De roques, pedres i penyes. Arquitectura de pedra en sec a Beneixama.

Miquel Mas Navarro

‘Tota pedra fa paret’

Quan estudiem geologia, ens diuen que hi ha tres tipus de roques: metamòrfiques, magmàtiques i sedimentàries. La que tenim per tota la nostra zona és un tipus de roca sedimentària anomenada calcària i formada principalment per fragments esquelètics d’organismes marins com el coralL, que és com a dir que la nostra vall va estar fa milions d’anys, davall de la mar.

Pràcticament totes les civilitzacions han fet servir la pedra com a material de construcció, per ser un element normalment abundant i relativament fàcil de treballar on, si ets hàbil, no necessites cap morter que facilite la unió entre elles. És allò que anomenem tècnica de pedra seca o pedra en sec.

Al Neolític, quan l’ésser humà passa de nòmada i caçador-recol·lector a agricultor i pastor, comença a usar la pedra per a la confecció de refugi i habitatge, com a marge o parat en cultius, per a la construcció de mallades i corrals, com a element de defensa en forma de simples murs, cas del poblat iber de la Bastida de les Alcusses, a la voreta de Fontanars dels Alforins; i de forma més humil, per a delimitar propietats, típic del Pinós o Monòver, al Vinalopó Mitjà, o a Vilafranca, a l’Alt Maestrat. També la usaven per a pavimentar camins, com en algun sector que encara queda de la Via Augusta al seu pas per Moixent; per a fer ponts i aqüeductes i un llarg etcètera. Però, abans ja la usàvem de mil i una maneres; per exemple

Foto 2: Sacsayhuaman, fortalesa cerimonial inca del segle XV a dos quilòmetres de Cusco. Està construïda en pedra en sec perfectament encaixada. Hi ha pedres de més de 9 metres d’alçada i moltes tones de pes.

Foto 3: Un dels centenars de murs Mani que hi ha al llarg de la ruta al voltant de l’Annapurna (250 km), al Nepal. Estan compostos per pedres amuntonades amb cert ordre. En cada pedra es grava un mantra (normalment el Om mani padme hum . Es troben al costat de camins com a pregària als esperits. cereal i fins i tot arròs en llocs quasi impossibles, com a les Marjaletes de la serra del Benicadell, a més de 800 metres d’altura. Eixos eren els anomenats ‘bancals de la fam’.

amb un sentit religiós com als talaiots i les taules a Menorca; els menhirs, com els del Baix Vallés i altres conjunts megalítics com ara el de Guadalperal a Extremadura, conjunts funeraris i necròpolis com les Navetes a Menorca o els dòlmens, molt abundants per tot arreu del món.

Ja veiem que la pedra en sec està present a tot el món. La podem trobar amb gran mestria a les construccions inques al Perú o Equador, als temples d’Angkor a Cambodja, a les piràmides egípcies i maies, als ponts dels aqüeductes romans i en infinitat de fortaleses de moltes cultures d’èpoques d’abans que els morters es feren servir.

Però jo vull acotar el seu ús a terres valencianes i en especial a les nostres comarques. Com hom sap, som un País de muntanyes, especialment el territori Diànic, les anomenades Comarques Centrals o comarques de la Muntanya. Vivim envoltats d’una geografia accidentada, escassament coberta de terra i molt alterada pels actius geològics, tot allò ha conformat un paisatge força pedregós que l’home ha hagut de transformar, fent de la necessitat virtut, i utilitzant l’abundància de roca per a fer, generalment, construccions senzilles de pedra en sec, per tal de racionalitzar el treball agrícola i ramader: barraques de pedra, camins, murs i parats, elements Cavanilles, a finals del segle XVIII ens diu en el pròleg de les seues ‘Observaciones’: ‘...roban a la naturaleza inculta eriales, convirtiendolos en campos útiles: suben a lo mas alto de los montes para reducirlos a cultivo’.

per a la gestió de l’aigua, eres, pletes, tancats, corrals, ponts, clapers, etc.

Al llarg del segle XVIII i principis del XIX, el fort creixement demogràfic, les crisis econòmiques i la fam, fa que l’aprofitament de l’escàs terreny disponible es porte a extrems. Es van talar boscs, assecar estanys i marjals, aprofitar vessants empinades de muntanyes on es van construir parats de pedra per a fer bancalades que, de vegades, només albergaven un únic arbre, un grapat de És cert que alguna cosa ens ha de quedar de la nostra herència morisca, però no podem documentar cap abancalament de l’època Almohade (segle XIII), ni d’abans de l’expulsió dels moriscos a principis del segle XVII, però és segur que algun dels que veiem tenen eixe origen, especialment en zones on un parat envolta a una olivera mil·lenària. També és possible que en quede algun a Beneixama que era una alqueria habitada i cultivada des d’abans del segle XIII. Al Llibre del Repartiment llegim que l’any 1248 es reparteixen les terres de la vall conquerides per Jaume I als nous colons. Un total de 152 jovades, el que és una gran quantitat de terreny que inclou regadiu, a les vores del riu Vinalopó, i secà, als peus de la serra. Sabem per aquest llibre que la repoblació per part de colons vinguts del Principat (especialment de Lleida a la nostra zona) no va ser efectiva de manera expeditiva, sinó de forma gradual. També sabem que es va haver-hi d’introduir mà d’obra

Foto 4: Església de Beta Georgis o Sant Jordi. Es tracta d’un edifici rupestre excavat en la roca basàltica roja a la ciutat monàstica de Lalibela, a Etiòpia. És del segle XIII.

Foto 5: Temple de Bayón, a Angkor Thom, Cambodja, anomenat el temple de les 216 mirades, construït cap al segle XIII amb pedra en sec tallada (carreus). Els tipus de roca són laterita i arenisca. Exemple d’una perfecta execució d’obra amb pedra seca.

