A la memòria dels meus amics Emilio Pons i Cosme Valdés.

De colp i de sobte se n’han anat dos dels meus millors amics de Beneixama. Emilio va faltar el passat mes de setembre del 2019 i Cosme el passat mes d’abril. Poc més de mig any hi ha hagut de diferència. Emilio als 70 anys i Cosme als 71. Els dos, quintos meus. Emilio sense adonar-se que se n’anava i Cosme intuint que podia anar-se’n sense remei. Emilio patint el justet i Cosme envoltat d´uns dies de sofriment i dissortadament confinats pel Covid-19. Els dos heu deixat dona, dos fills i néts. De segur que hauríeu fet un pla de vida, ho tindríeu tot ben organitzat per tal de complir-lo i és quan en aquests moments no ha pogut ser més inoportuna la vostra mort. N´erem molt amiguets des de xicotets i ho havíem seguit sent tota la vida. De xicotets vivíem a la part de dalt del poble i ens buscàvem sempre per a jugar al carrer i a casa de la iaia d´Emilio. Ell, encara que no vivia a Beneixama venia sempre a l´estiu i per Pasqua. Però es sentí sempre beneixamut fins al final de la seua vida.

El dia 25 de maig de 2019 ens citàrem a Beneixama els quintos nascuts a l´any 1949 per tal de celebrar l’aniversari dels 70 anys. Ho férem a casa d´Emilio i Mª Amparo. Casa, per cert, sempre oberta i a disposició de tots nosaltres. De segur que eixe dia ens miràvem els uns als altres intentant recompondre el pas del temps. Dintre de nosaltres, més d´un pensaria: 70 anys, i no m´ho crec!, ara encetem el camí cap els vuitanta, però hi estarem tots? Ja no estaven entre nosaltres Maruja, la dona de Cristo, Amalia Hernández i Evaristo Molina.

D´aquestes coses parlàvem precisament Cosme i jo, que ens asseguérem junts en el dinar. Comentàvem que, clar, tots voldríem arribar però que sabiem que més d´un no arribaria a complir-los. I és que com deia el filòsof Séneca “Que locura es para el hombre hacer planes para toda la vida, cuando ni siquiera está seguro del día de mañana”. Ningú podía imaginar que vosaltres dos seríeu els primers en encapçalar la llista dels que hi érem.

Eixe dia Emilio i Maria Amparo actuaren de bons amfitrions, la taula preparada, els aperitius i el dinar excel·lents. Emilio, com sempre, ens va rebre a tots amb el somriure en la boca. En ell, el silenci i la mirada n’eren normalment les seues paraules . Cosme era més comunicatiu. Al llarg del dinar no parava de xarrar i li faltà temps per explicar-nos el pasteló que a l´estil de Beneixama havia fet per l’ocasió la seua dona Pepi.

Des de feia un grapat d’anys desenvolupaven uns “hobbies”molt afins a la seua personalitat. Emilio era un enamorat de la numismàtica. Posseïa una gran collecció de monedes i, a més, un xicotet museu de botitjons de diferents estils. A Cosme li agradava molt la cuina. No de bades en distintes trobades de quintos es deixava vore la seua mà, però, a més, era un mestre de l’herbero. Coneixia fil per randa totes les herbes i combinacions per a fer-ne.

A hores d’ara em trobe com a tamboret sense potes. De les tres que hi érem, en falten dos. Però em quedarà el record d’haver compartit la meua vida amb unes bones persones, amics d´amics i amigues, bons marits, treballadors, bons pares i bons iaios i mai oblidaré aquestes bondats de l’amistat que compartírem junts durant tota la nostra vida: els jocs de xiquets, les converses d’adolescents, els esmorzars de festes, les trobades de quintos, la complicitat que ens teníem i els afectes.

M´ acomiade de vosaltres dedicant-vos aquest bell poema escocés que diu:

“Puedes llorar porque se ha ido, o puedes sonreír porque ha vivido. Puedes cerrar los ojos y rezar para que vuelva, o puedes abrirlos i ver todo lo que ha dejado. Tu corazón puede estar vacío porque no lo puedes ver, o puede estar lleno del amor que compartiste. Puedes llorar, cerrar tu mente, sentir el vacío y dar la espalda, o puedes hacer lo que a él le gustaría: sonreír, abrir los ojos, amar y seguir.”

DESCANSEU EN PAU. •