Article

reconèixer que, en general, aquest és el Govern de la Generalitat que ha fet més polítiques d’esquerres a Salut, més que en l’etapa del tripartit. També vaig rebre crítiques de l’altre bàndol, en el sentit que feia polítiques massa d’esquerres. Sempre vaig dir que la desprivatització no era la mesura més important del meu mandat. I no m’esperava la polèmica ni l’atenció mediàtica que va aixecar. Quan el tema en el debat públic es va anar calmant a mi ja m’estava bé perquè no tenia cap interès en què el debat relatiu a les polítiques sanitàries només girés sobre aquesta qüestió. Vaig anunciar dues desprivatitzacions per a aquesta legislatura i una per a la següent, si seguia com a conseller. Aquesta legislatura n’hem acabat fent tres, una més de les previstes: la Clínica del Vallès, l’Hospital General de Catalunya i el servei d’atenció domiciliària de caps de setmana d’atenció primària de Barcelona i Montcada que feia l’empresa Sardomus i ara fa l’ICS. La desprivatització de l’Hospital Sagrat Cor sempre hem dit que era per a l’any 2021. Per tant, el relat aquest que hem frenat els plans inicials en l’àmbit de l’enfortiment del caràcter públic del sistema, queda totalment desmentit pels fets.

Les pressions que un conseller de Salut rep dels seus socis de govern, de les empreses i dels lobbies, són més fortes en política que les conviccions i els compromisos?

Nosaltres vam proposar un programa i s’ha complert. Les pressions han vingut després. Hi ha hagut gent que ens ha demanat que no féssim alguna cosa i l’hem fet igualment. Les pressions són legítimes, la política també és això, però no hem renunciat a res. Recordo el moment que vam anunciar una oferta per a la compra de l’Hospital General de Catalunya i en un primer moment, per les raons que siguin, l’empresa ho va negar. Però després, al cap d’uns mesos, es va publicar un comunicat conjunt de l’empresa i el Departament de Salut explicant que hi havia unes negociacions que feia temps que s’havien iniciat i que continuaven.

Per què les infermeres poden tenir el seu decret de prescripció però els metges no poden tenir el seu conveni?

Són qüestions diferents. El decret pertany a l’àmbit de les competències professionals i el conveni al de les condicions laborals. El decret català de prescripció infermera arregla un problema que no existia i que va ser creat pel govern espanyol. El sistema sanitari català funcionava perfectament, pel que fa a la distribució de competències i la col·laboració entre professionals, i va venir el decret espanyol, que es va fer malament en el fons i en les formes, i va crear un problema a tota Espanya. A Catalunya, metges i infermeres han sigut molt responsables i s’ha evitat el conflicte durant dos anys. Des de les nostres competències hem fet un decret per tancar les ferides que va obrir el decret espanyol.

És cert que el decret de prescripció i el conveni mèdic són instruments diferents, però els facultatius no entenen per què infermeria pot resoldre la seva reivindicació i, en canvi, els metges no.

Del conveni mèdic se n’ha de parlar, per descomptat. Hem de fer el debat amb totes les parts i amb tranquil·litat. Del diàleg estic convençut que pot sorgir un cert consens. És evident que hi ha qüestions generals que afecten totes les professions sanitàries i altres que són específiques dels metges. Això és una evidència i seria bo trobar una fórmula equilibrada capaç de respondre a aquesta doble realitat. Per tant, sí, de com equilibrem l’especificitat i les normes generals del sector n’hem de parlar.

Quan? Perquè la voluntat de diàleg ja la tenien la consellera Geli i el conseller Ruiz.

El meu mandat ha estat de només 18 mesos i tot no s’ha pogut fer. El nombre de debats i reformes que es poden fer alhora, en un període relativament curt de temps, en el meu cas un any i mig, no és il·limitat.

Propera legislatura doncs?

No he de decidir-ho jo sol, però discutir sobre com organitzar les condicions professionals i laborals d’una manera equilibrada és un debat que s’ha de fer. De cara a la propera legislatura ha de ser una prioritat la regulació i millora de les condicions essent sensibles a les especificitats de la professió mèdica. El que tinc clar és que el sindicat de metges en aquests 18 mesos m’ha demostrat tres coses: molt pragmatisme, molta voluntat de negociació i molta claredat. Això facilita molt les coses. Metges de Catalunya és un actor amb qui mantenim una relació de confiança i sinceritat. És un aliat lleial, sense que això vulgui dir que sempre estiguem d’acord.

