Cada estiu torne a la mar.

Tot i que soc de secà i m’agrada perdre’m per camins i sendes i pujar i baixar llomes i barrancs, cada estiu torne a la mar. Sí, allí, als peus de l’esdentat Mondúver. I estarà encalmada, arrissada o enfurismada però ella, sempre, m’espera amb els braços ben oberts. Al llarg dels anys tots dos hem bastit llaços de complicitat. Jo li conte històries de terra endins: eixides i excursions que he anat fent al llarg de l’any, paratges nous que he descobert, racons que paga la pena visitar, cims on he pujat... i ella, sempre agraïda, em consola amb tota la llum als ulls. A més a més, en contemplar la ratlleta del blau, em transmet calma i serenor. I a la seua vora, com dos amants, festegem de cap a cap i mentre jo la contemple ella va acaronant-me els turmells. Així, de l’Auir estant, anem passant l’estiu, passejant amb gavines i corrioles. I de tant en tant, com vaixell que atansa el far, tots dos esguardem el Mondúver i el Montgó, serres que estan a l’aguait com dos gegants mirant al mar. I quan ja no és cassola en forn, que només en queda una brasa i l’Alt de la Safor va vestint-se amb un barret, em done el darrer bany. És llavors quan guardem els nostres secrets en un flascó i ens acomiadem, tot desitjant-nos sort per tornar-nos a veure.

La mar, ai la mar, en tinc molts bons i dolços records, però també amargs com la fel. I és que tots no som pescadors, només ells la coneixen bé. Per això, malgrat que el cel estiga atavellat o ras com un ull de peix, que la lluna brille embarbada, ajaguda, girada o porte rogle; que el vent bufe de terra o vinga de popa o de proa, els pescadors, molt d’hora, ixen a la mar desitjant vent i vela i mai no perdre la tramuntana de vista. Aniran mar endins, allà al blau, navegant vers la ratlleta i volent la mar i les arenes. I saben que la mar els vol valents, sí, qui no s’arrisca no passa la mar però aniran alerta, no els tire el rall! Saben que quan brama és perquè demana i és llavors que no vol homes, que als qui ofega sempre torna. I efectivament, tota pesca té el seu art però ells saben que temps al peix que ell picarà, tot i haver d’anar allà lluny, on diuen que brama la tonyina. Per tornar a port, buit o carregat, el gat vell sap molt bé que allí on té el nas ha de posar el cul.

Dues fotografies relacionades amb la mar tinc gravades en el record, dos moments de la meua infantesa que de vegades es passegen pels meus somnis. La primera, segurament l’estiu de 1962, quan els meus pares em van portar a Benidorm en una excursió organitzada per la Tuna del poble. Degué ser la primera vegada que jo veuria la mar, i hauria de tindre entre cinc i sis anys. La fotografia és un record impagable, de segur que els reconeixereu a tots. D’esquerra a dreta tenim: Desiderio López i la seua filla Amparo. Tot seguit tres tunos: Pepe Sarrió tocant la bandúrria, al seu costat amb la guitarra Juan Luna (Pinxiules), i tombat al terra amb la pandereta Daniel Conca (Nenico). Després ma mare, Fina Sirera, que em té a mi al braç. Al meu costat Angeles (la Pitata), després Pepica (la Molinera) i al seu costat Magdalena (la Pitata). Al darrere de Pepica hi ha un home que jo no sé qui és (podria ser Pepe Mas?). La fotografia està feta des del Mirador del Castell, que està sobre el tossal d’Alfalig o Canfali. Aquest tossalet divideix la platja de Llevant i la de Ponent. Just al darrere de Sarrió s’hi veu la Punta del Moro, i la muntanya que veiem al fons és la Serra Gelada.

