METGES DE CATALUNYA | 8
reconèixer que, en general, aquest és el Govern de la Generalitat que ha fet més polítiques d’esquerres a Salut, més que en l’etapa del tripartit. També vaig rebre crítiques de l’altre bàndol, en el sentit que feia polítiques massa d’esquerres. Sempre vaig dir que la desprivatització no era la mesura més important del meu mandat. I no m’esperava la polèmica ni l’atenció mediàtica que va aixecar. Quan el tema en el debat públic es va anar calmant a mi ja m’estava bé perquè no tenia cap interès en què el debat relatiu a les polítiques sanitàries només girés sobre aquesta qüestió. Vaig anunciar dues desprivatitzacions per a aquesta legislatura i una per a la següent, si seguia com a conseller. Aquesta legislatura n’hem acabat fent tres, una més de les previstes: la Clínica del Vallès, l’Hospital General de Catalunya i el servei d’atenció domiciliària de caps de setmana d’atenció primària de Barcelona i Montcada que feia l’empresa Sardomus i ara fa l’ICS. La desprivatització de l’Hospital Sagrat Cor sempre hem dit que era per a l’any 2021. Per tant, el relat aquest que hem frenat els plans inicials en l’àmbit de l’enfortiment del caràcter públic del sistema, queda totalment desmentit pels fets. Les pressions que un conseller de Salut rep dels seus socis de govern, de les empreses i dels lobbies, són més fortes en política que les conviccions i els compromisos? Nosaltres vam proposar un programa i s’ha complert. Les pressions han vingut després. Hi ha hagut gent que ens ha demanat que no féssim alguna cosa i l’hem fet igualment. Les pressions són legítimes, la política també és això, però no hem renunciat a res. Recordo el moment que vam anunciar una oferta per a la compra de l’Hospital General de Catalunya i en un primer moment, per les raons que siguin, l’empresa ho va negar. Però després, al cap d’uns mesos, es va publicar un comunicat conjunt de l’empresa i el Departament de Salut explicant que hi havia unes negociacions que feia temps que s’havien iniciat i que continuaven. Per què les infermeres poden tenir el seu decret de prescripció però els metges no poden tenir el seu conveni? Són qüestions diferents. El decret pertany a l’àmbit de les competències professionals i el conveni al de les condicions laborals. El decret català de prescripció
infermera arregla un problema que no existia i que va ser creat pel govern espanyol. El sistema sanitari català funcionava perfectament, pel que fa a la distribució de competències i la col·laboració entre professionals, i va venir el decret espanyol, que es va fer malament en el fons i en les formes, i va crear un problema a tota Espanya. A Catalunya, metges i infermeres han sigut molt responsables i s’ha evitat el conflicte durant dos anys. Des de les nostres competències hem fet un decret per tancar les ferides que va obrir el decret espanyol. És cert que el decret de prescripció i el conveni mèdic són instruments diferents, però els facultatius no entenen per què infermeria pot resoldre la seva reivindicació i, en canvi, els metges no. Del conveni mèdic se n’ha de parlar, per descomptat. Hem de fer el debat amb totes les parts i amb tranquil·litat. Del diàleg estic convençut que pot sorgir un cert consens. És evident que hi ha qüestions generals que afecten totes les professions sanitàries i altres que són específiques dels metges. Això és una evidència i seria bo trobar una fórmula equilibrada capaç de respondre a aquesta doble realitat. Per tant, sí, de com equilibrem l’especificitat i les normes generals del sector n’hem de parlar. Quan? Perquè la voluntat de diàleg ja la tenien la consellera Geli i el conseller Ruiz. El meu mandat ha estat de només 18 mesos i tot no s’ha pogut fer. El nombre de debats i reformes que es poden fer alhora, en un període relativament curt de temps, en el meu cas un any i mig, no és il·limitat. Propera legislatura doncs? No he de decidir-ho jo sol, però discutir sobre com organitzar les condicions professionals i laborals d’una manera equilibrada és un debat que s’ha de fer. De cara a la propera legislatura ha de ser una prioritat la regulació i millora de les condicions essent sensibles a les especificitats de la professió mèdica. El que tinc clar és que el sindicat de metges en aquests 18 mesos m’ha demostrat tres coses: molt pragmatisme, molta voluntat de negociació i molta claredat. Això facilita molt les coses. Metges de Catalunya és un actor amb qui mantenim una relació de confiança i sinceritat. És
un aliat lleial, sense que això vulgui dir que sempre estiguem d’acord. El pressupost de Salut segueix sent insuficient, amb una despesa per càpita al nivell de l’any 2007 (1.145€). Millorar-ho no depèn en bona part de la voluntat política? La meva exigència aquests 18 mesos ha estat que el pressupost de Salut no podia caure del 40%. No es pot acceptar que el pressupost sanitari creixi menys que la mitjana. Tampoc es poden fulminar els altres departaments que també estan infrafinançats perquè és el conjunt de la Generalitat que està infrafinançada. Per millorar la despesa per càpita en salut s’ha de millorar el pressupost de la Generalitat i només es pot fer dues maneres: reduint el dèficit fiscal i acabant amb el frau fiscal. Són dues fonts de finançament que pot tenir en el futur la Generalitat de Catalunya i que poden reportar fins a 32.000 milions d’euros anuals. Només que recuperéssim una part d’aquests recursos, el creixement del pressupost seria immens. Hi ha un altre gran forat on es gasten recursos que és l’atur. Si aconseguim reduir el nivell d’atur i situar-lo en la mitjana europea, els diners, avui totalment necessaris, que es destinen als subsidis es podrien invertir en polítiques socials. Quin seria el pressupost òptim per al Departament de Salut? L’han calculat? Hem definit tres grans focus que necessiten una gran injecció de recursos. Millorar les condicions salarials dels professionals, augmentar la política d’inversions estratègiques, (la reforma del Vall d’Hebron, el nou Clínic, el nou Trueta, Calella, Vilanova, Tortosa, etc.) i la tercera gran factura, l’absorció de les llistes d’espera. Ara hem reduït els temps d’espera un 25% en la fase diagnòstica i la llista quirúrgica no creix, però és obvi que cal fer més i com vaig dir es necessiten bastants centenars de milions d’euros per absorbir la llista d’espera. Per tant, amb aquestes tres grans factures, per anar bé necessitaríem un pressupost de Salut que estigués clarament per sobre dels 12.000 milions d’euros anuals. Però amb l’actual situació financera de la generalitat això és impossible. L’ENAPISC i el PLANUC són plans ambicions i ben treballats, però s’han
