Falles d’Algemesí 2020
L ’arbre que cria la seda
A
ssociem arbres o flors a pobles i països. Pensem en Roma i ens venen al cap els pins; la flor de lis, a França, els cirerers; si pensem en el Japó i la fulla d’acer apareix fins i tot en la bandera del Canadà. El nostre poble no es queda fora i també tenim un arbre lligat a la nostra història, tant, que el símbol de la nostra festa major està representat en ell: la morera.
El cultiu de la morera es va escampar per tota la Ribera i molt més cap al sud fins a arribar a Múrcia per a proveir d’aliment la matèria primera amb què s’elabora el teixit que vist el luxe i l’elegància: la seda. Com ens recorda Emili Beüt en el llibre Camins d’argent. El Xúquer II: «No fa encara dos-cents anys, per aquesta plana s’enfilaven corpulentes moreres i el cuc de la seda era la principal preocupació en tota la Ribera». Martí Domínguez Barberà, en L’ullal, es refereix a les moreres del nostre terme i a l’ús que hem fet d’elles així: «Dels arbres tots, quan ve la primavera, ningun pot comparar-se a la morera en brostam i en tendror. Les branques, per l'hivern, ben despullades, rebroten, en abril, a flamerades de sucosa verdor. Les flors, en altres arbres, seran fruita; però és que, en la morera, ja és collita de la fulla el convit: l’ornament de les vares d’eixa arbreda és transformat, per al cuquet de seda, en frescor, taula i llit. Escampada la brosta, tan bledana, pels canyissos estesos en l’andana, fa goig el verd mantell! Ja el cuc adult, carn de la teua branca, va filant en la botja fins que es tanca dins del propi capell.» El barri de Velluters a València vivia l’apogeu de la sericultura, la manufactura de les sedes als múltiples telers convivia
amb els artesans de la ceràmica amb qui compartien molt sovint els mateixos patrons que bé podien anar a decorar la sanefa d’una església o acabar sent un brocat o un domàs del vestit d’una dama. Dels llauradors que cultivaven les moreres a les famílies senceres que alimentaven els cucs de seda, passant pels teixidors i velluters... la meitat de la població que vivia a les nostres terres al segle XVIII treballava directament o indirectament en la seda. I no era cosa fàcil la cria del cuc de seda. Joan Francesc Mira descriu la dificultat de l’ofici en Els cucs de seda: «La iaia Margarida vivia sola a la seua alqueria vora la carretera de Picorta, i a l’andana encara tenia els vells canyissos de criar cucs de seda. Cada any, quan venia els capolls bullits, se’n quedava uns quants i deixava eixir les papallones de vida efímera, feixugues i lletges. Estenia uns draps blanquíssims on les papallones dipositaven els ous, cagadetes de mosca, tants ous que de vegades feien amples taques fosques enganxades al cotó. Després, plegava curosament els draps, els ficava dins una bosseta de pell i la desava en un armari. Arribat el temps, es penjava la bosseta al si. «Ous de cuc cal covar-los com els de gallina», deia. Ja duia molts dies la bosseta penjada entre els pits flàccids de la iaia Margarida, sentint l’arribada de la primavera i patia que, si no hi havia encara prou fulla, els cuquets petitíssims com formigues, negres i voraços, es moririen de fam. Nosaltres li buscàvem morera, i a canvi ella ens donava unes quantes dotzenes de cucs. Quan ja eren grossos com el dit menovell, tenien la pell blanca vellutada i molla i es passejaven per les
22
fulles solemnes i emperesits. Llavors els posàvem branquetes de romaní dins el caixó i els cucs s’hi pujaven i filaven teranyines espesses de seda, flocs i bolics blancs i grocs que a poc a poc es tancaven inexorablement. Ara i adés portàvem algun cuc a escola en caixes de sabates foradades, i els canviàvem per cromos, bitles de colors i xavos negres». Però tot se n’anà en orris a causa de la pebrina, una malaltia del cuc de seda causada per l’esporozou Nosema bombycis. Els cucs apareixen com esguitats per granets de pebre i morien irremissiblement. Tampoc els ous de la nova generació se salvaven i molt prompte la infermetat es va estendre per tot el territori. S’intentà sense èxit aconseguir ous sans d’altres països, però el mal ja estava escampat. A França, es treballà per buscar una cura. El jove científic Louis Pasteur va rebre l’encàrrec d’observar la patologia amb l’ús del microscopi, un aparell de recent invenció. Cinc anys d’investigació va necessitar Pasteur per a descobrir la forma com s’apegava la malaltia i la manera d’evitar el contagi. El fruit d’aquella investigació va arribar massa tard al nostre país i a la manca de cucs viables es va afegir la competència de les sedes importades a través del canal de Suez. Tot d’una s’acabà un art major que no va saber convertir-se en indústria. El camp va necessitar cultius alternatius com ara el cacau i després la taronja per a tornar a ser viable; però la sederia ha necessitat les Falles per a ressuscitar i tornar a resplendir... com una seda. IMMACULADA CERDÀ
