Viure en Família 68

68

MARÇ - ABRIL 2017 - 6,5€

LA PEDAGOGIA SISTÈMICA // LES OMBRES DE LA MATERNITAT EL MILLOR QUE PODEM DONAR ALS FILLS // NENS I NENES I DIVERSITAT JENN DÍAZ · BEL OLID · CARLES PARELLADA · MIRIAM TIRADO · REBECA I MAURICIO WILD

8 // VIURE EN FAMÍLIA 66

9 // VIURE EN FAMÍLIA 66 L’Edu i l’Emília, de la companyia The Pea Green Boat, ens conviden a fer una ullada entre bambolines i descobrir secrets del procés creatiu dels seus titelles. (Vegeu l’article “Gnoma” a la secció La Tria d’aquest mateix número).

Fotos: The Pea Green Boat Puppet Company.

HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO NÚMERO 68 MARÇ // ABRIL 2017

DIRECCIÓ MIQUEL ÀNGEL ALABART malabart@grao.com DIRECCIÓ D’ART EUDALD VAN DER PLA eudald.com COMUNICACIÓ GLÒRIA VIVES gvives@grao.com

CARLES PARELLADA ens dona pistes per comprendre millor la relació entre els sistemes familiar i escolar

SECRETÀRIA DE REDACCIÓ SARA CARDONA editorial@grao.com CONSELL DE REDACCIÓ MIQUEL ÀNGEL ALABART JAUME BACH SÍLVIA MARTY ANNA ORTIZ LAURA TRIANA ISABEL VIDAL GLÒRIA VIVES

NÚRIA ALSINA narra i reflexiona sobre la seva experiència de maternitat, amb ombres, llums i consciència

EDITA

EDITORIAL GRAÓ, D’IRIF, S.L. PRESIDENT ANTONI ZABALA DIRECTOR GENERAL MARIO JUÁREZ

DIRECTORA DE L’ÀREA DE REVISTES GLÒRIA PUIG PUBLICITAT MIQUEL ÀNGEL OLAYA Tel. 934 080 464 publi@grao.com ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS C. Hurtado, 29. 08022 Barcelona.

Tel. 934 080 464 Fax: 933 524 337 revista@grao.com Viure en família no fa necessàriament seves les opinions ni els criteris exposats en les diferents col·laboracions Viure en família s’edita en col·laboració amb l’Associació Arae

Una publicació membre de l’APPEC.

AINGERU MAYOR i SUSANA MONTEAGUDO ens ofereixen, amb textos i fotos, un retrat de nens i nenes molt diversos I TAMBÉ ARGAZKIPRESS, VERÒNICA ANTÓN, GEMMA BAULIES, MIREIA BOSCH, JENN DÍAZ, JESSICA GARRIDO, FÀTIMA GUIMERÀ, MARTA HUERTAS (MISS HAPPY FLASH, EVA MARTÍNEZ, CASIANA MONCZAR, BEL OLID, ANNA ORTIZ, TONI RUBIO, MIRIAM TIRADO.

FOTO PORTADA MÒNICA BEDMAR

FOTOGRAFIES BORJA ANTELA MIREIA BOSCH MÒNICA BEDMAR ALEX BROSA I CASIANA MONCZAR - JOGUINES GRAPAT HARDTO_CONCENTRATE - FLICKR CIA DE FOTO - FLICKR ELENA HEATHERWICK JASMIN MERDAN 123RF AÏDA PESQUER TALENTE CC THE PEA GREEN BOAT PUPPET COMPANY TOMERTU 123RF IL·LUSTRACIONS GLÒRIA VIVES MAITE ROSENDE IMPRESSIÓ COMGRAFIC

En col·laboració:

D.L.: B 40498-2000 ISSN: 2013-8504 (edició paper) 2014-458X (internet)

CONSELL ASSESSOR REMEI ARNAUS pedagoga, professora ub // EVA BACH COBACHO pedagoga, orientadora familiar i escriptora // GEMMA BAULIES metgessa pediatra i homeòpata JORDI BIGUES periodista, ecologista i activista // MARIA JESÚS COMELLAS I CARBÓ psicòloga, professora uab // PEPE CONTRERAS pedagog, professor ub HEIKE FREIRE psicòloga, periodista i escriptora // CARLOS FRESNEDA periodista i escriptor // ADOLFO GÓMEZ PAPÍ metge pediatra // PEPA HORNO psicòloga i escriptora LAURA GUTMAN terapeuta familiar i escriptora // ROSA MARIA JOVÉ psicòloga i escriptora // CATALINA MAS LLULL pedagoga // JORDI MATEU mestre, xell ALBA PADRÓ AROCAS assessora de lactància i ibclc // CARLES PARELLADA ENRICH pedagog, ice-uab i institut gestalt // CRISTINA SILVENTE psicòloga ROSA SORRIBAS ibclc // MÍRIAM TIRADO TORRAS periodista i escriptora // MONTSERRAT TUR advocada i mediadora familiar

SOPETA UNA

MIQUEL ÀNGEL ALABART E D I TO R I D I R EC TO R

H

i ha un famós conte zen que explica la història d’un home que tenia un cavall, gràcies al qual podia treballar la terra amb molta més eficàcia. La gent li deia: «quina sort, tenir aquest cavall!», i ell els responia: «ja ho veurem...». Un dia va caure del cavall i es va fer prou mal com per haver de passar un temps al llit. La gent li deia: «quina mala sort, haver caigut del cavall!», i ell els responia: «ja ho veurem...». En aquell temps va haver-hi una guerra, i el rei va reclutar tots els homes sans, però ell se’n va deslliurar. La gent li deia: «quina sort, no haver d’anar a la guerra!». I ja sabeu el que ell els va respondre...

Aquesta mai no ha estat una revista complaent, que mostri només les meravelles de la maternitat i la paternitat o que intenti trametre una suposada manera ideal d’exercir-les.

Sabem dels patiments que sovint van associats a la nova vida que ens espera quan neix un nadó, que les coses no sempre van com esperàvem, que, malgrat que fem el que se suposa que funciona, de vegades la realitat és tossuda i la vida tria un altre camí. O que, senzillament, la gent ens equivoquem. Sabem que no sempre tenim explicacions per a tot, i que les que tenim de vegades no ens serveixen. No defugim mirar les pors, aquelles parts de nosaltres que no ens agraden, les conductes que no comprenem, el malestar, el dolor, fins i tot la mort.

Però també creiem que tot, en la vida, comporta un aprenentatge, que l’ombra és l’altra cara de la llum, que cal mirar-les i acceptar-les totes dues. Creiem que no hi ha cara sense creu ni creu sense cara. I també tenim confiança en la vida i en la capacitat de les persones i dels infants per tirar endavant, amb les dues coses, amb l’alegria i amb la tristesa, amb els guanys i amb les pèrdues. Poder mirar l’ombra, la nostra i la dels que estimem, i acollir-la, ens fa més complerts i més forts. I després, dir «ja ho veurem» amb serenitat per fluir, mirar i acollir la vida sencera. Us proposo d’intentar-ho, i de passada sembrar així en els nostres infants una actitud vital de confiança.

11 // VIURE EN FAMÍLIA 68

MIRAR L’OMBRA, SEMBRAR LA CONFIANÇA

TONI RUBIO

L’acolliment, una oportunitat per a tothom

12 // MIRADES

L’acolliment familiar és una manera de donar un cop de mà a nens i nenes que necessiten sortir durant un temps del seu entorn familiar. L’autor ens en dóna una pinzellada des de la seva experiència personal i professional.

S

egons el diccionari, acollir significa «admetre a casa nostra», definició curta però a la vegada plena de matisos i connotacions.

Quan acollim un infant nosaltres l’hem d’admetre, però ell també ens han d’admetre. Nosaltres oferim a aquests nens i nenes un lloc a la nostra família, i ells ens ofereixen un lloc a la seva vida. I aquest lloc inevitablement perdurarà per sempre encara que ells marxin amb la seva família.

“L’acolliment familiar és una de les formes d’ajut i protecció als infants i adolescents que es troben en una situació familiar que fa que hagin de viure fora de la seva família”, llegim a la pana web de la Generalitat de Catalunya dedicada a l’acolliment familiar.

La llei contempla diferents tipus d’acolliment familiar. El d’urgència i diagnòstic, adreçat a nadons o menors de sis anys; el de curta durada, quan es preveu que l’acolliment no s’allargarà mes de dos anys; el de llarga durada, quan es preveu que el període de recuperació de la família pot durar més de dos anys. Després hi ha l’acolliment de necessitats especials, quan el nen o nena necessita unes atencions especials perquè pateix alguna diversitat funcional tant física com intel·lectual o bé necessita atencions mèdiques concretes. Aquí també es podrien contemplar casos d’adolescents amb una edat concreta. Una possibilitat és l’acolliment en unitat convivencial d’acció educativa (UCAE) o el que en diem família professional. Aquest tipus d’acolliment contemplat a la llei dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència consisteix en

l’acolliment de grups de germans, infants o adolescents amb diversitat funcional o amb necessitats educatives especials. Sigui qui sigui el tipus d’acolliment, hem de tenir en compte que no suplim la família biològica, sinó que la complementem provisionalment tot oferint a l’infant un lloc en el qual pugui desenvolupar-se com a persona de manera integral i respectuosa.

Els acollidors no hem d’esperar res. Senzillament oferim el que tenim fins que s’acaba el temps, el nostre o el d’ells.

Però no només és un temps ocupat per hores, per setmanes o mesos, per anys... És un temps ocupat per moments, per situacions, per paraules i fets. Un temps en el qual hi ha moments de dificultat però n’hi ha molts més de

No només és un temps ocupat per hores, per setmanes o mesos, per anys... És un temps ocupat per moments, per situacions, per paraules i fets.

satisfacció. Tenim l’oportunitat d’oferir i facilitar les eines que els permetin bastir i reconstruir la seva vida sobre unes bases personals i socials més fermes. Tenim l’ocasió d’acompanyar-los en aquest procés i obrir conjuntament un altre camí que els porti a treure el millor de si mateixos.

I en tot aquest procés hem de tenir present que tots el infants i adolescents tenen les seves arrels, el seu sistema i que l’hem de reconèixer, acceptar i incorporar dins el procés d’acolliment.

Jo diria que acollir és un acte de responsabilitat social, d’oportunitat i de prevenció. Hem de ser conscients que formem part d’una comunitat i que hem de vetllar pel futur dels més petits.

TONI RUBIO és educador social, mediador i família acollidora professional.

Més informació sobre l’acolliment familiar: goo.gl/tOrRTo

MÍRIAM TIRADO

Quants de nosaltres no hem dit, a manera de queixa: «és que ningú t’ho explica, el que és, de veritat, tenir fills».

P

erò… com explicar què és, de debò, tenir fills? Què suposa, què comporta, què genera, què fa sentir?

Ningú no t’ho explica perquè és impossible descriure-ho sense errar en les paraules, sense deixar-nos coses pel camí, o sense fer-nos pesats! ;) Com explicar a algú que no viu aquesta experiència tsunàmica què és concebre, gestar, parir, alletar, criar, acompanyar, acollir… un fill? Com explicar tot el que fa sentir la maternitat o la paternitat a algú que encara no pot entendre, profundament, el significat d’aquestes paraules?

Amb quins mots descriure una experiència que no s’acota, que és inabastable, que és tan diversa com profunda, i que cada persona viu d’una manera única i particular?

Perquè el teu fill no és el meu i perquè jo no sóc tu. És impossible de viure-ho igual, amb els mateixos matisos, amb els mateixos colors. Hi haurà algun paral·lelisme, és cert, i potser el que et passa a tu jo ho he viscut d’alguna

Porto molts anys intentant descriure amb paraules què és tenir fills i crec que ja he après la lliçó: no cal fer-ho.

manera, i a la inversa, però mai no serà igual. Perquè cada experiència passa pel filtre de cadascú, entra per la seva motxilla, passa cap al cor i es manifesta d’un munt de maneres diferents.

La mateixa experiència pot ser viscuda com un gran aprenentatge o com un infern.

Porto molts anys intentant descriure amb paraules què és tenir fills i crec que ja he après la lliçó: no cal fer-ho. I no només no cal, sinó que és impossible.

Cadascú haurà de transitar pels camins que li hagin tocat de viure amb el seu fill, sentint l’amor en majúscules i segurament també el dolor intensament, i el cansament, i la joia, i la son, i la por. Cadascú haurà de carregar la seva motxilla i veure fins a quin punt la duu plena de pedres que no el deixen avançar a l’hora de criar el seu fill. Cadascú haurà de veure i viure què és això de criar per poder adonar-se que, efectivament, ni les sessions de preparació al part ni tampoc cap dels seus amics i amigues hauria pogut mai descriure-li què era això que estava a punt de passar-li.

NO HI HA DRECERES

Aquí, el que t’expliquin no farà ni que estimis més ni que pateixis menys. Podràs intuir, mínimament, on et fiques, però només d’una manera vaga, lleugera. I només quan hi entris de ple, i la maternitat i paternitat t’abraci intensament, sabràs què significa, per a tu, aquesta experiència que, a més, canvia cada dia precisament perquè tant ells (els nostres fills) com nosaltres, creixem cada dia.

I aleshores entendràs per què ningú abans t’havia explicat, de veritat, què era tenir fills.

MÍRIAM TIRADO és periodista especialitzada en maternitat, paternitat i criança, mare de dues nenes i bloguera: miriamtirado.com/ca

13 // VIURE EN FAMÍLIA 68

Com explicar-ho?

UN COP D’ULL P.12 // MIRADES toni rubio míriam tirado

P.17 // RETRAT raquel guimerà òscar surós

FINESTRES P. 30 // EL MILLOR QUE PODEM DONAR ALS FILLS per eva martínez

P. 34 // EL VIATGE DE LA MATERNITAT Una oportunitat per guarir la teva propia història per núria alsina

P. 40 // NENS I NENES Cadascun i cadascuna diferent per aingeru mayor

i susana monteagudo UN CAFÈ

P. 46 // CARLES PARELLADA, MESTRE I TERAPEUTA “Un infant que no posa atenció a l’escola potser l’està posant en el sistema familiar dels seus pares” per miquel àngel alabart

P.50 // BELLES GLÒRIES mauricio i rebeca wild P.56 // VET AQUÍ UN GOS La petot jenn díaz

P.61 // LA TRIA Mini mons Matematiques d’estar per casa Espectacle: Gnoma

17 // VIURE EN FAMÍLIA 68

RETRAT

RAQUEL GUIMERÀ CREADORA D’EQUITACIÓ CONSCIENT TEXT: MIQUEL ÀNGEL ALABART. FOTO: FÀTIMA GUIMERÀ

La Raquel, com qui diu, ha crescut entre cavalls. Ja de ben petita va començar a practicar l’equitació tradicional, fins que arribà a preguntar-se si no era possible fer-ho d’una altra manera. Fa un temps, molt poca gent es plantejava una relació diferent entre les persones i aquests animals, ni els beneficis que pot comportar acostar-s’hi des del cor. Així que, en certa manera, ella n’és una pionera. «Els cavalls, si se’ls deixa lliures, viuen en manada. I si tu hi vols entrar, has de respectar les seves normes; ells decideixen si t’hi accepten», ens explica. Aquesta «senzilla» manera d’acostar-se als cavalls, amb consciència i respecte, té un poder enorme per equilibrar les persones. «Jo treballo amb nens i nenes amb hiperactivitat, amb trets autistes... i la millora és evident. Però no es tracta (o no només) d’equinoteràpia, sinó d’una manera més conscient de relacionar-se amb cavalls, per a tota mena de persones, edats... Treballo amb famílies, parelles, tinguin problemes o no». En realitat, un dels seus objectius és apropar l’equitació a tothom que vulgui gaudir d’aquesta experiència única. «I aquí és on entren iniciatives força inèdites, com l’equitació amb nadons o amb embarassades». I és que arran de la seva pròpia experiència d’embaràs i part, la Raquel s’ha plantejat fer aquest nou pas. «No es tracta d’aprofitar aquest moment vital per aprendre a muntar, sinó per entrar en contacte amb els cavalls i imbuir-se de la seva força i serenor per afrontar l’etapa d’embaràs i beneficiar-se dels seus moviments calmats per aprendre a alliberar la pelvis i poder donar a llum amb naturalitat».

