Cataluña Medicos nº10 abril 2018

L a r e v i s ta d e l s i n d i c at

Núm. 10 ABRIL 2018 SEGONA ÈPOCA

Entrevista

Antoni Comín, exconseller de Salut

Reportatge Jornada de delegats

Entrevista

Angie Rosales, directora de Pallapupas

Sumari 03

Editorial El dia de les dones

06 Entrevista

Antoni Comín i Oliveres 08

Article Coneix i Opina: Conveni Mèdic

12

Entrevista David Arribas Tutusaus

14

Reportatge Jornada de delegats

16

Entrevista Angie Rosales, directora de Pallapupas

Reportatge

Jornada de delegats

18 Metges Sense Fronteres “La imminent arribada de les pluges, el monsó i les tempestes tropicals en una zona propensa als ciclons, augmenta el risc de brots de malalties” 20

6

Espai jurídic Metgessa i dona: una vocació compartida

Entrevista

Angie Rosales, directora de Pallapupas

Jurídic

Metgessa i dona: una vocació compartida

21 Medicina i Catalunya, una mica d’història L’esdevenir del Sindicat de Metges durant la Guerra Civil (II) 22

Hem dit MC a la premsa

24

Formació. Humor gràfic per Napi

25

MC Magazine Islàndia, la bellesa del gel i de la terra

Consell de Cent, 471 -475, esc B entl.

Equip de redacció i imatges: Albert Torres, Hèctor Calvet i Eva Martínez

08013 Barcelona

Coordinació: Elisa de Frutos

Tel. 93 265 11 77

D.L.: B 11121-2015

info@metgesdecatalunya.cat

Producció Editorial:

Metges de Catalunya

wwww.metgesdecataluya.cat

12 25

5 | METGES DE CATALUNYA

Editorial A

mb l’objectiu de deslegitimar la celebració del Dia Internacional de les Dones, alguns partits polítics han intentat desacreditar les mobilitzacions, tot afirmant que es tracta d’un moviment polititzat, anticapitalista i antisistema. La realitat és que tenen raó: les dones que van iniciar el moviment perquè el 8 de març fos el dia de la causa feminista, van ser dones profundament polititzades, conscients de la seva opressió i explotació com a dones i com a treballadores. A més, tenien clar que l’emancipació femenina està relacionada amb l’alliberament de la classe treballadora i que el sexisme, l’explotació de gènere i l’explotació de classe estan íntimament lligats amb el model capitalista.

Per escollir aquesta data, van confluir dos fets importants ocorreguts a Nova York, suposadament al voltant del dia 8 de març. El primer, va ser una gran marxa de treballadores de la indústria tèxtil l’any 1857 que van envair els barris adinerats de la ciutat, en protesta per les seves miserables condicions de treball. El segon, va ocórrer el 1908 quan 40.000 cosidores industrials es van declarar en vaga, exigint millors salaris, una jornada de treball menys llarga, la fi del treball infantil i el dret a sindicar-se que estava reservat només als homes. A les manifestacions de les vaguistes, brutalment reprimides per la policia, s’hi van unir treballadores de la fàbrica Cotton Textile Factory, l’amo de la qual va decidir tancar-ne les portes per forçar les treballadores que hi quedaven a romandre en el seu lloc de treball i evitar que s’unissin a la protesta.

Sobtadament, es va originar un foc a l’edifici –mai no s’ha sabut ni la causa ni la intencionalitat– que va provocar la mort de 129 treballadores. El color del tint de les teles amb què estaven treballant era violeta, color que ara llueix l’ensenya del feminisme. Va ser així com es va iniciar la batalla per aconseguir el dret de les dones a sindicar-se i, posteriorment, el seu dret al sufragi universal. La lluita de les treballadores nord-americanes es va conèixer a tot el món i va ser l’any 1910 quan l’anomenada International Socialist Women’s Conference (ISWC) va proposar que el 8 de març fos declarat Dia Internacional de les Dones.

A Rússia, la festa del 8 de març de 1917 va tenir un desenllaç i unes repercussions molt especials, ja que aquell dia dones treballadores de Petrograd –actualment Sant Petersburg– van sortir al carrer demanant pau i pa. El moviment va originar una vaga global que després es va convertir en una insurrecció, iniciant-se els passos que més tard generarien la Revolució Bolxevic. El diari Pravda, òrgan oficial del Comitè Central del Partit Comunista, escrivia: “El primer dia de la revolució va ser el dia de la dona, les dones van decidir el destí de les tropes; van ser elles les que van anar als barracons, van parlar amb els soldats i aquests es van unir a la Revolució (...). Dones, us saludem!”.

El moviment de les dones havia encès l’espurna de la revolució.

Voler despolititzar aquests moviments és voler canviar els seus orígens i el seu caràcter transformador, i és un error ignorar que els equilibris entre les forces polítiques tenen un paper determinant en la consecució dels drets reals, i no tan sols nominals, de les dones i dels treballadors en general.

El dia de les dones

METGES DE CATALUNYA | 6

Entrevista “El pressupost de Salut hauria de superar els 12.000 milions” Entrevista a Antoni Comín i Oliveres (1971), conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya durant la XI legislatura del Parlament de Catalunya. Llicenciat en Filosofia i Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i postgraduat en Humanitats, és professor adjunt del Departament de Ciències Socials d’ESADE (Universitat Ramon Llull). En aplicació de l’article 155 de la Constitució, el govern espanyol el va cessar del seu càrrec el dia 27 d’octubre de 2017.

Entrevista realitzada el dia 1 de desembre de 2017 BLOC 1: SITUACIÓ POLÍTICA

llibertat per construir relat i definir el projecte, i com que la política és sobretot relat i lideratge, serà qui tindrà la llibertat per marcar el camí. Per carregar la pedra de la resistència davant de l’Estat i la seva deriva autoritària, que és una pedra molt pesada, és molt millor fer-ho amb dos braços.

La primera pregunta és obligada: com està i com és la seva vida a Brusel·les?

El meu company sempre em diu que quan li pregunten això cada dia a Barcelona respon el mateix: estem molt forts però molt tristos.

Penso que és una bona resposta perquè estem bé, tranquils, però amb un sentiment d’injustícia molt gran per no poder estar a casa nostra, amb les nostres famílies.

Si pogués tornar al dia 28 d’octubre, prendria la mateixa decisió?

Sí, però les dues decisions –fer la Declaració o convocar eleccions- eren vàlides, des del punt de vista polític.

Ambdues, tenien riscos, oportunitats i conseqüències. Aquella setmana vertiginosa i històrica havíem de decidir entre la frustració i la repressió. Si s’haguessin convocat eleccions es carregava sobre les espatlles de l’independentisme la frustració, i si es tirava endavant la declaració d’independència es carregava la repressió.

No hi va haver garanties que si es convocaven eleccions no hi hauria repressió: el PP no retirava el 155 i el fiscal no va dir que fes enrere la querella. Per tant si s’hagués fet la convocatòria d’eleccions ens podríem haver trobat amb frustració i amb repressió. La declaració va ser una decisió legítima i raonable. Això no vol dir que una altra decisió també ho hagués estat.

Creu que els membres del Govern empresonats ara pensen que hauria estat millor optar per la ‘via belga’?

No em puc posar en la seva consciència ni saber què pensen ara. En aquell moment ens vam prometre que respectaríem les decisions personals, que eren totes difícils. Tots coincidíem en què tant una cosa com l’altra, l’exili o quedar-se a Barcelona arriscant–se a anar a la presó, tenien sentit i eren útils políticament.

En una entrevista recent ha reivindicat el realisme, especialment en els plantejaments que s’han de fer després del 21-D. Però alhora afirma que després de les eleccions hi haurà dos governs: un legítim i un interior. Això no és allunyar-se de la realitat? De Govern només n’hi haurà un.

El que no podem fer és convalidar el 155 afirmant que el govern a l’exili ja no és el govern legítim. Ens vam presentar a les eleccions per combatre i eliminar el 155, no per convalidar-lo. Potser no hem de parlar de dos governs sinó d’un govern amb dos braços, el de l’interior i el de l’exterior, cadascun dels quals que tindrà unes oportunitats i unes limitacions. El braç interior tindrà capacitat de gestió, però molt coartada financerament i jurídicament per l’Estat, el braç exterior potser no estarà tant en el dia a dia de les decisions administratives, però tindrà molta més

La violència i la repressió de l’Estat s’ha situat en el centre del debat des de l’1 d’octubre. Diferents membres de l’executiu i de JxSí han afirmat que el Govern no havia contemplat un escenari de violència extrema. De debò no ho preveien després del que va passar durant la jornada del referèndum?

Sí que ho vam preveure, ho vam fer ja en la preparació del programa de les eleccions del 27 de setembre de 2015.

El que no podem donar per fet és que l’Estat espanyol ens reprimirà de manera explícita, i anticipar oficialment aquesta repressió, perquè seria com legitimar la violència d’Estat. En el nostre relat, era important situar la violència com a innacceptable, de tal manera que si l’Estat l’acaba exercint, com ha acabat succeint, a ulls del món aquesta violència serà vista com a intolerable, com va passar l’1 d’octubre. Això és una victòria perquè l’ús de la violència ha quedat totalment deslegitimat. I sí que teníem previst què faríem en cas que l’Estat fes ús de les forces de l’ordre: no confrontar-nos-hi.

Confrontar-se amb la violència de l’estat era correr el risc que es produís un conflicte i en això també hem sigut molt clars dient que era una línia vermella i que per part de la societat civil independentista

7 | METGES DE CATALUNYA

no hi hauria violència. Des d’una lògica pacifista, quan l’agressor t’agredeix, tu no t’hi tornes. És veritat que hi una diferència entre retirar-se o resistir pacíficament, sense tornar-s’hi. De fet, per tant, son tres opcions: tornar-s’hi, retirar-se o resistir de manera no violenta sense retirar-se. I que hi ha el debat sobre si en comptes de retirar-se s’hauria d’haver resistit. Però tots els experts en resistència civil no violenta admeten que aquestes estratègies requereixen un nivell de preparació i de conscienciació molt alt.

Una preparació que segurament el 27-O no era prou massiva ni general.

