. —Qui és? —va preguntar la Violeta.

—És el nou director del Museu Britànic. Tothom va quedar molt sorprès quan li van oferir el càrrec, ja que abans es dedicava a comprar i vendre artefactes als seus clients rics. —Què és un artefacte? —va preguntar la Violeta. L’Agnès es va afanyar a contestar: —Un artefacte és un objecte que normalment té una importància arqueològica. —És una manera més sofisticada de dir «objecte» —va puntualitzar en Bonaventura—. Normalment, es tracta d’un objecte antic. La Matilda va riure. —És veritat. El professor Fitzherbert em va explicar que l’altra feina li semblava poc gratificant i que estava encantat de treballar en un mu-

seu que tothom podia visitar. A més, ha estat molt cordial i amabilíssim. De fet, m’ho estava passant bomba fins que he vist a qui tu ja saps. La Camila va riure. En Bonaventura i la Violeta van fer cara de no entendre res, i l’Agnès els ho va aclarir: —El professor Petit també treballa al Museu Britànic i és el gran rival de la mare. Està obsessionat a trobar la tomba de Nefertiti. —Vam créixer junts —va dir la Camila—. Recordo que el Pierre Petit ens va perseguir per la platja, a prop de la casa de la Grand-mère, jurant que es venjaria de tu l’endemà que el llancessis a l’aigua. —Doncs no ho ha aconseguit —va afirmar la Matilda amb satisfacció—. I ara està furiós per-

què s’ha passat els últims vint anys buscant la tomba de Nefertiti i no pot suportar la idea que potser la trobaré jo. —Encara que és un maleducat, m’agradaria tornar-lo a veure —va admetre la Camila—. Crec que us organitzaré una petita festa de benvinguda, a tu i a l’Agnès. Pots convidar alguns dels teus companys del museu i jo convidaré uns quants amics perquè els coneguis. —Gràcies. Això promet —va dir la Matilda. —Oh, Déu meu! —va exclamar en Bonaventura—. Gairebé me n’oblido! Mira el que he vist avui a la premsa. —Tot seguit es va treure un full de diari de la butxaca, el va desplegar i el va donar inmediatament a la Violeta.

L’article es titulava «Policia famós» i incloïa una gran fotografia de l’agent Puig, l’amic de la Violeta, que somreia a la càmera, uniformat. —Ha escrit un llibre —va afegir en Bonaventura—, titulat Com resoldre un cas: el mètode Puig, que s’ha convertit en un èxit internacional. Pel que sem bla, ara és una superestrella en el món de la policia. La Violeta va obrir la boca de bat a bat. Per sort, la tenia buida, no pas plena d’espaguetis a la bolonyesa. —Doncs convidem-lo a la festa —va suggerir la Camila—. Sempre és agradable tenir algú famós.

POL

ICÍA

FAMÓS

NOTÍCIES

Algú vol delícia una salsitxade ?

La festa estava prevista per al dissabte següent. Com que la Norma no volia treballar el cap de setmana, en Bonaventura es va passar tot el dia cuinant, mentre la Violeta i la Camila s’encarregaven de les begudes i de la decoració; van haver de fer moltes compres i canviar els mobles de lloc. Al final ho van enllestir tot i, a les sis en punt, quan va sonar el timbre, el pis feia molt de goig, els Mora Cler estaven mudats amb vestits de gala i l’aroma del menjar deliciós inundava tots els espais de la casa.

Els primers d’arribar van ser la Didí i l’Artu. La Didí estava impressionant amb un caftà verd llima i una espècie de tocat amb pedreria. A les mans tenia un gran ficus que duia com a regal i que va endossar a una Camila sorpresa. L’Artu portava uns pantalons i una camisa i tenia un posat una mica tímid, com sempre que la Didí el feia mudar-se. La Rosa i els seus pares van arribar de seguida; l’Esteve jugava a futbol i, segons ell, era molt més divertit que una festa de grans d’allò més avorrida. —Benvinguts i benvingudes! Què us ve de gust beure? —va pregun tar en Bonaventura—. Vosaltres tres

podríeu ajudar-me una mica —va continuar adreçant-se a la Violeta, la Rosa i l’Artu. Se’ls veia contents perquè sempre és divertit ajudar a les festes, oi que sí? En Bonaventura va passar a la Rosa una safata amb begudes i a l’Artu, un plat amb delícies de salsitxa—. Violeta, sisplau, et pots encarregar de rebre els convidats? El timbre va tornar a sonar i la Violeta va obrir la porta; aquest cop va aparèixer un home molt baix i corpulent. Tenia els cabells negres i una barbeta cuidada, i duia un vestit de ratlles amb armilla i corbatí. Portava un paraigua, encara que no plovia, i un paquet gran de galetes per a gossos. —Tu qui ets? —va preguntar malcarat a la Violeta, com si hagués estat ella la que hagués trucat

al timbre de casa seva. Tenia un marcat accent francès. —Soc la Violeta. I vostè? —Ah, sí, la filla de la Camila. —Es va ajupir i la va examinar amb atenció—. No t’assembles gens a la teva mare —va afegir amb el mateix to—. Soc el professor Pierre Petit —va anunciar. La Violeta es va haver d’aguantar les ganes de respondre-li amb la mateixa mala educació amb què ell li havia parlat, però sabia que hauria estat un error, o sigui que va optar per contestar-li educadament. —Passi, si us plau. Li guardo l’abric?

—No, però si no és cap molèstia, pots guardar- me el paraigua en un lloc MOLT SEGUR, perquè no el robin? Això és un regal per al teu gos. —I li va donar les galetes. —Eh, gràcies —va dir la Violeta—. La veritat és que no tenim gos, però a la meva cacatua potser li agraden. —No tens gos? Que estrany! —Tenim un gat, es diu Púding —va contestar la Violeta—. La llàstima és que no suporta les festes, per això s’ha amagat sota el meu llit. La nostra cacatua, la maharaní, és al saló, dins de la seva gàbia... —Però el professor Petit no l’escoltava, ja que estava pendent de la Camila, que acabava d’entrar al vestíbul amb en Bonaventura.

—Per l’amor de Déu, com passa el temps! Gairebé no et conec, Camila! —Ni jo a tu, Pierre —va dir la Camila, arquejant una cella—. Però ja veig que ets el mateix de sempre. Et presento en Bonaventura, el meu marit. Ning! Va tornar a sonar el timbre de la porta. La Violeta va córrer a obrir-la, contenta de tenir una excusa per deixar de parlar amb el professor mal educat. A la porta hi havia la Matilda i l’Agnès, acompanyades de l’agent Puig. —Ah, ja us heu presentat? —Sí, ara mateix —va respondre la Matilda, pi cant-li l’ullet a la Violeta—. L’agent Puig ens ha explicat amb tots els ets i uts per què s’ha fet tan famós últimament.

Com era d’esperar, l’agent Puig anava carregat amb una pila d’exemplars del seu llibre. —Hola, Violeta, he dut uns quants exemplars del meu llibre per si algú volia que l’hi signés. I també unes fotografies —va explicar, i ràpidament va ensenyar unes còpies de la fotografia que la Violeta havia vist al diari. —Fantàstic —va dir la Violeta tan amablement com va poder—. Passi. «Ja hi són tots?», es va preguntar la Violeta intentant recordar la llista de convidats. Al cap d’uns instants, va tornar a sonar el timbre. La Violeta va obrir la porta a un home molt alt i prim, lleugerament encorbat. Tenia els cabells grisos pentinats cap enrere; un nas promi

nent, la punta del qual s’aixecava quan parlava amb la Violeta, i uns ulls blau clar amb unes parpelles feixugues com les d’un llangardaix. A la mà duia una ampolla de xerès sec. —Bona tarda, joveneta —la va saludar amablement—. Em dic Armand Fitzherbert i he rebut una invitació per assistir a una festa aquí, aquesta nit. «Ah, sí», va pensar la Violeta. «El cap de la Matilda al museu». —Per descomptat —va dir—. Passi, si us plau, ja ha arribat tothom. Soc la Violeta, la neboda de la Matilda. —Violeta, encantat de conèixer-te —va contestar.

«Sembla simpàtic», va pensar la Violeta, i va decidir que el presentaria a la Didí. Aquesta, que havia estat una jove actriu de Hollywood als anys cinquanta, xerrava amb l’agent Puig sobre els inconvenients de la fama. —Tothom em reclama —rondinava l’agent Puig—. Estic sotmès a tanta pressió... —Oh, estimat, ja ho recordo. Ha de ser terrible per a vostè. —La Didí el compadia amb aquell accent tan dolç del sud. —És evident que m’ha servit per superar la separació de la Maria —va afegir l’agent Puig, sospi rant. La Maria era la seva ex italiana. —Ja trobarà algú altre, n’estic convençuda —li va dir la Didí, consolant-lo.

—Didí —va interrompre la Violeta—. Et presento l’Armand Fitzherbert, el director del Museu Britànic. —És un plaer conèixer-lo —va exclamar la Didí, i li va allargar la mà—. Soc la Didí Derota i ell, l’agent Puig. L’Artu i la Rosa van aparèixer amb més begudes i amb delícies de salsitxa, i es van fer totes les presentacions. La Didí estava a punt de reprendre la paraula quan va aparèixer el professor Petit, que va allargar la copa a la Rosa perquè li servís més vi, mentre amb l’altra mà agafava delícies de salsitxa, que s’empassava gairebé sense mastegar. —Gràcies a Déu que ets aquí! Quin grup de gent tan estrany —va comentar al professor Fitzherbert

amb la boca encara plena de menjar. A continuació, va fer mitja volta cap a la Didí i l’agent Puig i va afegir—: Per què han vingut disfressats? —No anem disfressats! —va exclamar l’agent Puig—. Soc un policia de debò. El professor Petit va riure i li va deixar anar a la Didí: —I suposo que vostè és una llima de debò. La Didí al principi va fer cara de perplexa i fins i tot semblava un xic ofesa, però aleshores va intervenir el professor Fitzherbert: —Senyora, està preciosa. No li faci cas al professor Petit, li costa trobar paraules més encertades. Aleshores, agent Puig, vostè és policia. Que interessant. Expliqui’m, quins casos ha resolt?

—Doncs a banda del delicat cas d’un gat perdut, sobretot he treballat amb la Violeta, la Rosa i l’Artu, oi que sí? —Es va girar cap als tres nois, que van assentir amb el cap—. I junts hem resolt el cas dels contrabandistes a Itàlia, la desaparició de la Perla d’Orient, el fermall de la senyora Derota i el segrest de la maharaní, la cacatua de la Violeta. —De debò? —va fer el professor Fitzherbert mirant-los a tots tres—. Sou uns detectius en potència, eh? —De fet, són uns detectius experts —va rectificar l’agent Puig amb orgull. —Estic impressionat! —va exclamar el professor Fitzherbert—. Últimament hem tingut alguns

robatoris a la part de darrere del museu, a la zona on treballem nosaltres. Res important, només algunes peces de poc valor. —Vol dir? —va objectar el professor Petit de morros—. De fet, han robat diversos objectes magnífics de l’Imperi Nou, com per exemple l’interessantíssim amulet d’escarabat i un anell d’or... El professor Fitzherbert va continuar: —Una de les seves col·legues, la inspectora Jones, ha investigat el cas —va dir a l’agent Puig. —La Dolors Jones? Oh, és molt competent; s’ocupa dels casos més importants —va explicar l’agent Puig amb aprovació. —Sí, ha estat una gran ajuda, però per desgràcia no ha pogut descobrir qui és el lladre —va afegir.

La Violeta, l’Artu i la Rosa, a qui, com ja sabeu, els encanta resoldre casos, es morien de ganes de fer preguntes al professor sobre els robatoris, però just en aquell moment es va acostar la Matilda, tota decidida, acompanyada de l’Agnès. —Ah, m’alegro molt que ja hagi conegut els altres nois —va dir saludant el professor Fitzherbert—. Aquesta és la meva filla —va afegir, assenyalant l’Agnès. La Matilda va desitjar al professor Petit una bona vetllada, però ell va degustar una altra delícia de salsitxa, i simplement va saludar la Matilda i l’Agnès amb un moviment de cap sec. La Matilda es va dirigir altre cop al professor Fitzherbert:

—Li sembla bé que dugui els nois al museu algun dia perquè el visitin i vegin la mòmia en què estic treballant? La inauguració és d’aquí a dues setmanes. El professor Petit va fer una mena de bufec. En canvi, el professor Fitzherbert va respondre: —És clar, no hi ha cap problema. —Creu que podrem fer algunes preguntes sobre els robatoris? Per veure si podem esbrinar alguna cosa més que la policia —va preguntar la Violeta. —Sí, per descomptat —va contestar el professor Fitzherbert amb un somriure—. I, ara, deixeu-me tastar una d’aquestes delícies de salsitxa, que fan una pinta extraordinària, abans que en Pierre se les cruspeixi totes.

—Haig d’admetre que són boníssimes —va comentar el professor Petit, agafant-ne tres més. Em sap greu dir-vos que, tot i que l’Agnès tenia prohibit portar la Bigotuda a la festa, d’alguna manera l’animaló havia acabat a la seva butxaca i no es va poder resistir la deliciosa aroma de totes aquelles delícies de salsitxa. Així doncs, va treure el cap per donar un cop d’ull just en el moment que el professor Petit es ficava dissimuladament una delícia a la butxaca de l’americana. La temptació va ser massa per a la Bigotuda, que es va abraonar sobre el professor. Bé, ja podeu imaginar l’escàndol que es va armar. El professor Petit es va posar histèric, dient a crits que l’havia atacat un rosegador, la Matilda va co-

mençar a cridar a l’Agnès, i aquesta, a la Bigotuda, que s’havia entaforat sota un moble amb un bon pessic de delícia de salsitxa. La maharaní va començar a grallar; la cara d’en Bonaventura augurava tempesta, i la Rosa, l’Artu i la Violeta van esclatar a riure com ximplets. L’agent Puig, la Didí i el professor Fitzherbert es van excusar i van donar les gràcies a la Camila per aquella festa extraordinària.