La Raquel, guia experta en un camí de connexió amb la natura i amb un mateix, convida tothom, ara també les embarassades, a una nova experiència, bona per al cos i bona per a l’esperit.

Més informació: equitacioconscient.com

19 // VIURE EN FAMÍLIA 68

RETRAT

ÒSCAR SURÓS FISIOTERAPEUTA RESPIRATORI TEXT: GLÒRIA VIVES. FOTO: MARTA HUERTAS (MISS HAPPY FLASH)

A casa, l’Òscar, el coneixem massa bé. La tendència de les meves filles a tenir malalties respiratòries des de ben petites ens ha fet compartir amb ell moltes estones, al sofà de casa, parlant de tos, mocs, pitus i roncs. I és que l’Òscar, fisioterapeuta respiratori, és un expert del tema.

Vam optar per provar la fisio quan amb un nadó de tres mesos ja teníem experiències en ingressos, salbutamols i corticoides. Buscàvem un tractament més preventiu i menys tòxic i ell ens va oferir una teràpia diferent: extreure el mocs dels pulmons mecànicament (sempre m’ha semblat que els munyia). La seva manera de fer fisio és potent, directa i efectiva.

Té els dits llargs i remena l’infant com si fos un instruments musical, pendent de la vibració del moc i fent-lo sortir dels pulmons i coll amb un massatge enèrgic i provocant la tos productiva. És directe i cru amb els diagnòstics, t’acompanya en tot el procés de millora amb cura i t’assessora amb saviesa. L’Òscar sap què passa només sentint el timbre d’una tos (li hem arribat a enviar per WhatsApp!), coneix tots els colors dels mocs i distingeix les agudeses del pitus i és que ja fa quinze anys que es dedica a la fisioteràpia respiratòria en pediatria! Des que va acabar la carrera s’ha format en països on la fisio és la primera opció quan un infant arriba tapat a urgències (aquí seguim optant per medicar), ha treballat en diferents centres i hospitals i ,ara, ha decidit obrir la seva pròpia consulta a Barcelona (oscarsuros.com).

Esperem que no el necessiteu, però, per si mai us cal una alternativa al Ventolín, compteu amb ell, que en sap un niu!

EL PARC

UNA PREGUNTA

Adreceu-nos les vostres consultes a: viure@grao.com

«LI PICA EL CULET A LA NIT»//////////////////////////////////// «Al meu fill de 3 anys li pica el culet moltes nits i sembla que el té irritat. Hem fet diverses vegades el tractament dels cucs i li posem crema hidratant però tot i així li segueix molestant.

Què hi podem fer?»

LAIA, GRÀCIA, BARCELONA

· Cucs (oxiürs). Les femelles dels cucs surten a pondre els ous a la nit i això fa molta picor. A les nenes els cucs poden passar a la part de la vulva i el neguit es multiplica. Té tractaments diversos, però una de les coses més importants és la neteja de les ungles amb un raspall cada dia, sobretot en llevar-se (per si s’ha rascat la zona de l’anus durant la nit) o en tornar de l’escola, del jardí o del parc, ja que els ous es poden trobar als sorrals.

· Problemes de pell, dermatitis. La pell de l’anus també es pot irritar i això fa que piqui i es crea un cercle viciós que a vegades costa de trencar: es rasca, s’irrita la pell, que aleshores pica i fa que es rasqui mes. La pomada de calèndula pot anar bé per baixar la inflamació de la pell.

20 // EL PARC

· La neteja excessiva amb tovalloletes perfumades (poden irritar la pell) o amb paper higiènic (pot ressecar la pell) i l’ús de cremes perfumades o talc en aquesta zona també pot provocar picor.

GEMMA BAULIES METGESSA PEDIATRA I HOMEÒPATA

· La falta de neteja, que la zona de l’anus quedi brut amb restes de caca o bé humida constantment també irrita la pell.

· La presència de petites fissures, si els excrements són molt grans, que causen dolor i picor. Si es veu una mica de sang als excrements i el nen i la nena no vol defecar és un símptoma que n’hi pot haver. · Infeccions de fongs, bacteris o altres gèrmens que provoquen una inflamació de la pell i la mucosa d’aquesta zona.

· La presa d’antibiòtics pot alterar la flora d’aquesta zona i l’intestinal.

També menjar certs aliments (cítrics, tomàquet, xocolata), espècies, picants i begudes amb cola. Prendre iogurt o probiòtics ens pot ajudar a mantenir la zona correctament. · Tics i manies, causa desconeguda.

Reviseu si pot ser alguna d’aquestes coses, poseu-li durant uns dies pomada de calèndula i, si en set dies no millora, consulteu al vostre pediatre.

«La pell de l’anus també es pot irritar i això fa que piqui i es crea un cercle viciós que a vegades costa de trencar».

«LA MEVA FILLA ESTÀ TRISTA AMB EL MEU EMBARÀS» ////// «Estic embarassada de sis mesos i em sembla que la meva filla mitjana de 4 anys s’ho està passant malament.

Només vols estar amb mi i no amb el seu pare, torna a demanar límits i sembla que està més trista en general.

Podem fer-hi alguna cosa?»

GLÒRIA, TARRAGONA

VERÓNICA ANTÓN PSICÒLOGA I PSICOMOTRICISTA

L

’arribada d’un germà sol mobilitzar emocions intenses en els nens. En la teva filla segurament coexisteixin moltes emocions a l’entorn d’aquest esdeveniment vital tan important.

Normalment en aquests moments els nens poden passar ràpidament de l’alegria i tendresa que els desperta la idea del “germanet” a emocions no tan plaents com són la por, la tristesa o el disgust.

La por al que pugui succeir pot despertar en ells la fantasia que els pares el deixaran d’estimar quan arribi un bebè a la família. La tristesa, per la pèrdua del lloc d’exclusivitat, i el disgust, que és l’emoció que els permet descarregar la tensió que els genera la frustració d’una situació que no poden controlar i que els pot desbordar en la seva capacitat d’assimilació.

Sembla que el que descrius de la manera de sentir i actuar de la teva filla recorre aquest ventall d’emocions.

A la seva edat no és fàcil traduir en paraules les emocions quan són tan

intenses, explicar la por de perdre el vincle d’exclusivitat amb tu com a mare, passar a un altre lloc en la família, etc.

Per acompanyar-la en aquests moments, vosaltres podeu posar paraules a això que li està passant, posant nom a l’emoció, preguntant-li si és això o allò el que sent o fantasieja i explicant-li que els passa a molts nens quan tenen germans.

Feu-li arribar que vosaltres l’accepteu i l’estimeu amb totes aquestes emocions per les quals està transitant, i com a pares també l’ajudareu, de vegades escoltant-la o responent a les seves demandes i altres vegades també posant límits, i l’ajudareu així a trobar un camí per poder viure-les i expressarles en l’àmbit de la família d’una manera harmoniosa per a tots.

«Podeu posar paraules a això que li està passant, posant nom a l’emoció, preguntant-li si és això o allò el que sent o fantasieja».

Les respostes publicades no substitueixen la consulta al professional corresponent

EL PARC

LA CARTA «QÜESTIONAR EL PART A CASA» sopars ha sortit el tema a les sobretaules. I se n’ha debatut molt, com si parléssim de política o de futbol.

Ens hem sentit exposats, defensant entre torró i torró una aposta difícil d’explicar amb la raó. Escollint les paraules justes, amb arguments cada cop més íntims i els sentiments a flor de pell.

I em sento enfadada: per què es pot obrir un debat sobre aquest tema, i tothom es veu amb dret a opinar sobre una aposta de parella, íntima i personal? Per què he d’escoltar, a dos mesos de parir, arguments de gent inexperta que parlen sobre parts terrorífics i pors eternes. Per què se’ns

titlla de provocadors, d’alternatius, d’inconscients quan només volem viure un esdeveniment natural, com es feia abans , com s’ha fet sempre?

(He de dir que també em sento agraïda i sostinguda per la família més propera, que ha viscut tot el procés, que ens escolta amb respecte i amor).

Per sort em concentro a recordar l’àvia (que també és la meva) de qui avui em qüestiona, que sempre deia que en va parir set a casa i sense ni un punt!

CÈLIA FARRÉS, BARCELONA

Adreceu-nos les vostres cartes i suggeriments a: viure@grao.com

LA BONA NOTÍCIA

EL MOVIMENT ESCOLTA DE CATALUNYA, EN AUGE

L

luny de ser una “relíquia” del passat, el moviment d’educació en el lleure més antic del país, que proposa els nens i nenes “deixar el món una mica millor de com l’hem trobat”, renova constantment els seus mètodes i segueix atraient cada cop més nens i nenes. Els darrers anys ha viscut una revifada en quantitat de participants en les seves activitats i en el nombre d’agrupaments. Però a més a més, el moviment està immers en un procés d’unificació de les seves principals associacions: Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, Escoltes Catalans i Acció Escolta de Catalunya. Tot plegat mereixia una celebració, i la tindrà: més de 150 agrupaments – cosa que vol dir més de 10.000 nens i nenes i més de 2000 caps – es trobaran a Tàrrega els propers 29 i 30 d’abril en la “Jamborinada”, la trobada més gran del moviment organitzada els últims anys. I amb un lema estimulant: “La força per moure el món”. Des d’aquí els desitgem molta sort!

Més informació: socdecau.cat

@hardto_concentrate

21 // VIURE EN FAMÍLIA 68

Tinc 37 anys, dues filles i estic embarassada de la tercera.

Després de dos parts més o menys satisfactoris a l’hospital, la meva parella i jo hem decidit parir aquesta darrera nena a casa.

No ha estat una decisió ràpida. Ho hem pensat molt i sentim que estem en el procés de decidir-ho des del primer part que vam viure. N’estem contents i convençuts, però també sentim la por i la pressió dels dubtes que a vegades ens aclaparen i dels quals intentem sortir-ne enfortits.

Aquesta decisió, per a nosaltres, és un camí intens, bonic i profund.

Durant aquests dies de festes i

EL PARC

SAFAREIG 2.0 NEBULENIN @nebulina MARIA TÄNZER

22 // EL PARC

Trobo fortíssim que encara estiguem en aquest punt: al trenet de Nadal de Gràcia, a una de les parades hi ha un pallasso simpàtic que pregunta als teus fills: és nen? o nena? I en funció dels seus genitals als «nens» els entrega un globus en forma d’espasa blava, i a les «nenes» un globus en forma de cor vermell. Nens a lluitar, nenes a estimar. I així anem sumant tots els missatges sexistes que al llarg d’un dia, al carrer, a l’escola, a la família, anem rebent. La meva filla com que, a més, porta els cabells curts i no du arracades, provoca grans confusions en aquestes atribucions de gènere. I el que més em flipa és que en tot el trenet ningú excepte nosaltres va posar el crit al cel (i la veritat ni nosaltres suficientment...). Encara som molt roses, i molt blaus, malauradament. En com tractem les criatures, com triem les seves joguines, com transmetem els rols, la manera de parlar, de moure’ns, d’ocupar l’espai... I mentre continuem així serà impossible eradicar la violència sexista i totes les seves conseqüències; i continuarem plorant les morts als recomptes anuals. No alimentem més aquesta cultura patriarcal, si us plau! #stopcriançasexista #nosomrosesniblaus

Ha sortit un senyor a @A3Noticias dient q molt bé això de la baixa paternal de 4 setmanes perquè així ajuda la seva dona. Vosaltres què tal el dia?

MÁS VOCES @mas_voces

Els nens migrants i refugiats han de ser tractats com a nens per damunt de tot

IOLANDA

Sóc molt crítica amb la conciliació laboral i familiar de les empreses però que l’escola organitzi el concert de Nadal a les 9:30 h també té delicte.

SEGUEIX-NOS! facebook.com/RevistaViureenfamilia @viureenfamilia viureenfamilia.wordpress.com

NO HI HA DRET!

CONTINUA EL SOBRE-DIAGNÒSTIC DEL TDAH

N

omés entre un quart i un terç dels infants de l’Estat espanyol amb Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat responen amb exactitud als criteris de diagnòstic del trastorn, segons els criteris de l’Organització mundial de la salut. Tenint en compte que el tractament que reben aquests nens i nenes pràcticament sempre es basa en la medicació, vol dir que hi ha molt més infants medicats dels que “correspondria”.

Això es deu principalment a dos factors: el diagnòstic realitzat tot sovint per metges de família i no per psiquiatres infantils; i a l’ús dels criteris del DSM-IV (l’estàndard nordamericà, controvertit pels conflictes d’ interessos amb la indústria declarats per molts dels autors) en lloc dels del CIE-10 (el de l’OMS, més utilitzat a Europa). A més, hi ha un

país, França, on es fa servir una classificació específica per psiquiatria infantil: en aquest cas el TDAH es diagnostica 20 vegades menys que als EUA. A l’Estat espanyol, la Guia del TDAH del Ministerio té un 85% d’autors que declaren conflicte d’interessos, segons afirmacions de l’expert en el tema Luis Pedreira Massa (professor de la UNED, psiquiatre al Hospital de la Luz de Madrid) a Nuevatribuna.es, així que no és gaire fiable que diguem.

Aquest mateix metge explica sobre la prescripció de Metilfenidat (MFD), un dels amfetamínics més receptats als infants amb TDAH, que en “els d’acció ràpida entre els anys 2000 i 2012 s’ha multiplicat per 2,5 (...). Però el consum d’MFD d’acció retardada s’ha multiplicat gairebé per 11, passant de l’1% l’any 2004 al 10,98% el 2012”.

UNA CITACIÓ JOSÉ ORTEGA Y GASSET

La maduresa i la cultura no són creació de l’adult i del savi, sinó que van néixer de l’infant i del salvatge.

EL PARC

A MI TAMBÉ EM PASSA

Quan som ogres i madrastres És veritat que normalment som els millors pares del món per als nostres fills, però us ha passat que de sobte us surten pèls a les orelles, els ulls se us posen vermells i no pareu de cridar? Us heu convertit mai en la madrastra o l’ogre que mai hauríeu volgut ser?

Com ho porteu? Ens ho expliqueu?

N.P. Intentem controlar-nos però de tant en tant un moment d’ogre sí que surt sense voler!

L.B.C.

M.A.

Encara no he començat aquesta fase... però millor arribar-hi una mica més formada, gràcies.

Fum del nas, els ulls brillants... i.... com ho he de ferrrrrr??!!!

R.R. Ufff, respirant i tractant d’aprendre i intentant que la culpa no en faci de les seves, gràcies!!

G.F. Jo ho porto malament, sort que ells se n’obliden ràpid!

Com més cansada estic i més pressa tinc pitjor mare sóc. Em caldria tenir més paciència però amb tres fills vaig molt cansada!

H.G.

P.T.

El problema és que et trobes amb un món que no t’esperaves... Quan no tenia fills no em passava!

