Les barrelles, unes herbes amb molta historia.

Sovint, quan parlem del patrimoni ens venen al cap el conjunt d’edificis singulars i monuments que hi ha en una població o territori concret, és el que la UNESCO defineix com Patrimoni Cultural Material; però a més hi ha el Patrimoni Cultural Immaterial que són el conjunt de manifestacions culturals i tradicions que es transmeten de generació en generació, del qual Beneixama és tan ric, i el Patrimoni Natural, entés este últim com el conjunt de riqueses naturals o ambientals d’un territori i les relacions o aprofitaments que els éssers humans n’han fet d’elles. I és precisament d’este tipus de patrimoni del qual us vull parlar en este article en parlar-vos d’unes plantes, les barrelles, molt comunes als nostres camps, tant al secà com al regadiu, que una volta seques, el vent arranca des de la base de la tija i se les enduu rodant com una pilota, sent així com dispersa les llavors.

Mata seca de barrella

Esta imatge que segur que molts beneixamuts tenen gravada en la memòria, és molt comú vore-la a finals de la tardor i durant l’hivern i la primavera; sovint les trobem també apilades, formant garberes, en cavitats i recers del terreny. La barrella més abundant a Beneixama és la barrella pun· xosa, la denominació científica de la qual és Salsola kali, i rep este nom perquè tant les fulles com les bràctees de les flors acaben en una espina curta i afilada, de manera que tota la planta és punxosa.

La nostra barrella punxosa, que ara és considerada una mala herba, juntament amb altres plantes barrelleres, tenen darrere de si una llarga història d’aprofitaments per part de l’home que ara passe a comentar.

Barrella punxosa (Salsola kali)

Barrella punxosa (Salsola kali)

Des de temps immemorials l’home ha utilitzat les cendres de les plantes barrelleres per a obtenir lleixius amb els quals rentar i blanquejar la roba, per a la fabricació del sabó i per a la produc· ció del vidre. I açò és perquè estes plantes acumulen en els seus teixits una gran quantitat de substàncies alcalines, sals sòdiques i potàssiques que eren necessàries per a estos menesters. La recol·lecció i el cultiu d’estes plantes i la posterior comercialització de les cendres que es produïen al cremar-les, així com l’obtenció

de la «pedra de barrella» (de la qual parlaré més endavant), van suposar l’aparició d’una activitat econòmica que va perdurar fins ben entrat el S. XIX, quan primerament Nicholas Leblanc (17421806) i posteriorment Ernest Solvay (1838-1922) van descobrir el mètode d’obtenir la sosa i la potassa, necessàries per a la producció del sabó i del vidre, de forma industrial.

És difícil determinar quan i on s’inicia l’explotació i el cultiu d’estes plantes i la consegüent producció de la pedra de barrella. A la Península Ibèrica i més en concret a la costa mediterrània, des de Catalunya i el País Valencià, fins a Múrcia i Almeria, és a partir del S. XV quan comencen a aparèixer els primers documents de caràcter fiscal i notarial, a més de cròniques de viatgers, que donen testimoni de la producció i comercialització d’este preuat producte que va suposar una gran activitat comercial entre els segles XVI i XVIII per al port d’Alacant perquè els fabricants de sabó francesos i genovesos, així com els productors de vidre venecians requerien este material per a fabricar els seus productes. Pel port d’Alacant eixien cap als ports europeus les barrelles de Villena, Elda, Novelda, Agost, Elx, Alacant i Oriola. Durant el S. XVIII la barrella i la sosa van constituir el 80% de les exportacions del Port d’Alacant. La importància econòmica de la producció i comercialització de les barrelles queda reflectida en el següent text que Mariano Lagasca (1776-1839) deixà escrit en la seua obra: «Memoria sobre las plantas barrilleras de España» (1817).