Una a rt descobestica fantà

La Violeta va decidir que havien de parlar amb la inspectora Jones abans de visitar el museu durant les vacances, per tant, va concertar una cita per reunir-se tots a la comissaria de policia. La Didí es va oferir a dur-los-hi, ja que a la Lulabel, la seva gata, li havien de tallar les ungles i el veterinari era a prop d’allà. La inspectora Jones, o Dolors, com va insistir que li diguessin, era una jove molt agradable i responsable, que va causar molt bona impressió. Co-

neixia tots els casos que ells havien resolt i, a di ferència de la majoria d’adults, els va tractar com a autèntics detectius. Mentre prenien te i galetes, els va explicar com havien estat els robatoris. La Rosa va prendre aquestes notes:

nic Robatoris al Museu Brità nes. • 3 robatoris en 2 setma etat a l’entrada que no ha ensenyat res. ur seg de dres van haver • 0 pistes. 1 càmera çada; per tant, els lla de professors. for da tra en na a sal • 0 proves d’u la de cés, que és la porta d’entrar pel primer ac ta: u d’aquesta por • 4 persones tenen la cla que no era al museu quan va tenir lloc el t, ber er zh • El professor Fit sospitós. és NO t, tan robatori; per seguretat). La s (el bessons, guàrdies de només durant unes • En Robert i l’Albert les tau es lluny de les sev r ava gr va els ra me cà tant, NO són sospitosos. estones molt curtes; per a dels objectes que (la persona encarregad • La senyoreta Beasley à quan es van produir all a del museu) er e er rr da de a zon la eren a possible sospitosa. ls tres robatoris, i és una tercer robatoris; de on seg el i r me pri el i el ra allà durant el segon • El professor Petit —e ós. sospit és, per tant, un possible

—I si el professor Petit i la senyoreta Beasley s’haguessin conxorxat? —va preguntar l’Artu. La Dolors va assentir amb el cap. —Sempre he pensat que hi ha més d’un lladre i m’he preguntat si aquell parell estaven confabulats. El que és estrany és que ells van negar que fossin amics, però un dels guàrdies de seguretat va dir que dinaven junts. Ara bé, no he pogut trobar cap prova fidedigna. No he tingut altre remei que tancar el cas. Espero que tingueu més sort! No sé si mai heu estat al Museu Britànic de Londres, però és tan IMMENS que, quan et trobes sota aquella portalada grisa, et sents com una

formiga que camina sota un elefant. La Matilda va guiar la Rosa, l’Artu, la Violeta i l’Agnès ràpidament escales amunt, entre la multitud que estava de vacances, fins a arribar a la porta de la sala de professors, situada a la part de darrere del museu. Per desgràcia, la Rosa i l’Agnès encara no eren amigues, i això era frustrant per a la Violeta, ja que li feia la impressió que no es donaven cap oportunitat l’una a l’altra. De fet, la Violeta havia mirat de convèncer l’Agnès perquè deixés anar la Rosa al museu, i també li havia repetit a la Rosa una vegada i una altra que l’Agnès realment volia que hi anés. Al final, a la Rosa la van vèncer les ganes de veure la mòmia i d’esbrinar més coses sobre els robatoris.

La Matilda taral·lejava una melodia molt alegre quan van arribar a una porta gran amb un rètol que deia: A C C É S R E S E RVA T A L P E R S ON A L

Davant seu hi havia un jove esquelètic vestit amb un uniforme de guàrdia de seguretat. —Bon dia, Albert —va saludar la Matilda amb un somriure. —Bon dia, professora. Sembla que està de molt bon humor —va dir. —Doncs sí —va contestar la Matilda—. Et presento la meva filla Agnès, la meva neboda Violeta i els seus amics, l’Artu i la Rosa. Us presento l’Albert. En Robert, el seu germà bessó, i ell acaben d’acabar la carrera d’Egiptologia i treballen

aquí de guàrdies de seguretat mentre esperen l’oportunitat de poder anar a una excavació arqueo lògica a Egipte. Els nois van saludar educadament l’Albert, que els mirava enriolat. —Vosaltres deveu ser els joves detectius de qui he sentit a parlar. —Els nois van assentir amb el cap, i ell va afegir—: En aquest cas, potser podreu resoldre el misteri dels robatoris. Podeu preguntar-me tot el que vulgueu. La Rosa va agafar un bolígraf i un bloc i van estudiar la informació que tenien sobre la porta de la sala de professors i la càmera que la Dolors els havia donat. L’Albert va confirmar que era correcta.

—Només tinc una pregunta més —va afegir la Violeta—. Quan van robar els objectes, qui treballava, tu o el teu germà? —En els dos primers robatoris, el meu germà, i en el darrer, jo —va aclarir l’Albert—. Però suposo que no sospiteu de mi, oi? —va dir, fent broma—. Us puc assegurar que soc totalment innocent. Deixeu-me que us suborni amb un caramel. —Va treure una bossa de sota la taula. Els nois van somriure i van agafar un caramel. —Bé, si ja no teniu més preguntes —va dir la Matilda—, ara us presentaré la Tey, la meva mòmia. Al passadís es van creuar amb una senyora que duia una estatueta amb tanta delicadesa que gairebé la tractava com si fos un nadó.

—Noies, us presento la senyoreta Beasley, l’encarregada de la catalogació. És una experta en egiptologia, però particularment en els objectes de l’Imperi Nou —va explicar la Matilda—. L’Imperi Nou va ser l’època de l’antic Egipte en què van viure Tutankamon i Nefertiti —va afegir. La senyoreta Beasley era molt esvelta, amb uns cabells blancs recollits en un monyo tibant i unes ulleres puntegudes. No feia cara de ser especialment simpàtica, encara que els va dir «hola» i que esperava que passessin una estona

entretinguda, PERÒ que sisplau no toquessin RES que no havien de tocar. La Tey, la mòmia, era sobre una taula d’una saleta blanca que recordava una mica un laboratori. —Oh, oi que és l’exemple perfecte d’una mòmia de l’Imperi Nou? Tot i que potser no és tan espectacular com la mòmia que va descobrir el meu pare a les excavacions... —va balbucejar l’Agnès mentre els altres estaven drets en silenci, fascinats per la figura amb la màscara daurada i expressió seriosa. —Quants anys té? —va preguntar la Rosa a la Matilda. —Més de tres mil anys —va respondre la Matilda.

La Rosa va fer un crit ofegat. L’Agnès va fer una ganyota. —No són gaires anys per a una mòmia —va dir amb malícia. A la Violeta li van venir ganes de pessigar l’Agnès, i la Matilda va fer un gest de desaprovació a la seva filla. —No li facis cas, Rosa —li va dir la Matilda—. Temo que l’Agnès està massa acostumada a estar envoltada d’antigalles. Tres mil anys són molts anys per a qualsevol cosa. I ara deixeu-me que us expliqui una mica el que he estat fent. He estat estudiant la caixa de la mòmia i el taüt, més que la mòmia pròpiament, i també els objectes amb els quals va ser enterrada, ja que ens ajuden a

saber moltes coses sobre la seva identitat. Mireu... Són allà. La caixa i el taüt eren de fusta i estaven pintats amb uns jeroglífics i dibuixos elaborats. I, col·locats amb cura sobre una taula, hi havia una sèrie de vasos grans, estatuetes i diverses joies. La Violeta estava en la glòria. —Això són vasos canopis, oi? —va preguntar, emocionada. Tan bon punt la Matilda va assentir amb el cap, va continuar—: Els vam estudiar en un treball de l’escola. Contenen el fetge i el cor de la mòmia, oi? —Sí, i fixa’t en aquests petits amulets —va dir la Matilda—. Són talismans que s’enterraven amb les mòmies perquè tinguessin bona sort. I això

són uixebtis —va explicar tot agafant una de les figuretes—. Eren esclaus de les mòmies a l’altra vida... —Em volies veure? —Una veu va interrompre la Matilda, i tots es van girar. El professor Fitzherbert era a la porta. A la Matilda se li va il·luminar la cara. —Sí, li volia ensenyar el que acabo de descobrir. És una sèrie de jeroglífics que identifiquen aquesta senyora com la Tey, l’estimada infermera de Nefertiti, tal com pensàvem. —De debò? Això és magnífic! —va exclamar, i tots dos van anar cap al taüt. —I el que encara és més emocionant és que hem començat a traduir la part següent, i crec que ens

confirmarà que la Tey va ser enterrada a prop de Nefertiti —va afegir la Matilda—. Confio que podré esbrinar la ubicació exacta de la tomba de Nefertiti a la Vall dels Reis. Té sentit que hi enterressin Nefertiti, que va ser una reina. El professor Fitzherbert es va empassar la saliva i va respirar profundament. —Seria increïble. La tomba de Nefertiti, imagina els tresors... —Que teniu una llar d’infants ara? —els va interrompre una veu. El professor Petit va entrar a la sala—. Matilda, espero que no deixis que aquests nois toquin res. Els quatre amics es van mirar. —És clar que no —va dir la Matilda.

—La Matilda ha fet una descoberta increïble —va anunciar el professor Fitzherbert amb la veu tremolosa per l’emoció. —De debò? —va dir el professor Petit, entretancant els ulls, molest. —Sí —va afirmar la Matilda, contenta—. Com pensava, aquesta mòmia és la Tey i espero que em dugui fins a la tomba de Nefertiti. El professor Petit es va posar vermell de ràbia. —No! És impossible que hagis trobat una cosa així. T’equivoques! M’he passat tota la vida buscant la tomba de Nefertiti. No! No pot ser veritat! —I se’n va anar fet una fúria.

A tots els va encantar la visita al museu i van quedar fascinats amb la mòmia. Però quan després tots quatre van parlar sobre la visita, van estar d’acord que no els havia ajudat gaire a avançar en la investigació. La Rosa s’havia adonat d’un detall que assenyalava la senyoreta Beasley com a sospitosa: era experta en l’Imperi Nou i tots els objec-

cas per resoldre: EL ROBATORI D’ARTEFACTES AL MUSEU BRITÀNIC robatori? algun testimonNoi .del

quines pistes s’han trobat? Cap.

quina conclusió es pot treure de Cap.

tot això?

tes robats pertanyien a aquest període. Però aleshores, li havia contestat l’Agnès de mala manera, també eren sospitosos la seva mare, el seu pare, el professor Fitzherbert i el professor Petit, o sigui que no es podia dir que fos una prova concloent. Per intentar posar-hi una mica d’ordre, van fer un esquema amb totes les notes de la Rosa:

hi ha cap sospitós?

Professor Petit, senyoreta Beasley.

hi ha un mòbil?

El professor Petit és qui

alguna coartada?la

com Tant el professor Petit coartada una en ten y sle Bea eta senyor . ris ato rob s per a un del

porta tot això a una conclusió raonable?

El professor Petit i la senyoreta Beasley sembla que són els culpables i, possiblement, estan conxorxats.

té més motius.

Per desgràcia, l’esquema no els va dir gran cosa més del que ja sabien per la seva conversa amb la inspectora Jones. La Violeta no suportava que un cas quedés sense resoldre, però sabia que no s’hi podia fer res, tret que es produís un altre robatori; per tant, només calia esperar que, si els delinqüents tornaven a passar a l’acció, deixessin més pistes.

c! Crac-cra

xiu-xiu!

Es come el delic t te

Al final, la Violeta no va haver d’esperar gaire perquè es cometés un altre robatori. El divendres següent, al matí, mentre la maharaní i el Púding feien molta cridòria i la Violeta es preparava un bol amb flocs de civada, va sonar el telèfon. Al cap de no res, la seva mare va entrar a la cuina tota exaltada. —Ha trucat la Matilda. Pobra, estava desconsolada! Es veu que li han robat la mòmia. —Algú ha robat la Grand-mère? —va preguntar en Bonaventura fent broma, mentre agitava a l’aire

la torrada amb melmelada—. Déu meu, segur que ha estat una operació complicada! La Camila el va fulminar amb la mirada. —Em refereixo a la mòmia del museu. —Quina desgràcia. Quan ha estat? —va preguntar la Violeta. Ni li havia passat pel cap la idea que poguessin robar una cosa tan important com la mòmia. —Aquesta nit. El professor Fitzherbert ha arribat avui molt d’hora al museu i ha donat l’alarma. Pel que sembla, la inspectora Jones està ocupada en un altre cas, o sigui que el professor Fitzherbert ha demanat a l’agent Puig que investigui el robatori. —Oh, Déu meu! —va exclamar en Bonaventura. L’Agnès i la Rosa encara no havien fet les paus,

però el robatori de la mòmia les va tornar a unir i totes dues van estar d’acord amb la Violeta que no podien deixar sol l’agent Puig al capdavant del cas. —Per què no quedem a casa meva després de les classes? —va suggerir la Violeta a l’hora del pati—. Li podríem dir a l’Artu que vingui i podem trucar a l’agent Puig per veure què ha esbrinat. —Bona pensada —va dir la Rosa—. Passaré a buscar l’Artu quan sortim de classe. —No, hi aniré jo. Visc al costat —va suggerir l’Agnès. —Però per a mi no és cap molèstia —va insistir la Rosa arrufant el front. —El podem passar a buscar juntes —va intervenir la Violeta bruscament, molesta amb totes dues.