Massa vegades em surt la mala llet, i suposo que és el model que hem mamat: «si un fill no et fa cas, el que funciona és cridar». Bé, i també que anem massa estressats i ho acaben pagant els més febles de casa.

X.M.

Hi ha una mare que va tenir una iniciativa, «El desafío del rinoceronte naranja», que va d’això, gent que es compromet en el grup a no cridar els seus fills. Potser funciona! I també hi ha aquell llibre de l’Alba Castellví, Educar sense cridar...

L.A.

Jo amb la gran no vaig tenir cap problema, a més que en general es «portava bé», quan no ho feia crec que jo reaccionava amb força tranquil·litat. En canvi amb la segona no tant, potser perquè tenia el doble de feina!

T.B.

A.C.

Què voleu que us digui. Si no et passes, un crit de tant en tant... va la mar de bé!

H.V.

El fotut és que de vegades el crit va a qui no el mereix (els fills).

23 // VIURE EN FAMÍLIA 68

Doncs sí. Jo també era més bona mare abans de ser-ho.

S.B.

24 // ENS ENCANTA!

CRIATURES, A LA CUINA! TEXT: MIREIA BOSCH FOTOS: MIREIA BOSCH i BORJA ANTELA

C

uina i criatures formen un binomi deliciós. Si convidem els nostres fills i filles a entrar a l’estança dels fogons, a transitar-hi deixant-se dur pel camí que els porta cadascun dels cinc sentits i a participar de tot allò que en aquest espai d’alquímia s’hi cou, el resultat serà sempre d’allò més gustós.

La recepta és senzilla: dosis elevades d’alegria; ingredients frescos i de temporada; poca por per no frenar l’impuls a experimentar; un pessic de paciència, que aquí el que importa és estar plegats, no anar per feina ni tenir la cuina a punt de revista; i moltes ganes de parlar i d’escoltar; les converses sobre patates i albergínies, sobre com ha anat el matí o sobre com ens sentim quan estem amb les amigues i els amics es barregen i formen un maridatge excel·lent. Si seguim la recepta ens adonarem que no cal embolicar-nos amb activitats externes programades, ni esperar que ningú, des de fora, ens organitzi el temps per passar amb els nostres fills: a casa mateix hi tenim una proposta fantàstica, que cada dia s’esdevé i val la pena aprofitar. Mentre cuinem parlarem, però també aprendrem…

Volem fugir dels fast food i dels plats precuinats; aquí tot va a foc lent, com qui surt a passejar pel bosc i vol entretenir-se guaitant totes les flors, tots els insectes, la nova forma que pren cadascun dels núvols que hi ha al cel. Deixant-nos acompanyar pel xup-xup de l’olla comencem a reconèixer tots els ingredients que hi ha a la cuina, els ubiquem en el calendari (els estirabecs a la primavera; a l’estiu cireres, carbassons i tomàquets; moniatos a la tardor...), els toquem, els olorem i... els tastem.

CÒMPLICES

Deixar-vos entrar a la cuina és construir un nou espai que podrem compartir i fer-vos-en còmplices. Us animo a pelar pèsols (els heu tastat crus? son boníssims), a triar faves (i a jugar amb les tavelles, per què no?), a tallar pastanagues (me’n menjo un tros i un altre al plat, me’n menjo un tros i un altre al plat, me’n menjo un tros...), a esbandir plats, a netejar olles, a preparar un suc de taronja o les pomes per fer-les al forn, o us dono els ingredients perquè feu la massa per a la pizza d’aquesta nit... I, per què no, i gairebé sempre a demanda vostra, preparem unes galetes, un pastís de xocolata, unes magdalenes o una crema de garrofa per llepar-se’n els dits!

I mentre estem plegats estic feliç de compartir amb vosaltres una de les meves passions, i m’emociona veure com, vosaltres també, us heu fet vostre aquest espai i l’habiteu com el que és: la deliciosa estança dels fogons i de l’alquímia. Aquí el temps s’atura i el resultat de tot el que s’hi cou és pur amor per repartir entre els que estimem.

Criatures i cuina formen un binomi realment fantàstic. No calen grans receptes, ni grans desplegaments. Simplement n’hi ha prou amb permetre que entrin a formar part dels nostre espai i cedirlos els estris, amb compartir els nostres secrets i estar atents per incorporar nous sabers... per la resta, no cal patir. Al final ens adonem que, tot plegat, són faves comptades.

25 // VIURE EN FAMÍLIA 68

ENS ENCANTA!

L’ESTENEDOR

26 // L’ESTENEDOR

El cas «peix panga» La decisió, o més aviat l’operació de màrqueting, d’una gran cadena de supermercats consistent a deixar de vendre el peix panga –o peix gat del Mekong–, ha donat fruits: l’atenció mediàtica ha estat considerable i moltes associacions de mares i pares s’han afanyat a demanar-ne la retirada dels menús escolars, incloent-hi la CEAPA, la confederació que aglutina les des les escoles públiques a tot l’Estat espanyol. Però, quin és el problema amb aquest peix? El panga és un peix blanc amb relativament poques qualitats nutricionals: té poca proteïna i pocs àcids omega 3.

Però, com que es reprodueix molt ràpidament i prové del sud-est asiàtic –fonamentalment del Vietnam–, surt molt bé de preu. A més, les factories en treuen les relativament poques espines abans d’ultracongelar-lo en origen. I el seu sabor, similar al del llenguado, disgusta menys els infants que altres peixos, amb la qual cosa reuneix totes les característiques que una empresa de càtering escolar pot demanar a un peix.

Ara bé, la fama del panga ja ha estat dolenta des de l’inici de la seva comercialització, ja que el Mekong és un dels rius més contaminats del món. El 2010, un informe de l’OCU va trobar rastres de mercuri i d’un plaguicida en les mostres del peix. No obstant això, l’Agència Espanyola de Consum i Seguretat Alimentària (AECOSAN) afirma que les restes de mercuri són

habituals en la major part de peixos, i que de fet les proporcions trobades per l’OCU estan dins els marges segurs per a les persones, incloent-hi els infants.

Pel que fa al plaguicida, tot i ser un producte prohibit a Europa per raons mediambientals, no es considera nociu per a les persones. Per tant, tot i que les dades aconsellen ser prudents, no sembla un peix gaire menys adequat per al consum escolar que altres peixos amb altes quantitats de metalls pesants –que ho són tots, però especialment espècies com la tonyina o el salmó.

KM 0

El cas duu, però, a una altra reflexió: la dels nombrosos aliments –i no només

el peix panga– que fan milers de quilòmetres per arribar a les nostres taules. No només se’n perden pel camí les propietats nutricionals en bona mesura, sinó que a més s’afavoreix la contaminació a causa del transport i es perjudica els sectors econòmics primaris locals, ja prou malmesos.

L’alternativa –i no només amb el menjar, però almenys fem-ho amb això– és prendre consciència de la necessitat de preservar l’agricultura, la ramaderia i la pesca pròpies, la seva diversitat i les seves qualitats nutricionals i ecològiques. És a dir, el famós quilòmetre 0. Això sí: cal demanar també qualitat ambiental i nutricional als productors locals... i estar disposats a pagar-ne el preu.

L’ADOPCIÓ INTERNACIONAL, AL CINEMA L’estrena de la pel·lícula Lion, dirigida per Gaith Davis i nominada a quatre Globus d’Or, ha aixecat una gran expectativa en el món de l’adopció internacional. El film recull la història d’un nen del carrer de Calcuta que és adoptat per una família australiana. De gran, intenta trobar els seus orígens. La pel·lícula compta amb Dev Patel (protagonista de Slumdog Millionaire) i Nicole Kidman en el repartiment.

L’ESTENEDOR

Que els estereotips de gènere condicionen les eleccions professionals de les nenes és un cosa que ja s’ha investigat –i demostrat– en diverses ocasions. Una de les investigadores que ho ha fet, Sarah-Jane Leslie, de la Universitat de Princeton, ha volgut ara anar més enllà, i ha fet equip amb les universitats de Nova York i Illinois per esbrinar en quin moment s’interioritzen aquests estereotips. Per a això van fer una sèrie d’experiments, en què nens i nenes d’entre cinc i set anys havien de dir de quina persona es parlava en un conte on hi havia una persona «molt intel·ligent»,

o triar jocs per a persones «molt intel·ligents» i «molt treballadores». Doncs bé, sembla que a partir dels sis anys les nenes tenen molta menys tendència a associar brillantor amb gènere femení. Les investigadores conviden a actuar des de l’inici per evitar les conseqüències negatives de les decisions educatives de les nenes condicionades pel gènere.

Referència: BIAN, L.; LESLIE, S.J.; CIMPIAN, A. (2017) «Gender stereotypes about intellectual ability emerge early and influence children’s interests», Science, gener de 2017.

La depressió postpart té entitat pròpia Tot i que els símptomes de la depressió postpart o DPP (tristesa, inquietud, agitació, dificultats per a la concentració) són molt similars als de qualsevol altra depressió, els experts reclamen que se’n tinguin en compte les diferències. I no només per les circumstàncies de situació vital, familiars, socials, etc., que suposa la maternitat, sinó també pels canvis neurobiològics que s’hi donen. Un estudi recent en què han participat investigadors francesos, canadencs i nord-americans, ha mostrat a través de ressonàncies magnètiques que el funcionament cerebral és diferent en la DPP que en la depressió normal. Així, l’amígdala cerebral, que normalment es troba en estat hiperactiu en un procés depressiu o d’ansietat general, està menys activa en la DPP. L’equip investigador suggereix que caldria atendre la DPP com un trastorn diferenciat de la depressió per millorar-ne el tractament, no només per afavorir el benestar de la mare, sinó també perquè, com és sabut, això reverteix en un millor vincle afectiu amb el nadó.

Referència PAWLUSKI,J.L.; LONSTEIN, J.S.; FLEMING, A.S. (2017): «The Neurobiology of Postpartum Anxiety and Depression», Trends in neurosciences, gener de 2017

MICHEL ODENT I LILIANA LAMMERS A CATALUNYA Els amics de l’Espai Mima’m organitzen el curs Paramana Doula amb Michel Odent i Liliana Lammers, dos dels més grans experts mundials en embaràs i part respectats. Es farà del 17 al 19 de març a Mataró. Per a més informació i reserves podeu posar-vos-hi en contacte a través del telèfon 650959288 i de l’adreça electrònica nuria@espaimimam. com. Les places són limitades!

27 // VIURE EN FAMÍLIA 68

tomertu 123rf

Estereotips de gènere als sis anys

L’ESTENEDOR

La dieta mediterrània pot prevenir el TDAH

28 // L’ESTENEDOR

Jasmin Merdan 123rf

ara no se n’havia investigat la relació amb tota una dieta. Investigadors vinculats a l’Hospital de Sant Joan de Déu, a la Universitat de Barcelona i a l’Institut Carles III de Madrid ho han fet, i sembla que els resultats han donat pistes interessants. Per dieta mediterrània s’entén una proporció adequada de fruita, verdura, pasta, arròs i peix, a més de no saltar-se l’esmorzar i evitar al màxim el menjar ràpid i els aliments i begudes molt ensucrats. En les conclusions de l’estudi s’assenyala que, tot i que és difícil establir una relació de causa-efecte, sembla que la baixa adhesió a la dieta mediterrània podria jugar un paper en el desenvolupament del TDAH. L’estudi s’ha publicat recentment a la prestigiosa revista Pediatrics.

S’ha demostrat diverses vegades que hi ha una relació entre aliments –i especialment alguns dels seus compo-

LES MEVES NENES

nents, com ara el sucre o alguns colorants– i el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH), però fins

Referència: RÍOS-HERNÁNDEZ, A.; ALDA, J.A.; FARRAN-CODINA, A.; FERREIRA-GARCÍA, E.; IZQUIERDO-PULIDO, M. (2017): «The Mediterranean Diet and ADHD in Children and Adolescents», Pediatrics, febrer de 2017, núm. 139 (2)

Per GLÒRIA VIVES

FINESTRES

30 // FINESTRES

EL MILLOR QUE PODEM DONAR ALS FILLS

TEXT: EVA MARTÍNEZ FOTOS: MÒNICA BEDMAR

L

a Lia té 5 anys. Va a escola, fa anglès extraescolar i practica esport dos cops per setmana. Fa algunes setmanes que es mostra un pèl nerviosa, s’enfada sovint i ha arribat a picar algun company. La mestra fa anar els pares a l’escola per parlar-ne, però el pare ho té difícil per qüestions laborals i hi va només la mare. La Lia hi és al final de la conversa entre les dues dones, fins llavors ha estat mirant contes a l’aula del costat. La mare li diu que s’ha de portar bé, que no pot ser que piqui els companys, i que si ho torna a fer s’enfadarà amb ella. La nena porta un conte a la mà. La mare diu a la mestra que la Lia en té molts, de contes, que n’hi compren cada dos per tres, que a la seva habitació en té més de vint. La Lia etziba a la mare: «però jo vull que me l’expliquis tu». Les tres es queden en silenci.

En la majoria dels casos, els pares i les mares ens plantegem donar el millor als nostres fills. Els oferim tot allò que els farà bé en el futur, els preparem perquè tinguin grans oportunitats el dia de demà, i intentem facilitar-los el camí per tal que els resulti més senzill que a nosaltres. És evident que cuidar vol dir oferir les millors oportunitats, i aquesta és precisament la nostra feina com a pares i mares: fer el possible perquè puguin desplegar totes les seves capacitats, perquè aprenguin tant com puguin. És a dir, preparar-los per al seu camí. El que passa és que en ocasions concretem aquestes intencions en milions d’activitats (i d’objectes materials) que deixen de banda quelcom essencial i molt

necessari per al seu desenvolupament. Hi ha coses que es poden aprendre de grans; en canvi, n’hi ha d’altres que si no queden resoltes amb la infantesa poden quedar pendents molt de temps i generar molt malestar.

Tots els infants necessiten profundament sentir-se vinculats i establir lligams afectius segurs (de diferent tipus en funció de la seva etapa madurativa) amb les figures cuidadores. Aquesta és una d’aquelles necessitats que no

Molts adults van per la vida pidolant l’amor o el reconeixement que no van tenir de petits, o compensant amb els seus fills tot allò que ells mateixos no van rebre. es poden posposar, que cal que sigui atesa des de l’inici de la vida, ja que amb aquestes experiències incorporem molts aprenentatges sobre la manera d’establir lligams que farem servir després. Un infant que ha pogut establir bons vincles a l’inici de la seva vida ho té més fàcil per gaudir d’un cert benestar en les seves relacions posteriors.

Cada família, en el seu context particular i a la seva manera concreta, ofereix aquesta xarxa afectiva que és un dels regals més importants i definitius que rebrem mai. Amb el sosteniment d’aquesta xarxa, és important que en

31 // VIURE EN FAMÍLIA 68

Portats per l’enorme amor que sentim pels nostres fills i filles, sovint pensem que hem de fer més, donar-los més, proporcionar-los més experiències... Però l’autora ens fa adonar que «donar-los el millor vol dir no donar-los-ho tot».

32 // FINESTRES

l’infant sorgeixi la necessitat d’explorar el món, de posar en marxa la seva autonomia i la seva curiositat, que se senti amb la seguretat suficient per fer un pas endavant tot sol. La manera com vivim aquesta experiència de seguir l’impuls per descobrir i aconseguir allò que ens interessi és una de les forces més importants que ens mou durant els anys següents, i que conservem en llocs molt antics de la memòria.

I precisament perquè totes dues forces poden ser determinants en la nostra manera de viure, val la pena que les famílies fem tot el possible per dotar els nostres fills de vivències que els facin sentir-se estimats i reconeguts, i amb la força i la confiança necessàries per sortir al món.

