QUADERN DE CAMP

EL RETORN DE TAKHI

L’ésser humà sempre ha tingut a prop el cavall

Primer com a aliment, caçant-lo, i després, un cop domesticat, com a ajuda fonamental en la feina i el transport. També ha fet servir aquest quadrúpede per combatre, i el més important, ha estat sempre un còmplice i un company apreciat. El cavall és un regal magnífic de la naturalesa.

Els mongols tenen una cultura molt lligada al cavall, i per això el veneren. Però a part del cavall domèstic, a les estepes de Mongòlia hi van pasturar fins a 1968 les últimes manades de cavalls autènticament salvatges, els que mai han estat domesticats. Són els anomenats cavalls de Przewalski, que els nadius anomenen Takhi, és a dir «el sant», perquè el consideren l’encarnació de tot allò que és favorable i bo que existeix a l’estepa. Els cavalls salvatges mongols (Equus ferus przewalskii) eren la subespècie salvatge del cavall que avui veiem domesticat arreu del món i la seva desaparició va ser una autèntica desgràcia.

Però per sort en quedaven alguns exemplars repartits per zoològics de tot el món, i el 1992 un equip coordinat per la biòloga Petra Kaczensky va aconseguir la col·laboració de tots aquests centres amb la International Takhi Group (ITG) de Mongòlia per reunir-los, valorar-los genèticament i després fer els creuaments adequats entre ells. L’objectiu? Recuperar-ne la població i començar-ne la reintroducció al territori d’origen. Gràcies a això, actualment més de 200 takhis habiten novament la zona estepària del Gobi occidental. A Espanya el principal centre implicat en la recuperació del cavall salvatge és Paleolítico Vivo, ubicat a Salgüero de Juarros (Burgos), ben a prop d’Atapuerca. De fet, és el centre responsable de la gestió d’aquests cavalls a tot Espanya davant la ITG. Es tracta d’una extensa devesa de roures situada a uns 1.000 metres d’altitud a les pastures de la qual es poden sentir la bellesa i les emocions que devien tenir els primers humans al paleolític, fa desenes de milers d’anys, quan convivien amb bisons, urs i tarpans que acompanyaven els cavalls de Przewalski.

COM EL VELL DE l’ESTEPA

Vaig contemplar per primer cop aquests cavalls ja fa molts anys al Zoo de Barcelona i, lamentablement, no disposaven de gaire espai, però sempre m’ha consolat pensar que, gràcies a aquells exemplars captius del passat, avui podem contemplar el cavall salvatge en llibertat i l’espècie ja no està qualificada com a “extingida en la naturalesa” per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN). Avui Takhi torna a volar sobre les seves potes com el vent de l’estepa i en tenim un dels santuaris ben a prop.

EDUARDO SAIZ Biòleg i il·lustrador Que interessant que és asseure’s davant la manada i observar… El pelatge d’estiu és llis i suau, amb un marcat contrast entre el tronc i les extremitats, i deixa patents la ratlla dorsal i alguns caràcters que recorden les zebres, com les ratlles transversals a les articulacions i la crinera dreta

LLAPIS DE GRAFIT I LLAPIS DE COLOR.

A les hores que fa més calor s’estan quiets a l’ombra dels roures, amb els cossos disposats en paral·lel i orientats a la inversa per espantar amb la cua els insectes del cap del company. També es mosseguen mútuament el dors en senyal d’afecte i es rebolquen enèrgicament per cobrir-se de pols i alleujar les picades. LLAPIS DE GRAFIT.

Són animals de poca alçada, però robustos, enèrgics i de membres forts. El galop és ràpid i decidit, una autèntica càrrega si ens els imaginem espantats quan els caçaven els nostres avantpassats per obtenir-ne la carn i la pell; impressiona el risc que corrien aquells homes i el valor que demostraven. En l’època del zel els sementals es barallen per la possessió de les eugues i crida l’atenció la ferocitat de les mossegades i la contundència de les coces.

LLAPIS DE GRAFIT.

El cavall ens detecta a distància gràcies a la bona oïda i després de l’alerta valorarà la possible amenaça mitjançant la vista i l’olfacte. Si no ens movem, la vista li serà insuficient i, com que ens estudiarà només amb l’olfacte, la seva atenció s’allargarà. Gaudiu de l’enorme bellesa d’aquests instants d’alerta i curiositat del cavall, ja que és una demostració dels recursos de supervivència que l’evolució li ha donat: bona percepció del perill i rapidesa en la fugida. LLAPIS DE GRAFIT I AQUAREL·LA. Amb l’arribada de l’hivern queden coberts per un pelatge espès que, juntament amb la seva forma compacta, els ajuda a protegir-se perfectament del fred. A més, saben buscar aliment sota la neu, com he comprovat aquest hivern, cosa que evidencia la seva formidable adaptació a les fredes estepes. AQUAREL·LA.