El pressupost de Salut segueix sent insuficient, amb una despesa per càpita al nivell de l’any 2007 (1.145€). Millorar-ho no depèn en bona part de la voluntat política?

La meva exigència aquests 18 mesos ha estat que el pressupost de Salut no podia caure del 40%. No es pot acceptar que el pressupost sanitari creixi menys que la mitjana. Tampoc es poden fulminar els altres departaments que també estan infrafinançats perquè és el conjunt de la Generalitat que està infrafinançada. Per millorar la despesa per càpita en salut s’ha de millorar el pressupost de la Generalitat i només es pot fer dues maneres: reduint el dèficit fiscal i acabant amb el frau fiscal. Són dues fonts de finançament que pot tenir en el futur la Generalitat de Catalunya i que poden reportar fins a 32.000 milions d’euros anuals. Només que recuperéssim una part d’aquests recursos, el creixement del pressupost seria immens. Hi ha un altre gran forat on es gasten recursos que és l’atur. Si aconseguim reduir el nivell d’atur i situar-lo en la mitjana europea, els diners, avui totalment necessaris, que es destinen als subsidis es podrien invertir en polítiques socials.

Quin seria el pressupost òptim per al Departament de Salut? L’han calculat?

Hem definit tres grans focus que necessiten una gran injecció de recursos. Millorar les condicions salarials dels professionals, augmentar la política d’inversions estratègiques, (la reforma del Vall d’Hebron, el nou Clínic, el nou Trueta, Calella, Vilanova, Tortosa, etc.) i la tercera gran factura, l’absorció de les llistes d’espera. Ara hem reduït els temps d’espera un 25% en la fase diagnòstica i la llista quirúrgica no creix, però és obvi que cal fer més i com vaig dir es necessiten bastants centenars de milions d’euros per absorbir la llista d’espera. Per tant, amb aquestes tres grans factures, per anar bé necessitaríem un pressupost de Salut que estigués clarament per sobre dels 12.000 milions d’euros anuals. Però amb l’actual situació financera de la generalitat això és impossible.

presentat sense pressupost assignat i sense calendari d’execució. Així sembla difícil que puguin prosperar.

No vam voler, de manera deliberada, presentar un calendari tancat de desplegament, perquè el que compta, en un projecte com aquest és la voluntat política. I aquesta es demostra amb fets, no amb un calendari a llarg termini que per definició no té cap garantia segura de compliment. M’explicaré a través d’un exemple: la reforma de l’AP que es va iniciar a mitjans del anys 80, amb la idea que es pogués executar en una dècada, i al final va durar més de 20 anys. En les reformes estructurals, que per definició són reformes de llarg termini, començar amb un calendari no aporta cap garantia real de cara al seu desplegament. Nosaltres hem dit que l’ENAPISC necessitarà per a desplegar-se de manera integral com a mínim 5 anys, però la voluntat és fer-ho amb menys de 10. Si ho comparem amb la primera reforma, estem davant d’un calendari obert, però bastant ambiciós, i al mateix temps raonable, realista. Per tant, el que cal és analitzar els fets i veure si són només projectes que s’anuncien o si es va avançant. Més que terminis, el que hi ha d’haver és un compromís real i verificable d’aquest desplegament. En el pressupost de 2017, l’atenció primària ha crescut el doble que l’especialitzada. Això és una decisió i això és ENAPISC. Aquest any hem incrementat la plantilla de primària en 300 professionals. Això també és ENAPISC. El consell assessor de l’ENAPISC, en què també hi és Metges de Catalunya, ha d’anar validant si s’estan complint els compromisos. I hauríem de fer exactament la mateixa reflexió en el cas del PLANUC.

Sembla que s’estan recuperant alguns dels “projectes estrella’” del seu predecessor, com les aliances estratègiques territorials, els consorcis de Lleida i Girona que tants recels desperten als professionals. No són actuacions que van en sentit contrari a la publificació del sistema que vostè ha defensat?