Hi ha hagut més d’estratègia o d’improvisació/adaptació per part del Govern?

La política sempre és estratègia més adaptació. D’estratègia n’hi ha hagut molta, però per responsabilitat política s’ha anat adaptant a cada circumstància. També hi hagut una part de la societat civil independentista que ha pecat de certa ingenuïtat perquè comptava amb cartes que no són reals, com el control del territori de manera pacífica, quan sembla clar que aquest control mai s’hagués pogut produir sense l’oposició de les forces de l’ordre espanyoles, i per això mai es va plantejar, o el reconeixement dels estats europeus, que no pot arribar fins que no et constitueixes fàcticament com a estat independent. Quan la declaració d’independència es pugui dur a la pràctica i es tradueixi de manera clara en els fets llavors sí que ens reconeixeran. Potser hauríem d’haver insistit més i ser més explícits amb les cartes amb que no podíem comptar a priori.

L’àmbit de la salut s’havia preparat per a la República?

I tant! Com a estructura d’estat destacada només ens falta l’Agència Catalana del Medicament, i la llei que ens ha de permetre construir aquesta agència –d’entrada en el marc autonòmic i quan calgui fent el salt a una agència estatal- el Govern la va deixar llesta perquè l’aprovés el Parlament. Els deures de Salut estan fets.

BLOC 2: VALORACIÓ DEL MANDAT Ha estat dos anys al capdavant del Departament de Salut. Quin balanç en fa a nivell personal i polític?

Faig un balanç molt positiu. Vam fer un

programa de mandat molt ambiciós basat en 40 punts. Al setembre vam fer una avaluació interna i vam constatar que havíem complert pràcticament el 100% del programa. Es pot discutir l’execució de cada punt, però quantitativament s’han tirant endavant totes les propostes. Des del punt de vista qualitatiu, podem fer el debat sobre les decisions que s’han pres, que agradaran més o menys. I a nivell personal també estic molt satisfet. Era el primer conseller de Salut que no era metge i era lògic que hi haguessin certes prevencions, però crec que s’ha creat una relació de diàleg amb tots els agents del sistema molt directa i molt clara, i un clima de confiança molt sincer, amb discrepàncies, òbviament. Em sento molt acceptat i penso que, abans de l’aplicació del 155, l’estat d’ànim del sector havia millorat i s’havia recuperat l’autoconfiança perduda després dels anys de retallades.

De què se sent més orgullós? Quin li agradaria que fos el seu legat?

Hem fet reformes en set o vuit grans àmbits i en cadascun d’ells hi ha una mesura emblemàtica. El primer, mesures urgents per revertir els efectes de la crisi i les retallades. Aquí hi ha una acció molt destacada que és el Pla d’Estabilitat Laboral, que ara amb el 155 s’està aplicant amb problemes però que té molt valor i que vam pactar amb tots els sindicats, patronals i col·legis. Amb el pressupost d’aquest any també hem pogut desfer un 37% de les retallades. El segon àmbit, avançar en l’equitat del sistema. Aquí destaca la llei d’Universalització de l’Assistència Sanitària. Tercer, reforçar el caràcter públic del sistema amb la sortida de la Clínica del Vallès de la xarxa pública i la reducció del contracte amb l’Hospital General de Catalunya que s’ha reduït de 13 a 5 milions d’euros anuals. Quart, la recuperació de les inversions. El nou Hospital de Viladecans, el projecte de reforma de l’Hospital Vall d’Hebron o els recursos addicionals per a l’Hospital de Bellvitge, per posar alguns exemples.

Cinquè, recerca. Hem fet dos grans projectes, el Pla estratègic de recerca i innovació en salut (PERIS) i el Programa públic d’Analítica de Dades per a la Recerca i la Innovació en salut (PADRIS) que substitueix al polèmic Visc+. Sisè, la qualitat assistencial, un dels àmbits més rellevants. Aquí destacaria el pla de reforma de l’atenció primària, l’ENAPISC, que és la segona gran reforma que haurà

viscut l’AP del nostre país des de l’any 1980, una AP que es la base de tot el sistema, i l’impuls pressupostari del pla de salut menta, que aposta pel model comunitari. Hem fet molta feina comptant amb tothom i en veurem els resultats. Setè, salut pública. Hem fet una llei que ens permet recuperar l’agència catalana de salut pública i ara ja s’està desplegant en serio el PINSAP. Vuitè, l’àmbit del suport als professionals, on destaca el pla pel Desenvolupament Professional Continu (DPC) en què Metges de Catalunya (MC) ha tingut un paper principal i que no hem pogut presentar. Tot això ho hem fet en només 18 mesos i estem molt contents.

Res és perfecte i tot es pot criticar però la feina és inqüestionable. A banda, hi ha algunes reformes que afecten a sectors de la població relativament petits, però que des del punt de vista qualitatiu son molt significatives: el nou model assistencial per a les persones amb síndromes de sensibilitat central, un tema que havia estat molt encallat, i que ara comença a caminar de veritat; el nou model d’atenció dels trans, que evita la patologització d’aquest col·lectiu, la inclusió de les dones lesbianes en el programa públic de reproducció humana assistida, el cribatge neonatal per a detectar els nens bombolla, etc. I després, per suposat, els plans que afronten dos grans temes estructurals de tot sistema sanitari públic i que, segurament són els dos problemes que la població té més presents: el pla de xoc per reduir les llistes d’espera, més centrat en reduir el temps d’espera de tothom que no pas el numero de persones que tenim a la llista, o el PLANUC, un pla que intenta repensar de manera integral tot el sistema d’urgències i d’atenció continuada al conjunt de la xarxa assistencial.

No voldria deixar de comentar l’assumpció per part de la Generalitat d’alguna hospitals públics de titularitat municipal: Berga, Reus o Mora d’Ebre. Per als seus territoris, es tracta de canvis importants.

El seu mandat comença amb la determinació d’enfortir la sanitat pública i desfer algunes de les decisions que s’havien pres en els darrers anys. Amb els pas dels mesos, la sensació és que aquesta “política sanitària d’esquerres” es va diluint. Per què?

Diluint? Qui ho diu es refereix al pla de desprivatitzacions? Això és un relat interessat que han fet alguns des de l’esquerra perquè els hi trencava els esquemes

METGES DE CATALUNYA | 8

reconèixer que, en general, aquest és el Govern de la Generalitat que ha fet més polítiques d’esquerres a Salut, més que en l’etapa del tripartit. També vaig rebre crítiques de l’altre bàndol, en el sentit que feia polítiques massa d’esquerres.

Sempre vaig dir que la desprivatització no era la mesura més important del meu mandat. I no m’esperava la polèmica ni l’atenció mediàtica que va aixecar. Quan el tema en el debat públic es va anar calmant a mi ja m’estava bé perquè no tenia cap interès en què el debat relatiu a les polítiques sanitàries només girés sobre aquesta qüestió. Vaig anunciar dues desprivatitzacions per a aquesta legislatura i una per a la següent, si seguia com a conseller. Aquesta legislatura n’hem acabat fent tres, una més de les previstes: la Clínica del Vallès, l’Hospital General de Catalunya i el servei d’atenció domiciliària de caps de setmana d’atenció primària de Barcelona i Montcada que feia l’empresa Sardomus i ara fa l’ICS. La desprivatització de l’Hospital Sagrat Cor sempre hem dit que era per a l’any 2021.

Per tant, el relat aquest que hem frenat els plans inicials en l’àmbit de l’enfortiment del caràcter públic del sistema, queda totalment desmentit pels fets.

Les pressions que un conseller de Salut rep dels seus socis de govern, de les empreses i dels lobbies, són més fortes en política que les conviccions i els compromisos?

Nosaltres vam proposar un programa i s’ha complert. Les pressions han vingut després. Hi ha hagut gent que ens ha demanat que no féssim alguna cosa i l’hem fet igualment. Les pressions són legítimes, la política també és això, però no hem renunciat a res. Recordo el moment que vam anunciar una oferta per a la compra de l’Hospital General de Catalunya i en un primer moment, per les raons que siguin, l’empresa ho va negar. Però després, al cap d’uns mesos, es va publicar un comunicat conjunt de l’empresa i el Departament de Salut explicant que hi havia unes negociacions que feia temps que s’havien iniciat i que continuaven.

Per què les infermeres poden tenir el seu decret de prescripció però els metges no poden tenir el seu conveni?

Són qüestions diferents. El decret pertany a l’àmbit de les competències professionals i el conveni al de les condicions laborals. El decret català de prescripció

infermera arregla un problema que no existia i que va ser creat pel govern espanyol. El sistema sanitari català funcionava perfectament, pel que fa a la distribució de competències i la col·laboració entre professionals, i va venir el decret espanyol, que es va fer malament en el fons i en les formes, i va crear un problema a tota Espanya. A Catalunya, metges i infermeres han sigut molt responsables i s’ha evitat el conflicte durant dos anys. Des de les nostres competències hem fet un decret per tancar les ferides que va obrir el decret espanyol. És cert que el decret de prescripció i el conveni mèdic són instruments diferents, però els facultatius no entenen per què infermeria pot resoldre la seva reivindicació i, en canvi, els metges no.

Del conveni mèdic se n’ha de parlar, per descomptat. Hem de fer el debat amb totes les parts i amb tranquil·litat. Del diàleg estic convençut que pot sorgir un cert consens. És evident que hi ha qüestions generals que afecten totes les professions sanitàries i altres que són específiques dels metges. Això és una evidència i seria bo trobar una fórmula equilibrada capaç de respondre a aquesta doble realitat. Per tant, sí, de com equilibrem l’especificitat i les normes generals del sector n’hem de parlar.

Quan? Perquè la voluntat de diàleg ja la tenien la consellera Geli i el conseller Ruiz.

El meu mandat ha estat de només 18 mesos i tot no s’ha pogut fer. El nombre de debats i reformes que es poden fer alhora, en un període relativament curt de temps, en el meu cas un any i mig, no és il·limitat.

Propera legislatura doncs?

No he de decidir-ho jo sol, però discutir sobre com organitzar les condicions professionals i laborals d’una manera equilibrada és un debat que s’ha de fer.