Foto 6: Els bancals de la fam, amb conreu de secà, a Callosa d’en Sarriá, construïts a finals del XIX. La foto és dels anys 30 del segle passat, presa per Otto Wunderlich.

musulmana (anomenats moriscos després de la conquesta) per tal de treballar les terres dels nous senyors, com podem llegir en l’Arxiu de la Corona d’Aragó, reg. 10, fol. 82: ‘El 28 de juny de 1259 es dóna una pla a Beneixama a Ximén Peris de Foces, terme d’Almirrà, per a construir cases per a sarraïns’, fet que demostra que hi havia pocs cristians al lloc. També és més que possible que algunes terres, les menys productives, és a dir, les situades a la serra, quedaren en mans dels moriscos, encara que no fora en propietat.

Així doncs, desconeixem a hores d’ara si les zones sensibles de ser cultivades de la nostra serra ja tenien parats realitzats pels nostres ancestres musulmans, primer, i moriscos, després; però, com hem vist, és d’esperar que sí. De segur que molts parats estan construïts per Beneixamins d’abans del XVII (després de tot, l’any 1609, data de l’expulsió, no està tan lluny en el temps), però podríem arribar a afirmar que potser algun, fins i tot, siga d’abans del segle XIII. Aquests parats han hagut de ser reconstruïts una vegada i una altra fins als nostres dies, com ha passat en altres llocs de les nostres comarques on encara trobem arbres mil·lenaris amb el seu parat de pedra en sec, també mil·lenari. Açò també ha passat amb els camins que han tingut una contínua tasca de manteniment al llarg de, fins i tot, mil·lennis, com ara el camí de Xàtiva.

A Beneixama no hi ha documentats despoblats moriscos fruit de l’expulsió, com a molts llocs de la Marina o la Safor on sí que queden alqueries amb bancals abandonats i parats realitzats i mantinguts pels hereus dels antics pobladors musulmans; indrets que han quedat congelats en el temps. Després de la conquesta per part de Jaume I, els natius passen a treballar per al nou amo i, com ja he dit, les terres menys productives eren les que aquests feien servir. Aquestes terres eren les que grimpaven per muntanyes on el terreny era rocós, difícil de treballar, amb poca aigua i pitjor climatologia. També podríem anomenar a aquests com a ‘bancals de la fam’. La necessitat fa que es treballe zones inversemblants. A Beneixama es puja per les faldes de les solanes de la Replana i, en alguns casos, també s’aprofiten alguns llocs ben endins de la serra, normalment a la vora de barrancs que podrien proveir ocasionalment d’aigua als cultius.

Al nostre poble no es va arribar als extrems d’altres llocs de les accidentades comarques veïnes, on el terreny és realment aspre i difícil, però sí que hi ha bastants mostres d’aprofitament extrem en forma d’abancalaments de pedra en sec, treballats amb més o menys art. Viure en una vall ampla, vasta, fèrtil, poc pedregosa i amb abundància d’aigua, va restar importància als cultius de subsistència a la muntanya, encara que els nostres avantpassats la van fer servir per a usos agrícoles i amb moltes més utilitats: carboneres, forns de calç, llenya, caça, ramaderia (les faldes de la serra estan plenes de corrals encara), comerç de neu, etc.

Domesticar la nostra Replana, per altra part, no era una tasca excessivament complicada si la comparem amb altres llocs de les comarques més aspres dels nostres voltants, com la serra del Benicadell o les accidentades muntanyes de la Safor, la zona oriental del Comtat o la Marina, on guanyar un metre de superfície cultivable en un vessant suposava moure molts metres cúbics de pedra per a fer un parat, i així poder conrear un garrofer,

Foto 7: Un dels mollons més característics de la nostra serra amb un gran valor sentimental per a mi: el Molló del Pontal. La foto és d’abans de cremar-se la lloma en juliol de 2019. Marca la zona central de la senda homònima i el vam fer aprofitant una barraca per a caçar al perdigot l’any 1993, mentre obríem el sender. Els mollons haurien de ser sagrats, però ara hi ha la moda de recol·locar pedretes i altres pràctiques que, de vegades, provoquen l’enderrocament de les construccions. (Coordenades UTM 30 S 693332 42896640)

una olivera o un ametler. Tot i això, tenim bons exemples en barrancs com el de l’Esquerra, el barranc i romeral del Cospinar, el barranc Franc o les parts més elevades dels barrancs Fondo i de la Lloma Prima.

L’abandonament de l’agricultura de subsistència, la dificultat o impossibilitat d’accedir a algunes zones amb tractors, el pas del temps, l’oblit i la desaparició de la gent gran que ens transmet oralment la nostra història més recent, ha fet que vegetació i la desmemòria hagen devorat a poc a poc aquests vestigis. Va haver-hi una època on l’home li guanyava terreny a la serra (quan es vivia de la muntanya i es vivia a la muntanya), i una altra en la qual la serra va anar reconquerint aquell terreny perdut. Tot i això, la major part d’aquells parats tan treballats pels nostres avantpassats no han desaparegut del tot (encara), majoritàriament només han sigut engolits per la natura, més o menys deteriorats pel pas dels anys i, de vegades, per la mà destructiva de l’home.

L’incendi del 15 de juliol de 2019 va destapar molts d’aquests llocs que havien caigut en l’oblit. Així com aquell terrible incendi de 1994 ens va descobrir moltes sendes i indrets també oblidats, el de l’any passat ens ha mostrat tot un sistema d’aprofitament agrícola de la part més abrupta del nostre terme municipal: llomes escarpades i estrets barrancs de la serra de Beneixama. Aquests mesos d’hivern, he recorregut molts d’aquests llocs, llavors intransitables, i hi he trobat molts forns de calç, alguna barraca amagada i un bon nombre de carboneres, però, sobretot, he vist molts bancals amb parats de pedra en sec en llocs que mai no haguera imaginat, encara que els vols americans de l’any 46 i 56 ja ens donaven una idea del que hi havia amagat. Foto 8: Fita de terme municipal entre Beneixama i Fontanars dels Alforins al barranc de la Mollonera, molt prop del barranc del Xarc Blanc. A la fita posa Ontinyent per ser d’abans de 1927, any en què Fontanars obté la independència de l’actual capital comarcal. (Coordenades UTM 30 S 694518 4291297)

Foto 9: Fita o molló de terme situat en l’inici del barranc de la Mollonera, al camí de Rita. La foto antiga és de l’any 1958 feta pel meu pare Pepe Mas Sarrió, la de l’esquerra és de juny de 2020. Antigament, sovint, feien servir monòlits de pedra que es trobaven pels voltants. (Coordenades UTM 30 S 692952 4291010)