En arribar a casa, la Norma li va dir: —Teniu visita. En efecte, a la cuina les esperava assegut el mateix agent Puig en persona, assaborint una pila de galetes amb trossets de xocolata que la Norma acabava de fer. —Hola, nois, quina alegria veure-us! Aquest cas de la mòmia és ben enrevessat. Estic COMPLETAMENT perdut. I hi ha TANTA pressió per part dels mitjans... La veritat és que m’aniria molt bé la vostra ajuda, si no us fa res. —Ens encantaria ajudar-lo, oi que sí? —va fer la Violeta mirant les altres, que van assentir amb el cap—. Me’n vaig a buscar l’Artu —va afegir, i se’n va anar corrent abans que la Rosa o l’Agnès protestes-

sin—. No us mengeu totes les galetes —va dir, girant el cap. Va tornar amb l’Artu al cap d’uns instants—. Agent Puig, per què no ens explica tots els fets? I Rosa, vols treure l’esquema per resoldre casos i així hi podem afegir més coses? —va suggerir la Violeta—. De moment, l’única cosa que podem assegurar és que els robatoris els han comès dues persones conxorxades i que la parella més factible és la senyoreta Beasley i el professor Petit —va explicar al policia. L’agent Puig va sospirar pensarós i va treure el bloc de notes, mentre els altres seien al voltant de la taula. —Bé, nois, segons el professor Fitzherbert, quan ha arribat al museu aquest matí a les set, la mò-

mia havia desaparegut. No hi havia senyals evidents que haguessin entrat a robar, i en Robert, el guàrdia de seguretat, diu que no va veure res d’estrany quan va fer les rondes a la nit. No hi va haver ni lliuraments ni visites, i la porta de la sala de professors estava tancada. —Només han robat la mòmia o també la caixa i el taüt? —va preguntar la Rosa. —Tot —va confirmar l’agent Puig. —La càmera de seguretat ha gravat alguna cosa? —va voler saber la Violeta. —No, el lladre la va desconnectar. Tots van fer petar la llengua. —Ara bé —va continuar l’agent Puig—, entre les cinc i les sis de la matinada, aproximadament, no hi

havia ningú al museu, en Robert havia acabat el seu torn i l’Albert va arribar tard perquè la seva mare està malalta. Pobrets, el seu pare va morir fa molt poc. O sigui que durant una hora no hi va haver ningú. —Devia passar aleshores —va afegir l’Agnès—. Algú va veure la mòmia després? —Veig que estàs inspirada —va comentar l’agent Puig—. No, no ho crec. Però l’Albert sí que ha dit que tot semblava que estava en ordre quan ha arribat i que les portes estaven tancades, que és com han d’estar. —Això voldria dir que qui es va endur la mòmia tenia una clau —va comentar la Rosa. L’agent Puig va assentir amb el cap.

—Sí. Llàstima que m’hagi descuidat de preguntar qui té claus. —No passa res. La Dolors ens ho va dir —va afegir la Rosa mirant les seves notes—. En Robert i l’Albert, el professor Fitzherbert, la senyoreta Beasley i el professor Petit, tots tenen claus. —Mmm, interessant. Els he preguntat a cadascun d’ells què han fet aquesta nit. Ara us explico el que m’han dit. —Va passar unes quantes pàgines de la petita llibreta—. El professor Fitzherbert va sortir del museu a dos quarts de set per anar a veure el seu pare, que ja és molt gran. Que dolç, oi? El van veure sortir la senyoreta Beasley i en Robert. La senyoreta Beasley se’n va

anar a tres quarts de set i va passar el vespre a casa amb la seva germana. En Robert la va veure sortir. —I el professor Petit? L’agent Puig va fer un petit bufec. —És un home molt malcarat. M’ha dit idiota i s’ha negat a respondre a les meves preguntes fins que el professor Fitzherbert hi ha intervingut i li ha dit que ho havia de fer. Pel que sembla, se’n va anar a dos quarts de deu, però no el va veure ningú —va explicar l’agent Puig. Tots tres van arquejar les celles mirant l’agent Puig, com si li diguessin «Ja ho tenim»—. Tot i això, en Robert sí que ha comentat que feia la seva ronda en aquell moment, o sigui que pot ser que no el veiés.

—I el mòbil? —va preguntar l’Artu—. Vostè creu que han robat la mòmia per poder localitzar la tomba de Nefertiti? —Bé, no necessàriament —va considerar l’agent Puig, tornant a mirar el bloc de notes—. El professor Fitzherbert ha dit que una mòmia com aquesta té un valor incalculable i que podria ser simplement una coincidència. —Això és veritat —va confirmar l’Agnès—. És probable que la mòmia valgui milions. —Jo crec que és massa coincidència —va afegir la Violeta. —Quan érem al museu, el professor Petit es va enfadar molt per la possibilitat que la Matilda hagués descobert la ubicació de la tomba de Nefertiti

—va dir l’Artu—. Creu que potser vol sabotejar la seva investigació? —Sempre ha estat gelós de la mare —va revelar l’Agnès. —Però li deu interessar que es descobreixi on és la tomba de Nefertiti, encara que no la trobi ell —va assenyalar la Rosa. —La Dolors sospita que la senyoreta Beasley i el professor Petit estan involucrats en els robatoris anteriors —va comentar la Violeta—. I nosaltres sabem que a la senyoreta Beasley li interessen especialment els artefactes de l’Imperi Nou. —Llavors, tots dos tenen un mòbil —va concloure l’agent Puig—. Però tots dos van sortir del museu abans de les cinc del matí.

—Hi podrien haver tornat —va apuntar la Violeta. —No hauríem de descartar tots els altres sospitosos sense examinar primer els fets —va suggerir la Rosa, que, com sempre, era la més sensata. —Les altres persones que tenen clau són en Robert, l’Albert i el professor Fitzherbert. Ningú més. I jo no crec que el professor Fitzherbert robi al seu propi museu —va dir la Violeta. —No és el seu museu —va puntualitzar la Rosa—. El dirigeix i, si la Matilda descobrís la tomba de Nefertiti, el museu seria més famós. —Es dedicava a vendre artefactes, oi? —va preguntar l’Artu a l’Agnès. —Sí —va respondre ella—. Però li va dir a la mare que no li agradava i que volia treballar en un mu-

seu on els objectes s’exhibeixen perquè els contempli tothom. —I en Robert i l’Albert? —va preguntar la Violeta amb curiositat. —Això mateix m’he preguntat. Per això he parlat un moment amb el professor Fitzherbert. M’ha dit que eren responsables i de total confiança, i que ja havien treballat amb ell abans. Formen part del nou equip que va portar quan va començar al museu —va explicar l’agent Puig. —Amb la senyoreta Beasley —va afegir l’Agnès. —Sembla que tot apunta al professor Petit i a la senyoreta Beasley —va repetir la Rosa mentre els ensenyava l’esquema amb totes les dades actualitzades.

—Sou increïbles —va exclamar l’agent Puig amb un sospir d’alleujament—. Ara tot està molt més clar. I on creieu que deuen haver amagat la mòmia? —Primer de tot, hauríem d’escorcollar les seves cases —va suggerir la Rosa. —Bona idea. Aquí tinc les adreces. —Va passar unes quantes pàgines—. El professor Petit viu al 14 d’Elmbridge Villas i la senyoreta Beasley, al 35 d’Arcadia Road, al soterrani. Tornaré a la comissaria i emplenaré els formularis per tramitar les ordres d’escorcoll. Ara va tot tan de pressa que segurament les tindré d’aquí a una setmana. —Una setmana! —va lamentar l’Agnès—. En una setmana poden haver dut la mòmia a qualsevol lloc. No pot agilitar els tràmits?

—Joveneta —va dir l’agent Puig tot seriós—, qualsevol procediment té uns passos. Bé, val més que me’n vagi. D’aquí a una estona tindrà lloc una roda de premsa, així que podré comunicar-los que tenim una pista definitiva, sense dir cap nom, és clar. Potser comento, com qui no vol la cosa, que un d’ells és un francès maleducat... —Ni se li acudeixi! —va exclamar la Violeta—. Això el farà sospitar. —Tens raó —va reconèixer l’agent Puig—. No podeu imaginar com m’agrada treballar en equip amb vosaltres: junts som millors! Agafaré una altra galeta per al camí. Quan se’n va haver anat, l’Agnès va preguntar: —Sempre és tan incompetent?

La Rosa va assentir amb el cap. —Sí —va respondre la Violeta—. Per això hem d’anar nosaltres a escorcollar la casa de la senyoreta Beasley i la del professor Petit. Totes dues són força a prop d’aquí. Hi podem anar demà al matí; els direm als pares que anem a la botiga de llaminadures. —Tots van estar d’acord que era un bon pla, especialment si podien aprofitar la sortida per comprar unes llaminadures al camí de tornada a casa. LLAM INAD URES

viva a m a f La giny l’en

L’endemà al matí, la Rosa, l’Artu, la Violeta i l’Agnès van decidir separar-se. La Rosa i la Violeta s’encarregarien de la casa del professor Petit, mentre que l’Artu i l’Agnès intentarien entrar al pis de la senyoreta Beasley. La Violeta i la Rosa van preparar el seu pla mentre caminaven cap a Elmbridge Villas. Primer van esperar que el professor Petit sortís de casa, cosa que, per sort, va passar quan feia pocs minuts que havien arribat. Després es van dirigir cap

a la porta principal i la Rosa, nerviosa, va trucar al timbre. La majordoma del professor, la senyora Frobisher, va obrir la porta. Era una dona menuda i tímida que tenia passió pels gats. De fet, quan les va saludar, tenia als braços un gran gat de pèl ataronjat. —Bon dia —va dir la Violeta, parlant amb un accent francès tan marcat que semblava una mica la Grand-mère—. Soc la Marie, la neboda del professor Petit, i ella és la Rosa, la meva germana. Que hi és, el meu oncle?

—No, temo que no. Acaba de sortir. Les noies van fer cara de sorpreses. —Però si havíem quedat amb ell —va dir la Violeta—. El podem esperar al despatx? La senyora Frobisher semblava neguitosa. —No ho sé... És un home molt reservat i mai no deixa que ningú entri al seu despatx, ni tan sols jo. Per què no l’espereu al vestíbul? La Rosa va ser ràpida, i va simular un esternut. —Per desgràcia, soc molt al·lèrgica als gats —va explicar amb un accent francès igual de marcat—. Estic segura que al nostre oncle no li farà res que l’esperem a dins, som de la família. Tot i així, la senyora Frobisher encara no ho veia gens clar. El mal geni d’aquell francès baixet

la tenia atemorida. La Violeta es va adonar que s’ho pensava, i hi va insistir: —No podem esperar deu minuts? I si no ha tornat, marxem. Al final, la senyora Frosbisher va cedir i la Violeta i la Rosa van intercanviar uns somriures maliciosos, mentre la majordoma les acompanyava fins al despatx del professor. Les va deixar soles tan bon punt va obrir la porta, mentre murmurava alguna cosa sobre un dels gats i que n’havia de tenir cura. En realitat, el professor Petit disposava de dues habitacions al primer pis de la casa: un dormitori molt petit i una saleta. La Violeta i la Rosa gairebé esperaven trobar-se la mòmia a dins d’una vi-

trina tan bon punt obrissin la porta, però l’únic que van trobar va ser un llit sense fer i un batibull de roba, llibres i plats bruts. La Violeta va guaitar per la finestra bruta i va veure que el professor Petit creuava el carrer en direcció a casa seva. —Oh, no! —va fer amb veu ofegada—. Ja ve! Ens n’hem d’anar. De pressa! —Va agafar la mà de la Rosa ben fort, van sortir corrent per la porta, van baixar per l’escala i van topar amb la senyora Frobisher, que just en aquell moment anava a veure què feien.

Per desgràcia, en aquell mateix instant es va obrir la porta principal i va aparèixer el professor Petit. —Es pot saber què hi feu vosaltres dues, aquí? —va preguntar. —Aquesta no és una manera gaire elegant de rebre les seves nebodes —li va recriminar la senyora Frobisher—. Sobretot tenint en compte que han vingut des de França a veure’l. El professor Petit semblava confós. —No són les meves nebodes i, per descomptat, no han vingut de França: aquestes mocoses viuen aquí al costat. Es va fer un silenci. —Ho puc explicar —va dir la Violeta, encara que no sabia com excusar-se. Se sentia com algú que està

a punt de llançar-se per un precipici i espera que aparegui del no-res un paracaigudes i la salvi. La Rosa també tenia la ment totalment en blanc. —Endavant, digues —la va animar el professor. —Sí, digues —va afegir la senyora Frobisher—. Em sap molt de greu, professor. Si ho hagués sabut, no les hauria deixat entrar a les seves habitacions. —Heu entrat a les meves habitacions! —va bramar furiós—. No hi teniu cap dret! —De debò que ens sap greu. Només volíem ferli unes preguntes sobre la desaparició de la mòmia —es va justificar la Violeta en to de disculpa. —Ah, sí? —va replicar ell amb sarcasme—. I per què no us heu esperat que tornés? Imagino que penseu que he robat la mòmia, oi?

La Violeta i la Rosa es van posar una mica vermelles i es van mirar els peus. —Au, anem a veure què en pensa, de tot això, la teva mare, Violeta. Com ja us deveu haver imaginat, a la Camila no li va fer cap gràcia. Li va dir al professor Petit que li sabia molt de greu el que havia passat i va obligar les nenes a demanar-li perdó diverses vegades. —Rosa, crec que serà millor que te’n vagis a casa. Vull parlar amb la Violeta en privat —va dir la Camila quan el professor se n’havia anat. La Rosa va assentir amb el cap i se’n va anar corrents a buscar l’Artu i l’Agnès.

—Violeta, m’has decebut molt. És veritat que el professor Petit té mal caràcter, però no és una mala persona; no robaria mai la mòmia. I, encara que sospitessis d’ell, no pots entrar a casa dels altres sense el seu permís. L’agent Puig és qui ha d’investigar el cas. —Però és que trigarà una setmana a aconseguir l’ordre d’escorcoll, i en aquest temps la mòmia la poden traslladar a qualsevol lloc —va objectar la Violeta, que es moria de ganes de saber com els havia anat a l’Artu i a l’Agnès—. Sisplau, que puc sortir al jardí a jugar? —li va preguntar. —Sí, però quan hagis endreçat l’habitació, hagis fet els deures i hagis netejat la gàbia de la maharaní —va respondre la Camila amb calma.

La Violeta es va afanyar a endreçar l’habitació i, després, va seure i es va posar a fer els deures amb la màxima atenció. La darrera tasca era la pitjor, perquè encara que la gàbia de la maharaní havia estat dissenyada especialment per en Bonaventura i era molt bonica, netejar-la era una experiència força desagradable. En aquesta ocasió, a més, la maharaní va insistir a posar-se a l’espatlla de la Violeta mentre ella netejava, alhora que grallava a l’orella: —VIOLETA DOLENTA. Al final, ho va enllestir tot i va sortir disparada al jardí, on es va trobar l’Artu i l’Agnès asseguts en un banc, al costat de la Rosa.