De cara a la propera legislatura ha de ser una prioritat la regulació i millora de les condicions essent sensibles a les especificitats de la professió mèdica. El que tinc clar és que el sindicat de metges en aquests 18 mesos m’ha demostrat tres coses: molt pragmatisme, molta voluntat de negociació i molta claredat.

Això facilita molt les coses. Metges de Catalunya és un actor amb qui mantenim una relació de confiança i sinceritat. És

un aliat lleial, sense que això vulgui dir que sempre estiguem d’acord.

El pressupost de Salut segueix sent insuficient, amb una despesa per càpita al nivell de l’any 2007 (1.145€).

Millorar-ho no depèn en bona part de la voluntat política?

La meva exigència aquests 18 mesos ha estat que el pressupost de Salut no podia caure del 40%. No es pot acceptar que el pressupost sanitari creixi menys que la mitjana. Tampoc es poden fulminar els altres departaments que també estan infrafinançats perquè és el conjunt de la Generalitat que està infrafinançada.

Per millorar la despesa per càpita en salut s’ha de millorar el pressupost de la Generalitat i només es pot fer dues maneres: reduint el dèficit fiscal i acabant amb el frau fiscal. Són dues fonts de finançament que pot tenir en el futur la Generalitat de Catalunya i que poden reportar fins a 32.000 milions d’euros anuals. Només que recuperéssim una part d’aquests recursos, el creixement del pressupost seria immens. Hi ha un altre gran forat on es gasten recursos que és l’atur. Si aconseguim reduir el nivell d’atur i situar-lo en la mitjana europea, els diners, avui totalment necessaris, que es destinen als subsidis es podrien invertir en polítiques socials.

Quin seria el pressupost òptim per al Departament de Salut? L’han calculat?

Hem definit tres grans focus que necessiten una gran injecció de recursos.

Millorar les condicions salarials dels professionals, augmentar la política d’inversions estratègiques, (la reforma del Vall d’Hebron, el nou Clínic, el nou Trueta, Calella, Vilanova, Tortosa, etc.) i la tercera gran factura, l’absorció de les llistes d’espera. Ara hem reduït els temps d’espera un 25% en la fase diagnòstica i la llista quirúrgica no creix, però és obvi que cal fer més i com vaig dir es necessiten bastants centenars de milions d’euros per absorbir la llista d’espera. Per tant, amb aquestes tres grans factures, per anar bé necessitaríem un pressupost de Salut que estigués clarament per sobre dels 12.000 milions d’euros anuals.

Però amb l’actual situació financera de la generalitat això és impossible.

L’ENAPISC i el PLANUC són plans ambicions i ben treballats, però s’han

9 | METGES DE CATALUNYA

presentat sense pressupost assignat i sense calendari d’execució. Així sembla difícil que puguin prosperar.

No vam voler, de manera deliberada, presentar un calendari tancat de desplegament, perquè el que compta, en un projecte com aquest és la voluntat política. I aquesta es demostra amb fets, no amb un calendari a llarg termini que per definició no té cap garantia segura de compliment. M’explicaré a través d’un exemple: la reforma de l’AP que es va iniciar a mitjans del anys 80, amb la idea que es pogués executar en una dècada, i al final va durar més de 20 anys. En les reformes estructurals, que per definició són reformes de llarg termini, començar amb un calendari no aporta cap garantia real de cara al seu desplegament. Nosaltres hem dit que l’ENAPISC necessitarà per a desplegar-se de manera integral com a mínim 5 anys, però la voluntat és fer-ho amb menys de 10. Si ho comparem amb la primera reforma, estem davant d’un calendari obert, però bastant ambiciós, i al mateix temps raonable, realista.

Per tant, el que cal és analitzar els fets i veure si són només projectes que s’anuncien o si es va avançant. Més que terminis, el que hi ha d’haver és un compromís real i verificable d’aquest desplegament. En el pressupost de 2017, l’atenció primària ha crescut el doble que l’especialitzada. Això és una decisió i això és ENAPISC. Aquest any hem incrementat la plantilla de primària en 300 professionals. Això també és ENAPISC. El consell assessor de l’ENAPISC, en què també hi és Metges de Catalunya, ha d’anar validant si s’estan complint els compromisos. I hauríem de fer exactament la mateixa reflexió en el cas del PLANUC. Sembla que s’estan recuperant alguns dels “projectes estrella’” del seu predecessor, com les aliances estratègiques territorials, els consorcis de Lleida i Girona que tants recels desperten als professionals. No són actuacions que van en sentit contrari a la publificació del sistema que vostè ha defensat?

No, això és un malentès. El que fem, encara que el nom s’assembli, és molt diferent. En el cas dels plans funcionals, estàvem davant d’aliances entre proveïdors per tal que planifiquessin la xarxa assistencial. Per dir-ho de manera simplificada, es planificava des de l’oferta. En canvi, els Plans estratègics territorial, vistos des d’aquest punt de vista, són tot el contrari: es tracta que la

planificació de la xarxa assistencial la faci el cat Salut a partir de l’anàlisi de la demanda.

El Servei Català de Salut és el responsable de la planificació operativa del sistema sanitari català, no és simplement l’asseguradora pública de salut. Amb aquesta nova mirada, el CatSalut ara és qui planifica i ja no els proveïdors, com havia anat passant fins ara. El CatSalut ha de manar, i, per fer-ho, als territoris s’han dissenyat els plans estratègics en què s’analitzen les necessitats de salut i s’encarrega als proveïdors la seva cobertura. Abans passava el contrari, eren els proveïdors els que sovint, en la pràctica, decidien.

Des del moment que es va confirmar que l’EMA no s’instal·lava a Barcelona van començar els retrets i les acusacions entre un i altre bàndol. El govern espanyol culpava a l’independentisme i govern català a la violència i la repressió exercida per l’Estat. Totes les parts van fer tot el que podien per aconseguir que la candidatura prosperés?

Per la part del govern català segur que sí.

Personalment, vaig mantenir la cooperació institucional fins i tot quan el govern espanyol ens estava reprimint brutalment. Vaig venir a Brusel·les després de l’1 d’octubre, quan se’ns amenaçava amb el 155 i la fiscalia general amb la presó. Vaig venir amb la ministra de sanitat a presentar la candidatura i vaig tenir l’elegància de no denunciar l’amenaça de repressió a la que ja estàvem sotmesos.

D’altra banda, els tècnics de la Generalitat han estat claus en l’elaboració del dossier tècnic. L’administració que aposta per la Torre Agbar és la Generalitat. Ara bé, un cop feta la feina tècnica en la qual la Generalitat ha estat clau, a partir d’aquí assolir l’EMA era la conseqüència de la capacitat diplomàtica dels estats i això depèn també del prestigi que tenen. El prestigi d’Espanya l’1 d’octubre va desplomar-se en picat davant de tota la UE, és un fet no un retret. L’Espanya que va negociar la candidatura de Barcelona tenia la reputació per terra davant la UE, perquè tota Europa va veure com la policia atonyinava la gent el dia 1 d’octubre. I no cal dir res més perquè és una descripció de la realitat. Els fets són que poc abans de l’1-O l’informe oficial de la propia l’EMA sobre les diferents candidatures ens va situar com la segona ciutat més ben posicionada, encara podíem guanyar, i en canvi al novembre, el dia de la votació, no vam passar ni a la segona ronda de votacions. Havíem caigut de cop a la cinquena posició. Gràcies a les porres del govern espanyol, insisteixo.

Les retallades són un malson del passat o en breu poden tornar a estar entre nosaltres?

La resposta a aquesta qüestió depèn, en part, de les perspectives de creixement de l’economia catalana, espanyola i europea.

Es una qüestió, en part, macroeconòmica.

La realitat és que hi ha moltes fragilitats en aquest model de creixement al qual s’ha apuntat avui l’economia espanyola.

Es creix, però amb moltes desigualtats.

L’economia europea no ha fet una part dels deures que havia de fer. No ha regulat el sistema financer supranacional, no ha culminat la unió bancària i fiscal, per tant, la confiança en què no es torni a caure en algun moment no llunyà en una crisi financera similar a la del 2008 és limitada. No s’han fet les reformes que tocaven i les que s’han fet amb l’únic objectiu d’ajustar el dèficit al preu que fos s’han carregat sobre les espatlles de la gent. De les classes populars, mitges i treballadores. Això, a part de ser injust, és econòmicament indefensable.

Es veu repetint en el càrrec de conseller de Salut?

Tenim moltes incerteses que planen sobre nosaltres, però més que repetir diria restaurar. Combatre la repressió és restablir el govern legítim. Això és el que va decidir la gent el 21-D. Vam guanyar les eleccions? Sí. Tot i que ara el govern espanyol, sense cap mena de pudor, diu obertament que no te la més mínima intenció de respectar el resultat.

Ja veurem si se’n surt, però. Tot apunta a que no, a que la democràcia aquesta vegada serà més forta que la repressió. Hi ha raons polítiques generals per seguir a la conselleria, per tant. Però també hi ha raons tècniques per seguir o, més ben dit, raons sectorials: acabar la feina que vam començar el mandat anterior amb el meu equip. Em sento molt orgullós de l’equip que hem fet a Salut, és molt potent i mantenim les ganes de seguir treballant junts.

11 | METGES DE CATALUNYA

Article Coneix i Opina: Conveni Mèdic Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)

E

l manifest fundacional de Metges de Catalunya (MC) del 2002, ja recull l’establiment d’un conveni assistencial únic en el marc del Servei Català de la Salut (CatSalut), per a tots els metges i metgesses de Catalunya.

En la constitució de la Mesa Social (2004) i en la Mesa de Negociació del VII Conveni dels Hospitals Concertats de la XHUP (2004-2005) es va fer la petició d’un conveni mèdic amb la incredulitat dels representants empresarials i l’oposició dels sindicats de classe.

Des d’aleshores, ha esdevingut l’objectiu principal de Metges de Catalunya i s’ha referendat en el 2n, 3r i 4t Congrés de MC. Es tracta d’un espai de negociació directe entre els metges i metgesses de Catalunya amb el Departament de Salut, CatSalut i representants de les empreses sanitàries, per tractar i acordar les nostres condicions laborals i professionals.