Crec que el barranc per excel·lència per a visitar aquests cultius abandonats amb parats de pedra en sec, és el barranc Franc: tot ell, des de la Talaieta fins al pouet de la Sarseta, passant pels parats del racó de la Santa (encara en ús), pel preciós camí del corral del Tio Ginyao, pels bancalets del racó del Carlista i pels barranquets que s’enfilen cap al Racó de les Coves. Un fet que em va cridar l’atenció, va ser descobrir que tot aquest barranc està ple de parats de pedra construïts de forma perpendicular al sentit de les aigües. Alguns són d’una alçada considerable (tres i quatre metres). Ara podem entendre perquè aquest barranc va suportar millor la DANA de setembre passat que va fer tant de mal al barranc del Madronyal. Els parats van fer de fre a la gran quantitat d’aigua que s’escorria pel terreny calcinat, que sense cap classe de vegetació ni ancoratge, no podia absorbir o minimitzar el seu impacte. Supose que molts haureu visitat la revolta del barranc del Madronyal al Pou de la Neu on veiem pedres de més de dues tones de pes que van ser arrossegades per la força de l’aigua. Sembla increïble el que és capaç de fer una bona pluja. Ja ho diu Raimón en la seua cançó: ‘al meu País, la pluja no sap ploure’.

Hi ha parats de cuidada factura, com els que ja he anomenat del Racó de la Santa i els del voltant del corral del Tio Guinyao. També en podem trobar alguns molt ben acabats a l’altura de la Cova del Carlista que escalen pel vessant esquerre del barranc Franc ocupant els xicotets barranquets de la Solana de Richart, on fins i tot es va arribar a excavar la roca mare per tal d’eixamplar el bancal. Parats ben alts, realitzats amb pedra de gros calibre al centre del barranc formant bancalets on trobem peus carbonitzats d’oliveres rebrotades amb molta força aquesta primavera. Ací el foc va ser especialment intens, arribant a abastar temperatures de 1.100 ºC. També hi ha alguns murs a la vora del barranc de Baldó, al racó de Maestre, fins i tot un gran forn de calç als voltants de la caseta que hi ha a l’entrada del barranc.

Hi ha molts bancals, la majoria sense marge de pedra, a l’ombria del Blanquinal entre el Pouet de Bellot i la Lloma Llarga. Envoltant el Pou de la Neu podem trobar alguns bancals amb pedra en sec que rodegen el pou en direcció al Foto 10: Fita o molló que marca el recorregut de la Vereda de Biar a la Font de la Figuera a l’altura dels Calderons, en el terme del Camp de Mirra. Aquests mollons són anteriors al segle XVI. (Coordenades UTM 30 S 688196 4289303)

barranc del Madronyal i que estan construïts perpendicularment al barranc, d’aquesta manera van ajudar a evitar danys majors en la DANA. Trobem abundants bancals amb parats prou deteriorats i amb poca pedra en el vessant oest de la lloma del Pontal que cau cap al barranc del Racó de les Coves.

Foto 11: Al veí terme de Biar, sovint trobem aquests mollons que fiten parcel·les a la serra. Com a curiositat, les ratlles en baix relleu que veiem al capdamunt ens indiquen la direcció que cal seguir per a trobar el següent molló.

Foto 13: El Cantal Redó, en el vessant dret del barranc Franc a l’altura de les solanetes de Richart. Es tracta d’un cudol prou arredonit que va caure des de les Penyes Roges. El camí de les Tres Pedres dins del barranc Franc passa pel seu costat. (Coordenades UTM 30 S 692727 4289982)

Anomenem romerals a Beneixama a eixos llocs que són zona de transició entre la serra i la vall, al peu de les solanes replanines. La major part d’ells han anat avançant cap a la vall devorant antics abancalaments. La millor mostra és el romeral del Cospinar on el foc va destapar un complex sistema de parats per a formar cultius d’olivera i ametler, acotant i encaixonant els barranquets. Hi ha parats realitzats per a un únic ametler o per a una olivera. Altres han desaparegut, especialment els que hi havia al fons dels barrancs, arrasats per la devastadora força de l’aigua de les pluges de setembre que recorria tots els barrancs amb molta força atesa la falta d’ancoratges naturals a les llomes acabades de cremar.

També podem trobar bancals en la desembocadura de quasi tots els barrancs de la solana de la serra de Beneixama, molts d’ells ja devorats per la serra, com al barranc de la Lloma Prima, al barranc de l’Esquerra o al de Sant Joan. En aquest últim, a la vora del corral, s’han salvat uns parats on la pedra està perfectament encaixada, un impecable treball d’algun artesà anònim.

Ja a la serra, trobem bancals, alguns amb pedra en sec, als dos costats del Coll dels Llops, cap a l’est, baixant per la senda del Toll Vell, i a l’oest, a la Solana del Baratero al peu de la Caseta dels Caçadors, al coll de la Lloma Prima i al racó de Malacara (just davall de l’Alt dels Tres Pinets). Aquests bancals, amb grans parats, baixen uns metres pels dos barrancs que flanquegen la Lloma Prima, l’homònim i el barranc de la lloma del Limbo. En aquest sector, la maquinària que va traure pins després l’incendi del 15 de juliol de 2019, va fer una bona destrossa en els parats i en la senda de la Lloma Prima, uns parats construïts abans del segle XVII i que, des de 2018, estan reconeguts per l’UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat; però clar, no es pot esperar molt d’una administració que destrossa la seua pròpia microreserva de flora i deixa treballar a empreses que van

Foto 12: Claper o vedruna. Es tracta d’un refugi perquè els conills puguen criar lluny de depredadors. Aquest el trobem en la part alta de la lloma de Sant Joan, en l’alt de la Torre, a la vora del camí. (Coordenades UTM 30 S 696375 4290305)

Foto 14: El Cantal Ferrat, situat en la Rambla de Banyeres de Mariola, a la vora del camí de Xàtiva. En el detall podem vore una punta de ferro antiga clavada en un clevill. (Coordenades UTM 30 S 699254 4290021)

rapinyar la fusta que encara fumejava després l’incendi, sense cap classe de control. Només la pressió que va exercir el poble de Beneixama a través de la plataforma Replanarest va aconseguir parar tota aquella orgia devastadora.