«Tales plantas habían dado más millones a la nación que las minas del Potosí y de Guanajuato, localizadas en los territorios de ultramar» El botànic Lagasca, durant la seua estada en aquesta zona de la mediterrània que esmentàvem abans com a metge de l’exèrcit que lluitava contra els francesos en la Guerra d’Independència, el 1810 visità el sud de la Península Ibèrica i la província d’Alacant, herboritzant paper i llapis en mà a l’estil de Cavanilles de qui havia sigut el seu deixeble predilecte. Trobant-se ací, en el país de les barrelles, va determinar estudiar-les amb tota cura. Fruit d’estes observacions va ser l’obra abans esmentada, on descriu amb tota mena de detalls les plantes barrelleres de la Península Ibèrica, dedicant especial atenció a la Barrella Fina d’Alacant (Halogeton sativus) perquè era la més preuada i de la que s’obtenia la millor sosa. De Mariano Lagasca tenim potser la descripció més detallada del procés d’obtenció de la pedra de barrella.

Barrella fina d’Alacant (Halogeton sativus)

«L’elaboració de la pedra de barrella era una operació que corria a càrrec del cremador o mestre barreller que era auxiliat per un ajudant i quatre o cinc peons. D’ells depenia l’èxit de la tasca i el preu final obtingut pel producte.

El procés començava amb la recol·lecció de la barrella que es feia des de mitjan agost fins octubre. S’arrancaven les mates i es deixaven esteses en el mateix lloc on eren collides per a posteriorment fer garbons, o garberes si no hom pensava cremar-les immediatament, procurant sempre que no estigueren massa apretades per facilitar-ne l’orejament. L’operació es realitzava en el mateix lloc on es collien les barrelles. Es feien uns clots de forma circular i s’omplia el clot amb les barrelles i s’iniciava la combustió que podia durar entre 28 i 40 hores ininterrompudes. La combustió havia de fer-se molt lentament perquè es produïra la correcta fusió de les tiges. Si era massa ràpida s’obtenien moltes cendres i si era lenta es podia produir carbó, la qual cosa influïa notablement en la qualitat de la pedra obtinguda i el seu preu. Per això calia esperar a iniciar l’operació els dies en que corria l’aire.

Durant el procés calia fer la xoca que consistia en anar remenant la mescla fundent a fi d’expulsar les bombolles d’aire que s’hi produïen i obtenir una massa homogènia. Esta operació es realitzava tres vegades: la primera quan s’havia cremat la meitat de l’herba, la segona després de cremades les tres quartes parts i l’última en acabar tot el procediment, finalitzat el qual, es cobria el clot amb terra i es deixava reposar la massa unes quaranta-huit hores per a què acabara de quallar. Passat eixe temps s’obria una rasa al costat del clot per extraure la pedra de barrella elaborada».

Ja en l’antiga Roma es feia servir el lleixiu de cendres per a blanquejar la roba. Este lleixiu s’obtenia mesclant i posteriorment colant, les cendres riques en carbonats sòdic i potàssic en aigua en la proporció aproximada de dos parts d’aigua per una de cendra. D’esta manera les sals contingudes en la cendra quedaven dissoltes en l’aigua. La qualitat del lleixiu depenia en gran part de l’origen de les cendres, les més preuades eren les que s’obtenien de les branques fines de fusta dura (carrasca, roure, faig etc.), però sobretot les procedents de plantes que creixien en medis salins rics en sals potàssiques, és a dir, algunes de les nostres plantes barrelleres.

I encara que no tinc dades concretes envers la producció de barrelles a Beneixama si que les hi ha de la veïna població de Villena, tant de la producció com de la comercialització i l’ús que se’n feia a les indústries locals de sabó i de vidre.

Salicòrnia (Salicornia ramossissima)

Sobre la producció de barrella, que a Villena anomenen salicornio, José Viera y Clavijo (1731-1813), escriptor, botànic i historiador espanyol, coetani de Cavanilles, amb qui va mantenir una relació epistolar molt intensa, afirma:

«El salicor cultivase bastante en algunos puntos de las provincias orientales de España, y principalmente en los territorios de Villena, Elche y pueblos circunvecinos» (1).