No, això és un malentès. El que fem, encara que el nom s’assembli, és molt diferent. En el cas dels plans funcionals, estàvem davant d’aliances entre proveïdors per tal que planifiquessin la xarxa assistencial. Per dir-ho de manera simplificada, es planificava des de l’oferta. En canvi, els Plans estratègics territorial, vistos des d’aquest punt de vista, són tot el contrari: es tracta que la planificació de la xarxa assistencial la faci el cat Salut a partir de l’anàlisi de la demanda. El Servei Català de Salut és el responsable de la planificació operativa del sistema sanitari català, no és simplement l’asseguradora pública de salut. Amb aquesta nova mirada, el CatSalut ara és qui planifica i ja no els proveïdors, com havia anat passant fins ara. El CatSalut ha de manar, i, per fer-ho, als territoris s’han dissenyat els plans estratègics en què s’analitzen les necessitats de salut i s’encarrega als proveïdors la seva cobertura. Abans passava el contrari, eren els proveïdors els que sovint, en la pràctica, decidien.

Des del moment que es va confirmar que l’EMA no s’instal·lava a Barcelona van començar els retrets i les acusacions entre un i altre bàndol. El govern espanyol culpava a l’independentisme i govern català a la violència i la repressió exercida per l’Estat. Totes les parts van fer tot el que podien per aconseguir que la candidatura prosperés?

Per la part del govern català segur que sí. Personalment, vaig mantenir la cooperació institucional fins i tot quan el govern espanyol ens estava reprimint brutalment. Vaig venir a Brusel·les després de l’1 d’octubre, quan se’ns amenaçava amb el 155 i la fiscalia general amb la presó. Vaig venir amb la ministra de sanitat a presentar la candidatura i vaig tenir l’elegància de no denunciar l’amenaça de repressió a la que ja estàvem sotmesos. D’altra banda, els tècnics de la Generalitat han estat claus en l’elaboració del dossier tècnic. L’administració que aposta per la Torre Agbar és la Generalitat. Ara bé, un cop feta la feina tècnica en la qual la Generalitat ha estat clau, a partir d’aquí assolir l’EMA era la conseqüència de la capacitat diplomàtica dels estats i això depèn també del prestigi que tenen. El prestigi d’Espanya l’1 d’octubre va desplomar-se en picat davant de tota la UE, és un fet no un retret. L’Espanya que va negociar la candidatura de Barcelona tenia la reputació per terra davant la UE, perquè tota Europa va veure com la policia atonyinava la gent el dia 1 d’octubre. I no cal dir res més perquè és una descripció de la realitat. Els fets són que poc abans de l’1-O l’informe oficial de la propia l’EMA sobre les diferents candidatures ens va situar com la segona ciutat més ben posicionada, encara podíem guanyar, i en canvi al novembre, el dia de la votació, no vam passar ni a la segona ronda de votacions. Havíem caigut de cop a la cinquena posició. Gràcies a les porres del govern espanyol, insisteixo.

Les retallades són un malson del passat o en breu poden tornar a estar entre nosaltres?

La resposta a aquesta qüestió depèn, en part, de les perspectives de creixement de l’economia catalana, espanyola i europea. Es una qüestió, en part, macroeconòmica. La realitat és que hi ha moltes fragilitats en aquest model de creixement al qual s’ha apuntat avui l’economia espanyola. Es creix, però amb moltes desigualtats. L’economia europea no ha fet una part dels deures que havia de fer. No ha regulat el sistema financer supranacional, no ha culminat la unió bancària i fiscal, per tant, la confiança en què no es torni a caure en algun moment no llunyà en una crisi financera similar a la del 2008 és limitada. No s’han fet les reformes que tocaven i les que s’han fet amb l’únic objectiu d’ajustar el dèficit al preu que fos s’han carregat sobre les espatlles de la gent. De les classes populars, mitges i treballadores. Això, a part de ser injust, és econòmicament indefensable.

Es veu repetint en el càrrec de conseller de Salut?

