Entrevista

“Defensar la millora de les condicions laborals també significa afavorir l’acte assistencial”

David Arribas Tutusaus Llicenciat en Medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), especialista en Medicina familiar i comunitària i Diplomat de Postgrau en Direcció Estratègica i Desenvolupament de Recursos Humans per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). President del Sector Primària ICS (2012-2016), secretari de finances i d’acció sindical de Metges de Catalunya (MC).

Després d’anys amb un secretari d’acció sindical conegut i carismàtic com el Dr. Josep Lluís Pi, prens el relleu i assumeixes el càrrec. Quins objectius et fixes per a aquesta nova etapa?

He tingut la sort de compartir amb el doctor Pi els seus anys com a secretari d’acció sindical i he après al seu costat. Intentaré fer el que em correspon pel càrrec: crear xarxa i transmetre que l’acció sindical és la columna vertebral de Metges de Catalunya (MC). M’agradaria que els nostres delegats i delegades tinguessin sempre present que són els garants de la nostra actuació i que la seva feina com a representants dels companys i companyes és tan rellevant com la que fan a nivell assistencial.

Per aconseguir-ho, s’ha previst algun canvi en l’estructura organitzativa de la secretaria?

Hem definit un grup de treball ampli amb les persones que cada sector del sindicat ha escollit com a referents d’acció sindical, i també de les assemblees territorials. Sobre aquest grup, junt amb els càrrecs que estatutàriament s’ocupen de l’acció sindical, com són el secretari i la vicesecretària general, pivotaran les decisions i les estratègies. I naturalment, les propostes de gran calat també hauran de rebre el vistiplau del Consell Executiu del sindicat. La meva tasca serà dirigir i coordinar el grup.

La idea és treballar de manera descentralitzada? Que l’acció sindical sigui més visible en els centres i territoris?

Sí, la idea és aquesta. Els delegats i delegades han d’interioritzar que l’acció sindical forma part de la seva feina habitual i que la presa de decisions és compartida i transversal. També hem d’aprofitar l’expertesa que tenen molts companys i companyes per implementar les accions que són adequades per a cada sector o territori. No hem de pensar que els problemes dels facultatius són homogenis. Els interessos i les inquietuds són canviants en funció de l’àmbit de treball o el territori. Ens hem d’adaptar a aquesta realitat per ser efectius.

Els sindicats, com altres institucions, travessen una crisi de credibilitat. Què cal fer per tornar a comptar amb la confiança dels treballadors?

Hem de trobar líders que, en el nostre cas, entenguin que defensar els drets laborals dels seus companys i companyes també significa afavorir l’acte assistencial, que quan demanem millorar les condicions, aconseguir més temps per a les visites, per fer formació i recerca,

el resultat és una millor qualitat de l’assistència que prestem als pacients. La vinculació amb el sindicat s’ha d’entendre com una decisió natural i substancial per millorar el sistema. Per tant, ens hem de treure l’etiqueta del sindicalisme clàssic, de l’oportunisme, de no voler treballar, i hem de demostrar que el sindicalisme avui dia implica treballar tant o més que fent atenció sanitària, perquè implica fer les dues feines: metge i delegat sindical.

Com es trien els líders? Com es pot assegurar que els teus representants transmetin la imatge que desitges?

Primer cal tenir clar i ben interioritzat que la nostra feina té una justificació inqüestionable. Ens ho hem de creure, igual que creiem que la nostra feina com a metges i metgesses té una gran connotació social. Ser delegat sindical també hauria de ser un motiu d’orgull. En segon lloc, hem de generar un sentiment de pertinença autèntic a l’organització i hem de tenir la certesa que estem fent una tasca honrada. Si això internament ho assumim, serà més fàcil que també es vegi de portes enfora i que es visualitzi que, si no hi ha un líder sindical de referència en un centre d’atenció primària o en un centre hospitalari, és una minva per a les condicions laborals i assistencials. També hem de pensar que el delegat sindical lidera durant un període de temps, però no s’eternitza en el càrrec. Es compleix un cicle i es dona pas a una altra persona.