—Heu aconseguit entrar al pis de la senyoreta Beasley? —els va preguntar amb expectació. —No, però com que ella havia sortit i és un soterrani, hem espiat per la finestra principal. Després l’Artu ha aconseguit enfilar-se a la tanca del jardí del darrere i mirar per les finestres. —Fins que un dels veïns ens ha perseguit i hem tocat el dos corrent —va afegir l’Artu. —I? —va preguntar la Violeta. —Bé, és força estrany —va dir l’Artu—. O la senyoreta Beasley és increïblement ordenada o, en realitat, no viu allà. La qüestió és que no hi havia ni rastre de la mòmia. La Violeta va sospirar desil·lusionada. Estava segura que la trobarien en una de les dues cases.

—I ara què fem? —va preguntar l’Agnès a la Violeta. —No ho sé —va contestar amb sinceritat. Tot i que van discutir molt i van estudiar detingudament l’esquema, els amics estaven del tot perduts i farts d’estar encallats. A l’agent Puig no li havia anat gaire bé tampoc. Havia interrogat altre cop el professor Petit i la senyoreta Beasley, però tots dos van negar rotundament haver robat la mòmia. La senyora Frobisher fins i tot va declarar que el professor Petit havia arribat a casa a les deu, just quan ella se n’anava a dormir, i que era impossible que hagués sortit de casa sense que ella el sentís. L’endemà havia sortit de casa com sempre, a les vuit del matí. La

germana de la senyoreta Beasley s’havia presentat a la policia per assegurar que la seva germana havia passat la nit a casa seva i també per confirmar que ella tampoc no havia sortit fins l’endemà al matí. Com que la mòmia tenia tant de valor, la Interpol, que és l’organització internacional que s’encarrega de resoldre casos, també s’hi va involucrar, però tampoc no en va trobar rastre. Al final, tots els adults van concloure que l’única esperança de trobar-la era si algú intentava vendre-la als col·leccionistes. Van passar les setmanes i es va acabar el trimestre. La mòmia encara no havia aparegut, o si-

100

gui que no tenia sentit que la Matilda es quedés a Londres. L’Agnès i ella tenien previst tornar a casa, al Caire, a finals de setmana. —Com ha anat el teu últim dia al museu? —va preguntar en Bonaventura a la Matilda quan van seure a taula per sopar. —M’han regalat una targeta molt bonica i un pastís, però ha estat trist pel robatori —va dir la Matilda—. Hauria estat una descoberta tan increïble i estava tan a prop... Però bé, tinc una bona notícia: a en Robert i l’Albert els han ofert unes feines magnífiques en una excavació a l’Amèrica del Sud, on hauran de vigilar unes restes inques fantàstiques. —Pensava que eren egiptòlegs —va comentar l’Agnès, perplexa.

101

—Sí. A mi també m’ha sorprès una mica, però un amic de la senyoreta Beasley els ha aconseguit la feina. El professor Petit se n’ha anat dues setmanes a Suïssa, a fer conferències. I en Fitzherbert se’n va tres setmanes de vacances a Egipte. Hem quedat per veure’ns allà amb tu, Agnès. —Aleshores, la senyoreta Beasley es queda sola? —va preguntar la Violeta, desconfiada. —Sí, amb les persones que contractin com a nous guàrdies de seguretat —va apuntar clarament la Matilda. —Au, va, Violeta, no tens cap prova real que ella o el professor Petit estiguessin involucrats en els robatoris.

102

La Violeta va sospirar. —Em va fer tanta ràbia no haver trobat el lladre de la mòmia... —va confessar. —Hi estic d’acord —va confirmar la Matilda—. Però no he perdut l’esperança que apareixerà. I, mentrestant, se m’ha acudit una idea que t’animarà, Violeta. —La Matilda es va adreçar a la Camila i en Bonaventura—: Per què la Violeta no ve al Caire amb nosaltres? —va suggerir—. Només una setmana. Avui he parlat amb la Grand-mère. Es queixa que està avorrida a França i vol venir a visitar-nos. S’ocuparà de l’Agnès perquè jo tinc molta feina endarrerida. A l’Agnès li convindria que la Violeta estigués amb ella, i la Grand-mère n’estarà encantada.

103

En Bonaventura i la Camila van intercanviar unes mirades. —Crec que és una idea excel·lent —va comentar en Bonaventura—. Violeta, a tu què et sembla? La Violeta va dubtar. L’entusiasmava anar a Egipte, però com podria resoldre el cas des d’allà? La Camila li va llegir el pensament. —Chérie, t’aniria bé que durant un temps deixessis de pensar en el robatori de la mòmia. Res no canviarà en una setmana. I pensa en com et divertiràs amb l’Agnès i la Grand-mère, i en totes les coses meravelloses que visitaràs: les piràmides, la Vall dels Reis... La Violeta sabia que la seva mare tenia raó. Va donar les gràcies a la Matilda i li va dir que li

104

encantaria anar-hi. O sigui que aquests eren els plans. A l’Artu i a la Rosa els va fer molta enveja, però de la sana, que la Violeta se n’anés a Egipte, i l’agent Puig va prometre que es posaria en contacte amb ells si hi havia alguna novetat en el cas.

105

ta Una caurda perd

Al cap d’una setmana, la Violeta, l’Agnès i la Grand-mère eren al bell mig de Khan al-Khalili, el soc més gran del Caire. Per si no ho sabíeu, un soc és un mercat cobert típic dels països àrabs. En aquest, concretament, hi havia una pila de petites parades on venien tot el que us pugueu imaginar i més, des de perfums fins a canelobres, passant per sabatilles i carxofes de dutxa. La Grand-mère estava com un peix a l’aigua perquè si hi havia una cosa que l’apassionava era comprar, i comprar quan

106

es podia regatejar era la seva idea del paradís. Ja havia comprat cinc pantalles de llum de color rosa, tres parells de babutxes de pell amb cascavells, un joc d’escacs, dos jocs de backgammon, diversos olis de bany en ampolletes de vidre i un narguil, que a la Violeta li va recordar l’eruga d’Alícia al país de les meravelles. Tot i això, la Grand-mère encara estava ben animada. En circumstàncies normals, la Violeta s’hauria avorrit com una ostra, però allà tot era tan diferent —el soroll, la gent, les olors—, que s’ho estava passant bomba... Ja estaven a mitja setmana: feia tres dies que la Violeta era a Egipte i encara n’hi quedaven tres més; havien estat a les piràmides i al Museu

d’Antiguitats Egípcies, i havien dedicat un dia a visitar el Caire amb l’Akhil, el pare de l’Agnès. Aquell vespre, després de prendre el te amb el professor Fitzherbert, tenien previst agafar un tren nocturn cap a Luxor per visitar la Vall dels Reis, on estaven enterrats Tutankamon i molts altres faraons. A la Violeta tot li havia agradat tant, que gairebé havia aconseguit oblidar la desaparició de la mòmia. —Ahà —va fer la Grand-mère amb la satisfacció d’un caçador que ha localitzat la presa—. Un sastre. Això és precisament el que necessito. Em sento tan culpable d’haver abandonat l’Alphonse que li haig d’encarregar un vestidet ben bufó... —L’Alphonse, el buldog francès con-

109

sentit de la Grand-mère, s’havia quedat a casa, al sud de França, amb una cuidadora de gossos. L’Agnès sabia que la cosa es podria allargar molt i, com que volia ensenyar a la Violeta una botiga que hi havia a prop d’allà, plena de cranis i d’altres reproduccions d’artefactes esgarrifosos de l’antic Egipte, va preguntar a la Grand-mère si hi podien anar soles. —D’acord —va accedir la Grand-mère—. Però només deu minuts, i vigileu, sobretot. Jo us espero aquí. M’enfadaré molt si us endarreriu —va dir agitant el bastó perquè els quedés ben clar.

110

La Violeta i l’Agnès caminaven per un passatge estret, a prop de la sastreria, quan un jove europeu les va avançar a empentes. A la Violeta la cara li va resultar familiar, però no va saber per què. Aleshores, de cop i volta, es va adonar que era l’Albert. —Hola —li va dir amablement. Ell la va mirar sense entendre res, i va continuar caminant. —Que m’he trastocat? —va preguntar la Violeta a l’Agnès—. No era l’Albert, aquell? —Sí que ho semblava, però pel que es veu no es recorda de nosaltres —va observar l’Agnès. —És veritat! —va exclamar la Violeta—. Doncs devia ser en Robert. La veritat és que en Robert no ens ha vist mai, o sigui que no ens pot reconèixer.

111

—És clar —va fer l’Agnès—. Però què hi fa, aquí? A la Violeta també li va estranyar. —No se suposa que és en una excavació a l’Amèrica del Sud amb el seu germà? —va preguntar. —Vinga, seguim-lo i ho sabrem —va suggerir l’Agnès, que va agafar la Violeta de la mà i va començar a seguir en Robert. Per desgràcia, de seguida el van perdre entre la multitud i, quan ja estaven a punt de donar-se per vençudes, el van veure sortir un moment de no res d’una botiga.

112

—És allà! —va exclamar l’Agnès. Però, quan van arribar al lloc, ja havia desaparegut. Eren a l’entrada del soc i van mirar a la plaça que s’estenia davant seu. —No el veig —va dir la Violeta, neguitosa. En aquell moment, el dependent va sortir de la botiga amb una carta a la mà. L’Agnès va començar a parlar amb ell en àrab. Com que havia crescut al Caire i era molt espavilada, parlava aquella llengua amb f luïdesa. —Coneixeu el jove que ha marxat? —va preguntar, però no en àrab, perquè l’entenguessin les dues. —Oh, sí, és el nostre cosí. Som aquí de vacances amb ell —va mentir l’Agnès sense pensar-s’ho.

113

—Quina casualitat. Sisplau, li podeu donar aquesta carta? Li deu haver caigut a la botiga. Les dues noies van mirar el sobre. Anava adreçat al «pare». «Que estrany», va pensar la Violeta. «Li havien dit a l’agent Puig que el seu pare havia mort». —I tant. La carta deu ser per al meu tiet —va concloure. —Creia que el seu pare era mort —va comentar l’Agnès mentre corrien per trobar-se amb la Grand-mère. —Sí —va contestar la Violeta—. Tot és molt sospitós. —I es va ficar la carta a la butxaca.

E PAR

114

—Em sembla que hauríem de donar un cop d’ull a la carta, perquè podria tenir alguna cosa a veure amb el robatori de la mòmia —va xiuxiuejar la Violeta a l’Agnès quan van arribar a casa. —Tens raó —va dir l’Agnès—. És molt estrany que en Robert sigui al Caire. —L’Artu em va ensenyar un truc per obrir els sobres sense trencar el paper —va explicar la Violeta—. Grand-mère, et ve de gust un cafè? —Gràcies, reina. Us haig de dir que estic esgotada després de tantes compres. —Seu al saló. Ara te’l portem —va dir la Violeta entrant a la cuina per posar al foc el bullidor d’aigua mentre feia uns gestos a l’Agnès perquè hi anés.

115

Així que el bullidor va començar a fumejar, la Violeta va posar el sobre damunt del vapor i el va tenir així durant un minut, més o menys. Després, amb cura, en va desenganxar la solapa i en va treure la carta.

Estimat pare, Benvingut al Caire! Acabo de tornar a la ciutat per recollir més material. Les excavacions van vent en popa. Ens veiem allà demà, com vam quedar. L’Albert creu que ben aviat trobarem alguna cosa.

Per al món! Una abraçada, Robert 116

—Ostres! —va exclamar l’Agnès, impressionada—. Què diu? —Estimat pare? —va repetir la Violeta. —Em pregunto què deuen excavar —va dir l’Agnès. Les dues noies van fer una pausa i es van mirar. —Tu creus que des del principi han estat ells? —li va preguntar la Violeta—. Potser ells van robar la mòmia, en van desxifrar els jeroglífics i van descobrir la ubicació de la tomba de Nefertiti. —Bé, és una possibilitat —va considerar l’Agnès amb cautela—. Però és més probable que sigui una altra excavació. —O que estiguin ajudant algú —va afegir la Violeta, pensarosa—. És molt estrany. Potser el professor Fitzherbert n’està al corrent.

117

—La mare té un diccionari de jeroglífics al despatx —va comentar l’Agnès—. Podem intentar traduir els jeroglífics de la carta per si hi ha alguna pista amagada. —Nenes, el meu cafè ja està a punt? —va cridar la Grand-mère des del saló—. I no oblideu que heu de fer la maleta per a l’excursió a la Vall dels Reis. D’aquí a una hora hem de sortir per prendre el te amb el professor Fitzherbert a l’Hotel Caire i des d’allà ens en anirem directament a l’estació. —Va fer un pausa i, tot seguit, va afegir—: Ah, i Agnès, assegura’t que la Ratabossa està ben tancada i la Bigotuda no se’n pot escapar. No vull que rondi per l’hotel on s’allotja el professor Fitzherbert.

118

—No, és clar —va dir l’Agnès. —El cafè de seguida estarà a punt, Grand-mère —va dir la Violeta abans d’adreçar-se a l’Agnès—. Tu ves al despatx i comença. La Violeta va anar al despatx de la Matilda, on ja hi havia l’Agnès, llegint tota concentrada el diccionari. —Crec que els primers símbols podrien significar «benvingut», però el que ve després m’està costant. Veus aquests cinc cercles amb les creus al damunt? Volen dir «bellesa», però no estic segura del que significa la resta. —Molt bé —li va dir la Violeta amb admiració—. És un bon començament.

119

Tot i així, de seguida es van adonar que traduir jeroglífics no era una tasca fàcil i, al cap de mitja hora, quan la Grand-mère els va donar pressa perquè fessin la maleta, gairebé no havien avançat. El professor Fitzherbert estava assegut en una taula exquisidament parada dels preciosos jardins de l’Hotel Caire, disposats en terrasses. —Hola, noies, que content que estic de veure-us! —va exclamar—. I vostè deu ser Madame Remy! —Encantada de conèixer-lo —el va saludar la Grand-mère allargant-li la mà—. Em sap molt greu que la Matilda finalment no hagi pogut venir, té molta feina.