Tenim moltes incerteses que planen sobre nosaltres, però més que repetir diria restaurar. Combatre la repressió és restablir el govern legítim. Això és el que va decidir la gent el 21-D. Vam guanyar les eleccions? Sí. Tot i que ara el govern espanyol, sense cap mena de pudor, diu obertament que no te la més mínima intenció de respectar el resultat. Ja veurem si se’n surt, però. Tot apunta a que no, a que la democràcia aquesta vegada serà més forta que la repressió. Hi ha raons polítiques generals per seguir a la conselleria, per tant. Però també hi ha raons tècniques per seguir o, més ben dit, raons sectorials: acabar la feina que vam començar el mandat anterior amb el meu equip. Em sento molt orgullós de l’equip que hem fet a Salut, és molt potent i mantenim les ganes de seguir treballant junts.

Coneix i Opina: Conveni Mèdic

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)

El manifest fundacional de Metges de Catalunya (MC) del 2002, ja recull l’establiment d’un conveni assistencial únic en el marc del Servei Català de la Salut (CatSalut), per a tots els metges i metgesses de Catalunya.

En la constitució de la Mesa Social (2004) i en la Mesa de Negociació del VII Conveni dels Hospitals Concertats de la XHUP (2004-2005) es va fer la petició d’un conveni mèdic amb la incredulitat dels representants empresarials i l’oposició dels sindicats de classe.

Des d’aleshores, ha esdevingut l’objectiu principal de Metges de Catalunya i s’ha referendat en el 2n, 3r i 4t Congrés de MC. Es tracta d’un espai de negociació directe entre els metges i metgesses de Catalunya amb el Departament de Salut, CatSalut i representants de les empreses sanitàries, per tractar i acordar les nostres condicions laborals i professionals.

En la vaga del 2006, que va comptar amb el suport de metges i metgesses de tots els àmbits, es va aconseguir com a sortida la creació del Consell de la Professió Mèdica. En aquest fòrum, s’havien de tractar i acordar tots els temes laborals i professionals amb els metges i per als metges. Però no hi havia voluntat política i la consigna va ser que res no prosperés. Van ser dos anys de reunions, marejant la perdiu, sense cap resultat. En definitiva, una pèrdua de temps i un engany.

Malgrat tot, MC hem persistit en la nostra demanda de Conveni Mèdic i, des d’aleshores, hem expressat la nostra voluntat d’assolir-lo en tots els àmbits de negociació. El 2009, es va plantejar en el Conveni de la XHUP i del SISCAT. El 2011, es va fer una campanya a tots els centres i es va introduir el concepte a les eleccions de l’ICS, amb el lema ‘Som metges, nosaltres decidim. Per un conveni mèdic, vota MC’. S’ha reclamat davant del Departament de Salut en dues ocasions i el 2014 vàrem fer una performance amb les paraules ‘Conveni Mèdic’. I el maig de 2015, MC va demanar empara al Parlament de Catalunya per aconseguir un àmbit de negociació propi.

No hem defallit en el nostre objectiu. S’ha picat molta pedra i escombrat molta sorra. En aquests moments, ens sentim molt forts i estem decidits a no parar fins a aconseguir-lo, i el passat 17 de gener vam donar el tret de sortida per assolir aquesta fita. I el Departament de Salut, CatSalut i els representants de les empreses ja estan disposats a parlar-ne, sembla que ja hi ha voluntat política. L’any 2010, una de les jornades de debat ‘Coneix i Opina’ que organitza MC es va dedicar al Conveni Mèdic. Els ponents van ser representants d’organitzacions que gaudeixen de conveni propi, com els pilots aeris (SEPLA), controladors aeris (USCA), maquinistes ferroviaris (SEMAF) i facultatius de l’Hospital Clínic de Barcelona, que varen explicar les seves experiències.

Al maig d’enguany, MC organitzarà una nova jornada de debat ‘Coneix i Opina’ dedicada al Conveni Mèdic, amb un format en què els ponents expressaran la seva opinió des del punt de vista del seu paper en la sanitat catalana i que ens permetrà conèixer quina és la posició del conseller o consellera de Salut, del director del CatSalut, de la directora gerent de l’ICS i dels representants de les empreses del SISCAT sobre el Conveni Mèdic, en comparació amb la del sindicat.

Penso que serà una taula de debat molt enriquidora, ja que tindrem una visió polièdrica del nostre objectiu. Polièdrica no significa punts de vista diferents, sinó analitzar des de diversos angles la nostra il·lusió, que és el Conveni Mèdic, per fer-lo realitat. I no ens aturarem fins aconseguir-ho!