Però tal volta les dades més significatives sobre la producció de salicor als camps de Villena i la seua utilització en la fabricació de sabó i vidre siguen les que ens proporciona Sebastián García Martínez en la seua obra «Evolución agraria de Villena hasta fines del siglo XIX.» en afirmar:

«En los siglos XVI y XVII, más importancia revisten el cultivo del azafrán y del salicornio. El azafrán, aun ocupando escasa extensión, resultaba uno de los cultivos de mayor rendimiento económico. También es en esta época cuando se inicia un aprovechamiento racionalizado del salicornio, planta barrillera relacionada con la vegetación natural de la zona y empleada en la fabricación de vidrio, jabón y con fines medicinales.

El salicornio ocupaba una extensión de 702 tahullas (60 hectáreas) y tenía el carácter de un verdadero cultivo industrial, distinto de los aprovechamientos anteriores más o menos esporádicos. Se cultivaba en rotación con el centeno en las tierras de peor calidad o exclusivamente en terrenos salinos. En 1761 la extensión había aumentado a 791 tahullas (67 hectáreas). Existía una fábrica de vidrio en las cercanías de Villena, y el excedente era llevado a los hornos de Salinas y otros del reino de Valencia.

Durante el S XIX, por el avance prodigioso de la vid se roturan extensiones de monte bajo y pinar, retroceden los cereales, aumenta más moderadamente el olivo y desaparecen el azafrán y el salicornio.

En 1828 la producción de salicornio todavía surtía las tres fábricas de jabón blando que había en Villena. A mediados de siglo ya se había extinguido este cultivo, que como el resto de las plantas barrilleras estaba en franca decadencia en Alicante (S. MIÑANO, loc. y op. cit.)»

Herba gelada (Mesembryanthemum crystallinum)

Part de la producció de barrella, com s’ha vist fins ara, seria utilitzada en les fàbriques locals de sabó i vidre, i la resta dedicada a l’exportació. De l’activitat exportadora i de la presència de comerciants estrangers a la província d’Alacant i la comarca de Villena al llarg del S XVIII, són molt rellevants les dades que en aporta Vicente Seguí Romá en la seua obra «Comerciantes extranjeros en Alicante (1700-1750). Hombres de negocios franceses y genoveses en una ciudad mediterránea.»

«En su comercialización (la barrilla) estuvieron interesados un buen número de comerciantes extranjeros, entre los que se incluía Pedro Choly cuyas totales adquisiciones durante su dilatada vida profesional para su posterior remisión a Marsella rondarían los 20.000 quintales, siendo los lugares abastecedores Guardamar, Villena, Alicante-Elche, Los Alfaques de Tortosa y el campo de Murcia-Cartagena.

En otras ocasiones, los vendedores se obligaban a no vender la barrilla a otro comprador distinto al del pacto, a quien consideraban preferencial, como acaeció en 1717 con el ali-

cantino Jaime Pastor, arrendatario de la sosa del Saladar de Villena que pactaba con Choly la entrega de 600 quintales de la cosecha de ese año.

En el veraniego mes de julio de 1744 era el ilicitano Jaime Fluxá quien le hacía venta con las mismas condiciones y precio, de otros 1000 quintales de la cosecha producida en el término de Villena”

En los últimos 25 años se les reconocían al marsellés 31 escrituras o cartas de obligación que corresponden a las 3 ventas que se hicieron en Villena/Alto Vinalopó»

L’obtenció del lleixiu de cendres i l’ús que se’n feia per a blanquejar els teixits queda molt ben descrita a la cita que es fa a «La descripción de Villena de 1771 en el Correo General de España. Edición comentada»

«Estos blanquimentos, que se hacen en la Ciudad de Villena con mucha mas hermosura que en otras partes, los executan las mugeres que se dedican á esta operacion; y es en esta forma: hilado el Cañamo, y puestos en madejas, se cuecen estas con legias de mata, elaboradas antiguamente con plantas como la sosa. Para ello se quemaban totalmente las plantas, poniendo las cenizas en un colador de tela, sobre la que se vertía agua hirviendo. Con esto se formaba barro y se disolvían algunas sales, entre ellas carbonato de sodio y otras que tienen carácter básico y blanquean la ropa. Esta operación se hacía por ocho horas, en tres ó quatro veces: despues se cuelan otras tres veces con las mismas legias, con esto queda el hilo muy suave, y pierde la rudeza natural que tiene: despues de tegido se vuelve á colar algunas veces, y con agua, sol, y sereno se quedan los lienzos perfectamente blancos».