En la vaga del 2006, que va comptar amb el suport de metges i metgesses de tots els àmbits, es va aconseguir com a sortida la creació del Consell de la Professió Mèdica. En aquest fòrum, s’havien de tractar i acordar tots els temes laborals i professionals amb els metges i per als metges. Però no hi havia voluntat política

i la consigna va ser que res no prosperés.

Van ser dos anys de reunions, marejant la perdiu, sense cap resultat. En definitiva, una pèrdua de temps i un engany.

Malgrat tot, MC hem persistit en la nostra demanda de Conveni Mèdic i, des d’aleshores, hem expressat la nostra voluntat d’assolir-lo en tots els àmbits de negociació. El 2009, es va plantejar en el Conveni de la XHUP i del SISCAT. El 2011, es va fer una campanya a tots els centres i es va introduir el concepte a les eleccions de l’ICS, amb el lema ‘Som metges, nosaltres decidim. Per un conveni mèdic, vota MC’. S’ha reclamat davant del Departament de Salut en dues ocasions i el 2014 vàrem fer una performance amb les paraules ‘Conveni Mèdic’. I el maig de 2015, MC va demanar empara al Parlament de Catalunya per aconseguir un àmbit de negociació propi.

No hem defallit en el nostre objectiu.

S’ha picat molta pedra i escombrat molta sorra. En aquests moments, ens sentim molt forts i estem decidits a no parar fins a aconseguir-lo, i el passat 17 de gener vam donar el tret de sortida per assolir aquesta fita. I el Departament de Salut, CatSalut i els representants de les empreses ja estan disposats a parlar-ne, sembla que ja hi ha voluntat política.

L’any 2010, una de les jornades de debat ‘Coneix i Opina’ que organitza MC es va dedicar al Conveni Mèdic. Els ponents van ser representants d’organitzacions que gaudeixen de conveni propi, com els pilots aeris (SEPLA), controladors aeris (USCA), maquinistes ferroviaris (SEMAF) i facultatius de l’Hospital Clínic de Barcelona, que varen explicar les seves experiències.

Al maig d’enguany, MC organitzarà una nova jornada de debat ‘Coneix i Opina’ dedicada al Conveni Mèdic, amb un format en què els ponents expressaran la seva opinió des del punt de vista del seu paper en la sanitat catalana i que ens permetrà conèixer quina és la posició del conseller o consellera de Salut, del director del CatSalut, de la directora gerent de l’ICS i dels representants de les empreses del SISCAT sobre el Conveni Mèdic, en comparació amb la del sindicat.

Penso que serà una taula de debat molt enriquidora, ja que tindrem una visió polièdrica del nostre objectiu. Polièdrica no significa punts de vista diferents, sinó analitzar des de diversos angles la nostra il·lusió, que és el Conveni Mèdic, per fer-lo realitat. I no ens aturarem fins aconseguir-ho!

METGES DE CATALUNYA | 12

Entrevista “Defensar la millora de les condicions laborals també significa afavorir l’acte assistencial” David Arribas Tutusaus Llicenciat en Medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), especialista en Medicina familiar i comunitària i Diplomat de Postgrau en Direcció Estratègica i Desenvolupament de Recursos Humans per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

President del Sector Primària ICS (2012-2016), secretari de finances i d’acció sindical de Metges de Catalunya (MC).

Després d’anys amb un secretari d’acció sindical conegut i carismàtic com el Dr. Josep Lluís Pi, prens el relleu i assumeixes el càrrec. Quins objectius et fixes per a aquesta nova etapa?

He tingut la sort de compartir amb el doctor Pi els seus anys com a secretari d’acció sindical i he après al seu costat. Intentaré fer el que em correspon pel càrrec: crear xarxa i transmetre que l’acció sindical és la columna vertebral de Metges de Catalunya (MC). M’agradaria que els nostres delegats i delegades tinguessin sempre present que són els garants de la nostra actuació i que la seva feina com a representants dels companys i companyes és tan rellevant com la que fan a nivell assistencial.

Per aconseguir-ho, s’ha previst algun canvi en l’estructura organitzativa de la secretaria?

Hem definit un grup de treball ampli amb les persones que cada sector del sindicat ha escollit com a referents d’acció sindical, i també de les assemblees territorials.

Sobre aquest grup, junt amb els càrrecs que estatutàriament s’ocupen de l’acció sindical, com són el secretari i la vicesecretària general, pivotaran les decisions i les estratègies. I naturalment, les propostes de gran calat també hauran de rebre el vistiplau del Consell Executiu del sindicat. La meva tasca serà dirigir i coordinar el grup.

La idea és treballar de manera descentralitzada? Que l’acció sindical sigui més visible en els centres i territoris?

Sí, la idea és aquesta. Els delegats i delegades han d’interioritzar que l’acció sindical forma part de la seva feina habitual i que la presa de decisions és compartida i transversal. També hem

d’aprofitar l’expertesa que tenen molts companys i companyes per implementar les accions que són adequades per a cada sector o territori. No hem de pensar que els problemes dels facultatius són homogenis. Els interessos i les inquietuds són canviants en funció de l’àmbit de treball o el territori. Ens hem d’adaptar a aquesta realitat per ser efectius.

Els sindicats, com altres institucions, travessen una crisi de credibilitat. Què cal fer per tornar a comptar amb la confiança dels treballadors?

Hem de trobar líders que, en el nostre cas, entenguin que defensar els drets laborals dels seus companys i companyes també significa afavorir l’acte assistencial, que quan demanem millorar les condicions, aconseguir més temps per a les visites, per fer formació i recerca,

13 | METGES DE CATALUNYA

el resultat és una millor qualitat de l’assistència que prestem als pacients. La vinculació amb el sindicat s’ha d’entendre com una decisió natural i substancial per millorar el sistema. Per tant, ens hem de treure l’etiqueta del sindicalisme clàssic, de l’oportunisme, de no voler treballar, i hem de demostrar que el sindicalisme avui dia implica treballar tant o més que fent atenció sanitària, perquè implica fer les dues feines: metge i delegat sindical.

Com es trien els líders? Com es pot assegurar que els teus representants transmetin la imatge que desitges?

Primer cal tenir clar i ben interioritzat que la nostra feina té una justificació inqüestionable. Ens ho hem de creure, igual que creiem que la nostra feina com a metges i metgesses té una gran connotació social. Ser delegat sindical també hauria de ser un motiu d’orgull. En segon lloc, hem de generar un sentiment de pertinença autèntic a l’organització i hem de tenir la certesa que estem fent una tasca honrada. Si això internament ho assumim, serà més fàcil que també es vegi de portes enfora i que es visualitzi que, si no hi ha un líder sindical de referència en un centre d’atenció primària o en un centre hospitalari, és una minva per a les condicions laborals i assistencials. També hem de pensar que el delegat sindical lidera durant un període de temps, però no s’eternitza en el càrrec. Es compleix un cicle i es dona pas a una altra persona.

La capacitat de mobilització del col·lectiu mèdic sovint ha estat una dificultat per a l’estratègia d’acció sindical, fins i tot en els anys més durs de les retallades. S’hi pot fer alguna cosa?

Tenim dues dificultats: els metges actuem sobre la salut de les persones i no volem perjudicar-la de cap manera, i ens agrada molt exercir la nostra professió. Això provoca que moltes vegades siguem autocomplaents. Ens han de passar coses molt radicals per fer una plantada. Sabem que l’índex de baixes per estrès dels metges cada vegada és més alt, però tot així ens preocupem poc per l’autocura. Des del sindicat, hem de fer veure que reclamar unes condicions millors no és una mostra d’egoisme sinó que revertirà en una millora general del sistema. S’ha de cuidar els cuidadors perquè sinó, tard o d’hora, l’engranatge deixarà de funcionar.

Les noves generacions de metges que es troben amb un mercat laboral més precari tindran més consciència de la necessitat de mobilitzar-se i d’implicar-se en la reivindicació de drets i millores?

Espero que sí, a més els residents d’ara tenen molt clar que en la seva vida no tot és treball i també reclamem espai i temps per a la vida personal. Volen desenvolupar la seva carrera, però no volen deixar de banda altres coses. Això també influirà en aquest esperit reivindicatiu. Espero que amb el perfil de la professió que s’està configurant, format bàsicament per dones, tinguem metgesses que siguin bel·ligerants a l’hora d’exigir unes bones condicions laborals i professionals per poder oferir una bona medicina. Des del sindicat els hi posarem tots els recursos i instruments perquè puguin fer-ho.

Es preveu un pla específic per captar el suport i la participació dels metges i metgesses joves?

Volem presentar-nos i que ens coneguin en els ambients incipients de la professió, com són les facultats de Medicina, i incidir d’una manera molt important en els MIR. Segurament els residents tenen tanta feina a fer i estan tan atabalats per la seva formació que no tenen temps de preocupar-se per les seves condicions laborals, però per això estem nosaltres que podem fer-ho per ells. Hem de generar un substrat de confiança vers al sindicat en el col·lectiu.

De manera molt simplificada, l’acció sindical s’entén com l’organització de vagues i manifestacions. Són formes de pressió i protesta efectives en el segle XXI? Són les formes de pressió que actualment entenen l’Administració i les empreses. Si aquest és el llenguatge que entenen, se’ls hi ha de parlar en aquest llenguatge. Com a

delegat i secretari d’acció sindical considero que no haurien de ser les úniques formes de pressió per deixar clares quines són les nostres línies vermelles. Si tothom, de manera individual i col·lectiva, tingués clar quins són els límits i que, si es traspassen, no s’ha d’acatar, no caldria fer vagues.

També s’ha de tenir en compte que davant tenim gestors de recursos humans que només pensen en quadrar números, sense pensar en la tasca que fan els treballadors. Si els cuidessin molt probablement els conflictes es reduirien. En l’atenció primària, per exemple, només es pensa en atendre totes les visites, sense valorar la qualitat de l’atenció que s’està prestant. Si els professionals es plantessin i diguessin que no estan disposats a fer-ne més de X, no caldria prendre mesures més radicals perquè l’Administració entendria que no pot demanar més del que és assumible.

Claudiquem amb massa facilitat i massa sovint.

