9 minute read
Entrevista
Entrevista a Antoni Comín i Oliveres (1971), conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya durant la XI legislatura del Parlament de Catalunya. Llicenciat en Filosofia i Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i postgraduat en Humanitats, és professor adjunt del Departament de Ciències Socials d’ESADE (Universitat Ramon Llull). En aplicació de l’article 155 de la Constitució, el govern espanyol el va cessar del seu càrrec el dia 27 d’octubre de 2017.
Advertisement
Entrevista realitzada el dia 1 de desembre de 2017
BLOC 1: SITUACIÓ POLÍTICA
La primera pregunta és obligada: com està i com és la seva vida a Brusel·les?
El meu company sempre em diu que quan li pregunten això cada dia a Barcelona respon el mateix: estem molt forts però molt tristos. Penso que és una bona resposta perquè estem bé, tranquils, però amb un sentiment d’injustícia molt gran per no poder estar a casa nostra, amb les nostres famílies.
Si pogués tornar al dia 28 d’octubre, prendria la mateixa decisió?
Sí, però les dues decisions –fer la Declaració o convocar eleccions- eren vàlides, des del punt de vista polític. Ambdues, tenien riscos, oportunitats i conseqüències. Aquella setmana vertiginosa i històrica havíem de decidir entre la frustració i la repressió. Si s’haguessin convocat eleccions es carregava sobre les espatlles de l’independentisme la frustració, i si es tirava endavant la declaració d’independència es carregava la repressió. No hi va haver garanties que si es convocaven eleccions no hi hauria repressió: el PP no retirava el 155 i el fiscal no va dir que fes enrere la querella. Per tant si s’hagués fet la convocatòria d’eleccions ens podríem haver trobat amb frustració i amb repressió. La declaració va ser una decisió legítima i raonable. Això no vol dir que una altra decisió també ho hagués estat.
Creu que els membres del Govern empresonats ara pensen que hauria estat millor optar per la ‘via belga’?
No em puc posar en la seva consciència ni saber què pensen ara. En aquell moment ens vam prometre que respectaríem les decisions personals, que eren totes difícils. Tots coincidíem en què tant una cosa com l’altra, l’exili o quedar-se a Barcelona arriscant–se a anar a la presó, tenien sentit i eren útils políticament.
En una entrevista recent ha reivindicat el realisme, especialment en els plantejaments que s’han de fer després del 21-D. Però alhora afirma que després de les eleccions hi haurà dos governs: un legítim i un interior. Això no és allunyar-se de la realitat? De Govern només n’hi haurà un.
El que no podem fer és convalidar el 155 afirmant que el govern a l’exili ja no és el govern legítim. Ens vam presentar a les eleccions per combatre i eliminar el 155, no per convalidar-lo. Potser no hem de parlar de dos governs sinó d’un govern amb dos braços, el de l’interior i el de l’exterior, cadascun dels quals que tindrà unes oportunitats i unes limitacions. El braç interior tindrà capacitat de gestió, però molt coartada financerament i jurídicament per l’Estat, el braç exterior potser no estarà tant en el dia a dia de les decisions administratives, però tindrà molta més llibertat per construir relat i definir el projecte, i com que la política és sobretot relat i lideratge, serà qui tindrà la llibertat per marcar el camí. Per carregar la pedra de la resistència davant de l’Estat i la seva deriva autoritària, que és una pedra molt pesada, és molt millor fer-ho amb dos braços.
La violència i la repressió de l’Estat s’ha situat en el centre del debat des de l’1 d’octubre. Diferents membres de l’executiu i de JxSí han afirmat que el Govern no havia contemplat un escenari de violència extrema. De debò no ho preveien després del que va passar durant la jornada del referèndum?
Sí que ho vam preveure, ho vam fer ja en la preparació del programa de les eleccions del 27 de setembre de 2015. El que no podem donar per fet és que l’Estat espanyol ens reprimirà de manera explícita, i anticipar oficialment aquesta repressió, perquè seria com legitimar la violència d’Estat. En el nostre relat, era important situar la violència com a innacceptable, de tal manera que si l’Estat l’acaba exercint, com ha acabat succeint, a ulls del món aquesta violència serà vista com a intolerable, com va passar l’1 d’octubre. Això és una victòria perquè l’ús de la violència ha quedat totalment deslegitimat. I sí que teníem previst què faríem en cas que l’Estat fes ús de les forces de l’ordre: no confrontar-nos-hi. Confrontar-se amb la violència de l’estat era correr el risc que es produís un conflicte i en això també hem sigut molt clars dient que era una línia vermella i que per part de la societat civil independentista
no hi hauria violència. Des d’una lògica pacifista, quan l’agressor t’agredeix, tu no t’hi tornes. És veritat que hi una diferència entre retirar-se o resistir pacíficament, sense tornar-s’hi. De fet, per tant, son tres opcions: tornar-s’hi, retirar-se o resistir de manera no violenta sense retirar-se. I que hi ha el debat sobre si en comptes de retirar-se s’hauria d’haver resistit. Però tots els experts en resistència civil no violenta admeten que aquestes estratègies requereixen un nivell de preparació i de conscienciació molt alt. Una preparació que segurament el 27-O no era prou massiva ni general.
Hi ha hagut més d’estratègia o d’improvisació/adaptació per part del Govern?
La política sempre és estratègia més adaptació. D’estratègia n’hi ha hagut molta, però per responsabilitat política s’ha anat adaptant a cada circumstància. També hi hagut una part de la societat civil independentista que ha pecat de certa ingenuïtat perquè comptava amb cartes que no són reals, com el control del territori de manera pacífica, quan sembla clar que aquest control mai s’hagués pogut produir sense l’oposició de les forces de l’ordre espanyoles, i per això mai es va plantejar, o el reconeixement dels estats europeus, que no pot arribar fins que no et constitueixes fàcticament com a estat independent. Quan la declaració d’independència es pugui dur a la pràctica i es tradueixi de manera clara en els fets llavors sí que ens reconeixeran. Potser hauríem d’haver insistit més i ser més explícits amb les cartes amb que no podíem comptar a priori.