Anem ara als alts de la Replana, on trobem bancals al mas de Rita. Encara hui són visibles quasi tots, però de la pedra que conformava els seus marges, a penes queden uns pocs vestigis. També hi ha els Bancalets d’Alonso, a la rodalia de Rita, per on, antigament, passava la senda del Pontal anant cap a Fontanars dels Alforins, on l’anomenen camí vell de Beneixama. Ací, com a Rita, la pedra és testimonial.

A Beneixama, no hi ha a penes mostres de senders o camins treballats amb la tècnica de la pedra en sec. El millor exemple el trobem a la carretera de Beneixama a Fontanars, que es va començar a construir a principis dels anys quaranta del segle passat (es va fer primer el sector de Fontanars, l’any 1942, i després el de Beneixama, on va arribar l’any 1948) i és una mostra excepcional de l’ús de la tècnica de la pedra en sec. Sabem que l’alforinec Josep Bordera Pastor va ser un dels mestres margers que va fer aquest meravellós treball.

Per a realitzar aquesta obra d’enginyeria, es va fer la caixa del camí picant la roca a mà a la part de la muntanya, i elevant el camí amb elegants parats, a la part de la vall. Era testimoni d’aquells treballs, l’enyorat Manolo Sanchis ‘l’Aranya’ que, en companyia del seu pare i altres treballadors de Beneixama, van picar molta roca i menejar molta pedra per tal de fer la caixa del camí.

Alguns barrancs es van travessar realitzant tot el camí damunt d’un doble mur de pedra en sec, cas del barranc del Perelló, que hui anomenem el Malpas, prop de la caseta del Sastre. Mostra de l’exquisida i ferma realització de l’obra és que va aguantar la forta avinguda d’aigua del barranc en les pluges de setembre de 2019, encara que va rebentar per la part de dalt. Tot i això, va quedar en peu i ha sigut reconstruït amb encert per la Diputació d’Alacant (només li sobra el tub de plàstic que treu el cap un poc massa). Un altre parat espectacular que trobem a aquesta carretera de la mateixa tipologia (amb doble mur) està al mateix canvi de terme. Hi ha alguns més baixant cap a Fontanars dels Alforins.

Encara que ja no és al terme de Beneixama, m’agradaria destacar el mur que cerca la casa del Moro, una cosa espectacular, de segur una de les millors mostres de la tècnica de la pedra seca als nosaltres voltants.

Pel que fa a les sendes, llevat d’algun parat testimonial en la senda del Madronyal i els que vam fer els voluntaris del Grup de Muntanya de Beneixama entre els anys 1993 i 1994 quan vam obrir la xarxa PR-CV 52, només hi ha un camí amb parat de pedra en sec dins del terme, i és el camí de les Tres Pedres al seu pas pel barranc Franc. Aquesta era la ruta que hom usava abans que estiguera operativa la carretera a finals de la dècada dels quaranta del segle passat.

El camí, que transita el marge dret del barranc, havia sigut engolit per la vegetació i confós entre el dèdal dels antics parats dels bancals. El Grup de Muntanya, l’any 1995-96 va recuperar una part del camí entre el barranc del Perelló i el Cantal Redó i va quedar enquadrat dins

Foto 15: Parats en el Corral de Sant Joan que envolten el barranc homònim, on comença el camí que puja cap a la serra per la lloma. Hi ha molts en aquest recollit indret molt ben treballats, amb una bona feina d’encaixat de pedra. (Coordenades UTM 30 S 696857 4288984)

de la senda dels Avions (sender que ha sigut contínuament boicotejat), però hui es pot seguir molt bé fins al límit del cremat, en el racó del Carlista. En ell podem veure pedres de gros calibre que conformen la caixa del sender. És una mostra única de pedra en sec en els senders de Beneixama que hauríem de fer valdre i no deixar que de nou siga engolit pel matoll i l’oblit fins que dins d’unes dècades, desaparega del tot. Seria molt interessant continuar aquest camí fins al Pou de la Sarseta i buscar la senda que remuntava el barranc fins a la Replana, senda que apareix molt clara a les fotos del vol americà que va fer el Army Map Service serie A de l’any 1946 i en el de la sèrie B de 1956.

Cal destacar encara un camí més, el camí vell de Bocairent en el sector que va des de la Venta de Soler fins a la Caseta del Senyoret. Ací la caixa del camí discorre per davall del nivell dels bancals circumdants que alberguen sembrats. Sembla que quan es van despedregar, els llauradors van anar conformant un bonic i perfecte mur de pedra de bon grossor i alçada que envolta el camí pel sud creant un bonic indret, molt agradable de passejar.

Amb la pedra en sec, també es construeixen els mollons que senyalitzen propietats i termes municipals. En Beneixama no som una excepció i tenim un barranc de la Mollonera que divideix el terme de BeS’utilitzen mollons per a dividir parcelles o per a marcar senders. A la senda del Pontal hi ha un ben gran que vam alçar quan la vam reobrir l’any 1993 i que va aguantar fins fa uns anys ben plantat. Va caure quan alguns usuaris del sender van agafar el costum de posar pedretes per dins dels forats del molló i vam acabar fent-lo caure. Al llarg del sender trobem molts més mollons que senyalitzen les zones menys clares.