120

—No s’hi amoïni, ho entenc —va dir el professor Fitzherbert—. Però, sisplau, segui. Es va servir el te i van circular una pila de plats, pastissos i pastes calentes, i també tota mena d’exquisideses, fins que tothom va tenir el que volia. Al final, la Violeta no es va poder aguantar més. —Aquest matí ens ha passat una cosa estranyíssima. Hem vist en Robert al mercat —va deixar anar. —En Robert? El del museu? —va preguntar el professor Fitzherbert, sorprès. Les noies van assentir amb el cap. —Increïble! —va exclamar el professor—. Em pregunto què deu fer aquí.

121

—Sembla que està participant en una excavació amb l’Albert i el seu pare —va respondre la Violeta, i va donar la carta al professor—. Creia que el seu pare havia mort. —Jo també —va dir llegint la carta—. Però segur que hi ha una explicació ben lògica. —Podria ser que el professor Petit fos el seu pare? —va preguntar la Violeta—. Potser va mentir i no ha anat a Suïssa a fer cap conferència, sinó que és aquí, dirigint unes excavacions. —Mare meva, Violeta, quina detectiu estàs feta, eh? —va exclamar el professor Fitzherbert—. El més probable és que aconseguissin una feina a l’últim moment en alguna de les excavacions que es duen a terme a prop de les piràmides. I si «pare»

122

és el sobrenom d’algú? De tota manera, estàs de vacances i no t’has d’amoïnar per tot això. Bé, mengeu tant com vulgueu. —Tot seguit va plegar la carta i se la va ficar a la butxaca. —Ah, escolti, que em pot tornar la carta, sisplau? —li va demanar l’Agnès—. És que vull acabar de desxifrar els jeroglífics. —Jo, si fos tu, no em preocuparia. Va, agafa un d’aquests pastissets. Són per llepar-se’n els dits —va dir oferint-li una safata amb pastissets de xocolata. «No ens vol tornar la carta», va pensar la Violeta. —No, de debò, que ens pot tornar la carta? —va dir ella mirant fixament el professor. Ell va dubtar, i la Violeta va advertir una espurna d’irritació en la seva expressió.

123

—És clar —va dir, i va tornar la carta a l’Agnès—. No vull donar-vos pressa, però no us en hauríeu d’anar ara mateix per agafar el tren?

124

El reto la Bigotrn de i el ruc uda curses de

El tren del Caire a Luxor era un tren de vapor antic, i la Grand-mère hi estava d’allò més a gust. —No ha canviat gens de com era abans, quan jo era petita —va dir sospirant, quan el revisor la va dur fins al compartiment. —El sopar se servirà al vagó restaurant a les set, senyora. Espero que tinguin un viatge agradable. Més tard, quan el tren sortia de l’estació fent esbufecs i el sol es ponia al cel rosat, es van canviar i es van vestir amb la roba més elegant per

125

anar al cotxe restaurant; era un vagó ple de taules amb cadires a banda i banda, on uns cambrers vestits amb jaquetes blanques servien diligentment uns plats de menjar que feien una oloreta deliciosa. —Quina meravella! —va dir la Grand-mère quan el cambrer les va convidar a seure. La Grand-mère i l’Agnès estudiaven la carta mentre la Violeta mirava al voltant. A l’extrem del vagó hi havia un jove. Per darrere s’assemblava molt a en Robert, però no n’estava completament segura. Ho va comentar a l’Agnès a cau d’orella. —Que s’assembla a qui? De què parleu? —Oh, de res —va respondre la Violeta—. Hem d’aconseguir que es giri —li va dir a l’Agnès en veu baixa.

126

L’Agnès va assentir amb el cap, la qual cosa volia dir que allò era cosa seva i, abans que la Violeta li pogués parar els peus, l’Agnès va treure la Bigotuda de la Ratabossa i la va deixar a terra. —Oh, no! Se m’ha escapat la rata! —va lamentar fent un salt, mentre la Bigotuda, que no podia creure la sort que havia tingut, es dirigia a poc a

127

poc cap al passadís central fent ziga-zagues entre els peus dels cambrers. L’efecte va ser instantani. Tothom va començar a cridar i a enfilar-se a les cadires. —La nena ha dit la paraula RATA? —És allà! —Oh, ho sento moltíssim! De debò que ho sento molt! —va cridar l’Agnès, i va arrencar a córrer darrere de la Bigotuda, passant per sota de les taules per intentar atrapar-la. La Grand-mère somreia amablement mentre tothom li llançava unes mirades diabòliques, com si diguessin: «No puc creure que hagi permès a la seva neta portar una RATA al restaurant». —Violeta, ves a ajudar-la —va dir la Grand-mère.

RATA

128

Finalment, la Bigotuda es va aturar davant d’un bocí de pa enorme que havia caigut a terra, justament al costat de la taula on estava assegut el jove que s’assemblava a en Robert i que va mirar l’Agnès horroritzat quan aquesta es va agenollar per agafar la rata. —Oh, Bigotuda, que entremaliada que ets —la va sermonejar l’Agnès, ficant-la altre cop a la bossa.

129

—És ell —va xiuxiuejar a la Violeta en seure. —Molt rebé! —va aprovar la Violeta i, mentre el vagó restaurant tornava a la normalitat després de l’escapada de la Bigotuda, la Violeta va observar en Robert amb deteniment. «És clar, no podia ser a les excavacions de prop de les piràmides perquè viatjava en un tren amb destinació a Luxor. Què devia tramar i amb qui?», va pensar. Però en Robert no li va proporcionar més pistes. Va sopar i, després, es va aixecar i va sortir del vagó restaurant. La Grand-mère, la Violeta i l’Agnès van aca bar de sopar i van tornar al compartiment. La Grand-mère va fer un parell de badalls llarguíssims

130

i va anunciar que volia anar-se’n a dormir. Totes tres es van posar el pijama, es van rentar la cara, es van raspallar les dents, es van ficar a les lliteres i van treure els llibres. La Violeta llegia Pippi Calcesllargues, un dels seus llibres favorits, però li costava concentrar-se. De fet, tenia tantes coses en què pensar que li sortia fum del cap. Segurament en Robert anava a la Vall dels Reis, però què hi devia excavar? Segons l’Agnès, no es tracta va de la tomba de Nefertiti. Aleshores, per què tant de secret? I per què el professor Fitzherbert havia volgut quedar-se la carta? Per desxifrar els jeroglífics, o perquè no volia que ho fessin elles? En qualsevol cas, el seu comportament era sospitós. Es va sentir un soroll sord quan a la Grand-mère,

131

que s’havia adormit, li va caure el llibre, i la Violeta va decidir relaxar-se. Però abans d’adormir-se, va treure el cap i va donar un cop d’ull a la llitera de sota, on dormia l’Agnès. —Demà hem de seguir en Robert per veure on va. Tu creus que hauríem de dir a la Rosa i a l’Artu que escorcollin el pis del professor Fitzherbert, a Londres? —li va preguntar. —És una bona idea. S’ha comportat d’una manera molt estranya quan ha vist la carta —va reconèixer l’Agnès. —Demà al matí trucaré a la Rosa des de l’estació. Li diré a la Grand-mère que ha de participar en un important concurs de ballet i que vull desitjar-li sort —va dir la Violeta badallant.

132

—Un pla fantàstic, i mentre tu truques, jo vigilaré en Robert —va resoldre l’Agnès. I, amb la decisió presa, les noies es van adormir. Com que la Rosa era a la classe de ballet quan la Violeta li va trucar per telèfon, va decidir telefonar a l’Artu. A ell tot plegat també li va semblar una mica estrany i va estar d’acord d’anar amb la Rosa a donar un cop d’ull a la casa del professor Fitzherbert. La Violeta es va trobar amb l’Agnès i la Grand-mère a la cua dels taxis. Va veure que en Robert era unes cinc persones més endavant. —Oh, estic tan il·lusionada... —va dir la Grand-mère mirant amb deteniment la guia sobre la Vall dels Reis—. Crec que hauríem de començar

133

per la tomba de Ramsès IX i després... —Va continuar parlant, però les noies no l’escoltaven, vigilaven de prop en Robert. —A la Vall dels Reis, sisplau —van sentir que indicava al taxista. —Crec que allà serà fàcil trobar-lo —va xiuxiue jar l’Agnès a la Violeta—. Podem preguntar a un dels guies on estan excavant els arqueòlegs i, després, podem anar fins allà per esbrinar què tramen exactament en Robert i l’Albert. La cua es movia amb rapidesa i de seguida va ser el seu torn de pujar a un taxi. La Vall dels Reis no era gaire lluny i el taxi les va deixar a l’entrada, que era plena de parades on

134

venien records i gelats, i estaven atapeïdes de turistes, de guies i... —Rucs! —va exclamar la Grand-mère—. Quina meravella! Fa anys que no munto en un ruc. N’hem de llogar tres, però quins? —es va demanar mentre examinava els rucs amb una mirada penetrant, com si fos un comandant que passava revista a la tropa. Aleshores es va fixar en un noi que devia tenir més o menys l’edat de la Violeta i l’Agnès i que estava dret al costat de tres rucs, acariciant-los el morro i parlant-hi. Es va dirigir cap a ell amb decisió i va començar a regatejar, mentre l’Agnès i la Violeta intentaven trobar alguna pista d’en Robert. No van veure res, però l’Agnès es va fixar en un policia assegut en una

135

petita plataforma, a un costat de la multitud. Estava absort en la lectura d’un llibre, i l’Agnès va deixar anar una riallada. —Guaita, Violeta! —va exclamar—. Mira el que llegeix aquell policia. La Violeta també es va posar a riure com una ximpleta en veure la famosa portada de Com resoldre un cas: el mètode Puig.

136

—Anem a preguntar-li alguna cosa sobre les excavacions a la Vall —va suggerir l’Agnès. Quan les dues noies se li van acostar, el policia gairebé no va aixecar la vista del llibre. Li van demanar informació sobre les excavacions, però ell es va limitar a dir remugant que només n’hi havia una a prop de la tomba de Ramsès IX. Era tan maleducat que la Violeta no va poder evitar ser una mica impertinent: —Gràcies per la seva ajuda —va dir—. I, per cert, espero que gaudeixi del llibre. L’autor és amic meu. —De debò? —El policia va abaixar el llibre i, de sobte, es va mostrar interessat—. Coneixes l’agent Puig? —Sí, és molt amic meu —va dir la Violeta.

137

—Oh, quina sort que tens —va confessar sospirant—. És increïble. Crec que és tan intel·ligent i té tantes aptituds com el gran Sherlock Holmes. A la Violeta se li va escapar el riure amb aquella comparació. —Violeta, Agnès! —La Grand-mère les cridava—. Veniu aquí. —És tot un honor conèixer dues amigues del gran agent Puig. Soc el tinent Khouri i, si us puc ajudar en alguna cosa, només cal que m’ho digueu. —Us presento l’Ahmed —va anunciar la Grand-mère a la Violeta i l’Agnès quan se li van acostar—. Serà el nostre guia. I aquests són els seus rucs. Tenen nom, Ahmed?

138

—Sí, senyora —va contestar l’Ahmed—. Aquest és el Ruc Número U, perfecte per a vostè. —El Número U era un ruc d’aspecte pacífic, amb la mirada seriosa i unes orelles esponjoses, que es va estar assegut totalment quiet quan la Grand-mère hi va muntar. —El Ruc Número Dos és per a tu —va dir a l’Agnès amb un somriure tímid. Mentre l’Agnès hi muntava, l’Ahmed agafava les regnes d’un ruc que també semblava tranquil. —I el Ruc Número Tres, per a tu —va dir a la Violeta amb absoluta naturalitat donant-li les regnes de l’ase més rabiós que la Violeta havia vist mai—. Li hauràs de demostrar molt clarament qui mana. «Fantàstic!», va pensar la Violeta.

139

El Número Tres li va clavar una miradeta amb aquells ullets rodons i brillants i va començar a trotar mentre ella intentava muntar-hi. L’Ahmed va fer petar la llengua. —Has de ser més dura amb ell. —Va donar una forta estrebada a les regnes, i el ruc es va aturar. —Gràcies —va dir la Violeta. —I ara, sisplau, ens pots dur a veure primer Ramsès IX? —li va preguntar la Grand-mère. —I tant —va contestar l’Ahmed—. Au, va. —Va etzibar una empenta suau al Ruc Número U, que es va posar en moviment. El ruc de l’Agnès trotava

140

obedient darrere del primer; en canvi, el de la Violeta es negava a moure’s. —Ah, vinga, Número Tres —li va dir clavant-li una puntadeta de peu al llom, com ho faria amb un cavall. Com que seguia sense moure’s, n’hi va donar una altra, però una mica més forta, i aleshores el ruc va sortir disparat com un coet. En veure’ls, l’Ahmed va riure. —Aquest ruc té l’ànima d’un cavall de carreres —va anunciar.

Guia

da u g n i v n e B al món

Tal com havia dit el tinent Khouri, al costat de la tomba de Ramsès IX hi havia una excavació. —Grand-mère, crec que uns amics nostres treballen en aquella excavació. Podem anar a saludar-los? —li va preguntar la Violeta mentre baixaven dels rucs. —Bé —va dir la Grand-mère—. Però no trigueu gaire. Ens veiem a la tomba d’aquí a deu minuts. —Ella se’n va anar amb la guia a la mà, mentre l’Ahmed tenia cura dels rucs.

142

La zona estava tancada amb un gran rètol que deia: MUSEU DEL CAIRE. PROHIBIDA L’ENTRADA Però l’Agnès, que havia estat en moltes excavacions amb els seus pares, estava acostumada a aquella mena de rètols. Va continuar endavant, sense fer-ne cas. —Hola, Agnès, què fas aquí? —li va preguntar una veu afable, i va aparèixer una dona. —Hola, Mona —va dir l’Agnès—. He vingut a visitar la Vall amb la meva àvia i la meva cosina Violeta. És la Mona —va explicar a la Violeta—,

143

la cap de la meva mare. Mona, estem buscant dos joves del Museu Britànic, l’Albert i en Robert. Els has vist? —va preguntar. La Mona va arronsar les espatlles. —Ho sento, però no, al Caire només hi soc jo i dos ajudants del museu. —Que estrany —va dir l’Agnès—. Hi ha cap altra excavació a la Vall? —No, i ara —va respondre la Mona—. Em sap greu no poder ajudar-vos. Voleu passar i veure els murals que acabem de descobrir? L’Agnès i la Violeta van intercanviar unes mirades de confusió. On dimonis devia ser en Robert? —Ens encantaria, però hem promès a la nostra

144

àvia que no trigaríem. Si tenim temps, potser podem tornar —va suggerir l’Agnès. —No ho entenc —va dir la Violeta quan anaven cap a la tomba—. A la carta deia que avui tornava a l’excavació i fins i tot l’hem vist que agafava un taxi a l’estació. Ha de ser en algun lloc de la Vall. —Tant de bo pogués desxifrar aquests jeroglífics —va comentar l’Agnès mentre es treia la carta de la butxaca—. Estic segura que és una pista molt important.