L’àmbit de la salut s’havia preparat per a la República?
I tant! Com a estructura d’estat destacada només ens falta l’Agència Catalana del Medicament, i la llei que ens ha de permetre construir aquesta agència –d’entrada en el marc autonòmic i quan calgui fent el salt a una agència estatal- el Govern la va deixar llesta perquè l’aprovés el Parlament. Els deures de Salut estan fets.
BLOC 2: VALORACIÓ DEL MANDAT
Ha estat dos anys al capdavant del Departament de Salut. Quin balanç en fa a nivell personal i polític?
Faig un balanç molt positiu. Vam fer un programa de mandat molt ambiciós basat en 40 punts. Al setembre vam fer una avaluació interna i vam constatar que havíem complert pràcticament el 100% del programa. Es pot discutir l’execució de cada punt, però quantitativament s’han tirant endavant totes les propostes. Des del punt de vista qualitatiu, podem fer el debat sobre les decisions que s’han pres, que agradaran més o menys. I a nivell personal també estic molt satisfet. Era el primer conseller de Salut que no era metge i era lògic que hi haguessin certes prevencions, però crec que s’ha creat una relació de diàleg amb tots els agents del sistema molt directa i molt clara, i un clima de confiança molt sincer, amb discrepàncies, òbviament. Em sento molt acceptat i penso que, abans de l’aplicació del 155, l’estat d’ànim del sector havia millorat i s’havia recuperat l’autoconfiança perduda després dels anys de retallades.
De què se sent més orgullós? Quin li agradaria que fos el seu legat?
Hem fet reformes en set o vuit grans àmbits i en cadascun d’ells hi ha una mesura emblemàtica. El primer, mesures urgents per revertir els efectes de la crisi i les retallades. Aquí hi ha una acció molt destacada que és el Pla d’Estabilitat Laboral, que ara amb el 155 s’està aplicant amb problemes però que té molt valor i que vam pactar amb tots els sindicats, patronals i col·legis. Amb el pressupost d’aquest any també hem pogut desfer un 37% de les retallades. El segon àmbit, avançar en l’equitat del sistema. Aquí destaca la llei d’Universalització de l’Assistència Sanitària. Tercer, reforçar el caràcter públic del sistema amb la sortida de la Clínica del Vallès de la xarxa pública i la reducció del contracte amb l’Hospital General de Catalunya que s’ha reduït de 13 a 5 milions d’euros anuals. Quart, la recuperació de les inversions. El nou Hospital de Viladecans, el projecte de reforma de l’Hospital Vall d’Hebron o els recursos addicionals per a l’Hospital de Bellvitge, per posar alguns exemples. Cinquè, recerca. Hem fet dos grans projectes, el Pla estratègic de recerca i innovació en salut (PERIS) i el Programa públic d’Analítica de Dades per a la Recerca i la Innovació en salut (PADRIS) que substitueix al polèmic Visc+. Sisè, la qualitat assistencial, un dels àmbits més rellevants. Aquí destacaria el pla de reforma de l’atenció primària, l’ENAPISC, que és la segona gran reforma que haurà viscut l’AP del nostre país des de l’any 1980, una AP que es la base de tot el sistema, i l’impuls pressupostari del pla de salut menta, que aposta pel model comunitari. Hem fet molta feina comptant amb tothom i en veurem els resultats. Setè, salut pública. Hem fet una llei que ens permet recuperar l’agència catalana de salut pública i ara ja s’està desplegant en serio el PINSAP. Vuitè, l’àmbit del suport als professionals, on destaca el pla pel Desenvolupament Professional Continu (DPC) en què Metges de Catalunya (MC) ha tingut un paper principal i que no hem pogut presentar. Tot això ho hem fet en només 18 mesos i estem molt contents. Res és perfecte i tot es pot criticar però la feina és inqüestionable. A banda, hi ha algunes reformes que afecten a sectors de la població relativament petits, però que des del punt de vista qualitatiu son molt significatives: el nou model assistencial per a les persones amb síndromes de sensibilitat central, un tema que havia estat molt encallat, i que ara comença a caminar de veritat; el nou model d’atenció dels trans, que evita la patologització d’aquest col·lectiu, la inclusió de les dones lesbianes en el programa públic de reproducció humana assistida, el cribatge neonatal per a detectar els nens bombolla, etc. I després, per suposat, els plans que afronten dos grans temes estructurals de tot sistema sanitari públic i que, segurament són els dos problemes que la població té més presents: el pla de xoc per reduir les llistes d’espera, més centrat en reduir el temps d’espera de tothom que no pas el numero de persones que tenim a la llista, o el PLANUC, un pla que intenta repensar de manera integral tot el sistema d’urgències i d’atenció continuada al conjunt de la xarxa assistencial. No voldria deixar de comentar l’assumpció per part de la Generalitat d’alguna hospitals públics de titularitat municipal: Berga, Reus o Mora d’Ebre. Per als seus territoris, es tracta de canvis importants.
El seu mandat comença amb la determinació d’enfortir la sanitat pública i desfer algunes de les decisions que s’havien pres en els darrers anys. Amb els pas dels mesos, la sensació és que aquesta “política sanitària d’esquerres” es va diluint. Per què?
Diluint? Qui ho diu es refereix al pla de desprivatitzacions? Això és un relat interessat que han fet alguns des de l’esquerra perquè els hi trencava els esquemes