SI ÉS AMOR, QUE EN SOBRI

Molts adults van per la vida pidolant l’amor o el reconeixement que no van tenir de petits, o compensant amb els seus fills tot allò que ells mateixos no van rebre. Un bon regal per als fills és assumir que som pares imperfectes que venim de pares imperfectes. Tots els aprenentatges que nosaltres hem generat dels nostres pares, i d’altres que hem anat incorporant pel camí, són els que posem en joc a l’hora d’educar els nostres infants. És probable que el nostre acompanyament deixi alguna cosa pendent en el nostre

Un infant no pot créixer si sempre té un adult al davant que li obre les portes.

Més aviat al contrari, aprèn a esperar que algú altre s’ocupi d’afrontar les dificultats. fill, que ell haurà de mirar quan arribi el moment. Però si l’amor està garantit i no s’ha hagut de negociar, si l’infant ha pogut sentir-se respectat en el seu ésser més profund, totes aquestes imperfeccions seran el motor que mourà el

seu creixement. Si se sent estimat, aprendrà a estimar-se; si se sent reconegut, aprendrà a valorar-se. Durant el seu camí s’anirà completant i incorporarà altres aprenentatges; però si li va mancar l’amor o el reconeixement, el seu punt de partida cap al propi benestar serà més llunyà.

El fet d’oferir aquest amor incondicional implica també compartir experiències difícils i doloroses. Tots els pares del món provoquem de vegades experiències que fan mal als nostres fills. Fins i tot quan tenim la intenció i l’atenció posada a respectar i deixar créixer amorosament, ferim en alguna ocasió. El que hem de procurar és que la ferida d’amor no sigui profunda, que en el seu ésser l’infant se senti estimat i respectat encara que no sempre faci les coses com els adults esperen. Si l’amor i el respecte són la base de la relació, les petites frustracions que els puguin causar les nostres intervencions els faran generar uns aprenentatges valuosos que els enfortiran en els seus camins. Per exemple, quan un infant se sent valorat i estimat pot acceptar un límit amb relativa facilitat. En canvi, quan un límit és posat sense amor, pot ser viscut com una agressió.

UN PAS AL COSTAT

És un gran acte d’amor i de confiança deixar que l’infant pugui lliurar-se al flux de la seva pròpia vida. Això el fa connectar amb la seguretat i la seva força per perseguir allò que vol. Però un infant no pot créixer si sempre té un adult al davant que li obre les portes. Més aviat al contrari, aprèn a esperar que algú altre s’ocupi d’afrontar les dificultats.

En moltes ocasions, els pares i les mares –amb la millor de les intencions– volem facilitar tant el camí dels nostres fills que acabem fent-los incapaços d’esquivar un obstacle sense la intervenció d’un adult. Cada cop que nosaltres solucionem un dels seus entrebancs, els neguem l’oportunitat d’aprendre a fer-ho, els prenem una oportunitat meravellosa d’incorporar estratègies noves i de viure la confiança en ells mateixos. Un exemple: en ocasions els infants pregunten als adults el perquè d’algunes coses, ja que volen obtenir alguna informació. I sovint els adults responem i oferim aquesta informació si la tenim. A nivell profund, un infant

no necessita que el seu pare o la seva mare respongui totes les preguntes que fa. El pas al costat permet a l’infant la possibilitat de pensar per ell mateix les respostes, de sortir a explorar el món i trobar la seva pròpia veritat, de sentir el plaer de descobrir. En els temps que corren, ens calen persones que dubtin i posin en qüestió les veritats donades. Ens calen persones que sàpiguen pensar i que s’atreveixin a fer-ho. Però és més fàcil tenir l’ocasió de pensar quan la resposta no ve donada sinó que s’ha d’elaborar d’alguna manera.

Una altra situació força habitual en què els adults solen intervenir més del que cal és en cas de conflicte entre infants.

Sovint, per tal d’arribar més ràpidament a la solució, acabem «decretant» com s’ha de resoldre l’assumpte que ha provocat l’enfrontament. Però novament les solucions adultes ofeguen els aprenentatges que poden sorgir d’aquesta situació: expressar-se emocionalment, demanar assertivament el

La part difícil –com a adult– és mantenir la distància tot i saber que el nostre fill prendrà la decisió equivocada. que es necessita, sostenir un cert nivell d’incomoditat en el desacord, desenvolupar estratègies per gestionar el conflicte, obrir l’escolta a l’altre, i un llarg reguitzell de competències socials i emocionals que els poden facilitar molt les seves relacions, ara i en el futur. Molt sovint els infants no necessiten un jutge que resolgui el malentès, sinó un adult que acompanyi l’escolta emocional de les parts en desavinença.

La millor solució és la que s’aconsegueix com a fruit de la comunicació i la mediació, no pas la que imposa un adult.

DE QUI SÓN ELS DEURES

Pel que fa a les responsabilitats de l’infant, també convé que les pugui entomar progressivament. Fa uns dies, una

mare ens deia: «dilluns i dimecres tenim molts deures!».

Ens explicava que aquells dos dies tot s’endarreria ja que passaven bona part de la tarda fent els deures, mare i filla. És evident que hi ha molt bona intenció en el fet d’ajudar un infant a fer els deures, però es tracta, precisament, dels deures de l’infant, no de la mare. Sense entrar en el debat sobre si calen o no, és molt enfortidor que el nen pugui enfrontar-se sol a aquesta experiència: decidir si fer-los o no (amb el que passi després), atrevir-se a demanar allò que li costa, i responsabilitzar-se de les seves decisions. Si una mare sempre s’asseu a fer els deures amb el seu fill, probablement no li permet experimentar l’autonomia ni la responsabilitat. Perquè un infant pugui confiar en ell mateix, li cal certa distància respecte dels adults. I aquí la part difícil –com a adult– és mantenir la distància tot i saber que el nostre fill prendrà la decisió equivocada.

El que cal garantir és allò essencial: l’amor i el respecte. Pel que fa a la resta, és millor mantenir-nos a certa distància per orientar els nostres fills cap al creixement.

Deixar-los equivocar, possibilitar-los avorrir-se, permetre’ls estar amb el que senten (sigui dolç o sigui amarg) els ajudarà a créixer sense dependre d’algú que validi cada gest que fan. Donar-los el millor vol dir no donar-los-ho tot, precisament, perquè tot allò que no rebin de nosaltres, ho hauran de buscar en els seus camins. Donem-los, doncs, amor, reconeixement, respecte i bons exemples de com viure amb autenticitat; i deixem-los que busquin ells sols les respostes, les solucions i les idees amb què viuran (i viuen) la seva vida. Probablement, no és necessari que un infant tingui vint contes a l’habitació; el que sí que cal és que l’infant senti que el pare o la mare tenen ganes de compartir una història amb ell. Com bé deia la Lia a la seva mare (amb les paraules i amb les conductes), «jo et vull a tu».

EVA MARTÍNEZ és mestra, formadora en educació emocional i terapeuta a l’Associació Arae. // MÉS INFORMACIÓ: araebcn.com

34 // FINESTRES

EL VIATGE DE LA MATERNITAT UNA OPORTUNITAT PER GUARIR LA TEVA PRÒPIA HISTÒRIA

35 // VIURE EN FAMÍLIA 68

«La imatge que continua persistint és la de la maternitat romàntica i idíl·lica que totes anhelem». I tot i així, l’autora ens ofereix un relat de la complexitat dels seus primers mesos de maternatge, recordant-nos amb la seva vivència que les ombres sorgeixen, sí, i que amb consciència també emergeix la llum.

TEXT: NÚRIA ALSINA PUNSOLA FOTOS: CIA DE FOTO

36 // FINESTRES

C

ada vegada crec amb més fermesa que és la història de cadascú, la nostra història, la que ens pot condicionar en el nostre maternatge.

Evidentment hi ha uns altres factors, com són la personalitat, les preferències i els valors de vida de cadascú, que ens poden condicionar en l’elecció d’un tipus o altre de criança. Però en la profunditat d’aquesta elecció, és la nostra història la que pot marcar la nostra maternitat.

Sóc mare des de fa una mica més d’un any, i doula en fa sis, i durant aquest temps he tingut el privilegi de poder acompanyar maternitats i maternatges preciosos. Alguns de més fluids, d’altres de més complexos, i tots únics en la seva essència.

Amb l’arribada de la meva pròpia maternitat he pogut constatar que els patrons de criança que es tenen integrats des de nadó, vincle segur o insegur, sorgeixen amb força quan et converteixes en mare o pare. L’entrega que acompanya la persona que ha tingut un patró de vincle segur no es manifesta quan el patró de vincle és insegur1...

Com a mare o pare, sents fluir en aquesta entrega, generar vincle segur amb el teu fill o filla, però no et sorgeix de manera natural. A cada pas del camí has de pensar com fer-ho, esforçar-te per crear-lo, per tal que no sorgeixi una resposta, una mirada o una actitud que no es correspongui amb el vincle escollit. Es pot aconseguir... però genera molt més esforç.

La criança amb vincle és fonamental per als nostres fills i filles, i els dos primers anys de vida són transcendentals per a la seva pròpia història de vida. Tot i saber-ho i haver escollit aquest tipus de criança, he pogut comprovar com la nostra història afecta directament el maternatge dels nostres fills. Profundament. En el meu cas, tinc la certesa que la carència afectiva vinculada al meu naixement, que he arrossegat tota la vida, ha marcat la meva maternitat. És una carència cuidada, acceptada, treballada... Però la cicatriu encara hi és.

Les persones que hem tingut una infància complexa, pel motiu que sigui, tenim una cicatriu, un senyal, que ens recorda i ens evoca allò viscut. Si hem tingut oportunitat de reparar, ja sigui amb una família o un entorn amorós, i hem pogut posar-hi mirada i consciència, el treball de guariment i reparació és, en certa manera, més fàcil. Tot i així, és la nostra història, i sempre ens acompanyarà. Personalment, estic convençuda que si no hagués recorregut aquest camí de transmutació la meva filla hauria viscut una criança completament oposada. Perquè jo hauria fugit del vincle.

Per profund, per tot allò que aquest model de criança en el qual crec arriba a remoure’t i a fer-te ressorgir.

Si a la història de cadascú li afegim que la nostra societat és individualista i poc donada a fer tribu, tenim els factors necessaris perquè augmentin aquestes històries tan complexes de maternitat. Perquè estem molts soles i sols criant, i això no ajuda a traspassar les pròpies ombres... sinó tot el contrari.

UNA HISTÒRIA QUE MARCA

La meva història de vida, possiblement com la de moltes altres persones, no ha estat gaire fàcil en alguns aspectes.

Em van adoptar amb vuit dies de vida, els quals vaig passar en un hospital, sola, sense la meva mare, sense cap mare.

Plorava de dia, de nit, a casa, fora de casa, als braços, en la portadora, al cotxe, al llit... Ella plorava proporcionalment a com jo em desbordava, i la meva parella feia el possible per sostenir.

Sovint em diuen: vas tenir sort, eres molt petita i no et vas assabentar de res. És cert que era molt petita... però no ho és que no m’assabentés de res. Ja sabem la importància de la vivència de la mare durant la concepció, l’embaràs i el part.

La importància del vincle, de les primeres hores de vida...

Vuit dies són moltes hores. D’incertesa, de soledat, de por, de plor... d’abandonament.

Vaig arribar a una casa on no tot va ser fàcil, però on m’han donat tot l’amor que els ha estat possible, i em sento profundament agraïda d’haver-lo rebut. Una casa en la qual al llarg dels anys he pogut entendre que el que m’han donat era el que podien donar-me, i que està perfecta tal

Aquesta revelació va ser el que va marcar el meu camí com a doula. Després de treballar en diverses escoles bressol, i veure com de vegades es deixava plorar els nadons, moltes vegades perquè no hi havia més mans, ni més recursos, vaig connectar amb una part profunda i ferida de la meva vida, i això va marcar un abans i un després en la meva història. Juntament amb la resiliència, la meravellosa capacitat de transmutar una experiència negativa en una de positiva que et permet integrar l’aprenentatge per convertir-lo en evolució, vaig poder avançar, creant un projecte per mimar i posar consciència i mirada en la importància del vincle.

Durant set anys vaig caminar amb la il·lusió de ser mare algun dia, per poder fluir i gaudir amb aquella entrega que veia en moltes mares, aquella entrega que em venia tant de gust sentir. Una gran il·lusió per ser mare com les mares que estava tenint l’honor d’acompanyar en els seus maternatges... Però, va arribar la meva maternitat.

Tan diferent de com havia estat somiada... Aquelles expectatives que tantes vegades t’has dit a tu mateixa que no té cap sentit crear, i que tot i que ho saps apareixen novament, un cop més.

He pogut constatar que els patrons de criança que es tenen integrats des de nadó, vincle segur o insegur, sorgeixen amb força quan et converteixes en mare o pare. com està, perquè la meva història de vida m’ha definit: qui sóc, com sóc, on sóc. La generació que ens precedeix està marcada per moltes carències afectives i emocionals, i malauradament això és el que ens han transmès a molts de nosaltres, ja que abans era molt més difícil trobar espais i entorns on cuidar i expressar-se emocionalment. És la nostra generació la que ha tornat a connectar.

Irònicament hem desconnectat de moltes relacions humanes en pro de connexions tecnològiques, però també hem connectat amb les carències que alguns de nosaltres arrosseguem de les generacions que ens precedeixen.

I aquesta connexió ens ha fet adonar-nos que hi havia alguna cosa que no anava bé.

I amb la meva maternitat van sorgir totes les ombres de la meva infància. Durant uns mesos fins i tot vaig sentir la necessitat d’allunyar-me de la meva mare. La meva nena petita va ressorgir d’alguna part no guarida, i va mostrar el seu enuig. Cap a ella i cap a l’altra mare. Cap a totes les mares del món, cap a mi mateixa com a mare. I si encara no en tenia prou amb les onades que la criança de la meva filla estaven removent, va arribar aquella onada, la forta, la meva infància al descobert. Em va sacsejar, em va deixar feta pols, i em va costar moltíssim espolsar-me la sorra de la pell. Vaig arribar a sentir-me esgotada a un nivell que mai vaig pensar que podria arribar a sentir. Esgotada d’haver de sentir que la maternitat era meravellosa. Que només era meravellosa.

Perquè és cert que la maternitat comporta moments meravellosos, els que tots sabem: el primer somriure, aquella primera mirada de reconeixement, aquell «ets tu»... i aquells altres moments més íntims, que ningú t’havia explicat, però que succeeixen, i que fan que el teu cor bategui més fort, i entenguis des de dins tot allò que havies vist i acompanyat des de fora, aquell amor profund que et neix quan veus i mires el teu nadó. Tot i així, jo vaig sentir, profundament... que no només era meravellosa.

El meu màxim esgotament va arribar cap als dotze mesos de vida de la meva filla, quan va començar a despertar-se encara més a les nits. Demanava teta, demanava mama, demanava braços... i jo no podia més. Va sorgir tot el cansament acumulat d’aquells mesos, i vaig sentir que havia arribat al meu límit. Perquè el camí fins allà havia estat realment intens i esgotador...

El viatge es va iniciar després d’un embaràs que ja va començar a remoure aspectes profunds del meu ésser, amb un part que va ser molt intens. A casa, sí; respectat, sí; com sempre havíem desitjat, sí; però molt intens. Un part en el qual tots els que el vivíem sabíem que l’única alternativa al que estàvem vivint era una cesària. Va ser un part que em va traspassar, i que tornaria a traspassar, però que em va marcar profundament. Perquè el meu part va ser dolorós, però també va guarir vivències del meu passat. Amb la meva parella de la mà, i la Blanca, la llevadora, meravellosa

37 // VIURE EN FAMÍLIA 68

SORGEIXEN LES OMBRES

Vaig arribar a sentir-me esgotada a un nivell que mai vaig pensar que podria arribar a sentir. Esgotada d’haver de sentir que la maternitat era meravellosa.