I la segona, estiu de 1968, és amb els companys i amics de classe. Fou una excursió de fi de curs que organitzaren els mestres de l’escola, i per haver acabat l’Educació Primària. El lloc crec que torna a ser Benidorm. En primer plànol Pedro Sanz (Peritxe), jo i Ginés Iborra (un dels fills de Fedora). Al darrere, quasi no s’hi veu, crec que és Francisco Torres i el xiquet del costat podria ser Pedro Vañó. D’aquesta excursió tinc un record gravat d’aquells que et deixen petjada per sempre més. Algunes vegades, i xarrant amb l’amic Ximo Hernández, ha eixit a la conversa. I és que, en aquells anys, que l’escola et portés d’excursió a la platja era tot un luxe, molt poques vegades eixíem del poble. La mar ens emocionava, quina alegria eixir de les quatre parets de l’escola, encara que fos per un dia. Llavors Benidorm encara era, com aquell que diu, un poble, amb un turisme sostenible i un valencià viu. Un plaer passejar per l’arena de Llevant o banyar-se al Racó

de l’Oix. El dia anava sent més que perfecte: banys, jocs, castells de sorra...però de sobte tot va canviar quan un “goto de agua” vaig demanar. Ja us podeu imaginar la vergonya que hi vaig passar en aquell maleït quiosc, i les burles i conyetes dels amics i companys que vaig haver d’aguantar. Fou sens dubte la meu primera fiblada pel que respecta a la discriminació lingüística, d’aqueixes que et deixen senyal i rastre. Vist des d’ara em recorda la cançó “El Tio Canya” d’Al Tall, recordeu què diu? Però també em fa reflexionar que, 52 anys després, a casa nostra continuem patint discriminacions per parlar la nostra llengua. Quan anem a un judici, en els centres sanitaris i en l’administració, per les forces de seguretat, als mitjans de comunicació... Sí, aquell got d’aigua em calmà la set, la xafogor asfixiant d’aquell migdia estiuenc, però inflamà el meu orgull per sempre més. Aquella excursió escolar, que sovint he recordat, em menà per dreceres cercant la identitat.

Un altre fet, relacionat amb la mar, va marcar la meua infantesa: la pèrdua d’un amic i company de classe. Però no solament la meua, sinó també la de la resta d’alumnes i mestres de l’escola. Un malaurat accident que trasbalsà una família i tot un poble. La mar, que quan més en té més brama, s’emportà un 21 de juliol d’aquell estiu de 1968 el jove Francisco Torres. Tanque els ulls i encara veig tot un poble de dol, compungit i plorant tan injusta mort. Deu anys, només tenia déu anys.

Torres, a la vora voreta Torres, i castells de sorra a la vora voreta, bassals d’aigua, jocs i capbussons. Ones que van i venen i tota la llum als ulls.

I de sobte l’enfurida mar, gairebé d’amagat i amb traïdoria, et va llevar la vida aquell dolorós juliol, estiu del seixanta-vuit.

L’escola es vestí de dol i tot el poble et va plorar. Costà omplir aquell buit gravat per sempre més, com un dolorós esgarrany en la nostra infantesa.

En aquell temps esquinçat, clavillat com una magrana, fosc com una gola de llop i robat a colps i bastonades per messiànics salvapàtries: d’uniforme, camisa blava o sotana.

Torres, i castells de sorra a la vora voreta. Ones que van i venen i tota la llum als ulls.

I és que el mar, com diu l’escriptor Alessandro Baricco, “encanta, el mar mata, commou, esglaia, també fa riure, de vegades desapareix, de tant en tant es disfressa de llac, o bé construeix tempestes, devora naus, regala riqueses, no dóna respostes, és savi, és dolç, és potent, és imprevisible. Però, sobretot, el mar ens crida”.

Efectivament, tot això i molt més és el mar i a mi també em crida, cada estiu. Per això hi torne amb gran alegria, però també amb un gran respecte. Sí, allí, als peus de l’esdentat Mondúver. •

Vicent Luna i Sirera

Alcoi, maig 2020