L’acció sindical es pot dirigir o coordinar de manera centralitzada, amb objectius comuns i compartits, però la més visible és la que fan els delegats i delegades.

Quines instruccions, recomanacions o eines vols donar-los?

Primer de tot reforçar el convenciment que la tasca que fan és rellevant. Un cop assumit el valor de la seva funció, detectar les mancances que poden tenir a nivell de formació per exercir amb eficàcia com a delegats. Així, seran necessaris coneixements de comunicació, economia, legislació, entre altres, perquè estiguin ben capacitats per al càrrec. Qualsevol professió requereix una preparació prèvia i la de delegat sindical també. Hem après a fer de metges però no a defensar els nostres drets i cal aprendre-ho. A més, un cop tens la confiança que estàs preparat, el missatge que transmets és més sòlid i potent, i el vincle amb els companys i companyes és més gran.

METGES DE CATALUNYA | 14

Reportatge Més de 200 delegats de MC es conjuren per apoderar el col·lectiu mèdic

Metges de Catalunya (MC) va reunir el 17 de gener més de 200 delegades i delegats del sindicat a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona per consensuar el pla estratègic i operatiu que aquest any iniciarà l’organització amb l’objectiu d’aconseguir un salt qualitatiu de les condicions laborals, professionals i retributives dels facultatius.

La Jornada de Delegats de MC ha comptat amb quatre ponències, la primera de les quals, a càrrec del president del sector d’hospitals d’aguts, centres sociosanitaris i de salut mental amb conveni SISCAT, Xavier Lleonart, ha introduït la proposta d’actuació del sindicat sobre cinc eixos: retribucions; condicions de treball (jornada, descansos, guàrdies); condicions

en la prestació de l’assistència; formació, docència i recerca; i participació dels professionals en la gestió.

A continuació, Mónica Rodríguez, presidenta de l’Assemblea Territorial Metropolitana Nord-Barcelona i Catalunya central, i Óscar Pablos,

15 | METGES DE CATALUNYA

secretari del Sector Primària ICS, han radiografiat la situació dels metges dels hospitals i centres d’atenció primària públics. Sobrecàrrega de treball i condicions laborals cada vegada més precaritzades dibuixen la realitat de la professió mèdica a Catalunya que, a més, es troba a la cua de l’Estat pel que fa a la comparativa de retribucions per territoris. Així queda demostrat que el model no és uniforme i, si hi ha voluntat, és possible incrementar les retribucions dels facultatius catalans.

Un cop identificat l’instrument que pot contribuir a superar aquestes mancances i greuges, l’advocada del Col·lectiu AiDE, Teresa Blasi, ha presentat el ventall de possibilitats jurídiques a l’abast del sindicat per assolir els canvis que reclamen els facultatius. En aquest sentit, la lletrada ha deixat clar que, tot i la dificultat que existeix per modificar les normes de la negociació col·lectiva, la reivindicació d’un marc de relacions laborals propi per al conjunt de metges catalans és legalment viable.

Per últim, Xavier Lamote de Grignon, director d’Activa Consultors & Partners, ha traslladat als delegats un missatge motivacional centrat en la importància d’assumir de manera individual i col·lectiva els conceptes i valors claus per assolir les metes fixades.

Amb aquesta Jornada de Delegats, l’organització ha posat els ciments sobre els quals construirà la seva estratègia d’acció sindical en els pròxims mesos. MC comptarà amb el concurs de tots els seus representants i afiliats perquè el repte de l’apoderament del col·lectiu mèdic passi de la retòrica a la realitat.

METGES DE CATALUNYA | 16

Entrevista “El metge ha de poder traspassar del cap al cor allò que normalment manega des de l’intel·lecte”

Què fa un pallasso a la Facultat de Medicina?

Angie Rosales és actriu i, alhora, fundadora i directora de Pallapupas, una ONG de pallassos professionals que treballa amb nens i nenes hospitalitzats, gent gran i persones amb malalties mentals per millorar el seu estat físic i emocional. Des de fa 10 anys, aquesta organització també forma en tècniques de comunicació futurs metges de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB), amb l’objectiu d’humanitzar la relació amb el pacient.

Bàsicament, recordar als estudiants que treballaran amb i per a persones. No es pot eludir que aquell cor, aquell cap, aquell fetge o aquell peu formen part d’una persona que té una situació personal i un estat emocional concret. No podem deixar de banda això per curar la part del cos que té malament. El pallasso el que fa és recordar que és imprescindible i urgent posar el pacient en el centre.

Per tant, el nas de pallasso i el fonendoscopi han de ser compatibles.

Jo crec que sí. D’una banda, el nas vermell pot aportar un punt d’humanitat al facultatiu, i de l’altra, el pallapupas no pot treballar en un hospital, si no té l’ajuda del metge que és qui li transmet la informació del pacient. Són vasos comunicants.

Com i quan neix la col·laboració entre Pallapupas i la Universitat de Barcelona (UB)?

Un dia ens va trucar un estudiant de quart de Medicina de la UB que volia que Pallapupas anés a donar classes a la seva facultat, perquè necessitava algú que li ensenyés com adreçar-se als pacients. Ens va concertar una reunió amb el vicedegà i el secretari del Campus de Ciències de la Salut de Bellvitge per poder presentar el nostre projecte i ja fa 10 anys que hi som. Més tard s’hi va afegir el Campus Clínic. Vam començar com una assignatura de lliure elecció i ara som una assignatura optativa de Medicina a partir del quart curs.

Què aporten les arts escèniques i l’humor al context sanitari?

L’humor és un recurs superpoderós per

17 | METGES DE CATALUNYA relativitzar el que està succeint i rebaixar la càrrega de dramatisme, perquè al metge també l’afecta el que l’envolta, tot i que és cert que, amb el pas dels anys, va fent crosta. Però és sa i necessari que l’afecti, perquè això vol dir que està fent bé la seva feina. En situacions límit de vida o en circumstàncies de dolor i adversitat, l’humor és un recurs indispensable per poder afrontar el tràngol d’una manera diferent.

Quins són els objectius del curs que impartiu als estudiants de Medicina?

Treballem fonamentalment la relació metge-pacient per humanitzar-la. Volem que el facultatiu prengui consciència que forma part d’un equip i que, al seu davant, té persones amb situacions personals i circumstàncies concretes.

Es tracta, doncs, d’incorporar la perspectiva del pacient en les habilitats del professional?

Totalment, però, també d’estar alerta de les nostres emocions. L’assignatura té una part experiencial molt important.

Volem que l’estudiant pugui entendre allò que expliquem, però també ho pugui experimentar no d’una manera intel·lectual, sinó vivencial.

Per contenir les emocions?

No, al contrari, per viure-les, perquè creiem que la manera de contenir l’emoció és viure-la. El metge ha de mirar els ulls del pacient i entendre que és una persona com ell. No pot perdre mai de vista que té un ésser humà complet al davant i no un fetge o un cap. En aquest sentit, és molt important que connecti amb la seva pròpia emoció. El metge ha de poder traspassar del cap al cor allò que està acostumat a manegar des de l’intel·lecte. És a dir, no ser tan racional?

Sí o, més ben dit, compaginar la racionalitat amb l’emoció. Això seria més just, perquè el metge necessita la racionalitat.

Si el facultatiu només visqués a través de les emocions, seria terrible. Tampoc no seria bo per al pacient. Jo crec que s’ha de trobar l’equilibri just entre el cap i el cor.

El curs porta per nom “Noves eines per a la intervenció en el món hospitalari”.

Quines són aquestes eines?

El teatre. No és tracta que l’estudiant surti del curs amb unes eines adquirides i empaquetades, sinó que traspassi per aquestes eines durant la formació. Tot el curs és

un exercici de construcció, de fer teatre.

En realitat, fem servir tècniques teatrals, molt corporals i emocionals. Són exercicis que posen en qüestió la teva manera de presentar-te, de funcionar, de ser. Posen en qüestió l’esquema mental des del qual vius i treballes. És més una experiència que et deixa petjada i que, al llarg de la carrera professional, la pots posar en pràctica.

Deu ser també una manera de trencar estereotips.

Exacte.

Quins?

Que el metge ho ha de saber tot, que ha de tenir resposta per a tot. Això li fa mal.

Seria sa que acceptés que no té resposta per a tot i que, a vegades, és necessari i útil compartir-ho amb el pacient.

Aquests estereotips són els que eleven el col·lectiu mèdic a una pretesa superioritat?

Sí, però els metges no adquireixen aquesta posició quan estan a la facultat.

Ho fan quan accedeixen al sistema, on estableixen una relació vertical tant amb els seus companys de feina com amb els seus pacients. Són dinàmiques que ja existeixen i ningú les qüestiona. Jo m’atreviria a dir que aquesta verticalitat els fa més mal que bé, perquè els situa en una posició de poder que no els ajuda, per exemple, a compartir feina amb la resta de personal sanitari.

I què pot fer el metge per transformar aquesta relació?

El metge és l’agent de canvi. A la universitat, posem casos pràctics sobre l’escenari i comprovem que el facultatiu, normalment, no fa ús de la xarxa de professionals que no són metges com ell. És important que prengui consciència que no passa res si ho fa, que la seva feina no valdrà menys. Cal trencar l’estructura mental des de la qual es mou el metge. Però també crec que el pacient és un altre agent de canvi que s’ha d’activar. El gran binomi és un pacient més actiu en la seva curació que pugui anar decidint conjuntament amb el professional de la medicina.

una solució genuïna i única. Els professionals de la medicina han de tenir la suficient confiança en si mateixos com per saber que tenen tot un bagatge de coneixement al darrera, una estructura sanitària que els dona suport i uns equips multidisciplinaris per poder fer front a les seves mancances, als seus dubtes o, fins i tot, als seus errors.

Des de la vostra experiència als hospitals, quina és la mancança principal del metge a l’hora de comunicar-se amb el pacient?

Li fa molta por deixar-se afectar, no saber què fer i com respondre emocionalment.

Li costa molt sentir-se vulnerable i això és precisament el que treballa el pallasso.

El pallasso no pot ser pallasso si no és vulnerable i mostra la seva vulnerabilitat al món. El metge ha de saber que no passa res si una situació concreta l’afecta, sempre que tingui el seu rol ben adquirit. És molt important que es posi en el lloc del pacient.