Com he comentat a començament de l’escrit, la tercera activitat econòmica en la qual el paper de les plantes barrelleres és fonamental, és la producció de vidre, que s’obtenia de la fusió, en forns i a elevades temperatures de la sílice, (abundant en l’arena de platja), juntament amb pedra calcària (carbonat càlcic) i les cendres de les plantes barrelleres. Si bé és cert que la sílice és el principal component del vidre, presentava uns greus inconvenients: l’elevada temperatura de fusió (1800-2000 ºC) i l’elevada viscositat quan es fonia complicava el modelat i la manipulació. Per corregir estos inconvenients s’afegien a la mescla les cendres de barrelles que feien que disminuïra la temperatura de fusió i la viscositat, i el carbonat càlcic, que feia que augmentara la resistència química i la duresa del vidre.

Al País Valencià hi ha vestigis de l’existència de tallers vidriers que daten de l’època romana a la veïna població de Salines, i d’ascendència andalusí a Busot i l’Olleria. A Elx, l’arqueòleg Pere Ibarra (1858-1934), en «las Actas de Elche» data l’existència al S. XV de forns de vidre regentats per mestres vidriers a l’estil de l’offici català. I pel que fa a la nostra comarca, a les proximitats de Villena, en 1761, també hi havia una fàbrica de vidre, com he comentat abans. Esta activitat vidriera al sud-est espanyol s’explica per l’abundància de matèries primeres que hi havia a la zona: arena, pedra calcària i plantes barrelleres que actuaven com a fundent, obtenint-se un vidre sòdic de gran qualitat i baix punt de fusió, la qual cosa permetria la producció generalitzada de vidre a un cost assequible.

I per acabar, vull fer referència a la fabricació de sabó a Beneixama, activitat de la qual n’és testimoni el sobrenom de «saboners» que duen les famílies que van promoure estes indústries.

Vicente Amorós Silvestre i Vicente Payà Mataix

Pastilla de sabó

A Beneixama hi ha documentades dues fàbriques de sabó que daten dels anys posteriors a la Guerra Civil, quan el mètode Solvay d’obtenció de sosa i de potassa s’havia generalitzat per tota Europa i per tant ja no utilitzaven les cendres de barrelles per a la seua producció. Una estava ubicada a l’actual c/ Cardenal Payà aproximadament enfront de l’actual pastisseria L’Aurora, instal·lacions que posteriorment es van traslladar a un local al mateix carrer situat davant de la fàbrica de gèneres de punt de Celestino Berenguer. Estava regentada per Vicente Amorós Silvestre i tenia com a soci a Vicente Payà Mataix. Esta fàbrica va estar en funcionament fins els anys 50 del segle passat, segons testimonis de Vicentica Amorós Molina i d’Ana Payà Pérez, filles dels promotors.

Anunci del Programa de Festes de l’any 1943 Sabó «Flor» de la fàbrica d’Ismael Silvestre Conca

L’altra, segons m’informa Juan Silvestre, va sorgir per iniciativa d’Ismael Silvestre Conca i de Daniel Amorós que inicialment va tenir les instal·lacions al carrer Doctor Silvestre i que posteriorment, en separar-se els dos socis, es va traslladar a les «Cases de Maestre», regentada ja únicament per Ismael Silvestre amb la marca pròpia de «Sabó Flor». Em comenta Àngela Silvestre, que son pare, en els últims anys de vida de la fàbrica va encetar la producció de sabó en pols per a rentadores, que seria l’antecedent dels actuals detergents. Esta fàbrica va finalitzar la seua activitat també entre els anys 50 i 60 del segle passat. •

Joan V. Pérez Albero

(Carrasquenyo)