Utilitzem la pedra en sec per a fer barraques per al tord o el perdigot, de fet, el molló del Pontal era una barraca de perdigot abandonada. També per a realitzar clapers, que són llocs on s’amaguen els conills per a criar lluny de depredadors. A la serra de Beneixama n’hi ha uns quants.

neixama i Fontanars dels Alforins. A part dels mollons de pedra que fan de frontera, encara podem trobar fites construïdes amb carreus (pedra tallada) per l’ajuntament d’Ontinyent a principis del segle XX on es pot veure escrit en baix relleu la paraula ‘Onteniente’ (No oblidem que Fontanars formava part d’Ontinyent fins a 1927). També hi ha dues llomes de la Mollonera, un que tanca el terme per llevant i fita amb Banyeres de Mariola i l’altre per ponent que en limita amb el Camp de Mirra. Ací, la divisió de termes està marcada ocasionalment amb mollons de pedra. També es gastava la pedra per a la construcció de barraques i refugis. A diferència d’altres llocs més rocosos, com a Monòver o el Pinós on es diuen ‘Cucos’ (per dir algun de la nostra província), a Beneixama no era un costum construir amb tanta mestria aquest tipus de barraca, però encara en podem veure alguna. Jo només en conec dues de pedra en sec, una a la vereda del Campet, a l’altura de la Practicanta, i l’altra a la vereda de Banyeres de Mariola, en Llopis. Totes dues estan en el marge d’un bancal. Supose que quan es va despedregar el lloc, en construir la riba, van aprofitar la gran quantitat de pedra per a fer una xicoteta barraca

Foto 17: Bancals antics al coll de la Lloma Prima i el racó de Malacara. Mil i una vegades hem passat per ací sense veure’ls en tota la seua magnitud. Aquest és ben alt i té una llargària de més de 30 metres. Els bancals baixen un tros pel Barranc de la Lloma Prima. (Coordenades UTM 30 S 695338 4289725)

de pedra en sec on caben dues persones. De les dues barraques, la de la Llopis està a punt de caure (és un gran cau de conills), mentre que la de la Practicanta, encara que en peu, és un xicotet abocador. Com a curiositat, en el Delme, ja en terme de Camp de Mirra, a la vora del camí del Corralet, hi ha una caseta ja arruïnada, que va ser construïda d’una forma curiosa. No arriba a ser pedra en sec perquè es va usar morter en la seua construcció, però aquest lligant, és simplement fang. Crec que és l’única construcció d’aquest tipus que he vist a la nostra zona.

Altres construccions utilitzaven la pedra en sec de manera parcial, com la barraca del Pou de la Neu, o molts dels forns de calç que hi ha disseminats per la serra de Beneixama. També era utilitzada en la fabricació de la base de carboneres i eres quan el desnivell del terreny ho feia necessari.

Certes pedres (o roques) són una referència clau d’un lloc, i fins i tot donen nom al paratge. A Beneixama potser el lloc més característics siga el Cantal Redó, al barranc Franc, que és una roca de forma arredonida que va caure de les Penyes Roges. Està a l’altura del barranc dels Avions. També n’hi ha una de molt característica, encara que està a la Rambla, al terme de Banyeres de Mariola, al recorregut del camí de Xàtiva: el cantal Ferrat. Sembla ser un lloc on un ferrer muntava el seu taller per a ferrar les cavalleries que circulaven pel camí, diuen que quan s’avorria, incrustava als clevills de la roca ferradures i puntes de ferro.

Un altre ús de les pedres era l’amuntegament amb més o menys ordre per a marcar un enclavament amb una significança especial. Als voltants de Beneixama hi ha tres llocs així: l’Alt de les Salves de la vereda de Biar a la Font de la Figuera, a l’altura dels Calderons, l’Altet de les Salves de la serra de la Creueta de la Canyada, i la Creueta de Biar, a la ruta del camí de Xàtiva damunt la Rambla de Banyeres de Mariola. En aquests tres llocs es perdia de vista el poble de Biar i es resava una salve alhora que es llançava una pedra al muntó demanant la protecció per al viatge a la Mare de Déu de Gràcia, patrona del poble. Foto 16: Parats que baixen des dels barranquets de la Caseta dels Caçadors per la solana del Baratero. A les fotos aèries del vol americà de l’any 1946 es veu que no estaven ja en ús. Són molt antics, fets amb pedres grans i un acabat prou bast, el que no impedeix que que estiguen ací un bon grapat d’anys aguantant. (Coordenades UTM 30 S 695451 4289955)

La roca mare també ha sigut objecte de treballs per a diversos usos, per exemple fer codolles, clots d’aigua o cocós, que generalment eren ampliacions dels existents naturals. Ací bevien persones i bèsties, o se’ls donava un ús cinegètic, habitualment és on s’enviscaven pardalets. D’aquests exemples en tenim per tot arreu. Els més evidents els trobem als Calderons (calderó = codolla), també al cabesset de la Talaieta hi ha algun forat de bona mida. Al peu de la serra hi ha el clot de Galvany (davall de la lloma homònima), així com molts tolls en els fons de molts barrancs, com el del Cocó, a la vora de la caseta de Castelló, al fons del barranc de la Mollonera. Fins i tot el Pouet del Madronyal era un toll que es va tapar fent-li una volta i una boca (amb pedra seca) perquè l’aigua s’hi conservara més temps.

També a la roca mare es feien runes per a fabricar jocs tipus tres en ratlla, un exemple el trobem al castell de

Foto 18: El foc va deixar sense arbres els vessants del barranc del Racó de les Coves i ara podem apreciar la quantitat de bancals que el temps i la serra havien anat devorant. En la foto viem la caiguda a ponent de la lloma del Pontal. (Coordenades UTM 30 S 693148 4289785)

Foto 22: La Cova del Tio Damià o Cova del Carlista. Aquest indret està tot envoltat de preciosos parats, molt ben executats que pujen pels barranquets de la solana de Richart. Els bancals situats més amunt, fins i tot tenen un tros excavat en la roca mare. (Coordenades UTM 30 S 692371 4290140).

Salvaterra a Villena on hi ha un joc d’origen califal (segle X) gravat a la roca. Altres elements que podem trobar gravats a la roca són l’art rupestre (deriva del llatí rupestris i aquest de rupes que vol dir roca), amb un ús més esotèric i antic, com a les ‘Graelletes’ del cabesset de Sant Bertomeu del Camp de Mirra.

Molta és la toponímia que fa referència a roques, pedres i penyes, com Penya de la Blasca, els Picatxos, la Pedregosa, Barranc dels Mollons, Barranc de les Codolles, Cases de les Penyetes de Baix, Cases de les Penyetes de Dalt, les Penyetes, Pedrera de la Baldona, Pla de les Moles, Mas de Penya Blanca, Llometa de Cantalots, Penya de l’Engarbaor, Lloma de la Mollonera, Morro de la Solana de Cantalots, Solana de Cantalots, Barranc de les Codolles de Candela, Pas del Runal, Mas de les Penyes Velles, Mas de les Penyes Noves, la Pedregosa, Alt de la Codolla, els Calderons, Mas de la Penyeta, les Penyes Roges, la Penya de l’Àguila, les Penyes de Sanxet, la Penyeta de l’Àguila, el Cantal Redó, el Cantal Ferrat, el Camí de les Tres Pedres... en trobaríem un bon grapat més.