Per al món! Una abraçada, Robert

—Ah, sou aquí! —va exclamar la Grand-mère, que estava dreta al costat dels rucs, ja que acabava de veure la tomba—. L’Ahmed i jo ens preguntàvem on devíeu haver anat. És hora de visitar la tomba de Tutankamon! A la Violeta li feia moltíssima il·lusió visitar la tomba de Tutankamon. En canvi, ara només pensava què devien tramar en Robert i l’Albert. Mentre totes tres baixaven fins a la cambra funerària, va intentar deixar de donar-hi voltes perquè tenia la sensació que se li escapava alguna cosa. Mentre l’Agnès llegia la guia, la Violeta i la Grand-mère observaven la mòmia del jove faraó. Tenia la mateixa expressió d’ultratomba que la Tey, la mòmia de la Matilda.

146

—Només tenia divuit anys quan va morir —va explicar la Grand-mère—. Algunes persones creuen que es va matar en una cursa de carros. —Oh! —va exclamar l’Agnès de sobte. —Què passa? —li va preguntar la Grand-mère. —Eh... res. M’ha semblat veure una aranya. La Grand-mère va fer petar la llengua i es va dirigir cap a la mòmia. —Mira, els cinc símbols que signifiquen bellesa que no vam saber desxifrar —va xiuxiuejar l’Agnès a la Violeta, assenyalant la fotografia d’uns jeroglífics que hi havia a la guia—. Formen part del nom de Nefertiti! —De debò? I què diu la carta? —va preguntar la Violeta quan l’Agnès se la va treure de la butxaca.

147

—Benvinguda al món, Nefertiti! La Violeta va fer un crit ofegat. —Estan excavant la tomba de Nefertiti! I això vol dir que van ser en Robert i l’Albert els que van robar la mòmia! —Hem de detenir-los! —va cridar l’Agnès. —Però com, si no sabem on excaven? —va preguntar la Violeta. —La Vall és força petita —va considerar l’Agnès—. Segur que podrem trobar-los. Abans que la Violeta li pogués respondre, les noies van veure que se’ls acostava la Grand-mère: —L’hi diem? —va xiuxiuejar l’Agnès—. Potser hauria de trucar a la mare i dir-l’hi també. O potser l’hi hauria d’explicar a la Mona...

148

—No, de moment encara no —va decidir la Violeta. Les coses sempre es tornaven més complicades i lentes quan s’hi involucraven els adults. —No us sembla fascinant, maques? —els va preguntar la Grand-mère—. Crec que ara hauríem d’anar a veure la tomba de Tuthmosis IV. Es van posar en marxa, dalt dels rucs. El Número Tres es continuava portant molt malament, però la Violeta estava tan concentrada buscant pistes d’excavacions i pensant en tot el que havien descobert que gairebé no se’n va adonar. No podia creure que no haguessin sospitat ni d’en Robert ni de l’Albert a Londres. Van arribar a la tomba següent i, tot i que era molt interessant, no

149

s’hi veia absolutament cap senyal d’unes possibles excavacions. —Encara no hem estat en aquella part de la Vall. Allà és on hem de buscar ara —va xiuxiuejar l’Agnès a la Violeta assenyalant cap al sud. —Grand-mère, podem anar a veure la tomba d’Amenofis II? —li va preguntar. —És clar que sí —va respondre la Grand-mère—. Encara que crec que aquesta serà la darrera que visitem. Hem de tornar a l’estació amb temps per agafar el tren cap al Caire aquesta tarda. —Oh, no! —van exclamar a l’uníson les dues noies. Eren tan a prop... No podien suportar la idea de tornar al Caire ara sense haver resolt res. «Si les excavacions no són aquí», es va dir la

150

Violeta, «llavors ho explicarem a la Grand-mère i a la Mona i potser anem a buscar aquell policia, el tinent Khouri. Si els ho expliquem tot, segur que ens ajudaran». —Bé, noietes —va dir la Grand-mère—, estic encantada que us agradi tant visitar llocs d’interès, però temo que hem de tornar. L’Ahmed les va dur per un caminet que baixava fins al centre de la Vall, però el Número Tres de seguida va decidir anar pel seu compte; aquest cop va escollir un viarany molt costerut que pujava per un costat de la Vall.

—Número Tres, mira que n’ets, de tossut! —va exclamar la Violeta mentre la Grand-mère, l’Ahmed i l’Agnès la saludaven amb la mà des de la Vall, tot rient mentre baixaven dels rucs i desapareixien a l’interior de la tomba. El caminet era massa estret perquè el ruc pogués fer mitja volta, i a la Violeta no li va quedar altre remei que esperar que la dugués cada cop més amunt. Quan van arribar al cim del turó, el viarany es va eixamplar abans de baixar a la vall del costat. La Violeta va aprofitar l’avinentesa i, estirant les regnes amb força, va intentar que el Número Tres girés cua. Però sembla que allò el va

152

fer enfurismar, ja que l’animal va començar a galopar en direcció a l’altra vall. La Violeta es va aferrar al ruc com si li anés la vida. Aleshores el camí va fer un gir pronunciat i a la Violeta se li va tallar la respiració. Allà a baix hi havia una furgoneta, un parell de tendes de campanya i les inconfusibles siluetes d’en Robert i l’Albert. Tots dos van fer un salt quan l’ase va córrer sorollosament cap a ells i es va aturar en sec, llançant a la Violeta a l’aire. —Vaja, vaja, mira qui tenim aquí! —va exclamar en Robert—. Pare, vine i veuràs què ha portat el ruc!

153

Sense pi

etat

L’Artu acabava de penjar el telèfon a la Violeta quan va caure que no tenia l’adreça d’en Fitzherbert. Així doncs, va trucar a l’agent Puig, que va estar força estona passant els fulls dels seus blocs abans de dir: —No, ho sento, Artu, no vaig anotar l’adreça. —Com puc trobar-la? —li va preguntar l’Artu—. La Dolors la deu tenir? —Bona pensada. Espera un moment, ara ho miro. Va tornar al cap d’un minut.

155

—La Dolors, que és tan llesta, sí que la té. Diu que en aquest moment està enfeinada, però que podríem anar-hi tots junts més tard. Et recullo cap a les quatre? Serà divertit! Era gairebé de nit quan van trobar la casa del professor Fitzherbert. Era al costat del Richmond Park, i era gran i d’aspecte antic. La Rosa va pensar que més aviat semblava un museu que una mansió de camp. Esperaven que estigués buida per poder-hi tafanejar, però a mesura que s’hi acostaven amb cotxe, es van adonar que hi havia llum i van veure que una dona corria les cortines dels finestrals de la primera planta. —És la senyoreta Beasley! —va exclamar la Rosa.

156

—Què hi fa, aquí? —va preguntar l’agent Puig. —Potser té cura de la casa mentre el professor està de viatge —va suggerir l’Artu. —Mmm —va fer la Rosa—. Hem cregut que la senyoreta Beasley estava confabulada amb el professor Petit, però ens hem equivocat de professor. —Com que el robatori de la mòmia és el teu cas, per què no li preguntes a la senyoreta Beasley si

pots veure la casa? —va suggerir la Dolors a l’agent Puig—. Sobretot pensa a ser encantador, no tenim cap ordre d’escorcoll i no està obligada a deixar-te passar. L’agent Puig va fer la seva cara més amable, però de fet, pensant-ho millor, tenia un posat massa postís. —Mira, val més que siguis com sempre, encantador —es va afanyar a dir la Dolors. —L’hi acompanyo? —va suggerir l’Artu, pensant que l’agent Puig estaria molt ocupat fent-li la pilota a la senyoreta Beasley i es descuidaria de buscar pistes. —Bona idea —va aprovar ràpidament la Rosa, que pensava el mateix.

—I mentre ella està entretinguda ensenyant-vos la casa a tots dos, la Rosa i jo inspeccionarem el jardí, per si hi veiem alguna cosa sospitosa —va resoldre la Dolors. Van aparcar el cotxe, la Rosa i la Dolors es van amagar darrere d’una bardissa i l’agent Puig i l’Artu van passar pel caminet de grava que cruixia. Van trucar al timbre. Després d’una petita conversa, la senyoreta Beasley els va deixar passar i va tancar la porta darrere seu. Mentrestant, la Dolors i la Rosa se’n van anar corrent fins al jardí. El jardí del professor Fitzherbert era gran i sinistre, ple d’unes mates enormes que sorgien de la foscor. La Rosa se’n va anar en una direcció i la Dolors, en l’altra.

A l’extrem del jardí, la Rosa va trobar un monticle amb una mena de grans sots. «Que estrany», va pensar mentre pujava i baixava per l’altre costat. A baix hi havia una bardissa alta amb un forat estret, com si fos l’entrada d’un laberint. Picada per la curiositat, s’hi va endinsar i la terra va desaparèixer sota els seus peus. La pobra Rosa

va caure i caure abans d’aterrar de cul estrepitosament. —Ai! —va cridar, després de comprovar ràpidament que no s’havia fet res; l’únic que li feia mal era el cul, i el dolor va anar desapareixent. «On soc?», es va preguntar, mirant al voltant. La Rosa es trobava en un forat ample i profund que quedava amagat de la resta del jardí per la bardissa. Davant seu hi havia una escala de mà que pujava fins al nivell de terra i, darrere, una entrada esplèndida. En acostar-s’hi, la Rosa va notar que el peu tocava un botó tou i esponjós que hi havia a terra, i una llumeta es va encendre sobre l’entrada, il·luminant-la. La porta era de metall fosc, amb piràmides i jeroglífics gravats.

161

Des de dalt li va arribar la veu de la Dolors, que la cridava amoïnada: —Rosa? Estàs bé? —He trobat l’entrada d’alguna cosa —va anunciar la Rosa. La Dolors va baixar per l’escala per reunir-se amb ella. —Mmm, que interessant —va dir la Dolors, inspeccionant la porta—. No té cap picaporta. —Hi ha un teclat numèric —va apuntar la Rosa, assenyalant un petit quadre al costat de la porta—. Creus que amb això s’obrirà? —Però no tenim la contrasenya —va apuntar la Dolors amb un sospir. Ja feia mitja volta, disposada a anar-se’n, quan la porta es va obrir amb un xiulet.

162

—Que curiós —va fer la Rosa. —Ja ho pots ben dir —va contestar la Dolors, i es va aturar—. Bé, ja que s’ha obert, entrem-hi. —I van travessar el llindar de la porta. Tan bon punt ho van fer, la porta es va tancar darrere seu i es van trobar en un vestíbul minúscul, davant d’una altra porta que semblava la d’un ascensor. Quan la Rosa ja començava a inquietar-se, es va obrir la porta, i la Rosa i la Dolors van entrar a una sala molt espaiosa amb el sostre de volta. Era com entrar en una sala del Museu Britànic, amb el terra de pedra i les vitrines amb artefactes curosament etiquetats. I al centre, com si fos la

163

Blancaneu dins del seu taüt de vidre, hi havia la mòmia robada. —No m’ho puc creure! —va exclamar Rosa—. Per força ha d’haver estat el professor Fitzherbert, des del principi! La Dolors va examinar les vitrines detingudament. —Aquí també hi ha tots els objectes robats al museu —va assenyalar—. No hi ha dubte que és culpable, però em demano si la senyoreta Beasley també hi estarà involucrada. Hauríem d’anar a veure com els va a la casa. La Rosa hi va estar d’acord i van tornar a l’entrada. La primera porta es va obrir de seguida i es va tancar amb un cruixit en entrar al vestíbul.

164

Van esperar que la porta de l’entrada exterior s’obrís, però no va ser així. La Dolors va buscar un pom, un botó o alguna altra cosa, però no hi havia res. Llavors van sentir un degoteig que venia de terra; van mirar cap avall i van veure que sortia aigua del costat dels seus peus. Al principi era una miqueta, però de seguida va començar a sortir a borbolls i els va cobrir ràpidament les sabates. Al cap d’uns minuts, ja els arribava als turmells. —Es pot saber què passa? —va exclamar la Rosa. En aquell moment, la veu del professor Fitz herbert va bramar per un altaveu situat més amunt d’on eren. —No hi ha pietat per als lladres.

166

—És una trampa! —va exclamar la Dolors. —Deixi’ns sortir! Deixi’ns sortir! —van exclamar totes dues, donant cops a la porta mentre l’aigua els pujava per les cames.

no Plorarde res serveix

—Oh, però per què no escoltes els consells, Violeta? Et vaig dir que t’oblidessis del robatori, però no, ets aquí, ficant el nas en tot! —va rugir el professor Fitzherbert, que va aparèixer davant seu, tan alt com era. Aleshores la va engrapar pel coll i la va obligar a caminar cap al vessant de la muntanya i a travessar una petita obertura entre les roques. En Robert va donar una bona plantofada al Número Tres al cul, i l’animal va sortir disparat muntanya amunt.

168

—No puc creure que hagi robat del museu que vostè mateix dirigeix! —va balbucejar la Violeta. —No m’agrada considerar-ho un robatori, m’estimo més veure-ho com el trasllat d’objectes d’una col·lecció a una altra de més exclusiva, davant la qual no podran bavejar una colla de mocosos que no serveixen per a res i que no saben apreciar el que veuen. —Però ha sabotejat la investigació de la Matilda! —va exclamar la Violeta. —No, i ara. Diguem que l’he acabat jo per ella —va puntualitzar, i va arrossegar la Violeta pel túnel fins que van arribar en una cambra espaiosa amb les parets cobertes de jeroglífics.