Que només era meravellosa.

Blanca, sostenint, vaig poder parir, traspassar, guarir.

Perquè es pot, perquè les dones podem. Va néixer la nostra preciosa filla, i va arribar la primera mirada, desitjada des de feia tant de temps! En aquell moment vaig sentir que tot estava bé, que ja tot aniria bé... fins que la meva filla va començar a mamar.

38 // FINESTRES

QUAN ALLETAR ÉS DOLORÓS

Vam entrar en la profunditat de la lactància, aquella lactància que havia pogut acompanyar tantes vegades, aquella lactància que des de fora és d’un color, i des de dins té tots els colors que et puguis imaginar. Vaig sentir dolor.

De nou. Vaig plorar pel dolor viscut al part, pel dolor de la meva filla en mamar, pel dolor de la pèrdua de la idea d’una lactància fàcil i fluïda. Perquè alletar no ha de fer mal. Això diuen, això he dit moltes vegades. Però a mi m’ha fet mal.

Amb els meus recursos, i els recursos de les persones que eren a prop meu, professionals, acompanyants... Tot i així, la nostra lactància ha estat molt dura. El tercer dia després del naixement, a la nit, va marcar un abans i un després en la nostra lactància; mugrons amb clivelles, pujada de llet...

El meu cos ja no podia sostenir més dolor.

I vam decidir provar amb les mugroneres, en un dels casos on aconsellar-les pot ser una opció, per afluixar el dolor, i donar temps al cos per curar les ferides. I en vaig tenir sort. Vaig poder descansar una mica, i la intensitat va disminuir. Van ser les nostres aliades, i vaig poder reafirmar el que tantes vegades havíem dit amb les meves companyes: una mugronera no cal per sistema, però quan és apropiada pot salvar una lactància.

Les mugroneres al principi ens van portar a una treva, d’uns dies, fins a la setmana després del seu naixement més o menys, quan ella va començar a plorar. Plorava de dia, de nit, a casa, fora de casa, als braços, en la portadora, al cotxe, al llit... Ella plorava proporcionalment a com jo em desbordava, i la meva parella feia el possible per sostenir.

Jo sentia pànic de tot. Pànic de qualsevol canvi, estava bloquejada, em sentia incapaç de res. Només pensar que tornaria a plorar d’aquella manera, aquella manera visceral que només entén una mare del plor del seu propi fill, m’aterria. Deixava passar els dies, entre la intensitat de la lactància, el pànic al seu plor, el seu plor mateix... Tinc uns records molt difuminats i poc dolços de les primeres setmanes. Aquells dies que són la «lluna de pell», que han de ser meravellosos i de vegades ho són però moltes altres vegades no, un puerperi profund, són dels dies més durs que he viscut en la meva vida.

MANS QUE S’OFEREIXEN

No va ser gens fàcil. Realment fins als primers tres mesos vaig estar en la profunditat de la cova més fosca. M’atemoria fer qualsevol cosa que pogués fer que tornés a plorar. Però ella necessitava plorar. I quan vam acceptar que ho necessitava, que podíem intentar acompanyar-la en aquell plor, tot i que

no ens era fàcil, a poc a poc vam poder sortir de la foscor. Hi va haver persones meravelloses al nostre costat durant aquell temps, que van intentar acompanyar-nos, donarnos opcions, propostes... Però jo em sentia tan perduda, tan enfonsada, que no vaig poder agafar-me a cap mà. Em sento agraïda d’haver sentit la seva presència a prop, tot i que en aquell moment sé que no vaig poder mostrar-ho, ja que sobrevivia dia a dia.

El canvi radical que va viure la relació amb la meva parella també va ser un punt d’inflexió aquells dies. Em costava entendre que poguéssim sentir-nos tan lluny l’un de l’altre, en un moment de la nostra vida en què tot hauria d’haver estat màgic i meravellós. Abans de ser pares ens sentíem orgullosos de la nostra relació, una relació cuidada afectivament, amb mirada, atenció, temps... I quan va néixer la nostra filla durant molt temps vaig trobar a faltar el meu marit. Afortunadament, tot i que des d’un altre lloc, potser més real, a poc a poc hem anat retrobant-nos.

I així, als dotze mesos, vaig arribar al meu límit.

Sostenint la meva filla i la meva nena interior, les dues demanant teta, mama i braços... Estava esgotada. Esgotada de dotze mesos de contenció, d’amagar, de sentir que hauria de fluir amb aquesta criança en la qual crec, de posar-me més i més pressió, de sentir-me perduda, de trobar a faltar el meu marit, de trobar-me a faltar a mi mateixa. Esgotada de veure la meva preciosa filla i de sentir que no estava a l’alçada, perquè sabia que ella sentia que

Aquesta consciència i aquesta mirada, que encara que ens costi, posem en els nostres maternatges, guareixen. I de ben segur que seran llum per als nostres fills i filles quan ells esdevinguin mares o pares. em costava, que estava esgotada, i que hi havia una part de mi que volia escapar. Volia fugir d’aquest vincle, d’aquest vincle que em movia en la profunditat de la meva ànima, i que per això ho estava vivint, i ho sabia, sabia que tot estava bé. Però una cosa era saber-ho, i una altra sentir-ho.

El meu ésser s’aferrava a aquell abisme al límit del qual m’havia portat. Necessitava desesperadament fugir, escapar, d’aquell buit, resistir-me a la caiguda. Em trencava per dins. Tenia tanta por... Però finalment vaig deixar anar.

I vaig caure. Vaig permetre que totes les resistències, les pors, les ombres, la foscor, tot el que havia estat tapant, frenant, intentant controlar, amagant durant un any m’abracés. I mentre queia, mentre el buit m’embolcallava, vaig sentir pau. Per primera vegada, en molt temps, vaig sentir pau. Les paraules van començar a sortir, les llàgrimes fluïen, les pàgines en blanc van començar a omplir-se...

I em vaig poder guarir. Perquè quan actues, modifiques.

Quan expresses, poses consciència. I la consciència por ajudar-te a acceptar, acceptar que podem sentir-nos així, acceptar la nostra maternitat com a única en la seva pròpia essència. Perquè aquesta consciència i aquesta mirada, que encara que ens costi, posem en els nostres maternatges, guareixen. I de ben segur que seran llum per als nostres fills i filles quan ells esdevinguin mares o pares.

POSAR CONSCIÈNCIA

No hi ha mares perfectes, sinó mares humanes; cada una de nosaltres amb la nostra motxilla i el nostre camí recorregut, que fem el que podem amb el que tenim. teves ombres als teus fills, i sentir-te culpable per quasi tot.

Expressar i sentir que, tot i que tinguis un ideal de criança, la teva pròpia història pot condicionar-te, i que no ens ajuda l’expectativa social de la mare perfecta. Perquè no hi ha mares perfectes, sinó mares humanes; cada una de nosaltres amb la nostra motxilla i el nostre camí recorregut, que fem el que podem amb el que tenim.

Aquesta primera etapa del meu maternatge, m’ha portat a entendre i afirmar que, amb consciència, paraula i mirada, sempre que així ho sentis, pots arribar a modificar i guarir la teva pròpia història. I aquí sorgeix la confiança. La confiança en pensar que cada vegada que una mare s’està guarint, a través de la pròpia oportunitat que maternar ofereix, està obrint una porta de llum per a les maternitats que esdevindran.

Finalment m’emociona compartir que la relació amb la meva filla ha canviat. S’ha guarit alguna cosa molt profunda en poder expressar i acceptar les meves vulnerabilitats i carències. La cicatriu sempre ens acompanyarà, però el nostre vincle s’ha reforçat. Ara gaudim de la lactància, ja no es desperta tant a les nits... I jo em sento agraïda. Hem traspassat juntes aquest túnel, amb la meva parella sempre a prop, acompanyant-nos des de l’amor incondicional. I dins meu ressona la certesa que la meva filla també ho sent així. Per com em mira, per com la miro. I per primera vegada en molts mesos, somriem.

Somriem, i seguim caminant.

Notes 1. El vincle d’aferrament segur, segons la teoria de l’aferrament, formulada inicialment por John Bowlby, és el resultat d’establir un vincle d’aferrament saludable durant els primers mesos de vida. Es considera que condiciona en bona mesura el benestar emocional futur.

2. Raquel Guimerà: «L’opció de l’entrega. Un testimoni sobre els sentiments de la maternitat», a Viure en família, núm. 63, maig-juny de 2016.

NÚRIA ALSINA PUNSOLA s mare, doula i mestra. Creadora de Mima’m, Espai de Criança Respectuosa. espaimimam.com

39 // VIURE EN FAMÍLIA 68

Viure aquesta experiència ha estat una oportunitat i un aprenentatge. I m’ha ajudat infinitament. A entendre que maternar no és només de color rosa. Que tot i que puguis tenir algú que t’acompanyi i s’hi ofereixi, partim d’unes carències socials, generacionals i afectives molt grans, que poden desbordar-te i fer-te difícil agafar la mà que t’ofereixen, perquè el bucle en què et trobes no t’ho permet.

A entendre una amiga doula, que em parlava de la importància de poder «compartimentar». Sentir-te tan bé sent mare com sent mestra. Anant a sopar amb amigues o al cinema amb la teva parella. Compartimentar sense sentiments de culpa, sense sentir-te mala mare per fer-ho.

Acceptant que també és just per nosaltres, si ho necessitem, poder donar-nos uns espais per a nosaltres, com a dones, parelles, filles, amigues... Perquè quan hi ha una bona fusió entre la mare i el nadó, arribat el moment, pot donar-se la diferenciació de manera sana. A comprendre la gran diferència que hi ha entre acompanyar des de fora i viure des de dins. He pogut sentir aquesta maternitat més profunda i complexa, sovint estigmatitzada i poc parlada, ja que la imatge que continua persistint és la de la maternitat romàntica i idíl·lica que totes anhelem.

I malgrat tot això, certament també hi ha maternatges fluids i plaents. Si la teva pròpia història t’ha permès créixer amb poques carències, aquesta criança de vincle segur sorgeix de manera natural, flueix, de manera innata. Una altra bona amiga va escriure un article en el qual parlava de l’entrega de la maternitat2. Quan el vaig llegir fa uns mesos, vaig envejar poder viure la meva maternitat des d’aquella maduresa, des d’aquella entrega serena i conscient. És possible, afortunadament aquestes maternitats també existeixen! He pogut entendre també que necessitava compartir la meva vivència. Per aportar una mica més de llum a aquesta cara més fosca de la maternitat. Obrint així una mica més la porta de l’oportunitat a les dones i mares que ho necessitem, a expressar la nostra vulnerabilitat.

Poder expressar que la maternitat és meravellosa, sí.

Però no només meravellosa. Expressar que podem parir tot i que sigui un part intens. I alletar, si ho volem, tot i que sigui amb mugroneres. I perdre el teu marit i retrobar-te amb ell. I sentir-te esgotada, i voler fugir de vegades... o moltes vegades. Expressar que pots sentir-te desbordada per la teva pròpia història, que pots tenir por de traspassar les

NENS I NENES CADASCUN I CADASCUNA DIFERENT

40 // FINESTRES

TEXT I DISSENY: AINGERU MAYOR i SUSANA MONTEAGUDO Fotos procedents de les famílies dels nens i nenes.

41 // VIURE EN FAMÍLIA 68

“Al món hi ha moltes nenes i molts nens. Milers de milions... I no n’hi ha dos que siguin iguals. Cadascuna, cadascun, és nena o nen a la seva manera”. Així comença aquest llibre, que precisament parla d’això: de les diverses maneres de ser nen o nena, de nens amb penis o amb vulva i de nenes amb vulva o amb penis. De nens i nenes que els agraden unes coses o unes altres, no per ser nens ni nenes, sinó per ser persones, cadascuna amb les seves particularitats úniques. I sense fer-ne cap problema, i amb el desig que cap altre nen ni nena no en faci mai cap problema. El llibre és molt proper, textos senzills i entenedors per als nens i nenes, fotos naturals que en general fugen de la “pose” i un to alegre i molt planer. Us n’ oferim algunes planes tot esperant que el llegiu i el comenteu amb els vostres fills i filles.

42 // UN CAFÈ

43 // VIURE EN FAMÍLIA 68

44 // UN CAFÈ

45 // VIURE EN FAMÍLIA 68 Nens i nenes, de Aingeru Mayor i Susana Monteagudo, ha estat publicat per l’editorial Litera, amb què hem col·laborat per oferir-vos un avenç de l’edició catalana. El llibre ha estat traduït per l’escriptora Bel Olid, col·laboradora habitual de Viure en família.

UN CAFÈ

46 // UN CAFÈ

CARLES PARELLADA MESTRE I TERAPEUTA

«UN INFANT QUE NO POSA ATENCIÓ A L’ESCOLA POTSER L’ESTÀ POSANT EN EL SISTEMA FAMILIAR DELS SEUS PARES»

L’enfocament sistèmic, ja clàssic en el camp de la teràpia familiar, ha entrat amb força en el món de l’educació. La mirada que proposa és la dels infants i les persones en general com a part d’àmplies xarxes de vincles, que s’anomenen sistemes, i en relació als quals actuen inconscientment.

Reflexionem sobre les implicacions de tot plegat amb un dels màxims representants de la pedagogia sistèmica al nostre país.

TEXT i FOTO: MIQUEL ÀNGEL ALABART FOTO: ARGAZKIPRESS

Què és l’enfocament sistèmic en educació?

CP La pedagogia sistèmica és una actualització de diferents àmbits de l’educació. Té relació amb la Teoria General de Sistemes, la Teràpia Familiar Sistèmica, amb les Constel·lacions Familiars i també amb la tradició pedagògica del nostre país. El que intenta és centrar-se en tres àmbits: la relació entre famílies i escola, el treball en equip i la intervenció amb els infants. També tenim com a referents la neurociència, la neurobiologia, les intel·ligències múltiples, la física quàntica... Busca un canvi d’actitud en els educadors, les persones que acompanyen processos de vida d’altres persones, que permeti un canvi de mirada, crear una sintonia entre les persones, una vinculació «de cor a cor», de manera que la persona es posi en primer lloc i això permeti focalitzar d’una altra manera els processos d’aprenentatge i el desenvolupament de totes les potencialitats dels infants i joves.

Què aporta de nou?

CP El món emocional és molt important i fa uns quants any que aquest àmbit s’està desenvolupant a les escoles.

Però es fa des d’un registre molt conductual, molt estructurat. El cas és que darrere de tot el món emocional hi ha el món de l’inconscient; per tant, la informació que ens arriba dels infants o de les famílies o dels companys ho fa a un nivell més profund, d’alguna manera soterrat, que tota l’estona està condicionant la nostra manera d’actuar i de fer al

Hi ha un nivell molt més profund i soterrat que tota l’estona està condicionant la nostra manera d’actuar i de fer davant de la vida i de la professió davant de la vida i de la professió.