La UNESCO, reunida a Illa Mauricio el dia 28 de novembre de 2018, ens va fer un preciós regal tot declarant la tècnica constructiva de la pedra en sec o pedra seca com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. En la resolució deia: ‘L’art dels murs de pedra seca es refereix al coneixement relacionat amb la fabricació de construccions de pedra en apilar roques unes damunt d’altres sense utilitzar cap altre material, a excepció del sol, de vegades també sec’. Destaca així mateix, que ‘és una tècnica utilitzada des de la prehistòria que exemplifica una relació harmoniosa entre els éssers humans i la natura’. El comité va valorar que és una tradició viva i que proporciona a tots els seus professionals un fort sentit d’identitat i juga un paper fonamental en la creació i el manteniment de l’entorn vital.

A Beneixama no queda cap marger (persona que construeix murs o marges de pedra en sec), però sí a la Marina o a les Illes Balears, on treballen normalment en xalets, jardins i camins públics tot construint preciosos murs. També hi ha moltes associacions per tot arreu del País Valencià que es dediquen a recuperar la pedra en sec oferint tallers i estimulant voluntaris. No seria una idea gens menyspreable treballar per la recuperació del poc patrimoni que queda a la serra de Beneixama i pel qual sembla que ningú ja vol fer res. Els corrals van desapareixent, al Pou de la Neu li queden dues

Foto 20: Parats al fons del barranc Franc a l’altura de la caseta del Sastre. Perfecte. (Coordenades UTM 30 S 693103 4289326)

Foto 19: Sistema de parats del fons del barranc Franc. Tot el barranc entre la Sarseta fins a la Talaeta està travessat per aquest tipus de parats. Els que veiem a la foto estan als voltants de la cova del Tio Damià o cova del Carlista. (Coordenades UTM 30 S 692374 4290082) Foto 21: Parat al fons del barranc Franc a l’altura del Racó del Carlista. (Coordenades UTM 30 S 692102 4290087)

Foto 23: Parats en un barranquet secundari que baixa del racó de les Coves. (Coordenades UTM 30 S 692948 4289930).

Foto 24: Vista General del barranc del Racó de les Coves. La part de baix de la foto és ja el barranc Franc. Tots els bancals conserven els seus parats de pedra en sec. (Coordenades UTM 30 S 4289903 4289903).

Foto 25: Parats al Racó de la Santa, en la Boquera, enfront del corral del Ginyao. Jo crec que són els parats més ben treballats del terme de Beneixama, per desgràcia no van resistir la DANA de setembre passat. (Coordenades UTM 30 S 693108 4288807).

Foto 26: Aquest parat està situat al fons del barranc Franc, al peu del corral del Tio Ginyao. És de més de 100 metres de llarg (quan vaig fer la foto hi havia molta herba), i és un bon treball del marger que el va fer. (Coordenades UTM 30 S 693171 4288709).

Foto 27: Parat als peus del cabesset de la Talaeta, en el fons del barranc Franc (en aquest sector anomenat ja Rambla del Torrelló, i un poc més endanvant, Barranc de les Mules). Crida l’atenció la roca incrustada en la riba, se suposa que ja estaria ací i al seu voltant es va fer el parat, perquè ha de pesar 5 o 6 tones. (Coordenades UTM 30 S 693263 4288166)

Foto 28: Sistema de parats de pedra seca en el barranc de l’Esquerre, al ponent de la lloma de les Cabres. Hi ha tot un entramat de marges de pedra molt ben realitzats on encara veiem les oliveres que no fa tant de temps van ser abandonades. També trobem una caseta ja arruïnada. Molts dels parats travessen perpendicularment el barranc i el remunten un bon tros camí dels alts de l’Atotxar. (Coordenades UTM 30 S 691758 4288255)

Foto 30: El Cospinar. En aquest lloc, quan la lloma i els seus barrancs adjacents desemboquen en el romeral, es crea un sistema de barrancs més xicotets entre el barranc de la Lloma Negra i el barranc de la Lloma Torta on els parats van jugant per a adaptar-se a l’orografia del terreny. L’incendi de juliol de 2019 va descobrir una gran quantitat de treball de pedra seca. (Coordenades UTM S 30 695088 4288475).

tronades, també al Pouet de Bellot i a altres indrets, els forns de calç es van enderrocant, de les carboneres es perd la seua ubicació, no sabem on estaven les eres de la vall. La pedra en sec va caient i els camins vells són condemnats a l’oblit i sovint (massa sovint) maltractats o directament llaurats i esborrats. Crec que caldria fer un esforç institucional i associatiu per tal de recuperar allò que és i ha sigut part del nostre passat i de pas, convertir-ho en un homenatge a eixa gent que ho va fer possible. Pense que en oblidar, menysprear i abandonar, faltem al respecte als nostres avantpassats i al dur treball que van fer per a crear i mantenir totes aquestes infraestructures.

Hui som molts els que gaudim de la serra, cada dia creix el nombre d’usuaris de camins i senders, però me n’adone, amb molta llàstima, que ja hem oblidat els noms dels llocs per on passem (de vegades els inventem), no valorem els elements patrimonials que trobem al nostre abast, de vegades no sabem ni que estan ací; tampoc sabem qui els va fer i per què. Hem de fer valdre tot allò i, com ja he dit, recuperar el respecte pel nostre patrimoni oblidat i per la gent, quasi sempre anònima, que el va fer possible.

Un humil agraïment.