La capacitat de mobilització del col·lectiu mèdic sovint ha estat una dificultat per a l’estratègia d’acció sindical, fins i tot en els anys més durs de les retallades. S’hi pot fer alguna cosa?

Tenim dues dificultats: els metges actuem sobre la salut de les persones i no volem perjudicar-la de cap manera, i ens agrada molt exercir la nostra professió. Això provoca que moltes vegades siguem autocomplaents. Ens han de passar coses molt radicals per fer una plantada. Sabem que l’índex de baixes per estrès dels metges cada vegada és més alt, però tot així ens preocupem poc per l’autocura. Des del sindicat, hem de fer veure que reclamar unes condicions millors no és una mostra d’egoisme sinó que revertirà en una millora general del sistema. S’ha de cuidar els cuidadors perquè sinó, tard o d’hora, l’engranatge deixarà de funcionar.

Les noves generacions de metges que es troben amb un mercat laboral més precari tindran més consciència de la necessitat de mobilitzar-se i d’implicar-se en la reivindicació de drets i millores?

Espero que sí, a més els residents d’ara tenen molt clar que en la seva vida no tot és treball i també reclamem espai i temps per a la vida personal. Volen desenvolupar la seva carrera, però no volen deixar de banda altres coses. Això també influirà en aquest esperit reivindicatiu. Espero que amb el perfil de la professió que s’està configurant, format bàsicament per dones, tinguem metgesses que siguin bel·ligerants a l’hora d’exigir unes bones condicions laborals i professionals per poder oferir una bona medicina. Des del sindicat els hi posarem tots els recursos i instruments perquè puguin fer-ho.

Es preveu un pla específic per captar el suport i la participació dels metges i metgesses joves?

Volem presentar-nos i que ens coneguin en els ambients incipients de la professió, com són les facultats de Medicina, i incidir d’una manera molt important en els MIR. Segurament els residents tenen tanta feina a fer i estan tan atabalats per la seva formació que no tenen temps de preocupar-se per les seves condicions laborals, però per això estem nosaltres que podem fer-ho per ells. Hem de generar un substrat de confiança vers al sindicat en el col·lectiu.

De manera molt simplificada, l’acció sindical s’entén com l’organització de vagues i manifestacions. Són formes de pressió i protesta efectives en el segle XXI?

Són les formes de pressió que actualment entenen l’Administració i les empreses. Si aquest és el llenguatge que entenen, se’ls hi ha de parlar en aquest llenguatge. Com a delegat i secretari d’acció sindical considero que no haurien de ser les úniques formes de pressió per deixar clares quines són les nostres línies vermelles. Si tothom, de manera individual i col·lectiva, tingués clar quins són els límits i que, si es traspassen, no s’ha d’acatar, no caldria fer vagues. També s’ha de tenir en compte que davant tenim gestors de recursos humans que només pensen en quadrar números, sense pensar en la tasca que fan els treballadors. Si els cuidessin molt probablement els conflictes es reduirien. En l’atenció primària, per exemple, només es pensa en atendre totes les visites, sense valorar la qualitat de l’atenció que s’està prestant. Si els professionals es plantessin i diguessin que no estan disposats a fer-ne més de X, no caldria prendre mesures més radicals perquè l’Administració entendria que no pot demanar més del que és assumible. Claudiquem amb massa facilitat i massa sovint.

L’acció sindical es pot dirigir o coordinar de manera centralitzada, amb objectius comuns i compartits, però la més visible és la que fan els delegats i delegades. Quines instruccions, recomanacions o eines vols donar-los?

Primer de tot reforçar el convenciment que la tasca que fan és rellevant. Un cop assumit el valor de la seva funció, detectar les mancances que poden tenir a nivell de formació per exercir amb eficàcia com a delegats. Així, seran necessaris coneixements de comunicació, economia, legislació, entre altres, perquè estiguin ben capacitats per al càrrec. Qualsevol professió requereix una preparació prèvia i la de delegat sindical també. Hem après a fer de metges però no a defensar els nostres drets i cal aprendre-ho. A més, un cop tens la confiança que estàs preparat, el missatge que transmets és més sòlid i potent, i el vincle amb els companys i companyes és més gran.