Un altre aspecte molt important seria que en el món sistèmic, des del punt de vista de les relacions dintre d’una xarxa, com per exemple la família, a més de les relacions directes entre les persones d’un context també hi ha el que en diem la dimensió transgeneracional, que ens permet veure que algunes coses que ens passen tenen a veure no només amb el context present sinó també amb coses que van passar molt de temps enrere. Això marca una diferència molt important, perquè ens permet parlar d’una cosa que d’alguna manera no és parlada, no és vista, no ha estat posada sobre la taula. A través d’aquesta mirada transgeneracional, que d’alguna manera ens ha portat Bert Hellinger, podem entendre dinàmiques que d’altra manera són poc comprensibles. Per exemple, el dèficit d’atenció. Des de la neurobiologia sabem que els nens i nenes que no tenen un

dèficit neurològic, fisiològic o orgànic, estan disponibles per posar atenció en allò que és rellevant en les seves vides. Si no la poden posar en els espais on realitzen les seves activitats vol dir que la posen en un altre lloc, s’estan ocupant d’alguna cosa que no els pertany, probablement alguna cosa que té a veure amb el sistema familiar dels pares, i de vegades no directament dels pares, sinó d’alguna cosa amb la qual estan vinculats, per alguna fidelitat o alguna mena d’implicació. A banda de tot això, també diria que des de la Pedagogia Sistèmica tenim en compte coses que s’han fet els darrers anys, però les matisem o les amplifiquem, com les intel·ligències múltiples, les diverses dimensions de l’ésser humà, els tres cervells...

Com podem comprendre els conflictes entre els nens i nenes des d’aquesta perspectiva?

CP Per entendre-ho millor podem imaginar una aula on hi ha un conflicte entre diversos infants que exclouen, que s’associen en contra d’un altre. Habitualment el que es fa en els millors casos són processos de mediació, intentar que es posin en el lloc de l’altre... Des de la mirada sistèmica creiem que en el fons de tot això hi ha uns altres processos. La primera qüestió és que les dinàmiques dels nens i nenes que hi estan implicats poden tenir a veure amb dinàmiques dels seus propis contextos de vida, per exemple la relació amb els germans. Però també, des de la mirada sistèmica veiem que el que passa en un nivell de la realitat està reproduint

Moltes vegades actuem d’una manera que ens porta més al judici, o a valorar el que està passant, no tant des de la pròpia realitat, sinó des d’allò que ens passa a nosaltres mateixos

47 // VIURE EN FAMÍLIA 68

Carles Parellada Enrich és mestre i terapeuta familiar. Es va formar en els diversos enfocaments de la teràpia familiar fins que va conèixer les constel·lacions familiars de Bert Hellinger i la seva aplicació a l’educació que feien persones com Marianne Franke-Gricksch i especialment Angélica Olvera i Mercè Travesset, que recentment ens va deixar sobtada i inesperadament, amb qui han impulsat tallers i formacions arreu de l’Estat i a l’estranger. És formador en Pedagogia Sistèmica a l’Institut Gestalt de Barcelona i formador a l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat Autònoma de Barcelona, codirector dels Màsters d’Educació Sistèmica Multidimensional a la Universitat Rovira i Virgili i a la Universitat de Girona. És coautor dels llibres La xarxa amorosa per educar (amb Mercè Travesset, Octaedro) i Raíces, vínculos y alas (amb Mercè Travesset i Angélica Olvera, Sistema Cudec).

un altre nivell de la realitat que és més ampli, i això és com una mena de zoom que cada cop ens porta a ampliar més aquesta mirada. Aleshores, podria ser que el conflicte fos entre parts del sistema familiar, per exemple el sistema del pare i el sistema de la mare, o coses del seu passat. Per tant,

48 // FINESTRES

No podem fer un canvi en el sistema educatiu, sigui del tipus que sigui, sense un treball personal del professorat pot venir de diferents llocs. També donem molta importància a comprendre que quan hi ha una situació d’exclusió les dues parts estan implicades amb el mateix nivell d’influència. La persona que d’alguna manera podríem llegir com que pateix aquesta situació, que podríem determinar que és la víctima, també està enviant informació que necessita ser exclòs o que necessita que algú el torni a posar en circulació, per dir-ho d’una forma col·loquial. Això és complex perquè venim d’una cultura en què automàticament fem distinció entre bons i dolents. Els perpetradors serien els culpables i la víctima és qui se sent agreujada per això. Nosaltres entenem que quan es dóna aquesta situació cadascuna de les parts hi posa alguna cosa perquè es produeixi. És un tema delicat que requereix més temps, i sempre s’hauria de mirar en casos concrets però, per exemple en casos d’assetjament escolar, quan una criatura té una certa fragilitat en la vida per sostenir, potser perquè està mirant alguna cosa que passa en el seu sistema familiar i d’alguna manera no té la vitalitat per encarar els reptes que li posa al davant la vida, hi haurà algú altre que actuarà per posar-lo de nou en acció. Val a dir que la Pedagogia Sistèmica no pretén un treball terapèutic, però si no fem una lectura més aprofundida d’aquestes situacions no aconseguim generar una mirada que ens permeti canviar la forma d’intervenir en aquests casos. Això implica veure què està passant amb els que actuen com a agressors, què està passant amb els que actuen com a víctimes i mirar de crear una conversa en els sistemes familiars, també en el context de l’aula, per poder desplegar estratègies. És un treball complex, delicat, que genera moltes susceptibilitats perquè vivim en una cultura de culpabilitat, i entenem que mica en mica hem d’anar passant a una cultura de responsabilitats. I en el cas que hi hagi situacions que ho requereixin, per suposat qui ha infligit un malestar, un dolor...ha de fer-se càrrec del que la justícia determini.

Però un educador o una mare o un pare han de fer la funció d’acompanyament emocional i també d’educació en uns certs valors, normes... Com es compaginen les dues coses?

CP En un conflicte com el que hem plantejat abans lògicament hi ha d’haver una intervenció que permeti que aquella

Les famílies són les primeres en l’educació dels seus fills, això no és negociable ni discutible, en són els protagonistes. Els educadors i els centres educatius hem de mirar les famílies com a primeres

situació trobi alguna solució immediata. Si, per exemple, hi ha una agressió, no podem esperar a entendre què està passant perquè necessitem actuar en aquell moment. Hi ha d’haver una intervenció de prendre distància, de protegir l’infant o de salvaguardar la seva seguretat o la del grup, i a partir d’aquí veure com ens plantegem una intervenció que sigui ajustada. Això vol dir que d’alguna manera el que ens interessa és entendre quina dinàmica hi ha al darrere. És a dir, cal una intervenció clara però acompanyada d’una comprensió, perquè a mitjà o a llarg termini aquesta comprensió transformarà la nostra intervenció. Això ens porta a pensar que hi ha una limitació en el sistema educatiu: no podem fer un, sigui del tipus que sigui, metodològic, actitudinatl... sense un treball personal del professorat. Sigui quin sigui el cas que ens plantegin les criatures, és molt probable que en algun d’ells hi hagi alguna cosa que ens ressoni personalment. I això fa que moltes vegades, al davant d’una situació en la qual com a educadors hauríem de tenir una resposta determinada, actuem d’una manera que ens porta més al judici o a valorar el que està passant, no tant des de la pròpia realitat que s’està donant, sinó des d’allò que ens passa a nosaltres mateixos. Per tant, per fer aquest canvi de mirada hi ha una cosa molt important que és com transformem la nostra manera de mirar. És un treball paral·lel i complex, la Pedagogia Sistèmica planteja transformacions significatives,

Quan un pare o mare finalment decideix o no té cap altra opció de portar el seu fill a un centre, ha de mirar amb bons ulls el que en aquell centre s’està fent. que se simplifiquen en unes idees bàsiques però que tenen al darrere un treball, un procés laboriós de temps, tant de la pràctica educativa com de la manera com nosaltres intervenim i actuem. I és inevitable que això ens faci mirar cap a la nostra pròpia història. En el cas d’una agressió, si a mi aquesta agressió em violenta és molt més fàcil que faci un judici de valor i per tant posi una etiqueta al perpetrador o a l’agressor i que intenti protegir la víctima perquè això em ressona a mi personalment.

Com s’entén la relació entre famílies i escola des de l’enfocament sistèmic?

CP Hi ha un parany de base. Les famílies són les primeres en l’educació dels seus fills, això no és negociable ni discutible, en són els protagonistes. Els educadors i els centres educatius hem de mirar les famílies com a primeres. Elles tenen la prioritat i la responsabilitat de l’educació dels seus fills, i per tant els correspon el primer lloc. Però quan les criatures són a l’escola, qui té la prerrogativa de decidir com s’han de fer les coses són els mestres. Pot ser que els pares, quan arribin a l’escola, diguin «és clar, si jo sóc el primer, això s’hauria de fer d’aquesta manera», i aquí tenim un conflicte. I com el resolem? El resolem especificant als pares aquest protagonisme que tenen, els reconeixem que d’alguna manera ho estan fent molt bé amb els seus fills, o almenys de la millor manera que saben, i ho fem d’una manera sincera i sentida. Els reconeixem que nosaltres podem fer la nostra feina gràcies al fet que ells porten els seus fills a l’escola, però els demanem que ens facin confiança perquè quan els seus fills són a l’escola són els mestres qui sap com s’ha d’organitzar

Creiem que totes les escoles són bones, en el sentit que totes ofereixen alguna cosa que és bona per al desenvolupament de les criatures cada vegada hi ha més famílies que fan escolarització a casa (homeschooling) o que busquen projectes alternatius. Això és una cosa. I una altra és que quan un pare o mare finalment decideix o no té cap altra opció de portar el seu fill a un altre centre, ha de mirar amb bons ulls el que en aquell centre s’està fent. Vol dir això que no pot dir-hi la seva? Lògicament l’escola ha de ser un espai transparent, els pares han de saber tot el que s’hi fa, poden donar la seva opinió, poden participar a diferents nivells segons l’escola, però al final hauran d’acceptar que hi ha unes directrius que són les que funcionaran en aquell context.

Des de la mirada sistèmica tenim un avantatge respecte

a això (tot i que no sempre convencem els pares i mares): creiem que totes les escoles són bones, en el sentit que totes ofereixen alguna cosa que és bona per al desenvolupament de les criatures. Per què creiem això? Perquè creiem en la feina dels mestres, en la bona intenció i els recursos dels docents, i també perquè creiem molt en els recursos dels infants. No podem imaginar-nos una escola perfecta ni un nen o nena que ho farà tot bé, ni una família que ho aculli i ho acompanyi tot d’una manera extraordinàriament favorable. Aleshores haurem de fer una barreja de tot això. Però si confiem en les capacitats dels infants, diem a les famílies que ho estan fent el millor que poden, i els educadors i les educadores ens fem còmplices de desenvolupar un projecte comú, al final aquesta escola tindrà èxit, sigui A o sigui B, d’un color o d’un altre. Això podria contradir aquesta idea de fer processos d’innovació cada vegada més importants.

Són importantíssims, però també ho és la manera com gestionem un engranatge que permeti que totes les parts puguin funcionar en certa manera en una mateixa direcció.

Podem tenir un projecte molt bo i tenir un grup que no hi està d’acord, podem tenir un grup de pares molt entusiastes però un grup de mestres molt resistent, i al final aquestes dificultats repercuteixen en el fet que les criatures puguin entomar els aprenentatges. Hauríem de tornar a focalitzar la nostra atenció en els infants, en quines són les seves necessitats, però no per quedar-nos-hi atrapats, sinó per mirar de quina manera totes les parts de la comunitat hi poden donar resposta.

Si voleu veure l’entrevista sencera (interessant per a tothom, però especialment adreçada a professionals de l’educació), la teniu disponible a la web de l’Associació Arae, (araebcn.com).

MIQUEL ÀNGEL ALABART és psicopedagog, terapeuta i director de Viure en família

49 // VIURE EN FAMÍLIA 68

el projecte educatiu, com s’han de gestionar les relacions, els continguts, etc., i això és obvi, perquè els professionals de l’educació tenen la formació i tenen l’experiència.

Els pares i mares tenen les intencions, tenen els desitjos. Però és clar, vivim en una comunitat en la qual cada pare no pot triar el tipus d’escola que vol i per tant, a l’escola on vagi el seu fill, haurà de fer confiança. Per això el sistema eductiu hauria de tenir una gran diversitat de models escolars, fins i tot dintre de l’escola pública, perquè això l’enriquiria. De fet, cada vegada hi ha una demanda explícita més gran de les famílies per aconseguir-ho. I un fet que ho demostra és que

BELLES GLÒRIES

Mauricio i Rebeca Wild (EQUADOR, 1937)

(BERLIN, 1939 – TUMBACO, 2015)

50 // BELLES GLÒRIES

TEXT: REDACCIÓ FOTO: TALENTE.TC

Q

uè se’ls va perdre, a aquesta parella germànica, a l’altiplà andí? De fet, en Mauricio hi va néixer, a l’Equador. Fill de pares suïssos, va treballar com a director d’una plantació i més tard com a empleat en una empresa d’importació i exportació.

La Rebeca havia nascut a Alemanya, on havia estudiat filologia, pedagogia musical i Montessori. El 1961, després d’un any d’haver-se enamorat a Alemanya, s’instal·len a l’Equador, però entre els anys 1965 i 1970 estudien ciències socials a Nova York i Puerto Rico, i en tornar duen a terme un projecte de desenvolupament agrícola. Quan van tenir el primer fill el van dur a una escola «normal», però ben aviat la intuïció i els coneixements pedagògics els van fer adonar que allò no era el que volien per a ell.

Va ser així com el 1977, inspirats per Montessori i per Piaget, però també per la seva pròpia intuïció, van fundar el Centro Experimenta Pestalozzi, el centre educatiu que els va fer famosos. L’educació al «Pesta» es basava en una visió holística dels infants. Així, els set aspectes o dimensions que creuen que cal observar són: sensorial, motriu, emocional, sexual, autonomia, relacions i joc.

Creuen en una relació dels infants amb els adults basada en l’estimació, el respecte i l’observació. Els Wild donen molta importància també a la relació i la presència dels pares i les mares –en el sentit profund de la paraula–, a l’atenció que donen als seus fills i que els aporta la seguretat emocional, i a la creació d’una veritable comunitat. Alhora, tenen clar que el desenvolupament dels infants té lloc dins uns límits, que cal assenyalar als nens i nenes, i dins dels quals es pot donar la llibertat.

Això sí, el coneixement de les etapes evolutives ha de regir el disseny d’espais i situacions en què cadascú pugui desenvolupar les seves necessitats. Els límits no poden coaccionar ni constrènyer aquestes necessitats, i si a certa edat els nens i les nenes necessiten saltar, moure’s... cal crear espais en els quals això sigui possible.

D’aquí que el joc lliure tingui un espai molt important en el seu projecte.

EDUCACIÓ NO-DIRECTIVA Entenen, doncs, la llibertat com la possibilitat de desenvolupar-se segons el potencial propi. Per això el model educatiu «Pesta» es basava sobretot en una gran quantitat de materials i en ambients preparats –idea totalment Montessori–, però amb els quals els infants interactuaven d’una manera més lliure. Una de les claus dels Wild és la idea de no-directivitat, per no interferir en la relació entre els infants i el món.

La vida dels Wild es caracteritza per una relació constant entre teoria, pràctica i reflexió pròpia. I també en la cerca de la coherència entre la seva vida personal i de parella i els projectes que van tirar endavant. Llegeixen molt, investiguen, projecten, innoven, reflexionen, i la Rebeca, a més, escriu molt (vegeu-ne més avall una mostra).

Amb el temps, els problemes legals i l’evolució del seu pensament van dur en Mauricio i la Rebeca a tancar el «Pesta» i fundar el projecte integral «El león dormido», una comunitat autogestionada en la qual infants i adults aprenen junts (i que inclou un model educatiu, els centres per a activitats autònomes, CEPA, dels quals se’n van fundar d’altres arreu de l’Equador). Juntament amb altres projectes paral·lels (Xarxa EcoSimia), tenen implicacions més enllà de l’educació, com a implementació d’un model d’economia alternativa.

