Entrevista

“El metge ha de poder traspassar del cap al cor allò que normalment manega des de l’intel·lecte”

Angie Rosales és actriu i, alhora, fundadora i directora de Pallapupas, una ONG de pallassos professionals que treballa amb nens i nenes hospitalitzats, gent gran i persones amb malalties mentals per millorar el seu estat físic i emocional. Des de fa 10 anys, aquesta organització també forma en tècniques de comunicació futurs metges de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB), amb l’objectiu d’humanitzar la relació amb el pacient.

Què fa un pallasso a la Facultat de Medicina?

Bàsicament, recordar als estudiants que treballaran amb i per a persones. No es pot eludir que aquell cor, aquell cap, aquell fetge o aquell peu formen part d’una persona que té una situació personal i un estat emocional concret. No podem deixar de banda això per curar la part del cos que té malament. El pallasso el que fa és recordar que és imprescindible i urgent posar el pacient en el centre.

Per tant, el nas de pallasso i el fonendoscopi han de ser compatibles.

Jo crec que sí. D’una banda, el nas vermell pot aportar un punt d’humanitat al facultatiu, i de l’altra, el pallapupas no pot treballar en un hospital, si no té l’ajuda del metge que és qui li transmet la informació del pacient. Són vasos comunicants.

Com i quan neix la col·laboració entre Pallapupas i la Universitat de Barcelona (UB)?

Un dia ens va trucar un estudiant de quart de Medicina de la UB que volia que Pallapupas anés a donar classes a la seva facultat, perquè necessitava algú que li ensenyés com adreçar-se als pacients. Ens va concertar una reunió amb el vicedegà i el secretari del Campus de Ciències de la Salut de Bellvitge per poder presentar el nostre projecte i ja fa 10 anys que hi som. Més tard s’hi va afegir el Campus Clínic. Vam començar com una assignatura de lliure elecció i ara som una assignatura optativa de Medicina a partir del quart curs.

Què aporten les arts escèniques i l’humor al context sanitari?

L’humor és un recurs superpoderós per

relativitzar el que està succeint i rebaixar la càrrega de dramatisme, perquè al metge també l’afecta el que l’envolta, tot i que és cert que, amb el pas dels anys, va fent crosta. Però és sa i necessari que l’afecti, perquè això vol dir que està fent bé la seva feina. En situacions límit de vida o en circumstàncies de dolor i adversitat, l’humor és un recurs indispensable per poder afrontar el tràngol d’una manera diferent.

Quins són els objectius del curs que impartiu als estudiants de Medicina?

Treballem fonamentalment la relació metge-pacient per humanitzar-la. Volem que el facultatiu prengui consciència que forma part d’un equip i que, al seu davant, té persones amb situacions personals i circumstàncies concretes.

Es tracta, doncs, d’incorporar la perspectiva del pacient en les habilitats del professional?

Totalment, però, també d’estar alerta de les nostres emocions. L’assignatura té una part experiencial molt important. Volem que l’estudiant pugui entendre allò que expliquem, però també ho pugui experimentar no d’una manera intel·lectual, sinó vivencial.

Per contenir les emocions?

No, al contrari, per viure-les, perquè creiem que la manera de contenir l’emoció és viure-la. El metge ha de mirar els ulls del pacient i entendre que és una persona com ell. No pot perdre mai de vista que té un ésser humà complet al davant i no un fetge o un cap. En aquest sentit, és molt important que connecti amb la seva pròpia emoció. El metge ha de poder traspassar del cap al cor allò que està acostumat a manegar des de l’intel·lecte.

És a dir, no ser tan racional?

Sí o, més ben dit, compaginar la racionalitat amb l’emoció. Això seria més just, perquè el metge necessita la racionalitat. Si el facultatiu només visqués a través de les emocions, seria terrible. Tampoc no seria bo per al pacient. Jo crec que s’ha de trobar l’equilibri just entre el cap i el cor.

El curs porta per nom “Noves eines per a la intervenció en el món hospitalari”. Quines són aquestes eines?