169

—Benvinguda a la cambra dels tresors de la tomba de la reina Nefertiti —va anunciar—. Haig de dir que era plena dels tresors més meravellosos que he vist mai. Com pots veure, l’hem buidat i ara ho estem carregant tot a la furgoneta que tenim a fora per dur-ho al Caire. Tot i les circumstàncies, la Violeta no va poder evitar mirar al seu voltant, meravellada pels jeroglífics i les pintures. —Suposo que s’ho quedarà tot vostè —va dir la Violeta, mentre el professor la tirava cap a terra, li lligava bruscament les mans a l’esquena i, tot seguit, li feia el mateix als seus peus. —No, només les millors peces. La resta ho vendré a altres col·leccionistes privats.

170

—No els fa res que sigui robat? —No, estaran tan encantats que no faran preguntes. I demà farem explotar la tomba. La dinamita és una mica destructiva, però és tan rà pida... Abans que la Violeta li pogués dir com de fastigós, cobdiciós i egoista era, es va treure un mocador de la butxaca. —Està força net, t’ho asseguro —li va dir abans d’emmordassar la Violeta—. Així estaràs calladeta fins que jo decideixi què en faré, de tu. Potser et deixaré aquí perquè se’t mengin els xacals i les hienes. A la nit tenen una fam voraç. —I, dit allò, va deixar la Violeta sola.

171

«No penso plorar», es va dir la Violeta mentre dues grans llàgrimes li rodolaven per les galtes. «Plorar no serveix de res», va afegir, però ja era massa tard, i va començar a sanglotar, tot i estar emmordassada. —Déu meu, estàs trista, oi? —va dir el professor Fitzherbert en tornar a la tomba—. No t’hi amoïnis, t’he portat companyia. —Aleshores va llançar l’Agnès a terra al costat de la Violeta i, tot seguit, la va començar a lligar també—. Em sap greu, aquest no està tan net —va dir mentre es treia de la butxaca un altre mocador vell i arrugat per emmordassar-la—. Bé, me n’haig d’anar. S’ha de preparar la dinamita. Soles a la sala, assegudes a terra, les dues noies lamentaven la mala sort que havien tingut. Però

172

al cap d’uns vint minuts, van sentir la veu de la Grand-mère, que parlava fora amb el professor Fitzherbert. «Bé!», va pensar la Violeta. «La Grand-mère ha vingut a rescatar-nos». —Benvolguda senyora —deia el professor Fitzherbert irradiant simpatia—. De debò que em sap greu que hagi perdut les seves netes. Ha de ser terrible per a vostè. Li asseguro que no les he vist enlloc. —Mmm —va balbucejar la Grand-mère. Hi havia alguna cosa en el professor Fitzherbert que la feia desconfiar. El dia abans, mentre prenien el te, no va dir que anava a la Vall dels Reis. «Però per què havia de mentir sobre la Violeta i l’Agnès?», es va preguntar.

174

—Bé, gràcies per la seva ajuda. Som-hi, Ahmed, provarem l’altre camí. O potser han tornat a l’entrada principal... A l’interior de la tomba, la Violeta i l’Agnès es van mirar desesperades en sentir que la Grand-mère se n’anava.

175

S’acostuara una fig

A Londres, l’Artu i l’agent Puig s’allunyaven en cotxe de la casa del professor Fitzherbert. A l’agent Puig l’havien cridat per a un assumpte policial urgent i l’Artu no va voler avisar la senyoreta Beasley de la presència de la Rosa i de la Dolors, i va fer veure que se n’anava amb el policia. La senyoreta Beasley no havia estat especialment amable, però després d’insistir una mica els havia ensenyat tota la casa. No havien trobat cap indici de la mòmia, encara que de seguida els va quedar

176

clar que la senyoreta Beasley, en Robert, l’Albert i el professor Fitzherbert es coneixien força bé. De fet, es podria dir que es coneixien molt bé, ja que era evident que formaven una família; la casa era plena de fotografies de tots quatre. «Per què no ho havien dit a la feina?», es va preguntar l’Artu pensant que era molt sospitós, i fins i tot a l’agent Puig li semblava una mica estrany. Va preguntar a la senyoreta Beasley per què ho havien mantingut en secret. —Els nens i jo no volíem que ningú pensés que havíem aconseguit la feina gràcies a l’Armand —va puntualitzar. —Però la van aconseguir gràcies a ell —va replicar l’agent Puig, desconcertat.

La senyoreta Beasley es va estalviar de contestar-li perquè la ràdio de l’agent Puig va començar a fer interferències i es va sentir una veu enrabia da que deia: —Puig, on ets? Se suposa que has de mantenir l’ordre en la protesta dels passejadors de gossos al parc. Sembla que està a punt de descontrolar-se. —Perdoni, sergent. Ara mateix me n’hi vaig —va dir—. Bé, fins aviat. Gràcies per la seva cooperació, senyoreta Beasley. En aquell moment, va saltar l’alarma i la senyoreta Beasley va tenir un sobresalt. —Oh, una altra vegada no. L’alarma ha estat saltant tot el dia. Disculpi’m, val més que ho solucioni.

178

—Naturalment —va accedir l’agent Puig—. No volem pas que vingui la policia ni res que se li assembli —va afegir de broma. —Que graciós que és! —va exclamar la senyoreta Beasley mentre els acompanyava a la porta principal. Així que van haver marxat, va córrer al safareig i va treure el plafó de fusta que imitava un armari encastat i que va deixar al descobert una filera de pantalles de televisió que estaven connectades a les moltes càmeres que hi havia a la casa i, el que és més important, a la seva valuosa col·lecció d’artefactes. «Oh, Déu meu, qui fa el tafaner?», es va preguntar en veure la Rosa i la Dolors dretes a l’en-

trada de la col·lecció. Es va aturar per pensar què havia de fer. No podia permetre que avisessin l’agent Puig; per tant, les deixaria entrar a la sala de la col·lecció i ja se n’ocuparia tan bon punt estigués segura que el policia se n’havia anat. Va prémer un botó i es van obrir les portes. Va observar com entraven a la sala amb el sostre de volta i, després, va centrar l’atenció en l’agent Puig i l’Artu. En una càmera els va veure sortint per la porta exterior. «Bé, ja m’he desempallegat d’ells», es va dir, i quan la Rosa i la Dolors van tornar al petit vestíbul, va prémer uns quants botons més. Va riure amb maldat.

180

—Oh, vaja, sembla que teniu calor. Us refrescaré una mica —va dir, i va engegar l’aigua, mentre retronava el missatge gravat del seu estimat marit: «No hi ha pietat per als lladres!». —Ei, aturi’s —va demanar l’Artu a l’agent Puig després d’un curt trajecte—. Ja ens deu haver vist per les càmeres. —D’acord, però no entenc per què no te’n refies —va contestar l’agent Puig aturant el cotxe—. A mi em sembla molt amable. Però bé —va afegir en un agut instant de perspicàcia—, quan penso que la gent és amable, generalment són uns pocavergonyes. Segur que les vols anar a buscar tu tot sol?

181

L’Artu li va dir que estigués tranquil i es van acomiadar. Se’n va anar caminant cap a la casa i, per evitar les càmeres, es va enfilar a la reixa i va saltar al parc. Va anar seguint els alts murs del parc. No va ser fàcil, però al final va trobar un lloc per poder accedir al jardí del professor Fitzherbert. Si bé era una nit molt fosca, quan hi va arribar es va adonar que s’hi veia força perquè el «monticle» que la Rosa havia pujat era, de fet, el sostre de volta de la sala de la col·lecció i els «sots», unes petites claraboies per les quals ara sortia llum. L’Artu immediatament va arrencar a córrer cap a les claraboies i el primer que va veure va ser la mòmia, que se’l mirava fixament. Va passar a la

182

parcel·la de llum següent i després a l’altra, buscant amb desesperació la Rosa i la Dolors. Estava a punt de tirar la tovallola i mirar en una altra banda quan va arribar a la darrera, on va veure una escena terrible. La Rosa i la Dolors estaven atrapades en un espai diminut, la Dolors amb l’aigua fins a la cintura i la Rosa fins al pit. No les sentia, però per la cara que feien sabia que cridaven i xisclaven. L’Artu va mirar al seu voltant buscant amb ànsia alguna cosa per poder trencar el vidre. Tot d’una, va tenir un sobresalt i va quedar paralitzat, ja que va veure una figura que se li acostava pel jardí.

183

Adéu-sia

RATA

A la tomba, l’Agnès feia ganyotes a la Violeta i s’ajupia com si volgués agafar alguna cosa, però la Violeta no aconseguia entendre què dimonis feia. De cop i volta, ho va entendre. La Ratabossa. Va veure que estava una mica oberta i que la Bigotuda treia el nasset. Però la Violeta no entenia per a què podia servir la rata ni com s’ho faria per obrir la bossa amb les mans i els peus lligats i la boca emmor-

185

dassada, només li quedava... el nas? Ni en somnis la Violeta posaria el nas a prop de la Bigotuda. I si fes servir la barbeta? Com que no hi havia cap altra opció, la Violeta es va arrossegar cap a la rata. Gràcies als ànims que li donava l’Agnès i a múltiples maniobres, la Violeta es va trobar ajaguda d’una manera estranya a terra, intentant empènyer la cremallera amb la barbeta, mentre la Bigotuda li donava copets amb les dents. La Violeta es va posar tensa, esperant que li clavés queixalada en qualsevol moment. Però la rata va resistir la temptació i ella, després d’uns quants intents, va aconseguir obrir prou la cremallera perquè la Bigotuda sal-

186

tés de la bossa. La Violeta va sentir unes passes que s’acostaven i es va asseure amb rapidesa. El professor Fitzherbert va entrar a l’habitació. —D’aquí a poc sortirem cap al Caire, o sigui que adéu-siau —va dir—. Pot ser que ens veiem al matí, segons la gana que tinguin les hienes que us he comentat. Ah, també hi ha escorpins i serps, és clar... Apa, mireu, una rata per fer-vos companyia —va dir rient—. A reveure, nenes. No hi ha res com que et diguin que se’t menjaran les hienes per aclarir-te les idees, i l’Agnès va fer tots els possibles per convèncer la Bigotuda que mossegués la corda que li lligava les mans a l’esquena. Al principi no semblava que hagués de funcionar, però quan la rata va descobrir que

187

no hi havia res més per menjar, va començar a rosegar amb fruïció la corda de l’Agnès. En pocs minuts s’havia af luixat força perquè l’Agnès tragués les mans i es pogués deslligar els peus i treure’s la mordassa. Després es va ocupar de la Violeta, que també va deslligar. —Els hem d’aturar abans que se’n vagin! —va murmurar l’Agnès—. No podem deixar que s’escapin amb tot el tresor de Nefertiti. La Violeta va assentir amb el cap. —Necessitem un pla —va resoldre—. Són tres i nosaltres només som dues. Anem a veure què fan. L’Agnès va anar a buscar la Bigotuda per ficar-la a la bossa, però havia desaparegut.

—Oh, no! —va exclamar. —Ja apareixerà —li va assegurar la Violeta. Tenien coses més importants de les quals preocupar-se que d’una rata aventurera. Les dues noies es van arrossegar en silenci de bocaterrosa fins a arribar a l’entrada de la tomba. En Robert i l’Albert estaven ocupats plegant la darrera tenda de campanya. Al professor Fitzherbert no se’l veia per enlloc. —Si almenys una de les dues sabés conduir —va dir l’Agnès sospirant amb exasperació. —Jo sí, més o menys —va apuntar la Violeta, i quan l’Agnès la va mirar amb cara de sorpresa li va explicar ràpidament que el seu pare i el seu padrí

li havien ensenyat a conduir durant unes vacances a Dorset. A l’Agnès li va fer molta enveja. —Els diré que te n’ensenyin a tu també —va afegir la Violeta—. Però, de moment, pots distreure en Robert i l’Albert mentre jo intento arribar fins a la furgoneta? —I tant —va dir l’Agnès—. Els faré xixines. I abans que la Violeta pogués dir-li que esperés que tots dos estiguessin d’esquena, l’Agnès ja s’havia abalançat al damunt d’en Robert i l’Albert amb un crit de guerra a l’estil de Tarzan. L’Albert i en Robert van quedar perplexos quan l’Agnès va començar a girar al seu voltant com si estigués posseïda, fent moviments de kungfu.

190

«Caram», va pensar la Violeta mentre observava l’Agnès abatent-los com si fossin bitlles. «Real ment és una arma letal». La Violeta va córrer cap a la furgoneta, en va obrir la porta bruscament i es va plantar d’un salt al seient del conductor. Va girar la clau de contacte i va engegar el motor. Recordant les instruccions del padrí Joan, va col·locar un peu al fre i l’altre, a l’embragatge, i tot seguit va posar la primera marxa, va treure el fre de mà i va començar a circular pel camí de terra tan de pressa com va poder, allunyant-se a tot drap del campament. Va mirar pel retrovisor i va riure de valent en veure els bessons estirats a terra, fregant-se el cap desconcertats, mentre l’Agnès ballava al seu voltant fent moviments frenètics.

191

La Violeta va veure que més enllà hi havia una carretera i va pensar que segurament era la que duia a l’entrada principal de la Vall dels Reis. Si aconseguís arribar-hi, aleshores trobaria el camí de tornada i avisaria la Grand-mère o el tinent Khouri. —Gairebé ho he aconseguit! —va exclamar. —Eh, no, temo que no —va objectar una veu que li era familiar, i va quedar paralitzada quan va veu-

192

re aparèixer pel retrovisor la cara del professor Fitzherbert. Havia estat tota l’estona a la part de darrere de la furgoneta! —Crec que serà millor que tornem al campament, no et sembla? —I, inclinant-se per sobre de l’espatlla de la Violeta, va agafar el volant i el va girar en rodó per fer un canvi de sentit i tornar per on havien vingut. De seguida van ser altre cop al punt de partida. A la Violeta, frustrada i decebuda, li van venir ganes de plorar.

193

ma e l b o r p Un onades de can

La silueta es va aixecar de manera imponent davant l’Artu. —Després de tanta història, el sergent ha enviat un altre agent! He tornat per veure si les havies trobat —va dir l’agent Puig. L’Artu mai no s’havia alegrat tant a la seva vida de veure algú. —La Rosa i la Dolors estan atrapades aquí sota i no para d’entrar aigua! —va alertar—. Doni’m la porra. Intentaré trencar el vidre.