La Rebeca va morir fa un parell d’anys i el món de l’educació viva va quedar una mica orfe. En aquell moment, Jordi Mateu, un dels representants més coneguts de l’educació lliure i viva al nostre país, escrivia al nostre blog: «[tenim] com a màxim referent pedagògic el treball de Rebeca i Mauricio Wild».

Per saber-ne més Llibres de Rebeca Wild, tots editats per Herder: Educar per ser. Vivències d’una escola activa Qualitat de vida. Educació i respecte per al creixement interior de nens i adolescents Aprendre a viure amb nens. Ser per educar Llibertat i límits. Amor i respecte: el que els nens necessiten de nosaltres Etapas del desarrollo La vida en una escuela no directiva. Diálogos entre jóvenes y adultos

51 // VIURE EN FAMÍLIA 68

BELLES GLÒRIES

Per a l’ésser humà en desenvolupament realment no existeix una relació entre “joc” i “treball”, sinó que aquestes característiques estan unides en una sola activitat i les seves interaccions, quan són dirigides des de dintre i es duen a terme en un ambient adequat, serveixen necessàriament per al seu desenvolupament i per aquesta simple raó produeixen un sentiment d’estar viu, d’experimentar plaer, tensió i alleujament.

MONSTRES I PAISATGES

FREDERICK LEO LIONI, Kalandraka, 2016 (reimpressió)

52 // MONSTRES I PAISATGES

Una família de ratolins recull provisions per a l’hivern. Tots hi treballen excepte en Frederick, que aparentment no fa res. «Frederick, i tu, per què no treballes?», li van preguntar. «Jo sí que treballo», va dir en Frederick. «Recullo raigs de sol per als freds i foscos dies de l’hivern». Aquest comportament pot semblar egoista, però en lloc de recriminar-li res, els companys li respecten la introspecció, la passivitat, i mostren curiositat pel seu món. Gràcies a això, l’egoisme es revelarà més tard no només com una afirmació de la identitat i de la fidelitat a si mateix, sinó també com una contribució valuosa a la comunitat: Frederick és poeta; però és l’artista necessari, no pas marginal ni aïllat, sinó arrelat i compromès perquè quan les provisions s’acaben, en la cruesa de l’hivern, són les seves evocacions de llum i de colors, són les seves paraules, les que escalfaran el cor dels ratolins i els donaran fortalesa interna, alegria i esperança per poder travessar els moments més durs de l’hivern.

Frederick es va publicar per primera vegada el 1963 (en llengua catalana des de 2005). Avui es considera un clàssic de la literatura per a infants, i com que els clàssics són sempre actuals, la seva recent reimpressió ens serveix per a parlar-ne. Perquè és un tresor que no podem ignorar, sinó que cal continuar llegint i mirant, revisant, escampant com una bona nova enmig de la nostra saturada societat de la productivitat.

Lionni, un dels pioners de l’àlbum il·lustrat modern, va treballar en disseny gràfic durant anys, i no va ser fins al 1959, durant un viatge en tren amb els seus néts, quan se li va ocórrer entretenir-los amb un conte fet a partir de trossos de paper de seda de colors diferents, i les seves combinacions cromàtiques en superposarlos. Així va néixer El petit Blau i el petit Groc, que esdevindria un conte emblemàtic els anys següents, situat entre els quaranta títols de referència segons la crítica especialitzada i receptor de diversos premis (en català des de l’any 2013, editat per Kalandraka).

SELECCIÓ I TEXTOS: ANNA ORTIZ

NON PERDERE IL FILO WILLIAM WONDRISKA. Corraini Edizioni, 2010

La qualitat gràfica d’aquestes il·llustracions és molt notable, però també la pròpia edició, que és sòlida, bella, senzilla; i per damunt de tot el plantejament de l’obra és el que resulta interessant: l’enginy, la meravella, i sobretot les possibilitats que constitueixen les imatges relligades pel fil, obrint preguntes i possibilitats inacabables; heus ací els ingredients propis d’un bon llibre d’art. I aquí en teniu un bon exponent!

53 // VIURE EN FAMÍLIA 68

Una nova raresa, us porto, una altra més d’aquesta editorial italiana, que es dedica a publicar llibres inclassificables, invencions surrealistes i bellíssimes i altres artefactes únics.

Non perdere il filo, d’entrada, es presenta en un format horitzontal que ja ens convida a estendre el fil, i a seguir-lo, lentament, al llarg de les pàgines. Les il·lustracions, majoritàriament a dues tintes sobre fons crema, són sorpreses que ens impacten per la seva varietat, per la distància formal i simbòlica entre unes i altres, i per tot el que es desprèn i neix d’aquestes associacions –i el fil que les uneix-.

La densitat d’algunes figures -la balena, l’elefant!-, i la seqüència que estableixen relacionades entre elles -la flor amb la benzinera, la casa amb el gelat, els arbres amb el paraigua-, i la presència d’un únic element en algunes dobles planes -l’avió amb el fil a la cua, el rasclet-, obren un món d’imaginació, de connexions, de preguntes, altament suggerents. A l’última pàgina, la relació de les imatges, en anglès i en italià, revelades com un alfabet, i una interrogació irònica: Hai seguito il filo?

MONSTRES I PAISATGES

VIDA. BESTIARI IL·LUSTRAT JOANA SANTAMANS. Bridge, 2016

Vida és per a mi el descobriment d’una nova il·lustradora, i alhora el d’un d’aquests tresors complets: una edició que deixa sense paraules per la qualitat del paper, les obertures dels capítols, la cal·ligrafia, la composició de les pàgines i, tant com els textos, les meravelloses imatges dels animals aplegats en aquest volum. La mirada i el traç de Joana Santamans transmet fascinació, o la desperta, o totes dues coses; ens mostra una visió exultant d’un centenar llarg d’animals d’hàbitat europeu (ocells, papallones, altres insectes i criatures marines), presentats amb textos breus i acurats de l’Ernest Santamans. L’autora, a més, ha comptat amb la col·laboració d’alguns biòlegs per a apropar-se a l’estètica pròpia de les antigues enciclopèdies il·llustrades del XIX, fetes per científics i naturalistes que prenien apunts del natural.

Feu guardiola, creieu-me, i regaleu-vos aquesta Vida, que n’és un fragment atrapat en paper, i batega, d’alguna manera, com un homenatge perfecte.

54 // MONSTRES I PAISATGES

EL VIATGE FRANCESCA SANNA. Impedimenta, 2016

Aquesta és una història, en la primera persona d’un infant, sobre el viatge de la seva família, fugint dels horrors de la guerra. Evoca la pèrdua, la por, els perills i les dificultats que travessen mentre avancen, i encara més: el rebuig, la frontera tancada, les amenaces, el fred i la nit. Un viatge que exposa emocions difícils, provocades no només per una situació vital extrema, sinó també per les decisions que cal prendre enmig de l’angoixa.

La cruesa d’aquest drama humà es mostra amb molta rotunditat a través de les il·lustracions, d’una gran riquesa i amb un tractament molt poderós tant de les figures com del color. El text, despullat d’efectismes, ens ofereix la vivència de la protagonista per la via directa, i alhora ens fa percebre altres elements clau: la fortalesa de la mare, la importància de romandre junts, la resistència. El viatge no s’acaba amb el llibre (ni amb tragèdia final, ni amb final feliç) i així, si bé no promet res, obre la porta a l’altre factor determinant del relat: el valor últim de l’esperança. «Ja hem arribat a un lloc segur? –li hem preguntat. –Ja falta poc –contesta amb un somriure cansat».

CINC MINUTS DE TRANQUIL·LITAT JILL MURPHY, TRADUCCIÓ DE M. DESCLOT. Kalandraka, 2016

En la recuperació de clàssics que porta a terme Kalandraka, hi ha el 30è aniversari d’aquest àlbum, una delícia irresistible per als adults que viuen amb infants petits i per a aquests infants, els uns i els altres, retratats amb precisió. És alhora reparador i plaent llegir-te en el que ha escrit i dibuixat algú altre, i aquest fet extremadament poderós és, potser, un dels secrets de la literatura i l’art: el reconeixement, la universalitat, la veritat que molts trobem en el que diu algú altre, que sembla que parla per boca de tots.

La història no pot ser més simple: us sona una mare desesperada per poder-se dutxar, però sola i sense interrupcions? La senyora Gros només vol uns minuts de pau, però acaba amb els tres petits dins la seva banyera; navega per la resignació, la irritació o la paciència, però es rendeix a les demandes, l’entusiasme i l’alegria dels fills que inevitablement irrompen al bany. Farà un segon intent, anunciant novament que vol «cinc minuts de tranquil·litat lluny de tots vosaltres», i abans no els torni a tenir allà amb ella, aconseguirà, ei!, tres i minuts i quaranta cinc segons de calma...

MONSTRES I PAISATGES

CANÇONS PER SOMRIURE. LLIBRE CD TEXTOS NOÈ RIVAS, IL·LUSTRACIONS DE MONTSE GINESTA. Baula, 2016

La col·lecció «Cantem» de l’editorial Baula aplega ja setze volums, tots ells notables per la seva qualitat. Són llibres de petit format, ben editats, amb bons textos (majoritàriament a càrrec de Toni Giménez i de Noè Rivas), i amb il·lustracions acurades d’autores reconegudes com són Mercè Arànega, Marta Balaguer, Montse Ginesta o Cristina Losantos, entre d’altres. No només hi trobem Cançons tradicionals, sinó seleccions més específiques com ara Fum, fum, fum, llibres de cançons per a cada estació, o les Cançonetes embarbussades de la Lola Casas, que ja vam ressenyar aquí.

Ara ens arriba Cançons per somriure, una nova proposta amb el mateix gruix de bones cançons per poder escoltar i cantar junts, amb textos i melodies acurats i plens d’alegria –a càrrec de l’incombustible Noè Rivas–, i una edició amb pàgines ben il·lustrades. Una proposta rodona per tenir a mà, a casa, a l’escola, als esplais, i a tot arreu on hi hagi petits amb ulls, i cors, i orelles obertes, amb ganes de cantar i de viure.

ANEM DE FESTA! En el capítol de joies que no trobarem al taulell de novetats ni al taulell dels grans èxits de la temporada... us porto aquesta, publicada per Baula. El contingut del llibre són poemes breus que repassen les festes de cada estació, ja sigui Sant Ponç, la Festa Major, la revetlla de Sant Joan o els Panellets. Però també «Cantarelles divertides per fer cagar el Tió», els «Castellers», «Endevinalles de manduques de Nadal», o «Dijous Gras», o la «Vella Quaresma». No podríem trobar més al·licients junts: petits bons poemes, endevinalles, quasi cantarelles sobre la nostra cultura popular, les nostres formes de vida i de celebració, per a ser llegits, dits i mastegats amb plaer de petits i grans.

A més dels poemes de la gran Lola Casas, amb el seu segell d’alta qualitat literària, en aquesta ocasió el treball gràfic de Carmen Queralt li dóna una altra dimensió, encara més completa i més atractiva. Els personatges, elements i colors que omplen les pàgines són un desplegament deliciós de llenguatge visual, amb una gran solidesa en les composicions, una coherència cromàtica i una riquesa que fa salivar. No us el perdeu!

OTRA EDUCACIÓN ES POSIBLE ALMUDENA GARCÍA. Ed. Litera, 2017

Els darrers temps, i de forma paral·lela al gran interès que està suscitant la cerca de noves pedagogies, han sortit diversos llibres sobre el tema. El llibre que us presentem ara recull alhora una visió molt ample – gairebé no es deixa res -, una explicació rigorosa i un llenguatge amable. Així, és admirable com es pot resumir la pedagogia Waldorf o l’experiència dels Wild en un capítol i donar-ne una idea realment completa i molt clara. Evidentment qui hi vulgui aprofundir ja buscarà bibliografia més especialitzada, però estem davant d’un llibre que és una molt bona introducció a la major part de bases teòriques i pràctiques de les pedagogies més avançades – tot i que algunes tenen més de 100 anys. I un altre valor afegit: no és una guia “asèptica”, sinó que l’autora fa reflexions– per cert, molt properes a les nostres – on destaca els elements més positius de cada model, alhora que es mulla i en busca els aspectes millorables. Malgrat algun oblit important, el considerem imprescindible per a lectors/es de la nostra revista que vulguin tenir una idea global clara del que es cou en el món de l’educació. M.A.À.

55 // VIURE EN FAMÍLIA 68

LOLA CASAS, CARMEN QUERALT. Baula, 2009

VET AQUÍ UN GOS

La Petot

56 // VET AQUÍ UN GOS

TEXT: JENN DÍAZ IL·LUSTRACIÓ: MAITE ROSENDE

La meva àvia té un milió d’anys, almenys, això és el que jo crec, perquè té els cabells blancs, no li queda ni un sol cabell negre, t’ho juro, i se’ls pentina molt bé, li queden molt llisos, com de perruqueria, ni un nus, i la meva àvia diu que els cabells de les velles és més fàcil de pentinar, però no sé el perquè. El meu avi en canvi és calb, diria que és més jove que la meva àvia, però això no vol dir que sigui jove. El que més m’agrada de la meva àvia és que li diuen la Petot, perquè es tira molts pets, i diuen que una vegada anava pel carrer i es va tirar un pet i, com que la van veure, va aturar-se i li va dir, al pet s’entén, véns o et quedes?, i va seguir caminant tan tranquil·la. Els divendres de vegades em ve a buscar a l’escola i sempre penso, que no es tiri un pet, però mai se’ls tira, la meva mare diu que aquell dia segurament se li va escapar, no creu que se’l tirés a propòsit, però després per dissimular va fer la broma. La meva àvia sap que li diuen la Petot, però a casa ningú li diu per aquest nom, perquè s’enfadaria. A mi em diuen Piti, perquè sóc molt petit, i a casa tampoc no em diuen així. La gent és que no té res més a fer que inventar-se noms per a tothom, com si ells fossin perfectes.

La meva mare diu que algun dia creixeré, que no m’amoïni, però ella sí que ho està, perquè em va portar al metge fins i tot, a preguntar si era normal que m’hagués quedat tan petit, no com els meus amics, que no paren de créixer, alguns ja em treuen un cap, i les nenes també són més altes que jo, sobretot una, que és la més alta de la classe, fa una mica de por fins i tot. El meu pare diu que no he de mirar-me i comparar-me amb els altres nens, que cadascú és com és, i em diu també que quan ell era petit, també era molt baixet, em fa vergonya dir-li que no només quan era petit, que encara ho és, és gairebé de la mateixa altura que la meva mare, però fa com si no, potser és el que jo he de fer, dissimular i actuar com si fos alt, tot i que tampoc sé com actuen els que són alts, és un embolic.

Un dia la meva àvia em va venir a buscar a l’escola i em va dir que teníem pressa, calia anar a buscar la meva germana perquè l’avi anava al metge i no havia pogut anar a buscar-la, i jo just estava intercanviant cromos amb un amic meu, perquè al pati no ens deixen, i la meva àvia va començar a caminar i com que jo no la seguia, em va dir, véns o et quedes?, i com que el meu amic sap la història, vam començar a riure, a morir del riure, tirats per terra, ens van caure els cromos, morts de riure, perquè ens imaginàvem la meva àvia tirant-se un pet, i la meva àvia s’estava impacientant perquè teníem pressa, ja ho sé, i llavors de cop i volta ho sento: prrrroam. El meu amic i jo vam deixar de riure, no ens ho podíem creure, la meva àvia s’acabava de tirar un pet a l’escola, amb tota la gent mirant. Em vaig posar dret i me’n vaig anar, molt seriós, i quan vaig arribar a casa meva li vaig dir a la mare que no volia que l’àvia vingués mai més a l’escola, que m’havia fet JENN DÍAZ (Barcelona, 1988) és escriptora.

passar vergonya, com si no tingués ja prou amb ser baixet i tenir només un bon amic.