La tecnificació creixent de la sanitat ha deshumanitzat l’assistència?

Sí. La tecnologia farà dels metges i les metgesses tècnics dels aparells.

M’agradaria que, en un futur, els pallapupas ja no fóssim necessaris, però cada vegada pren més força la nostra figura, perquè estem més deshumanitzats.

Tampoc no ajuda l’enorme pressió assistencial a què està sotmès el metge.

Totalment. És un dels handicaps. La gran incògnita és saber on quedarà aquesta part més humana de la medicina. És farà fora de la praxi mèdica? Se n’encarregarà l’atenció primària? Seran professionals d’altres àmbits no sanitaris, com els pallapupas, qui gestionaran aquesta part més emocional? Sincerament, no ho sé.

Confieu que aquesta nova manera de fer que proposeu als futurs metges arrelarà entre la professió?

Quan més tecnificada estigui la medicina, més necessitat tindrà el metge de connectar amb la vessant més humana de la seva professió.

Quines són les claus del nou model comunicatiu que proposeu al metge?

La comunicació afectiva i el riure curen?

Saber escoltar. Una de les qualitats fonamentals que ha de tenir un pallapupas és l’escolta activa, però no amb les orelles, sinó amb tot el cos. Saber què demana cada situació concreta, perquè potser demana

Sens dubte. El riure ens cura a tots. Fins i tot, a vegades, forçar un somriure davant d’una adversitat o d’un dolor, no ens fa ser pitjors professionals. Això és un tabú cultural que hem de superar.

METGES DE CATALUNYA | 18

“La imminent arribada de les pluges, el monsó i les tempestes tropicals en una zona propensa als ciclons, augmenta el risc de brots de malalties” Kate Nolan, coordinadora d’emergències de MSF a Bangla Desh

Kate Nolan, coordinadora d’emergències de MSF a Bangla Desh, explica con segueixen arribat refugiats rohingyas al país, una de les crisis humanitàries més oblidades del món.

Bangla Desh ha rebut gairebé 700.000 refugiats rohingyas des del 25 d’agost de 2017. Aquests s’han sumat a les desenes de milers que ja es trobaven al país després de fugir d’altres moments de tensió i violència en l’estat de Rakhine, a Myanmar. El que més em sorprèn d’aquesta situació és la seva magnitud: la gran quantitat de persones que han creuat la frontera en tan poc temps, tot just sis mesos. De fet, encara segueix arribant gent.

Els refugiats acaben en assentaments precaris, improvisats i densament poblats al districte sud-oriental de Cox ‘s Basar. Les seves cases estan construïdes generalment a base de plàstic i bambú, amb poca distància de separació entre unes i altres, i amb unes condicions d’aigua i sanejament inadequades.

Com veiem a través de les nostres consultes mèdiques en tots els assentaments, els rohingyas ja estaven marginats i exclosos a Myanmar. Tenien molt poc o cap accés a atenció mèdica i no estaven vacunats de forma rutinària contra les malalties transmissibles, de manera que el seu estat d’immunització és molt baix.

Els nostres metges tracten a moltes persones amb diarrees i infeccions del tracte respiratori, malalties ambdues

relacionades amb les condicions de vida als campaments. També veiem ferides que han derivat en infeccions greus després de no haver estat tractades a temps, malalties cròniques que mai s’han abordat adequadament i famílies fragmentades en què nens o refugiats amb discapacitat han de tenir cura d’altres refugiats: aconseguir béns de primera necessitat o construir els seus propis refugis.

La combinació de tots aquests factors, la mida de la població, l’alta densitat dels camps, el refugi inadequat i l’estat d’immunització aparentment molt baix creen una tempesta perfecta sobre la salut pública. Estem en una situació molt fràgil que requereix de l’atenció constant del nostre personal i d’altres organitzacions que treballen sobre el terreny.

Una de les nostres preocupacions és la possibilitat que sorgeixin noves emergències dins de l’emergència actual. Així, la imminent arribada de la temporada de pluges, inclosos el monsó i les tempestes tropicals en una zona propensa a forts ciclons, augmenta el risc i el potencial de brots de malalties transmeses per l’aigua, com diarrees aquoses agudes. Ja hem vist com la vulnerabilitat de les persones pot augmentar ràpidament; a hores d’ara estem encara tractant a persones per xarampió i diftèria.

La nostra prioritat ara és consolidar les activitats mèdiques, centrar-nos en serveis d’atenció secundària i en la resposta d’emergència a brots de malalties, així

com estar preparats per respondre si la crisi es perllonga i cau en l’oblit.

Mentre continuem responent a l’emergència, en coordinació amb les autoritats, és important fer un esforç per millorar l’acceptació i comprensió d’un treball humanitari vital en les circumstàncies actuals. La zona ha vist com la seva població ha augmentat dràsticament, amb la consegüent pressió addicional sobre l’economia local, el medi ambient i la vida quotidiana d’una comunitat i un país d’acollida que han mantingut les seves fronteres obertes en una crisi que està lluny del seu fi.

Des que va començar la crisi el 25 d’agost de 2017, MSF ha ampliat enormement les seves operacions. En l’actualitat, l’organització mèdic-humanitària gestiona 15 llocs de salut, tres centres d’atenció primària i cinc instal·lacions que compten amb serveis hospitalaris. Les principals patologies entre els pacients en les nostres clíniques són les infeccions del tracte respiratori i les malalties diarreiques, totes elles relacionades directament amb la precarietat dels assentaments i les deficients condicions d’aigua i sanejament. Entre finals d’agost de 2017 i finals de gener de 2018, prop de 300.000 pacients han estat tractats pels equips de MSF i uns 7.000 han estat hospitalitzats en instal·lacions sanitàries de l’organització.

METGES DE CATALUNYA | 20

Espai jurídic Metgessa i dona: una vocació compartida Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica AiDE

E

l dia 8 de març de 2018 va ser un dia de la dona diferent als anteriors. Es va convocar una vaga general feminista d’àmbit internacional responent a una crida per la que es reivindicava que les dones “ens volem lliures, vives, combatives i rebels”. En el marc d’aquestes reivindicacions, volem aportar unes reflexions jurídiques sobre la dona metgessa.

Per fer-ho, caldrà partir del principi general d’Igualtat i No Discriminació, que s’estén a l’àmbit de l’accés a l’ocupació, el desenvolupament de la relació laboral i també a la seva finalització, a raó del que estableix la normativa que el garanteix -Constitució Espanyola, Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, Llei 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes, Estatut Marc del Personal Estatutari dels serveis de salut i Estatut dels Treballadors- que suposa l’absència de tota discriminació per raó de sexe, i, especialment, les derivades de maternitat, l’assumpció d’obligacions familiars i l’estat civil. És en l’àmbit de la maternitat on centrarem bona part de la nostra exposició atenent a que és l’àmbit en què majoritàriament es pot donar la discriminació. La Llei de Prevenció de Riscos laborals estableix en el seu article Art. 26 la obligatorietat d’una avaluació de riscos específics que ha d’incloure un estudi sobre els agents, procediments o condicions de treball que puguin influir negativament en la salut de les treballadores o del fetus, i també estableix una especial atenció del treball nocturn i treball a torns, assentant un seguit d’accions preventives que, per ordre de realització, van des de l’adaptació de les condicions de feina, al canvi de lloc de treball i fins a la suspensió del contracte per risc durant l’embaràs. És clara doncs la llei quan estableix com a última raó la suspensió del contracte de treball i és important tenir-ho present en tant que l’embaràs no pot ser un impediment al

desenvolupament de la carrera professional de les metgesses, provocant de manera automàtica la seva separació del món laboral durant un període més o menys llarg de temps, amb tot el que això implica.

En la línia del manteniment de la igualtat, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictar una important sentència en relació a una tècnica especialista de radiodiagnòstic en el Servei d’Oncologia Radioteràpica. Durant el seu embaràs la va alliberar de la realització de guàrdies establint una “obligació de l’empresa a adaptar les condicions o el temps de treball que implica que hagin de retribuir-se les guàrdies reclamades no realitzades que li haguessin correspost realitzar segons la programació existent”. El Tribunal Suprem ha acabat acceptant també aquest criteri i, per tant, si per adaptació del lloc de treball cal deixar de fer guàrdies, aquestes s’han de seguir cobrant.

Si no és possible l’adaptació i cal anar finalment a la suspensió per risc durant l’embaràs, es tindrà present que la situació protegida és la derivada de riscos o patologies que puguin influir negativament en la salut de la treballadora o del fetus, quan estigui relacionada amb agents, procediments o condicions del lloc de treball, que comença el dia en què s’inicia la suspensió del contracte de treball per aquesta causa i que finalitza el dia anterior a l’inici de la suspensió per maternitat, o el de la reincorporació al seu lloc de treball o un altre compatible amb el seu estat.

Pel que fa al permís de maternitat cal tenir present que les situacions protegides són la maternitat, l’adopció i la guarda amb finalitats d’adopció o acolliment, sempre que la seva durada no sigui inferior a un any. Té una durada de 16 setmanes, ampliables en diferents supòsits. Aquest període pot ser gaudit únicament per la mare o també per l’altre progenitor, bé de forma simultània o successiva sempre que sis setmanes

siguin gaudides immediatament després del part (descans obligatori). Té efectes des del part, la resolució judicial per la qual es constitueix l’adopció o la decisió administrativa de guarda amb finalitats d’adopció o d’acolliment, i comprèn una prestació econòmica des del mateix dia en què comença el descans que és del 100% de la base reguladora.

Des del Col·lectiu AiDE i per encàrrec de Metges de Catalunya (MC) estem posant en marxa una campanya per aconseguir que el 100% de la base reguladora sigui complementat fins a assolir el 100% de les prestacions fixes i periòdiques, atenent a la discriminació que comporta percebre-les en situacions d’incapacitat temporal i no fer-ho en situació de descans per maternitat, en el ben entès, a més, que les guàrdies són prestacions fixes i periòdiques.