194

L’agent Puig l’hi va donar i l’Artu va començar a clavar cops al vidre. L’agent va mirar per sobre l’espatlla. —Vaja. No sembla que s’ho estiguin passant gaire bé, oi? L’Artu no l’escoltava. Encara que picava el vidre amb totes les seves forces, ni tan sols havia aconseguit esquerdar-lo. —Mmm... Vidre temperat —va afirmar l’agent Puig. L’Artu, desanimat, va deixar caure la porra. —Hem d’intentar aturar l’aigua d’una altra manera. —Per què no li diem a la senyoreta Beasley que té un problema a les canonades, com un embús o

195

alguna cosa així? Mira, ara mateix la veig al safareig —va dir l’agent Puig assenyalant una finestra—. Hi ha molts televisors allà dins. Creus que els veu mentre fa la bugada? Quina idea tan... L’Artu estava a punt de dir-li que deixés de ser tan ximple i que la senyoreta Beasley pretenia ofegar la pobra Rosa i la pobra Dolors quan, de sobte, es va adonar que segurament controlava l’aigua des d’aquella habitació. Aleshores se li va acudir un pla. —No, no li digui que hi ha una canonada embussada. El que li ha de dir és que hi ha una emergència amb el professor Fitzherbert. L’agent Puig semblava desconcertat. —Però si no hi ha cap emergència.

196

—Ja ho sé, però necessito que la distregui. L’agent Puig va obrir la boca per protestar, però l’Artu el va tallar. —Sisplau, confiï en mi! Truqui al timbre fins que la senyoreta Beasley li obri i doni-li tanta conversa com pugui mentre jo entro al safareig i tanco la clau de l’aigua. L’Artu va agafar la porra i va sortir corrent cap a la casa, amagant-se entre els arbustos perquè no el veiessin. Es va ajupir sota l’ampit de la finestra del safareig per poder veure la senyoreta Beasley, però que ella no el veiés. L’Artu va sentir el timbre; al principi, la senyoreta Beasley no en va fer cas, però llavors l’agent Puig va cridar per la bústia.

197

—Senyoreta Beasley, sé que és a casa! Hi ha una emergència, és el professor Fitzherbert! La senyoreta Beasley va dubtar i, a continuació, va anar a obrir la porta. Aquell era el moment que l’Artu estava esperant. Amb la porra va donar un cop al vidre, que per sort es va trencar fàcilment; llavors va obrir la finestra i va entrar al safareig. Es va trobar amb una sèrie de palanques i botons, però no n’hi havia cap que digués per a què servia. Va començar a accionar palanques i a prémer botons amb l’esperança de poder tancar el pas de l’aigua. —Però què fas? —El rostre furiós de la senyoreta Beasley va aparèixer a la porta—. Atura’t ara

198

mateix! —Va aferrar les mans de l’Artu i les hi va apartar bruscament. —Vull alliberar les meves amigues! —va cridar. —Les lladregotes s’han d’ofegar! —va exclamar la senyoreta Beasley. —Vostè és la lladre, no elles! Vostè i el professor Fitzherbert van robar la mòmia del museu. —Ximpleries, només la vam traslladar a la nostra col·lecció privada per poder tenir-ne cura com cal. —No estic segur que la policia pensi el mateix, senyora —va dir l’agent Puig amb severitat. La senyoreta Beasley li havia tancat la porta als nassos quan li va quedar clar que no hi havia cap emergència amb el professor Fitzherbert.

199

—I ara, sisplau, deixi anar aquest jove i tanqui l’aigua. —L’agent Puig també va començar a prémer botons. —NO! —va exclamar entre dents la senyoreta Beasley llançant-se sobre l’agent Puig com un gat furiós. Hi va haver una mica de batussa i la senyoreta Beasley va aviar l’agent Puig a l’altra punta del safareig. En caure a terra, es va agafar al primer que va trobar i va clavar una estrebada a una palanca. Es va sentir el soroll de l’aigua que sortia a borbolls a l’exterior i els crits d’alleujament de la Dolors i la Rosa.

200

Totes dues van aparèixer xopes a la finestra, i la senyoreta Beasley semblava que estava a punt d’explotar d’ira. —Bé, senyoreta Beasley —va dir l’agent Puig obrint les manilles—. Crec que val més que m’acompanyi, no li sembla?

nça a j n e v La la de a Bigotud

—Oh, per Déu, quin parell! Us deixeu guanyar per dues mocoses? —va bramar el professor Fitzherbert quan va trobar en Robert i l’Albert fregant-se les ferides. L’Agnès havia desaparegut. —Bé, no tenim temps de preocupar-nos per ella, hem d’anar al Caire ara mateix! Amagueu-vos a la furgoneta mentre jo la torno a lligar —va dir assenyalant la Violeta. Va agafar les mateixes cordes i li va lligar els canells tan fort que la Violeta

202

va fer una ganyota de dolor—. Tu, a la part de darrere. Et llançarem per algun lloc del camí. En el moment en què anava a empènyer la Violeta cap a l’interior de la furgoneta, es va sentir el soroll d’unes peülles, i a mig galop va aparèixer la Grand-mère, magnífica, seguida de l’Agnès, l’Ahmed i el tinent Khouri muntats en els altres rucs. —Ahà! —va fer la Violeta triomfant al professor Fitzherbert mentre intentava alliberar-se d’ell. —No tan de pressa, joveneta, encara no has guanyat —va advertir, agafant-la amb molta força. —Professor! —va bramar la Grand-mère—. Deslliga la meva neta ara mateix!

203

—Monsieur, exigeixo veure el que hi ha a la furgoneta! —va cridar el tinent Khouri. El professor Fitzherbert va contestar amb la veu més encantadora possible: —Tinent, estimada senyora... —va començar. —No em vingui amb històries! —va rugir la Grand-mère—. Deixi anar la Violeta immediatament! Però el professor Fitzherbert la retenia amb força. —Ho sento, però la Violeta es queda amb mi —va dir amb tota naturalitat—. I ara, deixi’ns marxar i ningú no prendrà mal. —I va començar a arrossegar cap a la furgoneta una Violeta furiosa que no parava de retorçar-se.

204

—Deixi anar la noia! —va cridar el tinent Khouri, desenfundant la pistola. El professor Fitzherbert va riure. —Què farà? Disparar-me? No ho crec, podria ferir aquesta pobra noieta. Reconegui-ho, ha perdut. Adéu! Gairebé ja havien arribat a la furgoneta i, tot i que feia tanta força com podia, la Violeta veia que no tenia escapatòria. De sobte, però, alguna cosa va saltar a l’aire i va aterrar a la cara del professor. —Aiii! —va cridar el professor Fitzherbert quan la Bigotuda va clavar les dues pales del davant al nas llarg i elegant del professor. Entusiasmada, la Violeta li va propinar un cop de colze a les costelles i el professor, entre crits, la

206

va deixar anar en intentar treure’s de sobre la Bigotuda. La Violeta es va allunyar corrent, i l’Agnès, abans que ningú la pogués aturar, va córrer cap al professor. —No li faci mal a la meva rata! Soc una arma letal! —el va advertir, engrapant-lo per la jaqueta i llançant-lo a terra. En Robert i l’Albert, en veure què passava, van fugir a tot drap amb la furgoneta, i van empolsegar tothom amb un núvol de sorra. —No arribaran gaire lluny —els va assegurar el tinent Khouri, que es va posar a parlar per ràdio.

207

El professor Fitzherbert encara era a terra, barallant-se amb la Bigotuda. —Deixi anar la meva rata, tros d’animal —li va cridar l’Agnès, i li va engegar una puntada de peu. La Bigotuda va decidir que ja en tenia prou amb el nas del professor Fitzherbert i li va clavar una

queixalada ràpida als dits perquè el deixés anar. A continuació, va saltar a les mans de l’Agnès. —Oh, bona noia! —va exclamar acariciant-la abans de ficar-lo a la Ratabossa. Veloç com un llamp, el tinent Khouri es va acostar corrent i, abans que el professor sabés què passava, ja l’havia emmanillat. —Oh, quin greu, professor Fitzherbert —va dir la Violeta, tota contenta—. Sembla que ara el que ha perdut ha estat vostè.

209

Al cap d’un temps

Al cap de sis mesos, la Rosa, la Violeta, l’Artu i l’Agnès eren ben orgullosos al costat de la llarga cinta blava que aviat tallarien per inaugurar El tresor perdut de la reina Nefertiti, la nova gran exposició del Museu Britànic. Ja s’havien esgotat les entrades i les càmeres de tot el món filmaven el gran esdeveniment. Tot i que en Robert i l’Albert havien intentat fugir amb el tresor, els companys del tinent Khouri van interceptar la furgoneta abans que arribés al Caire. Van ser jutjats, juntament amb la senyoreta Beasley i el professor Fitzherbert, a Londres pel robatori de la mòmia i al Caire per haver ex-

210

cavat la tomba de Nefertiti sense permís. Un cop declarats culpables de tots els càrrecs, van ser enviats a la presó amb unes condemnes molt dures. Tota la premsa se’n va fer ressò, i l’estrella va ser la Bigotuda.

RA U T P A RATA C ADRES! ELS LL

LA S’H BIGOTUDA I LLU EIX!

e d e t c a f l o ’ L rata la

En la inauguració de l’exposició, la Matilda, el professor Petit, en Bonaventura, la Camila, la Grand-mère, l’agent Puig, la Didí i la Dolors estaven entre el públic. La Mona, a qui la Violeta i l’Agnès havien vist a la Vall dels Reis, havia decidit que li agradaria passar uns anys a Londres, per la qual cosa va sol·licitar la plaça de directora del Museu Britànic quan el professor Fitzherbert va ingressar a la presó, i tothom es va alegrar que l’hi assignessin. Una notícia encara més bona va ser que la Mona i el professor Petit s’entenien molt bé. El pobre professor s’havia endut un disgust en saber que la senyoreta Beasley era, en realitat, la senyora Fitzherbert, i també li va costar molt assimilar tota l’atenció que

213

va rebre la Matilda per haver descobert la tomba de Nefertiti. Ara bé, era evident que treballar amb la Mona l’ajudava a sentir-se molt millor. Just en aquest moment, com a part de la inauguració, la Mona pronunciava un discurs meravellós: —I ha arribat el moment d’inaugurar l’exposició —va anunciar—. M’agradaria concedir l’honor de tallar la cinta a quatre amics que ho han fet possible. Gràcies a la seva intel·ligència i valentia, van evitar que el professor Fitzherbert i la seva família robessin el tresor, de manera que ara tots en podem gaudir. El públic va aplaudir i cridar amb entusiasme quan la Mona va donar les tisores a l’Agnès.

214

L’Agnès les va agafar, però en lloc de tallar la cinta, les va passar a la Rosa. —Crec que la Rosa ha d’inaugurar l’exposició perquè ha demostrat, com sempre, una valentia excepcional —va afirmar l’Agnès. —Gràcies —va dir la Rosa, posant-se vermella. Va tallar el llaç i va exclamar, somrient als seus amics—: Benvinguda al món, Nefertiti!

L’endemà, la Rosa, la Violeta i l’Artu estaven asseguts en un banc del jardí comunitari, banyat per la llum suau i ataronjada del sol de tardor. Les fulles daurades encatifaven la gespa. Els tres amics havien quedat per parlar sobre els seus plans per a Halloween, però havien acabat comentant el robatori de la mòmia. —Hauríem d’haver descobert els lladres abans —va dir la Violeta—. Ens vam deixar inf luenciar massa per l’encant del professor Fitzherbert. —No vam tenir en compte algunes pistes molt òbvies —va afegir l’Artu. —Com que la senyoreta Beasley i els bessons ha vien començat a treballar al museu al mateix temps que el professor Fitzherbert —va dir la Rosa.

217

—I hauríem d’haver escorcollat el pis buit de la senyoreta Beasley abans —va afegir la Violeta. —Bé, haurem d’aprendre la lliçó per a la propera vegada —va suggerir l’Artu. —Creieu que hi haurà una propera vegada? Que hi haurà un altre cas per resoldre? —va preguntar la Rosa. —Oh, sí —va respondre la Violeta amb seguretat—. De fet, n’estic gairebé segura.

218

Glossari superútil de la Violeta A la Violeta li encanten les paraules, sobretot les que sonen estranyes, o sigui que potser algunes de les que s’han fet servir en aquesta història han estat un xic difícils d’entendre. És probable que la majoria ja les conegueu, però la Violeta n’ha triat unes quantes per explicar-vos-les... Amulet - Joia que se suposa que dona sort. Arqueòleg - Persona que estudia com era la vida dels pobles que vivien en el passat, generalment fa més de mil anys. Els arqueòlegs acostumen a passar molt de temps en «excavacions», que és quan excaven amb molta cura la terra a la recerca d’objectes o edificis del passat.

Càrrec - En un judici, fet delictuós que se suposa que ha comès algú. Claraboia - Obertura feta al sostre, generalment coberta de vidre. Egiptologia - Estudi de tot el que està relacionat amb l’antic Egipte. En potència - Es pot utilitzar aquesta expressió per descriure algú que comença a fer una cosa i hi té traça. Per exemple, la Violeta, la Rosa i l’Artu són detectius «en potència». Endossar - Donar alguna cosa com si fes nosa. Talismà - Objecte al qual s’atribueix un do sobrenatural. Voraç - Enorme.

BIBLIOGRAFIA I NOTA DE L’AUTORA Hi ha molts llibres extraordinaris sobre l’antic Egipte, però aquests són especialment útils: L’Antic Egipte en 30 segons de Cath Senker. Publicat per BLUME el 2019. Introducción a los jeroglíficos egipcios de Mark Collier i Bill Manley. Publicat per Alianza Editorial el 2014. El Museu Britànic és un lloc que m’encanta i ha estat una gran inspiració per escriure aquesta història. Ara bé, m’he inventat alguns detalls, per exemple, la porta de la sala de professors, o sigui que no se us acudeixi buscar-la!

HEU SABUT RESOLDRE ELS ALTRES CASOS DE LA VIOLETA?