Entre el peto i la motxilla.

L’any 2019, pel que fa a les festes, suposava un repte per a la Esquadra Oficial de Gastadors de la Filà de Moros. Tot i que la majoria de nosaltres ja portàvem molts anys representant-la, aquest any tindríem un gran nombre d’incorporacions, set per a ser-ne exactes. A més, com a circumstància excepcional, s’havia confiat en nosaltres per a dur el banderí al llarg de totes les festes i eixe fet suposava una gran responsabilitat que havíem acceptat amb moltes ganes.

El mes d’Agost anava passant i el poble ja començava a fer olor de festa. Amb tot açò també començava una part important de les nostres festes: la vespra, i amb ella un gran nombre de preparatius. Els capitans ultimen els detalls, les esquadres encomanen els seus trages, la Mare de Déu es vist de gala i, per descomptat, un fet característic és trobar les esquadres oficials als carrers del poble assajant. Així començaria la nostra vivència de les festes. Com qualsevol altre any, una vesprada calorosa a les escoles velles, faríem la primera quedà per a vore la gent que anàvem a ser i fer un xicotet primer contacte, en haver-hi tantes noves incorporacions. Cal destacar que la majoria de les persones que s’incorporaven eren dones i encara no havien tingut l’oportunitat de gaudir d’aquesta experiència a l’esquadra infantil, on comencen a forjar-se alguns dels vincles que més tard a l’esquadra dels majors s’acaben afiançant. Açò ho feia encara més complicat perquè havien d’ensenyar-se des de zero. Aleshores, se’ns plantejava una situació en què havíem d’ensenyar-li tot el que sabíem de l’esquadra i tot el que comporta formar part d’ella, i representar la Filà en totes les festes i pràcticament en tots els actes.

I així ho vam fer, tenint en compte que les diferències entre tots nosaltres eren

prou grans, sobretot en l’edat. Però, açò no va ser un problema per a ningú, ni per als que duien més temps, ni per als més joves. Des dels primers assajos ja començava a veure’s que tindríem un mes per davant ple de moments molt bonics i quasi inoblidables. I així va ser, al final a tots ens unia les ganes de gaudir de les festes i disfrutar, i quan un grup de gent per molt distinta que siga, té una finalitat comuna, acaba entenent-se i aconseguint tot el que es proposa.

La Família (em permetreu que utilitze aquest terme per referir-me a tot el grup, perquè al final és la sensació que em va quedar a mi i a molts de nosaltres) que es va formar i la unió que va sorgir entre tots nosaltres va ser molt sòlida. Els grans vam cuidar dels més menuts i els vam ensenyar tot allò que sabíem. És quasi anormal la gran relació que vam fer tots en tan sols un mes i els vincles emocionals que van sorgir i que a dia de hui continuen.

Respecte al banderí, ens va fer molta il·lusió que fora la nostra esquadra l’encarregada de tindre aquesta gran responsabilitat. Era un fet que mai s’havia donat (fins on nosaltres sabem) en la Filà i seríem els primers en experimentar-lo. Sens dubte, sabíem que anava a ser un maldecap més per a tots nosaltres perquè les nostres festes compten amb un gran nombre d’actes i havíem de complir en tots ells, com a Esquadra i com a substituts del sergent. Finalment, va ser tot un orgull representar la nostra Filà portant el banderí també i poder viure aquesta experiència.

Sempre li he trobat molt de sentit a la frase de “Una imatge val més que mil paraules”, és per això que si poguera resumir aquest escrit amb una imatge no tindria dubte de quina triar. Per tant, m’he decidit a posar-la a l’article i encara que és un poc confusa, és un moment molt bonic, potser un dels millors de la meua estada a l’esquadra. És aquell que es produeix any rere de any, el 9 de setembre quan acaben les festes. Per a nosaltres acaben en el maset, agafats en una abraçada i un mar de llàgrimes que ens contagiem els uns als altres i que representen la unió d’aquest grup d’amics que no podrà trencar ningú.

Després d’haver format aquesta forta amistat entre tots nosaltres, no em queda altra cosa que demanar que açò es continue. El que vull dir és que encara que les circumstàncies de cada any seran diferents i que cap serà igual a l’anterior, m’agradaria que es continuaren transmeten uns valors en aquesta esquadra. Valors com l’amor a les nostres festes, que seran el més important que tenim alguns de nosaltres (si no tots), el fet de ser un grup i que ningú estiga per damunt de ningú, l’acollida incondicional als nous membres de l’esquadra com si foren un més des del primer día, i la unió com a grup que hem aconseguit fer entre tots. Al final tots provenim de famílies mores i d’avantpassats que de segur han conviscut en molts moments de festa, fins i tot en la mateixa taula i en antics masets, quan la gent quasi no tenia per a menjar i les festes eren un dels pocs motius d’alegria que hi havien. De segur que allà on es troben, estaran ben contents de veure com les generacions que han deixat tenen la mateixa implicació que algun día ells també van tindre per la festa i per la seua Filà. I, per descomptat, recordar sempre que aquestes festes són en honor a la Divina Aurora i la il·lusió que comporta viure estos dies acompanyant-la pels carrers del nostre poble.

Vull tindre un record especial amb una part de l’esquadra amb la quan enguany ja no podrem comptar. Per a un grup de gent aquesta etapa ha arribat al final, una generació que ho ha donat tot per ella i ha fet tot allò que estava a les seues mans. El major agraïment que poden rebre seria un fort aplaudiment al finalitzar un cercle, un moviment... però sobretot el reconeixement de la gent major de la Filà, que vinguera i els agraira la feina feta i els donara les seues felicitacions per haver fet el rogle tan bé. Diu molt d’aquesta gent que hui es retira, i deixa un gran llegat per a la nova generació de gent que ha entrat a formar part de l’esquadra, i els ensenya el camí i els valors que ha de seguir hui i sempre l’esquadra Oficial de Gastadors de la Filà de Moros de Beneixama.

Un membre de l’Esquadra agraït de tota la feina feta per aquest grup de gent. •