Quan furgue en el nostre passat a la recerca del patrimoni perdut, no puc deixar de recordar a la gent que en va imbuir en vena el desig de conéixer i no oblidar ‘lo nostre’, allò pel que ells van treballar tant. No puc oblidar al meu amic, company de tanta aventura i familiar, Marcel·lí Sarrió. Tampoc a la gent que, encara que no entenia per què teníem eixe interés per allò que a ells els va donar tant de treball dur i tant de patiment, ens ajudaven Foto 31: Barranc del Pou de la Neu. El parat més alt és el que fa de marge del camí que va del pou a la barraca. Aquests parats van fer d’amortiment d’arramblades en les pluges de setembre, diferint l’aportament de les aigües del barranc del Pou de la Neu al del Madronyal, que va ser el que més va abocar al barranc de les Mules i aquest a la Rambleta en Beneixama, inundant tot el poble de fang i cendra el setembre passat. (Coordenades UTM 30 S 693604 4289052)

Foto 29: Olivera amb el seu propi parat en el Cospinar. (Coordenades UTM 30 S 695082 4288065)

Foto 32: L’increïble parat de la Casa del Moro, al terme de Fontanars dels Alforins, un mur de més de 6 metres d’alçada que, llevat d’un sector de la zona posterior, es conserva en molt bon estat des que el van fer, segurament l’any 1942. (Coordenades UTM 30 693550 4292847)

Foto 36: Era en la casa de les Penyetes de Baix, en el camí vell del Campet a la Canyada. Veiem com per a compensar el pendent, es va realitzar un muret de pedra en sec per a fer l’era. (Coordenades UTM 30 S 691873 4283985)

Foto 33: Barraca de pedra en sec a la Practicanta, en el camí de la vereda del Camp de Mirra. No he aconseguit trobar la foto que vaig fer l’any 2006 on es veia en perfecte estat. Hui, la volta de pedra s’ha enfonsat al fons i el racó serveix d’abocador de plàstics i bidons vells. (Coordenades UTM 30 S 692172 4286998)

Foto 35: Caseta de pedra i fang en el camí del Corralet, en el Delme, al Campet. És una construcció amb murs de bona grossària, molt ben acabada, en la que només ha solsit un tros de la paret de llevant i el sostre. Crec que una bona obra de maçoneria i fang, mostra única a la nostra vall. (Coordenades UTM 30 S 691275 4286338)

Foto 37: Altet de les Salves en la vereda de Biar a la Font de la Figuera, en els Calderons. Ultim lloc des d’on s’endivina el campanar de Biar. (Coordenades UTM 30 S 688260 4288458) Foto 34: Barraca de pedra seca de Llopis, en la vereda de Banyeres de Mariola, aquesta ha resistit pitjor el pas del temps, en la foto de baix de 2006 la veiem en perfecte estat, hui està quasi arruïnada perquè els conills han fet una xicoteta urbanització amb ella i per l’abandonament que fem els humans d’un patrimoni al que no donem valor. (Coordenades UTM 30 S 697950 4288439)

a buscar una senda, una codolla o un topònim. El meu padrí en eixa tasca va ser Manolo Sanchis ‘L’Aranya’ amb qui em va quedar tanta conversa pendent; també recorde amb especial estima a Josep Candela ‘Pepet el Morenet’ que tant sabia del nostre poble i la nostra serra. Amb tots ells tinc un deute de gratitud ben gran perquè hi han contribuït a forjar el meu caràcter, la meua personalitat i l’esperit de lluita per tal de preservar tot allò que uns van crear i altres van lluitar perquè no ho oblidarem.

La Talaieta, 9 de juny de 2020, dia 87 de quarantena per la COVID-19

Foto 38: Creueta de Biar, en la ruta del camí de Xàtiva, damunt la Rambla de Banyeres. (Coordenades UTM 30 S 698409 4291573)

Foto 39: Parat doble que salva el barranc del Perelló, en l’anomenat ‘Malpas’, a la carretera CV-657 entre Beneixama i Fontanars dels Alforins. Va rebentar per la part de baix en la DANA de setembre, però va quedar en peu amb penes i treballs. No està malament per a una obra que té 70 anys i està feta de pedra en sec. (Coordenades UTM 30 S 693105 4289082)

Foto 40: La carretera CV-657 en el port del Moro, just on canviem de província. Ací trobem un llarg parat de pedra en sec realitzat, segurament, l’any 1942. (Coordenades UTM 30 S 691195 4290001)

Foto 41: El camí del corral del Tio Ginyao a la carretera de Fontanars. Aquest camí, treballat amb un parat a doble cara, travessa el barranc franc i va fer de dic de contenció a la pluja de setembre, evitant mals majors al poble. A la part de llevant té un dipòsit de més d’un metre de fang i cendra. (Coordenades UTM 30 S 693179 4288698)

Foto 42: Imatge presa cap al lloc on vaig fer la foto 40. Ací veiem l’aspecte del camí del corral del Tio Ginyao el dia 14 de setembre, l’endemà que la DANA arrasara la serra de Beneixama. Ens adonem de la importància dels parats de pedra en el fons dels barrancs. Dels tres que més aigües aporten a la Rambleta (barranc Franc, barranc del Madronyal i barranc del Pou de la Neu), el barranc Franc és de més conca, però l’antic i intrincat sistema de parats, fins i tot als barranquets secundaris, va evitar mals majors al poble. (Coordenades UTM 30 S 693179 4288698)

Foto 43: Parat del camí de les Tres Pedres dins del Barranc Franc a l’altura de la coveta del Tio Damià o coveta del Carlista. (Coordenades UTM 30 S 692326 4290055)

Foto 44: Parat del camí de les Tres Pedres dins del Barranc Franc a l’altura de la caseta del Sastre, molt prop de la ‘nova’ carretera. Aquest camí es va deixar d’usar com a comunicació entre valls en 1948, en ser inaugurada la carretera de Fontanars dels Alforins a Beneixama.Es l’únic sender en què es va utilitzar la tècnica de pedra en sec per a confeccionar la caixa del camí a tot el terme de Beneixama. (Coordenades UTM 30 S 692939 4289584)

Foto 45: El camí vell de Bocairent a l’altura de la Venta Vella o Venta de Soler. Veiem el mur de pedra al sud del camí que de forma intermitent apareix en aquest sector, entre la venta i la caseta del Senyoret. (Coordenades UTM 30 S 697868 4287255)

Vol fotogramètric realitzat els anys 1956-1957 per l’Army Map Service del EE.UU. És l’anomenat Vol Americà Sèrie B. Hi ha un anterior, de 1946-1947 anomenat sèrie A, encara que la seua qualitat no és molt bona i per això he optat per posar el de 1956. Tots dos formen part d’un projecte anglo-americà anomenat Casey Jones, nascut després de la segona guerra mundial per tal de cartografiar tot el territori europeu i el nord d’Àfrica. El vol es va iniciar l’any 1946 sense el consentiment de Franco.