Hi ha un àmbit en el qual cal portar a terme molta feina encara i és el de la violència contra les dones. El paper de metges i metgesses aquí és molt important, ja que els drets laborals i de la seguretat social de les dones víctimes de violència de gènere són molts i, malauradament, molt desconeguts i oblidats. Des de la posició de qui en garanteix la salut es pot portar a terme una tasca de divulgació a les víctimes per tal que vagin a rebre assessorament jurídic sobre el ventall de possibilitats que la legislació laboral i de seguretat social els ofereix per ajudar-les en el camí de la seva recuperació.

Finalment, fem palès que s’escapa de les possibilitats d’aquest espai l’anàlisi del sostre de vidre real, potent i permanent que existeix en els alts càrrecs de la sanitat, tant en el Departament de Salut com a nivell de caps de servei, fet que provocant, entre d’altres, una clara bretxa salarial en una professió cada vegada més feminitzada però que continua molt masculinitzada en els estaments amb poder. La tasca sindical i jurídica en aquest àmbit és necessària i engrescadora. Ens hi posem.

21 | METGES DE CATALUNYA

L’esdevenir del Sindicat de Metges durant la Guerra Civil (II) Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània

D

esprés d’apaivagar l’aixecament dels militars sollevats durant els primers dies de la Guerra Civil, el president de la Generalitat, Lluís Companys i Jover (1882-1940), va veure’s obligat a conviure amb el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), el qual estava format per diferents formacions antifeixistes. La doble finalitat d’aquest comitè era l’enviament de les primeres columnes de voluntaris al Front d’Aragó i controlar, mitjançant les Patrulles de Control que no sempre van complir amb la seva comesa, els terribles estralls que s’estaven duent a terme a la rereguarda republicana. El Sindicat de Metges va patir la presència de les patrulles amb l’incautament inicial de l’entitat per part d’una cèdula formada per setze persones del CCMA i posteriorment per la intervenció del Comitè de Control dels Serveis i Organitzacions Mèdiques de Catalunya.

Va ser precisament aquest comitè el que va realitzar un escrit en el Butlletí del Sindicat (1920-1937) d’agost i setembre de 1936, dirigit als metges de Catalunya, perquè denunciessin les actituds poc professionals de possibles companys de professió: «Seria fer traïció a aquestes Centrals Sindicals i a la fermesa de les pròpies conviccions, sol·licitar l’ingrés a les mateixes, per part de companys que no estiguin identificats amb les respectives ideologies, i ensems una gran equivocació, cas de perseguir-se altres finalitats, ja que un carnet sindical mai podrà servir de parallamps ni d’objecte de lucre personal, puix que el que valoritza el metge com a ciutadà, és la seva actuació passada i el comportament que hagi tingut. [...] Col·laboreu amb les vostres iniciatives a la tasca de reivindicació social l’Estament Mèdic. Assabenteu

a només les tres persones encarregades de la guàrdia al Casal del Metge. Les despeses van ser repartides a parts iguals entre el Sindicat, el Col·legi i l’Acadèmia de Ciències Mèdiques.

immediatament a aquest Comitè de totes aquelles deficiències i anormalitats que observeu en la vida sanitària de Catalunya. Anuncieu a aquest Comitè totes aquelles actuacions i iniciatives personals que puguin significar un destorb a la nostra actuació».

El Comitè també va crear una Caixa de Socors, mantinguda per les aportacions econòmiques del Col·legi Oficial de Metges i del propi Sindicat, amb la finalitat d’ajudar a les famílies dels metges morts i ferits al front de lluita o complint el seu deure professional.

L’administració d’aquesta va ser controlada per la Caixa de Beneficència del Sindicat, que en aquell moment rebia el nom de Caixa d’Assistència del Sindicat.

La vessant assistencial va mantenir-se al llarg de la guerra i, fins i tot, va ampliar-se amb les subscripcions destinades als ferits i invàlids, la recaptació de quotes especials per nodrir la Caixa de Socors, el proveïment de roba o residència per als metges i familiars refugiats.

El 27 de setembre de 1936 va possibilitar-se la dissolució del CCMA i la desaparició del mencionat Comitè de Control gràcies a la presència de les formacions anarquistes al govern de la Generalitat.

A partir d’aquest fet, les despeses de manutenció dels milicians van reduir-se

Els violents fets succeïts entre el 3 i 7 de maig de 1937 també van afectar al Sindicat, ja que un grup anarquista anomenat “Mimosa”, nom d’una companya morta al front, va ocupar el Casal del Metge. El personal que vivia al Casal va ser reclòs en els soterranis de l’edifici fins que l’ordre públic va aconseguir evacuar-los la matinada del 9 de maig de 1937. Tot i l’ensurt, les oficines van reprendre la normalitat sense que manqués cap mena de documentació, però van endur-se dos vehicles, menjar i algun objecte de valor. Aquest fet va comportar que el conseller d’Ordre Públic, Artemi Aiguader i Miró (1889-1946), germà del també membre del Sindicat, ex alcalde de Barcelona, diputat a Corts i Ministre de Treball, Jaume Aiguader, va ordenar la protecció del Casal i les entitats que en formaven part.

Tot i els ensurts que va patir el Sindicat i les persones que en formaven part en el Casal del Metge, el pitjor estava per arribar. L’1 d’abril de 1939 el conflicte bèl·lic va arribar a la seva fi, però va iniciar-se un altre període fatídic per a la vida de l’entitat i la de molts dels seus membres.

HEM DIT 22 | METGES DE CATALUNYA > 13/02/2018

MC, satisfet amb la decisió de l’ICS de fixar un màxim de visites a les consultes de primària de la Metropolitana Nord

> 08/02/2018

MC aconsegueix regularitzar el sou dels metges de família i pediatres eventuals de l’ICS

MC es mostra satisfet amb la instrucció que han signat la directora gerent de l’ICS i el gerent territorial de l’àrea Metropolitana Nord de Barcelona, Candela Calle i Jordi Ara, segons la qual, a partir de l’1 de maig, les agendes ordinàries dels metges de família i pediatres dels CAP d’aquest territori tindran fixat un límit de 23 visites presencials i cinc no presencials per jornada, amb l’objectiu de garantir una assistència de qualitat. La decisió és fruit de les converses entre els facultatius d’atenció primària de la Metropolitana Nord i el mateix sindicat amb representants de l’ICS. La instrucció també preveu l’establiment d’agendes de sobreeiximent en els EAP per poder atendre les visites que superin el límit màxim pactat a l’agenda ordinària, que es faran a contra torn, ja sigui de manera voluntària i remunerada o amb contractació específica de personal. A més, l’ICS també garantirà que la població assignada als metges de família no superi les 1.500 TIS i les 1.200 per als pediatres, i implantarà, progressivament, el tancament dels EAP a les 20.00 hores.

A partir de la nòmina del mes de març, els facultatius que ocupen una plaça eventual en l’àmbit d’atenció primària de l’ICS durant un període superior a sis mesos veuran incrementat el seu sou gràcies a una reclamació efectuada per Metges de Catalunya en la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat del 19 de gener. El sindicat ha aconseguit que aquests professionals percebin el complement d’atenció primària i el de desplaçament aplicant els diferents nivells de retribució en funció de la població ponderada de cada EAP. Fins ara, els professionals mèdics contractats com a reforç cobraven l’import mínim dels dos complements perquè no se’ls computava la quantitat de targetes sanitàries individuals (TSI) assignada.

> 08/03/2018

> 09/03/2018

Metges de Catalunya, amb la ‘Marea Lila’

MC demanarà l’ingrés a la Federació Europea de Metges Assalariats

MC ha participat el 8 de març, Dia Internacional de la Dona, en els actes de reivindicació feminista que han tingut lloc a Barcelona.

El sindicat mèdic s’ha adherit a la convocatòria de vaga laboral i ha tancat les seves instal·lacions durant dues hores per donar suport a la lluita per la igualtat dels homes i les dones. A més, una delegació de l’organització ha assistit a la concentració que a les 12.00 hores ha tenyit de lila la Plaça de Sant Jaume de la capital catalana. En un manifest públic que reclama la igualtat de metges i metgesses en el seu desenvolupament professional i laboral, MC denúncia que, malgrat que la professió mèdica està clarament feminitzada, els càrrecs directius, de gestió i de docència continuen en mans d’homes.

L’Assemblea General de Compromissaris de Metges de Catalunya, celebrada el 6 de març a Barcelona, ha acordat sol·licitar l’ingrés del sindicat a la Federació Europea de Metges Assalariats (FEMS en les seves sigles en francès), entitat creada l’any 1964 per defensar els interessos laborals i professionals dels facultatius en l’àmbit europeu, així com garantir unes condicions de treball dignes i vetllar per la independència terapèutica i de diagnòstic dels professionals davant de possibles ingerències externes. A més, l’assemblea anual ha aprovat un increment de sis euros de la quota d’afiliació trimestral a MC (congelada des de fa més de 10 anys), que entrarà en vigor a partir d’aquest juliol..

23 | METGES DE CATALUNYA > 08/01/2018

> 15/02/2018

Puig: “Els col·lapses a Cruz: “El sistema sanitari Urgències s’arrosseguen des de català té necessitats urgents” fa temps perquè les retallades de 2010 no s’han revertit” El secretari general de MC, Josep Maria Puig, ha afirmat que l’actual situació dels serveis d’urgències a causa de l’arribada de la grip no és “anormal”, ja que els problemes de saturació s’arrosseguen des de fa temps, perquè les retallades que s’han aplicat des de 2010 “no s’han revertit en cap moment”. Així, amb la mateixa limitació d’infraestructures dels últims anys i amb un increment de pacients amb patologies complexes, la sensació dels professionals és de “cansament per acumulació”. Per suplir la pèrdua de llits d’hospitalització i apaivagar el col·lapse de les urgències, ha plantejat potenciar els equips d’atenció domiciliària, incrementar les places sociosanitàries i reconvertir les habitacions dobles dels hospitals en individuals.

El president de MC, Jordi Cruz, assegura que el sistema públic de salut té “moltes necessitats i urgents” i demana la formació d’un nou Govern de la Generalitat perquè “el país no es pot aturar”. Cruz reivindica l’execució de polítiques que permetin mantenir el progrés social. En aquest sentit, assenyala l’àmbit sanitari com un dels sectors que més necessita l’aplicació de mesures que permetin revertir els efectes de la crisi i les retallades.

