5 minute read
Els mangabeis
Beneficis en el benestar del grup
Advertisement
El mangabei de coroneta blanca és nadiu de l’Àfrica occidental (Costa d’Ivori, part de Ghana i romanents del sud de Burkina Faso), i habita boscos primaris i secundaris, boscos de galeria, boscos inundats i boscos de palma. Són animals principalment terrestres, viuen en grups multimascle multifemella i s’alimenten fonamentalment de fruites fresques i fruits secs. Físicament presenten dimorfisme sexual, és a dir, els mascles tenen una mida corporal més gran que les femelles i els seus ullals són més prominents. A causa de la progressiva desforestació del seu hàbitat i a la caça furtiva, és una espècie en perill d’extinció.
El patró de relacions entre els membres d’un grup de primats reflecteix l’estructura social del grup i està àmpliament influït per la jerarquia de dominància del grup, mitjançant la qual els individus dominants tenen privilegis sobre els subordinats. Aquesta jerarquia de dominància es pot estudiar examinant les interaccions agonistes entre els individus, és a dir, les conductes agressives que tenen lloc entre individus. A més, de vegades, la jerarquia de dominància es manifesta en la distribució espacial dels individus, de manera que ocupen diferents posicions espacials en funció del seu rang jeràrquic. És especialment important la localització dels individus d’alt rang jeràrquic, ja que determina, per exemple, com s’organitzen els mecanismes de defensa del grup contra l’atac de possibles depredadors.
Hemelrijk, biòloga docent a la Universitat de Grotingen, als Països Baixos, va proposar el 1988 un model en el qual la posició dels individus amb un alt rang jeràrquic dependria de l’estratègia d’atac adoptada pel grup. Va definir dues estratègies d’atac, l’anomenada susceptibilitat del risc, en la qual l’atac depèn del risc que comporta, - els individus ataquen altres amb un rang jeràrquic inferior al seu i això condueix a una posició central de l’individu dominant respecte de la resta de membres del grup-, i l’anomenada reducció de l’ambigüitat, en la qual individus de rangs jeràrquics molt allunyats no s’ataquen entre si, cosa que afavoreix que els individus dominants no ocupin posicions centrals.
Així, Dolado i col·laboradors, l’any 2013 van estudiar l’estructura social dels mangabeis de coroneta blanca (Cercocebus atys lunulatus) del Zoo de Barcelona i van trobar que el grup havia adoptat una estratègia de susceptibilitat del risc, on l’individu dominant ocupava posicions centrals respecte de la resta dels individus. El febrer del 2017, els mangabeis van ser traslladats a una instal·lació nova i més àmplia. D’aquesta manera, tenint en compte que les característiques de la instal·lació són un factor clau en la promoció del benestar dels animals, aquest estudi va abordar
la investigació de l’estructura social de l’actual grup de mangabeis de coroneta blanca en la seva nova instal·lació del Zoo de Barcelona seguint les mateixes premisses que en l’estudi esmentat de Dolado i col·laboradors.
El grup observat en aquest estudi està format per 10 individus: un mascle adult (Racky), quatre femelles adultes (Kasi, Monika, Kara i Phoebe), una femella juvenil (Nika), tres infants (Ragnar, Priscilla i Pandora) i, finalment, un de nascut el març del 2018, que va ser exclòs de l’estudi per l’evident falta d’interacció amb la resta del grup.
La nova instal·lació en què viu el grup de mangabeis de coroneta blanca disposa d’una àmplia zona exterior amb elements d’enriquiment, com ara cordes, troncs, pedres i una plataforma de fusta; d’una àrea interior dividida en un vestíbul principal, que també conté elements d’enriquiment, i de quatre dormitoris interns on resguardar-se de les inclemències meteorològiques.
Durant la primera fase de l’estudi vam fer observacions que van permetre la identificació dels individus i elaborar l’etograma, és a dir, el repertori conductual complet del grup. Durant la segona fase d’estudi, vam procedir a l’observació sistemàtica de conductes on vam registrar les interaccions agonistes durant 40,5 hores i vam registrar la posició espacial dels individus en les 32 diferents àrees en què vam dividir la instal·lació.
A continuació vam obtenir la jerarquia de dominància dels individus: Racky és l’individu dominant, seguit per Monika, fins a Priscilla i Pandora, les dues infantes amb el rang jeràrquic més baix. D’altra banda, la falta d’agressió entre els individus d’un rang jeràrquic més alt i els d’un rang jeràrquic més baix ens va permetre establir que l’estratègia d’atac adoptada pel grup va ser l’anomenada reducció de l’ambigüitat. D’acord amb aquesta estratègia, el mascle dominant no va ocupar cap posició central respecte de la resta d’individus. Com pot deduir el lector, aquests resultats són oposats als trobats prèviament per Dolado i col·laboradors. El grup, ja adaptat a la seva nova instal·lació, va adoptar una estratègia d’atac diferent, la qual cosa reflecteix una reducció de l’agressió en el grup i suggereix que les característiques de la instal·lació són un factor que pot influir en l’expressió de l’agressió i, per tant, en el benestar del grup.
Analitzant l’ocupació espacial dels individus, observem que les zones més utilitzades van ser aquelles en què hi ha elements d’enriquiment, com ara cordes, troncs o pedres, i que estan ubicades fonamentalment a la zona central de la instal·lació exterior i al vestíbul (vegeu la figura 1). Això suggereix que la distribució dels elements d’enriquiment influeix en l’ocupació i l’ús de les diferents zones de la instal·lació.
Aquest estudi posa de manifest que les característiques de la instal·lació influeixen en el comportament dels individus, per la qual cosa la seva investigació és clau per fomentar el benestar dels animals en captivitat. Així, proposem que la investigació futura abordi l’estudi de l’expressió de l’agressió i l’ús de l’espai en funció de les característiques de la installació, concretament en funció de la distribució dels elements d’enriquiment.
Laura Fernández-Fernández i Ruth Dolado
Facultat de Psicologia. Universitat de Barcelona
Figura 1. Mapa de la instal·lació que mostra el major o menor ús de les 32 diferents àrees. Les creus vermelles indiquen els tres vidres des dels quals el públic pot observar els mangabeis. Les àrees de color vermell indiquen les zones més utilitzades pels individus (el vestíbul i la plataforma central), seguides per les taronges (troncs i pedres), les verdes (troncs, pedres i sol) i, finalment, les grogues (troncs, pedres i zones perifèriques).