A la foto podem veure els antics bancals i camins. També ens podem adonar de la poca vegetació que hi havia a la muntanya. Estaven en plena postguerra on es van esprémer tots els recursos de la serra, especialment la llenya.

1 Corral de Maestre i tot el romeral de Maestre. 2 Cabesset de la Talaeta. 3 Casetes de la Talaeta. Només hi ha dues i el camí no van més enllà de la caseta de la Talaeta. 4 Lloma de les Cabres. 5 Barranc de Baldó, a l’entrada veiem els bancalets que hi havia en l’alt del racó de Maestre. 6 Llomes del Gironés, ací els bancalets entren ben endins pel barranc del Gironés. 7 Corral de Lluna i inici de la senda del Pontal. Ací arribava el camí de les Tres Pedres i continuava cap a l’interior del barranc Franc fins a la Sarseta. 8 Ombria del cabesset del Maigmó i senda del

Madronyal. 9 Sant Lluis o, com se li anomenava abans: corral dels Mancos. 10 Corral del Tio Ginyao (també corral de Franco o corral de Nacher). 11 Senda del Blanquinal per l’ombria del cabesset de la Creu. 12 Pouet de Bellot. 13 Pou de la Neu i tot el sistema de bancals que l’envoltava. 14 Senda del Pontal. 15 Barranc del Perelló i bancals, hui abandonats, del fons del barranc. 16 Caseta del Sastre i bancals que l’envolten. 17 Lloma Llarga i senda del Madronyal. 18 Barranc del Madronyal. 19 Senda del Pontal i lloma dels Sumaorets. 20 Ombria de la lloma del Pontal i barranc del Racó de les Coves, on veiem tots els bancals de la foto 18. 21 Barranc del Perelló on està el Malpàs i el parat de la carretera a la foto 39. 22 Barranc del Racó de les Coves i els bancals de les fotos 23 i 24. 23 Cantal Redó 24 Racó del Carlista (hui l’anomenem ‘Racó dels

Socialistes’). 25 Racó de les Coves 26 Senda del Pontal a la Replana de Rita, com veiem, no hi ha cap camí, només sendes. 27 Barranc de la coveta de les Golondrines. 28 Barranc dels Avions. És curiós que aquests dos últims barrancs tinguen nom de dues aus que són cosines, l’avió comú (Delichon urbicum) i l’oroneta (Hirundo rustica). En el cas del barranc de les Golondrines, de segur és perquè aquestes aus fan niu dins de la cova homònima. 29 Cova del Tio Damià i bancals adjacents. 30 Bancals del fons del barranc Franc, a la vora de la carretera de Fontanars, on es veu encara el camí vell. 31 Pou de la Sarseta 32 Barranc de la Sarseta. Ací es veu molt clarament el traçat de la senda de la Sarseta que pujava a la Replana i enllaçava amb els camins alforinencs que es distingeixen pel seu traçat recte. Aquestes sendes són coetànies del camí dels Forns, a la Replana.

Mapa de situació de les fotografies extret del mapa de l’Institut Cartogràfic Valencià, escala 1:50000

BIBLIOGRAFÍA:

• La arquitectura de la piedra seca. Rafael Cebrian. Carena editors, s.l. 2011 • Camins històrics. Rutes per l’Alcoià i la Vall d’Albaida. Valls de Beneixama i Biar. Miquel Mas. Institut d’Estudis de les

Valls de Mariola 2018 • Pedra i Calç. Col·lectiu Pedra i Calç, Caixa Ontinyent, obra social 2018. • Revista del Vinalopó número 21. CEL Centre d’estudis local del Vinalopó, 2018. Versió en PDF http:// pedraseca.gva.es/documents/168838666/168971389/

Revista+del+Vinalopo%CC%81_21+Dossier+Pedra+Seca_ reduida.pdf/ba5a51de-ed43-4f0f-b131-f2b198036b35 • A un tir de pedra. Els forns de calç de la Safor. https://www. auntirdepedra.com/2015/01/els-forns-de-calc-la-safor. html#more Òscar Martí, David Gomar i Vicent Cervera. • Fototeca del patrimonio artístico. Ministerio de Educación,

Cultura y Deporte. http://www.mcu.es/fototeca_ patrimonio/search_fields.do?buscador=porCampos • La arquitectura de la pedra en sec. Revísta Mètode.

Universitat de València. https://metode.cat/revistesmetode/document/larquitectura-de-la-pedra-en-sec.html • La Muntanya d’Alacant conserva paisatges agrícoles heretats segle rere segle. Joaquin Beas 2010. https://es.linkedin.com/pulse/la-muntanya-dalacantconserva-paisatges-agr%C3%ADcoles-heretats-beas • L’Alt Maestrat, paisatges de la pedra en sec. Paisatges

Turístics Valencians. http://paisajesturisticosvalencianos. com/va/paisajes/lalt-maestrat-paisatges-de-la-pedraen-sec/ • La feixa pedra seca (artesania amb pedra seca). PIERRE

SECHE, DRY STONE WALLING, TROCKENMAUERN.

Vedrunes pels conills de Tavertet. https://lafeixapedraseca. com/feines-2/diferents-tipus-de-construccions-ambpedra-seca/vedrunes-pels-conills-de-tavertet/ • Tocat per la pedra. Casimir Romero García https:// lafeixapedraseca.com/feines-2/diferents-tipus-deconstruccions-amb-pedra-seca/vedrunes-pels-conillsde-tavertet/ • Visor de Cartografia de la Generalitat Valenciana. Institu

Cartogràfic Valencià. https://visor.gva.es/visor/ • Centro de descargas del Centro Nacional de Información

Geogràfica. Ministerio de Transportes, Mobilidad y

Agenda Urbana. http://centrodedescargas.cnig.es/

CentroDescargas/index.jsp •