> 11/01/2018

> 12/02/2018

Pablos: “La plantilla dels CAP i CUAP està infradotada tot l’any, no només ara, i és complicat trobar professionals que hi vulguin treballar per les condicionals laborals que s’ofereixen”

Puig, després de 100 dies d’aplicació del 155: “Necessitem restablir la normalitat per complir els pressupostos”

El secretari del Sector Primària ICS de MC, Óscar Pablos, ha analitzat la situació dels CAP i els CUAP en l’actual epidèmia de grip. El responsable sindical assegura que les condicions laborals i retributives que s’ofereixen són “molt poc atractives” i, d’aquesta manera, “és complicat trobar professionals que vulguin treballar en l’àmbit de l’atenció primària”. En aquest sentit, Pablos demana que es plantegi una reflexió sobre el sistema. “L’atenció primària pot apostar per dos models: el quantitatiu que tenim ara (tot allò que vingui s’ha de visitar) sense importar el volum, ni el com ni el quan; o un model qualitatiu que permeti explotar el potencial que té un metge de primària o un pediatre perquè faci tot allò que sap fer i no pot”.

Transcorreguts 100 dies des de l’aplicació a Catalunya de l’article 155, el sistema sanitari públic se’n ressent i els endarreriments de les gestions sanitàries són norma habitual en el dia a dia. Així ho han posat de manifest a Diario Médico diferents actors de la sanitat catalana, entre els quals MC. El seu secretari general, Josep Maria Puig, ha assenyalat que els problemes van començar quan el govern espanyol va decidir intervenir els comptes de la Generalitat abans de l’aplicació del 155. “La intervenció econòmica és el que més ens afecta i en sanitat suposa la pèrdua de 25 milions d’euros en inversions que estaven previstes en els pressupostos i que no s’han dut a terme”, ha afirmat. Per això reclama “tornar al més aviat possible a la normalitat i agilitzar els processos perquè es puguin complir els pressupostos”. De moment, la intervenció de l’autogovern ha impedit, segons Puig, poder realitzar compres previstes d’equipaments i medicaments, renovar les tarifes del sector sociosanitari i aplicar la llei d’universalització de la sanitat.

METGES DE CATALUNYA | 24

Formació Abril-Juny 2018

Formació sindical Argumentar i convèncer. Habilitats i estratègies per influir i persuadir 19, 21 i 25 de juny de 2018 De 15.30 a 20.30 hores

Formació mèdica continuada i Formació sindical Realment ens cuidem els metges?

22 de maig de 2018 De 16.00 a 20.00 hores

Formació mèdica continuada Alcohol i cocaïna: dos antagonistes que es complementen?

17 d’abril de 2018 De 16.00 a 19.00 hores Incapacitats laborals 24 d’abril de 2018 De 16.30 a 20.30 hores Proves biomecàniques en la presa de decisions per patologia musculesquelètica 15 de maig de 2018 De 16.30 a 19.30 hores Infeccions en els ancians. S’han de tractar? Quan? Com? On? 24 de maig de 2018 De 16.30 a 20.00 hores

Humor Gràfic per N a p i

25 | METGES DE CATALUNYA

MC Magazine David Gràcia Fonalleras

Islàndia, la bellesa del gel i de la terra Un somni, una gran aventura, un destí que no us decebrà.

Aquesta és una breu crònica d’un dels viatges que més m’han impressionat.

Glaceres, volcans i arcs de Sant Martí cada dia. Pluja, vent, sol, fred i grans salts d’aigua per tot arreu. Guèisers, fumaroles que surten de terra, fang bullint, aigües termals i canyons. Rius de lava, paisatges marcians, immenses platges negres i escultures de gel. Deserts de sorra negra, muntanyes multicolors i fiords. Els cavalls islandesos i els xais, omnipresents allà on creix l’herba.

Foques, balenes, ocells de tot tipus i els fotogènics “puffins”. Un còctel per gaudir de la natura en estat pur.

Uns anys enrere, amb la meva dona i una altra parella, vam organitzar un viatge a Islàndia. L’objectiu de tots quatre era explorar, perdre’ns per les immensitats i gaudir d’aquests paisatges mentre coneixíem l’illa màgica d’aquests víkings valents que han poblat al llarg dels segles aquest inhòspit indret del món.

Amb un vehicle tot terreny per arribar amb facilitat a tots els racons, vàrem fer la volta a l’illa en 16 dies i... 16 dies, puix que mai es va fer de nit!! Hi vam anar a finals de maig, un bon moment fora de temporada alta, i vam adaptar el viatge a la nostra mida. Dormíem en els acollidors albergs de “HI Iceland”, combinant-ho amb estades en hotels i alguna casa de turisme rural que ens va permetre un contacte més proper amb els islandesos.

El viatge va començar a la famosa “Ring road”, uns 3.500 kilòmetres sortint de la capital, Reykjavík, al sud-oest de l’illa.

Primera parada al Parc Nacional de Thingvellir. Allà ens expliquen que els víkings van fundar el primer parlament

democràtic del món i podem veure la falla que separa la placa eurasiàtica de l’americana. Segons els científics, cada any que passa estem 2,5 centímetres més allunyats d’en Donald Trump. Quina sort!!

Seguim cap a la primera gran cascada, la majestuosa Gullfoss. Quedem bocabadats.

D’on pot sortir tanta aigua i amb tanta energia? I quina immensitat! 2,5 kilòmetres d’amplada i 32 metres de caiguda.

Cascades de totes les mides seran una constant del nostre viatge, anem on anem.

Per una pista de terra ens endinsem cap a l’interior de l’illa. Cal anar amb compte a l’hora de travessar els rius, donat que canvien el seu cabal durant el dia. Ens aturem en un refugi als peus del glaciar Langjökull. Estem sols en un bonic refugi lliure, immers en un paisatge descomunal. Davant nostre, el gel es va trencant i cau al llac on es forma un gran riu.

Arribem a Geysir, on el guèiser Strokkur, el més antic conegut, continua llençant

METGES DE CATALUNYA | 26

aigua a 100º, fins a 30 metres d’alçada, cada 5 minuts. És mitjanit i el tenim per a nosaltres sols. L’aigua bull als nostres peus. Els recorreguts que fas per Islàndia sempre són preciosos. A mesura que ens acostem a la costa, trobem grans esplanades que s’han format amb els materials que arrosseguen els rius, sobretot quan algun volcà entra en erupció i desfà el gruix de gel que té damunt seu.

De nou, ens trobem isolats en un petit refugi proper al volcà Eyjafallajoküll, el mateix que l’any següent va entrar en erupció i va ser el responsable d’un caos aeri a tot Europa. En una glacera propera comença un dels trekkings més famosos del món, el Landmanalaugar.

Aquesta caminada es pot fer en cinc dies, uns 65 km aproximadament. Muntanyes de colors i una mica de tot, de tot el que hi ha a Islàndia, és clar. Rius, cascades, llacs, volcans... El final del recorregut és la recompensa. Un bany en una esplanada per on transcorre un riu calent (40ºC) mentre a la superfície fa un vent i un fred que pela! Nosaltres hi vam anar per la via directa amb el nostre 4x4, travessant rieres i pistes solitàries en deserts de sorra negra. Del riu vam sortir ben arrugats.

Els noms islandesos són difícils de retenir a la memòria. L’únic poble que recordem és Vik, una vila preciosa amb grans platges de sorra negra amb impressionants formacions rocoses que els nadius diuen que són elfs. Deu ser per la quantitat de Brennivin, el licor nacional, que beuen.

L’espectacular i grandiosa glacera Vatnajökull és un destí imprescindible.

Gran, però molt gran. No tinc paraules per descriure la nostra arribada una tarda amb boira, quan de cop comença a fer vent, surt un lluminós i netíssim raig de sol a poc a poc i es destapa davant nostre aquesta immensa massa de gel. Recordo l’esgarrifança que em va recórrer pel cos.

Pell de gallina.

Fer una excursió amb moto de neu també és una experiència molt recomanable.

Paratges de muntanya amb blancs infinits i grans panorames fins a l’oceà en un dels llocs més alts de l’illa. A l’est es troben els bonics fiords, els ports i els seus pescadors. Uns àpats excel·lents a base de llagostes regades amb cervesa Viking.

Una meravella.

La tornada pel nord no deixa de sorprendre. Els paisatges són impressionats fins arribar a Myvatan. Allà es troben els millors banys termals d’Islàndia, on es gaudeix d’unes magnífiques vistes sobre una esplanada de nombrosos llacs i amb més tranquil·litat que en en els banys de la capital. A més, l’entorn és com d’un altre planeta: piscines de sofre, fang bullent formant grans bombolles, terra de colors grocs, blaus, verds, vermells...

En el seu petit aeròdrom, si el dia ho permet, es pot fer un vol en avioneta sobrevolant els volcans, els grans rius, les cascades, les glaceres, els llacs i els deserts. Una activitat “extra” molt i molt recomanable.

Seguint per la costa nord hi ha una altra parada obligada: Husavik. Referent del whale watching (avistament de balenes), es tracta d’un bonic poble costaner amb un espectacular sol de mitjanit que il·lumina les seves façanes.

Una llum màgica.

També és obligada la visita a un museu únic al món, el Phallus Museum, on es recullen els penis de tots els mamífers del món, excepte el de l’home perquè diuen que esperen la donació d’un voluntari.

Per la zona es pot tastar la “delicatessen” islandesa més famosa: el tauró podrit.

Boníssim! Però si no s’acompanya d’un bon got de Brennivin es pateix molt i molt.

Més glaceres. Snaefellsnes, on diuen que Jules Verne es va inspirar per escriure “Viatge al centre de la terra”. És un país inacabable.

Poc a poc anem fem via cap a la capital.

Reykjavík és vital, acollidora, moderna, peculiar i ara ja un destí turístic de primer ordre. Evidentment, cal anar a remullar-se al Blue Lagoon.

Abans d’acabar una recomanació per als que us plantegeu visitar Islàndia: si voleu conèixer més, llegiu el llibre d’en Xavier Moret, ‘Islàndia, l’illa secreta’.

Encara hi sou a temps aquest estiu!