Dilluns quan vaig tornar a l’escola, el meu amic m’estava esperant a la porta i pensava que era per riure de mi, però em va dir, collons la teva àvia mola, i tot i que era l’última cosa que esperava que em digués, vaig somriure i li vaig dir que sí, ho va fer amb la boca, oi? I aquí va ser quan vaig dubtar, no sabia si ho havia fet amb la boca o no, i això volia dir que potser la meva àvia m’havia pres el pèl davant de tot el col·legi, i ho preferia, preferia haver quedat en ridícul que suportar la burla dels de la meva classe, que els hauria encantat que la meva àvia s’hagués tirat un pet. Quan vam entrar a la classe junts, se’m va acostar un i em va dir, eh Petot, i vaig pensar que s’havia confós, que potser s’havia equivocat i havia volgut dir Piti, però quan van començar a dir-m’ho tots ja em vaig adonar que no era cap error, que m’havien canviat el malnom. No sabia molt bé si em semblava bé o no, perquè ja m’havia acostumat que em diguessin Piti i potser fins i tot m’agradava, però no vaig dir res per no donar-los la satisfacció. A la tarda, la meva àvia m’estava esperant on sempre, i em vaig posar nerviós perquè no era divendres i no és el seu dia, i a més no sabia si la meva mare li havia demanat que no vingués i la meva àvia havia vingut igualment, no sabia si estaria enfadada, o si potser la meva mare no li havia dit res i les coses seguien igual. Quan em vaig apropar, la meva àvia em va dir, què passa Piti, i em va clavar un bon clatellot i va començar a riure, com si fos un de la classe, igual. A l’estona d’estar caminant l’un al costat de l’altre, va mirar un moment cap enrere, i als costats, i es va tirar un pet, o potser ho va fer amb la boca, no ho sé, no ho vaig voler preguntar... per si de cas.

L’últim llibre de la Jenn Díaz, Vida familiar (Ed. Proa) és un recull de contes que retraten situacions, relacions, secrets, etc. que d’una manera o altra tenen lloc en totes les llars. Díaz posa veu a personatges entranyables (fills de diverses edats, tietes, germanes...), amb un llenguatge ingenu i planer que traspua, alhora, una gran agudesa. Un petit plaer que us recomanem.

57 // VIURE EN FAMÍLIA 68

Li cau una dent i enterra aquest trosset de mort a sota el coixí com qui enterra la por i la rega amb son perquè hi creixi una moneda, una llibreta, un caramel.

Una prova que la vida passa però no se’n va. Encara no.

La possibilitat (darrera?) de creure en fades i angelets abans que caiguin les il·lusions, com dents de llet, i li surtin nous ullals per despertar-se al món.

Bel Olid

Il·ustració de Glòria Vives

LA TRIA

Foto: ©Joguines Grapat / Alex Brosa

MINI MONS TEXT: CASIANA MONCZAR FOTOS: C. MONCZAR, ALEX BROSA i VEURE, PENSAR I SENTIR.

La creació de Mini Mons és una proposta de joc lliure, espontània i sense instruccions, que permet que nens i nenes creïn petits escenaris en miniatura, petits mons diversos, fantàstics, realistes o inventats. Per a això organitzarem l’espai amb diversos tresors o elements de la vida quotidiana disposats a l’espai i presentats en contenidors mai massa plens. Sempre menys és més!

ANELLES se’n poden fer camins, cases, túnels, muntanyes, cadires...

NINS® O DIFERENTS PERSONATGES (ja siguin humans, animals, éssers màgics): permetran que els nens representin allò que necessitin expressar i donin vida a la seva creació.

62 // LA TRIA

GOMES DE POLLASTRE permeten atresorar peces petites i serveixen com a contenidor de diferents elements que hi càpiguen.

Els nens són veritables col·leccionistes de tresors!

BOLS permeten atresorar peces petites i serveixen com a contenidor de diferents elements que hi càpiguen. Els nens són veritables col·leccionistes de tresors!

Per ampliar la informació sobre aquests elements es pot veure l’anomenada teoria de les peces soltes (theory of loose parts). Les peces soltes, vistes com a material obert i no estructurat, afavoreixen que el nen pugui donarhi la forma i significat que necessiti. Com més simple sigui l’objecte, més complexa serà la forma en què pugui ser utilitzat.

Aquests elements poden ser qualsevol cosa, però això no significa que tot serveix. Cal una selecció acurada per part de l’adult a partir d’una observació de les necessitats del nen i del seu moment evolutiu. Us oferim la nostra selecció personal. Feliç joc!

PEDRES per a nosaltres les pedres haurien de tenir subclassificacions. No és el mateix una pedra plana de platja, que un mineral ple de lluentor i color, que un roc de bosc.

CONTENIDORS BUITS poden ser cistelles de vímet, caixes de fusta, capses de sabates, safates, mocadors grans de roba. Poden servir tant com a element de joc (cases, teatres, piscines...) com a element perfecte per transportar aquelles peces que el nen tria per a la seva creació. Podrà recórrer l’espai, seleccionant i guardant en aquests contenidors, i si els observem amb atenció veurem que hi ha una cura immensa en aquest procés de selecció.

TELES DE MIDES DIFERENTS per cobrir, fer vestuaris, separar ambients, llençols, capes...

MIRALLS poden ajudar a fer créixer els ambients i donar-los una magnitud diferent a la real, afavoreixen un canvi de punt de vista i un canvi espacial.

©Joguines Grapat / Alex Brosa

CASIANA MONCZAR és responsable de Joguines Grapat, botiga en línia especialitzada en material sense instruccions, obert i que afavoreix el joc lliure i autònom. // MÉS INFORMACIÓ: grapat.eu ©Veure, pensar i sentir.

63 // VIURE EN FAMÍLIA 68

PALS segons la grandària poden transformar-se en espases, carreteres, tipis...

MATEMÀTIQUES D’ESTAR PER CASA TEXT: JESSICA GARRIDO. FOTOS: AÏDA PESQUER

Durant el dia a dia vivim moltíssimes situacions quotidianes que ens permeten introduir i jugar amb les matemàtiques de manera divertida i amena. L’autora, arquitecta, experta en matemàtiques aplicades i mare de tres, ens convida a perdre la por als números i acompanyar els nostres fills en aquest viatge apassionant.

GUARDAR ELS ALIMENTS QUE ENS SOBREN DE L’ÀPAT (4-6 ANYS) Els podem plantejar el repte (que a vegades també ho és per a nosaltres) que escullin quin és el recipient que millor s’escau per guardar el que sobra a la nevera (que hi càpiga tot, que no sobri massa espai).

64 // LA TRIA

Treballem l’estimació, el volum i la geometria.

REPARTIR EL MENJAR EN PARTS IGUALS (4-8 ANYS) A taula, podem deixar que l’infant talli la pizza, el pastís o la coca, de manera que tothom en mengi la mateixa quantitat. Segons les edats, podem verbalitzar que allò és un terç, o una cinquena part...

Treballem les divisions, les fraccions d’una manera gràfica.

CRONOMETRAR (6-8 ANYS) Quant triguem a pujar les escales? Quant triguem a baixar les escales? Podem aconseguir que marqui exactament 5 segons? Quant dura el moment de la dutxa?

Amb un cronòmetre es pot aprofundir en la noció del temps.

EMPARELLAR MITJONS (2-4 ANYS) Quan arriba el moment de plegar la roba, un dels jocs més divertits és ajuntar els mitjons per parelles. Estarem identificant característiques (forma, color, mida...).

Treballem l’ordenació i el comptatge.

COMPRAR A BOTIGUES A GRANEL (6-8 ANYS)

Treballem la mesura, el pes, la capacitat.

SORTIR DE CASA AMB UN PLÀNOL A LA MÀ (5-8 ANYS) Quin és el camí que fem per anar a l’escola? On viuen els amics? Per on vols caminar avui? Podem anotar al plànol llocs coneguts per adequar-nos a les necessitats de l’infant.

Amb el plànol ens situem en l’espai i la topografia. Treballem l’orientació espacial, i l’abstracció d’un recorregut convertit en una línia al paper.

TROBAR EL TRESOR AMAGAT (3-8 ANYS) Ens caldrà un plànol de casa nostra per marcar el lloc on hem amagat qualsevol tresor.

En aquesta cerca treballem l’orientació espacial, la geometria plana i la representació de distribucions.

Acompañando las matemáticas. Facebook/JessicaGarridoRuano

65 // VIURE EN FAMÍLIA 68

A part de l’interès ecològic, podem fer partícips els fills de la nostra compra. Podran pesar diferents aliments, comparar el mateix pes i diferent volum dos aliments diferents. A casa també ens poden ajudar a pesar a la balança els ingredients de qualsevol recepta.

66 // LA TRIA

GNOMA Delicat i deliciós. La companyia de titelles Pea Green Boat presenta el seu nou espectacle, Gnoma, i, com sempre, ens ha enamorat! És el quart espectacle que crea i produeix aquesta companyia fundada l’any 2009. Tots tenen el seu segell inconfusible.

Els podem veure treballar en català, castellà, anglès i francès. De fet tenen propostes molt interessants per treballar l’anglès a les escoles. Us convido a fer una ullada a la seva agenda perquè els pugueu gaudir de prop.

Ens aquesta proposta ens expliquen una història senzilla sobre amistat i convivència.

Fàcil d’entendre, amb algun toc d’humor i molt amor. Un ocell i una gnoma comparteixen casa amb tots els embolics que això comporta.

Presenten una posada en escena impecable, exquisida, que deixa els pares estampats a la butaca amb la boca tan oberta com la dels seus fills. L’escenografia i els personatges són peces d’art, plenes de detalls, construïdes amb materials naturals, com la fusta i la llana (marca de la casa) que donen un toc càlid a tota l’escena. La història s’explica emmarcada en paisatges senzills i suggeridors, pensats i creats amb intel·ligència. Els autors ens conviden a inventar i imaginar tot allò que insinuen i no expliquen.

Cada escena esdevé una poesia visual, res

està descuidat, sentim els cloc-cloc de les sabates de fusta, ens espanten els sorolls inesperats de bosc i quasi podem olorar el fum de talc que surt per la xemeneia de ferro.

Tot forma part d’una coreografia delicada que avança a foc lent.

I és que l’Edu (part tècnica i direcció) i l’Emília (titellaire) es prenen el seu temps per explicar la història sense pressa. Cada titella es mou d’una manera pròpia, té el seu caràcter i pren vida per si sola. Ràpidament se’ns obliden els dits presents de l’Emília que donen vida a tots els personatges del conte sense amagar-se’n.

El seu univers de formes subtils, colors suaus i ritmes lents, lluny de les estridències a les quals normalment ens té acostumats l’oferta infantil, sembla tret del bagul antic de la besàvia. Des del vestit romàntic que llueix l’Emília fins a les formes del talp que s’amaga sota terra, tot ens remet als temps d’abans, on les coses es feien una per una, amb temps, paciència i cura.

Quan es van encendre els llums, vaig girarme cap a la meva filla de sis anys, que em mirava, encara enlluernada, amb els ulls brillants i les galtes enceses. I de tot cor em va confessar: «m’ha encantat!».

Més info: peagreenboat.es

67 // VIURE EN FAMÍLIA 68

TEXT: GLÒRIA VIVES. FOTOS: THE PEA GREEN BOAT PUPPET COMPANY

Petit mercat

Petit mercat

TERÀPIA DEL MATERNATGE

JUGAIA.COM

Espai d’escolta, treball i elaboració de totes aquelles qüestions relacionades amb el maternatge que ens preocupen o generen dubtes, ansietats i maldecaps. Els canvis són possibles!

Jocs cooperatius, joguines creatives, material de joc poc estructurat, joguines sensorials... aquestes són algunes de les propostes que trobaràs a Jugaia.com, la web de joguines reponsables i amb valors. Endinsat a la seva pàgina i descobreix les seves “joguines inesperades”: joguines originals, diferents que de segur us sorprendran.

Comprar on line a jugaia.com és molt fàcil.

A més les devolucions són totalment gratuïtes, aíxi que si no us agrada el que rebeu.. ho torneu i tant contents! ;)

Cristina de Sola C/Aragó, 197.

08011, Barcelona.

T.: 607 53 96 80 e-mail: cris_dSola@yahoo.es

jugaia.com T.: 93 515 60 41 e-mail: hola@jugaia.com skype: skypejugaia

SENDA - ACOMPAÑAMIENTO A LA INFANCIA Y LA FAMILIA Acompañamiento emocional a niños, niñas, adolescentes, adultos. Consultas individuales, de pareja y familiares.

Formaciones para educadores/as.

MIMA’M ESPAI DE CRIANÇA NATURAL

c/ Josep Estivill, 32, 1º, 3ª. Barcelona. centro@sendabcn.com T. 674 443 616 sendabcn.com

NÚRIA ALSINA PUNSOLA T. 650 959 288 www.espaimimam.com

CENTRE DE SALUT GEMMA BAULIES Aportem plenitud i salut a les persones que atenem perquè donem importància a l’efecte que sobre el cos tenen els pensaments, les creences, les conductes i les relacions. Fem un abordatge basat en el concepte Criança Transversal® T. 93 420 74 16 centredesalutgemmabaulies.com

PSICOLOGIA DE LA PETITA INFÀNCIA Acompanyament als Infants i les seves Famílies des de la Criança Respectuosa. Formacions per professionals i Tallers per famílies.

Maria Costa i Formoso Psicòloga Sistèmica i Psicomotricista T. 605 11 59 21 Twitter @mariacostapsico psicomotricitatsistemica.com

ESPAI D’ATESA I ACOMPANYAMENT Orientació i teràpia individual i familiar. Grups de treball personal i emocional per a infants, adolescents i adults. Formació i assessorament a centres.

EL GRIPAU BLAU Som una botiga que apostem per les joguines de fusta, roba o cartró amb les que els nens/es podran fomentar la seva imaginació i creativitat.

LLIGAMS Grups de criança. Espai de joc i psicomotricitat en família. Taller “Com hem de parlar perquè els infants escoltin”. I molt més.

Carrer Jacint Verdaguer nº95, 08620, Sant Vicenç dels Horts T. 936 560 398 gripaublausvh@gmail.com gripaublau.com

T. 639 47 25 06 espailligams@gmail.com C/Major, 42 Ca n’Aguilera, Piera. espailligams.cat

CREIXAMBTRAÇA Cuidem de la teva familia! Atenció des de la psicomotricitat educativa i la terapéutica per a bebès i infants.

Assessorament pedagògic de criança i educació respectuoses.

Treball de creixement personal (mares-pares) T. 93 254 67 66 – Barcelona creixambtraça.com

· Doula, acompanyament emocional embaràs, part i post part · Preparació al part i al post part · Ioga embaràs, nadons, nens i adults · Formació en Primera Infància i Criança · Massatge Infantil · Assessorament en Portanadons · Grups de Criança · Reflexologia Podal Infantil

Associació Arae A Barcelona, Vic i Manresa T. 938 861 555 // 699 491 236 araebcn.com

70 // VIURE EN FAMÍLIA 68

71 // VIURE EN FAMÍLIA 68