El teatre. No és tracta que l’estudiant surti del curs amb unes eines adquirides i empaquetades, sinó que traspassi per aquestes eines durant la formació. Tot el curs és un exercici de construcció, de fer teatre. En realitat, fem servir tècniques teatrals, molt corporals i emocionals. Són exercicis que posen en qüestió la teva manera de presentar-te, de funcionar, de ser. Posen en qüestió l’esquema mental des del qual vius i treballes. És més una experiència que et deixa petjada i que, al llarg de la carrera professional, la pots posar en pràctica.

Deu ser també una manera de trencar estereotips.

Exacte.

Quins?

Que el metge ho ha de saber tot, que ha de tenir resposta per a tot. Això li fa mal. Seria sa que acceptés que no té resposta per a tot i que, a vegades, és necessari i útil compartir-ho amb el pacient.

Aquests estereotips són els que eleven el col·lectiu mèdic a una pretesa superioritat?

Sí, però els metges no adquireixen aquesta posició quan estan a la facultat. Ho fan quan accedeixen al sistema, on estableixen una relació vertical tant amb els seus companys de feina com amb els seus pacients. Són dinàmiques que ja existeixen i ningú les qüestiona. Jo m’atreviria a dir que aquesta verticalitat els fa més mal que bé, perquè els situa en una posició de poder que no els ajuda, per exemple, a compartir feina amb la resta de personal sanitari.

I què pot fer el metge per transformar aquesta relació?

El metge és l’agent de canvi. A la universitat, posem casos pràctics sobre l’escenari i comprovem que el facultatiu, normalment, no fa ús de la xarxa de professionals que no són metges com ell. És important que prengui consciència que no passa res si ho fa, que la seva feina no valdrà menys. Cal trencar l’estructura mental des de la qual es mou el metge. Però també crec que el pacient és un altre agent de canvi que s’ha d’activar. El gran binomi és un pacient més actiu en la seva curació que pugui anar decidint conjuntament amb el professional de la medicina.

Quines són les claus del nou model comunicatiu que proposeu al metge?

Saber escoltar. Una de les qualitats fonamentals que ha de tenir un pallapupas és l’escolta activa, però no amb les orelles, sinó amb tot el cos. Saber què demana cada situació concreta, perquè potser demana una solució genuïna i única. Els professionals de la medicina han de tenir la suficient confiança en si mateixos com per saber que tenen tot un bagatge de coneixement al darrera, una estructura sanitària que els dona suport i uns equips multidisciplinaris per poder fer front a les seves mancances, als seus dubtes o, fins i tot, als seus errors.

Des de la vostra experiència als hospitals, quina és la mancança principal del metge a l’hora de comunicar-se amb el pacient?

Li fa molta por deixar-se afectar, no saber què fer i com respondre emocionalment. Li costa molt sentir-se vulnerable i això és precisament el que treballa el pallasso. El pallasso no pot ser pallasso si no és vulnerable i mostra la seva vulnerabilitat al món. El metge ha de saber que no passa res si una situació concreta l’afecta, sempre que tingui el seu rol ben adquirit. És molt important que es posi en el lloc del pacient.

La tecnificació creixent de la sanitat ha deshumanitzat l’assistència?

Sí. La tecnologia farà dels metges i les metgesses tècnics dels aparells. M’agradaria que, en un futur, els pallapupas ja no fóssim necessaris, però cada vegada pren més força la nostra figura, perquè estem més deshumanitzats.

Tampoc no ajuda l’enorme pressió assistencial a què està sotmès el metge.

Totalment. És un dels handicaps. La gran incògnita és saber on quedarà aquesta part més humana de la medicina. És farà fora de la praxi mèdica? Se n’encarregarà l’atenció primària? Seran professionals d’altres àmbits no sanitaris, com els pallapupas, qui gestionaran aquesta part més emocional? Sincerament, no ho sé.

Confieu que aquesta nova manera de fer que proposeu als futurs metges arrelarà entre la professió?

Quan més tecnificada estigui la medicina, més necessitat tindrà el metge de connectar amb la vessant més humana de la seva professió.

La comunicació afectiva i el riure curen?

Sens dubte. El riure ens cura a tots. Fins i tot, a vegades, forçar un somriure davant d’una adversitat o d’un dolor, no ens fa ser pitjors professionals. Això és un tabú cultural que hem de superar.